Les fruites de la pomera i set poemes més
01 Setembre, 2023 05:27
Publicat per jjroca,
Poemes
Les fruites de la pomera
Les menges del poble amic:
xocolata i pa de pessic.
Les fruites de la pomera
són ben bones d’esguardar,
de segur que han de restar
d’una verdor sense treva.
A la taula, haig un plat;
en el foc, una paella,
ella és petita i negra,
es crema de tant en tant.
Poso l’ou, la botifarra,
les patates del meu hort,
la vigilo ben a prop
per si engega mala cara.
Oferiu-me una avantatja
Caminant sense camí
i país sense drecera,
hauré perdut la bandera
que onejava pel matí.
Sent un home saberut,
avanço sense penell,
haig la ment sense atuell
per saber que m’he perdut.
I vosaltres, què em dieu
de la llibertat llunyana
qui ens vol tornar a la cova?
Si em voleu posar a prova
oferiu-me una avantatja
per si albiro fer-me déu.
Demano sense obtenir
Demano sense obtenir,
em planyo per no saber,
cerqueu altre mentider,
el guanyar no és per a mi.
Si la vida m’amistança
amb el creure i el pecar,
us demano: Vull anar
on vol reposar la gràcia!
Massa anys per a ser alegroi
i beure sense atura
fins a trobar el gran encís.
El meu temps és fonedís
i vaig cercant l’aventura
per si, un cop, em torno noi.
Planyo pel dejuni
Us podria comentar
tot un seguit d’avantatges:
Com ja soc a les acaballes,
la ràbia em vull emportar!
Sent vehement com un sidral
només tracto amb coses vanes,
menjo pomes i maçanes,
la tria ben poc em fa.
Amatent de l’infortuni,
de la vida, segrestat;
esmerço el castell dels somnis.
A la meitat dels oprobis,
de segur, que no he tornat
perquè planyo pel dejuni.
Cavallers i nobles dames
Cavallers i nobles dames
tots corpresos per l’ensurt
com el món és tan poruc,
tan refet a posar flames.
Aventures de dissabte
sota un sol qui ja s’allunya,
haurà parlat amb la lluna
i se’n va més prompte al catre.
Cavallers i nobles dames
el nou ball és encetat
amb balladors de primera.
Mai la dolçaina els espera,
ella puja a la ciutat
emplenant carrers i places.
Remenant la cua
M’alimenta la il·lusió
mentre recorre el meu cap,
he de ser eixelebrat
fins que aplegui la raó.
En somiar a les teulades;
com observo, amatent,
que, si faig de pretendent,
la meitat són males cares.
La segueixo mentre passa
tot i remenant la cua
fins que aplego al seu terrat.
Com l’amor ja m’ha deixat,
com s’enfada amb la lluna
qui se’n burla fins a l’alba.
Passa alegre i canta el ser
Passa alegre i canta el ser
quan ix aigua de la sínia,
un follet qui calla i mira,
oblida on hi ha el desert.
L’aigua avança melangiosa
sense fer massa enrenou,
al de dalt, un sol que cou
una síndria massa tova.
Tan alegre canta el rec
fins que el terra me l’amaga
delerosa de la set.
Com se’n riu el jardinet
fins que s’acosta qui talla
quan esmerça condiment.
Em comenta el mussol
Em comenta el mussol
com li agrada restar sol.
Presidint la vella branca,
d’aquell pi vingut a menys,
veu la lluna com regeix
fins que el sol porta l’albada.
Per demanar ratolins,
per tenir una sargantana;
de segur que la setmana
es va perdent pel camí.
Al de dalt del molí vell,
ha posat branca i palla,
com s’estima aquella cambra
on cap somriure sembla lleig.
Captivat per la temença i set poemes més
23 Agost, 2023 08:34
Publicat per jjroca,
Poemes
Captivat per la temença
Captivat per la temença
passo dies d’escalfor,
hi ha un sol empipador
que encara no porta pressa.
Els núvols passen distants
i el no fer res s’encomana,
he de ser d’una nissaga
qui, a cops, està plorant.
Com demano la tardor,
cada matí, quan em llevo
d’aquest llit on vaig suant.
Diria que, mentrestant,
vaig pensant que ja navego
tot fugint de la paor.
He gaudit del dimoni
A temps, us podria dir,
amics de la batalla,
que he manllevat la palla
per si puc fer-me ric.
Diria que els diners,
de sobte, s’entaforen
a la casa pairal.
Esperant vent de dalt
ni el volar ho proven,
són covards estrafets.
A temps, us podré dir
que em domina un vell somni,
he gaudit del dimoni
qui és distret sense fi.
Vora del formiguer
Captiu del meu pensar,
he guanyat l’espardenya,
m’agrada anar a la grenya
i sofrir d’amagat.
Aventures lleugeres
d’empaitar les formigues,
les grasses, les primes,
totes ben tafaneres.
Vora del formiguer,
com veig tot l’enrenou
des que el sol fa arribada.
Veig com la més atrafegada
voldria traginar un ou,
però no podrà ser.
Reclau fosc
Cansat de no fer res,
jagut al cementiri,
demano haver un bou viu
d’eixir un cop al mes.
Però aquest petit déu
no està per al negoci,
he de trobar altre soci
poc lligat a una creu.
Passejar pel gran bosc
per mirar la claror
de la lluna encisera.
Es fa llarga l’espera
i esdevinc somiador
en aquest reclau fosc.
A la taula dels déus
A la taula dels déus,
s’enceta la juguesca,
s’acomiada la festa
quan parlen dels hereus.
Ni el desig de menjar
ni el de guanyar la batalla,
són servents de la manca
de sentir-se estimats.
De vegades, s’obliden
del fet de no glatir
i baixen a la Terra.
Diria que la desfeta
és a punt per a eixir
quan s’acosten i miren.
Amb estris adients
Amics de la temença
em sento satisfet
per ésser un homenet
recercant la saviesa.
Amb estris adients,
aniria a la festa,
però no haig fermesa
i visc entre la gent.
Amb un crostó de pa
i el vi de la verema,
preparo un bon sopar.
Després, em deixo anar
a cercar la drecera
que arriba prop la mar.
Que passi aquest estiu
A prop, vora del riu,
dessota un sol que crema;
somio en la festa
quan tot era ben viu.
Les nobles margarides,
les formoses roselles,
les roses ben vermelles,
les herbes sense mida.
A prop, vora del riu,
plora la cadernera
qui ha perdut son niu.
Que passi aquest estiu,
que vagi a la seva,
que oblidi els pobres vius.
Endevino les ombres
Amics i tafaners
no em féssiu la contalla,
la mosca com badalla
endevinant el fred.
Les tardes de l’estiu
dessota una olivera,
com va fugint la pressa
amb pensament altiu.
Endevino les ombres
desplaents del meu cor
com, de sobte, s’acosten.
Van eixint els vells monstres
qui porten pobra por
captaire de ses obres.
Demana mudes i set poemes més
15 Agost, 2023 11:24
Publicat per jjroca,
Poemes
Demana mudes
Avui, somiaré
amb terres llunyanes;
amb penses profanes,
no vull plorar més.
És el meu averany
esquerp i lleuger,
anar pel carrer
i sentir-me estrany.
Les passes perdudes
m’han dut al gran bosc
per xerrar amb els pins.
Ho faré a l’endins
d’aquest poruc soc
qui demana mudes.
Li parla d’un rei
Enmig del jardí,
la jove poncella,
tan dolça tan bella,
tan feta al dormir.
Per tal de somiar
demano més hores,
les voldria totes
no sé si ho tindrà.
Un dimoni jove,
posat prop l’orella,
li parla d’un rei.
És de bona llei
i cerca promesa,
la vol d’aquell poble.
Passaran els anys
Passaran els anys
per aquesta terra
i posaré treva
als petits paranys.
Homes pobrissons
han fet mal negoci,
van haver un soci
farcit de raons.
Va retornar el sol
a omplir la vall
de falles ben noves.
Van voltar les rodes
quasi com abans
per retornar al moll.
Aquest disbarat
El pare pagès,
la filla badoca;
és el món que toca
viure en aquests temps.
Van aprendre poc,
tot i anant a escola,
no hi havia ploma
per a escriure un mot.
Han passat els temps
i tot s’ha tornat
un xic més amable.
No veig cap culpable
d’aquest disbarat
gasiu de saber.
Acota el cap
El poema com m’espera
a l’enmig de la rialla,
és un maldestre canalla
qui demana anar a la seva.
És a la segona estrofa
quan agafa compassió,
ratllaria de debò,
però la pensa ho nota.
Avança el poema vell
entre planes i alturons
per a arribar a la mar.
Allí, troba un dia clar
i, sense massa raons,
acota el cap i es perd.
Manta plorades
Amb catorze batzegades,
he d’omplir aquest paper,
és un viatger proper
qui no demana comandes.
Al dessota del gran om,
he vist la gràcil promesa,
ha la galta ben vermella
per pensar amb il·lusió.
Amb catorze batzegades,
acabaré aquest camí
que em portarà fins al somni.
Ha de ser que el meu dimoni
ha el cutis massa fi
i enceta manta plorada.
Abans de caure al foc
Em plau saber,
amics de sant Antoni,
que haig altre dimoni
pendent del meu voler.
Ens barallem,
quasi sempre, a les fosques
per tres o quatre coses
que ni aconseguirem.
I dalt de tot,
se’n riu el Creador
qui escolta nostra queixa.
Guarnits amb la feblesa,
farem un pecat o dos
abans de caure al foc.
He de viure entre una gent
Na Mariona del meu cor
diu que ha penes d’amor.
Com em llevo, cada dia,
amb el deure insatisfet,
quasi soc un homenet
amb la paciència amanida.
L’he mirat, enamorat,
com es posa l’espardenya;
es pentina pèl i grenya
per poder anar al mercat.
Del meu desig, soc cofoi;
de la resta, un inconscient,
he de viure entre la gent
qui no sap que em torno boig.
Manta de nits i set poemes més
07 Agost, 2023 19:39
Publicat per jjroca,
Poemes
Manta de nits
Doneu-me pa i un tall de cansalada
puix,llevat d’hora, soc pres de la gran fam;
en mon carrer, no ha quedat cap rata
puix hi ha un gat qui corre com un llamp.
En el corral, un boc i quatre ovelles
qui ensems demanen que aplegui el pastor,
els portarà una gràcia de les seves:
manta de nits, algun cop de bastó.
Però el suporten perquè els porta al prat
on el cruspir és un plaer cofoi
i el passejar és la joia dels déus.
De tant en tant, esdevenen les creus
totes vestides de ràbia i d’udols
d’aquell vell llop qui espera tenir-ne part.
La pena viatja amb mi
L’estimo de bon matí
quan travessa aquesta plaça,
duu ben neta la sabata
i un mocador del més fi.
Quan els arbres es desperten
tot anunciant la tardor
com m’endinso en l’amor
si les ganes em conviden.
L’estimo de bon matí;
al migdia, com l’enyoro
perquè em sento decebut.
Li ofereixo l’aixopluc
dels meus llavis mentre ploro,
la pena viatja amb mi.
Cent racons
També voldria dir,
cansat de mes misèries
que estimo les platxèries,
el riure i un bon vi.
Puix passo per carrers
prou buits en ma infantesa,
havia la conversa
amb amics sorneguers.
Algun d’aquells, ben mort,
descansa, en el cementiri,
al darrere d’unes flors.
Com m’agraden les remors
qui, buides del gran sacrifici,
van emplenant cent racons.
Havent dinat
Tot just, havent dinat:
els nou plats i les postres;
oblido on són totes
les mosses que he estimat.
Acabada l’escola,
demanaven vestits,
uns nuvis eixerits,
haver llar i cassola.
No cal dir que, les maques,
ben prompte es van casar
amb mossos de la vora.
Les altres fan la roda
per poder-lo trobar
i per fugir de les nafres.
Poseu-me en el llistat
Poseu-me en el llistat
dels pobles miserables,
com em sento culpable;
quasi mai, he guanyat.
Empassat per la feina,
en el pou romandré;
a l’estiu, poca fe,
no preciso ni eina.
Poseu-me en el llistat
dels porucs perdedors
qui mai hauran un regne.
Per menjar, ni vull perdre
i, quan vingui la calor,
romandré entaforat.
Farcint penes
A la riba de la mar,
hi ha una princesa;
no parla ni es fa l’ofesa,
però escolta i vol somiar.
Ha un heroi, que és un guerrer
enfeinat en mil batalles;
cada dia, ha pensades
puix va guanyant: poc o res.
Ha visitat altres terres
on hi havia plata i or,
bells palaus de totes mides.
Amb tantes persones riques,
com vol ser un guanyador;
va assolint i farcint penes.
Mitja baldana
El gegant, qui viu amb mi,
com crida a les hores baixes,
com em mostra aquelles cases
que mai més he de tenir.
És un monstre carallot,
mal vingut i poca pena,
com se’n riu de ma condemna
a restar amb poca sort.
De vegades, ens planyem
i forcem una amnistia
per a acabar la setmana.
Amb un plat, mitja baldana
i una tomata fregida,
ens mirem i consolem.
Fan bugada
Un jardí amb poques flors
i una cambra silenciosa,
un estiu sense cap nosa
d’amigots i aduladors.
La fortuna de saber
que, quan la bossa és lleugera,
no cal pàtria ni bandera
ni un lloc on haver fe.
Matinades amb estels
i la lluna s’acomiada
per la banda del castell.
No cal ni fer mala cara
quan ens prenen el penell
tot dient que fan bugada.
A la festa de les flors i set poemes més
01 Agost, 2023 09:14
Publicat per jjroca,
Poemes
A la festa de les flors
A la festa de les flors,
n’hi havia de tots colors.
Com delien les abelles,
sense atura, traginant;
les mirava un estadant
amb prou son a les parpelles.
A la festa de les flors,
mai falta una marieta
ben callada, mudadeta,
preparada per al mos.
I un cuc escanyolit
com s’enfila per la tija,
hauria d’haver bona mida,
però el créixer l’ha traït.
S’està acomiadant
Manta barques, en el port,
totes grinyolant alhora;
estar amarrades no els prova,
no els dona bona sort.
Els pescadors es fan vells,
la pesca esdevé minsa,
poca joia els convida
a comprar nous atuells.
Manta barques en el port;
al damunt, una gavina
qui s’està acomiadant.
Com l’està guanyant la fam,
haurà de buscar la vida,
lluny de casa, en altre lloc.
Fa temps que prega
El pagès ha comprat pa,
la tomata, la sardina,
quatre ous ben endreçats,
en tindrà per a tot el dia.
Les olives són al tros
tot penjant de l’olivera;
demanen un xic de sort
fins que arribi primavera.
La collita ha estat lleugera,
han guanyat els benestants
i nostre heroi s’acoquina.
Compraré altra sardina
per a anar omplint el plat,
al bon Déu, fa temps que prega.
Prega al cel
Em comenta la formiga,
cansada de traginar,
que un soldat la va enganyar
tot dient que no era amiga.
El sol crida el formiguer,
la guàrdia com es desperta;
es va fent una filera
per traginar en un moment.
A la vora, queda palla;
un xic més lluny hi ha la fulla
d’aquell arbre ple de son.
Va voleiant un colom
i la formiga, poruga,
prega al cel i després calla.
El paradís és enllà
La perera està cansada
puix el fruit ha estat galdós;
ha treballat, amb bon sol,
a mercè de la ventada.
El pagès n’era conscient
i li donava la menja,
però el deure l’ofega,
com es mostra penitent.
Només espera l’hivern
per si li escapcen la branca
i la deixen descansar.
El paradís és enllà
fa olor de fusta cremada,
un reclau on no hi ha encert.
Campana a mida
Si em toca, avui, morir-me;
haig el recompte fet,
un deure insatisfet
per tal de recordar-me.
M’emportaré les ganes
per si trobo un recer,
tampoc cal que m’escanyes,
més feliç avanço més.
Si em toca, avui, morir-me;
comenteu-li al mossèn
que engegui la petita;
és una campana a mida,
alegre i innocent
qui pregarà en trobar-me.
Acabo de saber
Acabo de saber,
dolça estimada meva,
que guanya la saviesa
quan es troba al carrer.
Puix tant he de ballar
que empraré sabates,
de roges, unes quatre
per si les cal emprar.
Acabo de saber,
reina de melangies,
que tot ho he de callar.
En un saber estar,
m’he proposat dos dies
per a trobar l’encert.
Algun llop
El clar país i estreta la conversa,
com cadascú trafega per ser enlloc
puix he deixat, fa temps, la jovenesa;
em plau la pau, em tiba el cor.
Amics perduts en guerres estrafetes
on pledejaven per a ésser guanyadors,
passen els anys, s’obliden els amors
per a romandre captius en nostres terres.
I res em plau com un xic de saviesa
en ample banc dessota del vell om
qui ens escolta i calla per la pena.
Res he de dir quan envejo tothom
qui vol un sol que grimpi a la serra
on s’endevinen ovelles i algun llop.
En el poble del costat i set poemes més
23 Juliol, 2023 17:51
Publicat per jjroca,
Poemes
En el poble del costat
En el poble del costat,
fins el vi és més barat.
Com que el batlle és un senyor,
un cop o dos per setmana,
agafa el tren i proclama
que ha d’anar a comprar or.
En el poble del costat,
les senyores són galanes
i aprenen a cosir.
Altra cosa, no puc dir
puix parlaria debades
sense rebre cap bondat.
La resta, deixeu-ho anar,
no guanyen per no gastar.
Va tornar
Mon amor ha de tenir
les seixanta primaveres,
no es queixa de les primeres;
de les altres, no ho pot dir.
Va trobar un home ric,
la va dur a la ciutat,
va conèixer un veïnat,
era maldestre i poc amic.
Un mal dia va passar
que aquell home, tan amable,
va cercar un altre niu.
Amb un futur ben aspriu,
va tornar per a pertànyer
als qui vam ser ensarronats.
Van eixint rierols
Com el núvol que s’afina,
vol deixar a la boirina
i pujar al capdamunt.
Allí, l’espera, a punt,
una fresca matinera
amb una dolçor encisera.
El núvol, del tot corprès,
és al moment de plorar,
la muntanya no l’ha ofès,
però ell es deixa anar.
I van eixint rierols
qui baixen amb molta gresca,
de moment, no porten pressa
i van jugant amb la pols.
Un llogaret tranquil
Un llogaret tranquil
on ni el temps espera;
com porta, per bandera,
un somni eixerit.
Allí, canten ocells,
un esquirol els mira,
un núvol qui sospira
sense joies ni anells.
Un llogaret així
demana tou silenci
i la dolçor d’un vent.
Sent pobre i innocent,
li he demanat que pregui
puix no me’n vull eixir.
El ruc qui delera
Com la sínia canta
mentre plora el ruc;
en un temps eixut,
com ix l’aigua clara.
Veig les tomateres
demanant al sol
que apaivagui el foc
puix venen les cremes.
Una albergínia,
amb el rostre altiu,
voldria la festa.
El ruc qui delera
prega que l’estiu
duri menys d’un dia.
He vist una casa
Altrament, us dic
dolça enamorada
que he vist una casa
en el barri antic.
Allí, hem de posar
una cambra fresca
amb una finestra
i un bon aixovar.
La cuina la vull
d’aquestes de llenya
on cremi un bon foc.
Per demanar un poc:
una pedra fresca
vora del gran trull.
Les hores inquietes
Sota d’un fanal,
dues joves poncelles,
troben meravelles
dessota i de dalt.
Com volen haver
un vestit de fil:
blanc amb un xic gris
per ballar al carrer.
Les festes comencen
dissabte vinent
i cal ser a la plaça.
El desig com passa
mentre van creixent
les hores inquietes.
El pecat em pot
Com la menja em convida
a sentir-me malament,
la taula té un parament
amb cent plats de tota mida.
El metge em recomana:
una dieta ben lleugera,
un plat verd per bandera
sense conill ni baldana.
Però el pecat era fort
i enceto el primer plat
amb una rialla estrafeta.
Vindrà a fer-me la punyeta
un pernil entremaliat
qui va néixer a la cort.
Quatre mosques i un enciam
14 Juliol, 2023 17:56
Publicat per jjroca,
Poemes
Quatre mosques i un enciam
Quatre mosques i un enciam
s’acosten a hores tristes,
no saben ni escolten misses
o el fugir de l’aviram.
Ser petit i rondaller
no porta cap solució;
amb sentiment perdedor,
viuen l’estiu al carrer.
Quatre mosques i un enciam
es perden en solituds
i en pensaments ben difosos.
Manllevant-se cor i ossos,
demanarien virtuts,
però no els arribaran.
Construirem una cova
Prou cansat i esporuguit,
m’acosto a les hores dolces;
en el regne dels tanoques,
qui demana ser mosquit?
Amb una pensa lleugera,
cada estiu fa més calor;
com li he dit al meu senyor
que caldrà viure al terra.
Construirem una cova
amb aixada, feina i pic
fins aplegar a la fresca.
Hem de posar una eixideta
a prop la soca d’un pi
per a haver una bona ombra.
Fugí l’amor primer
La formiga adelerada,
tot fugint del formiguer,
em comenta, de passada,
com fugí l’amor primer.
Era maco com el sol,
mig fredolic com la lluna;
va trobar la gran fortuna
a la casa d’un mussol.
Però el mussol va partir,
va anar a altres terres
per trobar nous ratolins.
No tornarà mentre dins
d’aquest regne hi hagi presses
per guanyar i per finir.
El sol està enfadat
Com el sol està enfadat
i no para d’allunyar-se,
li he demanat el quedar-se,
però se sent obligat.
Sent una estrella petita
prou sovint li ve el plorar,
el voldria consolar
mes la tristor li revifa.
Ha un déu massa guerrer
qui el porta al combat;
li mana que prengui part
en un combat ben sencer.
Nostre sol trenca l’espai
i la lluna diu: Tu rai!
Un cafè amb sacarina
Menjaria per dinar:
una truita amb vuit ous
i dos pollastres de cria
amb un pa passat pel foc.
Un cabàs de fruita nova
amb dues síndries i melons,
deu pastissos, dels més bons,
ben farcits de crema dolça.
Però acabada la feta,
un cafè amb sacarina
per no acabar d’atipar-me.
Després cercarem un catre
per a jaure si convida
deixar de pensar amb la feina.
Esperant un dia
El clar país i dolces les poncelles
on no hi ha res per a poder somiar,
han de viure, així, dessota les estrelles
amb un gran desig i un nuvi llunyà.
Es lleven d’hora per a endreçar casa,
fer, de nou, el llit, bastir l’esmorzar:
quatre cullerades de mel en el plat,
ben posades totes damunt la torrada.
Uns pares atesos, un jove germà
i la prometença d’anar, a algun ball,
al poble veí d’aquella contrada.
Posaran l’amor fervent a una tassa
per a oferir-lo, sempre, al capdavall;
esperant un dia on es podrà casar.
Cerca una parella
A la font del prat,
una jove abella
cerca una parella
per a anar a jugar.
Han passat les hores
del gran enrenou,
són quasi les nou
i han de tornar totes.
Com l’estiu trascola,
s’esblaimen les flors
i es tornen agres.
Els dies amables
dormen en el bosc
esperant l’escola.
Al carrer del mig
Al carrer del mig,
assegudes elles,
he vist quatre velles
esperant el dir.
Avui, parlaran
d’una nouvinguda
i comentaran
que potser és muda.
Al carrer del mig,
com riu el fanal
en ser el més valent.
A tots, va dient
com li sap de mal
no haver cap amic.
No es pot descriure i set poemes més
07 Juliol, 2023 21:59
Publicat per jjroca,
Poemes
No es pot descriure
A la plaça, fa bon sol
i les ones ni singloten,
els turistes s’acomoden
per si guanya l’escalfor.
Passaran les hores fortes
allitats al damunt l’arena,
vaig veient l’estiu com crema
i les pells com s’esvaloten.
Però quan el sol s’acomiada
tots se’n van prou carregats
de queixes i de somriures.
La il·lusió no es pot descriure
i, en ser nit, fan mitja part
per retornar a la torrada.
Va creixent la seva ombra
Amb les galtes ben rosades,
cara ampla, gran encís,
som s’acosta el paradís
quan passeja per les rambles.
És, diria, llum del cel
caiguda per a nosaltres,
quasi pensa com a quatre,
quasi em mira si la veig.
Va creixent la seva ombra
quan s’endevina l’estiu,
ella passa com un riu
quan, a prop, la mar s’acosta.
I no parlo ni dic més,
m’ho guardo per a després.
Ja no gosa
A l’ombra, com somia el gat
amb un banquet i la festa,
voldria menjar de pressa,
però odia la carn.
Tres mastegades i prou,
tot d’una, un peix s’empassa;
era un peix com d’escarlata
qui finí sense enrenou.
A l’ombra, com somia el gat
amb una gateta dolça
qui passeja cap al tard.
Com de casar ja no gosa,
ben conco s’haurà quedat
perquè és així com toca.
Aquesta fera peluda
Diria que m’ha traït
aquesta fera peluda,
va patir de feridura;
fa un temps, un mal antic.
Havia de treballar,
tota sola, en el camp;
ho comentà amb l’aviram,
de segur, que van plorar.
Amb un carro i amo vell
ni ganes ha de sortir
per a veure oliveres.
A l’hivern, vindran promeses
de descansar fins a morir;
a la granja, parlen d’ell.
Els pagesos mig cremats
En sant Pere com m’ha dit
que, amb la pluja encomanada,
com s’ha fet un embolic
i l’ha dut on no tocava.
Els pagesos, mig cremats,
com li envien els missatges;
mala sega, pitjor batre
i ben vuits coves i sacs.
En sant Pere ha demanat,
a la tardor, fer vacances
i anar-se’n a la lluna.
La demanda és oportuna
i si troba noves places
fins durà un amistançat.
Al cel, demano perdó
A poc a poc i vaig a cent,
però l’odi el tinc present.
M’estalviaria el vici
de dormir havent sopat,
mes és gran el disbarat
i presenta sacrifici.
Els dissabtes, a la plaça,
com farem volar coloms;
els diumenges ja no hi són
els qui demanen carbassa.
M’ha passat la ràbia estesa
per complir amb l’obligació,
al cel, demano perdó;
espero que aplegui de pressa.
Ja se sap
A la platja, ja se sap:
fan torrades tots els dies,
es lliuraran les sardines;
en aquest temps, toca carn.
A les nou del dematí,
diria que ja està plena;
comencen castells d’arena
i s’atipen de grunyir.
A les dotze, tot és foc;
enceten vi i cervesa
per anar guanyant en força.
Una vella, que no hi toca,
diu que l’hauran de fer seva
i es barallen quasi tots.
Li pregunto si ja ho sap
Em comenta, de passada,
en un estat prou gloriós
que ha de viure, amb l’espòs,
una vida enamorada.
Li pregunto si ja ho sap
que la vida és prou riquesa,
no hauria d’estar malmesa
per un rodament de cap.
I parlem massa estones
d’aquest temps indefinit
que ens apropa nostres somnis.
Hem passat d’ésser bornis,
amb pensaments esquifits,
a residir a les penombres.
La sort ha de venir i set poemes més
01 Juliol, 2023 08:15
Publicat per jjroca,
Poemes
La sort ha de venir
En un curt recorregut
que han de retre els fantasmes,
parlen del rebre i ensurt,
de fer por a totes les cases.
Aquí, regna un pretendent
qui demana una poncella;
com que és tan maca i bella,
a poc a poc, es va fonent.
I nosaltres, els esclaus
d’aquesta vida profana,
ni sabem cardar la llana,
però hem cremat les mans.
Com la sort ha de venir;
l’espero per si em fa glatir.
Sento una veu estranya
En el regne del pagès,
tot plantant, després es perd.
A la casa del veí,
tenen palla a les golfes,
quaranta sacs de garrofes;
de patates, a no dir.
Quan el sol demana pas
i s’enfila a la muntanya,
sento una veu estranya
qui pregunta: Avui, què fas?
Em llevo del ample llit
per a rentar-me la cara,
l’aigua és ben fresca i encara
em proposa ser eixerit.
A casa, soc el valent
M’he casat per creure més
i llevar-me a l’albada,
la mossa fa bona cara,
ho ha de fer per interès.
Com que havia manta por
em farà tornar ben d’hora,
treballar veig que no em prova
i feinejo més bé poc.
A casa, soc el valent;
empaito els ratolins
i penso, sobtadament,
que aniré amb els amics.
Ells saben com és la dona
qui crida però no gosa.
Diu que fa bondat
Mariona, dels meus amors,
em crida més del que plora;
diu que, avui, es troba sola
i li he comprat cent flors.
Li proposo de casar,
un capvespre, a l’ermita,
però no li va la crida;
de moment, ho hem d’ajornar.
Ha vingut un cavaller
qui vivia a la ciutat
i controlava els de dalts.
Penso que és un mal sidral
perquè diu que fa bondat
i, no fent res, s’entreté.
En tornar al meu si
Carregat de somnis,
vaig per la drecera,
la mossa m’espera,
demana que torni.
Vaig anar a ciutat
a cercar fortuna,
dormí amb la lluna
en un descampat.
Carregat de somni,
segueixo el camí
dels nous venturers.
Veurem si després,
en tornar al meu si,
m’escanya el dimoni.
El menjar és a diari
Em pregunta el caragol
si, demà, farà bon sol.
Com que la gana li pot,
he demanat el grimpar,
ha vist la fulla on hi ha
un dinar guarnit del tot.
Un malson el perseguia
en aplegar al dematí,
per no haver ni carn ni peix,
el seu cos és amb perill.
La senyora com la trau
la cassola de l’armari;
el menjar és a diari,
ja no resta un xic de pau.
Prendre part al segar
Fill d’un pare segador
com la sega no em convida,
voldria passar la vida
dessota d’un altre sol.
Quan l’albada ha arribat
i la falç ja és a punt
em desperto d’aquell ensurt
de somnis entremaliats.
En un tassó de la llet
que la cabra ens ha donat
anem mullant un crostó.
Després, haurem l’ocasió
de prendre part al segar
fins que el sol sigui discret.
No és temps de festejar
A la muntanya, el vent
va pregonant el combat,
manta branques han trencat
quan el fruit era prou verd.
L’àvia ha encès el foc
i demana la cassola,
la neta calla i escolta
un xiulet empipador.
Aquesta tarda, a la font,
no trobarà les amigues
perquè el vent les fa aterrar.
No és temps de festejar
ni de mirar a les formigues
qui preguen un temps millor.
Glatir de valent i set poemes més
22 Juny, 2023 06:24
Publicat per jjroca,
Poemes
Glatir de valent
Esperant a l’amic sol,
haig la feina per a fer;
no m’agrada anar al cafè
ni aventurar-me en el joc.
M’agrada perdre’m al camp
tot mirant les orenetes,
de segur que porten presses
quan, al niu, resta la fam.
Per a complir el manament,
ha vingut a nostres terres
i aconseguir la nissaga.
En el cel, mana qui mana
i, si quan hi ha blat no segues,
has de glatir de valent.
Beneïda la nissaga
De ben segur que l’hereu
es lleva a tres quarts de deu.
No haurà altra missió
que viure com un senyor.
Tindrà or, fama, criats
i les més dolces poncelles,
ben enamorades elles
de jove tan assenyat.
A les tardes, bon berenar
i complir amb la passejada;
beneïda la nissaga
qui sap sempre com guanyar.
I nosaltres, els venuts,
anar gaudint dels ensurts.
Em tornaré matusser
M’han donat, per a casar,
una mossa mentidera;
ella és de casa seva
i, de poc, ha dolç pensar.
La festejo els dijous
quan a ella li convida;
a les set, ja és amanida
per a fer nou enrenou.
M’ha proposat un llistat
de feinades per a fer:
cada dia a cada hora.
Com que la brega no em prova
em tornaré matusser
per si puc llevar-me tard.
Restar obedient
Tots els pecats que he fet,
els posaré en el sarró;
són secrets de confessió,
els diré sense retret.
Quan la llarga penitència,
a les vuit, sigui complida
aniré a cercar l’amiga
per trencar la continència.
És aquesta bona feina
la del lliurar-se somrient
i seguir pel camí pla.
Sempre ens queda el demà
per a restar obedient
fins que arribi la crida.
És molt poruc
A les portes de l’infern,
venen ous i cansalada;
tots els dies, fan torrada
perquè sempre és hivern.
Satanàs, qui és molt poruc,
mai surt a la migdiada
diu que el sol ni gens li agrada
perquè és enze i ben eixut.
A les portes de l’infern,
han romàs tres capellans
perquè resten confessions.
Només entraran els bons
si no es mostren massa grans
i es tornen obedients.
La vida del cargol
He demanat, al cel,
un núvol que vingui d’hora;
haig gana i fa una estona
que friso per menjar verd.
La vida del cargol
a festes em convida;
amb la closca amanida,
m’amago del gran sol.
Però vindrà l’estiu;
no em proven les vacances
ni els homes passejant.
Amics van acabant
enmig de l’oli i salses;
som pocs els qui fugim.
No vull glatir com abans
Abastint el poc saber
com m’agrada la fortuna
de viatjar cap a la lluna
per a aprendre un xic més.
Una muntanya de llibres
han de passar per les mans,
la meitat seran cristians,
tots hauran un bon pervindre.
Amb tres o quatre pensades,
m’entaforo en el gran si
on vivien els romans.
No vull glatir com abans,
vull que la sort vingui amb mi
amb les ganes ben donades.
Treballo de mendicant
Reconec que haig el vici
de somiar enmig badalls,
m’acostumo als estralls
que em deixa el meu ofici.
Treballo de mendicant
a la porta de l’església,
sempre haig una mà estesa
per si passa algun sant.
El vi nou de la taverna
us asseguro que és clar
i s’endinsa en un sospir.
Si, un mal dia, he de morir;
no em féssiu enfadar
ni al meu beure doneu treva.