I quan el seny se'n va i set poemes més

09 Abril, 2019 06:08
Publicat per jjroca, Poemes

I quan el seny se’n va


I quan el seny se’n va,

a trucar una altra porta,

que arribi la resposta

per si em vol trobar.

Sóc pobre traginer

qui cerca el seu pervindre,

ho faig per tal de viure

sense res més a fer.

M’endollo, al capvespre,

els pensaments festius

i contes mentiders.

Estimo ser el primer,

el més valent dels vius,

mai aspirant a mestre.


No em porteu flors


No em porteu flors

quan sigui al cementiri,

no haig per vici:

sentir punyents olors.

Deixeu la rosa

gaudint al seu roser,

al clavell també,

que parli amb sa marona.

No em porteu flors

ni hivern ni primavera

ni els vespres de l’estiu.

Si plora el riu,

dieu-li que l’espera:

nova ànima entre pors.


Prop de l’era


Anem, tots dos,

a seure prop de l’era,

allí on la pols

ens parla de quimera.

De vells pagesos

lligats de nou al jou,

volten corpresos

dessota del gran sol.

Cerquem un arbre,

amb una ombra fresca,

per veure el vol.

Sentir, de nou,

el xiscle d’oreneta,

entre sorolls de batre.


El gran destí


He de pujar,

a cavall de les ombres,

quan siguin totes

per navegar.

Cercarem vent,

en terres llunyanes,

entre les fades

dels altres temps.

I si ens sobra,

un rajolí

d’enteniment,

direm, conscients,

que el gran destí

truca a la porta.


Vanes il·lusions


En el corriolet,

petita i bufona,

una papallona

parlava del fred.

És la primavera

la que sol portar:

ombres a l’envà

i neu a la serra.

Amb un sol poruc,

la lluna somia

entre mil raons,

vanes il·lusions

de tornar a la via

on passen els rucs.


Qui no gosa batallar?


És la força qui m’empeny

i la gana qui em cega,

hauré de salvar princesa

per guanyar el favor del rei.

Ser drac no és gran regal

i la vida es complica,

batallar és una enganyifa,

el cavaller farà mal.

Amb cavall, escut i espasa

qui no gosa batallar

en arribar primavera?

La derrota és malifeta

qui ben lluny em farà anar

mentre ploro d’avançada.


Li portaré flor


Li portaré flor,

del jardí joiós,

mentre va l’amor

jugant amb el cor.

Llarga primavera

crida a l’estiu,

cerca una escletxa

per fugir del niu.

Li portaré flor,

del fruit del roser,

a la bella mossa.

És mon cap qui gosa

esdevenir primer

quan arriba el sol.


Un drac valent


Un drac valent

recorre nostres terres

i el pensament

s’acosta a les feres.

Però no hi és,

ni lluita per lluitar,

hi ha vell pagès

qui el vol ensinistrar.

Sense cavall,

ignoro el cavaller

i vaig confós.

Vull un terròs

i dormir en el celler,

entre encenalls.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Som nosaltres els vençuts i set poemes més

01 Abril, 2019 06:13
Publicat per jjroca, Poemes

Som nosaltres els vençuts


Amb la cara, que avui faig,

qui no em dóna matalàs,

he treballat sense esma

des de l’albada entrant,

sóc un pobre estadant

d’una vila escadussera.

Massa homes a taverna

entre ampolles i baralles,

les dones refent contalles

i omplint gran olla amb herba.

Som nosaltres, els vençuts,

qui anem planant per via,

cada jorn, una enganyifa,

cada nit, plors i retruc.


El darrer fred


El darrer fred

s’enfila a les cases,

entra a les golfes,

grimpa els envans

i jo somio

en terres ben llunyanes

sense haver pressa,

sense detalls.

Mon cor raurà

en les velles empreses

on eren seves:

pausa i resguard,

després, sospiro

i el fred se’n va.


Tanco el calaix


Escric, confós,

cansat de ma misèria,

on la platxèria

cerca el redós.

Com vull anar

a fer les grans pensades,

amb quatre passes,

lluny d’aturar.

I s’esdevé

la més noble follia

i el daltabaix.

Tanco el calaix

del seny i l’alegria,

són tan propers.


Segador anant a l’era


Segador anant a l’era,

el carro ben ple de blat,

és un juny ben assenyat

i el sol farà la crema.

A l’era, munió d’homes

amb mules, rucs i cavalls,

han començat el vell ball

dessota un llum sense ombres.

Segador, anant a l’era,

no t’oblidis de somiar

amb una mossa galana.

Ella li parla i demana:

un bon dia per casar

i la joia de la festa.


La formiga porta el gra


La formiga porta el gra,

ben cofoia, al formiguer,

primavera és al carrer

i el camp és un fruitar.

Les abelles, enfeinades,

cerquen flors sense parar,

com el sol omple contrades

i la vila es refà.

La formiga porta el gra

i la reina pondrà els ous

per continuar la nissaga.

Sento com fila l’aranya

amb paga d’un menjar tou

si algun jovent fa sa part.


La raó injusta


La raó injusta,

de la noble sort,

esperant la tusta,

juguesca del cor.

Com tot s’estremeix

i el desig s’envola,

cerco una prova:

el somiar en escreix.

Plens els alturons,

buides les contrades

per on vull passar.

Una aranya hi ha

ordint, ben debades,

uns tristos llençols.


Montsià com demana


Quan tot esdevé

gràcia de follia,

vull seure també

a esperar el nou dia.

Montsià com demana

desig d’ajornar,

el bon sol retarda

el fet de grimpar.

És la primavera

pensament confós,

cerca la drecera

per fugir del clos.

Manta de promeses

les haig ben esteses.


M’agrada el riure estrany


M’agrada el riure estrany

dels homes de cafè

mentre es van jugant:

cartes sense diners.

Es queixen del company,

de la carta plegada,

d’aquell regust d’engany,

de la mala jugada.

S’acaba el combat,

la batalla ferrenya,

el darrer glop de vi.

Com s’acosta la nit

i va arribant la queixa

de l’ésser dissortat.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Coneixeria princesa i set poemes més

24 Març, 2019 06:10
Publicat per jjroca, Poemes

Coneixeria princesa


Amb la gana que, avui, tinc,

menjaria dotze plats,

tres de dolç, nou de salat

i una ampolla de bon vi.

Després de les queixalades,

engolides i bons glops,

em posaria, en el tros,

a somiar sense estrebades.

Coneixeria princesa,

una reina, un rei

i una corona brillant.

Al palau, fóra estadant

i, complint la bona llei,

guanyaria: or i terra.


Demano bon fill


En el gran desert

de la ingravidesa,

veig vida planera

i plena d’encert.

Tan bon averany

no haurà malefici,

estimo aquest vici

de sentir-me estrany.

Car visc, en el bosc,

envoltat de cérvols

i algun gras conill.

Demano bon fill,

que no sigui brètol

ni dur com un soc.


Vol ser la princesa


Com la tarda plana

mou a l’enrenou,

trafega l’aranya,

somriu el cargol.

La muntanya parla

dessota d’un sol

qui tot ho esbatana

mentre fa el seu vol.

La més dolça jove

parla amb un mirall

una mica ofesa,

vol ser la princesa,

però un espantall

la mira de sobte.


La mossa demana


La gana la tinc

i porto espardenya,

som massa enemics

qui anem a la grenya.

La mossa és formosa,

haurà pretendents,

massa innocents,

perdran la penyora.

La mossa demana

vestit per lluir

de fil i de seda.

El cor com em crema

sense res per dir,

no vol més batalla.


Vella abella


Com remuga vella abella,

la formiga és amatent,

veu el blat com va creixent,

com la feinada s’enceta.

El corriol es posa verd

sota un cel que va plorant,

un núvol, de dalt estant,

diu que s’espanta i es perd.

Vella abella cerca flors

que li siguin profitoses

i li donin el seu fruit.

Potser, tres de cada vuit,

es queixen d’aquestes coses

i somiquen enmig de plors.


Fa mala cara


És un ruc massa valent

per donar tombs i més tombs,

els amos mai seran bons

ni ell serà massa dolent.

S’escapa, de bon matí,

de la quadra on sojornava,

va cansat, fa mala cara

i s’allunya pel camí.

Com s’acomiada en passar

del gran pi a l’olivera

qui li donen un retret:

On trobaràs el que perds?

Bona palla per a menja,

un bon sostre per pensar.


I com era mariner


I com era mariner,

ma casa era la barca,

la frontera, el coster,

el despertar era a l’alba.

Els dies de mala mar,

el vent em duia gronxant

i quan el vent afluixava

el goig es feia ben gran.

Al port, entre barques velles,

s’engegaven les cançons

i el rom regalimava.

Era, en entrar a casa,

quan venien somicons

amb brunzir de cent abelles.


Us parlo des de mon llit


Us parlo, des de mon llit,

sense ganes de decebre,

com m’empaitava la febre,

com em guanyava el glatir.

Vida amarga, vas de vi,

una corrua d’espant,

al bell mig de quatre sants,

aplegava mitja nit.

A les parets, fantasia,

les ganyotes a l’envà

amb sentiment de poruc.

Amb el cos, faig el que puc

i espero, un bon demà,

per haver més gosadia.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Sense esperit i set poemes més

16 Març, 2019 01:29
Publicat per jjroca, Poemes

Sense esperit


Com vaig, cofoi,

perdut en la gran guerra

de petjar, dolç,

camins replets de sots.

Li he dit, al cor,

que estimo la platxèria,

el treballar

és terra de tothom.

M’agrada el lleure

sobtadament concís

i anar endavant

de les ciències profanes.

A l’alturó,

han de restar les flames

sense tebior,

sense esperit.


Si hem de passar


En l’agredolç

esclat de noves hores

només veig ombres

on deturar.

Cerco, a la pols,

històries de grans homes

amb mil cabòries,

amb mil combats.

Si hem de passar

per rierols i serres,

esdevenir

els més petits herois,

he de trobar

la porta de les fosques

on viuen totes

les llums sense mudar.


Com la flor espera abella


Com la flor de l’ametller

tot mirant, de dalt, m’observa,

deu pensar que sóc quimera,

mal aprenent de pagès.

És la flor qui espera abella

per sobreviure i fruitar,

diria que vol anar

a trobar la primavera.

Com la flor de l’ametller

s’ha mudat per a la festa

que es prepara a la vall.

No sé si anirà al ball

puix el vent porta desfeta,

és maldestre i mentider.


Porteu-me marona


Porteu-me, marona,

la dolça il·lusió,

pastes i torró

per passar l’estona.

M’agrada la festa

quan aplega el sol,

ell porta el condol

per si hi ha tempesta.

Porteu-me, marona,

remei pel meu mal

en ampolles plenes.

Deixeu les lluernes

i pugeu-me dalt

on gaudir una estona.


Bon vaixell i mala mar


Mariner, dalt del llagut,

sense ganes d’allunyar-te,

com hauria de contar-te

els meus pensaments eixuts.

Bon vaixell i mala mar

amb un vent massa maldestre,

navegant fins al capvespre,

amb estrelles, aplegar.

I doblers ni tres ni dos,

els somnis esmicolats,

un vi negre de taverna.

Una angúnia quasi eterna

enmig de grans disbarats

i allitat en gran redós.


Dessota la lluna


Poseu-me al cistell:

la joia i la gràcia,

a l’amor quan passa

cercant son penell.

Amb una mesura:

formosa, escaient,

per a ser pacient,

trobar la cordura.

Una jove bruna

amb preat encís

i una tarda dolça.

He de fer-la esposa

si em dóna el sí

dessota la lluna.


I criden els dos


A la flor primera,

qui emplena el jardí,

li parlo com si

fos la missatgera.

El sol com s’allunya

i, parlant, s’ofèn,

és minyó dolent

qui cerca la lluna.

I criden els dos

per a fer enrenou

per viatjar de pressa.

Cerco una finestra

per somiar de nou,

per eixir del cos.


S’ha posat el vestit nou


A la vora del camí,

veig una flor sorneguera

qui va pregonant l’espera

per saber el com i el qui.

Com em diu la papallona:

Aquest vespre no vindré!,

es veu que no pot ser:

entremaliada i bufona.

S’ha posat el vestit nou

ben florit i ben planxat

per anar a donar un tomb.

Quan es troba el caragol

li espetega de bon grat:

T’agradaria fer un vol?

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Menjaria almenys dos cops i set poemes mes

08 Març, 2019 06:33
Publicat per jjroca, Poemes

Menjaria almenys dos cops


Menjaria,

almenys dos cops,

botifarres:

grans, d’arròs.

I perdria,

en un moment,

el meu caire

d’innocent.

Menjaria,

nit i dia,

amb gran goig.

Ésser boig

és dur alegria

sense pors.


En llevar-me


En llevar-me,

ja ho tinc fet:

pensar poc,

lliurar-me al vent.

Prendre part,

com cada dia,

de la festa

amanida.

En llevar-me,

ho he de dir:

Cerco l’ombra

del gran pi!

És amable,

sense fi.


Amb la porta oberta


Amb la porta oberta,

crida primavera,

com el terra espera

despertar llavors.

Com riuran les flors

si el temps les deixa,

és la vella queixa

on s’acullen tots.

Amb la porta oberta,

no hi ha ni paranys

ni aquells vells desitjos.

Són moments precisos

on, tots, seran grans

mentre hi ha la brega.


Com l’abella espera


Com l’abella espera:

collita de flors

i una primavera

posada en el bosc.

Prepara les ales

per anar al tancat

on riuran, plegades,

mentre van libant.

Com l’abella espera

al preat gran sol

dalt de la muntanya.

No pensa amb l’aranya

ni amb el gran bressol

on el cor delera.


En el clar país


En el clar país

on, tot, s’ha perdut,

he romàs callat.

Faig la mitja part,

sense ets ni uts,

lluny del paradís.

Car, avui, és fosc,

cercaré la llum

en penses llunyanes,

porteu-me aranyes

puix la menja és pobra,

no he de traure encara

les dents a guarir

si em vénen les ganes.


Anar-me’n al llit


Com demanaria:

anar-me’n al llit,

sense massa ràbia,

amb el cor petit.

Repassar, entre llums,

les fosques clarianes,

les necieses sàvies,

l’inodor perfum.

Com demanaria:

anar-me’n enlloc

i trobar el res.

No hi hauria més

que pujar un poc

i perdre alegria.


Com eixirem?


No crida el vent

ni abrusa la tempesta,

enmig la vall,

no priva l’enrenou.

Com eixirem

d’aquesta nova festa,

sense encenalls,

fugint del bosc?

Seran, després,

les més nobles paraules,

les portantveus

d’un aire dolç,

no ploraran

les meves pobres penses

mirant el cel,

somiant de nou.


La vida em deixa


Escric així:

sense pena ni oblit,

damunt paper

que un dia vaig comprar.

En el rebost,

hauré un bocí de pa,

un poc de dolç,

un xic de carn.

I els diners,

que rauen en altres llocs,

com sentiré

que vénen i se’n van.

En el futur,

hauré de saber com

la vida em deixa

per no tornar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Fantasmes pidolaires i set poemes més

28 Febrer, 2019 06:00
Publicat per jjroca, Poemes


Fantasmes pidolaires


Tard o prompte han de venir

els fantasmes pidolaires,

han de portar-nos nous aires,

hores toves i embolics.

Ells són així: entremaliats,

amb més demandes que dubtes,

ens tenen el cor robat

mentre van per les malures.

Fantasmes de cada dia,

de valls fosques i alturons,

com juguen a fer la gresca.

Sovintegen la tempesta

i claudiquen amb els trons

quan senten que ningú mira.


Un plat ben ple


Demanar per demanar:

m’agradaria l’enginy,

amplitud en el pensar,

aprendre dels enemics.

En una vall isolada

on reposen els pagesos

ben estirats, blancs de cara,

tot fugint dels malentesos.

Nosaltres, els benestants,

amb fortuna riallera,

anem tombant per la vida.

Poc després, a la partida,

demanarem alls i ceba

en un plat ben ple, dels grans.


Que no entrin visitants


Sentinelles de l’infern

hem de guarir el nostre lloc,

posarem un xic de verd,

pomes dolces i albercocs!

Que no entrin visitants

amb excuses rebuscades,

hem de fer cares d’espant

i incisives mirades.

Parlaré amb Llucifer

per haver bon pressupost

i trobar magna fortuna.

Hem de guanyar, tots a una,

sense deixar-ho del mos,

per no plorar ni un moment.


Quan s’acosta el vent


Quan s’acosta el vent,

al cap del carrer,

en sóc amatent

puix ho vull saber.

Tancaré la porta,

encendré el llum

per si el molt tanoca

mou els embalums.

I posaré llenya

al si de la llar

per si porta fred.

No vull cel obert

ni bosc on anar

amb vella espardenya.


Si el goig es vol posar


Quan la nit em va a la grenya,

em desperta un rajolí,

cerco gana i espardenya,

com m’allunyo perquè sí.

No hi ha hores ni setmanes

a la cova del tresor,

veig com passen hores vanes

on ni m’acosto a l’amor.

La mossa és prou formosa,

va lluitant a tort i a dret

sense saber a qui aturar.

Si el goig es vol posar,

de segur que serà ver,

no ha d’estar una altra cosa.


Na Mariona dels ulls grossos


Na Mariona, dels ulls grossos,

no es lleva al dematí,

es pentina els cabells rossos

i, algun cop, fins pensa amb mi.

Ella avança, tota sola,

pel carrer més ample i pla,

no cal dir que el tarannà

no faria altra cosa.

Na Mariona, qui m’estima,

mai no plora en ser a la font,

en el càntir, hi ha el remei.

Demanaria ser rei

per saber el què i el com,

és el fruit de l’enganyifa.


En la guerra de les flors


En la guerra

de les flors,

hi ha grandària

i colors.

Massa camps

són un jardí

on les presses

hauran risc.

En la guerra

de les flors,

no vull deures

ni tresors,

només calen

somiadors.


Les comandes de la nit


Les comandes

de la nit

com s’amaguen

sota el llit.

Hem perdut

massa batalles

per pensar

que anem debades.

Amb la pensa

del meu goig,

no hi ha dubtes,

passaré,

d’un lloc a enlloc,

amb poques mudes.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

La flor de l'ametller i set poemes més

20 Febrer, 2019 06:13
Publicat per jjroca, Poemes

La flor de l’ametller


I la flor de l’ametller

anuncia primavera,

vol aprendre a no voler

passejar per la quimera.

Com viurà enmig del tros

d’un pagès tossut i vell,

cada dia vol un mos,

però menja sense fe.

I l’ametller com brandeja

quan aplega el mestral

tot guarnit de la fermesa.

L’ametller haurà la pressa

i l’ametlla és al de dalt,

ben petita, sense enveja.


L’aranya com es desperta


Quan el sol posa escalfor,

l’aranya com es desperta,

vol filar, anar a la festa

per trobar un menjar bo.

L’aranya, ja ho sabeu,

és esquerpa i mentidera,

com fila sense cap pressa

per poder fer un bon mos.

La formiga, que la mira,

mentre recorre el corriol,

com s’enfada i quequeja.

Si no hagués tanta pressa

s’enfadaria amb el sol

i li faria una crida.


La mestressa enfadada


Quan aplega el febrer,

la xemeneia és encesa,

ben a punt, és la paella,

avui, toca de mariner.

I el vi com surt del cup,

l’aigua callada i fresca,

com s’enfada la mestressa

perquè no ho té tot a punt.

Però, ai, els comensals

porten gana, pa i cullera

per a encetar la menjada.

La mestressa enfadada

no trobarà cap escletxa

on encabir cebes i alls.


Parlaré a la nit


Parlaré, a la nit,

vora de la llar,

d’aquell temps passat

per matar l’oblit.

Era la feblesa

de cada matí

per deixar, al llit,

la vella peresa.

Poc o res a fer,

ni lluitar volia

amb el meu veí.

Poseu-me més vi

que em porti a la via

de somiar despert.


El riure entremaliat


El riure entremaliat,

la pensa fugissera,

ben posat a l’esclat,

ben galdós i tronera.

Amic dels seus amics,

garlaire i mentider,

lluitador sense fi,

heroi sense caler.

Però és un xic sord

i lluita, sense ganes,

en guerres sense dot.

Sempre agafat al got

com va llençant proclames

en platges sense port.


Cansat de fer lladrucs


Cansat de fer lladrucs,

lliurat al gran desig,

el viure enmig de rucs,

el porta al nou camí.

Voldria ser, al capvespre,

ben a prop de la llar,

el somni és el seu mestre,

el gaudi és amagat.

Empaita una mossa

qui el porta, al gran cim,

passant per la drecera.

Ella, diré, és bleda

i no en farà ni cinc,

però, en el fons, l’adora.


Vull posar residència


Ni sé per on es va

a la muntanya d’or,

però he llogat un ca

ferotge com un llop.

De segur que guanyem

tan ample paradís,

de segur que hi serem,

al vespre, abans de la nit.

Vull posar residència

al si del gran palau

i viure com un rei.

Algú posarà llei,

en ampla i dolça nau,

abans de la insolvència.


Doneu-me espardenya


En el regne llunyà

de savis incompresos,

la força he de posar

enmig de nous malmesos.

M’agrada esmicolar

la bona xocolata,

m’agrada endrapar

un gran tortell de nata.

Allí, en el bon convit,

com demano el tresor

i la gana ferrenya.

Doneu-me espardenya

per si aplega la por

o s’acosta la nit.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

El somni de la nit i set poemes més

12 Febrer, 2019 06:05
Publicat per jjroca, Poemes

El somni de la nit


El somni de la nit

s’atura a l’albada

quan sento que s’enfada,

de sobte, el millor amic.

Venim de festa grassa,

de beure i de menjar,

tot ho deixem enllà

per si no guanyem massa.

El vent dirà que vol

parlar amb els molins

per a crear farina.

No vull aprendre quina

és l’hora dels mesquins

qui ens vestiran de dol.


Enmig d’exabruptes


No vull saber més

que quatre conceptes,

haig poques receptes

per guanyar interès.

El monstre desperta

innobles passions

ni els dolents són bons

ni la joia, ofensa.

La munió de dubtes

ens porta al recés

en passar les hores.

Vindran els tanoques

per a guanyar pes

enmig d’exabruptes.


Les mancances de la llum


Les mancances de la llum,

el desig de les pensades,

totes les taules parades

per a esclatar en un punt.

Batalles per a encetar,

ran de la joia, badallem,

els innocents no hi caben

i demanen demanar.

Un dimoni atrafegat,

un àngel qui s’ho rumia

i quatre causes de sant.

De pobres, no en volem tants

i un savi s’humilia

per trobar udols de gat.


Saltironar per les teulades


Com el miol del jove gat

omple balcons i finestres,

el febrer ha començat

i conviden a les festes.

Festejar li ve de grat,

saltironar per les teulades,

una mixa l’ha deixat

a punt d’haver les pensades.

Li contaria, a la nit,

una història de lloança

per arribar a promès,

puix el trobo, en el recés,

demandant una jornada

on convertir-se en marit.


Com som pocs


Com no hi havia

res a fer,

menjaria

un poc o més,

però el jou

és important

i l’enrenou

no serà menys.

Una història

se m’emporta

a altres llocs.

Com som pocs

ni ens pertoca

el fer cridòria.


Van a la feina


Les formigues,

al corriol,

són amigues,

però els dol.

Quan la feina

és amanida,

la veïna

ni la crida.

Les formigues

van a feina

a hora primera.

Primavera

vol ser reina

sense mides.


A resultes


A resultes

de no ser,

va el primer

a fer les mudes.

Com encara

és viu el fred,

vull ser a casa

tot l’hivern.

És un temps

massa feiner

i esporuguit.

Diu l’amic

que no pot ser

guanyar a l’ensems.


Queda el vent


Caminant

sense camí,

estadant

sense veí.

I tot va

on vol el Déu,

qui ha d’anar

ben lluny a peu?

Queda el vent

menant la pols

i criticant.

Vol l’infant

sortir de l’ou

perquè no el sent.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Encetem les dates i set poemes més

04 Febrer, 2019 06:23
Publicat per jjroca, Poemes

Encetem les dates


Encetem les dates

d’aquest jove any,

prou seques les branques

dintre un somni estrany.

Benvinguts els núvols

qui porten la neu,

lluny els dies rúfols

qui porten sa creu.

I tot s’esdevé:

calmat i mediocre,

gelat i furtiu.

Desfet trobo el niu

d’aquell ocell pobre

qui tot ho perdé.


Era dormilega


Era dormilega

en el cru hivern,

ple d’una saviesa,

buit de minsa fe.

Quan, la casa nova,

vella esdevingué,

restà la cassola,

tou el pensament.

El carrer, desert,

enyora la plaça

i els vailets jugant.

No trobarem sant

que ens deixi la gràcia

vora del cloquer.


Somiar i no fer res


I tot d’una l’ametller,

el gran fill de la nissaga,

com em diu que ja es cansa

de somiar i no fer res.

És llençarà a l’aventura

de bastir les noves flors,

les vol maques de color

i ben fines de textura.

Ben posat en tal empresa

ignora el sol i el fred

perquè se sent obligat.

Li demano que l’embat

sigui tou, prou estrafet

mancat de ràbia i enveja.


Segurament, el llop


Segurament, el llop

es posa la disfressa

per si troba l’ovella

i estima fer un mos.

Però el seu present

és trist i mentider,

voldria ser primer,

el pot el pensament.

Com udola a la lluna

en ser en ple hivern

i raure a la nostàlgia.

Voldria altra màgia,

però el somni es perd

en ombra inoportuna.


Podria ser a l’espera


Demano per a mi:

la pausa sense guerra,

la taula amb una gerra,

escalf enmig la nit.

Sóc vell i matusser

enmig de la gran pensa,

estimo la fermesa,

un riure escadusser.

Però m’agrada el seny

bastit en aigua clara

amb una pluja vera.

Podria ser a l’espera

de la fruita estimada

per si joia esdevé.


Per fer i desfer castells


M’agrada el sentir:

la pausa de la nit,

el bon abric del llit,

la joia de dormir.

Per fer i desfer castells,

hauré les hores plenes,

enmig vindran les penes

per emplenar atuells.

I ric perquè me’n ric

de les hores perdudes

cercant la bona sort.

Lliurat al meu amor,

accepto noves mudes

mentre somio un pic.


Els dubtes i volers


La pressa de la por

ha pujat a les golfes,

allí, romanen totes

les tardes sense or.

Barques i mariners

enmig de la fortuna,

com petjo, una a una,

les places del mai més.

Els dubtes i volers

han de perdre mesura

en pobra solitud.

Em deixo la virtut

posada a gran altura

per a no perdre més.


La rauxa és amanida


Com haig molta peresa,

ni penso en el mai més,

escric sense interès,

sense somiar ni pressa.

Vindran els lladregots

a prendre’m l’alegria,

espero la companyia

de tres o quatre amigots.

I vaig, entre murmuris,

a traspassar els camins

i lliurar-me a la vida.

La rauxa és amanida

i demana arribar fins

que, de guanyar, et curis.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Entre tants paranys i set poemes més

27 Gener, 2019 06:22
Publicat per jjroca, Poemes

Entre tants paranys


Entre tants paranys

i lluny de l’escola,

com passen els anys

fent la xerinola.

Llevar-se al matí

abans de les vuit

i saber com si

hauré el que vull.

No demano més

que fortuna llarga

i bon averany.

Em plaurà aquest any

si la vida enganya

aquest cos corprès.


A la sínia, plora el ruc


A la sínia, plora el ruc

mentre l’aigua s’esvalota,

va pujant, a poc a poc,

i, quan surt, tot ho sadolla.

Com se’n riuen els enciams,

una ceba obre la boca,

una festa s’endevina,

el pagès gairebé vola.

A la sínia, plora el ruc,

com s’espanta sense mida,

vaig passejant per l’ensurt

tot sentint l’aigua com crida.

A la sínia, plora el ruc,

escoltar-ho duu regust.


Que em porti el vent


Que em porti el vent

de nou a la infantesa,

com vull ésser amatent,

per viure en la tebiesa.

No vull palaus

on regni la fortuna,

no vull cataus

ni joia inoportuna.

Que em porti el vent,

sense ràbia ni fressa,

a mon volgut paradís.

I, si fóra precís,

que deixi la neciesa

dormint a cel obert.


Aquest petit desig


On raurà el seny

perdut de l’olivera

quan no hi ha més

que vius guarnits amb pensa?

Com l’home va

darrere la follia

i el seu anar

ni cerca companyia.

La gran ciutat

com menja deslliurada

d’aquest petit desig.

No he de sentir

la veu enamorada

qui oblida eixe combat.


El vell fumeral


Tardes hivernals d’un futur incert

amb un sol proper, vingut a maldestre,

no em portéssiu, ara, rancúnies de mestre

anant a l’escola per trobar l’encert.

Els nens tafaners acomiaden l’any

pensant en històries i llargues vacances,

les dones no solen anar per les places

per buscar aixopluc i trobar l’engany.

Tot d’una, m’atura el petit teuladí

dessota un fanal qui espera el llum,

ser malaguanyat és haver el costum

de cercar, a les ombres, penses d’un botxí.

M’agrada el capvespre quan s’enfila dalt

per veure com parla el vell fumeral.


Assegut, faig la becaina


Assegut, vora la taula,

amb un llapis a la mà,

sento fressa fins a l’alba

mentre el somni es desfà.

L’estimaria, al capvespre,

quan eixia a comprar,

aprenent per no ser mestre,

fredolic per ésser humà.

Aquella fada encisera

com trascola pel carrer

avançant com una daina.

Assegut, faig la becaina,

però em sento matusser

per bastir una nova empresa.


El perd, el neguit.


He viatjat, avui,

per estrets carrers,

sense calabruix,

amb ben poca fe.

En els alturons,

la neu com renilla,

demana una filla

de poques raons.

El monstre adormit

somia amb més menja

i lluna en el cove.

És talment mediocre,

espera revenja,

el perd, el neguit.


Un seient en banc de fusta


A resultes de no ser,

escolto les hores baixes,

com em trobo matusser

per anar entre grimpaires.

Un seient en banc de fusta,

una boca entre embolics,

un núvol qui vol la tusta

per trobar-me ensopit.

Som nosaltres, pobrissons,

qui lluitem, entre temences,

per trobar-se en el gran clos.

Si el dimoni se n’adona

com posarà, en aquest solc,

les tebieses al darrere.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13  Següent»