Si endevineu i set poemes més
29 Maig, 2024 05:03
Publicat per jjroca,
Poemes
Si endevineu
Suposo que sabeu,
volguda ànima trista,
que no haig ni camisa
ni la gràcia de l’hereu.
Com passo trencacolls
viatjant per un camí,
és el dolent destí
qui em vol posar en un toll.
Amb les amargues hores,
m’he fet un embolic
d’on no puc deslliurar-me.
Si endevineu queixar-me
amb crit escanyolit,
deixeu-me plorar a soles.
Rostre somrient
A la il·lusió primera,
poseu-li enrenou;
vull sopes amb un ou,
amb bon plat i cullera.
Un rajolí de vi
eixint del gran porró;
no he trobat res millor
per a acabar el matí.
Després, un bon seient
darrere la cortina
per si venen les mosques.
Les gràcies, les haig totes
i enceto la boirina
amb rostre somrient.
Volen les melangies
En el palau reial,
sojornen les poncelles;
són maques totes elles,
en saben de ballar.
Allí, els dies passen
mentre ragen les fonts;
es despullen els oms
i s’escurcen les tardes.
Puix, quan vindrà el fred,
com s’ompliran estances
de belles melodies.
Volen les melangies
i fugen les lloances
quan s’enceta l’hivern.
Allí, parlen de collites
A la casa del pagès,
cal somiar almenys un mes.
Allí, parlen de collites,
de pastures i aviram;
faran festes no sé quan
i pujaran a l’ermita.
Si parlem de festejar,
diríem que hi ha pubilla;
prompte, s'haurà de casar,
l’aixovar ja té la mida.
A la casa del pagès,
han tocat les set i quart,
el mul està preparat;
de palla, el sac és ple.
Ben begut, penso millor
Si he perdut l’enteniment,
de segur que se n’ha anat,
soc un vell desventurat,
mig captaire, mig conscient.
Quan em llevo pel matí,
veig com s’enceten els dubtes,
voldria haver més sucre
i una ampolla d’aiguardent.
Ben begut, penso millor
i la dona se n’adona
tot i fent-me mala cara.
Com la queixa prou li agrada,
ben sovint, passa l’estona
maleïnt amb gran virior.
Un dimoni novell
Estudiant per a ser ric,
he perdut aquest ofici;
m’he posat al sacrifici
de confiar amb el sentit.
Ser pobre, m’estarà bé,
per a no haver ni camisa;
tenia gana precisa
i no calia ni fe.
Però un dimoni novell
em proposa aquest engany
per a posar-se medalles.
Va ser, a les acaballes,
quan vaig caure en el parany
de demanar ser més vell.
L’amic m’espera
El dia clar
i l’ombra lleugera,
l’amic m’espera,
no he de fer tard.
Quan som tots dos,
ve la conversa;
mai porta pressa
ni vincla el cos.
Com lledoner petit,
parla del sol
i de tempesta.
El fruit engega
i no planyo la sort
quan ve la nit.
He demanat ser bon llop
A cavall de la fortuna,
he deixat el son amable
a la vora del camí.
Sortosament, podré dir
que he restat miserable
amb la pell resseca i bruna.
Els amics, qui mai conviden,
els he deixat un xic lluny;
un es queixa, l’altre gruny
amb paraules que ni amiden.
He demanat ser bon llop
per a viure entre ovelles,
massa son a les parpelles
per a aprendre cap lliçó
Arribà la por i set poemes més
21 Maig, 2024 03:37
Publicat per jjroca,
Poemes
Arribà la por
Albiro nova creu
qui m’espera a l’albada,
la mossa l’ha donada
puix el galant no és seu.
És maco i trafegot,
cansat de mil donzelles,
les conquerí a parelles;
aquesta era sa dot.
Mes una somrigué,
el jove es trasbalsà
i li aplegà l’amor.
Però arribà la por
vestida per casar;
ell desaparegué.
Al pou de l’oblit
Cercaré el silenci
a la tarda plana;
vora de la bassa,
demano que es quedi.
Els arbres gegants
amb les fulles noves,
algunes granotes
rauquen com abans.
I de dalt, al cim,
hi ha una oreneta
mirant un mosquit.
És jove, eixerit
i caurà, de pressa,
al pou de l’oblit.
Vol anar a la sega
La formiga vella
surt del formiguer,
vol anar a la sega
per si li convé.
El gra era madur,
el sol prou punyent
i el nou segador
parla amb la gent.
Com balla la falç
i el blat s’allita
enmig del silenci.
El pardal que cremi
puix cruspí l’amiga,
el pic li feu mal.
Està tip
Em comenta el caragol
que està tip de sentir el sol.
La seva closca es ressent
i li va guanyant la gana,
ja deu fer una setmana
que no atura aquest vent.
Ell vol anar a la plana
per a veure aquest món,
no dubtarà ni un segon
en quan rebi la comanda.
Amb un mos de fulla nova,
com s’apropa l’infinit;
el creure no té sentit,
però algú el posa a prova.
Menja i aixopluc
El misteri de la nit
el vull posar a les golfes;
entre palles i garrofes,
qui no veu un nou sentit?
A la fira de sant Lluc,
he comprat un ase nou
amb llarg pèl i bones dents.
Ha de ser prou innocent
perquè plora quan em veu
amb la menja i aixopluc.
En aplegar a l’albada,
com el faré treballar;
a la sínia, no vol anar
puix troba massa estrebada.
Si Mariona m’estimés
Si Mariona m’estimés,
volaria, fins a la lluna,
per si trobava una engruna
d’un tresor bastit pel temps.
Demanaria ésser ric
per portar-li les estrelles,
per fugir de les tenebres,
de les paraules que escric.
Però aquest no és el fet:
ella passa i convida
amb un somriure plaent.
Com en soc prou innocent,
he d’avançar per la vida
amb un caire contrafet.
Donar poc i ensarronar
Ben sovint, li dic al sol
que no em faci llevar d’hora,
però, en ésser tanoca,
torna a casa quan ell vol.
A l’hivern, vull ésser amic
i xerrem tota l’estona,
em comenta que s’apropa
amb un pensar esquifit.
El bon Déu el va lligar
amb cadena massa forta
per a donar tombs i tombs.
Nosaltres, els pobrissons,
haurem de fer el que toca:
Donar poc i ensarronar!
Quan aplegui l’hora
Quan aplegui l’hora
de l’anar-me’n lluny,
vull trobar on s’esmuny
la claror i l’ombra.
En el curt viatge
que em tocarà fer,
no desitjo ser
ni servent ni hostatge.
Deixeu-me gaudir
vora de la font
on les aigües canten,
on les flors esclaten
sense saber com
hauran de finir.
Poemes curts (CXLVII)
13 Maig, 2024 05:53
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la vora
del jardí,
una mossa
em diu que sí,
dormir li prova.
Com havia
molta sort,
menjaria,
quasi, de tot,
mai pagaria.
A la casa
de la por,
mengem massa,
però tots
hauran recança.
Massa hores
de la nit
venen totes
a dormir,
almenys, a estones.
Les campanes
del convent
van cansades
sense vent
i amb males cares.
Mai em penso
ser botxí
quan em queixo
d'haver dit:
Massa li prego!
Porto anys
fent una guerra
amb paranys
eixint del terra
tots plens de planys.
Amb quaranta
solucions,
el blat grana
en els racons,
de res, s'espanta.
Com havia
pocs parents
no sabia
on posar els béns
de la família.
La més magra
de les sorts:
anar a casa
i posar or
enmig la sala.
He vingut
de bon matí
i he sigut
tan sols amb mi,
sóc un sorrut.
La més maca
de les flors
va a la plaça
per si el sol
no la plany massa.
Em contava
d'amagat
que trobava
l'entrellat
prou lluny de casa.
Amb les ganes
que jo tinc,
tres setmanes
en són cinc,
totes emprades.
A la rambla
de les flors,
qui no hi passa
no ho sap tot
ni potser massa.
Com demano
per anar,
el meu amo
ho deixa clar:
Millor t'escanyo!
Diria
que és mal antic
i aprendria
de seguit
a fer més via.
La Mariona
del meu cor
m'alliçona
en mals d'amor,
com és de dolça.
Us comento,
en arribar,
puix em sento
com qui fa:
passes en cèrcol.
Amb angúnia,
he demanat:
trobar núvia
d'amagat,
ha de ser vídua.
Com havia
poc jornal,
menjaria
el que cal:
pa, oli i sal.
Em conviden
a sopar
i s'obliden
d'encetar:
el pot d'olives.
Rauen estesos i set poemes més
13 Maig, 2024 05:49
Publicat per jjroca,
Poemes
Rauen estesos
Pendent del sacrifici,
per sentir-me humiliat,
escric en un tancat
per a gaudir del vici.
Enceto la poesia
qui vol el davallar;
com no me’n sé estar,
punyent em passa el dia.
Les nobles intencions
s’enlairen al castell
dels pobres malentesos.
Allí, rauen estesos
per omplir bon cistell
uns assecats cigrons.
És lluny el paradís
Suposo que sabeu,
estimats vilatans,
que viviu, com germans,
suportant nostres creus
És lluny el paradís
i llarga la nissaga;
de vegades, m’agrada
eixir del compromís.
Però l’ésser humà
em duu a aquestes penses
cansades d’enrenou.
Haig ben minso aquest sou
i planyo per les presses
que em porten al demà.
Ensinistrar el dimoni
Els monstres del desert,
pujats a les altures,
em parlen com són fuses
les ganes d’haver encert.
Havien la il·lusió
d’aconseguir el vell somni:
Ensinistrar el dimoni
per tal de fer-lo bo!
El Déu no ho ha permès,
no vol posar a judici,
la gran obra que ha fet.
Sols hi ha un dimoniet
qui, fugint de l’ofici,
es fa el desentès.
El núvol espera
El núvol espera
diu que no ha pressa
en baixar del cim.
Mentre anem glatint,
una planta pensa
que aplega la fi.
El núvol demana:
baixar a la plana
per tal de mullar.
És son tarannà
i vindrà si clama
un pagès irat.
De sobte, es queixa
i la pluja enceta.
L’hostal
Caminant per fer camí,
aplego d’hora a l’hostal;
no haig carro ni animal,
només la gana ve amb mi.
A la llar, del tot encesa,
la mestressa fa el sopar:
patates amb bacallà
i, mig nedant, una ceba.
La taula està parada;
aquesta nit, en som set,
no fa falta un porronet
ni pa tou en una plata.
La menja va sense crit
i, després, anem al llit.
Són els d’abans
Suposo que endevineu,
dolça fada dels meus somnis,
com han de venir els dimonis
per tal de temptar els ateus.
Els cristians seran lliurats
puix eren tots a la missa,
han fet prega sense mida,
cap d’ells serà condemnat.
Però els altres, ja se sap,
han d’emplenar la caldera
i començar crits i clams.
Els pecats són els d’abans,
ningú cap novetat enceta,
tots mengen del mateix plat.
S’ha fet vell
El passejar va ser curt,
em va prendre la rialla,
ella ni volia palla
ni aplegar a casa del ruc.
Li daria un parell de mossos
i va córrer com un llamp,
és un sentiment estrany:
no haver ni mal als ossos.
Com m’agrada aquesta userda,
cada dia faig bon mos
abans d’entrar a la quadra.
A l’amo, veieu, li encanta
arribar més tard al tros;
s’ha fet vell i un xic bleda.
No mareja
L’angoixa de la nit
m’apropa a les tenebres,
el monstre va a les seves
i pensa amb el què dic.
És un heroi maldestre,
cansat de viatjar,
un déu el va deixar
puix no volia aprendre.
De tant en tant, renega
i munta un embolic
per tal de deslliurar-se.
Si el sentiu queixar-se,
digueu-li que és bonic;
llavors, ja no mareja.
Epigrames (CXLVII)
13 Maig, 2024 05:42
Publicat per jjroca,
Epigrames
Venen totes
de ponent
i s'escanyen
lentament.
Al capvespre,
venen pors
mai no saben
trobar un port.
A la barca
li han eixit:
manta ganes
de dormir.
L'amor demana
el seu palau,
però qui mana
diu: No em plau!
Quan el riure
em ve a cercar,
el queviure
no el deixa anar.
He de demanar,
al bon Satanàs
una mossa jove,
no em farà ni cas.
Per estranyes
i grans raons,
mai demanes
solucions.
A la casa
del corriol,
la mestressa
s'omple de sol.
Esperant
la primavera,
he passat:
fred i gelera.
La juguesca
de l'amor
posa pressa
a la tardor.
Com la mossa
ha convidat
a estimar-me,
ha fet salat.
A l'hivern,
cada carrer
és més ample,
més lleuger.
Com haig ganes
de dormir,
les garlades
faig finir.
En demano
per dinar:
sopa sola,
no n'hi ha.
El silenci
de la nit
com reclama
l'esperit.
Una taula,
sense pa,
despullada
ha d'estar.
Com la mare
ha de dir:
Vine prompte
pel matí!
Al dematí,
vaig a la feina,
a migdia,
perdo l'eina.
Una mossa
em comentava
que, estimar,
tampoc li agrada.
Amb més gana
que diners,
la setmana
dura un mes.
Al bon Déu,
he demanat:
Menjar poc!,
per si de cas.
A la festa,
vaig al ball
per a aprendre
a no mirar.
Com havia
poca sort,
menjo cebes
del meu hort.
A la bassa,
he vist un peix
que nedava
en escreix.
Les mirades,
en llegir,
com es perden
pel camí.
He posat el cap
vora la finestra
per si hi ha una festa
al carrer de dalt.
Mai espero
altre món
que gaudir
sense haver son.
El llegir i set poemes més
05 Maig, 2024 07:49
Publicat per jjroca,
Poemes
El llegir
L’aventura de saber
no haurà hora ni té mida;
quan la pensa està amanida,
al bon cap li feu saber.
Com ell anirà al davant
o, si li plau, al darrere;
no poseu ni all ni pebre
puix ho trobareu picant.
Enceteu el llibre nou,
ben a prop de la finestra,
per si cerqueu un bon llum.
El llegir és gran costum
i la joia es manifesta
quan el temps prou es reclou.
Sentir l’amor
Sentir l’amor i ser galant
en descobrir una poncella,
no li heu de dir com és de bella,
puix mira envers i prou que ho sap.
Pujar al cavall, recórrer el món
per conquerir el gran castell,
trobar el goig de fer-se vell
sense oblidar ni un dels records.
I batallar, en cent batalles,
per a tenir nova fortuna:
una gran cambra on reposar.
Venir la nit, sense aturar,
per a gaudir d’aquella engruna
de l’esperança que es pot copsar.
Gran fama
Surt el sol
i en tornen quatre;
mig beguts,
del tot callats.
Han de fer un disbarat
i retrobar els ensurts
a la vora del vell catre
on han bastit un tresor.
Les begudes que demanen
ningú les voldrà pagar
puix diuen que són molt cares.
Poca festa si és debades
i tots fugen, està clar,
al castell de la gran fama.
Posarem dues cols
Camins que he trepitjat,
desitjos sense fi;
com espero la nit
per a rebre dos plats.
La gana es fa ferrenya
quan no hi ha el berenar,
el dejuni és prou clar:
vingué a la primavera.
Hem de lluir la roba
ben farcida de flors
i estreta en desmesura.
Si la gana no atura,
posarem dues cols
tot ballant dintre l’olla.
Aventures i dissorts
Prop la porta de la casa,
he posat vella cadira;
la tarda esdevé tranquil·la,
poca gent que ve i que passa.
Amb un llibre a la mà,
enceto les hores dolces,
les he demanat quasi totes
fins a l’hora de sopar.
Aventures i dissorts
van posant-se, a les ratlles,
sense fer-me massa cas.
Nostre heroi no té ni nas
i va perdent, mig debades,
entre juguesques i pors.
El llum ja es tanca
La princesa s’ha vestit
com si tocara el casar,
no aplegarà cap marit
perquè el drac no el deixarà.
Aquest drac ja es fa vell
i voldria tendra carn;
com li falten dues dents,
massa sopa ha de menjar.
La lluita està servida
quan arriba el cavaller
amb espasa, escut i llança.
Com que el llum ja es tanca,
la batalla és el primer;
després, veure’m qui convida.
El meu orgulll
Mitjançant el meu orgull,
vull tornar a la infantesa;
quasi havia la promesa
d’avançar sense l’escull.
Mariner, bon mariner,
no podré pujar a la barca;
quan es mulla per la traça
de viatjar pel nou paper.
Em llevava pel matí
per a jugar amb les formigues
qui traginaven el blat.
Quan féiem la mitja part,
les tenia per amigues
a la vora del coixí.
Quasi els podré dir
Quasi els podré dir,
als monstres de la sort,
com és de gran la por
quan m’allito a dormir.
Allí, es reuneixen
amb fúries i fantasmes;
engeguen les proclames
i criden prou i es queixen.
Quasi els podré dir
que vaig cap a l’infern
per a trobar fortuna.
De gràcia, ni una engruna
i passo prou despert
per territori amic.
Poemes curts (CXLVI)
01 Maig, 2024 07:02
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la casa
de l'Enric:
xocolata
i pa de pessic,
cada setmana.
Quan la lluna
posa el son,
cada engruna
ha el seu món,
una nit bruna.
Em comenta
el meu patró
que la pesca
és de debò,
sempre de gresca.
Quan la mossa
es riu de mi,
prenc la bossa
i el camí
i tot alhora.
Aprenent
de mentider:
anar perdent
sense cap fe,
ben lentament.
Quan anava
a l'infern,
demanava
a en Llucifer,
mai el trobava.
Amb la gana
d'ésser viu,
cerco casa
i trobo el niu,
és la gran paga.
A la barca,
el mariner,
vol ser a casa
fins després
que la mar parla.
En el lloc
de la virtut,
poso el foc
i l'ésser mut,
aturo al sot.
Les comandes
són així,
van per randes
i coixí,
el dormir debades.
A la casa
del corriol,
va la fada
a prendre el sol,
prompte es cansa.
Com m'havia
de casar,
cercaria
l'endemà,
prop del migdia.
És el vent,
quan fa menar
a la gent,
qui vol pensar
i anar perdent.
Vull constatar
puix m'agrada el lleure
més que el treballar,
així no es pot creure
que canviï demà.
Com havia
de bregar
mai sabia
arribar
ni ho pretenia.
Porto dies
a l'infern
amb les dèries
de no ser
en altres vies.
Al desert
dels sentiments,
mai es perd
trobar encerts
d'estiu a hivern.
A les voltes
de Nadal,
vénen totes
al corral,
velles i joves.
Amb la gana
que jo tinc,
per cada capsa,
en vull cinc,
menjar m'agrada.
Una jove
em demanà,
però, pobre,
no em donà
ni riure ni ordre.
A la caseta
del bosc,
hi ha prou crema
en el foc,
no hi ha massa llenya.
Com espero
aplegar
on no m'erro
a l'endemà,
massa que ho prego.
Aventures de pena i goig i set poemes més
01 Maig, 2024 06:46
Publicat per jjroca,
Poemes
Aventures de pena i goig
En el record de la infantesa,
on massa dimonis resten adormits,
m’agrada el soroll feixuc dels amics
qui demanen vici i manta buidesa.
Anem, ben plegats, a cercar la joia
de córrer una estona al davant del pagès;
és un home vell, foll i mig corprès
quan l’ensarronàvem amb gràcia cofoia.
Les butxaques plenes d’ametlles i nous
per tal de berenar dessota d’un arbre
i contar estrebades de joves herois.
Són les aventures de pena i de goig
que es van enfilant fins que arribi el jove
i ens posi ben tristos per plorar ben tous.
Pertanyem als miserables
Na Mariona comentava
que, un dia, em va estimar,
però l'aplegar a l’altar
és matèria delicada.
Massa anys i som fadrins
sense ganes de fruitar,
de poder-nos allitar
i aconseguir haver fills.
Com a concos vells i pobres
no albirem altre passar
per a haver hores amables.
Pertanyem als miserables
quan són a punt d’encetar
altra vida plena i noble.
Va viure enamorada
I la vaca diu al bou
com demana fulla tendra;
en aquesta terra ferma,
massa temps que ja no plou.
Car la vaca porta esquella,
no s’amoïna el ramader;
en segons, ha de saber:
on s’allita?, on s’aixeca?
El bou és massa pesat
i camina a desgrat
sense eixir de la contrada.
A la vaca no li agrada
comentar que, en el passat,
va viure d’enamorada.
Aventures i ocasions
Una rosa i un clavell,
tot parlant des de l’alçada,
van comentant, de passada,
qui és més maca i més bell.
Hores llargues de l’hivern
passen l’estona dormint;
en despertar, a saber quin
serà qui eixirà el primer?
Aventures i ocasions
han de ser de tota mida
per a haver bon encanteri.
Si no demanen que nevi,
l’abella serà amanida
a xuclar tots els racons.
La força com se’n va
La sínia ens duu al record
d’aquell matinar d’estiu,
sentir l’aigua com se'n riu
en pujar als alturons.
El vell ruc, ull tapat,
com s’enfada de vegades;
massa voltes les donades
en aplegar a mitja part.
Tomateres i pebrots,
tots dos faran bona cara;
van vivint l'assedegada
en un racó del vell hort.
I la força com se’n va
demanant altre demà.
Gairebé sembla princesa
Barca vella i mariner
van guanyant els trencacolls;
com no apleguen al vell port,
van somiant com el primer.
Les sardines, mig salades,
el viure enfadats de la mar;
manta excuses per volar
fins aplegar a les pensades.
Mariner, de barca vella,
no cridis pel dematí
mentre arriba primavera.
La vida és una desfeta
i ofegada, amb bon vi,
gairebé sembla princesa.
Pregar a les estrelles
Manta aigua i poc vi,
és el cor qui se n’alegra;
li he cercat una parella
per si s’estranya de mi.
Li demano i no creu
puix diu que soc un cap buit;
com li parlo, callo i fuig
per si trobo algun déu.
Al racó de meravelles,
una núvia vull cercar
qui no vulgui massa cosa.
Els diumenges li faig nosa
per això me’n vull anar
a pregar a les estrelles.
La pausa em fa glatir
Com l’amor que s’endevina
en un reclau del camí,
com m’esguarda pel matí
quan no hi ha vent ni boirina.
Vaig, del tot, atrafegat
oblidant les mil promeses,
les he trobat satisfetes;
a pensar, m’han obligat.
En el regne de l’amor,
ningú demana saviesa
per si se li acut el venir.
Com la pausa em fa glatir
per si es mostra prou entesa
amb un sol qui vol tardor.
Epigrames (CXLVI)
01 Maig, 2024 06:39
Publicat per jjroca,
Epigrames
Quan aplega el fred
a la casa vella,
en el cel, l'estrella
diu que ho té tot fet.
No demano
per a mi:
ni el morir
ni l'haver amo.
L'amor volia
anar a viatjar,
però aquesta vida
no el deixa anar.
Una rosa,
en el jardí,
està sola
quan fa nit.
Pare, quan faci vent
i la mar s'enfadi
potser no m'agradi
anar a cercar peix.
A la casa
del més ric,
falta gana
i sobra amic.
Anirem plegats
a gaudir una estona
del ball d'envelat,
del somrís de noia.
Si demà
toca morir,
ho tinc clar:
He de fugir!
És la mossa,
quan se'n riu,
qui ens porta
el nou estiu.
La mare cantava
des de bon matí,
el reiet mirava,
era ben feliç.
Com, avui,
he demanat:
joia i caliu,
he fet salat.
La més dolça
de les flors,
quan perd força,
és tot un plor.
Amb seixanta
mariners,
qui no balla
no fa res.
I sento com plou
des del llit estant
i la fulla es mou,
cerca l'entrellat.
Quan aplego
pel matí,
ensopego
amb el dormir.
La més jove
vol jugar
i la vella
sola està.
Cinc caminen
per un prat,
quatre es priven
de somiar.
Quan em llevo
de dormir,
ensopego
amb el coixí.
A la casa
d'en Sisquet,
mengen vuit,
en paguen set.
Quan desperto
per la nit,
com em queixo
vora el llit.
Quan em queixo
del veí,
la mestressa
em crida a mi.
Tinc avui
per a dinar:
poc de cuit
i molt de pa.
Si m'estimes
de valent,
les veïnes
ni les sents.
No m'agrada
el dormir
amb tres caps
i un sol coixí.
Ni l'amor sabia
que havia de venir,
va aplegar un dia
des de bon matí.
Car no espero
haver més
que follia
tot el mes.
Les tempestes
del meu cor
són com festes
per a molts.