A la bassa, ve la lluna i set poemes més

01 Maig, 2022 02:51
Publicat per jjroca, Poemes

A la bassa, ve la lluna


A la bassa, hi ha un mirall

on s’atansen les granotes,

ben mudades vénen totes,

però no porten plomall.

Una mosca viatgera

com s’atreveix a passar,

de segur que ha d’acabar,

enmig d’una panxa, presa.

A la bassa, ve la lluna

per si troba qui l’acull

i li dóna bon sopar.

Poc després, es deixa anar

i plora, ben a curull,

malparlant de la natura.


Carrer estret


Carrer estret i vells records

vestits amb un to carbassa,

prop del foc, hi ha una tassa

per a posar llet amb pols.

Són prediccions del govern

qui espera un millor temps,

que mengin els innocents

puix ho tenen massa verd.

Carrer estret i dolça llum

la qui surt de la farola,

passat demà, no hi ha escola

i podrem gaudir tots junts.

Carrer estret i aquells vells temps

com s’allunyen lentament.


Les empreses de fa anys


Amb el cos més afeblit,

em plantejo donar passa,

sota un cel ben escarlata,

hi ha un temps ben adormit.

Les empreses, de fa anys,

van anar perdent enginy,

com voldria saber en quin

país trobaran els guanys?

A la plaça, hi ha un racó

per als pobres penitents

i algun heroi esgarriat.

Només parlen del passat

quan havia bones dents

per enllestir algun mos.


En porto un grapat


De mentides i aventures

com en porto un grapat,

les altres les he deixat

tot creixent a les altures.

La fortuna del meu amo

mai aplega al cap del mes,

ell guanya sense interès,

però es queixa si l’escanyo.

A la plaça de ponent,

he trobat les orenetes

fent un niu a la façana.

Sense fil i sense llana,

hauran de posar més herbes

a aquell fang que va creixent.


En el secret


En el secret diví de la paraula,

no hi ha temença ni desengany,

és llavors que el diable fa parany,

però es perd enmig la faula.

Al bosc profund on viuen els bruixots

amb lladregots de curt remei,

hem de saber que, en aplegar a l’herbei,

és senzill perdre: bous i esquellots.

En el secret on viuen malentesos,

hi ha pocs promesos i homes de bé

qui es recolzen en la saviesa.

En els dedins, perdo la pressa,

com m’acomodo per a saber

quan tornaran a viure presos.


No espero més


No espero més

que aprendre de pressa,

però la peresa

no ensenya res.

Cofois els valents

quan són al convit,

amb un pla ordit

ben ple d’innocents.

Com pertany el sol

al regne dels déus

on tots el gaudeixen.

Prou que es diverteixen

quan ningú els creu

i cerquen condol.


A la panxa, haig un os


Li comento al meu ruc:

Treballaria, però no puc!

A la panxa, haig un os

qui s’enfada quan treballo,

com ens barallen tots dos,

ell es cansa, jo el guanyo.

La derrota és concloent,

el meu os com se n’adona

fent gran pensa una estona

i, després, ni ens enfadem.

Feinejar per feinejar

és negoci de l’infern,

faci calor, faci fred,

l’ideal és sestejar.


Pensant amb la pandèmia


Ha estat: parlar amb la mort

i esdevenir hores baixes,

parla de nínxols, de caixes,

de sofriments i de pors.

Com nosaltres, els mortals,

volem pausa indefinida,

massa castiga la vida

quan ens porta a aquests verals.

La mort demana paciència

puix la feina massa creix

i no sap com aturar-la.

He aconseguit guanyar-la:

deixant carn i comprant peix

i pensant amb la prudència.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Si la collita acompanya i set poemes més

22 Abril, 2022 05:40
Publicat per jjroca, Poemes

Si la collita acompanya


He comprat per a tenir:

un clavell i una rosa,

la que sigui bona esposa

de segur que ho ha de dir.

Passejant per nostra vall

li faré la gran promesa:

Si apleguen a la certesa,

per a festes, faran bon ball!

He comprat, per a gaudir,

un coixí i un matalàs

d’aquells ben feixucs de llana.

Si la collita acompanya,

bé la portaré del braç

per a mostrar-li el nou llit.


Es trobarà el cavaller


Magnifico el meu drac

tot sent boig i malcarat.

És quan sent la primavera

quan la joia es desfà,

a Montblanc, se’n vol anar

per a veure qui l'espera.

Es trobarà el cavaller,

ben formós, amb cavall blanc,

com l’esguarda, rialler,

ben disposat al combat.

Les ferides matusseres

seran bones de curar

i, després, se’n tornarà

a prendre les fulles tendres.


És pesada empresa


Mon amic el drac,

com viu a la bassa,

em conta el què passa

quan em veu cansat.

És pesada empresa

la que haig de fer:

treballar per res

vora la finestra.

Car la veig anar

a comprar al mercat

les enciams i cols.

Planyo a cor què vols

i li conto al drac

on el món se’n va.


Primavera s’ha posat


Primavera s’ha posat

a la branca del vell arbre,

ell ha respost ben amable:

Com n’estic d’enfeinat!

El traure la fulla i flor

no deixa de ser aventura,

és el bon Déu qui procura

aplegar sempre a bon port.

Primavera ha deixat

a un hivern fredolic

entaforat en misteris.

M’agradem els encanteris

tan bon punt surto del llit

per descobrir l’entrellat.


En el riure del jovent


En el riure del jovent,

he de viure la promesa,

la vida és ampla serra

qui somia amb sol i vent.

Caminants, de fer camí,

no aturéssiu a la vora

d’aquest cingle dissortat.

Ell voldrà haver sa part

i, de tant en tant, ho prova:

En ferotge, esdevenir!

En el riure del jovent,

he trobat pau i fortuna,

mentre parla, estic pendent

per si cau la nova engruna.


La muntanya és ben planera


Em contava, en Manelic,

com l’enveja el farà ric.

Ell ben sol, sense més ombra

que l’amable de la nit,

va viatjant mentre li dóna

nova força l’esperit.

La muntanya és ben planera,

mai es cansa de somiar,

per la nit, sol badallar

si s’acosta nova estrella.

En el temps de gelosia,

mai davallarà al pla,

allí, els monstres han de restar

esguardant la companyia.


Mon present és mon futur


Envoltades de tenebres,

he trobat les meravelles

en les cambres del passat,

he passejat entre esquelles

dessota de les estrelles

qui no deixen de mirar.

Mon present és mon futur,

l’alegria, m'amistança,

vull un cove i una manta

per si trobo l’aixopluc.

No saben que haig un rei

ben enganxat a la panxa,

de descansar mai es cansa

ni precisa cap remei.


Com que faig de pelegrí


Avançant pel vell camí,

aconseguí mon mestratge,

he passat de noble a patge,

d’aturat a pelegrí.

Poca aigua, a la font,

fa una vida pausada,

voldria la cansalada

afegida a dos ous.

Com que faig de pelegrí

porto pedres al camí

per si algun cop bufa el vent.

A l’hivern, sóc penitent

qui s’allita, prop del foc,

esperant el seu destí.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Amb carrers mullats i set poemes més

14 Abril, 2022 10:48
Publicat per jjroca, Poemes

Amb carrers mullats


Amb carrers mullats

i calaixos eixuts,

qui no ha de plorar

si perd l’aixopluc?

Hores silencioses

per tota la vall,

lluny del devessall,

penses de mediocres.

Anem travessant

la vida pausada

amb poc per a fer.

Fumeja el cafè

amb taula parada

per a anar jugant.


Passen les setmanes


Margarida del meu cor

m’enganya de totes totes,

em fa creure que, amb més hores,

he d’albirar el seu amor.

Voldria ser traginer

per comprar-li cent vestits,

uns de llana, altres de fil

per a lluir-la al carrer.

Però passen les setmanes,

força mesos, algun any

i tot segueix el seu curs.

Na Mariona cus que cus

per a fer un bon parany

on cauré sense esperances.


Les ovelles del corral


Les ovelles del corral,

tot guaitant per la finestra,

veuen que el ploure s’engresca

i cau a bots i barrals.

El pastor fa somicons

i, de tant en tant, s’enfada,

com vindrà el ball de bastons

i el vell sol es retarda.

Les ovelles del corral

demanant a sant Antoni

una mica d’herba tendra.

Sant Antoni sent la queixa

i pactarà, amb el dimoni,

que li porti vent de dalt.


Són les tendres meravelles


Són les tendres meravelles

les qui em porten el seu món,

allí, resto , a saber com,

dessota de les estrelles.

Amb les ganes de tenir,

avanço per les empreses,

la meitat són compromeses

per a un monstre prou mesquí.

En viatjar per l’enrenou

em despullo per les penses

amb les guanyes de guanyar.

Del saber, me’n puc estar

encara que, de l’aprendre,

em resta tornar-me tou.


L’anunciada primavera


L’anunciada primavera

va arribar com cada any,

aquest, nou, amb més mullena,

amb un fred força constant.

Les formigues eixerides

assecant el formiguer,

va finir més d’una guerra

per no conèixer les mides.

L’anunciada primavera

quasi ho té ja tot a punt

per a trascolar a la vila.

La mestressa és amanida

a renovar, sense ensurt,

manta roba més lleugera.


A les portes del cafè


En el carrer principal,

és on parlen les poncelles,

es faran ungles i celles

per a lluir tal com cal.

A les portes del cafè,

apareixen més cadires,

els mossos com les conviden

per a seure i mirar bé.

En el balcó, hi ha més flors,

puja el verd de la terrassa

i veig ocells als ampits.

L’oreneta com m’ha dit

que la primavera passa

i, en el niu, cal covar els ous.


Com l’amor entremaliat


Com l’amor entremaliat

em porta a l’aventura,

és el seny qui li procura,

però pensa en fer delit.

De garlandes i de flors,

en faré una meravella,

he de dir que la donzella

parla i queixa enmig la por.

Com l’amor entossudit

ha d’aturar en altra via

després d’aquesta temença.

He de dir com em mareja

el bon seny en passar el dia

quan s’acosta l’ampla nit.


Mentre vaig seguint la llei


Les finestres de la por

les deixaré ben obertes,

vaig avançant, entre penes,

qui em van guarnint el cos.

Els nobles i vilatans

els he deixat a la vora,

és la dèria qui em prova

en viure com els humans.

Si hagués estat un rei,

hauria gràcia i palau

i la gran munió d’estrelles.

Ara, faig les tombarelles

i, em tracten de babau,

mentre vaig seguint la llei.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Trobar el costum i set poemes més

07 Abril, 2022 10:16
Publicat per jjroca, Poemes

Trobar el costum


Massa flors en el sembrat

per a haver bona collita,

el pagès demana el blat,

el dimoni fa enganyifa.

Perdudes les esperances,

quan el segar és a prop,

he demanat al Senyor

que canviï les mudances.

Que la corbella treballi

tot portant la tija al puny

per a bastir les gavelles.

Per a eixir de les tenebres

haurem de trobar el costum,

de menjar poc quan ens calgui.


He vist passar el cavaller


Disposat a l’aventura,

he vist passar el cavaller,

el cavall era una mula,

un ca feia d’escuder.

Els camins vora del riu

són més fàcils de portar,

la gana deixeu-la anar

quan feblesa faci niu.

Ha de topar a la porta

d’un mig buidat magatzem

qui encara porta corriola.

Quan el crit surt de la gola,

com n’haurem de ser conscients

de regalar-li el que toca.


Us faig sabedors


Us faig sabedors,

amics del misteri,

que haig encanteri

en tots els racons.

Com passo, confós,

per planes i valls,

trobant espantalls

qui em volen ben poc.

Així que traspasso

indrets alegrois

amb manta ocellets.

Canten, a pleret,

esperant el goig

d’oblidar fracassos.


En mon anar


No haig res més

que dubtes i enyorança,

vaga semblança

de poder ser.

En mon anar,

albiro les dreceres,

són ben estretes

per a somiar.

Podeu venir

si sabeu portar el sol

i el seu enginy.

Us espero dins

d’aquest petit bressol

on dorm la nit.


La pensa lloable


Les mosses formoses,

anant pel camí,

traginen les roses,

clavells, gessamins.

Van cap a l’ermita

encetat el maig,

saben el que faig:

encetar sospita.

Com la Verge Mare,

damunt del setial,

plora pel seu Fill.

No se sent cap crit

i va avançant

la pensa lloable.


A l’ombra de la flor


És, a l’ombra de la flor,

on reposarà l’abella,

esperant la meravella,

aquest esclat sense por.

Nostra jove ni té gana

quan s’acosta primavera,

com reclama ser princesa

en portar quelcom a casa.

En el bosc vora el camí,

com hi canta el rierol

quan la pluja el convida.

Quan la festa és amanida,

ve i es queixa el gran sol

amb un caire pensatiu.


La collita dels dimonis


De pobres i mendicants,

n’he comprat una dotzena,

la meitat potser fan pena,

la resta potser no tant.

Com, avui, m’he de salvar

després de fer gran pecat:

Voldria posar-hi el cap,

però em van ensarronant!

La collita dels dimonis

el bon Déu l’haurà a punt

per poder-los enlairar.

Com dimoni no vull estar,

poso els pecats en un munt,

els canvio per oprobis.


En compraré a la fira


En compraré a la fira:

un cobrellit de cartró,

però el vull que sigui bo

que no em doni cap sospita.

Com haig caire d’elegant

i enfilo el nou raig de lluna,

vull les penses d’una engruna

ben eixuta i principal.

I com bé m’he de casar

n’he comprat mitja baldana,

d’aquelles negres, amb canya.

Eixida ja la proclama

anirem a cercar branca

per si li plau somiar a casa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Oblidant basarda i set poemes més

01 Abril, 2022 12:30
Publicat per jjroca, Poemes

Oblidant basarda


Entre les calors,

sons de la taverna,

veig el rom com crema,

m’agrada aquest foc.

Hem fet les empreses

ben entortolligades,

mirant sense nafres,

perdent bous i esquelles.

Sento la guitarra

plorant sense enginy,

com avança sola.

De segur que troba

algun bon amic

oblidant basarda.


Em queden els somnis


Suposo que saps,

estimada meva,

que, si l’amor pesa,

no li faré cas.

Puix sóc al país

del gran desconcert,

entre orni i cec,

no veig paradís.

Els amics perduts

van a coll-i-bé

dels petits dimonis.

Ens queden els somnis

per a tornar a ser

un savi sabut.


Quatre pedres del camí


Quatre pedres del camí

com van filant sa contalla,

volen blat, però la palla

les allunya de l’eixir.

Caminarien, al pas,

per poder arribar al cel,

allí, tot és sucre i mel,

bon coixí, gran matalàs.

Quatre pedres del camí

han de tornar a l’empresa

de fer caure el més valent.

Avanço com l’innocent

albirant la poca pressa

i allunyant-me del neguit.


Una barca prou malmesa


A la vora de la mar,

hi ha una barca prou malmesa,

va patir l’avinentesa

d’amagar-se massa tard.

Era tardor i la tempesta

va aplegar sense avisar,

quatre cordes van petar,

va esquinçar-se la gran vela.

A la vora de la mar,

hi ha una bancada de peixos

menjant poc i massa tard.

Com voldria haver retard

en fer fruitar quatre esqueixos

de clavells vells del sembrat.


Fugir del tall


I quan sigui fosc,

que vinguin fantasmes

amb noves proclames

d’enveja i de pors.

Dintre l’entrellat,

portin sacrifici,

espero aquest vici

d’haver lo comprat.

Deixeu-me un ventall

de velles promeses

per haver nascut.

Per bon aixopluc,

oblideu les presses

de fugir del tall.


En el clar país


En el clar país

dels dubtes amables,

no hi ha miserables

que vulguin ser rics.

Tothom va on va

bastint els negocis,

demano que tornis

a ser-hi demà.

En el clar país,

creixen les roselles

per guardar el blat.

Com m’ha convidat

mostrant meravelles

fins un no acabar.


Quatre finques perdudes


Segurament l’hivern

ha deixat, en vosaltres,

la bondat del seu tracte,

una lluita per fer.

Vilatans de la plana

amb penses de pagès,

heu lluitat pel demés,

heu guanyat la desgana.

Quatre finques perdudes

amb un matxo que es mor

sense guaitar el Montsià.

Si lluny no vull anar,

on ha de restar la sort

de començar aventures?


És el repte de no ser


Continua assegurant

que una potència infinita

els grans encerts magnifica,

com la vida va avançant.

És el repte de no ser

on es va acabant la glòria,

en un passat, hi ha memòria,

però la perd el present.

He comprat bona mesura

de disbauxa i impressions

per a passar la setmana.

És la pensa qui reclama

que, vinguts els moments bons,

eixirem de la foscúria.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Sense fer cridòria i set poemes més

22 Març, 2022 12:00
Publicat per jjroca, Poemes

Sense fer cridòria


Poseu-me, a l’albada,

el racó florit,

un xic d’amistança,

un bri de neguit.

I deixeu-me anar

al sol del migdia

per si em cal pensar

i el cap sent la vida.

Ballarem plegats

fins a pujar al cel

per trobar la glòria.

Sense fer cridòria

ni alterar l’anhel,

vull vespres callats.


Gaudir la companyia


Quan l’amor se’n va i se’n va

com ens deixa embadalits,

fugen dolços i confits,

només resta el més dur pa.

He demanat, per tenir,

una mossa agradosa

per contar-li, vora el llit,

el desig de fer-la esposa.

Si compleixo els manaments,

em casaré una vegada

per gaudir la companyia.

Així un dia, un altre dia

fins aplegar a la setmana

i, si va bé, en faré cent.


Posa roses al jardí


Posa roses al jardí,

les més maques per a mi.

Amb les flaires de les flors,

espero fer la volada,

portar-li a l’enamorada

per gaudir el nou amor.

La mirada encisera

i la dolçor de la veu,

del somiar, en sóc hereu,

un gran senyor de la vetlla.

Prop la riba, a la nau,

bastirem el nostre niu,

la primavera somriu,

que l’hivern torni al seu cau.


Han de venir hores


Us faré saber,

amics del corriol,

com demano al sol

quan m’agafa el fred.

Han de venir hores

totes a l’engròs,

voreta del tros,

les voldria dolces.

Per fer créixer blat,

espero la sega

ben entrat el maig.

Pensaré si faig

una nova empresa

per tal de guanyar.


Els minuts s’allarguen


La vella mestressa,

parlant de la sort,

dirà que no pot

haver l’escomesa.

Són massa els anys

fent les filigranes,

menant ous i faves

sense massa planys.

Els minuts s’allarguen

quan encén el foc

per a posar l’olla.

Com, avui, no toca

hi haurà més foscor

i pobres qui badallen.


L’orquestra és a punt


Porteu-me l’estiu

ran de la finestra,

m’agrada la festa

quan sento el caliu.

Joves balladors

enceten la plaça,

fa mal la sabata,

però com si no.

L’orquestra és a punt,

la música enceta

i comença el ball.

Uns riuran com mai

quan ve la parella

d’aquell seny eixut.


En aplegar al niu


És, en aplegar al niu,

quan cerca la canalla,

ha fet bona troballa

i la mare li riu.

Fer créixer els minyons

és la feina feixuga,

la fosca es fa poruga,

com esguarda el bon sol.

En aquest mes d’abril,

s’afanyen les abelles

a xuclar tendres flors.

Com demano llavors

un vespre per a elles

on es pugui dormir.


M’abelleix menjar


M’abelleix menjar:

ous amb cansalada,

una botifarra,

el pa ben torrat.

Ofegar amb vi

dolça melangia,

és el món qui crida,

no el voldré sentir.

M’abelleix menjar:

dolços a l’engròs,

un pastís de crema.

No serà l’empresa

dura com un os,

en vull prendre part.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Aquell nou regne i set poemes més

14 Març, 2022 18:56
Publicat per jjroca, Poemes

Aquell nou regne


En el passat, he d’encetar els somnis

qui m’han deixat del tot esmicolat,

no vull present ni m’abelleix la part

on hi ha la lluita per vèncer els dimonis.

Home poruc cansat de tanta brega,

he demanat les tardes de cafè,

he comentat que, d’hora, no pot ser

perquè mon cor viatja sense treva.

Amb pocs amics, per la fortuna lleugera,

esperançat en no trobar el deler,

vull transitar per caminois d’abans.

Hem perdut, tot d’una, el cel dels cristians

qui pertanyien a la vella promesa

d’aquell nou regne on ni el pobre s’esvera.


Aplegar al poble


Amb més de mil batalles encetades,

he demanat el regne de la sort,

no haig res més que una capsa d’or

on he guardat les velles arracades.

El meu present em duu a les bajanades

on els mestratges hauran ben poc a dir,

llevant-me d’hora, empaito carruatges

qui van a raure al racó de l’oblit.

Vaig ser valent, però un xic mediocre,

vaig navegar en barques i vaixells

fins aplegar al port de gelosia.

Estic pendent que arribi un nou dia

per a guaitar teulades i penells

qui em portaran fins aplegar al poble.


Els camins de la mar


Els camins de la mar

fan de mal entendre,

ni es podrà concebre

qui ha de guanyar.

Darrere del peix,

van passant les hores,

les voldria totes

riques en escreix.

Però no hi ha tracte

que porti el somrís

amarat als ulls.

Són massa els esculls

per poder tenir

la joia lluny nafres.


Ni batega fort el cor


Ni batega fort el cor

ni és bona la distància,

la raó dóna constància

per gaudir un dolç tresor.

Amb les ganes enciseres,

neguiteig per a saber,

m’agradaria primer

haver més minses promeses.

Com és gran el badallar,

en acostar-se a la gana,

passo hores de vigília.

Voldria haver una guia

per si la mort pren volada

i no atura per quedar.


El bon minyonet


El bon minyonet,

a la tarda plana,

vol anar a la cambra

per jugar un poquet.

Allí, trobarà:

el castell, la pilota,

l’avió que vola

si el prens de la mà.

El bon minyonet

anirà a l’escola

quan sigui més gran.

Com li ensenyaran

de llegir quan toca

i pensar despert.


Si l’amor se’n va


Si l’amor se’n va,

cercant altra casa,

el desig s’enfada

i es deixa anar.

Surten les paraules

d’un racó roent,

fugen com el vent

per dalt les teulades.

Si l’amor se’n va ,

he de cercar amic

per trobar el condol.

Com em sento sol,

vaig cap a l’oblit

per si el puc trobar.


La lluna no escolta


La lluna no escolta

ni quan bufa el vent

qui a tots va dient:

És la bruixa boja!

Cerco aire amable

per gaudir l’estiu,

un bon ombradiu

on trobar l’hostatge.

La lluna se’n va

cap a altres terres

buscant enrenou.

Gairebé ni es mou

quan les bones herbes

volen l’esbrinar.


Li pregunto al roser


Li pregunto al roser

d’on li eixiran les roses,

de segur que vénen totes

de les ganes del poder.

El roser és ben plantat,

ben dotat per a l’escomesa,

una tija ben esquerpa

la natura li ha donat.

Però en flaires i colors,

ha de tenir mà trencada

per a saber com es fa.

De segur que dormirà

a la vora d’una fada

qui li parla d’haver cor.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

He de tornar i set poemes més

08 Març, 2022 06:21
Publicat per jjroca, Poemes

He de tornar


He de tornar al meu poble antic

per a trobar prohoms en un banc

qui van desfent històries de despit

on uns hi perden i d’altres han guanyat.

Travessaré carrers on van passar,

seguint el curs, les joies i aventures

amb quatre joves somiant a les altures

qui van fugir en ser un nou demà.

Les tardes parlen de vents entremaliats

qui traginaven desfetes de les flors

d’uns ametllers cavats i amb bona rella.

Vull acabar de fer un dia de festa

per a saber d’on ixen els amors

qui cerquen llocs lluny del sembrat.


Un llapis i una llibreta


Les pobres ambicions

d’heroi vingut a menys

qui cerca, en els renys,

les dubtoses raons.

Anant de salvador,

escalo les muntanyes,

converso amb les aranyes

del lliri i del cotó.

La partida propera

del més eixut dels vells

va ser prou exitosa.

Es va deixar una esposa,

un bagul d’atuells,

un llapis i una llibreta.


Anar on vull anar


Deixeu-me esbrinar,

un parells de cops al dia,

el regne de fantasia

on, tant, m’agrada anar.

Encetar els nous fulls

pensant en la grandària,

menant aquella espasa,

la capa i l’escut.

Salvar a la poncella

d’aquell furtiu dimoni

qui me la fa plorar.

Anar on vull anar

per trobar qui no provi

portar-me a la quimera.


Un bon pessic de força


Mariona del meu cor,

dieu: On va l’amor?

Travessarà la vall,

descansarà a la bassa,

mirarà com em passa

la tristor del meu mal.

Arribarà a la porta,

se n’entrarà a la cambra

per veure si reclama

un bon pessic de força.

I pujarà a les golfes

per a dormir en el jaç,

voldria un matalàs,

les ganes les té totes.


El pobre tafaner


Comenta el meu amic,

tot i mancant-li la pressa,

que troba, a la finestra,

el fugir llosc de l’oblit.

Retornarà a la vall

feliç de la infantesa

on havia la tendresa

ben lluny de l’espantall.

Els iaios de la plaça,

mestresses al carrer

i, al capdamunt, el sol.

He de trobar el condol

del pobre tafaner

que ni de lluny s’enfada.


Les penses ben llunyanes


Les penses ben llunyanes,

el seient sempre a punt,

en el cap, minsa llum,

a l’esquena, fiblades.

Com traginer del moll,

es lleva cada dia,

per la nit se n’oblida

de com li ha anat el gran plor.

Massa saques feixugues

fan de mal empassar

i aplega la queixa.

Cap al tard, la feblesa

el porta a l’endrapar

molt de vi i poques figues.


Sota un sostre d’estels


Sota un sostre d’estels,

nostre heroi com somia,

ha la gana amanida,

però el deure el perd.

Mig esclau de la cleda,

de moltons i d’ovelles,

ni escolta les esquelles

quan la força li aplega.

Quatre mossos d’un pa

més ressec que una pedra

com li donen mullat.

El seu amo ha estat

un valent de primera

qui oblida com va.


El monstre creix


El monstre creix i la vida genera

espai de lluita on guanyarà el mai més,

estic cansat d’esdevenir pagès

qui mou el cap fins aplegar a l’era.

Allí, el vent aixeca la cridòria

i van, les palles, dansant amunt i avall,

estic corprès, albiro un devessall

de dubtes vers perduts a la memòria.

Demano sí, obtenir un xic de pau

i sojornar, migdies de l’estiu,

dessota el pi cansat de tanta brega.

He desnonat eixir de la tenebra

i alliçonar-me en aplegar a l’ombriu

per sestejar un nou estiu si escau.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Les cartes a l'enemic i set poemes més

01 Març, 2022 06:49
Publicat per jjroca, Poemes

Les cartes a l’enemic


Les cartes a l’enemic

no demanen massa pressa,

haig ben poca escomesa

per dir-li el que no dic.

En les tardes de l’hivern,

ben plenes de fredorades,

veig foc a les poques cases

on no resta massa verd.

Ell és valent, atrevit,

tot ratllant la poca-solta

amb dèries del dolç guanyar.

De sobte, li deixo anar

un esclat de xerinola

que no sap com entomar.


No haig hores per donar


No haig hores per donar

quan sóc en el cementiri,

allí, tot es fa per vici,

allí, poc he de guanyar.

M’esperaré per tornar

ben entrada primavera,

en el maig, serà la festa

per posar roses al ram.

Cinc minuts, he de pregar

per veïns i familiars,

els voldria tots al cel.

Mai em sobra un pot de mel,

a l’hora de berenar,

quan la pena em ve a cridar.


El bon somni de la nit


El deure com és fidel,

la fortuna, fugissera,

he de cercar una bandera

per si puc aplegar al cel.

A la plaça dels valents,

tots els bancs seran de pedra,

allí, s’enceta i es peta

la joia en venir el vent.

Al poble, on, ara, visc,

hi ha un llogaret per restar

i prendre un bon vas de vi.

Massa aigua fa glatir

amb el perill de rovellar

el bon somni de la nit.


Un vell ha dit


Ni parla el vent

ni la pluja comenta

que, aquesta terra,

ha demanat el fred.

Estic pensant

i sento com em pesa

vana escomesa

d’anar endavant.

Els pobres van

vestits amb sa misèria

cap a l’oblit.

Un vell ha dit

que ens queda la platxèria

fins a saber quan.


Som catalans


He de copsar

munió d’hores ben toves

on mil patxoques

han de guanyar.

Nosaltres som

els fills aquest vell poble:

cansat i noble,

prenyat de son.

A l’avenir,

li posarem fronteres

i entrebancs.

Som catalans

amb munió de tenebres

per a gaudir.


Em penso que volaré


Sóc de mena mentider

i amatent del meu ofici,

per la nit, recerco el vici

d’ensarronar el primer.

Trafegot sense espardenya,

amatent d’un dia clar,

compro feina i faig llenya

en negocis per guanyar.

De passada, us contaré

com guardo sotes i reis

poc abans de la partida.

Si m’agafen, de seguida,

tot penant per la gran llei,

em penso que volaré.


Viure de gust


Viure de gust, enllà de les tenebres,

on un infern ha desaparegut,

menjar com cal, beure de gust

i dolç dormir dessota les estrelles.

No vull res més ni altra cosa escau

que ensarronar a les maques poncelles

qui esperen sempre la fosca del babau

per a somiar que només manaran elles.

La vida passa i visc com a mi m’escau:

voltat de joia, d’empreses suportables

per a dormir en un gran llit de palla.

I, mentrestant, veig la gent que es baralla

per a tenir finques inabastables

on no trobar ni un deliciós reclau.


He de gaudir


He de gaudir de les hores properes

d’aquest viatge senzill, sense enrenou,

a dalt del carro, veig l’univers com mou

aquella gent qui gosa haver banderes.

Ma solitud és pobra i matussera,

viatja, amb mi, per dolços caminois,

el ruc davant, al darrere el sol

i aquest hivern que encara té empenta.

Aplego al tros, cerco les quatre branques

i enceto el foc, dessota del gran fred,

per a torrar el pa i una sardina.

En una branca, un pit-roig endevina

que pot passar un matí prou distret

veient com plego olives dels grans arbres.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Ells són així i set poemes més

22 Febrer, 2022 06:34
Publicat per jjroca, Poemes

Ells són així


No haig res més

que pobra solitud

i manta de mancança.

Sense esperança,

no rebo ni aixopluc

de l’univers.

Sóc amatent

dels meus amics dimonis,

mig vells, mig bornis,

d’estreta ment.

Ells són així:

cofois de ses misèries,

rics en platxèries,

porucs i nyics.


El cavall de la fortuna


El cavall de la fortuna

cerca un ric per a aturar,

de misèria, ni una engruna,

de fotesa, ample el plat.

Ni herbes en primavera

puix fan de mal empassar,

les garrofes les voldrà

d’aquelles de dolça ofrena.

El cavall de la fortuna

mai passa pel meu carrer

ni pels carrers de la vora.

Ha de tenir panxa tova

i poc li convé saber

on s’estalvia una engruna.


Diria que la promesa


Cerco hores del matí

per a poder traginar,

del saber, me’n puc estar

mentre no s’apropi a mi.

Massa fosques i clarianes

em porten a l’enrenou,

gairebé, vull ser mig bou

sense donar estrebades.

Diria que la promesa

n’està cansada de mi

perquè li he pres manta hores.

Quan les he de portat, totes,

a la vora del coixí

per si troben la saviesa?


En tocar les set


Ara, en tocar les set,

bé ho hauré de disposar:

vull prendre bon esmorzar

perquè encara fa prou fred.

Amb els ous, la cansalada,

un polsimet d’albergínia,

posaria una sardina

d’aquelles de casc, salada.

Amb un bon porró de vi

i el foc dintre la llar,

qui no demana paciència?

Treballar és una ciència

qui, avui, ha d’esperar

per trobar-me amorosit.


Hem de comprar una casa


Caminant, a mig camí,

per una terra galdosa,

em demana per esposa

una mossa qui va amb mi.

Hem de comprar una casa

d’aquelles que tenen pany,

amb més finestres que planys,

amb més saletes que escala.

I, si ens queden més diners,

vol una bassa a la golfa

per a dedicar-se al bany.

Prou cansat d’aquest parany,

li he dit que no serà cosa

l’esperar cent anys o més.


En el racó florit


En el racó florit

d’aquella incerta glòria,

com cerco la memòria

en els fulls que he escrit.

Sóc pobre tafaner

lluitant amb les tenebres,

les penses són estretes,

viatgen pel carrer.

En un racó, oloro:

la dèria del passat

lluitant amb els ferotges.

Són els dies d’un poble

on tot està marcat

per a saber on em trobo.


De segur, que seré així


Entretant, com bugader

d’aquella incerta fortuna,

vaig enllestint, una a una,

les penses d’home de bé.

De segur, que seré així:

com un valent cavaller

qui viatja, cada mes,

per a vèncer l’enemic.

Les poncelles agradoses,

lliurades al festejar,

ni em miren ni em trastoquen.

Com segueixo donant voltes,

altra gent he de trobar

per poder guanyar mon ordre.


La parella vol saber


Oreneta qui, a la vall,

vols guarir la teva casa,

troba el goig a la volada

sense massa escarafall.

La natura com t’obliga

a bastir el teu nou niu,

allí, restarà el caliu

després de la gran fatiga.

La parella vol saber

com es covaran els ous

d’on sortiran les criatures.

A força de desventures,

hauràs de trobar-te el com

i aprendre de mainader.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2 3 ... 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 ... 24 25 26  Següent»