Aquesta és la comanda i set poemes més
18 Abril, 2024 03:08
Publicat per jjroca,
Poemes
Aquesta és la comanda
Com m’ha dit l’amable sol,
que està ben tip de nosaltres:
Dels amics, li’n queden quatre,
els altres han fet el vol!
Però és gran el pobrissó
i, demà, tornarà a eixir;
manta homes li han de dir
que no hi ha nova raó.
I, de tant en tant, s’enfada,
com voldria encendre-ho tot,
però el bon Déu l’atura.
-Has de guanyar compostura
i no moure’t del teu lloc!,
aquesta és la comanda.
Pobrissons els vilatans
Al racó del desconcert,
on són vanes les promeses,
a l’hivern, hi ha meravelles,
però es perden amb el fred.
Pobrissons els vilatans
qui han perdut l’encanteri,
com el cor es mostra tebi
quan s’allunyen els encants.
Amb la dèria de la vellesa,
trobo ja el compte fet
per a anar a retre planys.
Sobtadament, els paranys
em parlen d’un homenet
qui, de sobte, s’estavella.
Sempre va a la seva
Primavera és a la porta,
però no la deixo entrar;
com la deixo escalfar
i torrar el que pertoca.
El pollastre, les sardines,
un peix d’aquells de somiar
amb mil gustos per a anar
a vetllar fins a matines.
Però el sol no ha treva
i comença a prendre força
per les planes i les valls.
Sense massa escarafalls,
s’allunya el molt tanoca;
és que, sempre, va a la seva.
He de guanyar la batalla
Amb l’espasa rovellada,
poca guerra he de guanyar;
el cavall voldria anar,
però, ben sovint, es cansa.
M’he llogat a tres castells
per a obtenir la mesada,
la ceba poc que m’agrada,
com l’empasso de gairell.
La poncella més galana
em demana per casar
i gaudir d’un bon palau.
Però com no soc babau,
li he dit que, potser demà,
he de guanyar la batalla.
Em comenta el caragol
Em comenta el caragol,
ben agafat a la fulla,
com la feina ha estar feixuga
aquests dies sense sol.
De tant anar terra enllà
per trobar fulla més tendra,
com s’allargassa la menja
i s’escurça el somiar.
Em comenta el caragol
que demana ser a l’estiu
per poder guarir-se a l’ombra.
De quan en quan, un tanoca,
d’aquells que sembla més viu,
vol menjar-se’l de debò.
Sent home de poca fe
Sent home de poca fe,
al cafè passo les hores;
he de dir que venen totes
amb dèries de no poder.
Els anys no passen debades,
la lleugeresa es perd,
no he de pertànyer a l’encert
de l’eixir de les murades.
Bon amic dels carrerons
on trascola, sense pressa,
aquell temps de la infantesa
qui demana els vells jocs.
Ara, passo i me’n ric
recordant el vell amic.
Ha passat el temps
Ha passat el temps
per altres vorals;
amos, manescals,
un pastor i els bens.
Allí, on la innocència
un jorn para casa;
perdre altra vegada,
és guanyar paciència.
Ha passat el temps
de joves rondinaires
qui estimen la festa.
La flaire penetra
i em faig pidolaire
per si algú em sent.
Vaig somiar
Vella casa i l’any viu
entre lluites i desfeta,
com s’esberla una finestra
on vivia altre caliu.
Van venir els anys dolents,
no van poder vendre llana
i fugí la filigrana
d’aquell noble sentiment.
Vaig deixar casa tancada,
al sarró posà la clau
i una llàgrima tocà terra.
Avui, que m’han donat festa,
he tornat com un babau
a l’estança recordada.
El rellotge de la plaça i set poemes més
14 Abril, 2024 07:12
Publicat per jjroca,
Poemes
El rellotge de la plaça
El rellotge de la plaça
diria que és pobrissó,
només toca a quarts de dos
quan un follet li encomana.
Ha estat tocant a morts,
a lladres i a malfactors;
un dia aplegà la por,
seria a Setmana Santa.
El rellotge de la plaça
veu passar el capellà
i a les velles feligreses.
Diria que van a festes
amb vestits de gran mudar
sense adelerar-se massa.
