En un regne cridaner i set poemes més
22 Juliol, 2021 21:43
Publicat per jjroca,
Poemes
En un regne cridaner
En un regne cridaner,
he posat les caixes buides,
vull emplenar-les de bruixes
de malícies i volers.
Sense enveja per donar,
com s’apropen les despulles,
no portaran pampallugues
ni penses de mal emprar.
En el regne cridaner,
veig com es gronxa el silenci
tot pensant en el gaudir.
De sobte, de bon matí,
he de fer l’estudi previ
per oblidar el que no sé.
Noves mentides
Perdut amor com haig la flama encesa,
lluny de la riba, tot és fredor.
A dalt dels núvols, veig bategar mon cor,
com vol fugir, gaudir en altra terra.
Ple d’esperança, viurà l’orgull,
sempre al recull de la venjança,
si era tebi, perdé la gran mancança
i les tenebres van al seu brull.
Perdut amor, trascolen els meus dies
entre amanides i crostons de pa,
ben assecats, per no haver gana.
En un batec, recobro l’hora vana
en la que solíem mirar i callar
per no albirar noves mentides.
El nou esclat
El dia és gris, la lluna vella,
dintre la barca, ni hi ha neguit,
sento el batec fins a mitja nit
quan cau, al son, el sentinella.
Passades les guerres, vingué la pau,
la vella espasa serà corbella,
el gra madur, ampla cistella
on posar empresa per a un babau.
El dia és gris, buida la plana,
van els pastors pel bon indret
per a gaudir del curt ramat.
De sobte, arriba el nou esclat
d’aquell vell llop vingut a menys
qui no vol lluitar quan ve la gana.
El gat miola
El gat miola, a la nit,
al damunt de la teulada,
voldria taula parada
amb menjars amples i fins.
Però un déu saberut
el fa estar a mitja via,
haurà la menja amanida
sense condiments ni suc.
El gat miola, vora els pins,
i un ratolí, qui el veu,
espera que sigui lleu
el sentiment de glatir.
De cop, la festa s’acaba
i cadascú va a sa casa.
En el gran reialme
En el gran reialme,
on el temps es perd,
mai passa l’hivern
fins que en ve un altre.
En els alturons,
la neu s’entafora,
no anirà a l’escola
a aprendre raons.
Els grans benestants
lliuren, al cafè,
lluites mai enteses.
Porteu-me promeses
per a quedar bé,
sense vanitats.
Un nuvi ben compromès
Una núvia demanava:
un nuvi ben compromès,
n’ha trobat: o cap o res
i se sent ben trasbalsada.
Passa les hores feixugues
al davant del gran espill,
en deu portar més de mil,
totes li semblen porugues.
Ha comprat vestits de seda,
de cotó o de velló
per a mostrar-se imponent.
Però clou el pensament
i mai sap quan tornarà
a gaudir del dolç amor.
A la casa de llevant
A la casa de llevant,
dos petits i cinc de grans.
Qui mana és la mestressa,
la qui es lleva pel matí,
la cuina ha d’estar encesa
i la llet ha de bullir.
Les àvies vinga a xerrar
i l’avi, qui va a la seva,
diu que va anar a la guerra,
però no en vol parlar.
A la casa de llevant,
mengen ous i botifarra,
el metge fa mala cara,
els altres no li fan cas.
La bona estada
La mare sap i el pare endevina
com els minyons es tornen grans,
a casa, viu la resta de boirina
d’un temps feixuc amb dubtes i parany.
Ell, bon pagès, maleint el seu negoci
de ceps furtius esdevinguts a menys,
el terra és fort, eixut, amb massa seny
per a voler ser el millor dels socis.
Passats els anys, s’allunya la mainada,
van ser estudiants de colzes i glatir,
aprenent més del tot i del permès.
Viuen prou lluny i vénen cada mes
per saber dels vells i el seu sentir
quan fuig l’hivern i ve la bona estada.
Pensaments festius (LXXIX)
15 Juliol, 2021 00:43
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Arribar a sant és qüestió de tenir i oferir.
Estic al corrent, no seria estrany que desaparegués.
No vull ser gran, tinc massa poca roba.
He caminat prou, ara pujaré a la lluna.
L'amo em necessita, li falten els meus diners.
Economista és repetir el mateix nom.
Estic tan casat que ni conec altra casa.
Treballeu més!, algú ha de fer la meva feina.
La senyora volia un gos, li he dit que no vull cap company.
El trist de l'accident és si es fa mal el ruc.
Allí, on treballo, no deixo mai els somnis.
Tinc bona voluntat, em falta tenir-la dolenta.
No vull més vi, he de sortir de la bóta.
Tinc ganes de patir gana, fins ara només he patit fam.
Tinc una tieta rica, els diners els té el tiet.
Ella em festeja, jo només callo.
He guanyat el cel, Déu tenia males cartes.
Vull ser jove, no paro d'intentar-ho.
Fa massa dies que és avui.
No perdeu temps, gairebé no en venen.
Sempre és millor viure que reviure.
Volia ser un arbre, de moment ja tinc la copa.
Tot i sent pobre, el món em porta de franc.
Visc en un país petit, els gegants només són homes carregats.
Em passaria el dia escrivint i la nit plorant.
He comprar un solar, després ja pagaré el sol.
Estic a ciutat, ho sé perquè m'he perdut.
Mireu la mar, descobrireu que encara no té pomeres prohibides.
El vent no s'emporta les fulles, són les fulles les que han après a volar.
És un lladre tímid, només visita per les nits.
He guanyat diners, però m'han dit que no eren meus.
Canvio paraigües espatllat per hores de sol.
Li vaig dir que l’estimava i de poc que s'ho creu.
No vull separar-me, vull un tros més de coixí.
Em va dir ric i jo vaig i ploro.
Li vaig dir que era pobre, em va tractar de borratxo.
Cansat de guanyar diners, vaig decidir continuar.
No us penséssiu que estic viu, només ho faig per enganyar-vos.
Sóc tan maco que no paren de posar-me vitrines.
La vida és bonica, l'home és el lleig.
Si em voleu creure, deixeu de pensar.
He arribat a creure que no creuria més.
El metge em vol prim, li dic que tingui paciència.
Si no sóc necessari, dissimuleu.
Aquell valent i set poemes més
15 Juliol, 2021 00:39
Publicat per jjroca,
Poemes
Aquell valent
El dia és clar, la tarda lleugera,
aquí, a la bassa, tot és raucar,
de dalt de l’arbre s’albira una oreneta:
poruga, dolça, qui espera un bon caçar.
No hi ha res més que ganes de lluitar
contra un dimoni qui posa mala pensa,
he demanat anar perdent la pressa
perquè la brisa aplega de la mar.
Aquells instants on va guanyant el somni,
car sóc cofoi i volo alt
trobant palau en un núvol lleuger.
Algú dirà que espero poder ser
aquell valent qui fuig del mal
perquè demana: Millor no el trobi!
Resta tota sola
La clau al pany, la persiana aixecada,
dintre la cuina: enginy i plats,
el foc encès, l’olla destapada,
aquell garbuix amb minso gras.
Farà uns anys que resta sola,
el mariner descansa a la mar,
com va partir un dia enmig de l’ombra,
va passar el dia, no va tornar.
De tant en tant, prepara un rosari,
amb l’esperança del demanar:
trobar-se amb ell un feliç dia.
En primavera, quan clou la crida,
va a la platja per a lliurar
un petit ram i un gran calvari.
El full confós
El full confós, la pensa lleugera
petjant camins del tot entremaliats,
dues roselles vigilen els sembrats
i, en el serrat, un núvol mor d’enveja.
Els seus amic, fa temps, li van fugir
cap altres llars on quasi res es crema,
veig, en el cep, la fulla com verdeja
mentre algú li diu que ha de ser vi.
Hi ha un pagès pensant amb la verema,
amb quatre cups que caldria emplenar
perquè, a casa, fan falta els doblers.
Escric així: amb caire compromès
puix un bon déu em mira cel enllà
car vol saber quan eixirà la fressa.
El fet d’escriure
El fet d’escriure, veieu, em portarà
a moments closos de tendresa i de presura,
no cal saber on resta la cordura,
ha de ser lluny, muntanyes més enllà.
Llevar-se d’hora és feina matussera,
els grans prohoms no els trobo pel camí,
per un instant, el món sembla venir
a aturar el temps i perdre tota fressa.
No vol saber on trobaré els guanys
puix el meu cos demana: cols i bledes,
poques sardines per a fer un bon plat,
sense més menja, m’acosto al disbarat
per demanar: llegir, callar i aprendre
en una terra on viuen els paranys.
L’oreneta ha de menjar
Oreneta, qui a l’albada
cerca un bri de palla i fang,
mentre la vila és un clam
de solitud i aturada.
El viatge va ser llarg
amb un deure profitós,
no cal dir que el bon espòs
sembla dispost a ajudar.
Noves mosques i mosquits
omplen plans i terrasses,
són a punt d’estiuejar.
L’oreneta ha de menjar
i posaran males cares
fins a l’hora de finir.
Pensades del bon pagès
Pensades del bon pagès
al dessota la figuera,
a migdia, el sol crema
encara que és fugisser.
El ruc suporta a la sínia
el deure vell de rodar,
l’aigua vol el davallar,
però es queixa i s’enfila.
Com riuen les tomateres
amb la galta ben vermella,
esperant el viatjar.
Mes un monstre les durà
a dormir a la palla
i penetrar a les tenebres.
Llevar-se prompte
Llevar-se prompte i albirar el dia
quan ni el sol demana ajut,
llençar-se al món sense l’ensurt
tot esperant trobar alegria.
Serem nosaltres, els bons humans,
els sabedors d’un gran secret,
vaja la pensa pel desconcert
tot i esperant els jorns galants.
Passen les hores de la incertesa
per navegar en el desert
on regirem planes i cims.
Volem saber on hi ha amics
per a jugar i anar perdent
mentre cerquem la gran feblesa.
Lloances i vanitats
Anar endavant sense embolics
per a lliurar-nos a la pobresa,
no us pregaré per la fotesa
perquè m’aplega d’un mal antic.
Sorgiran monstres des de l’ahir
quan van provant l’avinentesa,
he de trobar una mà estesa
per deslliurar-me sense glatir.
M’agraden temps de silencis llargs
on em distreu, sense fer nosa,
un petit gos esmaperdut.
El sentiment es torna eixut
i vaig, de pressa, buidant la bossa
de grans lloances i vanitats.
Poemes curts (LXXIX)
15 Juliol, 2021 00:37
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com m'agradaria
ser un animaló
amb manta alegria
i ocupar el meu lloc,
mai el deixaria.
Li vaig dir
com l'estimava
i, al matí,
feia una cara
de sofrir.
Esperant el fred,
neu a la muntanya,
un sol ens proclama
que som a l'hivern,
és tímid encara.
Com demanaria
poder anar a dormir
dessota d'un pi,
ben prop de l'alzina
és quan em sento ric.
En el regne
de la por,
cada setge
es plany de tot
i no vol rebre.
Sento el vent de la follia
quan traspassa els carrers
porta sempre els guerrers
qui mai cerquen companyia.
En el greu passar
d'aquests vells fantasmes
noto que em demanen,
però no arribo mai.
Quan gener decandeix
i el fred s'allunya
sento, una a una,
les punyides veus,
són d'una altra lluna.
Quan el tren traspassa
la tranquil·la vall,
sento com el grat
arriba a la cara
quan xiula i se'n va.
Nostre amic
el caragol
mai sap qui
li porta el sol,
però li dol.
La mosca demana,
en ser a la tardor,
que vol una casa
amb una llar de foc
on passar l'estança.
I xiula el vent
punyent de la follia,
cerca companyia
quan ningú el veu,
mai sabrà la mida.
En el gran desert,
ni les ones ploren
ni les mosses troben
l'heroi qui les perd,
prou que s'esvaloten.
Quan el cànter
va a la font
com demana
beure poc,
té poca gana.
He cercar al vent
les noves ones,
semblen prou bones,
però després
es queixen totes.
Mireu-la com va
entre mil colors
camí del somiar
amb dolces llavors,
com les vol menjar.
Quan el premi
sigui lluny,
vull que plegui
l'aldarull,
després, que torni.
Mai sabré perquè,
quan el sol se'n va,
sento aquell penar
qui em porta on no sé
enllestir el demà.
Les joies petites
són de tal anar
que les vull trobar
on rauen marcides
esperant guanyar.
En el curt camí
de les fulles seques,
és quan sento qui
demana les tendres,
com les vol gaudir.
Epigrames (LXXIX)
15 Juliol, 2021 00:31
Publicat per jjroca,
Epigrames
Manta cases,
quan ve el sol,
s'esbatanen,
fan bon foc.
És la reina
qui ve amb mi,
sempre es queixa,
ha el neguit.
Per haver
tan poca sort,
cal saber
on trobar el lloc.
Ni pany ni clau
ni regne de l'oblit,
saber on s'escau
lluitar amb l'esperit.
Un dia gris
i un mestralot punyent,
sentir la gent
per a posar-se trist.
Amb el record,
les ombres fugisseres
cercar boniors
de mosques i d'abelles.
No he de pensar
com filen les aranyes,
són mosses ben estranyes
puix ni gosen cantar.
Amb un capvespre,
he de trobar el silenci,
li dec un vici,
es mostra tou i tendre.
El meu amic
arriba a deshora,
parla, esbronca
i torna al llit.
No sé trobar
els somnis a les golfes,
vénen i tornen,
tips de plorar.
No vull res més
que llarga lletania,
morir m'obliga
a restar quiet.
Per haver
tan minsa sort
ni cal viure
ni ésser mort.
Amics i parents:
Us hauré de dir
que he perdut el bens,
el seny i el gaudir!
Com m'estima
a tort i a dret,
li encomano
estar despert.
Una jove mossa
com passa i diu:
En ser a l'estiu
vull tornar-me rossa!
El pagès tenia:
vinyes i oliveres,
vingué la collita
i perdé les terres.
A la cambra,
una finestra
s'esbatana
si hi ha festa.
He perdut el seny
per haver fatiga,
el guanyà un rei
qui, a festes, m'oblida.
Maria cantava
la dolça cançó,
el riu es gronxava,
li feia un petó.
Trenta cases
del carrer
semblen calmes
quan convé.
Parlant amb el llop,
tot a cau d'orella,
m'ha dit que l'ovella
és ximple del tot.
Al racó
de melangies,
és quan crides
que ho veus prop.
El gegant del pi,
quan va pel corriol,
parla amb el sol
des de bon matí.
Tinc per pretendents
tres amics maldestres
em parlen els vespres,
pel matí, fan dents.
Lluny de la penombra i set poemes més
07 Juliol, 2021 11:37
Publicat per jjroca,
Poemes
Lluny de la penombra
En el racó precís, oblidat el temps,
he vist paisatges verds de primavera,
com l’amor deleix, una mossa espera:
aquell príncep blau qui somia i es perd.
Ella ha de ser guia i senyora,
princesa d’un regne on mai farà fred
perquè sempre hi ha una llar encesa,
un vianant cofoi i un rei entès.
Doneu-me la clau nova de la porta
on cada matí esperen el sol
i poder passar sense haver història.
Ben, de tard a tard, trobo la memòria,
asseguda a un banc, cercant el condol
per poder gaudir lluny de la penombra.
Dona dels meus somnis
Suposo que saps, dona dels meu somnis,
que haig de fruitar nova primavera,
s’ha amagat el fred, deu ser a casa seva,
entre palla seca, millor que no el trobi.
La deu de muntanya mana a cor què vols,
el Montsià proclama la força del cel,
són quatre pagesos qui odien el verd,
qui van dibuixant entre solc i solc.
Suposo que saps que les margarides
van omplint de festa el si del jardí
on la marieta va cercant la menja.
Proveu de sentir el vent com oneja
i farà ballar les fulles del vi
qui voldran volar en ser amanides.
Ni somnis haig
En mon encert, com guanyen les promeses
sempre van preses de condiments,
és la follia qui em duu a pensaments
un molt difosos amb un xic de presses.
Ni somnis haig de noves primaveres,
eren les meves enmig les flors,
dalt del cel, lluna i estrelles,
sota, en el terra, dubte i boniors.
Passaré, avui, com de puntetes
puix el meu monstre és adormit
tot preparant les noves guerres.
En el sotrac de les desfetes,
veig el meu regne enmig l’oblit
de benestants i de profetes.
Sentinelles tafaners
És la lluna qui ve amb mi
per la vall i la muntanya,
amb la pensa prou m’enganya
tot dient qui sóc o estic.
Sentinelles tafaners
em porten per la desfeta,
una lluita em comenta
que, perdent, no perdo res.
Sentinelles de l’avern
no em féssiu la contalla
abans que siguin les nou.
Menjo sopes amb un ou
i estalvio la baralla
fins que sigui nou hivern.
Va conèixer un donzell
Na Mariona del meu cor,
de poc, ha estat que no es mor.
Va conèixer un donzell
camacurt i mig lleganya,
indecís com una canya
amb menys pensa que un penell.
Però l’amor la ferí
i va construir castells,
cap ni un, era dels bells,
no els va poder conquerir.
Na Mariona del meu cor
em demana, de vegades,
que li parli de mil fades,
d’aquelles de gran dolçor.
Són mar endins
Vora del mar, ni viuen les sirenes
puix totes elles són mar endins,
no hi ha esperança per als veïns,
massa demandes rauen esteses.
Potser va ser que les lloances
fins al seu regne no han arribat,
no hauran més festes, han fet salat
perquè han perdut: força i ganes.
Com cada vespre, els mariners
volen el seny, prenen el rom,
sestejaran per una estona.
En el carrer, hi ha una dona
qui ha demanat llum per a tothom
i foc, a casa, sis cops al mes.
Doneu-me vi
Doneu-me pa i tres fantasmes
puix el present no ha futur,
el blat espès ni està madur,
però el gran sol lluu a les contrades.
Doneu-me pa i un xic de gana
per a guanyar: lluita i guerra,
en un racó, un crit s’esguerra
fins aplegar a la galvana.
Doneu-me vi per a somiar
puix la temença és oportuna,
el got és buit i fredolic.
Com bastiré un món antic,
un llogaret sense engruna
on tot és nou per a oblidar.
Massa dolgut
Quan ve l’estiu i el rabadà
demana pa i melmelada,
com esperava trobar un demà
on vella ovella precisa estada.
Moments de por són enlairats,
van avançant per la contrada
fins que estavellen prou enfadats
amb els vells vents de cada casa.
Llavors, em llevo, de bon matí,
per si la llet és a la vora,
les vaques dubten de ser importants.
Mai deixo engruna i, mentrestant,
veig com s’esmuny somni mesquí
massa dolgut per ser a la plaça.
Calla i mira i set poemes més
02 Juliol, 2021 05:13
Publicat per jjroca,
Poemes
Calla i mira
Una tarda, una nit
i un somni endarrerit.
Nostre heroi no ha fortuna
ni esperança en el fruitar,
avui, el deixaré anar
per si vol guanyar una engruna.
Massa son i poc diner
avancen per la contrada,
és beure el que li agrada,
amples hores de cafè.
Allí, es queixa, sospira,
emprendrà les cent batalles,
passa el temps de les baralles,
quan es cansa, calla i mira.
Li comento al gripau
Li comento al gripau
si vol fer-se una casa,
em contesta com li agrada
mantenir només un cau.
Amb una fulla de col,
com espera meravella,
per a ell, haver estrella
és gaudir d’un ample doll.
Li comento al gripau
com la vida és encisera
i senzilla per als pobres.
Massa hores són mediocres
i obliden que la dolcesa
és un lloc on trobar pau.
Caminant del vell camí
Caminant del vell camí,
sense grenya ni espardenya,
vaig a lloms de la somera
qui mai es queixa de mi.
Haig desig de veure el mar
al bell mig de les muntanyes,
com frueixo a les albades
quan el sol vol viatjar.
Caminant del vell camí,
sense pressa ni enrenou,
com avanço cap al cim.
Amb les eines, que avui tinc,
hauré de guanyar un bon sou
per somiar tota la nit.
El monstre de la saviesa
He trobat, en un desert,
el monstre de la saviesa,
esperava una poncella,
una mossa amb el seny verd.
Volia posar-li, de grat,
una pensada galana,
ja portava una setmana
i, quasi, ho havia oblidat.
És un monstre, de tres caps,
qui pregona dolça pau
quan, algú, passa i aprèn.
Si se n’oblida, s’ofèn
i vol tornar-se’n on rau
el palau del pensament.
Nova primavera
Em comenta el caragol,
en una tarda lleugera,
que la pluja és passatgera
i, algun dia, vindrà el sol.
Les fulles han de ser a punt,
verdes, tendres, eixerides,
n’hi haurà de totes mides
amb bona olor i bon gust.
Sembla nou el caminoi,
ben formosa l’albereda
i ben florits els indrets.
Qui no es troba satisfet
d’aquesta nova primavera
qui avança a poc a poc?
De temences i volers
De temences i volers,
de segur, que n’anem plens.
Em llevo de bon matí
per a enfilar el migdia,
ho faré, sense cobdícia,
a la vora del glatir.
He procurat ser fidel
a homes inconeguts,
a cavalls, corders i rucs
qui dormen al meu carrer.
De bon matí, ens saludem
desitjant-nos passar el dia,
la pena aplega eixerida
tan bon punt ens acostem.
Prenyats de boirina
Aprenent a ser pagès,
treballar sense alegria,
vaig tombant els camps i vida
darrere d’un ruc valent.
Ens llevem a trenc d’albada
quan el sol demana eixir,
prenem la menja, el vi,
el carro portant l’arada.
A la finca, farem foc
per torrar pa i sardina
i una ceba de les tendres.
De dilluns fins al divendres,
anem prenyats de boirina
qui s’esvaeix al record.
La vida esdevé
No clou el vent ni calma la tempesta,
sento, en el cor, un batec pausat,
potser diré que estic cansat
de moure branques mentre el sol crema.
La primavera ha fet un punt i a part,
el déu Èol diu que ha estat de pena,
els mariners, tancats a la taverna,
parlen del seny i el disbarat.
No clou el vent i un ocellet tremola
sortint de l’ou per ésser tafaner,
la mare cerca la menja amb poca fe.
He oblidat com la vida esdevé,
amb uns tons grisos, captiva de poder
on trobarà la joia de la porta.
Pensaments festius (LXXVIII)
02 Juliol, 2021 05:07
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Tinc tants pocs desitjos que no vull res més.
La meva vida és tan dolça que ja no compro sucre.
He decidit ser un arbre, necessito terra i aigua.
Jugo amb els meus fantasmes i sempre guanyo.
Li he demanat a Déu una mica de por, no me'n quedava gens.
Sóc tan intel·ligent que busco problemes, però no en trobo.
He après a llegir perquè ho tenia massa clar.
No perdo temps festejant, perdo temps empaitant-les.
Li he retornat a Déu: l'àngel de la guarda.
Sóc l'alcalde i busco algú que em critiqui.
M'he menjat el temps i m'ha fet profit.
Busco un dimoni que m'ensenyi a pecar.
Estic tip de què l'amo m'apugi el jornal.
He comprat un cotxe i es neteja sol.
A l'infern, deixaran entrar els dies crus de l' hivern.
He fet esperar a Déu, no s'ha enfadat gens.
La dona m'estima tant que ni em vol veure.
He estat en sis cases i no he fet nosa en cap.
El millor del mal és que ve sense pagar.
És una pena que la nit arribi sense cridar-la.
En un dia, caben hores de tots colors.
Si plou massa, igual el sol s'avorreix.
Podria ser més intel·ligent, però em tindrien enveja.
Tinc un enemic i em fa una ràbia.
Quan vaig arribar al món ja havien tancat l'infern.
He perdut la guerra, sortiré a buscar-la.
Em va dir sí i de poc que no surto volant.
He comprat un llibre i ara ..., què faig?
Menys mal que va arribar el dimoni, de poc que no me'n surto.
Cerco la gràcia de Déu, però que no em faci mal.
Déu digué: Dona-ho a un desconegut!, i m'ho vaig donar.
He quedat amb Déu que dejunaré a mitja nit.
M'han ofert el cel i els he donat les gràcies.
He sortit de casa, ara, visc a l'altre món.
Totes eren boniques, la meva era de veritat.
He estat pensant, prompte tindré un problema.
El millor de ser jove és que tot pot canviar.
Vaig tenir una idea, vaig tenir que treure-la de casa.
Un minut dolent equival a cent anys de penitència.
Evito els pecats, el cos no està fet per a gaudir tant.
A l'infern, estan canviant calderes velles per microones.
Déu m'escolta, però ara té massa feina.
M'estima molt, ja ni ho noto.
Per anar al cel, heu de deixar els diners a la terra.
Poemes curts (LXXVIII)
02 Juliol, 2021 04:59
Publicat per jjroca,
Poemes curts
En el regne
de la sort,
cada vespre
és un tresor,
fa de mal vendre.
Potser he demanat,
al millor dimoni,
que em deixi, m'ajorni
fins a l'endemà,
em dirà que ho provi.
En el regne
de les flors
no hi ha setge
ni hi ha por,
només créixer.
Els pastors
cerquen l'estrella,
els somiadors,
de bona mena,
vénen tots.
En els alturons,
on la neu fa dansa
sento la recança,
els moments pregons,
potser penso massa.
La bruixa en demana
ossos de perdiu,
com la porto al niu,
per triar nissaga,
després, va i somriu.
Massa temps per a mi sol
en aquest camí etern,
per la nit, cerco consol
i, a l'albada, resta res,
és el destí del bressol.
Trepitjant corriols,
sense massa pressa,
s'obre una finestra
per on entra el sol
els dies de festa.
I la nova estrella
s'acosta a Betlem,
què passa?, ho sabem:
Hi ha un Josep qui pena
pel bon Jesuset!
En el tarannà,
dels avantpassats,
hi ha un orgull emprat
qui ens porta al demà
prou assedegats.
Vindrà el cavaller
a salvar princeses,
totes seran preses
d'un mal tafaner,
mai seran perfectes.
En el demanar,
mai haurà atura,
el senyor procura
prendre poca part
mai anem a una.
Com penso somiar,
a les hores baixes,
en terres amables
on sobra el menjar,
diran que sóc altre.
En el regne
de la son,
no hi ha metge
ni ocasió
per a perdre's.
Camí de tardor,
trepitjant les fulles,
totes tan porugues,
pensant en la mort,
resten les despulles.
No vull pensar
en terres llunyanes,
les meves són planes,
fan bon sojornar,
i somien debades.
És quan plou
que tot ho veig
més bé tou,
sense interès,
amb massa reis.
Sento el cloure
suau de persianes
quan les nits aclamen
que voldrien moure:
penses i proclames.
És el llop
qui sap on va,
mai sabré com
vindrà demà,
és molt pregon.
El ruquet valent
farà els tres tombs,
els primers són bons,
pesat el darrer,
però el sant el vol.
Epigrames (LXXVIII)
02 Juliol, 2021 04:55
Publicat per jjroca,
Epigrames
Des de bon matí,
les pobres roselles
parlen de tenebres
quan es perd l'estiu.
Les roses més maques
no són per a mi,
van enriolades
cercant llur destí.
És quan plou
que ballo sol
i em dol
el raure llosc.
Manta de promeses
en un cor ardent,
ningú les corprèn
i acaben desfetes.
Com m'agrada:
el saber,
haver gana
i menjar bé.
A les pedres
del corriol,
les promeses
són condol.
He sentir a dir,
sense massa fressa,
que pensar interessa
si ets a mig dormir.
És el monstre
de la sort
qui vigila
fins la mort.
A hora primera,
quan vaig a dormir,
m'espera la fera
guardant el coixí.
Amb seixanta
mariners,
qui no canta,
no fa res.
La barca gronxava
en sortir del port,
duia una setmana,
lligada, amb un plor.
Sento, al tros,
el vell xivarri,
la gent del barri,
vénen tots.
La més maca,
del jardí,
quan s'espanta,
es riu de mi.
Portaré, a la lluna,
la vana il·lusió,
tornaré quan vulga
dir-me que ho sóc tot.
La promesa
m'ha donat:
la lluerna
i fer bondat.
Em queden fantasmes
per a passar el mes,
amb poc interès,
sense fer miracles.
A la casa
del mai més,
no hi ha gana
ni diners.
Sóc a les fosques
pregones d'un bosc
on viuen tanoques
ben plens de bonior.
He donat la rosa
per si em vol mirar,
parlar-me no gosa
ni peça li faig.
Amb tantes ovelles
vivint a la cleda,
somiem amb estrelles,
mengem quan ens peta.
Ni el mentir m'obliga
a sentir-me rei
ni a posar una llei
amb més por que mida.
Tinc les golfes:
buides, llargues,
amb mil mosques
movent ales.
El ruc em contava
del tot, a pleret,
que l'aigua cantava
i escampava el verd.
Per a ser
tan pobrissó,
m'està bé:
dormir rodó.