He de callar i set poemes més

23 Juny, 2022 06:27
Publicat per jjroca, Poemes

He de callar


Essent pobre i entossudit

en viatjar a la lluna,

em queixaré de l’escuma,

de la mar i de l’oblit.

Poques llums per encertar

on ens portarà la vida,

haig la febre amanida

per si el llop em ve a cercar.

He de guanyar un tros de pa

on allitar una sardina

o una negra botifarra.

Perdre poc, gens que m’agrada

i m’enfado amb la veïna

perquè diu que he de callar.


Enllestint i procurant


L’aventura de saber

precisa la cuina encesa,

una menja a la nevera,

un desig mig barroer.

Avançar en nou hivern,

aplegar a la primavera,

encetar la gran bestreta

de lliurar-se al no poder.

Tot i així, anar endavant

entre valls clares i fosques

per a aplegar a nostra casa.

Som els fruits de la nissaga

qui lluitava, amb les mosques,

enllestint i procurant.


En una part del corriol


En una part del corriol,

he vist formigues airoses,

van viatjant, sense noses,

al dessota del gran sol.

Les papallones volant,

les flors enmig de les festes,

poncelles a les finestres

tot i l’amor esperant.

En una part del corriol,

dues pedres com raonen

sense deixar de mirar.

L’oreneta, en el passar,

gairebé ni deixa ombres,

ha pressa de fer el bressol.


El bon drac ens ha deixat


El bon drac ens ha deixat

mig ferit i avergonyit,

ha un somni espaordit

tot fugint de l’ample prat.

En el bosc, ha de trobar:

noves forces i encanteri,

el seu posat s’ha fet tebi,

ni ha ganes de lluitar.

El bon drac ens ha deixat:

decebut, sense il·lusió,

ben lluny de la mort propera.

No vol regne ni bandera

ni un cavallet de cartró

que li recordi el passat.


Vella barca i temporal


Vella barca i temporal,

com la mar gronxa que gronxa,

en el port, no hi ha revolta

de peixos ni d’aviram.

Els pescadors, pocs diners,

amb les il·lusions perdudes,

les dones voldrien mudes

en aplegar al tombar el mes.

El cel sembla davallar

i el vent infla la vela,

la barca ni pot, quequeja,

terra endins voldria anar.

Però el temporal decau

quan l’angoixa encara rau.


Primavera és gran encís


A la festa de les flors,

han convidat les abelles,

vindran totes per parelles,

guiades per les olors.

Primavera és gran encís,

les marietes rodolen,

de menja, segur que en troben

en aplegar al paradís.

Un cuc més llaminer

com recerca fulles tendres

en un arbre eixerit.

Potser convida l’amic

per a eixir de les tenebres

tan fosques de l’ample hivern.


Al barri de solitud


Al barri de solitud

ni les ombres són eternes,

van fugint quan les lluernes

grimpen, totes, més amunt.

Com nostramo s’ha fet vell

cerca una pobra cadira:

callada, ben amanida

per a servir d’escambell.

Al barri de solitud,

s’encallen els nous desitjos

fins a l’hora de sopar.

La mestressa ho té clar:

Sense festes ni anissos,

cal preservar la virtut!


Era un poble


Era un poble, que us diré,

cansat de ses hores baixes,

quatre pagesos, vuit caixes,

de menjar, ni mal ni bé.

A la missa, només dones,

els seus homes al cafè,

poques cartes, mala fe

i pagaven els tanoques.

En cada hort, voltava el ruc

una sínia dissortada,

mentre creixien les plantes.

Les diumenges amb sabates,

al cine, amb bona cara,

lluita amarga els dilluns.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (CVI)

14 Juny, 2022 06:05
Publicat per jjroca, Pensaments festius

Com estava empipat amb la dona, suportava millor la calor.

Estic aprenent a ser home, de moment encara no penso.

Si Déu no volia que treballés, m'hauria amagat la feina.

No sé si sóc un número, el faig o el suporto.

He estat pensant, m'hauré de confessar?

Com he de confessar-me, m'afanyaré a fer pecats.

Déu és el meu pare, potser Ell no ho sap?

Tinc una crisi de valors, no jugaré més a la borsa.

Em vaig enamorar tant, que vaig passar sense ella.

Si he d'anar a l'infern, necessitaré un pot de crema.

El mossèn predica el cel, potser haurà d'anar-hi d'hora?

El gos lladra, té por que el confongui amb algú.

La intel·ligència és massa tímida per eixir.

Si heu de pensar, feu-ho abans de morir.

L'important és el resultat de la darrera guerra.

He tingut més dies de por que de pena.

M'estimo el cos, encara que no li regali flors.

Com puc ser gandul i comentar-li al meu cor.

Els carrers són les sobres de les cases.

Almenys, poseu-me un entrepà dintre el taüt.

Em va prometre el cel i em va prendre la casa.

Sempre he estat l'ombra del meu cos.

No vull ser pobre, però m'empenyen.

El miracle més antic és la paciència de Déu.

Volia un miracle, però només la van operar.

Sé on tinc el cap, però no el que pensa.

Vaig trobar un home segur de si mateix, s'havia mort.

Si Déu creu que em salvaré és que és molt optimista.

No tinc por de morir-me, ni em fa massa goig.

Puc creure amb el demà, també ho vaig fer amb la democràcia.

No tinc opinió pròpia, almenys reconeguda.

Creu amb la bellesa interior, se li acaben els pretendents.

És un ric penedit, també és poc espavilat.

Per què anem al cel si tenim dos peus?

Ella volia una casa, li he comprat una clau.

És molt estúpid, no hi ha manera d'ensarronar-lo.

Em van regalar un ruc, ara ja no raono sol.

És un bon home, continua sent més pobre que jo.

No us puc deixar els diners, m'enyorarien massa.

Estic aprenent a ser sord, vaig pel tercer silenci.

Ha estat un plaer veure-us, ja el puc perdre.

Tinc una vida ensopida, no desitjo deixar-la.

Un somni és un camí sense aturada.

L'esperança és la solitud d'una via sense tren.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

A la sínia, plora el ruc i set poemes més

14 Juny, 2022 06:00
Publicat per jjroca, Poemes

A la sínia, plora el ruc


A la sínia, plora el ruc

en sentir com brolla l’aigua,

com demana trobar pausa

quan li aplega el son perdut.

A la sínia, dóna tombs

sense contar-los pas massa,

com es queixa a cada passa

per no albirar un altre món.

A la sínia, hi ha un cargol,

ben endinsat a la closca,

qui demana menjar verd.

La pluja falsa fineix

i treu el tel de la porta

per a veure si fa sol.


Estimar en desmesura


Estimada del meu cor

quan apleguem a les fosques

haurem d’encendre les torxes

i asseure’ns prop del foc.

Primavera ha arribat,

però la neu l’acompanya,

en el prat, s’adorm l’aranya

tot pensant que arriba tard.

Estimada en desmesura

no haig més plata per donar

puix la resta és emprada.

Et diria que m’agrada

prendre el llit per a estimar

fins que creixi la cordura.


Una pau eterna


A la casa de ponent,

he posat la poca feina,

com fa temps que no haig eina

plego prompte i vaig fent.

Els altres fruiten com jo

d’una pau diria eterna,

és una existència lleugera

quasi posada en el joc.

No parlem ni ens barallem

per haver mars de diners

i recollir la collita.

Hi ha un ésser qui predica,

però no l’escolten gens,

tot i així, quasi avancem.


Un xic entremaliat


Essent un xic entremaliat,

robo les peres de l’hort,

em menjo els albercocs

i cireres a grapats.

El pagès em persegueix,

m’empaita, em diu de tot,

com ja estic un xic més sord

quasi ric quan, vell, el veig.

Em pregunta per ma casa,

qui és, de fet, mon pare

o si haig un avi gran.

Corro més, ja no sé quant,

i, en aplegar al gros arbre,

m’amago a dalt la branca.


Aprendre del bé


Aprendre del bé

i passar a estones,

són les noves proves

amables del ser.

Anar cap avant

per a mirar enrere,

córrer com un llebre

si van empaitant.

En aplegar a vell,

cercar bon caliu

en cambra petita.

Pertànyer a l’estima

amable del niu

on sentir-se rei.


El núvol creix


El núvol creix i el vent el porta,

amb un xic de pressa, al cim del Montsià,

és allí quan passa que es posa a plorar

en deixar la mar tan maca i marona.

No sabré quin déu governa Natura

ni la voluntat posada en obrar,

és la pertinença al voler agradar

qui el fa servent quan el cel procura.

El núvol creix i el vent li demana

que no es queixi tant i es deixi anar

per a viatjar a terres llunyanes.

Però un seguit de forces estranyes

li demanen prompte el gran aturar,

és així, en el punt, on el terra es banya.


Els pagesos


Els pagesos són així:

Malparlats i bons amics!

Assumeixen que eixir d’hora

és complicat i agradós,

junyir el matxo, cridar el gos

i dir adéu-siau a la dona.

Anar al tros com cada dia

amb estris i bon menjar:

dos ous, tomata, sardina.

Arribar com qui endevina

que hauria de treballar

sense pena ni alegria.

I, al capvespre, ja se sap:

Tornar a casa sense esclat!


He de lluir amb la pena


He de lluir amb la pena

i les ganes d’arribar,

el viatge curt i clar,

ser, al capvespre, a casa seva.

He trobat les melangies

a la vora del camí,

totes eren amanides

per a burlar-se de mi.

Molta son i poc negoci

van passant pel meu carrer

i, a la plaça, fan estada.

Mentiria altra vegada

si hagués guany en saber

on em trobarà el nou soci.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CI)

14 Juny, 2022 05:57
Publicat per jjroca, Poemes curts

Si la pensa és nova

i, avui, vol pouar,

el poal és car

i no és massa cosa,

fa de mal llençar.


Mai demano

per a mi

ser cap amo

i haver de dir:

el poc que guanyo.


A la casa

de ponent,

manca gana

i sobra gent

fent mala cara.


Com demanaria,

si l'amor volgués,

sentir la follia,

perdre, a cada mes,

rajolins de vida.


M'agrada volar,

segut, a l'estança

per a anar a la dansa

de moure aquest braç

quan el cap li mana.


Mai voldria

anar a la mar

quan em parla

de la follia,

del gran gronxar.


Mariner,

sense taverna,

com enceta,

pel carrer,

sons de feblesa.


Recordo la tarda

captiva del bosc

parlant amb la fada

d'un reialme fosc

on tot encantava.


Les hores perdudes

no tenen ni son

ni es mantenen mudes

quan els vent les mou,

són massa porugues.


És la lluna qui s'espera

quan demano anar a dormir,

parla poc, és mentidera

i m'enganya perquè sí,

és després quan riu planera.


Hauré de morir

una altra vegada,

morir tant m'agrada

que ploro, a mitja nit,

per si aplega i passa.


Amb tres menges,

quatre flors,

com et demano paciència,

el festejar és una ciència

mai donada a l'amor.


Quan segava el blat,

deia la rosella:

Essent tan vermella,

haig enamorat!

El pagès vol menja.


M'agradaria oblidar

l'escalfor del llit,

el clam de la nit

quan ignora on va,

no sé perquè ho fa.


Quan la llarga agonia

va prenent les flors,

com recordo la bonior,

la bellesa d'aquell dia,

poc després, haig mal de cor.


Hauré de saber

si l'amor primer,

a l'era, m'espera,

haig una promesa,

però no ho sé ben bé.


Porteu-me al morir

sense massa pressa,

haig la cuina encesa

i un lluç per fregir,

la mort riu i espera.


No hi ha cases per buidar

ni secrets inabastables,

els vellets van marxar

sense prendre aigua ni aire,

la resta la van deixar.


L'escalfor del foc,

aquell foc quan crema,

prompte la verema

vestida de most

riurà mentre pena.


El desert comença

al darrer carrer,

mai ho pogué ser

d'una altra manera

al poble sever.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CI)

14 Juny, 2022 05:49
Publicat per jjroca, Epigrames


A meitat gener,
quan el fred és viu,
em sento lleuger,
captaire i aspriu.


Si l'amor demana
que vagi a dormir,
li diré que sí,
que dormir m'agrada.


L'aranya portava
tela per donar,
no se'n sap estar,
però fila amb calma.


Manta cartes,
sense amor,
van per taules
ferint cors.


Al portal, no hi és
el bon rabadà,
espera el demà,
vol dormir un xic més.


Quan la lluna parla
i escriu el camí,
sento com esclata 
i voldria eixir.


No hi ha somnis
ni enrenous
si els dimonis
ixen bons.


Es farà saber
que la dona creix 
i cerca volers
quan li deixa el rei.


En el caminoi,
parlen les formigues
d'un estiu cofoi
amb poques espigues.


Quan la jove
va al mercat,
porta un cove
i un esclat.


Si fa sol
i ampla nit,
cal sortir
i tornar tost.


Els dos abellots
rondant pel coixí
em demanen si
faré estirabots.


Estimat amic
a l'hora primera
tinc la cuina encesa
per si cal fregir.


Els captaires 
d'il·lusió
cerquen l'aire
sense por.


En una temença
vivia el meu cor,
com es manifesta:
esglaiat del tot.


Trenta riures,
a la font,
són ben lliures
de fer un plor.


Quan estigui
mariner:
menjar bé,
dormir qui pugui.


En el regne 
de les flors,
els falciots
volen aprendre.


I la núvia
prou bonica,
més bé rica,
sense angúnia.


Et caldrà saber,
estimat veí,
que l'amor sencer
mai viurà aquí.


A les flors demano,
ho faig de bon cor,
que quan vingui l'amo
no s'apagui el foc.


Per a ser
bon pecador
és menester:
el beure a doll.


En mon equipatge
no porto cançons
puix el meu viatge
va per altres llocs.
 

En el centre
de la ment,
em cal rebre
i ser conscient.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Quan l'hivern se'n va i set poemes més

08 Juny, 2022 05:50
Publicat per jjroca, Poemes

Quan l’hivern se’n va


Quan l’hivern se’n va,

cercant altra casa,

diu que tornarà

si el disgust li passa.

Els humans caiem

al desig primer

i no estalviem

en posar deler.

Quan l’hivern se’n va,

obro la finestra

i apago el foc.

Cerco un bon lloc

on hagi la festa

i el minso pensar.


A resultes de no ser


A resultes de no ser,

engego les aventures,

dono, al cap, altres mesures,

canvio feina per plaer.

He de trobar els enemics

esperant que hagin falles,

enllesteixo les contalles:

els pobres qui es tornen rics.

A resultes de no ser,

cerco llum a la paraula

perquè estic assedegat.

Ben sovint, sento el esclat

quan estic segut a taula

en un racó del cafè.


Vaig passant velles fatigues


Una mossa em diu que sí,

que li parli altra vegada,

de segur que no li agrada

escoltar tot el que dic.

Les promeses han de volar

més enllà de les estrelles,

van prenyades totes elles

de la gràcia d’estimar.

El diumenge hi ha mercat

d’ornaments de gran valor

amb joies de manta mides.

Vaig passant velles fatigues

d’altres mosses de mal cor

qui, després, m’han rebutjat.


Primavera és a la porta


Primavera és a la porta

tot demanant poder entrar,

és hivern, el vell tanoca

qui la cambra li ha tancat.

Emmalalteixen les flors,

entristeixen els ocells,

possiblement els penells

es van queixant de la sort.

Primavera és a la porta

i els déus, que se n’adonen,

baixen a donar empenta.

Ho contempla l’oreneta

i un pagès qui vol les tornes

per si la collita no és bona.


Les abelles van al tros


Les abelles van al tros

perquè volen fer la mel,

encara, hi ha poques flors

perquè és ben trist el cel.

Les abelles volen sol

per a despertar les mosques,

estimen xerrar, a les fosques,

del viure i del menjar dolç.

Les abelles van al tros

per despertar el presseguer

qui ni brota ni badalla.

Les abelles tenen gana

mentre hi ha un sorneguer

qui, al terra, cerca un mos.


Les cinc


Quan la pluja aplega al camp

i s’alluna la rosada,

la rosella enamorada

passa les hores cantant.

La formiga, qui la sent,

com es torna més badoca,

atura un moment i nota

com primavera va fent.

El rierol com es desperta

i pren vida el caragol,

ha demanat una col,

però ha trobat una bleda.

I el vent es va adormint,

el rellotge diu: Les cinc!


Un cuquet ben tafaner


Un cuquet, ben tafaner,

damunt la branca del pi,

menjaria un bon bri

d’aquell blat vestit de verd.

Però ha vist un estol

d’ocellets afamats,

tem haver un gran esclat

i, a la branca, es manté.

Esperarà el capvespre

quan el sol deixi la vall

per poder anar a sopar.

Un amic no va esperar

i, quan anava al tall,

va topar amb un maldestre.


La rosa del meu roser


La rosa del meu roser

ha sis punxes que fan nosa,

la voldria per a la mossa,

però diu que no pot ser.

És una rosa ferrenya

tan feta al vent de dalt,

enemiga d’un pardal

puix van sempre a la grenya.

La rosa del meu roser,

de sobte, com s’ha fet vella

i es comença a despullar.

En el llibre, l’he de guardar

per a saber com penetra

la flaire en venir el fred.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (CV)

01 Juny, 2022 10:24
Publicat per jjroca, Pensaments festius

He comprat un cotxe potent, almenys tindré maldecap.

Déu ha posat moltes estrelles, però el cel encara és fosc.

Déu té problemes per falta de vanitat.

Aprendre és més fàcil que trobar lloc on desar-ho.

No tinguis por d'anar al cel, allí no trobaràs ningú.

Tots estem allí on ens han deixat els déus.

No penseu amb mi, no m'agraden les línies ocupades.

El millor de ser mestre és que no plores si no aprens.

Tinc sort, un sol enemic m'ocupa tot el dia.

Procuro parlar poc, estic tip de no dir res.

No voldria espantar-vos, però necessito sortir de casa.

Per què em voleu salvar? No sabeu que us puc prendre el lloc.

Estic aprenent a viure, només porto cinquanta anys.

He provat d'anar-me'n, però no em puc deixar.

Jesús té la casa gran, però sol viure dalt d'una creu.

Sé escollir molt bé, mai em toca la loteria.

Diu que té calor; segurament, s'ha comprat un termòmetre.

Tinc una porta poc espavilada, no em reconeix sense clau.

Vaig provar de comprar-me un gos; ara, és més intel·ligent que jo.

La vida només és un problema de forces.

He aprés dels avis a provar de viure molt temps.

Tinc bona sort, encara em deixen tenir deutes.

A quaranta graus, més val ser dropo.

No compris aquest llibre, ofereix-te‘l.

Traieu -li l'olfacte a un home i començarà a ser déu.

Va venir la mort a veure'm i no es va quedar a sopar.

Les dones estan intentant posar-li un llaç a la lluna.

Mirant com va el món, les dones han decidit aprendre a nedar.

Només necessito dormir i ja estic de festa.

M'estimava tant que volia entrar en el meu somni.

Si ella s'emborratxa, qui em portarà a casa?

He decidit ampliar la casa, ja no em puc amagar.

Les dones volen llibertat, però que les portin al ball.

És una amant perfecta, mai la trobareu a casa.

Em posaria a festejar si fos més difícil.

Vaig provar de comprar-me sol una camisa, no ho he tornat a intentar.

Déu anava creant el món fins que una dona es posà enmig.

Abans de contar-li una mentida, provaré de contar-me-la a mi.

Les dones tenen les idees clares fins que comencen a decorar-les.

El cel és la pau dels fadrins.

Ho vendré car perquè no serveix per a res.

He provat d'enganyar el meu estómac dient-li que sóc un déu.

Per governar aquest cos em sobra la meitat del cervell.

Si Déu ens estimés, faria les hores més curtes.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Sóc una animeta i set poemes més

01 Juny, 2022 10:21
Publicat per jjroca, Poemes

Sóc una animeta


Us faré saber,

amics del corriol,

que, quan surt el sol,

em troba despert.

Sóc una animeta

qui pensa ben poc,

de l’herba faig mos

i visc prou discreta.

Parlo amb la formiga

del meu avenir

i riem plegades.

Amb poques pensades,

me’n vaig a dormir

fins que la gana crida.


Buscant enemic


Buscant enemic,

l’he anat a cercar,

prou de la mar,

en un poble antic.

Les quatre velletes,

segudes al sol,

pensen com l’amor

fugí de puntetes.

Buscant enemic,

recorro parets

i cerco finestres.

Poques malifetes

em faran saber

que mai seré ric.


Aplega el malviure


Aplega el malviure

lluny del gran condol,

com em trobo sol

amb ganes d’escriure.

Ploma i paper,

em poso al viatge,

haig per equipatge:

dèries de saber.

Ratlla rere ratlla,

avança l’escrit

per noves senderes.

Poseu-me les penses,

prou a ran del pit,

per a fer troballa.


Així ho sento


Comento, ho he dir,

que, si el núvol passa,

espero que arribi a casa

per retrobar-se amb el llit.

Les herbes, del camp veí,

són més altes i joioses,

es barallen amb les roses,

malparlen del romaní.

La Natura, ja se sap,

és una guerra ferrenya,

qui la fa amb espardenya

aplega al maldecap.

Així ho sento, així ho dic

i ho poso per escrit.


Al desert dels nouvinguts


Al desert dels nouvinguts,

menjaran pa i carbassa,

per a postres, una tassa

de paraules sense embuts.

Si és pobre, li anirà bé

estalviar els comentaris,

però si és ric o notari

ben prompte el perdonaré.

Al desert dels nouvinguts,

s’alcen a hora primera

perquè toca el treballar.

Ai mare, no hi vull anar,

cerca’m una altra drecera

per si em toca viatjar.


Presidint des de l’alçada


Somio, sense neguit,

puix he trobat nova estrella,

allí, seré rei o reina,

esposa rica o marit.

Havent deixat vella vida,

ara, dormo a cor què vols,

ni plantaré més fesols

ni menjaré l’amanida.

Presidint des de l’alçada

quasi tot m’estarà bé

i regnaré dels meus gojos.

En un regne sense bojos,

he de dir com em convé

fer la primera volada.


Entra la nit


A les golfes de la casa,

he trobat un llibre vell,

ben esgroguit de paper,

esperant fer la contalla.

A la voreta del foc,

mentre crema l’olivera,

vaig avançant per la lletra

bé de gust o a contracor.

És un viatge planer

entre rius, camins i pobles,

hi trobo pelats i nobles,

algun pobre menjant verd.

Passo el full, entra la nit

i ens disposem a dormir.


Primavera viu al camp


Primavera viu al camp

i jo sojorno a la casa,

com em conta, de passada,

que l’hivern surt del combat.

Les formigues fan corriol,

les abelles porten pressa,

a l’abeller, nova reina

vol pondre de sol a sol.

Primavera viu a plaça,

al tancat d’un vell jardí

entre el lliri i la rosa.

La rosella, que no hi toca,

vol canviar-se en gessamí

i fa, a tots, la gara-gara.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (C)

01 Juny, 2022 10:19
Publicat per jjroca, Poemes curts

Com podré saber

que si l'amor passa

és que no convé

saber on proclama:

Un dia vindré!


No hi ha cases

sense seny

ni fiblades,

sense renys,

esberlades.


Amb les roses

del jardí,

van les mosses

enllestint

quatre tanoques.


Amb la força

dels valents,

mengem d'hora

abans del fred,

tardor s'acosta.


A la sínia,

plora el ruc,

el planyia,

però no puc,

no és el meu guia.


El capità Bartomeu

menja poc i no del seu,

quan aplega a la taverna,

qui no fuig, sofreix la queixa,

cadascú porta sa creu.


No voldria

altra sort

que aplegar

a la bona mort

sense cobdícia.


He demanat

a l'amic:

Menjar tard

sense glatir!,

de segur que ho sap.


Quan aplegui

un xic de son,

que em segresti

a l'altre món,

al món del pou.


Des de bon matí,

la formiga crida:

Vull anar a dormir!,

deu ser mala vida,

no se'n pot eixir.


Com les ombres de la por

s'endinsen pel fumeral,

sense saber que, en el foc,

mai trobaran vent de dalt

ni tempestes ni ocasió.


Estimada lluna,

des de mon coixí,

cerco aquella engruna

que em deixi una nit

més callada i bruna.


És quan plou que ballo sol

i endevino, una a una,

les converses de bressol

mentre somiava amb la lluna,

però em despertava el sol.


Haig per demanar,

al bon déu del vent,

que em deixi anar

on no hi ha res més

que mar on viatjar.


Les cansades barques

dormen tot gronxant

al cel demanant

que vinguin les falles

si, després, se'n van.


Com m'agradaria

anar a la font

per veure si hi són:

el seny i la ràbia,

guanyen a tothom.


En el regne dels cansats,

no hi ha promeses,

les he trobat ben esteses

en el cim dels condemnats,

és on són sempre.


Les sobtades alegries

no vénen més,

sembla que no hi ha interès

en el pas rabent dels dies

a la casa del pagès.


La mula em contava,

en el seu anar,

que haurà de llaurar,

però no li agrada,

voldria marxar.


Les comandes van al vent

a parar casa,

quan la primera s'enfada

la segona ni la sent,

porta recança.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (C)

01 Juny, 2022 10:13
Publicat per jjroca, Epigrames


Pel caminoi
que porta al castell,
pujo ben cofoi
en ser a l'hivern.


Una jove
diu que porta 
la resposta
dintre el cove.


Si l'amor primer 
em ve a visitar,
dieu-li que hi ha
tot un món sencer.


Mil dimonis
per a mi,
els més bornis
per glatir.


La mula jove,
en veure el pagès,
li dirà que és
el més ric i noble.


Posaré al cistell,
per anar a la plaça,
les ganes, la traça,
el petit farcell.


La més minsa
de les flors,
en ser a missa,
ho vol tot.


Poseu-me la rosa
ben endins del cor,
allí, no fa nosa
ni escolta remors.


En el vent, la pluja
parla d'enrenou,
escolta la bruixa
com parla del sol.


Bon amic, el sol
no porta mai pressa
ni parla ni es queixa
del seu minso sou.


Per a ser tafaner
cal ser trapella,
com no podia ser,
vaig anant d'esma.


A la casa vella,
quan ve el gran hivern,
s'obre la finestra
per si entra el fred.


Sóc captaire
i somiador,
passo d'aire
i no el vull tot.


Na Maria demanava
que es volia casar amb mi
com no vaig dir-li que sí
quan em veu: calla i s'enfada.


Amb quaranta joves
i un crostó de pa,
mengem quatre hores,
a cops, fins demà.


Em plau el son
quan aplega a casa 
i parla, amb la fada,
al peu del bressol.


A la casa
del pagès,
qui no es cansa
no diu res.


Manta pedres
al coixí
estan fetes
per a glatir.


A la rosa, 
parla el vent 
i es mostra
tal com és.


Quan la lluna
va al Montsià,
es torna muda
mirant la mar.


Les cases llunyanes
fan de bon manar,
són netes i maques,
fàcils de pagar.


En haver
tan bona sort,
faig saber
que resto mort.
 
Quan la feina
em ve a buscar,
és quan l'eina
fa el que fa.
 

He comprat entrada
per tal de somiar,
passo bona estada
sense badallar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs