En arribar mitja nit i set poemes més
24 Setembre, 2021 06:02
Publicat per jjroca,
Poemes
En arribar mitja nit
En arribar mitja nit
és quan vénen els fantasmes,
totes les cares són llargues,
mai els manca un bon neguit.
Empaiten a les poncelles,
quasi se’n riuen de tot,
ben sovint, com faig el sord
en eixir les tombarelles.
Els fantasmes són així:
prou esquerps i mentiders,
amables amb la desgràcia.
De segur que han poca traça,
però apleguen els primers
quan poso el cap al coixí.
El cos em demana ajut
Poca gana per haver
el secret de la fortuna,
de pensa, ni una engruna,
de dubtes, porto el got ple.
És el deure celestial:
Guanyar el cel al migdia!,
al plat poso l’amanida,
prou lletuga i poca sal.
El cos em demana ajut
quan enfilo la drecera
per posar-me a treballar.
No oblideu que el badallar
és una feina sencera,
però precisa aixopluc.
Li he comentat al meu cos
No suporto el negoci
de sentir-me esmaperdut,
el son com demana ajut,
no trobarà altre soci.
Li he comentat al meu cos
que la feina em fa mal,
és un deure quaresmal:
Oblidar i menjar poc!
I tot i així com avanço
pel regne gran de l’ensurt
fins aplegar a la casa.
Ben sovint, és el que passa:
Escolto i em torno mut
esperant que torni l’amo!
Aplega el primer dia
Aplega el primer dia
i volen tombar el món,
després arriba el son
i la pausa humilia.
Però us dic que no sabia
que la cosa anés a més
Poca pressa per tenir
i agafar filosofia!
Els rics que siguin els rics,
els pobres, la poca pena
i la resta: els convidats.
El teatre encetat
en temps de poca lluerna
qui somica a mitja nit.
L’ampolla
De porucs i mentiders,
quasi tinc el cabàs ple.
La vida és una promesa
qui albira les pretensions,
els hereus seran els bons,
pobrissons seran la resta.
Al calaix del desesper,
he posat els malendreços:
quatre concos, dos promesos
i la resta d’un valent.
El camí que sigui pla
si ens porta a la taverna,
l’ampolla la vull ben plena
i que no falti el menjar.
Treballar i no poder
Una casa, un bon llit
i un somni endarrerit.
Treballar i no poder
posar panys a la peresa,
és una lluita sencera
que cal posar al recés.
La feina la he guarnida
amb ben nobles intencions,
la cerco per cent racons
ni cap ni un és a mida.
No suporto aquell mal riure
que s’escola camí avall,
sóc fuster, sense encenall,
ben concís, amb poc escriure.
El dia m’acarona
Estic dempeus i el dia m’acarona
puix gran amor ha donat son fruit,
he emplenat, de sobte, aquell buit
amb un curull de demanada penyora.
No vull res més que una menja lleugera
puix el meu cos, de tot, és amatent,
hauré de rebre aquest nou sentiment
qui va cofoi viatjant per ampla terra.
El cos em bull i de sobte s’ofega
quan ella passa pel meu estret carrer
amb un cistell vestit de maques flors.
Espero el vespre quan ixen els amors
per a contar-li la joia d’home ver
qui mira el cel, estima i estossega.
Palau reial
Palau reial i dolça la mirada
on cent servents corren a contracor,
el dia és gris, la taula està parada
i vénen nobles farcits de gana i goig.
La llarga espera, de fet, es fa pesada
perquè el rei fa tria del vestit,
el vol ben blau, lleuger i eixerit
puix toca peix i vol fer bona cara.
El sentiment el duu ben amagat
i ha de seure, de la reina, a la dreta
tal com demana el costum assenyat.
Entra la reina, la veig prou satisfeta
després de rebre les joies i els brodats,
aquella cotilla que la fa ben estreta.
Pensaments festius (LXXXIII)
14 Setembre, 2021 07:12
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Tenir bon humor surt més barat.
Si només tens una vida, és més senzill gaudir-la.
He après anglès en quinze dies, l'he oblidat en quinze segons.
Si apreneu a llegir entre línies, us sobraran totes les lletres.
Hi ha un temps per comprar i noranta per pagar.
Estic preocupat, he anat a la feina i de poc que no la trobo.
A la mar de la saviesa, primer has de fer la barca.
Déu em donà dues mans, una per escriure i l' altra per agafar el full.
Trobo que Déu encara no s'ha refet de la darrera Creació.
Els capellans intenten casar, de pressa, les dones, no volen tantes fadrines.
Estic content, encara em queden les butxaques.
Si voleu el meu món, només us cal comprar paciència.
Necessito calculadora per demanar-li comptes al meu cor.
Seguiré viu per a goig de la hisenda pública.
Vaig entrar a demanar l'hora i vaig sortir amb una enciclopèdia.
El metge parla clar: Algun dia he de morir!
Canvio somnis per diners, els darrers no m'han agradat.
Si el vent et dóna conversa, millor que comencis a prendre apunts.
Estic començant a viure, de moment no em fa por.
Vaig decidir anar a la guerra, ara, l'estic perdent.
Tenia un oncle ric, el nebot no sap que el té.
He tardat massa en començar la vida que em pertoca.
Us puc contar la meva vida, però no m'agrada perdre el temps.
Només hi ha un llibre interessant, està escrit damunt les pedres.
Em volen prendre la presó, hauran de matar-me primer.
La vida és un autobús, no arriba mai abans d'hora.
Tinc pocs diners, us deixo compartir la meva salut.
El vent no vol parlar, és la natura qui l'obliga.
Tinc ganes de plorar, ara, buscaré un motiu.
A la lluita de cada dia, podeu sumar-li la derrota de cada nit.
Un home inestable suporta millor els primers desenganys.
Estar enamorat és bonic, aprendre a estimar és meravellós.
Prefereixo escoltar, ja he perdut el dret de la paraula.
Milers cerquen la veritat, ningú trobarà la seva.
Déu em dóna la vida, el dimoni dóna els tombs.
Estic content, el dimoni encara em tempta.
Em penso que estic perdut, necessito un carrer ample.
Volar és possible, aletejar és més complicat.
Estic preocupat per l'ànima, el cos viu sense dir-me res.
Estic a punt del deslliurament, ja no m'escolta ningú.
Cada hora és una passa que ens porta a un altre lloc.
Perdoneu-me la pregunta, però algú sap on he d'anar.
M'agrada el temps de la foscor, no he conegut altra cosa.
He dinat i estic content, he perdut de vista les menges que no m'agraden.
Porteu-me les hores i set poemes més
14 Setembre, 2021 07:01
Publicat per jjroca,
Poemes
Porteu-me les hores
Porteu-me les hores
per deixar mon jou,
vull ser un home nou
gasiu de penyores.
Aprendre a jugar,
a viure i somiar.
Porteu-me les hores
sense gens de fred,
truqueu-me un poquet,
vull aprendre a soles.
Deixeu-me comprar
aquells grans secrets,
dolços, estrafets,
mancats de pregar.
Conto mentides
Na Mariona
del meu cor,
és bufona,
però poc.
Com vol viure
en un palau
per descriure
un bell cel blau.
Com captaire
mentider,
conto mentides.
Les duré ben amanides
per si algú les vol saber
abans de rebre al drapaire.
Com la deixaré plorar
És la força de la ment
qui, de sobte, m’acoquina,
va prenyada de boirina
quan es troba amb més gent.
Com la deixaré plorar,
els dilluns, d’una vegada,
és la jove enamorada
qui acostuma a badallar.
Com un amor endolcit
va avançant pel gran desori
sense saber on aturar.
És el vent, en el passar,
qui voldria que no es noti
si el desig es pot guarir.
En el cim de l’arbre
En el cim de l’arbre,
quan el vent els mou,
sento l’enrenou
d’ocellets cridaires.
En el terra, el gra,
en el cel proper,
no viu l’esbarzer
ni un amic llunyà.
En el cim de l’arbre,
aplega la nit
i ixen estrelles.
No em refio d’elles
puix han d’afeblir
quan el sol s’enfada.
He de trobar un banc
Dolces meravelles,
en el terra estant,
diuen: Quant de grans
seran les promeses?
No vull el caliu
ingrat de l’infern
on el món es perd
i l’odi es fa viu.
Vianant, d’un cop,
he de trobar un banc
on passar les hores.
Com m’agraden totes,
aniré endavant
fins aplegar al sol.
Arriben a l’endemà
Aprenent a corre-cuita,
garlaire sense remei,
un dia, va cercar rei,
de poc va anar que no el fruita.
A palau, les corredisses,
al jardí, les ambicions,
tres menjades, dos petons
i les febres amanides.
En haver aquest tarannà,
la lluita durà mig dia
i, al capvespre, com fineix.
Si doneu ales al peix,
no vingueu mentre us crida,
arribeu a l’endemà.
Quatre ovelles amb un llop
Quatre ovelles amb un llop
enceten conversa estranya,
serà el llop qui les enganya
i els demana perdre-ho tot?
Les ovelles són sorrudes,
ben tipes de menjar verd,
l’enemic és més discret,
ell les vol ben decebudes.
Els parla d’un regne dolç
on, cada mos, és un somni
i cada vespre un tresor.
Les deixarà sense dot
quan aplegui el dimoni
i li mani fer un bon mos.
És a l’obra d’aquest bosc
És a l’ombra d’aquest bosc
on apleguen hores toves,
les garlades hi són totes
quan les enceta el mussol.
Aventures de no dir,
empreses d’anar a la lluna
i una veu inoportuna
qui els torna al seu si.
És a l’ombra d’aquest bosc
on un bolet, rondinaire,
ha demanat per sortir.
Pare terra, li ha de dir
que no ho faci amb massa aire
puix hi ha gana i caçadors.
Poemes curts (LXXXIII)
14 Setembre, 2021 06:59
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Mai somio
en arribar
ni sospiro
quan se'n va,
m'acoquino.
Quan demano
anar a dormir,
el meu amo
diu que sí,
mai el guanyo.
Quan la vella mossa
es volgué casar,
va esdevenir esposa
d'avui per demà,
som ben poca cosa.
Quan Maria
m'adorava
no sabia
on es posava,
pobra noia.
Quan sigui ric
i hagi barca,
dieu-li a la Parca
que vingui per mi,
de segur que tarda.
Com cada jornada,
al bon dematí,
demano per mi,
vull taula parada
amb mantell de fil.
Els anys primers
com s'entrebanquen,
els de després:
corren i salten
com els qui més.
No em sembla
tan prudent
haver enveja
de la gent
si vol la pensa.
En el cau
del llangardaix
és on faig
petit reclau,
després, me'n vaig.
Sento la bonior
de la primavera
enmig de remors
de volar d'abella
al damunt les flors.
L'aranya filava
de nit i de dia,
la gana empaitava
i el seny assolia
un paper de ràbia.
Manta hores
al cel estant
entre cabòries:
de faig, no faig,
les bones obres.
Com l'ampolla,
feu-me cas,
veig com plora
en veure el vas
i perdre joia.
Al petit racó
de la casa gran,
haig el meu tresor,
ningú més ho sap
que el beneit del llop.
Massa fortuna
per a mi sol,
no sé si cura,
em porta el dol
o dues a una.
Mai demano
per a jugar
quan el terra
em vol deixar
sense una engruna.
En el jardí
de les pomes agres,
les nits són amables
quan restes allí
enmig de culpables.
M'agradaria haver:
el cor ardent,
el cos punyent
per a anar fent
sense perdre res.
Quan l'amor vingui
demanant per mi,
dieu-li que sí,
que no s'entretingui
en penses de llit.
Tot enmig de meravelles,
la poncella ha fet salat,
aquell jove l'ha deixat
perquè li diu que és prou jove
per gaudir i per penar.
Epigrames (LXXXIII)
14 Setembre, 2021 06:52
Publicat per jjroca,
Epigrames
M'agrada el vent
quan mou molí,
parla de mi
i s'enduu el seny.
Poseu-me pare:
peres en el sarró,
puix les mancances
les poso jo.
Com voldria
el treballar,
si en tornar
hi hagués qui mira.
Ben prop la bassa
em parla la brisa
de l'estiu quan passa
i no vol fatiga.
Quatre ratlles
sense més
poc que passen
prop l'encert.
La veritat dormia
amb coixí tou,
tot i sent fredolica
ni el vent la mou.
Esperant la pluja,
arribà el vent,
maleïda bruixa
mai sap quan vull fred.
En un racó
del meu cor,
hi ha un vailet
prou tou i dolç.
Porteu-me germà
a terres llunyanes,
vull cercar les ganes
per guarir el demà.
M'agrada saber,
abans de trencar l'alba,
si el camí de casa
em porta a l'hivern.
Sempre li demano,
en anar a dormir:
Que m'allunyi d'amo
fins a avançada nit!
Com menteixo
sense seny,
m'avorreixo
i no faig res.
Per comptar,
tinc els anys,
per plorar,
haig els guanys.
Com demanaria
la joia dels anys,
haver menys enganys,
però no en sabria.
Sota el llit,
quan no hi ha flames,
els fantasmes
fan el crit.
Una rosa clou
aquell tou desig,
anava a ser ric
sense cap raó.
Una aranya
em comenta
que hi ha empenta
i massa gana.
Per menjar havia
un plat de cigrons,
vingueren els trons
i la lletania.
En el si del món,
he trobat tempesta,
gran munió d'enveja
i un xic d'il·lusió.
Al carrer d'enmig,
viu una princesa,
li demano festa
i se'n riu de mi.
Maria havia
un nuvi eixerit,
arribà a marit
i ja no el volia.
Posaré al sarró
el vi de la festa,
vull anar de gresca
quan vingui el patró.
Com el senyor,
de nou, em malda,
cerco una cambra
on fer un bon plor.
Amables veïns
en temps d'infantesa,
em porten a la festa
dels no compartits.
Ha son pel dematí i set poemes més
07 Setembre, 2021 06:09
Publicat per jjroca,
Poemes
Ha son pel dematí
Margarida m’ha de dir
que ha son pel dematí.
Com dorm a la migdiada,
la tarda li sembla curta,
és una feina feixuga:
castigar-se la mirada.
Un nuvi ha demanat
que sigui de bona casa,
que treballi des de l’albada,
que guanyi i que sigui honrat.
I Margarida es plany
perquè la Verge no creu,
fa un any, espera un hereu,
però no li veig ni el nas.
La calor
Com la calor em duu a l’hora baixa,
llevant-me d’hora per a rebre al sol,
de nou li prego que minvi l’escalfor
per poder dur el barret i la faixa.
Però no escolta car sóc massa petit,
escanyolit, ésser de poca altura;
passa la tarda, la noto menys feixuga,
em treu, afora, la pensa i el neguit.
Passa l’agost, recullo dolça fruita,
sento rajar un rajolí a la font
on les poncelles demanen ser promeses.
Al capdavall, tomata amb quatre cebes,
una cervesa treta del fons del pou,
el somni antic de fer bona collita.
El vent suau
El vent suau, avui, mou la finestra,
entre xerrics, ens porta un temps perdut,
vora la llar, ni trobo aquell obscur
qui fa regnar una ombra prou discreta.
Les mosques volen, s’aturen els mosquits
i fa revolts una oreneta,
ve el capvespre, un clam s’enceta
cercant el fosc, trobant els pins.
El vent suau farà gronxar la branca,
el mariner enceta un nou somrís
quan surt del port i, de nou, navega.
La barca avança, la mar és seva
i van les ones menant el seu encís
fins que el sol s’enduu el llum amb traça.
Aprenent de la misèria
Esperant a la misèria,
mig captaire i lladregot,
passejant amb el cap cot,
enverinat per la platxèria.
Avançant per dintre el bosc
amb la petja ben dubtosa,
voldria trobar una rosa
i oferir-la de cor.
Aprenent de la misèria,
no vull trobar cap palau
on poder aturar una estona.
No vull la mar sense ona
ni sovintejar una nau
on és senzill trobar dèria.
Una mà amiga
Matí feixuc i tarda lleugera,
són massa anys per a haver virtut,
a casa, queda un paraigües mut
qui espera una pluja força sorneguera.
Allí, en un racó, dorm la migdiada
qui serà agredolça amb massa calor,
la senyora fugí, queda el senyor
qui l’haurà de dur a fer la passejada.
Va passar el bon temps d’anar de botiga
on passava hores jagut o prenyat,
esperant trobar una nova estança.
Una bona filla, un dia, el comprava
puix el va trobar força assenyat
per a poder anar d’una mà amiga.
Passegen els vents
Passegen els vents per tota la plana,
dessota d’un sol prou enfurismat,
dilluns, al matí, hem d’anar al mercat
per tal de saber qui trobarà calma.
Llevant com s’adorm i creix el mestral
qui anirà creixent ben farcit de ràbia,
s’endurà una branca sense massa màgia
per a reposar en la petita vall.
Passegen els vents, entrant a la casa,
empenyen les portes en un no parar
fins que una lluerna li demana pausa.
Però ja, només, en Èol se’n cansa,
cercaré un mussol per tal de mullar
tot un gat petit qui al sostre maula.
Al jardí estant
Una bona mossa,
al jardí estant,
diu que vol ser gran,
però no fer nosa.
Hi ha milers de flors
qui demanen, d’hora,
viure a la vora
de festes i honors.
En un no avançar,
passaran els dies
trobant massa ensurts.
El jardí vençut
demana altres vies
on poder fruitar.
Una nit d’estiu
Una nit d’estiu,
enmig la tempesta,
se sent la pobresa
d’ésser home viu.
Des de sa grandària,
un tem a tothora,
és l’infern qui prova
arribar fins casa.
Una nit d’estiu,
dessota de l’om,
hom somia tenir.
Voldria sentir
amable enrenou
voreta del riu.
Pensaments festius (LXXXII)
01 Setembre, 2021 06:05
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
He somiat que esmorzava, després ho he fet.
Si voleu saber d'on ve el vent, llenceu un ruc volador.
Mentre li comprava el cotxe em feia l'assegurança de vida,
Cada dia comença una feina nova amb un vestit vell.
No m'importa ser al de dalt, però pujar és prou agradable.
Us puc contar un secret? Tinc més d'un dubte.
Estic prenent mides al cos, uns em fan xic i els altres em fan gran.
Viure és viatjar de franc.
Prefereixo la llum en capses petites.
Sento la nit com ve, però mai com arriba.
L'home ha arribar a concretar la vida com un problema sense solució.
Ho provo, però és difícil posar-me en el meu lloc.
He trobat el camí que em porta al meu camí.
Deixeu-me aprendre només el que no em faci mal.
Vull anar sol, però tinc massa per perdre.
Sóc la brisa del meu país i l'huracà del meu cor.
La natura em deixa criticar les dones, elles també ho fan.
Que Déu em guardi dels estúpids, dels altres ja em guardaré jo.
Entre dos negocis, hi ha la pausa d'una desfeta.
El camí de la vida és enmig dels records.
Si algú em coneix, ja m'ho farà saber.
Jesús va venir de pobre perquè el seu Pare li va donar poc pressupost.
No crec que l'home sigui obra de Déu, no ho hagués fet tant malament.
No anéssiu a veure a Déu amb pocs pecats, no us farà cas.
Si algun dia moro, deseu el llapis.
Mirant qui vol anar al cel, és millor pensar-s'ho bé.
De fet l'estimo, però tinc tota la vida per a dir-li.
Si voleu casar-vos, procureu no gronxar massa el cap.
Si ho vas a mirar, la núvia és la primera que entra a casa.
Si algun dia moro, no cal que em donéssiu el condol.
La vida és el que queda quan marxeu.
La veritat existeix, però no es deixa reduir.
Els homes, a més del futbol, tenim les vacances.
He conegut homes intel·ligents, no m'identifico amb cap.
El sol surt i, a poc a poc, ens deixa.
Un voldria que els diners l'estimessin, però no ho sol aconseguir.
El meu tresor és passar sense ser anotat ni advertit.
No tenim problemes d'espai, només de temences.
Ja conec una mica a Déu, no demano cap reciprocitat.
He tingut un somni, crec que ja és suficient.
Déu creà el món, l'home ho vol justificar.
M'agradaria ser savi, però tinc por de perdre el cervell.
No sento equivocar-me, sento no poder encertar.
Els pares em deixen els seus fills, després sempre els torno.
Diu la granota i set poemes més
01 Setembre, 2021 05:58
Publicat per jjroca,
Poemes
Diu la granota
A l’hora dolça,
enmig l’estiu,
diu la granota
que tot és viu.
Que hi ha la mosca
i hi ha el mosquit,
qui fan patxoca
quan ve la nit.
La bassa plena,
el sopar a punt
i lluna nova.
No hi ha granota
amb més bon ull
damunt el terra.
Tan gran tresor
Heu de suposar,
estimada meva,
que un pastís de crema
fa de bon menjar.
Com la vida és plena
de pau i enrenou,
menjo sopes d’ou
quan el cos em deixa.
Parlo amb la sardina
quan la poso al foc
damunt d’un raig d’oli.
Deixeu-me que ho provi
puix tan gran tresor
mai porta boirina.
En eixir la lluna
En eixir la lluna,
la barca somriu,
és en el gran riu
on pensem a una.
Els peixos són pocs,
la gana ferrenya,
vella l’espardenya,
prou nous els records.
En eixir la lluna,
esclata el mussol
en converses tendres.
Espera lluernes,
tot sortint del sol,
quan la mar es muda.
Amb la por d’un nou camí
Amb la por d’un nou camí,
deixí enrere la infantesa,
va passar la gran promesa
de triomfar i esdevenir.
He conegut els palaus
on resideixen els nobles,
nosaltres els pobres pobres
gaudirem d’un vell catau.
Amb la por d’un nou camí,
passo les hores feixugues,
quant poc m’agraden les mudes
i saber-me molt menys qui.
La resta la haig emprada
puix comprar-la ni m’agrada.
A la porta de llevant
A la porta de llevant,
dos galants i tres poncelles,
cap ni una de les belles,
però xisclen i es fan grans.
Ells les tenen per passar,
per burlar-se’n una estona,
la resta ni sol ni ombra
car ben poc han de fruitar.
A la porta de llevant,
hi ha torres de gran alçada
amb merlets amples i nous.
El senyor és dels més tous
puix només fa una penjada
a darreries de l’any.
Paraules s’emporta el vent
Paraules s’emporta el vent
per deixar-les al recer,
és allí on han de ser
més amables i conscients.
Però, alguna, s’escapa,
de cop i volta, se’n va,
no tornarà fins al demà
tot i cercant nova casa.
Paraules de l’infortuni
no ens vingueu a deixar
en un cervell tafaner.
Ell esbrina el primer
per si les pot emportar
abans que un altre les mudi.
Aquesta condemna
Trafegot de mena,
pagès de l’ensurt,
vaig passant com puc
aquesta condemna.
Són els principals
els qui ho saben tot:
saben trobar or
en secrets fondals.
I jo, rabent
del meu desencís,
vaig solcant els camps.
Llaurar els fa grans
i fa un país
més erm, més eixut.
Guerra sense escut
No demano hores
ni tan sols minuts,
vaig passant, a soles,
entre ets i uts.
Convidat de pedra
a festa pagana
ni tan sols tinc gana
quan sóc a la treva.
Guerra sense escut
ni punyal ni espasa
per tal de guanyar.
M’he deixat anar
per si un dia passa
que venço a ull cluc.
Poemes curts (LXXXII)
01 Setembre, 2021 05:52
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Doneu-me la mà
gràcil perdedor,
dormiu com un roc
fins a l'endemà
on serà el tresor.
Quan la mula
va a la font,
és poruga
i parla poc,
de segur que cura.
Per a ser
pobre del tot,
cal saber:
qui guarda l'or
quan li convé.
Si l'amor demana
que vagi al dormir,
dieu-li que sí
puix el son reclama
fugir de l'oblit.
No cantaré cançons
a les albades
puix massa enamorades
hauran records
i no ho proclamen.
Com em plau saber,
estimat amic,
que lluny del desig
hi ha un regne planer
sense massa nits.
En el regne
de les flors,
les abelles
fan remors,
matins i vespres.
Mai encerto
quan vindrà
i l'espero:
avui, demà,
fins que delero.
A la casa
del valent,
mai hi ha massa
i se sent:
el llop quan passa.
Amb vuitanta
segadors,
el blat parla
de paors,
després, descansa.
Crideu-me mare
per a menjar,
per treballar,
crideu el pare,
ell sap anar.
No sé com diuen
que mandrejo
si mai em queixo,
quan ho endevinen,
de sobte, plego.
De segur que és molt bonica
i menja com un canari,
es pentina a diari
i no parla: gens ni mica,
com ha de ser el meu calvari?
Anant a cercar fortuna,
camí endavant,
he trobat un vell gegant
qui es queixava de la lluna:
No crec que sigui tan gran!
Amb cent ovelles i un ca,
cap muntanya és tan planera,
he sortit a hora primera
perquè el pastor ho ha manat,
sóc rabadà sense queixa.
Porto l'enyorança
ben endins del cor,
guardo mon tresor
fins que tot ho espanta
un mal lladregot.
Com demanaria
haver bona sort,
un xic d'alegria,
una mica d'or
per haver avarícia.
Entre oliveres,
al bell mig del tros,
sento com són meves:
penes i tristors,
mai seran darreres.
Quan esclata
la llavor,
la foscor
fuig de la casa,
després, mor.
Aprenents
de presidiaris
van sabent
llegir els diaris,
n'estan pendents.
Epigrames (LXXXII)
01 Setembre, 2021 05:46
Publicat per jjroca,
Epigrames
Les passes lleugeres,
el mirar indecís,
no hi ha compromís
ni es demanen presses.
Quatre minyones
anant a la font,
els amos no hi són,
del ballar ni gosen.
Quan Maria plora
no me'n ser avenir,
mai es queixa sola
i menys per la nit.
Massa portes
sense llei
s'obren totes
quan ve el rei.
La barca parlava
amb el mariner,
li cridà primer,
després, l'honorava.
Una sínia,
sense cant,
va plorant
sense cap mida.
Em comenta el mossèn:
El pecat és tafaner,
vol somriure, menjar bé
i atipar-se de no res.
Quan la lluna troba
el miol del gat,
pensa que és pesat
fer tant de marona.
Les tardes d'hivern
les trobo tan minses
que, agafant-ho amb pinces,
la meitat es perd.
Quan l'amor se'n va
resta la follia,
vella companyia
qui no vol marxar.
Quan la casa parla
les nits de l'estiu,
sento aire festiu,
però clou i passa.
Manta hores
de la nit
com m'han dit
que ploren totes.
Quan el teu amor
esdevé quimera,
la flama es planteja:
lliurar-se i fer el sord.
Sento xisclar
noves orenetes,
atrafegadetes
en criar altre cop.
Sentiré al decurs
de la primavera:
nou cantar dels rius,
florir de la userda.
Com posar-li
cascavell
si és tan bell
i viu al barri.
Per haver
tants mals d'amor
cal saber:
on deixar el cor.
En un prat
sense roselles,
plora el blat
pregant per elles.
En sentir com cau
la pluja primera,
va a cercar un cau
per si no té espera.
Com plora el riu
quan esdevé Parca,
vol comprar la barca,
no en té ni cinc.
Mira com em plau
mirar-te una estona,
el cor s'enamora
i cerca un palau.
Si l'amor primer,
m'anés a trobar,
voldria volar
tot un any o més.
Amb quaranta
venedors
qui s'espanta
en haver de tot.
Amb vint frares,
hi ha processó,
déu-n'hi-do
de tantes passes.