Dos poemes de mans i deu epitafis

31 Juliol, 2008 22:59
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Posa-li a la mà

 

Com oferir-li a una dona

només flaire d'una flor

si ella omple per si sola

el dedins de nostre cor?

Com dir-li que l'estimes

si, en sentir-la, et fas poruc

i vas trucant la feblesa

en aquells silencis rucs?

Et crema el cor i encara

neguiteges quan la veus,

et penses que ni els déus

passen instants tan joiosos.

Com oferir-li a una dona

que t'empeny quan tu no pots,

que desa, en tornar a casa,

tots els dubtes i els enyors?

I com dir-li que l'estimes

si paraules no tens massa?

Però et tornes nou guerrer

en seguir-li la mirada.

Et crema el cor i encara

vols posar-li a les mans

aquelles hores tan plenes,

plenes de somnis, esguards.

Com oferir-li a una dona,

en un prec, el paradís,

si l'has vist riure i plorar

per un xic de compromís?

I com dir-li que l'estimes

si el teu parlar et traeix,

posa-li, a la mà, la rosa,

la resta ho farà el temps.

 

Poseu-me a les mans

 

Poseu-me a les mans

la gràcia planera,

el neguit gegant

i l'aura viatgera.

Poseu-me a les mans

el voler escollit,

el crit fos del llit,

el fruit dels infants.

Poseu-me a les mans

el cor que batega,

la mel passatgera,

el sentir-me gran.

Poseu-me a les mans

els caps escollits,

els tendres delits

d'estimar-la tant.

Poseu-me a les mans

el recull gelós,

el sentir-se dos

vora de la llar.

Poseu-me a les mans

el cistell de pomes,

el grapat de roses,

el vestit d'amant.

Poseu-me a les mans

la força d'un jove

i, dintre d'un cove,

el sentit d'un gran.

Poseu-me a les mans

l'ombra de l'estiu,

l'abric, el caliu,

el somni oblidat.

Poseu-me a les mans

la dolçor primera,

la calor i l'espera,

el no fer mai tard.

Poseu-me a les mans

el secret que envola,

el marrec que plora,

el no demanar.

Poseu-me a les mans

l'amor que ara ve,

el sentir-me alhora

marit i muller.

I deixeu-me així,

dormir, ple de joia,

com si el meu sofrir

tal sofrir no fóra.

 

Epitafis

 

No us puc dir l'hora.

He decidit crear una comunitat de veïns.

Necessito voluntari per inflar globus de festa.

Per fi, m'he posat el vestit de noces.

No puc sortir, sempre trobo un salvador.

Ara faré el mort una temporada.

No truqueu, estic de vacances.

No plori més, no sóc el seu nuvi.

Darrerament, no estalvio gaire.

Parleu en català, si us plau.

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de vells i deu pensaments divins

30 Juliol, 2008 11:02
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Apleguen els vellets

 

Apleguen els vellets,

de treballada esquena,

a plaça, on el solet

la cara els enlluerna.

Amaguen els barrets

aquelles fronts rugoses

que, no parlant de res,

escriuen tantes coses.

Entre bancs, van seient,

darrere resten presses,

com fugen de la casa

deixants els tendres nets

que facin de les seves.

Allí, passa el matí

fent-la petar de veres,

parlant dels nous invents,

de cases, horts, riqueses.

Migdia, s'acomiaden

com si fos l'últim jorn,

demà, un altre dia,

potser no hi seran tots.

 

Ara, en tombar el carrer

 

Ara, en tombar el carrer

veuré els amics de sempre,

quatre dones fent rodona,

a bell mig, un nadó tendre.

De la plaça enmig estant,

endevino les converses:

rondinaires i garlaires

que me'n feu de gaudir, tant

com l'ocell de sa companya,

el vailet de sa marona,

el mariner de sa barca.

Que en somio d'aventures,

només en poder esguardar

enmig dels meus innocents

tafaners convilatans.

Si en descabdellem de fil,

per tornar-lo a cabdellar,

si n'hem esberlat d'estones

per a poder-les matar.

No me'ls prendran els diumenges

per molt que els vulguin robar,

uns moments tan lluminosos

els desitjo ben guardar.

Permeteu-me un cop i un altre

el rellotge deturar,

sóc fill d'aquella fruita

que no es vol pas mustigar.

 

Pensaments divins

 

Satanàs, si plores no hi ha manera d'encendre la caldera.

Quan Déu s'enfada, es desconnecta del messenger.

Hauré d'anar una estona al cel, Satanàs no em vol veure.

He provat d'estar amb gràcia, però m'avorria molt.

Déu ha muntat un casting per estalviar-se actes presencials.

Déu no comenta, només agafa el sac de llampecs.

Si tenim vida eterna, quants refredats ens queden?

Satanàs tanca els primers de segle per fer inventari.

Déu volia posar més manaments, però Moisés no vol tornar al Sinaí.

Déu m'ho comentava: Massa gent vol fer-me el llit!

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de coixí i deu pensaments educatius

28 Juliol, 2008 15:29
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Prop el coixí

 

Per l'aura galana,

neixen al terrat

les herbes, les teules,

ocells i brodats.

Els deixa la nit

a l'ombra encisada

i passa la fada

amb preat vestit.

Per l'aura galana,

neixen al carrer

homes enfeinats

en jo no sé què.

Els deixa la nit

parlant d'enrenous,

es perden els sous

als peus tous del llit.

Per l'aura galana,

posen a les galtes,

de la noia feta,

les tendrors del riure.

Els deixa la nit

vora la finestra:

una flor de festa,

un noi eixerit.

Per l'aura galana

passen, per la plaça,

les velles de casa,

oblidant la pressa.

Els deixa la nit

un prec d'esperança,

una mà ben lassa

que dorm sense crit.

Per l'aura galana,

surten els vailets

a cercar joguines

en tots els indrets.

Els deixa la nit,

amb la boca oberta,

als braços de l'àvia

o prop el coixí.

Per l'aura galana,

surten tots els nans,

empenyen la roda,

ens du a ser més grans.

Els deixa la nit,

cansats de xivarri,

com passen pel barri

dèries de gegants.

 

 El coixí

 

He de posar-li a la rosa

el més mut dels meus paranys

així, quan et trobis sola,

tinguis sempre amb qui pensar.

M'enduré totes les flaires

del jardí on no es fa fosc,

emplenaré cent estances,

de promeses, de tresors.

Deixa'm ser, per una estona,

el coixí on para el cap,

per a dir-te, sense sons,

paraules que no he dit mai.

 

Pensaments educatius

 

Tot i tancant els ulls, ells segueixen al davant.

Un pensa que puja, però no sent el replà.

Cap ésser intel·ligent llegeix dues pàgines alhora.

Tinc pocs deixebles per deixar-los sense classe.

Els alumnes intel·ligents aprenen per la pell.

Si no escolten, no sabran si us equivoqueu.

És una sort, tenir dues orelles i no fer-ne servir cap.

He provat de trobar el sentit a la vida, ara només cerco el sentit.

Vaig obrir un llibre, van caure tres alumnes vells.

Si no trobeu la fada, els alumnes s'adormiran.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de llum i deu epitafis

24 Juliol, 2008 22:09
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Quan ja passa

 

Quan ja passa,

per la plaça,

tot és llum,

tot és caliu

i quan torna,

cap a casa,

jo l'empaito

amb els ulls.

Ella és maca,

ben plantada

i li creix

sedós cabell,

quan camina

tot ho encisa,

i com, ara,

em torno rei.

Ella em mira,

jo la miro,

amb un núvol

prenc el vol,

ho voldria,

però em nego

puix l'estimo

de debò.

 

Qui pregona?

 

Qui pregona la llum que resplendeix,

per damunt de les notes tenebroses?,

com així a qui pertoca i gaudeix

de conèixer i esbrinar totes les coses.

Quin paper d'aquesta auca és per a mi?

A qui dec el plaer de ma fortuna?

Sols em queda l'escalfor del gessamí,

aquell tros de mirall sota la runa.

Tu m'has vist vora el pont del rierol

esguardant les faldilles del meu somni,

dalt de mi m'acarona el tebi sol

i m'escura, amatent, sempre un dimoni.

Quan se sent l'aspror del vent en primavera

tornar els núvols ennegrits i plens de plor,

acomiado aquells fulls a la vorera

puix s'emporten els segells del nostre amor.

Has sabut trencar de nou tota gelera,

emplenava l'existència en un passat,

has tornat al catau de casa meva

la clariana tota dolça i l'has vessat.

Ja és tot quiet ..., altra vegada

i la llum, que m'oferies, ja s'esmuny,

aquell sobte ha esdevingut nova jornada,

com l'absència dóna pas a plenitud.

Es fa fosc, la primavera ja davalla,

mon calor va perdent la magnitud,

al redós, tan sols queda la xicalla,

ara em perdo amb febleses de quietud.

Un estel, que ma vida il·luminava,

ha fugit a altres terres, nord enllà,

ha deixat les empremtes ben mancades

per si un dia jo la goso d'empaitar.

Ara sec, de cara al mar, dalt la carena

per si, a la broma, se li acut fer-me emportar,

en la blavor, mon cor guareix d'aquella pena:

ens fa porucs, ens fa petits, en fa sensats.

 

Epitafis

 

Per poc, no em pugen el jornal.

Ahir,  van aprovar l'operació urgent.

Estic esperant el tècnic de manteniment.

Han obert dos panteons per morosos.

Aprofiteu, estic en temps mort.

El gos no em vol treure a passejar.

Aquí sempre és diumenge.

Sóc un món d'àtoms desorganitzats.

Necessito paper per fer una reclamació.

Econòmicament parlant, he fet un bon negoci.

 

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes entre rius i deu pensaments divins

23 Juliol, 2008 11:51
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Riu amunt

 

Riu amunt porta fermesa,

el cor fort, la sang ardent,

compromís, una promesa,

exigències de la gent.

Un got de vi, una cervesa,

la volença de ser gran,

un amo que no descansa,

necessitat d'un treball.

El presumir del comprat,

un pagar sense parar,

un neguiteig a la platja

entre sol, família, clams.

Un arribar,  mes a mes,

sense barca ni llagut,

el trobar-se prou eixut

sense aprendre ni saber.

Un discutir, aconsellar,

veure créixer cent fantasmes,

endevinar quan són faves,

amb la resta, ni encertar.

 

Riu avall

 

Riu avall porta fluixesa

amb assentiment de cap,

un llevar-se quan no toca,

un saber arribar tard.

Un beure aigua prou fresca,

sense pressa, a la font,

un eixir de la deessa,

ara espera, però ens vol.

El veure passar setmanes

sense cerques d'entrellat,

un caminar per un prat

sense bous, sense muntanyes.

Un remirar aquells minyons

que ara van cap a l'escola,

un aprendre a no fer nosa

en el passar d'altres mons.

Un controlar aquell cor

sense ganes ni esperança,

el veure porta com tanca,

el demanar un jove cos.

 

Pensaments divins

 

M'ho ha dit en Jesús: De claus, ni en vull parlar!

Tinc ganes d'anar al cel, però no trobo l'hora adequada.

Satanàs fa un màster de logística.

Amb cent pecats, entrareu al sorteig d'un viatge per les tenebres.

Com a fill de Déu, estic a l'aguait del Testament.

Satanàs vol imposar l'enveja tota la temporada d'estiu.

Al cel, s'imposa anar a sopar amb els nouvinguts.

Déu ha inaugurat una altra sala d'entreteniment.

Estic buscant dimoni emprenedor que tempti els diumenges.

Jesús té la Terra en carpeta d'assumptes pendents.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de vila i deu pensaments educatius

21 Juliol, 2008 17:17
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Com em passen alhora

 

Com em passen alhora

batalls pel meu cap,

em fan més sensat,

més tou i més soca.

Com em diuen ara

paraules semblants,

agulles de calça,

corbes i gegants.

Engego col·loquis,

sota dels terrats,

amb lluernes guerxes

i un cuc espantat.

Remiro la cambra

d'on surten els grans,

vestits de cogombres,

ben farcits de blat.

La finestra és oberta

i, cortina com cal,

la feia l'aranya

saltant i ballant.

Pel carrer, trafeguen,

sempre, aquells vianants

que passen i miren,

portant llur combat.

Esguardo i malfio

les hores de llum

i sóc a la porta

on entren els rucs.

Com vull traspassar-la,

com miro a reüll,

encara és tancada

per als menys sabuts.

Sols fila una escletxa

la pols amb la llum

i fa unes puntades

abans de fer un cluc.

Afora deleixo

enmig de cent muts

que parlen, amb gestos,

d'un poble faldut.

Expliquen històries

difícils de creure,

entre gent del sud

i noies jueves.

De vegades gosa

venir un benestant,

ens fa cent negocis,

però no ens fa mal.

 

Sabeu

 

Sabeu, la vila on visc,

és fulla que s'envola

i torna a casa sola

sense cap compromís.

És pedra que anirà

per l'aigua emportada,

en arribar a la mar,

la mar vol portar a casa.

Sabeu, la vila on visc,

és com llambric golosa,

camina cap al cim

i deixa arreu la brossa.

És com nau en el sec

que el vent d'hivern esmola,

li rentarà una galta

i l'altra me li espolsa.

Sabeu, la vila on visc,

és com gegant que dorm,

s'estira cap al nord,

estripa mig llençol.

És com la vella lloca

que deixa anar els seus ous

i estima posar posta

amb altres que són nous.

Sabeu, la vila on visc

es vol mirar al mirall

posat a dalt els núvols,

això és ben estrany.

No ha estat ni està

parada en ses grandeses,

és vila que adormeix

farcida de promeses.

 

Pensaments educatius

 

No patiu per ensenyar, ells no es posaran malalts.

Amb un llapis, es pot aprendre a viatjar.

Per ensenyar una mica, tampoc cal despullar-se.

L'únic examen que no ha de faltar és el de consciència.

Tots els alumnes saben on són, pocs ho arriben a comprendre.

Els alumnes no són estranys, tenen cara i veïns.

Podeu deixar que manin, però que no es noti.

La feina és el cordó umbilical amb la terra.

Cap alumne sap on trobarà la millor porta per sortir, però la busca.

És més senzill llençar pedres que fer una carretera.

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes emmarats i deu epitafis

19 Juliol, 2008 08:11
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Mare, que jo vull ser

 

Mare, que jo vull ser

capità d'inquieta nau

per a dormir entre ones,

per trobar glòria i palau.

Cercaré a totes les platges

les recances, els oblits,

els vessaré mar endins

guarnits de força i coratge.

Mare, que jo vull ser,

dels lladres, el capità,

com les joies els prendré

per dur-les on viu la fam.

Allí els pobres honraré,

els ompliré de mancances,

els donaré les mil llances

per lluitar sense cap fe.

Mare, que jo vull ser

el jovent que s'enamora,

a la noia, acarona

i li conta els seus delers.

Dona'm força mare gran

perquè, en la darrera empresa,

em temo, pel molt que pesa,

que forces em mancaran.

 

Mare, que ja l'he vist

 

Mare, que ja l'he vist

camí avall, portant la gerra

i per l'aire que menava

semblava anar sense peus.

Mare, que ja l'he vist

amb un cistell a la plaça,

duia la cara esblaimada,

un fil de veu, un neguit.

Mare, que ja l'he vist

el diumenge a la missa,

tenia les mans creuades,

els ulls enfilats al cel.

Mare, que ja l'he vist

anar de bracet a l'era

i, quan passava riallera,

m'ha sagnat dolor al pit.

 

Epitafis

 

He perdut força elasticitat.

Dubto de la meva identitat.

He aconseguit treure'm la sogra del davant.

El veí diu que no em pot veure de cap manera.

Encara tinc molt per pagar.

Hem ajornat la desfilada.

Ja m'ho esperava: No hi ha aigua corrent!

Ara mateix, no recordo el que feia abans. 

He decidit matar el temps.

Voteu-me, no us decebré.

 

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de juliol i deu pensaments divins

17 Juliol, 2008 11:29
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

L'estiu

 

L'estiu em porta per carrers foscos,

em pren la mà, empeny

per pensaments enlairats, arriscats,

tot i deixant-me cada matí.

Em socarrima la pell,

una pell ciutadana, sensible

que no gosa ser volguda pel sol

i ressegueix l'ombra de les cases.

Els matins d'estiu són dormilegues,

pesadament, s'acosten les hores,

cada cop es fan més feixugues,

fins al capvespre.

Llavors, el dia pren nou caire,

mosquits envaeixen l'aire,

els carrers s'omplen

de pells seques i cremades.

Els llums s'encenen

després de fer cent ganyotes,

les cadires surten

de les cases on sojornen.

La dolçor de la nit

omple el poble de gom a gom

de mirades més fresquívoles,

de vianants més lleugers.

Les places s'emplenen

d'un seguit de jocs infantils

i, els més assenyats,

fans escarafalls entorn del cafè.

A l'estiu, el llit és mandrós,

ple de punxes, neguitós,

la gent no té pressa en jaure,

la nit s'escurça, just enmig.

És temps de deslliurament,

de seure, de l'amor,

del menjar lleuger,

del pas cansat.

A l'estiu, de les cases, les parpelles

veureu voleiant al compàs del vent suau,

els llavis polsimats, ben desclosos,

un fil, tot nuat, fent de brocat.

Un estol de minyones bronzejades

resseguides d'uns al·lots fent de ramat,

unes velles ajupides, clenxinades,

amb uns dits plens de fils i de brodats.

A l'estiu, pren nou caire aquest poble,

descobreix, si te s'acut, els carrerons,

vells els llums, noves cares, un viatge

que s'esmuny, arran les cases, quan pren la son.

 

L'estiu s'enduu

 

L'estiu s'enduu, pesat i bru,

cada floquet del cos cansat,

ens deixa, alhora, sol i batut

qui ahir era l'orgullós blat.

S'enduu la neu i aquella gràcia

que fan les noies en frec de mans,

ens deixa, ara, tota fal·làcia,

com puja i baixa pel nostre cap.

L'estiu s'enduu la gent de casa

dintre les llaunes, els envelats,

els deixa vora d'aquella platja,

en poble amable, en un serrat.

S'enduu, amb ell, tota enyorança,

marcarà els temps menys oblidats,

és un gemec cap a la infància

on pertanyíem a altres camps.

L'estiu s'enduu les vestimentes

i les ganyotes d'un saber estar,

fa créixer, ensems, a tots els homes

aquella dèria de llibertat.

S'enduu les formes i les amaga

sota una ombra del bosc preat,

ara ja tot ell ho amanyaga,

omple les golfes de benestar.

L'estiu escriu, dalt la cimera,

les hores baixes de vanitat,

ara les crema sense foguera

perquè ell és, mai et fa mal.

 

Pensaments divins

 

Si ets bon creador, t'estalvies el copyright.

He trobat el bé, no us diré en quines condicions.

Estic a la glòria, però no puc continuar gaire estona.

Déu només compra loteria del seu Fill petit.

Sant Pere té problemes laborals, volen posar porters automàtics.

Necessiten periodista, agosarat, per fer cròniques divines.

Déu té revolta al cel, els àngels volen vestits de marca.

Satanàs està preocupat, té sis dimonis amb al·lèrgia al sofre.

Satanàs busca esquirol que encengui les calderes a l'agost.

Déu vol ampliar el cel, té ocupes al seu jardí. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de cuca i deu pensaments educatius

14 Juliol, 2008 18:12
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

On ets?

 

On ets,

que no et veig,

cuca dolça?

Ja la nit,

sense tu,

tot és fosca.

T'he cercat,

a l'estiu,

per indrets,

no he sabut

on trobar

el fanalet.

Els camins

ja no són

els d'abans,

tan bonics,

plens de verd,

il·luminats.

Ara els veig

de color

esmarronit

i tan buits

de passeig

per la nit.

 

 Polsims de llum

 

Cuca dolça,

inquieta nit,

com traspassen,

nens i crits.

Com la lluna

manifesta

el seu encís

i rodola

i navega

entre cims.

I tu, cuca,

com t'amagues,

sense fums,

pregonant,

entre foscors,

polsims de llum.

 

Pensaments educatius

 

Quatre llibres pesen més que les ganes d'obrir-los.

No hem de caure en la temptació d'ensenyar massa de pressa.

No és bona una concentració de savis en tan poc espai.

Suporto els alumnes dolents, però no els estrafolaris.

Un cabell blanc assenyala que és hora d'asseure's.

Una pilota vella entreté més joves que un llibre nou.

El mestre vol que sigui savi, el pare esportista.

Han llegit una estona, és hora de pensar amb el mareig.

Tots volen aprendre, és possible que un ho intenti.

He begut al pou de la saviesa, ara no me'n recordo perquè ho he fet.

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de mirar i deu epitafis

10 Juliol, 2008 12:00
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

El defugir la mirada

 

El defugir la mirada

tanca amb clau el vell secret

perquè encara no ha sofert

el deler de ser estimada.

Amb flaire d'enamorada,

cercaràs, dintre el tancat,

aquella flor encisada,

et dirà on reposar.

Desperta fada dels somnis

car hi ha, enmig del bosc,

un jovent, es va fent home,

anirà prenent-te el cor.

 

El núvol

 

El núvol trenca aquell blau,

per a trobar-se amb la lluna,

quan ja era molt a prop,

s'avergonyeix, es desfà.

Jo també he de trencar

el silenci que m'ofega

per trobar-te en el mirar,

per fugir després de pressa.

Anar pel cel i cercar

el missatge de la rosa,

si avui, el cos fa nosa

el desig mai en farà.

 

Epitafis

 

Darrerament em mostro més tranquil.

És lamentable, tinc munió de cèl·lules mortes.

He decidit no fer cas dels consells mèdics.

Si voleu dir-me quelcom, canteu.

Estic rebaixant-me contínuament.

Ho deia l'àvia: Necessites una mica més de carn!

Vaig venir només per provar-ho.

He trobat núvia, és força prima.

Demà obriré a primera hora.

Sí, dona, sí; sóc un dropo.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs