Enllestint la poca fe i set poemes més

22 Setembre, 2019 06:58
Publicat per jjroca, Poemes

Enllestint la poca fe


Sovintejo el saber dir

que la vida s’allargassa

en aplegar vora casa

sense pena ni delit.

Enllestint la poca fe,

la tardor em duu a la plaça,

avui, m’he posat sabata

és el que he trobat primer.

Bon conco, sense destorb,

com feinejo el pensament

sense assolir cap meta.

Prendré infusió de menta,

ben assegut, entre gent

qui mai trobaran el nord.


Porto un somni


M’arraparé, al teu braç,

fins que passi la tempesta,

és l’amor qui em porta, a festa,

per a seure al teu costat.

En el dubte imprecís,

és on rau el meu imperi,

com mon cor es torna tebi

quan albira el teu somrís.

Visc, a la vora de les mars,

on mai regna la saviesa

ni es guanyen les batalles.

Porto un somni, a les espatlles,

qui em va omplint de dolcesa

mentre passes i te’n vas.


Dieu-me qui...?


En el clar país,

on mai regnen les obres,

esdevenen ogres

amb to malaltís.

Fugint de la feina

de l’amor dolgut,

un es torna ruc

per guarir sa reina.

Dubtes a l’engròs

i dates terribles

voler el guarir.

Dieu-me qui

demana ésser lliure

i un temps galdós?


Albiro al dematí


Cada paraula em duu

a trobar la llunyania,

s’emporta el llum del dia

per tornar-me ben eixut.

Cansat de les pertinences,

a la nit, prou traginer,

com vaig cercant el voler

entre ombres prou severes.

Albiro, al dematí,

una fortuna llunyana

enmig de terres captives.

Haig les cames amanides

i una dolça veu proclama:

No tardis, puix sóc aquí!


Dia rere dia


Setembre s’adorm,

dessota del pi,

cercant un amic,

viatjant pel record.

Els joves entesos

tornen a l’escola,

lluny la xerinola,

han de ser malmesos.

Hores sense pati,

pissarra polsosa

i llarga agonia.

Dia rere dia,

el deure fa nosa,

els porta al glatir.


Parlant amb el cep


Parlant amb el cep,

avança la tarda,

com passa cansada

oblidant el verd.

El raïm madur

espera el pagès,

ell vindrà després

quan pugui el ruc.

Com li agrada el vi,

serà a l’albada

quan prepari el carro,

porta els cabassos,

tisores, la gana

i ben poc a dir.


Quan la fulla vella


Quan la fulla vella

pensa en l’enrenou,

voldria ser bou

i portar una esquella.

Dalt de l’arbre estant,

s’obliden les presses,

viure a les finestres

és un gaudi gran.

Quan la fulla vella

demana el volar

com li aplega el vent,

no sé el pensament,

però el seu anar

fineix damunt l’herba.


Entre llibres i ocasió


Entre llibres i ocasió,

passa una vida sencera,

com s’allunya primavera,

com s’espera la tardor.

Puix tots anirem, prou bé,

a trobar el paradís,

us comento que és precís

allunyar-me del també.

Passen dubtes i il·lusió

per una ment missatgera

qui no vol gran aturar.

La història no ha de passar

per indrets buits de fermesa

fins aplegar a l’ocasió.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Paraules sense fortuna i set poemes més

14 Setembre, 2019 07:29
Publicat per jjroca, Poemes

Paraules sense fortuna


Les paraules van al solc,

ben a desgrat de la pena,

com porten la llum primera

per si apleguen al gran fosc.

Les paraules matusseres

mai demanen el somiar,

elles van, volen anar

a conquerir noves terres.

Paraules sense fortuna

com es lleven pel matí

per a sortir de la casa.

Volen trobar l’estimada

per a seure en el seu si

i sentir aplegar la cura.


Com la fulla plora el verd


Com la fulla plora el verd

i l’absència de la brisa,

és la tardor qui la perd,

qui la deixa ben pansida.

Com l’arbre plora també,

hi ha un remoreig de recança,

la fulla vol anar a plaça,

però la joia no es ven.

I gronxa amb nou deler

a dalt de l’arbre cansat

d’aquella feina feixuga.

Nostre heroi voldrà la muda

i romandre enamorat

per si aplega un dolç temps.


La tardor emplena golfes


El carro aplega del tros,

venturós, a mitja tarda,

les olives van al groc

i es va tancant la casa.

En el de dalt del Montsià,

gairebé ni hi ha enrenou,

una barca cerca llar,

un ratolí cerca el sol.

La tardor emplena golfes

amb ametlles, pomes, nous

i un polsimet de fred.

Més enllà està l’hivern,

cal tenir encès el foc

i amanides mil històries.


Sóc tanoca?


Amb un cos ben tafaner,

com camino per la plaça,

sento el gaudi de campana,

el somiar del llaguter.

Riu amunt i riu avall,

enceto les mil converses

amb aigües ben satisfetes

sense penes ni encenalls.

La mossa, qui em pertoca,

amb un cànter, va a la font,

ben neta, ben pentinada.

La sogra pas que m’agrada

perquè parla a tothom

tot dient que sóc tanoca.


La sento plorar


La pomera qui s’adorm

després de la gran feinada,

massa pomes fan estada

puix cap bestiola les vol.

De lluny, la sento plorar

quan el vent me l’esbatussa,

és el gran cerç qui remuga

i pren fressa en el baixar.

La pomera es despulla

sense pressa, a poc a poc,

en una tarda ben trista.

Cap déu li posa la mida,

però l’escanya un poc

amb una mà prou feixuga.


Del balcó estant


Del balcó estant, la lluna

em proposa el festejar,

la mossa poc que ho sabrà

puix no haig ni pa ni engruna.

La lluna mira, somriu

i fa la nit menys feixuga,

haig una feina poruga

puix demano tenir un niu.

Somia-truites, pagesot,

home de poca paraula

i perdedor a l’engròs.

Com voldria haver un bon gos

per saber, d’un cop, qui mana

i amistançar-me amb la sort.


Toca processó


Del balcó estant,

sento les converses,

el riure, les presses

dels grans benestants.

Toca processó,

missa i rosari,

viure és necessari

per a fer-ho tot.

I jo, que em desvetllo

de somnis preuats

enmig de silencis,

puc sentir-me neci

o trobar entrellat

per a dir el que penso.


En veure’m vençut


Hauré de suportar

la vida amable,

ésser menyspreable

lluitant pel demà.

Amics a la lluna

posats en somiar:

terres per llaurar

i minsa fortuna.

Esclato quan puc

i deixo el meu amo,

un pobre tossut.

Darrere del ruc,

sovint m’esbatano

en veure’m vençut.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Sentinelles de l'avern i set poemes més

06 Setembre, 2019 09:08
Publicat per jjroca, Poemes

Sentinelles de l’avern


Sentinelles de l’avern

com es queixen i grinyolen,

els acull en Llucifer

i se’n riu mentre li ploren.

En una cova pregona,

hi ha més nits que llonganisses,

sentireu la veu de dona

tot parlant amb les amigues.

Ànimes del foc etern

no ploreu mai debades

quan l’empresa és a mig fer.

No perdéssiu més la fe

si romanen a les cases

on s’entafora l’hivern.


Per si ve la sort


He perdut el son

dessota del pi,

hi ha un llop mesquí

qui es queixa a tothom.

Ni demana ovelles

ni cabres ni porcs,

potser no hi és tot

i ajunta les celles.

Al dedins del bosc,

rauen les estrelles

a les nits d’estiu.

Fugiu del caliu

i feu tombarelles

per si ve la sort.


Miraria les gavines


Pare, si fos mariner,

amb una barca de vela,

veuria mar des de terra,

des de la mar, el coster.

Miraria les gavines

dessota d’un sol punyent,

sentiria com la gent

vol més joia que pervindre.

Pare, si fos mariner,

encetaria converses

amb les ones i el far.

M’asseuria per pregar

veient com gronxen les veles

amb un caire mentider.


Són les dèries de l’escola


A darreries d’agost,

com s’enceta la tempesta,

en el cel, potser hi ha festa,

en el terra, només por.

Els ocellets s’arrauleixen,

les orenetes al niu,

manta gana, poc xiu-xiu,

de sobte, arriben les queixes.

Els llibres són al prestatge

per a ser foragitats

i anar a parar a la bossa.

Són les dèries de l’escola,

recapte de vanitats,

llarg camí d’aprenentatge.


Gairebé era mig sant


Era un pobre, que us diré,

sense ganes d’aventura,

menjar poc li anava bé

per no perdre la figura.

Mig escolanet de missa,

viatger de bon matí,

amatent del negre vi,

ben lliurat a l’enganyifa.

Gairebé era mig sant,

els capvespres de dimoni,

bon hoste de la taverna.

A la casa, ni lluerna,

només un fanalet prou borni

qui s’encén de tant en tant.


El petit goig


Em plau el vent

qui em porta a la tardor,

sentir-lo envers

les fulles i la por.

El petit goig

d’ajuntar la finestra,

tornar a la fresca,

al bell dormir joiós.

Deixo els mosquits,

la seva xerrameca

d´éssers empipadors.

Demano el foc,

la xemeneia encesa,

la manca de neguit.


Aprenent a no ser


Aprenent a no ser,

oblidant nit i dia,

vull pertànyer al plaer

fugisser de cobdícia.

Adéu els encanteris,

els somnis mai complerts,

oblidar aquells nervis

del lluitar per no ser.

Avançar a la foscúria

d’aquest cos presoner

de mancances i glòria.

Vull deixar la memòria

fins que arribi el primer

domador de la fúria.


A les pedres del camí


A les pedres del camí,

els contaré les mentides,

com les duc ben amanides,

ben posades al coixí.

Cavaller sense cavall,

genet vell sense victòria,

he anat perseguint la glòria

per muntanyes i per valls.

A les pedres del camí,

no les hauré enganyat

puix saben més cada dia.

Mai obliden el qui crida,

el qui posa disbarats

per no pertànyer al diví.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Per un sí o per un no i set poemes més

29 Agost, 2019 08:46
Publicat per jjroca, Poemes

Per un sí o per un no


Per un sí o per un no,

vaig perdre el gran tresor,

com em fa singlots el cor

quan escolta la cançó.

Traginer, bon traginer,

tot anant pel camí ample,

si en van cinc i en tornen quatre,

no voldria ser el primer.

La feina se’n vol anar

per a raure, en el palau,

a la sala dels meus nobles.

Oblidaria ser pobre

per trobar-ne dolça pau

amb un somni on restar.


Al jardí florit


Al jardí florit,

on hi ha meravelles,

ixen les estrelles

abans de la nit.

És la gran enveja

qui regira el cos

puix va fent un os

quan la tarda aplega.

Al jardí florit,

viu la primavera

esguardant Nadal,

és un fet cabdal

qui la joia engega

fins que ve el mosquit.


Caminant sense camí


Caminant sense camí,

benestant sense fortuna,

van les tardes, una a una,

avançant cap a la fi.

De més jove, segador,

de més vell, perdonavides,

la vida passa amb fatigues

fins un dia on diu: Prou!

Llavors aplega la barca,

se n’entra, tranquil·la, a port

per a trobar el passatger.

Hauria de ser el primer,

amb una moneda d’or,

per a pagar-li a la Parca.


La poncella adelerada


La poncella adelerada,

amb les ganes i el cistell,

va demanant un poncell

que li posi llit i casa.

Es casaran pel matí

quan aplegui la tardor,

ara, fa massa calor

per portar un bell vestit.

L’església plena de flors,

el mossèn amb bona veu,

i, a més, tres escolans.

Murmuris dels vilatans

tot portant la seva creu,

cadascuna d’un color.


Monstre rabiós


I ara que hi som tots,

amics de la follia,

espero companyia

d’aquell monstre rabiós.

Puix viu a la muntanya

i espera ser al pla,

voldria reposar

en altra terra estranya.

Però el Montsià li pot,

es lleva amb la lluna

per descansar a la bassa.

És monstre sense traça,

no haurà mai fortuna

ni cova on deixar l’or.


Setembre acomiada


Setembre em parla

de nous i avellanes,

de viles pausades

sense massa nafres.

Setembre demana

dies de gran festa,

poseu-me finestra

guarnida i galana.

Setembre acomiada:

dèries de mosquits

i capvespres llargs.

Voldria ser gran

per trobar enemic

i guanyar batalla.


Porucs els conills


Espero tenir

ben plena la bossa

i el son lleuger.

Sóc bon mentider

i poc que em faig nosa

quan començo a dir.

Porucs els conills,

guineus i tempesta,

conviden a festa

els pares i els fills.

Menjarem el verd,

fugint de la gana,

setmana a setmana,

s’acosta l’hivern.


Em van lliurar


En el regne

de la por,

no hi ha metge

ni sanador.

Molts demanen

anar lluny,

d’altres passen

ben eixuts.

Com havia

poca feina,

vaig entrar.

Em van lliurar

una gran eina

per passar el dia.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

La gran meravella i set poemes més

21 Agost, 2019 07:30
Publicat per jjroca, Poemes

La gran meravella


Poseu-me els capvespres

sense vent de dalt,

vora el finestral,

lluny de les tenebres.

M’agrada sentir

xiscles d’orenetes

cada dia inquietes

per trobar el matí.

El son del caragol,

filar de l’aranya,

el brunzir d’abella.

La gran meravella

allunya el juliol

mentre agost avança.


En el dubte gran


En el dubte gran,

viu la solitud,

els ocells covant

sota un cel eixut.

Perduts mariners

enyorant la barca,

són prou mentiders,

amb prou mala traça.

Les ones gandules,

l’aigua van gronxant

sense comentaris.

És petit calvari

que va trafegant

i farcint despulles.


Roses vull


Recomana

el meu senyor:

Si has gana,

posa por!

En un cove

veig la lluna,

somni de pobre,

poca fortuna.

Sentiria

si sabés

trobar l’orgull.

Roses vull,

però un revés

com m’humilia.


Una mossa em demanava


Una mossa em demanava

puix volia anar a ballar,

com és maca i ben plantada,

li vaig dir: Deixem-ho anar!

Va fer carona d’ofesa

i quan es posa a plorar,

diria que és una princesa

sense ganes de lluitar.

La mossa ja s’ha fet gran

i s’assembla a una deessa

sortint del regne dels déus.

Jo sofreixo, vaig a peu

i no hauré més promesa

ni mà esquerra de galant.


Pobrissons els rics


Pobrissons els rics,

farcits d’embalums,

sense massa llums,

amb manta d’amics.

Vestits de diumenge

tota la setmana,

prou cansats de rebre,

pregant haver gana.

Dessota d’un arbre,

mirant el corriol

de milers d’obreres,

lluny de les banderes,

amatents del dol,

amb un cor amable.


Repòs etern


A la feina, li he donat:

repòs etern,

maleït en Llucifer

quan recerca claredat.

Són pecats de pecador

amb poc ofici,

prou lluny em resta el vici

per portar-lo al meu senyor.

Escorrialles de la sort

com van cercant l’aventura

entre coves i alturons.

Van venir quatre minyons

per a demanar cordura,

els haurà durat ben poc.


El misteri de la mort


El misteri de la mort

i l’arribada a la lluna,

una feta inoportuna

es produeix, però poc.

La natura és així:

ben constant, un no parar,

mai dorm en un tou coixí,

sempre es lleva amb voluntat.

Ara, sóc, ara, no hi sóc

i vaig canviant velles peces

per poder-me transformar.

El viure és un no parar

entre dubtes i temences,

una lluita enmig les pors.


Les ones demanen mar


Aprenent de mentider,

gran mestre sense fortuna,

com vaig teixint el saber

tot viatjant entre l’escuma.

Les ones demanen mar

i s’obliden de seguida

puix la mare és amanida

a bellugar-se i gronxar.

Una barca sense peix,

una mossa assedegada

i un estiu qui vol marxar.

Miro lluny, em deixo anar

per una història contada

per vianants de bona llei.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Em convida en Llucifer i set poemes més

13 Agost, 2019 17:27
Publicat per jjroca, Poemes

Em convida en Llucifer


A la porta de l’infern,

em convida en Llucifer

a fer una estada pagana.

Manta cervesa i poc vi,

deu converses en llatí,

una nit matant la gana.

Però sóc home poruc

i m’espanta sa grandesa,

com he de dir que ja no puc

participar en la revetlla.

En Llucifer, malgrat tot,

em vol mantenir d’amic,

com recerco el seu abric

quan s’enfada de debò.


Una festa salada


Amb la gràcia, que avui tinc,

com confio en trafegar:

botifarres amb mig pa,

una ampolla de bon vi.

La festa dels mariners

és una festa salada,

com mengen la cansalada

amb prou ganes i deler.

Les barques gronxant a port,

al dessota de la lluna,

en un capvespre d’estiu.

Quatre joves, amb ull viu,

van cercant joia i fortuna,

ben mudades, sense por.


Al desert dels mariners


Al desert dels mariners,

hi ha una lluna i mil estrelles

amb un sol prou matiner.

Una barca que brandeja,

en tornar al port, singlota,

de tant en tant, esbufega.

Al desert dels mariners,

masses velles, poques joves,

quatre rialles, a les tornes,

per criticar i quedar bé.

Un diumenge, processó

de pensaments enlairats,

poques ganes de mercat

i, ben sovint, somicó.


La més negra de les nits


La més negra de les nits

com se n’entra a la taverna

per a trobar els pescadors.

Poques caixes de seitó

per a tornar la bestreta

i convidar a un got de vi.

La guitarra com s’esguerra

viatjant per la cançó,

com ens parla d’un traïdor

qui mai guanyarà cap guerra.

Lluna fosca dalt del cel

i carona d’una estrella,

la nit es manté serena,

el desig encara és ple.


Poseu-me gana


Poseu-me gana nostramo

que la plata és a punt

per a encetar el tiberi.

Minsa angúnia al cementiri,

a l’església, poca llum

i tristor mentre m’escanyo.

Ous ferrats, una sardina

per a portar-me a l’oblit,

sóc un monstre eixerit

que es desvetlla una mica.

Poseu-me gana i bon pa

per sucar i fer bona cara,

poseu-lo enmig de la taula

per enllestir aquest sopar.


Portaré el sol


Portaré el sol

a casa teva

perquè a la meva

no hi caben dos.

Portaré el sol

al si de l’era

per si vol treva

en ser a migjorn.

Com parlarem

de grans desfetes

en ple estiu.

Que faci el viu,

les malifetes

i plorarem.


Fem mala cara


A la casa

del pagès,

poca pausa

i minsa fe.

Com gronxem

en ser a l’albada,

fem mala cara

i oblidem.

En el poble

hi ha fortuna

i enrenou,

diu el bou

mentre remuga

amb gest innoble.


Els negocis d’en Vicent


Els negocis

d’en Vicent:

no hi ha socis

ni clients.

Guanya casa

cada mes,

cerca pausa

en el bosquet.

Quan la tarda

s’acomiada,

sóc a prop,

però altre cop

la fa preada

i així s’acaba.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

A l'estiu, massa calor i set poemes més

05 Agost, 2019 05:31
Publicat per jjroca, Poemes

A l’estiu, massa calor


A l’estiu, massa calor

per a sortir de la cova,

com m’agrada la cassola

fent xup-xup al damunt del foc.

A la tardor, vull ametlles

entrar al sac ben obedients,

a la taula, parament,

enmig del cel, una estrella.

A l’hivern, polsim de fred

amb la nit a les muntanyes

i corrues de conills.

La primavera duu grills

tot garlant amb les aranyes

de la tristor del desert.


A la Verge


A la Verge, qui ens estima,

li posem milers de flors:

de blanques, de més colors,

de petites, de més mida.

Emplenarem els carrers

amb ganes d’haver més gràcia,

els carrers on Ella passa

mentre pena el Fill seu.

Són les festes de la Mare

més joioses i florides

en un setembre estrenat.

Comencem un punt i a part,

una pausa en nostres vides,

una cura en nostres nafres.


Amb un vas de vi


Amb un vas de vi,

un grapat d’olives,

com passen les vides

mentre van seguint.

Perduts mariners

sense quasi vici,

on queda l’ofici?,

qui vol ser o no ser?

Amb un vas de vi,

vora la finestra,

la lluna l’observa.

La mar ni es queixa

de la vella empresa

de viure i morir.


Sentirem a dir


Sentirem a dir

que el monstre ha vingut,

és lleig i pelut

més fosc que la nit.

Com menja carbassa,

patata i cigrons,

pensen els minyons

que no viurà massa.

Sentirem a dir

que el monstre m’estima,

em fa l’alegroi,

hauré d’estar foll,

pres d’una boirina,

pobre al dematí.


Si fes vida per la nit


Si fes vida per la nit,

com voldria ser mosquit.

Néixer sol enmig la bassa,

amagant-me de les pors:

una granota, un peixot,

una oreneta amb prou gana.

I volar fins al portal

on viu una tendra mossa,

una fiblada amb prou sang,

ben fluida, un xic dolça.

I velar vora del llit

fins que li aplegui el bon somni,

gairebé sóc un dimoni,

però una mica més viu.


A la lluna, vull anar


A la lluna, vull anar

per a trobar la princesa,

ja fa prou temps que m’espera,

de segur que allí hi serà.

A la lluna, bastiré

un castell amb setze sales,

ens ho passarem tant bé

entre riures i ballades.

A la lluna, he de pujar

en aplegar primavera

per portar-li un ram de flors,

en vull de quatre colors

per a fer una senyera

on poder-me emmirallar.


El meu veí


Menjaria cent cigrons,

un porquet i dues vaques,

em trauria les sabates

i beuria amb gran porró.

Amb tres hores per dinar

i dues de migdiada,

hauré d’encetar setmana

amb desig de treballar.

El dimarts, a mig matí,

cercaria la fortuna

en un paratge proper,

no cal ser ni mentider

per a pujar fins a la lluna

que és on viu el meu veí.


Han vingut les presses


Han vingut les presses

al carrer de baix,

mai sabré d’on vénen

ni on se n’aniran.

Les minses promeses

van fent llur camí,

no criden ni penen

des de bon matí.

Els savis entesos

no volen somiar

en temps matussers.

Deixeu-me els volers

per si han de marxar

prou lluny dels pagesos.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Sóc amatent i set poemes més

28 Juliol, 2019 05:01
Publicat per jjroca, Poemes

Sóc amatent


Sóc amatent de raure en altra vida

on el llevar-se sigui un plaer,

sentir el murmuri del rierol com crida

mentre comenta que vol saber.

Així, entre tots, omplirem els desitjos

de viure junts i prou units,

com llençarem les ganes i els anissos,

en una festa, ben arraulits.

I somiarem en terres lleugeres,

on cada gra haurà sa casa,

per a donar aquell dolç fruit.

Oblidarem: paper i els fulls

on recontar històries de passada

entre mil riures de grasses bugaderes.


Enmig l’estiu


Enmig l’estiu,

valent qui gosa

trobar la cova

on posar el niu.

Anar lleuger

a terres properes

sense banderes,

sense deler.

Albirar un món

on l’home sap:

trobar l’heroi.

Sóc tan cofoi,

tan esmerçat,

covard del tot.


Pobra pomera


Pobra pomera,

a l’horta estant,

com et fas gran

en primavera!

Surten les fulles,

neixen els fruits,

fan d’aixopluc

a cargols i erugues!

I ve el pagès

a comptar pomes,

vol fer mercat.

Qui li ha manat?,

mentre tu trobes:

futur incert.


En ma saviesa


En ma saviesa,

no trobo melangia

ni és fosc el dia

quan cerco la fotesa.

Són els meus anys

al cove del record,

semblen estranys,

punyents i sords.

Escric confós

amb llapis a la mà

i pensa ufana.

Mon cor proclama

que espera altre demà

molt més galdós.


Per a somiar


Per a somiar,

poseu-me dues estrelles,

que siguin meves,

les vull comprar.

Una finestra

cap al Montsià,

el riure clar

d’una deessa.

Car sóc poruc

puix fujo de tenebres

i d’embolics,

ho deixo dit

per si un déu fa befes,

em vol caigut.


No vull regne


Quan la nit

ja m’entafora

i el semblant

es torna gris,

vull el crit

per fer-lo fora

cavil·lant

per on fugir.

No vull regne

on sojornar

ni batalla

ni combat,

adéu-siau, me’n vull anar

a trobar-me sense rebre.


Si he de manar


Si he de manar, recercaré un garrot

d’un arbre vell cansat de primaveres,

hauré d’anar uns dies a capcot

per a encetar: sospites i revenges.

En un altar, posaré els meus déus

ben compungits i carregats de ciris,

estic dubtant del nombre de les creus,

sóc un sabut, galdós del seu ofici.

Si he de manar, compraré espardenya

per bellugar-me esvelt com una daina

entre els monstres prenyats i matussers.

Deixeu-me el sol, la lluna i un recés

per a oblidar la pena i la fatiga,

aquell regust, aquella olor de llenya.


Les xerrades són així


Les xerrades són així:
Primmirades pel matí!

Pagesot perdut al tros

on el ruc fa mala cara,

des d’ahir, no ha fet cap mos,

com li sobra: ràbia i gana.

Converses de quatre cebes

amb un parell de melons,

diria que són les meves,

però parlen massa fosc.

Esquelles a la muntanya,

a la plaça, cascavells,

com recordo haver lleganya

mentre lluito amb grans ocells.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Car monstre sóc i set poemes més

20 Juliol, 2019 05:09
Publicat per jjroca, Poemes

Car monstre sóc


Car monstre sóc i res m’acomoda

com el desig d’haver-me immortal,

he segellat vestir i anar a la moda,

beure de gust i prendre’m bé i mal.

Res d’alturons, de dies de lloança,

aquí, al terra, el dubte serà immens,

estimo el so, la música i la dansa,

els benestants un cop vinguts a menys.

No poseu pa, m’agraden menges magres,

anar de festa al jardí del palau

per a trobar l’anhelada promesa.

He de donar, hi tinc la mà estesa,

un sentiment poruc qui crida i rau

en altres vents: esquerps i miserables.


Oblido les penes


Si la mare soledat

va cercant la lluna,

doneu-li la bruna,

l’haurà demanat.

En el clar país,

no he trobat silencis

ni grans beneficis

ni gran desencís.

Oblido les penes,

des de bon matí,

quan cerquen fortuna.

Enmig de la runa,

qui parla de mi?,

qui durà les regnes?


Cavaller al descobert


Els somnis m’han de dir:

sortoses meravelles,

una munió d’estrelles

ballant pel meu coixí,

rellotge endarrerit

cridant la primavera,

cercant a l’infinit

la més radiant promesa.

M’agrada el riure clar

quan et faig la contalla

i pregues el concert.

Cavaller al descobert

ordenant la batalla

sense poder aturar.


Carrer de melangies


Carrer de melangies,

vilatà encongit,

com recerques l’abric

quan s’acaben els dies.

A la plaça més noble

i ben a prop de la font,

sento garlar a tothom:

rics, gosats i algun pobre.

Carrer de melangies,

sota un sol de juliol,

amatent de la festa.

Com es mou la finestra

per cercar el condol

de vilatans qui rondinen.


El Creador m’ha vestit


No et veig per enemic!,

assevera la bestiola,

només cerco l’esperit

i una menja profitosa.

El Creador m’ha vestit

amb carona punxeguda!,

amb un volar que remuga

quan el sento a prop de mi.

Xuclaria una fulla

si hagués boca ferrenya

perquè l’arbre és eixerit,

però, ara, em vol a mi

i l’empaito, amb espardenya,

fins que acaba en despulla.


El vent suau


El vent suau i l’estimada fresca

en dies feixucs dessota del gran sol,

com demanava el seure a la finestra

per dir adéu-siau en acabar el juliol.

Triar un núvol amb la carona blanca

per a viatjar un xic enllà la mar

puix em plauria gronxar-me a la barca,

parlar d’un temps de creure i assecar.

Encetar agost amb pluges melangioses,

aquells capvespres d’una claror minvant

amb els xerraires, porucs, del gran cafè.

Doneu-li al vent la meva poca fe

per si, en passar, algú queda escoltant

sense dir res, fugint de les grans noses.


Reconec que sóc


Reconec que sóc

de caire galvana

i visc, tal vegada,

en poble prou fosc.

Em llevo a les sis

quan el sol convida

a deixar la crida

punyent del meu llit.

Esmorzo com cal,

un ou, la baldana,

tall de cansalada,

sis crostons de pa.

I després vull feina

sense força ni eina.


