On he posat aquelles intencions?, i set poemes més

22 Novembre, 2021 21:31
Publicat per jjroca, Poemes

On he posat aquelles intencions?


Estic prenyat de sons i de mentides,

d’un clar garbuix innoblement tractat,

com cada vespre, espero el disbarat

per a gaudir de lletres afeblides.

On he posat aquelles intencions

que m’emportaven al deure inconegut

sense albirar on guanyaré albades?

Hauré per rei el sol dels jorns amables

per comentar que res hauré perdut

en les grans presses que porten somicons.

Vianant del món, oblido l’equipatge

puix volo sol per planes i camins,

en el meu temps, viatjo mar endins

per a trobar: tresors i bon oratge.


Parleu-me clar


Parleu-me clar

de les idees vanes,

sense esperances

ni dolç lluitar.

Heu de saber

que parlo dels comiats,

d’amors emprats,

d’un lluny proper.

Si he de partir,

necessito un cavall

o, almenys, un ase.

Seré culpable

de perdre, camí avall,

el meu sofrir.


Sol solet


Sol, solet i barca vella

per la riba navegant,

un pregunta: Fins a quan

haurem eixa meravella?

El mariner és prou torrat,

es lleva a l’hora tardana,

vent i vela senten calma,

van les ones empaitant.

Els somnis han de ser així:

esmaperduts i prou nobles,

sense pena en el marxar.

Sento un viure tou i clar

de guerrers vinguts a pobres

qui s’acosten al morir.


Mon amor està venut


Simplement, hauré de dir

que odio el mal dormir.

Porto hores de tempesta

amagat dintre del llit,

els sorolls em fan glatir,

em recullo a tota pressa.

En un dia prou llunyà,

vaig conquerir mon castell,

un racó, diríem vell,

on ningú demana entrar.

Entre les fulles del pi

mon amor està venut,

sóc pobrissó, camacurt

i servent dels enemics.


Menjo flors


M’he de lliurar a l’ampla soledat

un cop acabi la pobra aventura,

mon petit déu és qui em procura:

un cor altiu, un cor sensat.

Entre ombres i tenebres,

gairebé estic segur,

haig la pensa d’un perdut

qui va encetant primaveres.

Donaré, per tota llei,

el desig d’un traginer

qui corre per les dreceres.

Les ganes les tinc senceres,

menjo flors si han bon verd

i s’amaguen a l’herbei.


Vent de dalt


Benvolguda providència

qui és la mare de la ciència

de porucs i perdedors.

He deixat els meus amors

en haver poca paciència

i oblidar: joies i flors.

Al castell, sense esperança,

viu una poncella galdosa,

de poc, ha estat amorosa

i de pensa no en duu massa.

Com li faria festeig

si ella fora principal,

però, quan a prop la veig,

li fujo com vent de dalt.


Ser ben lleig


Tot parlant amb el dimoni,

d’un futur ben poc probable,

he de dir: He estat culpable,

però prego que no es noti!

M’entrebanco, amb els pecats,

quan desvetllo per la nit,

sóc pobre, gens eixerit,

ben dolent per fer bondat.

El dimoni, en el passeig,

em posà dalt la muntanya

per oferir-me mig món.

Potser mai sabré el com,

però, deixant la lleganya,

vaig encetar ser ben lleig.


Minsa estança


Capità sense vaixell,

rei poruc sense corona,

he passat hores i estona

procurant fer-me més bell.

Com la mossa em somriu,

enceto nou paradís,

però ve el desencís

per a desfer-me el niu.

Toca l’hora de casar

i la mossa es prepara

per ser reina sense rei.

He demanat nova llei

per trobar esposa i casa

minsa estança amb bona llar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Tancarem portes i set poemes més

14 Novembre, 2021 06:27
Publicat per jjroca, Poemes

Tancarem portes


Vindrà la nit

portant la son planera,

dolça viatgera

sense marit.

Tancarem portes,

encendrem llums,

són els costums

de la gent noble.

Car l’olla al foc

demana ajut

per a sortir.

Hem de gaudir

d’un aixopluc

prou pobre i fosc.


Dimarts de festa


Ni vestit de pell,

només de franel·la,

lluny la primavera

per trobar poncell.

Les poncelles van

camí de l’escola,

llibres a la bossa,

de segur que aprendran.

Ni el nuvi és ric

ni és a prop el festeig,

tot ho troba lleig

i no vol patir.

I la missa enceta

un dimarts de festa.


Un enamorat


És el vent de dalt

qui arriba al poble,

va vestit de pobre,

vol ensarronar.

Les abelles tanquen

el fet de fer mel,

tornarà l’anhel

a ocupar les cases.

Ous amb llonganissa,

el pa ben torrat

i un vi dels que peta.

Vora la finestra,

hi ha un enamorat

qui l’amor precisa.


Vaig perdre la fe


No en sóc sabedor

de la vostra guerra,

passo per la terra

per guanyar la dot.

Com aniré al cel,

he de conquerir

el més dolç camí

fet de sucre i mel.

Un tal Llucifer

em proposa un tracte

per guanyar doblers.

Em donà poders

i, guanyant-ne quatre,

vaig perdre la fe.


Les comandes de la nit


Les comandes de la nit

han menys pressa que neguit.

Un bon déu m’atura el temps

puix afirma que estic verd,

vaig a feina, torno després,

i, si em despullo, haig fred.

És el cos tan pobrissó,

tan fet a no contestar

que, sovint, el deixo anar

a la casa del record.

No he de demanar res més

que una vida entristida,

sense flors, la vull guarnida,

amb dèries d’anar perdent.


Una lluna matussera


Una lluna matussera

m’acompanya pel camí,

vaig a lloms del meu patir

per a aprendre més de pressa.

Sent amic del no poder,

com procuro els averanys

ben endinsats a la cova.

És una cova pregona

on he de trobar uns estranys

qui tot ho volen saber.

He comptar mesos i dies

fins arribar al compte fet,

vaig anant com homenet

amb ses gràcies amanides.


Amb el cos adolorit


Amb el cos adolorit,

vaig penant amb sacrifici,

em plauria altre vici,

però haig poc esperit.

Els amics, els he perdut,

de sobte, en una juguesca,

he de dir que no haig fermesa

per barallar-me amb el ruc.

Passo hores de cafè

sovintejant un bon got

qui, sensiblement, badalla.

És la darrera batalla

amb un polsim de ma sort

i un garbuix qui espera ser.


Racó poruc


Racó poruc de la insulsa memòria,

allí, on els dies no hauran nits,

estic pendent del somni i la cridòria

de vells gegants, potser antics.

He de llevar-me amb ganes de guanyar

el temps etern de l’esperança,

la plenitud aplega a la mancança,

els homes van cansats de pledejar.

Són massa lluites per poder descansar

dessota un arbre on parla el vent

ensarronant-nos amb mil històries.

No vull per mi la rauxa de les glòries

i aquell pessic de cel on no fa fred

perquè hi ha pressa i històries que contar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (LXXXVII)

14 Novembre, 2021 06:22
Publicat per jjroca, Pensaments festius

He decidit no ser ric, odio anar ben vestit.

Passo tan temps somiant que no me'n queda per viure.

Déu m'enveja, diu que puc anar a l'infern.

Un dia vaig veure la veritat i no la vaig reconèixer.

La solitud és el regne on no trobes a ningú.

La solitud és femenina, l'home ni la nota.

No necessito escriure les memòries per saber que m'he equivocat.

Déu em donà la vida, però és descuidà donar-me la clau.

No crec en la intel·ligència, no l'he vist enlloc.

No em preocupa anar despullat, em preocupen els comentaris.

Si m'imposen un rei, que no me l'acostin.

Déu va imposar el treball quan va veure els efectes de l'oci.

Necessito aprendre, la salut ja me la curaran.

Ben mirat encara sóc un mort prou presentable.

Mentre Déu escriu, el dimoni ho esborra.

És una dona molt maca, no para de fer vendre mocadors.

No és molt intel·ligent, però que me'n dius del cos.

Déu va fer venir el fill, però no hem avançat gaire.

No dubto de mi, dubto del meu cos.

La vellesa és la distància màxima entre el cos i el cervell.

La dona ho dóna tot, l'home agafa el que li convé.

La dona vol que l'home l'ajudi, l'home encara més.

Li he fet observar a Déu que Ell només mira amb un ull.

L'estimava la terra fins que es va fer unes sabates.

He provat de ser savi, però havia de llençar els records.

Estic aprenent a ser humil, només escric en català.

Necessito volar, porteu-me llapis i paper.

Canvio dimoni vell per diablessa sense experiència.

He somiat amb el cel: sospirava i no calia pagar.

Perdona'm Senyor, et vaig confondre amb un predicador.

I si Déu no existeix, qui és l'encarregat d'encendre el sol.

Diu que Déu em castigarà, veig que té poca feina.

Si les dones volen manar, dieu - me: De què o de qui?

La veritat és un brillant de 666 cares.

Estava a punt de descobrir la veritat quan es va tombar el full.

La solitud és la cambra sense miralls.

El dimoni em tempta i jo segueixo sent ruc.

Sóc tan poc espavilat, ignoro perquè vaig vestit d'home.

Déu també vol que li toqui la loteria.

És incòmode viatjar per un mar de diners.

Si voleu que us vegin, torneu-vos ric.

Sóc feliç perquè ni jo em conec.

La felicitat té por, no es queda a casa de ningú.

No us cal patir, vindran dies pitjors.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXXVII)

14 Novembre, 2021 06:17
Publicat per jjroca, Poemes curts

De llevant o de ponent

és el vent qui mou les fulles,

el qui va deixar despulles,

quatre branques, un xic més,

massa força a les altures.


Si he de morir

que sigui al capvespre

o entrant a la nit,

no vull final tendre

ni plorar com mil.


Quan la mossa

em demanava,

com somiava

en ser l'esposa,

anava errada.


Manta hores

de la nit

vénen totes

sense amics,

sempre soles.


He de demanar,

a la mula jove,

que deixi posar

la lluna en un cove,

no sé si ho farà.


Amics i parents

us hauré de dir

que us tinc presents

i que, des d'aquí,

sembleu petitets.


Dessota d'un pi,

la lluna és més bella

i hauria de dir

que sembla una estrella

quan se'n va a dormir.


No hi ha hores

per donar,

les haig totes

per reptar,

són tanoques.


Una casa, vora el prat,

es lleva a trenc d'albada,

mai ho sé si ho fa de grat,

però va emplenant l'estança

de queixes i de comiat.


A les tanques

del meu hort,

veig com passes

i et vull com

tu em demanes.


Massa pobres

van pel món

a les fosques

com tothom,

n'hi ha de sobres.


El rei em demana

que vagi a la guerra,

quan després es cansa,

diu que no vol terra,

ha perdut la gana.


Al reialme

del mai més,

en van quatre,

en tornen tres,

deu haver obstacles.


La mossa em diu

com l'he d'estimar:

amb força, amb caliu,

fins a l'endemà,

després, em somriu.


Amb seixanta

avantpassats,

qui no parla

a desgrat

o bé s'inflama.


Era un pobre amic

sense cap fortuna,

cercava una engruna

de pa de pessic

per dinar a la una.


Us faré saber,

dolces melangies,

que em passo els dies

plorant per no ser:

el valent qui crides.


Vindran, ben porugues,

quatre bruixes velles

cercant les tenebres

i fent pampallugues

quan parlis d'estrelles.


Una rosa i un camí

em duran a l'era,

diu la masovera

que n'està per mi,

després, ve la crema.


Dessota d'un arbre

quan la pluja mou,

espero el condol:

suau, ben amable

per posar-me al jou.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXXXVII)

14 Novembre, 2021 06:12
Publicat per jjroca, Epigrames


Manta hores
de la nit
diuen totes
que he dormit.


Com de foll
és nostre amor,
sense endoll
on posar el cor.


Les angúnies
són així:
mengen, criden,
beuen vi.


Portaré el seny
fins a la tempesta,
per deixar la gresca,
per gaudir-ne menys.


Com un gegant
sense il·lusió,
menjo quan hi ha,
viatjo enlloc.


Les comandes
de la nit
mai es cansen
de venir.


Doneu-me pau
a la tenebra,
una mà estesa
i una clau.


Passeig del dolor
tot pujar al cim,
penso en mig abril
quan em plau dolçor.


La mare demana,
tot mirant el nin,
que acabi febrada,
voldria dormir.


En les velles hores
d'un mes de febrer
penso com pot ser
que s'acabin totes.


A la casa vella,
quan parla la clau,
com diu meravella,
però poc li plau.


Mai he demanat,
perduda feresa,
el tresor quant crema
perquè no ha arribat.


Quan el sol s'enfada
del treball mal fet,
ens porta una flama:
rabiosa, creixent.


Estimo el vent
abans que la tempesta,
però és aquesta
qui mai es perd.


Pobrissó el llop
quan sap que el corder
arribà el primer
per guarir el seu lloc.


Sent tan gran
i matusser,
com m'escau
ser el primer.


Una mossa sola
al balcó estant
mentre va somiant
diu que amor li sobra.


Porteu-me a l'escola
de tinta i paper,
la deixà primer,
però hom l'enyora.


En les ombres
de la nit
massa homes
fan glatir.


Quan li parlo al vent
de jorns de tardor
em porta escalfor
per si agafo fred.


Quatre roses
del jardí
parlen totes
sense dir.


El ruc volia
aprendre a somiar,
la sínia sentia
ni gosa xerrar.


Aparteu-me
un racó de por
per si ve la mort
i es vol distreu-re.
 
No vull haver
més noves primaveres,
desitjo les velles,
les de no glatir més.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Només demano una manta i set poemes més

07 Novembre, 2021 16:08
Publicat per jjroca, Poemes

Només demano una manta


Un passat de meravelles:

una lluna, mil estrelles

i un somni al coixí.

És diumenge pel matí

i haig ganes de fruitar

sense pressa per gaudir.

Els homes seran lleons

i formoses les poncelles,

han de posar-se ben belles,

amb les nobles intencions.

Com que sóc a l’infern,

el dimoni ni m’espanta,

només demano una manta

per si aplega un dur hivern.


Ésser pobre i mendicant


Ésser pobre i mendicant

a despit dels poderosos,

per a ells, tots són mandrosos,

cap ni un, es pot salvar.

En el regne de l’oblit,

he posat les hores toves,

més que massa, seran poques

puix demano fer-me ric.

El cavaller m’acompanya

quan li demano pietat

i acostar-me el sacrifici.

Ser pobre és mal ofici,

pràcticament, l’he deixat

mes la feblesa m’enganya.


Mon amic és tafaner


Mon amic és tafaner,

guaita portes i balcons,

volia ser bon guerrer,

haver dies més que bons.

La batalla pel matí

a un quart i mig de dotze,

l’oponent, el vol mediocre

per guanyar sense patir.

Els reptes que siguin curts,

les poncelles agradoses,

el viure en gran palau.

En tocar dies de pau,

dedicar-se a bones obres,

a la crítica dels muts.


Envoltat de penells


Gairebé ben satisfet,

endrapant a mil fantasmes,

passo la nit mig despert,

mig dormint a les albades.

Els fantasmes són així:

ensarronadors de mena,

com demanen una ofrena

abans d’anar a dormir.

I nosaltres, passerells,

endreçant un curt passat,

volem un futur galdós.

En dinar, de mos en mos,

em lliuro a un despertar

prou envoltat de penells.


He deixat el seu color


Com la fulla, trista i vana,

ha deixat el seu color,

ben cansada d’un amor

qui ha esdevingut galvana.

Han estat les papallones

mitja estona ponent ous,

sense pena, sense sou,

esperant les fredes hores.

Com, cada any, el vell arbre

s’arrauleix i es despulla

amb les ganes de dormir.

La tardor, ho podré dir,

com es mostra, ben poruga,

amb un caire prou amable.


Benvolgudes alegries


Benvolgudes alegries,

perquè, avui, fugiu de mi,

fa setmanes, potser dies,

que comença el meu sentir.

Són els vespres isolats

i les nits ben rancunioses,

trobo espines sense roses

i penses en pobre estat.

Els salvadors, que he tingut,

s’han fet rics sense treballs

ni dolentes intencions.

De deu, set seran bons

i viuran, entre els estralls,

sense penes ni aixoplucs.


En un moment


En un moment,

tot seran meravelles,

hi ha mil estrelles

guardant la nit,

com he dormit

seguint el gest amable,

ben tou, culpable

del pensament.

He de glatir

quan perdi la gran força,

sóc un tanoca

qui vol eixir.

Però, a l’infern,

el temps es perd.


Han de morir


La pluja cau

i parla la tempesta:

Si sou de festa,

torneu, si us plau!

Som els pagesos

els fills d’aquesta terra

qui gruny i es queixa

els primers mesos.

No hem de gaudir

de sons amables

ni d’aventures.

Pobres criatures,

de fet, ben miserables

qui han de morir.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Deslliureu-me d'aquest cos i set poemes més

01 Novembre, 2021 04:54
Publicat per jjroca, Poemes

Deslliureu-me d’aquest cos


Deslliureu-me d’aquest cos

que va dret a l’envellir,

no hauria de patir,

fóra aquest el meu tresor.

Les comandes de la mort

tarden massa en el venir,

a l’infern, toca el glatir,

com voldria tocar el dos.

Però el déu de la dissort

cada dia m’acompanya

i m’escanya lentament.

Hauré d’aplegar als cent

o acabarà ma companya

en un capvespre més dolç.


Li fan mala cara


Un captaire em comentava,

a la vora de la font,

que els rics, qui tenen molt,

encara li fan mala cara.

Decebuts pels grans negocis,

cerquen llum a l’entrellat,

tenen sort, mengen a part,

es maregen prou sovint.

Però els aplega la Parca

quan són enmig de l’encís

i volen copsar l’etern.

El captaire com es perd,

com em deixa atemorit

sospirant sense esperança.


Serà un disbarat


Estimada terra,

benvolguda lluna,

agradosa escuma

qui em porta a la mar.

Serà un disbarat

el conèixer una

de les belles fades,

qui cerca amistances

amb un no parar.

Com tot s’esdevé:

furtiu i mediocre

aspiro a ser noble,

viure en un poble

on ningú em convé.


És un fet poc treballat


A cavall de la fortuna,

entendreixo mon passat,

és el temps d’anar gronxant

entre la terra i la lluna.

Inconeguts germans meus

qui van passant per la vida

amb més pena que fatiga,

amb més heretges que hereus.

És un fet poc treballat:

trobar gràcia a l’infortuni

i misèries a l’engròs.

Un dilluns, aniré al tros,

quan aplegui el mes de juny

per a discutir amb el blat.


Som a la tardor


Caminant pel vell camí,

el meu cos viatja amb mi.

Els arbres com perden fulles,

com s’enlaira el pobre sol,

voldria cercar el condol

i gaudir les pampallugues.

Un conillet em comenta:

com sa herba entristeix

perquè som a la tardor.

Un captaire somiador

cerca ombra on s’assoleix

el pensament més flairós.

I el matí com avança

puix voldria ser a la tarda.


El llaurador en el camp


Passa el sol i xiula el vent

mentre avança cap a ponent.

El llaurador, en el camp,

va discutint amb el ruc,

cap dels dos és saberut

ni es mostra ben galant.

Quan el verd fa l’herba tendra

com es posa a plorar,

com li dol: nou arrencar

per tornar-se trista i seca.

Els minyons, dintre l’escola,

com repassen la lliçó,

amb un llapis de carbó

van llegint la becerola.


Avanço sense caler


Avanço, sense caler,

per la mar del sacrifici,

aprendre quasi és un vici,

et porta a pensar més.

A les taules del cafè

no hi ha joves ni poncelles,

van passant, per les tenebres,

amb un futur prou incert.

Avanço sense caler

perquè el corriol demana

que el trepitgi al dematí.

He de creure perquè sí,

perquè hi ha un rei qui mana

tot dient que li està bé.


Les campanes es revolten


Una mica més enllà,

endevino els fantasmes,

van demanant, a les fades,

hores dolces per a guanyar.

Però s’omple el cloquer

de joves ben engrescats,

volen beure i menjar

i voltejar prou i més.

Les campanes es revolten

i no paren de ballar

anunciant la vella festa.

Un fantasma com es queixa

perquè no pot treballar:

espaordint els vells homes.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (LXXXVI)

01 Novembre, 2021 04:47
Publicat per jjroca, Pensaments festius

Em volen donar feina, és un símptoma preocupant.

Estic perdent el temps, no tinc res per a fer un farcell.

El vaig convidar a veure la meva obra, es va confondre de direcció.

Tenia molts amics i es van acabar els diners.

Parlar està bé, callar és la qualitat dels déus.

Estic preocupat, ja em coneixen massa venedors.

Puc triar: Perdre o no guanyar.

Tinc un bon amic, no sap qui sóc.

Podria ser bombeta, però no em vull escalfar el cap.

Com era feliç, em vaig assegurar un problema.

Em vaig comprar unes sabates, què més m'he de posar?

Estic aprenent força, ara, ja no dormo quan llegeixo.

Potser s'hauria mort, però havia de pagar el metge.

Vaig anar al calvari, ara el tinc a casa.

He escrit un vers, igual arribo a escriure'n dos.

Estic content de trobar-me sense gaire esforç.

Em va proposar ser rei, després va ingressar en un psiquiàtric.

He aconseguit mentir sense enganyar.

Volia pujar al cavall, però he decidit acompanyar-lo.

He estat en un país llunyà, no he aconseguit trepitjar terra.

He anat a comprar i només he aconseguit canviar els diners.

Em pregunto si sóc a casa, encara no m'han manat res.

Tinc una bona sogra, diu que no vol viure més.

Si vols anar al cel, primer has de morir.

He resol un problema, ara n'he creat dos.

Jo també sóc un déu, i el que costa mantenir-ho.

He arribat a una conclusió, és millor no manifestar-la.

Déu és tan complicat que no tracta amb diners.

Entre la claror dels somnis, esdevé la foscor de la vida.

Tinc massa pocs anys per aprendre a ser una pedra.

Si Déu em va posar aquí és perquè en un altre lloc feia nosa.

El millor que recorda un home és el lloc on no voldria anar mai.

Deixeu la porta oberta per si vol entrar la pau.

El camí del demà només el trepitgen els fantasmes.

Em va proposar un negoci, ara m'estic amagant.

Tinc dos vicis: caminar i no aturar-me.

On trobareu un peix més seriós que en una peixateria?

És un home tan feliç que ha oblidat on té els diners.

He decidit no sortir de casa, visc a la terra.

Li he dit que l'estimo, ara, ja farà el que li pertoqui.

Volia comprar una vaca, després, només vaig dibuixar-la.

El que més li preocupa a l'home és no tenir quatre rodes.

Abans d'anar a dormir, he de triar-me un parell de somnis.

Diuen que sóc un somiatruites, només em falta una ampolla de vi blanc.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXXVI)

01 Novembre, 2021 04:41
Publicat per jjroca, Poemes curts

Estimats germans

com les rodalies

van canviant de mans

i es van fem amigues

de petits i grans.


Les més nobles intencions

com van passant el seu temps,

com van guanyant interès

per les estranyes raons

d'aplegar al cap del mes.


És tou el silenci

quan l'ombra és més dolça

i la brisa es posa

dintre l'encanteri

si la tarda és bona.


Res més he de dir

si et trobes sola

i no estàs per mi,

dóna'm una hora

i em veuràs partir.


De la dolça soledat

en sóc conscient

i trafego una ment

qui no para en cap vedat,

es penedeix al moment.


Doneu-me si cal

el menjar de sempre:

quatre grans de pebre,

un polsim de sal,

el vi, el vull negre.


Les comandes del mai més

són isolades,

recorren totes les cases,

es queixen d'aquell no fer,

però, a la fi, es cansen.


Vull engegar

el bagul dels somnis

ple de dimonis

qui han de menar

i tornar-ho en orris.


Massa engolides

en el pas del temps,

totes són amigues

quan ningú les sent,

poc després, s'obliden.


La tarda venia

sense entrebancs,

dormia la vila

entre benestants,

algun cop, delia.


No em posis més

delers a la pensa,

cerco una promesa

per a tot un mes,

després, ve la festa.


El més noble

dels senyors

ha grans dots

mentre l'adore,

després, garrot.


Una bona mossa

no n'està per mi,

es veu que no hi toca,

xerra, sense fi,

amb mans, cos i boca.


Dormien els gegants

vora l'estany,

un dia foren grans

i no em pertany

el comentar: On van?


La barca xerrava

en els trencacolls,

la pesca donava:

aigua fins al coll,

ni el buit emplenava.


M'ha dit el sol

que no surt

perquè el treball li dol

i no puc

deslliurar-lo mentre dorm.


Per no ser

bon pescador,

vaig primer

i ho perdo tot:

estris, diners.


A la casa gran

no li sobren cambres,

totes van lligades

del greix benestant

qui dorm de vegades.


La mossa m'ha dit

que, un cop veig com és,

perdo l'interès

per aplegar al risc

de perdre un poc més.


No havent fama

ni diners,

comento que ésser pagès

us diria com m'agrada,

ho he de ser un poquet més.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXXXVI)

01 Novembre, 2021 04:23
Publicat per jjroca, Epigrames


La més maca
del jardí
quan s'enfada
vol dormir.


En el cor poruc
de la gran rosella
sento com la sega
ha esdevingut.


Com no he de plorar
si cauen estrelles,
si esclaten les velles
sols per demanar.


He deixat el regne
on regna l'oblit,
on vetlla, a la nit,
un gegant maldestre.


Un déu proper
m'ha dit, preocupat:
He anat al mercat,
no he trobat el bé!


Entre tantes melangies
que apleguen al cafè,
tinc les bosses amanides
per si volen tornar a ser.


Porteu-me el son
en coves petits,
els grans són dels rics,
porten plata i or.


Parlant amb els arbres
d'aquell temps passat
m'han dit, en veritat,
com guarden les nafres.


Parlava amb el vent
de dicotomia,
a cops, com s'enfila
o cau al desert.


Les fulles parlen
en el carreró,
com miren i passen
mil dies amb pols.


El rei pensava
al palau estant,
el poble mirava,
li semblava mal.


He cercat promesa,
en tota la plaça,
porto una carbassa
bonica, prou verda.

Si a un déu
no hi ha qui el pari,
cal saber
comprar un dimoni.
 

Amb la son

i un bon coixí,

tot són plors

si és lluny dormir.

 


Per a ser

bon caçador,

dormir poc

i anar el primer.

 

Per saber

d'economia,

és menester

dormir altre dia.

 


Ben begut

i malparlat,

m'han deixat

dormir de gust.

  

És allí on regna

la deessa fortuna,

prop de la finestra

on s'asseu la lluna.

 


Havent fulls

de blanc paper,

fer curulls

no estarà bé.

  

En sortir d'escola,

darrere d'un vidre,

he sentit un llibre

com calla i sadolla.

 


No demanaré

la més gran porfídia:

Haver alegria,

voler quedar bé!

  

Quan la barca

surt del port,

la bocana

ho pensa tot.

 

Parlant amb el sol,
vora del migdia,
la festa em convida
a plànyer-lo del tot.
 
No demano
cap tresor
ni al meu amo
ni al Creador.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs