Dos poemes avorrits i deu pensaments educatius

28 Juny, 2010 19:07
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Les hores fan dies

 

Passa la tarda tota,

el gran desencís,

el rau de granota

el cim de l’ oblit.

Estic corsecat

davant la finestra,

una vall distesa

més fosca esdevé.

Engego, a tot clam,

grunys i melangies,

el passar dels dies

m’ han fet tan distant.

L’ amor ha partit

amb la llum encesa,

la jove princesa

s’ allunya de mi.

Com ploro la fe

punyent d’ altres dies,

hores afeblides

em porten el fre.

Passejo, entre ombres,

uns somnis distants,

les hores fan dies,

els mesos, els anys.

 

El gran rellotge

 

No tinc cavall ni ruc

ni ampla sínia,

no canta el rec eixut,

té melangia.

Perduts pebrots,

tan tafaners,

guanya, el color groc,

el color verd.

La horta vella

ni plany ni riu,

ni galta vermella

ni el trescar viu.

El vell pagès

no té barret,

com dorm a plaça,

res per a fer.

El gran rellotge

desitja el vol,

són terres fredes

plenes de sol.

 

Pensaments educatius

 

No sé si escolta, però crida tan bé.

Em dol sortir de classe, però què hi farem.

He sentit dir que no m' escolten, que mal parla el vent.

Estic preparat per callar sense oferir resistència.

Mireu si en saben que vénen i se'n tornen.

Mantindré la posició i retiraré totes les pedres.

La classe ha d' estar neta, sobretot, d' alumnes.

He lluitant tant que ja no sé quins eren els meus.

La feina és condicional, sortir un futur simple.

Tinc preparada la classe, ja m' han ferit dues vegades. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes entre mars i deu epitafis

25 Juny, 2010 22:31
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

La mar

 

La mar viatja així:

Amb la rauxa encesa,

somni de princesa

ran el meu coixí!

Les ones reials

la pausa del vespre,

ni servent ni mestre

ni seny ni verals.

La mar pensa així:

Sense gens de pressa

ni sol ni tempesta

ni or ni robí!

Les platges llunyanes,

remoreig de gent,

els riures punyents,

les ganes tardanes.

La mar mira així:

Sola, capficada,

ni bruixa ni fada

ni reu ni botxí!

El port ploraner,

la jove rabiosa,

el cos com fa nosa,

eixut, matusser.

 

Massa ones

 

Massa ones porta mar

per deixar- les a l’ engròs,

unes deixa vora el port,

altres perd en tot l’ anar.

Massa barques porta mar

per omplir- les de somriures,

unes lluiten per ser lliures

altres moren en combat.

Massa somnis porta mar

per posar- los al coixí,

uns es perden en dormir,

altres fugen terra enllà.

Massa joies porta mar

per només fer un tresor,

uns apleguen sense or,

altres saben que n’ hi haurà.

Massa roses porta mar

a la casa on ara dorms

he cercat trobar l’ amor,

encara l’ estic buscant.

 

Epitafis 

 

Ara, puc menjar de tot.

Els comentaris amb veu alta.

No us puc fer costat.

Ha vingut la sogra a passar uns dies.

Tinc una cunyada que fa morir.

He sortit a fer una substitució.

Començo a perdre “glamour”.

Encara no m’he tret la faixa.

No fumeu, tinc al·lèrgia!

Si voleu, miro quan us toca! 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

El rat-penat

23 Juny, 2010 16:48
Publicat per jjroca, Aproximacions

       El rat-penat

 

  1) Va començar prenent la nit pel dia.

  2) Va decidir perdre el món de vista.

  3) Somia de cap per avall.

  4) Procura viatjar entre xiscles.

  5) Té gran fama de bevedor.

  6) Té molta cura amb la higiene dental.

  7) Aplega a casa abans de l’ alba.

  8) Té la mà trencada en el séc de les ales.

  9) Té un parent ric que viu en un castell.

10) Prefereix radars amb energia eòlica.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes d' anys i deu pensaments divins

20 Juny, 2010 18:29
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

 

Ample sol

 

Ample sol, estreta plaça,

quatre homes per un banc,

els divendres no hi seran,

cal anar on tots fan falta.

Les senyores els esperen,

a la una, per dinar,

patates amb bacallà

i una mena de sopetes.

Com els tenen, setanta anys,

no criden ni s’ esvelleguen,

només parlen, només senten

impossibles averanys.

Els divendres al mercat,

per posar, dintre el cistell,

mig de fruita, mig de verd,

un polsim petit de carn.

Ample sol, estreta plaça,

un dissabte massa llarg,

les dones endrecen casa,

ells endrecen i no fan.

 

Un dissabte

 

Ara, aplega decidit,

el rampell del no manar,

prendre el sol i passejar,

sense pressa, pel camí.

Són els anys que s’ esbatanen

per la porta del davant,

massa arrugues, cabell blanc,

més porugues les mirades.

Juganers, els tendres néts,

garlaires i guanyadors,

enmig riures, enmig plors,

recorren tots els indrets.

Toca el rellotge la una,

hauríem d’ anar a dinar,

avui, la mare no està,

és vell avi qui es belluga.

La pilota, la camisa,

l’ espardenya, el barret,

una bossa amb un pollet,

una ampolla feta a mida.

Arriben al blanc carrer,

infància amb desencís,

massa lluny, massa camí,

un dissabte prou feiner.

 

Pensaments divins 

 

Si vaig al cel, on podré deixar les ulleres?

Com no feia prou, ara, Sant Pere, ha de vendre loteria.

Era a mig camí del cel quan he recordat que havia oblidat les recomanacions.

La dona m’ha dit: Vés al cel i agafa dues cadires!

Senyor dimoni: Si em vol temptar tregui la beina de la forca.

Reconec que sóc pecador, em sabria mal morir-me.

Estava confessant-me quan ha arribat l’absolució.

Estic trist, peco poc i mal.

Abans de redimir-me, ho consultaré amb l’ àngel de la guarda.

Ofereixo àngel custodi depressiu. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de lluita i deu pensaments educatius

17 Juny, 2010 18:55
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Mar enllà

 

Mar enllà, prou lluny de port,

s’ amunteguen les desfetes,

allí viuen les sirenes,

magres peixos i cap pop.

Pescador prou malfeiner

cansat de les hores baixes,

entre penes i rebaixes,

has perdut tot el que tens.

Barca vella sense hores

de riures i de boniors,

dos la treuen, dos la porten

entre ràbia i mal de cor.

Les xarxes sempre prou buides,

desencís per horitzó,

de pregàries déu- n’hi do,

emplenant coves i mides.

Mar enllà, prou lluny de port,

mai les hores són planeres,

entre clams, les mil promeses

de guanyar, almenys, un cop.

 

Barca nova

 

Barca nova, tot somrís,

en el banc, totes les lletres,

paraules sense promeses,

esbufecs i compromís.

No hi ha més que primaveres

tot i menant mar enllà,

fet i fet, el capità

és valent i té prou presses.

Una xarxa estirant,

la barca riu, gemega,

és una barca planera

amb la dèria d’un gegant.

Massa aigua per regnar,

massa peixos per a prendre,

avui, és massa divendres

per a deixar de pescar.

Capità del nou vaixell

fill hereu de la fortuna

en el cel, hi ha bona lluna

cal omplir tots els atuells.

Engega el crit de guerra,

treu la força, tot l’ esforç,

aquí a sota, hi ha un tresor

ben enmig d’una tenebra.

 

Pensaments educatius

 

Tinc les mateixes ganes d' anar-me'n que de quedar-me.

Provava de contestar, però era massa lluny.

Tinc problemes per treure'm el guix del llapis.

L'alumne és nou, ha perdut la meitat dels ulls.

He vist un psicòleg, ara, qui corre és ell.

L' alumne no és dolent, està passat de voltes i una mica gripat.

M' he equivocat, he posat un examen sense cap despit.

Els alumnes se'n riuen, no saben que sóc el pallasso.

Tot i fent de fluorescent, no m' han vist.

Procureu arribar a classe abans que se n' adonin. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes apagesats i deu epitafis

14 Juny, 2010 21:53
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Pare pagès

 

Per la vesprada, tarda plujosa,

porta tancada, buit el carrer,

cases eixutes, nen tafaner

darrere el vidre, veieu com gosa.

Mil gotes i una, fan rec avall,

mare, marona, aigua com cau,

per la finestra, tot és mirar,

per la saleta, tot és catau.

Un fort apatxe, dos elefants,

una canoa, tres cavalls blancs,

el gran guerrer tot ell pintat,

enmig silencis, gran entrellat.

Per la vesprada, tarda plujosa,

el foc encès, vell fumeral,

la vella mana, vol remenar

cent encenalls, la brasa tota.

Passa la tarda, aplega nit,

pare pagès arriba alhora,

el cap ben moll, el pèl ben gris

massa collita esdevé pobra.

 

Pobre pagès

 

Tomba el camí nou rierol,

el negre núvol s’ha fet valent,

mai se l’ escolta ni mar ni vent,

passa la tarda, viatja sol.

Pobre pagès de la contrada,

amb cent enciams, tèbia remor,

arriba alhora cel i foscor,

no porta pressa ni cap comanda.

Pobre pagès, vianant perdut,

un raig de vent, corbella nova,

cerca el bon blat, el blat no troba,

torna a la casa ben decebut.

Pobre pagès és teu el vi,

vi massa blanc per la gasosa,

beu en silenci, mata l’ oblit,

dorm a taverna, no faràs nosa.

 

Epitafis

 

Mai endevino com vaig vestit.

Necessito aigua del Carme, diuen que sóc mort.

No em deixeu, en passo de por.

Insisteixo: Vull venir a sopar!

Ara mateix, em trobo bé.

Senyor carter: Anoteu la meva adreça!

Tinc tanta sort que igual ressuscito.

Demà sabré els resultats de l’ anàlisi.

Em podríeu dir si plou!

Truqueu fort, estic dur d’orella! 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

La mandra

12 Juny, 2010 19:58
Publicat per jjroca, Aproximacions

 

      La mandra:

 

  1) Comença massa lluny per aplegar d’ hora.

  2) No vol trobar feina en el seu anar.

  3) És la queixa infantil de l’ expulsió del paradís.

  4) Es va formar en el laberint dels oficis.

  5) És el defecte dels pobres i la feblesa dels rics.

  6) Pot instal·lar- se en el cap amb el permís del cor.

  7) No ens portarà el bé ni ens allunyarà el mal.

  8) Té, en els diumenges, el seu temple.

  9) Té tota la vida per practicar.

10) No para de recordar-li al cos els perjudicis del treball.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes prou innocents i deu pensaments divins

09 Juny, 2010 14:11
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Innocent

 

Després de la rosa, ve,

el patir per l’ endemà,

aquell noble tarannà,

la foscúria de no ser.

El llevar-se pel matí,

el caminar a tota pressa,

el sentir- se boig, amb fressa,

per arribar tou al llit.

El parlar de bajanades,

el concloure arrupit,

el sentir massa vegades:

Té cara d’ estamordit!

El pensar que tot és tot,

el plànyer no ser valent,

el concloure: Innocent,

has volgut guanyar la mort!

 

Pobre innocent

 

Tornaré avui, com cada dia,

al llarg camí del compromís,

home perdut d’ un paradís,

tot recercant companyonia.

Llevaré àncora, sortint del port

amb una barca buida en escreix,

vull trobar or, vull el gran peix,

sentir la joia: Dolces remors!

Aniré així, terra perdent,

entre les ones de dolç somrís,

sóc el guerrer d’ un paradís

quan cerca un sol, es va ponent.

La guerra grossa mai ha vingut,

espero un dia ser vencedor,

tinc per espasa un tros d’ escut,

per noble llança, la pobra sort.

Passo setmanes enmig batalles,

entre gegants entossudits,

lluito amb la serra, amb tots els pins,

dintre la barca, desfent contalles.

Sóc, com diria: Pobre innocent,

d’una galerna mai pudorosa,

dintre la mar, dolça és la rosa,

fora de l’aigua, llarg el desert!

 

Pensaments divins

 

No ho entenc: Si el pa és meu, per què me l’ heu de donar?

El cel romandrà tancat a les tardes per ampliació del local.

Si no fugen els pecats, proveu amb altres detergents.

Satànas ha escurçat les faldilles sis centímetres, es peca poc.

Déu estudia vendre manaments en paquets de cinc.

Senyor Déu: Quins dies de la setmana, no puc desitjar la dona del veí?

Si vull anar a l’ infern, on he de signar?

Estava a punt de salvar-me quan vaig comprar el xalet.

El dimoni em tempta, però s’hauria de depilar.

Tinc por de morir-me, igual no em volen enlloc. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes pel festeig i deu pensaments educatius

06 Juny, 2010 16:31
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Et voldria festejar

 

Estimada, benvolguda,

posa llum en el matí,

fet i fet, sóc un mesquí

que singlota i remuga.

Passo, delerat de pas,

pel carrer on viu la llum,

el desig es torna fum,

la fermesa neix d’un vas.

La llargària dels cabells,

la dolcesa dels teus ulls,

ara em troba en els esculls

de mirar-te i no fer res.

Sóc la veu de la taverna,

els trencacolls del camí,

el desconhort del destí,

el silenci enmig la fressa.

Et dono, amatent, la mà

amb una rosa vermella,

estimar-te porta pressa,

porta gana el festejar.

 

Blanca lluna

 

Cap flor porta l’ amor,

estimar és un deler,

un saber, un no saber,

un tornar- se perdedor.

Cap flor porta volença,

el parlar sembra desfeta,

és tan maca la promesa,

el galant tan insolent .

Cap flor porta sagrari

on deixar el gran pecat,

el patiment de l’ amat,

el pregonar del dolç llavi.

Cap flor porta misteri,

lluny la terra, mar enllà,

on el déu seu per mirar

ampla fosca i calvari.

Cap flor porto al sarró,

per donar- te, una ofrena,

siguis tu la meravella,

la disbauxa sigui jo.

Cap flor ha de tornar

a fer créixer l’ encanteri

en la recança, sóc tebi,

en la lluita, gran soldat.

Cap flor dirà al meu dol:

Ara, t’ estima aquest cor,

ets la fada, el conhort,

blanca lluna, minso sol!

 

Pensaments educatius

 

Procureu que cada alumne sàpiga on ha de caure.

Era bon mestre, però oblidava on podia seure.

Els alumnes volaven, però tres no estaven somiant.

Hem fet un pacte de sang, he perdut tres litres.

Estic content, només el vuitanta per cent no em fa cas.

Aquell no crida, estarà malalt?

He posat un exercici, ells ja s' ocuparan d' amagar- lo.

La classe plorava, ningú li deia res.

M'he perdut en una coma, algú sap com saltar- la.

Em va dir que era un burro i no era una somera. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de formigueig i deu epitafis

03 Juny, 2010 21:05
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Dues formigues

 

Entre les fulles, potser gandules,

dues formigues, enmig badalls,

emplenen d’ esma, amb pocs estralls,

deu mil històries, cent aventures.

Entre les fulles, amb aire trist,

una marieta cerca el seu fill,

només li queda: rancúnia i crits,

passen alhora, mosques i grills.

Entre les fulles, menjant- ho tot,

parla de pressa, gran esquirol,

massa la gana, poc el gran sol,

té massa feina, fer- la no pot.

Entre les fulles, un cuc gegant,

dos rondinaires, un monstre gras,

la primavera posa el seu plat,

porta la menja, on l’ ha deixat?

 

Nostra formiga

 

Camina de nou la lluna,

navega per l’ ample cel,

poca abella, minsa mel,

primavera inoportuna.

Jove formiga badalla,

tot sortint del formiguer,

avui no vindrà contalla,

massa feina per a fer.

Una passa, altra passa,

avança filera i cim,

el formiguer resta encara,

mala cara, massa prim.

Nostra formiga endevina,

tot de sobte, noble gra,

serà tan dolç com el pa,

més volgut que la joguina.

Mira, fita i sospira,

enfila camí i pendent,

el tindria en un moment,

però el gra no és a mida.

Amiga dels seus amics,

atura, demana ajut,

només l’escolta el vell cuc,

massa gras per ser petit.

Nostra formiga rodola,

mig inquieta serra avall,

ara cau, enmig estrall.

Massa de pressa, l’ envola

el més valent dels pardals.

Entre riures, la tragèdia,

entre flors, el gran desig,

ocellot, com has finit

preat gra amb una formiga?

 

Epitafis

 

Sóc el qui no s’ havia de morir.

Algú va canviar el fil de la vida.

Encara no m’he fet a ser a l’ atur.

És la segona vegada que en jubilo.

Pots riure, però no et deixaré anar.

Si entres, et contaré un secret.

Canvio tres misses per un pecat mortal.

De fet, em vull operar les orelles.

Es prega somiar amb silenci.

Hi ha barra lliure per als nouvinguts.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs