Vivia la incertesa i set poemes més
01 Novembre, 2022 05:01
Publicat per jjroca,
Poemes
Vivia la incertesa
En el racó florit,
vivia la incertesa,
havent massa peresa,
pregava per l’oblit.
En planes i alturons,
vivien les savieses,
porugues i malmeses,
sense atendre a raons.
Vivint en el mai més,
demano a un estèril
que em doni solucions.
Els pensaments són bons
i esbrino, en el pretèrit,
trobar gran interès.
A l’hora de dormir
A l’hora de dormir,
quan fugen els dimonis,
els cecs demanen ser ornis,
però no ho han d’aconseguir.
Com haig un somni emprat,
m’allito i entaforo,
si, prou sovint, no ploro
trobaré l’entrellat.
Vestit de mariner,
demano una nau
ben dolça i glamurosa.
M’agrada el color rosa
perquè és com m’escau,
em porta a ser proper.
Herois sense fortuna
Amics i tafaners,
herois sense fortuna,
gronxant al damunt l’escuma,
ballant a coll-i-bé.
Bells monstres diminuts,
ben plens de l’encanteri,
haveu el poc senderi,
sou minsos i rabiüts.
Encetem el pica-pica
en els més tendres pins
quan no hi és la marona.
Però l’hora més bona
arriba al nou finir,
passeu a l’altra vida.
Aprendré prompte
Segueixo, avui, la desventura
de qui procura esdevindre rei,
aquell vell déu com em procura:
fer-me amic, donar la llei.
Viuré al ras, aprendré prompte
que el qui mana és el senyor,
trobo el silenci i la paor,
passo la nit, esdevinc pobre.
Haig un setial, sota d’un arbre,
guarnit de roses i de clavells
que m’acompanyen fins que es cansen.
Després, els llums com amistancen,
sovint, es cansen, sóc passerell,
pregant per ser un xic amable.
Estar cansat
I, mentre dormia, somiava
ser un home un altre cop,
prefereixo ser un soc
i gaudir del temps que passa.
Sense oprobis ni demandes
passo el mesos sencers,
no haig ràbia ni interès
ni sofreixo les mancances.
Però un deu entremaliat
em posa al damunt d’un món
on governa el sacrifici.
El pertànyer a aquest vici
d’endevinar les raons
per deixar d’estar cansat.
Dolç pensar
Suposo que ja sabeu
que, enmig de tants fantasmes,
ni m’espanten les aranyes
ni m’agrada l’anar a peu.
El viatjar, ben assegut,
és una empresa profana,
em convida a la desgana
per tornar-me ben eixut.
Vianant de velles terres,
com demano el descansar
sota d’un arbre, a la riba.
Veure el riu com em convida
a haver un dolç pensar
tot fugint de les tenebres.
Humans perduts
Em plau saber
que, lluny de la rosada,
el goig ni es cansa,
es troba bé.
Humans perduts,
a lloms de la infantesa,
em fa peresa
tornar al remucs.
La vida és
concisa i agradable
sols per a uns quants.
Som els cristians
qui hem de ser culpables
per haver fe.
Buida l’ampolla
I ve, llavors,
la dolça complaença,
perdre la pressa,
fugir les pors.
Però, a l’instant,
la joia com es perd
per tornar a ser
com era abans.
Buida l’ampolla,
cerquem que, una altra,
ocupi el lloc.
Begut del tot,
he de cercar lloança,
però és ben folla.
Anem malament i set poemes més
22 Octubre, 2022 06:46
Publicat per jjroca,
Poemes
Anem malament
Un cuquet valent,
viatjant pel jardí,
troba un gessamí
que es queixa del vent.
Com el gronxa tant,
nostre jove es queixa,
singlota i bleixa;
no vol ser més gran.
Un cuquet valent
troba una formiga
traginant un gra.
No sap perquè ho fa,
però no el convida,
anem malament.
Fulla groga
Fulla groga, la tardor
com li ha pres un verd joiós,
un cuquet li va fer un mos
sense donar-li raó.
Fulla groga, la feblesa
com avui la sent present,
faci sol, no faci vent
no vol volar tan de pressa.
En el bosc, dues aranyes
discuteixen per la branca
quan són a punt de filar.
El sol plora i se’n va
a cercar una altra estança
on només trobi rialles.
Fulles del cel
A la banda de ponent,
on la lluna m’acarona,
estimo passar una estona
quan es fa ben tou el vent.
Allí, passo i repasso
els pensaments enlairats,
vull ser lluny dels grans combats
i de les dèries de l’amo.
Sent un tros de trompitxol,
vaig d’una a l’altra banda
i no aturo fins dinar.
Patates amb bacallà,
una fruita ben nostrada,
un sostre de fulla de col.
Poca pena
Caminant pel vell camí,
m’agrada passar l’estona
tot somiant que em torno ric
sense temences ni hores.
Treballar és natural,
el compliment de la feta;
havent el cap de sidral,
hem perdut regne i reina.
He guanyat molt més diners
malbaratant els meus somnis,
anant-me’n a la ciutat.
D’una banda, formà part,
vaig haver només dos socis
com els traí amb poca pena.
Vençut i delerós
He aconseguit:
poder eixir a la vora,
posar la panxa tova,
vetllar mitja nit.
Amor cofoi,
has pres el camí d’hora,
has fugit d’on es troba
la força de l’heroi.
Estic confós
i he d’esdevindre, poc,
perdut en ma infantesa.
El seny em pesa,
he de finir, altre cop,
vençut i delerós.
Hi ha ocellets qui nien
El gegant, qui viu amb mi,
s’acosta a les hores baixes,
mai sol parlar, amb les fades,
perquè el tracten de mesquí.
Veiem eixides de sol
i gaudim les migdiades,
poques ganes són emprades
quan podem entrar en el bosc.
El neguiteig dels conills
qui han vist a la guineu
i al tracte no es feien.
Hi ha uns ocellets qui nien,
tan prompte defuig la neu,
per a acollir els nous fills.
Mariner per la mar blava
Mariner, per la mar blava,
escoltant a les sirenes,
com van farcides de penes
nedant camí cap a casa.
Els peixos miren, se’n riuen
quan se’n van els pescadors,
són herois mal perdedors
qui sofreixen mentre viuen.
Mariner, per la mar blava,
amb una barca bufona
tota pintada de blanc.
Per la nit, al port estant,
somiqueja una estona;
ha d’estar enamorada.
El ruc comenta a la userda
El ruc comenta, a la userda,
que treballa sense treva.
El seu amo era vell,
un capvespre va morir,
la muller era un glatir,
el vengué a un passerell.
Les febrades van durar
fins a la fira de maig,
el va vendre, pel capbaix,
a un home que passà.
Ara, arrastra el carro,
una arada de gegant,
i, sovint, els dos se’n van
a traginar massa fato.
Pare pagès i mare ofesa i set poemes més
14 Octubre, 2022 05:13
Publicat per jjroca,
Poemes
Pare pagès i mare ofesa
Pare pagès i mare ofesa
perquè ningú li ha de fer cas,
voldria haver un matalàs,
llargues nits de lluna plena.
Quatre germans i gran paller
on no hi ha foc ni primavera,
el pitjor lloc per al darrer,
lluny d’escala, prop la finestra.
Pare pagès parla amb la vaca,
vol que li doni la dolça llet,
cada matí, quan va a munyir-la.
La mare, al foc, sento com crida,
aquest com riu, pica l’ullet,
amb els sis bols s’omple la taula.
Ha plogut
Avança tardor i l’arbre s’adorm,
les fulles porugues van perdent color,
el núvol espanta i s’amaga el sol,
quatre ocellets cerquen menja al bosc.
A casa el pagès, guanya l’enrenou,
el ruc desperta , espera la feina,
avui toca fer: anar a la verema
el tallar el raïm, enllestir el vi nou.
Avança tardor i l’escola és plena
amb joves aprenents a viure millor
i cercar fortuna en terres llunyanes.
Dalt de l’alturó veig les quatre banyes
de vaques que esperen trobar un bon mos
perquè ha plogut i l’herba és prou tendra.
Altre demà
En el reialme
dels nans perduts,
ens quedem, ben muts,
esperant els altres.
Som els humans:
petits, mediocres,
amb massa ogres
prou benestants.
Bastim batalles
que no hem de fer
ni hem de guanyar.
