Al racó precís i set poemes més

15 Agost, 2022 19:19
Publicat per jjroca, Poemes

Al racó precís


Al racó precís

de la nova estança,

albiro una branca

d’un arbre adormit.

Ésser terrenals

ens porta al misteri,

és vell l’encanteri

de cases pairals.

Al racó precís,

on viu el silenci,

millor que esvellegui

per perdre el neguit.

I tot va com cal,

sense prendre mal.


Han de venir els fantasmes


Han de venir els fantasmes:

mal vestits i mendicants,

podria saber-ne quants,

però aprendríeu debades.

Amb el llençol estripat,

rovellades les cadenes,

amb poca sang a les venes

per no fer cap enfadat.

Satanàs els ha manat

que cal reclutar fidels

puix ha encomanat calderes.

Els fantasmes hauran febres

si no es deixen prendre el pèl

ni gaudir de malvestats.


No m’agraden les escoles


Us comento, de passada,

amb semblant diria trist,

he fugit del compromís,

de dubtes de gran durada.

He d’aprendre, tal com cal,

a llegir les beceroles,

no m’agraden les escoles

i l’escriure em farà mal.

Però haig un vell mestre:

mig decebut, somiant,

a qui li plau l’ensenyar.

Com em pot acompanyar

si jo vaig cap a l’orient

per guanyar temps en aprendre.


Mala peça en el teler


Mala peça en el teler

em convida a no fer.

M’he llevat, de bon matí,

cap allà a la migdiada,

la taula que estigui parada

i algú que faci el llit.

De primer plat, la sopa

ben bona per a empassar,

de segon plat, bacallà,

per a postres, una poma.

Una taula, al cafè,

ben a prop de la finestra

i al capvespre l’escomesa

de passejar pel carrer.


Em plauria més que res


Em plauria més que res:

descansar i guanyar molt,

ser a la mar, menjar de tot

i somiar com un pagès.

Menjar truita amb dos ous,

la tomata, la sardina,

beure el vi sense anar a missa

i adreçar-me al món dels bons.

Em plauria festejar

amb una dolça pubilla

d’un futur assegurat.

Viure dolç, menjar salat

i pertànyer a la gran illa

on pocs poden arribar.


Escanya el seny


Escanya el seny

i l’esperança vola,

cercar pastures

en prats indefinits.

Com l’esperit,

qui demana aventures,

cerca una escola

on ningú reny.

I van passant

desvalguts paratges

on rau l’oblit.

Sento el neguit

de les hores salvatges

qui van marxant.


La blanca nau


Paraules fortes, pensament rabiós,

aquelles tardes a casa del mai més,

heu de saber com estic de corprès

tot esperant esdevenir amorós.

Obre la porta, llença la clau

i entaforat al vell camí,

on trobaré altre mesquí

qui ha demanat, arreu, la pau?

Vana il·lusió, cerca un tresor

on trobar el dolç i gran coratge.

Avui, me’n vaig sense equipatge

per a bastir un nou record,

prenent , a port, la blanca nau

qui em portarà al meu catau.


És a l’era


És a l’era on plora el blat

i el consola la rosella,

com sabeu, era un trapella

i del terra enamorat.

Ajagut, cercant condol,

la gruixuda roda espera,

enyora la primavera

quan el despertava el sol.

És a l’era on plora el blat

i el pagès dóna mil tombs

fins que es veu esmicolat.

Manta vanes il·lusions

la desfeta ha trastocat

mentre tomben els corrons.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

És ben dolça i tafanera i set poemes més

07 Agost, 2022 11:22
Publicat per jjroca, Poemes

És ben dolça i tafanera


Na Mariona, del meu cor,

a festes m’ha convidat,

no cal dir com m’he mudat,

semblo un nuvi de debò.

Passarem mitja vetllada

entre pastes i somrís,

un vi blanc, un poc d’anís;

com la veig d’enamorada.

Na Mariona, del meu cor,

és ben dolça i tafanera

mentre la nit va passant.

De segur, que un bon galant

li prometrà fer-la seva,

mes em va guanyant la por.


Com a monstre petit


Com a monstre petit,

vull governar el meu regne,

no menjo ni all ni pebre,

no haig joia ni amic.

Quan el sol treu el cap

pel de dalt del Montsià,

la queixa deixo anar

tot i demanant ma part.

Un déu feixuc badalla

i engega la calor

des del cim a la plana.

Voldria per companya,

per si em portava sort:

una vaca sense banya.


A la vila vella


A la vila vella,

les portes obertes,

finestres desfetes

on l’hivern penetra.

Carrers solitaris

i una ombra fresca,

no hi ha gent del barri

ni cap cuina encesa.

A la vila vella,

dormen els fantasmes

en un llit de pedra.

Quan la lluna és plena,

sento les proclames

de la gran desfeta.


He perdut el somni


He perdut el somni

de la joventut,

ha estat mal negoci,

però l’he perdut.

En un temps de pressa,

la vida se’n va,

cerca una drecera,

no la sap trobar.

Massa hores mortes

viuen a l’oblit,

allí, s’entaforen.

Vindran altres joves

a trobar el neguit

darrere mil portes.


Poseu-nos la disfressa


Amics i coneguts

poseu-nos la disfressa,

anem plegats a la festa

dels savis i dels rucs.

Allí, he de trobar

la nostra infantesa,

la gràcia manifesta,

el nostre tarannà.

I si ens sobra temps

hem de bastir castells

dessota de la lluna.

Anem-nos-en a una

sense altres atuells

que un riure complaent.


El viure em convida


El viure em convida

a perdre la fe,

callar i no saber

on rau la fugida.

Aprendre de tots,

oblidar els guanys

i trobar paranys

en massa racons.

El viure em convida

al petit lluitar

en guerres perdudes.

Estimo les mudes

qui em volen tornar

al punt de partida.


La gallina diu al gall


La gallina diu al gall,

després del gran cloquejar,

que, demà, se’n vol anar

a reconèixer la vall.

Allí, en aquelles pastures

és senzill fer un bon mos,

hi ha un cuquet bocaterrós

qui em pot deixar a les altures.

Perquè el pinso, ja se sap,

no donarà massa gana

i no acaba d’atipar.

El gall, que és prou taujà,

li comenta que, a la tanca,

hi ha guineus amb molta fam.


Melangia i disbarat


És la joia,

qui ve amb son,

la qui ens deixa

un nou coixí.

Així, d’una,

avancem

i una espurna

en porta cent.

És la joia

sorneguera

la cofoia

sense queixa.

I la resta, ja se sap:

Melangia i disbarat!

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Estimo les temences i set poemes més

01 Agost, 2022 06:30
Publicat per jjroca, Poemes

Estimo les temences


Estimo les temences

amables del meu llit,

allí on l’esperit

recull velles promeses.

Innobles solituds,

de sobte, m’acompanyen,

són els somnis qui planyen

quan es mostren eixuts.

Com avancem, tot d’una,

sense tambors ni sons

cap a una terra ingrata.

És quan mon plor esclata

portant-me les raons

més enllà de la lluna.


Una palla en el paller


Una palla en el paller

recordava, aquest estiu,

quan el blat era ben viu

i cantava sense fre.

Les roselles, ben formoses,

no paraven de guaitar,

un núvol es deixava anar,

escampava quatre gotes.

Una palla en el paller

es queixava de la sort

quan el pastor s’acostava.

Com la vida s’acabava,

moriria d’un bon mos

d’una ovella amb poca fe.


Ni conec la mare


Eixerit com sóc,

jugo al pica-pica,

mentre algú em critica

dient-me de tot.

En eixir de l’ou,

ni conec la mare,

diuen que el meu pare

va morir d’un cop.

Vida de mosquit

quan fa la calor

i el vent s’atura.

Cap altra criatura

haurà aquesta sort

de menjar d’un pic.


Com l’enyora


Margarida,

trenes rosses,

com es lleva

pel matí.

Amanida

a les revoltes,

diu que pena

en fer-se nit.

Margarida,

vell amor,

com t’enyoro.

Com et ploro

quan la por

fa la ferida.


El núvol plany


El núvol plany

quan parla el vent,

pobre innocent,

sempre al de dalt.

Com l’estiu crema,

com vol anar,

però l’enveja

el fa dubtar.

El núvol plany

i tot s’esvera

al seu entorn.

Un sol senyor

no vol ni treva,

pocs averanys.


Les poncelles corren totes


Les poncelles corren totes

a la festa del patró,

en el cel, hi ha més estrelles,

en el terra, més bonior.

Veig la plaça com s’emplena

amb dolçaines i tambors,

posa cadira la vella,

ho vol saber quasi tot.

Les poncelles fan mil voltes,

carrer amunt i carrer avall,

els joves són més tanoques

ni endevinen que fan ball.

Però els músics es retarden

i les poncelles s’enfaden.


Un viatge pel record


És la vida qui m’enganya

i em porta per averanys,

diria que massa estranys

on es burla i m’escanya.

Vestit en un cos mortal,

endevino mon futur,

en morir, seré a l’atur

a casa dels principals.

El meu regne és massa dolç

i s’esmuny entre oliveres

cada cop que el sol se’n va.

Però queda el tarannà,

un bon plat amb alls i cebes,

un viatge pel record.


He de segar


Amb quaranta queixalades,

enllesteixo el primer plat,

m’agrada prendre el salat

i ofegar-lo amb males cares.

El llevar-me a l’albada

és per a anar a feinejar,

el blat crida, he de segar

per a emplenar la casa.

Pa torrat i una sardina,

la tomata de penjar

i un poc de cansalada.

És estiu, la calor enganya,

sota l’ombra, cal restar

fins que la nit s’endevina.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

A les teulades i set poemes més

22 Juliol, 2022 05:44
Publicat per jjroca, Poemes

A les teulades


Tot esperant la nit planera,

amb un seguici voltant el llit,

he de trobar qui fuig i pena

perquè la vida l’ha fet mesquí.

Poc de nostàlgia, res de murmuri,

una esperança ben lluny d’aquí,

he demanat el ser menys savi

perquè la mossa em vol més ric.

A les teulades, dormen els gats

tot esperant la lluna plena

i una sardina posada al plat.

Ben pesarós, sense lluerna,

al rei seriós li he demanat

que porti el sol de primavera.


Haig un veí


Aprenent de poca-solta,

captaire de l’ampla sort,

en el seny, no haig color

ni m’agrada la gran revolta.

Em llevaré a l’albada,

prou rabent, del tebi llit,

oblidaré de passada

que mai més ha de fugir.

Carrer estret, amb quatre portes,

on només haig un veí

qui em saluda alguna tarda.

Els dilluns fa mala cara,

els dimarts em vol trair,

però li falten les forces.


Topar amb rampells


Hauria de sentir

que, lluny del prometatge,

espero l’equipatge

per a trobar un destí.

La vida, el desgavell

d’empreses inconnexes

avancen satisfetes

per a topar amb rampells.

Inútils tafaners

qui cerquen la fortuna

amb estris enganyosos.

Sento els lladrucs dels gossos

quan miren a la lluna,

voldrien ser els primers.


Camí cap al demà


Camí cap al demà,

mai sé com arribar.

Es va perdent el temps

en dubtes i melangies,

com sento les enganyifes,

qui apleguen al moment.

Camí cap al demà,

farcit d’empreses vanes,

vaig guaitant aranyes

per a aprendre a filar.

Mes tot és adient

puix ploro si m’enfado,

haig un lloc on nafro

i em perdo de valent.


Cansat de les platxèries


Diria que hi sóc tot:

mig home, un xic de llop.

Cansat de les platxèries,

demano anar a la font,

em perdo per raons

de tristors i misèries.

És ma vida, sabeu,

un cant al desconcert,

el seny el tinc ben verd,

les rauxes com m’agraden.

En temps de gran follia,

espero haver llençols,

avanço sense sols

qui m’allarguin el dia.


La verema en el camp


Les ganes ben tancades,

la verema en el camp,

el fadrí s’ha fet gran,

vol emprendre volades.

El raïm de nostramo

diria que és al tros,

hauria de fer un bon mos,

prendre eines i el carro.

El mul és eixerit,

voldria seure a l’ombra

mentre anem treballant.

El matí és ben pesant,

em van posant a prova

per saber què he collit.


Com que la festa li agrada


D’ofici, mig mentider,

aprenent a la revolta,

vaig guanyant sense saber,

vaig perdent com un tanoca.

Els misteris del mai més

ja vessen per la finestra,

la núvia l’haig ben ofesa

perquè diu que no faig res.

Una joia ha demanat

d’aquelles de porcellana,

mai les troben al mercat.

Com que la festa li agrada,

de seguit, li he comentat:

El gran ball el fan a plaça!


En veure el núvol passar


A la vinya, riu el cep

en veure el núvol passar,

aquest pas em mullarà,

però l’altre el trobo ple.

I l’aigua, qui cau del cel,

a les mosses despentina

quan es posen a plorar.

A festa, no puc anar

fent cara de salvatgina

perquè el nuvi és prou entès.

A la vinya, riu el cep,

però vindran les tisores,

els pàmpols van de revoltes

mentre la joia es perd.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Anaven al tros i set poemes més

14 Juliol, 2022 05:44
Publicat per jjroca, Poemes

Anaven al tros


Un camí ben verd

per la vella plana,

em diu que demana:

tornar a l’hivern.

Quan les plegadores

anaven al tros,

gronxant al redós,

gelades i toves.

El carro, el cavall

i l’amo encetant

cançons ventureres.

Fadrines i esposes

anaven guanyant

doblers per al tall.


No vull cap regne


Ni el demà haig

ni massa m’incomoda

haver volences captaires de la sort,

passo pel món i de segur que vaig

a altre país on la temença roda.

No sóc fet a empreses ventureres

que ennobleixen a nobles cavallers

puix van avant per a trobar un somni.

Us puc parlar del meu amic dimoni

qui s’ha tornat, de cop, prou tafaner.

No vull cap regne esquerp i miserable

on homes bons lluiten sense saber,

dieu-me quan han de perdre la fe,

quan aprendran que hi ha qui naix culpable.


Un llogaret


Un llogaret, on cerco el meu viure,

ha una riba d’un rierol preciós

per on el sol s’allita cada dia,

heu de saber que, allí, me n’aniria

a cloure el temps d’un avenir gloriós.

El meu senderi no vol altra lloança

que seure un xic i remirar la font

per a sentir el broll de l’aigua clara

qui va xerrant, contant els seus records.

Un llogaret on hagi una taverna

per decantar un vas petit de rom

mentre els altres accepten la juguesca,

ben assegut, a prop de la finestra,

on veure el vent com va a l’altre món.


A les portes de l’encís


A les portes de l’encís,

és on he deixat les penes,

les bones i les dolentes,

les de joia i de delit.

Les he de posar a la capsa

ben envoltades de flors,

les vull de tots els colors:

grogues, blanques, carbassa.

A les portes de l’encís,

un dia fugí l’amor

sense un polsim d’esperança.

Demà vindrà la recança

a cercar la seva dot

amb un manament concís.


Fora mon costum


Amb el son perdut,

va pujant la memòria,

va eixint la història

sense cap ensurt.

Diria que estic,

segut a taverna,

esperant com crema

el passat antic.

Fora mon costum:

viatjar a cavall

de la fantasia.

Com ve la follia

per cercar estralls

per si em veu venut.


Toca l’hora del festeig


No em convidis a sopar

puix haig gana marcida,

vull pollastre i amanida

amb un vi que sigui clar.

Si tu vols, conversarem

de victòries i foteses,

d’aquelles amables feres

qui miren atentament.

Com després farem passeig

per la rambla de les flors,

em posaré una corbata.

La florista que m’agrada

com demana el meu amor,

toca l’hora del festeig.


M’ha proposat un negoci


Amics i convilatans,

estic cercant la drecera,

la bruixa és ben mentidera

però no la creia tant.

M’ha proposat un negoci

per a aplegar a ser ric,

només he de prendre un pessic

de la força de l’Antoni.

Però aquest heroi perdut

és ben fort, malcarat

i mai perd una batalla,

he de dir que la baralla

la puc guanyar ben aviat

si endevina qui és el ruc.


Festa boja


He segellat la porta dels malmesos

perquè les forces vénen de dalt,

he vist herois del tot corpresos,

cansats de proves i de lluitar.

Com vull tornar al castell de les hores

on els fantasmes m’han convidat,

allí, estic com d’amagat

tot esperant els grans tanoques.

Car no he guanyar mai el profit,

amb poca gana, somriu i plora

mentre la nit duu la neciesa.

Deixeu-me traure la llengua sencera

per a saber si me n’adono

d’aquesta festa boja a desdir.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Com era tan valent i set poemes més

09 Juliol, 2022 11:33
Publicat per jjroca, Poemes

Com era tan valent


I, com era tan valent,

caminava sense pressa,

no estalviava l’escomesa

mig amable de la gent.

Mentiria si digués

que un dia passà por,

va ser a causa de la calor

quan vaig veure el que no és.

Va llevar-se pel matí

per a córrer l’aventura

de guanyar sense caler.

Però un dia va saber

que la llicència no dura,

de l’ensurt, es va morir.


Estic barallat amb l’ombra


Estic barallat amb l’ombra

perquè, sovint, m’acompanya,

a l’hivern, quasi m’escanya,

a l’estiu, s’amaga a sota.

Li he demanat conversa

quan em llevo pel matí,

però es veu que, en el dormir,

ha una gràcia manifesta.

Estic barallat amb l’ombra

i, de fet, ens discutim

encara que sempre calla.

Amb els llums es mou i balla

i, quan penso que gaudim,

la perdo, és ben poca-solta.


Les paraules van al vent


Les paraules van al vent,

és allí on, tost, s’adormen,

com gaudeixen de les ombres,

del malviure de la gent.

Són esquerpes i lleugeres,

fugen, lluny, per a no tornar,

si alguna és vol quedar,

les tracten de mentideres.

Les paraules van al vent

on bastiran un palau,

on dormir i sojornar.

Han el deure de restar

per si aplega dolça nau

per navegar vers ponent.


Al racó incert


Al racó incert

de la poca glòria,

cerca la memòria

un temps menys punyent.

Galdosos els homes

qui no han passat,

el regne han deixat

a les hores toves.

Al racó incert,

m’agrada reviure

velles sensacions.

Són els moments bons

qui hom vol descriure

quan li guanya el fred.


Pobrissons els rics


Pobrissons els rics

sempre amb les presses,

cercant les promeses

d’un futur feliç.

Un pobre seient,

ben posat a l’ombra,

em diu com li sobra

la joia dels bens.

Pobrissons els rics

que, un cop són malalts,

volen altres menges.

Amb els alls i cebes

volo pels de dalts

fins que ve el dormir.


La lluna en un cove


La lluna en un cove

i el sol al migdia,

vana és l’alegria

a casa del pobre.

Trobats els paranys,

llunyana infantesa,

el riu no em pesa

ni em posa els anys.

La lluna en un cove

i lluny el paradís

per poder gaudir-lo.

Hauria de dir-ho,

però perdrà tot l’encís

si vull ésser noble.


En ma vida


Mentiria si digués

que, cansat, descanso més.

En ma vida, la fortuna

costa molt de mesurar,

ben sovint sóc a la lluna,

però mai sé com baixar.

Les empreses són lleugeres

quan s’acaba el primer mes,

després, perdo l’interès

quan arriben les banderes.

Pensadors i somiatruites

com s’apunten a l’engròs,

de la ràbia, en tinc un tros

perquè perdo massa lluites.


La mort davallava


La mort davallava

pel carrer estret,

surt d’aquella casa

on, tot, ja està fet.

Va ser home fort,

de feines feixugues,

van venir les mudes

i canvià la sort.

El pobre pagès

deixa dona, mula

i el menjar de grat.

També queda un gat

qui mira la lluna

dolgut i corprès.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

La temença em portarà i set poemes més

01 Juliol, 2022 05:35
Publicat per jjroca, Poemes

La temença em portarà


La temença em portarà

a tancar totes les portes,

mai hauré eixit de pobre,

la fortuna és més enllà.

He après a fer negocis

amb un dimoni eixerit,

el tracto de bon amic,

és geperut i mig borni.

La temença em portarà

a morir com un cristià

envoltat de quatre ciris.

Hauré de deixar-me el vici

de mirar i de comentar

on la gràcia m’endurà.


Com seria cavaller


Com seria cavaller

ben entrada primavera,

a l’hivern, la llarga espera,

prop del foc, s’està més bé.

Lliuraria les poncelles

d’enemics de mala sang,

cavaller com els d’abans

amb menys llums que pas tenebres.

Compraria un cavall,

ben barat, dels de cartró

i una espasa de fusta.

Fora el rei de la batussa

i lluitaria, com pocs,

tot fugint drecera avall.


En converses amb el savi


En converses amb el savi,

de la vida i de la mort,

com m’ha dit que no té sort

mentre sigui en aquest barri.

Amb uns rics intel·ligents,

ben llestos i saberuts,

només els pobres són rucs

qui viuen entre la gent.

Amb converses amb el savi,

com li he dit que no he triat

pertànyer als malentesos.

De la força serem presos

i avançant com esgarriats

haurem de perdre ben ràpid.


Hauran palau o castell


Ben cofoi, vaig bosc endins

per trobar les meravelles,

allí, resten les donzelles

tot somiant amb nuvis rics.

Hauran palau o castell,

vint servents de tota mena,

una vida ben planera

entre vestits i mantells.

Al migdia, bon dinar,

al capvespre, passejada

i, prou d’hora, l’allitar.

Una joia tan preuada

ningú la deixa escapar,

dolç paper d’enamorada.


La canalla


Amb quaranta queixalades,

d’aquelles de prendre mal,

va passant, al vell corral,

les millors de les vesprades.

Poc li agrada el llaurar

i molt menys voltar la sínia,

menjaria tot el dia,

però l’amo fa aturar.

La somera li comenta

que necessita més palla

per a enllestir un nou jaç.

Ha vingut un bordegàs

i, ja se sap, la canalla

han de gaudir de la festa.


Hauries de saber


Hauries de saber

que, sent dolça estimada,

el mosso que t’agrada

no et donarà plaer.

Puix, ell, és massa llest

i cerca les promeses

al palau de princeses

amb el bagul ben ple.

Hauries de saber

que et porto en els somnis

quan és entrada nit.

No sóc tan eixerit

i visc amb un dimoni

qui em fa perdre la fe.


En el palau reial


En el palau reial,

on dormen les princeses,

hi ha tantes primaveres

com joies en el ball.

De bon matí, es desperten

per saludar el sol,

com riuen sense dol

quan obren les finestres.

En el palau reial,

la reina es pentina,

s’endreça els cabells.

Com corren els servents

quan ixen de la cuina

per portar l’esmorzar.


Ni temences ni virtuts


Ni temences ni virtuts,

he trobat en el mercat,

el venedor, que ha parat,

és prou vell i prou rabiüt.

Una vida com la meva

no precisa absolució,

haig més joia que llautó,

gairebé estic de festa.

He trobat, a la finestra,

un dimoni enamorat

del riure d’una donzella.

Com diria que és de bella

si no tinc el gust sensat

i la guaito sense pressa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

He de callar i set poemes més

23 Juny, 2022 06:27
Publicat per jjroca, Poemes

He de callar


Essent pobre i entossudit

en viatjar a la lluna,

em queixaré de l’escuma,

de la mar i de l’oblit.

Poques llums per encertar

on ens portarà la vida,

haig la febre amanida

per si el llop em ve a cercar.

He de guanyar un tros de pa

on allitar una sardina

o una negra botifarra.

Perdre poc, gens que m’agrada

i m’enfado amb la veïna

perquè diu que he de callar.


Enllestint i procurant


L’aventura de saber

precisa la cuina encesa,

una menja a la nevera,

un desig mig barroer.

Avançar en nou hivern,

aplegar a la primavera,

encetar la gran bestreta

de lliurar-se al no poder.

Tot i així, anar endavant

entre valls clares i fosques

per a aplegar a nostra casa.

Som els fruits de la nissaga

qui lluitava, amb les mosques,

enllestint i procurant.


En una part del corriol


En una part del corriol,

he vist formigues airoses,

van viatjant, sense noses,

al dessota del gran sol.

Les papallones volant,

les flors enmig de les festes,

poncelles a les finestres

tot i l’amor esperant.

En una part del corriol,

dues pedres com raonen

sense deixar de mirar.

L’oreneta, en el passar,

gairebé ni deixa ombres,

ha pressa de fer el bressol.


El bon drac ens ha deixat


El bon drac ens ha deixat

mig ferit i avergonyit,

ha un somni espaordit

tot fugint de l’ample prat.

En el bosc, ha de trobar:

noves forces i encanteri,

el seu posat s’ha fet tebi,

ni ha ganes de lluitar.

El bon drac ens ha deixat:

decebut, sense il·lusió,

ben lluny de la mort propera.

No vol regne ni bandera

ni un cavallet de cartró

que li recordi el passat.


Vella barca i temporal


Vella barca i temporal,

com la mar gronxa que gronxa,

en el port, no hi ha revolta

de peixos ni d’aviram.

Els pescadors, pocs diners,

amb les il·lusions perdudes,

les dones voldrien mudes

en aplegar al tombar el mes.

El cel sembla davallar

i el vent infla la vela,

la barca ni pot, quequeja,

terra endins voldria anar.

Però el temporal decau

quan l’angoixa encara rau.


Primavera és gran encís


A la festa de les flors,

han convidat les abelles,

vindran totes per parelles,

guiades per les olors.

Primavera és gran encís,

les marietes rodolen,

de menja, segur que en troben

en aplegar al paradís.

Un cuc més llaminer

com recerca fulles tendres

en un arbre eixerit.

Potser convida l’amic

per a eixir de les tenebres

tan fosques de l’ample hivern.


Al barri de solitud


Al barri de solitud

ni les ombres són eternes,

van fugint quan les lluernes

grimpen, totes, més amunt.

Com nostramo s’ha fet vell

cerca una pobra cadira:

callada, ben amanida

per a servir d’escambell.

Al barri de solitud,

s’encallen els nous desitjos

fins a l’hora de sopar.

La mestressa ho té clar:

Sense festes ni anissos,

cal preservar la virtut!


Era un poble


Era un poble, que us diré,

cansat de ses hores baixes,

quatre pagesos, vuit caixes,

de menjar, ni mal ni bé.

A la missa, només dones,

els seus homes al cafè,

poques cartes, mala fe

i pagaven els tanoques.

En cada hort, voltava el ruc

una sínia dissortada,

mentre creixien les plantes.

Les diumenges amb sabates,

al cine, amb bona cara,

lluita amarga els dilluns.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

A la sínia, plora el ruc i set poemes més

14 Juny, 2022 06:00
Publicat per jjroca, Poemes

A la sínia, plora el ruc


A la sínia, plora el ruc

en sentir com brolla l’aigua,

com demana trobar pausa

quan li aplega el son perdut.

A la sínia, dóna tombs

sense contar-los pas massa,

com es queixa a cada passa

per no albirar un altre món.

A la sínia, hi ha un cargol,

ben endinsat a la closca,

qui demana menjar verd.

La pluja falsa fineix

i treu el tel de la porta

per a veure si fa sol.


Estimar en desmesura


Estimada del meu cor

quan apleguem a les fosques

haurem d’encendre les torxes

i asseure’ns prop del foc.

Primavera ha arribat,

però la neu l’acompanya,

en el prat, s’adorm l’aranya

tot pensant que arriba tard.

Estimada en desmesura

no haig més plata per donar

puix la resta és emprada.

Et diria que m’agrada

prendre el llit per a estimar

fins que creixi la cordura.


Una pau eterna


A la casa de ponent,

he posat la poca feina,

com fa temps que no haig eina

plego prompte i vaig fent.

Els altres fruiten com jo

d’una pau diria eterna,

és una existència lleugera

quasi posada en el joc.

No parlem ni ens barallem

per haver mars de diners

i recollir la collita.

Hi ha un ésser qui predica,

però no l’escolten gens,

tot i així, quasi avancem.


Un xic entremaliat


Essent un xic entremaliat,

robo les peres de l’hort,

em menjo els albercocs

i cireres a grapats.

El pagès em persegueix,

m’empaita, em diu de tot,

com ja estic un xic més sord

quasi ric quan, vell, el veig.

Em pregunta per ma casa,

qui és, de fet, mon pare

o si haig un avi gran.

Corro més, ja no sé quant,

i, en aplegar al gros arbre,

m’amago a dalt la branca.


Aprendre del bé


Aprendre del bé

i passar a estones,

són les noves proves

amables del ser.

Anar cap avant

per a mirar enrere,

córrer com un llebre

si van empaitant.

En aplegar a vell,

cercar bon caliu

en cambra petita.

Pertànyer a l’estima

amable del niu

on sentir-se rei.


El núvol creix


El núvol creix i el vent el porta,

amb un xic de pressa, al cim del Montsià,

és allí quan passa que es posa a plorar

en deixar la mar tan maca i marona.

No sabré quin déu governa Natura

ni la voluntat posada en obrar,

és la pertinença al voler agradar

qui el fa servent quan el cel procura.

El núvol creix i el vent li demana

que no es queixi tant i es deixi anar

per a viatjar a terres llunyanes.

Però un seguit de forces estranyes

li demanen prompte el gran aturar,

és així, en el punt, on el terra es banya.


Els pagesos


Els pagesos són així:

Malparlats i bons amics!

Assumeixen que eixir d’hora

és complicat i agradós,

junyir el matxo, cridar el gos

i dir adéu-siau a la dona.

Anar al tros com cada dia

amb estris i bon menjar:

dos ous, tomata, sardina.

Arribar com qui endevina

que hauria de treballar

sense pena ni alegria.

I, al capvespre, ja se sap:

Tornar a casa sense esclat!


He de lluir amb la pena


He de lluir amb la pena

i les ganes d’arribar,

el viatge curt i clar,

ser, al capvespre, a casa seva.

He trobat les melangies

a la vora del camí,

totes eren amanides

per a burlar-se de mi.

Molta son i poc negoci

van passant pel meu carrer

i, a la plaça, fan estada.

Mentiria altra vegada

si hagués guany en saber

on em trobarà el nou soci.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Quan l'hivern se'n va i set poemes més

08 Juny, 2022 05:50
Publicat per jjroca, Poemes

Quan l’hivern se’n va


Quan l’hivern se’n va,

cercant altra casa,

diu que tornarà

si el disgust li passa.

Els humans caiem

al desig primer

i no estalviem

en posar deler.

Quan l’hivern se’n va,

obro la finestra

i apago el foc.

Cerco un bon lloc

on hagi la festa

i el minso pensar.


A resultes de no ser


A resultes de no ser,

engego les aventures,

dono, al cap, altres mesures,

canvio feina per plaer.

He de trobar els enemics

esperant que hagin falles,

enllesteixo les contalles:

els pobres qui es tornen rics.

A resultes de no ser,

cerco llum a la paraula

perquè estic assedegat.

Ben sovint, sento el esclat

quan estic segut a taula

en un racó del cafè.


Vaig passant velles fatigues


Una mossa em diu que sí,

que li parli altra vegada,

de segur que no li agrada

escoltar tot el que dic.

Les promeses han de volar

més enllà de les estrelles,

van prenyades totes elles

de la gràcia d’estimar.

El diumenge hi ha mercat

d’ornaments de gran valor

amb joies de manta mides.

Vaig passant velles fatigues

d’altres mosses de mal cor

qui, després, m’han rebutjat.


Primavera és a la porta


Primavera és a la porta

tot demanant poder entrar,

és hivern, el vell tanoca

qui la cambra li ha tancat.

Emmalalteixen les flors,

entristeixen els ocells,

possiblement els penells

es van queixant de la sort.

Primavera és a la porta

i els déus, que se n’adonen,

baixen a donar empenta.

Ho contempla l’oreneta

i un pagès qui vol les tornes

per si la collita no és bona.


Les abelles van al tros


Les abelles van al tros

perquè volen fer la mel,

encara, hi ha poques flors

perquè és ben trist el cel.

Les abelles volen sol

per a despertar les mosques,

estimen xerrar, a les fosques,

del viure i del menjar dolç.

Les abelles van al tros

per despertar el presseguer

qui ni brota ni badalla.

Les abelles tenen gana

mentre hi ha un sorneguer

qui, al terra, cerca un mos.


Les cinc


Quan la pluja aplega al camp

i s’alluna la rosada,

la rosella enamorada

passa les hores cantant.

La formiga, qui la sent,

com es torna més badoca,

atura un moment i nota

com primavera va fent.

El rierol com es desperta

i pren vida el caragol,

ha demanat una col,

però ha trobat una bleda.

I el vent es va adormint,

el rellotge diu: Les cinc!


Un cuquet ben tafaner


Un cuquet, ben tafaner,

damunt la branca del pi,

menjaria un bon bri

d’aquell blat vestit de verd.

Però ha vist un estol

d’ocellets afamats,

tem haver un gran esclat

i, a la branca, es manté.

Esperarà el capvespre

quan el sol deixi la vall

per poder anar a sopar.

Un amic no va esperar

i, quan anava al tall,

va topar amb un maldestre.


La rosa del meu roser


La rosa del meu roser

ha sis punxes que fan nosa,

la voldria per a la mossa,

però diu que no pot ser.

És una rosa ferrenya

tan feta al vent de dalt,

enemiga d’un pardal

puix van sempre a la grenya.

La rosa del meu roser,

de sobte, com s’ha fet vella

i es comença a despullar.

En el llibre, l’he de guardar

per a saber com penetra

la flaire en venir el fred.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2 3 ... 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 ... 26 27 28  Següent»