Cercant a Déu
Cercant a Déu entre misteris,
he passat dies de soledat;
sento com crida aquest cos robat
qui ha demanat hores més tèbies.
Cercant a Déu en un palau,
he revoltat sostres i cambres
en temps estèrils i nits ben llargues
on menjar agre quan no em plau.
Amb cent preguntes en un paper
passo l’estona mirant la fosca
per si li pren quelcom de llum.
No hi ha respostes, és el costum
d’aquesta terra pobra i eixorca
que es conforma amb un potser.
La lluita va ser gran
El nobles cavallers
herois de la contalla
qui van canviar per palla
el somni i el recer.
La lluita va ser gran,
la desfeta segura,
vingué el mal d’altura
van perdre com abans.
Però la gràcil dama,
de dalt estant, somriu
i vol ser la deessa.
L’amor qui porta pressa
li va travessar el riu
de la malastrugança.
Vana l’empresa
Perdudes hores
del bon record,
com ploro a estones
trobant l’enyor.
La dolça amada
n’està pendent,
fa mala cara
amb cor ardent.
Vana l’empresa
de voler ser
un gran heroi.
En dia boig,
perdé la fe
per ma feblesa.
En gran silenci
En gran silenci
passaren tots:
els vius, els morts,
fins l’encanteri.
Guanyada lluita
contra el no fer;
en el cafè,
no hi ha ni bruixes.
Elles s’afanyen
al compliment
del gran deliri.
Pobre d’ofici,
estic pendent
de les febrades.
Primavera dorm
Primavera dorm
sense coixí,
el galant de torn
cerca un jardí.
Les roses petites
demanen un sol
que posi un bressol
a les seves vides.
Primavera dorm,
no la desperteu
puix el son és gran.
Les mosses diran
que volen la neu,
però amb més colors.
És un homenet
La vella asseguda,
en el carreró,
demana la pluja
dolça a poc a poc.
Va sargint la falda
blanca de cotó,
ho fa amb poca traça
que Déu la perdó.
Ha la cuina encesa
amb les quatre branques
que li va dur el net.
És un homenet
i demana brases
per vèncer la fresca.
Voldria nova espardenya
El llit encara és ben fred,
poseu-li una altra manta;
que passi prompte l’hivern,
vull trobar la tarda llarga.
Al meu coixí, hi ha formigues
qui no em deixen prendre el son;
com van cercant el més dolç
entre penes i fatigues.
L’escola encara és més freda
i el mestre com s’enfada
quan es va perdent la llenya.
Voldria nova espardenya
puix la vella ja es cansa
de barallar-se amb les pedres.
Ella m'espera i set poemes més
10 Abril, 2024 06:10
Publicat per jjroca,
Poemes
Ella com l’espera
Per saber-ho tot,
la dolça princesa
cerca la drecera
on perdé l’amor.
Era bon galant
el jove cavaller,
va perdre l’encert
de córrer endavant.
Ella com l’espera
al balcó estant
amb la lluna plena.
Ell mai sabrà quan
bastirà l’empresa
d’un somni tan gran.
La torrada de sardina
La torrada de sardina
ha de ser el segon plat;
ben vingut el disbarat
d’una menjada tan fina.
Que si hi ha os de pernil
dintre l’olla remullant,
no trobareu millor encalç
si us agrada compartir.
Una dotzena de faves
d’aquelles de cutis fi
collides en bona lluna.
Per a postres, una pruna
arrugada com la nit
per a enllestir la comanda.
M’he vestit de pretendent
Na Mariona ni m’estima;
em demana per amic,
vol que la porti, a les cinc,
perquè el ballar la convida.
M’he vestit de pretendent
amb camisa i corbata,
porto estrena de sabata
i tres copes d’aiguardent.
Na Mariona com s’enfada
perquè en el ball no hi és
aquell galant que esperava.
La torna és de mala cara
i el plorar durarà un mes,
però no m’estima encara.
Davant del gran misteri
Davant del gran misteri
del geni i la sort,
avanço en la dissort
sense haver encanteri.
Els monstres són davant,
els altres són darrere
i vaig planyent el terra
on vius ens han deixat.
Serem els sospitosos
de viure més enllà
on governa la lluna.
Em plany nova fortuna
quan no puc oblidar
els moments profitosos.
Saber l’eixir
Acostumat a fer
el que demana el cor,
com visc en el redòs
del creure i de la fe.
No vull altres lloances
puix endevino el mal,
he vist algun sidral
caure a quatre grapes.
La vida ha de ser així:
estèril i agradosa
fins que arribem enlloc.
Bastit el perdedor,
la lluita ens fa nosa
per a saber l’eixir.
Anem amunt i avall
Diria que m’estima
i massa greu li sap;
no va tornar al mercat,
el deix de la boirina.
Anem amunt i avall,
enmig de les tenebres;
entre els alls i cebes,
vivim enmig estralls.
Els núvols passen tristos,
ni saben on anar
per a mullar el pagès.
De sobte, és l’interès
qui els farà davallar
per finir en dies grisos.
Nostre drac fa mala cara
Com sant Jordi endevina
que el drac ja és a prop,
darrerament duu el cap cot,
va prenyat d’una boirina.
El seu paper principal
ha esdevingut innocent;
nostre heroi no n’és conscient,
però la llança fa mal.
I la princesa qui dorm,
enmig d’un somni lleuger,
esperant el ser estimada.
Nostre drac fa mala cara
perquè aplega el cavaller
i el va guanyant la por.
Dringa, de nou, la campana
Dringa, de nou, la campana
disposada en el cloquer;
està sola i s’entreté
mirant com cau la rosada.
El vell hivern es despulla
d’enyorances i de fred;
valent va ser l’homenet,
però va canviar la muda.
Dringa, de nou, la campana
perquè la mou el llevant
i no sap com deturar-se.
Primavera ha d’afanyar-se
en posar el vestit galant
a la serra i a la plana.
Em sento gessamí i set poemes més
01 Abril, 2024 06:47
Publicat per jjroca,
Poemes
Em sento gessamí
Amics meus i lladregots;
si el treball dignifica,
feu-me creure en l’enganyifa
per a raure on són tots.
Avui, com cada matí,
m’acosto al nostre infern;
he anat vestit de verd
perquè em sento gessamí.
La rosa, veieu, m’esvera
quan em mostra les espines
tot dient que no vol amo.
Al gessamí, li reclamo
que em porti a aquelles vides
on cap dia amarganteja.
Martell i claus
I, tot d’una, el Natzarè;
a la creu, farem pujar,
el glatir és per a anar
al país de quedar bé.
Cerquem el martell i les claus
i portem-los al Calvari,
busquem un mosso que clavi;
si pot ser, del tot babau.
Si Jesús és innocent,
ja fugirem de la la crema
pregonant nostra ignorància.
Hem d’assolir la venjança,
sigui aquesta nostra ofrena
per si hi ha penediment.
Al carrer del desesper
Al carrer del desesper,
no m’agrada parar taula;
com trafego sense gana
per a raure al desconcert.
Els amics dels meus amics
com em mostren sa fortuna,
una mostra inoportuna
quan van acostant-se la nit.
Al carrer del desesper,
viu la mossa que se’n riu
quan li demano festeig.
Diu com soc de pobre i lleig,
quasi un ocell sense niu
amb el pensament prou verd.
Lligada a port
La barca vella,
lligada a port,
diu que ja es mor
enmig la desfeta.
Els peixos se’n riuen
del seu entrebanc,
ella va volant
on les barques lliuren.
La barca vella
va veient com l’aigua,
de nou, l’acarona.
A poc a poc, s’enfonsa
sense trobar rauxa
a una vida esquerpa.
La rosella en el corriol
La rosella, en el corriol,
espera el temps de sega;
veig el blat com desespera
quan, al vespre, es pon el sol.
No ha cames ni diners
per a emprendre l’aventura,
ha estat la vella Natura
qui mostra desinterès.
La rosella, en el corriol,
li comenta a l’herba tendra
que hauria de ploure menys.
L’herba s’enfada, es queixa
per no haver més enrenou
quan avança primavera.
Bona nit i santes festes
Bona nit i santes festes
amb la gràcia de tothom,
m’he llevat amb massa son
per a glatir a les tenebres.
La joia de bon matí
quan s’alegra la campana,
tot i fent la filigrana
d’acostar-se a l’esperit.
Bona nit i santes festes
per gaudir de menja i tall
en una taula rodona.
Manta greix va a la boca
i caldrà fer un bon ball
per a eixir de males penses.
Mai era debades
Homenet amb ungles llargues,
fill heretge del diví,
hauries de dir-me si
les tardes seran més magres.
Massa feina i poca llum
per a aconseguir la fita
de comprar una camisa
i una caixa de betum.
Les sabates esberlades,
la jaqueta a mig desfer
i ben negres els mitjons.
Abans, passava en cançons
per si arribava la fe,
però mai era debades.
Es fa el distret
I la lluna, que s’afina,
com s’enfila al Montsià;
de tant en tant, deixa anar
una imatge salvatgina.
Cansada de nous miracles,
de cop, s’ha fet orgullosa;
del sol, seria l’esposa,
però hi ha massa mirades.
Un capvespre de l’hivern,
quan la vall era ben freda,
va decidir hostatjar-se.
Prou sovint, ve a queixar-se
quan l’amor ni li comenta
que el bon sol es fa el distret.
Vaig per la drecera i set poemes més
25 Març, 2024 05:22
Publicat per jjroca,
Poemes
Vaig per la drecera
Si bereno pa i mel,
és una menja ben dolça,
he de dir: Soc a la vora
d’on comença el meu cel!
No cal dubtes ni temences
per posar el cos satisfet;
la poca lletra m’ha fet:
escaldat de les promeses.
Com la mossa no m’estima
ni penso en el casament
ni en trobar una llar sencera.
Avui, vaig per la drecera
i m’ofego en aiguardent
abans de fer la dormida.
Duen quatre flors
A prop del cementiri,
he vist tot un seguici
de vídues trafegant.
Com duen quatre flors
per a retre els honors
a homes que han finat.
La corrua és solemne,
avança fins a rebre
nova imatge del clos.
Allí, hi ha el talòs
qui va fer figa un dia
per deixar de ser espòs.
Quan la feina s’acaba,
cadascuna a sa casa.
Comenta la rosella
Comenta la rosella
que, fins a nova sega,
guardarà el ramat.
Sabeu, és verd el blat
i, amb la brisa, gronxa;
però està ben lligat.
Comenta la rosella
que, quan s’acabi l’escola,
vindrà temps de segar.
La vida deixa anar
i la fulla penetra
en un regne ignorat.
Primavera s’allunya
i la flor es despulla.
Pensar esquifit
Na Mariona del meu cor
diu que estima, però poc.
Li he regalat les albades,
els capvespres, dolces nits;
però rebo les fiblades
d’aquest pensar esquifit.
A la fira de les flors,
manta roses he comprat
per si em vol acceptar.
Algun dia, he de guanyar,
però haig engany emprat
qui em porta als dolors.
Na Mariona no m’ho ha dit,
però cerca un home ric.
Cansat d’anar per terra
Un savi saberut,
cansat d’anar per terra,
em diu que farà la guerra
per a fer parlar un mut.
I lluiten, a tot temps,
amb la capa i l’espasa;
la victòria com li agrada,
i, el guanyar, el corprèn.
Un savi saberut
vol fer volar els coloms
cap a tots els indrets.
Com em mostro prou despert,
em crida si hi ha ocasions
per posar-me en un ensurt.
El Creador se’n va anar
Un bon dia, el Creador
va lliurar, a les flors,
els colors que tenia.
Va ser com l’avarícia
va arribar a les pors
per a caure en la cobdícia.
Massa flors rialleres
van emprendre el camí
que els portà a la mar.
Allí, el vent les marcí
i, sovint, les maltractà.
El Creador se’n va anar,
el desig va restar
per a enfilar-se a la nit.
El pagès ha nou mal
Altre cop, de per vida,
quan la pluja s’afina
i aplega el vent de dalt.
El pagès ha nou mal:
una collita minsa
i ben curt el cabdal.
El núvol ve i passa,
el cel enceta el carbassa;
com els sento, els renecs.
Després, venen els precs
a aquell sant mala traça
qui, en treballar, es perd.
I de sobte, hi ha un tro
qui ens porta a la por.
A la font del corriol
A la font del corriol,
una papallona deia
que ha de morir de poncella
quan s’acosti el noble sol.
Mancances de la tardor
qui es mostra fredorosa,
no vol planys i reposa
en cambra gran de colors.
A la font del corriol,
un ocellet abeurava
tremolós, estret de cara,
esperant el vell mussol.
I res més hauré de dir
fins que no vinguin per mi.
Una bandera i set poemes més
17 Març, 2024 06:25
Publicat per jjroca,
Poemes
Una bandera
A resultes de no ser,
passo la vida sencera
tot cercant una bandera
que no sigui de paper.
Els colors els vull ben vius,
ben posats a cada banda,
que mantinguin llur caliu
per a portar-me a casa.
Allí, junts, al rebedor,
al costat de la finestra,
han de fer de bon portar.
I quan vingui el matinar
que, en marxar, no portin pressa
per pertànyer a un altre lloc.
Com havia poc diner
Com havia poc diner,
vaig comprar-me una tassa
d’un color ben bé carbassa
on encabir prou cafè.
M’agrada la dolça albada
quan arriba primavera;
en el cel, queda una estrella
diria que enamorada.
Com havia poc diner
ni anava a la taverna
fins tenir la setmanada.
La taula està parada
amb tres amics de la gresca,
ja sé qui perdrà primer.
Ruc de mala cara
És l’estiu qui odia ell,
aquell ruc de mala cara;
la sínia està parada
amb poca força de vell.
Ha comptat seixanta tombs
i no pot ni caminar;
noto com es vol parar,
però l’amo guanya el pols.
Amb ben poques fuetades
sento l’aigua com s’enlaira
i va fent cap al reguer.
La pomera, el presseguer
com riuen i fan la gràcia
en sentir arrels mullades.
Quan aplegui la fe
Talment, hauré de dir,
estimat Llucifer,
com la raó em perd
perquè haig de penedir.
Amb dos pecats mortals,
em lliuraré a l’infern;
és llogaret desert
de gojos i cabdals.
Puix haig minso diner
per comprar absolució
al preu del vell mercat.
Millor que prengui part
per trobar solució
quan aplegui la fe.
Venen les creus
Comenta l’ametller
que la flor no ha espera
i acosta primavera
sense deixar l’hivern.
Les roselles comenten
que el pagès ha sembrat
i colliran el blat
per a dur-lo a les eres.
La mula dona tombs
i el veí s’encomana
a estimar tots els déus.
Després, venen les creus
quan el minyó té gana
i s’enlairen les pors.
Guanyar nova mel
Seré com jove abella
qui, cercant la dolçor,
es queixa de la flor
abans de primavera.
Properes són les presses
per guanyar nova mel,
les fa eixir el recel
de lluitar amb les més velles.
Però l’home traïdor
enceta la collita
per a anar al mercat.
L’abella ha deixat
de ser jove i bonica
en perdre el seu tresor.
Vell matalàs
La joia venia
a cercar el meu cor,
va guanyar la por
en trobar el nou dia.
Al regne dels sants,
no he trobat tenebres
ni tardes tan fredes
en tots els voltants.
Llevar-se al matí
del vell matalàs
de cotó i de llana.
Passar la setmana
per si saber si el gras
arribarà al veí.
Una menjada de pobre
Si la feina s’encomana
vagi a casa del veí;
a les nou, ha de ser al llit
puix el matinar li agrada.
I treballar i treballar
per a comprar espardenya,
com la gana es fa ferrenya;
del repòs, ni en cal parlar.
Fent més hores que un rellotge,
ha comprat cabàs i aixada
per a anar, sovint, a l’hort.
Entre albergínia i pebrot,
posarà col i patata;
una menjada de pobre.
Us parlo d'una engruna i set poemes més
13 Març, 2024 09:16
Publicat per jjroca,
Poemes
Us parlo d’una engruna
Heu de venir, si cal,
a la fira tardana
on el vell fred proclama
com l’estiu li fa mal.
Li agrada més la neu;
del riu, els canelobres,
aquells joves mediocres
qui volen ser els hereus.
Han de venir, si cal,
a veure plorar el nin
quan la mare s’allunya.
Us parlo d’una engruna,
un sospir, un gotim,
que oblida el vent de dalt.
Vaig posant-me tebi
Esclau del meu ofici
i del meu cos poruc;
avanço, tant com puc,
cercant un benefici.
Però, de sobte, trobo un déu
amb esperit mediocre;
em diu que, sent tan pobre,
millor és viatjar a peu.
I manego el silenci
fins que aplega la nit
i pujo a la pallissa.
De tant en tant, a missa
va demanant per mi
i vaig posant-me tebi.
Els dies que he perdut
Els dies que he perdut
en somnis ben lleugers
els poso en un paper
per a haver aixopluc.
Mentides m’ha contat,
gairebé sense mida;
per cercar la mà amiga
he perdut el combat.
Com tornaré a ser
victòria d’enemics
qui cercaven la lluna.
He guanyat, una a una,
les paraules que escric
sense saber el perquè.
A la vora de l’infern
A la vora de l’infern,
viu la tenebra;
si la porta és oberta,
prompte, no hi és.
El meu amic dimoni
és molt sorrut;
el voldria ben borni,
però no puc.
A la vora de l’infern,
hi viu un ca
qui les portes vigila.
Quan em veu, de seguida,
em demana jugar;
més a l’hivern.
La mestressa
Sense pressa,
demano eixir
i la mestressa
vol dormir.
A taverna,
vull anar,
però és plena
a vessar.
La mestressa
posa els plats:
poca menja
i vi barat;
si no es queixa,
és punt i a part.
En Jesuset
Els nadals
han de ser bons,
plats ben grans
i molts torrons.
A l’estable,
en Jesuset
està despert
guaitant els altres.
Com els Pares
estan callats,
res ha de dir.
Han de venir
pastors sensats,
gelats com marbre.
Una pedra a la sendera
Una pedra a la sendera
es queixava de la sort,
com voldria anar a port
per a veure qui navega.
Però la barca és vella
i la pedra no vol nedar;
com voldria navegar
si la mar fora menys seva.
Una pedra em comenta
que l’aigua no li convé
per si li fa la traveta.
En el sec, no hi ha problema
i, si la pluja esdevé,
sempre demana una treva.
Cansats els ulls
Cansats els ulls
i llarg el sacrifici,
el seu ofici
ja és prou lluny.
Ara, es lleva
del rabent llit,
un esperit
com el turmenta.
Poques les passes
per prendre el sol
a la gran plaça.
El cap carbassa
va allí on vol
manta setmanes.
Soc pobre i malaltís i set poemes més
09 Març, 2024 05:25
Publicat per jjroca,
Poemes
Soc pobre i malaltís
Abans d’enterrar la nit,
demano un full de paper;
el llapis és venturer,
però deixem-lo glatir.
Un cop o dos per setmana,
acostumo a viatjar;
per la ratlla, deixo anar:
allò que el cap em demana.
Com no haig amo ni encís,
el passejar serà curt
i l’aturada poruga.
No he demanat cap pastura
on menjar el que no puc
puix soc pobre i malaltís.
Els conills hauran la festa
Segador, sense més llei,
qui va segant herba tendra;
els conills hauran la festa,
el meu pecat no ha remei.
Com em llevo, al dematí,
a les voltes del migdia;
la marona prou que crida,
no em deixarà pas dormir.
Quan ja haig el feix complet,
el lligo amb la corda vella
per a emportar-lo a casa.
La tarda, veieu, m’agrada
puix és quan acabo la feina
i m’acosto al meu indret.
Tot ha de passar
De dalt de la muntanya,
trafego, entre cap banya,
somnis dels paradís.
La lluita, sense encís,
es queda, a la plana,
sense trobar companya.
El ritme del desert
m’agrada i magnifica,
el vi em dol i pica,
no sé qui l’haurà fet?
I tot ha de passar
enmig del gran silenci,
el sol punyent que cremi
i torni a l’endemà.
Vella metzina
Na Mariona és així:
cansada i assedegada,
li faria bona cara
quan s’atipi de dormir.
Els monstres, del meu conreu,
com vindran a convidar-me;
poc, amb ells, he d’atipar-me
puix només em donen creus.
Na Mariona és així
i jo ploro quan s’afina
perquè ja no vol mirar-me.
Sento, llavors, atipar-me
d’aquella vella metzina
que reposa al meu coixí.
Em conviden a sopar
Em conviden a sopar:
els tres ous amb cansalada;
la menja prou que m’agrada,
però no em puc allitar.
El meu cos és molt senyor
i demana poca menja,
com em poso a la revenja
amb un to esfereïdor.
La revetlla de la nit
en vol portar a l’infern
on trobaré el sacrifici.
Malfeiner soc a l’ofici
i, mentre la joia es perd,
fa ganyotes l’esperit.
La botiga, el botiguer
L’ametller ensuma el sol
i vol despertar ben d’hora,
la pomera també ho prova,
però cap branca la vol.
L’ametller haurà mil flors
i el roser li comenta:
Si hagués aquesta festa,
bastiria vestit nou!
La botiga, el botiguer
i munió de joves maques
com es volen pentinar.
Algun déu ho ha de parar
i, si tornen a les nafres,
espero que siguin amigues.
Si un dia, he de morir
Si un dia, he de morir
que sigui a l’hora tardana;
si la lluita s’esbatana
he de demanar coixí.
Al camí del cementiri,
hauré de trobar una font;
que sigui de brandy i rom
per a aturar el seguici.
Si un dia, he de morir
vull llogar una campana
per a fer el toc de morts.
Després, abans de les pors,
portarem l’empresa vana,
ben guarnida, fins aquí.
A dos quarts de set
A dos quarts de set, és fosc
i la nit com s’eternitza;
aquest món és enganyifa
i no arriba el noble sol.
Quatre fils, en el terrat,
esperant roba d’hivern
per a assecar la bugada.
Al capdamunt, una fada
plora perquè minva el fred,
i és que encara no ha cobrat.
A dos quarts de set, és fosc
i es queixa la campana;
en el cel, hi ha porcellana;
a terra, castell de foc.
De la flor i set poemes més
01 Març, 2024 05:11
Publicat per jjroca,
Poemes
De la flor
De la flor, vull el color
i la flaire que encomana;
durarà una setmana
esperant trobar l’amor.
L’abella no es decideix,
manta feina ha per a fer;
primer, visita el roser
puix la rosa s’ofereix.
El gladiol, la margarida
i una rosella distreta
s’han posat el vestit nou.
El treball és de poc sou,
però quan serà la festa
si molts venen a la crida?
Ni se n’adona
Una plata d’amanida,
una cuixa de corder,
el vi nou d’aquella vinya
d’un raïm, del tot, discret.
La menjada de senyors
diria que no li escau;
és un pobre, un babau
ben lliurat als perdedors.
Per a postres, una poma,
d’aquelles de pell tan fina,
collida a la tardor.
Poc després, vindrà la por
a emportar-se mitja vida,
però ell ni se n’adona.
Mentides de porcellana
Mentides de porcellana,
fetge tou i malcarat;
aquest any, ni ha sembrat
perquè ha ben poca gana.
Migdiades de cafè
on desfer mil aventures,
ha, a la cara, pampallugues
i, somiant, com s’entreté.
Fa prou temps
que la saviesa,
un matí, el va deixar.
Ara, parla per parlar
i, viatjant per la neciesa,
només calla quan no el veus.
Ella crida
A les voltes del migdia,
diria que he demanat
una truita de les grasses
amb tres ous dintre del plat.
El vi nou de la taverna
el vull beure pel broc gros,
ella diu com soc talòs
perquè vaig sempre a la meva.
Una mossa m’oferia,
per si em volia casar,
una cambra a les golfes.
Entre palles i garrofes,
a l’hivern, fa bon passar
tot sentint com ella crida.
Lluny del catau
El meu pertànyer
a aquest estat humà
em fa pensar
com he de plànyer.
Mentre vivim,
enmig presses i pors,
cerquem calor
allí on glatim.
Puix res m’escau
com avançar pel dret
del pensament.
Pobre innocent
ben poc traurà de net
lluny del catau.
Haig pensa planera
Els lladregots,
en veure’m innocent,
diuen que el vent
s’amaga on pot.
Com soc feliç
d’haver minsa fortuna,
lluitar per una engruna
d’aquell tresor precís.
Avanço, prest,
per la drecera
del meu sentir.
Hauré de dir
que haig pensa planera
amb poc encert.
Demana oblit
Dieu-me si
el meu amic dimoni,
quan troba a sant Antoni,
voldrà fugir.
Ell només és
una animeta trista
qui va demanant brisa
i un poc de verd.
El meu amic
no pot anar a l’infern
perquè el repten.
No el comprenen,
el sentiment el perd;
demana oblit.
Com mirava el pardal
Com mirava el pardal
aquell retall de la lluna;
no vol cap menja feixuga,
engreixar li farà mal.
Si estès més grassonet,
no seria entre nosaltres;
poc abans, ells n’eren quatre,
ara, el trobo ben solet.
Com mirava el pardal
quatre crostons a l’ampit
de la finestra de casa.
Però la gana li passa
i vol emprendre l’eixir
perquè fugir és el que cal.
Per estranyes raons i set poemes més
22 Febrer, 2024 06:49
Publicat per jjroca,
Poemes
Per estranyes raons
De pobres benestants
n’hauré el sarró ple,
però he perdut la fe,
no planyo com abans.
Nostramo era ric
en gojos i encanteri,
es va perdre el misteri
del regne infinit.
Avui, anem a tombs
cercant les meravelles
que no hem de trobar.
Demà, passat demà,
lluiran les estrelles
per estranyes raons.
Begut i sense menja
Begut i sense menja,
m’acosto, amb gosadia,
a trobar aquell dia
galdós de la revenja.
Manta d’empreses vanes
es quedaran per fer,
la taula del cafè
no plora ni debades.
Begut i sense menja,
trobo els dies llargs
i les nit matusseres.
Un ric, qui va a les seves,
em diu que ja fa tard
per tornar a casa seva.
Li pregunto al raïm
Li pregunto al raïm
on ha guanyat l’esperit
qui el farà tornar vi.
Poc que parla amb un amic
i es pensa que me’n ric,
anirem els dos patint.
És nostra mare Natura
qui ens empeny a una vida
sense seny, sense crida,
amb més odi que pas muda.
Li pregunto al raïm
puix em mira i sospira,
és un déu sense cap mida
qui sesteja en el cim.
He treballat per tenir
He treballat per tenir
puix la feina no m’agrada;
a l’amo, faig bona cara,
sobretot, al dematí.
Havent dinat en el tros,
enceto la migdiada;
la taula la tinc parada
per si queda algun mos.
El llaurar com entreté
entre queixes i cançons
i aquell sol qui m’estossega.
He de demanar bestreta
per comprar uns pantalons
i lluir-los al cafè.
Una vella em comentava
Una vella em comentava,
amb paciència infinita,
que no entén cap jugada
ni els gojos ni la crida.
Aquella munió de jovent
al darrere una pilota
que corre, es queixa, vola
i s’enlaira com el vent.
El futbol, li he comentat,
és un deport ben punyent
que provoca espectacle.
Ella diu que, amb tres o quatre,
ja anirien manta gent,
no hi hauria aquell esclat.
Els falta un Natzarè
El batlle diu que la creu
ja està encomanada;
és de fusta, gens barata,
però li han fet un bon preu.
Els falta un Natzarè
disposat al sacrifici;
que treballi, hagi ofici
i assoleixi el paper.
Dels joves que té a casa,
a cap, n’ha convençut
i demana al veïnat.
De moment, ha fet salat,
però hi ha un nouvingut
qui podria obtenir plaça.
Cal marxar
El meu amic cofoi
em porta a l’aventura,
és joia que em procura
un tracte com d’heroi.
Anem a prendre vi,
després a espantar mosses;
cansades ja estan totes
de veure’m més a mi.
Si un dia he de casar,
vull pubilla ben rica
en terres, roba i diners.
Vindran els anys propers
per a encetar la prèdica,
és, llavors, quan cal marxar.
Pecats per confessar
Pecats per confessar,
anar després a missa,
m’estimo més la brisa
qui viatja de la mar.
Em conta aventures
de nobles pescadors,
garlaires, pecadors,
cansats de tantes mudes.
Pecats per confessar
n’hauré una dotzena
d’aquells que són mortals.
Quan vingui el vent de dalt
dieu-li que haig pena
per si calla i se’n va.