Dos poemes d'amor perdut i deu pensaments educatius
27 Setembre, 2011 06:48
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Me'n vaig
Mare, he deixat,
de grat,
les ovelles al corral,
vull altra feina cabdal,
posar pedres i envans
a la plana o a ciutat.
Mare, no vull sol
ni em dol,
perdre eixes muntanyes
ni oblidar cues ni banyes,
vull treballar d'amagat
entre bigues i maons.
Mare, no em vol
aquella noia primera,
la que reia enmig l'era,
la que em duia el cor robat,
estic sol.
Mare, no ploro
ni em moro
és només que estic vençut,
que no trobo l'aixopluc
d'aquell cor que he estimat,
l'he perdut.
Mare, he de partir
i tornaré si, algun dia,
algú demana o crida,
o es pensa que m'estima
aprenent del meu patir.
L'amor se'n va
I l'amor se'n va,
com fuig el desig,
com es torna gris
aquell compromís,
aquell benestar.
I l'amor reposa
sota del cel blau
per a fer un catau
on no viu ni gosa
esdevenir esposa
ni cercar el palau
tendre, sense nosa.
I l'amor perdona
nobles sentiments,
el ser impacients,
el tenir fermesa,
oblidant la queixa
dels homes prudents
que cerquen dolcesa
enmig d'aquests temps.
I l'amor se'n va,
no vol més seguicis,
està tip de vicis
de vells aprenents,
han fugit els vents,
han deixat desficis.
Pensaments educatius
Estic content, saben que un radi no es menja.
Els he deixat amb un dubte, no caldrà tancar la porta.
Mai he comprès perquè no surten volant.
Sóc feliç, només sis alumnes em malparlen.
Estan aprenent força, és la segona lliçó de física.
Hi ha silenci respectuós, la tronada és a prop.
Podeu seure, inclús fer servir cadires.
Va fer-me una crítica constructiva: una bona traveta.
Aquest curs m’han tocat dos aprenents de Judes.
De moment, m’han regalat una corona d’espines.
Dos poemes de nins i deu epitafis
25 Setembre, 2011 10:34
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Les beceroles
Mare, les beceroles,
si ho proves,
són difícils de fer anar,
massa lletres s'esvaloten
i exploten
quan les vols domesticar.
És després quan ve l'encant
tot trescant
pels camins de l'oblidar,
en el creure que les tens,
mai comprens
el moment quan t'han deixat.
Mare, les beceroles,
a soles,
són un plat de bon menjar,
he de tenir més estona
i l'escola
és feixuga en el viatjar.
El setembre
Ara, en venir setembre,
aprendre
és un temps de poc encant,
prefereixo els carrers,
sencers,
farcidets de benestants.
I trobar el gran xivarri,
pel barri,
passar els dies tot jugant.
L'escola és massa lluny
i gruny
quan aplego al seu voltant,
té pissarres, bancs, papers
i, a més,
un mestre molt enfadat.
Fins el sol empetiteix
i creix
mon desig de viatjant,
hauré de passar el temps
entre nens
que només saber plorar.
El setembre és rierol,
ningú el vol,
tornem a ser ciutadans,
darrere quedem els nans
i els gegants
demanen el fer bondat.
Epitafis
Vaig veure com venia la dalla.
Darrerament, ho veig amb altres ulls.
Encara no havia comprat el bitllet.
Dubto que vulguis venir.
Us escriuré una postal quan arribi.
El viatge va bé, sense presses.
Faré un parell de pecats més per si de cas.
Podeu venir quan us plagui.
Ho sento: No me n’he pogut sortir.
Tenia massa números.
La lleganya
23 Setembre, 2011 06:59
Publicat per jjroca,
Aproximacions
La lleganya:
1) És la resta visual del dia anterior.
2) Tarda força en abandonar l'ull.
3) Separa els pragmàtics dels somiatruites.
4) Es mostra prou discreta per al seu senyor.
5) Manifesta l'esforç de cada dia.
6) Té tendència a morir ofegada.
7) Ens recorda les nostres misèries humanes.
8) També du el segell del nostre anar.
9) És un dels punts d'interès de la mare.
10) Deixarà d'existir després de l'últim clos de l'ull.
Dos poemes d'anunci i deu pensaments divins
20 Setembre, 2011 00:03
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
I ve tardor
Cansat el camp
de gras enciam
i d'hores dolces,
calla, retruny,
pensa, s'esmuny
entre les fosques.
El vell pagès
ja no diu res,
minva, s'adorm,
el tren no ve
diu que també
el poble es mor.
Prepara el vol,
sota del sol,
nova oreneta,
deixa el seu niu,
deixa el seu fil,
avui té pressa.
I ve tardor,
sense remor
ni fantasia,
el noi té son,
al carrer plou,
sense alegria.
I tornaré,
sense dir res,
al meu treball,
a l'horitzó,
fugint del tro,
cantarà el gall.
Els tendres nins
Toca campana
i la baldana
es mou al foc,
com la mestressa
la taula endreça
a poc a poc.
I l'home calla,
després badalla,
deixant el llit,
buida la casa,
la vida passa
sense neguit.
El mestre plora
se'n va a l'escola
no vol anar,
el fred aplega
sense fermesa
no pot parar.
Els tendres nins
dormiran fins
la mare cride,
han de lluitar,
llegir, sumar,
copiar i escriure.
I tot s'escola,
fent xerinola,
enmig bonior,
i com m'ho miro
mentre rumio
cercant on sóc.
Pensaments divins
Déu prohibirà els viatges pontificals, no sap on encabir els sants.
Satanàs vol vendre els pecats en paquets de sis.
Els fidels han proposat a Déu un master de comunicació.
Les confraries de pescadors necessiten Jesús un cop per setmana.
La Verge demana més pressupost per anar a la perruqueria.
Satanàs exigeix que se’l prengui més seriosament.
Judes havia apostat deu monedes a què guanyaria Jesús.
Satanàs vol renovar el carnet de pecador cada cent llunes.
Déu només farà sants els qui no tinguin al·lèrgia a les flors.
Sant Pere diu que vol lliurar deu caps de setmana.
Dos poemes de pati i deu pensaments educatius
17 Setembre, 2011 11:29
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
La classe avança
Amb llapis nou i fatiga
com les fulles vaig passant,
el mestre diu que em faig gran,
he d'aprendre sense mida.
La classe avança amb galvana,
les idees van rajant,
els problemes semblen tants
que resoldre és filigrana.
Quan el cap de poc s'encén,
la cara són tot ganyotes,
apareixen les cent potes
del monstre pintat de verd.
Vella visió matussera,
com s'enfila a les finestres,
les taules restaran quietes,
però el terra tot s'esguerra.
Enmig de tanta follia,
de silencis preocupants,
s'albiren moments distants,
han de ser plens d'alegria.
Anquilós tot el rellotge,
branda d'aquí cap allà,
algun cop, ha d'arribar
el repicó de les hores.
Com passa tot el desert,
com s'enlairen les carones,
les ganes apleguen totes,
hauré de sortir el primer.
En el pati
En el pati juguen totes
les ganes del bon guanyar,
homenets han de lluitar,
entre tots, per tres pilotes.
I trafeguen els somriures,
les empentes i enrenous,
cinquanta volen futbol,
n'hi ha dos qui volen viure,
sense pressa, en altres mons.
Com surten els entrepans,
una poma massa verda,
una jove qui no menja,
no vol la talla tan gran.
El xivarri es fa confós,
el neguit com s'alliçona,
maleïda mitja hora,
esdevé en pocs segons.
Cent mòbils cerquen butxaques,
un xiulet fereix el cos,
és el temps de poca sort,
hauran de tornar a les classes.
Pensaments educatius
Estic confós, he posat suficients insuficients?
M’ha costat menys comptar els grans de sorra que posar-los nom.
Demà les classes comencen a les nou, no obstant podeu agafar-les a l’esbarjo.
Va ser una lliçó ocasional, la vaig trobar a les rebaixes.
De les vegades que no m’han fet cas, podria escriure un llibre.
Les respostes intel·ligents solen viure en un forat negre.
He provat nous aires a l’escola, no em trec els refredats de sobre.
Sortint d’una reforma educativa, he hagut de confessar-me.
Ajunteu dos mestres i començaran a plorar.
Cal mesurar la perillositat del saber.
Dos poemes per a fulles i deu epitafis
14 Setembre, 2011 07:01
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Fulles mares
Cansades de minsa llum,
en un estiu fredolic,
vesteixen amb un vestit
que porta un bosc ensopit
sense fressa ni aixopluc.
Benvolgudes fulles mares
on heu deixat la bonior
aquell sol encegador,
cofoi i abassegador
de les enceses mirades.
No teniu altre recer
on sojornar aquelles hores,
vostres fills no hauran coves
on posar les dolces notes
d'un desafinat concert.
Tot un pensament tardà
per un ignot paradís
foll, esquerp, fonedís,
cercant un nou compromís
que mai haureu de trobar.
Mares fulles emporteu-me,
cerco un món prou més enllà
on regne qui sap manar,
on visqui qui aproparà
la nova claror del vèncer.
Aplegarà tardor
On queda primavera,
el regne de les flors,
la barca que navega,
el mariner i el port?
La nova candidesa,
aquella flaire suau,
aquella gent planera,
aquell recer tan blau.
La tèbia fortalesa,
el deure d'un treball,
aquell terrabastall,
aquella calidesa.
El pare ensopit,
vosaltres juganeres,
amb les carones verdes,
amb semblant eixerit.
La brisa us empenyia,
com us feia ballar,
volíeu feinejar,
teníeu la follia.
Però l'innoble temps
us ha minvat les ganes,
teniu les cares agres,
on heu deixat la fe?
I aplegarà tardor
brandant la vella espasa,
haureu de deixar casa,
viureu en el gran sot.
Epitafis
Quasi sóc independent.
Necessito taüt amb TDT.
De fet, havia de venir la veïna.
Vaig sentir: Arbre va!
De segur que demà desperto.
Dos dents més i podré mossegar.
Potser, ara, tindré més il·lusió.
Us aconsello un taüt amb tons verds.
A última hora, no em trobava bé.
He hagut de deixar el que tenia.
El dubte
12 Setembre, 2011 06:58
Publicat per jjroca,
Aproximacions
El dubte:
1) És la més complicada de les construccions.
2) Es genera en el recorregut pel cervell.
3) Sempre troba una hora bona per ser-hi.
4) Manifesta que la vida ofereix més d'un camí.
5) És el replà de tot aprenentatge.
6) Serveix per esbrinar tots els punts febles.
7) Mai ens deixa arribar al nostre tresor.
8) És l'antesala del regne de la por.
9) Confia en el nostre raonament.
10) Voldria morir, però no se'n surt.
Dos poemes d'anar a escola i deu pensaments divins
09 Setembre, 2011 06:48
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
No vull
Toquen totes massa fortes,
campanes del campanar,
a escola, no vull anar
a aprendre les beceroles.
Força lletres per a un home
fet a lluitar amb espases,
a guanyar per les murades
tota una mena d'encontres.
Sense egua ni cavall,
sense escuder de tanoca,
per les tardes, es quan toca
la batalla principal.
No hi ha llibres a la vila,
no hi ha fulles de paper,
només hi ha qui plora i crida:
Deixeu-me, no pegueu més!
No vull pati de l'escola,
ni mestre que parli fosc,
vull el camp per on s'escola
un setembre de tardor.
A l'escola
A l'escola vella
ni clau ni somrís
ni galta vermella
ni un bocí d'orella
que escolti la nit.
A l'escola nova
ni amic ni tinter
ni arribar de pressa,
esperar quan vessa
aquell crit darrer.
A l'escola apleguen
els dolços minyons,
els pares, els avis,
aquells vells calvaris
de la poca sort.
A l'escola vénen
les nines i els nins,
aquells freds matins,
les joves que tenen
nuvis eixerits.
A l'escola acaben
presses i enrenous,
les bosses que estrenen,
les ganes que envolen
els dolços minyons.
I l'escola calla,
badalla i somriu,
avui, és un riu
qui porta el caliu
joiós de canalla.
Pensaments divins
He d’anar a l’infern algun cop, ho penso.
No és que no tingui fe, és que no sé on l’he deixat.
Déu no ha mort, de vegades, el sento plorar.
Necessitem dimonis per arbitrar partits de la lliga celestial.
Al cel, no es pot jugar a futbol, no deixen donar puntades de peu.
Al setè cel, mai ballen sardanes.
Déu podria parlar amb català, però les dretes no el deixen.
A l’infern dels catalans, mai fan calçotada.
Ara, posaran àrea de seny en totes les residències celestials.
No hi ha dubte: Fecsa segueix sent Déu.
Dos poemes festius i deu pensaments educatius
06 Setembre, 2011 06:54
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
On rauran?
On rauran aquelles hores
de missa i de processó,
del voltejar de campanes,
de mudar i de sermó?
De torejar a la plaça,
de córrer entre carrers,
d'aquell remugar de vaca,
d'aquell riure del jovent.
D'aquelles festes amables,
entre dolços, entre carn,
aquell doll de queixalades,
aquell beure el vi barat.
Torrades les botifarres
a l'ombra del garrofer,
encetar les bretolades,
albirar un nou festeig.
Aquell ball dessota el llum,
aquell estrènyer ben fort,
aquell riure, aquell cluc,
aquell somiar, aquell tot.
La festa
La mare me l'ha comprat
un divendres pel matí,
hauré d'anar ben mudat,
hauré d'anar ben vestit.
La corbata no m'agrada,
és ampla per a fer un nus,
la camisa massa blanca,
els pantalons massa curts.
Però la jove és prou maca,
l'han farcit amb mil colors,
la festa tot just comença,
han llençat el coet gros.
Carrer major, passejada,
massa ulls per a no dir,
anem fent la desfilada,
rialles de cap a fi.
Les festes més assenyades
són flairoses, són així,
lleugeres les migdiades,
llum i crits tota la nit.
Les noies dolces i maques,
els joves ben plens de vi,
el ballar porta baralles,
diu que no, no vol eixir.
Després s'acaba la festa,
com remugo, ella creix,
la tenia per deessa,
ni la miro ni la veig.
Pensaments educatius
No saben la composició de la pedra, però tenen bona punteria.
Si no són espavilats, siguin poca vergonyes civilitzats.
El millor mestre no és el sabut sinó l’adaptable.
Quan Jesús ensenyava, no hi havia objectius terminals.
La mare va fer-me saber que arribaria tard a escola.
El jove va anar dels nombres primers a conseller de banca.
Hi havia un temps on la saviesa viatjava amb guix.
Ensenyaven a les fosques, era una escola privada.
El llapis xiuxiuejava als dits les paraules que escriuria.
Si llegeixo amb el cap, qui esborrarà les errades.
Dos poemes per al setembre i deu epitafis
03 Setembre, 2011 12:12
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Setembre em duu
Setembre s'enduu
tots els grans desitjos,
els terços, els mitjos,
la resta d'ensurts.
Convida la fresca,
el redós del pont,
es cansa el bon sol
de tanta fermesa,
voldria somiar
amb la bella lluna,
tan noble, tan bruna,
amb força minvant.
Té por d'altres temps,
escurça el camí,
és un pelegrí
cercant altres vents.
Setembre em duu
la nova calor,
la deixa en un forn
més dolç i feixuc.
Sojorno albades
amb gana de fred,
albiro l'hivern,
dalt de les muntanyes.
Platja isolada
Com la platja isolada,
amb un caire malaltís,
esperona, altra vegada,
la fugida al compromís.
On rauran les tovalloles,
les ombrel·les, les boniors,
aquell cim de pells torrades,
aquells pobres lluitadors?
Les empreses acabades,
oblidats tots els diners,
aquell doll de bajanades,
aquell seure a tort i a dret.
Com la platja isolada
em recorda, amb caire fred,
que cal tornar, altra vegada,
al país de no fer res.
Els prohoms, els perdularis
ja són tots a la ciutat,
a la platja, resten savis,
poca feina, un xic de fam.
Com setembre encomana
poca pressa, es deixa dur,
com escriu mentre retalla
i es queixa com ningú.
Epitafis
Queda prohibit ressuscitar en diumenge.
No senyor, no; no era un conill!
Qui ho havia de dir: Va encertar-me el futur!
Ahir, em va caure l’altra orella.
He donat permís a l’àngel de la guarda.
Puc ressuscitar en qualsevol moment.
Estic esperant el miracle.
M’he quedat a les postres.
Ara, em vesteixo a la secció juvenil.
Només em falta recuperar la gana.