Al racó precís i set poemes més
15 Agost, 2022 19:19
Publicat per jjroca,
Poemes
Al racó precís
Al racó precís
de la nova estança,
albiro una branca
d’un arbre adormit.
Ésser terrenals
ens porta al misteri,
és vell l’encanteri
de cases pairals.
Al racó precís,
on viu el silenci,
millor que esvellegui
per perdre el neguit.
I tot va com cal,
sense prendre mal.
Han de venir els fantasmes
Han de venir els fantasmes:
mal vestits i mendicants,
podria saber-ne quants,
però aprendríeu debades.
Amb el llençol estripat,
rovellades les cadenes,
amb poca sang a les venes
per no fer cap enfadat.
Satanàs els ha manat
que cal reclutar fidels
puix ha encomanat calderes.
Els fantasmes hauran febres
si no es deixen prendre el pèl
ni gaudir de malvestats.
No m’agraden les escoles
Us comento, de passada,
amb semblant diria trist,
he fugit del compromís,
de dubtes de gran durada.
He d’aprendre, tal com cal,
a llegir les beceroles,
no m’agraden les escoles
i l’escriure em farà mal.
Però haig un vell mestre:
mig decebut, somiant,
a qui li plau l’ensenyar.
Com em pot acompanyar
si jo vaig cap a l’orient
per guanyar temps en aprendre.
Mala peça en el teler
Mala peça en el teler
em convida a no fer.
M’he llevat, de bon matí,
cap allà a la migdiada,
la taula que estigui parada
i algú que faci el llit.
De primer plat, la sopa
ben bona per a empassar,
de segon plat, bacallà,
per a postres, una poma.
Una taula, al cafè,
ben a prop de la finestra
i al capvespre l’escomesa
de passejar pel carrer.
Em plauria més que res
Em plauria més que res:
descansar i guanyar molt,
ser a la mar, menjar de tot
i somiar com un pagès.
Menjar truita amb dos ous,
la tomata, la sardina,
beure el vi sense anar a missa
i adreçar-me al món dels bons.
Em plauria festejar
amb una dolça pubilla
d’un futur assegurat.
Viure dolç, menjar salat
i pertànyer a la gran illa
on pocs poden arribar.
Escanya el seny
Escanya el seny
i l’esperança vola,
cercar pastures
en prats indefinits.
Com l’esperit,
qui demana aventures,
cerca una escola
on ningú reny.
I van passant
desvalguts paratges
on rau l’oblit.
Sento el neguit
de les hores salvatges
qui van marxant.
La blanca nau
Paraules fortes, pensament rabiós,
aquelles tardes a casa del mai més,
heu de saber com estic de corprès
tot esperant esdevenir amorós.
Obre la porta, llença la clau
i entaforat al vell camí,
on trobaré altre mesquí
qui ha demanat, arreu, la pau?
Vana il·lusió, cerca un tresor
on trobar el dolç i gran coratge.
Avui, me’n vaig sense equipatge
per a bastir un nou record,
prenent , a port, la blanca nau
qui em portarà al meu catau.
És a l’era
És a l’era on plora el blat
i el consola la rosella,
com sabeu, era un trapella
i del terra enamorat.
Ajagut, cercant condol,
la gruixuda roda espera,
enyora la primavera
quan el despertava el sol.
És a l’era on plora el blat
i el pagès dóna mil tombs
fins que es veu esmicolat.
Manta vanes il·lusions
la desfeta ha trastocat
mentre tomben els corrons.
És ben dolça i tafanera i set poemes més
07 Agost, 2022 11:22
Publicat per jjroca,
Poemes
És ben dolça i tafanera
Na Mariona, del meu cor,
a festes m’ha convidat,
no cal dir com m’he mudat,
semblo un nuvi de debò.
Passarem mitja vetllada
entre pastes i somrís,
un vi blanc, un poc d’anís;
com la veig d’enamorada.
Na Mariona, del meu cor,
és ben dolça i tafanera
mentre la nit va passant.
De segur, que un bon galant
li prometrà fer-la seva,
mes em va guanyant la por.
Com a monstre petit
Com a monstre petit,
vull governar el meu regne,
no menjo ni all ni pebre,
no haig joia ni amic.
Quan el sol treu el cap
pel de dalt del Montsià,
la queixa deixo anar
tot i demanant ma part.
Un déu feixuc badalla
i engega la calor
des del cim a la plana.
Voldria per companya,
per si em portava sort:
una vaca sense banya.
A la vila vella
A la vila vella,
les portes obertes,
finestres desfetes
on l’hivern penetra.
Carrers solitaris
i una ombra fresca,
no hi ha gent del barri
ni cap cuina encesa.
A la vila vella,
dormen els fantasmes
en un llit de pedra.
Quan la lluna és plena,
sento les proclames
de la gran desfeta.
He perdut el somni
He perdut el somni
de la joventut,
ha estat mal negoci,
però l’he perdut.
En un temps de pressa,
la vida se’n va,
cerca una drecera,
no la sap trobar.
Massa hores mortes
viuen a l’oblit,
allí, s’entaforen.
Vindran altres joves
a trobar el neguit
darrere mil portes.
Poseu-nos la disfressa
Amics i coneguts
poseu-nos la disfressa,
anem plegats a la festa
dels savis i dels rucs.
Allí, he de trobar
la nostra infantesa,
la gràcia manifesta,
el nostre tarannà.
I si ens sobra temps
hem de bastir castells
dessota de la lluna.
Anem-nos-en a una
sense altres atuells
que un riure complaent.
El viure em convida
El viure em convida
a perdre la fe,
callar i no saber
on rau la fugida.
Aprendre de tots,
oblidar els guanys
i trobar paranys
en massa racons.
El viure em convida
al petit lluitar
en guerres perdudes.
Estimo les mudes
qui em volen tornar
al punt de partida.
La gallina diu al gall
La gallina diu al gall,
després del gran cloquejar,
que, demà, se’n vol anar
a reconèixer la vall.
Allí, en aquelles pastures
és senzill fer un bon mos,
hi ha un cuquet bocaterrós
qui em pot deixar a les altures.
Perquè el pinso, ja se sap,
no donarà massa gana
i no acaba d’atipar.
El gall, que és prou taujà,
li comenta que, a la tanca,
hi ha guineus amb molta fam.
Melangia i disbarat
És la joia,
qui ve amb son,
la qui ens deixa
un nou coixí.
Així, d’una,
avancem
i una espurna
en porta cent.
És la joia
sorneguera
la cofoia
sense queixa.
I la resta, ja se sap:
Melangia i disbarat!
Estimo les temences i set poemes més
01 Agost, 2022 06:30
Publicat per jjroca,
Poemes
Estimo les temences
Estimo les temences
amables del meu llit,
allí on l’esperit
recull velles promeses.
Innobles solituds,
de sobte, m’acompanyen,
són els somnis qui planyen
quan es mostren eixuts.
Com avancem, tot d’una,
sense tambors ni sons
cap a una terra ingrata.
És quan mon plor esclata
portant-me les raons
més enllà de la lluna.
Una palla en el paller
Una palla en el paller
recordava, aquest estiu,
quan el blat era ben viu
i cantava sense fre.
Les roselles, ben formoses,
no paraven de guaitar,
un núvol es deixava anar,
escampava quatre gotes.
Una palla en el paller
es queixava de la sort
quan el pastor s’acostava.
Com la vida s’acabava,
moriria d’un bon mos
d’una ovella amb poca fe.
Ni conec la mare
Eixerit com sóc,
jugo al pica-pica,
mentre algú em critica
dient-me de tot.
En eixir de l’ou,
ni conec la mare,
diuen que el meu pare
va morir d’un cop.
Vida de mosquit
quan fa la calor
i el vent s’atura.
Cap altra criatura
haurà aquesta sort
de menjar d’un pic.
Com l’enyora
Margarida,
trenes rosses,
com es lleva
pel matí.
Amanida
a les revoltes,
diu que pena
en fer-se nit.
Margarida,
vell amor,
com t’enyoro.
Com et ploro
quan la por
fa la ferida.
El núvol plany
El núvol plany
quan parla el vent,
pobre innocent,
sempre al de dalt.
Com l’estiu crema,
com vol anar,
però l’enveja
el fa dubtar.
El núvol plany
i tot s’esvera
al seu entorn.
Un sol senyor
no vol ni treva,
pocs averanys.
Les poncelles corren totes
Les poncelles corren totes
a la festa del patró,
en el cel, hi ha més estrelles,
en el terra, més bonior.
Veig la plaça com s’emplena
amb dolçaines i tambors,
posa cadira la vella,
ho vol saber quasi tot.
Les poncelles fan mil voltes,
carrer amunt i carrer avall,
els joves són més tanoques
ni endevinen que fan ball.
Però els músics es retarden
i les poncelles s’enfaden.
Un viatge pel record
És la vida qui m’enganya
i em porta per averanys,
diria que massa estranys
on es burla i m’escanya.
Vestit en un cos mortal,
endevino mon futur,
en morir, seré a l’atur
a casa dels principals.
El meu regne és massa dolç
i s’esmuny entre oliveres
cada cop que el sol se’n va.
Però queda el tarannà,
un bon plat amb alls i cebes,
un viatge pel record.
He de segar
Amb quaranta queixalades,
enllesteixo el primer plat,
m’agrada prendre el salat
i ofegar-lo amb males cares.
El llevar-me a l’albada
és per a anar a feinejar,
el blat crida, he de segar
per a emplenar la casa.
Pa torrat i una sardina,
la tomata de penjar
i un poc de cansalada.
És estiu, la calor enganya,
sota l’ombra, cal restar
fins que la nit s’endevina.
A les teulades i set poemes més
22 Juliol, 2022 05:44
Publicat per jjroca,
Poemes
A les teulades
Tot esperant la nit planera,
amb un seguici voltant el llit,
he de trobar qui fuig i pena
perquè la vida l’ha fet mesquí.
Poc de nostàlgia, res de murmuri,
una esperança ben lluny d’aquí,
he demanat el ser menys savi
perquè la mossa em vol més ric.
A les teulades, dormen els gats
tot esperant la lluna plena
i una sardina posada al plat.
Ben pesarós, sense lluerna,
al rei seriós li he demanat
que porti el sol de primavera.
Haig un veí
Aprenent de poca-solta,
captaire de l’ampla sort,
en el seny, no haig color
ni m’agrada la gran revolta.
Em llevaré a l’albada,
prou rabent, del tebi llit,
oblidaré de passada
que mai més ha de fugir.
Carrer estret, amb quatre portes,
on només haig un veí
qui em saluda alguna tarda.
Els dilluns fa mala cara,
els dimarts em vol trair,
però li falten les forces.
Topar amb rampells
Hauria de sentir
que, lluny del prometatge,
espero l’equipatge
per a trobar un destí.
La vida, el desgavell
d’empreses inconnexes
avancen satisfetes
per a topar amb rampells.
Inútils tafaners
qui cerquen la fortuna
amb estris enganyosos.
Sento els lladrucs dels gossos
quan miren a la lluna,
voldrien ser els primers.
Camí cap al demà
Camí cap al demà,
mai sé com arribar.
Es va perdent el temps
en dubtes i melangies,
com sento les enganyifes,
qui apleguen al moment.
Camí cap al demà,
farcit d’empreses vanes,
vaig guaitant aranyes
per a aprendre a filar.
Mes tot és adient
puix ploro si m’enfado,
haig un lloc on nafro
i em perdo de valent.
Cansat de les platxèries
Diria que hi sóc tot:
mig home, un xic de llop.
Cansat de les platxèries,
demano anar a la font,
em perdo per raons
de tristors i misèries.
És ma vida, sabeu,
un cant al desconcert,
el seny el tinc ben verd,
les rauxes com m’agraden.
En temps de gran follia,
espero haver llençols,
avanço sense sols
qui m’allarguin el dia.
La verema en el camp
Les ganes ben tancades,
la verema en el camp,
el fadrí s’ha fet gran,
vol emprendre volades.
El raïm de nostramo
diria que és al tros,
hauria de fer un bon mos,
prendre eines i el carro.
El mul és eixerit,
voldria seure a l’ombra
mentre anem treballant.
El matí és ben pesant,
em van posant a prova
per saber què he collit.
Com que la festa li agrada
D’ofici, mig mentider,
aprenent a la revolta,
vaig guanyant sense saber,
vaig perdent com un tanoca.
Els misteris del mai més
ja vessen per la finestra,
la núvia l’haig ben ofesa
perquè diu que no faig res.
Una joia ha demanat
d’aquelles de porcellana,
mai les troben al mercat.
Com que la festa li agrada,
de seguit, li he comentat:
El gran ball el fan a plaça!
En veure el núvol passar
A la vinya, riu el cep
en veure el núvol passar,
aquest pas em mullarà,
però l’altre el trobo ple.
I l’aigua, qui cau del cel,
a les mosses despentina
quan es posen a plorar.
A festa, no puc anar
fent cara de salvatgina
perquè el nuvi és prou entès.
A la vinya, riu el cep,
però vindran les tisores,
els pàmpols van de revoltes
mentre la joia es perd.
Anaven al tros i set poemes més
14 Juliol, 2022 05:44
Publicat per jjroca,
Poemes
Anaven al tros
Un camí ben verd
per la vella plana,
em diu que demana:
tornar a l’hivern.
Quan les plegadores
anaven al tros,
gronxant al redós,
gelades i toves.
El carro, el cavall
i l’amo encetant
cançons ventureres.
Fadrines i esposes
anaven guanyant
doblers per al tall.
No vull cap regne
Ni el demà haig
ni massa m’incomoda
haver volences captaires de la sort,
passo pel món i de segur que vaig
a altre país on la temença roda.
No sóc fet a empreses ventureres
que ennobleixen a nobles cavallers
puix van avant per a trobar un somni.
Us puc parlar del meu amic dimoni
qui s’ha tornat, de cop, prou tafaner.
No vull cap regne esquerp i miserable
on homes bons lluiten sense saber,
dieu-me quan han de perdre la fe,
quan aprendran que hi ha qui naix culpable.
Un llogaret
Un llogaret, on cerco el meu viure,
ha una riba d’un rierol preciós
per on el sol s’allita cada dia,
heu de saber que, allí, me n’aniria
a cloure el temps d’un avenir gloriós.
El meu senderi no vol altra lloança
que seure un xic i remirar la font
per a sentir el broll de l’aigua clara
qui va xerrant, contant els seus records.
Un llogaret on hagi una taverna
per decantar un vas petit de rom
mentre els altres accepten la juguesca,
ben assegut, a prop de la finestra,
on veure el vent com va a l’altre món.
A les portes de l’encís
A les portes de l’encís,
és on he deixat les penes,
les bones i les dolentes,
les de joia i de delit.
Les he de posar a la capsa
ben envoltades de flors,
les vull de tots els colors:
grogues, blanques, carbassa.
A les portes de l’encís,
un dia fugí l’amor
sense un polsim d’esperança.
Demà vindrà la recança
a cercar la seva dot
amb un manament concís.
Fora mon costum
Amb el son perdut,
va pujant la memòria,
va eixint la història
sense cap ensurt.
Diria que estic,
segut a taverna,
esperant com crema
el passat antic.
Fora mon costum:
viatjar a cavall
de la fantasia.
Com ve la follia
per cercar estralls
per si em veu venut.
Toca l’hora del festeig
No em convidis a sopar
puix haig gana marcida,
vull pollastre i amanida
amb un vi que sigui clar.
Si tu vols, conversarem
de victòries i foteses,
d’aquelles amables feres
qui miren atentament.
Com després farem passeig
per la rambla de les flors,
em posaré una corbata.
La florista que m’agrada
com demana el meu amor,
toca l’hora del festeig.
M’ha proposat un negoci
Amics i convilatans,
estic cercant la drecera,
la bruixa és ben mentidera
però no la creia tant.
M’ha proposat un negoci
per a aplegar a ser ric,
només he de prendre un pessic
de la força de l’Antoni.
Però aquest heroi perdut
és ben fort, malcarat
i mai perd una batalla,
he de dir que la baralla
la puc guanyar ben aviat
si endevina qui és el ruc.
Festa boja
He segellat la porta dels malmesos
perquè les forces vénen de dalt,
he vist herois del tot corpresos,
cansats de proves i de lluitar.
Com vull tornar al castell de les hores
on els fantasmes m’han convidat,
allí, estic com d’amagat
tot esperant els grans tanoques.
Car no he guanyar mai el profit,
amb poca gana, somriu i plora
mentre la nit duu la neciesa.
Deixeu-me traure la llengua sencera
per a saber si me n’adono
d’aquesta festa boja a desdir.
Com era tan valent i set poemes més
09 Juliol, 2022 11:33
Publicat per jjroca,
Poemes
Com era tan valent
I, com era tan valent,
caminava sense pressa,
no estalviava l’escomesa
mig amable de la gent.
Mentiria si digués
que un dia passà por,
va ser a causa de la calor
quan vaig veure el que no és.
Va llevar-se pel matí
per a córrer l’aventura
de guanyar sense caler.
Però un dia va saber
que la llicència no dura,
de l’ensurt, es va morir.
Estic barallat amb l’ombra
Estic barallat amb l’ombra
perquè, sovint, m’acompanya,
a l’hivern, quasi m’escanya,
a l’estiu, s’amaga a sota.
Li he demanat conversa
quan em llevo pel matí,
però es veu que, en el dormir,
ha una gràcia manifesta.
Estic barallat amb l’ombra
i, de fet, ens discutim
encara que sempre calla.
Amb els llums es mou i balla
i, quan penso que gaudim,
la perdo, és ben poca-solta.
Les paraules van al vent
Les paraules van al vent,
és allí on, tost, s’adormen,
com gaudeixen de les ombres,
del malviure de la gent.
Són esquerpes i lleugeres,
fugen, lluny, per a no tornar,
si alguna és vol quedar,
les tracten de mentideres.
Les paraules van al vent
on bastiran un palau,
on dormir i sojornar.
Han el deure de restar
per si aplega dolça nau
per navegar vers ponent.
Al racó incert
Al racó incert
de la poca glòria,
cerca la memòria
un temps menys punyent.
Galdosos els homes
qui no han passat,
el regne han deixat
a les hores toves.
Al racó incert,
m’agrada reviure
velles sensacions.
Són els moments bons
qui hom vol descriure
quan li guanya el fred.
Pobrissons els rics
Pobrissons els rics
sempre amb les presses,
cercant les promeses
d’un futur feliç.
Un pobre seient,
ben posat a l’ombra,
em diu com li sobra
la joia dels bens.
Pobrissons els rics
que, un cop són malalts,
volen altres menges.
Amb els alls i cebes
volo pels de dalts
fins que ve el dormir.
La lluna en un cove
La lluna en un cove
i el sol al migdia,
vana és l’alegria
a casa del pobre.
Trobats els paranys,
llunyana infantesa,
el riu no em pesa
ni em posa els anys.
La lluna en un cove
i lluny el paradís
per poder gaudir-lo.
Hauria de dir-ho,
però perdrà tot l’encís
si vull ésser noble.
En ma vida
Mentiria si digués
que, cansat, descanso més.
En ma vida, la fortuna
costa molt de mesurar,
ben sovint sóc a la lluna,
però mai sé com baixar.
Les empreses són lleugeres
quan s’acaba el primer mes,
després, perdo l’interès
quan arriben les banderes.
Pensadors i somiatruites
com s’apunten a l’engròs,
de la ràbia, en tinc un tros
perquè perdo massa lluites.
La mort davallava
La mort davallava
pel carrer estret,
surt d’aquella casa
on, tot, ja està fet.
Va ser home fort,
de feines feixugues,
van venir les mudes
i canvià la sort.
El pobre pagès
deixa dona, mula
i el menjar de grat.
També queda un gat
qui mira la lluna
dolgut i corprès.
La temença em portarà i set poemes més
01 Juliol, 2022 05:35
Publicat per jjroca,
Poemes
La temença em portarà
La temença em portarà
a tancar totes les portes,
mai hauré eixit de pobre,
la fortuna és més enllà.
He après a fer negocis
amb un dimoni eixerit,
el tracto de bon amic,
és geperut i mig borni.
La temença em portarà
a morir com un cristià
envoltat de quatre ciris.
Hauré de deixar-me el vici
de mirar i de comentar
on la gràcia m’endurà.
Com seria cavaller
Com seria cavaller
ben entrada primavera,
a l’hivern, la llarga espera,
prop del foc, s’està més bé.
Lliuraria les poncelles
d’enemics de mala sang,
cavaller com els d’abans
amb menys llums que pas tenebres.
Compraria un cavall,
ben barat, dels de cartró
i una espasa de fusta.
Fora el rei de la batussa
i lluitaria, com pocs,
tot fugint drecera avall.
En converses amb el savi
En converses amb el savi,
de la vida i de la mort,
com m’ha dit que no té sort
mentre sigui en aquest barri.
Amb uns rics intel·ligents,
ben llestos i saberuts,
només els pobres són rucs
qui viuen entre la gent.
Amb converses amb el savi,
com li he dit que no he triat
pertànyer als malentesos.
De la força serem presos
i avançant com esgarriats
haurem de perdre ben ràpid.
Hauran palau o castell
Ben cofoi, vaig bosc endins
per trobar les meravelles,
allí, resten les donzelles
tot somiant amb nuvis rics.
Hauran palau o castell,
vint servents de tota mena,
una vida ben planera
entre vestits i mantells.
Al migdia, bon dinar,
al capvespre, passejada
i, prou d’hora, l’allitar.
Una joia tan preuada
ningú la deixa escapar,
dolç paper d’enamorada.
La canalla
Amb quaranta queixalades,
d’aquelles de prendre mal,
va passant, al vell corral,
les millors de les vesprades.
Poc li agrada el llaurar
i molt menys voltar la sínia,
menjaria tot el dia,
però l’amo fa aturar.
La somera li comenta
que necessita més palla
per a enllestir un nou jaç.
Ha vingut un bordegàs
i, ja se sap, la canalla
han de gaudir de la festa.
Hauries de saber
Hauries de saber
que, sent dolça estimada,
el mosso que t’agrada
no et donarà plaer.
Puix, ell, és massa llest
i cerca les promeses
al palau de princeses
amb el bagul ben ple.
Hauries de saber
que et porto en els somnis
quan és entrada nit.
No sóc tan eixerit
i visc amb un dimoni
qui em fa perdre la fe.
En el palau reial
En el palau reial,
on dormen les princeses,
hi ha tantes primaveres
com joies en el ball.
De bon matí, es desperten
per saludar el sol,
com riuen sense dol
quan obren les finestres.
En el palau reial,
la reina es pentina,
s’endreça els cabells.
Com corren els servents
quan ixen de la cuina
per portar l’esmorzar.
Ni temences ni virtuts
Ni temences ni virtuts,
he trobat en el mercat,
el venedor, que ha parat,
és prou vell i prou rabiüt.
Una vida com la meva
no precisa absolució,
haig més joia que llautó,
gairebé estic de festa.
He trobat, a la finestra,
un dimoni enamorat
del riure d’una donzella.
Com diria que és de bella
si no tinc el gust sensat
i la guaito sense pressa.
He de callar i set poemes més
23 Juny, 2022 06:27
Publicat per jjroca,
Poemes
He de callar
Essent pobre i entossudit
en viatjar a la lluna,
em queixaré de l’escuma,
de la mar i de l’oblit.
Poques llums per encertar
on ens portarà la vida,
haig la febre amanida
per si el llop em ve a cercar.
He de guanyar un tros de pa
on allitar una sardina
o una negra botifarra.
Perdre poc, gens que m’agrada
i m’enfado amb la veïna
perquè diu que he de callar.
Enllestint i procurant
L’aventura de saber
precisa la cuina encesa,
una menja a la nevera,
un desig mig barroer.
Avançar en nou hivern,
aplegar a la primavera,
encetar la gran bestreta
de lliurar-se al no poder.
Tot i així, anar endavant
entre valls clares i fosques
per a aplegar a nostra casa.
Som els fruits de la nissaga
qui lluitava, amb les mosques,
enllestint i procurant.
En una part del corriol
En una part del corriol,
he vist formigues airoses,
van viatjant, sense noses,
al dessota del gran sol.
Les papallones volant,
les flors enmig de les festes,
poncelles a les finestres
tot i l’amor esperant.
En una part del corriol,
dues pedres com raonen
sense deixar de mirar.
L’oreneta, en el passar,
gairebé ni deixa ombres,
ha pressa de fer el bressol.
El bon drac ens ha deixat
El bon drac ens ha deixat
mig ferit i avergonyit,
ha un somni espaordit
tot fugint de l’ample prat.
En el bosc, ha de trobar:
noves forces i encanteri,
el seu posat s’ha fet tebi,
ni ha ganes de lluitar.
El bon drac ens ha deixat:
decebut, sense il·lusió,
ben lluny de la mort propera.
No vol regne ni bandera
ni un cavallet de cartró
que li recordi el passat.
Vella barca i temporal
Vella barca i temporal,
com la mar gronxa que gronxa,
en el port, no hi ha revolta
de peixos ni d’aviram.
Els pescadors, pocs diners,
amb les il·lusions perdudes,
les dones voldrien mudes
en aplegar al tombar el mes.
El cel sembla davallar
i el vent infla la vela,
la barca ni pot, quequeja,
terra endins voldria anar.
Però el temporal decau
quan l’angoixa encara rau.
Primavera és gran encís
A la festa de les flors,
han convidat les abelles,
vindran totes per parelles,
guiades per les olors.
Primavera és gran encís,
les marietes rodolen,
de menja, segur que en troben
en aplegar al paradís.
Un cuc més llaminer
com recerca fulles tendres
en un arbre eixerit.
Potser convida l’amic
per a eixir de les tenebres
tan fosques de l’ample hivern.
Al barri de solitud
Al barri de solitud
ni les ombres són eternes,
van fugint quan les lluernes
grimpen, totes, més amunt.
Com nostramo s’ha fet vell
cerca una pobra cadira:
callada, ben amanida
per a servir d’escambell.
Al barri de solitud,
s’encallen els nous desitjos
fins a l’hora de sopar.
La mestressa ho té clar:
Sense festes ni anissos,
cal preservar la virtut!
Era un poble
Era un poble, que us diré,
cansat de ses hores baixes,
quatre pagesos, vuit caixes,
de menjar, ni mal ni bé.
A la missa, només dones,
els seus homes al cafè,
poques cartes, mala fe
i pagaven els tanoques.
En cada hort, voltava el ruc
una sínia dissortada,
mentre creixien les plantes.
Les diumenges amb sabates,
al cine, amb bona cara,
lluita amarga els dilluns.
A la sínia, plora el ruc i set poemes més
14 Juny, 2022 06:00
Publicat per jjroca,
Poemes
A la sínia, plora el ruc
A la sínia, plora el ruc
en sentir com brolla l’aigua,
com demana trobar pausa
quan li aplega el son perdut.
A la sínia, dóna tombs
sense contar-los pas massa,
com es queixa a cada passa
per no albirar un altre món.
A la sínia, hi ha un cargol,
ben endinsat a la closca,
qui demana menjar verd.
La pluja falsa fineix
i treu el tel de la porta
per a veure si fa sol.
Estimar en desmesura
Estimada del meu cor
quan apleguem a les fosques
haurem d’encendre les torxes
i asseure’ns prop del foc.
Primavera ha arribat,
però la neu l’acompanya,
en el prat, s’adorm l’aranya
tot pensant que arriba tard.
Estimada en desmesura
no haig més plata per donar
puix la resta és emprada.
Et diria que m’agrada
prendre el llit per a estimar
fins que creixi la cordura.
Una pau eterna
A la casa de ponent,
he posat la poca feina,
com fa temps que no haig eina
plego prompte i vaig fent.
Els altres fruiten com jo
d’una pau diria eterna,
és una existència lleugera
quasi posada en el joc.
No parlem ni ens barallem
per haver mars de diners
i recollir la collita.
Hi ha un ésser qui predica,
però no l’escolten gens,
tot i així, quasi avancem.
Un xic entremaliat
Essent un xic entremaliat,
robo les peres de l’hort,
em menjo els albercocs
i cireres a grapats.
El pagès em persegueix,
m’empaita, em diu de tot,
com ja estic un xic més sord
quasi ric quan, vell, el veig.
Em pregunta per ma casa,
qui és, de fet, mon pare
o si haig un avi gran.
Corro més, ja no sé quant,
i, en aplegar al gros arbre,
m’amago a dalt la branca.
Aprendre del bé
Aprendre del bé
i passar a estones,
són les noves proves
amables del ser.
Anar cap avant
per a mirar enrere,
córrer com un llebre
si van empaitant.
En aplegar a vell,
cercar bon caliu
en cambra petita.
Pertànyer a l’estima
amable del niu
on sentir-se rei.
El núvol creix
El núvol creix i el vent el porta,
amb un xic de pressa, al cim del Montsià,
és allí quan passa que es posa a plorar
en deixar la mar tan maca i marona.
No sabré quin déu governa Natura
ni la voluntat posada en obrar,
és la pertinença al voler agradar
qui el fa servent quan el cel procura.
El núvol creix i el vent li demana
que no es queixi tant i es deixi anar
per a viatjar a terres llunyanes.
Però un seguit de forces estranyes
li demanen prompte el gran aturar,
és així, en el punt, on el terra es banya.
Els pagesos
Els pagesos són així:
Malparlats i bons amics!
Assumeixen que eixir d’hora
és complicat i agradós,
junyir el matxo, cridar el gos
i dir adéu-siau a la dona.
Anar al tros com cada dia
amb estris i bon menjar:
dos ous, tomata, sardina.
Arribar com qui endevina
que hauria de treballar
sense pena ni alegria.
I, al capvespre, ja se sap:
Tornar a casa sense esclat!
He de lluir amb la pena
He de lluir amb la pena
i les ganes d’arribar,
el viatge curt i clar,
ser, al capvespre, a casa seva.
He trobat les melangies
a la vora del camí,
totes eren amanides
per a burlar-se de mi.
Molta son i poc negoci
van passant pel meu carrer
i, a la plaça, fan estada.
Mentiria altra vegada
si hagués guany en saber
on em trobarà el nou soci.
Quan l'hivern se'n va i set poemes més
08 Juny, 2022 05:50
Publicat per jjroca,
Poemes
Quan l’hivern se’n va
Quan l’hivern se’n va,
cercant altra casa,
diu que tornarà
si el disgust li passa.
Els humans caiem
al desig primer
i no estalviem
en posar deler.
Quan l’hivern se’n va,
obro la finestra
i apago el foc.
Cerco un bon lloc
on hagi la festa
i el minso pensar.
A resultes de no ser
A resultes de no ser,
engego les aventures,
dono, al cap, altres mesures,
canvio feina per plaer.
He de trobar els enemics
esperant que hagin falles,
enllesteixo les contalles:
els pobres qui es tornen rics.
A resultes de no ser,
cerco llum a la paraula
perquè estic assedegat.
Ben sovint, sento el esclat
quan estic segut a taula
en un racó del cafè.
Vaig passant velles fatigues
Una mossa em diu que sí,
que li parli altra vegada,
de segur que no li agrada
escoltar tot el que dic.
Les promeses han de volar
més enllà de les estrelles,
van prenyades totes elles
de la gràcia d’estimar.
El diumenge hi ha mercat
d’ornaments de gran valor
amb joies de manta mides.
Vaig passant velles fatigues
d’altres mosses de mal cor
qui, després, m’han rebutjat.
Primavera és a la porta
Primavera és a la porta
tot demanant poder entrar,
és hivern, el vell tanoca
qui la cambra li ha tancat.
Emmalalteixen les flors,
entristeixen els ocells,
possiblement els penells
es van queixant de la sort.
Primavera és a la porta
i els déus, que se n’adonen,
baixen a donar empenta.
Ho contempla l’oreneta
i un pagès qui vol les tornes
per si la collita no és bona.
Les abelles van al tros
Les abelles van al tros
perquè volen fer la mel,
encara, hi ha poques flors
perquè és ben trist el cel.
Les abelles volen sol
per a despertar les mosques,
estimen xerrar, a les fosques,
del viure i del menjar dolç.
Les abelles van al tros
per despertar el presseguer
qui ni brota ni badalla.
Les abelles tenen gana
mentre hi ha un sorneguer
qui, al terra, cerca un mos.
Les cinc
Quan la pluja aplega al camp
i s’alluna la rosada,
la rosella enamorada
passa les hores cantant.
La formiga, qui la sent,
com es torna més badoca,
atura un moment i nota
com primavera va fent.
El rierol com es desperta
i pren vida el caragol,
ha demanat una col,
però ha trobat una bleda.
I el vent es va adormint,
el rellotge diu: Les cinc!
Un cuquet ben tafaner
Un cuquet, ben tafaner,
damunt la branca del pi,
menjaria un bon bri
d’aquell blat vestit de verd.
Però ha vist un estol
d’ocellets afamats,
tem haver un gran esclat
i, a la branca, es manté.
Esperarà el capvespre
quan el sol deixi la vall
per poder anar a sopar.
Un amic no va esperar
i, quan anava al tall,
va topar amb un maldestre.
La rosa del meu roser
La rosa del meu roser
ha sis punxes que fan nosa,
la voldria per a la mossa,
però diu que no pot ser.
És una rosa ferrenya
tan feta al vent de dalt,
enemiga d’un pardal
puix van sempre a la grenya.
La rosa del meu roser,
de sobte, com s’ha fet vella
i es comença a despullar.
En el llibre, l’he de guardar
per a saber com penetra
la flaire en venir el fred.