A la plaça de ponent i set poemes més

23 Agost, 2022 05:52
Publicat per jjroca, Poemes

A la plaça de ponent


A la plaça de ponent,

sobra missa i falta gent.

Residents, sense pecats,

passen la tarda sencera,

dos aniran a la brega,

la resta resten cansats.

A la taverna, el vi

és prou vell, d’aquells que peta,

en prenen un rajolí,

ja tenen la feina feta.

A la plaça de ponent,

avui toca la campana,

va ser una dona agra,

va fugir en un moment.


Un dia, va ser talòs


Em comenta en Manelic

que voldria ser ben ric.

Allí dalt, a la muntanya

és on viuen els records,

un dia, va ser talòs,

va tenir enamorada.

Ella volia haver

una casa en un carrer,

a poder ser, principal,

va fugir cap al de dalt,

no la va veure mai més.

Com demana més diners,

ha trobat un déu enfadat

qui prova de fer-li mal.


Estimar, m’estimaria


Estimar, m’estimaria

si hagués dolça ocasió,

sent un xic batallador

de segur que guanyaria.

Però com m’agrada el vi

i no goso treballar,

veig la força que se’n va

tot trontollant pel camí.

He perdut son i fortuna

sense ganes d’estalviar

ni encetar noves empreses.

Menjo all, les quatre cebes

i em deleixo per trobar

una cambra a la lluna.


Capricis i aventures


Dieu-me amor si és dolça la paraula,

si és clar l’oblit d’altres dolors,

estic content en ésser guanyador

d’aquest seguici de guerres sense causa.

Albiro el dia i pujo a mon cavall

per encetar capricis i aventures,

he traspassat la plana i la vall

i cerco pau en ser a les altures.

Allí, al castell, darrere la finestra

encetarem les notes melangioses

fins que la lluna ens vingui a cercar.

Aturem el temps car ja no vull anar

a tenir cura de regnes a les fosques

on no hi ha més que pèrdua i fotesa.


A casament em conviden


Com havia poca fe,

anava a les revoltes,

massa gana sense fer,

massa dies sense obres.

Com perdé casa i ofici,

va començar el meu glatir,

va aplegar el sacrifici

de dinar i no beure vi.

A la feina, no em volien

puix deien que era dispers

i no trobava cap eina.

Vaig saber que la veïna

es delia pels sabers

i, a casament, em conviden.


A les voltes de les set


A les voltes de les set

és quan passa ma princesa,

va pentinada, ben neta,

duu cistell i moneder.

Si hagués dolces paraules

li faria un repicó

per a lloar, de bon cor,

la grandària de ses passes.

Però guaito, resto mut,

em perdo, entre dimonis,

per tornar-me més badoc.

Ella em mira més bé poc

mentre passejo vers somnis

que anuncien com l’he perdut.


Segador sense lloança


Segador, sense lloança,

de la sega està pendent,

és pobre, però prudent,

de la gana, mai li’n falta.

La corbella mossegada,

els pantalons de cotó,

gairebé ni té botó,

la camisa esberlada.

Com no dorm tota la nit,

viatja amb les estrelles

a regnes inconeguts.

Demana dies eixuts

mentre va per les tenebres

que li guarden el seu llit.


He demanat ser senyor


Margarida vol amor,

el demana cada dia,

com també l’estimaria,

he demanat ser senyor.

Hauré palau i cavall,

un servent ben assenyat

i compraré, en el mercat,

de la carn, el més bon tall.

Aniré a festejar

ben guarnit amb perles i or,

un barret de tela dobla.

He de posar-la a prova

i conquerir el seu cor,

de segur que he de guanyar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (CXI)

15 Agost, 2022 19:24
Publicat per jjroca, Pensaments festius

Us he regalat, el meu temps, en quatre ratlles.

Aprenent a perdre, he passat les millors hores.

El meu cotxe, amb els anys, ha après a fer el que vol.

Odio els lladregots perquè em recorden qui sóc.

Ser intel·ligent és saber llegir un rellotge sense mirar-lo.

No us vull conèixer, no suportaria un altre de la meva espècie.

Voldria trobar, per al meu cos, un comandament a distància.

Diuen que la intel·ligència és una drecera entre l’orella i la llengua.

Déu sol ajornar les respostes perquè no vol posar-les a la caixa del temps.

Cal arribar a la conclusió que no tenim ni espai ni temps.

L’home es mou perquè encara no sap d’on és.

Les rectes són corbes que algú ha colpejat.

Mai sabré cantar, no sé pujar escales.

No dubteu de la meva intel·ligència, no hi és.

No vull entrevistes, odio despullar-me sol.

No us dono el meu lloc, me l’ha pres el temps.

El que més em costa a la vida és saber on he de guardar el cap.

Quan parleu amb Déu, procureu no fer soroll.

La vida és una suposició mai encertada.

Cal aprendre del silenci, mai us dirà res dolent.

L’aigua s’enfada perquè ens coneix a tots.

De la mar, només em preocupa el seu sostre.

Vaig provar d’estimar la mar, però no em sortien escates.

Si us estic avorrint, és que teniu portes al cervell.

Escriure és la millor manera d’estar assegut.

No vaig al circ: el plorar dels pallassos, m’agrada massa.

Al carrer de la vanitat, totes les hores són estèrils.

Publicar només és qüestió de saber perdre diners.

Al regne dels cecs, el tort és un imbècil.

Em donen diners amb l’esperança que els sabré perdre.

Tal com es va fent el món, no em preocupa el seu futur.

Mentre seré viu us deixaré abusar de mi.

Per què cerqueu la pau si mai heu sortit al carrer?

No dubteu que la vida és una ampolla de verí.

Mai s’escriu una frase amb menys de 360º d’angle.

Perdoneu els meus pensaments, és que em feien nosa.

Tinc massa coses per a no ser pobre.

He provat de tenir un altre cos, però no me’n surto.

Aprimar-se és aprendre a compartir.

Al carrer on vull viure, fins el sol passarà a peu.

Si veniu a veure’m, no us deixeu els ulls.

Si l’estimem prou, el cos no pararà de volar.

Un somriure no deixa de ser una caixa de sorpreses.

Si el jutge em condemna a restar pres, com ho he d’interpretar.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Al racó precís i set poemes més

15 Agost, 2022 19:19
Publicat per jjroca, Poemes

Al racó precís


Al racó precís

de la nova estança,

albiro una branca

d’un arbre adormit.

Ésser terrenals

ens porta al misteri,

és vell l’encanteri

de cases pairals.

Al racó precís,

on viu el silenci,

millor que esvellegui

per perdre el neguit.

I tot va com cal,

sense prendre mal.


Han de venir els fantasmes


Han de venir els fantasmes:

mal vestits i mendicants,

podria saber-ne quants,

però aprendríeu debades.

Amb el llençol estripat,

rovellades les cadenes,

amb poca sang a les venes

per no fer cap enfadat.

Satanàs els ha manat

que cal reclutar fidels

puix ha encomanat calderes.

Els fantasmes hauran febres

si no es deixen prendre el pèl

ni gaudir de malvestats.


No m’agraden les escoles


Us comento, de passada,

amb semblant diria trist,

he fugit del compromís,

de dubtes de gran durada.

He d’aprendre, tal com cal,

a llegir les beceroles,

no m’agraden les escoles

i l’escriure em farà mal.

Però haig un vell mestre:

mig decebut, somiant,

a qui li plau l’ensenyar.

Com em pot acompanyar

si jo vaig cap a l’orient

per guanyar temps en aprendre.


Mala peça en el teler


Mala peça en el teler

em convida a no fer.

M’he llevat, de bon matí,

cap allà a la migdiada,

la taula que estigui parada

i algú que faci el llit.

De primer plat, la sopa

ben bona per a empassar,

de segon plat, bacallà,

per a postres, una poma.

Una taula, al cafè,

ben a prop de la finestra

i al capvespre l’escomesa

de passejar pel carrer.


Em plauria més que res


Em plauria més que res:

descansar i guanyar molt,

ser a la mar, menjar de tot

i somiar com un pagès.

Menjar truita amb dos ous,

la tomata, la sardina,

beure el vi sense anar a missa

i adreçar-me al món dels bons.

Em plauria festejar

amb una dolça pubilla

d’un futur assegurat.

Viure dolç, menjar salat

i pertànyer a la gran illa

on pocs poden arribar.


Escanya el seny


Escanya el seny

i l’esperança vola,

cercar pastures

en prats indefinits.

Com l’esperit,

qui demana aventures,

cerca una escola

on ningú reny.

I van passant

desvalguts paratges

on rau l’oblit.

Sento el neguit

de les hores salvatges

qui van marxant.


La blanca nau


Paraules fortes, pensament rabiós,

aquelles tardes a casa del mai més,

heu de saber com estic de corprès

tot esperant esdevenir amorós.

Obre la porta, llença la clau

i entaforat al vell camí,

on trobaré altre mesquí

qui ha demanat, arreu, la pau?

Vana il·lusió, cerca un tresor

on trobar el dolç i gran coratge.

Avui, me’n vaig sense equipatge

per a bastir un nou record,

prenent , a port, la blanca nau

qui em portarà al meu catau.


És a l’era


És a l’era on plora el blat

i el consola la rosella,

com sabeu, era un trapella

i del terra enamorat.

Ajagut, cercant condol,

la gruixuda roda espera,

enyora la primavera

quan el despertava el sol.

És a l’era on plora el blat

i el pagès dóna mil tombs

fins que es veu esmicolat.

Manta vanes il·lusions

la desfeta ha trastocat

mentre tomben els corrons.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CV)

15 Agost, 2022 19:13
Publicat per jjroca, Poemes curts

Simplement

hauré de dir

que la gent

em fa patir,

sóc innocent.


Les llambordes

del carrer

criden totes

quan convé,

són prou fortes.


És el petit monstre

qui va per les cases

tot cercant un sostre

per si, a les albades,

vol trobar gent noble.


Massa nits

ve la tempesta

pel camí

de la bestreta,

vol fugir.


Per a segar el blat,

demano la falç,

qui l'haurà portat

sense saber quan

la podré encetar?


Tardes de tardor,

si la brisa envola,

vol anar a l'escola

per trobar el minyó

i saber si plora.


No demano pa

ni dolç ni verdures

són altres pastures

on voldria anar

sense perdre mudes.


Si la jove es riu de mi

perquè parlo i quequejo,

li hauré de dir que si plego

mai sabrà quan vaig allí,

a quin déu li planyo i prego?


Les mil ones

de la mar

com van totes

a regnar,

però moren.


Sense pena

plora el ruc

quan recerca

l'aixopluc

i no desperta.


Quatre llibres

van a escola,

han de viure

i guanyar d'hora

un dolç pervindre.


Les esquelles

de la sort

són ben fetes,

amb amor,

per mans ferrenyes.


Escric confús

sense massa pressa,

m'ha dit la saviesa

que em farà refús,

no em refio d'ella.


Amb les portes

i els sotracs,

van topant

totes les hores

enmig de clams.


No haig res més

per aclarir,

estic corprès

fins a morir

o un xic després.


Entre penes

i encenalls,

quatre cebes

i cinc alls,

són coses meves.


M'he posat

en un racó

i he trobat

tot un tresor,

segur que és bo.


Quatre menges,

tres d'enciam

i mil regnes

sense pany,

dolces promeses.


Estimar voldria

un sol cop al mes,

és la gosadia

qui em porta després

a una altra follia.


Manaran el reis

força primaveres

amb les gran despeses,

sense massa lleis,

són les meravelles.


M'agradaria sentir

el foc com crema,

les mancances que tinc

per si hi ha enrere

qui m'enceta un camí.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CV)

15 Agost, 2022 19:02
Publicat per jjroca, Epigrames


Amb seixanta claus
i sóc al carrer,
pobre mariner
qui no té ni naus.


Una cosa
he de dir:
Si fas nosa,
cal fugir!


Quan el vespre
duu la nit,
fa malvendre
l'esperit.


En el caminoi
de les fulles seques,
mai trobo les meves,
haig ben poca sort.


Ni manar volia
en dèries d'amor,
era perdedor,
mai ella em voldria.


Quatre comandes
per a mig fer:
anar al cafè,
jugar a les cartes.


He de demanar,
quan es faci el dia,
haver alegria
per poder somiar.


Quaranta velles,
a missa estant,
viuen en tenebres
mentre van pensant.


A la cova 
he vist el drac,
ben callat,
notant com plora.


Tot parlant
amb el cargol,
celebrant
que es troba sol.


Quina mena
de queixal
quan espleta
li fan mal.


L'ocellet cantava
a la gàbia estant,
el deixà una fada,
d'altres en vindran.


Quan arriba
el ruc al tros,
com em brama:
un cop o dos.


Amb seixanta
anys perduts,
quan es cansa,
fa remucs.


Massa riures
pel matí
com em diuen
que has dormit.


Al racó del mas,
dessota una reixa,
un valent es queixa,
ningú li fa cas.


No demano 
per a mi,
és que l'amo
em fa glatir.


En el si de la bassa,
canta el gripau,
diu que l’amor ve, passa,
però mai li escau.


Quan aplegui
al cap del mes
vull que em torni
el darrer bes.


Maria somiava
en pujar a la lluna,
va trobar fortuna,
ningú la deixava.


Quan aplegui el llop,
diu la Caputxeta,
tinc la llar encesa
i un pot de xarop.


Demaneu al fred:
que estigui per mi,
no sóc pas diví
ni estimo l'hivern.


Amb quaranta cartes,
la taula parada,
he de fer menjada
d'enginy i de nafres.
 
El més noble dels amics,
quan arriben els mals vents,
mai demana altra gent
per haver cura de mi.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

És ben dolça i tafanera i set poemes més

07 Agost, 2022 11:22
Publicat per jjroca, Poemes

És ben dolça i tafanera


Na Mariona, del meu cor,

a festes m’ha convidat,

no cal dir com m’he mudat,

semblo un nuvi de debò.

Passarem mitja vetllada

entre pastes i somrís,

un vi blanc, un poc d’anís;

com la veig d’enamorada.

Na Mariona, del meu cor,

és ben dolça i tafanera

mentre la nit va passant.

De segur, que un bon galant

li prometrà fer-la seva,

mes em va guanyant la por.


Com a monstre petit


Com a monstre petit,

vull governar el meu regne,

no menjo ni all ni pebre,

no haig joia ni amic.

Quan el sol treu el cap

pel de dalt del Montsià,

la queixa deixo anar

tot i demanant ma part.

Un déu feixuc badalla

i engega la calor

des del cim a la plana.

Voldria per companya,

per si em portava sort:

una vaca sense banya.


A la vila vella


A la vila vella,

les portes obertes,

finestres desfetes

on l’hivern penetra.

Carrers solitaris

i una ombra fresca,

no hi ha gent del barri

ni cap cuina encesa.

A la vila vella,

dormen els fantasmes

en un llit de pedra.

Quan la lluna és plena,

sento les proclames

de la gran desfeta.


He perdut el somni


He perdut el somni

de la joventut,

ha estat mal negoci,

però l’he perdut.

En un temps de pressa,

la vida se’n va,

cerca una drecera,

no la sap trobar.

Massa hores mortes

viuen a l’oblit,

allí, s’entaforen.

Vindran altres joves

a trobar el neguit

darrere mil portes.


Poseu-nos la disfressa


Amics i coneguts

poseu-nos la disfressa,

anem plegats a la festa

dels savis i dels rucs.

Allí, he de trobar

la nostra infantesa,

la gràcia manifesta,

el nostre tarannà.

I si ens sobra temps

hem de bastir castells

dessota de la lluna.

Anem-nos-en a una

sense altres atuells

que un riure complaent.


El viure em convida


El viure em convida

a perdre la fe,

callar i no saber

on rau la fugida.

Aprendre de tots,

oblidar els guanys

i trobar paranys

en massa racons.

El viure em convida

al petit lluitar

en guerres perdudes.

Estimo les mudes

qui em volen tornar

al punt de partida.


La gallina diu al gall


La gallina diu al gall,

després del gran cloquejar,

que, demà, se’n vol anar

a reconèixer la vall.

Allí, en aquelles pastures

és senzill fer un bon mos,

hi ha un cuquet bocaterrós

qui em pot deixar a les altures.

Perquè el pinso, ja se sap,

no donarà massa gana

i no acaba d’atipar.

El gall, que és prou taujà,

li comenta que, a la tanca,

hi ha guineus amb molta fam.


Melangia i disbarat


És la joia,

qui ve amb son,

la qui ens deixa

un nou coixí.

Així, d’una,

avancem

i una espurna

en porta cent.

És la joia

sorneguera

la cofoia

sense queixa.

I la resta, ja se sap:

Melangia i disbarat!

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (CX)

01 Agost, 2022 06:34
Publicat per jjroca, Pensaments festius

Crec en l’amor, tot i havent-me tornat invisible.

L’home intel·ligent mai es lleva abans de posar-se al llit.

La casa és el cos que ens estima.

L’únic que sap on va és qui no es mou.

Suposo que la vida és un bon estat difícil de mantenir.

La mar no conta mentides, només les amaga.

Com no sóc prou espavilat, vull ocupar més lloc.

Quan la mar s’enfada és millor perdre-la de vista.

No heu de tenir por de la mar, només del seu caràcter.

Primer tocava la guitarra, ara es treu les puces.

Mireu si Déu és rodamón que ni ha llit a casa.

La nit arriba quan el sol ha perdut el crèdit.

Un cop creades les cames, Déu va posar el camí.

La veritat és com l’aire en espais oberts.

El dimoni intenta fer creure a Déu que té son.

Si deixo de ser gos, qui em guardarà les puces.

La riquesa no s’ha de compartir amb els pobres.

Tinc por d’aprendre, igual serveix per a alguna cosa.

Vivint entre gegants, és difícil créixer.

A cinc metres de la font, és difícil veure un assedegat.

No suporto les nits amb sol ni els pobres sense interès.

Vaig despullat perquè no sé anar a la moda.

Pecar és necessari, no es pot perdre l’infern de vista.

Dono els meus dies, però no els deixo.

Si sabeu on és la festa, és més senzill allunyar-se.

Em passaria els dies anant a un lloc que no arribaré mai.

Un dia volia cantar, però no tenia a qui.

És tan bonic menjar, que hauré d’evitar-ho.

Vestir-se és saber amagar la part del cos que ens avergonyeix.

Com l’home s’avorria va decidir anar a la moda.

Suporto el meu cos, és la paga de la por.

Ja quasi l’havia enganyat, va i es mor.

El temps conegut és insuportable.

Si l’home beu és perquè troba les portes tancades.

Potser un s’estima, però aconsegueix enganyar-se.

Només he trobat en l’home el poc que ha volgut ensenyar-me.

El que fa l’home petit és no saber com reproduir-se sol.

Si no teniu cap problema, comenceu a cercar-ne un de senzill.

El que més necessito a la vida, són dies ensopits.

Hi ha qui se’n va del món sense saber que no pot quedar-se.

Un home, que fa nosa, és una coma en un escrit.

Déu hagués pogut descriure el món i no n’estaria tan penedit.

Si algú creu que Déu ha mort és perquè necessita vendre moltes flors.

Podria tenir més diners, però no sabria on són.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Estimo les temences i set poemes més

01 Agost, 2022 06:30
Publicat per jjroca, Poemes

Estimo les temences


Estimo les temences

amables del meu llit,

allí on l’esperit

recull velles promeses.

Innobles solituds,

de sobte, m’acompanyen,

són els somnis qui planyen

quan es mostren eixuts.

Com avancem, tot d’una,

sense tambors ni sons

cap a una terra ingrata.

És quan mon plor esclata

portant-me les raons

més enllà de la lluna.


Una palla en el paller


Una palla en el paller

recordava, aquest estiu,

quan el blat era ben viu

i cantava sense fre.

Les roselles, ben formoses,

no paraven de guaitar,

un núvol es deixava anar,

escampava quatre gotes.

Una palla en el paller

es queixava de la sort

quan el pastor s’acostava.

Com la vida s’acabava,

moriria d’un bon mos

d’una ovella amb poca fe.


Ni conec la mare


Eixerit com sóc,

jugo al pica-pica,

mentre algú em critica

dient-me de tot.

En eixir de l’ou,

ni conec la mare,

diuen que el meu pare

va morir d’un cop.

Vida de mosquit

quan fa la calor

i el vent s’atura.

Cap altra criatura

haurà aquesta sort

de menjar d’un pic.


Com l’enyora


Margarida,

trenes rosses,

com es lleva

pel matí.

Amanida

a les revoltes,

diu que pena

en fer-se nit.

Margarida,

vell amor,

com t’enyoro.

Com et ploro

quan la por

fa la ferida.


El núvol plany


El núvol plany

quan parla el vent,

pobre innocent,

sempre al de dalt.

Com l’estiu crema,

com vol anar,

però l’enveja

el fa dubtar.

El núvol plany

i tot s’esvera

al seu entorn.

Un sol senyor

no vol ni treva,

pocs averanys.


Les poncelles corren totes


Les poncelles corren totes

a la festa del patró,

en el cel, hi ha més estrelles,

en el terra, més bonior.

Veig la plaça com s’emplena

amb dolçaines i tambors,

posa cadira la vella,

ho vol saber quasi tot.

Les poncelles fan mil voltes,

carrer amunt i carrer avall,

els joves són més tanoques

ni endevinen que fan ball.

Però els músics es retarden

i les poncelles s’enfaden.


Un viatge pel record


És la vida qui m’enganya

i em porta per averanys,

diria que massa estranys

on es burla i m’escanya.

Vestit en un cos mortal,

endevino mon futur,

en morir, seré a l’atur

a casa dels principals.

El meu regne és massa dolç

i s’esmuny entre oliveres

cada cop que el sol se’n va.

Però queda el tarannà,

un bon plat amb alls i cebes,

un viatge pel record.


He de segar


Amb quaranta queixalades,

enllesteixo el primer plat,

m’agrada prendre el salat

i ofegar-lo amb males cares.

El llevar-me a l’albada

és per a anar a feinejar,

el blat crida, he de segar

per a emplenar la casa.

Pa torrat i una sardina,

la tomata de penjar

i un poc de cansalada.

És estiu, la calor enganya,

sota l’ombra, cal restar

fins que la nit s’endevina.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CIV)

01 Agost, 2022 06:26
Publicat per jjroca, Poemes curts

Entre viures

i queviures,

els castells

s'omplen de crides,

van per ells.


Les vanes promeses

jauen a un racó

pensant que és millor

el sentir-se ofeses,

que Déu els perdó.


A l'estiu demano

anar al safareig,

m'agrada el festeig,

prudent, sense esgarro,

sempre ho haig present.


No ploren els vents

quan entren al bosc,

ho troben ben fosc,

sense massa gent

a qui posar por.


He perdut

per gosadia

aquell ruc

qui em mantenia:

tou i eixut.


No més cases al carrer

de melangies,

en el passar de nous dies,

ni guanyo ni vull saber

qui va perdent: pau i guies.


Quan la cuina pren

aquella dolça flaire,

m'agradaria ser aire

i encabir l'enteniment,

no cal dir com sóc captaire.


M'he posat a festejar

amb la pubilla,

és garlaire, mala filla

i parca amb la neteja,

però crida.


Doneu-me pa

i més llenties,

són bons els dies

de l'allitar,

beneïts siguen.


He trobat l'amic

sense fer enrenou,

més valent que tou,

cercant-se el melic,

mai en tindrà prou.


La llagosta

m'ha de dir

que quan trona

no sap fugir,

la força és poca.


I com corre el caragol

pujant a una herba,

sent a dir que tot ho ofega

la gran pluja de l'agost,

arriba quan la verema.


Sense aturar

filava l'aranya,

un cop per setmana

no se'n sap estar,

després somia i calla.


L'escalfor regnava

en el país gran,

la nit demanava:

poder-se allunyar,

el sol ni escoltava.


A la casa

del més ric,

mai li manca:

sol, amic,

joia i gràcia.


És quan parlo

amb la gent

quan m'afanyo

de valent

en ser l'amo.


Poso la pau

entre els llençols

i menjo col

perquè escau,

sóc un talòs.


Em venia a dir

que, si faig pecats,

m'he de penedir,

poc que, en el traspàs,

fitaran amb mi.


A la pau

de la finestra

és on plau

haver la festa

del gran palau.


Quan la jove

està per mi,

em faig noble

en el camí

que porta a ser pobre.


No demano

altre seny

quan treballo

un xic menys,

sovint, em guardo.


Quan la vaca

veu el tren,

no s'esvera

ni ho sent,

està per l'herba.


A la vila

dels gegants,

quatre nans

mai faran fira,

són estranys.


En el cove

de la sort,

no hi ha ordre

si no es pot,

és de pobre.


I quan hagi

un poc de son

que algú escampi

mil colors

i se'n vagi.


He demanat,

a la dolça lluna,

de llum, una engruna,

però no em fa cas,

mai anem a una.


Les comandes

de la por

van plegades

en el fosc,

després, callen.


Quan enceto

el dolç ballar,

no puc parar

ni ho lamento,

vaig més enllà.


Per haver

un bon amic,

cal saber

on viu el ric,

per si esdevé.


He de seure

per pensar

com puc creure

sense estar

posat en deures.


Amb l’alegria

de tenir,

la cobdícia

es riu de mi,

poc que ho sabia.


Quan la cabra

vol menjar,

a cap banda

sap trobar:

el que li agrada.


A les ombres

dels estranys

caben normes

i paranys,

rauran a soles.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CIV)

01 Agost, 2022 06:18
Publicat per jjroca, Epigrames


Com em plau
el somiar,
al palau,
quan hi ha pa.


Pregaré amb el ruc
el matí de festa
per si hi ha qui menja
i ens diu: Ja no puc!


Amb el llapis nou
i el full encetat,
segur que he guanyat
aquest vers tan tou.


Al corriol 
dels saberuts,
quatre fem miols,
d'altres remucs.


Amb prou vi
i poca son,
l'esperit
va al seu món.


A la casa
de l'Andreu,
cada fada
duu sa creu.


Per a perdre
pocs diners:
menjar, beure
i poc més.


I quan sigui
més valent,
cal ser gent
al cementiri.


És quan parlo
de l'ensurt
quan m'amago
i no puc.


Manta de follies,
pel camí estant,
diuen que vindran,
són perdonavides.


A la plaça
de la font,
prego massa
i fuig l'amor.


Sense amics
a qui obeir,
vull dormir:
dies i nits.


Les comandes
van al pas,
les més maques
ja vindran.


A la rosa
posa olor,
vull l'amor
que tot ho gosa.


De les branques
del meu arbre,
farem cases
més amables.


Quan m'estimi,
li diré:
Que m'obligui
a quedar bé!


Entre roses,
margarides,
amanides
a ser dolces.


Al barranc perdut
de les hores toves,
mai trobo respostes
ni em parlen els muts.


Per a ser
bon traginer:
menjar, beure,
quedar bé.


Com sóc pobrissó
i el treball m'espanta,
cerco a una infanta 
ben farcida d'or.


En el regne
dels mortals,
has de creure
o quedar mal.


Il·lusions perdudes
al cap del carrer,
donen les engrunes
per a dormir bé.


Sóc com la llavor
que, en caure a terra,
es queixa, s'esberla
i perd son tresor.
 
Com et deia,
aquesta nit,
vaig de dèria
a embolic.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs