Pare pagès i mare ofesa i set poemes més
14 Octubre, 2022 05:13
Publicat per jjroca,
Poemes
Pare pagès i mare ofesa
Pare pagès i mare ofesa
perquè ningú li ha de fer cas,
voldria haver un matalàs,
llargues nits de lluna plena.
Quatre germans i gran paller
on no hi ha foc ni primavera,
el pitjor lloc per al darrer,
lluny d’escala, prop la finestra.
Pare pagès parla amb la vaca,
vol que li doni la dolça llet,
cada matí, quan va a munyir-la.
La mare, al foc, sento com crida,
aquest com riu, pica l’ullet,
amb els sis bols s’omple la taula.
Ha plogut
Avança tardor i l’arbre s’adorm,
les fulles porugues van perdent color,
el núvol espanta i s’amaga el sol,
quatre ocellets cerquen menja al bosc.
A casa el pagès, guanya l’enrenou,
el ruc desperta , espera la feina,
avui toca fer: anar a la verema
el tallar el raïm, enllestir el vi nou.
Avança tardor i l’escola és plena
amb joves aprenents a viure millor
i cercar fortuna en terres llunyanes.
Dalt de l’alturó veig les quatre banyes
de vaques que esperen trobar un bon mos
perquè ha plogut i l’herba és prou tendra.
Altre demà
En el reialme
dels nans perduts,
ens quedem, ben muts,
esperant els altres.
Som els humans:
petits, mediocres,
amb massa ogres
prou benestants.
Bastim batalles
que no hem de fer
ni hem de guanyar.
Altre demà,
porta a l’infern
i a les febrades.
Si he de ser ric
Si he de ser ric,
vull ésser jove,
vestit de pobre,
no haig cap amic.
Vull un palau
amb cent finestres:
netes, obertes,
plenes de pau.
Vull un jardí
amb quatre fonts
on ragi l’aigua.
Poseu-me taula
plena de flors
amb un bon vi.
Pensament antic
No hi ha paraules vanes
ni cobriment de cor,
diria que ho té tot
en noses prou estranyes.
Gran amant de mentider,
aprenent de deu mil homes,
com li agrada quedar bé
però li manquen les hores.
Quasi etern i fredolic,
ha despertat farà anys
d’un vell somni ben ferotge.
Voldria ésser un noble
mes s’acosten els paranys
d’un pensament quasi antic.
En el reialme immens
Suposo que ja saps
que, en una nau lleugera,
la mort és passatgera
i esbrina a cada cas.
En el reialme immens
on rau el cementiri
mai ha de mancar un ciri
ni roses ni clavells.
El dia de difunts
serà la festa grassa
on tots som convidats.
Els concos, els casats
i aquell de mala traça
qui pena com ningú.
Una formiga es queixava
A la vora del corriol,
una formiga es queixava:
Em trobo més que cansada
i, demanant, ningú em vol!
És la fulla massa gran
per a estirar-la ella sola,
el formiguer lluny es troba,
totes venen i se’n van.
Els plors de nostra heroïna
aplegaren fins al cel
i un bon àngel els sentí.
Arribat el nou matí,
li porta un polsim de mel
amb un retallet de figa.
Pobrissona ma marona
Pobrissona ma marona
no deixa de badallar,
a la platja, vol anar
per a banyar-se una estona.
Va casar-se un mes d’abril
amb un nuvi endreçat,
com li va eixir salat
va sofrir les dèries mil.
Pobrissona ma marona
qui, avui, està malalta
i no para de plorar.
Al bon Déu vol demanar
que la curi sense falta,
que li doni nova força.