Altre demà,
porta a l’infern
i a les febrades.
Si he de ser ric
Si he de ser ric,
vull ésser jove,
vestit de pobre,
no haig cap amic.
Vull un palau
amb cent finestres:
netes, obertes,
plenes de pau.
Vull un jardí
amb quatre fonts
on ragi l’aigua.
Poseu-me taula
plena de flors
amb un bon vi.
Pensament antic
No hi ha paraules vanes
ni cobriment de cor,
diria que ho té tot
en noses prou estranyes.
Gran amant de mentider,
aprenent de deu mil homes,
com li agrada quedar bé
però li manquen les hores.
Quasi etern i fredolic,
ha despertat farà anys
d’un vell somni ben ferotge.
Voldria ésser un noble
mes s’acosten els paranys
d’un pensament quasi antic.
En el reialme immens
Suposo que ja saps
que, en una nau lleugera,
la mort és passatgera
i esbrina a cada cas.
En el reialme immens
on rau el cementiri
mai ha de mancar un ciri
ni roses ni clavells.
El dia de difunts
serà la festa grassa
on tots som convidats.
Els concos, els casats
i aquell de mala traça
qui pena com ningú.
Una formiga es queixava
A la vora del corriol,
una formiga es queixava:
Em trobo més que cansada
i, demanant, ningú em vol!
És la fulla massa gran
per a estirar-la ella sola,
el formiguer lluny es troba,
totes venen i se’n van.
Els plors de nostra heroïna
aplegaren fins al cel
i un bon àngel els sentí.
Arribat el nou matí,
li porta un polsim de mel
amb un retallet de figa.
Pobrissona ma marona
Pobrissona ma marona
no deixa de badallar,
a la platja, vol anar
per a banyar-se una estona.
Va casar-se un mes d’abril
amb un nuvi endreçat,
com li va eixir salat
va sofrir les dèries mil.
Pobrissona ma marona
qui, avui, està malalta
i no para de plorar.
Al bon Déu vol demanar
que la curi sense falta,
que li doni nova força.
Albirar capvespres i set poemes més
07 Octubre, 2022 11:18
Publicat per jjroca,
Poemes
Albirar capvespres
No haig res més
que penses melangioses,
cansades de fer noses
a casa del pagès.
En el meu temps:
gasiu i miserable,
espero altre culpable
que lluiti sense seny.
Al clar país,
he de posar el meu regne
per veure’m ben cofoi.
Vull ser alegroi
i albirar capvespres
prenyats de grills.
Deixeu-me dir
Deixeu-me dir,
amics de la tempesta,
que vull que hagi festa
en ser a la nit.
Hem de ballar:
el dolç ball de plaça,
allí on la traça
es deixa anar.
Deixeu-me dir
com haig la porta franca
per a anar al cel.
No sóc fidel,
però m’espanta
el meu finir.
Diu el gessamí
Em plau el vent
suau de mitja tarda
quan diu la branca
que el goig es perd.
La nova tardor
és a la vora,
allí, es troba
un xic de por.
Les meravelles
són al camí
del desesper,
es perd el verd
i diu el gessamí
com vol roselles.
En fer-me ric
No hi ha hores a la nit
on no vinguin els fantasmes,
van prenyats de cares llargues,
van pensant en el neguit.
A quin enze trobaran
mig adormit a les fosques?,
és el regne dels tanoques
on riuran i creixeran.
No hi ha hores a la nit
on no pensi amb la corbella
i les ganes de segar.
Com m’agrada menjar pa,
el barrejo amb una ceba,
vaig somiant en fer-me ric.
Darrere d’un vas de vi
Endevina, si de cas,
on trobaré matalàs.
De pobre, em plau l’ofici,
és amable i mentider,
menjo poc, em trobo bé,
de tant en tant, vaig al vici.
Una mossa em demanava
per si em volia casar,
li vaig dir: Deixeu-m’ho anar,
no estic fet a aquest ofici!
Passo els capvespres sencers
darrere d’un vas de vi,
algú em tracta de mesquí,
però callo, deixo fer.
Volia ser estudiant
Pel matí, de bon matí,
m’acomiado de la lluna,
només demano una engruna
de pa sec banyat amb vi.
Voldria ser estudiant
per a aprendre a llegir lletra,
però l’empresa fou feta
mig en broma, mig dansant.
Quan el pare em veié
en tan bones intencions
em clavà quatre raons
i del setial com caigué.
La resta ja la sabeu:
Menjar poc i portar creu!
Navegant sense llagut
Amb posat d’ésser guerrer
i lluitar en cent batalles,
vaig dinar menys pa que palles
i acabà sent un esquer.
De les flaires que m’adornen
en podria donar mil,
faig mitja olor de setrill
i, de vegades, de pomes.
Navegant sense llagut
avanço per terres planes
fins que s’acosta la nit.
De la gana, n’estic tip
i somio amb cent baldanes
regades amb vi eixut.
A la casa del meu monstre
A la casa del meu monstre,
en un espai fredolic,
ben sovint, passem la nit
procurant eixir de pobres.
Havem un dormir lleuger
sense llum, sense finestra,
dintre un màrfega feta
amb fustes de lledoner.
A la casa del meu monstre,
veig rialles i cançons,
encetem els somicons
quan la fam ja és a sobre.
I, tot d’una, davallem,
poc després, ens despertem.
Es va fent el sentiment i set poemes més
01 Octubre, 2022 06:43
Publicat per jjroca,
Poemes
Es va fent el sentiment
Vanitat de vanitats
com defuig l’enterrament,
soc pobre home conscient
de temences i maldats.
En una cursa feixuga,
he passat mesos i dies,
em fan penes les formigues
quan lluiten amb vella eruga.
Es va fent el sentiment
entre penes i derrotes
travessant els mons estranys.
En el passar d’aquests anys
he descoberts grans tanoques
qui gaudien de valent.
Amb grans orelles de ruc
Les mancances de nostramo
les he de trobar feinejant,
massa arada i feina gran
per a aprendre mentre planyes.
En el món de la incertesa,
he après a no guanyar
com es fa d’un gran menjar
amb un cabàs ple d’userda.
Amb grans orelles de ruc
i un gran cap ple d’enginy
enceto un gran llaurar.
Quan el sol em vol cremar,
li comento que vull nit,
com ell es queda ben mut.
Enceto l’encís
A la tarda plana,
enceto l’encís,
prop del paradís
on res em fa falta.
Haig les orenetes
xisclant per un cel,
un conco prou vell
que fuig de les festes.
Dessota d’un arbre,
encetem conversa
dilluns i dijous.
Com hem de ser tous,
parlem de la guerra
amb somriure ample.
Un monstre dormia
Un monstre dormia,
abans de les nou,
sense feina ni sou
passava la vida.
Menjava com cal
un cop per setmana,
havia una casa
amb un foc pairal.
Un dia, el bon rei
va foragitar-lo
i, trist, se’n va anar.
Cansat de plorar,
per no trobar amo,
va acabar sent lleig.
Ella avança tota ufana
Una mosca tafanera,
damunt de la taula estant,
em comenta que, sent gran,
no he de guanyar en cap guerra.
Ella avança, tota ufana,
en trobar un plat ben dolç,
com no ha estat convidada,
gairebé li he dit de tot.
Una mosca tafanera
diu que vol passar la nit
a la voreta del bosc.
Prou sovint, en fer-se fosc,
haurà de trobar el seu occit
quan l’empaita l’oreneta.
Gojos d’una vida
Són les festes del pagès:
Matinar i no fer res!
Anar a veure oliveres
tot pensant en el guanyar,
els dissabtes, anar a somiar
dessota de les estrelles.
Els diumenges, és la missa
i, després, a fer el vermut,
per dinar, vol peix amb suc
i un bon tros de llonganissa.
Prendre, més tard, un cafè
i començar la partida,
són els gojos de la vida
que van passant sense més.
Cal prendre el xerrac
Manta fulles de la plaça
van prenent el color groc,
a les vuit, es va fent fosc
i hom demana ser a la casa.
Demà, cal prendre el xerrac,
convertir la branca en llenya,
dos joves van a la grenya,
poc que sé qui ha de guanyar.
La verema ha estat minsa,
el trepitjar complaent,
és el trull qui va creixent
quan el most va prenent vida.
Com va la lluita endavant
esperant el foc pairal.
He de triar un bon lloc
Sense pressa ni atuell,
endevino que em faig vell.
Com va minvant l’escomesa
i es panseixen els amics,
he perdut grans enemics
han de ser en altra festa.
De sa casa al cementiri,
aturant-se a l’església,
com la mort es manifesta
sense por ni prejudici.
He de triar un bon lloc,
si potser de cul al vent,
aniré a l’ajuntament,
vull pagar-ho a poc a poc.
Traginer de poc i set poemes més
23 Setembre, 2022 18:30
Publicat per jjroca,
Poemes
Traginer de poc
Paraules al vent
i vent a la vela,
una mar oberta
un desig pendent.
Traginer de poc
viu entre encenalls,
amb cebes i alls,
ha bastit mig hort.
Mariner, pagès
i pastor de pega
mena les ovelles.
Dues són ben seves
i van cercant l’herba
vint cops cada mes.
Entrada a l’occís
Suposo que, cadascú,
va escollir la seva via,
aplegà a una família
per trobar el regne perdut.
Avança a contracor
per camins i rodalies,
va sortejant els nous dies
entre rancúnies i pors.
Per aplegar al dia gros
on demana no fer nosa
i emprendre l’aventura.
El dimoni li procura:
un entrepà, una bossa
i una entrada a l’occís.
Entre tantes queixalades
Entre tantes queixalades,
alguna ha de ser bona,
menjaria una cassola
si me la donen debades.
Un dinar és una festa
reservada als poderosos,
mengen tall, resten els ossos
i un vi dolç de vinya vella.
A les postres, un sermó
ben lluït i consirós
de la gent qui passa gana.
Els minyons fan filigrana
amb una caixa de cartró
que serà casa d’un llop.
Mariner de cala ampla
Mariner de cala ampla
allí on la mar s’avorreix,
qui conversa amb el peix
quan aplega nova albada.
Traginer de poc negoci,
viatjant de port a port,
la barca vella del tot,
el patró demanant soci.
Empresa de quatre rals
i un grapat de sardines
d’aquelles del desencís.
Massa lluny el paradís
per a saber en quins dies
les festes seran reials.
Trobar l’enginy
Trobar l’enginy,
anant de pla per via,
on l’enganyifa
em posi trist.
Ser el meu rei
sense setial ni regne,
tornar a empènyer
la nova llei.
Demanar més
esperant no arribar
al regne de misèria.
Cercar platxèria
per poder regalar
un xic de fe.
Fa vent de dalt
Amic a amat,
esclau de ma fortuna,
qui cerques, una a una,
les claus del meu combat.
Has de saber
que avanço sense pressa,
la vida la tinc feta
entre casa i carrer.
Mon infortuni
serà força galdós
quan passi el temporal.
Fa vent de dalt
i cerco bon redós
fins que s’allunyi.
En mon palau
En mon palau
no regnen les estrelles
ni es posen, elles,
en el cel blau.
Esperen sempre
que el sol faci la nit,
es fa esquifit
el llum del vespre.
En mon palau
hi ha sales petites
pels convidats.
Mai són emprats
ni gestos ni enganyifes
ni panys ni claus.
Vora la cova
Porteu-me al si
de noves meravelles
on sentinelles
guarden mon llit.
Em plau dormir
bastint una esperança,
no vull recança
en el meu coixí.
Quedin afora
els éssers estranys
guarint tresors.
Lluny de dolors,
demano posar els anys
vora la cova.
El fer nosa i set poemes més
15 Setembre, 2022 08:32
Publicat per jjroca,
Poemes
El fer nosa
Caminant sense camí
i palau sense poncelles,
al reclau de meravelles,
és on guaito el goig diví.
Som els homes de la sort
els qui hem la vida plana,
treballar amb la desgana
per poder tenir de tot.
No demano altra cosa
a un dimoni obedient
per a haver un dolç infern.
Calefacció a l’hivern
i poder ésser conscient
quan s’acosta el fer nosa.
Viatgem cap a la lluna
He demanat, per ofici,
ser captaire i mentider,
altra cosa no ha de ser
si es va acostant al vici.
He guanyat les terres vanes
a la vora de la font,
ves a saber tu per on
esdevindran noves nafres.
Sent home sense fortuna
m’agrada el llum del sol
quan la tardor és a la vora.
He volgut restar a l’escola,
però el batlle no ho vol
i viatgem cap a la lluna.
Olives al tros
El pare pagès
i gran la mestressa
ni ploro ni ens deixa
dormir un poquet més.
Olives al tros,
després, lluna plena,
a la plaça, amors
sense malifeta.
Us voldria dir
que acaba la història
en ser al capvespre.
Les dèries, com sempre,
lliuren la cridòria
dels més tendres nins.
Una altra casa
No haig res més
que son a les parpelles,
una coïssor d’orelles
i ganes de no fer.
Estic corprès
pensant amb les aranyes,
les nits no són amables
i somio sense fre.
És a l’albada
quan el somni se’n va
a cercar altre indret.
Odio l’estar dret
i, un dia, vull anar
a cercar una altra casa.
Li demano altre demà
Com la sínia, sense ruc,
és una joia trencada,
massa estones plora encara
esperant un jorn eixut.
A la foia, passa el temps
i l’estiu ens abraona,
voldria dormir una estona
esperant uns altres vents.
Com la tardor s’entreté,
és el sol qui, avui, s’enfada
i no atura per xerrar.
Li demano altre demà
mes em mira, fa mala cara
i s’apropa un xic més.
Busques velles
Com les busques del rellotge
han decidit no aturar,
per la nit, són un plorar,
a l’albada, són ferotges.
Busques velles ben lligades
tomben, tomben sense fre
com m’agradaria saber
quan seran un xic cansades.
En el llit, ben numerat,
han aplegat a les deu,
gairebé totes a una.
Com no mengen ni una engruna
sols la innocència les perd
en conèixer el seu estat.
Entre fils i algun brodat
A la plaça de ponent,
on quatre àvies sestegen,
a l’estiu, ni bufa el vent
ni massa joves maregen.
Entre fils i algun brodat,
passen els caps de setmana,
una neta s’ha casat,
un nou mantell els demana.
Com el batlle els ha promès
que plantarà una morera
per poder gaudir de l’ombra.
Passa un any i una estona,
s’ha esvaït la promesa
en convertir-se en no res.
Perd massa de pressa
De pagès a pobre obrer,
fastiguejat per mil somnis,
va pactar amb els dimonis
per a ser home de bé.
Sovinteja la taverna
quan aplega el nou vi,
es baralla amb saber qui,
però perd massa de pressa.
Va estar un any casat
havent festejat mitja vida
amb una mossa molt seva.
Avui, la por el desperta
i s’asseu a una cadira
amb desig esperançat.
Ho veig negre i set poemes més
07 Setembre, 2022 19:35
Publicat per jjroca,
Poemes
Ho veig negre
Na Mariona
del meu cor
com demostra
que ha calor.
Només ix
de casa seva
quan la treva
porta nit.
Li demano:
el festejar
tots els divendres.
Però ho veig negre
i, a l’endemà,
quasi m’escanyo.
Caragol discret
Caragol discret
dessota una pedra,
com el sol penetra
en tots els indrets.
La pluja demana
des de bon matí,
però la muntanya
el farà glatir.
Caragol discret
esperant setembre
per a viatjar.
Com voldria anar
a un altre regne
on tot sigui verd.
La rosa formosa
La rosa formosa,
eixint del jardí,
em pregunta si
la flaire fa nosa.
Li responc atén
a aquesta demanda:
La flaire m’agrada,
l’espero amatent!
La rosa formosa
em diu que el seu viure
és força ensopit.
Ni mosca ni mosquit
li saben descriure
com l’amor s’hi posa.
Em comenta el sol
Em comenta el sol,
quan és a la posta,
que el camí li prova,
però ningú el vol.
Com l’estiu trascola
sense gran destorb,
vol trobar l’enyor
i tornar a l’escola.
Els dolços minyons
amb el mestre vell,
de nou, se saluden.
Les classes descriuen,
dèries d’altres temps,
plenes d’il·lusions.
Sota el pi
Sota el pi,
damunt l’herbei,
vull ser rei
o, almenys, ric.
Cent estrelles,
en el cel,
volen mel
de mils d’abelles.
Sota el pi,
vora el corriol,
com la nit passa.
No vull manta
ni llençol
per a dormir.
Poseu-me colors
Poseu-me colors
i la roda ampla,
treballar m’espanta,
però no del tot.
En el llarg viatge,
no demano més
que perdre’m corprès
per festiu paisatge.
Camps replens d’userda,
de les tendres flors
que escampen son flaire.
Amb pensa de firaire,
he de cercar un lloc
on guanyar escomesa.
Tot havent la mà estesa
Aprenent de matusser,
mig mestre de pensa lliure,
com enceto el meu descriure
en raons que no sabré.
Les idees van al cap,
allí, enceten les baralles,
trauen blat i posen palles,
a nou lloc aplegaran.
Haig dos ulls de sentinella
qui no deixen de guaitar
per si aplega la saviesa.
Tot havent la mà estesa
de segur que han de guanyar
la qui conta meravelles.
La paga sigui servida
Si la vida fa revolt
i del coixí perdo gana,
he de seure com qui clama
demanant un millor sou.
La paga sigui servida,
el dinar que sigui a punt,
els desitjos en un munt
i trobar a qui convida.
Manta roses del roser
em donaran la resposta
quan em trobi assedegat.
Pel matí, ves al mercat
però emporta’t una bossa
per si trobes quelcom més.
Un cuc petit i set poemes més
01 Setembre, 2022 06:31
Publicat per jjroca,
Poemes
Un cuc petit
Un cuc petit,
poruc i assedegat,
tot passant per la gran fulla,
ha sentit dir que és de lletuga,
tova i dolça per a menjar.
Però, a sobre, sent un gran vol
i, tot de sobte, rabent s’amaga,
és un ocell amb mala cara
qui el terra esbrina per a fer un mos.
El cuc petit,
ben disposat,
calla, sofreix, demana ajut,
és quan llavors enceta el ruc
un nou viatge sínia endavant.
Somiar debades
Porta pressa el meu amor
en obtenir coses vanes,
entre deures i proclames,
oblidem el nostre cor.
Però viure és així:
Endrapar i prendre coixí!
El racó de les idees
és difícil de trobar,
pel matí, no vull anar,
estic corprès els capvespres.
Massa festes i rialles
faran mal d’emportar,
a casa, no vull restar,
m’agrada somiar debades.
M’engeguen la canalla
Essent pobre i sense fe
m’he lliurat en pensar bé.
Amic dels meus enemics,
mig captaire sense gana,
menjaré pa i baldana
fins que em donin per més ric.
Aprenent de rondaller,
m’agrada fer de mussol,
tan bon punt arriba el sol,
com m’allunyo del carrer.
Amb quatre cartrons i palla,
he muntat el meu palau,
em confonen amb un babau
i m’engeguen la canalla.
Núvol eixint de la mar
Va ser en encetar la nit
quan es va posar a plorar,
en fer-se fosc, no sap anar
i es va tornant gepic.
Núvol eixint de la mar
com la muntanya trafega,
ha de pujar sense treva
fins aplegar a nostra llar.
Allí, li venen els plors,
els pensaments melangiosos
recordant els altres temps.
Avui, s’adormen els vents
i va avançant com els coixos
tot gronxant ben ple de pors.
Els tres guerrers
Han sortit els tres guerrers
disposats a l’aventura,
és la feina qui els procura:
Lluitar fort i guanyar més!
Els enemics de la vora
són esquerps i poc galants,
preguen d’hora com cristians,
s’obliden de cridar força.
La batalla és ensopida,
només escuts esberlats
i desmuntada una llança.
Demostren la mala traça
i agafant els maldecaps,
de sobte, estan en fugida.
El senyor demana palla
És estiu i, la llarga nit,
veig al castell com s’encalla,
el senyor demana palla,
només li porten mosquits.
A la torre, la senyora
para taula per sopar,
avui, toca bacallà,
el pescador ha vingut d’hora.
És estiu i la xicalla
corre i crida per la plaça
sense ganes d’aturar.
Un vell avi es deixa anar
perquè massa prompte es cansa
d’oferir llarga contalla.
Nou dinar
Una abella adelerada,
tot i anant de flor en flor,
em comenta que ha por
perquè ha vist la gran aranya.
Filadora sense treva,
guerrera sense jornal,
com s’amaga, com espera
que li aplegui un despistat.
La carrera, la fiblada,
la feina d’embolcallar
una presa prou lleugera.
Caçadora a l’espera
que comenci un nou dinar
sense coberts, sense taula.
Que posin colors
Com l’avi Miquel
demana a les flors
que posin colors
en el cim del verd.
Les pobres abelles,
cansades d’estiu,
demostren ull viu
en fer tombarelles.
Els eterns galants
veuen la feinada
del vell festejar.
Com ho té prou clar,
es queixa l’aranya
dels pobres sembrats.
A la plaça de ponent i set poemes més
23 Agost, 2022 05:52
Publicat per jjroca,
Poemes
A la plaça de ponent
A la plaça de ponent,
sobra missa i falta gent.
Residents, sense pecats,
passen la tarda sencera,
dos aniran a la brega,
la resta resten cansats.
A la taverna, el vi
és prou vell, d’aquells que peta,
en prenen un rajolí,
ja tenen la feina feta.
A la plaça de ponent,
avui toca la campana,
va ser una dona agra,
va fugir en un moment.
Un dia, va ser talòs
Em comenta en Manelic
que voldria ser ben ric.
Allí dalt, a la muntanya
és on viuen els records,
un dia, va ser talòs,
va tenir enamorada.
Ella volia haver
una casa en un carrer,
a poder ser, principal,
va fugir cap al de dalt,
no la va veure mai més.
Com demana més diners,
ha trobat un déu enfadat
qui prova de fer-li mal.
Estimar, m’estimaria
Estimar, m’estimaria
si hagués dolça ocasió,
sent un xic batallador
de segur que guanyaria.
Però com m’agrada el vi
i no goso treballar,
veig la força que se’n va
tot trontollant pel camí.
He perdut son i fortuna
sense ganes d’estalviar
ni encetar noves empreses.
Menjo all, les quatre cebes
i em deleixo per trobar
una cambra a la lluna.
Capricis i aventures
Dieu-me amor si és dolça la paraula,
si és clar l’oblit d’altres dolors,
estic content en ésser guanyador
d’aquest seguici de guerres sense causa.
Albiro el dia i pujo a mon cavall
per encetar capricis i aventures,
he traspassat la plana i la vall
i cerco pau en ser a les altures.
Allí, al castell, darrere la finestra
encetarem les notes melangioses
fins que la lluna ens vingui a cercar.
Aturem el temps car ja no vull anar
a tenir cura de regnes a les fosques
on no hi ha més que pèrdua i fotesa.
A casament em conviden
Com havia poca fe,
anava a les revoltes,
massa gana sense fer,
massa dies sense obres.
Com perdé casa i ofici,
va començar el meu glatir,
va aplegar el sacrifici
de dinar i no beure vi.
A la feina, no em volien
puix deien que era dispers
i no trobava cap eina.
Vaig saber que la veïna
es delia pels sabers
i, a casament, em conviden.
A les voltes de les set
A les voltes de les set
és quan passa ma princesa,
va pentinada, ben neta,
duu cistell i moneder.
Si hagués dolces paraules
li faria un repicó
per a lloar, de bon cor,
la grandària de ses passes.
Però guaito, resto mut,
em perdo, entre dimonis,
per tornar-me més badoc.
Ella em mira més bé poc
mentre passejo vers somnis
que anuncien com l’he perdut.
Segador sense lloança
Segador, sense lloança,
de la sega està pendent,
és pobre, però prudent,
de la gana, mai li’n falta.
La corbella mossegada,
els pantalons de cotó,
gairebé ni té botó,
la camisa esberlada.
Com no dorm tota la nit,
viatja amb les estrelles
a regnes inconeguts.
Demana dies eixuts
mentre va per les tenebres
que li guarden el seu llit.
He demanat ser senyor
Margarida vol amor,
el demana cada dia,
com també l’estimaria,
he demanat ser senyor.
Hauré palau i cavall,
un servent ben assenyat
i compraré, en el mercat,
de la carn, el més bon tall.
Aniré a festejar
ben guarnit amb perles i or,
un barret de tela dobla.
He de posar-la a prova
i conquerir el seu cor,
de segur que he de guanyar.