Dos poemes exagerats i deu pensaments divins
29 Maig, 2010 20:10
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Massa
Massa pedres té el carrer,
totes parlen sense mida,
qualsevol llum és boirina,
esquifida, davant teu.
Massa cases, en passar,
em diuen el que convida:
Una suor, l’enganyifa,
un fugir sense comiat!
Massa portes benestants,
uns veïns fent teranyina,
uns capvespres tan distants
prou estreta la camisa.
Massa tardes sense nit,
la mare fent trobadissa,
com enyoro aquesta brisa
de caure en gran oblit.
Voleu més
Llavors véns i, amb tu, vindrà
el neguit, el so trencat,
un començar mil paraules
el tremolor de les mans.
El sentir de cor: T’estimo!,
el volar sense destorb,
aplegar, trobar-ho tot,
esdevenir home minso.
Una llàgrima sobtada,
dessota rierol de llum,
un saber-me prou vençut
sense guerra ni batalla.
Un pensament enlairat,
recollit, en un tancat,
un sospir d’enamorat,
sense ordre ni saviesa.
Amb la roba tota estesa,
camallarg i nu del tot,
pregonar: Per tu, sóc or!
Voleu més avinentesa!
Pensaments divins
A l’infern et prenen el cotxe, si només saps anar amb quatre rodes.
Satanàs no confia en Déu, s’ha fet un pla de pensions.
Déu va crear l’home, no ho ha superat.
L’home anirà a l’infern, però es pagarà el bitllet.
Suposo que la clau del cel és de xocolata.
Al cel, per “maitines”, porten cafè amb llet.
Podeu pregar a Déu, però no sol venir abans de les onze.
Déu ha pensat que la segona creació serà per internet.
Déu no ho té clar, de vegades pensa que és Satanàs.
El cel té una crisi de principis, s’ha salvat un cantant de rock.
Dos poemes sense enrenou i deu pensaments educatius
26 Maig, 2010 19:56
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Cerco l’ enrenou
Enceta abril, sense pressa,
dies feixucs, plens de fugir,
arriba sol, guanya la fresca,
tebi caliu, astre adormit.
Afora, al pla, somia rosella,
vol camp de blat, noble, eixerit,
ben dintre casa no hi ha tempesta,
passa, a la llar, monstre pansit.
Al matí, aixeco, cansada guerra,
entre promeses, tresor distant,
és encanteri qui deixa serra,
pocs els pastors, poc aviram.
Llavors començo: Tornant- me petit,
buidant misèries pel brocal del pou,
tan minsa gana, sentint-me atordit,
miro la finestra, cerco l’enrenou!
Poc enrenou
On són els vents i les tempestes?
On pare Zeus posa el seu niu?
On vagaran les hores dolces?
On trobaré els porucs grills?
Poca calor hi ha a la contrada,
les orenetes cercant la llar,
les mosques velles han oblidat:
On és la mel? On la mainada?
Volen atònites pel fumeral,
sense entreveure llur paradís,
són les bestioles del mai anar,
resten ben soles, troben l’ occit.
Entre disbauxes, entre silencis,
passa un abril, fred i seré,
ni somia pluja ni vol el vent,
poc enrenou, trobar qui pregui.
Pensaments educatius
La classe és una barca ensinistrada en els remolins.
Els alumnes saben que, si crido, després vindrà la feina.
Ells proven de menjar mestres, però no tenen metodologia.
No defenso els alumnes, només procuro allunyar-los.
La classe va començar mal, ningú volia sortir.
La meva força és la resistència al pas del temps.
He provat d' ensenyar, hi havia massa dents pel camí.
Proveu d'errar, entrareu en el pou de la saviesa.
El mestre era dolent, no trobaven el seu punt dèbil.
No necessitareu cuirassa, però no descuideu l' espasa.
Dos poemes de mariners i deu epitafis
24 Maig, 2010 21:41
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Vida eixuta
Tarda llarga, barca bruna
tot somiant el paradís,
el mariner malaltís,
tot patint per la fortuna.
El port, ara, massa gran,
massa buit, minso de fressa,
té la lluna tota estesa,
els mariners al voltant.
A taverna, melangies,
a la taula, negre vi,
a la casa, tot patir,
poca carn, massa amanides.
De tant en tant, la guitarra
com s’esguerra en un cantó,
només canta una cançó:
Vida eixuta i massa llarga!
Torna a la vida
Entre ones, tota mar
amanida a fer promeses,
el mariner, sense presses,
va navegant, va tombant.
Quatre caixes massa buides,
per la riba van gronxant,
van, de port a port, viatjant,
entre penes i enganyifes.
Riu estret, de sobte, es torna
el camí del mariner,
abans, sempre el primer,
ara, li dol el que toca.
On han quedat els desitjos,
les empreses per a fer?
Avui, ni pot quedar bé,
es va morint sense riscos.
Torna a la vida, al gran port,
endinsa somnis estranys,
prega, demana més anys,
una plaça, amb tot el sol.
Epitafis
Vivia de miracle.
Perdoneu per l’ensurt.
No vingueu sense demanar hora.
Déu arribarà més tard.
Li vaig dir que volava malament.
Us donaré un consell...
Sempre acabo refredant-me.
Em va prendre el cor.
He decidit demanar el trasllat.
Estic llegint un llibre d’ auto-ajuda.
El ruc
22 Maig, 2010 16:49
Publicat per jjroca,
Aproximacions
El ruc:
1) Sempre és a punt per tornar a l’escola.
2) Ordena el seu pas i evita endarrerir.
3) Coneix l’ home per la grandària de la verga.
4) Pensa com un home sense manifestar-se.
5) Sap que les orelles el podrien avergonyir.
6) Estima camins plans sense solcs.
7) Aconsella el pagès en la grandària de les finques.
8) Prefereix estalviar-se la manta.
9) Sap que la lletra a és el principi de tots els camins.
10) Evita anar a la universitat per no crear més confusió.
Dos poemes d'ermita i deu pensaments divins
19 Maig, 2010 20:20
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Pel camí
Pel camí que va a l’ermita,
vaig, de sobte, prou cansat,
diríem: Potser l’edat
o la pressa quan s’enfila!
Allí, trobo vells pagesos
amb ganes de fer enrenou:
El vint-i-cinc tinc el sou,
pocs diners per ser malmesos!
Pel camí que va a l’ermita,
veig com s’encallen els anys,
a la vora tot paranys,
és tan fosca aquesta vida.
Ara, aturo un moment,
em distrec amb la contrada
és una vall que s’ufana
en febleses i volers.
Pel camí que va a l’ermita,
he trobat una rosella.
Bon capvespre!, anuncia.
És la jove primavera!
Com aplego al capdamunt,
tot rialler i fatigat,
el camí ha fet bondat,
només mira, fa l' ull cluc.
La torna
Descansat, prou eixerit
amb desig de ser a la plana,
una pressa s’encomana:
És prou tard, he de partir!
A les primeres gambades,
davallant sense aturar,
com la vista ha d’anar
entre arbres i petjades.
Dessota, amb l'ampla vall,
vora nit sense tempesta,
un esperit manifesta
la dèria de l’arribar.
Vora el camí de la sèquia
com onegen orenetes,
tot xisclant, estan contentes,
han aplegat al migdia.
Passa a passa, a corre-cuita
amb les ganes del minyó,
vaig avançant sense por,
camí de casa, enfilant.
Tot just donar el giravolt
veig el cim del campanar,
com les set han de tocar
sense campanes al vol.
La lluna ara s’enfila
al capdamunt del castell,
voldria ser un donzell,
cavaller de llança prima.
Però el poble s’il·lumina
tot trencant el vell encís,
guerrer sense paradís,
només somnis i boirina.
Pensaments divins
Al cel, no es pot cantar mentre duri el rosari.
Judes no vol ni tomates de penjar.
Sant Miquel no sortirà, hi ha àngels nous.
Satanàs posarà una mica de blau a les capes noves.
Déu està pensant en celebrar Nadal el mes de maig.
Déu ens vol salvar a tots, ha augmentat la pòlissa d’assegurances.
Déu està amb mi, però no aconsegueixo veure-li els peus.
Déu meu: Si m’augmenten el jornal, us convido a berenar!
Satanàs no m’estima, diu que faig bona olor.
Dos poemes de cluc i deu pensaments educatius
16 Maig, 2010 17:50
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Els ulls acluco
No tinc amo ni em plau
el so poruc del rellotge,
de la terra sóc hostatge,
tot cercant el bé i la pau.
M’acaronen les tenebres,
que esvaloten cavallers,
com traginen el després,
com apleguen sense regnes.
No tinc amo ni servent,
la meva casa és planera,
un pou prou fons, la figuera,
una tarda sense fred.
Les aures em fan contalles,
difícils d’assimilar,
en el cim del batallar
es queden poques vegades.
I la lluna ve a trobar-me
ajagut, sense fer res,
li comento que no sé,
ella gruny i vol trucar-me.
He de ser un altre heroi
de la deessa fortuna,
lluna més inoportuna
es pensa que sóc mal noi.
Els ulls acluco i el cap
em porta a altres penses,
allí, es queden les promeses,
ben lligades, dintre el sac.
Un lluitador
A l’ombra de pocs diners,
passa la deessa distant,
com li dic: Estic somiant
o vaguejo sense infern?
Fill de gran treballador,
he de dir- ho: Estic cansat!
En el regne, m’he quedat
amb vestit de perdedor.
Primeries d’estudiant,
entossudit, matusser,
vaig guanyar el meu deler:
Aconseguir aprovar!
Després camí ple de roses,
sense olors, sempre punxant,
minses ganes, governant,
uns capvespres ple de noses.
La dignitat del treball,
el gran món per a salvar,
pobra nau no vol salpar,
va mig plena d’encenalls.
Però sí, aplega el dia
de voler estimar l’amor,
amb ulls clucs beure a la font,
ensarronar la desídia.
Una noia amb un cànter,
tot trescant pel blanc carrer,
aplega calor i un fred,
tan esquifit, tan amable.
Allí cau davant promesa
un lluitador deslleial,
ella és la sínia cabdal,
vull la set i l’avidesa.
Pensaments educatius
Tinc un problema, espero no solucionar-lo ni perdre'l.
Els alumnes han tornat a l'escola, sento el plor dels pares.
Ahir vaig preparar la lliçó, encara no l'he tret del congelador.
He provat de dividir, ara, recullo els trossos que han sobrat.
Matemàticament, un mes no és un cap de setmana.
Estic decebut, fa dues classes que no se'n riuen de mi.
Explicant el principi d' Arquímedes, per poc m'ofeguen.
Els he guanyat per punts d'antiguitat.
Els alumnes tenen por, no volen ser mestres.
Volia entrar en un dubte i no m'han deixat les premisses.
Dos poemes promesos i deu epitafis
14 Maig, 2010 18:40
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Vindrà la jove
Vindrà la jove, amb galta tendra,
petjant carrers deixats per l’enrenou,
portarà ensems la lluita, el consol,
aplegarà com cada dia aplega.
Els ulls porucs, poruga la contrada
sense més esma, passegen els més vells,
a casa queden només els quatre atuells,
prou esberlats, la cara mig ratllada.
Camina l’àvia per somnis complaents,
sense dir res, mancada de fermesa,
dalt el terrat, com gronxa roba estesa,
en el carrer, és un desert de gent.
Vindrà la jove de nou a la taverna
cercant el pare cansat i agombolat,
passen les hores, a taula resten plats,
amb tot un ou, mitja sardina estesa.
Tornen a casa, callats, entossudits,
pujant carrers banyats per la galerna,
la jove espera, ha d’arribar el marit,
amb cos tibat, formós com la lluerna.
Un nom de dona
Mireu-la anar, ho fa com cada dia
garratibada, dolguda en el passar,
en el cantó, l’espero mentre crida:
La perdició, el monstre i el mirar!
No duu per mi somriure complaent
ni guaita el cel que poso tan dolgut,
les mil paraules, pensades, s’han perdut,
només em queda el riure de la gent.
Potser demà, anant arreu la plaça,
he de comprar, de sobte, gran tresor,
li portaré un cove amb dotze flors,
unes de gust, les altres amb més gràcia.
Escriuré al full, el cor dels malentesos,
un nom de dona, de roses ben guarnit,
enllestiré les ganes de promesos,
estic pendent, haurà de pensar amb mi.
Farem del temps una estona viatgera,
cercant camins tan amples, tan bonics,
estic somiant, em sobren els amics,
estic confós, només la vull fer meva.
Epitafis
Tres parents han plorat fins saber el testament.
Déu no ha mort, no està al llistat.
L’enterrament va ser amb poca gent i menys persones.
Tinc un dubte existencial: Existeixo?
No estic mort, són imaginacions teves.
Acabo de classificar tres ossos i surto.
Acabo de veure-la, està que no en queda.
No cal que us reprimiu.
Suposo que ja és força tard.
Accepto les excuses.
La joia
12 Maig, 2010 19:24
Publicat per jjroca,
Aproximacions
La joia:
1) És la mínima expressió del tresor.
2) És un principi sense fi.
3) Fa rica l’estimada i noble el pretendent
4) Separa els estimats i els reconeguts.
5) Ha de ser càlida, desitjada i discreta.
6) Va de la llum del aparador a la foscor de la caixa.
7) És filla de la terra i neboda de l’orfebre.
8) Pot arribar a conèixer més d’ una família.
9) Ha de procurar no fer créixer el monstre de l’enveja.
10) Somriu en temps galdosos i tremola en temps difícils.
Dos poemes plans i deu pensaments divins
09 Maig, 2010 21:52
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
El camp pla
El camp pla, infant el blat,
tot mirant a les roselles,
galtes roges, cames verdes,
petit llum en el mirar.
El camp pla, recte el camí,
sota un sol de maig florit,
veig cansat el meu amic,
diu que ve de treballar.
El camp pla, el poble vell
la campana esberlada,
el mossèn fent bona cara,
diu que viu enmig del cel.
El camp pla, la plaça plena
de paciència i de barrets,
homes grans, sense la pressa,
capficats en voler ser.
El camp pla, la casa buida,
una dona en el balcó,
ben asseguda al racó,
posa en ordre una camisa.
El camp pla, les orenetes,
un matí primaveral,
a la serra, vent de dalt,
a la vall, només promeses.
El poble vell
Passaran galdosos dies
trontollant pel carrer antic,
les finestres amanides,
totes plenes de gaudir.
El pagesot mala traça,
passeja tot camí avant,
passa les hores cantant,
mai serà ric ni galvana.
Els prohoms de bona mena
a les taules del cafè,
ens diran el que convé
el que cal, l’avinentesa.
El manyac assedegat,
descordant-se la camisa,
es compromet, es capfica,
en complir tot el manat.
La mestressa fent mil obres
de volença i de bondat,
tirarà endavant un plat,
la beguda i les postres.
El poble vell estossega,
sojorna amb els vilatans,
fet i fet són quatre glans
d’una alzina cridanera.
Pensaments divins
Déu ha posat un nou manament: Estimeu-vos però no passeu comptes.
Al cel, el tabac no mata, faltaria més!
Al cel, et trauran els punts, però amb compte.
Tots els dimonis parlen, fins els muts.
Estic content, he aconseguit caldera amb el meu nom.
He quedat amb Déu, li he deixat el rellotge.
Déu no té pecats capitals, viu a pagès.
Canvio una setmana a l’infern per tres al desert.
Sant Pere ha demanat el trasllat, vol vigilar les campanes.
No es deixa entrar a l’infern sense carnet polític.
Dos poemes rosats i deu pensaments educatius
07 Maig, 2010 17:36
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Es fa bella
Una rosa porta l’aire,
allí a sota, a la font,
les garlandes ja no hi són,
han fugit amb el cridaire.
En tenim més de cinquanta,
poca pressa en treballar,
només queda, per guanyar,
una gandula, la manta.
Com els anys de la saviesa
han fugit pel camí avall,
a les postres, devessall,
solituds amb sa grandesa.
Una rosa porta flaire
tot voltat de compromís
li he donat el meu somrís,
he vestit de pidolaire.
Per a dir-li: Mal d’amors,
sobren paraules de mena,
tot parlant, com es fa bella
ben envoltada de flors.
Rosa roja
Cap paraula porta el vent
més enllà del paradís,
deliciós i tan petit,
com s’acaba en un moment.
Una mirada, un esclat,
els sospirs mal definits,
pensaments adelerats,
aplegant a l’infinit.
Una veu, una conversa
de fesols i de cigrons,
de bistec i canelons,
d’ una taula prou replena.
Els desitjos mig captius,
de feiners mal entrenats,
tot buscant en el sembrats
només palla i voravius.
Tot demanant a la ment
el secret que guarda el cor,
per posar enmig la dot
rosa roja complaent.
Pensaments educatius
Els alumnes mengen de tot, procureu amagar els llibres.
Per aprendre, han de callar; més val fer una altra cosa.
Els polítics volen resultats, es pensen que la classe és un partit.
Li donen la culpa al mestre, ell la guarda dintre una capsa.
Ensenyar és navegar sense compromís.
El mestre pot saber, però no deixarà de ser lleig.
Ha vingut un alumne nou, no el tinc repetit.
Hem fet la guerra, hem perdut dos exercicis i una redacció.
Mentre tinc sis alumnes a sobre, aprofito per a fer un full d'incidències.
Els alumnes es qualifiquen, no solen estar d'acord.