Doneu-me pa i set poemes més

27 Abril, 2024 07:35
Publicat per jjroca, Poemes

Doneu-me pa


Doneu-me pa puix porto gana

ben arrapada al meu cervell,

fa massa dies vaig ser poncell,

vaig guerrejar amb una canya.

En ple hivern, pantalons curts

qui, fa molt temps, estrenà el pare,

els va refer la dolça mare

entre silencis i renecs muts.

Doneu-me pa, pa de pagès

d’aquell torrat en forn de llenya

de l’olivera o de garrofer.

Però abans, vull dir primer

que m’amistanço i dono treva

a aquest cos tou qui no sap res.


De sopa, tres cullerades


De sopa, tres cullerades

ofegades amb bon vi;

no estic a les acaballes,

però un déu es riu de mi.

Guerrer vell i sense espasa,

vull lluitar amb els gegants;

són porucs, de poca traça,

han de perdre en tots els camps.

De sopa, tres cullerades

i una sardina salada

al costat d’una tomata.

Les postres les vull, a banda;

en una safata de plata,

dues pomes ben daurades.


Una núvia m’ha triat


Amb un ull bocabadat,

una paciència infinita;

la mare parla, critica,

comenta que estaré casat.

Una núvia m’ha triat

d’aquelles qui van a missa,

ben cregudes de per vida,

de les que han de fer bondat.

És que la mare es fa vella

i, a casa, li faig nosa

quan li trepitjo el fregat.

Em voldria ben casat,

però espero tenir esposa

de les qui arronsen la cella.


Perdut al paradís


Perdut al paradís

entre gràcils poncelles,

espero les tenebres

qui han demanat per mi.

Encara no ho haig clar

de tenir vida eterna,

el cap va a la seva,

no veig el deturar.

Perdut al paradís

escolto veus pietoses

cansades de lloar.

Desitjo poder anar

on no punxin les roses

ni perdin desencís.


El tresor no ho permet


En el palau reial,

he vist plorar el rei;

plora sense remei,

el veure’l, em sap mal.

Voldria haver més fonts,

dues cambres daurades,

repintar les estances

amb dibuixos de flors.

Però diuen els seus

que el tresor no ho permet

i caldrà guerrejar.

Com li plau descansar,

cercarà altre indret

on s’allunyin les creus.


S’encomana


Sant Jordi com s’encomana

a l’estimat Creador;

ha el posat de lluitador,

però avui no en té la gana.

És un drac entremaliat

qui vol el dret de guanyar,

l’any passat va batallar

i perdé ben a desgrat.

La primavera es prepara

per a ser del tot menjada

i pujar, de cop, al cel.

Nostre drac voldria mel

i gaudir una migdiada

sense pressa ni recel.


Una rosa en el roser


Una rosa, en el roser,

complaent, de bona mida

com vol somiar i convida

a una amiga sense fre.

L’abella adelerada

vol assolir la promesa

de prendre com la primera

i guanyar fent mala cara.

Una rosa, en el roser,

la flaire com deixa anar

per si aplega un pretendent.

Un jove, que és ben valent,

diu que es va enamorar

d’una mossa del carrer.


Vol diners


Primavera es desperta

i es posa a badallar,

una jove vol somiar

tot mirant per la finestra.

Ha d’estrenar un vestit

quan s’enceti el nou ball,

només li queda un retall

d’un cotó ben blanc i fi.

Altre temps, va ser llençol

diria que de gegant

en un palau isolat.

Vol diners per a fer mercat

i els parents va demanant;

de moment, ha més bé poc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Aquesta és la comanda i set poemes més

18 Abril, 2024 03:08
Publicat per jjroca, Poemes

Aquesta és la comanda


Com m’ha dit l’amable sol,

que està ben tip de nosaltres:

Dels amics, li’n queden quatre,

els altres han fet el vol!

Però és gran el pobrissó

i, demà, tornarà a eixir;

manta homes li han de dir

que no hi ha nova raó.

I, de tant en tant, s’enfada,

com voldria encendre-ho tot,

però el bon Déu l’atura.

-Has de guanyar compostura

i no moure’t del teu lloc!,

aquesta és la comanda.


Pobrissons els vilatans


Al racó del desconcert,

on són vanes les promeses,

a l’hivern, hi ha meravelles,

però es perden amb el fred.

Pobrissons els vilatans

qui han perdut l’encanteri,

com el cor es mostra tebi

quan s’allunyen els encants.

Amb la dèria de la vellesa,

trobo ja el compte fet

per a anar a retre planys.

Sobtadament, els paranys

em parlen d’un homenet

qui, de sobte, s’estavella.


Sempre va a la seva


Primavera és a la porta,

però no la deixo entrar;

com la deixo escalfar

i torrar el que pertoca.

El pollastre, les sardines,

un peix d’aquells de somiar

amb mil gustos per a anar

a vetllar fins a matines.

Però el sol no ha treva

i comença a prendre força

per les planes i les valls.

Sense massa escarafalls,

s’allunya el molt tanoca;

és que, sempre, va a la seva.


He de guanyar la batalla


Amb l’espasa rovellada,

poca guerra he de guanyar;

el cavall voldria anar,

però, ben sovint, es cansa.

M’he llogat a tres castells

per a obtenir la mesada,

la ceba poc que m’agrada,

com l’empasso de gairell.

La poncella més galana

em demana per casar

i gaudir d’un bon palau.

Però com no soc babau,

li he dit que, potser demà,

he de guanyar la batalla.


Em comenta el caragol


Em comenta el caragol,

ben agafat a la fulla,

com la feina ha estar feixuga

aquests dies sense sol.

De tant anar terra enllà

per trobar fulla més tendra,

com s’allargassa la menja

i s’escurça el somiar.

Em comenta el caragol

que demana ser a l’estiu

per poder guarir-se a l’ombra.

De quan en quan, un tanoca,

d’aquells que sembla més viu,

vol menjar-se’l de debò.


Sent home de poca fe

 

Sent home de poca fe,

al cafè passo les hores;

he de dir que venen totes

amb dèries de no poder.

Els anys no passen debades,

la lleugeresa es perd,

no he de pertànyer a l’encert

de l’eixir de les murades.

Bon amic dels carrerons

on trascola, sense pressa,

aquell temps de la infantesa

qui demana els vells jocs.

Ara, passo i me’n ric

recordant el vell amic.


Ha passat el temps


Ha passat el temps

per altres vorals;

amos, manescals,

un pastor i els bens.

Allí, on la innocència

un jorn para casa;

perdre altra vegada,

és guanyar paciència.

Ha passat el temps

de joves rondinaires

qui estimen la festa.

La flaire penetra

i em faig pidolaire

per si algú em sent.


Vaig somiar


Vella casa i l’any viu

entre lluites i desfeta,

com s’esberla una finestra

on vivia altre caliu.

Van venir els anys dolents,

no van poder vendre llana

i fugí la filigrana

d’aquell noble sentiment.

Vaig deixar casa tancada,

al sarró posà la clau

i una llàgrima tocà terra.

Avui, que m’han donat festa,

he tornat com un babau

a l’estança recordada.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXLV)

14 Abril, 2024 07:16
Publicat per jjroca, Poemes curts

Una nuvia

em demanà

cada dia

per casar,

poc ho sabia.


Entre vanes

il·lusions

els captaires

prendran son,

com ho fan altres.


Sense hores

de dormir,

massa noses

troben nit

són prou tanoques.


En el regne

de dissort,

cada metge

ha sa por

de color negre.


En el si

del gran combat,

un glatir

és esperat

des del matí.


Aplaudeixo

mon fracàs

si alenteixo

de bon grat

mentre em queixo.


A la cova

del bon llop,

hom es troba

com un soc

a la penombra.


Com havia

de demanar

ni sabia

on començar,

vull una guia.


Endevino,

en el passar,

que acoquino

massa el cap

mentre rondino.

 

Al convent,

entre els enciams,

com vaig fent

mentre diran

que vaig a cent.


Com em penso

que, al demà,

és quan prego

per tornar,

després, delero.

 

Una bona

solució

es pregona

amb l'ocasió

d'omplir la bossa.


El dimoni

m'ha deixat:

a un borni

en el tancat

ni cal que ho provi.


Amb un rei

i dos palaus,

va la llei,

amunt i avall,

cercant remei.


I tot d'una

et diré

que la lluna

ni em convé,

és molt tossuda.


A les portes

de l'encís,

cerquen totes

el paradís,

somnis de pobres.


Com em deia

el bon abat:

Compra teia

en el mercat!,

ell mai ho feia.


Les comandes

de l'estiu:

parar cases

vora el riu

tots els dissabtes.


És la força

dels gegants:

mai fer nosa

als vilatans

per provar: Enfora!


I tot d'una

li digué:

Una engruna

ni em convé!,

resposta bruna.


A la banda

de ponent,

l'amistança

no es comprèn:

Molt menys encara!


A la sínia,

plora el mul

i la gràcia

no l'acull,

segur que li passa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

El rellotge de la plaça i set poemes més

14 Abril, 2024 07:12
Publicat per jjroca, Poemes

El rellotge de la plaça


El rellotge de la plaça

diria que és pobrissó,

només toca a quarts de dos

quan un follet li encomana.

Ha estat tocant a morts,

a lladres i a malfactors;

un dia aplegà la por,

seria a Setmana Santa.

El rellotge de la plaça

veu passar el capellà

i a les velles feligreses.

Diria que van a festes

amb vestits de gran mudar

sense adelerar-se massa.


Cercant a Déu


Cercant a Déu entre misteris,

he passat dies de soledat;

sento com crida aquest cos robat

qui ha demanat hores més tèbies.

Cercant a Déu en un palau,

he revoltat sostres i cambres

en temps estèrils i nits ben llargues

on menjar agre quan no em plau.

Amb cent preguntes en un paper

passo l’estona mirant la fosca

per si li pren quelcom de llum.

No hi ha respostes, és el costum

d’aquesta terra pobra i eixorca

que es conforma amb un potser.


La lluita va ser gran


El nobles cavallers

herois de la contalla

qui van canviar per palla

el somni i el recer.

La lluita va ser gran,

la desfeta segura,

vingué el mal d’altura

van perdre com abans.

Però la gràcil dama,

de dalt estant, somriu

i vol ser la deessa.

L’amor qui porta pressa

li va travessar el riu

de la malastrugança.


Vana l’empresa


Perdudes hores

del bon record,

com ploro a estones

trobant l’enyor.

La dolça amada

n’està pendent,

fa mala cara

amb cor ardent.

Vana l’empresa

de voler ser

un gran heroi.

En dia boig,

perdé la fe

per ma feblesa.


En gran silenci


En gran silenci

passaren tots:

els vius, els morts,

fins l’encanteri.

Guanyada lluita

contra el no fer;

en el cafè,

no hi ha ni bruixes.

Elles s’afanyen

al compliment

del gran deliri.

Pobre d’ofici,

estic pendent

de les febrades.


Primavera dorm


Primavera dorm

sense coixí,

el galant de torn

cerca un jardí.

Les roses petites

demanen un sol

que posi un bressol

a les seves vides.

Primavera dorm,

no la desperteu

puix el son és gran.

Les mosses diran

que volen la neu,

però amb més colors.


És un homenet


La vella asseguda,

en el carreró,

demana la pluja

dolça a poc a poc.

Va sargint la falda

blanca de cotó,

ho fa amb poca traça

que Déu la perdó.

Ha la cuina encesa

amb les quatre branques

que li va dur el net.

És un homenet

i demana brases

per vèncer la fresca.


Voldria nova espardenya


El llit encara és ben fred,

poseu-li una altra manta;

que passi prompte l’hivern,

vull trobar la tarda llarga.

Al meu coixí, hi ha formigues

qui no em deixen prendre el son;

com van cercant el més dolç

entre penes i fatigues.

L’escola encara és més freda

i el mestre com s’enfada

quan es va perdent la llenya.

Voldria nova espardenya

puix la vella ja es cansa

de barallar-se amb les pedres.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXLV)

14 Abril, 2024 07:05
Publicat per jjroca, Epigrames



Les joies venien
sense cap neguit,
després, em dirien:
Ni l'havíem vist!


Em diran els vents
sense gaire pressa
que obri la finestra
per si algú es perd.


La lluna cantava
en ser al desert,
lluny del color verd,
es veu més preada.


Per haver
un bon senyor,
cal saber 
i parlar poc.


A la lluna
de València,
hi ha qui juga,
hi ha qui crema.


Les catifes
del portal
sempre miren
qui va dalt.


A la vora
de la font,
massa gent
fent enrenou.


Una casa 
de pagès,
sense golfa,
no pot ser.


Un pobre venia
al poble a dormir,
quasi, cada dia,
volia ser ric.


El gegant
és tan valent
que, si plou,
diu que fa vent.


Un dilluns,
pel dematí,
m'endugué 
fins el coixí.


Com la lluna
m'ha de dir
que, l'amor,
la fa trair.


A les voltes 
de Nadal
ni volem
pensar en fer mal.


Com em menjaria,
si l'amor volgués,
un plat d'amanida
i en voldria més.


Poseu-me pa
on pugui fer:
llarga menjada
i un llarg recés.


Com voldria
anar a buscar:
una nit
sense penar.


Na Joana
menjar vol:
xocolata
amb quelcom dolç.


Vull casar-me,
a poder ser,
amb la joia
i el diner.


A les festes,
volen tots:
manta plats
plens de torró.


Com demano
per haver:
un nou llit
i bon somier.


A la casa
del veí,
són més macos
i més rics.


Com diria
en Llucifer:
Cal pecar,
però despert!


Mai demano
anar a ballar
per si obliden
fer-me cas.


La promesa
del meu cor
no ha pressa
ni fa por.


És la reina
del meu cor,
quan somriu
i parla poc.


Mai demano
per a mi:
ni venjança
ni glatir.
 
No voldria
altra sort
que una cambra
plena d'or.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Ella m'espera i set poemes més

10 Abril, 2024 06:10
Publicat per jjroca, Poemes

Ella com l’espera


Per saber-ho tot,

la dolça princesa

cerca la drecera

on perdé l’amor.

Era bon galant

el jove cavaller,

va perdre l’encert

de córrer endavant.

Ella com l’espera

al balcó estant

amb la lluna plena.

Ell mai sabrà quan

bastirà l’empresa

d’un somni tan gran.


La torrada de sardina


La torrada de sardina

ha de ser el segon plat;

ben vingut el disbarat

d’una menjada tan fina.

Que si hi ha os de pernil

dintre l’olla remullant,

no trobareu millor encalç

si us agrada compartir.

Una dotzena de faves

d’aquelles de cutis fi

collides en bona lluna.

Per a postres, una pruna

arrugada com la nit

per a enllestir la comanda.


M’he vestit de pretendent


Na Mariona ni m’estima;

em demana per amic,

vol que la porti, a les cinc,

perquè el ballar la convida.

M’he vestit de pretendent

amb camisa i corbata,

porto estrena de sabata

i tres copes d’aiguardent.

Na Mariona com s’enfada

perquè en el ball no hi és

aquell galant que esperava.

La torna és de mala cara

i el plorar durarà un mes,

però no m’estima encara.


Davant del gran misteri


Davant del gran misteri

del geni i la sort,

avanço en la dissort

sense haver encanteri.

Els monstres són davant,

els altres són darrere

i vaig planyent el terra

on vius ens han deixat.

Serem els sospitosos

de viure més enllà

on governa la lluna.

Em plany nova fortuna

quan no puc oblidar

els moments profitosos.


Saber l’eixir


Acostumat a fer

el que demana el cor,

com visc en el redòs

del creure i de la fe.

No vull altres lloances

puix endevino el mal,

he vist algun sidral

caure a quatre grapes.

La vida ha de ser així:

estèril i agradosa

fins que arribem enlloc.

Bastit el perdedor,

la lluita ens fa nosa

per a saber l’eixir.


Anem amunt i avall


Diria que m’estima

i massa greu li sap;

no va tornar al mercat,

el deix de la boirina.

Anem amunt i avall,

enmig de les tenebres;

entre els alls i cebes,

vivim enmig estralls.

Els núvols passen tristos,

ni saben on anar

per a mullar el pagès.

De sobte, és l’interès

qui els farà davallar

per finir en dies grisos.


Nostre drac fa mala cara


Com sant Jordi endevina

que el drac ja és a prop,

darrerament duu el cap cot,

va prenyat d’una boirina.

El seu paper principal

ha esdevingut innocent;

nostre heroi no n’és conscient,

però la llança fa mal.

I la princesa qui dorm,

enmig d’un somni lleuger,

esperant el ser estimada.

Nostre drac fa mala cara

perquè aplega el cavaller

i el va guanyant la por.


Dringa, de nou, la campana


Dringa, de nou, la campana

disposada en el cloquer;

està sola i s’entreté

mirant com cau la rosada.

El vell hivern es despulla

d’enyorances i de fred;

valent va ser l’homenet,

però va canviar la muda.

Dringa, de nou, la campana

perquè la mou el llevant

i no sap com deturar-se.

Primavera ha d’afanyar-se

en posar el vestit galant

a la serra i a la plana.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXLIV)

01 Abril, 2024 06:52
Publicat per jjroca, Poemes curts

A Betlem,

els pastors

van, ensems,

somiant del tot:

regnes propers.


Com em deia

en Samuel:

Menjaria

mató i mel!,

ni s'ho creia.


A la vora

de la mar,

veig com plora,

i fa tard,

la barca nova.


Amb la força

del gegant,

una estona

es fa més gran:

un quart, una hora.


Al carrer

dels desvalguts,

el propers

semblen eixuts

per no poder.


Amb la gana

que jo tinc,

quaranta

són vint-i-cinc

o menys encara.


Una manta

per a l'hivern

ni es demana

si fa fred,

només si escampa.


Em convida

a passejar

i em priva

de jugar,

així és la vida.


Com em deia

el meu senyor,

comptaria

fins a dos,

després, vindria.


Com el savi

proclamà:

Fins el canvi,

ni caldrà

menjar a diari!


Com demana

un mal antic:

Fes menjada,

amb pa de pessic,

tota una anyada!


A la petja

de la mort

tothom cerca

un poc de sort,

després, es queixa.


Com havia

de ser ric,

prescindia

de l'amic,

de la follia.


Na Maria

em demanà

l'alegria

de badar

almenys un dia.


En la lluita

dels porucs

cada dia

hi ha més rucs

sense alegria.


No haig hores

per donar,

les vull totes

per demà,

sense penyores.


I un cop

enamorat,

menjant dolç

sembla salat,

deu ser del cor.


A la casa

d'en Vicent,

com s'aclama

el nou vent,

ni sé si passa.


Com havia

de ser ric

trobaria

un enemic

tres cops al dia.


Com el llop

m'ha demanat:

haver de tot,

ha fet salat,

però de poc.


Al carrer

dels desmenjats,

els primers

ni volen carn,

només bon peix.


Els fantasmes

de la por

van per places

i carrerons

per si demanen.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Em sento gessamí i set poemes més

01 Abril, 2024 06:47
Publicat per jjroca, Poemes

Em sento gessamí


Amics meus i lladregots;

si el treball dignifica,

feu-me creure en l’enganyifa

per a raure on són tots.

Avui, com cada matí,

m’acosto al nostre infern;

he anat vestit de verd

perquè em sento gessamí.

La rosa, veieu, m’esvera

quan em mostra les espines

tot dient que no vol amo.

Al gessamí, li reclamo

que em porti a aquelles vides

on cap dia amarganteja.


Martell i claus


I, tot d’una, el Natzarè;

a la creu, farem pujar,

el glatir és per a anar

al país de quedar bé.

Cerquem el martell i les claus

i portem-los al Calvari,

busquem un mosso que clavi;

si pot ser, del tot babau.

Si Jesús és innocent,

ja fugirem de la la crema

pregonant nostra ignorància.

Hem d’assolir la venjança,

sigui aquesta nostra ofrena

per si hi ha penediment.


Al carrer del desesper


Al carrer del desesper,

no m’agrada parar taula;

com trafego sense gana

per a raure al desconcert.

Els amics dels meus amics

com em mostren sa fortuna,

una mostra inoportuna

quan van acostant-se la nit.

Al carrer del desesper,

viu la mossa que se’n riu

quan li demano festeig.

Diu com soc de pobre i lleig,

quasi un ocell sense niu

amb el pensament prou verd.


Lligada a port


La barca vella,

lligada a port,

diu que ja es mor

enmig la desfeta.

Els peixos se’n riuen

del seu entrebanc,

ella va volant

on les barques lliuren.

La barca vella

va veient com l’aigua,

de nou, l’acarona.

A poc a poc, s’enfonsa

sense trobar rauxa

a una vida esquerpa.


La rosella en el corriol


La rosella, en el corriol,

espera el temps de sega;

veig el blat com desespera

quan, al vespre, es pon el sol.

No ha cames ni diners

per a emprendre l’aventura,

ha estat la vella Natura

qui mostra desinterès.

La rosella, en el corriol,

li comenta a l’herba tendra

que hauria de ploure menys.

L’herba s’enfada, es queixa

per no haver més enrenou

quan avança primavera.


Bona nit i santes festes


Bona nit i santes festes

amb la gràcia de tothom,

m’he llevat amb massa son

per a glatir a les tenebres.

La joia de bon matí

quan s’alegra la campana,

tot i fent la filigrana

d’acostar-se a l’esperit.

Bona nit i santes festes

per gaudir de menja i tall

en una taula rodona.

Manta greix va a la boca

i caldrà fer un bon ball

per a eixir de males penses.


Mai era debades


Homenet amb ungles llargues,

fill heretge del diví,

hauries de dir-me si

les tardes seran més magres.

Massa feina i poca llum

per a aconseguir la fita

de comprar una camisa

i una caixa de betum.

Les sabates esberlades,

la jaqueta a mig desfer

i ben negres els mitjons.

Abans, passava en cançons

per si arribava la fe,

però mai era debades.


Es fa el distret


I la lluna, que s’afina,

com s’enfila al Montsià;

de tant en tant, deixa anar

una imatge salvatgina.

Cansada de nous miracles,

de cop, s’ha fet orgullosa;

del sol, seria l’esposa,

però hi ha massa mirades.

Un capvespre de l’hivern,

quan la vall era ben freda,

va decidir hostatjar-se.

Prou sovint, ve a queixar-se

quan l’amor ni li comenta

que el bon sol es fa el distret.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXLIV)

01 Abril, 2024 06:35
Publicat per jjroca, Epigrames



A la lluna,
plora el ruc,
quan es cansa,
apaga el llum.


No hi ha casa
sense rei
ni mancança
sense llei.


Al carrer
dels desvalguts,
dos són llecs,
els altres, muts.


Si em poso
a caminar,
algú sap
on puc anar?


Na Mariona,
del meu cor, 
s'alliçona
en mals d'amor.


I quan sigui
segador,
que no vingui
la calor.


He pensat
amb els diners,
però el peix
m'agrada més.


I quan aplegui
la mort,
igual 
em porta la dot.
 

De les obres,
la pitjor
és plorar 
sense raó.
 

Mai demano
per a mi:
massa aigua
i gens de vi.
 

A la casa
dels parents,
mengen quatre,
en paguen cent.


I quan sigui
més valent,
m'ho passaré
malament.


Una cuixa
de corder,
corre poc
i es menja bé.


I quan hagi
un xic de sort,
vull més ombres
al meu hort.


A les guerres
de dos reis,
mai hi guanya
el qui perd.


I quan sigui 
segador,
vull corbella
i sarró.
 

Quan la núvia
em ve a cercar,
com m'amago
fins a demà.


A la casa
del pagès,
sis són quatre
i quatre, tres.


Amb la por
que tinc al cos,
si badallo
ja hi sóc mort.


Ha estat
un gran miracle,
treballa un,
en miren quatre.


En casar-me, 
vull la dot:
amagar-me
i plorar poc.


Animetes
van al tros,
posen herbes
enmig les cols.


I quan sigui
un home ric,
vull casar-me
i dormir.


Us faré saber,
estimats veïns,
que quan serem nins,
plorarem també.
 

Per haver
tan poca sort,
menjo verd
i engreixo prou.
 

He de demanar,
a l'hora tardana,
enllestir qui mana
i sopar de grat.
 
És quan plou
i ballo sol
quan em dol
mullar-me tot.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs