L'olivera no vol llei i set poemes més

12 Abril, 2020 06:53
Publicat per jjroca, Poemes

L’olivera no vol llei


Els valents, qui la van plantar,

diria que ja no hi són,

el terra se’ls endrapà,

ara, resten en el sot.

L’olivera els recorda

a les albades de fred,

un, que era més despert,

va endevinar la resposta:

Quan passi un miler d’anys,

algun amo et trairà

i et vendrà sense remei!

L’olivera no vol llei

i, si toca el viatjar,

es lliurarà als estranys.


Com els Reis


Com els Reis hauran de dir,

després de nova jornada,

que quan aplego a la casa,

haig poques ganes de dormir.

Em llevo de bon matí,

em disposo a treballar,

la feblesa vol restar,

compungida, dalt del llit.

Però un profeta m’escriu

el destí damunt la roca,

dirà que sóc un tanoca

puix només penso amb mi.

Com els Reis m’han deixat:

decebut, bocabadat.


I agafem un constipat


A l’escola, a mig hivern,

passa l’estona amb més fred.

Sempre hi ha un terrabastall

que convida de seguida

a fugir d’aquest estrall:

prou matusser, sense mida.

Com bateguen velles portes,

els envans i les finestres,

tot sovint les trobo obertes,

són petites malifetes.

I agafem un constipat,

mitja grip i mal de panxa,

després vindrà la rebaixa,

el gran deure d’oblidar.


És a l’hora de somiar


És a l’hora de somiar

quan apleguen les estrelles,

les petites, les més tendres,

arriben un xic més tard.

Viatjant per l’univers,

he vist paratges llunyans,

la meitat eren profans,

l’altra meitat eren vers.

És a l’hora de somiar

quan s’enceten noves cares,

més amables, un xic rares.

Després, vindrà el passar

de les tardes, una a una,

fins que aterri la lluna.


El monstre saberut


El monstre saberut,

fugint de la tendresa,

vol encetar escomesa

per mostrar-se rabiüt,

però, com no li escau,

s’enfada i se n’adona,

on resta la marona?,

on queda el seu catau?

I plora com un més

dels pobres pidolaires

que per aquest món transiten,

millor que s’organitzen

i, vestits de drapaires,

empaiten en Llucifer.


Vora la llar encesa


Vora la llar encesa,

com vénen les melangies

a cercar l’avinentesa,

el somiar esquiu dels dies.

Hem venut els oponents

en una guerra ferrenya,

sense casc, sense espardenya,

malvestits, prou deslliberts.

Amb tres o quatre fantasmes,

haurem de passar la nit

tot conversant amb la lluna.

Com prendria una engruna

d’aquell dolç pa de pessic

que restava en moltes cases.


Amb les ombres de l’envà


Amb les ombres de l’envà,

hauré de fer una juguesca,

és una ràbia prou encesa

qui no em deixa ni el somiar.

Els amigots de batalla,

aquell córrer les cireres,

aquelles mosses rialleres

qui em feien venir gana.

Escuder sense remei

mai hauré un bon cavall

per conèixer aventures.

A la vida, ni haig mudes

i em queixo, sense estralls,

per no estimar ni en escreix.


Em plau el beure


Em plau el beure

quan el raïm regalima

i anar desfent

castells de melangia.

Puix sóc poruc

i fujo d’escomeses,

com vaig vençut

enmig de grans promeses.

Riure m’escau

quan demano saviesa

i em trobo fosc.

Deixeu-me el bosc

quan m’empaiti la pressa

prou lluny del cau.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

La idea va endavant i set poemes més

09 Abril, 2020 07:06
Publicat per jjroca, Poemes

La idea va endavant


En un món tan tafaner,

com m’acosto a hores baixes,

el viure no vol rebaixes,

el cervell no vol no ser.

Amb els deures, vull comprar

una pensa menys feixuga,

de ben poc, es fa poruga,

no demana ni aixovar.

I la idea va endavant,

travessant les valls i planes

i dormint sota d’un arbre.

