Quatre gats i set poemes més
14 Febrer, 2022 19:31
Publicat per jjroca,
Poemes
Quatre gats
Amb quaranta queixalades,
he enllestit una poma,
era ben dolça, ben bona,
com ha finit enmig nafres.
He pujat al gran calvari
que em porta a l’enteniment,
pel camí, he deixat gent
qui es queixen a diari.
Amb menester i dolgut,
passo tou pels vells carrers
qui no porten cap lluerna.
Quatre gats a la taverna,
volen mostrar-se planers
per saber on vaig begut.
Vells elogis
Caminant, sense camí,
en una illa deserta,
com el son es manifesta
en aplegar mig matí.
Porto hores en gaudir
d’una vigília encisera,
cerco la meva promesa
de saber-me bon veí.
Acaronat pels meus somnis,
reposo, vora un aljub,
per a sentir riure l’aigua.
Formo part d’una nissaga
que es lleva havent perdut
bona part dels vells elogis.
En la pau de la muntanya
En la pau de la muntanya,
com recerco en Manelic,
ha de ser el vell amic
qui vol restar a sa casa.
Som nosaltres, els humans,
ben posats en velles naus,
hem guanyat ser catalans
assentint: I si a Déu plau!
En la pau de la muntanya,
sento un aire fredolic
qui puja per descansar.
No espero haure un demà
on somiar en tornar-me ric
sense lluitar en cap batalla.
De segur que vaig perdent
És una mossa formosa
ben posada en el seu temps,
l’he demanat per esposa
i, en sentir, se’n va rient.
És bruna, ben pentinada,
amb rínxols de plata i or,
com diria que ha un cor
que la fa ben primmirada.
Esperant un cavaller
que la porti al paradís
i l’estimi de valent.
De segur que vaig perdent,
però, abans del compromís,
igual aplego a primer.
Al matí, les fredorades
Al matí, les fredorades,
a migdia, prou bon sol,
haig les presses endreçades
i només em resten pors.
Na Mariona dels meus somnis
m’aconsella anar al prat,
les herbes com han quedat
totes plenes de desoris.
En el regne de l’oblit,
hi ha ombres de tota mena
i silencis sorprenents.
He demanat ser conscient
fins que arribi nova crema
i em deixi estamordit.
Una classe, tres finestres
Una classe, tres finestres
i vint-i-cinc els minyons,
la meitat faran de bons,
els altres, de mitges feres.
Una pissarra, un tinter
amb un pupitre de fusta,
el mestre com els acusa
de ser tots uns malfeiners.
La llibreta es va omplint,
va prenent color la ratlla
d’una tinta blau marí.
Com va passant el matí
mentre aplega la gebrada
penetrant fins al de dins.
És el peu qui em porta
És el peu qui em porta,
vés a saber com,
deixeble pregon
d’un cor que es revolta.
He copsat la lluna
al cap del carrer,
reina inoportuna
sense res a fer.
Li he donat al cap:
la meitat de penses
per si vol viatjar.
De segur que va
endrapant tenebres
per a no tornar.
Vindrà el seny
Vindrà el seny
roent de les promeses,
del tot esteses,
enmig del cor.
Massa sabrem
i oblidarem les festes,
tornaran les necieses
a prendre dot.
No escric res més
puix em manquen bones lletres
per disposar.
Deixeu-me anar
on no hi ha malifetes
ni plany saber.
Esclata el rellotge i set poemes més
07 Febrer, 2022 06:15
Publicat per jjroca,
Poemes
Esclata el rellotge
Les passes perdudes
i l’anar endavant
sense saber quan
vindran noves mudes.
Esclata el rellotge
a la sala estant,
ben trist el semblant
amb futur mediocre.
Les passes perdudes
em duran al bosc
per trobar fantasmes.
Converso amb aranyes
d’un temps poc galdós
i poques pressures.
Són les olives
No haig res més
que son a les parpelles,
quatre idees lletges,
vida de pagès.
És a l’albada
quan prenc carro i vi
per anar a la plana
a plegar i collir.
Són les olives:
porugues, matusseres,
cansades de somiar.
Voldria estar
en el goig d’altres terres
on vendre les fatigues.
Somiar debades
En mon anar
com cerco primaveres,
són fredes les primeres,
les altres, de mal passar.
Pobre indecís
com trobo hores baixes,
com van venint les nafres
quan surto al camí.
Voldria ser
com un valent guerrer
menant les grans batalles,
dormo a les palles
i sóc prou tafaner
per a somiar debades.
Quan el cor s’estreny
Quan el cor s’estreny
i va de rebaixa,
sento com s’encaixa
en un temps punyent.
Els senyors, airosos,
ni han enrenou,
lluiten per un sou,
es tornen mandrosos.
I com tot s’avé
a la gran prudència
plana pel terrat.
És un déu capaç
de trobar clemència
on no resta res.
Els gegants de la dissort
Els gegants,
de la dissort,
són emprats
en tot el món.
Passen dies,
moren anys
i fan vies
per a estranys.
Els gegants
de la dissort
han de ser lliures.
Vull descriure
com la por
em va fent nan.
Poques ambicions
Porteu-me l’hivern
vora la finestra
amb la llar encesa
i lliurat del fred.
Poques ambicions,
en les hores tendres,
allunyen les presses
de tots els racons.
Un vi de taverna,
un somiar despert
lluny del sacrifici.
Estimo el seguici
de servents planers
cercant la gran treva.
Em fa feliç
Demanar per demanar,
quan la glòria sigui a punt,
vull haver el bon costum
de saber-la ensarronar.
Malaltissos els humans
ocupats per les tenebres,
poc gaudiran de les festes
si no són com les d’abans.
I tot i així, he de dir
que viatjo pel misteri
fins ben entrada la nit.
Haig un dimoni esllanguit
qui treballa l’improperi
quan li dic que em fa feliç.
Mala cara fa el pagès
Heu de saber que l’enciam
odia a la gallina,
amb el pic com l’acoquina
sense pensar el què diran.
Haig mitja horta en un plor,
quan el negre núvol xerra,
els comenta que la guerra
ha de tenir guanyador.
Les tomates i les cols
han decidit el lliurar-se
al vici de no fer res.
Mala cara fa el pagès
puix ha de trobar un culpable
abans de calar-hi foc.
Porteu-me un llençol i set poemes més
02 Febrer, 2022 17:05
Publicat per jjroca,
Poemes
Porteu-me un llençol
Porteu-me un llençol
per refer mon llit,
sóc mal enemic
qui es va perdent sol.
M’agraden les guerres,
de bon dematí,
quan pensa el coixí
que haig les de perdre.
El fred de l’hivern
fa de bon passar
amb vi de taverna.
Vora la finestra,
m’oblido que hi ha
un monstre despert.
La pluja voldria
La pluja voldria
esdevindre neu,
però el bon Déu,
sovint, se n’oblida.
La pluja voldria
banyar tots els camps,
sentir com els plans
cauen de seguida.
Ben sovint al bosc
sento melangia
i em poso a plorar.
Vindrà l’endemà
portant la follia
n’hi haurà per a molts.
En el racó tranquil
En el racó tranquil de l’enyorança
on cada capvespre torna al passat,
he sentit venir la benaurança,
aquest gest tan noble, tan amistançat.
No pertanyo encara als herois eterns
aquells qui dominen el cel i la terra,
passo pels camins amb pas lleuger
i m’aturo, un xic, on mon cor delera.
He de traginar i fer-me un racó
on poder lluir tota ma feblesa
fins on el futur em demana pas.
Cada dematí, espero en el mas
aquell cavaller qui mostra fermesa
per poder lluitar ben a contracor.
Som nosaltres els humans
Assoleixo que el cap d’any
és bon temps per a fer bugada,
rentar roba poc m’agrada,
però resta aquest parany.
Som nosaltres, els humans
els castigats del judici,
com planyem el sacrifici
de ser pobres i cristians.
Va ser el déu ben saberut
qui ens posà a aquesta terra
per provar de ser feliços.
Prompte va treure els anissos
i ens porta per la tenebra
fins aplegar a estar perduts.
A l’entrada del mai més
A l’entrada del mai més,
el silenci ens espera,
la lluita queda endarrere,
el futur ha de ser espès.
Vianants d’aquest camí
mai han de trobar la drecera,
han de perdre l’escomesa
i viatjar sense destí.
Deixarem el nostre cos
qui no vol deixar la terra
en el si d’un dubte gran.
Ni vull saber fins a quan
durarà la llarga espera
fins aplegar al moll de l’os.
Vull ésser un sant fruitós
És a l’hora de dormir
quan el monstre em ve a dir
que era ple de fellonia,
aquest monstre m’humilia
i l’odio a desdir.
Ha de ser la poca sang
la que em porta a ser bergant
i prohom sense recança,
com pujo la benaurança
i somio aplegar a sant.
Doneu-me quatre mentides
i fal·làcies a l’engròs,
vull ésser un sant fruitós
amb les aures amanides.
Farcidet de vi
Farcidet de vi
i anant a pleret,
vull un carrer estret
ben entrada nit.
Una vella mossa
amb mi es vol casar,
no voldria anar
a llocs on faig nosa.
Farcidet de vi,
vaig a la taverna
per a créixer un munt.
Haig un bon repunt
de fermesa eterna
que mai vol eixir.
He deixat la porta franca
Algú dirà que la sort
va fent voltes a la casa,
he deixat la porta franca
per si vol entrar de cop.
Amatent d’hores fruitoses,
he refet tot el camí,
sóc a l’ombra del gaudir
per tal de fer bones obres.
M’he lliurat a quatre llops
qui demanaven la menja
ben posada en un plat.
Estic del tot afartat
i oblido com l’enveja
em voldria aclucar un poc.
El dimoni és més amable
22 Gener, 2022 06:34
Publicat per jjroca,
Poemes
El dimoni és més amable
Desvalgut d’un bon ofici,
bon mestre de solitud,
com he perdut la virtut
en el palau del bon vici.
M’agrada treballar poc
i beure en copa de plata,
porto somnis, en safata,
per lliurar-me de la por.
No em demanéssiu més
que un retall de fortuna
i una vida agradable.
El dimoni és més amable
quan em trobo enmig la runa
demanant-li perdre fe.
Segurament, és possible
Segurament, és possible
avançar sense somiar,
però encara no sé anar
per aquest món tan visible.
Llevar-se de bon matí,
treballar per no poder
la llicència obtenir
tot pensant en quedar bé.
Segurament, és possible
fer un tomb vers el misteri
i amb el dubte combregar.
De massa, no me’n puc estar,
vaig creant un nou senderi
on res sigui gens terrible.
Un dimoni esmaperdut
Un dimoni esmaperdut,
oblidant on viu el sol,
cerca el llum i el condol
fins que tot li sembla eixut.
Discutim manta vegades
de la joia de la sort,
em comenta que no pot
temptar hores allunyades.
Un dimoni esmaperdut
em comenta que, el pecat,
ha de ser ben treballat.
Del seu món no formo part
i procuro no lluitar
per dubtar quan ha vençut.
M’afanyaré amb els pecats
He demanat, al dimoni,
que em deixi entrar a l’infern,
odio el llum i el fred,
estic esperant que torni.
En arribar a aquestes dates,
la feina el fa sabut,
voldria dir-li i no puc
com vull aprendre a fer tracte.
M’afanyaré amb els pecats
fins tenir el sac ben ple
per demanar-li entrar.
Estic pendent de l’enfadar
perquè oblido que la fe
mai resol tot l’entrellat.
Els fantasmes del meu cor
Els fantasmes del meu cor
caminen, però més bé poc.
Són altius i buscabregues,
rancuniosos i furtius,
mai avancen en ser al riu,
deleixen en trobar ombres.
Els fantasmes mengen dolç:
mig pastisset, xocolata
i, de tant en tant, un braç.
El gitano era escarràs
i va tenir la pensada
de pujar a l’alturó.
El comiat va ser lleuger,
però un xiscle matusser.
Dos arlequins i un botxí
Caminant sense camí,
mestre gran sense paraula,
vaig aprendre com si encara
fos possible trobar encís.
El cavall de la fortuna
mai aplega el primer
quan la casona s’ensorra.
És la lluita pobrissona
i espero el no saber
per si em fan volar a la lluna.
Caminant, sense camí,
mai aplega prompte a port,
estan presidint la por:
dos arlequins i un botxí.
Us comento que vull ser
No suporto altra vida
que la feta per a mi:
poca feina, un bon vi,
un plat lleuger d’amanida.
Segurament, m’he trobat
en descobrir el gran misteri,
m’he venut a l’encanteri
per un plat de dolç barat.
Us comento que vull ser:
malaguanyat dels meus somnis,
un poc gras i mentider.
A tothora, fugisser,
vaig cercant els meus oprobis
fins aplegar al bon paller.
He perdut el temps
He perdut el temps
en mudes converses,
parlant amb estrelles,
gelant-me de fred.
Sóc massa petit
per saber el misteri
i cerco encanteri
mentre penso i ric.
He perdut el temps
i vaig a les tornes
per si em puc trobar.
Espero un demà
fugint de les ombres
per saber el secret.
Haurem casa i palau i set poemes més
15 Gener, 2022 06:56
Publicat per jjroca,
Poemes
Haurem casa i palau
Ara, que s’acaba l’any,
he de fer nova comanda:
una feina d’estar a casa
sense pressa ni parany.
Si algun dia he de casar,
necessito la pubilla,
que sigui una bona filla
i estalviï en el manar.
Haurem casa i palau,
una sogra assenyada
amb un sogre esmaperdut.
Al dimoni, m’he venut
i, si no demana massa,
dormiré com a Déu plau.
La barca és un neguit
He comprat la nova vela
i li he demanat al vent
que sigui constant, plaent,
per allunyar la tenebra.
La barca és un neguit,
es lleva a trenc d’albada,
com la noto enamorada
d’un veler flairós, altiu.
En els dies de pescar,
com es mostra trafegot
i avancem entre els esculls.
Diria que té mil ulls
i que va cercant la dot
per si toca el casar.
Quatre barques matineres
Un cop s’acaba l’estiu,
el riu ha de perdre mandra,
el viatjar, de nou, li agrada
i, a la mar, cerca el seu niu.
Les aigües, un dia, clares
van agafant el color
mentre davallen i parlen
fins que tot es torna fosc.
Quatre barques matineres
s’atreveixen a pujar
portant robes i viandes.
Vora el riu hi ha quatre lladres
qui voldrien el robar,
però, ben sovint, ho perden.
El regne del dubtar
A la casa de l’enyor,
les pensades alegries
han de cobrar altres vies
quan arribi el meu senyor.
Ell és fet a treballar,
a obtenir bona mesada,
la taula la té parada
amb coberts de plata i or.
Però, en dinar per dinar,
cap plat li dóna fermesa
i es queixa del servei.
Mon senyor no ha remei,
passa la vida sencera
en el regne del dubtar.
He après de l’indecís
He après de l’indecís:
trobar porta a nova escola,
m’agrada la xerinola
fins aplegar a mitja nit.
Haig un treball de constància
que, ben sovint, m’entreté:
comptar mosses del carrer,
ben maques, plenes de gràcia.
Trobo els dilluns ensopits,
els dimarts, malfeiners
i els dimecres, allunyats.
Menjo dolç, peix i salat
i m’apropo, al cap del mes,
entre dubtes i desig.
Em proposo decidir
Em proposo decidir:
Menjar poc i ben pair!
M’agraden les cansalades,
el pollastre i el conill,
en menjaria dues mil
amb les taules ben parades.
Però em comenta el cos
que necessita un camí
i caminar a l’engròs
fins a l’hora de dormir.
De tant en tant, li faig cas
i menjo el que li agrada:
un poc de peix a la brasa
i, de verdura, un cabàs.
Les passes perdudes
Les passes perdudes
no són per a mi,
espero el finir,
la dèria dels dubtes.
Homes pobrissons,
fills de la natura,
el cel ens procura
les nobles raons.
Tot i així, avancem,
per terra ferrenya,
damunt l’espardenya
anem on anem.
Com lloo els déus
quan viatgen a peu.
Riure debades
A cops, us diré,
dolça melangia,
que empeny la follia
si el vici esdevé.
Aprenent de res,
trafegot de mena,
espero eixa eina
que em faci planer.
He vist el silenci
sorgir de les cases
on s’entaforava.
Em va dir la fada
que, el riure debades,
és obra d’un neci.
El darrer mos i set poemes més
07 Gener, 2022 19:07
Publicat per jjroca,
Poemes
El darrer mos
Ni ram de flors ni noves alegries,
és la llavor d’un viure maternal,
com us diré que el riure em senta mal
i vaig, cofoi, matant i ferint dies.
Al laberint, no he portat cordill
i ben sovint em perdo de seguida,
llavors m’ho penso; de nou, canvio la vida
per a trobar-me amb manta enemics.
És mon passat de caire silenciós
i el present furtiu de les platxèries
qui van sovint a caure al gran fons.
Doneu-me pa, per a Nadal, torrons
per tal d’aprendre a ser perdonavides
qui vol saber on donar el darrer mos.
Si fa prou vent
He de fugir per estretes senderes
per a evitar caure en la temptació,
menjo les bledes, voldria el caneló
i una amanida d’aquelles toves, verdes.
És el meu déu un xic lletraferit,
escriu un vers, allà, a la primavera,
he de ficar-me a casa seva,
m’ha confirmat que és presa de l’oblit.
He de fugir sense prendre equipatge
i aconseguir eixir de la gran ombra
per a trobar-me a l’enmig de la plaça.
Si fa prou vent, demano no fer massa,
aprendre poc i deixar anar qui prova
de conquerir l’eterna meravella.
És mon encert
És mon encert
tan fet a cercar sort
que vaig, del tot,
cap al desert.
En mon país,
on creixen les tenebres,
milers d’estrelles
ni volen nit.
No us contaré
com era mon pretèrit
per si us escau
anar a mon palau
vestit d’un mèrit
mancat de fe.
La por li sobra
Poruc matusser
qui cerca, a l’albada,
trobar una fada
al mateix carrer.
Home racional,
voltat de misteri,
gasiu d’encanteri,
lliurat al dolç mal.
Va ser, una estona,
valent cavaller
en empreses vanes.
Avui, no té ganes
i es queixa primer
quan la por li sobra.
Bon marit
Em comenta, de passada,
que ens hauríem de casar,
assevero que hauré d’anar
a guanyar-me la mesada.
No és massa maca ni ha delit
i va sempre pentinada
amb sabata, bon vestit
i, de pas, adelerada.
Havem tauleta, un llit,
un llençol i una flassada
amb un parell de coixins.
Com se’n riuen els veïns
tot dient: Fas mala cara,
però has de ser bon marit!
Un riu d’estrelles
He de sentir,
preades meravelles,
un riu d’estrelles
bastint la nit.
A casa estant,
li poso llenya al foc,
ni molt ni poc,
que vagi anant.
Fora la finestra
sento musica
i un dolç passar.
Com vull cantar,
però no haig mida
per a la festa.
De pobres i pobrissons
De pobres i pobrissons,
en trobaria milions.
Manta gana, poc diner
i arròs a la cassola,
la menja és de la bona,
així aplego al cap del mes.
Són les tardes de cafè
ben amables i boniques,
algunes són fredoliques,
però les passo prou bé.
A l’hora de treballar,
és millor no portar pressa,
la ràbia la tinc encesa,
potser lluny no arribarà.
La mula mentidera
Bona lluna i el camí
gairebé és una drecera,
haig la mula mentidera,
quan s’enfada, es riu de mi.
Li he donat per esmorzar
una plata de garrofes,
eixerides, dolces totes
i prou tendres per menjar.
Avui, ens toca llaurar
la finca de tres jornals
d’oliveres a mig créixer.
La mula sé que va néixer
un capvespre de Nadal
quasi a l’hora d’Infantar.
És hora de ser a dalt i set poemes més
01 Gener, 2022 06:25
Publicat per jjroca,
Poemes
És hora de ser a dalt
Preneu-me el seny,
el deure de somiar,
més trist, no puc estar
em canso de ser lleig.
Deixeu-me anar
a viure en una cova,
saber que el temps vola
i no sap aturar.
He de bastir
el vell castell del somni
potser des del setial.
És hora de ser a dalt
per a guanyar qui provi
aprendre un xic de mi.
Ben begut i maridat
I, de sobte, he despertat
al bell mig de la tempesta,
haig la glòria en una cella,
amb l’altra, faig mitja part.
És un monstre fugisser
qui em porta aquest enrenou ,
és, diria, ull de bou
quan endrapa amb voler.
I, de sobte, he despertat
per a assotar bé la son
i glatir com un senglar.
Poca fruita, massa carn
i, per postres, un bon cor
ben begut i maridat.
A la casa dels vençuts
A la casa dels vençuts,
dos són ogres, tres són rucs.
És el fet de cada dia:
el llevar-se amb la família.
Els problemes al carrer,
a casa, ni ho vull saber.
A la casa dels vençuts,
mai vénen les hores toves,
ben sovint, em trobo a soles
entre penes i remucs.
M’agradaria saber
del cel i la celístia,
però, sovint, passa el dia
esperant arribar a ser.
A la llarga monotonia
A la llarga monotonia,
espero un vent mala-traça,
ben sovint: arriba i passa,
no espera companyia.
Els arbres com van brandant,
com mira el bou a la vaca,
en el cel, d’un to carbassa,
manta núvols van plorant.
A la llarga monotonia,
li he posat dolces cançons
i una festa ben estesa.
Respirem, l’aire s’esvera
i va fent els somicons
fins que enceta altra via.
Posa roses al jardí
Posa roses al jardí
que encetin la primavera,
aquest hivern desespera,
com voldria altre eixir.
Al jardí del meu amor,
massa flors seran porugues,
entre ocells, cent erugues
com volen menjar de tot.
Posa roses al jardí
puix la mossa que m’estimo,
ben prompte, ha d’arribar.
Com el fred poc que se’n va,
de tant en tant, l’acoquino
i procuro el bon dormir.
Els darrers dels vençuts
Vianants, sense motiu,
com avancen per la plana,
van parlant de filigrana
amb un caire ben festiu.
Les olives són al tros,
els pagesos amb sa gana,
mitja sardina és un mos,
només resta la tomata.
El vi blanc fora del cub
com va anunciant la festa
i empreses per a no fer.
Massa son en el cafè,
massa miren la finestra,
són els darrers dels vençuts.
Mig deure de fer-me ric
Aprenent de poca-solta,
digne rei del no saber,
passo hores sense fre,
oblidant on haig la porta.
Mig deure de fer-me ric,
un esglai una quimera,
una vida estrafeta
anant d’hora al món antic.
La resta, heu de saber,
em porta a l’infortuni
tot buscant la solució.
Una capsa de cartró,
els dimarts, fer dejuni
per guanyar-me un tros de cel.
Vides properes
Demano ser un home alliçonat
per tal de rebre permisos i comandes,
com vaig lleuger mig envoltat de flames
a guanyar un regne d’antics avantpassats.
Deixeu-me el lleure fresquívol de les flors
i aquell vestit guarnit per la tendresa,
ben a sovint, el dubte es manifesta
i faig de mi un servent dels enyors.
Vaig a la platja on viuen les sirenes
per a gaudir l’amable companyia
i parlar mal dels satisfets herois.
Guardo, en el cor, el fet de ser bon noi
qui riurà poc i sovint s’humilia
per a saber d’altres vides properes.
Orgullós, un pesat fred i set poemes més
22 Desembre, 2021 21:18
Publicat per jjroca,
Poemes
Orgullós, un pesat fred
Orgullós, un pesat fred
s’entafora a casa meva,
quan ja té la cambra plena,
com demana fer-hi net.
S’endurà els quatre vells
qui han perdut llur ofici
al reclòs del cementiri
on ningú parlarà d’ells.
Pobre pare estorat
qui veu com el fill s’escanya,
en el rebost, hi ha una aranya,
la menja no en forma part.
Orgullós, un pesat fred,
dormiria estant despert.
Ni bé ni mal
Ni bé ni mal ni parca la paraula,
aquí, a la taula, tot és oblit,
la pensa gran em duu a l’esperit
i la petita demana créixer massa.
Quan, el dilluns, nostramo m’alliçona
i, a trenc d’albada, em mana treballar,
poc que l’escolto i prou em deixo anar
a conquerir castells amb terra bona.
Són massa guerres per no guanyar-ne cap,
massa il·lusions perdudes de passada
quan vaig de pressa a conquerir nou lloc.
Com, cada vespre, l’infern és ben a prop
i un dimoni em farà bona cara
amb un somrís gasiu i prou manyac.
Per a saber
Sóc sabedor de les vostres mancances
i, per vacances, demano un xic de cel,
és, aleshores, quan prego i sóc fidel
tot esperant l’alegria dels altres.
Estic perdut, de fet, ho reconec
com vaig, avant, pel camí de la plana,
el ruc gasiu dirà que poc es cansa
i, en aplegar a la finca, m’assec.
És ma fortuna la dèria de molts sants
i el contrapunt d’un pensament mediocre
que s’allargassa fins aplegar el Nadal.
Amb els tres Reis, he vist el llum de dalt
i vull guanyar la força d’ésser pobre
per a saber on són els savis benestants.
No ser aquí
Les mentides del carrer
i les passes amanides,
si he de ser perdonavides,
no pregunteu on trobo el meu recés.
Massa comandes i pocs pelegrins,
massa miracles i prou forquilla nova
per a saber qui mana en els dedins
i fa servir la feta de la cova.
Em plau somiar, diumenge al dematí,
mentre encerto com eixirà el nou dia,
som cavallers vençuts per vells servents.
Com, cada vespre, camino impacient
tot fent servir la noble simfonia
d’anar prou lluny per, mai, no ser aquí.
És el fet de treballar
Dolça fada de l’encert
no em facis tan mala cara,
beure vi, del bo, m’agrada
i en compro al vinater.
Aquell dolç de melmelada,
tan subtil i agradós,
me’l menjaria d’un mos
abans de perdre la gana.
És el fet de treballar
un càstig vell del diví
qui ens guaita atentament.
Li he dit com sóc bona gent
per si el puc ben afeblir
i del deure em puc lliurar.
Les olives del Montsià
Les olives del Montsià
em contaven, de passada,
que sovint fan mala cara
quan l’amo les vol punxar.
Abans, reien de bon gust
quan hi havia plegadores,
com sentien, a totes hores,
les cantades i els remucs.
Una somera prou vella
es queixava del gran sac
i de la petja ferrenya.
Com anava a la grenya
amb un jove ben trempat,
fort de cos, galta vermella.
El més jove manifesta
Fort el vent, negra la mar
i una barca entrebancada,
els pescadors amb la xarxa,
han el neguit de pescar.
En el port, dos mariners
veuen les ones gronxant,
de segur que van pregant
perquè queden pocs doblers.
A la xarxa, hi ha els peixos
engrescats en el fugir
amb la boca ben oberta.
El més jove manifesta
que no voldria morir
abans d’aplegar als mil mesos.
El fer de vent
Em sabrà greu
que es quedin, sense aire,
dolces puntaires
i algun jueu.
El fer de vent,
de sobte, ni m’agrada,
faig la comanda
puix sóc conscient.
Mare natura
li ha, tot, ben lligat
i no descansa.
Ploro, a manta,
ignoro l’entrellat
fins que madura.
Manta somnis al coixí i set poemes més
14 Desembre, 2021 07:49
Publicat per jjroca,
Poemes
Manta somnis al coixí
Manta somnis al coixí
i una eterna primavera,
la rosella com espera
a la vora del camí.
Caminants sense retorn
i núvols sense esperança,
la muntanya ha de ser casa
de la ventada i el tro.
Manta somnis al coixí
i la feina per a fer
perquè és llarga i mentidera.
En el corral, la somera
es queixa per no saber
quan li tocarà el glatir.
Em parla la lluna
Em parla la lluna
en eixir de la mar
que espera guanyar:
fama i fortuna.
Els pobres són pobres,
petits, desvalguts,
els rics són porucs,
però amb aire noble.
Em parla la lluna
de manta sirenes
qui canten les nits.
Amb ben pocs amics,
vaig copsant les penes
quan el temps madura.
Fantasmes sense castell
Els fantasmes de la nit
com s’emplenen de temences,
solen eixir a les festes
per mostrar el seu despit.
Fantasmes, sense castell,
s’amaguen en una cova,
esperen la lluna nova
per burlar-se del poncell.
De tant en tant, s’esvelleguen
i demanen bona sort
per sortir de la condemna.
No esperen la recompensa
i es preparen per ser tots
grans feiners sense presses.
En un temps decebedor
La divina providència,
algun cop, es riu de mi
puix l’escolto amb neguit
a despit de la consciència.
No haig reptes per haver,
en cada ratlla, un tresor,
vaig desfilant per la por
fins a un obscur matusser.
La divina providència
em comenta, d’amagat,
que avança sense perdó.
És un temps decebedor
el qui passa pel terrat
i, ben sovint, es fa queixa.
Parla el pobre
Parla el pobre dels diners
com li fugen de la casa,
la meitat se’n va a la plaça,
els altres ni ho vol saber.
Poca il·lusió, massa vici,
amb deures a l’avançada,
va somiar una vegada,
va ser curt el benefici.
Parla el pobre de l’enyor
mentre calla i es va fent
esperant un nou miracle.
Treballar és per a l’altre,
ell es mou si bufa el vent
o l’empaita la paor.
És el vent d’indiferència
És el vent d’indiferència
el qui passa pels terrats,
duu una força en els tancats
i, de tant en tant, es queixa.
Sota les ordres dels déus,
avança per tota la plana,
mai parla del que li agrada
ni es queixa de massa creus.
És un aire en moviment
qui té cura de nosaltres
i per la nit es desvetlla.
Vol pujar fins a l’estrella,
però s’adorm, en un catre,
ben cansat i complaent.
A reveure, orenetes
A reveure, orenetes
captives d’un llarg viatge,
he de dir que aquest paisatge,
va mancat de sons i festes.
Els mosquits s’han adormit
i les mosques com sestegen,
s’amaguen, desapareixen
i han de raure en altre llit.
A reveure, orenetes
fins que la sínia desperti
i refaci el nostre hort.
Com hem perdut les olors,
aquell capvespre tan tebi,
aquell seguit de tombarelles.
Sense prendre massa mal
Camina el vent de la tarda
per uns estrets carrerons,
els pagesos, tots són bons,
avui, no surten de casa.
Les olives són al tros
i la neu dalt la muntanya,
una vaca, amb una banya,
van menjant palla d’arròs.
Quatre homes principals
paren taula a la taverna
i demanen anar al lloc.
El taverner, qui no és tot,
voldria guanyar la treva
sense prendre massa mal.
Els somriures són així i set poemes més
07 Desembre, 2021 08:50
Publicat per jjroca,
Poemes
Els somriures són així
Els somriures són així:
poca broma en ser al coixí.
Els volers s’esfilagarsen
i no saben on anar,
de primer, em fan plorar
i, poc després, com s’enfaden.
Els caminants de muntanya
són ben nobles i eixuts,
per a saber, home mut,
qui parla amb dolça aranya.
Una tira d’albercocs,
un plomall de filigrana,
anem tots on el cos mana
sense amagar-se als racons.
A la cova de Betlem
A la cova de Betlem,
tot enmig de tres pastors,
una ovella diu que no pot
haver cura dels corders.
Va ser per un mal d’amor
que ella fa mala cara,
el seu mascle li donava:
massa dubtes per al cor.
A la cova de Betlem,
un àngel com va dient
que ha nascut el Salvador.
Els pastors agafen por
i l’ovella n’és conscient
d’aquest nou Adveniment.
El palau reial
El desembre congelat
i, anant, una parella,
Ella, amb la galta vermella,
Ell seriós i capficat.
Apleguen, al vell Betlem,
per a retre un nou cens,
ha de ser el compliment
d’aquell manament de Roma.
Els carrers han de ser plens,
ben enceses les fogueres
i un neguit que va endavant.
Na Maria està esperant
i hauran un trist pessebre
ha de ser el palau reial.
Del desert de meravelles
Del desert de meravelles,
aplegaran els tres Reis,
cerquen Minyó i el remei
sense oblidar les tenebres.
Oferiran, de tot cor,
el millor dels seus regals,
és un viatge cabdal
per adorar el nou Senyor.
A l’estable de Betlem,
aplega la gran fortuna
i un Hereu es fa present.
Dolça cara d’innocent,
dessota el sol i la lluna,
amb dèries de Salvador.
Al cel, demano ajut
Camins de la mar
comencen a la plana
on, a l’amistança
li plau somiar.
Sóc mariner
pendent d’alls i cebes,
les ganes fetes
i el no poder.
Davallaré,
algun dia, si puc,
fins a la mar.
Ho tinc ben clar,
al cel, demano ajut,
potser el rebré.
Un xic enllà
Seré d’aquells
qui els guanya la vergonya
i, en veure dona,
es fan vermells.
Pobre de cor
i ric de melangies,
doneu-me vides
on trobar amors.
No us contaré
on, ara, m’entaforo
per no trobar.
Un xic enllà
aprendré a ser mosso
i quedar bé.
La vida és una quimera
Essent rei del meu jardí
i casat amb les roselles,
els dijous, faig tombarelles
sense allunyar-me d’aquí.
Quatre cucs, les papallones
i un pit-roig, prou tafaner,
es comenten que l’esquer
pot aplegar a totes hores.
Esdevingut somiador,
em passejo entre les flors
en sentir la primavera.
La vida és una quimera,
tota envoltada de pors,
amb final decebedor.
En mon paradís
En mon paradís,
no hi haurà tenebres
ni fades ofeses
ni un pesat dormir.
Menarà ocells
el sol quan es llevi,
li diran que vetlli
pels feixucs i vells.
En mon paradís
no hi haurà doblers
ni hores perdudes.
Vull verdes les fulles
i blancs els velers
per si cal fugir.