Ha poca gràcia i set poemes més
22 Desembre, 2022 05:43
Publicat per jjroca,
Poemes
Ha poca gràcia
Mon amic, en Llucifer,
pensa massa i això el perd.
Va ser un àngel destronat
després de la gran batalla,
va canviar plata per palla
quan, del cel, fou desnonat.
Ara, viu entre les flames,
aranyes i escorpins,
com enyora aquells veïns
quan els gojos li cantaven.
Llucifer és un plorar
quan el guanya la nostàlgia,
diria que ha poca gràcia
i de pena prou en fa.
Les eternes meravelles
Les eternes meravelles,
una nit amb mil estrelles,
dolços somnis al coixí.
Com voldria saber qui
em portarà les poncelles
per a gaudir del neguit.
La fortuna, ja se sap,
viatja sola i ben de pressa
amb la dèria de fugir.
Em farà un xic mesquí
si m’allunya la promesa
i la posa en altre cap.
Mentiria si digués
que, rumiant, avanço més.
He posat fortuna i pau
Casa ampla, nova sort
i descansar en ser mort.
De viatges i aventures,
he posat el coixí ple,
vull volar a les altures
i aturar on estigui bé.
He posat fortuna i pau
en una cistella vella,
poc demano haver estrella
quan aplego al meu palau.
M’he deslliurat dels servents,
dels coberts de plata i or,
menjo bledes, però poc,
són vicis de penitents.
Les paraules mentideres
Les paraules mentideres
farcides de somicons,
he posat les gran raons
a la vora de les cebes.
Menjar poc i pair bé,
és una empresa lleugera,
com demana ser escomesa
puix, si dura, entreté.
Les paraules mentideres
cap al cel volen volar
per provar de trobar gràcia.
Vet aquí, quina fal·làcia
que un dia arribarà
on s’acabin les promeses.
A lloms de la contalla
És a lloms de la contalla
on avanço més lleuger,
de jove, no estava bé,
però, avui, dormo a la palla.
Essent pobre i capficat,
vaig aprendre alguna lletra,
em posà a cercar parella
per si un dia era casat.
Però la deessa fortuna
poc o gens es fixà amb mi
tot i passant per la vida.
Quan la festa era amanida
vaig provar el gran fugir
i me n’anà a la lluna.
Hi ha mil ulls
Quatre mosses em demanen
per si, amb elles, vull casar,
això és un conte de fades
ni sé com s’acabarà.
A les festes, fan el ball
i, com soc el ballador,
m’he posat vestit de fil
amb corbata i mocador.
A la plaça, hi ha mil ulls
tots mirant al mateix lloc
sense atura ni llambrec.
Diria que ja estic sec
i prendré un vas de rom
per si riuen quan no vull.
Passat el Nadal
Un cop passat el Nadal
i quan l’any, galdós, descansa,
he de demanar una manta
per si aplega el fred cabdal.
Si l’aigua esdevé gel
i encara vaig a la plana,
he de comprar més baldana
prou de vi i un xic de mel.
La llenya que haig al tros
ha de fer cap a la casa
per a encendre la gran llar.
Quan el sol se n’hagi anat,
tancaré tota l’estança
per si aplega algun llop.
L’aventura de llegir
L’aventura de llegir
gens que es mostra més planera,
és joiosa i mentidera,
mai em porta perquè sí.
Cavalcant de ratlla en ratlla,
en un camp entremaliat,
com et diu que el sembrat
ha de ser molt més que palla.
En descobrir l’horitzó
i trobar riba sencera,
et penses que ja està fet.
Però aplega el gran secret
i vol posar la senyera
per si aquella és la raó.
Pensaments festius (CXXI)
14 Desembre, 2022 11:26
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
He tingut converses intel·ligents que han resultat ser monòlegs.
Fer un llibre es trobar prou paraules que no s’escampin.
No hi ha sorra al desert, és que hi viu allí.
M’han donat diners, deuen voler que pensi.
Les dones no ens volen, però ens estimen.
El pitjor que li pot passar a un home és trobar dos camins.
Déu va crear la dona per despistar-nos.
El dia sempre acaba a l’hora que ha començat.
Tinc por de morir, no deixen demanar ajut.
Tinc una idea, busco un pou on guardar-la.
El bo de ser miop és que tens menys coses clares.
Per què criden? Que no ho saben que estic sord.
Tinc un nas, però té dos forats.
Proveu de trobar un núvol que porti vent.
Soc sociable, però segueixo escrivint sol.
No vull premis, encara segueixo caminant.
És una sort ser dropo, tens menys temps per fer coses.
Treballar està bé, et porta suficients problemes.
Tinc casa mentre dormo i no hi ha res per fer.
L’únic bo d’estar malalt és el recolliment.
Puc regalar el meu temps, però prefereixo guardar-lo.
El món, sortosament, està ple de mancances.
Cap enginyer de camins sap posat els sots a la carretera.
Vull plantar un arbre, però em dol aixecar el terra.
Tinc prou nits per poder-ne perdre una.
La vida es fa de petites coses, mai podrà ser gran.
Volen que els ensenyi i em moro de vergonya.
Tinc dubtes, però el deixo dormir al meu llit.
Per molt que li explico a un bitllet, assegura que no em coneix.
Crec que al cel es va amb avió i a l’infern amb tren de carbó.
El pobre Déu no sap mai a quina casa descansarà.
Som més del que volem i menys del que pensem.
Si tingués fe, me la guardaria.
Un llibre, pel cap baix, pesa.
Estan tan ben educats que quasi no hi són.
És una sort estar casat, no cal manar quasi mai.
Parlaria amb el vent, però em costa parlar corrent.
Hi ha tanta aigua a la mar que ni es pot vendre.
L’home ha millorat; ara, paga per no fer res.
Té el cap tan endreçat que no s’atreveix a pensar.
Té dos ulls i encara se li cansen.
He trobat tres salvadors, dos estan d’oferta.
He anat al banc i ni m’han deixat seure.
No és pobre, però no té gens de salut.
Van guanyant les pors i set poemes més
14 Desembre, 2022 11:23
Publicat per jjroca,
Poemes
Van guanyant les pors
Amics i sabedors
com venen les pensades,
se n’entren a les cases
per a trobar els enyors.
Són temps entremaliats
farcits de mil promeses,
haurem només les festes
per a gaudir del grat.
D’ofici salvadors,
n’havem el cove ple
i més que ha no hi caben.
Convé que em distreguen
perquè no em trobo bé,
com van guanyant les pors.
Xerrar amb Llucifer
A la casa de l’oblit,
no calen ni finestres
ni esbrinen les recerques
de precs mal repartits.
Allí, han de venir
venturosos fantasmes,
com colpegen les canyes,
com em trauen del llit.
Espero poder ser
un home de miracles
per poder esbrinar.
A l’infern, he d’anar
quan em plau escalfar-me
i xerrar amb Llucifer.
Venturosa virtut
Venturosa virtut
qui em fas sabedor
de les meves mancances
i del meu demanar.
Han vingut les tenebres
a ocupar el dolç lloc
on sentia el calfred
més viu i enriquidor.
No em deixis a soles
per trobar la buidor
de les hores passades
ben plenes de coïssor.
I res més he de dir
si t’allunyes de mi.
El senyor aconsella
Al terrat, el guanya el fred
i s’entafora a les golfes,
amb quatre sacs de garrofes,
podria passar l’hivern.
Però el senyor aconsella
que és millor prendre la carn,
veig un moltó enfurismat
puix s’ha quedat sense esquella.
A la plana, quatre herbes
s’han posat el vestit blanc,
potser han començat la festa.
Veig el fred a la finestra
i li he dit que estic pensant
en encendre branques seques.
Pobrissó i innocent
A les voltes de Nadal,
qui tremola en el corral?
Les ovelles enfadades
perquè ha arribat el fred,
els ha dit un corderet
que li agraden les nadales.
Pobrissó i innocent
que poc sabrà de la vida:
Quan la festa és amanida,
algú perd l’enteniment!
L’ovella resta cansada
i plora sense caler,
en el cel, hi ha un corder
qui ha entrat per a fer estada.
On és el porc?
Si l’escalfor pren estada
i s’amaga dintre el foc,
en el poble hi ha l’enyor
quan la festa és acabada.
Botifarres i salsitxes
hem d’aprendre a l’engròs,
dieu-me: On és el porc
qui demanava set vides?
A la sala del pagès,
he vist gran olla ballant,
intentant guarir els cigrons.
Hi ha un infant fent somicons
enmig de la classe estant
amb quatre lletres i poc més.
Bon vent
L’any avança, prompte el perd
l’aplegar a una altra casa,
ens ha deixat un hivern
on el sol diu que es cansa.
Sense olives en el tros,
sense encendre la foguera,
la collita és ben lleugera,
els doblers volen del tot.
Però ens queda un got de vi,
el cridar de la taverna
i aquella bella promesa
qui s’enfada i m’ha dit:
Si prou prompte no ens casem,
aigua fresca i bon vent!
Caragol, prenent el sol
Caragol, prenent el sol,
com malfia de l’hivern,
sent nostre rei tan proper,
per què ens manca l’escalfor?
El misteri de la vida
és complicat d’explicar,
va ser un déu qui va deixar
una ment gens amanida.
Caragol, prenent el sol,
com demana primavera
per viatjar pel gran jardí.
Una rosa li ha de dir
que, tot i sent la primera,
encara no ha cap condol.
Poemes curts (CXIII)
14 Desembre, 2022 11:21
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan la mare
va al mercat,
veu el pare
ensinistrat
en fer recapte.
La pluja venia
carrer endavant,
ella no ho sabia
que estava esperant,
potser la traïa.
Amb més eines
que diners,
com les feines
fan saber
nostres misèries.
Si l'esperes,
has de dir
que haig presses
pel matí,
quan hi ha quimeres.
A la núvia,
li he contat
que, si estima,
ha fet salat,
faig l'enganyifa.
Com li deia,
al meu amic,
si haig feina,
ni t'ho dic,
perds l'alegria.
Per escriure,
cal saber:
que el viure
és el primer,
abans del lleure.
En la festa
de demà,
una orquestra
cal llogar,
volem més gresca.
Els més pobres,
pobrissons,
són ben nobles
amb tacons,
estan per sobre.
A la casa
dels parents,
només mengen
els valents
i qui passa.
Mai demano,
a l'infantó,
el que planyo
de debò,
fer cas a l'amo.
No és tan mala
solució:
cridar la gana
i dormir un poc
per si li agrada.
Al reialme
dels valents,
en surten quatre,
en fugen cent,
massa culpables.
Quan el vent
porta follia,
l'innocent
ha poca tria,
en surt perdent.
En el regne
del morir,
cal llevar-se
pel matí
per si no et criden.
L'he comprat
a l'alturó,
l'he deixat
en un racó,
diuen que no és bo.
És la guerra
del pagès:
comprar terra
i no fer res
fins que es crema.
Quan anava
al dolç llaurar,
m'emportava
l'entrepà
de cansalada.
Un dilluns
he de finir:
sense llums,
sense oferir
manta de fums.
M'ofereix
anar al mercat,
comprar peix
del més barat,
no em coneix.
Sense riures
a la font,
fa mal viure
en aquest món,
volem ser lliures.
A la banda
de ponent,
qui no parla
va perdent:
el cos i l'ànima.
Epigrames (CXIII)
14 Desembre, 2022 11:15
Publicat per jjroca,
Epigrames
He demanat ,
si la mare em deixa,
manta de sopar
sense massa bleda.
Porteu-me la ceba,
peleu-la primer,
no sóc tafaner
ni vull sentir queixa.
El meu avi
pren el sol,
ple de dol,
va pel calvari.
No vull arbres
al camí,
es despullen
perquè sí.
Quan demano:
plata i or,
el meu amo
es plany del tot.
No vull cases
al carrer
si s'enfaden
quan fa fred.
En el regne
dels gegants,
quatre nans
són menys que setze.
Menjo per menjar:
quatre botifarres,
les trobo salades,
però tant m'hi fa.
Quan el cor demana
anar a passejar
mai el deixo anar
puix després s'enfada.
Mai demano,
a la sort,
perdre el viu
per a ésser mort.
A la vella riba,
canta el rossinyol,
ho fa i convida
a sortir el sol.
Per a ser
bon mentider
cal aprendre
a quedar bé.
A les hores toves,
gronxa la tardor,
després ve la por
i creixen les fosques.
No demano
altra cosa:
fugir d'amo,
no fer nosa.
Quan l'amor primer
demani per mi,
dieu: No pot ser,
mai ve fins aquí!
Sento lluny
la llunyania
quan la vida
pren ensurt.
No he de perdre
altra cosa
que el bon beure
el vi de bóta.
Cavaller
dalt del cavall,
gairebé
és almirall.
No confio
que la sort
faci via
en ser mort.
Quan l'ombra poruga
demani marxar,
és millor cantar
per si es torna muda.
El més noble
dels veïns,
en ser al poble,
és enemic.
Manta melangies,
a la casa estant,
com van penetrant
en el si dels dies.
Quan l'amor se'n va
a cercar altra gent,
deixeu-lo marxar:
callats, dolçament.
I per no tenir
ni la núvia em queda,
diu que no hi ha empenta
ni ha de venir.
Les vint cases
del carrer
mai em parlen
quan les veig.
La Parca s'enduu,
riu Estix enllà
a l'amor pagà
qui em portà refús.
Portar l'estendard i set poemes més
08 Desembre, 2022 07:39
Publicat per jjroca,
Poemes
Portar l’estendard
En el palau reial,
dos nobles i un heretge,
com van patint del fetge
per no trobar setial.
Massa aspirants a joia,
un tresor ben petit,
com manca un bon amic,
només sobra cridòria.
El rei es lleva tard,
la reina va a la seva
i el príncep deixa dir.
Voldria saber qui
ha de fer la promesa
de portar l’estendard.
Un mal antic
Na Mariona diu que sí
i se n’oblida de mi.
Li he donat poms de flors,
a plena lluna, furtades,
n’hi havia de totes classes,
de tota mida i colors.
Na Mariona no m’estima
i es va trencant mon cor,
com sofreixo mal d’amor,
com la ràbia m’acoquina.
Na Mariona es va fent gran
i jo em vaig empetitint,
ha de ser un mal antic
d’aquells que fastiguegen tant.
Com obro els ulls
El gran incert i una pau lleugera,
em duu, com sempre, al regne del mai més,
he de trobar la bruixa sorneguera
qui m’atabala i em posa corprès.
M’omple de dubtes en paratges estèrils
on manta monstres em parlen de tardor,
un vent rabiüt m’endinsa al bosc
per a lluitar amb vells exèrcits.
Les branques seques demanant aigua
i un núvol gras qui no s’atura
perquè el viatge ha de ser llarg.
Com obro els ulls, estic cansat
de veure, encara, a una natura
qui pena prou i, de nou, s’enfada.
Deures de la pissarra
Cal esmorzar i obrir la finestra
per a saber si el sol ha de venir,
com bufa el vent, la tancaré de pressa,
cercaré branques, paper i un llumí.
Vora del foc, mentre el matí passa,
sento un corriol qui trascola pel carrer,
dolços minyons, la mare i un deler,
van, cap a escola, vestits amb mala traça.
Pantalons curts, la camisa de llana,
les mans gelades, van carrer amunt
per a encetar nova jornada.
A escola estant, la feina parada
amb molta lletra i un poc d’ensurt,
són aquells deures de la pissarra.
Només contalles de plegadores
És quan l’avi encén el foc
i esperem velles històries,
com van sorgint eixes memòries
sense cap pressa, a poc a poc.
No hi ha gegants ni cavallers
ni grans molins mourà el vent,
no hi ha festes ni casaments
ni paradisos on rau la gent.
Només contalles de plegadores
qui volen nuvi i no haver fred
quan el vell sol no les escalfa.
Olives negres, amb bona traça
van, ben endins d’un sac proper,
on dormiran per unes hores.
He demanat ser un heroi
He demanat ser un heroi
saltironant per la vida
puix Satanàs em convida
a romandre, per sempre, noi.
Com aniré a jugar
fins aplegar al reguer,
m’agrada ser mariner
sense haver-me de mullar.
He demanat ser un heroi
malgrat no trobar batalla
ni dormir, de nit, al ras.
Prefereixo un matalàs
d’aquells tan guarnits de llana
per a somiar ben cofoi.
Xerrant amb un fantasma
He passat fins a la mitja nit
tot xerrant amb un fantasma,
com no havia massa gana,
només enyorava el llit.
El fantasma m’ha parlat
d’aquell déu tan poca solta
que ni crida ni revolta
quan li porto pocs pecats.
Al castell de malentesos,
s’ha fet bastir una cambra
per a rebre els convidats.
Hi ha una taula sense plats,
una cortina de llana
i uns coberts prou malmesos.
Penant els dos
Na Mariona del meu cor
massa em crida, però és poc.
Li compraria sabates,
arracades de safirs,
però només vol un coixí
i un parell de flassades.
Els dissabtes al mercat
venen seda de la fina,
ella s’ho pensa, s’ho mira
i se’n va gronxant el cap.
Na Mariona del meu cor
mai demana estar casada,
només festejar li agrada,
així, anem penant els dos.
Pensaments festius (CXX)
01 Desembre, 2022 06:26
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
No faig falta en cap altre lloc que en el meu.
Els que aniran després sabran el que els he deixat.
Cal aplegar a la nit amb tot el cansament del dia.
No necessito més palau que el que no m’obliga.
La casa pot ser gran, però els habitants no creixen.
He fet treballar cent homes per trobar el meu equilibri.
Si moro, hauria de ser després d’un punt i seguit.
Ben pensat, al cementiri no hi ha manifestacions.
Tinc una lluita absurda amb un cos que m’acompanya.
Pocs em coneixen i cap sap on puc sobreviure.
Poques paraules fan un cap més endreçat.
Parlo perquè, d’alguna manera, he d’obrir la boca.
El mossèn vol que vagi al cel i ja hi soc.
No necessito res, però he de comprar alguna cosa.
El botiguer em saluda perquè sap que menjo.
Procuro ser invisible i suportable.
Si voleu que m’enfadi, m’haureu de pagar bé.
Soc d’un país petit amb homes imprescindibles.
El meu premi és que pugueu compartir aquest silenci.
Si Déu m’estima, em farà sortir sense que me n’adoni.
No hi ha hores dolentes, és el temps qui no les pot pair.
Necessito més aigua que vi, però no la prefereixo.
Massa dones maques farien un poble inhabitable.
Perdre sempre és millor que no poder-ho fer.
Obriu, amb moderació, el vostre cap; no necessita tanta llum.
Podem considerar que la bogeria és la imatge del seny.
No deixaré de treballar per si tinc mandra.
Els diners em fan créixer, però no m’engalanen.
He assolit que la meva vida és dels altres.
El fet de menjar no requereix assistir a tota la cerimònia.
Déu em va posar la veu per a saber on podia arribar.
No cal parlar, ningú perd el temps escoltant.
El pitjor que li pot passar a un déu és necessitar que l’adorin.
No puc creure amb Déu si primer Ell no creu amb mi.
Qui ha posat la creació a la caixa de l’obediència.
Déu sap que la creació és la primera passa d’una llarga caminada.
Sé que Déu em matarà, almenys que em doni temps per aprendre-ho.
Seria savi, però necessito més bones bateries.
El món és el vestit a mida que hem de saber portar.
Massa sabates no vol dir: Tenir més de dos peus!
Puc escriure més, però és el paper qui es queixa.
Porto els anys al damunt, no hi ha manera de deixar-ne cap.
Sé poques coses per omplir totes les pàgines.
El meu món és tan petit que no para de créixer.
Les ganes de ser enlloc i set poemes més
01 Desembre, 2022 06:21
Publicat per jjroca,
Poemes
Les ganes de ser enlloc
Al déu qui em portà aquí,
he de demanar-li comptes,
les ganes hi són totes,
vull perdre perquè sí.
Quan era en altre lloc,
no calien promeses
ni curtes les empreses
ni capsa on posar l’or.
Al déu qui em portà aquí,
millor que no el molesti
perquè haurà un motiu.
Somio en altre niu
on la gran por no cremi
les ganes de ser enlloc.
En el racó madur de la incertesa
En el racó madur de la incertesa,
on tot esclata i resta mut,
he vist passar ma petita fermesa
cercant la pensa de l’aixopluc.
Escarafalls em porten a la vida
on tots somien en dolç anar,
el camí és ample no té ni enganyifa,
és costerut, es fa pesat.
He de trobar els meus amics fantasmes,
veïns de sempre, plens de buidor,
qui s’entaforen en golfes i armaris.
Estic cansat d’anar per mon petit calvari,
allí, on els homes somien amb pors
i s’entretenen bastint mil coses vanes.
He empaitat el meu amic fantasma
He de gaudir del to menyspreable,
potser culpable d’haver nascut,
encara sento el gran regust
que m’ha donat l'ésser culpable.
Com cada dia, em llevo i la peresa,
qui s’entafora dintre del llit,
em diu que soc escanyolit,
de poca llei i gens profeta.
Com vaig a peu, sovintejo les herbes
qui s’esvaloten en ser a prop
i que se’n riuen d’aquesta minsa traça.
He empaitat el meu amic fantasma
qui plora, trist, perquè no haig por
ni sé estimar les seves malifetes.
La fulla plorava en ser a la tardor
La fulla plorava en ser a la tardor,
deixarà sa casa de dalt l’alturó.
Pobre fulla vella de caire conscient,
anar per la vida poc que li ha fet goig,
ha passat del verd al marró i al roig
tot i maleint el ferotge vent.
La fulla plorava en ser a la tardor,
cansada, descansa enmig del camí,
espera, amatent, que algú la trepitgi
sense dir-li res, sense compassió.
Albira un nou món on no hi ha tardor,
on un vent suau, sovint, l’acaroni,
espera que, algú, un cop se n’adoni,
li doni fermesa i un futur millor.
En el racó preciós de l’infinit
En el racó preciós de l’infinit,
allí, on comencen les noves meravelles,
he de recloure’m mirant les mil estrelles
que han de brillar de dia i de nit.
No trobaré la dèria dels tambors,
ni el to feixuc de grans esquelles,
no hauré ramat menat per cent pastors
ni reietons eixint de les tenebres.
En el racó preciós de l’infinit,
dormiré, a gust, després d’empresa vana
complint l’eterna fugida de l’absurd.
Deixeu-me anar, car, ara, ja no puc
volar corprès ni endevinar la fama
per descobrir a quin déu he traït.
Albirar el regne dels meus avis
Amor, amat i tot és pertinença
car soc a un món estèril i feixuc,
us contaré on haig el meu maluc
per si ens manca la meva fortalesa.
Per albirar el regne dels meus avis,
he segrestat mon cos a la muntanya,
he de restar on el silenci m’escampa
per a lliurar-me a mans de petits savis.
Per perllongar aquesta vida eterna,
em faig heroi del vici i la fortuna
fins descansar un cop a cada segle.
He de menjar el pa amb oli i pebre
i deslliurar-me, d’aquella enclusa,
per volar alt seguint aquella estrella.
Noves empreses
Per prendre un glop de la beguda dolça,
he manllevat fortuna i tradicions,
assedegat per oblidar els turons,
per cercar, a prop, la darrera resposta.
Anar, begut, de nou al cementiri
per saludar amics i coneguts,
han de venir els dies més rabiüts
per fer-me fora de l’estimat seguici.
He de restar, oblidant promeses,
ben assegut, amb un futur incert,
tot esperant recaure en el meu vici.
Ofegar amb vi no és sacrifici
i com em plany seguir despert
mentre s’acosten noves empreses.
Mentre va entrebancant
Amics i coneguts
pendents de l’improperi,
haver el poc senderi
d’aquells nobles eixuts.
Cansats de batallar
amb poble baix i tropa,
pensant amb la revolta
que els portarà el guanyar.
De dalt del cim estant,
m’ho miro cada dia,
al vespre, en fer-se tard.
Esbrino el disbarat
puix va a la gosadia
mentre va entrebancant.
Poemes curts (CXII)
01 Desembre, 2022 06:18
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Si no plou
en tot el mes,
no hi ha son
ni hi ha diners,
quin pobre jou!
Massa riures
sense flors
com descriuen
mals d'amor
i s'obliden.
Quan el sol
fuig de la nit,
ve la por
de l'esperit,
haurà raó.
Ni el llum
de la follia
ha discurs
ni humilia,
és prou sorrut.
Mai escolto
quan ve el vent,
quan el noto
està present,
si fuig, ni ploro.
A la plaça
de ponent,
hi ha qui passa
en tot moment,
després, ve calma.
És quan toca
el treballar
quan la rosa
vol ballar,
és que no hi toca.
Com he de demanar,
si l'amor em vessa,
una altra princesa
per anar a ballar,
no escolteu la queixa.
És la jove
qui m'escau,
però a un pobre
no li cal
ser tan mediocre.
Amb les ombres
de la nit,
mai van pobres
pel despit,
són massa nobles.
La tenebra
es riu de mi,
diu que és plena
per la nit,
és molt seva.
Quatre joves
a la font
cerquen totes
mals d'amor,
sempre en sobren.
Si m'estima,
li diré
que gotima
sense fre,
és gran amiga.
No haig menges
per donar
ni vull setges
per penar,
sóc prou heretge.
Una jove
em demanava:
Torna prompte,
seré a casa!,
encara corre.
Una tarda
vaig haver:
massa gana
i poca fe,
perdé la calma.
Massa dies,
sense nits,
com em priven
de dormir,
porten fatigues.
A la casa
del valent,
quan hi ha gana
ni se sent,
riuen encara.
Si una tarda
vull menjar,
posa'm gana
per portar
a l'albada.
La casa per endreçar,
el rebost gasiu de llum,
massa hores per dinar,
massa tardes amb ulls clucs,
mai ho provo d'encetar.
Seguts a la la plaça
fins que el sol se'n va,
la tardor com passa,
fa de bon passar
si la nit és calma.
En el regne
de la por,
no hi ha metge
entenedor,
falla sempre.
Epigrames (CXII)
01 Desembre, 2022 06:12
Publicat per jjroca,
Epigrames
Com anava
cap a la mort,
avançava
més bé poc.
Com esclata
el capellà:
De pecats,
massa n’hi ha!
Vell dimoni
com ha dit:
Els més joves
han de ser rics!
Les paraules
són així:
Més lleugeres
pel dematí!
Com comenta
el meu ruc:
Llauraria
si és que puc!
El més pobre
va al mercat
per a veure
qui ha guanyat.
A la festa
ja se sap:
La paella
i el ballar!
Com la jove
ha demanat:
Vull vestits
i festejar!
Cada ratlla
duu un neguit
i s’apaivaga
quan escric.
A la guerra
de les flors,
hi haurà flaires
i coïssors.
La campana,
ja se sap,
des de dalt
veu l’entrellat.
Com comenta
el caragol:
Poca aigua
i massa sol!
Mon amic
en Llucifer
menja massa
i poc verd.
Amb el llum
d’aquest matí,
hi ha menys ganes
que camí.
Moriria
si de cas,
un matí
sense lluitar.
Les cebes,
quan són al plat,
ja no ploren,
han fet tard.
Manta fulles,
en morir,
com demanen
tornar al si.
Massa núvols
al serrat
com voldrien
anar més alts.
Hi ha una pausa
a l’enrenou
quan s’allunya
el tebi sol.
És la pensa
qui va a peu:
damunt l’aigua,
per la neu.
No he trobat
la solució,
però empaita
de debò.
Quan les lletres
van al joc,
com m’escolten
ben bé poc.
Tot sent pobre
i matusser,
un dolç somiar
m’aniria bé.
Les revenges
de la sort
han de finir
en ser mort.