Si endevineu i set poemes més

29 Maig, 2024 05:03
Publicat per jjroca, Poemes

Si endevineu


Suposo que sabeu,

volguda ànima trista,

que no haig ni camisa

ni la gràcia de l’hereu.

Com passo trencacolls

viatjant per un camí,

és el dolent destí

qui em vol posar en un toll.

Amb les amargues hores,

m’he fet un embolic

d’on no puc deslliurar-me.

Si endevineu queixar-me

amb crit escanyolit,

deixeu-me plorar a soles.


Rostre somrient


A la il·lusió primera,

poseu-li enrenou;

vull sopes amb un ou,

amb bon plat i cullera.

Un rajolí de vi

eixint del gran porró;

no he trobat res millor

per a acabar el matí.

Després, un bon seient

darrere la cortina

per si venen les mosques.

Les gràcies, les haig totes

i enceto la boirina

amb rostre somrient.


Volen les melangies


En el palau reial,

sojornen les poncelles;

són maques totes elles,

en saben de ballar.

Allí, els dies passen

mentre ragen les fonts;

es despullen els oms

i s’escurcen les tardes.

Puix, quan vindrà el fred,

com s’ompliran estances

de belles melodies.

Volen les melangies

i fugen les lloances

quan s’enceta l’hivern.


Allí, parlen de collites


A la casa del pagès,

cal somiar almenys un mes.

Allí, parlen de collites,

de pastures i aviram;

faran festes no sé quan

i pujaran a l’ermita.

Si parlem de festejar,

diríem que hi ha pubilla;

prompte, s'haurà de casar,

l’aixovar ja té la mida.

A la casa del pagès,

han tocat les set i quart,

el mul està preparat;

de palla, el sac és ple.


Ben begut, penso millor


Si he perdut l’enteniment,

de segur que se n’ha anat,

soc un vell desventurat,

mig captaire, mig conscient.

Quan em llevo pel matí,

veig com s’enceten els dubtes,

voldria haver més sucre

i una ampolla d’aiguardent.

Ben begut, penso millor

i la dona se n’adona

tot i fent-me mala cara.

Com la queixa prou li agrada,

ben sovint, passa l’estona

maleïnt amb gran virior.


Un dimoni novell


Estudiant per a ser ric,

he perdut aquest ofici;

m’he posat al sacrifici

de confiar amb el sentit.

Ser pobre, m’estarà bé,

per a no haver ni camisa;

tenia gana precisa

i no calia ni fe.

Però un dimoni novell

em proposa aquest engany

per a posar-se medalles.

Va ser, a les acaballes,

quan vaig caure en el parany

de demanar ser més vell.


L’amic m’espera


El dia clar

i l’ombra lleugera,

l’amic m’espera,

no he de fer tard.

Quan som tots dos,

ve la conversa;

mai porta pressa

ni vincla el cos.

Com lledoner petit,

parla del sol

i de tempesta.

El fruit engega

i no planyo la sort

quan ve la nit.


He demanat ser bon llop


A cavall de la fortuna,

he deixat el son amable

a la vora del camí.

Sortosament, podré dir

que he restat miserable

amb la pell resseca i bruna.

Els amics, qui mai conviden,

els he deixat un xic lluny;

un es queixa, l’altre gruny

amb paraules que ni amiden.

He demanat ser bon llop

per a viure entre ovelles,

massa son a les parpelles

per a aprendre cap lliçó

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Arribà la por i set poemes més

21 Maig, 2024 03:37
Publicat per jjroca, Poemes

Arribà la por


Albiro nova creu

qui m’espera a l’albada,

la mossa l’ha donada

puix el galant no és seu.

És maco i trafegot,

cansat de mil donzelles,

les conquerí a parelles;

aquesta era sa dot.

Mes una somrigué,

el jove es trasbalsà

i li aplegà l’amor.

Però arribà la por

vestida per casar;

ell desaparegué.


Al pou de l’oblit


Cercaré el silenci

a la tarda plana;

vora de la bassa,

demano que es quedi.

Els arbres gegants

amb les fulles noves,

algunes granotes

rauquen com abans.

I de dalt, al cim,

hi ha una oreneta

mirant un mosquit.

És jove, eixerit

i caurà, de pressa,

al pou de l’oblit.


Vol anar a la sega


La formiga vella

surt del formiguer,

vol anar a la sega

per si li convé.

El gra era madur,

el sol prou punyent

i el nou segador

parla amb la gent.

Com balla la falç

i el blat s’allita

enmig del silenci.

El pardal que cremi

puix cruspí l’amiga,

el pic li feu mal.


Està tip


Em comenta el caragol

que està tip de sentir el sol.

La seva closca es ressent

i li va guanyant la gana,

ja deu fer una setmana

que no atura aquest vent.

Ell vol anar a la plana

per a veure aquest món,

no dubtarà ni un segon

en quan rebi la comanda.

Amb un mos de fulla nova,

com s’apropa l’infinit;

el creure no té sentit,

però algú el posa a prova.


Menja i aixopluc


El misteri de la nit

el vull posar a les golfes;

entre palles i garrofes,

qui no veu un nou sentit?

A la fira de sant Lluc,

he comprat un ase nou

amb llarg pèl i bones dents.

Ha de ser prou innocent

perquè plora quan em veu

amb la menja i aixopluc.

En aplegar a l’albada,

com el faré treballar;

a la sínia, no vol anar

puix troba massa estrebada.


Si Mariona m’estimés


Si Mariona m’estimés,

volaria, fins a la lluna,

per si trobava una engruna

d’un tresor bastit pel temps.

Demanaria ésser ric

per portar-li les estrelles,

per fugir de les tenebres,

de les paraules que escric.

Però aquest no és el fet:

ella passa i convida

amb un somriure plaent.

Com en soc prou innocent,

he d’avançar per la vida

amb un caire contrafet.


Donar poc i ensarronar


Ben sovint, li dic al sol

que no em faci llevar d’hora,

però, en ésser tanoca,

torna a casa quan ell vol.

A l’hivern, vull ésser amic

i xerrem tota l’estona,

em comenta que s’apropa

amb un pensar esquifit.

El bon Déu el va lligar

amb cadena massa forta

per a donar tombs i tombs.

Nosaltres, els pobrissons,

haurem de fer el que toca:

Donar poc i ensarronar!


Quan aplegui l’hora


Quan aplegui l’hora

de l’anar-me’n lluny,

vull trobar on s’esmuny

la claror i l’ombra.

En el curt viatge

que em tocarà fer,

no desitjo ser

ni servent ni hostatge.

Deixeu-me gaudir

vora de la font

on les aigües canten,

on les flors esclaten

sense saber com

hauran de finir.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXLVII)

13 Maig, 2024 05:53
Publicat per jjroca, Poemes curts

A la vora

del jardí,

una mossa

em diu que sí,

dormir li prova.


Com havia

molta sort,

menjaria,

quasi, de tot,

mai pagaria.


A la casa

de la por,

mengem massa,

però tots

hauran recança.


Massa hores

de la nit

venen totes

a dormir,

almenys, a estones.


Les campanes

del convent

van cansades

sense vent

i amb males cares.


Mai em penso

ser botxí

quan em queixo

d'haver dit:

Massa li prego!


Porto anys

fent una guerra

amb paranys

eixint del terra

tots plens de planys.


Amb quaranta

solucions,

el blat grana

en els racons,

de res, s'espanta.


Com havia

pocs parents

no sabia

on posar els béns

de la família.


La més magra

de les sorts:

anar a casa

i posar or

enmig la sala.


He vingut

de bon matí

i he sigut

tan sols amb mi,

sóc un sorrut.


La més maca

de les flors

va a la plaça

per si el sol

no la plany massa.


Em contava

d'amagat

que trobava

l'entrellat

prou lluny de casa.


Amb les ganes

que jo tinc,

tres setmanes

en són cinc,

totes emprades.


A la rambla

de les flors,

qui no hi passa

no ho sap tot

ni potser massa.


Com demano

per anar,

el meu amo

ho deixa clar:

Millor t'escanyo!


Diria

que és mal antic

i aprendria

de seguit

a fer més via.


La Mariona

del meu cor

m'alliçona

en mals d'amor,

com és de dolça.


Us comento,

en arribar,

puix em sento

com qui fa:

passes en cèrcol.


Amb angúnia,

he demanat:

trobar núvia

d'amagat,

ha de ser vídua.


Com havia

poc jornal,

menjaria

el que cal:

pa, oli i sal.


Em conviden

a sopar

i s'obliden

d'encetar:

el pot d'olives.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Rauen estesos i set poemes més

13 Maig, 2024 05:49
Publicat per jjroca, Poemes

Rauen estesos


Pendent del sacrifici,

per sentir-me humiliat,

escric en un tancat

per a gaudir del vici.

Enceto la poesia

qui vol el davallar;

com no me’n sé estar,

punyent em passa el dia.

Les nobles intencions

s’enlairen al castell

dels pobres malentesos.

Allí, rauen estesos

per omplir bon cistell

uns assecats cigrons.


És lluny el paradís


Suposo que sabeu,

estimats vilatans,

que viviu, com germans,

suportant nostres creus

És lluny el paradís

i llarga la nissaga;

de vegades, m’agrada

eixir del compromís.

Però l’ésser humà

em duu a aquestes penses

cansades d’enrenou.

Haig ben minso aquest sou

i planyo per les presses

que em porten al demà.


Ensinistrar el dimoni


Els monstres del desert,

pujats a les altures,

em parlen com són fuses

les ganes d’haver encert.

Havien la il·lusió

d’aconseguir el vell somni:

Ensinistrar el dimoni

per tal de fer-lo bo!

El Déu no ho ha permès,

no vol posar a judici,

la gran obra que ha fet.

Sols hi ha un dimoniet

qui, fugint de l’ofici,

es fa el desentès.


El núvol espera


El núvol espera

diu que no ha pressa

en baixar del cim.

Mentre anem glatint,

una planta pensa

que aplega la fi.

El núvol demana:

baixar a la plana

per tal de mullar.

És son tarannà

i vindrà si clama

un pagès irat.

De sobte, es queixa

i la pluja enceta.


L’hostal


Caminant per fer camí,

aplego d’hora a l’hostal;

no haig carro ni animal,

només la gana ve amb mi.

A la llar, del tot encesa,

la mestressa fa el sopar:

patates amb bacallà

i, mig nedant, una ceba.

La taula està parada;

aquesta nit, en som set,

no fa falta un porronet

ni pa tou en una plata.

La menja va sense crit

i, després, anem al llit.


Són els d’abans


Suposo que endevineu,

dolça fada dels meus somnis,

com han de venir els dimonis

per tal de temptar els ateus.

Els cristians seran lliurats

puix eren tots a la missa,

han fet prega sense mida,

cap d’ells serà condemnat.

Però els altres, ja se sap,

han d’emplenar la caldera

i començar crits i clams.

Els pecats són els d’abans,

ningú cap novetat enceta,

tots mengen del mateix plat.


S’ha fet vell


El passejar va ser curt,

em va prendre la rialla,

ella ni volia palla

ni aplegar a casa del ruc.

Li daria un parell de mossos

i va córrer com un llamp,

és un sentiment estrany:

no haver ni mal als ossos.

Com m’agrada aquesta userda,

cada dia faig bon mos

abans d’entrar a la quadra.

A l’amo, veieu, li encanta

arribar més tard al tros;

s’ha fet vell i un xic bleda.


No mareja


L’angoixa de la nit

m’apropa a les tenebres,

el monstre va a les seves

i pensa amb el què dic.

És un heroi maldestre,

cansat de viatjar,

un déu el va deixar

puix no volia aprendre.

De tant en tant, renega

i munta un embolic

per tal de deslliurar-se.

Si el sentiu queixar-se,

digueu-li que és bonic;

llavors, ja no mareja.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXLVII)

13 Maig, 2024 05:42
Publicat per jjroca, Epigrames



Venen totes
de ponent
i s'escanyen 
lentament.


Al capvespre,
venen pors
mai no saben
trobar un port.


A la barca
li han eixit:
manta ganes
de dormir.


L'amor demana 
el seu palau,
però qui mana
diu: No em plau!


Quan el riure
em ve a cercar,
el queviure
no el deixa anar.


He de demanar,
al bon Satanàs
una mossa jove,
no em farà ni cas.


Per estranyes
i grans raons,
mai demanes
solucions.


A la casa
del corriol,
la mestressa
s'omple de sol.


Esperant
la primavera,
he passat:
fred i gelera.


La juguesca
de l'amor
posa pressa
a la tardor.


Com la mossa
ha convidat
a estimar-me,
ha fet salat.


A l'hivern,
cada carrer
és més ample,
més lleuger.


Com haig ganes
de dormir,
les garlades
faig finir.


En demano
per dinar:
sopa sola,
no n'hi ha.


El silenci
de la nit
com reclama
l'esperit.


Una taula,
sense pa,
despullada
ha d'estar.


Com la mare
ha de dir:
Vine prompte
pel matí!


Al dematí,
vaig a la feina,
a migdia,
perdo l'eina.


Una mossa
em comentava
que, estimar,
tampoc li agrada.


Amb més gana
que diners,
la setmana
dura un mes.


Al bon Déu,
he demanat:
Menjar poc!,
per si de cas.


A la festa,
vaig al ball
per a aprendre
a no mirar.


Com havia
poca sort,
menjo cebes
del meu hort.


A la bassa,
he vist un peix
que nedava
en escreix.


Les mirades,
en llegir,
com es perden
pel camí.


He posat el cap
vora la finestra
per si hi ha una festa
al carrer de dalt.
 

Mai espero
altre món
que gaudir
sense haver son.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

El llegir i set poemes més

05 Maig, 2024 07:49
Publicat per jjroca, Poemes

El llegir


L’aventura de saber

no haurà hora ni té mida;

quan la pensa està amanida,

al bon cap li feu saber.

Com ell anirà al davant

o, si li plau, al darrere;

no poseu ni all ni pebre

puix ho trobareu picant.

Enceteu el llibre nou,

ben a prop de la finestra,

per si cerqueu un bon llum.

El llegir és gran costum

i la joia es manifesta

quan el temps prou es reclou.


Sentir l’amor


Sentir l’amor i ser galant

en descobrir una poncella,

no li heu de dir com és de bella,

puix mira envers i prou que ho sap.

Pujar al cavall, recórrer el món

per conquerir el gran castell,

trobar el goig de fer-se vell

sense oblidar ni un dels records.

I batallar, en cent batalles,

per a tenir nova fortuna:

una gran cambra on reposar.

Venir la nit, sense aturar,

per a gaudir d’aquella engruna

de l’esperança que es pot copsar.


Gran fama


Surt el sol

i en tornen quatre;

mig beguts,

del tot callats.

Han de fer un disbarat

i retrobar els ensurts

a la vora del vell catre

on han bastit un tresor.

Les begudes que demanen

ningú les voldrà pagar

puix diuen que són molt cares.

Poca festa si és debades

i tots fugen, està clar,

al castell de la gran fama.


Posarem dues cols


Camins que he trepitjat,

desitjos sense fi;

com espero la nit

per a rebre dos plats.

La gana es fa ferrenya

quan no hi ha el berenar,

el dejuni és prou clar:

vingué a la primavera.

Hem de lluir la roba

ben farcida de flors

i estreta en desmesura.

Si la gana no atura,

posarem dues cols

tot ballant dintre l’olla.


Aventures i dissorts


Prop la porta de la casa,

he posat vella cadira;

la tarda esdevé tranquil·la,

poca gent que ve i que passa.

Amb un llibre a la mà,

enceto les hores dolces,

les he demanat quasi totes

fins a l’hora de sopar.

Aventures i dissorts

van posant-se, a les ratlles,

sense fer-me massa cas.

Nostre heroi no té ni nas

i va perdent, mig debades,

entre juguesques i pors.


El llum ja es tanca


La princesa s’ha vestit

com si tocara el casar,

no aplegarà cap marit

perquè el drac no el deixarà.

Aquest drac ja es fa vell

i voldria tendra carn;

com li falten dues dents,

massa sopa ha de menjar.

La lluita està servida

quan arriba el cavaller

amb espasa, escut i llança.

Com que el llum ja es tanca,

la batalla és el primer;

després, veure’m qui convida.


El meu orgulll


Mitjançant el meu orgull,

vull tornar a la infantesa;

quasi havia la promesa

d’avançar sense l’escull.

Mariner, bon mariner,

no podré pujar a la barca;

quan es mulla per la traça

de viatjar pel nou paper.

Em llevava pel matí

per a jugar amb les formigues

qui traginaven el blat.

Quan féiem la mitja part,

les tenia per amigues

a la vora del coixí.


Quasi els podré dir


Quasi els podré dir,

als monstres de la sort,

com és de gran la por

quan m’allito a dormir.

Allí, es reuneixen

amb fúries i fantasmes;

engeguen les proclames

i criden prou i es queixen.

Quasi els podré dir

que vaig cap a l’infern

per a trobar fortuna.

De gràcia, ni una engruna

i passo prou despert

per territori amic.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXLVI)

01 Maig, 2024 07:02
Publicat per jjroca, Poemes curts

A la casa

de l'Enric:

xocolata

i pa de pessic,

cada setmana.


Quan la lluna

posa el son,

cada engruna

ha el seu món,

una nit bruna.


Em comenta

el meu patró

que la pesca

és de debò,

sempre de gresca.


Quan la mossa

es riu de mi,

prenc la bossa

i el camí

i tot alhora.


Aprenent

de mentider:

anar perdent

sense cap fe,

ben lentament.


Quan anava

a l'infern,

demanava

a en Llucifer,

mai el trobava.


Amb la gana

d'ésser viu,

cerco casa

i trobo el niu,

és la gran paga.


A la barca,

el mariner,

vol ser a casa

fins després

que la mar parla.


En el lloc

de la virtut,

poso el foc

i l'ésser mut,

aturo al sot.


Les comandes

són així,

van per randes

i coixí,

el dormir debades.


A la casa

del corriol,

va la fada

a prendre el sol,

prompte es cansa.


Com m'havia

de casar,

cercaria

l'endemà,

prop del migdia.


És el vent,

quan fa menar

a la gent,

qui vol pensar

i anar perdent.


Vull constatar

puix m'agrada el lleure

més que el treballar,

així no es pot creure

que canviï demà.


Com havia

de bregar

mai sabia

arribar

ni ho pretenia.


Porto dies

a l'infern

amb les dèries

de no ser

en altres vies.


Al desert

dels sentiments,

mai es perd

trobar encerts

d'estiu a hivern.


A les voltes

de Nadal,

vénen totes

al corral,

velles i joves.


Amb la gana

que jo tinc,

per cada capsa,

en vull cinc,

menjar m'agrada.


Una jove

em demanà,

però, pobre,

no em donà

ni riure ni ordre.


A la caseta

del bosc,

hi ha prou crema

en el foc,

no hi ha massa llenya.


Com espero

aplegar

on no m'erro

a l'endemà,

massa que ho prego.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Aventures de pena i goig i set poemes més

01 Maig, 2024 06:46
Publicat per jjroca, Poemes

Aventures de pena i goig


En el record de la infantesa,

on massa dimonis resten adormits,

m’agrada el soroll feixuc dels amics

qui demanen vici i manta buidesa.

Anem, ben plegats, a cercar la joia

de córrer una estona al davant del pagès;

és un home vell, foll i mig corprès

quan l’ensarronàvem amb gràcia cofoia.

Les butxaques plenes d’ametlles i nous

per tal de berenar dessota d’un arbre

i contar estrebades de joves herois.

Són les aventures de pena i de goig

que es van enfilant fins que arribi el jove

i ens posi ben tristos per plorar ben tous.


Pertanyem als miserables


Na Mariona comentava

que, un dia, em va estimar,

però l'aplegar a l’altar

és matèria delicada.

Massa anys i som fadrins

sense ganes de fruitar,

de poder-nos allitar

i aconseguir haver fills.

Com a concos vells i pobres

no albirem altre passar

per a haver hores amables.

Pertanyem als miserables

quan són a punt d’encetar

altra vida plena i noble.


Va viure enamorada


I la vaca diu al bou

com demana fulla tendra;

en aquesta terra ferma,

massa temps que ja no plou.

Car la vaca porta esquella,

no s’amoïna el ramader;

en segons, ha de saber:

on s’allita?, on s’aixeca?

El bou és massa pesat

i camina a desgrat

sense eixir de la contrada.

A la vaca no li agrada

comentar que, en el passat,

va viure d’enamorada.


Aventures i ocasions


Una rosa i un clavell,

tot parlant des de l’alçada,

van comentant, de passada,

qui és més maca i més bell.

Hores llargues de l’hivern

passen l’estona dormint;

en despertar, a saber quin

serà qui eixirà el primer?

Aventures i ocasions

han de ser de tota mida

per a haver bon encanteri.

Si no demanen que nevi,

l’abella serà amanida

a xuclar tots els racons.


La força com se’n va


La sínia ens duu al record

d’aquell matinar d’estiu,

sentir l’aigua com se'n riu

en pujar als alturons.

El vell ruc, ull tapat,

com s’enfada de vegades;

massa voltes les donades

en aplegar a mitja part.

Tomateres i pebrots,

tots dos faran bona cara;

van vivint l'assedegada

en un racó del vell hort.

I la força com se’n va

demanant altre demà.


Gairebé sembla princesa


Barca vella i mariner

van guanyant els trencacolls;

com no apleguen al vell port,

van somiant com el primer.

Les sardines, mig salades,

el viure enfadats de la mar;

manta excuses per volar

fins aplegar a les pensades.

Mariner, de barca vella,

no cridis pel dematí

mentre arriba primavera.

La vida és una desfeta

i ofegada, amb bon vi,

gairebé sembla princesa.


Pregar a les estrelles


Manta aigua i poc vi,

és el cor qui se n’alegra;

li he cercat una parella

per si s’estranya de mi.

Li demano i no creu

puix diu que soc un cap buit;

com li parlo, callo i fuig

per si trobo algun déu.

Al racó de meravelles,

una núvia vull cercar

qui no vulgui massa cosa.

Els diumenges li faig nosa

per això me’n vull anar

a pregar a les estrelles.


La pausa em fa glatir


Com l’amor que s’endevina

en un reclau del camí,

com m’esguarda pel matí

quan no hi ha vent ni boirina.

Vaig, del tot, atrafegat

oblidant les mil promeses,

les he trobat satisfetes;

a pensar, m’han obligat.

En el regne de l’amor,

ningú demana saviesa

per si se li acut el venir.

Com la pausa em fa glatir

per si es mostra prou entesa

amb un sol qui vol tardor.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXLVI)

01 Maig, 2024 06:39
Publicat per jjroca, Epigrames





Quan aplega el fred
a la casa vella,
en el cel, l'estrella
diu que ho té tot fet.


No demano
per a mi:
ni el morir
ni l'haver amo.


L'amor volia
anar a viatjar,
però aquesta vida
no el deixa anar.


Una rosa,
en el jardí,
està sola
quan fa nit.


Pare, quan faci vent
i la mar s'enfadi
potser no m'agradi
anar a cercar peix.


A la casa
del més ric,
falta gana
i sobra amic.


Anirem plegats
a gaudir una estona
del ball d'envelat,
del somrís de noia.


Si demà
toca morir,
ho tinc clar:
He de fugir!


És la mossa,
quan se'n riu,
qui ens porta
el nou estiu.


La mare cantava
des de bon matí,
el reiet mirava,
era ben feliç.


Com, avui, 
he demanat:
joia i caliu,
he fet salat.


La més dolça
de les flors,
quan perd força,
és tot un plor.


Amb seixanta
mariners,
qui no balla
no fa res.


I sento com plou
des del llit estant
i la fulla es mou,
cerca l'entrellat.


Quan aplego
pel matí,
ensopego
amb el dormir.


La més jove
vol jugar
i la vella
sola està.


Cinc caminen
per un prat,
quatre es priven
de somiar.


Quan em llevo
de dormir,
ensopego
amb el coixí.


A la casa
d'en Sisquet,
mengen vuit,
en paguen set.


Quan desperto
per la nit,
com em queixo
vora el llit.


Quan em queixo
del veí,
la mestressa
em crida a mi.


Tinc avui
per a dinar:
poc de cuit
i molt de pa.


Si m'estimes
de valent,
les veïnes
ni les sents.


No m'agrada
el dormir
amb tres caps
i un sol coixí.


Ni l'amor sabia
que havia de venir,
va aplegar un dia
des de bon matí.


Car no espero
haver més
que follia
tot el mes.
 

Les tempestes
del meu cor 
són com festes
per a molts.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs