Ni sé ni vull i set poemes més
19 Octubre, 2020 07:12
Publicat per jjroca,
Poemes
Ni sé ni vull
Ni sé ni vull
ni regno a la lluna,
visc, d’una engruna,
sense aldarull.
Mon cap, confós,
espera una lluerna,
però hi ha crema
en el meu bosc.
Si he de guanyar,
vull hores toves
i llarga nit.
Mon esperit
diu que són proves
sense aturar.
Vull un avenir
Vull un avenir
allunyat de misèries,
m’agraden les dèries
quan van pel camí.
Nobles vilatans
somien desperts,
són del tot oberts,
perdedors de guanys.
Voldria saber
quan vindran prohoms
a resoldre dubtes.
Són tots els assumptes:
delicats, pregons,
bonament resolts.
Lluiten els gegants
Lluiten els gegants
amb armes ferotges,
són batalles nobles
només per a uns quants.
Des de bon matí,
són a la batalla,
han fet la troballa
del gran enemic.
Aniran plegats
a cercar la llum
d’aquest món immens.
Han trobat el temps
en vell aixopluc,
allí, l’han lligat.
Un rellotge haig
Un rellotge haig
d’on surten les hores,
les voldria noves,
però no vindran.
Vénen sense treva,
des de bon matí,
quan la lluna és plena
i guarneix la nit.
Un rellotge haig
qui parla quan plou
amb un to sensat.
Conta l’entrellat
d’aquest món que es mou
oblidant on vaig.
Homenots i tafaners
Homenots i tafaners,
pendents de les mil batalles,
amb poc blat i massa palles,
com volen quedar primers.
En el regne dels sabuts,
com passen setmanes dolces,
gairebé ni tenen hores
per penar i mostrar-se muts.
Viatjants, d’un sol carrer,
com apleguen a la plaça
per lliurar-se al combregar.
Un dia, ells van estar:
dels pocs homes de sabata,
estimats homes de fe.
Les vacances del pagès
Les vacances del pagès:
Menjar, beure i dormir més!
Les demana, a la tardor,
poc després de la verema,
és llavors quan el sol mena
un passeig més curt i dolç.
Es llevarà cap al tard,
haurà la taula parada,
la mestressa l’acompanya
en un punyent esmorzar.
La tomata, la sardina
i un vi negre de cup,
el pa el voldrà de mida,
el dinar, a la una en punt.
Anar a ballar
Poseu-me hores nostramo
per poder anar a ballar,
en posar-me, ni sé parar,
la mossa diu que la xafo.
Són les festes de l’estiu
les més maques de tot l’any,
a la plaça, tot és guany,
ningú perd i es fa ben viu.
Però, en encetar la bóta,
heus aquí el que ha passat
mentre el vi dolç rajava.
Un jovent fa mala cara,
entre tres l’han emportat,
és això el que pertoca.
Solituds i bajanades
Aplaudeixo mon fracàs
quan peno pel meu orgull,
són empreses a curull
les que em fan venir escarràs.
Solituds i bajanades,
em porta la nit sencera,
sóc carona riallera
qui s’esmuny entre les cases.
Com vénen llops sense ovelles
per a cercar el seu condol
i jornades d’amistança.
En el cor, porto recança
i em queixo perquè dol
ser al dessota de les estrelles.
Pensaments divins (LXI)
14 Octubre, 2020 15:06
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Satanàs no està disposat a guanyar amb ajut.
Judes necessita un altre mestre més raonable.
Déu estudia la manera de fer-se visible.
Satanàs promourà cursets de suggestió.
Jesús va anar al desert tot fugint dels dies foscos.
Déu em dóna la capacitat de pensar amb dosis petites.
No acostumo a pecar abans d'esmorzar.
Necessito anar al cel per a fugir dels meus amics.
Déu em posà al cor la clau del paradís.
Es permetran pecats de gola tres vegades a l'any.
Es veu que la pasta típica de Betlem era el torró.
Jesús havia un defecte, era de pagès.
Tomàs somiava que no tenia dubtes.
Judes no va triar el paper de dolent.
Satanàs farà eleccions amb resultats pactats.
Ja porto venudes tres ànimes.
Per entrar a l'infern cal ser pacient.
Satanàs no confia en el futur daurat.
Déu tornarà a crear amb menys presses.
Jesús tornarà a Jerusalem a mitja nit.
Sant Josep està tip de portar els neulers.
Els rics, al cel, no podran utilitzar la porta principal.
He pecat, però haig cupons de descompte.
A la darrera missa, va haver baralles de protocol.
Satanàs promocionarà les misses negres canviant pa per bescuits.
Judes vol instaurar loteries divines.
Satanàs s'ha vist obligat a canviar d'ideòleg.
Jesús acceptaria fer un curset d'administració i direcció d'empreses.
Déu creu que fa falta una pluja d'idees.
Jesús vol participar en la creació de noves sandàlies.
Les noves temptacions de Jesús seran a ciutat.
Joan el Baptista reconeix que no era expert en diplomàcia.
Si moro en pecat, vull consell dels advocats.
A les cues de l'infern, parlen de fer net.
Li he dit, al meu dimoni, que m'agrado menys cuit.
He perdut la memòria, no sé el número de la caldera.
Li he comentat a Satanàs el concepte de treball no forçat.
A l'infern, trobo a faltar la manca d'estètica.
Prefereixo l'infern, només cal dutxar-se un cop a l'any.
Judes és expert en el preu de la carn.
La Verge voldria que Jesús sortís més de casa.
Jesús refusa visitar els pobres a l'hora de sopar.
Déu no atura en treure espècies de la creació.
Els nous creadors són manifestament millorables.
Déu no entén la dèria de l'home en posar tanques.
Satanàs no pensava amb els arbres a l'hora de fer diners.
Déu creu que va fer la boca de l'home massa gran.
Quan sigui déu, vull despatx amb finestra a l'exterior.
De moment, als muts els deixo quecs.
Déu desitja que els homes arribin a raonar.
Satanàs ha demanat un apartat de correus.
Peco sovint, però descanso els diumenges.
Déu ha prohibit les disfresses de diable.
M'han endarrerit dues files per mal comportament.
Trobar Jesús al cel, és gairebé un miracle.
La Verge ha anat a una manifestació feminista.
Déu creu que Satanàs l'enganya.
Satanàs està reconvertint condemnats en diables.
Déu no vol ampliar la zona de recomanats.
Déu m'ha citat el proper dilluns a les deu del matí.
Sant Pere ha llogat un vaixell per internet.
Estan canviant els graons de l'escala de Jacob.
Déu ha ampliat els registradors de sants.
Si moro sense pecar, puc triar seient?
No vull anar al cel per si em fan campaner.
Jesús s'ha afartat d'anar a missa.
Pensaments educatius (LXI)
14 Octubre, 2020 15:04
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
He prohibit llegir llibres de més de quatre fulls.
Feu-los saber que existeixo.
Sovint, oblido les respostes.
Porten deu segons treballant i dos ja es queixen.
Faríem potències, però ha vertigen.
Comento el dictat i preparo la farmaciola.
És el millor alumne que tinc, no ens coneixem.
El comiat ha estat un moment dolç.
Agraeixo les respostes abans de les preguntes.
Si coneixen les vocals, poden arribar a president.
Escriure és un desvestir-se barat.
De moment, volen baix.
He llogat un esperit per cada cinc alumnes.
És un alumne nou, no de nou.
Fem comprensió escrita: q b!
He descartat l’ortografia com a primera opció.
Ja he cobert les places de superdotats.
Lliguen caps, però sense corda.
Posaré notes després del terratrèmol.
Darrerament, llegeixen sense esgarips.
Els diumenges és quan aprenen millor.
Menys mal que no les encerten.
Acostumen a resoldre problemes sense plantejament.
Els darrers cinc minuts són indefinits.
Els dilluns els deixo que somien.
He errat vint vegades i no ha despertat ningú.
Es prega no despertar-me en cinc minuts.
Han de saber on comença el pensar.
Massa coneixement necessiten més d’un cap.
Hem decidit passar del dubte al desconeixement.
Han assolit dos objectius: recollir i anar-se’n.
Estan en un punt d’aprenentatge imprecís.
Ja he recollit els dolços fruits de la desfeta.
He aconseguit avorrir-los a tots.
Estem al desembre i anem per la tercera ratlla.
Han sortit al pati sense compromís.
Quan els trec la feina no solen criticar-me.
Aprenen poc, però amb dubtes.
Han declarat la biblioteca: zona de perill.
Els huns van arribar a Roma, i els altres?
Gaudeixo de immunitat, no em poden ni veure.
No em costa trobar la solució, el complicat és cercar-la.
Ha fet una redacció anàrquica de quatre paraules.
A la taula del mestre, hi ha un llibre, s’haurà perdut?
M’agrada: tocar el dos i rebre’n tres.
Aprenien fins que aplegà l’ordre.
En quedar-me sense gos, he hagut d’aprendre a fer lladrucs.
Com no aprenen prou, em lloen.
Predicaré amb l’exemple, però des de lluny.
Haig sis alumnes de memòria fràgil.
No estic motivat, avui no vull perdre.
Encara no saben per a què serveix una finestra.
He demanat una pluja d’idees, no de pedres.
Quasi estic convençut que, tres, no saben volar.
He anat a la fira, però hem tornat tots.
Entre que no escolten i no senten, en porto quinze.
Han perdut els papers i un sac amb lletres.
No m’escolten, però tampoc els sento.
He donat una lliçó, va caducar ahir.
Si una hora té seixanta minuts, per què un dia no té seixanta hores?
Estic fent un curset d’oblit ràpid.
Porto sis setmanes ensenyant les hores.
El control era fàcil, no calia respondre’l.
Lligueu-vos bé les espardenyes i a veure on farem cap.
No recordo si feien: angles o anglès.
Acostumo a fer el paper d’enfadat.
Com la serpent i set poemes més
14 Octubre, 2020 15:02
Publicat per jjroca,
Poemes
Com la serpent
Com la serpent,
espero un bon estiu,
haver el caliu
de poca gent.
Quan, als capvespres,
ens surt la lluna,
demano, a una,
pau i remei.
Mancat de peus,
avanço, amb ball,
pel corriolet.
Algú despert,
em donaria alls,
menja de déus.
Ella ho ha manat
Com la mare soledat
em vol fer de companya,
de segur que ella m’enganya
sense deixar-me avançar.
Les barques hauran un port
quan el mestral les bellugui,
hauré de fer el que pugui
o em permeti digna sort.
Com la mare soledat
m’aconsella ser feliç
almenys un cop per setmana.
Ho seré de mala gana,
tot a lloms del desencís,
perquè ella ho ha manat.
Amb el cor robat
Amb el cor robat
i un cos ben negre,
qui me l’ha deixat
fora del pessebre?
Ha de ser un mal déu
qui li pari casa,
fill d’una nissaga
qui diu: Ara, creus?
He vingut a ser,
sense massa ganes,
aprenent de res.
Voldria saber
qui em dirà després
que sóc mentider?
Aquelles veus encisades
Quan la tarda s’allargassa
i l’estiu és ben present,
menjo prou i vaig perdent
aquella llar tant de casa.
Eixes veus tan encisades
que s’apropen al meu cor,
vull saber quan estic tot
i quan tornen les maldades?
El sol travessa el castell
i s’amaga a la muntanya
ben cansat de viatjar.
Com també me’n vull anar,
enceto la filigrana
de voltar com un penell.
No passaran les temences
No passaran les temences
en el regne de les pors,
allí, rauen els amors
pendents de les coses seves.
Que si ella no m’ha dit,
que si riu mentre li ploro,
és pensar ben esquifit
qui s’apropa mentre moro.
Sentinelles de l’avern
no em portéssiu més comanda
quan la veig passar a prop.
Ella somia un gran senyor:
ric, potent i bona traça,
mentre, a mi, em guanya el fred.
En aplegar a sant Joan
En aplegar a sant Joan,
encendrem una foguera
amb fustes velles, brostam,
quatre cartrons de primera.
Empaitarem els dimonis,
bruixes velles i nigromants,
hem de lluitar com abans,
del guanyar, ser testimonis.
Quan la flama pugi al cel
i la coca sigui a taula,
encetarem la contalla.
Per fi, hem fet la batalla
que arribarà, fins a l’alba,
ben regada amb moscatell.
La gana que sigui a punt
A l’estiu, enmig l’infern,
anem a fer la torrada:
quatre cebes, cansalada,
per posar-la enmig del verd.
La gana que sigui a punt,
la set banyada amb cervesa,
cada nit, porti la fresca,
hagi joia sense ensurt.
Com posem el treballar,
en safata més petita,
al dessota del gran arbre.
Demano fresca del marbre,
una nit quasi infinita
on sigui permès somiar.
És tou el cap
És tou el cap
i mana la feblesa,
una mà estesa
al fer bondat.
Mireu-me si
endrapo somnis,
el meu dimoni
és prou mesquí.
A la caldera,
hi ha enrenou
i fan contalla,
mentre el sol passa,
cerco batalla
per si hi ha sou.
Epitafis (LXI)
14 Octubre, 2020 15:00
Publicat per jjroca,
Epitafis
Porto un dia confós.
Darrerament, ni esbufego.
Qui ha demanat per mi?
Segurament, hi seré una estona.
He passat un any sense parlar.
De segur, que algú m'ha oblidat.
Suposo que saps qui era.
He sortit a turmentar el metge.
El paper em ve gran.
L'altra nit, va ploure.
Suposo que heu vingut a demanar.
Fa dies que no assossego.
Gairebé ni m'enfado.
Si és per diners, no entreu.
Ofereixo carnet de conduir a bon preu.
Mai penso en regar les flors.
Necessito un jutge de cor tendre.
Per favor, manteniu el torn de visita.
Tanco la consulta en cinc minuts.
El dia vuit torno de vacances.
Tampoc és un no aturar.
Els dies feiners em llevo a les deu.
Pregueu, però de franc.
Ara, només em faig dues ungles.
He demanat la resurrecció en dimecres.
Qui em pot dur loteria?
Necessito parlar amb algú.
Ho sento, porto un mal dia.
El metge diu que és qüestió de dies.
Fa temps que no em prenen la tensió.
Puc pagar a terminis?
Us faig saber que tinc problemes d'ossos.
Em sap greu no venir a la festa.
He de sortir, sento flaire de torrada.
Ahir, vaig menjar sense coneixement.
Estic de suplent a una taula electoral.
La senyora m'ha portat la berena.
Em convides a sopar?
Avui, he despertat content.
Gairebé, ni llegeixo.
Ara, ja sé on sóc.
Em costa passar del pensament a l'acció.
Quant costa un cafè?
Ahir, vaig començar les vacances.
Gairebé, he perdut les il·lusions.
He començat un mal negoci.
Passo de fer-me ric.
Ja no sé com posar-me.
Estic sospitant que va per a llarg.
He deixat de ser valent.
M'han denegat el permís de viatjar.
Acabo de demanar un psicòleg.
Presumeixo que estic segrestat.
Ho sento, he dormit a estones.
Estic allunyant-me del temps.
He aconseguit que em donin la baixa.
Puc pensar abastament.
Es prega respectar les distàncies.
Un cop a l'any em faig les ungles.
Estic preocupat per la densitat dels ossos.
Puc canviar de menú?
Perdoneu el retard.
Demà mateix, us puc rebre.
Ho sento, estava distret!
No admeto reclamacions.
Qui em convida a sopar?
Pensaments festius (LXI)
14 Octubre, 2020 14:58
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
L'home va a dos peus perquè se li embruten les mans.
La moda assegura que l'home segueix sent un simi.
El sofriment dels rics és que l'alçada els converteix en pobres.
Déu no vol perdre el temps aprenent el llenguatge de l'home.
Només em preocupa l'altra frontera de la buidor.
Parlant amb els homes em consolo de les meves mancances.
He trobat la veritat i no he entès res.
La salut és la més discreta de les sensacions.
No vull altra cosa que viure on no em demanen.
Suposo que ésser valent és millor que patir son.
M'agrada perdre'm per paratges coneguts.
La sort de l'enemic és no agafar-me confiança.
M'estima tant que mai diu qui sóc.
La millor nit és la que no es nota.
Anant i venint, un es va perdent.
La millor solució és no tenir problemes.
Esperar la pluja és fer, sovint, tard.
El meu cos sap, realment, on vaig.
Mai espereu del metge altra cosa que el seu bon nom.
Ser bruixa és l'ofici més indefinit.
El que honra els diners és la seva indiferència.
El que més admiro de les dones és la seva capacitat d' arrelar.
El treball és dolent si t'atures a contemplar-lo.
Suposo que ser vell es tornar-se inoportú.
Per molt que lliguéssiu un jove, acabarà fent un vol.
Les persones paguen massa per ser admirades.
La mort és quan el cor ens ha deixat de creure.
Si aprens prou a mentir no t'equivocaràs més.
El pitjor de ser núvol és si et prenen l'aigua.
Tot i estant cansat, no em plantejo altra vida.
El millor de la pluja és si et deixa estar guarit.
El millor de viure és deixar els deures al carrer.
Vaig festejar una vegada i dubto que ho torni a fer.
L'únic bo de viure entre gent és que sempre te'n pots riure dels altres.
Si t'avorreixes, acabaràs fugint.
Aprendre és mal ofici, ensenyar és pitjor.
La creació va ser una hora baixa divina.
El pitjor que li pot passar a un optimista és morir-se.
L'home, sense dona, encara viuria a coves sense cortines.
El que més m'admira de la casa és que no em faci fora.
La grandària del meu cos li preocupa al meu cervell.
La primera errada dels meus pares va ser manifestar-me.
Passada mitja vida, només em preocupa la resta.
El pitjor de ser vell és que encara queden joves.
Ser pare és assolir que comences a fer nosa.
Poemes curts (LXI)
14 Octubre, 2020 14:55
Publicat per jjroca,
Poemes curts
En el desert
dels malaguanyats,
veieu com es perd
el si del combat,
és el desesper.
Quan la tardor,
des de lluny em crida,
sento la fatiga,
el seny guanyador
anant per la vila.
Quan sigui guineu,
enmig de gallines,
les vull amanides
a morir dempeus,
lluny d'enganyifes.
Amb sis coves
de bon blat
menjo sopes
de bon grat,
les menjo totes.
Sentir-te pagès
darrere l'arada
quan el cos reclama:
Avui no puc més!,
poc i gens m'agrada.
Amb el cor rabent,
la cara inflamada,
sento com s'acaba
l'amor al moment,
sóc a la recança.
Voldria tardor
en sortir de casa,
tardor com m'agrada
quan és tebi el sol,
mai sé si s'enfada.
En el reialme
de la solitud,
ser un sapastre
és anar perdut
cada dissabte.
Sento, de l'ametlla,
aquest sabor dolç,
el sec de la closca,
el vent quan l'adorm
sense massa por.
A la tarda, com m'agrada
anar a seure prop de l'om,
com em diu que mena encara
massa dubtes i un bell son,
troba la pausa i la calma.
Cercaré la pausa
tot enmig del bosc,
quan es faci fosc
per cercar la calma,
com m'agrada el dolç.
Amb la nit, vindrà la calma,
mil captaires del bon son,
com serem de pobrissons
quan arribi la gran Parca,
mai fa tard per l'ocasió.
En el carreró
de les hores baixes
no sento com planyen
demanant perdó,
de segur que ho guarden.
Un to misteriós
arriba a la pensa
cercant la revenja
d'un déu poderós,
és un poca pena.
En el gran revolt
de la vella vida
com trobo amanida
la bossa de por,
quan parlo ni xiscla.
Mai seré el remei
del si de la fressa,
pel matí haig pressa,
però perdo el seny,
em manca saviesa.
Cerco al somni del matí
les empreses malfeineres,
aquells alls, aquelles cebes
aquell jorn on ser feliç
de mil maneres.
En el plor ni sento
el desig emprat,
el seny al terrat,
el goig del que prego,
mai serà donat.
Quan el cànter
va a la font
veu quants són,
uns i d'altres,
els més bons.
Van venir,
els pobrissons,
a glatir
els dies bons
fins a finir.
Epigrames (LXI)
14 Octubre, 2020 14:49
Publicat per jjroca,
Epigrames
Una jove
va al mercat,
porta un cove
i tot l'esclat.
Mai demano:
plata i or,
sóc tan fort
que ni us enganyo.
Trenta misses
i un sermó
com em lliuren
d'anar al foc.
Manta hores
sense son
són més toves,
tenen poc.
En el segellar
de l'amor perdut,
no voldria anar
a trobar aixopluc.
Maria dormia
tipa de somiar,
com voldria estar
lluny de l'establia.
I després d'anar
en gran processó
em declaro, és clar,
formiga del tot.
A la vora
del coixí,
dormo així:
com un tanoca.
Amb quatre lluïssors,
fruits de ma volença,
demano la vella
queixa del meu cor.
Com goso saber,
abans de tres dies,
si m'estima bé
o em causa fatigues.
La lluna plora
al jardí florit,
volia ser dona
i trobar marit.
Si m'estimes
de valent
mai em prives
de ser rei.
Quan la pluja aplega,
tanco el calaix,
sento com naix
melangiosa pensa.
Estava dormint,
anava somiant
quan vingué la nit
i em féu despertar.
No hi ha hores amargues
al desert de la consciència,
algun nan les prengué totes,
diu que caldrà més paciència.
Sento les gotes caient
amb suau terrabastall,
mentre cauen, van dient:
Quan estaràs prou mullat?
No vull haver
la pau ingrata,
vull una barca,
ser mariner.
Amics, coneguts,
folls per ma fortuna,
us deixo la lluna,
el sol me l'enduc.
El somriure ample
de la mare tendra
em deixa el miracle,
la joia primera.
Manta hores
sense son,
vénen, tornen,
fan paor.
Al racó del somni,
deixaré un seient
per si ve el dimoni
sense res per fer.
Voldria sentir,
dolça meravella,
el clos de parpella
quan ve per la nit.
És quan plou que ballo sol
sense cercar cap mesura,
el desig desa cordura,
la solitud deixa l'or.
Estimada meva i set poemes més
08 Octubre, 2020 07:20
Publicat per jjroca,
Poemes
Estimada meva
Hauria de dir,
estimada meva,
que l’amor, quan pesa,
és quan fa glatir.
Com, de bell antuvi,
trafega els serrats
i anem, tots plegats,
a esdevenir nuvis.
Llavors, vénen nits
de llamps i de trons
a ocupar l’espai,
maleït esglai
qui va, pels turons,
fins aplegar al llit.
Riu en el congost
Com riu, en el congost,
enceto els crits,
alguns són eixerits
i naveguen vers els ports.
De petit, ben tafaner,
viatjo per la riba,
amb un caire matusser,
empeny la vida.
Ni barques ni mariners
li fan trellat
ni l’amoïnen.
Quatre arbres com el miren
mentre passa, tot pensant
en ser propers.
Em comenta Montserrat
Em comenta Montserrat
que l’hivern ja és passat.
Com li plau el carrer ample
amb portes i porticons,
uns la miren dels balcons,
de segur que en seran quatre.
L’enveja és punyetera,
no deixa cap espai clar,
com es llença a matinar
per emplenar bancs i places.
Em comenta Montserrat
que estrenarà la camisa,
ha de ser per anar a missa,
de moment, no l’han deixat.
Veig la barca com es mou
Veig la barca com es mou
perquè Èol la mareja,
el pescador ni ha enveja
ni li amaina l’enrenou.
El poble vestit de blanc
amb un cel ben escarlata,
en el pinar, hi ha una branca
esquinçada del vent de dalt.
Un núvol, del tot rabent,
s’escola, a la muntanya,
per a cercar un reclau.
Dintre la mar, hi ha una nau
que es dibuixa ben estranya
perquè poc s’està movent.
El comprar no porta pressa
Ni els records porten somnis
a casa del mariner,
navegar ha estat primer
que demanar pel dimoni.
No hi ha passes mal donades
ni dones cercant condol,
damunt de la serra, el sol
i feina en totes les cases.
La mar, avui, és serena,
mala mare, per a molts,
perquè dubta en el fruitar.
Al mercat, no es pot anar
perquè els doblers són pocs
i el comprar no porta pressa.
Les espigues dalt del carro
Les espigues dalt del carro,
el pagès amb sa calor,
el cavall avança al trot,
l’empeny el fuet i l’amo.
A l’era, fa de bon anar
quan s’ensuma primavera,
el camí és una festa
de roselles i sembrat.
Però, ara, l’escalfor
la fa més dura i pagana,
envoltada de renecs.
Sols s’endevina algun prec
d’una vella que s’afanya
a demanar un bon tresor.
El pas cansat
El pas cansat i un somni el delera
al llop marí vestit amb els parracs,
un dia, va ser el valent dels manats,
un reietó anant en barca vella.
Avui, el port li diu que és un tronera
i van, els altres, les xarxes enllestint,
una gavina escriu sense cap lletra
dessota un sol que espera ser a la nit.
Com nostre heroi les passes entrebanca,
ha estat a punt de fer el bocaterrós
mentre se’n riuen els joves a la plaça.
No haurà remei: l’infern com l’amistança,
el veig batut, vençut i delerós
per a posar-lo a la caldera blanca.
No haig per deure
No haig per deure:
escriure quatre ratlles
i les rondalles
fan de bon creure.
És una festa
joiosa i important,
l’espero quan
estic de gresca.
La pensa, al cap,
sense escorrialles,
va fent camí.
No haig a qui
mostrar-li les espatlles
ni els maldecaps.
Epitafis (LX)
02 Octubre, 2020 06:41
Publicat per jjroca,
Epitafis
A partir d'ara, tot és franc.
Ara, em vesteixo quasi de nadó.
He oblidat com es menteix.
Estic a punt per a pensar.
Fa dies que hi sóc i no em vénen a rebre.
Necessito sentir-me útil
He fet una col·lecta per a anar al cel.
La meitat ni ens parlem.
He arribat a pensar.
Ahir, va haver poc ambient.
Ja he perdut un miler d'àtoms.
Igual agafo un disgust.
Fa mesos que no cobro.
De fet, viatjo poc.
Ho sento, què deia?
Pregaria a les visites que siguin breus.
Ho sento, però he perdut l'audífon.
No cal que pregui més!
A veure, qui va ara?
Faré veure que no hi sóc.
Ara, m'agraden grasses.
He somiat que guanyava pes.
A veure què fas ara!
Acabo de perdre el neguit.
Qui em pot fer les ungles?
Pots tutejar-me!
Demà, atendré a partir de les nou.
Necessito un ciri i dues piles petites.
Torneu més tard, estic fent un mos.
Ni mort, m'he tornat més lleig.
El metge m'ha privat la feina.
He demanat un taüt amb «wifi».
No suporto les hores mortes.
He decidit anul·lar la cita amb el metge.
He hagut de comprar un cotxe de difunts.
Haureu d'assolir que no puc parlar.
Va, home, anima't!
Encara menjo sense sal.
Si has d'entrar, posa't el pijama.
Us faig saber que no estic per ningú.
Ja fa dies que no fumo.
Avui, obriré més tard.
M'he fet a la idea de no tornar.
A veure, respecteu la cua!
Sóc a punt de ser un altre.
Tres dels meus àtoms ja són d'una flor.
Tampoc me'n passo de lleig.
És un encert no haver pressa.
Quasi he oblidat on sóc.
Acabo de tornar el deute del darrer any.
Diria que m'ho prenc amb més calma.
M'he quedat sense panellet.
Deixeu-me llegir l'horòscop.
Us puc rebre l'any vinent.
Ara, resulta que era daltònic.
No sé si hauré de tornar a morir-me.
No he pogut entrar el tocador.
Puc pensar a estones.
Mai encerto el temps que farà.
Avui, no he pogut matinar.
Sempre he estat poc ordenat.
Si porteu flors, deixeu-les amb aigua.
Torna demà, faig dissabte.
Necessito un mitjons negres.
El veí ha tocat el dos.
He sentit com un sorollet de claus.