A resultes de no ser i set poemes més
08 Gener, 2023 06:43
Publicat per jjroca,
Poemes
A resultes de no ser
A resultes de no ser
com vaig perdent el judici,
he de dir que el sacrifici
em costa més que el plaer.
Al damunt d’un cos mortal,
empaito les hores vanes,
com m’agraden les pensades
quan s’allunyen del meu mal.
Aprenent de no saber,
mestre foll de ma fortuna,
cap camí em sembla pla.
M’hauré venut per un pa,
els dissabtes, per una llauna
de carn guisada de be.
Soc millor?
Com un monstre sense casa,
m’enfilo pels carrerons,
com vaig empaitant moltons
que en corral fan estada.
Com aspiro a tenir
la porta del gran misteri,
espero que no s’esveri
fins a l’hora de dormir.
Captaire del gran tresor,
dessota d’un om, em planyo
perquè m’agrada el menjar.
No haig doblers per a anar
i possiblement m’enganyo
dient-me que soc millor.
Un rajolí de mel
Avançant per un corriol,
trobà una formiga vella,
es queixa del fred i pena
perquè, avui, no fa ni sol.
On resten aquelles tardes
sempiternes de l’estiu,
les preades i el caliu
de les petites feinades?
Que si un rajolí de mel
portant els dies de festa
i la fortuna d’un gra.
La formiga deixa anar
tot un sospir de desfeta
dessota d’un nou estel.
Si la sort ens acompanya
Essent pobre i tafaner
com m’agrada passar hores:
a la plaça, a les envoltes,
a la punta del carrer.
Amb tendències pelegrines,
demanaria eixir
d’aquesta vall de morir
on hi haurà massa enganyifes.
Però, alhora, tot s’hi val
si la sort ens acompanya
tan prompte ens llevem del llit.
Algun vell savi m’ha dit,
d’una manera estranya,
que mai deixi el de dalt.
A la casa dels tres Reis
A la casa dels tres Reis,
he anat a fer comanda:
vull una tenda, una barca
i una pesca de bon peix.
La resta l’he de deixar
als joves i poderosos,
només demano que els ossos
em deixin d’amoïnar.
A la casa dels tres Reis,
hi ha capses de totes mides
de plàstic i de cartró.
També hi ha un somicó
d’algun valent perdonavides
qui, ara, resta enmig d’un bleix.
Parlant amb un arbre vell
Parlant, amb un arbre vell,
de les malalties i nafres,
m’ha dit com som de culpables
i que l’home no ha remei.
Demana per demanar
i s’afarta en ésser tip,
voldria ser el marit
sense haver-se de casar.
Com, de tot, fa un garbuix
avança per la tenebra
esperant trobar un palau.
Us comento que la pau
mai aplega a casa seva
i morirà en un enmig.
Carrer ample
Camino, sol, pel carrer ample
són quarts de nou i haig bon fred,
un núvol passa i es perd,
potser el gran vent és el culpable.
A les afores, hi ha un ramat
amb cent ovelles i un pastor,
com l’acompanya un negre gos
qui, restar al corral, ha demanat.
Mes de desembre, capciós, avança,
vol reclamar que s’acabi l’any
per a encetar-ne un amb més traça.
L’oliva negra diré que es cansa
de suportar el ser al de dalt,
s’haurà fet vella i tot és plany.
En el cafè, la tarda avança
En el cafè, la tarda avança,
cartes llardoses com van volant,
una partida, del tot, ingrata,
uns van perdent, d’altres guanyant.
Quatre pagesos, ben palplantats,
parlen de festa i de doblers,
han de cobrar al cap del mes
segons avancen els principals.
Com la collita ha estat prou bona,
han venut arbres a la ciutat
i guanyaran més que cap any.
Nomé un vell, segut, es plany
i se’n recorda d’anar a plegar
grasses olives tota l’estona.
Com les flors del meu jardí i set poemes més
01 Gener, 2023 06:10
Publicat per jjroca,
Poemes
Com les flors del meu jardí
Com les flors del meu jardí
demanaven ser roselles
per sentir les meravelles
d’aquell blat qui no vol nit.
A la vora del sembrat,
s’endevina la corrua,
són formigues, sense atura,
qui compleixen el manat.
Com les flors del meu jardí
han demanat dolça pluja
un dia de primavera.
Mentre s’allarga l’espera,
els ha comentat la bruixa
com el vent no és massa amic.
A la plaça, no hi ha sol
A la plaça, no hi ha sol
i un caragol com badalla,
de segur que, avui, calla
perquè el fred no fa enrenou.
Massa arbres despullats,
un floc de neu s’endevina,
un xic lluny de la boirina,
ben aturada en els camps.
A la plaça, no hi ha sol
i una jove encén el foc
amb retalls de lluna vella.
Al capdamunt, una estrella
es va queixant de la sort,
ens diu que ningú la vol.
Potser és cerç
Camina el vent i aplega a la muntanya
on dirà que ha mandra de pujar,
el cel enceta aquell nou tarannà
i com s’endinsa, de sobte, la vella aranya.
El bosc acull un aire magistral
per començar el concert de fulles,
segurament, esdevindran porugues
en desxifrar la força del mestral.
O potser és cerç o vent del nord-oest,
aquell qui arriba i es va esmicolant,
a poc a poc, deixant un dia gris.
Manta d’ocells, diré si és precís
que, dalt les branques, es van arrapant
tot esperant eixint d’aquest incert.
Haurà la fi
I si fora en el corral,
ploraria en ser el Nadal.
Perquè el món és tan sidral,
tan donat al poc senderi,
com va deixant de ser tebi
per a acabar sent mortal.
Si la dolçor de la vida
esdevé en negra mort,
on restarà l’ocasió
d’aprendre sense fatiga?
Com treballen els dimonis
per a desfer blanca pau,
haurà la fi algun babau,
si pot ser, que no se n’adoni.
Manaria per manar
Manaria per manar
si hagués dolça follia,
però l’enveja em crida
i no la vull escoltar.
Al recer d’aquesta cambra
espero passar l’hivern,
en el defora, fa fred;
a la llar, el foc escalfa.
Manaria per manar
si guanyés la pau i el goig
de tenir-te enamorada.
Però ve la mala cara
i el semblant es posa roig
quan aplega el nou plorar.
És el nan
És el nan qui viu amb mi
qui em porta a les hores baixes,
em demana festes llargues
amb matalàs i coixí.
És, diria, malfeiner,
mentider i pidolaire,
li agrada passar de l’aire,
però vol dinar primer.
És el nan, qui viu amb mi,
qui, a la vida, m’acompanya
sense pena ni afecció.
Vull un cavall de cartró,
una penyora estranya
que, de poc, he de gaudir.
Parla el vent i el temporal
Parla el vent i el temporal,
com el rebo amb una manta,
el cap tapat no s’espanta
ni es pregunta: Què hi ha dalt?
En un hivern matusser,
qui no demana taverna?,
un vi negre, una lluerna
per poder eixir el darrer.
Parla el vent, el temporal
i la barca dorm a port
amb la cordada gelada.
Una mossa pensa encara
on deu ser el seu amor:
En el terra o al de dalt?
Caminant per un camí
Caminant per un camí,
com vaig cercant la drecera,
no haig pàtria ni bandera,
el meu regne no és aquí.
Ben cansat de no fer res,
em passo les hores baixes
entre cadires i caixes,
entre gelades i vent.
Caminant per un camí,
algú s’emporta la vida
cap a altres llogarets.
De la feina, estic corprès
perquè va prenent la mida
que li ha proposat el ric.
Ha poca gràcia i set poemes més
22 Desembre, 2022 05:43
Publicat per jjroca,
Poemes
Ha poca gràcia
Mon amic, en Llucifer,
pensa massa i això el perd.
Va ser un àngel destronat
després de la gran batalla,
va canviar plata per palla
quan, del cel, fou desnonat.
Ara, viu entre les flames,
aranyes i escorpins,
com enyora aquells veïns
quan els gojos li cantaven.
Llucifer és un plorar
quan el guanya la nostàlgia,
diria que ha poca gràcia
i de pena prou en fa.
Les eternes meravelles
Les eternes meravelles,
una nit amb mil estrelles,
dolços somnis al coixí.
Com voldria saber qui
em portarà les poncelles
per a gaudir del neguit.
La fortuna, ja se sap,
viatja sola i ben de pressa
amb la dèria de fugir.
Em farà un xic mesquí
si m’allunya la promesa
i la posa en altre cap.
Mentiria si digués
que, rumiant, avanço més.
He posat fortuna i pau
Casa ampla, nova sort
i descansar en ser mort.
De viatges i aventures,
he posat el coixí ple,
vull volar a les altures
i aturar on estigui bé.
He posat fortuna i pau
en una cistella vella,
poc demano haver estrella
quan aplego al meu palau.
M’he deslliurat dels servents,
dels coberts de plata i or,
menjo bledes, però poc,
són vicis de penitents.
Les paraules mentideres
Les paraules mentideres
farcides de somicons,
he posat les gran raons
a la vora de les cebes.
Menjar poc i pair bé,
és una empresa lleugera,
com demana ser escomesa
puix, si dura, entreté.
Les paraules mentideres
cap al cel volen volar
per provar de trobar gràcia.
Vet aquí, quina fal·làcia
que un dia arribarà
on s’acabin les promeses.
A lloms de la contalla
És a lloms de la contalla
on avanço més lleuger,
de jove, no estava bé,
però, avui, dormo a la palla.
Essent pobre i capficat,
vaig aprendre alguna lletra,
em posà a cercar parella
per si un dia era casat.
Però la deessa fortuna
poc o gens es fixà amb mi
tot i passant per la vida.
Quan la festa era amanida
vaig provar el gran fugir
i me n’anà a la lluna.
Hi ha mil ulls
Quatre mosses em demanen
per si, amb elles, vull casar,
això és un conte de fades
ni sé com s’acabarà.
A les festes, fan el ball
i, com soc el ballador,
m’he posat vestit de fil
amb corbata i mocador.
A la plaça, hi ha mil ulls
tots mirant al mateix lloc
sense atura ni llambrec.
Diria que ja estic sec
i prendré un vas de rom
per si riuen quan no vull.
Passat el Nadal
Un cop passat el Nadal
i quan l’any, galdós, descansa,
he de demanar una manta
per si aplega el fred cabdal.
Si l’aigua esdevé gel
i encara vaig a la plana,
he de comprar més baldana
prou de vi i un xic de mel.
La llenya que haig al tros
ha de fer cap a la casa
per a encendre la gran llar.
Quan el sol se n’hagi anat,
tancaré tota l’estança
per si aplega algun llop.
L’aventura de llegir
L’aventura de llegir
gens que es mostra més planera,
és joiosa i mentidera,
mai em porta perquè sí.
Cavalcant de ratlla en ratlla,
en un camp entremaliat,
com et diu que el sembrat
ha de ser molt més que palla.
En descobrir l’horitzó
i trobar riba sencera,
et penses que ja està fet.
Però aplega el gran secret
i vol posar la senyera
per si aquella és la raó.
Van guanyant les pors i set poemes més
14 Desembre, 2022 11:23
Publicat per jjroca,
Poemes
Van guanyant les pors
Amics i sabedors
com venen les pensades,
se n’entren a les cases
per a trobar els enyors.
Són temps entremaliats
farcits de mil promeses,
haurem només les festes
per a gaudir del grat.
D’ofici salvadors,
n’havem el cove ple
i més que ha no hi caben.
Convé que em distreguen
perquè no em trobo bé,
com van guanyant les pors.
Xerrar amb Llucifer
A la casa de l’oblit,
no calen ni finestres
ni esbrinen les recerques
de precs mal repartits.
Allí, han de venir
venturosos fantasmes,
com colpegen les canyes,
com em trauen del llit.
Espero poder ser
un home de miracles
per poder esbrinar.
A l’infern, he d’anar
quan em plau escalfar-me
i xerrar amb Llucifer.
Venturosa virtut
Venturosa virtut
qui em fas sabedor
de les meves mancances
i del meu demanar.
Han vingut les tenebres
a ocupar el dolç lloc
on sentia el calfred
més viu i enriquidor.
No em deixis a soles
per trobar la buidor
de les hores passades
ben plenes de coïssor.
I res més he de dir
si t’allunyes de mi.
El senyor aconsella
Al terrat, el guanya el fred
i s’entafora a les golfes,
amb quatre sacs de garrofes,
podria passar l’hivern.
Però el senyor aconsella
que és millor prendre la carn,
veig un moltó enfurismat
puix s’ha quedat sense esquella.
A la plana, quatre herbes
s’han posat el vestit blanc,
potser han començat la festa.
Veig el fred a la finestra
i li he dit que estic pensant
en encendre branques seques.
Pobrissó i innocent
A les voltes de Nadal,
qui tremola en el corral?
Les ovelles enfadades
perquè ha arribat el fred,
els ha dit un corderet
que li agraden les nadales.
Pobrissó i innocent
que poc sabrà de la vida:
Quan la festa és amanida,
algú perd l’enteniment!
L’ovella resta cansada
i plora sense caler,
en el cel, hi ha un corder
qui ha entrat per a fer estada.
On és el porc?
Si l’escalfor pren estada
i s’amaga dintre el foc,
en el poble hi ha l’enyor
quan la festa és acabada.
Botifarres i salsitxes
hem d’aprendre a l’engròs,
dieu-me: On és el porc
qui demanava set vides?
A la sala del pagès,
he vist gran olla ballant,
intentant guarir els cigrons.
Hi ha un infant fent somicons
enmig de la classe estant
amb quatre lletres i poc més.
Bon vent
L’any avança, prompte el perd
l’aplegar a una altra casa,
ens ha deixat un hivern
on el sol diu que es cansa.
Sense olives en el tros,
sense encendre la foguera,
la collita és ben lleugera,
els doblers volen del tot.
Però ens queda un got de vi,
el cridar de la taverna
i aquella bella promesa
qui s’enfada i m’ha dit:
Si prou prompte no ens casem,
aigua fresca i bon vent!
Caragol, prenent el sol
Caragol, prenent el sol,
com malfia de l’hivern,
sent nostre rei tan proper,
per què ens manca l’escalfor?
El misteri de la vida
és complicat d’explicar,
va ser un déu qui va deixar
una ment gens amanida.
Caragol, prenent el sol,
com demana primavera
per viatjar pel gran jardí.
Una rosa li ha de dir
que, tot i sent la primera,
encara no ha cap condol.
Portar l'estendard i set poemes més
08 Desembre, 2022 07:39
Publicat per jjroca,
Poemes
Portar l’estendard
En el palau reial,
dos nobles i un heretge,
com van patint del fetge
per no trobar setial.
Massa aspirants a joia,
un tresor ben petit,
com manca un bon amic,
només sobra cridòria.
El rei es lleva tard,
la reina va a la seva
i el príncep deixa dir.
Voldria saber qui
ha de fer la promesa
de portar l’estendard.
Un mal antic
Na Mariona diu que sí
i se n’oblida de mi.
Li he donat poms de flors,
a plena lluna, furtades,
n’hi havia de totes classes,
de tota mida i colors.
Na Mariona no m’estima
i es va trencant mon cor,
com sofreixo mal d’amor,
com la ràbia m’acoquina.
Na Mariona es va fent gran
i jo em vaig empetitint,
ha de ser un mal antic
d’aquells que fastiguegen tant.
Com obro els ulls
El gran incert i una pau lleugera,
em duu, com sempre, al regne del mai més,
he de trobar la bruixa sorneguera
qui m’atabala i em posa corprès.
M’omple de dubtes en paratges estèrils
on manta monstres em parlen de tardor,
un vent rabiüt m’endinsa al bosc
per a lluitar amb vells exèrcits.
Les branques seques demanant aigua
i un núvol gras qui no s’atura
perquè el viatge ha de ser llarg.
Com obro els ulls, estic cansat
de veure, encara, a una natura
qui pena prou i, de nou, s’enfada.
Deures de la pissarra
Cal esmorzar i obrir la finestra
per a saber si el sol ha de venir,
com bufa el vent, la tancaré de pressa,
cercaré branques, paper i un llumí.
Vora del foc, mentre el matí passa,
sento un corriol qui trascola pel carrer,
dolços minyons, la mare i un deler,
van, cap a escola, vestits amb mala traça.
Pantalons curts, la camisa de llana,
les mans gelades, van carrer amunt
per a encetar nova jornada.
A escola estant, la feina parada
amb molta lletra i un poc d’ensurt,
són aquells deures de la pissarra.
Només contalles de plegadores
És quan l’avi encén el foc
i esperem velles històries,
com van sorgint eixes memòries
sense cap pressa, a poc a poc.
No hi ha gegants ni cavallers
ni grans molins mourà el vent,
no hi ha festes ni casaments
ni paradisos on rau la gent.
Només contalles de plegadores
qui volen nuvi i no haver fred
quan el vell sol no les escalfa.
Olives negres, amb bona traça
van, ben endins d’un sac proper,
on dormiran per unes hores.
He demanat ser un heroi
He demanat ser un heroi
saltironant per la vida
puix Satanàs em convida
a romandre, per sempre, noi.
Com aniré a jugar
fins aplegar al reguer,
m’agrada ser mariner
sense haver-me de mullar.
He demanat ser un heroi
malgrat no trobar batalla
ni dormir, de nit, al ras.
Prefereixo un matalàs
d’aquells tan guarnits de llana
per a somiar ben cofoi.
Xerrant amb un fantasma
He passat fins a la mitja nit
tot xerrant amb un fantasma,
com no havia massa gana,
només enyorava el llit.
El fantasma m’ha parlat
d’aquell déu tan poca solta
que ni crida ni revolta
quan li porto pocs pecats.
Al castell de malentesos,
s’ha fet bastir una cambra
per a rebre els convidats.
Hi ha una taula sense plats,
una cortina de llana
i uns coberts prou malmesos.
Penant els dos
Na Mariona del meu cor
massa em crida, però és poc.
Li compraria sabates,
arracades de safirs,
però només vol un coixí
i un parell de flassades.
Els dissabtes al mercat
venen seda de la fina,
ella s’ho pensa, s’ho mira
i se’n va gronxant el cap.
Na Mariona del meu cor
mai demana estar casada,
només festejar li agrada,
així, anem penant els dos.
Les ganes de ser enlloc i set poemes més
01 Desembre, 2022 06:21
Publicat per jjroca,
Poemes
Les ganes de ser enlloc
Al déu qui em portà aquí,
he de demanar-li comptes,
les ganes hi són totes,
vull perdre perquè sí.
Quan era en altre lloc,
no calien promeses
ni curtes les empreses
ni capsa on posar l’or.
Al déu qui em portà aquí,
millor que no el molesti
perquè haurà un motiu.
Somio en altre niu
on la gran por no cremi
les ganes de ser enlloc.
En el racó madur de la incertesa
En el racó madur de la incertesa,
on tot esclata i resta mut,
he vist passar ma petita fermesa
cercant la pensa de l’aixopluc.
Escarafalls em porten a la vida
on tots somien en dolç anar,
el camí és ample no té ni enganyifa,
és costerut, es fa pesat.
He de trobar els meus amics fantasmes,
veïns de sempre, plens de buidor,
qui s’entaforen en golfes i armaris.
Estic cansat d’anar per mon petit calvari,
allí, on els homes somien amb pors
i s’entretenen bastint mil coses vanes.
He empaitat el meu amic fantasma
He de gaudir del to menyspreable,
potser culpable d’haver nascut,
encara sento el gran regust
que m’ha donat l'ésser culpable.
Com cada dia, em llevo i la peresa,
qui s’entafora dintre del llit,
em diu que soc escanyolit,
de poca llei i gens profeta.
Com vaig a peu, sovintejo les herbes
qui s’esvaloten en ser a prop
i que se’n riuen d’aquesta minsa traça.
He empaitat el meu amic fantasma
qui plora, trist, perquè no haig por
ni sé estimar les seves malifetes.
La fulla plorava en ser a la tardor
La fulla plorava en ser a la tardor,
deixarà sa casa de dalt l’alturó.
Pobre fulla vella de caire conscient,
anar per la vida poc que li ha fet goig,
ha passat del verd al marró i al roig
tot i maleint el ferotge vent.
La fulla plorava en ser a la tardor,
cansada, descansa enmig del camí,
espera, amatent, que algú la trepitgi
sense dir-li res, sense compassió.
Albira un nou món on no hi ha tardor,
on un vent suau, sovint, l’acaroni,
espera que, algú, un cop se n’adoni,
li doni fermesa i un futur millor.
En el racó preciós de l’infinit
En el racó preciós de l’infinit,
allí, on comencen les noves meravelles,
he de recloure’m mirant les mil estrelles
que han de brillar de dia i de nit.
No trobaré la dèria dels tambors,
ni el to feixuc de grans esquelles,
no hauré ramat menat per cent pastors
ni reietons eixint de les tenebres.
En el racó preciós de l’infinit,
dormiré, a gust, després d’empresa vana
complint l’eterna fugida de l’absurd.
Deixeu-me anar, car, ara, ja no puc
volar corprès ni endevinar la fama
per descobrir a quin déu he traït.
Albirar el regne dels meus avis
Amor, amat i tot és pertinença
car soc a un món estèril i feixuc,
us contaré on haig el meu maluc
per si ens manca la meva fortalesa.
Per albirar el regne dels meus avis,
he segrestat mon cos a la muntanya,
he de restar on el silenci m’escampa
per a lliurar-me a mans de petits savis.
Per perllongar aquesta vida eterna,
em faig heroi del vici i la fortuna
fins descansar un cop a cada segle.
He de menjar el pa amb oli i pebre
i deslliurar-me, d’aquella enclusa,
per volar alt seguint aquella estrella.
Noves empreses
Per prendre un glop de la beguda dolça,
he manllevat fortuna i tradicions,
assedegat per oblidar els turons,
per cercar, a prop, la darrera resposta.
Anar, begut, de nou al cementiri
per saludar amics i coneguts,
han de venir els dies més rabiüts
per fer-me fora de l’estimat seguici.
He de restar, oblidant promeses,
ben assegut, amb un futur incert,
tot esperant recaure en el meu vici.
Ofegar amb vi no és sacrifici
i com em plany seguir despert
mentre s’acosten noves empreses.
Mentre va entrebancant
Amics i coneguts
pendents de l’improperi,
haver el poc senderi
d’aquells nobles eixuts.
Cansats de batallar
amb poble baix i tropa,
pensant amb la revolta
que els portarà el guanyar.
De dalt del cim estant,
m’ho miro cada dia,
al vespre, en fer-se tard.
Esbrino el disbarat
puix va a la gosadia
mentre va entrebancant.
La tardor s'endú la brisa i set poemes més
22 Novembre, 2022 06:19
Publicat per jjroca,
Poemes
La tardor s’endú la brisa
Com les roses del jardí,
avui, han la cara trista,
la tardor s’endú la brisa
i el vent es fa mesquí.
En el bosc, tots els bolets
van presumint d’eixerits,
han de saber que enemics
ens vindran de mala fe.
I les fulles de figuera
s’assequen i es van marcint
deixant les figues plorant.
Com el temps va endavant,
es va lliurant al neguit
amb carona riallera.
Noves vacances
Poseu-me pau a la vall,
blanca neu a la muntanya,
demaneu-li a l’aranya
que s’amagui del bon fred.
Com les mosques tafaneres
se’n tornen al paradís,
es van allargant les nits
mentre s’escurcen els dies.
A l’escola, hi ha mancances
i dèries per no saber
com es fa l’arrel quadrada.
On haurà restat la fada
qui demanava poder
encetar noves vacances.
La pedra parla amb el riu
La pedra parla amb el riu
que ni l’escolta i passa,
on trobarà la sabata
que quasi feia de niu?
La pedra, que és molt sabuda,
perquè mai demana pa
potser un dia tornarà
més petita, més eixuta.
La pedra parla amb el sol
i amb un núvol prou distant
qui no tragina pas aigua.
La conversa esdevé maula
perquè amb pressa massa van
per a caure en el gran sot.
M’agraden totes les passes
En el batec de les hores,
quan els somnis són a prop,
com sento aquella escalfor
qui em demana restar a soles.
Presidint el gran infern
hi ha el ric i la mestressa,
quan l’angoixa quasi pesa,
l’alegria com es perd.
Puix tornem a la batalla
sense armes ni enrenou,
per treballar prou debades.
M’agraden totes les passes
quan viatjo cap al pou
observant a la canalla.
Faig renec
Aniria, per anar,
a una terra ben llunyana,
benvingut a la lleganya,
a les hores de somiar.
Cavaller sense cavall,
milhomes sense aventura,
la tenebra em procura
quatre sopes amb un all.
I aquell pa tan ressec
que em donen tots els divendres
en ser l’hora de plegar.
El forner ho deixa anar:
maleït perepunyetes
qui es complau quan faig renec.
Dolç allitar
Haig uns monstres melangiosos
anant d’aquí cap allà,
mengen carn, llencen els ossos,
mai arriben al guanyar.
Es lleven de bon matí,
dormen a la migdiada
i, quan demanen la paga,
apleguen sempre al gran crit.
Haig uns monstres melangiosos
qui procuren oblidar
les empreses matusseres.
Espero trobar el seu regne
per si em plau dolç allitar
i finir al cel dels dropos.
La gran guerra
Potser l’amor em porti a la juguesca
de fer ben poc i no pensar,
he de donar, al cos, la festa
de no pertànyer al dolç callar.
Anar desfent promeses i encanteris,
somiar despert, després somiar
en paradisos talment eteris.
No he de dir que, en el vagar,
vindran a veure’m àngels i dimonis
per si mon ànima he d’oferir.
Porteu-me, ara, fins al millor finir
mentre s’allunyin les joies i desoris
puix la gran guerra no he de lliurar
per conquerir regnes estèrils.
Un dia gris
Com parlo poc no vendré massa cosa
perquè s’esmuny la força de la sort,
talment hauré un pensament tanoca
per a obtenir les més minses raons.
Serà precís cremar totes les naus
per si demano, algun dia, viatjar;
estic confós, m’agrada el treballar
a poc a poc, com a mi m’escau.
Deixeu-me un món on manquin els fantasmes
i les ventades siguin ben lluny
puix no estic fet al gronxar de les fulles.
Un dia gris, porteu-me les despulles
per a encabir-me on tot s’esmuny
a lloms de renys i noves malpensades.
Ens toca l'oliva i set poemes més
14 Novembre, 2022 12:04
Publicat per jjroca,
Poemes
Ens toca l’oliva
A l’hora primera,
quan el sol aguaita,
em llevo, de pressa,
per si el pare crida.
Avui, com ha dit:
ens toca l’oliva,
el fred no convida
per a ser l’amic.
La llet com fumeja,
en el bol estant,
esperant el pa.
És dur el passar
fins que va avançant
un sol sense treva.
A l’escola, la lliçó
A l’escola, la lliçó
amb un mestre exigent,
arribarem fins a cent
tot comptant de dos en dos.
La pissarra ben pintada
i un guix fent les cabrioles,
quant llargues que són les hores
fins que aplega la vesprada.
En el mapa, veig els rius,
les depressions, les muntanyes
amb terres inconegudes.
Vaig pensant amb les erugues,
amb mosquits i les aranyes
esperant el nou estiu.
En el petit dubte
En el petit dubte
del gran desconcert,
com la ment es perd
per trobar un reducte
on passar l’hivern.
El cel com s’apropa
i perd la raó,
va perdent calor,
voldrà fugir d’hora
cap a altres llocs.
En el petit dubte
com em bull el cap,
em té segrestat,
li prego que mude.
Un ou saltironant
He demanat per dinar:
una sardina torrada,
que estigui del tot salada
puix la vull ben remullar.
Amb un ou saltironant,
ben dintre de la paella,
vagi l’oli d’olivera
regalant-li el seu encant.
Una tomata collida,
un capvespre, en un hort
on el pagès la criava.
El pa sigui de torrada
amb un vi negre de cor
que no conegui la mida.
Aprenent de bon pastor
Les ovelles del meu amo
mai es cansen de belar,
pel matí han de començar
i no aturen si ho demano.
Aprenent de bon pastor,
cada dia ho deixo anar,
la feina de rabadà
m’agrada quan fuig el sol.
Com m’estimo els de dalts
quan senyoreja la pausa
d’aquell vent enfurismat.
Vaig resseguint el ramat
amb un ca que mai es cansa
de guaitar-me d’amagat.
En viatges a la lluna
En viatges a la lluna,
he trobat homes de bé,
algun pobre que també
voldria haver una engruna.
Allí, estan bocabadats
en veure una tomata,
un bocí de pastanaga
i un pa del tot torrat.
En viatges a la lluna,
m’he tornat un xic ateu
per no trobar cap església.
Enyoro la regalèssia,
les eixides d’anar a peu
fins aplegar a la llacuna.
Les hores toves
Poseu-me pa i hores dolces
per a avançar sense fruitar,
estalvieu-me el gran pensar
que finirà en aplegar a les noses.
Vaig, com diria, un poc perdut
esperant trobar encanteri,
és un viatge sense pretèrit
amb llarg present i futur curt.
Poseu-me pa i hores dolces,
el gruix poder d’anar endavant
per a conquerir regnes estèrils.
Eixirà el sol, pesi a qui pesi,
mentre tardor anirà plorant
fins que apleguin les hores toves.
Els fantasmes han marxat
El fantasmes han marxat
ben tips de sentir campanes,
els minyons menjant castanyes
diuen que els poden fer mal.
Massa ànimes de la vila
se n’han tornat decebudes,
han fet pors i pampallugues
a minyons de totes mides.
Els fantasmes han marxat
emportant-se nostres somnis
al regne de la foscor.
No he de ser bon lluitador
i he de passar com qui trobi
un reclau prou oblidat.
A la recerca del mai més i set poemes més
07 Novembre, 2022 05:50
Publicat per jjroca,
Poemes
A la recerca del mai més
A la recerca del mai més,
és on perdo l’esperança;
voldria una vida franca
ben mancada d’interès.
Massa empreses per a fer
en una vida galana,
manta homes van amb gana,
menjaran vint cops al mes.
A la recerca del mai més,
he trobat prou desventura
per a perdre la il·lusió.
Amb un cavall de cartró,
qui no prova l’aventura
per si la sort esdevé?
Vora la riba
El meu anar per terres solitàries
em porta, al cap, oblidats pensaments,
és un desig lliurar-me de la gent;
quan et fas vell, lluites prou debades.
En el camí que va vora la riba,
hi ha un arbre gran cansat de batallar;
de les cinc branques, una li van tallar
o va ser el vent o una mà enemiga.
Algun capvespre, quan gronxa el llebeig,
voldria ser a prop de la plaça,
allí, on els homes parlen de mala traça
i manta joves demanen safareig.
Però, sabeu, el déu no el convida
i ha de morir, lligat, vora la riba.
La jove marieta
En un racó preat del meu jardí,
he vist plorar la jove marieta,
tal com ho fa diria puix és inquieta
i aplega prompte, potser de bon matí.
Estima el sol suau de la tardor
quan van les fulles del tot emmalaltint,
les aventures reposen al coixí
d’aquell cuquet gasiu i somiador.
La marieta es vol posar arracades
per si li plau, un dia, festejar
o veure els nins quan són a l’escola.
Si pensa un xic de segur que no ho prova
per si un maldestre decideix endrapar
i la fereix en cercar-li les ales.
En el bell mig
He decidit marxar del cementiri
per veure amics que, allí, han de restar
fa massa dies que volia anar,
però el dubte ha fet que me n’oblidi.
Allí, hi ha rics, pobres de tota mena,
algun pagès qui voldria eixir;
un somiatruites, un dia, li va dir:
Com no has vingut a veure la pomera?
Hi ha pomes grosses, dolces com les d’abans,
i són a punt per omplir la cistella,
haurà despesa per passar mig hivern.
En el bell mig, es gronxa el xiprer
per a anunciar com el vent el brandeja,
el vent ferotge que arriba dels de dalts.
Menjar per la cara
Sense força ni parany,
la vida passa lleugera,
és una lluita planera
que es va perdent amb els anys.
Us comento que he de ser:
un guerrer amb esperança,
lluitaria a la França,
molt més lluny no ha de ser.
Amb cuirassa i espasa,
al damunt del meu cavall,
he perdut manta batalles.
La meitat van ser pactades
per quatre cebes i dos alls,
no he menjar per la cara.
Ni enveja
El millor dels meus amics
ha setanta primaveres,
planta, a l’hort, les cols i cebes,
per dinar, mai falta el vi.
Són les tardes de cafè
ben amables i afeblides;
fan negocis, sense mides,
un pagès i un sabater.
Menteixen més del que parlen,
mai arribaran al tros
perquè viatgen descalços.
De diners, tres matalassos
amb dos trens de plata i or
ni enveja fan als altres.
Al corriol de les mancances
Al corriol de les mancances,
he trobat nou enemic
ni escolta el que li dic,
només demana guanyar-me.
Som pobres i pelegrins,
cansats de cercar fortuna
a la terra, a la lluna,
al defora i al de dins.
Al corriol de les mancances,
havem feina per a fer,
però mai l’han de pagar.
Com endrecem el mirar
per a aprendre a quedar bé,
som topinets sense nanses.
Les gallines del corral
Les gallines del corral
totes tenen il·lusions:
estimar el gall,
pondre els ous
i eixir a passejar.
Però aplega el Nadal
i l’amo demana festa,
la desgràcia es manifesta
i alguna perdrà el cap.
Les gallines del corral,
ara, viuen entre pors;
on han perdut els amors,
la joia de festejar,
quan van avançant les pors?
Vivia la incertesa i set poemes més
01 Novembre, 2022 05:01
Publicat per jjroca,
Poemes
Vivia la incertesa
En el racó florit,
vivia la incertesa,
havent massa peresa,
pregava per l’oblit.
En planes i alturons,
vivien les savieses,
porugues i malmeses,
sense atendre a raons.
Vivint en el mai més,
demano a un estèril
que em doni solucions.
Els pensaments són bons
i esbrino, en el pretèrit,
trobar gran interès.
A l’hora de dormir
A l’hora de dormir,
quan fugen els dimonis,
els cecs demanen ser ornis,
però no ho han d’aconseguir.
Com haig un somni emprat,
m’allito i entaforo,
si, prou sovint, no ploro
trobaré l’entrellat.
Vestit de mariner,
demano una nau
ben dolça i glamurosa.
M’agrada el color rosa
perquè és com m’escau,
em porta a ser proper.
Herois sense fortuna
Amics i tafaners,
herois sense fortuna,
gronxant al damunt l’escuma,
ballant a coll-i-bé.
Bells monstres diminuts,
ben plens de l’encanteri,
haveu el poc senderi,
sou minsos i rabiüts.
Encetem el pica-pica
en els més tendres pins
quan no hi és la marona.
Però l’hora més bona
arriba al nou finir,
passeu a l’altra vida.
Aprendré prompte
Segueixo, avui, la desventura
de qui procura esdevindre rei,
aquell vell déu com em procura:
fer-me amic, donar la llei.
Viuré al ras, aprendré prompte
que el qui mana és el senyor,
trobo el silenci i la paor,
passo la nit, esdevinc pobre.
Haig un setial, sota d’un arbre,
guarnit de roses i de clavells
que m’acompanyen fins que es cansen.
Després, els llums com amistancen,
sovint, es cansen, sóc passerell,
pregant per ser un xic amable.
Estar cansat
I, mentre dormia, somiava
ser un home un altre cop,
prefereixo ser un soc
i gaudir del temps que passa.
Sense oprobis ni demandes
passo el mesos sencers,
no haig ràbia ni interès
ni sofreixo les mancances.
Però un deu entremaliat
em posa al damunt d’un món
on governa el sacrifici.
El pertànyer a aquest vici
d’endevinar les raons
per deixar d’estar cansat.
Dolç pensar
Suposo que ja sabeu
que, enmig de tants fantasmes,
ni m’espanten les aranyes
ni m’agrada l’anar a peu.
El viatjar, ben assegut,
és una empresa profana,
em convida a la desgana
per tornar-me ben eixut.
Vianant de velles terres,
com demano el descansar
sota d’un arbre, a la riba.
Veure el riu com em convida
a haver un dolç pensar
tot fugint de les tenebres.
Humans perduts
Em plau saber
que, lluny de la rosada,
el goig ni es cansa,
es troba bé.
Humans perduts,
a lloms de la infantesa,
em fa peresa
tornar al remucs.
La vida és
concisa i agradable
sols per a uns quants.
Som els cristians
qui hem de ser culpables
per haver fe.
Buida l’ampolla
I ve, llavors,
la dolça complaença,
perdre la pressa,
fugir les pors.
Però, a l’instant,
la joia com es perd
per tornar a ser
com era abans.
Buida l’ampolla,
cerquem que, una altra,
ocupi el lloc.
Begut del tot,
he de cercar lloança,
però és ben folla.