El riure agredolç i set poemes més

09 Maig, 2019 05:58
Publicat per jjroca, Poemes

El riure agredolç


Estic pendent del riure agredolç,

d’aquell passar solemne pel carrer,

són massa hores, dessota del gran sol,

per a esperar aquell parlar planer.

I vós aneu vestida de mudar

per a pregar al sant manifasser

amb moltes ganes de creure i de callar

per a obtenir la gràcia del moment.

És el meu cor un degotall de penes

perquè l’estimo de dia i de nit

car vull tenir-la vivint dintre la casa

mes un retret em fa la vida amarga

i m’entaforo, cansat, en el meu llit

per a somiar-la enmig de les tenebres.


Com vull ésser cavaller


Seguint amb la condició

d’humà al damunt la terra,

vull aplegar a l’ocasió

de guanyar batalla i guerra.

Com vull ésser cavaller,

del matí fins al migdia,

un bon ruc em compraré

puix cavall és gran porfídia.

Els camins seran tots meus

i, quan vulgui descansar,

cercaré un bon desert.

Com la gràcia mai es perd

no caldrà ni confessar

ni traginar massa creus.


Fila més prim


Sento, en passar,

parlar a les finestres

del seu anar,

d’un vent de malifetes.

Cerco el redós

de cases i carrer,

vaig mig confós

somiant amb un recer.

Ni un mentider

em conta, de passada,

el seu enginy.

Fila més prim

com una vella aranya

el dia primer.


Escriure és navegar


Escriure és navegar

per una mar incerta,

cercant a la saviesa,

trobant qui vol nedar.

És recercar camins

perduts entre les ones,

comptar les lletres totes,

xerrar amb els dofins.

Provar d’arribar a port

sense massa ferides

en vespres tardorals.

M’agraden els topants,

les penses amanides,

aquell trobar la sort.


M’agrada el riure clar


M’agrada el riure clar,

les dolces tombarelles,

aquell cruixir d’ametlles

torrades a la llar.

Omplir el vas de vi

o, a l’estiu, cervesa,

deixar la gran tenebra:

vençuda, lluny d’aquí.

M’agrada el riure dolç

de la jove poncella

qui estima el més valent.

Vestiu-me d’innocent,

feu-ho amb poca pressa

i, si pot ser, dejorn.


Com sentirem les branques


Després vindrà el vent

que allunyi la tempesta,

ha de ser un vent valent

sense massa disfressa.

Com sentirem les branques

parlant a tort i a dret,

és l’angúnia dels arbres

pensant en el desert.

Encara que captiu

d’aquestes quatre cases

i un pensament flairós,

m’acosto a ser l’espòs

vestit de pors i nafres,

però amb desig ben viu.


És la pensa


És la pensa qui acompanya

per planures i rierols,

va amb vestit i assedegada

al bell mig de dos mussols.

Són els savis d’aquest bosc

qui descansen amb la llum,

mai hauran d’encendre foc,

han la dèria d’aquest fum.

És la pensa qui m’endinsa

en paratges venturers

fins aplegar a l’albada.

No hi haurà enamorada,

amb aires manifassers,

tot demanant anar a missa.


Algun cop m’he de casar


Amb la força de la ment,

em faré unes estovalles,

car m’agrada el parament

i sardines ben torrades.

Ha de ser el meu destí:

ser pescador des de l’alba,

sortir de port per sortir

i tornar a la migdiada.

Quatre peixos de bon preu,

la resta per quatre rals

o una barra de bon pa.

Algun cop m’he de casar

com manen els principals,

el somiar no ha de ser meu.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Espera la contalla i set poemes més

01 Maig, 2019 05:52
Publicat per jjroca, Poemes

Espera la contalla


El meu amic, el drac

s’atura a mitja nit,

com fa punt i a part

en viure d’enemic.

Espanta les poncelles,

aterra els ramats,

esglaia a les velles,

odia els soldats.

Com menja botifarres,

ben grasses, a mig fer,

es queixa de la panxa.

Espera la contalla

que va passar fa temps

lluitant amb poques ganes.


Saber-se gran


Avui, mentiria

si, de nou, digués

que, ésser bon pagès,

és la gran porfídia.

Quan retorno al camp,

sota un cel obert,

veig el drac corprès

de saber-se gran.

Si ha de demanar

un ramat de cabres

per poder guarir,

espera el tenir:

dies més amables

on ni cal pregar.


Desig d’ésser primer


Per ventura, heu de saber,

estimada meva,

com m’agradaria ser:

bon motiu d’enveja.

Amb els tractes, que faré,

vindran els guanys

i, tot d’una, canviaré

per haver engany.

A l’albada, un mentider

voldrà fortuna

i un somni estrany.

Gairebé som a mig any

de trobar joia i engruna

amb desig d’ésser primer.


Pobrissones estimades


Les muntanyes del matí,

al migdia, seran planes,

són les penses d’un botxí

qui prega nafres.

Descregut i matusser

vol l’enrenou:

quatre sopes per a fer

amb un quart d’ou.

Les muntanyes del matí,

al capvespre, fan glatir

per les airades.

Pobrissones estimades

com l’amor farà patir

sense dir-me res de mi.


Vull trobar un ogre


Porteu-me, ara,

les hores dolces

perquè les pobres

han arribat.

Vull un esclat

sense més honres,

vull trobar un ogre

alliçonat.

És que la por

va creixent sola

sense més or.

Sento com plora

massa el meu cor

mentre s’estova.


Les contalles de la nit


Les contalles de la nit

s’adormen vora la llar,

allí, restarà l’esguard

amb més pauses que camí.

Els valents, els infidels,

han de tornar a la nissaga,

he de posar mala cara

per si porten massa fel.

Les contalles de la nit

arriben fins la finestra

quan esclata la gran por.

Deixeu-me, enmig l’enyor,

amb una carona fresca,

ben disposat l’esperit.


Trobar la mel


No parlo d’esdevenir

el més valent del carrer

ni en arribar, el primer,

quan la joia aplega a la fi.

Sóc captaire, mentider,

amatent dels nous desitjos,

menjo coca amb anissos

per gaudir i per saber.

A la plaça, sóc fidel

per feinejar la setmana

amb dèries d’arreglar el món.

Quan el sol fuig, es pon,

com enfilo el carrer de casa

esperant trobar la mel.


Aquest noi ni gosa


Altre haurà de dir

que camino sol,

cercant un corriol,

des de bon matí.

Com em parla el vent,

fluixet, a l’orella

i passa poncella

del tot somrient.

Els llavis de rosa,

els ulls plens de verd,

amb flaire de festa.

Segueixo amb la pena

mentre va dient:

Aquest noi ni gosa!

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Tocaria el sostre i cinc poemes més

22 Abril, 2019 06:00
Publicat per jjroca, Poemes

Tocaria el sostre


I sant Jordi cavaller

viatja a la ciutat,

qui l’ha demanat?,

qui el deu voler?

El rei i la jove

ploren als merlets,

ella pena a sobre,

quin és el secret?

Hi ha un drac, covard,

amb massa anys a sobre,

fugint d’enrenou.

Amb vint plates d’ous

tocaria el sostre

del gran entrellat.


Cavaller amb cavall blanc


Cavaller, amb cavall blanc,

com avança, per la plana,

sense joia ni badall,

va cercant nova aliança.

Com el rei l’ha demanat

per deslliurar-se del monstre,

és un drac: gasiu, mediocre,

qui sovinteja el sembrat.

La batalla serà llarga,

la victòria complaent,

petita la recompensa.

Però, enmig, una princesa

com l’espera amatent

per a enllestir la contalla.


El meu amic, el drac


El meu amic, el drac

no menja ni avellanes

ni sardines salades

ni un tros de pa torrat.

És una bella fera

ben feta per al vol

qui lluitarà amb un sol,

allà, a la primavera.

El meu amic, el drac

com s’atipa de bledes,

de grans enciams i cols.

A la cova, on dorm,

reposen cent ovelles

ben bones per menjar.


A la cova, trobo el drac


A la cova, trobo el drac

amb més gana que desig,

com un déu me l’ha deixat

perquè diu que no és amic.

A resultes de no ser,

apareix per la contrada

un benestant cavaller

amb cavall blanc i espasa.

El combat serà a les nou,

no hi ha hora més preada

per assistir a l’afronta.

La lluita voldrà senyora

qui mirarà embadocada

davant d’aquest enrenou.


Una rosa és un tresor


Una rosa és un tresor

qui cerca l’enamorada,

anirà a trobar dolçor

en un cistell a la plaça.

Una rosa donaré

a qui fa tan gran somrís,

com, avui, la lliuraré

segellant el compromís.

Una rosa és un tresor

en un desig que s’envola

per a pregonar el voler.

Són els moments més planers

els qui em porten, a deshora,

al palau dels somiadors.


Abans que aplegui


Per sant Jordi, li daré

la més maca de les flors,

tota prenyada d’olors,

amb ganes de quedar bé.

És ella la meva joia,

la reina dels meus amors,

la qui arriba sense pors,

la qui riu quan altre plora.

Els camins de la dissort

de segur que porten pressa

avançant per un camp nou.

A la plaça, hi ha enrenou

i un escrit farà peresa

abans que aplegui la sort.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pobre drac amic i sis poemes més

16 Abril, 2019 05:39
Publicat per jjroca, Poemes

Pobre drac amic


I ve la primavera,

recorre nostres camps

i troba la rosella,

mudada, com abans.

El blat s’aixeca, encara,

amb ganes de somiar,

és fill de bona casa

i gronxa per gronxar.

Pobre drac amic

que lliures, al desig,

una cruel batalla.

Vol trobar una casa

on passar la nit,

però el temps li passa.


Somia amb el drac


Com l’abella encara vola

per cercar milers de flors,

li he de dir que, si no en troba,

ha de ser que s’ha fet fosc.

Veieu el sol com es cansa

i trascola pel castell,

cau la tarda, ve la calma

i s’acluca el jove ocell.

Primavera qui s’adorm,

entre arbres, a la bassa

i somia amb el drac.

Com l’hivern ja ha passat

vol aplegar a la casa

per a asseure’s vora el foc.


El drac se n’adona


Com demanaria,

al meu drac valent,

que anés perdent

un poc cada dia.

Encetat abril,

la pluja lleugera,

troba una princesa

amb caire ben trist.

El drac se n’adona

d’aquest fet gloriós

d’entregar la vida.

El senyor com crida

i vindrà, rabiós,

cavaller de força.


El drac petit de la bassa


El drac petit de la bassa

és poruc i entremaliat,

mai voldria ser soldat

ni anar a comprar a la plaça.

Odia el mes d’abril,

sobretot les darreries,

és el mes de les fatigues,

de lluitar i de morir.

La princesa és ben bufona,

és bona per a ser plat

i anar al fosc d’una mossada.

El cavaller porta espasa

i es prepara pel combat,

ha de durar una estona.


Necessito una cuirassa


Pare, per a ser cavaller,

necessito una cuirassa,

un cavall, un escuder

i una jove enamorada.

Camins amples, sense pedres,

un dormir en bona estança,

un fugir de les tenebres,

un somiar sense haver gana.

Llevar-me de bon matí

o, ben pensat, al migdia

per a esmorzar com un rei.

Vull posar-me al servei

d’aquell qui mana i crida,

però s’oblida de mi.


Hi ha un cavaller


El monstre com m’ha dit,

sotmès en la platxèria,

que rau, escanyolit,

entre pau i misèria.

Que hi ha un cavaller

amant de casc i espasa

qui vol ser gran guerrer

i lluita matí i tarda.

Massa grans les murades

per a fugir saltant

d’aquesta augusta ciutat.

Em caldrà l’entrellat

mentre aniré pregant

enmig de velles cases.


Em comenta el drac


Em comenta el drac

que, a la tarda plana,

s’endinsa a la gana

enmig del sembrat.

Arriba el capvespre,

naixen embalums,

serem a dilluns

amb un xic de febre.

Em comenta el drac

que ha vist una rosa

en el vell roser,

guaita el cavaller

que, a cavall, s’apropa,

voldrà nou combat?

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

I quan el seny se'n va i set poemes més

09 Abril, 2019 06:08
Publicat per jjroca, Poemes

I quan el seny se’n va


I quan el seny se’n va,

a trucar una altra porta,

que arribi la resposta

per si em vol trobar.

Sóc pobre traginer

qui cerca el seu pervindre,

ho faig per tal de viure

sense res més a fer.

M’endollo, al capvespre,

els pensaments festius

i contes mentiders.

Estimo ser el primer,

el més valent dels vius,

mai aspirant a mestre.


No em porteu flors


No em porteu flors

quan sigui al cementiri,

no haig per vici:

sentir punyents olors.

Deixeu la rosa

gaudint al seu roser,

al clavell també,

que parli amb sa marona.

No em porteu flors

ni hivern ni primavera

ni els vespres de l’estiu.

Si plora el riu,

dieu-li que l’espera:

nova ànima entre pors.


Prop de l’era


Anem, tots dos,

a seure prop de l’era,

allí on la pols

ens parla de quimera.

De vells pagesos

lligats de nou al jou,

volten corpresos

dessota del gran sol.

Cerquem un arbre,

amb una ombra fresca,

per veure el vol.

Sentir, de nou,

el xiscle d’oreneta,

entre sorolls de batre.


El gran destí


He de pujar,

a cavall de les ombres,

quan siguin totes

per navegar.

Cercarem vent,

en terres llunyanes,

entre les fades

dels altres temps.

I si ens sobra,

un rajolí

d’enteniment,

direm, conscients,

que el gran destí

truca a la porta.


Vanes il·lusions


En el corriolet,

petita i bufona,

una papallona

parlava del fred.

És la primavera

la que sol portar:

ombres a l’envà

i neu a la serra.

Amb un sol poruc,

la lluna somia

entre mil raons,

vanes il·lusions

de tornar a la via

on passen els rucs.


Qui no gosa batallar?


És la força qui m’empeny

i la gana qui em cega,

hauré de salvar princesa

per guanyar el favor del rei.

Ser drac no és gran regal

i la vida es complica,

batallar és una enganyifa,

el cavaller farà mal.

Amb cavall, escut i espasa

qui no gosa batallar

en arribar primavera?

La derrota és malifeta

qui ben lluny em farà anar

mentre ploro d’avançada.


Li portaré flor


Li portaré flor,

del jardí joiós,

mentre va l’amor

jugant amb el cor.

Llarga primavera

crida a l’estiu,

cerca una escletxa

per fugir del niu.

Li portaré flor,

del fruit del roser,

a la bella mossa.

És mon cap qui gosa

esdevenir primer

quan arriba el sol.


Un drac valent


Un drac valent

recorre nostres terres

i el pensament

s’acosta a les feres.

Però no hi és,

ni lluita per lluitar,

hi ha vell pagès

qui el vol ensinistrar.

Sense cavall,

ignoro el cavaller

i vaig confós.

Vull un terròs

i dormir en el celler,

entre encenalls.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Som nosaltres els vençuts i set poemes més

01 Abril, 2019 06:13
Publicat per jjroca, Poemes

Som nosaltres els vençuts


Amb la cara, que avui faig,

qui no em dóna matalàs,

he treballat sense esma

des de l’albada entrant,

sóc un pobre estadant

d’una vila escadussera.

Massa homes a taverna

entre ampolles i baralles,

les dones refent contalles

i omplint gran olla amb herba.

Som nosaltres, els vençuts,

qui anem planant per via,

cada jorn, una enganyifa,

cada nit, plors i retruc.


El darrer fred


El darrer fred

s’enfila a les cases,

entra a les golfes,

grimpa els envans

i jo somio

en terres ben llunyanes

sense haver pressa,

sense detalls.

Mon cor raurà

en les velles empreses

on eren seves:

pausa i resguard,

després, sospiro

i el fred se’n va.


Tanco el calaix


Escric, confós,

cansat de ma misèria,

on la platxèria

cerca el redós.

Com vull anar

a fer les grans pensades,

amb quatre passes,

lluny d’aturar.

I s’esdevé

la més noble follia

i el daltabaix.

Tanco el calaix

del seny i l’alegria,

són tan propers.


Segador anant a l’era


Segador anant a l’era,

el carro ben ple de blat,

és un juny ben assenyat

i el sol farà la crema.

A l’era, munió d’homes

amb mules, rucs i cavalls,

han començat el vell ball

dessota un llum sense ombres.

Segador, anant a l’era,

no t’oblidis de somiar

amb una mossa galana.

Ella li parla i demana:

un bon dia per casar

i la joia de la festa.


La formiga porta el gra


La formiga porta el gra,

ben cofoia, al formiguer,

primavera és al carrer

i el camp és un fruitar.

Les abelles, enfeinades,

cerquen flors sense parar,

com el sol omple contrades

i la vila es refà.

La formiga porta el gra

i la reina pondrà els ous

per continuar la nissaga.

Sento com fila l’aranya

amb paga d’un menjar tou

si algun jovent fa sa part.


La raó injusta


La raó injusta,

de la noble sort,

esperant la tusta,

juguesca del cor.

Com tot s’estremeix

i el desig s’envola,

cerco una prova:

el somiar en escreix.

Plens els alturons,

buides les contrades

per on vull passar.

Una aranya hi ha

ordint, ben debades,

uns tristos llençols.


Montsià com demana


Quan tot esdevé

gràcia de follia,

vull seure també

a esperar el nou dia.

Montsià com demana

desig d’ajornar,

el bon sol retarda

el fet de grimpar.

És la primavera

pensament confós,

cerca la drecera

per fugir del clos.

Manta de promeses

les haig ben esteses.


M’agrada el riure estrany


M’agrada el riure estrany

dels homes de cafè

mentre es van jugant:

cartes sense diners.

Es queixen del company,

de la carta plegada,

d’aquell regust d’engany,

de la mala jugada.

S’acaba el combat,

la batalla ferrenya,

el darrer glop de vi.

Com s’acosta la nit

i va arribant la queixa

de l’ésser dissortat.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Coneixeria princesa i set poemes més

24 Març, 2019 06:10
Publicat per jjroca, Poemes

Coneixeria princesa


Amb la gana que, avui, tinc,

menjaria dotze plats,

tres de dolç, nou de salat

i una ampolla de bon vi.

Després de les queixalades,

engolides i bons glops,

em posaria, en el tros,

a somiar sense estrebades.

Coneixeria princesa,

una reina, un rei

i una corona brillant.

Al palau, fóra estadant

i, complint la bona llei,

guanyaria: or i terra.


Demano bon fill


En el gran desert

de la ingravidesa,

veig vida planera

i plena d’encert.

Tan bon averany

no haurà malefici,

estimo aquest vici

de sentir-me estrany.

Car visc, en el bosc,

envoltat de cérvols

i algun gras conill.

Demano bon fill,

que no sigui brètol

ni dur com un soc.


Vol ser la princesa


Com la tarda plana

mou a l’enrenou,

trafega l’aranya,

somriu el cargol.

La muntanya parla

dessota d’un sol

qui tot ho esbatana

mentre fa el seu vol.

La més dolça jove

parla amb un mirall

una mica ofesa,

vol ser la princesa,

però un espantall

la mira de sobte.


La mossa demana


La gana la tinc

i porto espardenya,

som massa enemics

qui anem a la grenya.

La mossa és formosa,

haurà pretendents,

massa innocents,

perdran la penyora.

La mossa demana

vestit per lluir

de fil i de seda.

El cor com em crema

sense res per dir,

no vol més batalla.


Vella abella


Com remuga vella abella,

la formiga és amatent,

veu el blat com va creixent,

com la feinada s’enceta.

El corriol es posa verd

sota un cel que va plorant,

un núvol, de dalt estant,

diu que s’espanta i es perd.

Vella abella cerca flors

que li siguin profitoses

i li donin el seu fruit.

Potser, tres de cada vuit,

es queixen d’aquestes coses

i somiquen enmig de plors.


Fa mala cara


És un ruc massa valent

per donar tombs i més tombs,

els amos mai seran bons

ni ell serà massa dolent.

S’escapa, de bon matí,

de la quadra on sojornava,

va cansat, fa mala cara

i s’allunya pel camí.

Com s’acomiada en passar

del gran pi a l’olivera

qui li donen un retret:

On trobaràs el que perds?

Bona palla per a menja,

un bon sostre per pensar.


I com era mariner


I com era mariner,

ma casa era la barca,

la frontera, el coster,

el despertar era a l’alba.

Els dies de mala mar,

el vent em duia gronxant

i quan el vent afluixava

el goig es feia ben gran.

Al port, entre barques velles,

s’engegaven les cançons

i el rom regalimava.

Era, en entrar a casa,

quan venien somicons

amb brunzir de cent abelles.


Us parlo des de mon llit


Us parlo, des de mon llit,

sense ganes de decebre,

com m’empaitava la febre,

com em guanyava el glatir.

Vida amarga, vas de vi,

una corrua d’espant,

al bell mig de quatre sants,

aplegava mitja nit.

A les parets, fantasia,

les ganyotes a l’envà

amb sentiment de poruc.

Amb el cos, faig el que puc

i espero, un bon demà,

per haver més gosadia.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Sense esperit i set poemes més

16 Març, 2019 01:29
Publicat per jjroca, Poemes

Sense esperit


Com vaig, cofoi,

perdut en la gran guerra

de petjar, dolç,

camins replets de sots.

Li he dit, al cor,

que estimo la platxèria,

el treballar

és terra de tothom.

M’agrada el lleure

sobtadament concís

i anar endavant

de les ciències profanes.

A l’alturó,

han de restar les flames

sense tebior,

sense esperit.


Si hem de passar


En l’agredolç

esclat de noves hores

només veig ombres

on deturar.

Cerco, a la pols,

històries de grans homes

amb mil cabòries,

amb mil combats.

Si hem de passar

per rierols i serres,

esdevenir

els més petits herois,

he de trobar

la porta de les fosques

on viuen totes

les llums sense mudar.


Com la flor espera abella


Com la flor de l’ametller

tot mirant, de dalt, m’observa,

deu pensar que sóc quimera,

mal aprenent de pagès.

És la flor qui espera abella

per sobreviure i fruitar,

diria que vol anar

a trobar la primavera.

Com la flor de l’ametller

s’ha mudat per a la festa

que es prepara a la vall.

No sé si anirà al ball

puix el vent porta desfeta,

és maldestre i mentider.


Porteu-me marona


Porteu-me, marona,

la dolça il·lusió,

pastes i torró

per passar l’estona.

M’agrada la festa

quan aplega el sol,

ell porta el condol

per si hi ha tempesta.

Porteu-me, marona,

remei pel meu mal

en ampolles plenes.

Deixeu les lluernes

i pugeu-me dalt

on gaudir una estona.


Bon vaixell i mala mar


Mariner, dalt del llagut,

sense ganes d’allunyar-te,

com hauria de contar-te

els meus pensaments eixuts.

Bon vaixell i mala mar

amb un vent massa maldestre,

navegant fins al capvespre,

amb estrelles, aplegar.

I doblers ni tres ni dos,

els somnis esmicolats,

un vi negre de taverna.

Una angúnia quasi eterna

enmig de grans disbarats

i allitat en gran redós.


Dessota la lluna


Poseu-me al cistell:

la joia i la gràcia,

a l’amor quan passa

cercant son penell.

Amb una mesura:

formosa, escaient,

per a ser pacient,

trobar la cordura.

Una jove bruna

amb preat encís

i una tarda dolça.

He de fer-la esposa

si em dóna el sí

dessota la lluna.


I criden els dos


A la flor primera,

qui emplena el jardí,

li parlo com si

fos la missatgera.

El sol com s’allunya

i, parlant, s’ofèn,

és minyó dolent

qui cerca la lluna.

I criden els dos

per a fer enrenou

per viatjar de pressa.

Cerco una finestra

per somiar de nou,

per eixir del cos.


S’ha posat el vestit nou


A la vora del camí,

veig una flor sorneguera

qui va pregonant l’espera

per saber el com i el qui.

Com em diu la papallona:

Aquest vespre no vindré!,

es veu que no pot ser:

entremaliada i bufona.

S’ha posat el vestit nou

ben florit i ben planxat

per anar a donar un tomb.

Quan es troba el caragol

li espetega de bon grat:

T’agradaria fer un vol?

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Menjaria almenys dos cops i set poemes mes

08 Març, 2019 06:33
Publicat per jjroca, Poemes

Menjaria almenys dos cops


Menjaria,

almenys dos cops,

botifarres:

grans, d’arròs.

I perdria,

en un moment,

el meu caire

d’innocent.

Menjaria,

nit i dia,

amb gran goig.

Ésser boig

és dur alegria

sense pors.


En llevar-me


En llevar-me,

ja ho tinc fet:

pensar poc,

lliurar-me al vent.

Prendre part,

com cada dia,

de la festa

amanida.

En llevar-me,

ho he de dir:

Cerco l’ombra

del gran pi!

És amable,

sense fi.


Amb la porta oberta


Amb la porta oberta,

crida primavera,

com el terra espera

despertar llavors.

Com riuran les flors

si el temps les deixa,

és la vella queixa

on s’acullen tots.

Amb la porta oberta,

no hi ha ni paranys

ni aquells vells desitjos.

Són moments precisos

on, tots, seran grans

mentre hi ha la brega.


Com l’abella espera


Com l’abella espera:

collita de flors

i una primavera

posada en el bosc.

Prepara les ales

per anar al tancat

on riuran, plegades,

mentre van libant.

Com l’abella espera

al preat gran sol

dalt de la muntanya.

No pensa amb l’aranya

ni amb el gran bressol

on el cor delera.


En el clar país


En el clar país

on, tot, s’ha perdut,

he romàs callat.

Faig la mitja part,

sense ets ni uts,

lluny del paradís.

Car, avui, és fosc,

cercaré la llum

en penses llunyanes,

porteu-me aranyes

puix la menja és pobra,

no he de traure encara

les dents a guarir

si em vénen les ganes.


Anar-me’n al llit


Com demanaria:

anar-me’n al llit,

sense massa ràbia,

amb el cor petit.

Repassar, entre llums,

les fosques clarianes,

les necieses sàvies,

l’inodor perfum.

Com demanaria:

anar-me’n enlloc

i trobar el res.

No hi hauria més

que pujar un poc

i perdre alegria.


Com eixirem?


No crida el vent

ni abrusa la tempesta,

enmig la vall,

no priva l’enrenou.

Com eixirem

d’aquesta nova festa,

sense encenalls,

fugint del bosc?

Seran, després,

les més nobles paraules,

les portantveus

d’un aire dolç,

no ploraran

les meves pobres penses

mirant el cel,

somiant de nou.


La vida em deixa


Escric així:

sense pena ni oblit,

damunt paper

que un dia vaig comprar.

En el rebost,

hauré un bocí de pa,

un poc de dolç,

un xic de carn.

I els diners,

que rauen en altres llocs,

com sentiré

que vénen i se’n van.

En el futur,

hauré de saber com

la vida em deixa

per no tornar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Fantasmes pidolaires i set poemes més

28 Febrer, 2019 06:00
Publicat per jjroca, Poemes


Fantasmes pidolaires


Tard o prompte han de venir

els fantasmes pidolaires,

han de portar-nos nous aires,

hores toves i embolics.

Ells són així: entremaliats,

amb més demandes que dubtes,

ens tenen el cor robat

mentre van per les malures.

Fantasmes de cada dia,

de valls fosques i alturons,

com juguen a fer la gresca.

Sovintegen la tempesta

i claudiquen amb els trons

quan senten que ningú mira.


Un plat ben ple


Demanar per demanar:

m’agradaria l’enginy,

amplitud en el pensar,

aprendre dels enemics.

En una vall isolada

on reposen els pagesos

ben estirats, blancs de cara,

tot fugint dels malentesos.

Nosaltres, els benestants,

amb fortuna riallera,

anem tombant per la vida.

Poc després, a la partida,

demanarem alls i ceba

en un plat ben ple, dels grans.


Que no entrin visitants


Sentinelles de l’infern

hem de guarir el nostre lloc,

posarem un xic de verd,

pomes dolces i albercocs!

Que no entrin visitants

amb excuses rebuscades,

hem de fer cares d’espant

i incisives mirades.

Parlaré amb Llucifer

per haver bon pressupost

i trobar magna fortuna.

Hem de guanyar, tots a una,

sense deixar-ho del mos,

per no plorar ni un moment.


Quan s’acosta el vent


Quan s’acosta el vent,

al cap del carrer,

en sóc amatent

puix ho vull saber.

Tancaré la porta,

encendré el llum

per si el molt tanoca

mou els embalums.

I posaré llenya

al si de la llar

per si porta fred.

No vull cel obert

ni bosc on anar

amb vella espardenya.


Si el goig es vol posar


Quan la nit em va a la grenya,

em desperta un rajolí,

cerco gana i espardenya,

com m’allunyo perquè sí.

No hi ha hores ni setmanes

a la cova del tresor,

veig com passen hores vanes

on ni m’acosto a l’amor.

La mossa és prou formosa,

va lluitant a tort i a dret

sense saber a qui aturar.

Si el goig es vol posar,

de segur que serà ver,

no ha d’estar una altra cosa.


Na Mariona dels ulls grossos


Na Mariona, dels ulls grossos,

no es lleva al dematí,

es pentina els cabells rossos

i, algun cop, fins pensa amb mi.

Ella avança, tota sola,

pel carrer més ample i pla,

no cal dir que el tarannà

no faria altra cosa.

Na Mariona, qui m’estima,

mai no plora en ser a la font,

en el càntir, hi ha el remei.

Demanaria ser rei

per saber el què i el com,

és el fruit de l’enganyifa.


En la guerra de les flors


En la guerra

de les flors,

hi ha grandària

i colors.

Massa camps

són un jardí

on les presses

hauran risc.

En la guerra

de les flors,

no vull deures

ni tresors,

només calen

somiadors.


Les comandes de la nit


Les comandes

de la nit

com s’amaguen

sota el llit.

Hem perdut

massa batalles

per pensar

que anem debades.

Amb la pensa

del meu goig,

no hi ha dubtes,

passaré,

d’un lloc a enlloc,

amb poques mudes.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2 3 ... 22 23 24 25 26 27 28  Següent»