Albirar capvespres i set poemes més
07 Octubre, 2022 11:18
Publicat per jjroca,
Poemes
Albirar capvespres
No haig res més
que penses melangioses,
cansades de fer noses
a casa del pagès.
En el meu temps:
gasiu i miserable,
espero altre culpable
que lluiti sense seny.
Al clar país,
he de posar el meu regne
per veure’m ben cofoi.
Vull ser alegroi
i albirar capvespres
prenyats de grills.
Deixeu-me dir
Deixeu-me dir,
amics de la tempesta,
que vull que hagi festa
en ser a la nit.
Hem de ballar:
el dolç ball de plaça,
allí on la traça
es deixa anar.
Deixeu-me dir
com haig la porta franca
per a anar al cel.
No sóc fidel,
però m’espanta
el meu finir.
Diu el gessamí
Em plau el vent
suau de mitja tarda
quan diu la branca
que el goig es perd.
La nova tardor
és a la vora,
allí, es troba
un xic de por.
Les meravelles
són al camí
del desesper,
es perd el verd
i diu el gessamí
com vol roselles.
En fer-me ric
No hi ha hores a la nit
on no vinguin els fantasmes,
van prenyats de cares llargues,
van pensant en el neguit.
A quin enze trobaran
mig adormit a les fosques?,
és el regne dels tanoques
on riuran i creixeran.
No hi ha hores a la nit
on no pensi amb la corbella
i les ganes de segar.
Com m’agrada menjar pa,
el barrejo amb una ceba,
vaig somiant en fer-me ric.
Darrere d’un vas de vi
Endevina, si de cas,
on trobaré matalàs.
De pobre, em plau l’ofici,
és amable i mentider,
menjo poc, em trobo bé,
de tant en tant, vaig al vici.
Una mossa em demanava
per si em volia casar,
li vaig dir: Deixeu-m’ho anar,
no estic fet a aquest ofici!
Passo els capvespres sencers
darrere d’un vas de vi,
algú em tracta de mesquí,
però callo, deixo fer.
Volia ser estudiant
Pel matí, de bon matí,
m’acomiado de la lluna,
només demano una engruna
de pa sec banyat amb vi.
Voldria ser estudiant
per a aprendre a llegir lletra,
però l’empresa fou feta
mig en broma, mig dansant.
Quan el pare em veié
en tan bones intencions
em clavà quatre raons
i del setial com caigué.
La resta ja la sabeu:
Menjar poc i portar creu!
Navegant sense llagut
Amb posat d’ésser guerrer
i lluitar en cent batalles,
vaig dinar menys pa que palles
i acabà sent un esquer.
De les flaires que m’adornen
en podria donar mil,
faig mitja olor de setrill
i, de vegades, de pomes.
Navegant sense llagut
avanço per terres planes
fins que s’acosta la nit.
De la gana, n’estic tip
i somio amb cent baldanes
regades amb vi eixut.
A la casa del meu monstre
A la casa del meu monstre,
en un espai fredolic,
ben sovint, passem la nit
procurant eixir de pobres.
Havem un dormir lleuger
sense llum, sense finestra,
dintre un màrfega feta
amb fustes de lledoner.
A la casa del meu monstre,
veig rialles i cançons,
encetem els somicons
quan la fam ja és a sobre.
I, tot d’una, davallem,
poc després, ens despertem.