La reina li demanava i set poemes més

22 Octubre, 2021 21:52
Publicat per jjroca, Poemes

La reina li demanava


La formiga em comentava,

en aplegar la tardor,

que la pausa és més a prop

i que el fred és a la vora.

Arreplegat tot el gra,

ben farcit el formiguer,

ha de dormir mig hivern

en un llit de palla i gra.

La reina li demanava:

una mica de paciència,

treballar és una ciència

que la primavera acaba.

Així, entre ets i uts,

com el camp es torna eixut.


En la temença


En la temença

d’aquest temps perdut,

com em sento eixut

cercant la volença.

Haig estranys amics

ben vestits de pobre,

amb un gest prou noble,

desmuntat l’oblit.

Passaran els anys

entre malifetes

i bones intencions.

Són velles raons

qui demanen festes

i dolços viaranys.


Mon esdevenir


Mon esdevenir

atansa les penses

a nobles promeses

abans de fugir.

En mon clar país

dormen les muntanyes,

somien les aranyes

en un dolç occís.

Mon esdevenir

no haurà palaus

ni vells reietons.

Missa, tres sermons

amb quatre babaus

qui no han patit.


Massa aigua i poc vi


Massa aigua i poc vi,

em fan les idees clares,

com treballo prou debades,

de pobre, no puc eixir.

Però vindrà el dia primer

al país de la fortuna,

hauré sol, la nova lluna,

esperit ben matiner.

A la festa dels fadrins,

veig mosses de tota mena

guarnides de joia i flors,

n’hi ha de tots els colors

esperant saber qui es crema

quan l’amor li surt de dins.


Les penses tardanes


Les penses tardanes

porten a altre món

on tot es confon

amb les grans proclames.

Heu de ser així:

com homes valents

amb el cor ardent

i dur el coixí.

En gran batallar

i guanyant mil guerres,

sofrint els vençuts.

Amb to dels absurds,

prendrem les tenebres

del saber triomfar.


En el viure dolç


En el viure dolç

de la mort propera,

hi ha un regne que espera

on hi cabrem tots.

Allí, on el neguit

serà el vençut

i serà perdut

el darrer enemic.

Lluny de les absències

i del compromís,

plegarem les veles.

No vull més finestres

on regna l’oblit

bastit de promeses.


Passaran els mossos


La carona amable,

tova, sorneguera,

maleint l’espera,

endrapant vinagre.

Esperant un rei

que li doni vida,

guanyant la partida,

però amb bona llei.

Per tornar, al capvespre,

al regne estimat

de somnis fruitosos.

Passaran els mossos

i res serà grat,

rancuniós com sempre.


Hom espera de la vida


Hom espera de la vida:

trobar el regne de la sort,

però el regne no és a prop,

com s’esmuny sovint i oblida.

Hem posat ganes i força

per a guanyar dolça estada,

però el regne ens depara:

poca joia i massa brossa.

Ens llevem al dematí,

volem guanyar la batalla

i ser herois reconeguts.

Com vindran els vent rabiüts

a trencar nostra nostàlgia

i desfer-nos el camí.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pare, vull demanar i set poemes més

16 Octubre, 2021 23:00
Publicat per jjroca, Poemes

Pare, vull demanar


Pare, vull demanar:

barca nova i dolç vent,

com l’esguardo amatent,

espero que arribarà.

És ofici de bon vici,

el treball de pescador,

captaire, decebedor,

mai mancat de sacrifici.

Pare, si fóra banquer,

hauria taula de fusta

i un seient ben endreçat.

Però el peix em ve de grat

i m’agrada la batussa

quan vol eixir de l’esquer.


No em demaneu


Hauré de dir:

que estimo la paraula,

el vi de taula

i jaure al llit.

És mon tresor,

una tarda planera,

anar fins a l’era,

plànyer el record.

No em demaneu

que faci altre ofici

que ratllar un full.

Prendre pa amb brull

i, si s’escau el vici,

un pensar ateu.


És el repte de fugir


És el repte de fugir

qui em portarà a l’orgull,

he emprat el primer full

per a poder-lo gaudir.

Quatre mots entremaliats

em van fer venir a menys,

tip de dubtes i de senys,

voldria raure entre gats.

Una fresca, un miol,

una lluna a la muntanya

i el plaer de viatjar.

Com un déu no em deixa anar,

vaig veure com és d’estranya

la fortuna d’ésser sol.


No ha ovelles


Pobrissó mon llop

puix no ha ovelles,

son a les parpelles,

famolenc del tot.

És la vida amarga

de qui és dependent,

no en serà conscient

fins que aplegui a l’alba.

Pobrissó mon llop

en passar la nit

bordant com un ca.

Vindrà l’endemà,

amb nou esperit,

per a trobar un bon lloc.


La saviesa és així


La saviesa em portarà,

tota mancada d’enveja,

a un país on la fermesa

enceti nou tarannà.

Ella és maca, entremaliada,

i va passant per la vida,

vol la menja amanida

per si li agafa la gana.

La saviesa és així:

diligent, sense coixí.

Cerca noves aventures

en el país dels més sords,

mai corre pels grans honors

ni feineja als alturons.


Massa feina esvalotada


Massa feina, per a fer,

em portarà al nou dia,

no té enveja ni avarícia

ni es queixa del mal voler.

Ha de llevar-se al matí,

engrescada, amb bona fosca,

però pensa quan no toca

i del greu no sap eixir.

Massa feina esvalotada

avança per l’enrenou

sense aturar a cap casa.

Va a lloms de la sabata

amb un pas tranquil del bou

qui fa rumiar a la vaca.


Nostre amic és infantó


Nostre amic em comentava,

poc després de la desfeta,

que ha gràcia manifesta,

però no se n’adonava.

Pregarien per tenir

un bon pic i dues ales,

estaven mirant les falles

per a allunyar-se del dir.

Nostre amic és infantó

i quan puja la cinglera,

sense penedir un moment,

ens dirà que va caient

en una illa encisera

on no hauria de tornar.


Un dilluns feiner


Estimada lluna,

benvolgut mon sol,

penses d’un mussol

vora la llacuna.

Un dilluns feiner,

nostre son explica

on veu mariners

cantant sa musica.

El desig perdut

avança com pot

enmig de tenebres,

manta d’espais verds

quan ve la tardor

cercant aixopluc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (LXXXV)

16 Octubre, 2021 22:58
Publicat per jjroca, Pensaments festius

L’aigua deu ser bona, forma una gran part del vi.

Ser ric és no tenir dubtes per pagar.

Fins el darrer dia, no vaig passar pel meu davant.

Estic preparat per morir, ja no sé endeutar-me més.

En morir, el cobrador d’assegurances, el van posar a l’atur.

Cal enamorar-se, la intel·ligència ha de descansar.

No penso, volo si puc i el temps és dolç.

Voldria ser un cabirol, m'agrada sortir de casa.

No sé massa on vaig, però perdo prou temps.

És trist fer-te gran, no encaixes enlloc.

Estic a punt per sortir, de moment encara no lluito.

Tinc casa i ofici, no necessito res més per no enlairar-me.

He anat a trobar el meu déu i m'havien furtat el mirall.

Tinc un problema amb la beguda, no sé mai on posar-la.

Estic passant per la vida, algun dia creixeré.

No he vingut a pagar res, m'agrada tenir deutes suficients.

El mar té massa ones, per això les llença contra la platja.

Jesús va pujar a la creu i encara se'n recorda.

Només demano pecar sense pressa.

Sortiria a la processó, però no arribaria enlloc.

És molt trist recordar-li a Jesús com el tractarem.

El bo de les vacances és si ho són.

Tenir més d'una casa és dubtar on et despertes.

Podria ser ric, però Déu m'estima massa.

Per què perdem el temps viatjant i llegint?, si és el mateix.

El fadrí no és conscient de la nosa que un home pot fer.

Odio la roba vella, té ganes d'abandonar-me.

Sóc prou feliç, desitjo continuar sent invisible.

Seria pintor, si no estimés la natura.

La dona es vol operar de les potes de gall, jo prefereixo que s'operi ella.

L'infern és com una casa on no es pot pagar la refrigeració.

L'únic bo de barallar-te és si et permeten enfadar-te.

Em preocupa aquesta noia, assegura dir la veritat.

La darrera vegada que vaig estimar la dona estava fadrina.

El mossèn demana el penediment, li hauré de donar.

Tinc vàries ofertes d'anar al cel, escolliré la més econòmica.

Vaig sortir a Setmana Santa i vaig veure gelats de caputxeta de tots colors.

És un home molt savi, encara pot anar on vol.

He conegut un fantasma, m'ha despatxat del seu món.

He tingut un bon dia, no he perdut gairebé res.

És un home intel·ligent, no contesta mai les trucades.

Li he preguntat al cos si puc dinar, només ha grunyit una estona.

El cor ha demanat vacances, és el darrer que li penso donar.

Estic aprenent a morir, fa cinquanta anys que ho intento.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXXV)

16 Octubre, 2021 22:55
Publicat per jjroca, Poemes curts

No han de venir

les hores tardanes

a cercar mil cambres

on passar la nit,

de segur que es cansen.


Canta la sínia i el ruc

no porta pressa

diu que la cuina està encesa

i fa meravella, al gust,

aquell bullir de paella.


Com deia,

la vella llei:

sense teia

i sense rei,

la plana es queixa.


Cada vespre,

quan ve el son,

el noi tendre

sap per on

i es fa entendre.


Al carrer

del més valent,

falta gent

per a poder

marxar corrent.


La conversa

va durar

fins que ella

va entrar

i féu la seva.


Hauré de demanar

nou encanteri

abans que engegui

aquell bé somiat,

haig ben poc senderi.


Quan la tarda passa

i aplega la nit,

un monstre adormit

em dirà que encara

tot ho he d'enllestir.


El més noble

sentiment

diu que el vent

el torna roure,

deu ser pobre.


Vaig anar a demanar-la

a primers de mes,

el pare diu que no hi és

perquè va fugir de casa

atipada de retrets.


He de vendre

i no pagar,

puix no hi ha

més per a entendre:

avui, demà.


Les comandes

de la sort

fan del món

les mil corrandes

per a molts.


Com demano

anar a ballar

i plorar

quan no ho veu l'amo,

no me'n sé estar.


La més bella mossa

de tot el carrer

menteix quan es posa

a parlar un xic més

del que li pertoca.


La Mariona

del meu cor

quan és sola

menja poc,

només olora.


Com l'amor demana

que el deixi anar

ni sé perquè ho fa

ni perquè s'enfada

quan no vol lluitar.


A la casa

dels vençuts,

ni ets ni uts

ni festa grassa,

només remucs.


A les ombres

del meu bosc,

mai és fosc

quan vénen totes:

les abelles per les flors.


Quan vinguin totes

a cercar flors,

dessota el sol,

perdré les hores

entre records.


Quan el cànter

va a la font,

diu que el marbre

fa fredor,

deu ser un miracle.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXXXV)

16 Octubre, 2021 22:48
Publicat per jjroca, Epigrames


Quan l'escalfor
recorre la plana,
veu la desgana
portant la por.


Massa joves
sense nit,
cerquen totes
el fugir.


Poseu-me la pau
vora la finestra,
per si ve la festa
i fugir escau.


Amb les dèries
de ser ric,
cerco amic
lluny de misèries.


Una jove mossa,
al balcó estant,
diu que sóc molt gran
i faria nosa.


Per llegir
tota una estona,
cal sentir
com t'abraona.


En el caminoi,
he trobat les fulles,
totes ben porugues
quan el vent les mou.


Una menja
sense vi
ni fa enveja
ni gaudir.


Tot enmig la mar,
la vella sardina
diu que ja endevina
qui la pot menjar.


La mosca lleugera,
a meitat del vol,
diu que vol el sol 
i que molt li prega.


Un gegant,
alt com un pi,
va cantant
fins a la nit.


Quan hagi fred 
i blanca la contrada,
és quan m'agrada 
somiar despert.


No li canto
ni li dic
que l'esguardo
vora el llit.


Una deessa,
vestideta d'or,
diu que poc li pesa
el sentir-se el cor.


Massa joia
tantes nits
deixen nosa
en dormir.


Paraules donades
en el si del temps,
cerquen, esglaiades,
on raure un moment.


La mar dormia,
somiant del tot,
per trobar aquell dia,
on deixar un tresor.


Porteu-me pare:
cistella o cabàs,
ple de pomes agres,
per si cal menjar.


He estat captiu
de la vostra angoixa,
d'aquells ulls de noia
qui, en plorar, fa riu.


Pagesot de mena
que, en el pas del temps,
cerca la cirera
lluny del cirerer.


No demano més
que trobar aixopluc,
el creure de ruc:
savi, compromès.


Per una terra
qui dóna pa,
cal una guerra
o l'allunyar.


Amic tafaner,
com demanaria:
encetar altre dia
on no vinguis més.
 
Amb la gran calor
la pensa s'esmuny,
vol trobar, si gruny,
aquell cel traïdor.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Entre abelles i remors i set poemes més

08 Octubre, 2021 05:42
Publicat per jjroca, Poemes

Entre abelles i remors


Entre abelles i remors,

com esbatanen les flors.

Adormida primavera,

ens ha de portar l’estiu,

en el poble, hi ha el caliu

qui, a l’ombra, dormisqueja.

Les flors moriran de goig

si les abelles les volen,

perllongar la vida proven

prou sotmeses a un vell boig.

És el vent de la tardor

qui comença acaronant-les,

poc després, com vol trencar-les

i malmetre sa il·lusió.


En un vespre atrafegat


En un vespre atrafegat,

apleguen les hores baixes,

han estat: toves i magres,

massa lluny de fer bondat.

El misteri de la nit

com s’omplirà de porucs,

la meitat hauran ensurt,

els altres, cor afeblit.

La lluna esdevé sola

amb ganes de convidar

al poble anar a la festa.

Però un vent porta la resta:

fa les portes grinyolar

i remugar a la cassola.


Un estol de meravelles


Un estol de meravelles

amb mil pedres al coixí,

en el cel, brillen estrelles,

a la terra, mitja nit.

Com l’amor se’n ve, se’n va

i raona amb poca fe,

he perdut fins el plaer

de vèncer i de somicar.

Els somnis als alturons,

a la plaça, la desfeta

i manta coses per pagar.

Poseu-me a l’endemà

i doneu-me una bestreta

de diners i de raons.


El gegant qui viu amb mi


El gegant, qui viu amb mi,

com m’enganya en ser nit.

Li he demanat una lluna,

ample sol i dos hiverns,

com m’ha dit que el temps es perd

cercant la joia madura.

Sentiment atabalat

i una feina mentidera,

cercaria altra bandera

que em doni el goig emprat.

El gegant, qui viu amb mi,

necessita altre palau,

li’n donaré un de blau

amb mil perles i safirs.


Fet poc avantatjós


És un fet poc avantatjós:

Apostar massa i tocar el dos!

Són les cartes mentideres,

ben esquerp aquell vell joc,

tres jugades mal enteses,

la resulta: Perdre-ho tot!

Jugadors ben entrenats

em porten a la desfeta,

on restarà la saviesa

de comprensió, de bondat?

Amb un deute malaltís,

he de perdre la salut,

he quedat, diríem mut,

ben prenyat pel desencís.


L’espiga i la rosa


Anar garlant l’espiga i la rosa,

d’aquell ahir amable i venturós,

en destriar el pobre i el galdós,

aquell veí guaitant a la finestra.

Però l’estiu el riure acomiada,

va prenent força, al matí, la calor,

en el rierol, hi ha aigua assossegada,

va demanant un plugim lliurador.

Quan el gran sol domina la contrada,

un vell pagès camina cap a l’hort

per a esbrinar com va la tomatera.

De dalt estant, somia una poncella

des d’una torre que mira cap al nord

d’on sorgirà un príncep sense espasa.


Amic de tota la vida


Amic de tota la vida,

on haurà perdut el seny?,

una copa d’aiguardent

ni trastoca ni emmetzina.

Ha perdut el gran amor

per fer terrible juguesca,

ni la jove porta a festa

ni la festa porta por.

Amic de tota la vida,

la tenebra s’ha perdut

per una vall mentidera.

Com es mostra satisfeta

la qui troba aixopluc

i, a la joia, convida.


En les nits dels desconcerts


En les nits dels desconcerts,

hi ha somnis mancats d’estrelles,

les preades meravelles

van dormint al descobert.

Els fantasmes són així:

lletraferits i mandrosos,

han de viure sense ossos

i espantar sense delit.

Ells portaran vella creu,

pel palau i pel castell,

esdevinguts a fer promeses.

Les robes porten esteses

i, llavors, ni semblen ells

quan reneguen quan els veus.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

La pobra mosca i set poemes més

01 Octubre, 2021 05:11
Publicat per jjroca, Poemes

La pobra mosca


La pobra mosca no haurà la bona sort

de ser al rebost per a llepar la mel,

la jove ama li resta infidel,

troba el reclau tancat i a la fosca.

El gran enyor me la duu al suplici

de trobar bledes i fulles d’un enciam

que, tant passat, no vol ni l’aviram

qui viu en gàbies pendent del sacrifici.

La pobra mosca emprendrà un nou vol

per trobar l’ombra dessota una figuera

tot esperant que posi un poc de dolç.

Allí, somia que ha estat missatgera

d’un gran pastís amable i li dol

ser al despertar feixuc d’una paleta.


Amb el deure de sentir


Amb el deure de sentir,

omplo la tarda planera,

ben pensat no vull ni queixa

ni empreses de mig matí.

Com m’adormo als alturons

i comento ma fortuna,

haig per companya la lluna

feta al deure i les raons.

En un espai infinit,

com les musses acarono

per si em volen empaitar.

És, després, quan deixo anar

aquelles penses de dropo

tan cansat, tan afeblit.


Escriuré confós


Escriuré confós,

prop de la finestra,

el llapis ni es deixa

quan li faig un mos.

Les paraules ixen

en un camp obert,

preguen desconcert

i apleguen fatigues.

Escriuré, confós,

a mans del meu plany

i la lluita incerta.

Com petita aixeta

cerco un viarany

on desar l’enyor.


Un nou llit


És l’aranya

qui s’enfila

pel camí

de la dissort.

L’acompanya

la formiga

cercant fi

sense destorb.

I tot d’una, el bon Déu

com les mira des de lluny,

en el cel, quelcom s’esmuny

per a cercar una creu.

Després, busquen un nou llit

i s’enfaden en ser nit.


Vell compromís


És un fet colpidor

vagar per una història

qui apropa, a la memòria,

el dubte i la remor.

En un espai planer

qui somia amb muntanyes

i parla, amb aranyes,

del ser i no ser.

En mon petit país,

quan el sol davalla,

mirem embadalits.

Cerquem els quatre amics

per a fer la contalla

d’aquell vell compromís.


Amb sucre i mel


Lluernes qui em porten,

abans que arribi el dia,

l’amable companyia

d’aquells pobres jueus.

Són fruits del malefici,

del deure i del condol,

pensant, de sol a sol,

per no trobar altre vici.

Nosaltres, els cristians

anem desfent penyores

per a aplegar al gran cel.

Allí, amb sucre i mel,

farem les bones obres

i somiarem d’ofici.


Avanço a contracor


En el plat de la ignorància,

ahir al vespre, quasi ple,

vaig posar el no saber

puix em feia força gràcia.

Convidats al meu banquet

de dubtes i de temences,

voldria trobar dreceres

per sentir-me satisfet.

Avanço, a contracor,

a la casa de l’oblit

tot i cercant la fortuna.

De la mar, seré l’escuma,

de la saleta, el vell llit,

el prestatge, del rebost.


Mitges vacances


Amb comptades meravelles,

dues estrelles del coixí,

em parlen de les tenebres

qui regnen a mitjanit.

Les estrelles són llunyanes,

amables i complaents,

es queixen quan troben gent

qui les mira amb males cares.

En el deure de viatjar,

per l’univers infinit,

han de trobar les mancances.

A l’hivern, mitges vacances

per provar d'empaitar oblit,

però un déu les fa brillar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (LXXXIV)

01 Octubre, 2021 05:03
Publicat per jjroca, Pensaments festius

He comprat un televisor nou, però les pel·lícules encara segueixen sent les mateixes.

Ets molt ràpid va dir-me un cargol, pots comptar, va replicar un cavall.

El metge m'ha dit: Si et vols enfadar, mentrestant, no deixis de córrer!

Estic cercant un tresor, he començat emplenant sol·licituds.

Si voleu veure'm vell, haureu de venir amb mi.

Vull aprendre a dibuixar, ja sé agafar l’esborrador.

Déu em vol fer treballar, no sap les ganes que en tinc.

Anar a fer un tomb és més vell que caminar.

Déu va fer l’home petit, sabia que no creixeria.

Estic d’acord amb mi, els dos ens morirem.

Quan la dona va saber que viuria més va començar a pentinar-se.

La vida és un gronxador que no necessita cordes.

Avui aprèn d’ahir i ha de pagar el demà.

El temps és un riu que viatja sense portar aigua.

He descobert que un dia són vint-i-quatre bones intencions.

Un cop vaig guanyar i encara no ho he paït.

El cos el van fer per acompanyar-nos, però sovint es revolta.

Tinc la ment clara, necessito més vi.

Mireu el sol, és ben gran i encara fuig.

Ho accepto, el monòleg és per a mi sol.

Necessito aire i sol venir, tot és estrany.

Déu ens pren els dies, sembla que el seu armari és més gran.

Porto mitjons nous i encara no ens hem presentat.

Em van donar prou diners per a robar-me els somnis.

No descobriu el primer secret, la llista no l’acabaríeu mai.

Un científic és un home que mira i pensa que veu.

Si sortiu de viatge mai us descuideu el son.

Confio deure tot el temps permès.

L’errada de Déu va ser no passar comptes.

La vida és injusta però es passa el temps provant d’ajustar-se.

Dos homes volien el mateix, un va haver de morir.

La mort no existeix, ha deixat de viure.

No tenia gana, però preferia estar tranquil.

Estic molt neguitós, he arribat a ocupar sis llocs.

Quan dormo, m’estimo més.

He trobat l’equilibri, però corre més que jo.

Mentre la vida passa, provo de seguir-la.

He arribat a una conclusió, però no sé on l’he posat.

He provat de ser pobre, però la gana empeny.

Tinc un problema d’identitat, aquest llapis no sé qui és.

Sigueu humils i compreu gomes d’esborrar.

Per què m’enfado, si sé que m’ha de passar?

Si els diners us fan nosa, de segur que algú us ajudarà.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXXIV)

01 Octubre, 2021 04:56
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan el carro ple

va per la drecera,

si li agafa pressa,

diu que li convé:

Tornar a casa seva!


Amb les bones intencions,

aplega la nit,

pensa l'esperit

que hi haurà raons

i volen dormir.


Quan la lluna vella

demana per mi,

dieu-li que sí

puix sóc un amic

ben poblat de cella.


A la tarda de tardor,

quan el sol, cansat, davalla,

és ben ple l'abeurador

amb més aigua que pas palla,

més mosses que balladors.


Qui demana

anar a dormir

porta gana

al coixí

per si esbatana.


El pobre ruquet

com brama a la sínia,

no li plau la vida

ni troba l'encert

per fugir un dia.


Com li he dit

al caragol:

Cal trobar un amic,

faci fred, faci calor,

per si un dia cal fugir.


Es farà saber

que, al punt del migdia,

tota la família

ja serà al verger,

cerquen companyia.


Amb més ganes

que diners,

les menjades

esdevenen plaers

quan són debades.


Estimar, t'estimaria

si em donessis l'ocasió,

no cal dir com sóc de bo

puix em passo tot el dia

demanant el seny i el cor.


Em passen les hores

de l'anar a dormir,

són massa cabòries

per no dissentir

que em troben a soles.


En el regne,

no hi ha rei

al servei

de l'amor tendre,

minso remei.


Na Maria demanava:

una cambra per a dormir,

com l'hauria d'enllestir

si no tinc diners ni gràcia,

després, veig que es riu de mi.


Manta de pauses

per a treballar,

hi ha força taules

per a jugar,

totes amables.


He de ser gran mentider,

de bona mena,

pel matí, vull la lluerna

sense dir-li per a què,

de segur que crema.


A la nit, demano

anar a ballar,

com no puc anar

esclato i parlo

d'un país llunyà.


Les porugues cantarelles

van pel món ensinistrades,

mai entraran a les cases

si no troben les roselles

qui riuen i entabanen.


Cavaller, quan va a la guerra,

no s'atura per somiar,

és després del batallar

quan es queixa i s'esguerra

perquè al regne vol tornar.


En entrar a la taverna,

gairebé em torno diví,

és així que em posa el vi:

ensarronat i per terra,

esperant que es faci nit.


Primavera endolcida,

somiant els contes de mel,

com vol anar de seguida

a l'indret on no fa fred,

poc després, ja se n'oblida.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXXXIV)

01 Octubre, 2021 04:49
Publicat per jjroca, Epigrames


A la casa
del mai més,
qui no parla 
no fa res.


Entre cent miols,
dormen les teulades,
ben estarrufades,
plenes de remors.


Els tres sentinelles
no volen dormir,
son fins a la celles,
són a mitja nit.


Quaranta les roses
del perdut amor,
on rau el senyor
qui les tallà totes?

							
I parla el vent,
canta sa simfonia,
com passa el dia
d'anar perdent.


M'agrada anar,
sense gens de pressa,
a sentir com prega
la font en rajar.


Passes de cargol,
dolces, isolades,
mai demaneu sol
ni el bull de les cases.


L'aneguet anava
ben despentinat,
massa hores emprava
entre bany i bany.


Poseu-me musica
en tot el camí,
que sigui bonica
la vull per a mi.


El ruc dormia
amb somnis d'or,
la sínia el crida,
li demana tombs.


Per haver
tan pocs diners,
somio, dormo,
no faig res més.


Xerro, amb el ruc,
de la tempesta,
és tan tronera,
tan saberut.


Les mil ombres
de la nit
vénen totes,
són aquí.


Una bella joia,
al calaix estant,
diu que va somiant:
altres temps de glòria.


La més dolça
de les flors
com pregona:
mals d'amor.


És quan prego
que ho veig clar,
si espetego,
ve el plorar.


A la casa 
del vent,
si hi ha pausa,
ni se sent.


Li ofereixo
el meu esclat 
i deleixo
un xic més tard.


Tornen les cireres
amb el semblant viu,
vénen, per parelles,
demanant l'estiu.


Al racó de l'hort,
la il·lusió primera,
diu que primavera
porta el seu tresor.


M'ha donat
la carabassa,
gens ni massa,
m'ha agradat.


Quan la lluna
fa el gran dol,
el vell sol 
mai la importuna.


Massa menges
porten son,
les més dolces,
gran enyor.
 
Un pobre pagès,
sota un arbre estant,
pensa que es fa gran
sense dir res més.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs