El ruc no es mou i set poemes més

22 Octubre, 2023 12:24
Publicat per jjroca, Poemes

El ruc no es mou


Suposo que heu de saber,

amics de l’enrenou,

que si el ruc no es mou

deu ser prop del paller.

Allí, s’afartarà

de menges i de somni

fins que aplegui el dimoni

amb desig de temptar.

Però ell no fa cas,

està fet a la idea

de suar fins la mort.

Com ha perdut la por,

li aplega la saviesa

sense fugir del mas.


Un mirar


Haig el dubte de saber

on escaurà mon ofici,

em llevo perquè hi ha vici

i trafego per a fer.

Estudio per a pidolaire,

vull treballar a la plaça;

allí, ve i allí passa

gent esquerpa de mal aire.

Recullo almoina petita;

esmorzo, quan a Déu plau,

un crostó sec i una poma.

Però hi ha tota una mossa

qui em dona, quan escau,

un mirar ben fet a mida.


Un llibret


Passades les beceroles,

vaig parlar amb el llibreter,

li demanà on poder haver

un llibret de penses poques.

En va baixar, de les golfes,

el més dolç dels manuscrits;

amb uns dibuixos petits,

amb tristeses i penombres.

El posà, en un moble vell,

presidint a la saleta

a la vora d’un rellotge.

Allí, descansa el pobre

després d’anar a la festa

de conèixer poca gent.


Ha de ser dolça remor


Primavera, la mà estesa

amb un seny esporuguit,

que lluny es queda l’amic

quan no hi ha l’avinentesa.

En el regne de les flors,

veig com feineja l’abella;

ha de ser dolça remor

la que entri a casa meva.

A la vora de la font,

fora bo el festejar

i encetar l’amor primer.

Com no soc pas bugader,

n’estic a prop de callar

per a no enganyar tothom.


Animetes i fantasmes


Al de dalt del campanar,

com es queixa la campana;

fa prou temps perdé la gana

i la dèria de tombar.

Llavors aplega el novembre,

gairebé ja és aquí,

la campana no vol perdre

el revoltar de la nit.

Animetes i fantasmes,

poc amics del capellà,

estan esperant les fosques.

Com s’esbatussen les mosques

però jo no puc estar

només vivint de castanyes.


Torrar les castanyes


Al capvespre, en fer-se nit,

com s’apropen els fantasmes;

tenen ràbia en les entranyes,

en la veu, veig el neguit.

El mossèn ens ha manat

el voltejar les campanes,

han de ser velles proclames

de lluita i de llibertat.

Preparem, de nou, el foc

per a torrar les castanyes

i haver força en el xisclar.

Com el fred ha d’arribar,

cal menjar i beure debades

perquè qui paga és la por.


Gana de mosquits


Bona feina haurà el bou

per a endrapar aquesta herba,

ha estat la primavera

posant aigua i enrenou.

Passen i passen els anys,

carrer avant, per les murades;

massa cases són pintades

i banyades per la calç.

A la finestra, a l’ampit,

veig el niu de l’oreneta

on s’enfilen els petits.

Havent gana de mosquits,

la mare vola sense treva

en un viatjar eixerit.


Viatjant per la mentida


I, tot d’una, us faig saber

que, esperant tornar-me ric,

he guanyat prou enemic,

aprenent de mentider.

Una núvia, qui havia,

demanava per casar;

un dia, la vaig deixar

amb la paraula amanida.

He trobat una pubilla

a qui ensumo bona dot

i una bellesa discreta.

Gairebé ja és promesa

i li tinc robat el cor

viatjant per la mentida.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments divins (LXXXVIII)

19 Octubre, 2023 11:59
Publicat per jjroca, Pensaments divins

Tres nous profetes es queixaven de la sort.

El que menys m’agrada de l’infern són les enquestes.

Repetiré el pecat fins que me l’aprengui.

Jesús era bon pastor fins que arribaren els llops.

Aniria al cel, però està molt lluny.

Per fi, he trobat un déu que no m’escolta.

Quants miracles necessito per a avançar a la fila?

Déu només crearà éssers que no necessitin diners.

Satanàs prefereix els judicis ràpids.

Un dimoni ha perdut categoria, només temptarà els caps de setmana.

Déu creà gegants, però li van empetitir.

Quants homes fan falta per a canviar de déu?

Darrerament, treballar de dimoni no està ben pagat.

Sant Josep tornarà si pot treballar d’escriba.

Estic decebut, m’han tret del llistat de pecadors.

He anat al cel per a no ofendre a ningú.

Va ser: entrar a l’infern i perdre el sarró.

Jesús ha demanat esglésies amb llits i cambres de bany.

Amb un poc de temps, em saltaré tots els manaments.

Satanàs ha fet un pla d’estalvi, només escaldarà els peus.

Li he demanat a Déu un cap de refresc.

Peco, però en Jesús somriu.

He cercat un altre déu, el Nostre està massa enfeinat.

Si aplego a sant, vull un setial abatible.

Vull assolir el record de tres pecats per minut.

Satanàs m’ha fet fora, diu que penso.

Si Déu és infinit, com pot encabir-se al cel?

Jesús ha condemnat a Judes a administrar el temps.

El millor del cel és que no et demana ningú.

Sant Pere està trist, ja no sap triar els hams.

El que m’agrada del cel és que no hi ha embussos.

Faré miracles quan rebaixin els preus.

Sant Pere vol estalviar per a comprar una barca.

M’han dit que, al cel, un i un poden arribar a ser tres.

Jesús multiplicava, però Judes solia dividir.

No me’n refio dels profetes, cap d’ells és massa ric.

Déu crearà un altre món, però no farà servir argila.

Satanàs està tip de no encertar «la Primitiva».

Judes no vol jugar, sempre li toca parar a ell.

No sé què passa, però la Verge sortia del psicòleg.

A l’infern, només fan horari d’estiu.

Déu vol passar a ser el Tiet.

Satanàs prefereix les torxes al pastís.

És un profeta dolent, n’encerta una de cada quatre.

Pecaria més, però em canso molt.

Jesús provarà de tornar a les ovelles.

És estrany, he vist a Satanàs i no estava enfadat.

Els sants novells faran un curset d’humilitat.

Jesús no tornarà, diu que està enfeinat.

Déu fa temps que no s’ocupa dels animals racionals.

Judes vol aprendre de profeta per a jugar a la loteria.

Satanàs vol invertir en banyes de plàstic dur.

Estic a la glòria, però no ho he pogut contar a ningú.

M’he posat a la fila de les confessions ràpides.

He demanat a sant Pere el nou horari de pluges.

Judes està aprenent a parlar sense dir res.

Satanàs no vol festa, ha prohibit tocar les campanes.

Si Déu és al cel, quin altre espai em queda?

Jesús busca una corretja per si ha de tornar.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments educatius (LXXIX)

19 Octubre, 2023 11:57
Publicat per jjroca, Pensaments educatius

Estem al febrer i ja anem per la tercera ratlla.

Treballarem la memòria, però no recordo quan.

No els ensenyo més perquè em refredo.

A classe no entren, els hi posem.

Si escolten, és que no saben per on vaig.

Les orenetes fan un horari escolar reduït.

Si porten una mosca viva, els pujaré un punt.

Discutim per un garbuix de raons.

Procuro ensenyar sense caure en l’abús.

La lliçó començarà quan pugui entrar a classe.

Aprenen sols o sols aprenen.

Faig el que volen, però no s’enlairen.

A només dos, els he trobat el vici d’aprendre.

Només els demano que no m’amaguin el llum.

L’home sempre ha reduït el receptacle de l’escola.

Abans de començar la classe, passaré els anuncis.

Com és un alumne bo, li tornaré a fer repetir el curs.

Llegeixen de pressa, però van enlloc.

A la primavera, cada setmana té dos dilluns.

Hem llegit i ens ha sobrat set comes.

L’eixida la farem després d’entrar.

Han estat cinc minuts callats, es pensaven que havia traspassat.

Els objectius terminals que se’ls emportin a casa.

Comptant fins a cent, ja poden fer via.

La millor nota que treuen és la de mentiders.

A la primera lliçó, van aprendre a dir: No!

He demanat a Déu que em tregui els intel·ligents de sobre.

Necessito que em llencin pedres, faig la col·lecció.

L’inspector m’ha dit que campi qui pugui.

Si dic síl·labes inverses, no s’ofendrà ningú?

Com hi ha crisi, no fem servir majúscules.

Com ja saben tant, ni escolten.

Els he amagat tres cadires i ni se n’han adonat.

Ha de ser que, encara, no els conec.

Els ensenyo prou, però no compra ningú.

Tenen memòria, però l’haurien d’educar.

De vint antics alumnes, divuit no m’han reconegut.

Venir, venen; però no se’n saben estar.

De tres que m’escoltaven, dos no m’entenien.

En arribar al número dos, he dubtat de la tecnologia.

De fet, no els costarà massa saber més que jo.

Hem fet un dictat de sis paraules, però n’han eixit set.

Ells només volen conèixer els Reis Mags.

El primer dia, cal fer-los aterrar.

Porto tantes reformes que ja no puc seure.

Hem acabat el llibre amb quaranta mossos.

El curs acaba el juny perquè porta poca aigua.

No puc parlar bé dels alumnes, em jugo la feina.

Els accents oberts viatgen contra el vent.

Volien saber espanyol, però els he hagut d’ensenyar castellà.

Segons la resposta, formulo la pregunta.

Ja saben llegir, algun dia ho entendran.

No em creuen més perquè no poden.

De segur, que un de tots ho esbrina.

Els he posat a punt per a la rebel·lió.

Algun dia em demanaran consell.

Cada dia grinyolen més.

Tampoc necessiten tanta saviesa.

Entenen, però són prou discrets.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epitafis (LXXXVII)

19 Octubre, 2023 11:55
Publicat per jjroca, Epitafis

Tenia dos amics, però no van voler venir.

Haig el costum de pensar sol.

Porto un dia que no n’encerto cap.

Al nínxol del costat, han posat un consultori.

El neguit va marxar al segon mes.

Prepareu-vos per a passar fred.

Seré aquí fins que em facin fora.

He demanat poder votar per internet.

He sol·licitat un pla d’emergència.

M’agrada l’estiu perquè estic a l’ombra.

Normalment, els homes enllestim més prompte.

Avui, no puc sortir; he perdut les claus.

Em falten dos rebuts per a aconseguir la vida eterna.

Us proposo jugar al penjat.

He estat plorant pels d’E.N.D.E.SA.

La senyora insisteix en començar la neteja.

Tinc por, he hagut de posar el gos al nínxol del costat.

De vegades, em trobo com a perdut.

No us molesteu en demanar solucions.

Procuro evitar les distraccions.

Encara, no m’ha rebut el Creador.

Avui, faig vaga; no escoltaré ningú.

Necessito un aval per a canviar de nínxol.

Ho sento, però no m’agrada perdre el temps.

Per fi, he aconseguit que m’oblidi.

Com he de dir-li a la senyora que no tornaré a casa.

Podeu pregar dilluns, és de franc.

Ja és el tercer taüt que he comprat.

Voldria saber si he de seguir prenent la medicina.

Hem vingut a descansar!

Necessito un timbre per a avisar quan surto.

Algun dia, m’agradaria berenar.

Aquí, tampoc m’escolten.

Si em coneixíeu, ja sabeu què vull.

Procureu deslliurar-vos dels desigs.

M’he esborrat del curset de supervivència.

Hi ha llum per la nit, és un nínxol de fadrí.

A l’estiu, faig horari intensiu.

A poc a poc, aprendré a no pensar.

M’estic adaptant a la temperatura ambient.

No penseu en l’enterrament, algú el pagarà.

Procureu oblidar les presses.

Encara no sé com em trobo.

Estic passant comptes, perdoneu les molèsties.

M’ha quedat com un posat seriós.

He vingut per a no deixar a l’àvia sola.

He portat cartes, qui vol jugar?

Penso que he perdut el son.

Si faig traure la fotografia, qui em buscarà?

No puc eixir, m’han pres totes les sabates.

El bo de ser aquí és si perds l’enveja.

S’ha acabat el no parar.

Estic obert a noves sensacions.

M’estic fent al no ser.

No sé si sortir-ne o demanar pròrroga.

No n’estic pendent de la capacitat de quedar bé.

Només em portà flors dues vegades, la núvia era jove.

Sospito que, cada dia que passa, feinejaré menys.

Cada vegada, veig el nínxol més buit.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (CXXXVII)

19 Octubre, 2023 11:52
Publicat per jjroca, Pensaments festius

Si perdo oïda, vull orelles de ratpenat.

De moment, festejo amb una ampolla.

Només treballo fins que guanyo diners.

De moment, no vull ser afortunat.

Només demano camins que no portin enlloc.

M’han donat feina, però tardaré en anar.

Porto dies sense pensar i no he notat cap buit.

Ser intel·ligent es poder viure sense respirar.

M’he posat a somiar i m’he adormit.

Podria passar sense diners almenys dues hores.

Estic convençut que, perdre, em convé.

Com m’agraden els viatges tranquils, he comprat un llibre.

Per a tenir alguna cosa, prendré el sol.

A la segona camisa, em considerà ric.

El millor de fer-se vell és que no et fan cas.

M’he llevat d’hora per si puc perdre menys.

He trobat feina, però l’he amagat de seguida.

Anava a pensar, però arribà el son.

Si guanyo una vegada, quantes n’he de perdre?

L’estilista m’ha tret cinc anys, a saber a qui li ha posat?

Aprendré a manar per si em quedo fadrí.

Necessito un lladre per a administrar els diners sobrers.

Si respiro menys, podré viatjar a l’espai?

Em faig vell i aprofito l’estar cansat.

Em preocupa que es perdin els mons paral·lels.

Menteixo mal i m’acosto a la veritat.

És tan ric que ni respira.

Cada dos solucions, hauria d’haver un problema.

Porteu-vos bé i algun dia us podran enganyar.

Corre menys l’aprenentatge que l’oblit.

Per molt que avanci, sempre arriba la nit.

No entenc perquè els rics necessiten tanta gent.

Tot anava bé fins que em demanà.

Ho sento, cap dels bitllets els tinc repetits.

Poso interès, però no tinc on desar-lo.

Si plou per la nit, com comptaré les gotes?

He demanat la grua per a poder arribar a cent.

Estic trist: he fet un esmorzar llarg i no m’han donat dinar.

No vaig de festa, no sé beure.

Podria ser ric si no fes servir el cap.

No sé on vaig, però tampoc sé d’on vinc.

Estic destriant les avantatges de festejar.

No he descobert on rau la intel·ligència.

Procureu que l’amo ignori on dormiu.

Li he dit al metge que engreixo de satisfacció.

Si aplego als vuitanta anys, llençaré el cilici.

Si resolc un problema, me n’ixen dos.

Estic avançant, un dia sabré cap a on.

Estic aprenent a guiar els núvols de pluja.

Cerco núvia a la que no calgui creure.

Si no puc ser invisible, almenys, seré pobre.

Cerco un savi que m’ajudi a trobar la raó.

Viatjo tant que mai arribo enlloc.

Si menjo sovint, em deixaran seure?

Treballar ha de ser una festa, però no m’agrada divertir-me.

Parlo amb l’amo, li costa creure.

He anat a arreglar-me les dents per si he de fer de llop.

He venut el ruc, sempre guanyava ell.

Si canvio de llit, on es quedaran els somnis?


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXXIII)

15 Octubre, 2023 00:55
Publicat per jjroca, Poemes curts

A la vall

de la dissort,

anar al tall

és haver sort

sense fer estrall.


Les comandes

són així:

quatre capses,

un coixí

i mil randes.


Com havia

pocs diners,

menjaria:

poc o res,

cada dia.


Com m'agrada

el descansar

no vull paga

ni pregar,

només lloança.


Sense riures

ni diners,

el meu viure

és saber més,

em farà lliure?


En el regne

de les flors,

has de creure

els vencedors,

hauran el lleure.


Massa hores

de dinar

i els fantasmes

a cridar,

són ben amables.


Com demano

un xic de vi

el meu amo

em fa glatir,

diu que l'enganyo.


Amb la dèria

de saber,

hi ha matèria

per a fer,

no la vull meva.


A les portes

de la mort,

hi ha més ogres

per a tothom,

potser en sobren.


Mentiria,

si de cas,

i sabria

trobar l'envà

de l'enganyifa.


A les voltes

de la tardor,

massa mosques

en tenen prou,

són en absoltes.


Una pedra

en el camí,

mai s'enceta

perquè sí,

algú la trenca.


Les comandes

del sarró:

posar nanses

al porró,

manta d'errades.


En ser hora

de dormir,

és quan toca

agrair:

el no fer nosa.


Quan el sol

aplega al bosc,

tot el fosc

diu que no vol

anar pel solc.


És quan dormo

que la veig

i la trobo

al safareig,

després, ho ploro.


En els riures

de la nit,

vénen lliures

esperits

a cercar el viure.


Caminant

sense mesura

i cercant

a la cordura,

res és més gran.


És si plou

quan me n'adono

que hi ha un bou

qui vol ser lloro

sense enrenou.


Quan havia

pocs diners,

no podia

menjar res,

massa ho sabia.


Com m'agrada

anar a dormir

per si es cansa

el meu botxí

de guanyar massa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Diria que és homenet i set poemes més

15 Octubre, 2023 00:47
Publicat per jjroca, Poemes

Diria que és homenet


Estudiant de poques hores,

benvingut al quedar bé,

ha de ser home de fe

qui s’esmuny entre mediocres.

Va aprendre, de passada,

a escriure quatre versos,

els va deixar ben estesos

en trobar enamorada.

De comptes, algun parell,

de llengües: una i escaig,

però es mostra satisfet.

Diria que és homenet

qui creix fins el mes de maig;

cap ni un serà com ell.


Converses amb la lluna


De converses amb la lluna

n’ompliria un cabàs,

he estat un homenàs

de poc cap i de pell bruna.

Com deleixo si l’ampolla

és mig buida per la nit,

no volarà l’esperit

ni la pensa tampoc brolla.

Innocent, sense penombra,

a la fosca vaig vivint

amb una vida lleugera.

La mossa diu que m’espera,

ens anem, del tot, mentint

fins que la ràbia ens troba.


Feina ampla, sense son


Feina ampla, sense son;

l’olivera està cansada,

el pagès poc que li agrada

perquè plora a cor què vols.

A la falda del Montsià,

esclaten les meravelles;

una mossa i tres poncelles

com demanen per casar.

El nuvi serà eixerit,

trafegot i dolç de cara

amb desig ni gras ni car.

Ampla cambra ha de portar

amb un bon matalàs de llana

per poder somiar a la nit.


Puix com era traginer


I com era traginer

anava menant la barca;

calçó llarg, sense sabata,

un jersei per tot l’hivern.

El seu pare se n’anà,

ben lluny, a cercar fortuna;

per Nadal, durà una muda

i després se’n tornarà.

Puix com era traginer

no vivia en un palau

ni en el si d’aquell gran mas.

Va fugir portant el pas

i carona de babau,

ésser savi no pogué ser.


Fulles de tota mida


Com la plaça s’emplena

de fulles de tota mida,

la mestressa està amanida

a començar la neteja.

Una escombra, quatre sacs

i una pala sorneguera;

la poncella com espera

que, a botiga, hi hagin naps.

Les menjades són així,

prou fetes a les rialles

perquè toca el dolç guanyar.

Aprenent el català,

hi ha vergonyes endinsades

que mai més han de fugir.


Quan la gana no vessa


En el racó precís

on reposa la infància,

he vist l’assegurança,

l’esdevenir feliç.

Però hi ha tal vegada

que, de sobte, es trastoca;

manta dents a la boca

per no fer una mossada.

Amb àngels i dimonis,

he fet tot l’entrellat

per a eixir ben de pressa.

Quan la gana no vessa

es pot fer mitja part

per pregar a sant Antoni.


Soc, d’ofici, mentider


Estadant sense país,

viatger sense frontera;

el camí diré que pesa

quan es va acostant la nit.

Soc, d’ofici, mentider;

enamorat de la lluna,

he desat goig i fortuna

al dedins d’un vell paller.

Em demanen fer de ruc

un cop o dos per quinzena

per poder-me enamorar.

De vegades, deixo anar

un retallet de saviesa,

però prompte em quedo mut.


La rosa quasi plora


Una rosa em comentava,

en el bell mig del jardí,

que voldria altra mesada

per més temps poder lluir.

Però un déu, molt saberut,

li ha dit que porta pressa,

ha de guanyar la fermesa

i no vol ésser poruc.

La rosa, que quasi plora,

com s’enfila, novament,

pel camí que va al desig.

Mes el temps no va a l’escola

per saber com és la ment

quan s’acosta al capritx.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXXXIII)

15 Octubre, 2023 00:36
Publicat per jjroca, Epigrames



Sense males intencions
i demanant anar a plaça,
he de dir que tres són massa,
però dos potser en són pocs.


Com les plantes
del meu hort
s'esbatanen
quan hi ha sol.


Com les barques
de colors
es fan blanques
en ser a port.


Amb el vent
parlen els arbres,
són amables
si és fluixet.


Per demanar ni haig ull
i esbufego quan no toca,
diríem que soc tanoca
en escreix o a curull.


A la vora del camí,
el son passava,
com he vist que demanava,
com m'amago en el seu si.


Sense ganes de dinar,
passa l'estona,
de tant de tant, m'acarona
per si em pot ensarronar.


Si l'estiu se'n va
no vull el condol,
prefereixo el sol
un xic enfadat.


Sento el vent
de la follia
com aplega
cada dia.


Amb ben poca son,
com passen els dies,
un parell són bons,
d'altres sense mides.


A les voltes
de Nadal,
massa estrelles
al portal.


Em manca una fada
sense compromís,
és quan vaig a plaça
quan perdo l'encís.


No hi ha mosses
a la font,
massa homes
fan paor.


No crida el rellotge
des de bon matí,
no n'està per orgues
si és llarga la nit.


A la casa
de l'Albert,
quan hi ha gana,
ningú es perd.


Voldria saber,
dolça melangia,
quan l'hivern em crida,
perquè estic despert.


Na Maria 
del meu cor
quan li parlo
com s'adorm.


És quan passo
pel camí
quan esclato
en un glatir.


Com passen les hores
a dalt del terrat,
el sol ha marxat,
ha deixat les ombres.


En ser a l'herbei,
esclata la tempesta,
es manifesta:
rabiosa, sense llei.


De manats
i pobrissons
en tots els prats
n'hi ha milions.


Les paraules fugen
rierol enllà
on viuen les bruixes
qui saben guanyar.


Us convido
a la presó
i us oblido
enmig la por.


El riu passa 
sense seny,
va saltant
i va content.


Sorgiran les nafres
des de bon matí
en un cos mesquí
ben ple de fantasmes.


He sentit a dir,
lluny de l'establia
que si passa el dia
igual ve la nit.
 

Amb més ganes
que remei,
van les fades
cercant rei.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Voldria el blat d'abans i set poemes més

06 Octubre, 2023 18:59
Publicat per jjroca, Poemes

Voldria el blat d’abans


Caminant per dolç camí,

he vist garlar les roselles:

ben tendres, joves, vermelles,

són filles d’un goig diví.

Els pregunto si el blat

es porta fort i maldestre,

fa un temps era més feble

i plorava d’amagat.

Passa el temps i ve l’enyor

a recórrer tots els camps

on l’heroi es vesteix d’or.

Com voldria el blat d’abans

quan havia la il·lusió

que va perdre de ses mans.


Els vells somnis oblidats


Com la vida que traspassa,

carrer avant, pel carrer antic,

va dient que l’enemic

mai es troba lluny de casa.

Els vells somnis oblidats,

ben desfetes les promeses,

manta roses estrafetes

del silenci prenen part.

Les fades han convidat

a qui els lliuri les mentides,

atapeïdes, a l’engròs.

Com soc un tros de terròs,

n’engego de totes mides

sense haver-les de triar.


L’alegria de no ser


La deessa m’ha furtat

l’alegria de no ser;

com li agrada quedar bé

més amunt l’haurà deixat.

A la vora del camí,

veig guardant a les roselles,

duen les galtes vermelles

amb un cos esvelt i fi.

La deessa m’ha furtat

l’esperança de volar

fins a les portes del cim.

He demanat saber quin

lladregot vindrà a cercar

aquest deure tan nostrat.


Em costa dir


De la serra estant,

sento com trafega

una mar inquieta

qui es vol assecar.

Banyades amb el llum

punyent del matí,

voldria un veí

que no hagués costum.

Una mar cansada,

d’aquest vell gronxar,

voldria dormir.

Com em costa dir

que li vull garlar

per veure si calma.


He trobat la bruixa


A la plaça estant,

demanant la pluja;

he trobat la bruixa

gairebé plorant.

És que el malefici

no vol escoltar,

ha de ser un vici

d’aprendre a callar.

A la plaça vella,

juguen els infants

al dur traginar.

Des del campanar,

se senten les claus

per a anar a la seva.


Núvol gras


Al corriol del mas,

quan la pluja aplega,

el cargol com pensa

en anar a menjar.

Ha estat el temps,

sec i assolellat,

qui me l’ha portat

a aquell gran recés.

Al corriol del mas,

una rosa sola

prega per l’estiu.

El sol ni somriu,

veig com s’entafora

en un núvol gras.


Ha perdut la fe


Amb quaranta queixales

ni s’acaba l’esmorzar,

el pagès vell com està

sense eixir de les murades.

El carro li han venut,

han llogat la mula vella;

cada cop ve la tenebra

per tornar-lo trist i mut.

A la taula de cafè,

ja fan massa tombarelles

per acabar anant enlloc.

El vell pagès ja no pot

viatjar amb les estrelles

perquè ha perdut la fe.


Prou lluny, a la ciutat


Massa ric en melangies

per poder anar enlloc,

està demanant la mort,

ha les ganes amanides.

El seu viatge darrer

no hagué cap benefici,

va passar amb un seguici

de mirades sense fre.

Prou lluny, a la ciutat,

ha vist cotxes i carrers

enquitranats i massa amples.

Massa alçada a les cases,

un neguit, qui no té fre,

s’enlaira fins als terrats.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXXII)

01 Octubre, 2023 04:34
Publicat per jjroca, Poemes curts

Si la mossa

es riu de mi,

no es gran cosa

pel matí,

sovint, fa nosa.


Massa ombres,

al camí,

vénen totes

a dormir,

n'hi haurà de sobres.


Les campanes

van volant

i les fades

van mostrant:

cares amables.


Per a ser,

un xic més ruc,

cal saber

els ets, els uts

i empènyer bé.


Com no hi havia

solució,

menjaria

un poc de tot,

sense cobdícia.


A les portes

de l'infern,

els tanoques

ho tenen verd,

n'hi ha de sobres.


Com l'estimo

d'amagat

ni endevino

l'entrellat,

només sospiro.


En el racó

de les hores dolces

sento la braó

com pregona a soles:

No hauran perdó!


Quan el sol

es mostra ardent,

vull bressol

i un parament

per a mi sol.


La tarda passava

pel vell carreró

i, quan em mirava,

deia de debò:

Fas prou mala cara!


Les angúnies

són així:

ben feixugues

per la nit

i un xic porugues.


A la plaça

de la font,

qui riu massa

ni sap com

aplegar a casa.


A les cinc

del dematí:

massa amics

i massa vi,

per a una nit.


Na Tomasa

del meu cor

quan no parla

ni fa el sord,

però m'enganya.


A les portes

de l'infern,

qui no hi toca

poc es perd,

ni farà nosa.


En comptades

ocasions,

avellanes

són melons,

però m'agraden.


Quan anem

en processó,

malparlem

sense cap por

perquè ens salvem.


Quan la barca

va pel riu,

mai demana

ser a l'estiu

per si entrebanca.


Quan la mossa

em ve a cercar,

o faig nosa

o vol menjar,

som poca cosa.


A les terres

de ponent,

quan hi ha guerres

ni les sents,

només tenebres.


Li demano

per venir

i no em canso

de mentir,

és el meu amo.


Amb les ganes

que jo tinc,

guanyant quatre,

en perdo cinc,

farem teatre.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs