Si la collita acompanya i set poemes més

22 Abril, 2022 05:40
Publicat per jjroca, Poemes

Si la collita acompanya


He comprat per a tenir:

un clavell i una rosa,

la que sigui bona esposa

de segur que ho ha de dir.

Passejant per nostra vall

li faré la gran promesa:

Si apleguen a la certesa,

per a festes, faran bon ball!

He comprat, per a gaudir,

un coixí i un matalàs

d’aquells ben feixucs de llana.

Si la collita acompanya,

bé la portaré del braç

per a mostrar-li el nou llit.


Es trobarà el cavaller


Magnifico el meu drac

tot sent boig i malcarat.

És quan sent la primavera

quan la joia es desfà,

a Montblanc, se’n vol anar

per a veure qui l'espera.

Es trobarà el cavaller,

ben formós, amb cavall blanc,

com l’esguarda, rialler,

ben disposat al combat.

Les ferides matusseres

seran bones de curar

i, després, se’n tornarà

a prendre les fulles tendres.


És pesada empresa


Mon amic el drac,

com viu a la bassa,

em conta el què passa

quan em veu cansat.

És pesada empresa

la que haig de fer:

treballar per res

vora la finestra.

Car la veig anar

a comprar al mercat

les enciams i cols.

Planyo a cor què vols

i li conto al drac

on el món se’n va.


Primavera s’ha posat


Primavera s’ha posat

a la branca del vell arbre,

ell ha respost ben amable:

Com n’estic d’enfeinat!

El traure la fulla i flor

no deixa de ser aventura,

és el bon Déu qui procura

aplegar sempre a bon port.

Primavera ha deixat

a un hivern fredolic

entaforat en misteris.

M’agradem els encanteris

tan bon punt surto del llit

per descobrir l’entrellat.


En el riure del jovent


En el riure del jovent,

he de viure la promesa,

la vida és ampla serra

qui somia amb sol i vent.

Caminants, de fer camí,

no aturéssiu a la vora

d’aquest cingle dissortat.

Ell voldrà haver sa part

i, de tant en tant, ho prova:

En ferotge, esdevenir!

En el riure del jovent,

he trobat pau i fortuna,

mentre parla, estic pendent

per si cau la nova engruna.


La muntanya és ben planera


Em contava, en Manelic,

com l’enveja el farà ric.

Ell ben sol, sense més ombra

que l’amable de la nit,

va viatjant mentre li dóna

nova força l’esperit.

La muntanya és ben planera,

mai es cansa de somiar,

per la nit, sol badallar

si s’acosta nova estrella.

En el temps de gelosia,

mai davallarà al pla,

allí, els monstres han de restar

esguardant la companyia.


Mon present és mon futur


Envoltades de tenebres,

he trobat les meravelles

en les cambres del passat,

he passejat entre esquelles

dessota de les estrelles

qui no deixen de mirar.

Mon present és mon futur,

l’alegria, m'amistança,

vull un cove i una manta

per si trobo l’aixopluc.

No saben que haig un rei

ben enganxat a la panxa,

de descansar mai es cansa

ni precisa cap remei.


Com que faig de pelegrí


Avançant pel vell camí,

aconseguí mon mestratge,

he passat de noble a patge,

d’aturat a pelegrí.

Poca aigua, a la font,

fa una vida pausada,

voldria la cansalada

afegida a dos ous.

Com que faig de pelegrí

porto pedres al camí

per si algun cop bufa el vent.

A l’hivern, sóc penitent

qui s’allita, prop del foc,

esperant el seu destí.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (C)

14 Abril, 2022 10:52
Publicat per jjroca, Pensaments festius

A poc a poc, i encara vaig massa de pressa.

Avui, he acabat d'hora, he recomptat els encerts.

No és tenir son, és poder agafar-la.

Si el terra és gran, sobren les escales.

És un arbre estrany, viu a la casa d'un metge.

No patiu, fins i tot Déu té els seus maldecaps.

Com puc ser net, si tinc tres cambres de bany.

L'enamorament és la manera més barata de volar.

La tarda espera la nit que la fa fora.

No he trobat la força, però he vist passar la feblesa.

Sense cap amic més, és possible respirar.

Tinc una casa on posar el cap, però la resta la tinc afora.

No vull més por que la suficient.

He estat a l'infern escollint la meva caldera.

No és bonic ser pobre, però és un bé necessari.

M'han regalat una camisa, he deixat de ser l'home feliç.

Necessito trobar a Déu, tinc massa feina per a mi sol.

Em pesa massa el cap, avui no podré emprendre el vol.

El millor de ser pobre és no tenir vacances.

Si el vent portes bones noves, ja s' hauria aturat.

El cel és una telenovel·la on no passa mai res.

És un pedra tafanera, ha parat casa a la vora del camí.

Deixeu-me la nit de l'estiu i la pau de la tardor.

La fosca m'abriga i em porta al regne dels somnis.

No vull tres coves de pau i un de guerra.

M'omple de pau, veure com m'allunyo.

He demanat disculpes al paper per embrutar-lo.

Volia ser un home feliç i només he estat feliç.

Em pensava que aprenia, però era que no ignorava.

Per aprendre, el millor és fondre totes les claus.

Com els altres no m'entenen, he decidit ser intel·ligent.

He festejat massa vegades per acabar els dies de casat.

He conegut dos classes d'homes: Els altres i jo mateix.

Ser comprès, és només qüestió de diners.

Avui, m'he llevat d'hora, he tingut prou temps per no fer res.

He deixat de banda bons negocis, m'he quedat esperant els dolents.

Avui, encara no m'han ofès, estic preocupat.

L'avantatja del dimoni és que Déu dorm per la nit.

El vent va passar i m'ha deixat les comandes.

Avui, he après dues coses, és millor que les oblidi.

La sorpresa marca la frontera del pensament.

És un bon treballador, no sap mai on va comprar les eines.

Buscant la paraula correcta, he remenat la meitat del cervell.

Quan el mar s'avorreix, es gronxa.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Amb carrers mullats i set poemes més

14 Abril, 2022 10:48
Publicat per jjroca, Poemes

Amb carrers mullats


Amb carrers mullats

i calaixos eixuts,

qui no ha de plorar

si perd l’aixopluc?

Hores silencioses

per tota la vall,

lluny del devessall,

penses de mediocres.

Anem travessant

la vida pausada

amb poc per a fer.

Fumeja el cafè

amb taula parada

per a anar jugant.


Passen les setmanes


Margarida del meu cor

m’enganya de totes totes,

em fa creure que, amb més hores,

he d’albirar el seu amor.

Voldria ser traginer

per comprar-li cent vestits,

uns de llana, altres de fil

per a lluir-la al carrer.

Però passen les setmanes,

força mesos, algun any

i tot segueix el seu curs.

Na Mariona cus que cus

per a fer un bon parany

on cauré sense esperances.


Les ovelles del corral


Les ovelles del corral,

tot guaitant per la finestra,

veuen que el ploure s’engresca

i cau a bots i barrals.

El pastor fa somicons

i, de tant en tant, s’enfada,

com vindrà el ball de bastons

i el vell sol es retarda.

Les ovelles del corral

demanant a sant Antoni

una mica d’herba tendra.

Sant Antoni sent la queixa

i pactarà, amb el dimoni,

que li porti vent de dalt.


Són les tendres meravelles


Són les tendres meravelles

les qui em porten el seu món,

allí, resto , a saber com,

dessota de les estrelles.

Amb les ganes de tenir,

avanço per les empreses,

la meitat són compromeses

per a un monstre prou mesquí.

En viatjar per l’enrenou

em despullo per les penses

amb les guanyes de guanyar.

Del saber, me’n puc estar

encara que, de l’aprendre,

em resta tornar-me tou.


L’anunciada primavera


L’anunciada primavera

va arribar com cada any,

aquest, nou, amb més mullena,

amb un fred força constant.

Les formigues eixerides

assecant el formiguer,

va finir més d’una guerra

per no conèixer les mides.

L’anunciada primavera

quasi ho té ja tot a punt

per a trascolar a la vila.

La mestressa és amanida

a renovar, sense ensurt,

manta roba més lleugera.


A les portes del cafè


En el carrer principal,

és on parlen les poncelles,

es faran ungles i celles

per a lluir tal com cal.

A les portes del cafè,

apareixen més cadires,

els mossos com les conviden

per a seure i mirar bé.

En el balcó, hi ha més flors,

puja el verd de la terrassa

i veig ocells als ampits.

L’oreneta com m’ha dit

que la primavera passa

i, en el niu, cal covar els ous.


Com l’amor entremaliat


Com l’amor entremaliat

em porta a l’aventura,

és el seny qui li procura,

però pensa en fer delit.

De garlandes i de flors,

en faré una meravella,

he de dir que la donzella

parla i queixa enmig la por.

Com l’amor entossudit

ha d’aturar en altra via

després d’aquesta temença.

He de dir com em mareja

el bon seny en passar el dia

quan s’acosta l’ampla nit.


Mentre vaig seguint la llei


Les finestres de la por

les deixaré ben obertes,

vaig avançant, entre penes,

qui em van guarnint el cos.

Els nobles i vilatans

els he deixat a la vora,

és la dèria qui em prova

en viure com els humans.

Si hagués estat un rei,

hauria gràcia i palau

i la gran munió d’estrelles.

Ara, faig les tombarelles

i, em tracten de babau,

mentre vaig seguint la llei.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XCVII)

14 Abril, 2022 10:46
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan m'empaita

la tempesta,

és quan crida

i manifesta:

Raó de vida!


Quan demano

plata i or,

el meu amo

diu que no es pot,

després em planyo.


A la casa

de l'Enric

hi ha una tassa

i diu que és ric,

fa bona cara.


No vull ordre

ni saviesa,

sóc tan pobre

que la queixa

es torna noble.


La collita

del pagès

sempre fruita

l'any següent

o s'esquinça.


Per a ser

un bon pastor,

cal aprendre

la lliçó:

Saber rebre!


La més maca

de les flors

sempre parla

de dolçor,

és molt pesada.


Si la mare

diu que no

quan ve el pare

mai sóc jo,

sóc un altre.


Na Mariona

va a la font,

quan ve, plora,

plora molt,

pobrissona.


He de demanar,

al meu rei, el goig

de saber-me boig,

quan m'he de llevar,

sempre em poso roig.


Quan camino

cap al prat,

com sospiro,

em sento rar,

tot ho endevino.


La més dolça

de les flors

es trastoca

per l'amor,

quasi està boja.


Quan la lluna

es riu de mi,

diu que és bruna

perquè sí,

anem a una.


En sortir a la finestra,

el poble és ver,

la mosca riu satisfeta,

la veig com creix

quan la gràcia es manifesta.


Amb més nobles sentiments,

tots anant per la misèria,

veig plànyer l'enteniment,

es veu que la queixa

es desfà en aplegar al cel.


He de demanar,

quan aplegui a Déu

que em posi un dinar

per a almenys deu,

no me'n sé estar.


Saben com demano,

en un tres i no res,

el tenir bon amo,

valent en escreix

per si m'esbatano.


El saber-me eixut

em duu per la pensa

dels silencis rucs,

poc després, comença

amb els ets i uts.


Al corriol

d'en Manelic,

quan ve el sol,

és més petit

i amb manta mel.


Les despeses

de l'incert

són promeses

de l'avern

amb poques queixes.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XCVII)

14 Abril, 2022 10:41
Publicat per jjroca, Epigrames


Massa roses
del jardí
ploren totes
perquè sí.


És quan vull
anar a la font
quan el ruc
diu que no pot.


Els fantasmes
per la nit
cerquen cases
amb fadrins.


En la bona menja,
he trobat tresor,
després, espardenya
i el llaurar del tros.


Parlen les olives
camí del molí,
cerquen altres viles
per provar d'eixir.


Quan la tarda
esdevé nit,
parar taula
amb carn i vi.


Maria volia
amb mi festejar,
li posà alegria,
després, va marxar.


Quan no plora
el núvol vell,
vol, per a ell,
viatjar a tothora.


A la plaça,
hi ha enrenou,
com la dansa
tot ho mou.


La lluna demana
anar a festejar,
el sol com l'enganya,
somriu i se'n va.


Tinc ja tanta fam
que ni esdevé gana,
la panxa s'inflama,
voldria esclatar.


Com cada nit,
quan el sol se'n va,
començo a viatjar 
des del fons del llit.


Margarida comentava
tot i parlant de l'amor:
Si és maco, molt millor,
però, ric, no em desagrada!


A la plaça,
sota el banc,
hi ha la gràcia
que he deixat.


I quan hi sigui
i hagi despulles,
tornaré a les fulles
per a ser al principi.


He estimat
l'avinentesa,
la princesa 
m'ha deixat.


Amics i veïns
vaig a fer comanda:
la jove m'agrada,
però em vull fadrí.


Una joia
és per a mi,
haig la noia
i diu que sí.


A les vinyes verdes,
dormen il·lusions,
dolços i cançons,
un xic de tenebres.


Cadascú
hagi alegria
i ningú
meni ma vida.


Qui menarà
quan arribem plegats
i qui riurà
en veure'ns espantats?


Al carrer d'enmig,
quan aplega el sol,
com porta el consol
de guanyar al desig.


Una rosa sola,
parlant per la nit,
diu que l'esperit
no aplega ni gosa.
 
És quan plou
que fa enrenou
un cargol
damunt la fulla.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Trobar el costum i set poemes més

07 Abril, 2022 10:16
Publicat per jjroca, Poemes

Trobar el costum


Massa flors en el sembrat

per a haver bona collita,

el pagès demana el blat,

el dimoni fa enganyifa.

Perdudes les esperances,

quan el segar és a prop,

he demanat al Senyor

que canviï les mudances.

Que la corbella treballi

tot portant la tija al puny

per a bastir les gavelles.

Per a eixir de les tenebres

haurem de trobar el costum,

de menjar poc quan ens calgui.


He vist passar el cavaller


Disposat a l’aventura,

he vist passar el cavaller,

el cavall era una mula,

un ca feia d’escuder.

Els camins vora del riu

són més fàcils de portar,

la gana deixeu-la anar

quan feblesa faci niu.

Ha de topar a la porta

d’un mig buidat magatzem

qui encara porta corriola.

Quan el crit surt de la gola,

com n’haurem de ser conscients

de regalar-li el que toca.


Us faig sabedors


Us faig sabedors,

amics del misteri,

que haig encanteri

en tots els racons.

Com passo, confós,

per planes i valls,

trobant espantalls

qui em volen ben poc.

Així que traspasso

indrets alegrois

amb manta ocellets.

Canten, a pleret,

esperant el goig

d’oblidar fracassos.


En mon anar


No haig res més

que dubtes i enyorança,

vaga semblança

de poder ser.

En mon anar,

albiro les dreceres,

són ben estretes

per a somiar.

Podeu venir

si sabeu portar el sol

i el seu enginy.

Us espero dins

d’aquest petit bressol

on dorm la nit.


La pensa lloable


Les mosses formoses,

anant pel camí,

traginen les roses,

clavells, gessamins.

Van cap a l’ermita

encetat el maig,

saben el que faig:

encetar sospita.

Com la Verge Mare,

damunt del setial,

plora pel seu Fill.

No se sent cap crit

i va avançant

la pensa lloable.


A l’ombra de la flor


És, a l’ombra de la flor,

on reposarà l’abella,

esperant la meravella,

aquest esclat sense por.

Nostra jove ni té gana

quan s’acosta primavera,

com reclama ser princesa

en portar quelcom a casa.

En el bosc vora el camí,

com hi canta el rierol

quan la pluja el convida.

Quan la festa és amanida,

ve i es queixa el gran sol

amb un caire pensatiu.


La collita dels dimonis


De pobres i mendicants,

n’he comprat una dotzena,

la meitat potser fan pena,

la resta potser no tant.

Com, avui, m’he de salvar

després de fer gran pecat:

Voldria posar-hi el cap,

però em van ensarronant!

La collita dels dimonis

el bon Déu l’haurà a punt

per poder-los enlairar.

Com dimoni no vull estar,

poso els pecats en un munt,

els canvio per oprobis.


En compraré a la fira


En compraré a la fira:

un cobrellit de cartró,

però el vull que sigui bo

que no em doni cap sospita.

Com haig caire d’elegant

i enfilo el nou raig de lluna,

vull les penses d’una engruna

ben eixuta i principal.

I com bé m’he de casar

n’he comprat mitja baldana,

d’aquelles negres, amb canya.

Eixida ja la proclama

anirem a cercar branca

per si li plau somiar a casa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (XCIX)

01 Abril, 2022 12:33
Publicat per jjroca, Pensaments festius

Si voleu alt, us quedareu sense sostre.

Diuen que tinc cervell, hauré de provar d'esbrinar-ho.

He caminat prou, he retornat massa.

La guerra és dolenta de cuinar.

Déu em dóna el temps suficient, la resta és la meva administració.

No tinc por perquè sí, tinc por perquè em conec.

Pujar escales és anar a un cel incomprès.

La bellesa és la dilatació sobtada dels ulls.

Tinc prou defectes com per seguir viu.

He anat a la casa de Déu, estaven tots menys Ell.

És un bon amic, mai em pregunta que vull fer.

He caminat per la terra, ara hauria de caminar pel mar.

Ho he aconseguit, li he donat tota la raó.

Estic cansat de no fer res, ara vull descansar.

He decidit comprar el diari, almenys tindré paper.

Em comenta l'arbre que hauria de pagar-li.

He provat de suar, però em molesta.

Ser déu és sentir música sense patir-la.

Si moro és possible que deixi d'escriure.

Venc cos vell en mal estat per anar-me'n de vacances.

No puc creure en el demà, tampoc puc esperar que arribi.

Estic perdent i he de continuar fent-ho.

Cerco espais oberts a un cervell tancat.

He tingut dies pitjors, ja tornaran.

El cos s'adorm, es veu que vol somiar.

Déu m'estima, per això no em fa cas.

La dona sempre espera un príncep que no sap on viu.

Per què espereu la mort? Ella sempre arriba puntual.

Al jardí de roses, el clavell és un estranger.

Estic amagant-me de Déu, almenys parlo fluixet.

No estic sol, és que vaig néixer així.

Visc en un poble on el rellotge es cansa.

No estic sord, és que em pesen les orelles.

He vingut al món per trobar el meu cos.

El millor de cada dia és si aconsegueixes acabar-lo.

Estic buscant l'enteniment que m'ha deixat.

Sense ombres no hi hauria sol.

Cal acceptar la vellesa com un passatemps curt.

El millor dels carrerons és que no deixen entrar les disfresses.

La música, difícilment, es pot menjar.

Menjar és tant menyspreable que he de disfressar-ho sovint.

No us dono el meu temps, ara és fàcil de vendre.

No entenc la llibertat sense un polsim de sort.

Per molt espavilat que sigui un cap, du tota la pesantor d'un cos.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Oblidant basarda i set poemes més

01 Abril, 2022 12:30
Publicat per jjroca, Poemes

Oblidant basarda


Entre les calors,

sons de la taverna,

veig el rom com crema,

m’agrada aquest foc.

Hem fet les empreses

ben entortolligades,

mirant sense nafres,

perdent bous i esquelles.

Sento la guitarra

plorant sense enginy,

com avança sola.

De segur que troba

algun bon amic

oblidant basarda.


Em queden els somnis


Suposo que saps,

estimada meva,

que, si l’amor pesa,

no li faré cas.

Puix sóc al país

del gran desconcert,

entre orni i cec,

no veig paradís.

Els amics perduts

van a coll-i-bé

dels petits dimonis.

Ens queden els somnis

per a tornar a ser

un savi sabut.


Quatre pedres del camí


Quatre pedres del camí

com van filant sa contalla,

volen blat, però la palla

les allunya de l’eixir.

Caminarien, al pas,

per poder arribar al cel,

allí, tot és sucre i mel,

bon coixí, gran matalàs.

Quatre pedres del camí

han de tornar a l’empresa

de fer caure el més valent.

Avanço com l’innocent

albirant la poca pressa

i allunyant-me del neguit.


Una barca prou malmesa


A la vora de la mar,

hi ha una barca prou malmesa,

va patir l’avinentesa

d’amagar-se massa tard.

Era tardor i la tempesta

va aplegar sense avisar,

quatre cordes van petar,

va esquinçar-se la gran vela.

A la vora de la mar,

hi ha una bancada de peixos

menjant poc i massa tard.

Com voldria haver retard

en fer fruitar quatre esqueixos

de clavells vells del sembrat.


Fugir del tall


I quan sigui fosc,

que vinguin fantasmes

amb noves proclames

d’enveja i de pors.

Dintre l’entrellat,

portin sacrifici,

espero aquest vici

d’haver lo comprat.

Deixeu-me un ventall

de velles promeses

per haver nascut.

Per bon aixopluc,

oblideu les presses

de fugir del tall.


En el clar país


En el clar país

dels dubtes amables,

no hi ha miserables

que vulguin ser rics.

Tothom va on va

bastint els negocis,

demano que tornis

a ser-hi demà.

En el clar país,

creixen les roselles

per guardar el blat.

Com m’ha convidat

mostrant meravelles

fins un no acabar.


Quatre finques perdudes


Segurament l’hivern

ha deixat, en vosaltres,

la bondat del seu tracte,

una lluita per fer.

Vilatans de la plana

amb penses de pagès,

heu lluitat pel demés,

heu guanyat la desgana.

Quatre finques perdudes

amb un matxo que es mor

sense guaitar el Montsià.

Si lluny no vull anar,

on ha de restar la sort

de començar aventures?


És el repte de no ser


Continua assegurant

que una potència infinita

els grans encerts magnifica,

com la vida va avançant.

És el repte de no ser

on es va acabant la glòria,

en un passat, hi ha memòria,

però la perd el present.

He comprat bona mesura

de disbauxa i impressions

per a passar la setmana.

És la pensa qui reclama

que, vinguts els moments bons,

eixirem de la foscúria.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XCVI)

01 Abril, 2022 12:26
Publicat per jjroca, Poemes curts

Plora el vent

en entrar al bosc,

ho troba fosc,

mancat de gent,

el pot la por.


No demano més

que el sol al migdia,

ser-hi amb alegria

i viure despert

quan la joia em crida.


He demanat, confós,

un prec d'esperança,

anar a seure a la plaça

on trobar records

del prec i de l'arada.


Com demanaria,

a mon déu petit,

seguir amb l'esperit

mentre passa el dia

voltat d'enemics.


M'agrada el passeig

punyent del migdia

mentre el sol crida,

en un món espès,

ni sap ni convida.


A la casa dolça

on viurà l'enyor,

plora la cassola

esperant retorn,

l'ama ja no hi toca.


Sento badallar

a l'amic lleó,

no sé perquè ho fa,

però Déu-n'hi-do

quan voldrà menjar.


La formiga

diu que plou,

però el sol

no la convida

a perdre el jou.


És la nina

dels meus ulls

la que crida

en els esculls

de tota mida.


En el regne

de la sort,

no hi ha patge

ni rector

ni un be negre.


Les paraules

van al vent,

les més maules

ni les sents,

són callades.


A la lluna

hi ha un corder,

quan belluga,

no diu res,

és tot muda.


En el davallar

suau d'aquest riu,

sento com es viu

sense gran penar,

devem ser a l'estiu.


La més dolça

de les flors

com es gronxa

sense pors

ben a la vora.


Donaré a la mar

la meitat del somni,

m'agrada un dimoni

tou i atabalat,

fins diria: borni.


Com les herbes

d'aquest prat

són ben meves

si les faig

dolces i tendres.


A la casa

del pagès,

el vell mana

fins després

que la mort passa.


He de demanar,

si vol la senyora,

conill per dinar

o filet d'anxova,

però amb un bon plat.


Com l'amor reclama:

Tot un xic de llum!,

és minso embalum

per a tanta flama,

la resta és, bé, fum.


M'acomiado

de l'infern,

del vell amo:

en Llucifer,

mai l'enganyo.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XCVI)

01 Abril, 2022 12:20
Publicat per jjroca, Epigrames


Al racó
dels nans perduts,
massa ensurts
tenen raó.


He de demanar 
la nova saviesa
perquè de la vella
ja me'n puc estar.


Tantes penes
al melic
són ofrenes
al diví.


En el carreró,
quan passen ovelles,
porten mil esquelles
per cercar il·lusió.


A la banda
de ponent,
cada casa
duu sa gent.


He de conquerir
el somni estimat,
vull haver la part
per sentir-me ric.


Les noves cançons
van cercant orelles
que estimin els sons,
que vinguin a festes.


Si he de volar,
a l'hora tardana,
deixeu-me menjar,
després, no hauré gana.


No serà prohibit
descansar a la plaça
i sentir com passa
aquell mig amic.


Al capvespre,
a la font,
vaig a rebre
la il·lusió.


Garrofes al sac
i camí per córrer,
el ruc és tot ordre
quan el duc tibat.


Quan ve el monstre
a portar por,
el fem nostre
per a tot.


A festejar aniria
si hagués diners i sort,
al matí, cap al migdia 
i, a la nit, si encara es pot.


Les velles riotes
vénen del carrer,
allí, s'està bé
quan apleguen totes.


Quan la barca
és a la mar,
sempre parla
de pescar.


Perdut, per a sempre,
en el fons del bosc,
com canta al capvespre
quan es va fent fosc.


Portarem rialles,
en ser al carrer,
puix dintre les cases
ja no en caben més.


Quan el millor amic,
en les hores baixes,
està per rebaixes
et caldrà glatir.


Companys de presó:
la poca fortuna
em porta una engruna
de pa al rebost.


La més maca de les flors,
quan tardor avança,
diu que ja se'n cansa 
de trobar l'amor.


No he defugir
cercant la fortuna,
demanant, a una,
la pols i el camí.


En el regne dolç
del somriure ample,
m'agrada ser agre
un polsim del tot.


Quatre margarides,
al jardí estant,
estan amanides
per anar al mercat.
 

Quan la neu sadolla,
és passat l'hivern,
primavera es perd 
per fer de marona.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs