Epigrames (CVII)

15 Setembre, 2022 08:21
Publicat per jjroca, Epigrames


Les abelles a la mel,
els cargols tancats a casa,
quatre velles, a la plaça,
enllestint: terra i cel.


Seria el meu temps:
tancat d'enyorança,
però hi ha recança
per a massa gent.


Cent mil voltes
a la sínia,
porten totes
aigua a mida.


Per a aprendre
a ser pagès,
caldrà rebre
i no dir res.


Demano, a la terra,
prunes i albercocs,
però la prunera
diu que no hi sóc tot.


Al país 
de meravelles,
no hi ha rei
ni sentinelles.


Com hauré
ben poca sort,
sec a taula
i no em moc.


A l'hora primera,
si el sol s'adorm,
pujo a la cimera
per a dir-li de tot.


Com la terra em porta 
sense fer pagar,
no se'n sap estar
de fer el que toca.


Lluitava el pagès
amb la mula vella,
la mula no es queixa
ni guanya interès.


Han tocat les misses
pel pare mossèn,
de segur que ho sent
si prou fort el crides.


Caminava el vent
sense massa pressa,
vingué la tempesta
i fugí corrent.


El meu pobre caragol
al jardí estava,
massa nits passava
maleint el sol.


I quan torni primavera
he de fer-li un coixí:
roig com la rosella,
dolç com gessamí.


Al pare li he dit
que no vull feina,
hi ha una bona eina
però no l'he vist.


Em contava, dolç,
el pobre porquet
que el menjar no és bo
si, a resultes, creix.


La mossa m'agrada,
fa de bon parlar,
però es vol casar
i, llavors, s'enfada.


Quaranta dimonis,
a l'infern estant,
diuen: T'has fet gran
i caldrà que tornis!


No demano alegria
en el dinar
si, en el seu passar,
hi ha algú qui crida.


Manta mosses,
a la font,
parlen totes
d'enrenou.


Menjar pa i ceba
fa de bon passar,
però qui la menja
se sol queixar.


Trenta gossos,
a l'engròs,
va a mossos
per un os.


Si la lluna plena
demana per mi,
dieu-li que sí,
estaré de vetlla.
 
I quan sigui ric
vull una gran casa,
ben neta, tancada,
sense cap amic.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CVI)

01 Setembre, 2022 06:20
Publicat per jjroca, Epigrames


Són les melangies
al coixí arrapades
ni compren debades
ni venen malícies.


No vull haver més
ni trobar altra sort
que el fer de pagès
un hivern o dos.


Quan el cos rabiüt
em vulgui escoltar,
li he de demanar:
un goig mantingut.


Doneu-me el goig
del sol i la finestra,
us deixaré la festa
i aquest pensar de boig.


Dolça soledat
ha fugit ensems
que aplegava el vent
a dalt del terrat.


En el somni 
de la nit,
és quan mana
l'esperit.


Una fera fera,
en el bosc estant,
menja, mentrestant,
va guaitant la cleda.


Mai demanaria,
per anar a cercar,
aquell vell pensar
de dolça utopia.


Al capvespre
de l'estiu,
cada ocell
com torna al niu.


I res em plany
com les velles mentides,
sempre estan amanides
per a trobar-me estrany.


Amb deu centimets,
un crostó ressec del tot,
ser savi no és bo,
comenta la gent.


Savi saberut
com ven a la plaça:
cullerots de plata,
dos ases i un ruc.


Per a ser bon traginer,
llevar-se d'hora
i mai dir-li a la senyora:
A la una en punt, vindré!


I plorant com ploro,
qui em ve a consolar?,
si no puc anar,
de segur que hi moro.


No cerco el llop
ni estimo la tempesta,
quan ve una festa,
dic que no hi sóc.


En el corriol,
on ploren les estrelles,
riuen corpreses
si fuig el sol.


Amb tres amics
i bones cartes,
passo les tardes
entre embolics.


Dieu-me si
tan gran amor
haurà la flor
fins a morir.


He perdut, ensems,
la pau i els meus dies,
els perdonavides
m'han deixat llur temps.


Quan l'estimo,
en veritat,
ella calla,
diu que no ho sap.


Les deu roses
del jardí,
solen, totes,
riure allí.


Em conta el veí,
sense massa pressa,
que, amb la llar encesa,
s'acosta la nit.


Els més savis
del carrer
fan empreses
de mal fer.
 

Si torna el vent
i la tempesta,
feu-li saber:
Demà tinc festa!

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CV)

15 Agost, 2022 19:02
Publicat per jjroca, Epigrames


Amb seixanta claus
i sóc al carrer,
pobre mariner
qui no té ni naus.


Una cosa
he de dir:
Si fas nosa,
cal fugir!


Quan el vespre
duu la nit,
fa malvendre
l'esperit.


En el caminoi
de les fulles seques,
mai trobo les meves,
haig ben poca sort.


Ni manar volia
en dèries d'amor,
era perdedor,
mai ella em voldria.


Quatre comandes
per a mig fer:
anar al cafè,
jugar a les cartes.


He de demanar,
quan es faci el dia,
haver alegria
per poder somiar.


Quaranta velles,
a missa estant,
viuen en tenebres
mentre van pensant.


A la cova 
he vist el drac,
ben callat,
notant com plora.


Tot parlant
amb el cargol,
celebrant
que es troba sol.


Quina mena
de queixal
quan espleta
li fan mal.


L'ocellet cantava
a la gàbia estant,
el deixà una fada,
d'altres en vindran.


Quan arriba
el ruc al tros,
com em brama:
un cop o dos.


Amb seixanta
anys perduts,
quan es cansa,
fa remucs.


Massa riures
pel matí
com em diuen
que has dormit.


Al racó del mas,
dessota una reixa,
un valent es queixa,
ningú li fa cas.


No demano 
per a mi,
és que l'amo
em fa glatir.


En el si de la bassa,
canta el gripau,
diu que l’amor ve, passa,
però mai li escau.


Quan aplegui
al cap del mes
vull que em torni
el darrer bes.


Maria somiava
en pujar a la lluna,
va trobar fortuna,
ningú la deixava.


Quan aplegui el llop,
diu la Caputxeta,
tinc la llar encesa
i un pot de xarop.


Demaneu al fred:
que estigui per mi,
no sóc pas diví
ni estimo l'hivern.


Amb quaranta cartes,
la taula parada,
he de fer menjada
d'enginy i de nafres.
 
El més noble dels amics,
quan arriben els mals vents,
mai demana altra gent
per haver cura de mi.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CIV)

01 Agost, 2022 06:18
Publicat per jjroca, Epigrames


Com em plau
el somiar,
al palau,
quan hi ha pa.


Pregaré amb el ruc
el matí de festa
per si hi ha qui menja
i ens diu: Ja no puc!


Amb el llapis nou
i el full encetat,
segur que he guanyat
aquest vers tan tou.


Al corriol 
dels saberuts,
quatre fem miols,
d'altres remucs.


Amb prou vi
i poca son,
l'esperit
va al seu món.


A la casa
de l'Andreu,
cada fada
duu sa creu.


Per a perdre
pocs diners:
menjar, beure
i poc més.


I quan sigui
més valent,
cal ser gent
al cementiri.


És quan parlo
de l'ensurt
quan m'amago
i no puc.


Manta de follies,
pel camí estant,
diuen que vindran,
són perdonavides.


A la plaça
de la font,
prego massa
i fuig l'amor.


Sense amics
a qui obeir,
vull dormir:
dies i nits.


Les comandes
van al pas,
les més maques
ja vindran.


A la rosa
posa olor,
vull l'amor
que tot ho gosa.


De les branques
del meu arbre,
farem cases
més amables.


Quan m'estimi,
li diré:
Que m'obligui
a quedar bé!


Entre roses,
margarides,
amanides
a ser dolces.


Al barranc perdut
de les hores toves,
mai trobo respostes
ni em parlen els muts.


Per a ser
bon traginer:
menjar, beure,
quedar bé.


Com sóc pobrissó
i el treball m'espanta,
cerco a una infanta 
ben farcida d'or.


En el regne
dels mortals,
has de creure
o quedar mal.


Il·lusions perdudes
al cap del carrer,
donen les engrunes
per a dormir bé.


Sóc com la llavor
que, en caure a terra,
es queixa, s'esberla
i perd son tresor.
 
Com et deia,
aquesta nit,
vaig de dèria
a embolic.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CIII)

14 Juliol, 2022 05:32
Publicat per jjroca, Epigrames


He d'aconseguir,
si la bruixa vol,
que em surti el sol
abans de dormir.


És el vi,
quan ve de gust,
el que diu
que estic dolgut.


Amb les pedres del camí,
em faré una casa
per a veure si el qui passa
es detura a parlar amb mi.


Com l'estimo
de valent,
acoquino 
el pensament.


Massa dèries
per a mi sol
són histèries
de debò.


Amb les pedres
del camí,
he de fer-me
un bon coixí.


En el dia
de la sort,
qui em convida
a restar mort?


Com vull el son
pesat del jovent,
qui menja com cent
i plora com dos.


Massa lluita 
per a fer:
una truita
i massa té.


En el terme
dels eixuts
no cal beure
ni ésser mut.


En passar 
pel caminoi,
cerco un noi
per a xerrar.


Una lluita 
cada dia:
menjar fruita
i amanida.


Quan ho sigui:
home de bé,
vull saber
on fer el negoci.


Tot mirant
dintre del vas,
vaig pensant:
Com tornaràs?


Presumint
del meu fracàs,
bec prou vi
i dormo al ras.


Poseu-me l'hivern
fora de la llar,
un parlar discret
i munió de carn.


Com m'estima
de valent,
no escatima
en cridar més.


Les noies bufones
cerquen, al jardí,
les hores més dolces
per anar a fruir.


Havent tanta son
quan vaig a dormir,
he de portar amb mi
el millor tresor.


En el regne
de la nit,
cerco un cercle
on dormir.


Tot menjant
com un vedell,
vaig emprant
i fent-me vell.


N'estic tant
del meu amor
que em fa por
no semblar estrany.


He comprat
la gran disfressa
i no em deixa
anar a ballar.
 
Al carrer del mar,
no hi ha hores toves,
se'n van anar totes
terres més enllà.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CII)

01 Juliol, 2022 05:28
Publicat per jjroca, Epigrames


Com m'agradaria,
abans de dormir,
saber l'alegria
que m'esguarda al llit.


Al pessebre estant,
tot mirant el Nin,
ni vull saber qui
el farà plorar.


Sento el ca
endins del bosc,
cerca un lloc
on sojornar.


Quan la veig
en el corriol,
faig un miol
com de festeig.


En el reialme
de la poca sort,
en comencen quatre
i n'acaben dos.


Voldria saber
si, en aquest país,
cal donar avís
quan el sol no hi és.


Sempre em plau
el gran misteri
d'un babau
trobant senderi.


He d'aconseguir,
en poques setmanes,
que dues germanes
es queixin de mi.


Sense rosa
per donar,
bona cosa
és marxar.


Una tarda
de passeig,
com m'agrada
en escreix.


La més maca
de les flors
és qui mana
quan hi ha amor.


En el clar país,
a les hores baixes,
parlen, entre caixes,
sense res a dir.


Sent tan pobre
i mentider,
ser prou noble
m'està bé.


A la vella soledat,
li he parat casa,
viure allí poc que li agrada,
però resta i fa bondat.


En el trist racó,
plora una formiga,
diu que el vent la crida,
però ha gran por.


Cavaller, a cavall,
va passant deveses
per salvar princeses
quan vénen del ball.


Mai he de morir
abans de sopar,
el camí és molt llarg 
i no vull partir.


Deixeu-me anar
al ball de plaça,
ballar no m'agrada,
però em plau guaitar.


El llapis tremola 
en viatjar pel full,
recorda l'escola
i el saber-se ruc.


Massa melangies
porten el meu nom,
en el pas dels dies,
com decreix l'amor.


Per perdre la fe
no calen tanoques
ni anar, a les fosques,
per estrets carrers.


La mare demana
anar a festejar,
després, diu que encara
no és temps de casar.


De converses 
amb el ruc,
en faig meves
les virtuts.
 
No voldria 
fer un remuc,
cada dia,
quan no puc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CI)

14 Juny, 2022 05:49
Publicat per jjroca, Epigrames


A meitat gener,
quan el fred és viu,
em sento lleuger,
captaire i aspriu.


Si l'amor demana
que vagi a dormir,
li diré que sí,
que dormir m'agrada.


L'aranya portava
tela per donar,
no se'n sap estar,
però fila amb calma.


Manta cartes,
sense amor,
van per taules
ferint cors.


Al portal, no hi és
el bon rabadà,
espera el demà,
vol dormir un xic més.


Quan la lluna parla
i escriu el camí,
sento com esclata 
i voldria eixir.


No hi ha somnis
ni enrenous
si els dimonis
ixen bons.


Es farà saber
que la dona creix 
i cerca volers
quan li deixa el rei.


En el caminoi,
parlen les formigues
d'un estiu cofoi
amb poques espigues.


Quan la jove
va al mercat,
porta un cove
i un esclat.


Si fa sol
i ampla nit,
cal sortir
i tornar tost.


Els dos abellots
rondant pel coixí
em demanen si
faré estirabots.


Estimat amic
a l'hora primera
tinc la cuina encesa
per si cal fregir.


Els captaires 
d'il·lusió
cerquen l'aire
sense por.


En una temença
vivia el meu cor,
com es manifesta:
esglaiat del tot.


Trenta riures,
a la font,
són ben lliures
de fer un plor.


Quan estigui
mariner:
menjar bé,
dormir qui pugui.


En el regne 
de les flors,
els falciots
volen aprendre.


I la núvia
prou bonica,
més bé rica,
sense angúnia.


Et caldrà saber,
estimat veí,
que l'amor sencer
mai viurà aquí.


A les flors demano,
ho faig de bon cor,
que quan vingui l'amo
no s'apagui el foc.


Per a ser
bon pecador
és menester:
el beure a doll.


En mon equipatge
no porto cançons
puix el meu viatge
va per altres llocs.
 

En el centre
de la ment,
em cal rebre
i ser conscient.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (C)

01 Juny, 2022 10:13
Publicat per jjroca, Epigrames


Pel caminoi
que porta al castell,
pujo ben cofoi
en ser a l'hivern.


Una jove
diu que porta 
la resposta
dintre el cove.


Si l'amor primer 
em ve a visitar,
dieu-li que hi ha
tot un món sencer.


Mil dimonis
per a mi,
els més bornis
per glatir.


La mula jove,
en veure el pagès,
li dirà que és
el més ric i noble.


Posaré al cistell,
per anar a la plaça,
les ganes, la traça,
el petit farcell.


La més minsa
de les flors,
en ser a missa,
ho vol tot.


Poseu-me la rosa
ben endins del cor,
allí, no fa nosa
ni escolta remors.


En el vent, la pluja
parla d'enrenou,
escolta la bruixa
com parla del sol.


Bon amic, el sol
no porta mai pressa
ni parla ni es queixa
del seu minso sou.


Per a ser tafaner
cal ser trapella,
com no podia ser,
vaig anant d'esma.


A la casa vella,
quan ve el gran hivern,
s'obre la finestra
per si entra el fred.


Sóc captaire
i somiador,
passo d'aire
i no el vull tot.


Na Maria demanava
que es volia casar amb mi
com no vaig dir-li que sí
quan em veu: calla i s'enfada.


Amb quaranta joves
i un crostó de pa,
mengem quatre hores,
a cops, fins demà.


Em plau el son
quan aplega a casa 
i parla, amb la fada,
al peu del bressol.


A la casa
del pagès,
qui no es cansa
no diu res.


Manta pedres
al coixí
estan fetes
per a glatir.


A la rosa, 
parla el vent 
i es mostra
tal com és.


Quan la lluna
va al Montsià,
es torna muda
mirant la mar.


Les cases llunyanes
fan de bon manar,
són netes i maques,
fàcils de pagar.


En haver
tan bona sort,
faig saber
que resto mort.
 
Quan la feina
em ve a buscar,
és quan l'eina
fa el que fa.
 

He comprat entrada
per tal de somiar,
passo bona estada
sense badallar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XCIX)

14 Maig, 2022 07:22
Publicat per jjroca, Epigrames


Parla la campana
vetllant al cloquer,
diu que hi ha un fantasma,
però ningú el veu.


A la casa 
del mai més,
qui no menja
no diu res.


Canta l'aigua
en el molí,
serà el vi
qui l'acompanya?


En el regne
de la poca sort,
el viu és heretge,
creient, quan es mor.


No vull menges
per a mi,
només regnes
i camí.


I com cada dia,
en fer-se un xic fosc,
sento com em crida,
com em parla el foc.


Amb la lluna
de desembre,
cada bruixa
hauria de rebre.


Al pessebre
de Betlem,
un Nin tendre
ha de ser Rei.


He de moure'm
per anar
on no em facin
treballar.


Suposo que saps,
dolça enamorada,
que l'hivern m'agrada 
si em puc escalfar.


La més negra
de les pors
duu fermesa,
duu fredor.


Abans de morir,
he de demanar:
anar-me'n enllà
on no fan glatir.


Entre missa
i rosari,
vaig passant
el meu calvari.


Sense pena ni diners,
passo les tardes senceres
assegut sota palmeres
sense ganes de dir res.


Com he demanat,
al déu dels infants,
jugar com abans,
somiar com un sant.


Massa cop les melangies,
mentre cerquen trobar el port,
van ajuntant: les nits, els dies
per si albiren un tresor. 


Quan Nadal aplega
al vell menjador,
parlo amb un pastor
de la nova estrella.


No he de tardar
en tornar-me ovella
si la vida em prega
i no em deixa anar.


En el nínxol dels pobres,
no hi ha ni flors
ni converses d'amor
ni discursos mediocres.


He vist davallar
la més jove mossa
demanant la rosa,
oferint la mà.


Vestit de captaire:
tou i fredolic
mai sento l'amic,
se l'emporta l'aire.


Tot a punt
i l'any s'enceta
amb ensurt
a la finestra.


He de demanar,
a la bona bruixa,
que si l'amor puja,
el faci baixar.
 
Manta roses
del jardí
xisclen totes
a desdir.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XCVIII)

01 Maig, 2022 02:41
Publicat per jjroca, Epigrames


Manta pedres
d'un camí
van, en festes,
parlant de mi.


No hi ha rei
sense fortuna
ni cap llei
tocant la lluna.


El rellotge
diu que prou
i no vol
fer perdre l'ordre.


Cada casa
vol sa llum,
cada noia
el seu perfum.


Per a ser 
home de bé,
cal aprendre 
i cal saber. 


En el reialme
dels saberuts,
els necis són quatre,
els altres són rucs.


Al carrer del riu,
on les noies parlen,
no les veu ningú
quan moren les tardes.


Com he de guanyar,
en aquesta guerra,
si sento qui prega
i el vull ajudar.


Quan l'amor cofoi
em vingui a trobar,
vull vestir de noi
per anar a jugar.


Mai li ploren
els dos ulls
ni el troben
sense escut.


He d'anar a festejar
al carrer Major,
el casar fa por 
i no sap volar.


La jove demana:
poder anar a cantar,
els dilluns ha gana,
menys de treballar.


Quan el núvol ve
ens diu que plourà,
però parla el vent
i prompte es desfà.


La barca petita,
vestida de blanc,
com lluu el seu semblant
i avança eixerida.


Les joves boniques
juguen al jardí,
totes seran riques
i hauran marit.


Porteu-me el béns
farcits d'anissos,
els vull concisos,
ben prenyats de fe.


En els alturons,
ja no hi ha princeses,
viuen en deveses
o en altres llocs.


Com d'amagatotis,
vaig perdent la llei,
es troba als negocis
quan ningú la veu.


Per a caure
en l'oblit,
cal complaure
o ser el marit.


No em pertoca
ser un bon rei,
sóc tanoca
en escreix.


I l'amic
i l'amat
sigui ric
o prengui part.


En els ulls
hi ha l'alegria,
els esculls
o la cridòria.


Massa misses
per a un mort
ni són precises
ni troben port.
 

Quan s'alluna
el pensament,
van a una:
dèria i ment.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11  Següent»