Epigrames (LXXIX)

15 Juliol, 2021 00:31
Publicat per jjroca, Epigrames


Manta cases,
quan ve el sol,
s'esbatanen,
fan bon foc.


És la reina
qui ve amb mi,
sempre es queixa,
ha el neguit.


Per haver
tan poca sort,
cal saber
on trobar el lloc.


Ni pany ni clau
ni regne de l'oblit,
saber on s'escau
lluitar amb l'esperit.


Un dia gris
i un mestralot punyent,
sentir la gent
per a posar-se trist.


Amb el record,
les ombres fugisseres
cercar boniors
de mosques i d'abelles.


No he de pensar
com filen les aranyes,
són mosses ben estranyes
puix ni gosen cantar.


Amb un capvespre,
he de trobar el silenci,
li dec un vici,
es mostra tou i tendre.


El meu amic
arriba a deshora,
parla, esbronca
i torna al llit.


No sé trobar
els somnis a les golfes,
vénen i tornen,
tips de plorar.


No vull res més
que llarga lletania,
morir m'obliga
a restar quiet.


Per haver 
tan minsa sort
ni cal viure
ni ésser mort.


Amics i parents:
Us hauré de dir
que he perdut el bens,
el seny i el gaudir!


Com m'estima
a tort i a dret,
li encomano
estar despert.


Una jove mossa
com passa i diu:
En ser a l'estiu
vull tornar-me rossa!


El pagès tenia:
vinyes i oliveres,
vingué la collita
i perdé les terres.


A la cambra,
una finestra
s'esbatana
si hi ha festa.


He perdut el seny
per haver fatiga,
el guanyà un rei
qui, a festes, m'oblida.


Maria cantava
la dolça cançó,
el riu es gronxava,
li feia un petó.


Trenta cases
del carrer
semblen calmes
quan convé.


Parlant amb el llop,
tot a cau d'orella,
m'ha dit que l'ovella
és ximple del tot.


Al racó 
de melangies,
és quan crides
que ho veus prop.


El gegant del pi,
quan va pel corriol,
parla amb el sol
des de bon matí.
 
Tinc per pretendents
tres amics maldestres
em parlen els vespres,
pel matí, fan dents.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXXVIII)

02 Juliol, 2021 04:55
Publicat per jjroca, Epigrames


Des de bon matí,
les pobres roselles
parlen de tenebres
quan es perd l'estiu.


Les roses més maques
no són per a mi,
van enriolades
cercant llur destí.


És quan plou
que ballo sol
i em dol
el raure llosc.


Manta de promeses
en un cor ardent,
ningú les corprèn
i acaben desfetes.


Com m'agrada:
el saber,
haver gana
i menjar bé.


A les pedres
del corriol,
les promeses
són condol.


He sentir a dir,
sense massa fressa,
que pensar interessa
si ets a mig dormir.


És el monstre 
de la sort
qui vigila
fins la mort.


A hora primera,
quan vaig a dormir,
m'espera la fera
guardant el coixí.


Amb seixanta 
mariners,
qui no canta,
no fa res.


La barca gronxava
en sortir del port,
duia una setmana,
lligada, amb un plor.


Sento, al tros,
el vell xivarri,
la gent del barri,
vénen tots.


La més maca,
del jardí,
quan s'espanta,
es riu de mi.


Portaré, a la lluna,
la vana il·lusió,
tornaré quan vulga
dir-me que ho sóc tot.


La promesa
m'ha donat:
la lluerna
i fer bondat.


Em queden fantasmes
per a passar el mes,
amb poc interès,
sense fer miracles.


A la casa
del mai més,
no hi ha gana
ni diners.


Sóc a les fosques
pregones d'un bosc
on viuen tanoques
ben plens de bonior.


He donat la rosa
per si em vol mirar,
parlar-me no gosa
ni peça li faig.


Amb tantes ovelles
vivint a la cleda,
somiem amb estrelles,
mengem quan ens peta.


Ni el mentir m'obliga
a sentir-me rei
ni a posar una llei
amb més por que mida.


Tinc les golfes:
buides, llargues,
amb mil mosques
movent ales.


El ruc em contava
del tot, a pleret,
que l'aigua cantava
i escampava el verd.
 
Per a ser 
tan pobrissó,
m'està bé:
dormir rodó.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXXVII)

15 Juny, 2021 05:36
Publicat per jjroca, Epigrames


A la casa
encisadora,
ni faig falta
ni faig nosa.


Voldria ésser
la jove abella
qui cerca el vèncer
de tanta peresa.


Així com el llum
emplena la terra,
el llamp com esguerra
el dolç aixopluc.


Mai he de conquerir
la pausa lleugera,
la més dolça espera
que ens porta la nit.


Mai declamo
a l'enemic
si és tan ric
com el meu amo.


Em plau el saber
que aplega tempesta
quan se'n va la festa
a un altre carrer.


Cada dia,
pel matí,
és quan penso
en el dormir.


A la casa vella,
com no hi ha enrenou,
ni es veu la paella
lluitant amb un ou.


Quan arriba la por
tanco la finestra
i deixo una escletxa
per si perd raó.


En el neguiteig
de les hores baixes,
fan servir les caixes:
força i degoteig.


Com m'agrada ser, 
quan plau a la terra,
aquell sentinella
qui rau al cafè.


Amb els tres amics
i quaranta cartes,
com passem les tardes
menant embolics.


Manta hores 
de les nits
com s'emplenen
d'embolics.


En un vell país,
on no hi ha enrenou,
mai cerco l'amic
ni espero el condol.


A l'hora primera,
estic demanant
la més llarga espera
d'un sol qui fa tard.


Els fantasmes
són així,
posen manques,
treuen pit.


Una rosa sola
mai farà camí,
però en el seu si
com l'amor pregona.


Per a escriure
com et vull,
cal ser lliure
i ser vençut.


Amb el cloure
de les flors
he de coure
mals d'amor.


Amb els meus amics
com passo les hores,
com em vénen totes
entre sons tranquils.


La més noble
tradició
va pel poble
a cor què vols.


Vénen totes
les mancances,
portant nobles
sense armes.


Per aprendre
a navegar,
cal entendre
on pots anar.
 
En el breu somrís,
trobo el teu cor,
saps on va l'amor
quan no vol partir?

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXXVI)

01 Juny, 2021 05:26
Publicat per jjroca, Epigrames


Vull seure, com cal,
sota la figuera
on la dolça espera
em diu: Què hi ha dalt?


Estimat pagès
voltat d'oliveres,
elles no són seves,
han trobat un rei.


En el riure
de les flors
endevino
mil colors.


I quan sigui l'hora
de retre homenatge
vull anar lleuger,
ben vestit, d'hostatge.


En sortir 
del meu palau
tot s'escau
més parc i trist.


Les abelles joves
cerquen l'enrenou,
treballen i volen
fugir del seu jou.


Com a un gegant
sense nissaga
menjar m'agrada
i fer-me gran.


A les cases
de ponent,
els fantasmes
cerquen temps.


Quan els meus fantasmes
demanen paor,
els dic sense por:
Són fetes passades!


A la cambra,
tinc un llit,
quan es cansa,
vol matí.


I res em plau
com una pau tranquil·la,
sentir passar la vida,
anar a cercar la nau.


Escric així:
amb un llapis ferotge,
sense mirar el rellotge,
pensant com cal glatir.


Porto les tenebres
al carrer del mig
per si ve el desig
i em tracta a empentes.


En el gran amor,
dintre d'hores baixes,
se sent la remor
quan porta missatges.


Peno quan em criden
les tardes llunyanes
són així d'estranyes,
n'hi ha de totes mides.


Quan les mosses
tenen son,
senten totes
mals d'amor.


Per ser segador,
com m'agrada el gra,
el seu tarannà:
callat i seriós.


Una casa vella
em parla d'amors,
de temps de desfeta,
de massa paors.


Manta feina
i poca sort,
porta l'eina
fins al clot.


Les hores tardanes
de la negra mort
mai passen debades
en aplegar al lloc.


Per haver
tants mals d'amor,
menjo massa,
somio poc.


Les velles estrelles,
en el cel estant,
conten meravelles,
però no faig cas.


La velleta
quan no vol
diu que és festa,
però plou.
 

A la casa
del pagès
qui no menja,
no diu res.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXXV)

14 Maig, 2021 22:07
Publicat per jjroca, Epigrames


En el somni
de la nit
és on cerco
l'esperit.


Parlaran els vents
en entrar al bosc,
quan es faci fosc,
quan demani el temps.


Com no he de cantar
quan l'estiu proclami
que em vol deslliurar
i després es calmi.


La nit em cercava
mentre m'adormia
em deia que el dia
massa demanava.


En la mar de la feblesa
mai ha fet bon navegar,
el mariner no anirà
diu que plora si no regna.


El bon cavaller
havia un cavall,
tan maco i trempat
com havia de ser.


Benvolguda meravella
que ens arriba per l'orient,
al darrere de l'estrella
veig aparèixer els tres Reis.


Parlaran avui
les penses pregones,
el voler i el fluix,
el saber a estones.


Com cada matí
el sol em desperta,
obro la finestra
i prego per mi.


En el si
de la muntanya
cada banya
cerca un bri.


Els amics se'n van
si el riure s'allunya,
tornen com la lluna
més freds i distants.


Sento la peresa
quan arriba a plaça,
mai vol menjar massa,
però li fa enveja.


En el gran reialme
de la poca sort
quan en poses quatre
n'esdevenen dos.


Na Maria demana 
els llençols del llit,
els vol de filigrana
per a trobar marit.


Aquí estant,
al cementiri,
et fas gran 
sense cap vici.


Les paraules porten
les dolces remors,
en callar, s'adormen,
tot somiant mil sons.


Les noies més maques
de tot el carrer
quan em veuen, parlen,
se'n riuen després.


Per ser segador,
haig una corbella,
quan parla no es queixa,
quan calla, s'adorm.


Quan arriba el son
a fer-me contalles
sento les rialles
venint d'altres mons.


En el si del llit,
on no hi ha finestres,
apleguen les festes
demanant dormir.


Com cada matí,
el sol es desvetlla,
voldria ser estrella
només per la nit.


En el clam,
hi ha hores baixes,
són mil nafres
que es fan grans.


Quatre mosques
en un plat,
mengen poc
si està salat.
 
En el si
del gran corriol, 
no hi ha pressa
si fa sol.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXXIV)

01 Maig, 2021 05:20
Publicat per jjroca, Epigrames


Una poma,
amb el seu cuc,
se n'adona
sense ensurt.


Volia pensar
en anar de pressa,
però la feblesa
em fa caminar.


Si el dimoni
em conquesta
que vingui la festa
seguida d'oprobi.


En el reguitzell
de les hores baixes,
poseu-me rebaixes
de joies i atuells.
 

No hauré més temps
en viure debades,
són massa les cases
dels amos dolents.


En el rebuig
de les hores baixes,
hom cerca el garbuix
de les velles fades.


Perdudes les ganes
al cim de l'oblit,
un cerca l'amic
per sentir-se amable.


No hi ha cases
sense ruc
ni contalles
sense ensurt.


Quan em llevo
pel matí,
és quan prego
al coixí.


Les fulles ploren
a la tardor,
com elles volen
cercar qui les vol.


En el regne
de l'amor,
massa setge
és colpidor.


Quan la mossa
està per mi
no fa nosa
ni en dormir.


Que no vingui
el llangardaix
ni critiqui
el que faig.


Manta primaveres
no porten tardor
ni riuen, corpreses,
quan s'allunya el sol.


Com riuria 
del meu mal
sinó fóra
un sidral.


La nit llangueix,
el sol és desvetlla
i, a cada parpella,
el somni decreix.


Manta hores
i tinc son,
són tan poques
les cançons.


Per la vila va
una lletania,
hi va cada dia,
no se'n sap estar.


És mon cor mesell
qui crida a la porta,
mai us parlo d'ell
per si vol revolta.


Les mil hores
de la nit
parlen totes
de neguit.


Cada dia 
porta el sol:
la desídia
o el conhort.


Una jove mossa
no n'està per mi,
no sóc massa cosa
per a ser marit.


Al racó del mas
diu la masovera
que ningú l'espera,
ningú li fa cas.
 

Mai he sabut com
la vida ens demana
complir la comanda
de saber per on.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXXIII)

15 Abril, 2021 14:22
Publicat per jjroca, Epigrames


A la plaça,
hi ha tres bancs,
dos amb gana,
l'altre no tant.


Mai demano pa
per menjar del dolç,
però si no n'hi ha
em manca de tot.


Quan el regne
vingui a casa,
vull ser a plaça,
sense ofendre.


Mengen plat
amb sis costelles,
meravelles
de la carn.


Mou el vent,
sense tenebres,
malifetes
de l'hivern.


M'agrada volar
damunt les estrelles
per si les poncelles
volen festejar.


La temença
fa volar,
sense pressa,
sense llar.


Una noia jove
no n'està per mi,
em pregunta si
encara sóc pobre.


A les ombres,
hi ha paranys,
massa joves
de pocs anys.


Albiro el meu món
des de la finestra,
haig la porta oberta
per si aplega el sol.


Amb els mariners
cantant a la barca,
sento plorar el peix,
no vol ser prop casa.


He sentit a dir
que, quan surt el sol,
diu que vol dormir,
però el vent el mou.


He de segellar
els quatre vells versos,
ben porucs, dispersos,
farcits de pensar.


És un bon regal:
passar les setmanes
totes ben ufanes,
tipes de viatjar.


Si vols haver 
manta de somnis,
paga els dimonis
i deixa'ls fer.


Per haver
gran penitència,
cal saber:
apropar l'enveja.


Doneu el prec 
de la follia,
m'agradaria
menjar-lo fred.


Vint-i-quatre
hores són
les culpables
del meu jou.


Les comandes
de la nit
s'encomanen
al coixí.


Poseu-me el dolç
de la muntanya
en cada aranya
qui viu al bosc.


He de demanar:
manta de paciència,
m'agrada la festa
però no n'hi ha.


A la sínia,
plora el ruc,
l'aigua xiscla,
clou l'eixut.


Una nota sola
no posa remei
al plorar d'un rei
quan el regne vola.
 

Per a ser 
tan malparlat,
cal saber 
estar callat.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXXII)

01 Abril, 2021 06:09
Publicat per jjroca, Epigrames


No he de sentir
la llarga agonia
d'aquell seny qui crida
demanant sortir.


Quan hagi retut
els deures emprats
torneu-me al passat,
vestiu-me de mut.


De la joia
de les flors,
vull el dolç,
més del que toca.


Seré amatent 
del vostre desig
per si cal dormir
mentre vaig perdent.


Quan el sol, qui crema,
em daura la pell,
em sento mesell
mancat de saviesa.


He d'albirar,
prenyat de follia,
el pas de la vida
sense saber on va.


Com un gegant,
qui plany infantesa,
sento la feresa
mentre vaig somiant.


No he de prendre
aquest neguit,
vull la nit
per a malvendre.


Per a ser
bon tafaner:
ser lleuger
i escoltar bé.


A l'estiu, corrandes,
a l'hivern, cançons,
primavera, albades,
res a la tardor.


Quan demano
pel matí,
em diu l'amo
que és ben nit.


A la sopa,
culleretes
i, si parles,
tot mongetes.


Amb seixanta
mariners,
qui s'espanta
no ve més.


Una rosa volia
el meu amor,
li donà un dia,
ho perdé tot.


Una mosca,
al bol de llet,
diu que és mossa
i té fred.


I quan faci
més calor,
que demani
baixar al pou.


La mare cantava
gronxant el minyó,
el minyó plorava
al fons del bressol.


En el fons
del gran coixí
he trobat
qui riu de mi.


Porteu-me al demà
sense massa pressa
vora la finestra
fa de bon passar.


El senyor,
tan mentider,
diu que l'enyor 
em senta bé.


Quan el cànter
va a la font
no vol nafres
ni condol.


Una amistançada
demanava amor
no n'hi havia encara
no en trobava enlloc.


Les comandes
del senyor
mai són agres
ni fan por.
 
A la casa vella,
quan s'apaga el foc,
s'acaba la pressa,
comença el record.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXXI)

13 Març, 2021 19:30
Publicat per jjroca, Epigrames


Manta hores
de la nit
diuen totes
que he dormit.


Com de foll
és nostre amor,
sense endoll
on posar el cor.


Les angúnies
són així:
mengen, criden,
beuen vi.


Portaré el seny
fins a la tempesta,
per deixar la gresca,
per gaudir-ne menys.


Com un gegant
sense il·lusió,
menjo quan hi ha,
viatjo enlloc.


Les comandes
de la nit
mai es cansen
de venir.


Doneu-me pau
a la tenebra,
una mà estesa
i una clau.


Passeig del dolor
tot pujant al cim,
penso en mig abril
quan em plau dolçor.


La mare demana,
tot mirant el nin,
que acabi la febrada,
voldria dormir.


En les velles hores
d'un mes de febrer
penso com pot ser
que s'acabin totes.


A la casa vella,
quan parla la clau,
com diu meravella,
però poc li plau.


Mai he demanat,
perduda feresa,
el tresor quant crema
perquè no ha arribat.


Quan el sol s'enfada
del treball mal fet,
ens porta una flama:
rabiosa, creixent.


Estimo el vent
abans que la tempesta,
però és aquesta
qui mai es perd.


Pobrissó el llop
quan sap que el corder
arribà el primer
per guarir el seu lloc.


Sent tan gran
i matusser,
com m'escau
ser el primer.


Una mossa sola
al balcó estant
mentre va somiant
diu que amor li sobra.


Porteu-me a l'escola
de tinta i paper,
la deixà primer,
però hom l'enyora.


En les ombres
de la nit
massa homes
fan glatir.


Quan li parlo al vent
de jorns de tardor,
em porta escalfor
per si agafo fred.


Quatre roses
del jardí
parlen totes
sense dir.


El ruc volia
aprendre a somiar,
la sínia sentia
ni gosa xerrar.


Aparteu-me
un racó de por
per si ve la mort
i es vol distreu-re.
 

No vull haver
més noves primaveres,
desitjo les velles,
les de no glatir més.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXX)

01 Març, 2021 05:36
Publicat per jjroca, Epigrames


La més maca
del jardí
quan s'enfada
vol dormir.


En el cor poruc
de la gran rosella
sento com la sega
ha esdevingut.


Com no he de plorar
si cauen estrelles,
si esclaten les velles
sols per demanar.


He deixat el regne
on regna l'oblit,
on vetlla, a la nit,
un gegant maldestre.


Un déu proper
m'ha dit, preocupat:
He anat al mercat,
no he trobat el bé!


Entre tantes melangies
que apleguen al cafè,
tinc les bosses amanides
per si volen tornar a ser.


Porteu-me el son
en coves petits,
els grans són dels rics,
porten plata i or.


Parlant amb els arbres
d'aquell temps passat
m'han dit, en veritat,
com guarden les nafres.


Parlava amb el vent
de dicotomia,
a cops, com s'enfila
o cau al desert.


Les fulles parlen
en el carreró,
com miren i passen
mil dies amb pols.


El rei pensava
al palau estant,
el poble mirava,
li semblava mal.


He cercat promesa,
en tota la plaça,
porto una carbassa
bonica, prou verda.

Si a un déu
no hi ha qui el pari,
cal saber
comprar un dimoni.
 

Amb la son

i un bon coixí,

tot són plors

si és lluny dormir.

 


Per a ser

bon caçador,

dormir poc

i anar el primer.

 


Per saber

d'economia,

és menester

dormir altre dia.

 


Ben begut

i malparlat,

m'han deixat

dormir de gust.

 


És allí on regna

la deessa fortuna,

prop de la finestra

on s'asseu la lluna.

 


Havent fulls

de blanc paper,

fer curulls

no estarà bé.

 


En sortir d'escola,

darrere d'un vidre,

he sentit un llibre

com calla i sadolla.

 


No demanaré

la més gran porfídia:

Haver alegria,

voler quedar bé!

 


Quan la barca

surt del port,

la bocana

ho pensa tot.

 



Parlant amb el sol,
vora del migdia,
la festa em convida
a plànyer-lo del tot.

 
No demano
cap tresor
ni al meu amo
ni al Creador.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
1 2 3 4 5 6 7 8  Següent»