Epigrames (LXIX)

12 Febrer, 2021 21:53
Publicat per jjroca, Epigrames


Quan l'escalfor
recorre la plana,
veu la desgana
portant la por.


Massa joves
sense nit,
cerquen totes
el fugir.


Poseu-me la pau
vora la finestra,
per si ve la festa
i fugir escau.


Amb les dèries
de ser ric,
cerco amic
lluny de misèries.


Una jove mossa,
al balcó estant,
diu que sóc molt gran
i faria nosa.


Per llegir
tota una estona,
cal sentir
com t'abraona.


En el caminoi,
he trobat les fulles,
totes ben porugues
quan el vent les mou.


Una menja
sense vi
ni fa enveja
ni gaudir.


Tot enmig la mar,
la vella sardina
diu que ja endevina
qui la pot menjar.


La mosca lleugera,
a meitat del vol,
diu que vol el sol 
i que molt li prega.


Un gegant,
alt com un pi,
va cantant
fins a la nit.


Quan hagi fred 
i blanca la contrada,
és quan m'agrada 
somiar despert.


No li canto
ni li dic
que l'esguardo
vora el llit.


Una deessa,
vestideta d'or,
diu que poc li pesa
el sentir-se el cor.


Massa joia
tantes nits
deixen nosa
en dormir.


Paraules donades
en el si del temps,
cerquen, esglaiades,
on raure un moment.


La mar dormia,
somiant del tot,
per trobar aquell dia,
on deixar un tresor.


Porteu-me pare:
cistella o cabàs,
ple de pomes agres,
per si cal menjar.


He estar captiu
de la vostra angoixa,
d'aquells ulls de noia
qui, en plorar, fa riu.


Pagesot de mena
que, en el pas del temps,
cerca la cirera
lluny del cirerer.


No demano més
que trobar aixopluc,
el creure de ruc:
savi, compromès.


Per una terra
qui dóna pa,
cal una guerra
o l'allunyar.


Amic tafaner,
com demanaria:
encetar altre dia
on no vinguis més.
 
Amb la gran calor
la pensa s'esmuny,
vol trobar, si gruny,
aquell cel traïdor.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXVIII)

01 Febrer, 2021 07:47
Publicat per jjroca, Epigrames


A la casa
del mai més
qui no parla 
no fa res.


Entre cent miols,
dormen les teulades,
ben estarrufades,
plenes de remors.


Els tres sentinelles
no volen dormir,
son fins a la celles,
són a mitja nit.
 
Quaranta les roses
del perdut amor,
on rau el senyor
qui les tallà totes.


							
I parla el vent,
canta sa simfonia,
com passa el dia
d'anar perdent.


M'agrada anar,
sense gens de pressa,
a sentir com prega
la font en rajar.


Passes de cargol,
dolces, isolades,
mai demaneu sol
ni el bull de les cases.


L'aneguet anava
ben despentinat,
massa hores emprava
entre bany i bany.


Poseu-me musica
en tot el camí,
que sigui bonica
la vull per a mi.


El ruc dormia
amb somnis d'or,
la sínia el crida,
li demana tombs.


Per haver
tan pocs diners,
somio, dormo,
no faig res més.


Xerro, amb el ruc,
de la tempesta,
és tan tronera,
tan saberut.


Les mil ombres
de la nit
vénen totes,
són aquí.


Una bella joia,
al calaix estant,
diu que va somiant:
altres temps de glòria.


La més dolça
de les flors
com pregona:
mals d'amor.


És quan prego
que ho veig clar,
si espetego,
ve el plorar.


A la casa 
del vent,
si hi ha pausa
ni se sent.


Li ofereixo
el meu esclat 
i deleixo
un xic més tard.


Tornen les cireres
amb el semblant viu,
vénen, per parelles,
demanant l'estiu.


Al racó de l'hort,
la il·lusió primera,
diu que primavera
porta el seu tresor.


M'ha donat
la carabassa:
gens ni massa,
m'ha agradat.


Quan la lluna
fa el gran dol,
el vell sol 
mai la importuna.


Massa menges
porten son,
les més dolces,
gran enyor.
 

Un pobre pagès,
sota un arbre estant,
pensa que es fa gran
sense dir res més.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXVII)

14 Gener, 2021 06:32
Publicat per jjroca, Epigrames

M'agrada el vent
quan mou molí,
parla de mi
i s'enduu el seny.
 
Poseu-me pare:
peres en el sarró,
puix les mancances
les poso jo.
 
Com voldria 
el treballar,
si, en tornar,
hi hagués qui mira.
 
Ben prop la bassa
em parla la brisa
de l'estiu quan passa
i no vol fatiga.
 
Quatre ratlles
sense més
poc que passen
prop l'encert.
 
La veritat dormia
amb coixí tou,
tot i sent fredolica
ni el vent la mou.
						
Esperant la pluja,
arribà el vent,
maleïda bruixa
mai sap quan vull fred.
 
En un racó
del meu cor,
hi ha un vailet
prou tou i dolç.
 
Porteu-me germà
a terres llunyanes,
vull cercar les ganes
per guarir el demà.
 
M'agrada saber,
abans de trencar l'alba,
si el camí de casa
em porta a l'hivern.
 
Sempre li demano,
en anar a dormir:
Que m'allunyi d'amo
fins a avançada nit!
 
Com menteixo
sense seny,
m'avorreixo
i no faig res.
 
Per comptar,
tinc els anys,
per plorar,
haig els guanys.
 
Com demanaria
la joia dels anys,
haver menys enganys,
però no en sabria.
 
Sota el llit,
quan no hi ha flames,
els fantasmes
fan el crit.
 
Una rosa clou
aquell tou desig,
anava a ser ric
sense cap raó.
 
Una aranya
em comenta
que hi ha empenta
i massa gana.
 
Per menjar havia
un plat de cigrons,
vingueren els trons
i la lletania.
 
En el si del món,
he trobat tempesta,
gran munió d'enveja
i un xic d'il·lusió.
 
Al carrer d'enmig,
viu una princesa,
li demano festa
i se'n riu de mi.
 
Maria havia
un nuvi eixerit,
arribà a marit
i ja no el volia.
 
Posaré al sarró
el vi de la festa,
vull anar de gresca
quan vingui el patró.
 
Com el senyor,
de nou, em malda,
cerco una cambra
on fer un bon plor.
 
Amables veïns
en temps d'infantesa,
em porten a la festa
dels no compartits.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXVI)

01 Gener, 2021 06:33
Publicat per jjroca, Epigrames

Les passes lleugeres,
el mirar indecís,
no hi ha compromís
ni es demanen presses.
 
Quatre minyones
anant a la font,
els amos no hi són,
del ballar, ni gosen.
 
Quan Maria plora
no me'n ser avenir,
mai es queixa sola
i menys per la nit.
 
Massa portes,
sense llei,
s'obren totes
quan ve el rei.
 
La barca parlava
amb el mariner,
li cridà primer,
després, l'honorava.
 
Una sínia,
sense cant,
va plorant
sense cap mida.
 
Em comenta el mossèn:
El pecat és tafaner,
vol somriure, menjar bé
i atipar-se de no res. 
 
Quan la lluna troba
el miol del gat,
pensa que és pesat
fer tant de marona.
 
Les tardes d'hivern
les trobo tan minses
que, agafant-ho amb pinces,
la meitat es perd.
 
						
Quan l'amor se'n va
resta la follia,
vella companyia
qui no vol marxar.
 
Quan la casa parla
les nits de l'estiu,
sento aire festiu,
però clou i passa.
 
Manta hores
de la nit,
com m'han dit
que ploren totes.
 
Quan el teu amor
esdevé quimera,
la flama es planteja:
lliurar-se i fer el sord.
 
Sento xisclar
noves orenetes,
atrafegadetes
en criar altre cop.
 
Sentiré al decurs
de la primavera:
nou cantar dels rius,
florir de la userda.
 
Com posar-li
cascavell
si és tan bell
i viu al barri.
 
Per haver
tants mals d'amor
cal saber:
on deixar el cor.
 
En un prat
sense roselles,
plora el blat
pregant per elles.
 
En sentir com cau
la pluja primera,
va a cercar un cau
per si no té espera.
 
Com plora el riu
quan esdevé Parca,
vol comprar la barca,
no en té ni cinc.
 
Mira com em plau
mirar-te una estona,
el cor s'enamora
i cerca un palau.
 
Si l'amor primer,
m'anés a trobar,
voldria volar
tot un any o més.
 
Amb quaranta 
venedors
qui s'espanta
en haver de tot.
 
Amb vint frares,
hi ha processó,
déu-n'hi-do
de tantes passes.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXV)

12 Desembre, 2020 06:26
Publicat per jjroca, Epigrames

Quan la casa parla,
les nits de l'estiu,
sento aire festiu,
però clou i passa.
 
Manta hores 
de la nit,
com m'han dit
que ploren totes. 
 
Quan el teu amor
esdevé quimera,
la flama es planteja:
lliurar-se del tot.
 
Sento xisclar:
noves orenetes,
atrafegadetes
en criar altre cop.
 
Sentiré, al decurs
de la primavera,
nou cantar dels rius,
florir de la userda.
 
La vella dormia
dessota d'un sol,
amb vestit de dol,
sense companyia.
 
Com posar-li 
cascavell
si és tan vell 
i viu al barri.
 
Per haver
tants mals d'amor,
cal saber 
on deixar el cor.
 
En un prat,
sense roselles,
plora el blat 
pregant per elles.
 
En sentir com cau,
la pluja primera,
va a cercar un cau,
per si no té pressa.
 
Com plora el ric
quan esdevé la Parca,
vol comprar la barca,
no en duu ni cinc.
 
El ruc dormia
amb somni d'or,
la sínia el crida:
Feu-me mil tombs!
 
Mira com em plau,
mirar-te una estona
que el cor s'enamora
i cercar un palau.
 
Si l'amor primer,
m'anés a trobar,
voldria volar:
tot un any o més.
 
En el curt viatjar
de les fulles velles,
no he trobat estrelles
on poder restar.
 
Quan l'amor dormia
en el fons del llit,
demanà esperit,
però no n'hi havia.
 
La tarda viatjava
voltada d'encís,
era al paradís:
ningú demanava.
 
Si la jove 
no m'ha vist,
és que visc:
sorrut i pobre.
 
A la casa gran,
les portes tancades
parlen amb envans
de lluites passades.
 
Estimar voldria
el llum dels teus ulls,
sense massa esculls,
quant bé ho faria.
 
En el si del pou,
dormen els misteris,
viatgen, sense necis,
per haver raó.
 
La lluna demana
quan el sol la veu:
haver una germana
per a jugar ensems.
 
La pluja plorava
en ser a l'hivern,
sense massa fred,
plena de basarda.
 
Cada vespre,
en ser al llit,
em faig tendre,
esporuguit.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXIV)

01 Desembre, 2020 14:23
Publicat per jjroca, Epigrames

Una mossa jove,
quan parla de mi,
em tracta de pobre,
poc que em fa patir.
 
Tot parlant
amb les estrelles,
sento queixes 
de tant en tant.
 
Per a ser 
prou venturer,
cal aprendre
a no saber.
 
És quan dormo
per la nit
quan em noto
esquifit.
 
Amb cent branques
i un bon llum,
vénen fades
a ull cluc.
 
Dir-te, et diria,
estimat amic
que un mal antic
és de per vida.
 
Al corriol 
dels nouvinguts,
uns saben molt,
d'altres són rucs.
 
Quan la menja
m'obre els ulls,
veig esculls
i ànsia eterna.
 
Per a perdre
un xic de fe,
cal aprendre
a ser i no ser.
 
Dalt de la muntanya,
parlant amb el sol,
demano consol,
però, ell, m'enganya.
 
Tot enmig del blat,
plora la rosella,
l'estiu ha arribat,
aplega la sega.
 
Com a monstre 
sense llar 
ni haig sostre
ni entrellat.
 
Pobra pedra,
en el cim,
ni vol treva
ni enemic.
 
La cançó del vent,
en entrar en el bosc,
pensa que ho té tot,
però ningú sent.
 
El diumenge pel matí,
abans que aplegui migdia,
tinc la pressa amanida
per si, al vespre, he de fugir.
 
Les hores més toves
les passo al carrer,
parlant amb les mosques,
mirant d'on ve el vent.
 
Tinc la gran feinada
del pensar poruc,
passo la jornada
tot i fent-me el mut.
 
Com voldria ser
el mosso de quadra,
vaig ser cavaller 
i perdí la dama.
 
Amb les pedres del camí,
porto la conversa,
és l'hora amb més fermesa,
se'n va perquè si.
 
En el doll proper,
cercaré fortuna,
sóc minsa tortuga
esperant no ser.
 
Sento el degoteig,
el passar dels dies,
enmig les fatigues,
la dèria com creix.
 
Jo haig un amic
mig perdonavides,
s'acosta si el crides,
em deixa ser el ric.
 
Massa mantes
porten sort,
són amables 
de bon cor.
 
Quan l'amor se'n va,
resta la follia,
vella companyia
qui no pot marxar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXIII)

15 Novembre, 2020 16:18
Publicat per jjroca, Epigrames

Manta cases,
quan ve el sol,
s'esbatanen,
fan bon foc.
 
És la reina
qui ve amb mi,
sempre es queixa,
ha el neguit.
 
Per haver
tan poca sort,
cal saber
on trobar el lloc.
 
Ni pany ni clau
ni regne de l'oblit,
saber on s'escau
lluitar amb l'esperit.
 
Un dia gris
i un mestralot punyent,
sentir la gent
per a posar-se trist.
 
Amb el record,
les ombres fugisseres,
cercar boniors
de mosques i d'abelles.
 
No he de pensar
com filen les aranyes,
són mosses ben estranyes
puix ni gosen cantar.
 
Amb un capvespre,
he de trobar el silenci,
li dec un vici,
es mostra tou i tendre.
 
El meu amic
arriba a deshora,
parla, esbronca
i torna al llit.
 
No sé trobar
els somnis a les golfes,
vénen i tornen,
tips de plorar.
 
No vull res més
que llarga lletania,
morir m'obliga
a restar quiet.
 
Per haver 
tan minsa sort
ni cal viure
ni ésser mort.
 
Amics i parents:
us hauré de dir
que he perdut el bens,
el seny i el gaudir.
 
Com m'estima
a tort i a dret,
li encomano
estar despert.
 
Una jove mossa
com passa i diu:
En ser a l'estiu
vull tornar-me rossa!
 
El pagès tenia:
vinyes i oliveres,
vingué la collita
i perdé les terres.
 
A la cambra,
una finestra
s'esbatana
si hi ha festa.
 
He perdut el seny
per haver fatiga,
el guanyà un rei
qui, a festes, m'oblida.
 
Maria cantava
la dolça cançó,
el riu es gronxava,
li feia un petó.
 
Trenta cases
del carrer
semblen calmes
quan convé.
 
Parlant amb el llop,
tot a cau d'orella,
m'ha dit que l'ovella
és ximpla del tot.
 
Al racó 
de melangies,
és quan crides
que ho veus prop.
 
El gegant del pi,
quan va pel corriol,
parla amb el sol
des de bon matí.
 
Tinc per pretendents
tres amics maldestres
em parlen els vespres,
pel matí, fan dents.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXII)

01 Novembre, 2020 18:17
Publicat per jjroca, Epigrames


Amics i parents,
en terres llunyanes,
sento com em parlen
de records punyents.


Voldria saber
quan vella atonia
esdevé follia
esperant la fe.


Hauria estat ric,
prenyat de fortuna,
vaig prendre una engruna
i no vaig saber.


Porteu-me el son
plaent de les estrelles,
les roses, les roselles,
aquell riure tan dolç.


He de sentir
la llarga nit d'espera,
aquella nova estrella
qui ens guia amb neguit.


Em plau el son
cap a la migdiada
quan la calor és ben clara,
ens tracta de minyons.


La música viatjava
pel bell caminoi,
només era un noi
qui somnis menava.


Per escriure, tinc
la ratlla viatgera,
un punt que m'espera
i tota la nit.


Quan la mossa 
es fa marona,
sent com gronxa
el seu tresor.


Estic tornant
d'un camí llarg,
estic pensant
com despertar.


En el vell cove
de les hores baixes,
avui, fan rebaixes,
les posen en ordre.


Llarga vida
per anar,
ens convida 
l'estimar.


Demano pa,
sardina i vi,
el treballar
no el vull amb mi.


Ens convida:
ser més tou,
menjar dolç
de per vida.


A l'envà, dormien
les flames del foc,
aquell xic de sort
i un perdonavides.


Rierol que canta
en passar l'hivern,
mentre, veu com perd
la joia de l'aigua.


Vers a vers,
monotonia,
l'escrit es perd,
ningú el crida.


Com proclama el llop
quan troba l'ovella:
Vols haver parella
per lluir del tot?


Com s'esdevendria
nostre gran amor 
si hagués il·lusió
i força alegria?


A la plaça estant,
sento les converses:
unes fan promeses,
les altres no tant.


Pel carrer passava
la tarda d'hivern,
poc que demanava,
no li donaren res.


Sense pena
ni condol,
vaig per terra
més bé sol.


Les comandes
són així:
cerquen cambres,
menja i fil.
 
Per a fer de pagès
ni cal esbrinar
ni és bo endevinar
qui guanya els diners.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXI)

14 Octubre, 2020 14:49
Publicat per jjroca, Epigrames


Una jove
va al mercat,
porta un cove
i tot l'esclat.



Mai demano:
plata i or,
sóc tan fort
que ni us enganyo.



Trenta misses
i un sermó
com em lliuren
d'anar al foc.



Manta hores
sense son
són més toves,
tenen poc.



En el segellar
de l'amor perdut,
no voldria anar 
a trobar aixopluc.



Maria dormia
tipa de somiar,
com voldria estar
lluny de l'establia.



I després d'anar
en gran processó
em declaro, és clar,
formiga del tot.



A la vora
del coixí,
dormo així:
com un tanoca.



Amb quatre lluïssors,
fruits de ma volença,
demano la vella
queixa del meu cor.



Com goso saber,
abans de tres dies,
si m'estima bé
o em causa fatigues.



La lluna plora
al jardí florit,
volia ser dona
i trobar marit.



Si m'estimes
de valent
mai em prives
de ser rei.



Quan la pluja aplega,
tanco el calaix,
sento com naix
melangiosa pensa.



Estava dormint,
anava somiant
quan vingué la nit
i em féu despertar.



No hi ha hores amargues
al desert de la consciència,
algun nan les prengué totes,
diu que caldrà més paciència.
 

Sento les gotes caient
amb suau terrabastall,
mentre cauen, van dient:
Quan estaràs prou mullat?

 


No vull haver
la pau ingrata,
vull una barca,
ser mariner.



Amics, coneguts,
folls per ma fortuna,
us deixo la lluna,
el sol me l'enduc.



El somriure ample
de la mare tendra
em deixa el miracle,
la joia primera.



Manta hores
sense son,
vénen, tornen,
fan paor.



Al racó del somni,
deixaré un seient
per si ve el dimoni
sense res per fer.



Voldria sentir,
dolça meravella,
el clos de parpella
quan ve per la nit.
 


És quan plou que ballo sol 
sense cercar cap mesura,
el desig desa cordura,
la solitud deixa l'or.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LX)

01 Octubre, 2020 06:30
Publicat per jjroca, Epigrames



Les paraules dolces
s'endinsen al cor,
cerquen la remor
suau de les ones.


Una fulla,
dalt estant,
és poruga,
però no tant.


Com m'hauria 
d'estimar
si he d'anar
sense cap guia.


El gegant,
quan jau al llit,
és més gran
de bon matí.


Sota l'arbre,
hi ha un tresor
sense nafres,
dolç del tot.


Ni vull ni sé
anar a la feina,
cerco una reina
que em vulgui bé.


Quan el tren,
furiós, rodola,
és quan troba
el pendent.


Al jardí,
prop de les roses,
les minyones
fan somrís.


Al capvespre,
trobo el sol,
va de dol,
es torna tendre.


Com em plau sentir,
enmig la tempesta,
la dolça fermesa,
la pau de la nit.


Si les fulles volen
cap a altres indrets,
trobaran l'incert,
el regne dels pobres.


Poseu-me pa,
vi negre i formatge,
doneu-me un patge,
deixeu-me anar.


La poncella riu
si ve primavera
després vol la festa
d'ésser a l'estiu.


Una jove 
m'ha de dir
que ser pobre
és prou mesquí.


Per posar-se
a festejar,
cal somiar
i haver coratge.


Vull haver més hores
des de bon matí,
que siguin ben toves
i portin coixí.


Una mossa sola,
al balcó estant,
diu que ja vindran:
més tard o més d'hora.


Fer-se vell
millor aniria
si el poncell
hagués desídia.


Paraules donades,
enmig del carrer,
sonen prou llunyanes
quan ningú les sent.


A la casa gran,
ja no hi ha enrenou
ni el jovent la mou
ni el vent la plany.


Poseu-me, a l'envà,
les tendres imatges,
aquells vells paratges
on voldria anar.


No hi ha ric
sense aventura
ni cordura 
sense abric.


La mossa cantava
al balcó estant,
núvols van passant,
voldrien ser a casa.

No m'agraden
les tenebres,
però vénen
i m'enganyen.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
1 2 3 4 5 6 7  Següent»