En el poble del costat i set poemes més
23 Juliol, 2023 17:51
Publicat per jjroca,
Poemes
En el poble del costat
En el poble del costat,
fins el vi és més barat.
Com que el batlle és un senyor,
un cop o dos per setmana,
agafa el tren i proclama
que ha d’anar a comprar or.
En el poble del costat,
les senyores són galanes
i aprenen a cosir.
Altra cosa, no puc dir
puix parlaria debades
sense rebre cap bondat.
La resta, deixeu-ho anar,
no guanyen per no gastar.
Va tornar
Mon amor ha de tenir
les seixanta primaveres,
no es queixa de les primeres;
de les altres, no ho pot dir.
Va trobar un home ric,
la va dur a la ciutat,
va conèixer un veïnat,
era maldestre i poc amic.
Un mal dia va passar
que aquell home, tan amable,
va cercar un altre niu.
Amb un futur ben aspriu,
va tornar per a pertànyer
als qui vam ser ensarronats.
Van eixint rierols
Com el núvol que s’afina,
vol deixar a la boirina
i pujar al capdamunt.
Allí, l’espera, a punt,
una fresca matinera
amb una dolçor encisera.
El núvol, del tot corprès,
és al moment de plorar,
la muntanya no l’ha ofès,
però ell es deixa anar.
I van eixint rierols
qui baixen amb molta gresca,
de moment, no porten pressa
i van jugant amb la pols.
Un llogaret tranquil
Un llogaret tranquil
on ni el temps espera;
com porta, per bandera,
un somni eixerit.
Allí, canten ocells,
un esquirol els mira,
un núvol qui sospira
sense joies ni anells.
Un llogaret així
demana tou silenci
i la dolçor d’un vent.
Sent pobre i innocent,
li he demanat que pregui
puix no me’n vull eixir.
El ruc qui delera
Com la sínia canta
mentre plora el ruc;
en un temps eixut,
com ix l’aigua clara.
Veig les tomateres
demanant al sol
que apaivagui el foc
puix venen les cremes.
Una albergínia,
amb el rostre altiu,
voldria la festa.
El ruc qui delera
prega que l’estiu
duri menys d’un dia.
He vist una casa
Altrament, us dic
dolça enamorada
que he vist una casa
en el barri antic.
Allí, hem de posar
una cambra fresca
amb una finestra
i un bon aixovar.
La cuina la vull
d’aquestes de llenya
on cremi un bon foc.
Per demanar un poc:
una pedra fresca
vora del gran trull.
Les hores inquietes
Sota d’un fanal,
dues joves poncelles,
troben meravelles
dessota i de dalt.
Com volen haver
un vestit de fil:
blanc amb un xic gris
per ballar al carrer.
Les festes comencen
dissabte vinent
i cal ser a la plaça.
El desig com passa
mentre van creixent
les hores inquietes.
El pecat em pot
Com la menja em convida
a sentir-me malament,
la taula té un parament
amb cent plats de tota mida.
El metge em recomana:
una dieta ben lleugera,
un plat verd per bandera
sense conill ni baldana.
Però el pecat era fort
i enceto el primer plat
amb una rialla estrafeta.
Vindrà a fer-me la punyeta
un pernil entremaliat
qui va néixer a la cort.
Poemes curts (CXXVII)
14 Juliol, 2023 17:58
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan la mossa
es riu de mi,
li faig nosa
perquè sí,
és poca cosa.
El diumenge
ja se sap:
Mal de fetge
i maldecap!,
lluny de cap metge.
Com havia
pocs diners
no hi havia
interès
ni gosadia.
És quan somio
de debò
quan rondino
en altres llocs,
després ho afino.
A la serra
del Montsià,
cada pena
ha un altar
de bona pedra.
Entre roses,
hi ha un jardí,
les més noves
són per a mi,
n'hi haurà de sobres.
Amb la gana
que jo tinc,
faré un plat
per almenys cinc,
el vull de fang.
Per a menges,
he comprat:
quatre nespres
i un alvocat,
són coses meves.
Li comento,
de bon grat,
que espetego
en fer salat,
després, ho arreglo.
A la lluna
li he de dir
que, si és bruna,
fa glatir,
anem a una?
Com ho compro
prou barat,
quan ho provo
faig mitja part
per si no ho noto.
Com havia
poca son,
mai sabia
l'ocasió
ni la volia.
La més magra
de les sorts
mai es cansa
de ser a port,
un déu l'amaga.
Et comento,
tot seguit,
que menteixo
en ser amic,
massa ho sento.
El diumenge,
anar a ballar,
però al metge
ni cridar,
coses del fetge.
Na Joana
del meu cor,
quan es cansa,
ha molta por,
és la nissaga.
A les portes
de l'infern,
n'hi ha dotze,
però set
ni se n'adonen.
El dissabte,
ja se sap,
juguen quatre
a l'enfadat,
quasi és miracle.
Com havia
tanta gana,
menjaria
molta vianda
amb alegria.
Us diré
que no he sabut:
moure'm bé
dins l'aixopluc,
haig poca fe.
Com confio
de valent
i endevino
el pensament,
però no arribo.
Quatre llamps,
amb els seus trons,
van xisclant
per tot el món,
l'aturaran?
Quatre mosques i un enciam
14 Juliol, 2023 17:56
Publicat per jjroca,
Poemes
Quatre mosques i un enciam
Quatre mosques i un enciam
s’acosten a hores tristes,
no saben ni escolten misses
o el fugir de l’aviram.
Ser petit i rondaller
no porta cap solució;
amb sentiment perdedor,
viuen l’estiu al carrer.
Quatre mosques i un enciam
es perden en solituds
i en pensaments ben difosos.
Manllevant-se cor i ossos,
demanarien virtuts,
però no els arribaran.
Construirem una cova
Prou cansat i esporuguit,
m’acosto a les hores dolces;
en el regne dels tanoques,
qui demana ser mosquit?
Amb una pensa lleugera,
cada estiu fa més calor;
com li he dit al meu senyor
que caldrà viure al terra.
Construirem una cova
amb aixada, feina i pic
fins aplegar a la fresca.
Hem de posar una eixideta
a prop la soca d’un pi
per a haver una bona ombra.
Fugí l’amor primer
La formiga adelerada,
tot fugint del formiguer,
em comenta, de passada,
com fugí l’amor primer.
Era maco com el sol,
mig fredolic com la lluna;
va trobar la gran fortuna
a la casa d’un mussol.
Però el mussol va partir,
va anar a altres terres
per trobar nous ratolins.
No tornarà mentre dins
d’aquest regne hi hagi presses
per guanyar i per finir.
El sol està enfadat
Com el sol està enfadat
i no para d’allunyar-se,
li he demanat el quedar-se,
però se sent obligat.
Sent una estrella petita
prou sovint li ve el plorar,
el voldria consolar
mes la tristor li revifa.
Ha un déu massa guerrer
qui el porta al combat;
li mana que prengui part
en un combat ben sencer.
Nostre sol trenca l’espai
i la lluna diu: Tu rai!
Un cafè amb sacarina
Menjaria per dinar:
una truita amb vuit ous
i dos pollastres de cria
amb un pa passat pel foc.
Un cabàs de fruita nova
amb dues síndries i melons,
deu pastissos, dels més bons,
ben farcits de crema dolça.
Però acabada la feta,
un cafè amb sacarina
per no acabar d’atipar-me.
Després cercarem un catre
per a jaure si convida
deixar de pensar amb la feina.
Esperant un dia
El clar país i dolces les poncelles
on no hi ha res per a poder somiar,
han de viure, així, dessota les estrelles
amb un gran desig i un nuvi llunyà.
Es lleven d’hora per a endreçar casa,
fer, de nou, el llit, bastir l’esmorzar:
quatre cullerades de mel en el plat,
ben posades totes damunt la torrada.
Uns pares atesos, un jove germà
i la prometença d’anar, a algun ball,
al poble veí d’aquella contrada.
Posaran l’amor fervent a una tassa
per a oferir-lo, sempre, al capdavall;
esperant un dia on es podrà casar.
Cerca una parella
A la font del prat,
una jove abella
cerca una parella
per a anar a jugar.
Han passat les hores
del gran enrenou,
són quasi les nou
i han de tornar totes.
Com l’estiu trascola,
s’esblaimen les flors
i es tornen agres.
Els dies amables
dormen en el bosc
esperant l’escola.
Al carrer del mig
Al carrer del mig,
assegudes elles,
he vist quatre velles
esperant el dir.
Avui, parlaran
d’una nouvinguda
i comentaran
que potser és muda.
Al carrer del mig,
com riu el fanal
en ser el més valent.
A tots, va dient
com li sap de mal
no haver cap amic.
Epigrames (CXXVII)
14 Juliol, 2023 17:51
Publicat per jjroca,
Epigrames
En el regne
del desert,
quan va l'aigua
prompte es perd.
La mossa demana
un nuvi eixerit,
vol haver marit,
li cal fer comanda.
Hauria de bastir:
castells sense desitjos,
m'agraden els anissos,
però no en puc gaudir.
No haig més garlandes
per anar a dormir,
m'agraden les tardes:
llargues, sense fi.
Per a ser
bon mentider,
cal aprendre
amb molta fe.
El pagesos
van al tros,
prou malmesos,
amb un mos.
Voldria la rosa
d'aquest gran jardí,
com es troba sola
plorant sense fi.
No vull caure
al desert
d'aprendre
sense caler.
Una rosa
li he comprat,
si fa nosa,
he fet salat.
El meu amo
no s'explica,
com demano
i no replica.
Hauré de saber
que, quan hi ha tempesta,
lluny de la finestra,
és on s'està bé.
No vull més noves
del regne gran
on, només, trobes
gent benestant.
Al racó
de l'alegria
sento, a l'amor,
com passa el dia.
Em vull enterrar
sota una figuera,
en una ombra fresca,
fent la mitja part.
El més noble
dels taujans
parla, a sobre,
sense encants.
Hauré d'encetar
aquell suc de poma
mentre m'alliçona
en mil veritats.
I, voler, voldria
anar a dormir
amb un somni eixerit
per a cada dia.
En el cim
del pujolet,
qui no ho sap,
ho té prou verd.
Amb seixanta
sentinelles,
qui no es queixa
no té orelles.
Sota l'ombra
d'un gegant,
sempre es troba
un xic de clam.
En el regne
de l'infern,
mai va enrere
aquell qui es perd.
He de passejar,
pels carrers dels savis,
cercant aquells llavis
qui volen parlar.
He perdut,
de la infantesa,
l'aixopluc
i la promesa.
Mai demano, al sol,
una nit més llarga
en veure que es cansa
i el deixen ben sol.
I de tant
que l'estimava
es feia gran
mentre plorava.
En el regne
de l'enyor,
les qui manquen
són les flors.
La volguda lluna
com m'haurà de dir
que cerco una engruna
en el meu camí.
No es pot descriure i set poemes més
07 Juliol, 2023 21:59
Publicat per jjroca,
Poemes
No es pot descriure
A la plaça, fa bon sol
i les ones ni singloten,
els turistes s’acomoden
per si guanya l’escalfor.
Passaran les hores fortes
allitats al damunt l’arena,
vaig veient l’estiu com crema
i les pells com s’esvaloten.
Però quan el sol s’acomiada
tots se’n van prou carregats
de queixes i de somriures.
La il·lusió no es pot descriure
i, en ser nit, fan mitja part
per retornar a la torrada.
Va creixent la seva ombra
Amb les galtes ben rosades,
cara ampla, gran encís,
som s’acosta el paradís
quan passeja per les rambles.
És, diria, llum del cel
caiguda per a nosaltres,
quasi pensa com a quatre,
quasi em mira si la veig.
Va creixent la seva ombra
quan s’endevina l’estiu,
ella passa com un riu
quan, a prop, la mar s’acosta.
I no parlo ni dic més,
m’ho guardo per a després.
Ja no gosa
A l’ombra, com somia el gat
amb un banquet i la festa,
voldria menjar de pressa,
però odia la carn.
Tres mastegades i prou,
tot d’una, un peix s’empassa;
era un peix com d’escarlata
qui finí sense enrenou.
A l’ombra, com somia el gat
amb una gateta dolça
qui passeja cap al tard.
Com de casar ja no gosa,
ben conco s’haurà quedat
perquè és així com toca.
Aquesta fera peluda
Diria que m’ha traït
aquesta fera peluda,
va patir de feridura;
fa un temps, un mal antic.
Havia de treballar,
tota sola, en el camp;
ho comentà amb l’aviram,
de segur, que van plorar.
Amb un carro i amo vell
ni ganes ha de sortir
per a veure oliveres.
A l’hivern, vindran promeses
de descansar fins a morir;
a la granja, parlen d’ell.
Els pagesos mig cremats
En sant Pere com m’ha dit
que, amb la pluja encomanada,
com s’ha fet un embolic
i l’ha dut on no tocava.
Els pagesos, mig cremats,
com li envien els missatges;
mala sega, pitjor batre
i ben vuits coves i sacs.
En sant Pere ha demanat,
a la tardor, fer vacances
i anar-se’n a la lluna.
La demanda és oportuna
i si troba noves places
fins durà un amistançat.
Al cel, demano perdó
A poc a poc i vaig a cent,
però l’odi el tinc present.
M’estalviaria el vici
de dormir havent sopat,
mes és gran el disbarat
i presenta sacrifici.
Els dissabtes, a la plaça,
com farem volar coloms;
els diumenges ja no hi són
els qui demanen carbassa.
M’ha passat la ràbia estesa
per complir amb l’obligació,
al cel, demano perdó;
espero que aplegui de pressa.
Ja se sap
A la platja, ja se sap:
fan torrades tots els dies,
es lliuraran les sardines;
en aquest temps, toca carn.
A les nou del dematí,
diria que ja està plena;
comencen castells d’arena
i s’atipen de grunyir.
A les dotze, tot és foc;
enceten vi i cervesa
per anar guanyant en força.
Una vella, que no hi toca,
diu que l’hauran de fer seva
i es barallen quasi tots.
Li pregunto si ja ho sap
Em comenta, de passada,
en un estat prou gloriós
que ha de viure, amb l’espòs,
una vida enamorada.
Li pregunto si ja ho sap
que la vida és prou riquesa,
no hauria d’estar malmesa
per un rodament de cap.
I parlem massa estones
d’aquest temps indefinit
que ens apropa nostres somnis.
Hem passat d’ésser bornis,
amb pensaments esquifits,
a residir a les penombres.
Poemes curts (CXXVI)
01 Juliol, 2023 08:15
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Poseu-me les rialles
amables del moment
sense estovalles
ni massa compliment
en terres mal lloades.
Una tarda passa
a la sínia estant
on mon ruc, tombant,
descansar demana;
per les nits, no tant.
A la fira,
l'he comprat:
ple de vida,
alliçonat,
quasi mai xiscla.
Massa plates
per menjar;
de les agres,
me'n puc estar;
són menyspreables.
Si no trobo
solució,
com ho adobo
amb pa del bo,
és quan ho noto.
Si la lluna nova
em ve a visitar,
dieu-li que hi ha
un eixut qui prova
la lluita guanyar.
Quan la pluja cau
i l'arbre se'n riu,
noto aquell caliu
on la joia rau
per sentir-se viu.
Mai he de trair
si l'amor demana,
si l'amor proclama:
el deure de pair
hores de disbauxa.
Hauré de comptar,
des de bon matí,
qui troba l'eixir
i se'n sap estar
en el dolç sentir.
Com havia
poca fe,
mai diria
el què convé
ni ho sabia.
És la lluna
pel matí
quan és bruna
de no dir
i sense cua.
En el regne
de la sort,
mai hi ha setge
per a tots,
ningú ha de rebre.
Les comandes
són així:
van comptades,
dia i nit,
per totes bandes.
Com declama
el reietó:
No tinc fama
ni perdó!,
però ha gana.
Quan aplega
el més de maig,
li comenta
el poc que faig,
és prou garrepa.
Les roselles
del corriol
són més belles
quan fa sol,
felices elles.
A la banda
de ponent,
hi ha qui passa
i no ho sent,
és prou bandarra.
I quan sigui
segador
que sofreixi
la calor,
és gran suplici.
Si demano
més diners,
ve el dimoni
a quedar bé
sense que es noti.
Com m'agradaria,
si l'amor volgués,
haver l'alegria
sense haver res més
que un xic de follia.
M'ha deixat el monstre
ben bocabadat,
soc massa mediocre
per trobar entrellat,
em tracta de pobre.
Mai demano
per anar
quan diu l'amo:
A treballar!,
prou que l'enganyo.
La sort ha de venir i set poemes més
01 Juliol, 2023 08:15
Publicat per jjroca,
Poemes
La sort ha de venir
En un curt recorregut
que han de retre els fantasmes,
parlen del rebre i ensurt,
de fer por a totes les cases.
Aquí, regna un pretendent
qui demana una poncella;
com que és tan maca i bella,
a poc a poc, es va fonent.
I nosaltres, els esclaus
d’aquesta vida profana,
ni sabem cardar la llana,
però hem cremat les mans.
Com la sort ha de venir;
l’espero per si em fa glatir.
Sento una veu estranya
En el regne del pagès,
tot plantant, després es perd.
A la casa del veí,
tenen palla a les golfes,
quaranta sacs de garrofes;
de patates, a no dir.
Quan el sol demana pas
i s’enfila a la muntanya,
sento una veu estranya
qui pregunta: Avui, què fas?
Em llevo del ample llit
per a rentar-me la cara,
l’aigua és ben fresca i encara
em proposa ser eixerit.
A casa, soc el valent
M’he casat per creure més
i llevar-me a l’albada,
la mossa fa bona cara,
ho ha de fer per interès.
Com que havia manta por
em farà tornar ben d’hora,
treballar veig que no em prova
i feinejo més bé poc.
A casa, soc el valent;
empaito els ratolins
i penso, sobtadament,
que aniré amb els amics.
Ells saben com és la dona
qui crida però no gosa.
Diu que fa bondat
Mariona, dels meus amors,
em crida més del que plora;
diu que, avui, es troba sola
i li he comprat cent flors.
Li proposo de casar,
un capvespre, a l’ermita,
però no li va la crida;
de moment, ho hem d’ajornar.
Ha vingut un cavaller
qui vivia a la ciutat
i controlava els de dalts.
Penso que és un mal sidral
perquè diu que fa bondat
i, no fent res, s’entreté.
En tornar al meu si
Carregat de somnis,
vaig per la drecera,
la mossa m’espera,
demana que torni.
Vaig anar a ciutat
a cercar fortuna,
dormí amb la lluna
en un descampat.
Carregat de somni,
segueixo el camí
dels nous venturers.
Veurem si després,
en tornar al meu si,
m’escanya el dimoni.
El menjar és a diari
Em pregunta el caragol
si, demà, farà bon sol.
Com que la gana li pot,
he demanat el grimpar,
ha vist la fulla on hi ha
un dinar guarnit del tot.
Un malson el perseguia
en aplegar al dematí,
per no haver ni carn ni peix,
el seu cos és amb perill.
La senyora com la trau
la cassola de l’armari;
el menjar és a diari,
ja no resta un xic de pau.
Prendre part al segar
Fill d’un pare segador
com la sega no em convida,
voldria passar la vida
dessota d’un altre sol.
Quan l’albada ha arribat
i la falç ja és a punt
em desperto d’aquell ensurt
de somnis entremaliats.
En un tassó de la llet
que la cabra ens ha donat
anem mullant un crostó.
Després, haurem l’ocasió
de prendre part al segar
fins que el sol sigui discret.
No és temps de festejar
A la muntanya, el vent
va pregonant el combat,
manta branques han trencat
quan el fruit era prou verd.
L’àvia ha encès el foc
i demana la cassola,
la neta calla i escolta
un xiulet empipador.
Aquesta tarda, a la font,
no trobarà les amigues
perquè el vent les fa aterrar.
No és temps de festejar
ni de mirar a les formigues
qui preguen un temps millor.
Epigrames (CXXVI)
01 Juliol, 2023 07:57
Publicat per jjroca,
Epigrames
No vull penes
per fugir,
quan demanen,
soc allí.
A la casa
del mai més,
quatre homes
ni en són tres.
Com havia
tanta son
hi dormia
per a dos.
La barca no rema
en entrar en el port,
diu que està ofesa,
ningú sap el com.
Qui domina
l'ampla nit
quan camina
per sota el llit?
Em plau saber,
estimada amiga,
que, si el sol no crida,
ha arribat l'hivern.
Amb seixanta
manadors,
qui no canta
quan hi són tots?
He de demanar
el jou del camí,
mentre ve l'oblit,
l'he espero amagat.
Les camises
de mil flors
són més vives
quan hi ha sol.
Per a prendre
o demanar,
cal entendre
com pensar.
Vingui el vent
sense parany,
l'esperem
i farà tard.
La jove cantava
collint albercocs
després ni plorava
quan li prenien tots.
Sense ganes
de lluitar,
menjo panses
quan n'hi ha.
Com la pluja
he demanat
per la fruita
i el sembrat.
Com havia
poca sort,
com voldria
ésser mort.
Si no escolto
d'on ve el vent,
m'esvaloto
i no ho sent.
Hauries de saber
que, quan la nit aplega,
de vegades, ensopega
amb les ganes de voler.
He estat així:
fugint de la pensa,
notant com em deixa
i plorant per mi.
Sense llana
i sense pèl,
es prepara
per al fred.
A les festes
dels dijous,
porten vaques
i fem bous.
Com demano
per a mi:
menjar prou
i beure vi.
A la casa
de l'Andreu,
qui no mana
tampoc creu.
Mai demano
per a mi:
treballar
o anar a dormir.
Quan arribi
a cent vint anys
que no em donin:
feina i guanys.
Tot parlant
amb el mussol,
hem callat
en sortir el sol.
La més dolça
de les flors
només plora
quan es mou.
Si m'estimes
per la nit,
no m'oblidis
al matí.