He robat aquesta flor i set poemes més
24 Juliol, 2024 05:35
Publicat per jjroca,
Poemes
He robat aquesta flor
Dues copes d’aiguardent
per a fer-me el valent.
Hi ha una mossa qui m’agrada
i que viu al meu carrer;
quan somriu, com s’esdevé
una joia ben preuada.
Fa tres mesos, em vaig dir:
Hauries de festejar-la!,
la vergonya és mal antic
i no sé com aturar-la.
He robat aquesta flor
del jardí del seu tiet,
li ofereixo aquest present
per si enceto nou amor.
El gall és tafaner
Com el gall és tafaner,
a la punta de l’albada,
s’enfila, amb mala cara,
al de dalt del gran paller.
Allí, esperona el gran sol
qui, de nou, surt i s’enfada;
altre jorn de fer l’estada
en un cel tan mentider.
La gallina pon un ou
perquè sap que la mestressa
ho espera com cada dia.
El pagès desperta i crida
perquè ha la ràbia encesa
i la riquesa no mou.
Seguir tots els passos
Al petit corriol del mas,
una deu escanyolida
va singlotant de per vida,
però ningú li fa cas.
El núvol passa lleuger
al dessota del cel blau;
avui, dibuixa, si escau:
una casa i un paller.
Com l’escola està tancada,
haig els llibres segrestats
i no goso ni tocar-los.
He de seguir tots els passos
d’aquells homes capficats
en portar joia i sabata.
Va ser a l’hora de morir
És el ric del vell carrer,
segrestador dels meus somnis,
també n’hi havia de bornis,
però m’escaien bé.
De petit, volia aprendre
ofici de bon diner;
acabà en matalasser,
ple de paciència i pervindre.
Amb una dèria infinita,
no aprengué a fer-me vell
ni gaudir d’un bell finir.
Va ser a l’hora de morir
quan vingué un passerell
per a fer-ne la predica.
Només vull homes de bé
Els camins de la fortuna
són difícils d’esbrinar,
pots anar aquí i allà
sense recollir ni engruna.
De savis i d’enterats,
en porto un cistell ple;
només vull homes de bé
i, ben sovint, faig salat.
Els camins de la fortuna
com em porten ben a prop
d’on la ginesta s’envola.
Prou perduda la corriola,
pugen la palla al coll
per a nodrir a la mula.
El mestre em posà a prova
Entre presses i averanys,
camino per la sendera;
una bruixa prou espera
per a recomptar-me els anys.
De petit, potser vaig ser
un minyó entremaliat,
tirant pedres, pispant blat
i renegant de la fe.
El mestre em posà a prova
amb passats indefinits
i adverbis d’anar enlloc.
Com quasi ho suspengué tot,
vaig perdre massa profit
per trobar una bona mossa.
Els estris en renglera
A la casa pairal,
on mana la mestressa,
el sol més prompte es lleva
i mai falta la sal.
Els estris en renglera,
llençols del tot brodats,
la cuina ben encesa;
a taula, són els plats.
Com l’esmorzar és a punt,
la pressa ha de posar-se
al capçal del gran llit.
La crida duu al marit
a despertar i llevar-se
sense aplegar al remuc.
Talment és així
Us faig sabedors,
sense massa pressa,
que, enllà la finestra,
resten els amors.
Les penses llunyanes
venen a l’engrós,
demano el repòs
i les hores vanes.
Talment és així
com tornen els somnis
a trobar un redós.
No sé si són dos
els preats dimonis
vestits d’organdí.
Poemes curts (CLI)
15 Juliol, 2024 21:49
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com demano,
en anar,
trobar amo
i no pensar,
després em canso.
Com suporto
en aplegar
i no noto
el dany que fa,
tampoc ho goso.
A la nit,
si fa molt fred,
aplego al llit,
en ser despert,
ben esquifit.
A la casa
del porquet,
hi ha més palla
que pas verd,
qui l'ha portada?
Les ovelles
en el cim,
amb estrelles,
fan amics
mentre sestegen.
Us faré saber
que, en fer-se l'albada,
he pujat primer
a cercar la fada
prop del formiguer.
Una pedra
en el camí
ni ha pressa
en trobar el si
de la saviesa.
I per viure,
us diré
que, haver lleure,
ni convé
ni és bo de coure.
Les ovelles
al corral,
sense esquelles,
van on van,
amb poques presses.
Com menjava
d'amagat
m'allunyava
del meu plat,
després, tornava.
Massa barques
a la mar
mai demanen
fer salat,
són complicades.
Per la nit,
quan no somiava,
l'esperit
com descansava
sense neguit.
Parla el vent
des del serrat
i no se sent
com l'he cridat,
és innocent.
Mai sabia
el Fill de Déu
que aniria
a la creu
aquell mal dia.
És a l'hora
d'arribar
quan l'estona
es deixa anar,
anirà sola?
Per a ser
un homenàs,
cal saber
aprendre al pas
i haver poder.
El misteri
de la ment:
que no pregui
ni un moment,
millor ho deixi.
Com havia
molta fam
menjaria:
peix i carn,
ho pairia?
Mai somio
demanar
ni confio
en el pensar,
per això, crido.
A la vora
de la font,
hi ha una mossa
entre les flors,
la flaire és dolça.
Cada dia,
pel matí,
l'alegria
vol venir,
massa que crida.
En fer-se la nit,
prop de l'establia,
he sentit a dir
que un Minyó volia:
bell esdevenir.
Em pregunta i set poemes més
15 Juliol, 2024 21:47
Publicat per jjroca,
Poemes
Em pregunta
Em pregunta, innocent,
una gràcil papallona:
Per què aquest vent esperona
i accelera el moviment?
És el fruit de la calor
el tenir furtiu tot l’aire,
com vaig perdent dolça flaire
qui s’endinsa a les flors.
Mentider immaculat
acaba donant mil tombs
abans d’aplegar al desert.
Allí, l’espera el poder
reeixir dels mons pregons
i gaudir d’un temps emprat.
Ara, va per la corrua
Molta gana i poca son
amb febleses amanides,
va tenir dues amigues
just abans de la calor.
Com va perdre la il·lusió;
ara, va per la corrua,
s’ha tornat un xic poruga
i s’allita en un racó.
Quan aplega a l’albada
comencen, de nou, els crits;
fruits de la poca paciència.
Cal fer-li la reverència
a un soldat prou eixerit
de qui està enamorada.
La resta ja la sabeu
Na Mariona, del meu cor,
prou m’estima, però poc.
Es lleva de bon matí
per a triar nou vestit;
en un somni, de mitja nit,
va casar-se amb un home ric.
Però, en el greu despertar,
només trobarà la casa
d’un desvalgut pretendent.
No cal dir com és la gent
qui ofereix la davallada
a un regne de mal portar.
La resta ja la sabeu:
Algú portarà la creu!
Sota un fanal apagat
A les dolces nits d’estiu,
comencen les tombarelles;
dessota de les estrelles,
qui no sospira i se’n riu?
Les parelles, al cantó,
sota un fanal apagat,
els sospirs d’enamorat
van encetant il·lusió.
Diria que la disbauxa
es vesteix de disbarat
i, amb les ganes, ensopega.
Ella porta la fermesa
i comenta que el casat
ha de conquerir la pausa.
Diria que he perdut
Sense pena, diu la gent
que he perdut l’enteniment.
Amb un riure triomfador,
m’adreçà a la batalla,
vaig tornar com un canalla
amb perfil de perdedor.
La fortuna que he guanyat
és tan parca i lleugera,
tan pobrissona i planera
que afebleix el meu estat.
Diria que he perdut
aquelles ganes de riure,
la pausa la puc descriure
amb cent paraules de mut.
Al capvespre, està cansat
És l’amic sol, quan s’allunya,
qui es mostra ben enfadat,
la raó ningú la sap,
potser l’entengui la lluna.
Estrelles de tota mena
ens venen a visitar;
no porten ni arracades
ni faldilles de mudar.
És l’amic sol qui es queixa
quan ha ganes de jugar
i ningú li fa la part.
Al capvespre, està cansat
i demana per a anar
a un palau sense cap reixa.
Sento el clam
Entre bruixes, sento el clam:
Maleït sigui sant Joan!
Com ens porta a la foguera
sense les ganes d’anar;
els homes hauran d’estar
tots tancats a casa seva.
Però hi ha malastrugança,
és el fet de prendre’n part;
quatre amigues han deixat
la saviesa en una plaça.
La foguera com s’encén
mentre la tenebra es perd,
pensarós està en Llucifer
i Satanàs gens content.
Dorm encara
Porten males intencions
els nou mossos de la plaça;
quatre gats feien estada,
com grimpen els pobrissons.
Entre corrues, rialles
i passant-se el negre vi,
n’hi ha un qui fa patir,
ha de ser a les acaballes.
Entre tres, me l’han portat
fins al portal de sa casa;
l’han deixat prou recolzat.
La mare fa mala cara
quan descobreix l’entrellat:
Tot un dia i dorm encara!
Epigrames (CLI)
15 Juliol, 2024 21:41
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la casa
de ponent,
poca joia
i manta gent.
La lluerna
m'ha de dir
que s'adorm
a mig matí.
En el regne
del conhort,
dos no ploren
si l'altre no pot.
A la finca
del burgès,
hi ha més feina
que diners.
Quatre roses
al jardí,
ningú sap
qui és el veí.
Una vida
de cargol:
Anar a jaure
en sortir el sol!
Com demano
esdevenir:
Un xic savi,
però ric!
La caseta
del Montsià
es deleix
per badallar.
A la casa
de ponent,
hi ha més amos
que servents.
He trobat
en Manelic
i he pensat
el bé que estic.
A la casa
del valent,
quan hi ha feina
no hi ha gent.
A la lluna
pujaria,
si m'estimessis
un dia.
Entre tantes
solucions,
posen nafres
les raons.
A la casa
de la por,
els valents
no tenen lloc.
I si la mort
em ve a veure,
li diré
si em puc asseure.
Mai demano
per a mi
massa feina
perquè sí.
Hauràs de saber,
dolça estimada,
que l'amor no ve
si no se'l demana.
En el vol
d'orenetes,
com me'n surto
de tenebres.
Una rosa
hi ha al jardí,
està ben sola,
no em fa amic.
Li contava
al meu llop
que haig gana
i menjo por.
Les comandes
del pagès:
haver collita
i guanyar res.
I quan voli,
cap al cel,
vull garlandes
i cascavells.
Una mossa
es riu de mi,
es pensa
que no l'he vist.
Parlaré amb la mosca
del sucre i la mel,
i, si prou s'acosta,
li'n faré la pell.
A la casa
del parent:
aplegar tard,
sortir al moment.
És a l'hora
de dinar
quan aturo
el meu somiar.
He de dir
que m'esguerra
cercar pau
allí on hi ha guerra.
El monstre de la sort i set poemes més
08 Juliol, 2024 05:31
Publicat per jjroca,
Poemes
El monstre de la sort
El monstre de la sort
no demana saviesa
ni haver la mà estesa
per a rebre la por.
Ell va per uns camins
reservats als herois,
són macos i alegrois,
sense massa veïns.
El monstre de la sort,
poc sovint, em mareja
oferint-me bondats.
Uns fets entremaliats
fan esclatar revenja
en el dedins del cor.
Ensinistrat en penses
Talment, com us diré:
Prenc la poca moneda
per a pagar el cafè!
Ensinistrat en penses,
avanço, cap avall,
per estrets carrerons.
Perdudes il·lusions
van acabar en estralls
d’unes vanes promeses.
No sé com acomiado
els meus amics fantasmes
quan prego mil desitjos,
és quan llavors trepitjo
les contrades llunyanes.
Perdut per la il·lusió
Perdut per la il·lusió,
de vida poc ferrenya,
demano una espardenya
que no porti dolor.
Anar, sense cap pressa,
per nobles caminois;
albirar com soc noi
de parca jovenesa.
Perdut per la il·lusió,
el meu castell demano
per poder sojornar.
Quan no puc treballar,
em queixo a nostramo
per veure si haig sort.
Pobret, el pobre rei
Pobret, el pobre rei
qui no haurà princesa,
l’hereu és una festa
qui no respecta llei.
Els dies seran llargs,
les nits ben tenebroses;
han arribat les noses
d’aquells monstres d’abans.
Pobret, el pobre rei
qui va perdent imperi
i ganes de somiar.
Com no se’n pot anar,
demana l’encanteri
de jaure a l’herbei.
El somnis misteriosos
Parlant, amb el meu gos,
de llargues privacions,
li he dit que ha de ser bo:
haver silenci i clos.
El passeig del matí
ni espera gosadia,
ha de dur una guspira
de pensa sense dir.
El dinar de sis mossos
és senzill de comprendre
i digestió lleugera.
Després, vindrà la resta
on s’acaben d’entendre
els somnis misteriosos.
Sortosament
Sortosament,
el tren de la ignorància
avança cap a França
per a trobar la gent.
Allí, s’extén
per patis i terrats
on els bocabadats
demanen homes vers.
Perquè aquí
el tren no fa aturades
ni necessita més.
Fem el pagès
en lloc de fer pensades
per a saber eixir.
Compraré panses
Em plau la nit
més llarga, més lleugera
quan, dolça, espera
ni duu enemic.
Romandré sol
en tranquil llogaret,
passar discret,
emprendre el vol.
Per a ser feliç,
porto diners
a les butxaques.
Compraré panses
per si em plau saber
on rau el paradís.
Potser demà
En mon jardí,
hi ha tantes primaveres
que les abelles
viuen allí.
Haig manta llocs
on fer d’hostatge,
sense equipatge,
amb poques pors.
Mon paradís
és tan a la vora
que ni cal viatjar.
Potser demà,
hauré la mà més tova
i seré a l’occís.
Poemes curts (CL)
01 Juliol, 2024 04:57
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la vora
de la mar
com em prova
l'estimar
tota l'estona.
Hauria de dir
que em plau el sol
a l'hora d'eixir
quan, a l'hivern, mou
el fred i el glatir.
És quan plou
quan ho demano:
Vull ser sol!,
però el meu amo
diu que no vol.
I tot d'una,
el llangardaix
cerca altura
i, el daltabaix,
el cel procura.
Com em deia
en Manelic:
Com voldria
haver amic
sense malícia!
Hauré de somiar
sense massa pressa
que cal demanar
un xic de saviesa
sense més despesa.
Com demana
el meu senyor:
Quan hi ha calma,
és millor
si res passa!
Per haver
un bon amic
cal saber
on és el xic
del gran voler.
És quan goso
el passejar
quan ho noto,
que vull guaitar
i sentir com volo.
Sense pressa
ni remei
es viu de pressa
i sense llei,
és gran juguesca.
És quan dormo,
per la nit,
quan milloro;
estic així
gaudint a dojo.
Quan navega
per la mar,
mai es queixa
ni en sap,
el vent la bleixa.
Com demana
l'enemic:
Si has gana,
seràs ric!,
com ho proclama.
A la casa
de llevant,
va la barca
navegant,
però es cansa.
Com hauria
de saber
com fa via
el deler
en tot un dia.
Caminant
cap a la mar,
el gegant
diu que ho té clar,
la veu somiant.
Com havia
molta feina
ni sabia
on trobar l'eina,
no convenia.
Amb més ganes
que volers,
van les fades
pels carrers,
matins i tardes.
Sempre penso
en el somiar
quan espero
aplegar
allí on menjo.
A la casa
de l'encert
sempre passa:
Hi ha un follet
enmig la sala!
Mira el vent
de la follia
amatent
de companyia,
sempre present.
Menjo pomes
al pomer,
les més grosses
van primer,
són prou rodones.
Endevineu, si cal i set poemes més
01 Juliol, 2024 04:48
Publicat per jjroca,
Poemes
Endevineu, si cal
Endevineu, si cal,
com he trobat fortuna
tot i mirant la lluna
sense fer-li cap mal.
No jugo per no perdre
les nobles intencions,
només vull moments bons
per gaudir del meu regne.
Quatre retalls de palla
per poder fer un mos
i encetar nou somni.
He demanat que torni
per si borda aquell gos
qui espanta la canalla.
L’amor és venturer
Com la mossa em demanava
puix volia anar a ballar,
un menestral la cercava,
li deia: M’he de casar!
Ben d’hora, al dematí,
ja la tinc al davant de casa,
em convida a festa grassa;
de ben poc, he de gaudir.
El ball comença a la nit,
ni puc fer la migdiada
puix hem de ser els primers.
Com l’amic és venturer,
arriba, va i quan passa
ens deixa ben afeblits.
La saviesa l’he deixat
De segur que he de morir
un mal dia per a viure;
les pors no les sé descriure,
però gosen venir amb mi.
És un fet ben natural,
deixar el cos per a sempre;
és luxe que em sé permetre
i no costa cap cabdal.
Si haig un dia de sort,
em duran al cementiri
prou seriós i ben mudat.
La saviesa l’he deixat
a la voreta d’un ciri
qui s’ajup a poc a poc.
Ombres emprades
I com m’han deixat manar,
hauré crescut més d’un pam;
avui, no toca l’enciam,
bona menja he d’endrapar.
Em llevaré, si em plau,
vora l’hora del migdia,
hauré la feina amanida
per deixar-la on s’escau.
Amb quaranta botifarres,
he de fer bon esmorzar
i encetar tan joiós dia.
He oblidat qui malfia
i es deixa arrabassar
per poques ombres emprades.
Enceto nou plorar
Els savis saberuts,
cansats de fer negocis,
em demanaran que torni
per a mostrar-me eixut.
Sent pobre i malparlat,
no albiro meravelles;
estimo les estrelles,
menteixo per l’emprat.
Com poc he de guanyar,
m’ensinistro a les cartes
per a guarnir-me d’or.
Així, a poc a poc,
perdent abric i sabates,
enceto nou plorar.
A l’hora de la feina
Pensar per a no ser:
Portador dels neulers!
Procuro estar dormint
a l’hora de la feina,
no em va bé cap eina,
les ganes no les tinc.
Sent pobre i matusser,
no em lloguen quasi mai;
al bosc, haig un espai:
estimat i proper.
Carrer de melangies
em porta al desencís;
si el treball és precís,
doneu-me bones mides.
He fet la nova vida
He de cercar enemic
per poder anar al cel,
el vull de mató i mel,
mig guerxo, mig gepic.
L’empaitaré al dematí,
si puc, fins al migdia,
he fet la nova vida
per si vol ser el mesquí.
Com anirem tots dos
a cercar l’encanteri
de les noves intencions.
Demano els moments bons
per si aplega el misteri
d’oferir-li un redós.
Cansat de no fer res
Cansat de no fer res
com esbrino, encara,
trobar enamorada
qui no vulgui saber.
Secrets de la ignorància,
els hauré ben guardat;
soc poruc sense esclat,
guerrer sense constància.
Cansat de no fer res,
amb la penso ensopego,
em guanya prou sovint.
Manta anys els que tinc
per a saber que espero
trobar,d’esma, mon cel.
Epigrames (CL)
01 Juliol, 2024 04:35
Publicat per jjroca,
Epigrames
La nineta
del meu cor
diu que mengi,
però poc.
Quan ja soc
a mig matí
és quan planyo
per dormir.
A la porta
de l'infern,
riuen dos
i en ploren cent.
He comprat
el matalàs,
però encara
no em fa cas.
Si em pregunta,
li diré
que m'agrada
tal com és.
Al moment
de posar el nas,
Déu digué:
L'hauré errat?
A les portes
del neguit,
en ser obertes,
surten crits.
Massa cases
on regnar
i el vent
les vol tombar.
A les portes
de la mort,
van les presses
a poc a poc.
A la casa
de l'Oriol,
qui no menja
no es mou.
Manta hores
de la nit,
venen totes
sense crit.
El dilluns
és un mal dia
per a omplir-se
d'alegria.
Una jove
em vol parlar;
en un cove,
fa de bon somiar.
Vint-i-quatre
saberuts;
vint-i-tres,
s'han quedat muts.
Com demano
per a mi:
A les deu,
anar a dormir!
En el regne
de la sort:
compres massa
i vens tot.
Fa tres dies
que festejo
i, en començar,
com quequejo.
Per a ser
bon mentider,
cal lluitar
sense caler.
Una festa
amb enciam
ni protesta
ni es fa gran.
A la casa
de la sort:
N'entren massa,
en surten pocs!
Na Joana
diu de mi
que soc borni
perquè sí.
A la casa
del poruc:
Entro savi,
surto ruc!
Em convida
Llucifer:
Menjar gras
i no fer res!
I quan toquen
a casar:
Prendre bossa
i no parar!
Diu el pobre
al paller:
Per a dormir,
ja m'estàs bé!
Quan li canto
la cançó,
com fa rialla
de debò.
El vent parla
amb el bosc
i s'enfada
a poc a poc.