On he posat aquelles intencions?, i set poemes més
22 Novembre, 2021 21:31
Publicat per jjroca,
Poemes
On he posat aquelles intencions?
Estic prenyat de sons i de mentides,
d’un clar garbuix innoblement tractat,
com cada vespre, espero el disbarat
per a gaudir de lletres afeblides.
On he posat aquelles intencions
que m’emportaven al deure inconegut
sense albirar on guanyaré albades?
Hauré per rei el sol dels jorns amables
per comentar que res hauré perdut
en les grans presses que porten somicons.
Vianant del món, oblido l’equipatge
puix volo sol per planes i camins,
en el meu temps, viatjo mar endins
per a trobar: tresors i bon oratge.
Parleu-me clar
Parleu-me clar
de les idees vanes,
sense esperances
ni dolç lluitar.
Heu de saber
que parlo dels comiats,
d’amors emprats,
d’un lluny proper.
Si he de partir,
necessito un cavall
o, almenys, un ase.
Seré culpable
de perdre, camí avall,
el meu sofrir.
Sol solet
Sol, solet i barca vella
per la riba navegant,
un pregunta: Fins a quan
haurem eixa meravella?
El mariner és prou torrat,
es lleva a l’hora tardana,
vent i vela senten calma,
van les ones empaitant.
Els somnis han de ser així:
esmaperduts i prou nobles,
sense pena en el marxar.
Sento un viure tou i clar
de guerrers vinguts a pobres
qui s’acosten al morir.
Mon amor està venut
Simplement, hauré de dir
que odio el mal dormir.
Porto hores de tempesta
amagat dintre del llit,
els sorolls em fan glatir,
em recullo a tota pressa.
En un dia prou llunyà,
vaig conquerir mon castell,
un racó, diríem vell,
on ningú demana entrar.
Entre les fulles del pi
mon amor està venut,
sóc pobrissó, camacurt
i servent dels enemics.
Menjo flors
M’he de lliurar a l’ampla soledat
un cop acabi la pobra aventura,
mon petit déu és qui em procura:
un cor altiu, un cor sensat.
Entre ombres i tenebres,
gairebé estic segur,
haig la pensa d’un perdut
qui va encetant primaveres.
Donaré, per tota llei,
el desig d’un traginer
qui corre per les dreceres.
Les ganes les tinc senceres,
menjo flors si han bon verd
i s’amaguen a l’herbei.
Vent de dalt
Benvolguda providència
qui és la mare de la ciència
de porucs i perdedors.
He deixat els meus amors
en haver poca paciència
i oblidar: joies i flors.
Al castell, sense esperança,
viu una poncella galdosa,
de poc, ha estat amorosa
i de pensa no en duu massa.
Com li faria festeig
si ella fora principal,
però, quan a prop la veig,
li fujo com vent de dalt.
Ser ben lleig
Tot parlant amb el dimoni,
d’un futur ben poc probable,
he de dir: He estat culpable,
però prego que no es noti!
M’entrebanco, amb els pecats,
quan desvetllo per la nit,
sóc pobre, gens eixerit,
ben dolent per fer bondat.
El dimoni, en el passeig,
em posà dalt la muntanya
per oferir-me mig món.
Potser mai sabré el com,
però, deixant la lleganya,
vaig encetar ser ben lleig.
Minsa estança
Capità sense vaixell,
rei poruc sense corona,
he passat hores i estona
procurant fer-me més bell.
Com la mossa em somriu,
enceto nou paradís,
però ve el desencís
per a desfer-me el niu.
Toca l’hora de casar
i la mossa es prepara
per ser reina sense rei.
He demanat nova llei
per trobar esposa i casa
minsa estança amb bona llar.
Tancarem portes i set poemes més
14 Novembre, 2021 06:27
Publicat per jjroca,
Poemes
Tancarem portes
Vindrà la nit
portant la son planera,
dolça viatgera
sense marit.
Tancarem portes,
encendrem llums,
són els costums
de la gent noble.
Car l’olla al foc
demana ajut
per a sortir.
Hem de gaudir
d’un aixopluc
prou pobre i fosc.
Dimarts de festa
Ni vestit de pell,
només de franel·la,
lluny la primavera
per trobar poncell.
Les poncelles van
camí de l’escola,
llibres a la bossa,
de segur que aprendran.
Ni el nuvi és ric
ni és a prop el festeig,
tot ho troba lleig
i no vol patir.
I la missa enceta
un dimarts de festa.
Un enamorat
És el vent de dalt
qui arriba al poble,
va vestit de pobre,
vol ensarronar.
Les abelles tanquen
el fet de fer mel,
tornarà l’anhel
a ocupar les cases.
Ous amb llonganissa,
el pa ben torrat
i un vi dels que peta.
Vora la finestra,
hi ha un enamorat
qui l’amor precisa.
Vaig perdre la fe
No en sóc sabedor
de la vostra guerra,
passo per la terra
per guanyar la dot.
Com aniré al cel,
he de conquerir
el més dolç camí
fet de sucre i mel.
Un tal Llucifer
em proposa un tracte
per guanyar doblers.
Em donà poders
i, guanyant-ne quatre,
vaig perdre la fe.
Les comandes de la nit
Les comandes de la nit
han menys pressa que neguit.
Un bon déu m’atura el temps
puix afirma que estic verd,
vaig a feina, torno després,
i, si em despullo, haig fred.
És el cos tan pobrissó,
tan fet a no contestar
que, sovint, el deixo anar
a la casa del record.
No he de demanar res més
que una vida entristida,
sense flors, la vull guarnida,
amb dèries d’anar perdent.
Una lluna matussera
Una lluna matussera
m’acompanya pel camí,
vaig a lloms del meu patir
per a aprendre més de pressa.
Sent amic del no poder,
com procuro els averanys
ben endinsats a la cova.
És una cova pregona
on he de trobar uns estranys
qui tot ho volen saber.
He comptar mesos i dies
fins arribar al compte fet,
vaig anant com homenet
amb ses gràcies amanides.
Amb el cos adolorit
Amb el cos adolorit,
vaig penant amb sacrifici,
em plauria altre vici,
però haig poc esperit.
Els amics, els he perdut,
de sobte, en una juguesca,
he de dir que no haig fermesa
per barallar-me amb el ruc.
Passo hores de cafè
sovintejant un bon got
qui, sensiblement, badalla.
És la darrera batalla
amb un polsim de ma sort
i un garbuix qui espera ser.
Racó poruc
Racó poruc de la insulsa memòria,
allí, on els dies no hauran nits,
estic pendent del somni i la cridòria
de vells gegants, potser antics.
He de llevar-me amb ganes de guanyar
el temps etern de l’esperança,
la plenitud aplega a la mancança,
els homes van cansats de pledejar.
Són massa lluites per poder descansar
dessota un arbre on parla el vent
ensarronant-nos amb mil històries.
No vull per mi la rauxa de les glòries
i aquell pessic de cel on no fa fred
perquè hi ha pressa i històries que contar.
Pensaments festius (LXXXVII)
14 Novembre, 2021 06:22
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
He decidit no ser ric, odio anar ben vestit.
Passo tan temps somiant que no me'n queda per viure.
Déu m'enveja, diu que puc anar a l'infern.
Un dia vaig veure la veritat i no la vaig reconèixer.
La solitud és el regne on no trobes a ningú.
La solitud és femenina, l'home ni la nota.
No necessito escriure les memòries per saber que m'he equivocat.
Déu em donà la vida, però és descuidà donar-me la clau.
No crec en la intel·ligència, no l'he vist enlloc.
No em preocupa anar despullat, em preocupen els comentaris.
Si m'imposen un rei, que no me l'acostin.
Déu va imposar el treball quan va veure els efectes de l'oci.
Necessito aprendre, la salut ja me la curaran.
Ben mirat encara sóc un mort prou presentable.
Mentre Déu escriu, el dimoni ho esborra.
És una dona molt maca, no para de fer vendre mocadors.
No és molt intel·ligent, però que me'n dius del cos.
Déu va fer venir el fill, però no hem avançat gaire.
No dubto de mi, dubto del meu cos.
La vellesa és la distància màxima entre el cos i el cervell.
La dona ho dóna tot, l'home agafa el que li convé.
La dona vol que l'home l'ajudi, l'home encara més.
Li he fet observar a Déu que Ell només mira amb un ull.
L'estimava la terra fins que es va fer unes sabates.
He provat de ser savi, però havia de llençar els records.
Estic aprenent a ser humil, només escric en català.
Necessito volar, porteu-me llapis i paper.
Canvio dimoni vell per diablessa sense experiència.
He somiat amb el cel: sospirava i no calia pagar.
Perdona'm Senyor, et vaig confondre amb un predicador.
I si Déu no existeix, qui és l'encarregat d'encendre el sol.
Diu que Déu em castigarà, veig que té poca feina.
Si les dones volen manar, dieu - me: De què o de qui?
La veritat és un brillant de 666 cares.
Estava a punt de descobrir la veritat quan es va tombar el full.
La solitud és la cambra sense miralls.
El dimoni em tempta i jo segueixo sent ruc.
Sóc tan poc espavilat, ignoro perquè vaig vestit d'home.
Déu també vol que li toqui la loteria.
És incòmode viatjar per un mar de diners.
Si voleu que us vegin, torneu-vos ric.
Sóc feliç perquè ni jo em conec.
La felicitat té por, no es queda a casa de ningú.
No us cal patir, vindran dies pitjors.
Poemes curts (LXXXVII)
14 Novembre, 2021 06:17
Publicat per jjroca,
Poemes curts
De llevant o de ponent
és el vent qui mou les fulles,
el qui va deixar despulles,
quatre branques, un xic més,
massa força a les altures.
Si he de morir
que sigui al capvespre
o entrant a la nit,
no vull final tendre
ni plorar com mil.
Quan la mossa
em demanava,
com somiava
en ser l'esposa,
anava errada.
Manta hores
de la nit
vénen totes
sense amics,
sempre soles.
He de demanar,
a la mula jove,
que deixi posar
la lluna en un cove,
no sé si ho farà.
Amics i parents
us hauré de dir
que us tinc presents
i que, des d'aquí,
sembleu petitets.
Dessota d'un pi,
la lluna és més bella
i hauria de dir
que sembla una estrella
quan se'n va a dormir.
No hi ha hores
per donar,
les haig totes
per reptar,
són tanoques.
Una casa, vora el prat,
es lleva a trenc d'albada,
mai ho sé si ho fa de grat,
però va emplenant l'estança
de queixes i de comiat.
A les tanques
del meu hort,
veig com passes
i et vull com
tu em demanes.
Massa pobres
van pel món
a les fosques
com tothom,
n'hi ha de sobres.
El rei em demana
que vagi a la guerra,
quan després es cansa,
diu que no vol terra,
ha perdut la gana.
Al reialme
del mai més,
en van quatre,
en tornen tres,
deu haver obstacles.
La mossa em diu
com l'he d'estimar:
amb força, amb caliu,
fins a l'endemà,
després, em somriu.
Amb seixanta
avantpassats,
qui no parla
a desgrat
o bé s'inflama.
Era un pobre amic
sense cap fortuna,
cercava una engruna
de pa de pessic
per dinar a la una.
Us faré saber,
dolces melangies,
que em passo els dies
plorant per no ser:
el valent qui crides.
Vindran, ben porugues,
quatre bruixes velles
cercant les tenebres
i fent pampallugues
quan parlis d'estrelles.
Una rosa i un camí
em duran a l'era,
diu la masovera
que n'està per mi,
després, ve la crema.
Dessota d'un arbre
quan la pluja mou,
espero el condol:
suau, ben amable
per posar-me al jou.
Epigrames (LXXXVII)
14 Novembre, 2021 06:12
Publicat per jjroca,
Epigrames
Manta hores
de la nit
diuen totes
que he dormit.
Com de foll
és nostre amor,
sense endoll
on posar el cor.
Les angúnies
són així:
mengen, criden,
beuen vi.
Portaré el seny
fins a la tempesta,
per deixar la gresca,
per gaudir-ne menys.
Com un gegant
sense il·lusió,
menjo quan hi ha,
viatjo enlloc.
Les comandes
de la nit
mai es cansen
de venir.
Doneu-me pau
a la tenebra,
una mà estesa
i una clau.
Passeig del dolor
tot pujar al cim,
penso en mig abril
quan em plau dolçor.
La mare demana,
tot mirant el nin,
que acabi febrada,
voldria dormir.
En les velles hores
d'un mes de febrer
penso com pot ser
que s'acabin totes.
A la casa vella,
quan parla la clau,
com diu meravella,
però poc li plau.
Mai he demanat,
perduda feresa,
el tresor quant crema
perquè no ha arribat.
Quan el sol s'enfada
del treball mal fet,
ens porta una flama:
rabiosa, creixent.
Estimo el vent
abans que la tempesta,
però és aquesta
qui mai es perd.
Pobrissó el llop
quan sap que el corder
arribà el primer
per guarir el seu lloc.
Sent tan gran
i matusser,
com m'escau
ser el primer.
Una mossa sola
al balcó estant
mentre va somiant
diu que amor li sobra.
Porteu-me a l'escola
de tinta i paper,
la deixà primer,
però hom l'enyora.
En les ombres
de la nit
massa homes
fan glatir.
Quan li parlo al vent
de jorns de tardor
em porta escalfor
per si agafo fred.
Quatre roses
del jardí
parlen totes
sense dir.
El ruc volia
aprendre a somiar,
la sínia sentia
ni gosa xerrar.
Aparteu-me
un racó de por
per si ve la mort
i es vol distreu-re.
No vull haver
més noves primaveres,
desitjo les velles,
les de no glatir més.
Només demano una manta i set poemes més
07 Novembre, 2021 16:08
Publicat per jjroca,
Poemes
Només demano una manta
Un passat de meravelles:
una lluna, mil estrelles
i un somni al coixí.
És diumenge pel matí
i haig ganes de fruitar
sense pressa per gaudir.
Els homes seran lleons
i formoses les poncelles,
han de posar-se ben belles,
amb les nobles intencions.
Com que sóc a l’infern,
el dimoni ni m’espanta,
només demano una manta
per si aplega un dur hivern.
Ésser pobre i mendicant
Ésser pobre i mendicant
a despit dels poderosos,
per a ells, tots són mandrosos,
cap ni un, es pot salvar.
En el regne de l’oblit,
he posat les hores toves,
més que massa, seran poques
puix demano fer-me ric.
El cavaller m’acompanya
quan li demano pietat
i acostar-me el sacrifici.
Ser pobre és mal ofici,
pràcticament, l’he deixat
mes la feblesa m’enganya.
Mon amic és tafaner
Mon amic és tafaner,
guaita portes i balcons,
volia ser bon guerrer,
haver dies més que bons.
La batalla pel matí
a un quart i mig de dotze,
l’oponent, el vol mediocre
per guanyar sense patir.
Els reptes que siguin curts,
les poncelles agradoses,
el viure en gran palau.
En tocar dies de pau,
dedicar-se a bones obres,
a la crítica dels muts.
Envoltat de penells
Gairebé ben satisfet,
endrapant a mil fantasmes,
passo la nit mig despert,
mig dormint a les albades.
Els fantasmes són així:
ensarronadors de mena,
com demanen una ofrena
abans d’anar a dormir.
I nosaltres, passerells,
endreçant un curt passat,
volem un futur galdós.
En dinar, de mos en mos,
em lliuro a un despertar
prou envoltat de penells.
He deixat el seu color
Com la fulla, trista i vana,
ha deixat el seu color,
ben cansada d’un amor
qui ha esdevingut galvana.
Han estat les papallones
mitja estona ponent ous,
sense pena, sense sou,
esperant les fredes hores.
Com, cada any, el vell arbre
s’arrauleix i es despulla
amb les ganes de dormir.
La tardor, ho podré dir,
com es mostra, ben poruga,
amb un caire prou amable.
Benvolgudes alegries
Benvolgudes alegries,
perquè, avui, fugiu de mi,
fa setmanes, potser dies,
que comença el meu sentir.
Són els vespres isolats
i les nits ben rancunioses,
trobo espines sense roses
i penses en pobre estat.
Els salvadors, que he tingut,
s’han fet rics sense treballs
ni dolentes intencions.
De deu, set seran bons
i viuran, entre els estralls,
sense penes ni aixoplucs.
En un moment
En un moment,
tot seran meravelles,
hi ha mil estrelles
guardant la nit,
com he dormit
seguint el gest amable,
ben tou, culpable
del pensament.
He de glatir
quan perdi la gran força,
sóc un tanoca
qui vol eixir.
Però, a l’infern,
el temps es perd.
Han de morir
La pluja cau
i parla la tempesta:
Si sou de festa,
torneu, si us plau!
Som els pagesos
els fills d’aquesta terra
qui gruny i es queixa
els primers mesos.
No hem de gaudir
de sons amables
ni d’aventures.
Pobres criatures,
de fet, ben miserables
qui han de morir.
Deslliureu-me d'aquest cos i set poemes més
01 Novembre, 2021 04:54
Publicat per jjroca,
Poemes
Deslliureu-me d’aquest cos
Deslliureu-me d’aquest cos
que va dret a l’envellir,
no hauria de patir,
fóra aquest el meu tresor.
Les comandes de la mort
tarden massa en el venir,
a l’infern, toca el glatir,
com voldria tocar el dos.
Però el déu de la dissort
cada dia m’acompanya
i m’escanya lentament.
Hauré d’aplegar als cent
o acabarà ma companya
en un capvespre més dolç.
Li fan mala cara
Un captaire em comentava,
a la vora de la font,
que els rics, qui tenen molt,
encara li fan mala cara.
Decebuts pels grans negocis,
cerquen llum a l’entrellat,
tenen sort, mengen a part,
es maregen prou sovint.
Però els aplega la Parca
quan són enmig de l’encís
i volen copsar l’etern.
El captaire com es perd,
com em deixa atemorit
sospirant sense esperança.
Serà un disbarat
Estimada terra,
benvolguda lluna,
agradosa escuma
qui em porta a la mar.
Serà un disbarat
el conèixer una
de les belles fades,
qui cerca amistances
amb un no parar.
Com tot s’esdevé:
furtiu i mediocre
aspiro a ser noble,
viure en un poble
on ningú em convé.
És un fet poc treballat
A cavall de la fortuna,
entendreixo mon passat,
és el temps d’anar gronxant
entre la terra i la lluna.
Inconeguts germans meus
qui van passant per la vida
amb més pena que fatiga,
amb més heretges que hereus.
És un fet poc treballat:
trobar gràcia a l’infortuni
i misèries a l’engròs.
Un dilluns, aniré al tros,
quan aplegui el mes de juny
per a discutir amb el blat.
Som a la tardor
Caminant pel vell camí,
el meu cos viatja amb mi.
Els arbres com perden fulles,
com s’enlaira el pobre sol,
voldria cercar el condol
i gaudir les pampallugues.
Un conillet em comenta:
com sa herba entristeix
perquè som a la tardor.
Un captaire somiador
cerca ombra on s’assoleix
el pensament més flairós.
I el matí com avança
puix voldria ser a la tarda.
El llaurador en el camp
Passa el sol i xiula el vent
mentre avança cap a ponent.
El llaurador, en el camp,
va discutint amb el ruc,
cap dels dos és saberut
ni es mostra ben galant.
Quan el verd fa l’herba tendra
com es posa a plorar,
com li dol: nou arrencar
per tornar-se trista i seca.
Els minyons, dintre l’escola,
com repassen la lliçó,
amb un llapis de carbó
van llegint la becerola.
Avanço sense caler
Avanço, sense caler,
per la mar del sacrifici,
aprendre quasi és un vici,
et porta a pensar més.
A les taules del cafè
no hi ha joves ni poncelles,
van passant, per les tenebres,
amb un futur prou incert.
Avanço sense caler
perquè el corriol demana
que el trepitgi al dematí.
He de creure perquè sí,
perquè hi ha un rei qui mana
tot dient que li està bé.
Les campanes es revolten
Una mica més enllà,
endevino els fantasmes,
van demanant, a les fades,
hores dolces per a guanyar.
Però s’omple el cloquer
de joves ben engrescats,
volen beure i menjar
i voltejar prou i més.
Les campanes es revolten
i no paren de ballar
anunciant la vella festa.
Un fantasma com es queixa
perquè no pot treballar:
espaordint els vells homes.
Pensaments festius (LXXXVI)
01 Novembre, 2021 04:47
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Em volen donar feina, és un símptoma preocupant.
Estic perdent el temps, no tinc res per a fer un farcell.
El vaig convidar a veure la meva obra, es va confondre de direcció.
Tenia molts amics i es van acabar els diners.
Parlar està bé, callar és la qualitat dels déus.
Estic preocupat, ja em coneixen massa venedors.
Puc triar: Perdre o no guanyar.
Tinc un bon amic, no sap qui sóc.
Podria ser bombeta, però no em vull escalfar el cap.
Com era feliç, em vaig assegurar un problema.
Em vaig comprar unes sabates, què més m'he de posar?
Estic aprenent força, ara, ja no dormo quan llegeixo.
Potser s'hauria mort, però havia de pagar el metge.
Vaig anar al calvari, ara el tinc a casa.
He escrit un vers, igual arribo a escriure'n dos.
Estic content de trobar-me sense gaire esforç.
Em va proposar ser rei, després va ingressar en un psiquiàtric.
He aconseguit mentir sense enganyar.
Volia pujar al cavall, però he decidit acompanyar-lo.
He estat en un país llunyà, no he aconseguit trepitjar terra.
He anat a comprar i només he aconseguit canviar els diners.
Em pregunto si sóc a casa, encara no m'han manat res.
Tinc una bona sogra, diu que no vol viure més.
Si vols anar al cel, primer has de morir.
He resol un problema, ara n'he creat dos.
Jo també sóc un déu, i el que costa mantenir-ho.
He arribat a una conclusió, és millor no manifestar-la.
Déu és tan complicat que no tracta amb diners.
Entre la claror dels somnis, esdevé la foscor de la vida.
Tinc massa pocs anys per aprendre a ser una pedra.
Si Déu em va posar aquí és perquè en un altre lloc feia nosa.
El millor que recorda un home és el lloc on no voldria anar mai.
Deixeu la porta oberta per si vol entrar la pau.
El camí del demà només el trepitgen els fantasmes.
Em va proposar un negoci, ara m'estic amagant.
Tinc dos vicis: caminar i no aturar-me.
On trobareu un peix més seriós que en una peixateria?
És un home tan feliç que ha oblidat on té els diners.
He decidit no sortir de casa, visc a la terra.
Li he dit que l'estimo, ara, ja farà el que li pertoqui.
Volia comprar una vaca, després, només vaig dibuixar-la.
El que més li preocupa a l'home és no tenir quatre rodes.
Abans d'anar a dormir, he de triar-me un parell de somnis.
Diuen que sóc un somiatruites, només em falta una ampolla de vi blanc.
Poemes curts (LXXXVI)
01 Novembre, 2021 04:41
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Estimats germans
com les rodalies
van canviant de mans
i es van fem amigues
de petits i grans.
Les més nobles intencions
com van passant el seu temps,
com van guanyant interès
per les estranyes raons
d'aplegar al cap del mes.
És tou el silenci
quan l'ombra és més dolça
i la brisa es posa
dintre l'encanteri
si la tarda és bona.
Res més he de dir
si et trobes sola
i no estàs per mi,
dóna'm una hora
i em veuràs partir.
De la dolça soledat
en sóc conscient
i trafego una ment
qui no para en cap vedat,
es penedeix al moment.
Doneu-me si cal
el menjar de sempre:
quatre grans de pebre,
un polsim de sal,
el vi, el vull negre.
Les comandes del mai més
són isolades,
recorren totes les cases,
es queixen d'aquell no fer,
però, a la fi, es cansen.
Vull engegar
el bagul dels somnis
ple de dimonis
qui han de menar
i tornar-ho en orris.
Massa engolides
en el pas del temps,
totes són amigues
quan ningú les sent,
poc després, s'obliden.
La tarda venia
sense entrebancs,
dormia la vila
entre benestants,
algun cop, delia.
No em posis més
delers a la pensa,
cerco una promesa
per a tot un mes,
després, ve la festa.
El més noble
dels senyors
ha grans dots
mentre l'adore,
després, garrot.
Una bona mossa
no n'està per mi,
es veu que no hi toca,
xerra, sense fi,
amb mans, cos i boca.
Dormien els gegants
vora l'estany,
un dia foren grans
i no em pertany
el comentar: On van?
La barca xerrava
en els trencacolls,
la pesca donava:
aigua fins al coll,
ni el buit emplenava.
M'ha dit el sol
que no surt
perquè el treball li dol
i no puc
deslliurar-lo mentre dorm.
Per no ser
bon pescador,
vaig primer
i ho perdo tot:
estris, diners.
A la casa gran
no li sobren cambres,
totes van lligades
del greix benestant
qui dorm de vegades.
La mossa m'ha dit
que, un cop veig com és,
perdo l'interès
per aplegar al risc
de perdre un poc més.
No havent fama
ni diners,
comento que ésser pagès
us diria com m'agrada,
ho he de ser un poquet més.
Epigrames (LXXXVI)
01 Novembre, 2021 04:23
Publicat per jjroca,
Epigrames
La més maca
del jardí
quan s'enfada
vol dormir.
En el cor poruc
de la gran rosella
sento com la sega
ha esdevingut.
Com no he de plorar
si cauen estrelles,
si esclaten les velles
sols per demanar.
He deixat el regne
on regna l'oblit,
on vetlla, a la nit,
un gegant maldestre.
Un déu proper
m'ha dit, preocupat:
He anat al mercat,
no he trobat el bé!
Entre tantes melangies
que apleguen al cafè,
tinc les bosses amanides
per si volen tornar a ser.
Porteu-me el son
en coves petits,
els grans són dels rics,
porten plata i or.
Parlant amb els arbres
d'aquell temps passat
m'han dit, en veritat,
com guarden les nafres.
Parlava amb el vent
de dicotomia,
a cops, com s'enfila
o cau al desert.
Les fulles parlen
en el carreró,
com miren i passen
mil dies amb pols.
El rei pensava
al palau estant,
el poble mirava,
li semblava mal.
He cercat promesa,
en tota la plaça,
porto una carbassa
bonica, prou verda.
Si a un déu
no hi ha qui el pari,
cal saber
comprar un dimoni.
Amb la son
i un bon coixí,
tot són plors
si és lluny dormir.
Per a ser
bon caçador,
dormir poc
i anar el primer.
Per saber
d'economia,
és menester
dormir altre dia.
Ben begut
i malparlat,
m'han deixat
dormir de gust.
És allí on regna
la deessa fortuna,
prop de la finestra
on s'asseu la lluna.
Havent fulls
de blanc paper,
fer curulls
no estarà bé.
En sortir d'escola,
darrere d'un vidre,
he sentit un llibre
com calla i sadolla.
No demanaré
la més gran porfídia:
Haver alegria,
voler quedar bé!
Quan la barca
surt del port,
la bocana
ho pensa tot.
Parlant amb el sol,
vora del migdia,
la festa em convida
a plànyer-lo del tot.
No demano
cap tresor
ni al meu amo
ni al Creador.