Deixaré el cos al marbre

per lliurar-me de batalles,

per a fer-me un xic més gran.


Manta estris i diners


Demanar per demanar,

demanaré solitud

puix m’acosta a la virtut

sense deixar de somiar.

Manta estris i diners

van al regne dels porucs,

massa homes són eixuts

tot pensant amb interès.

El cavall del cavaller

no goso dir el que pensa

quan es lliura al nou combat.

Fa prou temps que l’ha deixat,

l’ha canviat per herba tendra

i un futur més rialler.


Matalàs de palla


A les llargues nits,

matalàs de palla,

hi ha massa canalla

per no sentir crits.

El pare s’ho beu,

el vi de taverna,

cerca la lluerna

fugint de la neu.

I la mare està

cercant el condol

per passar la vida.

Ben sovint, ens crida

i demana, al sol,

que escalfi la llar.


Serà mon cor


Serà mon cor esquerp i matusser,

petit heroi farcit de pensa vana,

llevar-se d’hora és pura filigrana,

obrir els ulls és fruit del dolç saber.

Endinsar el cos per les nobles despulles,

sentir el sotrac amable de la por.

Retre, als humans, la part del sacrifici

perquè cal ésser egregi vilatà

mig capficat en profitós ofici.

Res he de dir, només el claudicar

ens farà anar seguint el gran seguici

i perdre el temps fins aplegar al demà.

 

I no queden restes


Portarà, avui,

la deessa fortuna

un tron ben daurat

per a seure sol.

Posarà el consol

clos i ben lligat,

dessota una engruna,

per veure si fuig.

I no queden restes

d’amics tafaners

viatjant per murades,

tancades les cases,

perduts els cellers,

oblidem les penses.


Vull trobar on nia


Amb la pau de Déu,

he deixat les velles,

pregant al rosari,

des de bon matí.

Sóc nou arlequí,

sense calendari,

enmig les ovelles,

i un polsim ateu.

Després del migdia,

xerro amb el sol

d’amables contalles,

cansat de batalles,

cercaré el condol,

vull trobar on nia.


Estimada olivera


I vós sabeu, estimada olivera,

que em plau l’amor i l'enorme desencís,

com he pecat eixint del paradís

per adorar-la i considerar-la meva.

Car he perdut la força i el senderi

per regalar-li un collar vestit amb or,

feu-vos conscient de la meva dissort

i recordeu que m’ha tornat més tebi.

Potser us vendré i endollaré el somni

de fer-la meva, bastir-la amb brodats

i parament de noble porcellana.

Vós anireu a terra ben llunyana

on trobareu els éssers estimats

enmig de dies i nits sense desori.


L’olivera està cansada


A l’hivern, les fredorades

amb el carro trontollant,

dorm a casa el benestant

sense planys i amb moltes ganes.

Les olives en el tros

prop la roca de la mare,

en el carro, borda el gos,

hi ha jovent i dues mantes.

L’olivera està cansada

després de donar el seu fruit

i oblidar les hores baixes.

A la plaça, en seran quatre,

els cabassos i el neguit

d’encetar nova jornada.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

A casa el fred i set poemes més

01 Abril, 2020 06:59
Publicat per jjroca, Poemes

A casa el fred


És quan sóc a casa el fred

quan cerco la xemeneia,

viu un nan prou desllibert,

tot perdent, cercant la teia.

De bon matí, el foc encès,

la paella i l’arengada,

un va fent més bona cara

quan aplega a aquest recés.

És quan sóc a casa el fred

quan aplega el desconcert

i el llum vol viatjar.

Em convida poder anar

a cercar el gran tresor

per si l’angúnia em perd.


Amb un llapis i un paper


Amb un llapis i un paper,

vull una llarga follia,

m’agrada encetar, també,

el camí de l’alegria.

Massa somnis, pocs diners,

una panxa amb massa gana,

he de posar una baldana

un parell de cops al mes.

Una ratlla lleugera,

estreta com l’averany

i el tresor de la saviesa.

Vull la pensa ben estesa

per si aplega un bon any

que no porti a la feblesa.


On va el vent?


En la pausa

de l’hivern,

no hi ha rauxa

ni diners.

Com voldria

assaborir

la fugida

i el gaudir,

però passa

aquest temps

interminable.

Qui és culpable?

On va el vent?

De segur que a casa.


Caminar, caminaria


Caminar,

caminaria

i, més tard,

descansaria.

És la vida

llarg passar

si convida

a recordar.

Amb els reptes

de la sort,

vull parar taula.

Necessito una escala

per a aplegar fins al sol

i oblidar les males penses.


A la casa dels valents


A la casa

dels valents,

hi ha qui mana

i va dient:

Són els vents

massa covards,

de cada cent,

vint se’n van!

A la casa

de la mar

no hi ha resposta,

fins diria que fa nosa

aquell qui no vol plorar

o parla massa.


Anar més lluny


En el llarg esdevenir,

no hi ha coratge

ni el senyor aplega a patge

ni el dia és la nit.

A la pena allargassada,

li posaré un tancat,

com vola, vol prendre part,

però torna estorada.

Massa rauxa, poca llum

i un cor que va a la brega

per a viure i avançar.

Hem perdut el tarannà,

la corriola i l’esquella

per la por d’anar més lluny.


Quan una porta no s’obre


Quan una porta no s’obre,

tot i havent frontissa i pany,

un pensa que tal parany

el fa un déu que es torna ogre.

Amb ulls, seny i caparró,

hauríem d’anar servits,

però hi ha massa enemics

qui ens regalen el llautó.

Quan una porta no s’obre,

cal deturar i insistir

per a veure si fingeix.

La pensa em diverteix

fins que aplega al glatir

i deixa el seu caire noble.


No voldria arribar


No voldria arribar

al gran regne del dubtar,

però haig perdut el seny.

La solitud em restreny

i no em deixa acabar

perquè s’enfada i em reny.

Camino per conquerir

la més gran de les lloances,

però em trobo, en el mentir,

mig envoltat de fantasmes.

Com avanço a cor obert

per carrerons i per places,

es fan velles les sabates,

només volen ser al desert.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

La noble oreneta i set poemes més

17 Març, 2020 08:19
Publicat per jjroca, Poemes

La noble oreneta


La noble oreneta,

ara, tan llunyana,

recorda el passat:

una vall amb mosques,

mosquits i penyores

per anar endavant.

La noble oreneta

ja no té canalla

a qui governar,

com dorm, sense pressa,

lluny de la finestra

del carrer enyorat.

I tot s’esdevé:

més trist i planer.


Aprenent


Aprenent, per no saber,

passa la vida sencera,

vaig vestit com un tronera,

vaig perdent la poca fe.

En el si del desconcert,

he d’establir dolça llar,

menjaré fins afartar,

per emmudir ingrata ment.

I, si haig pausa propera,

les penses han d’enlairar-se

fins a la porta del cel.

El saber és dolça mel,

però agreja en allitar-se

i es foragita de pressa.


Pujaré a l’oblit


Pujaré a l’oblit

per parar la casa,

mirar-me el melic

i esborrar l’estança.

Pobre, fugisser,

ben esmaperdut,

vestit de poruc

com ixo al carrer.

Pujaré a l’oblit

després del migdia

per passar el vespre.

Necessito un regne

on governar el dia

i escurçar la nit.


Si el pare em deixa


Si el pare em deixa

i la mare vol,

cercaré el condol,

trobaré la queixa.

Puix sóc el manat,

el qui espera el dia

on trobar entrellat

i gaudir alegria.

Però ve la gana

i cerco el pa torrat

per matar-la a mossos.

Odio els jorns bojos

quan m’he de llevar

i prendre l’aixada.


L’arbre dormia


L’arbre dormia,

vana il·lusió,

cel de carbó,

la nova vida.

I tot, ensems,

era precís,

bell paradís

ple d’innocents.

L’arbre dormia

i el vell pagès

era a la vora.

Plantar-lo d’hora

no va ser més

que gosadia.


I res m’escau


I res m’escau

com un cel blau.

Anant pel món

de sentinella

per veure on

rau nostra estrella.

Som els humans,

de fet tan minsos,

que, amb pocs anissos,

anem claudicant.

I la natura

s’avergonyeix,

ni l’home creix

ni sap la cura.


La mossa demana


La mossa demana

un nou pretendent,

a l’aire, proclama:

Que sigui obedient!

Cerca un cavaller

per a anar a la brega,

que sigui el primer

en guanyar la guerra.

Però el mosso es coix,

tort i malgirbat,

amb un to gelós.

Haurà de ser espòs

si, a una certa edat,

el desig és moix.


A la lluna


A la lluna,

vull anar

perquè es bruna

i vol somiar.

Davallarem

per la nit

i cercarem

l’infinit.

A la lluna,

ja se sap,

viu la follia,

és un polsim d’alegria

qui avança, dintre el cap,

per saber-se oportuna.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Per a aprendre i set poemes més

14 Març, 2020 16:09
Publicat per jjroca, Poemes

Per a aprendre


Per a aprendre

cal saber:

comprar i vendre,

quedar bé.

El llevar-se

pel matí

i llençar-se

al gran glatir.

No sé com

hauré d’eixir

d’aquest tancat.

És gran trellat

per a qui

vol ser colom.


És llavors


En les vanes

il·lusions,

no hi ha cambres

ni salons.

És el terra

llaminer

on s’esguerra

el poder ser.

Manta riures

van al fons

del preat cor.

És llavors

quan els sermons

guanyen l’escriure.


A la llar, demano


Una flor malmesa

pel fred de l’hivern,

com plora i es bressa,

oblida qui és.

Un rajolí d’aigua

ha quedat gelat,

ni meno paraigua

ni pujo al terrat.

A la llar, demano:

haver bon seient

i una nit lleugera.

Amb la cuina encesa,

veig un foc content

qui enyora nostramo.


Car home sóc


Escric així:

a lloms de la ignorància,

amb res a dir

quan plany la gràcia.

He estat absolt

d’aquell gran compromís,

lluny de qui vol

trobar son paradís.

Car home sóc

posat en una terra

de perdedors,

volem amor,

dormir en la nit freda

i esbrinar un poc.


La dolcesa de les fulles


La dolcesa de les fulles

com se’n va rierol avall,

ha estat el darrer estrall

qui me les ha fet porugues.

Els arbres, sense recança,

han donat tot el seu fruit;

si ho posem a la balança,

hem de dir que el cor retruny.

Mal vestits, amb massa dèria,

avancem cap al no ser

amb una força poruga.

Algun cop, farem la muda

per lliurar-nos al plaer

de confessar nostra misèria.


Caminant sense camí


Caminant, sense camí,

com va cercant l’aventura,

algun déu com li procura

ésser valent i mesquí.

Treballarà per un sou

i festejarà amb la gana,

menjarà, sopes amb ou,

dos cops o tres per setmana.

Caminant, sense camí,

vol ésser ric un capvespre

i compra dolça alegria.

Més a prop de la follia,

ha deixat de ser maldestre

quan pensa com un botxí.


Entre somnis i mesures


En el dubte raonat,

cada pensa haurà sa part.

Avancem, sense remei,

per un país dissortat

on l’avern posa la llei

i la vida vol anar.

Entre somnis i mesures,

s’entrebanca el cervell,

cada dia es fa més vell

i el conviden les pressures.

Entre tots, farem bonior

i la certesa és llunyana,

en sap molt més una aranya

qui mai prova d’anar enlloc.


Un dia ve la mort


He passat l’estret camí

que em demana la prudència,

viure bé és una ciència

qui mai prova de fugir.

Entre planes i alturons,

com van passant les setmanes,

cerquen quatre moments bons

i, sovint, com s’entrebanquen.

Els homenots som així:

bastits amb restes de seny,

hem de trobar bona llei

sense saber com eixir.

I un dia ve la mort,

ens recull i ho perdem tot.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Amb els deures regalats i set poemes més

09 Març, 2020 07:30
Publicat per jjroca, Poemes

Amb els deures regalats


Amb els deures regalats,

com em llevo cada dia,

vaig avant amb l’entrellat

fins que aplega l’agonia.

És la presó tan formosa,

tan estranya i amatent

que voldria ser altra cosa,

però no em deixa la ment.

Amb la força tan preada,

avanço a contracor

per a aconseguir el seny.

Suposo que vaig perdent,

vaig lliurant-me del tresor

per aplegar a la vesprada.


En el reialme nou


En el reialme nou,

no viuen els pobres

ni clou l’enrenou

ni res és mediocre.

Portarem els deures

enllà del desert

on el riu es perd

i arriben per seure.

Ni dubtes ni enginy

amb les grans malures

es van conformant.

Per ésser galant,

aniré on suren

els desitjos prims.


Seguim esperant


Segurament, estaré bé

quan torni la meravella,

un pessebre, una estrella

i un Nin del cel vinent.

Una taula amb ses pastors,

una cabra, una ovella,

un caminant o bé dos,

una nit amb sa revetlla.

I els Reis, un pèl distants,

cercant diligents el llum

qui s’acosta a Betlem.

Com aplega el gran hivern

on tots volem aixopluc

mentre seguim esperant.


Un de nou


És l’hora de tancar l’any

per a obrir-ne un de nou,

com demanarem un sou,

la salut, fugir del plany.

Petitons com els mortals

entre dubtes i promeses,

massa déus, força deesses

vivint entre capsigranys.

És l’hora de retornar

el més noble sentiment

evitant l’enraonar.

Ens caldria aturar

per tal de fer compliment,

tanta joia no ha de durar.


Com la vida em deleix


He de cercar la joguina

que abans no vaig tenir,

ha de ser sense enganyifa,

feta d’aquell or tan fi.

Com la vida em deleix

i el caminar ensopega,

millor pertànyer a l’escreix

que viatja per la quimera.

Els monstres són al carrer,

venent-nos, a tota festa,

la disbauxa i embolic.

Millor em miro el melic

per passar aquesta tempesta

i enceto el dolç plaer.


El gran viatge


Com he portat la pensa

al gran viatge

sense pena ni equipatge

i sortint del vell recer.

Som nosaltres els humans

els qui cerquen la promesa,

una estança sense pressa

on no hi ha demà ni abans.

Com aplega solitud

al deute greu sense encís

i a les noves esperances.

Diríem que són vacances,

visites al paradís

guiades per la virtut.


Emprem la mar


Poseu-me el pa,

la menja i la quimera

en una nau viatgera

que no es pot aturar.

Emprem la mar

quan governa el silenci,

aquest posat tan regi

enmig del gran gronxar.

Anem avant

a aconseguir altres terres

on res serà mesquí.

Deixat allí,

oblidaré les guerres

per a més endavant.


El rossinyol


El rossinyol

com canta i refila,

com cerca una amiga

per a trobar consol.

Són els humans:

mediocres, miserables,

amb lluita sense obstacles

per a saber-se grans.

El rossinyol

com cerca l’aventura

discreta al petit bosc.

Quan tot és fosc,

el crida la natura,

ell plora a poc a poc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

L'escriure magnifica i set poemes més

01 Març, 2020 17:01
Publicat per jjroca, Poemes

L’escriure magnifica


Has de saber, bon amic,

que l’escriure magnifica,

revolta, porta a la pica

el millor dels enemics.

Quatre ratlles matusseres,

sense gràcia ni govern,

poden dur-te a l’infern

on reposen els profetes.

Les paraules volen vol,

allunyar-se d’aquest terra

tan esquerp i rancuniós.

El resultat és galdós

i mentre un ull s’esguerra

l’altre diu que fa poc sol.


Una vida sense fi


Hauria un xic de fe

si fos fruit del gran miracle,

dos profetes, tres o quatre

van dansant sense cap fre.

Hi ha un déu ben dissortat

emplenant les hores toves,

és la gana qui fa coses

que mai havien estat.

Una vida sense fi,

una empresa inacabada

per a un petit pagès.

Un deure de cada mes

per somiar on fer l’estada

un xic lluny del paradís.


Empreses vanes


M’encomano al agredolç,

al passat ben venturer,

al riure sense caler,

a cercar un amic o dos.

Parlem-ne d’empreses vanes,

estrafetes, diligents,

de penses en tot moment,

de perdre sense batalles.

I passar pel carreró

on dormien els pagesos

els dies freds de l’hivern.

Com la contalla es perd

tot enmig de malentesos

per acabar amb un sermó.


Es lleva el sol


Es lleva el sol,

amb to cansat,

per prendre part

del deure nou.

I marca el dia

amb to sorrut,

llarga atonia

ni vol ensurt.

De nou, li costa

el llarg viatge

anant pel món.

Mai sabrà com

canviar el paisatge

sense fer nosa.


Perdudes les places


Ni fred a l’estança

ni pau al castell,

voldria el poncell

haver bona traça.

Perdudes les places,

dolguts els guerrers,

ben lluny de saber

quan hauran vacances.

El terra els crida,

la lluna els mou

i volen estrelles.

Entre tombarelles,

com diuen que el jou

demana altra vida.


No em plau el vent


No em plau el vent

quan li agafa la pressa

i gronxa la finestra

de forma displicent.

Sento el seu frec,

la veu del tot incerta,

un sentiment de prec

que l’àvia manifesta.

I corre el vent,

carrer estret avant,

fins arribar a la plaça

inerta fullaraca

qui va del tot pregant

aplegar a dolça terra.


El poble clou


Ni brama el ruc

ni xiscla l’oreneta,

l’hivern és una festa

si aplega a l’aixopluc.

Un sol proper

ajorna el seu treball,

enmig dels encenalls,

albira el gran recer.

El poble clou

les festes i ambicions

abans d’anar a dormir,

dieu-me si

tornaran dies bons

amb un caire més nou.


A la porta de l’encís


A la porta de l’encís,

viu la promesa,

haurà una lluita encesa

per somiar si és precís.

Va ser gran cavaller

amb casc, escut i espasa

qui posà a l’enamorada

en el si del gran plaer.

I els dies, en passar,

van deixant arreu la joia

per si algú la vol tenir.

Aprendrem a ser i mentir

sense lluita, amb angoixa,

amb el fet de no aturar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

És en el redós i set poemes més

15 Febrer, 2020 14:38
Publicat per jjroca, Poemes

És en el redós


És en el redós

de l’ombra vana

on mon cor reclama

aplegar al fons.

Massa malalties,

massa pensament,

manquen mans amigues

per a tots els dies.

Ni sóc segador

ni un cavall governo

per l’ample camí.

Prego al destí

i la pensa esguerro

ofegant-la amb rom.


Una cabana


Pare, com vull comprar,

en el bosc, una cabana,

la bastiré amb bona llana,

mobles vells i una llar.

De segur que trobaré

a la més dolça poncella

sense desig de ser reina,

com del tot, l’estimaré.

Menjarem glans i promeses

d’un demà ben eixerit.

Hauré de ser bon marit

i posat en grans empreses.

Si m’hi poso pel matí,

mig món he de conquerir.


I quan aplegui el son


I quan aplegui el son,

que sigui a casa,

dormir m’agrada

entre els records.

D’ordre i saviesa

no em poseu més,

hi tinc la mà estesa,

però no ve.

I quan aplegui el son,

vingui la pensa

sense dubtar.

Després la deixo anar,

sovint es queixa

i no sap per on.


Les males llengües


M’han dit les males llengües,

del meu carrer,

que visc sota les teules

i no em convé.

Puix poc surto de casa

perquè haig la por

de trobar-la a la plaça

o al carreró.

Un dia de desembre,

enmig del fred,

et vaig fer la promesa.

Hauries de ser meva

passat l’hivern,

però ho tinc negre.


Sortós el vent


No dubto del seny

ni haig coratge,

el dia és amable,

la nit em reny.

Sortós el vent

que surt de casa

i va dient

com no s’espanta.

Amor perdut

en el corriol

de les temences,

odio les presses

quan surt un sol

amable i mut.


Som els humans


Com sento el vent

guanyant el carrer amable,

ell és el culpable

d’anar perdent.

Som els humans:

esquerps i miserables,

del tot culpables

per ser cristians.

Hi ha altres déus

qui van per la follia

amb caire trist.

Deixeu-me dir

que, si manca alegria,

ni tenim preu.


No haig raó


Raja el poema

puix vol fugir,

li val la pena

l’escapolir?

Massa és la fosca

per allunyar-la,

la llum és poca,

caldrà guardar-la.

No haig raó

puix ha fugit

cercant fortuna.

Miro la lluna

i és un neguit,

ni sap qui sóc.


Llarg el dubtar


Escriure és

el trontollar,

fugir després

per a callar.

Manta la fosca,

llarg el dubtar,

mai seré mosca

per a volar.

Les melangies

van penetrant

cervell endins.

Poseu-me pins,

les ganes grans

i força dies.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

És un deure entremaliat i set poemes més

09 Febrer, 2020 17:28
Publicat per jjroca, Poemes

És un deure entremaliat


És un deure entremaliat,

en el vent, cercar resposta,

cada dia anar a un mercat

on demanar el que no es troba.

Massa empreses dissortades,

massa deures per a fer:

feinejar fins al dissabte,

el diumenge anar al cafè.

Si vénen hores i presses,

procurar accelerar el pas

i fugir cercant remei.

Ni hi penso en ser rei

puix hauria un bordegàs

que em duria a les tenebres.


Mare natura


I en el lloc de la saviesa,

altra cosa he de posar:

unes ganes de lluitar

per no perdre la fermesa.

És el cos qui entossudeix

en demanda d’ésser viu,

com de prop, cerca el caliu,

com de lluny, el persegueix.

Però viure entre lloances

és la feina principal

i un va perdent la cordura.

Menys mal que mare natura

reconeix qui és un sidral

i li va prenent les passes.


A la font del gran desig


Entre foc i encenalls,

cerco la pau viatgera,

no sé dir d’altra manera

on apleguen els miralls.

Avancem per avançar

fins aplegar al no res,

no hi ha pressa ni interès

ni cap fosca ens fa aturar.

A la font del gran desig,

he posat goig i catau

per si vull romandre allí.

Després de cercar l’abric

he de dir que sóc babau

i vençut pel meu capritx.


He trobat les ombres


No han de conquerir

les més nobles donzelles

somiades meravelles

que empro per no dir.

Sóc rei del meu tornar

al sentiment pausat,

és tot un regne ingrat

feixuc de governar.

Com he trobat les ombres

on em sento segur

i oblido les mancances.

Amb una o dues passes,

aplego allí on puc

trobar vestits de pobres.


Viatjo sol


Amb el vent,

de la virtut,

viatjo sol,

allí trobo

el meu condol,

ma senectut.

Com proclama

llibertat

la seva essència,

només demana

paciència,

diligència

i anar perdent

cada setmana.


Hauré de dir


En el lliure esdevenir,

hauré de dir

qui demana emprendre el vol.

És quan surt el tebi sol

qui de sobte em fa sentir:

perdut mussol.

A la casa del mai més,

no hi ha alegria,

és llavors quan la por crida

sense massa interès.

Benvinguts al caire trist

on el riure s’atreveix

a lliurar-se en escreix

fins que ens arribi la nit.


Manta de vegades


Em lliuro a l’absència

sense res a dir

qui em demana enveja

quan em trobo allí.

Manta de vegades

no espero més

que dolces les tardes

i un garbuix de fe.

Pujaré al Montsià

per trobar el redós

entre les abelles.

Són amigues elles

de viure a l’engròs

fins que el temps se’n va.


El gran treballar


Hauria de dir

que, amb noves temences,

vaig com puc a empentes

només per complir.

M’agraden els deures:

parcs i pobrissons,

les dolces cançons,

les hores de lleure.

I el gran treballar

ho deixo als homes

salvadors del món.

És dubte pregon

que cau, a les tornes,

en voler marxar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

En la trista solitud i set poemes més

01 Febrer, 2020 14:31
Publicat per jjroca, Poemes

En la trista solitud


En la trista solitud,

arriben les hores baixes,

el somnis plens de rebaixes

i el cos mancat de virtut.

No hi ha cases al carrer

on regnen els malentesos,

els somriures són malmesos

per causa dels tafaners.

En la trista solitud,

he venut goig i record,

tot sovint he fet promesa.

Com albiro una mà estesa

a la casa de la mort

per donar-me aixopluc.


I quan sigui pescador


I quan sigui pescador,

vull barca i mar tranquil·la,

la pensa haig amanida

i no em dol sofrir un poc.

El sol sortirà com cal

i la lluna quan li plaga,

és dintre el mar on vull casa

quan hi ha vent i temporal.

I quan sigui pescador,

vull una mossa a la riba

esperant a la tornada.

Car si el peix fa mala cara

no ha de trobar altra vida

quan el posi en el seu lloc.


No vull premi ni resposta


Manta pressa i enrenou

en una tarda propera,

la tardança és encisera

i el deure porta un jou.

Si he de bastir un castell

vull que sigui prou llunyà,

és sentir-se català

qui demana menys flagell.

Omplir el temps amb la juguesca,

passar hores lluny del llit

i acaronar dolça rosa.

No vull premi ni resposta

per si aplega gran neguit

i no em deixa anar de festa.


De savis i somiadors


Assumeixo que he vingut

a passar per eixa terra,

és un dol massa feixuc

per oblidar com esguerra.

De savis i somiadors

n’he trobat un cove ple,

alguns pequen per traïdors,

d’altres per homes de bé.

Però falla la constància,

aquell deure indefinit

per a aplegar a la història.

Benvolguda la memòria

qui va camí de l’oblit

amb recança i poca gràcia.


Benvinguts els meus


Viatjant a ponent

com descansa el dia

ni atura ni crida

ni es mostra insolent.

Benvinguts els meus

al racó dels llops,

ens tracten a cops

ens posen les creus.

Però un nou dia

més tou i llunyà

enceta el discurs.

Si ens troba madurs

ens portarà enllà

on res humilia.


M’agrada saber estar


Quan l’alba sigui clara

i la vida tardana,

espero haver gana

i saber on vull anar.

M’agrada saber estar

entre somnis i lletres,

deixar d’haver bestretes,

menjar i no pagar.

Però un dimoni diu

que va aplegant l’hora

de pertànyer a l’infern.

Comento que ho tinc verd

i ell s’enfada a deshora

mentre un altre somriu.


La mirada dolça


Noteu, si de cas, la mirada dolça,

aquell gran tresor: tou i malaltís,

potser trobareu la secreta resposta

de saber com senta el vi o l’anís.

Aniran pujant per ampla drecera

els monstres feixucs cansats de lluitar,

vindrà a dormir la pau mentidera

demanant un xic de seny per demà.

Anirem plegats a bastir memòries

de lluites feixugues de pors i d’oblit

entre vilatans furtius i mediocres.

Deixeu-me pregar, dolgut, entre ombres

per trobar misèries dessota del llit

que hauran de portar-me a altres històries.


Per un encert


No he de dir ni encetar paraules

qui són al pou amable del desig,

m’agrada el seure, la pausa de les taules,

el to amable del meu millor enemic.

Per un encert, el desert em domina,

em fa anar, cansat, a trobar el jou,

l’aranya pensa amb nova teranyina,

amb herba fresca, somia el jove bou.

I prou atipat de tanta fellonia

com m’amistanço amb un dimoni tou

per a contar-li milers de grans misèries.

Deixeu-me anar, entre alls i cebes,

a rondinar fins que em digui prou

aquell valent qui el deure desafia.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs