En el poble del costat i set poemes més

23 Juliol, 2023 17:51
Publicat per jjroca, Poemes

En el poble del costat


En el poble del costat,

fins el vi és més barat.

Com que el batlle és un senyor,

un cop o dos per setmana,

agafa el tren i proclama

que ha d’anar a comprar or.

En el poble del costat,

les senyores són galanes

i aprenen a cosir.

Altra cosa, no puc dir

puix parlaria debades

sense rebre cap bondat.

La resta, deixeu-ho anar,

no guanyen per no gastar.


Va tornar


Mon amor ha de tenir

les seixanta primaveres,

no es queixa de les primeres;

de les altres, no ho pot dir.

Va trobar un home ric,

la va dur a la ciutat,

va conèixer un veïnat,

era maldestre i poc amic.

Un mal dia va passar

que aquell home, tan amable,

va cercar un altre niu.

Amb un futur ben aspriu,

va tornar per a pertànyer

als qui vam ser ensarronats.


Van eixint rierols


Com el núvol que s’afina,

vol deixar a la boirina

i pujar al capdamunt.

Allí, l’espera, a punt,

una fresca matinera

amb una dolçor encisera.

El núvol, del tot corprès,

és al moment de plorar,

la muntanya no l’ha ofès,

però ell es deixa anar.

I van eixint rierols

qui baixen amb molta gresca,

de moment, no porten pressa

i van jugant amb la pols.


Un llogaret tranquil


Un llogaret tranquil

on ni el temps espera;

com porta, per bandera,

un somni eixerit.

Allí, canten ocells,

un esquirol els mira,

un núvol qui sospira

sense joies ni anells.

Un llogaret així

demana tou silenci

i la dolçor d’un vent.

Sent pobre i innocent,

li he demanat que pregui

puix no me’n vull eixir.


El ruc qui delera


Com la sínia canta

mentre plora el ruc;

en un temps eixut,

com ix l’aigua clara.

Veig les tomateres

demanant al sol

que apaivagui el foc

puix venen les cremes.

Una albergínia,

amb el rostre altiu,

voldria la festa.

El ruc qui delera

prega que l’estiu

duri menys d’un dia.


He vist una casa


Altrament, us dic

dolça enamorada

que he vist una casa

en el barri antic.

Allí, hem de posar

una cambra fresca

amb una finestra

i un bon aixovar.

La cuina la vull

d’aquestes de llenya

on cremi un bon foc.

Per demanar un poc:

una pedra fresca

vora del gran trull.


Les hores inquietes


Sota d’un fanal,

dues joves poncelles,

troben meravelles

dessota i de dalt.

Com volen haver

un vestit de fil:

blanc amb un xic gris

per ballar al carrer.

Les festes comencen

dissabte vinent

i cal ser a la plaça.

El desig com passa

mentre van creixent

les hores inquietes.


El pecat em pot


Com la menja em convida

a sentir-me malament,

la taula té un parament

amb cent plats de tota mida.

El metge em recomana:

una dieta ben lleugera,

un plat verd per bandera

sense conill ni baldana.

Però el pecat era fort

i enceto el primer plat

amb una rialla estrafeta.

Vindrà a fer-me la punyeta

un pernil entremaliat

qui va néixer a la cort.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXVII)

14 Juliol, 2023 17:58
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan la mossa

es riu de mi,

li faig nosa

perquè sí,

és poca cosa.


El diumenge

ja se sap:

Mal de fetge

i maldecap!,

lluny de cap metge.


Com havia

pocs diners

no hi havia

interès

ni gosadia.


És quan somio

de debò

quan rondino

en altres llocs,

després ho afino.


A la serra

del Montsià,

cada pena

ha un altar

de bona pedra.


Entre roses,

hi ha un jardí,

les més noves

són per a mi,

n'hi haurà de sobres.


Amb la gana

que jo tinc,

faré un plat

per almenys cinc,

el vull de fang.


Per a menges,

he comprat:

quatre nespres

i un alvocat,

són coses meves.


Li comento,

de bon grat,

que espetego

en fer salat,

després, ho arreglo.


A la lluna

li he de dir

que, si és bruna,

fa glatir,

anem a una?


Com ho compro

prou barat,

quan ho provo

faig mitja part

per si no ho noto.


Com havia

poca son,

mai sabia

l'ocasió

ni la volia.


La més magra

de les sorts

mai es cansa

de ser a port,

un déu l'amaga.


Et comento,

tot seguit,

que menteixo

en ser amic,

massa ho sento.


El diumenge,

anar a ballar,

però al metge

ni cridar,

coses del fetge.


Na Joana

del meu cor,

quan es cansa,

ha molta por,

és la nissaga.


A les portes

de l'infern,

n'hi ha dotze,

però set

ni se n'adonen.


El dissabte,

ja se sap,

juguen quatre

a l'enfadat,

quasi és miracle.


Com havia

tanta gana,

menjaria

molta vianda

amb alegria.


Us diré

que no he sabut:

moure'm bé

dins l'aixopluc,

haig poca fe.


Com confio

de valent

i endevino

el pensament,

però no arribo.


Quatre llamps,

amb els seus trons,

van xisclant

per tot el món,

l'aturaran?

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Quatre mosques i un enciam

14 Juliol, 2023 17:56
Publicat per jjroca, Poemes

Quatre mosques i un enciam


Quatre mosques i un enciam

s’acosten a hores tristes,

no saben ni escolten misses

o el fugir de l’aviram.

Ser petit i rondaller

no porta cap solució;

amb sentiment perdedor,

viuen l’estiu al carrer.

Quatre mosques i un enciam

es perden en solituds

i en pensaments ben difosos.

Manllevant-se cor i ossos,

demanarien virtuts,

però no els arribaran.


Construirem una cova


Prou cansat i esporuguit,

m’acosto a les hores dolces;

en el regne dels tanoques,

qui demana ser mosquit?

Amb una pensa lleugera,

cada estiu fa més calor;

com li he dit al meu senyor

que caldrà viure al terra.

Construirem una cova

amb aixada, feina i pic

fins aplegar a la fresca.

Hem de posar una eixideta

a prop la soca d’un pi

per a haver una bona ombra.


Fugí l’amor primer


La formiga adelerada,

tot fugint del formiguer,

em comenta, de passada,

com fugí l’amor primer.

Era maco com el sol,

mig fredolic com la lluna;

va trobar la gran fortuna

a la casa d’un mussol.

Però el mussol va partir,

va anar a altres terres

per trobar nous ratolins.

No tornarà mentre dins

d’aquest regne hi hagi presses

per guanyar i per finir.


El sol està enfadat


Com el sol està enfadat

i no para d’allunyar-se,

li he demanat el quedar-se,

però se sent obligat.

Sent una estrella petita

prou sovint li ve el plorar,

el voldria consolar

mes la tristor li revifa.

Ha un déu massa guerrer

qui el porta al combat;

li mana que prengui part

en un combat ben sencer.

Nostre sol trenca l’espai

i la lluna diu: Tu rai!


Un cafè amb sacarina


Menjaria per dinar:

una truita amb vuit ous

i dos pollastres de cria

amb un pa passat pel foc.

Un cabàs de fruita nova

amb dues síndries i melons,

deu pastissos, dels més bons,

ben farcits de crema dolça.

Però acabada la feta,

un cafè amb sacarina

per no acabar d’atipar-me.

Després cercarem un catre

per a jaure si convida

deixar de pensar amb la feina.


Esperant un dia


El clar país i dolces les poncelles

on no hi ha res per a poder somiar,

han de viure, així, dessota les estrelles

amb un gran desig i un nuvi llunyà.

Es lleven d’hora per a endreçar casa,

fer, de nou, el llit, bastir l’esmorzar:

quatre cullerades de mel en el plat,

ben posades totes damunt la torrada.

Uns pares atesos, un jove germà

i la prometença d’anar, a algun ball,

al poble veí d’aquella contrada.

Posaran l’amor fervent a una tassa

per a oferir-lo, sempre, al capdavall;

esperant un dia on es podrà casar.


Cerca una parella


A la font del prat,

una jove abella

cerca una parella

per a anar a jugar.

Han passat les hores

del gran enrenou,

són quasi les nou

i han de tornar totes.

Com l’estiu trascola,

s’esblaimen les flors

i es tornen agres.

Els dies amables

dormen en el bosc

esperant l’escola.


Al carrer del mig


Al carrer del mig,

assegudes elles,

he vist quatre velles

esperant el dir.

Avui, parlaran

d’una nouvinguda

i comentaran

que potser és muda.

Al carrer del mig,

com riu el fanal

en ser el més valent.

A tots, va dient

com li sap de mal

no haver cap amic.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXXVII)

14 Juliol, 2023 17:51
Publicat per jjroca, Epigrames



En el regne
del desert,
quan va l'aigua
prompte es perd.


La mossa demana
un nuvi eixerit,
vol haver marit,
li cal fer comanda.


Hauria de bastir:
castells sense desitjos,
m'agraden els anissos,
però no en puc gaudir.


No haig més garlandes
per anar a dormir,
m'agraden les tardes:
llargues, sense fi.


Per a ser 
bon mentider,
cal aprendre
amb molta fe.


El pagesos
van al tros,
prou malmesos,
amb un mos.


Voldria la rosa
d'aquest gran jardí,
com es troba sola
plorant sense fi.


No vull caure
al desert
d'aprendre
sense caler.


Una rosa
li he comprat,
si fa nosa,
he fet salat.


El meu amo
no s'explica,
com demano 
i no replica.


Hauré de saber 
que, quan hi ha tempesta,
lluny de la finestra,
és on s'està bé.


No vull més noves
del regne gran
on, només, trobes
gent benestant.


Al racó
de l'alegria
sento, a l'amor,
com passa el dia. 


Em vull enterrar
sota una figuera,
en una ombra fresca,
fent la mitja part.


El més noble
dels taujans
parla, a sobre,
sense encants.


Hauré d'encetar
aquell suc de poma
mentre m'alliçona
en mil veritats.


I, voler, voldria
anar a dormir
amb un somni eixerit
per a cada dia.


En el cim
del pujolet,
qui no ho sap,
ho té prou verd.


Amb seixanta
sentinelles,
qui no es queixa
no té orelles.


Sota l'ombra
d'un gegant,
sempre es troba
un xic de clam.


En el regne
de l'infern,
mai va enrere
aquell qui es perd.


He de passejar,
pels carrers dels savis,
cercant aquells llavis
qui volen parlar.


He perdut,
de la infantesa,
l'aixopluc
i la promesa.


Mai demano, al sol,
una nit més llarga
en veure que es cansa
i el deixen ben sol.


I de tant
que l'estimava
es feia gran
mentre plorava.


En el regne
de l'enyor,
les qui manquen
són les flors.
 
La volguda lluna
com m'haurà de dir
que cerco una engruna
en el meu camí.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

No es pot descriure i set poemes més

07 Juliol, 2023 21:59
Publicat per jjroca, Poemes

No es pot descriure


A la plaça, fa bon sol

i les ones ni singloten,

els turistes s’acomoden

per si guanya l’escalfor.

Passaran les hores fortes

allitats al damunt l’arena,

vaig veient l’estiu com crema

i les pells com s’esvaloten.

Però quan el sol s’acomiada

tots se’n van prou carregats

de queixes i de somriures.

La il·lusió no es pot descriure

i, en ser nit, fan mitja part

per retornar a la torrada.


Va creixent la seva ombra


Amb les galtes ben rosades,

cara ampla, gran encís,

som s’acosta el paradís

quan passeja per les rambles.

És, diria, llum del cel

caiguda per a nosaltres,

quasi pensa com a quatre,

quasi em mira si la veig.

Va creixent la seva ombra

quan s’endevina l’estiu,

ella passa com un riu

quan, a prop, la mar s’acosta.

I no parlo ni dic més,

m’ho guardo per a després.


Ja no gosa


A l’ombra, com somia el gat

amb un banquet i la festa,

voldria menjar de pressa,

però odia la carn.

Tres mastegades i prou,

tot d’una, un peix s’empassa;

era un peix com d’escarlata

qui finí sense enrenou.

A l’ombra, com somia el gat

amb una gateta dolça

qui passeja cap al tard.

Com de casar ja no gosa,

ben conco s’haurà quedat

perquè és així com toca.


Aquesta fera peluda


Diria que m’ha traït

aquesta fera peluda,

va patir de feridura;

fa un temps, un mal antic.

Havia de treballar,

tota sola, en el camp;

ho comentà amb l’aviram,

de segur, que van plorar.

Amb un carro i amo vell

ni ganes ha de sortir

per a veure oliveres.

A l’hivern, vindran promeses

de descansar fins a morir;

a la granja, parlen d’ell.


Els pagesos mig cremats


En sant Pere com m’ha dit

que, amb la pluja encomanada,

com s’ha fet un embolic

i l’ha dut on no tocava.

Els pagesos, mig cremats,

com li envien els missatges;

mala sega, pitjor batre

i ben vuits coves i sacs.

En sant Pere ha demanat,

a la tardor, fer vacances

i anar-se’n a la lluna.

La demanda és oportuna

i si troba noves places

fins durà un amistançat.


Al cel, demano perdó


A poc a poc i vaig a cent,

però l’odi el tinc present.

M’estalviaria el vici

de dormir havent sopat,

mes és gran el disbarat

i presenta sacrifici.

Els dissabtes, a la plaça,

com farem volar coloms;

els diumenges ja no hi són

els qui demanen carbassa.

M’ha passat la ràbia estesa

per complir amb l’obligació,

al cel, demano perdó;

espero que aplegui de pressa.


Ja se sap


A la platja, ja se sap:

fan torrades tots els dies,

es lliuraran les sardines;

en aquest temps, toca carn.

A les nou del dematí,

diria que ja està plena;

comencen castells d’arena

i s’atipen de grunyir.

A les dotze, tot és foc;

enceten vi i cervesa

per anar guanyant en força.

Una vella, que no hi toca,

diu que l’hauran de fer seva

i es barallen quasi tots.


Li pregunto si ja ho sap


Em comenta, de passada,

en un estat prou gloriós

que ha de viure, amb l’espòs,

una vida enamorada.

Li pregunto si ja ho sap

que la vida és prou riquesa,

no hauria d’estar malmesa

per un rodament de cap.

I parlem massa estones

d’aquest temps indefinit

que ens apropa nostres somnis.

Hem passat d’ésser bornis,

amb pensaments esquifits,

a residir a les penombres.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXVI)

01 Juliol, 2023 08:15
Publicat per jjroca, Poemes curts

Poseu-me les rialles

amables del moment

sense estovalles

ni massa compliment

en terres mal lloades.


Una tarda passa

a la sínia estant

on mon ruc, tombant,

descansar demana;

per les nits, no tant.


A la fira,

l'he comprat:

ple de vida,

alliçonat,

quasi mai xiscla.


Massa plates

per menjar;

de les agres,

me'n puc estar;

són menyspreables.


Si no trobo

solució,

com ho adobo

amb pa del bo,

és quan ho noto.


Si la lluna nova

em ve a visitar,

dieu-li que hi ha

un eixut qui prova

la lluita guanyar.


Quan la pluja cau

i l'arbre se'n riu,

noto aquell caliu

on la joia rau

per sentir-se viu.


Mai he de trair

si l'amor demana,

si l'amor proclama:

el deure de pair

hores de disbauxa.


Hauré de comptar,

des de bon matí,

qui troba l'eixir

i se'n sap estar

en el dolç sentir.


Com havia

poca fe,

mai diria

el què convé

ni ho sabia.


És la lluna

pel matí

quan és bruna

de no dir

i sense cua.


En el regne

de la sort,

mai hi ha setge

per a tots,

ningú ha de rebre.


Les comandes

són així:

van comptades,

dia i nit,

per totes bandes.


Com declama

el reietó:

No tinc fama

ni perdó!,

però ha gana.


Quan aplega

el més de maig,

li comenta

el poc que faig,

és prou garrepa.


Les roselles

del corriol

són més belles

quan fa sol,

felices elles.


A la banda

de ponent,

hi ha qui passa

i no ho sent,

és prou bandarra.


I quan sigui

segador

que sofreixi

la calor,

és gran suplici.


Si demano

més diners,

ve el dimoni

a quedar bé

sense que es noti.


Com m'agradaria,

si l'amor volgués,

haver l'alegria

sense haver res més

que un xic de follia.


M'ha deixat el monstre

ben bocabadat,

soc massa mediocre

per trobar entrellat,

em tracta de pobre.


Mai demano

per anar

quan diu l'amo:

A treballar!,

prou que l'enganyo.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

La sort ha de venir i set poemes més

01 Juliol, 2023 08:15
Publicat per jjroca, Poemes

La sort ha de venir


En un curt recorregut

que han de retre els fantasmes,

parlen del rebre i ensurt,

de fer por a totes les cases.

Aquí, regna un pretendent

qui demana una poncella;

com que és tan maca i bella,

a poc a poc, es va fonent.

I nosaltres, els esclaus

d’aquesta vida profana,

ni sabem cardar la llana,

però hem cremat les mans.

Com la sort ha de venir;

l’espero per si em fa glatir.


Sento una veu estranya


En el regne del pagès,

tot plantant, després es perd.

A la casa del veí,

tenen palla a les golfes,

quaranta sacs de garrofes;

de patates, a no dir.

Quan el sol demana pas

i s’enfila a la muntanya,

sento una veu estranya

qui pregunta: Avui, què fas?

Em llevo del ample llit

per a rentar-me la cara,

l’aigua és ben fresca i encara

em proposa ser eixerit.


A casa, soc el valent


M’he casat per creure més

i llevar-me a l’albada,

la mossa fa bona cara,

ho ha de fer per interès.

Com que havia manta por

em farà tornar ben d’hora,

treballar veig que no em prova

i feinejo més bé poc.

A casa, soc el valent;

empaito els ratolins

i penso, sobtadament,

que aniré amb els amics.

Ells saben com és la dona

qui crida però no gosa.


Diu que fa bondat


Mariona, dels meus amors,

em crida més del que plora;

diu que, avui, es troba sola

i li he comprat cent flors.

Li proposo de casar,

un capvespre, a l’ermita,

però no li va la crida;

de moment, ho hem d’ajornar.

Ha vingut un cavaller

qui vivia a la ciutat

i controlava els de dalts.

Penso que és un mal sidral

perquè diu que fa bondat

i, no fent res, s’entreté.


En tornar al meu si


Carregat de somnis,

vaig per la drecera,

la mossa m’espera,

demana que torni.

Vaig anar a ciutat

a cercar fortuna,

dormí amb la lluna

en un descampat.

Carregat de somni,

segueixo el camí

dels nous venturers.

Veurem si després,

en tornar al meu si,

m’escanya el dimoni.


El menjar és a diari


Em pregunta el caragol

si, demà, farà bon sol.

Com que la gana li pot,

he demanat el grimpar,

ha vist la fulla on hi ha

un dinar guarnit del tot.

Un malson el perseguia

en aplegar al dematí,

per no haver ni carn ni peix,

el seu cos és amb perill.

La senyora com la trau

la cassola de l’armari;

el menjar és a diari,

ja no resta un xic de pau.


Prendre part al segar


Fill d’un pare segador

com la sega no em convida,

voldria passar la vida

dessota d’un altre sol.

Quan l’albada ha arribat

i la falç ja és a punt

em desperto d’aquell ensurt

de somnis entremaliats.

En un tassó de la llet

que la cabra ens ha donat

anem mullant un crostó.

Després, haurem l’ocasió

de prendre part al segar

fins que el sol sigui discret.


No és temps de festejar


A la muntanya, el vent

va pregonant el combat,

manta branques han trencat

quan el fruit era prou verd.

L’àvia ha encès el foc

i demana la cassola,

la neta calla i escolta

un xiulet empipador.

Aquesta tarda, a la font,

no trobarà les amigues

perquè el vent les fa aterrar.

No és temps de festejar

ni de mirar a les formigues

qui preguen un temps millor.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXXVI)

01 Juliol, 2023 07:57
Publicat per jjroca, Epigrames



No vull penes
per fugir,
quan demanen,
soc allí.


A la casa
del mai més,
quatre homes
ni en són tres.


Com havia
tanta son
hi dormia
per a dos.


La barca no rema
en entrar en el port,
diu que està ofesa,
ningú sap el com.


Qui domina
l'ampla nit
quan camina
per sota el llit?


Em plau saber,
estimada amiga,
que, si el sol no crida,
ha arribat l'hivern.


Amb seixanta
manadors,
qui no canta
quan hi són tots?


He de demanar
el jou del camí,
mentre ve l'oblit,
l'he espero amagat.


Les camises
de mil flors
són més vives
quan hi ha sol.


Per a prendre 
o demanar,
cal entendre
com pensar.


Vingui el vent 
sense parany,
l'esperem
i farà tard.


La jove cantava
collint albercocs
després ni plorava
quan li prenien tots.


Sense ganes
de lluitar,
menjo panses
quan n'hi ha.


Com la pluja
he demanat
per la fruita
i el sembrat.


Com havia
poca sort,
com voldria
ésser mort.


Si no escolto
d'on ve el vent,
m'esvaloto
i no ho sent.


Hauries de saber 
que, quan la nit aplega,
de vegades, ensopega
amb les ganes de voler.


He estat així:
fugint de la pensa,
notant com em deixa
i plorant per mi.


Sense llana
i sense pèl,
es prepara
per al fred.


A les festes
dels dijous,
porten vaques
i fem bous.


Com demano
per a mi:
menjar prou
i beure vi.


A la casa 
de l'Andreu,
qui no mana
tampoc creu.


Mai demano
per a mi:
treballar
o anar a dormir.


Quan arribi
a cent vint anys
que no em donin:
feina i guanys.


Tot parlant
amb el mussol,
hem callat
en sortir el sol.


La més dolça
de les flors
només plora
quan es mou.
 
Si m'estimes
per la nit,
no m'oblidis
al matí.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs