Anaven al tros i set poemes més
14 Juliol, 2022 05:44
Publicat per jjroca,
Poemes
Anaven al tros
Un camí ben verd
per la vella plana,
em diu que demana:
tornar a l’hivern.
Quan les plegadores
anaven al tros,
gronxant al redós,
gelades i toves.
El carro, el cavall
i l’amo encetant
cançons ventureres.
Fadrines i esposes
anaven guanyant
doblers per al tall.
No vull cap regne
Ni el demà haig
ni massa m’incomoda
haver volences captaires de la sort,
passo pel món i de segur que vaig
a altre país on la temença roda.
No sóc fet a empreses ventureres
que ennobleixen a nobles cavallers
puix van avant per a trobar un somni.
Us puc parlar del meu amic dimoni
qui s’ha tornat, de cop, prou tafaner.
No vull cap regne esquerp i miserable
on homes bons lluiten sense saber,
dieu-me quan han de perdre la fe,
quan aprendran que hi ha qui naix culpable.
Un llogaret
Un llogaret, on cerco el meu viure,
ha una riba d’un rierol preciós
per on el sol s’allita cada dia,
heu de saber que, allí, me n’aniria
a cloure el temps d’un avenir gloriós.
El meu senderi no vol altra lloança
que seure un xic i remirar la font
per a sentir el broll de l’aigua clara
qui va xerrant, contant els seus records.
Un llogaret on hagi una taverna
per decantar un vas petit de rom
mentre els altres accepten la juguesca,
ben assegur, a prop de la finestra,
on veure el vent com va a l’altre món.
A les portes de l’encís
A les portes de l’encís,
és on he deixat les penes,
les bones i les dolentes,
les de joia i de delit.
Les he de posar a la capsa
ben envoltades de flors,
les vull de tots els colors:
grogues, blanques, carbassa.
A les portes de l’encís,
un dia fugí l’amor
sense un polsim d’esperança.
Demà vindrà la recança
a cercar la seva dot
amb un manament concís.
Fora mon costum
Amb el son perdut,
va pujant la memòria,
va eixint la història
sense cap ensurt.
Diria que estic,
segut a taverna,
esperant com crema
el passat antic.
Fora mon costum:
viatjar a cavall
de la fantasia.
Com ve la follia
per cercar estralls
per si em veu venut.
Toca l’hora del festeig
No em convidis a sopar
puix haig gana marcida,
vull pollastre i amanida
amb un vi que sigui clar.
Si tu vols, conversarem
de victòries i foteses,
d’aquelles amables feres
qui miren atentament.
Com després farem passeig
per la rambla de les flors,
em posaré una corbata.
La florista que m’agrada
com demana el meu amor,
toca l’hora del festeig.
M’ha proposat un negoci
Amics i convilatans,
estic cercant la drecera,
la bruixa és ben mentidera
però no la creia tant.
M’ha proposat un negoci
per a aplegar a ser ric,
només he de prendre un pessic
de la força de l’Antoni.
Però aquest heroi perdut
és ben fort, malcarat
i mai perd una batalla,
he de dir que la baralla
la puc guanyar ben aviat
si endevina qui és el ruc.
Festa boja
He segellat la porta dels malmesos
perquè les forces vénen de dalt,
he vist herois del tot corpresos,
cansats de proves i de lluitar.
Com vull tornar al castell de les hores
on els fantasmes m’han convidat,
allí, estic com d’amagat
tot esperant els grans tanoques.
Car no he guanyar mai el profit,
amb poca gana, somriu i plora
mentre la nit duu la neciesa.
Deixeu-me traure la llengua sencera
per a saber si me n’adono
d’aquesta festa boja a desdir.
Com era tan valent i set poemes més
09 Juliol, 2022 11:33
Publicat per jjroca,
Poemes
Com era tan valent
I, com era tan valent,
caminava sense pressa,
no estalviava l’escomesa
mig amable de la gent.
Mentiria si digués
que un dia passà por,
va ser a causa de la calor
quan vaig veure el que no és.
Va llevar-se pel matí
per a córrer l’aventura
de guanyar sense caler.
Però un dia va saber
que la llicència no dura,
de l’ensurt, es va morir.
Estic barallat amb l’ombra
Estic barallat amb l’ombra
perquè, sovint, m’acompanya,
a l’hivern, quasi m’escanya,
a l’estiu, s’amaga a sota.
Li he demanat conversa
quan em llevo pel matí,
però es veu que, en el dormir,
ha una gràcia manifesta.
Estic barallat amb l’ombra
i, de fet, ens discutim
encara que sempre calla.
Amb els llums es mou i balla
i, quan penso que gaudim,
la perdo, és ben poca-solta.
Les paraules van al vent
Les paraules van al vent,
és allí on, tost, s’adormen,
com gaudeixen de les ombres,
del malviure de la gent.
Són esquerpes i lleugeres,
fugen, lluny, per a no tornar,
si alguna és vol quedar,
les tracten de mentideres.
Les paraules van al vent
on bastiran un palau,
on dormir i sojornar.
Han el deure de restar
per si aplega dolça nau
per navegar vers ponent.
Al racó incert
Al racó incert
de la poca glòria,
cerca la memòria
un temps menys punyent.
Galdosos els homes
qui no han passat,
el regne han deixat
a les hores toves.
Al racó incert,
m’agrada reviure
velles sensacions.
Són els moments bons
qui hom vol descriure
quan li guanya el fred.
Pobrissons els rics
Pobrissons els rics
sempre amb les presses,
cercant les promeses
d’un futur feliç.
Un pobre seient,
ben posat a l’ombra,
em diu com li sobra
la joia dels bens.
Pobrissons els rics
que, un cop són malalts,
volen altres menges.
Amb els alls i cebes
volo pels de dalts
fins que ve el dormir.
La lluna en un cove
La lluna en un cove
i el sol al migdia,
vana és l’alegria
a casa del pobre.
Trobats els paranys,
llunyana infantesa,
el riu no em pesa
ni em posa els anys.
La lluna en un cove
i lluny el paradís
per poder gaudir-lo.
Hauria de dir-ho,
però perdrà tot l’encís
si vull ésser noble.
En ma vida
Mentiria si digués
que, cansat, descanso més.
En ma vida, la fortuna
costa molt de mesurar,
ben sovint sóc a la lluna,
però mai sé com baixar.
Les empreses són lleugeres
quan s’acaba el primer mes,
després, perdo l’interès
quan arriben les banderes.
Pensadors i somiatruites
com s’apunten a l’engròs,
de la ràbia, en tinc un tros
perquè perdo massa lluites.
La mort davallava
La mort davallava
pel carrer estret,
surt d’aquella casa
on, tot, ja està fet.
Va ser home fort,
de feines feixugues,
van venir les mudes
i canvià la sort.
El pobre pagès
deixa dona, mula
i el menjar de grat.
També queda un gat
qui mira la lluna
dolgut i corprès.
La temença em portarà i set poemes més
01 Juliol, 2022 05:35
Publicat per jjroca,
Poemes
La temença em portarà
La temença em portarà
a tancar totes les portes,
mai hauré eixit de pobre,
la fortuna és més enllà.
He après a fer negocis
amb un dimoni eixerit,
el tracto de bon amic,
és geperut i mig borni.
La temença em portarà
a morir com un cristià
envoltat de quatre ciris.
Hauré de deixar-me el vici
de mirar i de comentar
on la gràcia m’endurà.
Com seria cavaller
Com seria cavaller
ben entrada primavera,
a l’hivern, la llarga espera,
prop del foc, s’està més bé.
Lliuraria les poncelles
d’enemics de mala sang,
cavaller com els d’abans
amb menys llums que pas tenebres.
Compraria un cavall,
ben barat, dels de cartró
i una espasa de fusta.
Fora el rei de la batussa
i lluitaria, com pocs,
tot fugint drecera avall.
En converses amb el savi
En converses amb el savi,
de la vida i de la mort,
com m’ha dit que no té sort
mentre sigui en aquest barri.
Amb uns rics intel·ligents,
ben llestos i saberuts,
només els pobres són rucs
qui viuen entre la gent.
Amb converses amb el savi,
com li he dit que no he triat
pertànyer als malentesos.
De la força serem presos
i avançant com esgarriats
haurem de perdre ben ràpid.
Hauran palau o castell
Ben cofoi, vaig bosc endins
per trobar les meravelles,
allí, resten les donzelles
tot somiant amb nuvis rics.
Hauran palau o castell,
vint servents de tota mena,
una vida ben planera
entre vestits i mantells.
Al migdia, bon dinar,
al capvespre, passejada
i, prou d’hora, l’allitar.
Una joia tan preuada
ningú la deixa escapar,
dolç paper d’enamorada.
La canalla
Amb quaranta queixalades,
d’aquelles de prendre mal,
va passant, al vell corral,
les millors de les vesprades.
Poc li agrada el llaurar
i molt menys voltar la sínia,
menjaria tot el dia,
però l’amo fa aturar.
La somera li comenta
que necessita més palla
per a enllestir un nou jaç.
Ha vingut un bordegàs
i, ja se sap, la canalla
han de gaudir de la festa.
Hauries de saber
Hauries de saber
que, sent dolça estimada,
el mosso que t’agrada
no et donarà plaer.
Puix, ell, és massa llest
i cerca les promeses
al palau de princeses
amb el bagul ben ple.
Hauries de saber
que et porto en els somnis
quan és entrada nit.
No sóc tan eixerit
i visc amb un dimoni
qui em fa perdre la fe.
En el palau reial
En el palau reial,
on dormen les princeses,
hi ha tantes primaveres
com joies en el ball.
De bon matí, es desperten
per saludar el sol,
com riuen sense dol
quan obren les finestres.
En el palau reial,
la reina es pentina,
s’endreça els cabells.
Com corren els servents
quan ixen de la cuina
per portar l’esmorzar.
Ni temences ni virtuts
Ni temences ni virtuts,
he trobat en el mercat,
el venedor, que ha parat,
és prou vell i prou rabiüt.
Una vida com la meva
no precisa absolució,
haig més joia que llautó,
gairebé estic de festa.
He trobat, a la finestra,
un dimoni enamorat
del riure d’una donzella.
Com diria que és de bella
si no tinc el gust sensat
i la guaito sense pressa.
He de callar i set poemes més
23 Juny, 2022 06:27
Publicat per jjroca,
Poemes
He de callar
Essent pobre i entossudit
en viatjar a la lluna,
em queixaré de l’escuma,
de la mar i de l’oblit.
Poques llums per encertar
on ens portarà la vida,
haig la febre amanida
per si el llop em ve a cercar.
He de guanyar un tros de pa
on allitar una sardina
o una negra botifarra.
Perdre poc, gens que m’agrada
i m’enfado amb la veïna
perquè diu que he de callar.
Enllestint i procurant
L’aventura de saber
precisa la cuina encesa,
una menja a la nevera,
un desig mig barroer.
Avançar en nou hivern,
aplegar a la primavera,
encetar la gran bestreta
de lliurar-se al no poder.
Tot i així, anar endavant
entre valls clares i fosques
per a aplegar a nostra casa.
Som els fruits de la nissaga
qui lluitava, amb les mosques,
enllestint i procurant.
En una part del corriol
En una part del corriol,
he vist formigues airoses,
van viatjant, sense noses,
al dessota del gran sol.
Les papallones volant,
les flors enmig de les festes,
poncelles a les finestres
tot i l’amor esperant.
En una part del corriol,
dues pedres com raonen
sense deixar de mirar.
L’oreneta, en el passar,
gairebé ni deixa ombres,
ha pressa de fer el bressol.
El bon drac ens ha deixat
El bon drac ens ha deixat
mig ferit i avergonyit,
ha un somni espaordit
tot fugint de l’ample prat.
En el bosc, ha de trobar:
noves forces i encanteri,
el seu posat s’ha fet tebi,
ni ha ganes de lluitar.
El bon drac ens ha deixat:
decebut, sense il·lusió,
ben lluny de la mort propera.
No vol regne ni bandera
ni un cavallet de cartró
que li recordi el passat.
Vella barca i temporal
Vella barca i temporal,
com la mar gronxa que gronxa,
en el port, no hi ha revolta
de peixos ni d’aviram.
Els pescadors, pocs diners,
amb les il·lusions perdudes,
les dones voldrien mudes
en aplegar al tombar el mes.
El cel sembla davallar
i el vent infla la vela,
la barca ni pot, quequeja,
terra endins voldria anar.
Però el temporal decau
quan l’angoixa encara rau.
Primavera és gran encís
A la festa de les flors,
han convidat les abelles,
vindran totes per parelles,
guiades per les olors.
Primavera és gran encís,
les marietes rodolen,
de menja, segur que en troben
en aplegar al paradís.
Un cuc més llaminer
com recerca fulles tendres
en un arbre eixerit.
Potser convida l’amic
per a eixir de les tenebres
tan fosques de l’ample hivern.
Al barri de solitud
Al barri de solitud
ni les ombres són eternes,
van fugint quan les lluernes
grimpen, totes, més amunt.
Com nostramo s’ha fet vell
cerca una pobra cadira:
callada, ben amanida
per a servir d’escambell.
Al barri de solitud,
s’encallen els nous desitjos
fins a l’hora de sopar.
La mestressa ho té clar:
Sense festes ni anissos,
cal preservar la virtut!
Era un poble
Era un poble, que us diré,
cansat de ses hores baixes,
quatre pagesos, vuit caixes,
de menjar, ni mal ni bé.
A la missa, només dones,
els seus homes al cafè,
poques cartes, mala fe
i pagaven els tanoques.
En cada hort, voltava el ruc
una sínia dissortada,
mentre creixien les plantes.
Les diumenges amb sabates,
al cine, amb bona cara,
lluita amarga els dilluns.
A la sínia, plora el ruc i set poemes més
14 Juny, 2022 06:00
Publicat per jjroca,
Poemes
A la sínia, plora el ruc
A la sínia, plora el ruc
en sentir com brolla l’aigua,
com demana trobar pausa
quan li aplega el son perdut.
A la sínia, dóna tombs
sense contar-los pas massa,
com es queixa a cada passa
per no albirar un altre món.
A la sínia, hi ha un cargol,
ben endinsat a la closca,
qui demana menjar verd.
La pluja falsa fineix
i treu el tel de la porta
per a veure si fa sol.
Estimar en desmesura
Estimada del meu cor
quan apleguem a les fosques
haurem d’encendre les torxes
i asseure’ns prop del foc.
Primavera ha arribat,
però la neu l’acompanya,
en el prat, s’adorm l’aranya
tot pensant que arriba tard.
Estimada en desmesura
no haig més plata per donar
puix la resta és emprada.
Et diria que m’agrada
prendre el llit per a estimar
fins que creixi la cordura.
Una pau eterna
A la casa de ponent,
he posat la poca feina,
com fa temps que no haig eina
plego prompte i vaig fent.
Els altres fruiten com jo
d’una pau diria eterna,
és una existència lleugera
quasi posada en el joc.
No parlem ni ens barallem
per haver mars de diners
i recollir la collita.
Hi ha un ésser qui predica,
però no l’escolten gens,
tot i així, quasi avancem.
Un xic entremaliat
Essent un xic entremaliat,
robo les peres de l’hort,
em menjo els albercocs
i cireres a grapats.
El pagès em persegueix,
m’empaita, em diu de tot,
com ja estic un xic més sord
quasi ric quan, vell, el veig.
Em pregunta per ma casa,
qui és, de fet, mon pare
o si haig un avi gran.
Corro més, ja no sé quant,
i, en aplegar al gros arbre,
m’amago a dalt la branca.
Aprendre del bé
Aprendre del bé
i passar a estones,
són les noves proves
amables del ser.
Anar cap avant
per a mirar enrere,
córrer com un llebre
si van empaitant.
En aplegar a vell,
cercar bon caliu
en cambra petita.
Pertànyer a l’estima
amable del niu
on sentir-se rei.
El núvol creix
El núvol creix i el vent el porta,
amb un xic de pressa, al cim del Montsià,
és allí quan passa que es posa a plorar
en deixar la mar tan maca i marona.
No sabré quin déu governa Natura
ni la voluntat posada en obrar,
és la pertinença al voler agradar
qui el fa servent quan el cel procura.
El núvol creix i el vent li demana
que no es queixi tant i es deixi anar
per a viatjar a terres llunyanes.
Però un seguit de forces estranyes
li demanen prompte el gran aturar,
és així, en el punt, on el terra es banya.
Els pagesos
Els pagesos són així:
Malparlats i bons amics!
Assumeixen que eixir d’hora
és complicat i agradós,
junyir el matxo, cridar el gos
i dir adéu-siau a la dona.
Anar al tros com cada dia
amb estris i bon menjar:
dos ous, tomata, sardina.
Arribar com qui endevina
que hauria de treballar
sense pena ni alegria.
I, al capvespre, ja se sap:
Tornar a casa sense esclat!
He de lluir amb la pena
He de lluir amb la pena
i les ganes d’arribar,
el viatge curt i clar,
ser, al capvespre, a casa seva.
He trobat les melangies
a la vora del camí,
totes eren amanides
per a burlar-se de mi.
Molta son i poc negoci
van passant pel meu carrer
i, a la plaça, fan estada.
Mentiria altra vegada
si hagués guany en saber
on em trobarà el nou soci.
Quan l'hivern se'n va i set poemes més
08 Juny, 2022 05:50
Publicat per jjroca,
Poemes
Quan l’hivern se’n va
Quan l’hivern se’n va,
cercant altra casa,
diu que tornarà
si el disgust li passa.
Els humans caiem
al desig primer
i no estalviem
en posar deler.
Quan l’hivern se’n va,
obro la finestra
i apago el foc.
Cerco un bon lloc
on hagi la festa
i el minso pensar.
A resultes de no ser
A resultes de no ser,
engego les aventures,
dono, al cap, altres mesures,
canvio feina per plaer.
He de trobar els enemics
esperant que hagin falles,
enllesteixo les contalles:
els pobres qui es tornen rics.
A resultes de no ser,
cerco llum a la paraula
perquè estic assedegat.
Ben sovint, sento el esclat
quan estic segut a taula
en un racó del cafè.
Vaig passant velles fatigues
Una mossa em diu que sí,
que li parli altra vegada,
de segur que no li agrada
escoltar tot el que dic.
Les promeses han de volar
més enllà de les estrelles,
van prenyades totes elles
de la gràcia d’estimar.
El diumenge hi ha mercat
d’ornaments de gran valor
amb joies de manta mides.
Vaig passant velles fatigues
d’altres mosses de mal cor
qui, després, m’han rebutjat.
Primavera és a la porta
Primavera és a la porta
tot demanant poder entrar,
és hivern, el vell tanoca
qui la cambra li ha tancat.
Emmalalteixen les flors,
entristeixen els ocells,
possiblement els penells
es van queixant de la sort.
Primavera és a la porta
i els déus, que se n’adonen,
baixen a donar empenta.
Ho contempla l’oreneta
i un pagès qui vol les tornes
per si la collita no és bona.
Les abelles van al tros
Les abelles van al tros
perquè volen fer la mel,
encara, hi ha poques flors
perquè és ben trist el cel.
Les abelles volen sol
per a despertar les mosques,
estimen xerrar, a les fosques,
del viure i del menjar dolç.
Les abelles van al tros
per despertar el presseguer
qui ni brota ni badalla.
Les abelles tenen gana
mentre hi ha un sorneguer
qui, al terra, cerca un mos.
Les cinc
Quan la pluja aplega al camp
i s’alluna la rosada,
la rosella enamorada
passa les hores cantant.
La formiga, qui la sent,
com es torna més badoca,
atura un moment i nota
com primavera va fent.
El rierol com es desperta
i pren vida el caragol,
ha demanat una col,
però ha trobat una bleda.
I el vent es va adormint,
el rellotge diu: Les cinc!
Un cuquet ben tafaner
Un cuquet, ben tafaner,
damunt la branca del pi,
menjaria un bon bri
d’aquell blat vestit de verd.
Però ha vist un estol
d’ocellets afamats,
tem haver un gran esclat
i, a la branca, es manté.
Esperarà el capvespre
quan el sol deixi la vall
per poder anar a sopar.
Un amic no va esperar
i, quan anava al tall,
va topar amb un maldestre.
La rosa del meu roser
La rosa del meu roser
ha sis punxes que fan nosa,
la voldria per a la mossa,
però diu que no pot ser.
És una rosa ferrenya
tan feta al vent de dalt,
enemiga d’un pardal
puix van sempre a la grenya.
La rosa del meu roser,
de sobte, com s’ha fet vella
i es comença a despullar.
En el llibre, l’he de guardar
per a saber com penetra
la flaire en venir el fred.
Sóc una animeta i set poemes més
01 Juny, 2022 10:21
Publicat per jjroca,
Poemes
Sóc una animeta
Us faré saber,
amics del corriol,
que, quan surt el sol,
em troba despert.
Sóc una animeta
qui pensa ben poc,
de l’herba faig mos
i visc prou discreta.
Parlo amb la formiga
del meu avenir
i riem plegades.
Amb poques pensades,
me’n vaig a dormir
fins que la gana crida.
Buscant enemic
Buscant enemic,
l’he anat a cercar,
prou de la mar,
en un poble antic.
Les quatre velletes,
segudes al sol,
pensen com l’amor
fugí de puntetes.
Buscant enemic,
recorro parets
i cerco finestres.
Poques malifetes
em faran saber
que mai seré ric.
Aplega el malviure
Aplega el malviure
lluny del gran condol,
com em trobo sol
amb ganes d’escriure.
Ploma i paper,
em poso al viatge,
haig per equipatge:
dèries de saber.
Ratlla rere ratlla,
avança l’escrit
per noves senderes.
Poseu-me les penses,
prou a ran del pit,
per a fer troballa.
Així ho sento
Comento, ho he dir,
que, si el núvol passa,
espero que arribi a casa
per retrobar-se amb el llit.
Les herbes, del camp veí,
són més altes i joioses,
es barallen amb les roses,
malparlen del romaní.
La Natura, ja se sap,
és una guerra ferrenya,
qui la fa amb espardenya
aplega al maldecap.
Així ho sento, així ho dic
i ho poso per escrit.
Al desert dels nouvinguts
Al desert dels nouvinguts,
menjaran pa i carbassa,
per a postres, una tassa
de paraules sense embuts.
Si és pobre, li anirà bé
estalviar els comentaris,
però si és ric o notari
ben prompte el perdonaré.
Al desert dels nouvinguts,
s’alcen a hora primera
perquè toca el treballar.
Ai mare, no hi vull anar,
cerca’m una altra drecera
per si em toca viatjar.
Presidint des de l’alçada
Somio, sense neguit,
puix he trobat nova estrella,
allí, seré rei o reina,
esposa rica o marit.
Havent deixat vella vida,
ara, dormo a cor què vols,
ni plantaré més fesols
ni menjaré l’amanida.
Presidint des de l’alçada
quasi tot m’estarà bé
i regnaré dels meus gojos.
En un regne sense bojos,
he de dir com em convé
fer la primera volada.
Entra la nit
A les golfes de la casa,
he trobat un llibre vell,
ben esgroguit de paper,
esperant fer la contalla.
A la voreta del foc,
mentre crema l’olivera,
vaig avançant per la lletra
bé de gust o a contracor.
És un viatge planer
entre rius, camins i pobles,
hi trobo pelats i nobles,
algun pobre menjant verd.
Passo el full, entra la nit
i ens disposem a dormir.
Primavera viu al camp
Primavera viu al camp
i jo sojorno a la casa,
com em conta, de passada,
que l’hivern surt del combat.
Les formigues fan corriol,
les abelles porten pressa,
a l’abeller, nova reina
vol pondre de sol a sol.
Primavera viu a plaça,
al tancat d’un vell jardí
entre el lliri i la rosa.
La rosella, que no hi toca,
vol canviar-se en gessamí
i fa, a tots, la gara-gara.
Allà, a la sínia i set poemes més
22 Maig, 2022 06:51
Publicat per jjroca,
Poemes
Allà, a la sínia
Empeny com pot
i la sínia remuga,
hi ha una lletuga
parlant de tot.
La primavera
ha vingut airosa,
no és bona cosa
si el vent trafega.
Allà, a la sínia,
hi ha una figuera
amb un caire trist.
Avui, l’he vist
i haig la pena
qui em duu boirina.
Donar tombs
A la casa, en l’ampit,
hi ha una oreneta,
va i torna satisfeta
enfeinada en refer el niu.
Els núvols prenen alçada
i les mosques s’endevinen,
les orenetes opinen
que hauran una bona estada.
A l’església, el rellotge
no es cansa de donar tombs
i va recomptant les hores.
Les voldria més bé toves
per haver manta ocasions
de poder eixir de pobre.
És aquesta nostra via
L’aventura de la vida
és difícil d’emportar,
entre pensa i fatiga,
entre pressa i sojornar.
L’avançar anant enrere
és comanda del senyor,
poca paga, menys enyor,
poca gana, massa pebre.
La matinada feixuga
em vol portar a la feina
per deixar-me un altre dia.
És aquesta nostra via
per a seguir portant l’eina
d’una mancança absoluta.
El núvol plorava
El núvol plorava
cansat i feixuc,
la mare el deixava
anar serra amunt.
El núvol passava
ple i delerós,
pensament rabiós,
ningú l’esperava.
En arribar al cim
s’atura un moment
per veure la plana.
Ara, ve quan passa,
quan veu adient
esdevindre prim.
He de tornar al camp
He de tornar al camp
per si la rosella,
de galta vermella,
ha de guardar el gra.
Parlarà amb els déus
per si la desfeta
es pot tornar lleu,
sense massa fressa.
He de tornar al camp
per parlar amb el lliri
de la primavera.
Esperant l’abella,
aplega un seguici
de nou estadant.
Cau la pluja
Cau la pluja i surt el sol
com se’n riu la gran pomera,
la vida és una promesa
qui s’amaga quan no vol.
Són les herbes del corriol
prou altes i tafaneres,
cap ni una, haurà presses,
totes viuen sense enrenou.
Cau la pluja i el caragol
ensenya, de nou, la banya
en eixir a passejar.
Ha més gana per donar,
però espera qui l’enganya
i s’amaga tant com pot.
Descansar i fer el galvana
Mentiria si digués
que, somiant, treballo més.
Em va venir de petit:
descansar i fer el galvana,
feinejar poc que m’agrada,
ho ajornaré fins a la nit.
A la plaça on ara visc,
haig un banc, pintat, de fusta,
allí, sento com la busca
va voltant fent un xerric.
Pel matí, sento els pagesos
acostant-se i renegant,
de segur que, guanyant tant,
per la joia estan malmesos.
Va guanyar una juguesca
A la casa d’en Vicent,
en ser tres, són massa gent.
Mig captaire i fredolic,
lladregot i mort de gana,
mai, ha lluitat amb espasa
ni fa comptes a la nit.
Va guanyar una juguesca,
un capvespre, en festa grassa,
va menjar, com de passada,
dotze plats de carn prou tendra.
En Vicent és bon company
per a perdre la bugada,
guanya poc i tot s’ho gasta
en eixir del gran parany.
Renaix la vida i set poemes més
14 Maig, 2022 07:36
Publicat per jjroca,
Poemes
Renaix la vida
Com la llarga espera,
en un hivern valent,
posa, al sentiment,
nova fulla tendra.
És el pare sol
qui el món presideix,
fa créixer l’herbei,
la planta i la flor.
I, en trencar l’ou,
com renaix la vida
en tots els indrets.
Vull estar despert
per sentir embranzida
quan natura mou.
Ha vingut el temps
Ha vingut el temps
de les hores baixes
a posar, en caixes,
penses de l’hivern.
Voreta del foc,
s’enceten els somnis,
són massa dimonis
per guanyar del tot.
Ha vingut el temps
a posar platxèries,
una orquestra i ball.
No vull tornar al tall
per haver les dèries
de guanyar diners.
Els prohoms innocents
La fortuna demanada,
vora el camí, s’ha quedat,
algú l’haurà segrestat
quan, a casa, se’n tornava.
Els prohoms innocents
són esquerps i ben valents,
només un de cada cent
veu el món com de tornada.
Com s’esbatussa la porta
i entreobre la finestra
per tal de guaitar el carrer.
Sóc un pobre tafaner
qui no gosa anar a la festa
per si trobo qui m’estova.
Mai deixeu de respirar
Com fa por el vent de dalt
quan s’afanya i porta pressa,
ha d’acomplir la promesa
de lliurar-se al dissortat.
Mig esclau d’aquest vell cos
com m’adreço al sacrifici,
respirar és quasi un vici
que ens fa ben lladregots.
I ho fem sense aturar
al capvespre i al matí,
un gran savi ho va dir:
Mai deixeu d’esbufegar!
Com la feta es va complint,
cada dia, mentre vivim.
Un xic borni
Ben cansat de no saber,
m’estalvio la promesa:
Casaré amb la princesa,
si no ho vol, pas ho faré!
Estudiant per a ser rei
vaig aplegar a la ciutat,
allí, visc com d’amagat
per si m’empaita la llei.
Gran senyor d’aquest bell somni
com m’adreço a la virtut
de saber-me important.
La foscúria es fa quan
s’allunya la joventut
per a tornar-me un xic borni.
Si puc, caliu
Digueu-li al fred
que cerqui nova llar
puix m’he gelat
i no en vull més.
Porteu la neu
als alturons,
vull altres mons
sense cap creu.
Deixeu la llana,
vull el cotó
en temps d’estiu.
Si puc, caliu,
amor del bo
i festa grassa.
El bou li diu a la vaca
El bou li diu a la vaca
que la pluja porta el verd,
ella no s’ho creu i encara
es conforma amb més fred.
Per la vall, el tren fumeja,
esbufega tant com pot,
aplegat, a dalt de tot,
el veig cansat i rabeja.
El bou li diu a la vaca
que l’amo pinta el tancat
i prompte obrirà la porta.
La vaca diu que no hi toca
i darrere el disbarat
veig la tarda que s’allunya.
Els homes bons
A l’hora dolça,
quan dormen les fades
i l’hivern reposa
eixint de les cases.
He vist l’homenet
jagut, al seu llit,
pensant, a pleret,
que ha trobat l’amic.
No hi ha més remucs
ni amples raons
per a gran victòria.
Oblideu la història
on els homes bons
feien malifetes.
Li parlo al vent i set poemes més
08 Maig, 2022 07:37
Publicat per jjroca,
Poemes
Li parlo al vent
Quan el blat és en el camp
i la pluja el remulla,
vaig sentint com mou la brulla,
observo com va guanyant.
Tot d’una li parlo al vent
que calmi i no porti pressa,
el guaito per la finestra,
el segueixo atentament.
Diria que tot va bé,
que la fortuna m’escolta
i podria ampliar la casa.
La mestressa no ho veu massa
i anem per la revolta
en pensar amb el moliner.
Com empaito la tendresa
Porto pressa en no saber
i viatjo per l’aventura,
en el somni, cerco muda
per a anar a coll-i-bé.
Com empaito la tendresa,
com el seny he amagat,
haig la pinta d’un soldat
qui no ha lluitat en cap guerra.
De petit, era bufó
i les nits em regalaven
un camí per on anar.
De jove, ho vaig deixar
perquè l’enveja dels altres
em convertia en llautó.
Peix assecat
Parlo, amb el vent,
de les gandules barques
qui han mil nafres,
són altres temps.
Quan pescadors
lluitaven amb les ones
mentre les mosques
eren al sol.
Peix assecat
en pobles a la riba
bastits de nins.
A saber quins
ja són a l’altra vida
i no han tornat?
La cova del gran sol
Cerco, en cos cansat,
la darrera resposta,
però m’ha tocat la porta
tancada amb forrellat.
Els dubtes imprecisos,
els fets tan concloents,
he vist la bona gent
pensant amb els anissos.
Cerco, en venir la nit,
la cova del gran sol
per tal de visitar.
La noto més enllà
d’on resta el condol
plaent de l’enemic.
Quatre paraules esquerpes
En el sac de les paraules,
novament, fa mal entrar,
elles bé s’han d’amagar,
demanant haver bon catre.
Avui, ni sé el perquè,
he provat de deslligar-lo,
penso que he de deixar-lo
fins que aprenguin a quedar bé.
Quatre paraules esquerpes
voldrien trobar un forat
i fugir a corre-cuita.
Però algú espera la fruita
de posar-les al sembrat
i traure les males herbes.
Al dessota del llençol
Els fantasmes de la nit
són esquerps i mentiders,
cadascú ha son delit,
però pocs són els valents.
Al dessota del llençol,
com amaguen les vergonyes,
volarien com cigonyes
si els ho permetés el sol.
Però viuen al castell,
a la cova o al palau
tot cercant la cambra fosca.
Haver poc que és el que toca,
però resta algun babau
qui ha de fer el passerell.
Està escrit al cel
Com està escrit al cel:
Avui, toca ser fidel!
Amb prou bones intencions,
m’he llevat aquest matí,
el meu cos és prou mesquí,
però ha bones raons.
Treballar per a menjar,
donar gust a la canalla,
enllestir l’alfals i palla,
treure a l’ase a feinejar.
Escoltar a la mestressa,
prendre el deure com a dot
i si, de tant en tant, es pot,
anar a beure a la taverna.
A la feina, arribar tard
Prou despert, com pidolaire,
he demanat: pau i aire.
M’agrada llevar-me d’hora
amb poca cosa per a fer,
prendre la llet amb cafè
i ensaïmada de la bona.
A la feina, arribar tard
per a poder plegar d’hora,
sovintejar el passat
per somriure una estona.
I, després, m’anirà bé
aplegar al banc de la plaça,
allí, xerrar sense traça
fins arribar al buit: per què?