En Llucifer m'ho ha dit i set poemes més

26 Juny, 2019 06:28
Publicat per jjroca, Poemes

En Llucifer m’ho ha dit


Com voldria altre rei,

el qui haig no fa patxoca,

s’enfada, diu el que no toca

perseguint arreu per llei.

Un rei fet al pensar

amb els pobres impacients,

als benvolguts i conscients

quan són a punt per plorar.

El demano pel matí,

el desitjo al migdia,

el suplico per la nit.

En Llucifer m’ho ha dit:

Espera’t un altre dia,

potser el porti fins aquí!


He passat terres i valls


He passat, terres i valls,

recercant indrets de pau,

no ho he trobat al palau

ni enmig dels encenalls.

En ma vida no hi ha seny

ni racó per a la follia,

m’agrada la companyia

dels arbres i d’algun be.

Així governo els meus dies

amb la dolça solitud

que mai més em serà estranya.

De tant en tant, una canya

es gronxa d’un vent feixuc

esperant haver mil vides.


Els fantasmes de la nit


Els fantasmes de la nit

com treballen sense pors,

són valents, empipadors

i sorprenen els veïns.

Descansen, en el castell,

en una sala petita,

de tard a tard, van a missa

i empaiten els donzells.

Els fantasmes, ja se sap,

els dissabtes, fan bugada

i netegen els llençols.

Mai avancen com cargols

ni pensen en fer bona cara

en aplegar al mercat.


Els catorze versos


Els catorze versos

fan de bon portar

quan volen anar

entre malentesos.

Comencen, de sobte,

i van avançant,

passes d’un gegant

amb cara de pobre.

Lluny d’avinentesa,

m’esperen tres reis

per a fer comanda.

El viure no cansa,

però no ha el remei

ni porta fermesa.


Amb una porta ferrenya


Amb estrofes i rodolins,

vénen quatre esguerra-pins

enmig d’enciam i tomata.

Les taüts ben preparades,

amb una porta ferrenya,

per a descobrir el paradís,

com voldria el compromís

per gaudir tan digna empresa.

Orenetes, llangardaix

i algun poruc tafaner

aniran a trobar el peix.

Podria ser un daltabaix,

però em manca un nou calaix

per a omplir-lo ben ple.


Parlem d’amor


Parlem d’amor,

sense peresa,

amb la mà estesa,

obert el cor

i viatgem

per terra fèrtil

fugint d’un premi

mentre somiem.

Parlem d’amor:

mesos i dies,

matins i nits,

cerquem els mims,

lluny de fatigues,

trobant clarors.


Dolça primavera


Dolça primavera,

porta de l’estiu,

plorem, amb el riu,

per la gran quimera.

Banyem els records

amargs del cafè

on tot s’esdevé:

agre i perdedor.

Dolça primavera,

parla-li a l’abella

del gran enrenou.

Quan el vent ho mou,

vull sentir com crema:

fatiga i espera.


A la sínia, brama el ruc


A la sínia, hi ha enrenou

i la figuera s’ho mira,

qui li portarà la figa

per a ajuntar-la amb la nou?

La pagesa, he de dir,

com feineja camp i casa,

farà créixer la nissaga

de l’albada a la nit.

A la sínia, brama el ruc

i l’aigua fresca singlota

quan aplega al reguer.

Com passa l’estiu també,

enmig festes, llarg de boca,

però amb pensament poruc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Primavera dorm i set poemes més

18 Juny, 2019 05:29
Publicat per jjroca, Poemes

 

Primavera dorm


Primavera dorm

després de la festa,

vora la finestra,

voltada de flors.

Primavera espera

la lluïssor del cel,

demana, amb anhel,

tornar a casa seva.

Primavera dorm,

dessota, a la foia,

enmig de rosers.

Un déu tafaner

li demana joia

quan aplega el sol.


És la pensa vana


Donaria el beure,

el plaer del niu,

el goig qui descriu

i no puc concebre.

Les tardes capcioses,

els jorns amatents,

les dèries de reis

per cercar corones.

És la pensa vana

qui creua el carrer

i s’asseu a la plaça.

Vestit com carbassa,

deixeu-me primer

esbrinar com calma.


Malaguanyats perdedors


Per corriols i corriolets,

van homes sense peresa,

hauran promptitud i pena

per somiar en altres indrets.

Malaguanyats perdedors,

fills porucs de la nissaga,

volen fer la filigrana

per a guanyar quasi tot.

Menestrals i mendicants,

joves, vells i decebuts

cercant el goig i la glòria.

Van esguerrant la memòria

per no saber-se volguts

enmig de tants benestants.


Inusitat el negoci


En un dissabte cregut,

mig mandrós i estabornit,

com vaig trobant l’esperit

d’un personatge rabiüt.

Massa cor, més minso el cap,

viatjant, ben sol, per tenebres,

en gran sarró, porto penes

que vaig perdent a bon pas.

Inusitat el negoci

de perdre en lloc de guanyar

uns condiments principals.

La cuina no haurà fanals

i el foc es deixa anar

per un camí irrisori.


Hi ha tendresa


En el desert, hi ha tendresa,

massa força per guanyar,

diria que no sé anar

perquè planyo prou de pressa.

En el desert, hi ha muntanyes,

rius ressecs i un ample pla,

un silenci qui plaurà

i riqueses amagades.

Com la pausa m’acompanya

d’unes nits prou ensopides

amb un regne insospitat.

Pregoneu el seu estat

quan lluita, amb altres mides,

per trobar nova companya.


El cavall demana pau


El cavall de la dissort

avança sense peresa,

va seguint camins de pols

des del dubte a la fermesa.

El cavall demana pau

tot i esperant la revenja,

poc que la lluita li escau,

com li manca fortalesa.

El cavall de la dissort

com demana ser un heroi

enmig de tan poca gràcia.

Més tard la vida li passa

enmig de gran enrenou

fins que aplega a la mort.


Benvolguts convilatans


Benvolguts convilatans,

enemics de la fortuna,

com deixareu una engruna

perquè s’atipin els sants.

De les terres isolades,

volíem fer els llogarets,

com empràvem ser distrets

per velles bruixes i fades.

Benvolguts convilatans,

quan em toqui anar a plorar,

no portéssiu les angúnies.

Montsià enllà hi ha altres vies

per poder-les explorar,

algun dia serem grans.


El viatge de la ment


El viatge de la ment

no cerca goig ni fortuna

ni vol aplegar a la lluna

per a tornar al moment.

És viatge dissortat

sense joc ni benefici,

acceptar el malefici,

és premissa d’on anar.

Tantes peces menystingudes,

passen a ser principals

enmig d’aquell gran desori.

El pensar és nou oprobi

per a homes benestants

qui mai demanen pressures.


 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Puix monstre sóc i set poemes més

10 Juny, 2019 05:54
Publicat per jjroca, Poemes

Puix monstre sóc


En el passar,

com queden les promeses,

rauen esteses

per si, al demà,

sorgeixen meravelles.

Puix monstre sóc

i visc en terra estranya,

menjo, si es pot,

fins que s’escanya,

rabiós, el cos.

I, per sortir,

vull els carrers amples,

omplir, de passes,

les dolces nits.


Hauries de saber


Hauries de saber,

estimada fada,

com fila l’aranya

sense cap teler.

I va, a corre-cuita,

quan tremola el fil,

a fer curta lluita,

vèncer l’enemic.

Hauries de saber,

estimada fada,

on resta l’orgull.

Com l’haig a curull,

el deixo, a la sala,

per si el son el perd.


Com l’estimaria


Com l’estimaria

si m’ho demanés

i cerqués recer

quan acaba el dia.

Aniríem dos,

per cases i camps,

per trobar aviram

i menges de goig.

Com l’estimaria

en sortir el sol

per dalt de la serra.

Fóra tan planera,

llunyana del dol,

plena d’alegria.


Llarga atonia


Com demana, soledat,

llarga atonia,

puix vol viure sense esclat

un altre dia.

Les penses seran profanes,

les voluntats sorprenents,

la por vivint en les cases,

cap benestant vol penell.

Els petitons a l’escola

asseguts sense emmudir

i guaitant per la finestra.

Al seu davant, una mestra

que ha passat ben mala nit

perquè ensenyar no li prova.


Cavaller sense cavall


Cavaller sense cavall

i la dama s’ha fet vella,

voleu més gran devessall

lluny de pausa i de treva.

El camí ben ple de pedres,

lladregots al giravolt,

un xic enllà, tebi sol

em va omplint de tenebres.

Cavaller sense cavall

no haurà escut ni cuirassa

per si abelleix el combat.

El servent ha fet salat,

mira el cel i la nissaga

quan se’n va al capdavall.


Hi ha pausa


Per aprendre a no saber,

he bastit hores,

sóc captaire, mentider

i visc a soles.

Els llibres seran feixucs,

les classes ben isolades,

voldria, però no puc,

que mal se’m donen les dades.

Fa estona, mig fredolic,

vaig endreçant aquesta taula

amb viandes de tota mena.

Un xic enllà, la lluerna

va dient-me que, hi ha pausa,

abans d’entrar a l’embolic.


Mariner amb dolça mar


Mariner, amb dolça mar,

qui no somia amb primavera,

en el port, hi ha una princesa

qui l’espera si fa tard.

Com s’acaronen tots dos

els diumenges a la plaça,

diria que és festa grassa

la que aplega enmig l’amor.

Posaran cambra i un llit,

si pot ser, amb gran finestra

que els doni al carreró.

El desitjo guanyador,

amb una mà ben estesa,

per si aplega a ser marit.


Si m’estimes, et diré


Si m’estimes, et diré,

dolça poncella,

que recerco una estrella

per guarir-te al seu recer.

Dels sospirs, on ara vius,

en vull bastir les contrades,

posar flors, belles garlandes,

al carrer on dorms i rius.

Anirem a demanar:

manta joies i tresors

amb un xic de goig planer.

Cada dia, et pregaré

i decidirem tots dos

a quin regne haurem d’anar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Hauria pogut ser i set poemes més

02 Juny, 2019 07:14
Publicat per jjroca, Poemes

Hauria pogut ser


Hauria pogut ser

aprendre sense vici,

haver un bon ofici:

mestre de mentider.

Pujar dalt de la carena,

jugar amb el senglar,

aturar-se per dinar

una herba dolça i tendra.

Hauria pogut ser

el viure com un ric,

el morir com un pobre,

però la sort de l’ogre

es perd en trobar amic:

captaire i sorneguer.


Feinejant com la formiga


Feinejant, com la formiga,

m’he trobat amb un topant:

aprendre sense mentida

i perdre com ho fan tants.

No demano altra cosa

que viatjar sense pagar,

el dubtar em farà nosa

i, a la fi, caldrà callar.

M’agrada dormir, a la palla,

amb una rosa formosa

i un clavellet escaient.

Després, afirma la gent,

que és senzill emplenar bossa

amb somriure de canalla.


De bon matí


En gran encert,

sentir la tarda plana

i anar-me’n lluny

per albirar altre món,

mon cor pregon,

viure en un retruny

mentre desgrana

la pensa a cel obert.

I raure allí

on moren les promeses

cercant tresor.

Veniu amor,

amb les ales esteses,

de bon matí.


Per l’altre carrer


Pensa de guitarra

com et vas perdent,

del tot inconscient,

enmig la recança.

Pobres benestants

enmig de tenebres,

les cases ben plenes,

massa vanitats.

Com tot esdevé:

raó de follia

escric ben poruc.

Cercant aixopluc

em passa la vida

per l’altre carrer.


Malgrat no ho notis


La lluna plena,

com llum amb força,

cerca la golfa

de casa meva.

Allí, es queda

a passar nit,

prop l’esperit

de la feblesa.

Amor no ploris

cercant el foc

del sacrifici.

No vull ofici

d’ésser traïdor

malgrat no ho notis.


Disbauxa i disbarat


En el vi,

trobo el camí

i la lluerna.

És la pena

qui em duu aquí

sense cap pressa.

En el vi,

trobo el mirall

de les mancances.

És així

com l’espantall

troba les cares.

I la resta, ja se sap,

és disbauxa i disbarat.


Cercant records


No he de cercar

les melangies

ni vull trobar

les altres vies.

En mon desert,

viu la noblesa,

del tot estesa,

a cor obert.

Porteu-me son,

al tou del llit,

quan fuig el sol.

Vull l’enrenou,

ben esllanguit,

cercant records.


Un jove aprenent


El pare pagès

com demana un fill,

són penses de grill,

saviesa de res.

Aplega una filla,

maca com un sol,

es vesteix de dol,

demana altra vida.

El pare pagès

rondina, en el tros,

amb un ase vell.

Com cerca el cervell,

pensament galdós,

un jove aprenent.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

La barca brandeja i set poemes més

25 Maig, 2019 05:54
Publicat per jjroca, Poemes

La barca brandeja


La barca brandeja

en sortir del port,

potser haurà enveja,

com cerca la sort.

El pescador vell,

les gavines joves,

els dilluns de pobres

ben buits d’atuells.

Peixos de colors

i parca menjada

amb dies feixucs.

A la nit, no puc

sentir com la fada,

s’enduu els colors.


Poseu-me el dret de la follia


Poseu-me el dret de la follia,

ben a l’abast, perquè caldrà somiar,

en el reialme, la pau no sap estar

i cerca casa, trobar la companyia.

Anem els uns cansats de tanta brega

a dormir poc i engegar mil pors,

em trobareu cercant els vells amors,

esperonant la gràcia i la fermesa.

Com vaig perdut per amples rodalies

a cercar un prec, a trobar un doll

i entaforar-me a la neciesa.

En un farcell, posaré la saviesa

entre grans pins i un segrestat bedoll

ben arrapat a un perdonavides.


Estiu traïdor


Com plora el ruc

mentre l’aigua sadolla

i es perd l’eixut

vora sínia ben folla.

Va ser un bon déu

qui un dia es llevà,

deixà la creu,

portà el treballar.

Un sol feixuc

s’enfila, sense pressa,

traient el caparró.

Estiu traïdor

qui guaita a la finestra

enmig regust.


Per no poder


En mon passar,

per terres prou eixorques,

com deixo anar:

uns pensaments tanoques.

Sóc cavaller

qui cerca una princesa

sense atuells

ni ordre ni saviesa.

Ella ha de ser:

el goig de ma fortuna

per a passar les nits.

Els esperits

s’amaguen a la lluna

per no poder.


Amics i amors


Amics i amors

porucs de la infantesa,

mancats de pressa,

plens de records.

No vull gaudir

de les terres llunyanes,

són ben estranyes

per a sentir.

Com vaig solcant

enmig terres pregones

fetes amb fang.

Ser benestant

demana altres golfes,

altres encants.


El més savi no haurà veu


El més savi no haurà veu

per avançar més de pressa,

va a lloms de la promesa,

amb la pensa haurà sa creu.

Com camina, corre i vola,

com s’atura en el desert,

per estalviar es perd:

l’abundància i la cassola.

Però sembla amatent

d’aprendre sense aturar

i resoldre els problemes.

De tant en tant, van les penes,

volen fer-lo claudicar

amb carona somrient.


I rodola temps amb fred


Recordo el somriure ample,

aquell dolç mirar de bleda,

com va enterrant la fera

enmig de topalls i nafres.

Millor amic de l’enemic,

m’entaforo cada vespre,

aspirant a no ser mestre,

massa jove per a ser antic.

I rodola temps amb fred

per un corriol somiador

on reposa la poncella.

En el cel, posaré estrella

per a dir-li, de bon cor,

com un xic d’amor es perd.


Ma solitud


Conversant,

amb ma solitud,

li he fet saber

com vaig perdut.

Que em llevo

de bon matí,

tafanejo

fins a la nit.

Però ploro

algun capvespre

quan fuig el sol.

No haig condol

ni prego un mestre

ni m’entaforo.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Xisclen les formigues i set poemes més

17 Maig, 2019 05:53
Publicat per jjroca, Poemes

Xisclen les formigues


Xisclen les formigues

en el seu anar,

no volen ni amigues

ni res per fruitar.

Corren, desesperen,

s’emporten el gra,

apleguen al vespre

sense deturar.

I la pobre reina

és al formiguer

enllestint els ous.

Seran quatre sous,

el crit del guerrer,

dura la condemna.


He après els quatre versos


És bonica, jove, rossa

i més rica que un tresor,

com no hauré el seu amor

si ella frisa per ser esposa?

Sóc galant i mentider

qui va cercant la fortuna,

quan claudiquen, una a una,

haig un munt com un paller.

He après els quatre versos,

de memòria, a contracor,

per a ben ensarronar-la.

No cal ni fer queixalada

puix cauran en gran amor

i estarem ben compromesos.


La papallona m’ha dit


La papallona m’ha dit

en llevar-se, al migdia,

que ha feina, sense mida,

tot viatjant fins a la nit.

Com les roses del roser

són porugues i menteixen,

volen eixir, si les deixen,

per tornar el dia després.

La papallona m’ha dit

que ha bastit els seus colors

amb retalls d’or i de plata.

Voldria ser un xic més alta

i volar, enmig les flors,

amb un cos ben eixerit.


La reina és ferrenya


La formiga

com m’ha dit

que no oblida

tornar al llit.

Però la reina

és ferrenya

i, de la festa,

es queixa.

En el camp

com creix el blat

i s’atansa la collita.

La formiga ni fruita,

però pensa que fa tard

per no tirar endavant.


La meva força


A la lluna, hauré d’anar:

un vespre, qualsevol dia,

haig les ganes d’arribar,

però em canso de seguida.

No haig eines a mig fer

ni miracles a la vora,

ella diu que no pot ser,

que precisa altra cassola.

A la lluna s’està bé

els capvespres de l’estiu

quan el cant va a la bassa.

La meva força és prou lassa

i necessito el caliu

per poder sentir i haver.


M’agrada el si del bosc


Amb la pobra solitud,

he hagut tractes,

no vull joia ni virtut

ni massa ganes.

M’agrada el lleure lleuger

sense massa ambicions,

procuro arribar el primer

per un parell de raons.

M’agrada el si del bosc,

la força de la muntanya

quan al vespre es recullen.

Ni el cos ni la sang bullen

quan passejo per la plana

i descanso sense pors.


La calor fa goig


La tortuga li comenta,

sense pressa, al cargol

que poc li agrada la festa

d’una cuina amb bon foc.

Estimo el soroll de pluja,

la tija d’un arbre incert,

és una força que m’enutja

quan trobo paradís verd.

Amb tres o quatre mossades,

diria que en tinc prou

i faig la resta debades.

Però la calor fa goig,

somio d’hora amb les fades

qui demanen fer un mos.


Quan sigui més gran


Quan sigui més gran,

aprendré, si puc,

a rodar i rodar

fins aplegar a ruc.

M’agrada la userda,

la palla ben feta,

la garrofa neta

i l’aigua ben fresca.

Quan sigui més gran,

poseu-me, a la vora,

un riu ben tranquil.

Viuré com un grill

cantant a tothora

i dormint cansat.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

El riure agredolç i set poemes més

09 Maig, 2019 05:58
Publicat per jjroca, Poemes

El riure agredolç


Estic pendent del riure agredolç,

d’aquell passar solemne pel carrer,

són massa hores, dessota del gran sol,

per a esperar aquell parlar planer.

I vós aneu vestida de mudar

per a pregar al sant manifasser

amb moltes ganes de creure i de callar

per a obtenir la gràcia del moment.

És el meu cor un degotall de penes

perquè l’estimo de dia i de nit

car vull tenir-la vivint dintre la casa

mes un retret em fa la vida amarga

i m’entaforo, cansat, en el meu llit

per a somiar-la enmig de les tenebres.


Com vull ésser cavaller


Seguint amb la condició

d’humà al damunt la terra,

vull aplegar a l’ocasió

de guanyar batalla i guerra.

Com vull ésser cavaller,

del matí fins al migdia,

un bon ruc em compraré

puix cavall és gran porfídia.

Els camins seran tots meus

i, quan vulgui descansar,

cercaré un bon desert.

Com la gràcia mai es perd

no caldrà ni confessar

ni traginar massa creus.


Fila més prim


Sento, en passar,

parlar a les finestres

del seu anar,

d’un vent de malifetes.

Cerco el redós

de cases i carrer,

vaig mig confós

somiant amb un recer.

Ni un mentider

em conta, de passada,

el seu enginy.

Fila més prim

com una vella aranya

el dia primer.


Escriure és navegar


Escriure és navegar

per una mar incerta,

cercant a la saviesa,

trobant qui vol nedar.

És recercar camins

perduts entre les ones,

comptar les lletres totes,

xerrar amb els dofins.

Provar d’arribar a port

sense massa ferides

en vespres tardorals.

M’agraden els topants,

les penses amanides,

aquell trobar la sort.


M’agrada el riure clar


M’agrada el riure clar,

les dolces tombarelles,

aquell cruixir d’ametlles

torrades a la llar.

Omplir el vas de vi

o, a l’estiu, cervesa,

deixar la gran tenebra:

vençuda, lluny d’aquí.

M’agrada el riure dolç

de la jove poncella

qui estima el més valent.

Vestiu-me d’innocent,

feu-ho amb poca pressa

i, si pot ser, dejorn.


Com sentirem les branques


Després vindrà el vent

que allunyi la tempesta,

ha de ser un vent valent

sense massa disfressa.

Com sentirem les branques

parlant a tort i a dret,

és l’angúnia dels arbres

pensant en el desert.

Encara que captiu

d’aquestes quatre cases

i un pensament flairós,

m’acosto a ser l’espòs

vestit de pors i nafres,

però amb desig ben viu.


És la pensa


És la pensa qui acompanya

per planures i rierols,

va amb vestit i assedegada

al bell mig de dos mussols.

Són els savis d’aquest bosc

qui descansen amb la llum,

mai hauran d’encendre foc,

han la dèria d’aquest fum.

És la pensa qui m’endinsa

en paratges venturers

fins aplegar a l’albada.

No hi haurà enamorada,

amb aires manifassers,

tot demanant anar a missa.


Algun cop m’he de casar


Amb la força de la ment,

em faré unes estovalles,

car m’agrada el parament

i sardines ben torrades.

Ha de ser el meu destí:

ser pescador des de l’alba,

sortir de port per sortir

i tornar a la migdiada.

Quatre peixos de bon preu,

la resta per quatre rals

o una barra de bon pa.

Algun cop m’he de casar

com manen els principals,

el somiar no ha de ser meu.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Espera la contalla i set poemes més

01 Maig, 2019 05:52
Publicat per jjroca, Poemes

Espera la contalla


El meu amic, el drac

s’atura a mitja nit,

com fa punt i a part

en viure d’enemic.

Espanta les poncelles,

aterra els ramats,

esglaia a les velles,

odia els soldats.

Com menja botifarres,

ben grasses, a mig fer,

es queixa de la panxa.

Espera la contalla

que va passar fa temps

lluitant amb poques ganes.


Saber-se gran


Avui, mentiria

si, de nou, digués

que, ésser bon pagès,

és la gran porfídia.

Quan retorno al camp,

sota un cel obert,

veig el drac corprès

de saber-se gran.

Si ha de demanar

un ramat de cabres

per poder guarir,

espera el tenir:

dies més amables

on ni cal pregar.


Desig d’ésser primer


Per ventura, heu de saber,

estimada meva,

com m’agradaria ser:

bon motiu d’enveja.

Amb els tractes, que faré,

vindran els guanys

i, tot d’una, canviaré

per haver engany.

A l’albada, un mentider

voldrà fortuna

i un somni estrany.

Gairebé som a mig any

de trobar joia i engruna

amb desig d’ésser primer.


Pobrissones estimades


Les muntanyes del matí,

al migdia, seran planes,

són les penses d’un botxí

qui prega nafres.

Descregut i matusser

vol l’enrenou:

quatre sopes per a fer

amb un quart d’ou.

Les muntanyes del matí,

al capvespre, fan glatir

per les airades.

Pobrissones estimades

com l’amor farà patir

sense dir-me res de mi.


Vull trobar un ogre


Porteu-me, ara,

les hores dolces

perquè les pobres

han arribat.

Vull un esclat

sense més honres,

vull trobar un ogre

alliçonat.

És que la por

va creixent sola

sense més or.

Sento com plora

massa el meu cor

mentre s’estova.


Les contalles de la nit


Les contalles de la nit

s’adormen vora la llar,

allí, restarà l’esguard

amb més pauses que camí.

Els valents, els infidels,

han de tornar a la nissaga,

he de posar mala cara

per si porten massa fel.

Les contalles de la nit

arriben fins la finestra

quan esclata la gran por.

Deixeu-me, enmig l’enyor,

amb una carona fresca,

ben disposat l’esperit.


Trobar la mel


No parlo d’esdevenir

el més valent del carrer

ni en arribar, el primer,

quan la joia aplega a la fi.

Sóc captaire, mentider,

amatent dels nous desitjos,

menjo coca amb anissos

per gaudir i per saber.

A la plaça, sóc fidel

per feinejar la setmana

amb dèries d’arreglar el món.

Quan el sol fuig, es pon,

com enfilo el carrer de casa

esperant trobar la mel.


Aquest noi ni gosa


Altre haurà de dir

que camino sol,

cercant un corriol,

des de bon matí.

Com em parla el vent,

fluixet, a l’orella

i passa poncella

del tot somrient.

Els llavis de rosa,

els ulls plens de verd,

amb flaire de festa.

Segueixo amb la pena

mentre va dient:

Aquest noi ni gosa!

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Tocaria el sostre i cinc poemes més

22 Abril, 2019 06:00
Publicat per jjroca, Poemes

Tocaria el sostre


I sant Jordi cavaller

viatja a la ciutat,

qui l’ha demanat?,

qui el deu voler?

El rei i la jove

ploren als merlets,

ella pena a sobre,

quin és el secret?

Hi ha un drac, covard,

amb massa anys a sobre,

fugint d’enrenou.

Amb vint plates d’ous

tocaria el sostre

del gran entrellat.


Cavaller amb cavall blanc


Cavaller, amb cavall blanc,

com avança, per la plana,

sense joia ni badall,

va cercant nova aliança.

Com el rei l’ha demanat

per deslliurar-se del monstre,

és un drac: gasiu, mediocre,

qui sovinteja el sembrat.

La batalla serà llarga,

la victòria complaent,

petita la recompensa.

Però, enmig, una princesa

com l’espera amatent

per a enllestir la contalla.


El meu amic, el drac


El meu amic, el drac

no menja ni avellanes

ni sardines salades

ni un tros de pa torrat.

És una bella fera

ben feta per al vol

qui lluitarà amb un sol,

allà, a la primavera.

El meu amic, el drac

com s’atipa de bledes,

de grans enciams i cols.

A la cova, on dorm,

reposen cent ovelles

ben bones per menjar.


A la cova, trobo el drac


A la cova, trobo el drac

amb més gana que desig,

com un déu me l’ha deixat

perquè diu que no és amic.

A resultes de no ser,

apareix per la contrada

un benestant cavaller

amb cavall blanc i espasa.

El combat serà a les nou,

no hi ha hora més preada

per assistir a l’afronta.

La lluita voldrà senyora

qui mirarà embadocada

davant d’aquest enrenou.


Una rosa és un tresor


Una rosa és un tresor

qui cerca l’enamorada,

anirà a trobar dolçor

en un cistell a la plaça.

Una rosa donaré

a qui fa tan gran somrís,

com, avui, la lliuraré

segellant el compromís.

Una rosa és un tresor

en un desig que s’envola

per a pregonar el voler.

Són els moments més planers

els qui em porten, a deshora,

al palau dels somiadors.


Abans que aplegui


Per sant Jordi, li daré

la més maca de les flors,

tota prenyada d’olors,

amb ganes de quedar bé.

És ella la meva joia,

la reina dels meus amors,

la qui arriba sense pors,

la qui riu quan altre plora.

Els camins de la dissort

de segur que porten pressa

avançant per un camp nou.

A la plaça, hi ha enrenou

i un escrit farà peresa

abans que aplegui la sort.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pobre drac amic i sis poemes més

16 Abril, 2019 05:39
Publicat per jjroca, Poemes

Pobre drac amic


I ve la primavera,

recorre nostres camps

i troba la rosella,

mudada, com abans.

El blat s’aixeca, encara,

amb ganes de somiar,

és fill de bona casa

i gronxa per gronxar.

Pobre drac amic

que lliures, al desig,

una cruel batalla.

Vol trobar una casa

on passar la nit,

però el temps li passa.


Somia amb el drac


Com l’abella encara vola

per cercar milers de flors,

li he de dir que, si no en troba,

ha de ser que s’ha fet fosc.

Veieu el sol com es cansa

i trascola pel castell,

cau la tarda, ve la calma

i s’acluca el jove ocell.

Primavera qui s’adorm,

entre arbres, a la bassa

i somia amb el drac.

Com l’hivern ja ha passat

vol aplegar a la casa

per a asseure’s vora el foc.


El drac se n’adona


Com demanaria,

al meu drac valent,

que anés perdent

un poc cada dia.

Encetat abril,

la pluja lleugera,

troba una princesa

amb caire ben trist.

El drac se n’adona

d’aquest fet gloriós

d’entregar la vida.

El senyor com crida

i vindrà, rabiós,

cavaller de força.


El drac petit de la bassa


El drac petit de la bassa

és poruc i entremaliat,

mai voldria ser soldat

ni anar a comprar a la plaça.

Odia el mes d’abril,

sobretot les darreries,

és el mes de les fatigues,

de lluitar i de morir.

La princesa és ben bufona,

és bona per a ser plat

i anar al fosc d’una mossada.

El cavaller porta espasa

i es prepara pel combat,

ha de durar una estona.


Necessito una cuirassa


Pare, per a ser cavaller,

necessito una cuirassa,

un cavall, un escuder

i una jove enamorada.

Camins amples, sense pedres,

un dormir en bona estança,

un fugir de les tenebres,

un somiar sense haver gana.

Llevar-me de bon matí

o, ben pensat, al migdia

per a esmorzar com un rei.

Vull posar-me al servei

d’aquell qui mana i crida,

però s’oblida de mi.


Hi ha un cavaller


El monstre com m’ha dit,

sotmès en la platxèria,

que rau, escanyolit,

entre pau i misèria.

Que hi ha un cavaller

amant de casc i espasa

qui vol ser gran guerrer

i lluita matí i tarda.

Massa grans les murades

per a fugir saltant

d’aquesta augusta ciutat.

Em caldrà l’entrellat

mentre aniré pregant

enmig de velles cases.


Em comenta el drac


Em comenta el drac

que, a la tarda plana,

s’endinsa a la gana

enmig del sembrat.

Arriba el capvespre,

naixen embalums,

serem a dilluns

amb un xic de febre.

Em comenta el drac

que ha vist una rosa

en el vell roser,

guaita el cavaller

que, a cavall, s’apropa,

voldrà nou combat?

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13  Següent»