No voldria per a mi


No voldria per a mi

ni negoci ni glatir.

M’agraden les hores baixes,

les més buides d’enrenou,

com feinejo sense sou

i compro sense les ganes.

Al carreró, on m’allito,

passen hores sense planys,

quatre velles, sense anys,

parlant més del que sospito.

Em critiquen de valent

puix diuen que no convido,

amb les ganes que amido,

de segur que vaig perdent.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

La mossa qui m'estima i set poemes més

12 Juliol, 2019 06:31
Publicat per jjroca, Poemes

La mossa qui m’estima


La mossa, qui m’estima,

em duu el cor robat,

em guanya en el combat

del dubte amb la boirina.

Diu que ens casarem,

un capvespre, a l’ermita,

mai sabré si predica

o endevina el moment.

Haurem fills a l’engròs,

bona taula parada

amb coberts de debò.

Menjarem plata i or

i també una arengada,

però amb mel i mató.


Estic cansat


Estic cansat i un xic avergonyit

del meu anar enmig de grans sotracs,

m’agrada el beure, el somni i l’oblit

i quatre contes de vells avantpassats.

Com sóc maldestre, albiro altre món

on tot s’avé a la deessa fortuna,

estic rabiós enmig de llamps i trons

que van a raure, de nit, a la llacuna.

Estic cansat a mans d’un reietó

qui juga fort amb les cartes marcades

per guanyar, avui, demà i quasi sempre,

a un joc ferotge massa decebedor.

Acabo el dia, la nit em portarà

a entaforar-me en oblidat envà.


Les hores passen


Les hores passen

i s’entaforen

en el mai més.

Les fulles cauen

i després ploren

enmig del fred.

En el corriol,

les quatre abelles

van, amb les presses,

a cercar flors.

Tardor és tardor,

temps de volences,

de sentinelles

guaitant el sol.


A la vora del camí


A la vora del camí,

no hi ha roselles

ni margarides.

Hi ha herbes, de totes mides,

treballant de sentinelles

sense glatir.

Al capvespre, el cargol

s’enfila en una tija

per veure allunyar-se el sol

sense pena ni fatiga.

Més enllà, veiem l’aranya

la teranyina bastint,

una mossa com s’afanya

abans d’aplegar a la nit.


La veïna del meu hort


La veïna del meu hort

diu que menja, però poc,

es passa el dia a la serra

per a aprendre a ser d’esquerra,

és al bell punt del migdia

quan recorda a la família

i torna a baixar al prat

per fer la segona part.

A l’hort, ha posat tomateres,

pebrots verds i albergínies,

n’hi haurà de ben poques mides,

les vendrà amb quatre monedes.

I quan la fosca esdevé

s’asseu en el seu carrer.


Quatre palles a les golfes


Havent sopat, a l’estiu,

qui no fa la gran contalla:

el carrer és una batalla

d’homenots cansats i vius.

Quatre palles a les golfes,

lleixes buides al rebost,

esperant el mes d’agost

per recollir dolces pomes.

La taverna estarà buida

de mariners enfadats

per no gaudir de la barca.

Un cop de mar duu recança

sense ganes de viatjar

mentre la vella els amida.


El misteri de la nit


El misteri de la nit,

a l’albada, com s’allita,

no hi ha ordre ni esperit,

de paciència: gens ni mica.

Sentinelles dels meus somnis

no em portéssiu a bon port,

les ferides porten pors,

els aldarulls, mal negoci.

El misteri de la nit

prompte farà son viatge

entre núvols i tenebra.

Poseu-me dalt una estrella

car vull trobar mon coratge

abans d’arribar al neguit.


Escriure un vers a lloms de la follia


Escriure un vers a lloms de la follia

amb gest amable, curós i displicent,

cercar, de nou, la innoble companyia

d’avantpassats captius d’un altre temps.

Per sentir el goig inútil de la fressa

d’aquell regust de llimades raons,

endevinar del monstre la feresa

i tombar hores cercant un altre món.

No vull fidels ni pauses segellades,

voltant, egregis, somnis per a fer

en terres velles, dures i maltractades.

Poseu el seny, envolteu-lo de rauxes

i oferiu-lo al gran manifasser

per a, després, endolcir noves nafres.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13  Següent»