Ha poca gràcia i set poemes més

22 Desembre, 2022 05:43
Publicat per jjroca, Poemes

Ha poca gràcia


Mon amic, en Llucifer,

pensa massa i això el perd.

Va ser un àngel destronat

després de la gran batalla,

va canviar plata per palla

quan, del cel, fou desnonat.

Ara, viu entre les flames,

aranyes i escorpins,

com enyora aquells veïns

quan els gojos li cantaven.

Llucifer és un plorar

quan el guanya la nostàlgia,

diria que ha poca gràcia

i de pena prou en fa.


Les eternes meravelles


Les eternes meravelles,

una nit amb mil estrelles,

dolços somnis al coixí.

Com voldria saber qui

em portarà les poncelles

per a gaudir del neguit.

La fortuna, ja se sap,

viatja sola i ben de pressa

amb la dèria de fugir.

Em farà un xic mesquí

si m’allunya la promesa

i la posa en altre cap.

Mentiria si digués

que, rumiant, avanço més.


He posat fortuna i pau


Casa ampla, nova sort

i descansar en ser mort.

De viatges i aventures,

he posat el coixí ple,

vull volar a les altures

i aturar on estigui bé.

He posat fortuna i pau

en una cistella vella,

poc demano haver estrella

quan aplego al meu palau.

M’he deslliurat dels servents,

dels coberts de plata i or,

menjo bledes, però poc,

són vicis de penitents.


Les paraules mentideres


Les paraules mentideres

farcides de somicons,

he posat les gran raons

a la vora de les cebes.

Menjar poc i pair bé,

és una empresa lleugera,

com demana ser escomesa

puix, si dura, entreté.

Les paraules mentideres

cap al cel volen volar

per provar de trobar gràcia.

Vet aquí, quina fal·làcia

que un dia arribarà

on s’acabin les promeses.


A lloms de la contalla


És a lloms de la contalla

on avanço més lleuger,

de jove, no estava bé,

però, avui, dormo a la palla.

Essent pobre i capficat,

vaig aprendre alguna lletra,

em posà a cercar parella

per si un dia era casat.

Però la deessa fortuna

poc o gens es fixà amb mi

tot i passant per la vida.

Quan la festa era amanida

vaig provar el gran fugir

i me n’anà a la lluna.


Hi ha mil ulls


Quatre mosses em demanen

per si, amb elles, vull casar,

això és un conte de fades

ni sé com s’acabarà.

A les festes, fan el ball

i, com soc el ballador,

m’he posat vestit de fil

amb corbata i mocador.

A la plaça, hi ha mil ulls

tots mirant al mateix lloc

sense atura ni llambrec.

Diria que ja estic sec

i prendré un vas de rom

per si riuen quan no vull.


Passat el Nadal


Un cop passat el Nadal

i quan l’any, galdós, descansa,

he de demanar una manta

per si aplega el fred cabdal.

Si l’aigua esdevé gel

i encara vaig a la plana,

he de comprar més baldana

prou de vi i un xic de mel.

La llenya que haig al tros

ha de fer cap a la casa

per a encendre la gran llar.

Quan el sol se n’hagi anat,

tancaré tota l’estança

per si aplega algun llop.


L’aventura de llegir


L’aventura de llegir

gens que es mostra més planera,

és joiosa i mentidera,

mai em porta perquè sí.

Cavalcant de ratlla en ratlla,

en un camp entremaliat,

com et diu que el sembrat

ha de ser molt més que palla.

En descobrir l’horitzó

i trobar riba sencera,

et penses que ja està fet.

Però aplega el gran secret

i vol posar la senyera

per si aquella és la raó.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (CXXI)

14 Desembre, 2022 11:26
Publicat per jjroca, Pensaments festius

He tingut converses intel·ligents que han resultat ser monòlegs.

Fer un llibre es trobar prou paraules que no s’escampin.

No hi ha sorra al desert, és que hi viu allí.

M’han donat diners, deuen voler que pensi.

Les dones no ens volen, però ens estimen.

El pitjor que li pot passar a un home és trobar dos camins.

Déu va crear la dona per despistar-nos.

El dia sempre acaba a l’hora que ha començat.

Tinc por de morir, no deixen demanar ajut.

Tinc una idea, busco un pou on guardar-la.

El bo de ser miop és que tens menys coses clares.

Per què criden? Que no ho saben que estic sord.

Tinc un nas, però té dos forats.

Proveu de trobar un núvol que porti vent.

Soc sociable, però segueixo escrivint sol.

No vull premis, encara segueixo caminant.

És una sort ser dropo, tens menys temps per fer coses.

Treballar està bé, et porta suficients problemes.

Tinc casa mentre dormo i no hi ha res per fer.

L’únic bo d’estar malalt és el recolliment.

Puc regalar el meu temps, però prefereixo guardar-lo.

El món, sortosament, està ple de mancances.

Cap enginyer de camins sap posat els sots a la carretera.

Vull plantar un arbre, però em dol aixecar el terra.

Tinc prou nits per poder-ne perdre una.

La vida es fa de petites coses, mai podrà ser gran.

Volen que els ensenyi i em moro de vergonya.

Tinc dubtes, però el deixo dormir al meu llit.

Per molt que li explico a un bitllet, assegura que no em coneix.

Crec que al cel es va amb avió i a l’infern amb tren de carbó.

El pobre Déu no sap mai a quina casa descansarà.

Som més del que volem i menys del que pensem.

Si tingués fe, me la guardaria.

Un llibre, pel cap baix, pesa.

Estan tan ben educats que quasi no hi són.

És una sort estar casat, no cal manar quasi mai.

Parlaria amb el vent, però em costa parlar corrent.

Hi ha tanta aigua a la mar que ni es pot vendre.

L’home ha millorat; ara, paga per no fer res.

Té el cap tan endreçat que no s’atreveix a pensar.

Té dos ulls i encara se li cansen.

He trobat tres salvadors, dos estan d’oferta.

He anat al banc i ni m’han deixat seure.

No és pobre, però no té gens de salut.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Van guanyant les pors i set poemes més

14 Desembre, 2022 11:23
Publicat per jjroca, Poemes

Van guanyant les pors


Amics i sabedors

com venen les pensades,

se n’entren a les cases

per a trobar els enyors.

Són temps entremaliats

farcits de mil promeses,

haurem només les festes

per a gaudir del grat.

D’ofici salvadors,

n’havem el cove ple

i més que ha no hi caben.

Convé que em distreguen

perquè no em trobo bé,

com van guanyant les pors.


Xerrar amb Llucifer


A la casa de l’oblit,

no calen ni finestres

ni esbrinen les recerques

de precs mal repartits.

Allí, han de venir

venturosos fantasmes,

com colpegen les canyes,

com em trauen del llit.

Espero poder ser

un home de miracles

per poder esbrinar.

A l’infern, he d’anar

quan em plau escalfar-me

i xerrar amb Llucifer.


Venturosa virtut


Venturosa virtut

qui em fas sabedor

de les meves mancances

i del meu demanar.

Han vingut les tenebres

a ocupar el dolç lloc

on sentia el calfred

més viu i enriquidor.

No em deixis a soles

per trobar la buidor

de les hores passades

ben plenes de coïssor.

I res més he de dir

si t’allunyes de mi.


El senyor aconsella


Al terrat, el guanya el fred

i s’entafora a les golfes,

amb quatre sacs de garrofes,

podria passar l’hivern.

Però el senyor aconsella

que és millor prendre la carn,

veig un moltó enfurismat

puix s’ha quedat sense esquella.

A la plana, quatre herbes

s’han posat el vestit blanc,

potser han començat la festa.

Veig el fred a la finestra

i li he dit que estic pensant

en encendre branques seques.


Pobrissó i innocent


A les voltes de Nadal,

qui tremola en el corral?

Les ovelles enfadades

perquè ha arribat el fred,

els ha dit un corderet

que li agraden les nadales.

Pobrissó i innocent

que poc sabrà de la vida:

Quan la festa és amanida,

algú perd l’enteniment!

L’ovella resta cansada

i plora sense caler,

en el cel, hi ha un corder

qui ha entrat per a fer estada.


On és el porc?


Si l’escalfor pren estada

i s’amaga dintre el foc,

en el poble hi ha l’enyor

quan la festa és acabada.

Botifarres i salsitxes

hem d’aprendre a l’engròs,

dieu-me: On és el porc

qui demanava set vides?

A la sala del pagès,

he vist gran olla ballant,

intentant guarir els cigrons.

Hi ha un infant fent somicons

enmig de la classe estant

amb quatre lletres i poc més.


Bon vent


L’any avança, prompte el perd

l’aplegar a una altra casa,

ens ha deixat un hivern

on el sol diu que es cansa.

Sense olives en el tros,

sense encendre la foguera,

la collita és ben lleugera,

els doblers volen del tot.

Però ens queda un got de vi,

el cridar de la taverna

i aquella bella promesa

qui s’enfada i m’ha dit:

Si prou prompte no ens casem,

aigua fresca i bon vent!


Caragol, prenent el sol


Caragol, prenent el sol,

com malfia de l’hivern,

sent nostre rei tan proper,

per què ens manca l’escalfor?

El misteri de la vida

és complicat d’explicar,

va ser un déu qui va deixar

una ment gens amanida.

Caragol, prenent el sol,

com demana primavera

per viatjar pel gran jardí.

Una rosa li ha de dir

que, tot i sent la primera,

encara no ha cap condol.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXIII)

14 Desembre, 2022 11:21
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan la mare

va al mercat,

veu el pare

ensinistrat

en fer recapte.


La pluja venia

carrer endavant,

ella no ho sabia

que estava esperant,

potser la traïa.


Amb més eines

que diners,

com les feines

fan saber

nostres misèries.


Si l'esperes,

has de dir

que haig presses

pel matí,

quan hi ha quimeres.


A la núvia,

li he contat

que, si estima,

ha fet salat,

faig l'enganyifa.


Com li deia,

al meu amic,

si haig feina,

ni t'ho dic,

perds l'alegria.


Per escriure,

cal saber:

que el viure

és el primer,

abans del lleure.


En la festa

de demà,

una orquestra

cal llogar,

volem més gresca.


Els més pobres,

pobrissons,

són ben nobles

amb tacons,

estan per sobre.


A la casa

dels parents,

només mengen

els valents

i qui passa.


Mai demano,

a l'infantó,

el que planyo

de debò,

fer cas a l'amo.


No és tan mala

solució:

cridar la gana

i dormir un poc

per si li agrada.


Al reialme

dels valents,

en surten quatre,

en fugen cent,

massa culpables.


Quan el vent

porta follia,

l'innocent

ha poca tria,

en surt perdent.


En el regne

del morir,

cal llevar-se

pel matí

per si no et criden.


L'he comprat

a l'alturó,

l'he deixat

en un racó,

diuen que no és bo.


És la guerra

del pagès:

comprar terra

i no fer res

fins que es crema.


Quan anava

al dolç llaurar,

m'emportava

l'entrepà

de cansalada.


Un dilluns

he de finir:

sense llums,

sense oferir

manta de fums.


M'ofereix

anar al mercat,

comprar peix

del més barat,

no em coneix.


Sense riures

a la font,

fa mal viure

en aquest món,

volem ser lliures.


A la banda

de ponent,

qui no parla

va perdent:

el cos i l'ànima.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXIII)

14 Desembre, 2022 11:15
Publicat per jjroca, Epigrames



He demanat ,
si la mare em deixa,
manta de sopar
sense massa bleda.


Porteu-me la ceba,
peleu-la primer,
no sóc tafaner
ni vull sentir queixa.


El meu avi
pren el sol,
ple de dol,
va pel calvari.


No vull arbres
al camí,
es despullen
perquè sí.


Quan demano:
plata i or,
el meu amo 
es plany del tot.


No vull cases
al carrer
si s'enfaden
quan fa fred.


En el regne
dels gegants,
quatre nans
són menys que setze.


Menjo per menjar:
quatre botifarres,
les trobo salades,
però tant m'hi fa.


Quan el cor demana
anar a passejar
mai el deixo anar
puix després s'enfada.


Mai demano,
a la sort,
perdre el viu
per a ésser mort.


A la vella riba,
canta el rossinyol,
ho fa i convida
a sortir el sol.


Per a ser
bon mentider
cal aprendre
a quedar bé.


A les hores toves,
gronxa la tardor,
després ve la por
i creixen les fosques.


No demano
altra cosa:
fugir d'amo,
no fer nosa.


Quan l'amor primer
demani per mi,
dieu: No pot ser,
mai ve fins aquí!


Sento lluny
la llunyania
quan la vida
pren ensurt.


No he de perdre
altra cosa
que el bon beure
el vi de bóta.


Cavaller
dalt del cavall,
gairebé
és almirall.


No confio
que la sort
faci via
en ser mort.


Quan l'ombra poruga
demani marxar,
és millor cantar
per si es torna muda.


El més noble
dels veïns,
en ser al poble,
és enemic.


Manta melangies,
a la casa estant,
com van penetrant
en el si dels dies.


Quan l'amor se'n va
a cercar altra gent,
deixeu-lo marxar:
callats, dolçament.


I per no tenir
ni la núvia em queda,
diu que no hi ha empenta
ni ha de venir.


Les vint cases
del carrer
mai em parlen
quan les veig. 

La Parca s'enduu,
riu Estix enllà
a l'amor pagà
qui em portà refús.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Portar l'estendard i set poemes més

08 Desembre, 2022 07:39
Publicat per jjroca, Poemes

Portar l’estendard


En el palau reial,

dos nobles i un heretge,

com van patint del fetge

per no trobar setial.

Massa aspirants a joia,

un tresor ben petit,

com manca un bon amic,

només sobra cridòria.

El rei es lleva tard,

la reina va a la seva

i el príncep deixa dir.

Voldria saber qui

ha de fer la promesa

de portar l’estendard.


Un mal antic


Na Mariona diu que sí

i se n’oblida de mi.

Li he donat poms de flors,

a plena lluna, furtades,

n’hi havia de totes classes,

de tota mida i colors.

Na Mariona no m’estima

i es va trencant mon cor,

com sofreixo mal d’amor,

com la ràbia m’acoquina.

Na Mariona es va fent gran

i jo em vaig empetitint,

ha de ser un mal antic

d’aquells que fastiguegen tant.


Com obro els ulls


El gran incert i una pau lleugera,

em duu, com sempre, al regne del mai més,

he de trobar la bruixa sorneguera

qui m’atabala i em posa corprès.

M’omple de dubtes en paratges estèrils

on manta monstres em parlen de tardor,

un vent rabiüt m’endinsa al bosc

per a lluitar amb vells exèrcits.

Les branques seques demanant aigua

i un núvol gras qui no s’atura

perquè el viatge ha de ser llarg.

Com obro els ulls, estic cansat

de veure, encara, a una natura

qui pena prou i, de nou, s’enfada.


Deures de la pissarra


Cal esmorzar i obrir la finestra

per a saber si el sol ha de venir,

com bufa el vent, la tancaré de pressa,

cercaré branques, paper i un llumí.

Vora del foc, mentre el matí passa,

sento un corriol qui trascola pel carrer,

dolços minyons, la mare i un deler,

van, cap a escola, vestits amb mala traça.

Pantalons curts, la camisa de llana,

les mans gelades, van carrer amunt

per a encetar nova jornada.

A escola estant, la feina parada

amb molta lletra i un poc d’ensurt,

són aquells deures de la pissarra.


Només contalles de plegadores


És quan l’avi encén el foc

i esperem velles històries,

com van sorgint eixes memòries

sense cap pressa, a poc a poc.

No hi ha gegants ni cavallers

ni grans molins mourà el vent,

no hi ha festes ni casaments

ni paradisos on rau la gent.

Només contalles de plegadores

qui volen nuvi i no haver fred

quan el vell sol no les escalfa.

Olives negres, amb bona traça

van, ben endins d’un sac proper,

on dormiran per unes hores.


He demanat ser un heroi


He demanat ser un heroi

saltironant per la vida

puix Satanàs em convida

a romandre, per sempre, noi.

Com aniré a jugar

fins aplegar al reguer,

m’agrada ser mariner

sense haver-me de mullar.

He demanat ser un heroi

malgrat no trobar batalla

ni dormir, de nit, al ras.

Prefereixo un matalàs

d’aquells tan guarnits de llana

per a somiar ben cofoi.


Xerrant amb un fantasma


He passat fins a la mitja nit

tot xerrant amb un fantasma,

com no havia massa gana,

només enyorava el llit.

El fantasma m’ha parlat

d’aquell déu tan poca solta

que ni crida ni revolta

quan li porto pocs pecats.

Al castell de malentesos,

s’ha fet bastir una cambra

per a rebre els convidats.

Hi ha una taula sense plats,

una cortina de llana

i uns coberts prou malmesos.


Penant els dos


Na Mariona del meu cor

massa em crida, però és poc.

Li compraria sabates,

arracades de safirs,

però només vol un coixí

i un parell de flassades.

Els dissabtes al mercat

venen seda de la fina,

ella s’ho pensa, s’ho mira

i se’n va gronxant el cap.

Na Mariona del meu cor

mai demana estar casada,

només festejar li agrada,

així, anem penant els dos.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (CXX)

01 Desembre, 2022 06:26
Publicat per jjroca, Pensaments festius

No faig falta en cap altre lloc que en el meu.

Els que aniran després sabran el que els he deixat.

Cal aplegar a la nit amb tot el cansament del dia.

No necessito més palau que el que no m’obliga.

La casa pot ser gran, però els habitants no creixen.

He fet treballar cent homes per trobar el meu equilibri.

Si moro, hauria de ser després d’un punt i seguit.

Ben pensat, al cementiri no hi ha manifestacions.

Tinc una lluita absurda amb un cos que m’acompanya.

Pocs em coneixen i cap sap on puc sobreviure.

Poques paraules fan un cap més endreçat.

Parlo perquè, d’alguna manera, he d’obrir la boca.

El mossèn vol que vagi al cel i ja hi soc.

No necessito res, però he de comprar alguna cosa.

El botiguer em saluda perquè sap que menjo.

Procuro ser invisible i suportable.

Si voleu que m’enfadi, m’haureu de pagar bé.

Soc d’un país petit amb homes imprescindibles.

El meu premi és que pugueu compartir aquest silenci.

Si Déu m’estima, em farà sortir sense que me n’adoni.

No hi ha hores dolentes, és el temps qui no les pot pair.

Necessito més aigua que vi, però no la prefereixo.

Massa dones maques farien un poble inhabitable.

Perdre sempre és millor que no poder-ho fer.

Obriu, amb moderació, el vostre cap; no necessita tanta llum.

Podem considerar que la bogeria és la imatge del seny.

No deixaré de treballar per si tinc mandra.

Els diners em fan créixer, però no m’engalanen.

He assolit que la meva vida és dels altres.

El fet de menjar no requereix assistir a tota la cerimònia.

Déu em va posar la veu per a saber on podia arribar.

No cal parlar, ningú perd el temps escoltant.

El pitjor que li pot passar a un déu és necessitar que l’adorin.

No puc creure amb Déu si primer Ell no creu amb mi.

Qui ha posat la creació a la caixa de l’obediència.

Déu sap que la creació és la primera passa d’una llarga caminada.

Sé que Déu em matarà, almenys que em doni temps per aprendre-ho.

Seria savi, però necessito més bones bateries.

El món és el vestit a mida que hem de saber portar.

Massa sabates no vol dir: Tenir més de dos peus!

Puc escriure més, però és el paper qui es queixa.

Porto els anys al damunt, no hi ha manera de deixar-ne cap.

Sé poques coses per omplir totes les pàgines.

El meu món és tan petit que no para de créixer.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Les ganes de ser enlloc i set poemes més

01 Desembre, 2022 06:21
Publicat per jjroca, Poemes

Les ganes de ser enlloc


Al déu qui em portà aquí,

he de demanar-li comptes,

les ganes hi són totes,

vull perdre perquè sí.

Quan era en altre lloc,

no calien promeses

ni curtes les empreses

ni capsa on posar l’or.

Al déu qui em portà aquí,

millor que no el molesti

perquè haurà un motiu.

Somio en altre niu

on la gran por no cremi

les ganes de ser enlloc.


En el racó madur de la incertesa


En el racó madur de la incertesa,

on tot esclata i resta mut,

he vist passar ma petita fermesa

cercant la pensa de l’aixopluc.

Escarafalls em porten a la vida

on tots somien en dolç anar,

el camí és ample no té ni enganyifa,

és costerut, es fa pesat.

He de trobar els meus amics fantasmes,

veïns de sempre, plens de buidor,

qui s’entaforen en golfes i armaris.

Estic cansat d’anar per mon petit calvari,

allí, on els homes somien amb pors

i s’entretenen bastint mil coses vanes.


He empaitat el meu amic fantasma


He de gaudir del to menyspreable,

potser culpable d’haver nascut,

encara sento el gran regust

que m’ha donat l'ésser culpable.

Com cada dia, em llevo i la peresa,

qui s’entafora dintre del llit,

em diu que soc escanyolit,

de poca llei i gens profeta.

Com vaig a peu, sovintejo les herbes

qui s’esvaloten en ser a prop

i que se’n riuen d’aquesta minsa traça.

He empaitat el meu amic fantasma

qui plora, trist, perquè no haig por

ni sé estimar les seves malifetes.


La fulla plorava en ser a la tardor


La fulla plorava en ser a la tardor,

deixarà sa casa de dalt l’alturó.

Pobre fulla vella de caire conscient,

anar per la vida poc que li ha fet goig,

ha passat del verd al marró i al roig

tot i maleint el ferotge vent.

La fulla plorava en ser a la tardor,

cansada, descansa enmig del camí,

espera, amatent, que algú la trepitgi

sense dir-li res, sense compassió.

Albira un nou món on no hi ha tardor,

on un vent suau, sovint, l’acaroni,

espera que, algú, un cop se n’adoni,

li doni fermesa i un futur millor.


En el racó preciós de l’infinit


En el racó preciós de l’infinit,

allí, on comencen les noves meravelles,

he de recloure’m mirant les mil estrelles

que han de brillar de dia i de nit.

No trobaré la dèria dels tambors,

ni el to feixuc de grans esquelles,

no hauré ramat menat per cent pastors

ni reietons eixint de les tenebres.

En el racó preciós de l’infinit,

dormiré, a gust, després d’empresa vana

complint l’eterna fugida de l’absurd.

Deixeu-me anar, car, ara, ja no puc

volar corprès ni endevinar la fama

per descobrir a quin déu he traït.


Albirar el regne dels meus avis


Amor, amat i tot és pertinença

car soc a un món estèril i feixuc,

us contaré on haig el meu maluc

per si ens manca la meva fortalesa.

Per albirar el regne dels meus avis,

he segrestat mon cos a la muntanya,

he de restar on el silenci m’escampa

per a lliurar-me a mans de petits savis.

Per perllongar aquesta vida eterna,

em faig heroi del vici i la fortuna

fins descansar un cop a cada segle.

He de menjar el pa amb oli i pebre

i deslliurar-me, d’aquella enclusa,

per volar alt seguint aquella estrella.


Noves empreses


Per prendre un glop de la beguda dolça,

he manllevat fortuna i tradicions,

assedegat per oblidar els turons,

per cercar, a prop, la darrera resposta.

Anar, begut, de nou al cementiri

per saludar amics i coneguts,

han de venir els dies més rabiüts

per fer-me fora de l’estimat seguici.

He de restar, oblidant promeses,

ben assegut, amb un futur incert,

tot esperant recaure en el meu vici.

Ofegar amb vi no és sacrifici

i com em plany seguir despert

mentre s’acosten noves empreses.


Mentre va entrebancant


Amics i coneguts

pendents de l’improperi,

haver el poc senderi

d’aquells nobles eixuts.

Cansats de batallar

amb poble baix i tropa,

pensant amb la revolta

que els portarà el guanyar.

De dalt del cim estant,

m’ho miro cada dia,

al vespre, en fer-se tard.

Esbrino el disbarat

puix va a la gosadia

mentre va entrebancant.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXII)

01 Desembre, 2022 06:18
Publicat per jjroca, Poemes curts

Si no plou

en tot el mes,

no hi ha son

ni hi ha diners,

quin pobre jou!


Massa riures

sense flors

com descriuen

mals d'amor

i s'obliden.


Quan el sol

fuig de la nit,

ve la por

de l'esperit,

haurà raó.


Ni el llum

de la follia

ha discurs

ni humilia,

és prou sorrut.


Mai escolto

quan ve el vent,

quan el noto

està present,

si fuig, ni ploro.


A la plaça

de ponent,

hi ha qui passa

en tot moment,

després, ve calma.


És quan toca

el treballar

quan la rosa

vol ballar,

és que no hi toca.


Com he de demanar,

si l'amor em vessa,

una altra princesa

per anar a ballar,

no escolteu la queixa.


És la jove

qui m'escau,

però a un pobre

no li cal

ser tan mediocre.


Amb les ombres

de la nit,

mai van pobres

pel despit,

són massa nobles.


La tenebra

es riu de mi,

diu que és plena

per la nit,

és molt seva.


Quatre joves

a la font

cerquen totes

mals d'amor,

sempre en sobren.


Si m'estima,

li diré

que gotima

sense fre,

és gran amiga.


No haig menges

per donar

ni vull setges

per penar,

sóc prou heretge.


Una jove

em demanava:

Torna prompte,

seré a casa!,

encara corre.


Una tarda

vaig haver:

massa gana

i poca fe,

perdé la calma.


Massa dies,

sense nits,

com em priven

de dormir,

porten fatigues.


A la casa

del valent,

quan hi ha gana

ni se sent,

riuen encara.


Si una tarda

vull menjar,

posa'm gana

per portar

a l'albada.


La casa per endreçar,

el rebost gasiu de llum,

massa hores per dinar,

massa tardes amb ulls clucs,

mai ho provo d'encetar.


Seguts a la la plaça

fins que el sol se'n va,

la tardor com passa,

fa de bon passar

si la nit és calma.


En el regne

de la por,

no hi ha metge

entenedor,

falla sempre.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXII)

01 Desembre, 2022 06:12
Publicat per jjroca, Epigrames



Com anava
cap a la mort,
avançava 
més bé poc.


Com esclata 
el capellà:
De pecats,
massa n’hi ha!


Vell dimoni
com ha dit:
Els més joves
han de ser rics!


Les paraules
són així:
Més lleugeres
pel dematí!


Com comenta
el meu ruc:
Llauraria
si és que puc!


El més pobre
va al mercat
per a veure
qui ha guanyat.


A la festa
ja se sap:
La paella
i el ballar!


Com la jove
ha demanat:
Vull vestits
i festejar!


Cada ratlla
duu un neguit
i s’apaivaga
quan escric.


A la guerra
de les flors,
hi haurà flaires
i coïssors.


La campana, 
ja se sap,
des de dalt
veu l’entrellat.


Com comenta
el caragol:
Poca aigua
i massa sol!


Mon amic
en Llucifer
menja massa
i poc verd.


Amb el llum
d’aquest matí,
hi ha menys ganes
que camí.


Moriria
si de cas,
un matí
sense lluitar.


Les cebes,
quan són al plat, 
ja no ploren,
han fet tard.


Manta fulles,
en morir,
com demanen
tornar al si.


Massa núvols
al serrat
com voldrien
anar més alts.


Hi ha una pausa
a l’enrenou
quan s’allunya
el tebi sol.


És la pensa
qui va a peu:
damunt l’aigua,
per la neu.


No he trobat
la solució,
però empaita
de debò.


Quan les lletres
van al joc,
com m’escolten
ben bé poc.


Tot sent pobre
i matusser,
un dolç somiar
m’aniria bé. 

Les revenges
de la sort 
han de finir
en ser mort.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs