Pare pagès i mare ofesa i set poemes més

14 Octubre, 2022 05:13
Publicat per jjroca, Poemes

Pare pagès i mare ofesa


Pare pagès i mare ofesa

perquè ningú li ha de fer cas,

voldria haver un matalàs,

llargues nits de lluna plena.

Quatre germans i gran paller

on no hi ha foc ni primavera,

el pitjor lloc per al darrer,

lluny d’escala, prop la finestra.

Pare pagès parla amb la vaca,

vol que li doni la dolça llet,

cada matí, quan va a munyir-la.

La mare, al foc, sento com crida,

aquest com riu, pica l’ullet,

amb els sis bols s’omple la taula.


Ha plogut


Avança tardor i l’arbre s’adorm,

les fulles porugues van perdent color,

el núvol espanta i s’amaga el sol,

quatre ocellets cerquen menja al bosc.

A casa el pagès, guanya l’enrenou,

el ruc desperta , espera la feina,

avui toca fer: anar a la verema

el tallar el raïm, enllestir el vi nou.

Avança tardor i l’escola és plena

amb joves aprenents a viure millor

i cercar fortuna en terres llunyanes.

Dalt de l’alturó veig les quatre banyes

de vaques que esperen trobar un bon mos

perquè ha plogut i l’herba és prou tendra.


Altre demà


En el reialme

dels nans perduts,

ens quedem, ben muts,

esperant els altres.

Som els humans:

petits, mediocres,

amb massa ogres

prou benestants.

Bastim batalles

que no hem de fer

ni hem de guanyar.

Altre demà,

porta a l’infern

i a les febrades.


Si he de ser ric


Si he de ser ric,

vull ésser jove,

vestit de pobre,

no haig cap amic.

Vull un palau

amb cent finestres:

netes, obertes,

plenes de pau.

Vull un jardí

amb quatre fonts

on ragi l’aigua.

Poseu-me taula

plena de flors

amb un bon vi.


Pensament antic


No hi ha paraules vanes

ni cobriment de cor,

diria que ho té tot

en noses prou estranyes.

Gran amant de mentider,

aprenent de deu mil homes,

com li agrada quedar bé

però li manquen les hores.

Quasi etern i fredolic,

ha despertat farà anys

d’un vell somni ben ferotge.

Voldria ésser un noble

mes s’acosten els paranys

d’un pensament quasi antic.


En el reialme immens


Suposo que ja saps

que, en una nau lleugera,

la mort és passatgera

i esbrina a cada cas.

En el reialme immens

on rau el cementiri

mai ha de mancar un ciri

ni roses ni clavells.

El dia de difunts

serà la festa grassa

on tots som convidats.

Els concos, els casats

i aquell de mala traça

qui pena com ningú.


Una formiga es queixava


A la vora del corriol,

una formiga es queixava:

Em trobo més que cansada

i, demanant, ningú em vol!

És la fulla massa gran

per a estirar-la ella sola,

el formiguer lluny es troba,

totes venen i se’n van.

Els plors de nostra heroïna

aplegaren fins al cel

i un bon àngel els sentí.

Arribat el nou matí,

li porta un polsim de mel

amb un retallet de figa.


Pobrissona ma marona


Pobrissona ma marona

no deixa de badallar,

a la platja, vol anar

per a banyar-se una estona.

Va casar-se un mes d’abril

amb un nuvi endreçat,

com li va eixir salat

va sofrir les dèries mil.

Pobrissona ma marona

qui, avui, està malalta

i no para de plorar.

Al bon Déu vol demanar

que la curi sense falta,

que li doni nova força.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Despres de dijous ve: