Pensaments educatius (I)
31 Gener, 2019 19:09
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
La lliçó és fàcil, es deixa enganyar.
Aprenien tant que dubto sabessin res.
Arribarem a tenir tres ordinadors sense cap nen.
El mestre és bo, però no vol entrar a l’olla.
La classe va ser un èxit, van sortir de seguida.
Estudien anatomia, van per la cabeça d’all.
Cap resposta era adequada, però se’n van sortir.
He conegut prou alumnes per saber que anava errat.
Tinc ganes de ser a classe, vaig per la nit.
Tinc la solució, ara, cercaré el problema.
He trobat tres alumnes dolents, els altres no els he buscat.
Aprenen bé, saben copiar sense despertar-me.
He posat les notes, ara, les canviaré de lloc.
Saben més que jo, saben quan no hi sóc.
No podem anar bé, tinc la taula enfront de la seva.
He aconseguit posar-los en una classe i només n’he trencat dos.
He trobat el llibre perdut, estava tremolant.
He d’anar a l’escola, que poc canvia el món.
Fem matemàtiques, de moment, els nombres són naturals.
Estudien mètrica, calculen quant falta per sortir.
Saben tant que ni goso preguntar-los.
Puc assegurar que Jesús no és un esternut.
Suposo que es troben bé, de fet, se’n burlen sovint.
Estic pensant, espero que no sigui contagiós.
Ha aprovat sense estudiar, es nota que el seu pare és l’ alcalde.
Aprenen molt, saben distingir l’olla dels cigrons.
El curs va bé, he tret els ràpids i les avingudes.
La classe començarà en dos minuts, es prega deixar d’esmolar les ungles.
He encès l’ordinador, no cal dir que s’ha cremat.
L’examen va anar bé, no penso corregir-lo.
La mare té un fill savi, no ho sabia.
He escrit una paraula de tres lletres, esperaré que passin noranta dies.
Un tres i un quatre donen una mitjana de set.
De moment, xisclen bé.
Hauré d’examinar a tota la família.
Es prega respondre després.
Tinc un dubte, qui ofereix més?
La lliçó ha acabat, cal recollir les sobres.
El mestre ha entrat a classe, han fet falta dos subalterns.
Els reis francs no regnaven sense cobrar.
Han dibuixat un triangle, els ha sobrat un costat.
Anem a començar la classe: Era una vegada...
Han aprés dues lletres en un mes, hauré de negociar el deute.
Hem parlat d’economia, uns vint-i-cinc segons.
Vivim en un país petit, no podem ni tenir idees.
La classe anirà definint-se en crítica destructiva.
En connectar internet, desperten les sangoneres.
Mireu: Una ema i una a poden ser un peu.
Ara sortirem de la fosca per entrar en la ignorància.
Estava fent de mestre quan aparegué un alumne.
No us puc ensenyar res més, tinc fred.
El millor del saber és quan la paciència et posseeix.
Hem d’aprendre a conviure amb déus petits.
Tinc més reformes educatives que anys d’experiència.
Una escola ha de ser una guarderia instruïda.
Partirem de la premissa que un home és un ruc intel·lectual.
No tinc alumnes, tinc mestres inacabats.
Avui no volen aprendre, els deixaré somiar.
L’escola és l’últim país on es voldrien perdre.
Estic tip, no puc assaborir cap concepte més.
Quasi estaven convençuts que un triangle no era un cercle.
Dubto que la porta d’entrar sigui la mateixa que la de sortir.
Li estava preguntant al llapis perquè escriu tonteries.
El vent els portarà la saviesa, procureu que estiguin asseguts.
En un bosc de paraules, alguna ha de semblar entenedora.
Agafats a un llibre, és difícil fer-los volar.
Hem començat el curs, estem estudiant els ponts.
El mestre volia aprendre, algú ho havia de fer.
Eren alumnes bons, molestaven però menys.
Estava donant la lliçó, no podia treure’m el casc.
Estic fent un curs accelerat d’aprovats a l’engròs.
Vaig trobar la raó, la portava la seva mare.
Estic impacient, fa una setmana que no hi ha reforma.
Els alumnes no creuen, però ploren tan bé.
Estaven fent un exercici, ningú sabia quin.
Els nens no són monstres, no estan classificats.
En entrar a l’aula, mai sé com en sortiré.
Déu creà les escoles abans de descansar.
El curs s’acabava, s’endevinava la mar.
Doneu-me guix, m’he de defensar.
He tingut un dia dolent, hi eren tots.
Volen resultats, posarem sis a un.
Han fet una nova llei, l’han reformat abans d’estrenar.
Tinc alumnes bons, sobretot els de llimona.
Anava a aprovar-ne un i m’ha agafat singlot.
He fet un examen, l’he amagat de seguida.
Estic aprenent força, estic guanyant múscul.
La mare em coneix, hauré d’aprovar.
Tenen un bon rendiment acadèmic, un vuit per cent.
Ha arribat la primavera, no sé on la faré seure.
Ha portat una pissarra digital, fa hores que busco el guix.
Han resol un problema que no tenien.
Abans d’entrar, els nombres eren enters.
He programat la lliçó, li he posat força pomada.
Jesús és el mestre, què deu fer clavat a la creu?
Han agafat el llapis, no sé com s’acabarà?
Han obert el llibre, crec que no ha pres mal ningú.
Recolliu, podeu fer-ho sense xarxa.
Jesús caminava pel damunt de l’aigua, s’amagava dels nens.
Els nens no creuen al mestre, van per altres camins.
He donat una lliçó, no l’he pogut vendre.
Avui hi ha classe, es noten els diners.
Els nens fan vacances, no empipen el mestre.
El nen és molt intel·ligent, té un quocient i un residu.
Els volia ensenyar, no he pogut ni treure’m el barret.
Tinc els resultats de l’examen, l’he portat a urgències.
Una classe és navegar, amb vaixell, pel mar dels dubtes.
Sense lluita, aprendre és gairebé extraordinari.
La lliçó anava entre silencis i badalls.
En entrar a classe, és millor amagar un xic d’esperança.
Ells són prou crítics per saber el que haurien d’aconseguir.
No cal mestres bons, igual els voldran cremar.
Negociant la feina, el mestre acabarà perdent.
Ningú sap on és, la veritat sempre surt volant.
Pensaments divins (I)
31 Gener, 2019 10:05
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Davant la caiguda de vendes s’imposarà la gola.
Es demana llop per empaitar el Corder de Déu.
Per quaresma, les tavernes només obriran els dilluns.
Els Reis Mags han signat la pau amb el pare Noel.
He venut l’ànima tres cops, però encara no he cobrat res.
No he pogut entrar al cel, acaben de pintar la porta.
Es prega als àngels portar identificats els fidels.
Déu acaba d’abolir la guerra Santa.
Déu farà una reducció ministerial.
Satanàs evita negociar amb els jueus.
Satanàs necessita espia que no porti cua.
Satanàs té por d’una reducció del vici.
Déu sol anar a estiuejar a la residència de Satanàs.
Satanàs acceptarà la vida eterna si millora el contracte.
Si heu de fer miracles, eviteu els testimonis.
Déu no vol més sants, es quedarà sense glòria.
Satanàs descarta l’energia solar.
Jesús voldria canviar per cervesa i xips.
Déu es troba sol, no crec que ho pugui solucionar.
Voldria ser intel·ligent, però Satanàs no pot fer miracles.
Al cel, l’aire és sense condicions.
Satanàs té problemes amb els ciris per dir missa.
A l’infern, tanquen els dilluns.
Fa anys que intento repintar la caldera.
Déu ens estima, té problemes de timidesa.
Satanàs, el dimoni que m’has donat no sap beure!
Jesús farà un “master” per aclarir les paràboles.
Satanàs vol millorar el sistema de ventilació.
Els àngels han de cantar bé, no es mouen del conservatori.
La Verge no vol punt de creu.
El cel estava tranquil, tots eren al futbol.
El cert és que Déu fa vots de silenci.
Satanàs provarà banyes de disseny.
Els àngels proposen un blau una mica més intens.
Jesús no acceptarà moneda per tornar.
A l’infern, han obert la bústia del pecador.
Satanàs m’està temptant des de les sis.
A l’estiu, s’imposarà la missa nocturna en tot el cel.
Tres àngels dissidents han passat a cantar “rap”.
Déu estudia: Creació i disseny.
Satanàs cerca ànimes ecològiques.
Amb trenta pecats mortals, regalen una cua.
Un home va morir sense pecar, li han fet un encefalograma.
Cerco apartament celestial pintat de vermell.
Em donaven vida eterna i he preferit una mort digna.
He arribat al cel i he demanat el llibre de reclamacions.
He conegut dos justos, no donaven més.
Compro tres pecats venials per completar l’àlbum.
Satanàs és amic, però prefereixo que no ens vegin junts.
Déu era a la glorieta, és tan bufona.
Déu està cansat, es va triar el diumenge.
Satanàs no pot anar al cel, canta massa malament.
He fet cinc pecats, puc repetir-ne?
Déu no m’estima, mai surto al “ranquing”.
Judes acceptaria treball a preu fet.
No he pogut entrar la núvia a l’infern, és una santa.
A l’infern, sempre donen carn massa feta.
No hi ha política celestial, no troben candidats.
Déu està preocupat: Darrerament, no el critiquen tant.
Tres homes volien ser déu, en faltaven set.
Al cel, no accepten models de talles petites.
Canvio dimoni perfeccionista per no poder atendre.
El millor del cel és que mai trobes l’Amo.
Hi ha problemes de protocol, Jesús només era mestre.
La Verge està provant d’introduir la corbata.
Sant Miquel estudia escacs per si torna la guerra.
No em puc salvar, tinc vertigen.
Tinc cinc pecats repetits, on els puc canviar?
Jesús ha demanat calefacció en totes les esglésies.
Satanàs no porta cotxe, no li queden punts.
Satanàs accepta el “bany Maria”, hi ha crisi.
Satanàs us disculpo, però deixeu d’enforcar-me.
Judes ha descartat jugar al penjat.
Jesús ha de demanar permís per predicar en el temple.
Déu no vol reparar amb el temps.
Satanàs es disfressà de capellà i guanyà el concurs.
Déu s’ha vist obligat a crear un concurs de poesia.
Tres apòstols demanen fer un partit de dretes.
Déu està negociant per sortir a les revistes del cor.
Déu ho sap, el cervell humà no ha traspassat l’adolescència.
Déu parla, però oblida canviar la freqüència.
L’home és intel·ligent, però Déu posa els llibres en el fons.
L’home entendrà Déu quan aprengui on escriu.
Satanàs vol guanyar, però no tots volen jugar.
Seria dimoni, però em molesta el disseny de la cua.
Aquest any, a l’infern, es portarà un vermell més rosat.
Satanàs crea “aliens”, de moment, li surten sense cap.
Infern tancat per obres, pas restringit a paletes i peons.
Moisès proposa canviar “manà” per entrepans de formatge.
Satanàs regalarà ganivet per pelar patates cada cinc pecats mortals.
Només deixaran entrar a l’infern si portes els dos padrins.
Satanàs està que peta, li han colat una jove de setanta anys.
Tardaré en entrar al cel, ha arribat un autocar de jubilats.
Senyor Satanàs: Li prego posi la sal prop la caldera!
L’infern no ha d’estar massa lluny dels banys turcs.
Déu està estudiant reduir un deu per cent l’energia solar.
Déu ha de viure a la vora del Passeig de Gràcia.
Jesús ha demanant un percentatge de la loteria de Nadal.
Mai vi sense alcohol, on posaríem l’esperit.
Déu està pendent dels resultats d’un test d’intel·ligència.
Déu vol millorar la intel·ligència, haurà de prescindir de l’home.
L’home ve del simi i el seu pare no era el més llest de la colla.
Satanàs, procura no fer servir ciris robats.
Sant Pere ha demanat dutxes per als que arriben a peu.
Déu ha deixat el cel, no l’ha pogut llogar.
Satanàs ha cessat el ministre del medi.
Judes està penedit, ha donat les trenta monedes a una O.N.G.
Tres àngels canvien espasa de foc per una de làser.
Els àngels seguiran tenint ales, malgrat el preu de les plomes.
Jesús ja ha portat el “curriculum” a tres multinacionals.
Maria diu: Si Jesús torna, aprofitaré per endreçar l’habitació!
Jesús és un bon partit: És fadrí i fa miracles!
El diluvi va ser fer dissabte al cel.
Jesús posarà denominació d’origen al seu vi.
Satanàs odia el vi, el fa pensar.
Déu no creu en els miracles. Només és “marqueting”, afirma.
Sereu sant quan sortireu al Butlletí Oficial del cel.
Epitafis (I)
31 Gener, 2019 09:39
Publicat per jjroca,
Epitafis
Porto dies sense fer-me les ungles.
Ocupo poc espai vital.
Penso que he perdut visió.
Encara no he decidit que posar-me.
Busco núvia que tingui cotxe.
No aconsegueixo fer-me el llit.
Quin és el número de la grossa?
Tinc bona excusa per no sortir.
He acabat el llistat dels enemics.
He guanyat el judici!
Ara resulta que tinc incontinència.
Si us plau, deixeu la porta lliure.
Acabo d’encertar la travessa.
Prou de cervesa sense alcohol.
Canvio tres ossos grans per un ull petit.
Ni penso en provar-me el febre.
Necessito taüt amb videojocs.
Encara conservo les claus del cotxe.
Necessito xampú contra la caspa.
He aconseguit una núvia magra.
He decidit canviar d’imatge.
No aconsegueixo desnonar la sogra.
Ella no sap que l’enganyo.
Li he dit a la dona que era al cafè.
Les darreres voluntats les té l’home del frac.
Treballem per millorar la qualitat.
Necessito quilos de vitamines.
He promès que faré bondat.
A poc a poc, si us plau!
M’he enamorat d’un polsim de pols.
Llogueu-me, menjo poc.
Els dijous vaig al mercat.
No entreu sense mirar.
Salvem els arbres, prou taüts!
Només estic hivernant.
Ara, penso sense cap.
Tinc un present decebedor.
Fins aquí, arriba la crisi de treball.
Disculpi senyor, quin dia fa?
M’he convertit en un perfecte pacient.
Tinc prou temps per canviar d’idea.
Excuseu-me, estan passant el llistat.
Alguns encara estan de cos present.
No cal que em féssiu més misses.
Presento símptomes d’abstinència.
He hagut de suprimir el rebost.
De fet, el dia de difunts dura tot l’any.
Estic content, he perdut la meitat dels parents.
No sóc esquerp, és que sóc mut.
A partir d’ara, només dictaré.
Ofereixo cos amb males condicions.
Em poso les orelles i surto.
Ha arribat un veí, sembla mut.
Oblideu els plans de prevenció.
Ahir ens van posar pla d’evacuació.
M’hauria de posar a fer feina.
Tancat per vacances del personal.
Si has de dir, millor ho escrius.
He acabat el síndrome d’abstinència.
Necessito una dieta sense sucre.
Noto que vaig perdent la memòria.
Algú em pot donar corda al rellotge.
Zona tractada amb fungicides.
Ara, resulta que no m’havia d’operar.
Li asseguro que tinc hipotensió.
Només estic experimentant.
No vull més ciris al pastís.
Aquestes flors les tenia el veí de la dreta.
Aniria al cel, però fa fred.
Encara tinc pessigolles.
Si us plau, amb mim.
He aconseguit treure’m deu anys.
Necessito llet enriquida amb calci.
Digueu-li al metge que el trobo a faltar.
Engega el cotxe que surto corrents!
Encara no m’han donat l’alta.
Fa dies que no acluco els ulls.
Necessito vi i una esponja.
Estan a punt de retirar-me el carnet de conduir.
Us dono permís per posar-me: Absent!
Ho provo, però em fallen les cames.
Us estem preparant la benvinguda!
Sembla mentida, però curen el neguit.
El del nínxol de sota té G.P.S.
Prompte, prompte: Començarem el dia de difunts!
Precisament, ara, no fem festes de carnaval.
Si us plau, no trepitgeu els fantasmes!
Ni proveu de fumar.
Em manifesto indiferent.
Podeu quedar-vos a passar la nit!
Ho sento, no tinc cafè!
Necessito minyona per enllestir nínxol.
No hi sóc, de fet, ni he estat!
He deixat la vida, m’amoïnava.
Viure era molt pitjor.
He anat al cel, deixeu el vostre missatge en sentir el senyal!
Sortiria, però em fa vergonya.
El metge diu que puc menjar de tot.
He mort sense el permís del meu cap.
De fet, m’estic reciclant!
Algú em pot cridar a les sis!
Segueixo tenint el son pesat.
He deixat la clau sota el coixí.
Em moro, és broma!
Ho sento, estic molt enfeinat.
Si porteu flors, entreu-les!
No patiu, ja ens veurem!
Crec que hauria d’anar a l’oftalmòleg.
No patiu, ja us portaran!
Estic al darrere de la cortina.
He trobat la porta del temps.
Estic al dia en models de taüts.
Déu vol que torni, pobrissó!
Llogo tres dents en bon estat.
He sortit a fer un mos.
Epigrames (III)
27 Gener, 2019 06:35
Publicat per jjroca,
Epigrames
Dalt de la muntanya,
el fresc és més dolç,
l'herba més galana,
l'estel més a prop.
Com que no treballo
ni tinc els diners,
els dies els passo
i les nits també.
Mataré l'hivern
vora de la llar
i deixaré el fred
per si vol marxar.
He posat els anys
dintre del cove
per si, algun jove,
en vol uns quants.
Tinc per bona llei:
fugir de la feina,
esmolar bé l'eina
per trobar remei.
No he de morir
a mitja albada,
tal matinada
no és per a mi.
Sent cavaller,
sense cavall,
vull, per plaer,
seure i menjar.
A la verema,
veuré el raïm
i aquella jove
qui em fa glatir.
Pagesot com sóc
vull anar a l'era,
allí, m'espera:
la pols i el sol.
A la casa pobra,
no hi ha averanys,
ni massa roba
ni força guanys.
M'ha dit que la festegi
tots els dijous,
que li conti mentides
a poc a poc.
Mare, quan sigui gran,
valent del tot,
vull anar a la ciutat
per veure el sol.
Penso tant,
tant em capfico,
que tot m'obligo
a perdre el cap.
Quan la font rajava
tot era ben verd,
un cop assecada
comença el desert.
Maria, com vull morir-me
un dia gris, sense sol,
si és hivern, no vull condol,
si és estiu, no vull queviures.
M'ha dit el senyor batlle:
Avui no has de pagar!,
ho sap, li vaig deixar
la hisenda i l'equipatge.
Mai el sol em trobava
jagut al llit,
mai la feina em deixava
prendre el coixí.
A casa la senyora
no hi ha repòs,
ni criada qui plora
ni un mal espòs.
Una noia no espera
vora la font,
aquesta primavera
no hi ha ni flors.
M'he llevat de matí
amb gran pecat,
no cal dir que he somiat:
Era molt ric!
No és maca com daina
ni rica en perfum,
però tant m'agrada,
tant em ve de gust.
A la barca vella
no li agrada el port,
però allí ho té tot:
calma, llit i cleda.
Una dona jove
diu que m'estima
ni tan sols rondina,
em tracta de pobre.
Amb quatre lletres
i un xic de paper,
volo sense ales,
somio sense més.
Vull, per a casar-me:
missa i anell,
arribar d'hora,
trobar que hi és.
Porto les sabates
lligades al coll,
he trobat mil dolls,
no puc embrutar-les.
Tinc desavinences
amb el meu company,
el ruc no té presses,
per a mi, es fa tard.
He de fer mil tombs
abans d'arribar,
el treball és bo,
però no ho tinc clar.
He deixat la fortuna
a casa seva,
no vull primavera
ni blanca ni bruna.
El vent mestral
mai troba casa,
arriba i passa
com un sidral.
Assegut al carro
el camp és pla,
com vaig i passo
ni vull baixar.
A la missa amonesta
el bon mossèn,
no vol riures ni festa,
ningú el sent.
La mare demana
que assegui el cap,
he provat a l'albada
i m'he passat.
I Déu es pregunta,
una mica ofès:
Amb dos Papes vius,
amb qui parlaré?
Mireu si m'agrada
fer un bon xarrup
que la bóta declama:
Un hivern eixut!
Com parla i es queixa
el bon Sant Miquel:
Satanàs ni lluita,
s'ha tornat fidel!
A la vinya jove
ni deixo raïm,
mentre que a la vella
només veig gotims.
Pensant en treballar,
m'he llevat d'hora,
en acabar d'esmorzar,
la mandra és tota.
La mare ho demana,
una feina he de cercar,
amb una hora per setmana,
Suposo que prou n'hi haurà.
Home, sense bona traça,
estudia filosofia,
el parlar enmig la plaça,
dóna força i convida.
Amb quatre ciris
i una tauleta,
viurà l'asceta
sense cilicis.
I Déu posà
cel i habitatge,
vingué el diable
i s'enfadà.
La vida em conta,
la meitat de nits,
que el mestre i l'escola
són per a glatir.
El dimoni posà
cove amb diners,
Déu el castigà,
mai seria ple.
Les noies maques
són un neguit,
com s'engalanen,
volen marit.
Pare, Creador,
feu-me prou lleig,
hauré, en escreix:
temps i ocasió.
Una jove gemega
enmig del llit,
mala nit encisera,
com l'ha traït.
Han vingut les bruixes
a fer turment,
singloten, xisclen,
ningú les sent.
Mare, per a triomfar,
em cal mentir?
- No has de dubtar:
El no és sí!
El mixino diu:
Acosta't un poc!,
m'allunyo i li dic:
Prefereixo el foc!
Tenia saviesa
en trobar un desert
on el neci perd
voltat de tenebra.
Pensaments festius (III)
27 Gener, 2019 06:31
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
El consol de la pobresa és la misèria.
El cervell no pot emmagatzemar tot el que els ulls li porten.
El dolor és la unió entre el cos i la vida.
El consol del pobre és atipar-se de riure.
El cop d'ull és el mut dels cops.
El dolor és un bé que tots voldríem compartir.
El cor és el diapasó que fa moure tota l'orquestra.
El cos m'empeny per les foscúries de la vida.
El Creador confiava innocentment amb la seva obra.
El dolor és el cordó umbilical humà.
El criat sap qui mana, l' amo s' ho pensa.
El dolor és un monstre deformador.
El diner és menja que no atipa.
El crit és el guardià de la frontera.
El curandero vol trobar els buits que ha oblidat el metge.
El dolor és l' agutzil que senyala on s' acaba el meu poble.
El defecte de l' amor és fer servir els ulls.
El delicat d'un pobre és que no sap el seu preu.
El demà no cap en aquest món.
El dolor és el bon company que no ens deixa quasi mai.
El diari és l'acte de constricció dels rics.
El diari vol emportar-se el neguit del dia darrer.
El diccionari és el sac on trobem les paraules perdudes.
El dimoni no és més intel·ligent, però pensa molt.
El diner és el segon fill de Déu a la terra.
El dolor em dóna cos i no em deixa volar.
El fred i la terra són amants antics.
El gos sembla entristit en veure'ns.
El dubte és un angle de tres-cents seixanta graus.
El fadrí és un corredor d'obstacles sense entrebancs.
El ferum dels diners molesta però menys.
El millor de festejar és que després te'n vas.
El fet de seure és tornar a tenir més cames.
El llapis omple de dol el full.
El millor de l' amor és l'omissió de les paraules.
El gos parla a glops, suposadament, intel·ligents.
El fet de viure demostra que fem quelcom malament.
El millor de l'enemic és que mai et dóna la bona raó.
El fil de la vida és trenca perquè no parem de gronxar - nos.
El meu cos somriu quan l' ànima plora.
El millor de la nit és que s'emporta el dia.
El foc, que odia l'aigua, sempre l'expulsa cap al cel.
El fred és la sensació més universal i solitària.
El fum és una mena de núvol lleig i escalfat.
El millor de la vida és que segueix el seu pas.
El gelós és un amant impresentable.
El gos intel·ligent treu l'home a passejar.
El millor de la vida són els espais tous.
El gran desig de l'avar és deixar la terra sense estrelles.
El licor ve de la solitud i torna cap a ella.
El millor de morir-se és estalviar-se la vetlla.
El llapis és un bolígraf de tinta seca.
El llibre és el lloc on s'enganxen més fulles brutes.
El millor de parlar és deixar de fer-ho.
El llit pot ser el pou d'on, un, no voldria sortir mai.
El llum és una ràbia, degudament, empresonada.
El millor de ser pobre és la manca de compromisos.
El manoll de les claus demostra quan insegur em sento.
El mar es creu que la platja és una llepolia.
El millor del dimoni és que mai et voldrà salvar.
El més gran dels absurds és veure passar els anys.
El millor del diumenge és que sap com comença la setmana.
El més nou de cada jornada és el diari no escrit.
El metge intenta posar tots els animalons al seu lloc.
El meu cos està tot marcat pels números.
El millor del ric sol ser la seva dona jove.
El meu déu no serveix per comprar i vendre.
El millor dels diners és veure quan savi i estimat em faig
El meu esperit s'atipa de veure'm.
El millor que pot passar és que no us conegui mai.
El meu preu és a la borsa de valors.
El mirall ens va estalviar dur l' estany a casa.
El missatge de cada dia pocs el coneixen.
El meu problema és saber ocupar el meu lloc.
El mirall és el pitjor invent dels déus.
El meu rei viu amb mi en el seu palau.
El mirall és un vidre dolent que no ens deixa sortir afora.
El meu somni és seguir somiant.
El mirall li recorda a l'home que envelleixen tots dos.
El meu tresor no necessita claus.
El mexicà sempre té les faldilles al cap.
El millor de cada dia passa quan no hi som.
El mirall em vol fer creure que el de davant sóc jo.
El missatge d'un pastor s' assembla molt a una pedra.
El pitjor de ser estimat són les punxades.
El mocador és el bagul de les misèries humanes.
El món del somni és el món on no em deixen entrar.
El pitjor de ser rellotge és que et passa el temps per sobre.
El pany espera la clau per a posar-se a ballar.
El món és com una persona, però amb menys espais agradables.
El pitjor de tenir molt és que oblides els seus noms.
El problema del treballador és el temps d'esbarjo.
El naixement és l'expulsió del paradís etern.
El pitjor del ric és el pes del seu estat.
El problema humà és l'incontrolada regressió.
El nas és la línia que separa el terra del cel.
El pobre és un rebost on deixar el menjar.
El negre veu, en el blanc, un ser malaltís.
El neguit és un enrenou exagerat.
El nostre desert pot durar més de quaranta anys.
El núvol vol viatjar, però plora en emplenar-se d'aigua.
El pa és bo perquè de petit l' apallissen i no es queixa.
El pobre estima l' ombra perquè és quelcom seu.
Entre tants paranys i set poemes més
27 Gener, 2019 06:22
Publicat per jjroca,
Poemes
Entre tants paranys
Entre tants paranys
i lluny de l’escola,
com passen els anys
fent la xerinola.
Llevar-se al matí
abans de les vuit
i saber com si
hauré el que vull.
No demano més
que fortuna llarga
i bon averany.
Em plaurà aquest any
si la vida enganya
aquest cos corprès.
A la sínia, plora el ruc
A la sínia, plora el ruc
mentre l’aigua s’esvalota,
va pujant, a poc a poc,
i, quan surt, tot ho sadolla.
Com se’n riuen els enciams,
una ceba obre la boca,
una festa s’endevina,
el pagès gairebé vola.
A la sínia, plora el ruc,
com s’espanta sense mida,
vaig passejant per l’ensurt
tot sentint l’aigua com crida.
A la sínia, plora el ruc,
escoltar-ho duu regust.
Que em porti el vent
Que em porti el vent
de nou a la infantesa,
com vull ésser amatent,
per viure en la tebiesa.
No vull palaus
on regni la fortuna,
no vull cataus
ni joia inoportuna.
Que em porti el vent,
sense ràbia ni fressa,
a mon volgut paradís.
I, si fóra precís,
que deixi la neciesa
dormint a cel obert.
Aquest petit desig
On raurà el seny
perdut de l’olivera
quan no hi ha més
que vius guarnits amb pensa?
Com l’home va
darrere la follia
i el seu anar
ni cerca companyia.
La gran ciutat
com menja deslliurada
d’aquest petit desig.
No he de sentir
la veu enamorada
qui oblida eixe combat.
El vell fumeral
Tardes hivernals d’un futur incert
amb un sol proper, vingut a maldestre,
no em portéssiu, ara, rancúnies de mestre
anant a l’escola per trobar l’encert.
Els nens tafaners acomiaden l’any
pensant en històries i llargues vacances,
les dones no solen anar per les places
per buscar aixopluc i trobar l’engany.
Tot d’una, m’atura el petit teuladí
dessota un fanal qui espera el llum,
ser malaguanyat és haver el costum
de cercar, a les ombres, penses d’un botxí.
M’agrada el capvespre quan s’enfila dalt
per veure com parla el vell fumeral.
Assegut, faig la becaina
Assegut, vora la taula,
amb un llapis a la mà,
sento fressa fins a l’alba
mentre el somni es desfà.
L’estimaria, al capvespre,
quan eixia a comprar,
aprenent per no ser mestre,
fredolic per ésser humà.
Aquella fada encisera
com trascola pel carrer
avançant com una daina.
Assegut, faig la becaina,
però em sento matusser
per bastir una nova empresa.
El perd, el neguit.
He viatjat, avui,
per estrets carrers,
sense calabruix,
amb ben poca fe.
En els alturons,
la neu com renilla,
demana una filla
de poques raons.
El monstre adormit
somia amb més menja
i lluna en el cove.
És talment mediocre,
espera revenja,
el perd, el neguit.
Un seient en banc de fusta
A resultes de no ser,
escolto les hores baixes,
com em trobo matusser
per anar entre grimpaires.
Un seient en banc de fusta,
una boca entre embolics,
un núvol qui vol la tusta
per trobar-me ensopit.
Som nosaltres, pobrissons,
qui lluitem, entre temences,
per trobar-se en el gran clos.
Si el dimoni se n’adona
com posarà, en aquest solc,
les tebieses al darrere.
Poemes curts (III)
19 Gener, 2019 18:43
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Gener traspassava
tot el corriolet,
amarat de fred,
demanava estada
en un mas proper.
Somiaré, havent pagat
les menjades de l'hivern,
el recollir tot el verd,
el gaudir sense guanyar,
és el viure qui em malmet.
Cansat d'anar pel món,
pastor sense ramat,
del regne, ha claudicat,
ningú li diu per on
la casa ha de trobar.
En una mar de dubtes,
una nit d'estels,
moria d'anhels,
fugia als abruptes
cercant els castells.
La dolça cançó
donant tombs moria,
ella no ho sabia,
només la remor,
son li produïa.
Cansat de ser ruc,
aprenent de res,
cerco l'aixopluc
a casa el pagès,
és prou saberut.
Porto closos els llavis
cercant mil petons,
encerclat de savis,
esclau dels amors,
enmig de calvaris.
La lluna enfadada
demana per mi,
diu que ha fet comanda,
diu que no l'ha vist,
mai sap qui l'enganya.
En el bes primer,
he copsat el somni,
parla d'un oprobi
curt i matusser,
aprenent de nuvi.
Porten els teus ulls
la passió primera,
és la primavera
menant, a curull,
deliri i dolcesa.
Quan la rosa sola
aprengui a parlar
li diré que hi ha
flaire qui enamora,
pas que s'ho creurà.
A l'hivern, em casaria
si trobés abric i llar,
a l'estiu, m'amagaria,
no vull pas el treballar,
dóna: ànsies i fatiga.
Paraules del vent
sonen prou llunyanes,
porten estrebades,
passen tot dient
que apleguen cansades.
Si sabessis com
estimar voldria,
tot esdevindria
retaules de dolç,
somnis i follia.
No porto el somrís
d'un país llunyà,
el meu és humà,
tou i fonedís,
esquerp i taujà.
Us diria encara,
reina del meu cor,
que, en passar l'amor,
m'agafa desgana
i menjo per dos.
A la dolça ombra,
dessota de l'om,
veig un món pregon
qui avui m'alliçona,
em porta al record.
Massa son tenia
en fer mon treball,
agafar el cavall,
portar-lo a la vida
del tot carregat.
Una mossa jove
com n'està per mi,
li poso, en un cove,
el més dolç desig:
vestir-la de noble.
Per anar a la mar
ni barca trafego
ni la dèria enceto
per a ser el més gran,
només callo i prego.
Una rosa i un clavell,
al jardí estant,
fan vida de passerells,
tips de somiar
amb fantasmes de castell.
Una jove demana:
nuvi eixerit,
amb carona de ric,
sense amistança,
ben alt, ben prim.
Al portal de la lluna,
gran enrenou,
apleguen, una a una,
mil estrelles, amb dol,
cercant fortuna.
A la sínia, cantava:
aigua del fons,
el vell ruc escoltava
del tot confós,
no sabia on anava.
Maria somiava
amb flors de jardí,
amb un jove ric
que per ella estava,
somni ben bonic.
A la casa de ponent,
quan el sol se'n va
ni es tanquen les portes
ni es volta la clau,
tot un desconcert.
Tinc les presses, pobres,
de cercar menjar,
les ganes són totes,
no les puc deixar,
demano les tornes.
La música viatjava
sense els embalums,
fronteres passava
mancada d'ensurts,
al cel se n'anava.
No haig res més
que el goig de la follia,
ser bon pagès,
viure a la vila,
raure un cert temps.
Per escriure un xic,
he de preparar:
el llapis, l'enginy,
un paper prou blanc
i tot un desig.
La lluna em mira
en el cel estant,
em diu com m'estima
quan és a minvant,
després com gotima.
Per anar al cel,
porto un coixí,
un pot de mel
per al camí,
som a l'hivern.
M'he posat a festejar
amb la veïna,
el seu pare és bordegàs,
però m'estima,
com li faig cas.
Parlant amb la vaca
del gelat hivern,
m'ha dit que li agrada
el donar menys llet,
haurà poca gana.
El pensament
em porta on li escau,
ho fa suaument
dessota un cel blau,
vora d'un xiprer.
El rellotge diu que prou,
el sento xisclar a l'albada,
el llevar-me tant m'agrada
que dura fins a les nou.
A la sínia, tot voltant,
el ruc rondina,
hauré de cercar-li amiga
i posar-la al seu davant,
de segur que ni la mira.
En aquest galliner,
el gall cantava,
la gallina clama:
No ho vull ni saber!
Millora o calla?
El sol s'allunya
carena enllà
mentre la lluna
ni vol tornar
ni ens té cura.
Sóc a l'infern
dintre una caldera,
un tal Llucifer
diu que és casa seva,
almenys a l'hivern.
Una porta a l'infern i set poemes més
19 Gener, 2019 06:04
Publicat per jjroca,
Poemes
Una porta a l’infern
Una porta, a l’infern,
on posar les hores baixes,
la porta de color verd,
tota farcida de nafres.
Posarem el ca Cèrber
o un llop assedegat,
ben llustrós i disposat
a espantar els forasters.
Una porta per a entrar,
sense pressa ni peresa,
els més estimats veïns.
En aplegar a ser dins,
trobarem una mà estesa
per si ens volem confessar.
El temps no atura
Com demanaria,
en ser dintre el bosc,
que no es faci fosc,
que s’allargui el dia.
Parlar amb els bolets
pres d’una recança,
el bosc és ma casa,
no vull ser a l’hivern.
Però Cronos diu
que el temps no atura
i ha de seguir.
No ho voldria així
car no haig mesura
ni podré lluir.
Una vaca diu al bou
A la casa de la fosca,
hi ha enrenou,
una vaca diu al bou
que la pressa no ha estat bona.
El bou demana més verd,
la plana ampla i tranquil·la,
una herba amanida
per a veure el món qui es perd.
Com la vaca vol anar,
a un bosc replet de pins,
on somiar i respirar.
Mentre estan, al demanar,
passa el capvespre i els diu:
No hi ha res per a pensar?
En el vent de la infantesa
En el vent de la infantesa,
no hi ha força ni remei,
hi ha una porta sempre oberta
per deixar entrar la llei.
Els camins seran feixucs,
els desitjos ordinaris,
ve la pensa dels eixuts
i la rauxa del calvari.
Així anem, els pocs i els uns
llençant pedres a l’avern
per a saber on acaba.
És la nova temporada
d’esbrinar un món qui es perd
en paratges del tot bruns.
L’abellot
En el regne de les flors,
com frisaven les abelles,
com cercaven escalfor
sota un sol sense tenebres.
Com la reina demanava:
l’acompliment de la llei,
arribar, ben prompte a casa,
amb la joia del remei.
No hi hauria més enveja
ni solitud en el dubte
d’assolir un xic de pau.
L’abellot és un babau,
enfurismat, poc voluble
i amatent mentre quequeja.
Ésser tafaner
A la plana, pluja,
en els cims, la neu,
vaig cercant un déu,
vaig trobant la bruixa.
En els alturons,
hi ha herba i ovella,
em manca l’abella
recercant les flors.
Vindrà primavera,
em diu l’ametller,
a lluir altre cop.
Fugir de la por,
ésser tafaner,
oblidar qui mena.
És un entremaliat
Sabeu, el fred,
de sobte, m’empresona,
em fa sentir estrafet,
ben pobre, poca cosa.
Entra fins a la llar,
baixa pel fumeral
i crida el vent de dalt
per si vol aplegar.
Encetem un discurs,
amb ben poques paraules,
per seure d’amagat.
És un entremaliat,
bastit en hores maules
qui cerca aixopluc.
Quan l’hivern es perd
Hauria de dir,
si el desig em bressa,
que, vora el coixí,
no vull la finestra.
Car em sento estrany
quan crido la calma,
vull ser a la nissaga
de gaudir tot l’any.
Un cap d’albercoc,
la pensa lleugera
i menja de verd.
Quan l’hivern es perd,
com vull la tebiesa
i fugir del foc.
Epigrames (II)
15 Gener, 2019 08:36
Publicat per jjroca,
Epigrames
Dels quatre pecats,
tres en confesso,
l'altre el segresto
per si de cas.
Pare, en essència,
vull la confessió,
poca penitència,
força absolució.
La mare m'ha dit
que no tingui pressa,
el tenir fermesa
és tancar l'oblit.
Si el preat Sant Jordi
parla amb el drac,
el camí és tancat,
no hi haurà oprobi.
Vull el treballar
sense cap negoci
i morir quan mori,
tot sense pagar.
És el sol poruc
quan ve la tronada
ni lluita ni enganya,
ho té tot perdut.
Pare, el morir
és anar a l'infern,
allí, mai hi ha verd,
només carn i vi.
Després del vent,
ve la tempesta,
la pluja enceta
vida incipient.
Una bruixa contava
el passat estiu:
Darrere d'un viu,
trobaràs qui mana!
Posa flors
en el jardí,
puix l'amor
ho vol així.
Per si ve l'amor
i no el sents,
posa flors
en tot moment.
No camina
la dolçor,
necessita
un xic de por.
Em plau el vent
tebi, suau,
la dolça pau
i l'innocent.
Tanta pressa
per guanyar,
la feblesa
vol trencar.
Tenia ganes
de no guanyar,
massa setmanes
sense estimar.
Sent un pobre hereu,
de deessa fortuna,
demano la lluna
i rebo mil déus.
M'agradaria ser
arbre del bosc,
ho tinc ben fosc,
em falta fe.
A la bruixa demano
el seu somrís,
però diu l'amo
que no sóc ric.
La rosella cercava:
el gran amor,
el blat l'acompanyava
malalt del tot.
Déu, amb gran saviesa,
creà el desert,
allí, amagà la pressa
i l'enteniment.
Porta noves el vent,
sense aturar,
treballar de servent,
el fa viatjar.
Un país sense dubtes
és avorrit,
no hi ha fades ni bruixes
ni un mal amic.
Déu es preguntava
enmig del cel:
Hauré fet la feinada
per a no res?
Mare, l'estimo tant,
em meravella
que, passat un instant,
m'oblidi d'ella.
A la casa, tenia
el meu castell,
va venir la desídia
i ja no hi és.
De prou jove, volia
ser un home dolç,
va trair-me la vida,
vaig perdre el cor.
Com la dona em diu
que no l'estimo,
no li faig voraviu
ni l'acoquino.
El moliner agafa
tot el meu blat,
la farina ni és blanca
ni em torna el sac.
He de fer un miracle
abans d'un mes,
de tres, en faré quatre,
de fum, diners.
Per què el bon batlle
i el vell capellà
no volen un tracte
si els vull enganyar?
Aniré a l'infern
si ella m'ho demana,
si després declara:
L'amor ho va fer!
Per a ser bon rei
només us demano:
regne sense amo,
viure prop la llei.
Si el vent em parla
del tot rabent,
és que demana
el fugir corrent.
Tinc en una cambra:
mobles i records,
els mobles són palla,
els records són pols.
De l'hivern, m'agrada:
la pols del camí,
l'estufa engegada,
que estiguis per mi.
Una rosa sola
no perd el temps,
ni fa gaire nosa
ni xiscla si et veig.
Arribada primavera,
apleguen les orenetes,
neguitoses, prou inquietes,
tot cercant la casa seva.
Faré una casa
dessota el sol,
amb un flabiol
i una carbassa.
Una palla, al paller,
es lamentava:
Si ve el vent, me n'aniré
a la muntanya!
Si ve la mort,
de sobte, a trobar-me,
hauré d'adreçar-la
a un veí o a dos.
La bona Maria
diu que es vol casar,
de pressa, no n'hi ha
ni sé com es crida.
Els dilluns com em marejo,
els dimarts guanya la son,
els divendres recupero,
els dissabtes ja estic bo.
El pare m'ha dit:
Has de treballar!,
com em fa dubtar,
com em fa glatir.
Pare, vull ser sant
per a fer miracles,
vull tenir debades:
riures i menjar.
A la casa del ric,
no hi ha paor,
ni mal de cor
ni un bon amic.
Jesús em comenta
com ja res li escau
ni la creu ni el clau
ni el soroll de festa.
Dintre el caparró,
he posat la fe,
mai la trobaré
en aquest sarró.
La lluna, ben sola,
passeja pel cel,
avui, porta vel,
demà, una corona.
En el nin, hi havia
aquell riure franc,
aquell dolç semblant,
un doll d'alegria.
Per anar a festejar,
cal tenir pressa,
si la núvia es vol casar,
que corri ella.
Poemes curts (II)
15 Gener, 2019 08:13
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Cercaré, a la mar,
la barca del vent,
el gegant vivent,
el seu tarannà
qui lluita entre dents.
Una ombra cerca,
a la cova estant,
festa de cacera,
guerrers enfadats,
per gaudir de pressa.
Una nou pregona
dintre del tancat:
Estaré tan dolça
que em voldran menjar!,
és tan pobrissona.
Lluitaven els àngels
en el cel estant,
noies i marrecs
no volen anar
per trobar l'estrella
de dalt del terrat.
Entre gojos i plors,
passen els dies,
els dilluns, les amanides
i els dijous, quatre fesols,
unes festes sense mides.
Si em volguessis estimar,
posant el fil a l'agulla,
aniria a festejar
a la vora de la lluna
o una mica més enllà.
Porteu-me noves
del meu amor,
del meu senyor
ja les tinc totes,
van a l'engròs.
Quan vingui amor
vull ser dormint,
ganes en tinc,
però em fa por
no saber eixir.
Una rosella,
en un camp de blat,
vigila el sembrat
i passa, desperta,
mil nits de somiar.
La mossa de trenes rosses
quan aplega al carrer
porta ulls de color verd,
gran encís en la mirada,
per a mi, són massa coses.
No ploro per vós
puix el cor demana
sentir la gatzara
i no el fet rabiós,
és ell qui m'enganya.
En els ulls imploro,
el sentir-vos lluny,
quan us veig, em moro,
em porteu venut
oblidant quan ploro.
Per anar de pressa,
morir a poc a poc,
demaneu l'ofensa,
el viure amb rancor,
maleït amor.
En una estança,
sense entrebancs,
com el cor s'atansa
quasi als vuitanta anys,
és gran la recança.
Posarem el rei,
sense massa gràcia,
al rierol on passa
un cabdal sencer
per saber si mana.
Trenta pins
enmig del bosc,
terra endins,
sense cap por,
són veïns.
El cavall del cavaller,
discret, renilla,
deu cercar la seva filla
que fugí, per al gener,
cercant la vida.
Una nit amb lluna,
del balcó estant,
li canto a l'engruna,
al bocí de pa,
em sento poruga.
Morirà la boira
en aplegar el vent,
és tan innocent
que fuig quan no toca
el viure al carrer.
Quan la nit reclama
illes de foscor,
sento, en el meu cor,
l'amor qui proclama:
Cercarem el sol!
Hauré la gosadia
quan vingui a segellar
el dubte d'un sol dia
qui pensa en el demà
i espera fellonia.
La pensa com tragina
espais inconeguts,
somnis esmaperduts
han de parar botiga
en vendre jorns rabiüts.
L'estimaria
si em conegués,
si ella sabés
el que em convida:
No plànyer més!
La tendresa
no té llum
i s'esmuny
quan sent la fressa
i la patum.
He sentit el tro
vell de la tempesta
quan el núvol vessa
aigua per a tots,
per fugir de pressa.
Al corriol de les hores,
com perdo el temps,
com em passen estones
i demano un moment,
és la dèria dels pobres.
La formiga adelerada,
tot cercant el formiguer,
es consola, de passada,
observant que cada branca
va morint per haver fred.
Quan pregona
la mosca
hores de calor,
com se'n riu la lluna,
la consola el sol.
Perdut el temps
i tota empresa vana
mon cor reclama
un nou desert
on trobar calma.
Els malfeiners,
viatjant per la penombra,
enceten l'obra
per arribar al mai més,
la resta em sobra.
No vull venir
i anar a les acaballes,
em sobren falles
fins al morir,
sofrir debades.
El rei poruc
enceta noves guerres
al cim de serres
on visc eixut
enmig tenebres.
Doneu al vent
la força de les hores,
a les més toves
no els digueu res,
em sobren totes.
Ni puc ni vull
bastir noves empreses,
en el meu regne
tot és perdut:
somnis, promeses.
De dalt estant,
com sento les promeses,
galdoses herbes
nascudes al meu prat
en ser setembre.
Portaré la lluna
al dedins del cap,
parlarà del nyap
d'aquella fortuna,
d'un somni encetat.
Si l'amor volia
anar a dormir,
com demanaria
que estigués amb mi
parlant d'un nou dia.
Porteu-me a la font
dels nuvis promesos,
dels riures estesos
enmig de tresors,
són només cinc versos.
A la llarga lletania
de dubtes i de pecats,
li ha posat na Maria
un Jesús valent, nounat
en el si de l'establia.
A la mar més folla
no cerqueu el dol,
com respon, a l'ombra,
envoltada amb flors,
dèries i penombra.