Es lliuren al vent i set poemes més
15 Juny, 2023 05:20
Publicat per jjroca,
Poemes
Es lliuren al vent
Prou lluny del foc pairal,
sojorno a les tenebres,
les cases estan plenes
de deures ajornats.
Ha fugit el jovent
cercant, en altres terres,
la força i el gaudir.
Suposo que el ser aquí,
entre els alls i les cebes,
era ben poc plaent.
Ara, es lliuren al vent,
a l’espai i al seguici;
hauran perdut el vici
de complir el manament?
A l’infern, ja se sap
En la pau del no ser,
enceto la quimera
d’una empresa planera
envoltada de fe.
Acabada l’estada
a la vall de les llàgrimes,
cavalquem amb les ànimes
fins a nova contrada.
Allunyats els pecats
i la lluita ferrenya
ni portem espardenya
ni farcim maldecaps.
A l’infern, ja se sap,
ni caldrà portar el cap.
A l’estiu, a mitjanit
A l’estiu, a mitjanit,
quan la brisa ens acarona
declarem que ha arribat l’hora
preada del dolç gaudir.
Ben obertes les finestres,
convidats tots els mosquits,
anem mil somnis farcint
amb un seguit de promeses.
En el camp, el blat madur,
la corbella amanida
esperant que arribi el sol.
Que poc m’agrada la pols
i la mare quan em crida
tot tenint la roba a punt.
A la festa de sant Joan
Amb la feina que he tingut
per cordar-me les sabates;
aniria a quatre grapes
fent-li festa a l’amic ruc.
Podria dir que el ball
durà fins a les albades,
després, vingueren les cares
a emplenar-se de topalls.
A la festa de sant Joan,
que no faltin els coets
ni la coca ben nostrada.
Una nit tan senyalada,
en ser l’albada, es perd;
retrobar-la dura un any.
La fulla cau
En el fosc país,
on la terra es mulla,
he trobat la fulla
mancada d’encís.
Diu que sabrà anar
per a prendre el sol,
ha d’emprendre el vol
abans de demà.
Crida la formiga
i la sent venir,
s’acosta el finir
prou breu de la vida.
I la fulla cau
per a anar a un catau.
Es perd
Talment, he arribat
seguint el miracle
de segar i batre
per a ser ben pagat.
Tafaners els déus,
des del vell Olimp,
volen saber quin
ha estat el preu.
Ésser bon pagès
és llevar-se d’hora
sense res guanyar.
Cobro per pagar
i, si un dia sobra,
de segur que es perd.
El cor arraulit
La mirada dolça,
el cor arraulit,
cerca un marit,
però no el troba.
Va restar fadrina
per enllestir casa,
va veure com passa,
de pressa, la vida.
Potser n’ha vist un
en anar al mercat
a comprar-se roba.
A la nit, ben sola
cerca un disposat
que sigui prou ruc.
Parla el gos
I tot d’una, parla el gos
demanant la menja bona,
com li agrada la cassola
quan no troba pell ni os.
Després d’aquest dolç menjar
no cerca ni xerinola,
s’estima més anar a l’ombra
per a somiar i sestejar.
Amb unes poques paraules,
diria que ja en té prou,
poc que demana un sou
i glatir a les albades.
Però la vida va com va
esperant anar i tornar.
Per tal de saber i set poemes més
08 Juny, 2023 05:11
Publicat per jjroca,
Poemes
Per tal de saber
Al racó precís
on s’escriu la història,
pensa la memòria
trobar el paradís.
En el recordar
aquell temps pretèrit,
sento l’encanteri
demanant fruitar.
Els pobres guerrers
albiren batalles
amb milers de guanys.
Éssers ben estranys
cerquen escorrialles
per tal de saber.
Enmig d’un desert
I la pluja aplega
a la vella olivera
de dalt del serrat.
Somni esbiaixat
voldria una treva
prop de casa seva.
Els núvols trascolen
els boscos i els camps,
sentint-se estranys
mentre el plany escolten.
Un pobre pagès
perdrà la collita,
sentiré com crida
enmig d’un desert.
Tafaner el cuc
Tafaner el cuc,
deixarà la fulla
per a anar al terra.
Allí, no hi ha treva
i, campi qui puga,
ha de ser l’ensurt.
Tafaner el cuc,
veu com la lluerna
espera la nit.
Pobre d’esperit,
cerca una finestra
on guaitar de gust.
Però ve l’ocell
i peno per ell.
Allà dalt de la muntanya
Allà dalt de la muntanya,
una vaca sense banya
singlotava de valent.
Va haver un pretendent,
però un dia va marxar
a viure entre altra gent.
Allà dalt de la muntanya,
he vist un núvol feixuc
qui volia davallar.
Va desfer-se en aplegar
a un barranc fosc i profund
tot plorant amb gran desgana.
I la pluja esdevingué,
el poruc núvol es desfé.
Quatre mosques al terrat
Quatre mosques, al terrat,
encetant nova conversa:
Podrien anar a la seva
per a ser els convidats!
La festa era sota el sol
en un racó del carrer,
les taules amb els seients
i plates de menja i dolç.
Però dues orenetes
s’apunten a la disbauxa
per si troben bon dinar.
Les mosques han de finar,
gairebé, no han fet ni passa
i han encetat les tenebres.
Van resseguint la mosca
A l’escola no hi ha sol
i s’acosta la penombra,
és el núvol qui la porta
per a joia de tothom.
Com la pols tan riallera
es va canviant de vestit,
el més nou és eixerit,
però s’arrapa i li pesa.
A l’escola els minyons
com van resseguint la mosca
fins que s’atura en el vidre.
La il·lusió no es pot descriure,
ha estat, sentir alhora,
cent viatges curts i sords.
Aplegar al cim
Cansat de fer camí,
en busca d’aventures,
cerco altres pastures
a prop del meu veí.
Com anem endreçant
el perdut món dels bojos,
dels blaus, dels verds, dels rojos,
dels pobles i ciutats.
Sent déus del vell Olimp,
anem portant els núvols
quan ens molesta el sol.
Enmig riures i dol,
anem llençant udols
fins aplegar al cim.
Us faré sabedors
Us faré sabedors,
amics de la disbauxa,
que estic a la rebaixa
on apleguen els dolors.
Diré que arriba lluny
el temps de la infantesa,
governa la feblesa
quan la força s’esmuny.
Us faré sabedors
que he hagut un somni
prou agre i excloent.
Ens sobra massa gent
i li prego al dimoni
que em posi en un redós.
Donen els tocs i set poemes més
01 Juny, 2023 05:19
Publicat per jjroca,
Poemes
Donen els tocs
Com la sínia canta
al bell mig de l’hort,
un ocell s’espanta
diu que el ruc fa por.
Des de nova albada
es van fent els tombs,
l’aigua com esclata
per a dormir al sol.
Unes albergínies
parlen amb pebrots
de la curta vida.
Sento, a la vila,
com donen els tocs;
a la missa, criden.
Cada dia al dematí
Sense pena ni cilici,
un estiu fa bon passar;
vora el pou he d’aturar,
el beure ni és sacrifici.
En el poble, les temences
com es curen al carrer,
sempre hi ha un manifasser
enfeinat en cent empreses.
I les roses del jardí;
quatre mosques sota l’om
per a fer la malifeta.
La mestressa, prou ofesa,
com es queixa de la son,
cada dia, al dematí.
Viatjar cap a la lluna
En el bagul dels records,
he vist clar que la infantesa
és una mà tota estesa
que tragina fins al cor.
Però els somnis prou trencats
ens porten la jovenesa,
allí, on l’amor es vessa
per a desfer els entrellats.
Després, arriben les pors
ben vestides de fortuna
per a rebre els diners.
En ésser vells, hem après
que viatjar cap a la lluna
només ho faran els morts.
La vida és una muntanya
Aprenent a saber fer,
vaig caure en el si del pou;
el viatge fou ben tou
i, en arribar, ni ho volgué.
La vida és una muntanya
on hem de grimpar cada dia,
el descansar ni humilia,
però la pujada escanya.
Amb amics i coneguts,
he bastit la sala gran
i no sé com encabir-los.
El bon Déu va beneir-los
i volen, de tant en tant,
a destins inconeguts.
Altra esposa
Aquest vespre, he trobat
una mossa mentidera;
ja era ben prop de l’era
on separen palla i blat.
Va dir-me que es casaria
si algú li demanés,
com vaig fer-li de promès
i li portava alegria.
Però el llit no li plau
i l’armari és petit
per a desar tanta roba.
He de trobar altra esposa
qui em vulgui de marit
sense joia ni palau.
Havia trenta anys
Com havia trenta anys
i vestia d’espardenya,
vaig eixir una lluna plena
a cercar fortuna i guanys.
Amb camisa i un sarró,
emplenat de pa i aigua,
vaig aprendre de debò
a guanyar diners i fama.
Vaig tornar als quaranta anys
per compartir ma riquesa
amb una mossa formosa.
Cap ni una vol ser esposa
puix diuen que la pobresa
m’acompanya allí on vaig.
Cent formigues
Al carrer on, ara, visc;
no creixen les margarides,
m’agraden de totes mides,
pas ho soc un pobre ric.
Al carrer on, ara, visc;
com volen les orenetes,
van alegres, satisfetes
per a fer créixer els petits.
Al carrer on, ara, visc;
hi ha una cabra i una ovella
tot mirant la processó.
Cent formigues fan munió
traginant una lluerna
que, ben trista, va morir.
L’ampolla com quequeja
A taula, m’ha convidat
en acabar-li la feina,
el tenedor és bona eina
per al convit prendre’n part.
El ganivet, que us diré,
és d’aquells, vells, que s’esmola;
amb salsitxes a la cassola,
com es porta més que bé.
I l’ampolla com quequeja
quan el vi esdevé al vas
per a entendrir la contalla.
Quan la sopa ja s’acaba,
surten fantasmes al pas,
però van a casa seva.
Li faré un monument i set poemes més
22 Maig, 2023 05:51
Publicat per jjroca,
Poemes
Li faré un monument
A la mare soledat,
li faré un monument;
ben flairós, de gran present,
vull que es quedi al meu costat.
Ens llevem, de bon matí,
un poc abans de l’albada;
de seguit, som a la cambra
fins que oblida el dormir.
A la mare soledat,
li porto mil aventures
en el pla i a la serra.
Si, algun dia, ella s’esvera
obliden les gran pressures
i enceten el fer bondat.
Sol sorrut
Li pregunto, de seguida,
a un sol prou venturer,
si ha els deures per a fer
i no hi ha pluja amanida.
Com el sol és molt sorrut,
ben sovint, es torna mut.
Viatjant per tot l’espai,
ha vist sants de tota mena,
uns li parlen de verema,
els altres parlen de guanys.
Com el sol és bon amic
m’aconsella la paciència,
aprendre és dolça ciència
mes oblida si vols gaudir.
He començat la dèria
Suposo que, al llarg camí,
hi ha senyors de tota mida;
uns amb la bossa amanida
per si poden no envellir.
Perquè els senyors són així:
Treballadors de fortuna
qui van guanyant, una a una,
totes les flors del jardí!
I la resta, ja ho sabeu:
pobrissons i entremaliats
per a aconseguir misèria.
Com he començat la dèria
d’aprendre’m els disbarats
per si m’escolta algun déu.
Allà, sabeu i sabeu
A les terres de lloança,
allà, cap al nord de França,
hauré de trobar el tresor.
De moment, minso del tot,
he demanat l’esperança
per a aconseguir la dot.
Allà, sabeu i sabeu,
endevineu el futur,
aquí, resta el gran ensurt
i quatre velles qui planyen.
Vianant sense fortuna
a l’estiu, me n’aniré;
he de trobar alguna engruna
fins que aplegui un nou hivern.
Estic corprès
El foc pairal em crida i incomoda
en el pensar fruitós d’uns altres temps
on apreníem de la vida i l’escola
a avançar un xic i ésser conscients.
Per claudicar, no calien barreres,
per obeir, hi havia el camí trellat;
els nois més grans marcaven les fronteres,
la resta assentia i guanyava el callar.
El foc pairal no ha flama ni llenya,
els avis vells fa temps que van marxar
a altres terres prou buides d’enyorança.
Estic corprès, em queda la recança,
aquelles hores ben dolces de fruitar
en estrenar: la gorra i l’espardenya.
Hi ha un follet
Enmig del bosc on naix el rierol,
el cuc avança, tragina la formiga;
he de cercar l’herbei per a mi sol
i prendre’n part del fred i la boirina.
La blanca neu davalla tot dansant
a sobre una herba on posa el borrissol,
he vist, ben buit, el camí del corriol
i un vell corb qui passa, sol, volant.
Enmig del bosc, refila el rossinyol
i com el mira, cofoi, un esquirol
qui buscarà refugi en un arbre.
Beu encongit, la pedra sembla marbre;
hi ha un follet plorant amb desconsol
perquè no sap en quin lloc ha de raure.
Es va fonent
A l’alturó, la neu es va fonent;
entre dos herbes com va filant l’aranya,
hi ha una mosca, que vola per la plana,
cercant la pausa i l’aliment.
El temporal ha de ser al nord,
un vent rabiüt tragina fresca i aire,
estic perdut, vestit com un firaire
qui serà valent, però té por.
A l’alturó, rondina una cabra
qui ara rosega una herba assecada
fins que la fam s’allunya esmicolada
i ve el regust gasiu de la mancança.
I, un altre dia, aplegarà menys tard;
el sol s’allunya i el seny farà sa part.
Porucs amors
Del tot, allunyant-me
de la meva infantesa,
vaig perdent la pressa
per tal d’envolar-me.
He perdut les nits
amables d’estiu
on sentia els nins
prou plens d’esgarips.
I cercar les flors
prop del caminoi
per a fer l’ofrena.
Amb la lluna plena
retornava al goig
dels porucs amors.
El temps m'ha complagut i set poemes més
14 Maig, 2023 06:52
Publicat per jjroca,
Poemes
El temps m’ha complagut
A resultes de no ser,
he vist la meva grandesa
com es va empetitint.
Aprenent a saber quin,
vaig odiar a la infantesa
perquè em posava l’esquer.
He romàs, del tot callat,
presidint el noble ofici,
he hagut aquell vell vici
de patir per l’oblidat.
Però el temps m’ha complagut
i m’he tornat rondinaire,
viatjaria com firaire
als paradisos perduts.
Un xic de fang
Oblidant el bé i el mal,
vaig aprendre a fer de déu,
sestejava al conreu
i guaitava des de dalt.
Parlava amb les roselles
dels núvols i del sembrat,
d’aquell blat petit, nounat
en unes pluges lleugeres.
Oblidant el bé i el mal,
dormia a la taverna
després de prendre dolç vi.
Acabava el dematí
tot guaitant una oreneta
qui cercava un xic de fang.
Abans de la gran desfeta
A la cova, dorm el drac
abans de la gran desfeta,
els homes volen la feta:
Una lluita amb força sang!
El cavaller ha vingut
a punt de trencar l’albada,
duu la ràbia a la mirada,
espera no ser abatut.
A la cova, dorm el drac
i enceta un somni estrany
que el posa neguitós.
Com es veu el cap terrós
en caure al gran parany
d’aquell fatídic combat.
El cuc remuga
El cuc remuga i la lluerna vola
en un infern qui el sol els ha donat,
l’herba s’asseca i el rierol s’esgota,
el nou futur com plany el seu passat.
Ha estat temps de pausa i de misteri
on massa homes demanen ser saberuts,
diria que els salvaran els rucs
perquè es retrauen de penses i de vici.
El cuc remuga i la lluerna vola
i un caragol, prou assecat, com dorm
puix va somiant amb fulles tendres.
En el jardí, les roses hauran herbes
i una mosca voleia per les flors
per si pot fer una llepada dolça.
No goso de ser valent
Sentinelles de la sort
no em deixeu a l’aventura,
la comanda és feixuga
i em va copsant la por.
No goso el ser valent
puix fins el llevant m’espanta,
he de trafegar amb la barca
per a pescar un bon peix.
Sentinelles de la sort
feu que es retardin les ones
fins a l’hora de tornar.
Com m’agrada el badallar
quan ens quedem, prou a soles,
tot arribant a nou port.
Satanàs és a l’infern
Satanàs és a l’infern
ensenyant dents i queixals,
li han arribat tots els mals,
el seny ha estat el primer.
Ell demana, anys i panys,
ser un senyor eixelebrat
i poder guanyar els combats,
però Déu li ha ensenyat
que cal tenir al seu costat
un conseller de molts anys.
Satanàs és a l’infern
i per les nits quasi plora,
no plourà més del que trona,
només demana l’hivern.
Escric aquí
Escric, aquí, dessota les estrelles
en un abric ressec i poc conscient,
són els pagesos esquerps, desobedients,
tots envoltats de somnis i promeses.
El cru hivern ens ha desat silenci
i minsa neu recullen els gran cims,
no corre l’aigua i ens queden els plugims
per grinyolar sota un cel prou tebi.
Escric, aquí, vora del pi
sobre una taula seriosa i tafanera
qui no se’n fa a la idea de mirar-me.
Ho sé prou bé, no he sabut explicar-me
a una mosca sorruda i riallera
qui mira, fita, tot esperant la nit.
La rosa acull
Amb una flor i un somriure ample
toca a la porta del meu amor,
ella ni espera que vagi jo,
ben de segur que ho hauré magre.
Surt al balcó, ben pentinada,
amb agra cara, sense el somrís,
com ha perdut el paradís,
aquell tan dolç que s’estimava.
Però em mira, diu que m’esperi
i el meu cos ha fet el salt
tot esperant la porta oberta.
Entre sospirs es manifesta,
tampoc caldria sospirar tant;
la rosa acull, pobre encanteri.
Com he demanat al sol i set poemes més
08 Maig, 2023 12:23
Publicat per jjroca,
Poemes
Com he demanat al sol
La mare com m’ha posat
la mona a la carmanyola;
en minuts, anem al prat
a jugar a saltar la corda.
L’escola queda prou lluny,
el treballar és distant,
una mossa està esguardant
que l’amor sigui al seu gust.
A la pasqua, ja ho sabeu,
recollim les margarides
que trobem en el corriol.
Com he demanat al sol
que avanci a les tentines
i romangui fins a les deu.
Els enemics i amigots
Les temences i les pors
són a prop de casa meva,
la comanda no ha espera
i lluitarem quasi tots.
Els enemics i amigots
com esperen a l’aguait,
he demanat fer l’encaix
per a trobar-me la sort.
Sentinelles de l’avern
de seguit soc amb vosaltres
per a guarir-me a l’infern.
Un d’ells que és més despert
em comenta com els culpables
van venint de tres en tres.
Treballar no toca
La fortuna és mentidera
i m’enganya ben sovint;
dos i dos quasi són cinc
puix la rauxa és passatgera.
M’he llevat, prou dematí,
a les dotze del migdia,
em senyala la família,
vol fer-me fora del llit.
Cercaré un bon matalàs,
aniré a dormir a la cova
si és estiu en el ras.
Com que treballar no toca,
ben prompte, hauré de casar
amb una vídua bufona.
Orenetes del corriol
Orenetes del corriol
van i venen sense atura,
no abandonen la pressura
ni el neguit vestit de vol.
Quatre mosques jovenetes
han de ser el primer plat,
no aturaran fins al tard,
les caçadores inquietes.
Sota el balcó tenen niu;
allí, covaran els ous
fins que apleguin els minyons.
Tenen fam els pobrissons,
han de fer bon enrenou
demanant un dolç estiu.
La cuca petita
La cuca petita,
en sortir de l’ou,
diu que ja n’hi ha prou
i que vol eixida.
Al petit jardí,
trobarà la mida;
com vol ser amiga
d’un cuc eixerit.
Si la pluja mulla,
cercarà recer
sota d’una fulla.
Com a plat primer,
demana lletuga
a un pobre pagès.
Pagesos i poca sort
Dessota d’aquest gran sol,
veig la font com singlota;
el terra diu que ja toca
que aplegui pluja i doll.
Sant Pere està enfadat
i retarda les comandes;
a la meitat de les cases,
ja es planyen pel sembrat.
Pagesos i poca sort
van agafats de la mà
a demanar a la Verge.
Sant Pere es torna negre
i la pluja ha d’arribar
enmig d’ombres i de pors.
El vell arbre
Com que demano vacances,
el vell arbre es riu de mi;
no ha casa ni abric
i treballa ben debades.
No viatja ni alliçona
a les plantes del costat;
ni un dia s’ha enfadat,
no ha plorat ni una estona.
Suporta la gran tronada,
els dies de sol i vent
i si aplega la nevada.
Tot i així, mai fa mala cara
i accepta, ben obedient,
una vida prou amarga.
Han promès la plata i or
Com prompte hi haurà eleccions,
han pintat el banc de la plaça,
han promès la plata i or,
no sé si n’arribarà massa.
Els servidors de tothom
demanen seient a l’ombra,
és allí on regiren l’olla
i volen menjar de tot.
Però el poble resisteix,
el negoci va com va
sense aplegar al desesper.
Menys mal que el sol no es perd
i tornarà a l’endemà
per a trobar el mateix.
Suposo que sabeu i set poemes més
02 Maig, 2023 06:00
Publicat per jjroca,
Poemes
Suposo que sabeu
Suposo que sabeu,
estimada lluerna,
que lluny està l’estrella
viatjant envers un cel.
Amb un posat seriós,
s’allunya de la Terra,
enceta la conversa
amb un caire rabiós.
Suposo que sabeu
que un dia va venir
per a trobar el seguici.
Més tard, el sacrifici
el dubte va patir
en veure tanta creu.
Mala cara
M’agrada el somriure,
el dubte esglaiat,
repòs d’un combat
de somiar i conviure.
Empreses llunyanes
i grans enrenous,
sopes amb dos ous
i quatre baldanes.
I res tant m’agrada
com anar a dormir
per continuar el somni.
Mon amic dimoni
diu que he de glatir
i fa mala cara.
Es van empipant
De senyors i menestrals,
n’he posat el sarró ple,
manta hores de cafè
perquè bufa vent de dalt.
Assegut davant de la taula,
amb un vi que va minvant,
es va la llengua allargant
pel corriol de la paraula.
Entre riures i plorades,
com va la tarda passant
enmig penes i dissorts.
Quatre vius i dos mig morts
veig com es van empipant
perquè la ràbia és debades.
Davallades del pagès
Ovelles sense pastor
i terres sense pagès,
veig un bosc del tot encès
i ciutats plenes de por.
Davallades del pagès
en un món qui perd la pensa
només ha una ràbia estesa
on ningú vol saber més.
Les cases prou enfeinades
i ben tristos els carrers
sense vailets ni joguines.
Algú sabrà d’altres vides
on viuen sense poder
fer-se rics amb sis mesades.
Fruitar sense glatir
La innocent gosadia
d’aprendre sense saber,
endrapar cinc cops al dia
i treballar més bé gens.
Haig el somni d’un heroi
qui ha esdevingut burgès,
cobrarà dos cops al mes
i viurà prou alegroi.
Si més prompte ha de finir
en el cel li guarden plaça
per gaudir i per guanyar.
Vull l’escola del demà
on no caldrà tenir traça
per fruitar sense glatir.
Marieta com m’ha dit
Marieta com m’ha dit
que, en aplegar primavera,
hi ha una mossa qui espera
un galant prou jove i ric.
Haurà deixat la trentena
en un reclau de ciutat,
va haver núvia passatgera,
va eixir prou escaldat.
Marieta com m’ha dit
que li hauran portat les flors
un reguitzell d’alegries.
En ser-ne de totes mides,
n’ha pres de tebis colors
per posar-les a prop del llit.
Poder eixir
Com la rosa del jardí
espera ser ben tallada,
hi ha una mossa enamorada
qui la somia pel matí.
A la plaça, haurà d’anar
per posar-se a la parada
al bell mig de ses amigues.
Com són totes tan divines
demanen tornar a la casa
per a gaudir de l’esclat.
Com la rosa del jardí
encara no vol morir,
ha demanat poder eixir
un matí sense plorar.
Plora el rei
A la platja, plora el rei
tot mirant la mar com gronxa;
hi ha una nau que lluny s’enfonsa
gairebé sense remei.
La batalla fou feixuga,
els soldats fan mala cara,
la poncella desfermada,
fins la mirada li muda.
A la platja, plora el rei
i no troba cap consol
puix els servents estan tristos.
No hi haurà festa ni anissos
ni cap bufó a la cort
que li parli de la llei.
En Jesús somia i set poemes més
24 Abril, 2023 06:09
Publicat per jjroca,
Poemes
En Jesús somia
Allà, més lluny,
la pasqua s’endevina
i una boirina
em treu el llum.
Setmana Santa
amb llargues processons,
hem de ser bons
des de l’albada.
En Jesús somia
un somni estrany
on hi ha una creu.
No en soc hereu,
glatir no em pertany
per guanyar un dia.
M’agraden les formigues
M’agraden les formigues
quan viatgen pel camí,
per a cercar un bri
i viure a les fatigues.
El blat és verd
i, dessota del cel,
demana un xic de mel
per viure satisfet.
M’agraden les formigues
en el dolç viatjar
a un formiguer proper.
Voldria ser
qui calla per guanyar:
cirera i quatre figues.
Vull que despertin els rius
Les roselles en el camp
anuncien primavera,
com el blat ja no té espera
va creixent en el sembrat.
El minyó, mirant el cel,
vol guaitar les orenetes;
com vindran, ben satisfetes,
amb guspires de recel.
Hauran desfet els seus nius?
Trobaran la palla i fang
per a enllestir sa casa?
El minyó té son encara,
primavera va endavant,
vull que despertin els rius.
Em posaré a treballar
Em posaré a treballar
en una empresa tardana:
sentir el so d’una campana
quan el sol vulgui grimpar.
Haig mil feines per a fer,
algunes de principals:
xerrotejar amb els pardals,
badallar a tort i a dret.
M’he cansat de no fer res
perquè la pensa no és poca
i m’escurça les setmanes.
A casa, hi ha males cares,
però ni obro la boca
per si criden encara més.
Caminant cap a l’infern
En el riu del desconcert,
baixen les aigües ferrenyes,
he de posar-me espardenyes,
però encara em pren el fred.
Malaguanyat dels bons déus,
espero hores tranquil·les;
de fet, em sobren sis vides
quan soc enmig dels ateus.
Caminant cap a l’infern,
he trobat dos capellans
amb les panxes ben rodones.
He estat cercant les dones
per si em volien salvar,
però estaven de recés.
Plora una formiga
Al bell mig del formiguer
veig com plora una formiga,
ha estat ben bona amiga,
però un dia es perdé.
Va deixar el gran corriol
per anar a cercar una tija,
veié el soldat qui crida,
li digué que torni al solc.
Però va passar la nit
en el si d’aquell gran bosc
i va tornar a l’albada.
Com la tija no agrada,
l’han posat a la presó
per haver tan gran delit.
La barca és gandula
Mariner, bon mariner,
torna de pressa al port,
el dia es torna ben fosc,
cal aplegar el primer.
Però la barca és gandula,
es gronxa als trencacolls,
no gosa sentir el soroll
que el feixuc vent li procura.
Mariner, bon mariner,
a port, t’espera la mossa
qui prega per a que tornis.
Que no vinguin aquells somnis
d’una barca que s’enfonsa
fins aplegar a l’infern.
Els set savis
He aplegat a la plaça
per a trobar els set savis,
tres són concos, quatre avis,
sis malfeiners i un no es cansa.
Avui, en ser al dimarts,
toca parlar de la guerra,
dos van ser a l’escomesa,
els altres cinc, amagats.
Quan va venir la fortuna
els va trobar enfeinats
i va tornar cap a casa.
Sento el matí com avança
enmig de nous disbarats,
no en trauran ni mitja engruna.
Plorar de grat i set poemes més
14 Abril, 2023 10:17
Publicat per jjroca,
Poemes
Plorar de grat
Li han posat esquella al bou
i la duu amb mala traça,
com li demana a la vaca
que el deixi plorar sol.
De jove, era venturer,
corria plana i muntanyes,
amagava, entre les banyes,
un sentiment mentider.
Però l’amo li ha posat
una esquella nova i grossa
perquè vol saber on va.
Només demana, al demà,
un bon lloc on no fer nosa
per poder plorar de grat.
No guanya res
A la banda de les flors,
he vist la il·lusió primera,
ha de ser que primavera
va despertant les olors.
I el sol s’allunya prou
per a allargar-nos el dia;
com enllestir cada guia
si es van fonen les pors.
Mentrestant, en el cafè,
passen les hores tranquil·les
farcides de fer feinades.
De sobte, hi ha males cares
perquè el cafeter no ha mides
i els diu que no guanya res.
Nou passeig
Com vaig notant les mancances
quan s’estavella el meu somni;
serà cosa del dimoni
qui voldria festa grassa.
Però els anys fan perdedors
i va mancant lleugeresa,
cal dir que cada princesa
ha perdut la seva cort.
En el palau, les aranyes
esperen haver banquet
amb tot un neguit de mosques.
Arribades les absoltes
com s’enceta nou passeig
de formigues dalt dels arbres.
Pujar a les estrelles
Canta el vent en entrar al bosc
i com tremolen els arbres,
les fulles noves ja saben
que caldrà ballar al seu so.
El corriol és formiguer
i un neguiteig, la bassa,
la mossa estrena sabata,
vestit nou i un llacet.
Seran les festes primeres
per a acomiadar l’hivern
i saludar les orelles.
A plaça, hi ha tombarelles
de nins qui volen saber
com pujar a les estrelles.
Un bon forat
El ratolí mira el gat
i aplega el gran dubtar.
Haurà ja la panxa plena
aquest ferotge enemic
o cercarà poc neguit
a la teulada propera?
El ratolí va, a les golfes,
per a veure si hi ha gra;
el pagès no n’ha posat,
només queden les garrofes.
El ratolí com mossega
el teixit d’aquell vell sac,
ha de fer-li un bon forat
per si s’allarga la festa.
Espero no facin mal
Com l’estimaria si
em donés un goig diví.
Em portaria a contrades
on res hauria de fer;
com el somiar entreté,
serien dolces jornades.
Com l’estimaria si
em posés el seny al cap,
un cistell ple de bondat,
dolça brisa a la nit.
I, allunyant-me del fanal,
podria haver estrelles,
benvolgudes meravelles
espero no facin mal.
Plora com un be
Una mossa es riu de mi
puix li semblo un poca-solta,
en el cap, haig la revolta
qui em turmenta perquè sí.
Diu que soc un saberut
i no arribaré a cap banda;
se’n burla i fa mala cara
amb un posat ben eixut.
Però bec i em trobo bé
envoltat per aquells monstres
qui em tracten de vell heroi.
Com, després, estic cofoi
li llenço pedres de sobres
fins que plora com un be.
Arribar a la nit
En el record més viu de la infantesa
quan el sol crema i el vent és foc,
he vist passar els signes de peresa,
poc feinejar, fugir de tot.
Eren batalles, de pedres i de canyes,
un cop o dos cada setmana,
eixir de sobte i tornar a casa
enmig de burles i de rialles.
Un món cofoi per a quatre rics
qui sestejaven entre llençols de seda
i es llevaven per tal de berenar.
Nosaltres, altres, menjàvem pa
amb un raig d’oli, una sardina estesa
qui ens mostrava com arribar a la nit.
Caragol prenent el sol i set poemes més
07 Abril, 2023 05:48
Publicat per jjroca,
Poemes
Caragol prenent el sol
Caragol prenent el sol,
ben arrapat a la tija,
el passejar ni convida,
esperaré per si plou.
Les ganes les haig plenes
i la panxa trobo buida,
demanaré, a la bruixa,
tota una mena d’ofrenes.
Caragol prenent el sol
voldria parlar amb un núvol
per tal de fer-lo plorar.
Va esbrinant el seu pensar
per si aplega un dia rúfol
i el comencen a mullar.
Veig les tenebres
Al carrer del desencís,
he vist, seguda, a una vella
al davant d’una finestra
que semblava un jardí.
Com cosia un mitjó
d’aquells ennegrits de llana,
havia magra la galta,
massa ratlles en el front.
El seu home, bon pagès,
aquest matí, és a l’hort
per a plantar quatre cebes.
Sota el sol, veig les tenebres
i com s’acosta la mort
sense pausa ni dir res.
Un cotxe para a la plaça
Les barques dormint a port,
els homes a la taverna,
la mar quasi ja està plena
de desitjos i de por.
Les gavines com se’n van
al darrere la muntanya
perquè la fam no és estranya
i de peix no en menjaran.
Un cotxe para a la plaça,
deu venir de la ciutat
on viuen els grans senyors.
Aquí al poble, perdedors
van sentint i van callant
abans de fer mala cara.
Pensaments rabiüts
Amics i coneguts
sou fruits de ma temença;
és el meu cos, quan prega,
el qui demana ajuts.
Són els déus terrenals
tan farcits de misèries
qui obliden les platxèries
per traure’ns tots els mals.
Amics i coneguts,
no estic per vosaltres
perquè em guanya el fred.
Deixeu-me el cel obert
perquè he de guarir les nafres
de pensaments rabiüts.
Sento malifetes
Cansat de no fer res,
m’acosto a la misèria,
he de patir l’absència
d’aquells homes de fe.
Tanqueu-me el calaix
on dormen els meus somnis,
espero que no tornin,
gaudir-los em fa mal.
Cansat de no fer res,
he remenat, al llibre,
pensades estrafetes.
Car sento malifetes
de quan era pagès
cofoi com un sidral.
Li cantarà cançons
Na Mariona es riu de mi
puix li ofereixo un tresor:
la meitat del meu amor,
un redòs de bon matí.
Ella vol un príncep blau
amb un castell d’il·lusions,
ell li cantarà cançons,
de dolç caire, com s’escau.
Na Mariona es riu de mi
i la vida li traspassa
ornada de mil colors.
Li oferiria les flors
que he comprat a la plaça,
però té el gust més fi.
Demano al drac amic
Demano, al drac amic,
una mica de condol,
ell també es troba sol
esguardant el seu destí.
Amb quaranta queixales
en tindria massa i prou,
amb quatre cistelles d’ous
passaria dues setmanes.
Com l’abril, pesat, avança;
ha de cercar nova cova
on dormir i sestejar.
Només espera un demà,
però afeblir-se no prova
i la batalla s’atansa.
Em comenta la rosella
Em comenta la rosella,
qui demana guardar el blat,
que hi ha un conill amagat,
però només ha vist una orella.
Primavera és a la porta
i demana per a entrar,
el bon Déu ho deixa anar:
Aquesta setmana no toca!
Em comenta la rosella
que, l’enrenou del formiguer,
li posa cara de por.
Com el sol porta calor,
nostre jove vol saber
si n’hi ha una altra de més bella.