El riure agredolç i set poemes més
09 Maig, 2019 05:58
Publicat per jjroca,
Poemes
El riure agredolç
Estic pendent del riure agredolç,
d’aquell passar solemne pel carrer,
són massa hores, dessota del gran sol,
per a esperar aquell parlar planer.
I vós aneu vestida de mudar
per a pregar al sant manifasser
amb moltes ganes de creure i de callar
per a obtenir la gràcia del moment.
És el meu cor un degotall de penes
perquè l’estimo de dia i de nit
car vull tenir-la vivint dintre la casa
mes un retret em fa la vida amarga
i m’entaforo, cansat, en el meu llit
per a somiar-la enmig de les tenebres.
Com vull ésser cavaller
Seguint amb la condició
d’humà al damunt la terra,
vull aplegar a l’ocasió
de guanyar batalla i guerra.
Com vull ésser cavaller,
del matí fins al migdia,
un bon ruc em compraré
puix cavall és gran porfídia.
Els camins seran tots meus
i, quan vulgui descansar,
cercaré un bon desert.
Com la gràcia mai es perd
no caldrà ni confessar
ni traginar massa creus.
Fila més prim
Sento, en passar,
parlar a les finestres
del seu anar,
d’un vent de malifetes.
Cerco el redós
de cases i carrer,
vaig mig confós
somiant amb un recer.
Ni un mentider
em conta, de passada,
el seu enginy.
Fila més prim
com una vella aranya
el dia primer.
Escriure és navegar
Escriure és navegar
per una mar incerta,
cercant a la saviesa,
trobant qui vol nedar.
És recercar camins
perduts entre les ones,
comptar les lletres totes,
xerrar amb els dofins.
Provar d’arribar a port
sense massa ferides
en vespres tardorals.
M’agraden els topants,
les penses amanides,
aquell trobar la sort.
M’agrada el riure clar
M’agrada el riure clar,
les dolces tombarelles,
aquell cruixir d’ametlles
torrades a la llar.
Omplir el vas de vi
o, a l’estiu, cervesa,
deixar la gran tenebra:
vençuda, lluny d’aquí.
M’agrada el riure dolç
de la jove poncella
qui estima el més valent.
Vestiu-me d’innocent,
feu-ho amb poca pressa
i, si pot ser, dejorn.
Com sentirem les branques
Després vindrà el vent
que allunyi la tempesta,
ha de ser un vent valent
sense massa disfressa.
Com sentirem les branques
parlant a tort i a dret,
és l’angúnia dels arbres
pensant en el desert.
Encara que captiu
d’aquestes quatre cases
i un pensament flairós,
m’acosto a ser l’espòs
vestit de pors i nafres,
però amb desig ben viu.
És la pensa
És la pensa qui acompanya
per planures i rierols,
va amb vestit i assedegada
al bell mig de dos mussols.
Són els savis d’aquest bosc
qui descansen amb la llum,
mai hauran d’encendre foc,
han la dèria d’aquest fum.
És la pensa qui m’endinsa
en paratges venturers
fins aplegar a l’albada.
No hi haurà enamorada,
amb aires manifassers,
tot demanant anar a missa.
Algun cop m’he de casar
Amb la força de la ment,
em faré unes estovalles,
car m’agrada el parament
i sardines ben torrades.
Ha de ser el meu destí:
ser pescador des de l’alba,
sortir de port per sortir
i tornar a la migdiada.
Quatre peixos de bon preu,
la resta per quatre rals
o una barra de bon pa.
Algun cop m’he de casar
com manen els principals,
el somiar no ha de ser meu.
Espera la contalla i set poemes més
01 Maig, 2019 05:52
Publicat per jjroca,
Poemes
Espera la contalla
El meu amic, el drac
s’atura a mitja nit,
com fa punt i a part
en viure d’enemic.
Espanta les poncelles,
aterra els ramats,
esglaia a les velles,
odia els soldats.
Com menja botifarres,
ben grasses, a mig fer,
es queixa de la panxa.
Espera la contalla
que va passar fa temps
lluitant amb poques ganes.
Saber-se gran
Avui, mentiria
si, de nou, digués
que, ésser bon pagès,
és la gran porfídia.
Quan retorno al camp,
sota un cel obert,
veig el drac corprès
de saber-se gran.
Si ha de demanar
un ramat de cabres
per poder guarir,
espera el tenir:
dies més amables
on ni cal pregar.
Desig d’ésser primer
Per ventura, heu de saber,
estimada meva,
com m’agradaria ser:
bon motiu d’enveja.
Amb els tractes, que faré,
vindran els guanys
i, tot d’una, canviaré
per haver engany.
A l’albada, un mentider
voldrà fortuna
i un somni estrany.
Gairebé som a mig any
de trobar joia i engruna
amb desig d’ésser primer.
Pobrissones estimades
Les muntanyes del matí,
al migdia, seran planes,
són les penses d’un botxí
qui prega nafres.
Descregut i matusser
vol l’enrenou:
quatre sopes per a fer
amb un quart d’ou.
Les muntanyes del matí,
al capvespre, fan glatir
per les airades.
Pobrissones estimades
com l’amor farà patir
sense dir-me res de mi.
Vull trobar un ogre
Porteu-me, ara,
les hores dolces
perquè les pobres
han arribat.
Vull un esclat
sense més honres,
vull trobar un ogre
alliçonat.
És que la por
va creixent sola
sense més or.
Sento com plora
massa el meu cor
mentre s’estova.
Les contalles de la nit
Les contalles de la nit
s’adormen vora la llar,
allí, restarà l’esguard
amb més pauses que camí.
Els valents, els infidels,
han de tornar a la nissaga,
he de posar mala cara
per si porten massa fel.
Les contalles de la nit
arriben fins la finestra
quan esclata la gran por.
Deixeu-me, enmig l’enyor,
amb una carona fresca,
ben disposat l’esperit.
Trobar la mel
No parlo d’esdevenir
el més valent del carrer
ni en arribar, el primer,
quan la joia aplega a la fi.
Sóc captaire, mentider,
amatent dels nous desitjos,
menjo coca amb anissos
per gaudir i per saber.
A la plaça, sóc fidel
per feinejar la setmana
amb dèries d’arreglar el món.
Quan el sol fuig, es pon,
com enfilo el carrer de casa
esperant trobar la mel.
Aquest noi ni gosa
Altre haurà de dir
que camino sol,
cercant un corriol,
des de bon matí.
Com em parla el vent,
fluixet, a l’orella
i passa poncella
del tot somrient.
Els llavis de rosa,
els ulls plens de verd,
amb flaire de festa.
Segueixo amb la pena
mentre va dient:
Aquest noi ni gosa!
Tocaria el sostre i cinc poemes més
22 Abril, 2019 06:00
Publicat per jjroca,
Poemes
Tocaria el sostre
I sant Jordi cavaller
viatja a la ciutat,
qui l’ha demanat?,
qui el deu voler?
El rei i la jove
ploren als merlets,
ella pena a sobre,
quin és el secret?
Hi ha un drac, covard,
amb massa anys a sobre,
fugint d’enrenou.
Amb vint plates d’ous
tocaria el sostre
del gran entrellat.
Cavaller amb cavall blanc
Cavaller, amb cavall blanc,
com avança, per la plana,
sense joia ni badall,
va cercant nova aliança.
Com el rei l’ha demanat
per deslliurar-se del monstre,
és un drac: gasiu, mediocre,
qui sovinteja el sembrat.
La batalla serà llarga,
la victòria complaent,
petita la recompensa.
Però, enmig, una princesa
com l’espera amatent
per a enllestir la contalla.
El meu amic, el drac
El meu amic, el drac
no menja ni avellanes
ni sardines salades
ni un tros de pa torrat.
És una bella fera
ben feta per al vol
qui lluitarà amb un sol,
allà, a la primavera.
El meu amic, el drac
com s’atipa de bledes,
de grans enciams i cols.
A la cova, on dorm,
reposen cent ovelles
ben bones per menjar.
A la cova, trobo el drac
A la cova, trobo el drac
amb més gana que desig,
com un déu me l’ha deixat
perquè diu que no és amic.
A resultes de no ser,
apareix per la contrada
un benestant cavaller
amb cavall blanc i espasa.
El combat serà a les nou,
no hi ha hora més preada
per assistir a l’afronta.
La lluita voldrà senyora
qui mirarà embadocada
davant d’aquest enrenou.
Una rosa és un tresor
Una rosa és un tresor
qui cerca l’enamorada,
anirà a trobar dolçor
en un cistell a la plaça.
Una rosa donaré
a qui fa tan gran somrís,
com, avui, la lliuraré
segellant el compromís.
Una rosa és un tresor
en un desig que s’envola
per a pregonar el voler.
Són els moments més planers
els qui em porten, a deshora,
al palau dels somiadors.
Abans que aplegui
Per sant Jordi, li daré
la més maca de les flors,
tota prenyada d’olors,
amb ganes de quedar bé.
És ella la meva joia,
la reina dels meus amors,
la qui arriba sense pors,
la qui riu quan altre plora.
Els camins de la dissort
de segur que porten pressa
avançant per un camp nou.
A la plaça, hi ha enrenou
i un escrit farà peresa
abans que aplegui la sort.
Pobre drac amic i sis poemes més
16 Abril, 2019 05:39
Publicat per jjroca,
Poemes
Pobre drac amic
I ve la primavera,
recorre nostres camps
i troba la rosella,
mudada, com abans.
El blat s’aixeca, encara,
amb ganes de somiar,
és fill de bona casa
i gronxa per gronxar.
Pobre drac amic
que lliures, al desig,
una cruel batalla.
Vol trobar una casa
on passar la nit,
però el temps li passa.
Somia amb el drac
Com l’abella encara vola
per cercar milers de flors,
li he de dir que, si no en troba,
ha de ser que s’ha fet fosc.
Veieu el sol com es cansa
i trascola pel castell,
cau la tarda, ve la calma
i s’acluca el jove ocell.
Primavera qui s’adorm,
entre arbres, a la bassa
i somia amb el drac.
Com l’hivern ja ha passat
vol aplegar a la casa
per a asseure’s vora el foc.
El drac se n’adona
Com demanaria,
al meu drac valent,
que anés perdent
un poc cada dia.
Encetat abril,
la pluja lleugera,
troba una princesa
amb caire ben trist.
El drac se n’adona
d’aquest fet gloriós
d’entregar la vida.
El senyor com crida
i vindrà, rabiós,
cavaller de força.
El drac petit de la bassa
El drac petit de la bassa
és poruc i entremaliat,
mai voldria ser soldat
ni anar a comprar a la plaça.
Odia el mes d’abril,
sobretot les darreries,
és el mes de les fatigues,
de lluitar i de morir.
La princesa és ben bufona,
és bona per a ser plat
i anar al fosc d’una mossada.
El cavaller porta espasa
i es prepara pel combat,
ha de durar una estona.
Necessito una cuirassa
Pare, per a ser cavaller,
necessito una cuirassa,
un cavall, un escuder
i una jove enamorada.
Camins amples, sense pedres,
un dormir en bona estança,
un fugir de les tenebres,
un somiar sense haver gana.
Llevar-me de bon matí
o, ben pensat, al migdia
per a esmorzar com un rei.
Vull posar-me al servei
d’aquell qui mana i crida,
però s’oblida de mi.
Hi ha un cavaller
El monstre com m’ha dit,
sotmès en la platxèria,
que rau, escanyolit,
entre pau i misèria.
Que hi ha un cavaller
amant de casc i espasa
qui vol ser gran guerrer
i lluita matí i tarda.
Massa grans les murades
per a fugir saltant
d’aquesta augusta ciutat.
Em caldrà l’entrellat
mentre aniré pregant
enmig de velles cases.
Em comenta el drac
Em comenta el drac
que, a la tarda plana,
s’endinsa a la gana
enmig del sembrat.
Arriba el capvespre,
naixen embalums,
serem a dilluns
amb un xic de febre.
Em comenta el drac
que ha vist una rosa
en el vell roser,
guaita el cavaller
que, a cavall, s’apropa,
voldrà nou combat?
I quan el seny se'n va i set poemes més
09 Abril, 2019 06:08
Publicat per jjroca,
Poemes
I quan el seny se’n va
I quan el seny se’n va,
a trucar una altra porta,
que arribi la resposta
per si em vol trobar.
Sóc pobre traginer
qui cerca el seu pervindre,
ho faig per tal de viure
sense res més a fer.
M’endollo, al capvespre,
els pensaments festius
i contes mentiders.
Estimo ser el primer,
el més valent dels vius,
mai aspirant a mestre.
No em porteu flors
No em porteu flors
quan sigui al cementiri,
no haig per vici:
sentir punyents olors.
Deixeu la rosa
gaudint al seu roser,
al clavell també,
que parli amb sa marona.
No em porteu flors
ni hivern ni primavera
ni els vespres de l’estiu.
Si plora el riu,
dieu-li que l’espera:
nova ànima entre pors.
Prop de l’era
Anem, tots dos,
a seure prop de l’era,
allí on la pols
ens parla de quimera.
De vells pagesos
lligats de nou al jou,
volten corpresos
dessota del gran sol.
Cerquem un arbre,
amb una ombra fresca,
per veure el vol.
Sentir, de nou,
el xiscle d’oreneta,
entre sorolls de batre.
El gran destí
He de pujar,
a cavall de les ombres,
quan siguin totes
per navegar.
Cercarem vent,
en terres llunyanes,
entre les fades
dels altres temps.
I si ens sobra,
un rajolí
d’enteniment,
direm, conscients,
que el gran destí
truca a la porta.
Vanes il·lusions
En el corriolet,
petita i bufona,
una papallona
parlava del fred.
És la primavera
la que sol portar:
ombres a l’envà
i neu a la serra.
Amb un sol poruc,
la lluna somia
entre mil raons,
vanes il·lusions
de tornar a la via
on passen els rucs.
Qui no gosa batallar?
És la força qui m’empeny
i la gana qui em cega,
hauré de salvar princesa
per guanyar el favor del rei.
Ser drac no és gran regal
i la vida es complica,
batallar és una enganyifa,
el cavaller farà mal.
Amb cavall, escut i espasa
qui no gosa batallar
en arribar primavera?
La derrota és malifeta
qui ben lluny em farà anar
mentre ploro d’avançada.
Li portaré flor
Li portaré flor,
del jardí joiós,
mentre va l’amor
jugant amb el cor.
Llarga primavera
crida a l’estiu,
cerca una escletxa
per fugir del niu.
Li portaré flor,
del fruit del roser,
a la bella mossa.
És mon cap qui gosa
esdevenir primer
quan arriba el sol.
Un drac valent
Un drac valent
recorre nostres terres
i el pensament
s’acosta a les feres.
Però no hi és,
ni lluita per lluitar,
hi ha vell pagès
qui el vol ensinistrar.
Sense cavall,
ignoro el cavaller
i vaig confós.
Vull un terròs
i dormir en el celler,
entre encenalls.
Som nosaltres els vençuts i set poemes més
01 Abril, 2019 06:13
Publicat per jjroca,
Poemes
Som nosaltres els vençuts
Amb la cara, que avui faig,
qui no em dóna matalàs,
he treballat sense esma
des de l’albada entrant,
sóc un pobre estadant
d’una vila escadussera.
Massa homes a taverna
entre ampolles i baralles,
les dones refent contalles
i omplint gran olla amb herba.
Som nosaltres, els vençuts,
qui anem planant per via,
cada jorn, una enganyifa,
cada nit, plors i retruc.
El darrer fred
El darrer fred
s’enfila a les cases,
entra a les golfes,
grimpa els envans
i jo somio
en terres ben llunyanes
sense haver pressa,
sense detalls.
Mon cor raurà
en les velles empreses
on eren seves:
pausa i resguard,
després, sospiro
i el fred se’n va.
Tanco el calaix
Escric, confós,
cansat de ma misèria,
on la platxèria
cerca el redós.
Com vull anar
a fer les grans pensades,
amb quatre passes,
lluny d’aturar.
I s’esdevé
la més noble follia
i el daltabaix.
Tanco el calaix
del seny i l’alegria,
són tan propers.
Segador anant a l’era
Segador anant a l’era,
el carro ben ple de blat,
és un juny ben assenyat
i el sol farà la crema.
A l’era, munió d’homes
amb mules, rucs i cavalls,
han començat el vell ball
dessota un llum sense ombres.
Segador, anant a l’era,
no t’oblidis de somiar
amb una mossa galana.
Ella li parla i demana:
un bon dia per casar
i la joia de la festa.
La formiga porta el gra
La formiga porta el gra,
ben cofoia, al formiguer,
primavera és al carrer
i el camp és un fruitar.
Les abelles, enfeinades,
cerquen flors sense parar,
com el sol omple contrades
i la vila es refà.
La formiga porta el gra
i la reina pondrà els ous
per continuar la nissaga.
Sento com fila l’aranya
amb paga d’un menjar tou
si algun jovent fa sa part.
La raó injusta
La raó injusta,
de la noble sort,
esperant la tusta,
juguesca del cor.
Com tot s’estremeix
i el desig s’envola,
cerco una prova:
el somiar en escreix.
Plens els alturons,
buides les contrades
per on vull passar.
Una aranya hi ha
ordint, ben debades,
uns tristos llençols.
Montsià com demana
Quan tot esdevé
gràcia de follia,
vull seure també
a esperar el nou dia.
Montsià com demana
desig d’ajornar,
el bon sol retarda
el fet de grimpar.
És la primavera
pensament confós,
cerca la drecera
per fugir del clos.
Manta de promeses
les haig ben esteses.
M’agrada el riure estrany
M’agrada el riure estrany
dels homes de cafè
mentre es van jugant:
cartes sense diners.
Es queixen del company,
de la carta plegada,
d’aquell regust d’engany,
de la mala jugada.
S’acaba el combat,
la batalla ferrenya,
el darrer glop de vi.
Com s’acosta la nit
i va arribant la queixa
de l’ésser dissortat.
Coneixeria princesa i set poemes més
24 Març, 2019 06:10
Publicat per jjroca,
Poemes
Coneixeria princesa
Amb la gana que, avui, tinc,
menjaria dotze plats,
tres de dolç, nou de salat
i una ampolla de bon vi.
Després de les queixalades,
engolides i bons glops,
em posaria, en el tros,
a somiar sense estrebades.
Coneixeria princesa,
una reina, un rei
i una corona brillant.
Al palau, fóra estadant
i, complint la bona llei,
guanyaria: or i terra.
Demano bon fill
En el gran desert
de la ingravidesa,
veig vida planera
i plena d’encert.
Tan bon averany
no haurà malefici,
estimo aquest vici
de sentir-me estrany.
Car visc, en el bosc,
envoltat de cérvols
i algun gras conill.
Demano bon fill,
que no sigui brètol
ni dur com un soc.
Vol ser la princesa
Com la tarda plana
mou a l’enrenou,
trafega l’aranya,
somriu el cargol.
La muntanya parla
dessota d’un sol
qui tot ho esbatana
mentre fa el seu vol.
La més dolça jove
parla amb un mirall
una mica ofesa,
vol ser la princesa,
però un espantall
la mira de sobte.
La mossa demana
La gana la tinc
i porto espardenya,
som massa enemics
qui anem a la grenya.
La mossa és formosa,
haurà pretendents,
massa innocents,
perdran la penyora.
La mossa demana
vestit per lluir
de fil i de seda.
El cor com em crema
sense res per dir,
no vol més batalla.
Vella abella
Com remuga vella abella,
la formiga és amatent,
veu el blat com va creixent,
com la feinada s’enceta.
El corriol es posa verd
sota un cel que va plorant,
un núvol, de dalt estant,
diu que s’espanta i es perd.
Vella abella cerca flors
que li siguin profitoses
i li donin el seu fruit.
Potser, tres de cada vuit,
es queixen d’aquestes coses
i somiquen enmig de plors.
Fa mala cara
És un ruc massa valent
per donar tombs i més tombs,
els amos mai seran bons
ni ell serà massa dolent.
S’escapa, de bon matí,
de la quadra on sojornava,
va cansat, fa mala cara
i s’allunya pel camí.
Com s’acomiada en passar
del gran pi a l’olivera
qui li donen un retret:
On trobaràs el que perds?
Bona palla per a menja,
un bon sostre per pensar.
I com era mariner
I com era mariner,
ma casa era la barca,
la frontera, el coster,
el despertar era a l’alba.
Els dies de mala mar,
el vent em duia gronxant
i quan el vent afluixava
el goig es feia ben gran.
Al port, entre barques velles,
s’engegaven les cançons
i el rom regalimava.
Era, en entrar a casa,
quan venien somicons
amb brunzir de cent abelles.
Us parlo des de mon llit
Us parlo, des de mon llit,
sense ganes de decebre,
com m’empaitava la febre,
com em guanyava el glatir.
Vida amarga, vas de vi,
una corrua d’espant,
al bell mig de quatre sants,
aplegava mitja nit.
A les parets, fantasia,
les ganyotes a l’envà
amb sentiment de poruc.
Amb el cos, faig el que puc
i espero, un bon demà,
per haver més gosadia.
Sense esperit i set poemes més
16 Març, 2019 01:29
Publicat per jjroca,
Poemes
Sense esperit
Com vaig, cofoi,
perdut en la gran guerra
de petjar, dolç,
camins replets de sots.
Li he dit, al cor,
que estimo la platxèria,
el treballar
és terra de tothom.
M’agrada el lleure
sobtadament concís
i anar endavant
de les ciències profanes.
A l’alturó,
han de restar les flames
sense tebior,
sense esperit.
Si hem de passar
En l’agredolç
esclat de noves hores
només veig ombres
on deturar.
Cerco, a la pols,
històries de grans homes
amb mil cabòries,
amb mil combats.
Si hem de passar
per rierols i serres,
esdevenir
els més petits herois,
he de trobar
la porta de les fosques
on viuen totes
les llums sense mudar.
Com la flor espera abella
Com la flor de l’ametller
tot mirant, de dalt, m’observa,
deu pensar que sóc quimera,
mal aprenent de pagès.
És la flor qui espera abella
per sobreviure i fruitar,
diria que vol anar
a trobar la primavera.
Com la flor de l’ametller
s’ha mudat per a la festa
que es prepara a la vall.
No sé si anirà al ball
puix el vent porta desfeta,
és maldestre i mentider.
Porteu-me marona
Porteu-me, marona,
la dolça il·lusió,
pastes i torró
per passar l’estona.
M’agrada la festa
quan aplega el sol,
ell porta el condol
per si hi ha tempesta.
Porteu-me, marona,
remei pel meu mal
en ampolles plenes.
Deixeu les lluernes
i pugeu-me dalt
on gaudir una estona.
Bon vaixell i mala mar
Mariner, dalt del llagut,
sense ganes d’allunyar-te,
com hauria de contar-te
els meus pensaments eixuts.
Bon vaixell i mala mar
amb un vent massa maldestre,
navegant fins al capvespre,
amb estrelles, aplegar.
I doblers ni tres ni dos,
els somnis esmicolats,
un vi negre de taverna.
Una angúnia quasi eterna
enmig de grans disbarats
i allitat en gran redós.
Dessota la lluna
Poseu-me al cistell:
la joia i la gràcia,
a l’amor quan passa
cercant son penell.
Amb una mesura:
formosa, escaient,
per a ser pacient,
trobar la cordura.
Una jove bruna
amb preat encís
i una tarda dolça.
He de fer-la esposa
si em dóna el sí
dessota la lluna.
I criden els dos
A la flor primera,
qui emplena el jardí,
li parlo com si
fos la missatgera.
El sol com s’allunya
i, parlant, s’ofèn,
és minyó dolent
qui cerca la lluna.
I criden els dos
per a fer enrenou
per viatjar de pressa.
Cerco una finestra
per somiar de nou,
per eixir del cos.
S’ha posat el vestit nou
A la vora del camí,
veig una flor sorneguera
qui va pregonant l’espera
per saber el com i el qui.
Com em diu la papallona:
Aquest vespre no vindré!,
es veu que no pot ser:
entremaliada i bufona.
S’ha posat el vestit nou
ben florit i ben planxat
per anar a donar un tomb.
Quan es troba el caragol
li espetega de bon grat:
T’agradaria fer un vol?
Menjaria almenys dos cops i set poemes mes
08 Març, 2019 06:33
Publicat per jjroca,
Poemes
Menjaria almenys dos cops
Menjaria,
almenys dos cops,
botifarres:
grans, d’arròs.
I perdria,
en un moment,
el meu caire
d’innocent.
Menjaria,
nit i dia,
amb gran goig.
Ésser boig
és dur alegria
sense pors.
En llevar-me
En llevar-me,
ja ho tinc fet:
pensar poc,
lliurar-me al vent.
Prendre part,
com cada dia,
de la festa
amanida.
En llevar-me,
ho he de dir:
Cerco l’ombra
del gran pi!
És amable,
sense fi.
Amb la porta oberta
Amb la porta oberta,
crida primavera,
com el terra espera
despertar llavors.
Com riuran les flors
si el temps les deixa,
és la vella queixa
on s’acullen tots.
Amb la porta oberta,
no hi ha ni paranys
ni aquells vells desitjos.
Són moments precisos
on, tots, seran grans
mentre hi ha la brega.
Com l’abella espera
Com l’abella espera:
collita de flors
i una primavera
posada en el bosc.
Prepara les ales
per anar al tancat
on riuran, plegades,
mentre van libant.
Com l’abella espera
al preat gran sol
dalt de la muntanya.
No pensa amb l’aranya
ni amb el gran bressol
on el cor delera.
En el clar país
En el clar país
on, tot, s’ha perdut,
he romàs callat.
Faig la mitja part,
sense ets ni uts,
lluny del paradís.
Car, avui, és fosc,
cercaré la llum
en penses llunyanes,
porteu-me aranyes
puix la menja és pobra,
no he de traure encara
les dents a guarir
si em vénen les ganes.
Anar-me’n al llit
Com demanaria:
anar-me’n al llit,
sense massa ràbia,
amb el cor petit.
Repassar, entre llums,
les fosques clarianes,
les necieses sàvies,
l’inodor perfum.
Com demanaria:
anar-me’n enlloc
i trobar el res.
No hi hauria més
que pujar un poc
i perdre alegria.
Com eixirem?
No crida el vent
ni abrusa la tempesta,
enmig la vall,
no priva l’enrenou.
Com eixirem
d’aquesta nova festa,
sense encenalls,
fugint del bosc?
Seran, després,
les més nobles paraules,
les portantveus
d’un aire dolç,
no ploraran
les meves pobres penses
mirant el cel,
somiant de nou.
La vida em deixa
Escric així:
sense pena ni oblit,
damunt paper
que un dia vaig comprar.
En el rebost,
hauré un bocí de pa,
un poc de dolç,
un xic de carn.
I els diners,
que rauen en altres llocs,
com sentiré
que vénen i se’n van.
En el futur,
hauré de saber com
la vida em deixa
per no tornar.
Fantasmes pidolaires i set poemes més
28 Febrer, 2019 06:00
Publicat per jjroca,
Poemes
Fantasmes pidolaires
Tard o prompte han de venir
els fantasmes pidolaires,
han de portar-nos nous aires,
hores toves i embolics.
Ells són així: entremaliats,
amb més demandes que dubtes,
ens tenen el cor robat
mentre van per les malures.
Fantasmes de cada dia,
de valls fosques i alturons,
com juguen a fer la gresca.
Sovintegen la tempesta
i claudiquen amb els trons
quan senten que ningú mira.
Un plat ben ple
Demanar per demanar:
m’agradaria l’enginy,
amplitud en el pensar,
aprendre dels enemics.
En una vall isolada
on reposen els pagesos
ben estirats, blancs de cara,
tot fugint dels malentesos.
Nosaltres, els benestants,
amb fortuna riallera,
anem tombant per la vida.
Poc després, a la partida,
demanarem alls i ceba
en un plat ben ple, dels grans.
Que no entrin visitants
Sentinelles de l’infern
hem de guarir el nostre lloc,
posarem un xic de verd,
pomes dolces i albercocs!
Que no entrin visitants
amb excuses rebuscades,
hem de fer cares d’espant
i incisives mirades.
Parlaré amb Llucifer
per haver bon pressupost
i trobar magna fortuna.
Hem de guanyar, tots a una,
sense deixar-ho del mos,
per no plorar ni un moment.
Quan s’acosta el vent
Quan s’acosta el vent,
al cap del carrer,
en sóc amatent
puix ho vull saber.
Tancaré la porta,
encendré el llum
per si el molt tanoca
mou els embalums.
I posaré llenya
al si de la llar
per si porta fred.
No vull cel obert
ni bosc on anar
amb vella espardenya.
Si el goig es vol posar
Quan la nit em va a la grenya,
em desperta un rajolí,
cerco gana i espardenya,
com m’allunyo perquè sí.
No hi ha hores ni setmanes
a la cova del tresor,
veig com passen hores vanes
on ni m’acosto a l’amor.
La mossa és prou formosa,
va lluitant a tort i a dret
sense saber a qui aturar.
Si el goig es vol posar,
de segur que serà ver,
no ha d’estar una altra cosa.
Na Mariona dels ulls grossos
Na Mariona, dels ulls grossos,
no es lleva al dematí,
es pentina els cabells rossos
i, algun cop, fins pensa amb mi.
Ella avança, tota sola,
pel carrer més ample i pla,
no cal dir que el tarannà
no faria altra cosa.
Na Mariona, qui m’estima,
mai no plora en ser a la font,
en el càntir, hi ha el remei.
Demanaria ser rei
per saber el què i el com,
és el fruit de l’enganyifa.
En la guerra de les flors
En la guerra
de les flors,
hi ha grandària
i colors.
Massa camps
són un jardí
on les presses
hauran risc.
En la guerra
de les flors,
no vull deures
ni tresors,
només calen
somiadors.
Les comandes de la nit
Les comandes
de la nit
com s’amaguen
sota el llit.
Hem perdut
massa batalles
per pensar
que anem debades.
Amb la pensa
del meu goig,
no hi ha dubtes,
passaré,
d’un lloc a enlloc,
amb poques mudes.