Epigrames (CXXIII)

14 Maig, 2023 06:37
Publicat per jjroca, Epigrames



Com sant Jordi em tornarà
al reialme de les flors,
allí, on dormen els amors
qui no saben on anar.


És el meu desig:
vetllar per un somni
quan ve el dimoni
per a fer-me ric.


Les gandules barques,
en el port estant,
he sentit com parlen
del vent de mestral.


Portaran els monstres:
les fosques d'abans
i, després, vindran
a prendre les sobres.


Quan la lluna endevina
que l'enganyo de valent,
em voldria amatent,
ple de falles i boirina.


He pujat fins al cim
del preat serrat,
dormir no m'han deixat
ben bé mitja nit.


I com pena el teuladí
en aplegar l'oreneta,
diligent i sempre neta,
emplenant tots els camins.


Al reialme
de la son
en ser quatre
ja en són prou.


He portat la fera
des del comellar,
anava a la seva
ni feia bondat.


Si el rellotge
vol anar
que ens mostre
on sap parar.


A casa del mestre
no hi ha el remei
i és de bona llei:
escoltar i aprendre.


Quan la nit
em ve a cercar,
sempre dic:
Torna demà!


Amb les bones 
intencions,
poques dones
fan petons.


En el regne
de l'oblit,
hi ha un setge
on dormir.


Quan demanin
per la feina,
l'endreçat
a dintre l'eina.


Parlaran llavors
d'anar a treballar
tot enmig de plors,
els ho he de contar.


Si el teuladí
cerca nou niu
no caldrà ni dir
que ja ve l'estiu.


Una rosa
per a mi,
em demano
pel matí.


Quan la menja
és a la vora,
el nen riu
i l'avi plora.


Quan no troba
solucions,
és quan dona:
mil lliçons.


Sembla pobre
en arribar,
si l'encerto,
el deixo anar.


A la nova pluja,
li he trobat pervindre,
a casa, dibuixa:
gotims en el vidre.


Mai encerto
quan ve el son,
molt l'espero
i s'adorm.


Ni les roses
del jardí,
volen gojos 
per a mi.


A la mar,
el mariner 
mai es cansa
de sentir el vent. 


En el cel estant,
he trobat la lluna
i diu, oportuna,
no em deixis mai.
 
Amb els ciris
i el pastís
de segur
que em dona el sí.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXXII)

02 Maig, 2023 05:51
Publicat per jjroca, Epigrames



Portaré la pensa
al cap del carrer,
hi ha una porta oberta
per eixir al moment.


A les misses
del padrí,
si et conviden,
has de venir.


La més maca
de les flors,
mai demana:
mals d'amor.


Et diria,
amor meu,
que la creu
em dona via.


Minses hores de la son,
porten a casa,
allí, vull trobar la fada
posant pena a les cançons.


No demano altre rei
per si escau,
només em queda un reclau
on mai entrarà la llei.


Amb seixanta botifarres,
vuit pernils i quelcom més,
he d'aplegar al cap del mes
sense plorar per les cambres.


Na Maria demana
trobar els amors,
li he portat flors,
diu que té gana.


Hauran de venir,
sense massa ganes,
els quatre fantasmes
en ser a la nit.


Hauries de saber,
estimat veí,
que restaré aquí
sense gran plaer.


Quan el vespre
esdevé nit,
sento dir
que aplega el rebre.


Una jove mossa
al balcó estant,
diu que, el fer-me gran,
de segur que em prova.


En comprar:
cent vint tortells,
he demanat:
gana i encert.


No hi ha cases
sense pa
si la gana
ha d'entrar.


Demano finir
quan el sol es queixi
i no vull eixir
ni la lluna atendre.


A les cases
de pagès,
mengen sopes
tot el mes.


Les tenebres
són així:
tenen set
i volen vi.


Quan la lluna
va a la font,
parla amb l'aigua
i s'adorm.


Cavall sense cavaller
les tardes passa
esperant el menjar bé
en ser a la quadra.


Amb les pedres del camí,
he estat xerrant,
com em diuen: Et fas gran!,
com menteixen perquè sí.


A la casa vella,
sempre hi ha una llar
fent la xerrameca,
es veu que ho té clar.


Arribeu, si he de morir,
cap al migdia,
emporteu-vos la família
puix sempre m'han fet glatir.


En el riure de la nit,
veig els fantasmes,
tot anant amb cares llargues
puix diuen: Ens fas patir!


La companya soledat
sempre és a punt,
porta un caire assedegat
i camina a ulls clucs. 


Si hagués de dir
tot el que volies
demà tornaries
per a plorar amb mi.


Des de l'alturó,
parlo amb la campana,
no sé a qui demana,
de segur que és bo.
 
Des d'avui, l'estimaré
com de passada,
escoltar-la no m'agrada,
però ho faré.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXXI)

07 Abril, 2023 05:42
Publicat per jjroca, Epigrames



El més noble
dels senyors,
quan hi ha poble,
ho perd tot.


Estimar l'estimaria
si es volgués casar,
hagués joia i aixovar
per a fer-me companyia.


Quan era petit
no havia joguines
ni un lloc eixerit
on gaudir dels dies.


Si heu de portar flors,
veniu al capvespre,
m'agrada el meu regne
quan no hi ha boniors.


Per anar a treballar,
haig gran vergonya,
però la gana em sobra
i hauré de començar.


No demano el pa
quan soc a la taula,
però més m'agrada
quan ja és enllà.


Si em veniu a veure,
deixeu-vos el son,
la nit és per beure
i parlar de tot.


Quan sigui més vell,
vull haver desori,
millor que no ho provi
puix ho tinc tot fet.


Posa vi per a dinar
que vull aplegar al migdia,
potser algú no ho voldria
però el món ha de tombar.


A la casa
de ponent,
és on parla
poca gent.


Amb un ruc
i un llarg camí,
mai saps qui
guanyarà al mut.


A presó,
quan passo gana,
com m'agrada:
ésser millor.


En el regne
de l'oblit,
he de rebre
el marit.


Quan jo mani
de valent,
vull que escoltis
com el vent.


A la casa
del davant,
mai els cansa
el meu treball.


És el vent
de l'esperança,
qui no sent
quan no fa falta.


En el regne
de les flors,
no hi ha metge
ni tresors.


Amb quaranta
mariners,
no hi ha barca
sense rems.


Si la veig
i ella no em veu,
el desig
fa gran la creu.


Com demanaria
poder anar a dormir 
sense saber qui
romandrà en vigília.


Les golfes menudes,
quan s'omplen de blat,
proven de fer mudes
per si es vol quedar.


No vull pedres
al camí
quan m'esperen
sols a mi.


A la casa
del pagès,
qui no menja
no diu res.


En el calaix
de l'oblit,
més de quatre
s'han esquifit.


No vull lluna
per a viatjar
puix de pressa
em fa anar.


Haig les hores
de la nit
per a fer-me
l'adormit.
 
No demano
altre veí
que un de joies
ben guarnit.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXX)

01 Abril, 2023 18:04
Publicat per jjroca, Epigrames



Amb la bona nova,
me'n vaig a dormir,
espero l'eixir
si la mort no em troba.


A la banda 
dels parents,
cal fer estada
massa temps.


Una mossa
m'ha de dir:
Pren la bossa
i a dormir!


Em demanaria,
mon preat amor,
pertànyer a l'enyor 
abans del migdia.


No vull regne,
dalt del cel,
buit de mel
i ple de fetge.


Estimada lluna:
Quan aplegui el sol,
vesteix-me de dol
puix l'amor no cura.


Massa riures
a la font
i ésser lliures
quan no es pot.


A la núvia
que he cercat,
quan s'enfila,
mai se sap.


I quan sigui
saberut,
esdevingui:
tou, vençut.


A la casa
del gegant,
menjar poc 
és fer deu plats.


Per anar
a festejar,
cal aprendre
a no fer tard.


Amb seixanta
solucions,
els negocis
mai són bons.


Porto hores
de dormir
i no sé
on haig el llit.


Quan la feina
es fa pesada,
cal aprendre
altra vegada.


Ni el ruc,
quan dona tombs,
es pregunta
on va el món.


No vull hores
sense son
ni garlaires
a l'entorn.


Quan la barca
va a la mar,
només prega
per tornar.


Amb més palla 
i menys gra,
hi ha qui passa
o se'n va.


Com em deia
un savi antic:
qui se'n reia,
ara, és amic.


La mossa demana
vestit per ballar,
com no podrà anar
ni li farà falta.


A la casa
del sabut,
qui més mana
és el menys ruc.


Li demano
per sortir
i quan planyo
es riu de mi.


No hi ha hores
en el món
si no hi són
les que a mi em toquen.


Quan la lluna nova
se'n va a dormir,
la sento com plora,
no ha trobat coixí.


L'oreneta
refà el niu,
està contenta,
és prop l'estiu.


Si m'estimes
de valent,
quan em crides
dolçament?
 
Parlaré
quan vingui el llop,
li diré
com tot és fosc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXIX)

14 Març, 2023 06:11
Publicat per jjroca, Epigrames



Camina el llop
entre tenebres,
massa pastors
menant ovelles.
 

Quan aplegui
al cementiri,
vull que creixi
el gran silenci.
 

No hi ha passes
al jardí
tan preades
per a mi.
 

Mai la pensa
m'ha deixat
ni l'enveja
m'ha guanyat.
 

Ser pobre
i anar al cafè,
és noble,
estaria bé.
 

He trobat, als anys,
el temps oportú
de perdre paranys
i creure a ningú.
 
Com demanaria
a la noble empresa:
guanyar la peresa
quan aplega el dia.
 
En el regne
dels porucs:
dos són febles,
tres són muts.
 

Les gandules barques,
quan ja són a port,
com parlen, plegades,
del punyent esforç.
 


Massa joves
van pel món,
les més toves
entre plors.
 


Com m'arriba
el badallar
quan el son
em ve a buscar.
 

Al dedins
del gran coixí,
guardo somnis
per a mi.
 

Mai demano
anar a la font
quan les mosses
ja no hi són.
 

Entre quatre
queixalades,
passo el dia
sense nafres.
 

Una vella
es riu de mi,
diu com menjo
més que mil.
 

Quan la lluna
em ve a buscar,
com li explico
el demà?
 

A les golfes
del pagès,
quan hi ha menja, 
rates té.
 

Soc tan pobrissó,
tan fet a la gana
que cerco, a la palla,
les cent unces d'or.
 

En una casa
sense sostre,
és quan passa
que hi ha monstre.
 

Les lluernes
del camí
són esquerpes
per a mi.
 

Estimat amic:
He sortit content 
en veure, ensopit,
el darrer guerrer.
 

Quan la mossa
diu que no,
mai fa nosa,
tocar el dos.
 

L'aranya com fila
des de bon matí,
haurà una formiga
per al seu glatir.
 

Quan escolto
el sorollet
és quan ploro
un poquet.
 

La maromes
del vaixell
parlen totes
quan fa vent.
 

No demano
per menjar:
massa verd
ni poc de pa.
 

Haig la joia
del convent,
cada vespre,
es fa present.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXVIII)

01 Març, 2023 04:50
Publicat per jjroca, Epigrames



I llavors m'agrada:
anar a dormir,
parlar-li al coixí
sense gran basarda.


El més savi
del meu món,
diu que és avi
sense saber com.


Amb el vent,
ve la follia,
li fa companyia
mentre va perdent.


Estimats demanaria
si estimar fóra precís,
però caldrà fer un recés,
ennuegar-se amb companyia.


En el regne
de la son,
quatre pedres
fan un món.


He demanat, al bon déu,
el treballar com un gos:
moure cua, cercar un os
i llevar-me a quarts de deu.


Cerco, en el destí,
la vana promesa:
Una cambra meva
on poder finir!


He demanat,
a la lluna nova,
tota una cassola
de peix ben cuinat.


Una rosa,
al jardí,
mai fa nosa
per la nit.


A la casa
de l'Andreu,
cada tarda
duu sa creu.


En el regne foll,
passo tot el dia,
callar mai em dol 
quan hi ha companyia.


A la guerra
i a la mort,
tot s'esguerra 
enmig la por.


Demanaré, si s'escau,
una ampolla de bon vi,
després, en ser a la nit,
faré cara de babau.


La fortuna ve
i, com porta pressa,
surt per la finestra,
mai no sé el perquè.


He estat,
fins a mitja nit,
enfeinat
en trobar un amic.


Les paraules
s'enduu el vent
i, si parles,
ni les sents.


Per a contar
cent mentides,
haig les eines
amanides.


He de demanar,
quan aplegui a casa,
un plat, una tassa,
un sopar de grat.


A la vora
del camí,
hi ha qui plora
perquè sí.


He d'aconseguir
trobar l'harmonia,
perdre la follia
i poder dormir.


Sense males
intencions,
van les fades
cercant mons.


A la lluna,
he demanat:
La fortuna!,
he fet salat.


Per a ser
bon llaminer:
Menjar poc,
pair-ho bé!


A la casa
dels parents,
quan hi ha gana,
sobra gent.


Si m'estima,
li diré
que m'obliga
a quedar bé.


Mai demano
per a mi
per si l'amo
diu que sí.
 

A la guerra
i a la mort,
qui no es queixa 
és que no pot.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXVII)

14 Febrer, 2023 18:03
Publicat per jjroca, Epigrames



Com et deia,
bon amic,
faig la feina
per la nit.


Una bona mossa
no n'està per mi,
li dic: Estàs boja?,
em respon que sí.


A l'hora tardana,
aplega la lluna,
diu que està cansada
d'anar fent la muda.


Si m'estima,
li diré:
que ésser rica
li convé.


Al racó estant,
ben a prop de l'era,
veig el sol com crema,
però no ho fa tant.


Si el núvol vol,
crida la tempesta,
parlaré amb el sol
per si vol la festa.


Quan arriba
el cap del mes,
hi ha fatiga
i poca fe.


D'aventures
i valents,
hi ha més cues
que pas gent.


En el regne
de les flors,
les abelles
van al vol.


Com demano
l'aventura
quan s'atura:
l'anar amb carro.


A la casa
de la mossa,
mai li passa:
la gran joia.


Quan li parlo
i li dic,
com em munta
l'embolic.


Per haver
tan poca sort,
cal saber
com restar sord.


No haig gana
ni il·lusió,
però empaita
i xisclo fort.


Estimat parent:
Quan sigui a l'albada,
diré, altra vegada,
com em vaig fonent.


Quan la joia
em ve a cercar,
sempre diu
que ha de marxar.


Sense massa son,
la lluna parlava
criticant el sol
puix fa mala cara.


En el regne
de la nit,
o alliçono
o estic dormint.


Una rosa sola,
al jardí estant,
el dilluns com plora,
el dimarts no tant.


Haig per vendre
l'ocasió
de ser heretge
si Déu vol.


Per les planes
de l'encís,
van i vénen 
els més rics.


El camí de casa
mai el tinc tancat,
sent el temps quan passa,
es fa el desmenjat.


Li diré,
per si de cas,
que, si convé,
faré bondat.


Porto pedres
al sarró
per si em peguen
de debò.


Per cantar les penes,
porto un guitarró,
si apleguen a festes,
empraré el tambor.


M'agradaria sortir
quan s'amaga el sol,
sóc pobre mussol
sense l'avenir.
 

En el joc,
vindrà la palla,
qui davalla
ja ho té tot.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXVI)

01 Febrer, 2023 06:16
Publicat per jjroca, Epigrames



Sense hores,
sense llei,
van les tornes
en escreix.


Cada vespre
o matí,
en el regne,
es vol dormir.


Contava les hores
des del fons del llit,
com li porten totes
manta d'esgarips.


La lluna volia
festejar amb el sol,
li diu que no vol
i plora encongida.


Quan al regne
no hi ha son,
és que tenen
mals records.


El pastor volia
anar a la cleda,
però diu l'ovella
que poc li convida.


Com sento plorar 
la busca quan roda,
diu que es troba sola
i no pot parar.


I un dimoni fredolic
posa llenya a la caldera,
la caldera quasi crema,
no li seré més amic.


És quan parlo amb la flor
quan noto la flaire dolça,
ella es cansa i no hi toca
perquè no ha vingut el sol.


Benvolguda lluna
si no estàs per mi,
vés a saber qui
romandrà poruga.


Al castell
dels compromesos,
com més vells
més prompte ofesos.


Quan la casa dorm
i el vent li trascola,
la sento com plora
i no sap per on.


Sense eines 
per segar,
massa feines
han de plegar.


En el riu
de l'alegria,
el més viu
és qui no crida.


Estimada son:
deixa'm al coixí
aquelles cançons
per a passar la nit.


En el sac
de les tenebres,
no he posat:
ni sol ni estrelles.


Avui, et confessaré
que, quan passes per la plaça,
el meu cap es fa carbassa
i el meu cos no ha ni pes.


Quan m'estimi,
li diré:
Que haig vici
i no faig res!


Si em demana
per sortir,
li he de dir
que no tinc gana.


A la rambla
de les flors,
hi ha qui mana
o qui no pot.


Doneu-me, si cal,
un xic de condol,
ha marxat el sol
ni m'ha dit on va.


No demano 
per a mi:
haver amo
fins a morir.


Ensopego
amb els fanals,
és quan prego
un carrer pla.


Es farà saber
que, a dos quarts de cinc,
en serem uns vint
per a no fer res.


Mireu si
ella m'estima
que s'oblida
del coixí.


A la sínia,
diu el ruc:
Cal ser eixut
i prendre via!
 
Si la nit
em ve a cercar,
he de trobar:
altre camí.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXV)

14 Gener, 2023 18:13
Publicat per jjroca, Epigrames


Quan li prego
al dematí,
és quan resto
sense vi.
 

Amb la força
que he rebut,
menjo, dormo
i resto mut.
 

Com volia
navegar,
vaig nedar
i no en sabia.
 

És quan plou
que dorm el sol
i es desperta
sense sou.
 


He de demanar,
a la lluna vella,
que em posi una estrella
per si he de mirar.
 
A les cases
de pagès,
massa feines
per a fer.
 

Na Maria 
va a la font
i ho conta
a tothom.
 

Estimada lluna:
Quan vingui la nit,
digues que he partit
a cercar fortuna.
 

Posa pedres
al camí
i, després,
ja pots dormir.
 


He demanat,
si l'amor s'hi posa, 
que porti una rosa
ben maca, ben gran.
 

Per anar 
a treballar,
cal llevar-se
i esmorzar.
 

No demano
altre món:
Haver amo 
en el record!
 
Per a ser 
bon tafaner,
cal callar
i cal saber.
 

Com m'estima,
li diré
que, anar a feina, 
no em convé.
 

Noto que em faig vell 
perquè, a plaça,
he comprat: una manta,
uns mitjons i un capell.
 

L'oreneta
m'ha de dir 
que la bassa
és lluny d'aquí.
 

Una casa
o un castell,
fer-se vell
és plorar massa.
 

La pubilla
no n'està per mi,
però tal com crida 
de segur que m'ha vist.
 

És, quan parlo 
de la gent,
quan m'enfado
inútilment.
 

En el reialme
dels gran saberuts,
els rics són mediocres,
els pobres són muts.
 

Per a què duri
el bon dinar:
esplaio el mos,
parlo de grat.
 

En el regne
de l'oblit,
no hi poseu
a cap amic.
 

Si no aprenen 
el mentir,
parlen del temps
i de l'oblit.
 

Si la mossa
està per mi,
millor córrer
que dormir.
 

Al carrer
dels desvalguts,
els cavalls
es tornen rucs.
 

Si hi ha pressa
per anar,
és millor: 
deixar-ho estar.
 

Una joia
per a mi:
restar a l'ombra
fins dormir.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXIV)

01 Gener, 2023 05:42
Publicat per jjroca, Epigrames



No voldria
beure el vi
puix la bóta
em fa patir.


A la casa
del gegant,
cada fulla
és un enciam.
 

La Mariona
ha demanat
que, en una hora,
hagi marxat.


Com l'estimo
de valent,
en vol una,
li'n dono cent


Demano al batlle
una festa grassa,
em diu que li plau
i somriu quan passa.


A la vora 
del convent,
hi ha una mossa
qui no em veu.


Són massa les festes
per anar a ballar,
he comprat sabates,
no les puc pagar.


Quan parlava
amb el vent,
passà un núvol
i plogué.


Per a ser
un bon manyà:
cal aprendre
i no parar.


Pobrissó
mon caragol,
com es queixa
quan fa sol.


La formiga
com delera
quan no troba 
qui l'empenta.


Manta roses
del jardí
volen totes
venir amb mi.


Estimats veïns:
Cerco l'aventura
sense cap mesura,
prest per a gaudir.


Com la veig,
li he demanat,
no sé com ha contestat,
em sembla que malament.


Per ser pobre
i no guanyar,
menjo poc
i del que hi ha.


Morir, moriria,
puix demà em va bé,
el dia és lleuger
i la nit tranquil·la.


Posant-me a cantar,
el núvol com plora,
diu que sol es troba,
no se'n pot estar.


Quan la lluna vella
cerca el seu mirall,
hi ha terrabastall
en tota la terra.


Quaranta garlaires,
en el cel estant,
no deixen ni aire
ni cap pi plantat.


Al país
de meravelles,
les estrelles
fan de coixí.


Per dinar,
he demanat:
del que hi ha,
he fet salat.


A la casa
de ponent,
el que sobra
és la gent. 


No demano:
plata i or,
però l'amo
no hi és tot.


A l'ombra
d'un cargol,
no pertoca
prendre el sol.


Amb seixanta
queixalades,
no fa falta
ni mossades.
 

Com m'hauria
de casar,
mai faig via 
en festejar.
 

A les voltes
de la nit,
és quan ronden
enemics.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13  Següent»