Li faré un monument i set poemes més
22 Maig, 2023 05:51
Publicat per jjroca,
Poemes
Li faré un monument
A la mare soledat,
li faré un monument;
ben flairós, de gran present,
vull que es quedi al meu costat.
Ens llevem, de bon matí,
un poc abans de l’albada;
de seguit, som a la cambra
fins que oblida el dormir.
A la mare soledat,
li porto mil aventures
en el pla i a la serra.
Si, algun dia, ella s’esvera
obliden les gran pressures
i enceten el fer bondat.
Sol sorrut
Li pregunto, de seguida,
a un sol prou venturer,
si ha els deures per a fer
i no hi ha pluja amanida.
Com el sol és molt sorrut,
ben sovint, es torna mut.
Viatjant per tot l’espai,
ha vist sants de tota mena,
uns li parlen de verema,
els altres parlen de guanys.
Com el sol és bon amic
m’aconsella la paciència,
aprendre és dolça ciència
mes oblida si vols gaudir.
He començat la dèria
Suposo que, al llarg camí,
hi ha senyors de tota mida;
uns amb la bossa amanida
per si poden no envellir.
Perquè els senyors són així:
Treballadors de fortuna
qui van guanyant, una a una,
totes les flors del jardí!
I la resta, ja ho sabeu:
pobrissons i entremaliats
per a aconseguir misèria.
Com he començat la dèria
d’aprendre’m els disbarats
per si m’escolta algun déu.
Allà, sabeu i sabeu
A les terres de lloança,
allà, cap al nord de França,
hauré de trobar el tresor.
De moment, minso del tot,
he demanat l’esperança
per a aconseguir la dot.
Allà, sabeu i sabeu,
endevineu el futur,
aquí, resta el gran ensurt
i quatre velles qui planyen.
Vianant sense fortuna
a l’estiu, me n’aniré;
he de trobar alguna engruna
fins que aplegui un nou hivern.
Estic corprès
El foc pairal em crida i incomoda
en el pensar fruitós d’uns altres temps
on apreníem de la vida i l’escola
a avançar un xic i ésser conscients.
Per claudicar, no calien barreres,
per obeir, hi havia el camí trellat;
els nois més grans marcaven les fronteres,
la resta assentia i guanyava el callar.
El foc pairal no ha flama ni llenya,
els avis vells fa temps que van marxar
a altres terres prou buides d’enyorança.
Estic corprès, em queda la recança,
aquelles hores ben dolces de fruitar
en estrenar: la gorra i l’espardenya.
Hi ha un follet
Enmig del bosc on naix el rierol,
el cuc avança, tragina la formiga;
he de cercar l’herbei per a mi sol
i prendre’n part del fred i la boirina.
La blanca neu davalla tot dansant
a sobre una herba on posa el borrissol,
he vist, ben buit, el camí del corriol
i un vell corb qui passa, sol, volant.
Enmig del bosc, refila el rossinyol
i com el mira, cofoi, un esquirol
qui buscarà refugi en un arbre.
Beu encongit, la pedra sembla marbre;
hi ha un follet plorant amb desconsol
perquè no sap en quin lloc ha de raure.
Es va fonent
A l’alturó, la neu es va fonent;
entre dos herbes com va filant l’aranya,
hi ha una mosca, que vola per la plana,
cercant la pausa i l’aliment.
El temporal ha de ser al nord,
un vent rabiüt tragina fresca i aire,
estic perdut, vestit com un firaire
qui serà valent, però té por.
A l’alturó, rondina una cabra
qui ara rosega una herba assecada
fins que la fam s’allunya esmicolada
i ve el regust gasiu de la mancança.
I, un altre dia, aplegarà menys tard;
el sol s’allunya i el seny farà sa part.
Porucs amors
Del tot, allunyant-me
de la meva infantesa,
vaig perdent la pressa
per tal d’envolar-me.
He perdut les nits
amables d’estiu
on sentia els nins
prou plens d’esgarips.
I cercar les flors
prop del caminoi
per a fer l’ofrena.
Amb la lluna plena
retornava al goig
dels porucs amors.
El temps m'ha complagut i set poemes més
14 Maig, 2023 06:52
Publicat per jjroca,
Poemes
El temps m’ha complagut
A resultes de no ser,
he vist la meva grandesa
com es va empetitint.
Aprenent a saber quin,
vaig odiar a la infantesa
perquè em posava l’esquer.
He romàs, del tot callat,
presidint el noble ofici,
he hagut aquell vell vici
de patir per l’oblidat.
Però el temps m’ha complagut
i m’he tornat rondinaire,
viatjaria com firaire
als paradisos perduts.
Un xic de fang
Oblidant el bé i el mal,
vaig aprendre a fer de déu,
sestejava al conreu
i guaitava des de dalt.
Parlava amb les roselles
dels núvols i del sembrat,
d’aquell blat petit, nounat
en unes pluges lleugeres.
Oblidant el bé i el mal,
dormia a la taverna
després de prendre dolç vi.
Acabava el dematí
tot guaitant una oreneta
qui cercava un xic de fang.
Abans de la gran desfeta
A la cova, dorm el drac
abans de la gran desfeta,
els homes volen la feta:
Una lluita amb força sang!
El cavaller ha vingut
a punt de trencar l’albada,
duu la ràbia a la mirada,
espera no ser abatut.
A la cova, dorm el drac
i enceta un somni estrany
que el posa neguitós.
Com es veu el cap terrós
en caure al gran parany
d’aquell fatídic combat.
El cuc remuga
El cuc remuga i la lluerna vola
en un infern qui el sol els ha donat,
l’herba s’asseca i el rierol s’esgota,
el nou futur com plany el seu passat.
Ha estat temps de pausa i de misteri
on massa homes demanen ser saberuts,
diria que els salvaran els rucs
perquè es retrauen de penses i de vici.
El cuc remuga i la lluerna vola
i un caragol, prou assecat, com dorm
puix va somiant amb fulles tendres.
En el jardí, les roses hauran herbes
i una mosca voleia per les flors
per si pot fer una llepada dolça.
No goso de ser valent
Sentinelles de la sort
no em deixeu a l’aventura,
la comanda és feixuga
i em va copsant la por.
No goso el ser valent
puix fins el llevant m’espanta,
he de trafegar amb la barca
per a pescar un bon peix.
Sentinelles de la sort
feu que es retardin les ones
fins a l’hora de tornar.
Com m’agrada el badallar
quan ens quedem, prou a soles,
tot arribant a nou port.
Satanàs és a l’infern
Satanàs és a l’infern
ensenyant dents i queixals,
li han arribat tots els mals,
el seny ha estat el primer.
Ell demana, anys i panys,
ser un senyor eixelebrat
i poder guanyar els combats,
però Déu li ha ensenyat
que cal tenir al seu costat
un conseller de molts anys.
Satanàs és a l’infern
i per les nits quasi plora,
no plourà més del que trona,
només demana l’hivern.
Escric aquí
Escric, aquí, dessota les estrelles
en un abric ressec i poc conscient,
són els pagesos esquerps, desobedients,
tots envoltats de somnis i promeses.
El cru hivern ens ha desat silenci
i minsa neu recullen els gran cims,
no corre l’aigua i ens queden els plugims
per grinyolar sota un cel prou tebi.
Escric, aquí, vora del pi
sobre una taula seriosa i tafanera
qui no se’n fa a la idea de mirar-me.
Ho sé prou bé, no he sabut explicar-me
a una mosca sorruda i riallera
qui mira, fita, tot esperant la nit.
La rosa acull
Amb una flor i un somriure ample
toca a la porta del meu amor,
ella ni espera que vagi jo,
ben de segur que ho hauré magre.
Surt al balcó, ben pentinada,
amb agra cara, sense el somrís,
com ha perdut el paradís,
aquell tan dolç que s’estimava.
Però em mira, diu que m’esperi
i el meu cos ha fet el salt
tot esperant la porta oberta.
Entre sospirs es manifesta,
tampoc caldria sospirar tant;
la rosa acull, pobre encanteri.
Pensaments festius (CXXXIII)
14 Maig, 2023 06:47
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
He fet sort, diu que no em pot veure.
Les solucions no són fàcils, el que costa es aprendre-les.
Es va posar a festejar, no va trobar cap solució més tranquil·la.
Quan Adam ja ho entenia, arribà Eva.
No tinc sort, dormo sense parar.
Tinc massa monstres per poder-los ordenar.
La solitud és la més tranquil·la de les afeccions.
La meva tardor hauria de ser espaiosa.
Déu va posar feina i aire suficient.
He provat viure sense diners, però m’ofegaven.
Déu no pot ser altra cosa més que aire.
Possiblement, les neurones tenen orelles petites.
El meu món l’he venut, almenys, sis vegades.
Aniria a la processó si podés anar al capdamunt.
He deixat de parlar amb Déu, no sabia guardar el torn.
A la vellesa, ja no surt el sol.
El camí és tan feliç que ni em mou.
Ningú ha de saber el suficient.
Ningú ha de saber el suficient per poder seguir viu.
Escriure és veure com es mouen les lletres.
Déu ens posa al nostre lloc, procureu viure lluny.
Els homes són animals racionals, no és estrany que facin dieta.
No sé perquè he vingut, però em quedaré.
Estàvem arreglant el món quan algú el va desconnectar.
La vida és una capsa on es posen els dies.
Déu dona la llibertat, però ella no es queda en cap casa.
Tinc tanta gana que he fet fora els principis.
Estic cansat de ser viu i no aclarir-me.
Déu va fer les obres i els dimoni les factures.
Tinc un problema de fe, em sobren dues lletres.
Sempre cal arribar quan no t’ho esperes.
Era tan avorrit que no respirava gairebé mai.
Tinc ganes de fer alguna cosa: De segur, que soc déu.
Puc perdre temps, el que tardo és en trobar-lo.
He fet el guió, de segur, que no el segueixo.
Volia ensenyar a sumar i restava.
Els amics han de ser per sempre, no cal ni confitar-los.
Estic disposat a viure, inclòs sense mi.
No badalla de l’avar que és.
He demanat un cafè, no crec que se’l begui.
He de tenir bona sort em va un tros de vida.
Vull estar sol i estic a l’ombra.
He vingut amb el vent, no cal dir que no sé d’on.
Les sabates estaven brutes, havia volat poca estona.
Poemes curts (CXXIII)
14 Maig, 2023 06:44
Publicat per jjroca,
Poemes curts
I havent
tan poca sort,
mengem temps
i plorem tots,
som innocents.
L'amanida
és a punt,
de prou mida
per fer un munt
sense enganyifa.
He comprat rellotge
per mesurar el temps,
les busques són ogres,
mengen sense fre
i, després, rodolen.
És al déu
del gran desert
on reclamo
el desconcert,
no vull més creu.
Quan la mossa
està per mi,
sé que aplega
dolça hora de partir
per no fer nosa.
Les comandes
de la sort
són garrepes,
tenen por:
matins i tardes.
A la festa
del senyor,
mai hi manca:
el gran tambor
enmig l'orquestra.
El metge m'ha dit,
amb to seriós,
que estic malalt,
un cop o dos,
de l'esperit.
Quan aplegui
la calor
de bon matí,
deixeu-me a la font
per a què begui.
El rellotge
de la nit
vol somicar,
però el glatir
el fa ferotge.
Amb seixanta
solucions,
per a guanyar,
pensen els minyons
que res és palla.
He comprat,
per a menjar,
un bon pernil,
no el calia ni salar,
quatre ossos m'han deixat.
Al diable
li comento
com he pecat
i que ho sento,
soc menyspreable.
El cavall i el ruc,
a la quadra estant,
es fan la contalla:
ni mengen com abans
ni volen ensurts.
Manta hores
del matí
van al bosc,
no direm com, allí,
les dèries són toves.
Les temences
són així:
volen cambres
i coixins
amb bones menges.
La fortuna
ja se sap:
va a la lluna
quan li és grat,
on troba cura.
Quan aplegui
al cap del mes,
vull que es queixi
un xic més,
és bon ofici.
La moixaina
de la nit
com escanya
l'esperit
i mai el deixa.
Entre pedres
i un bon temps,
les ovelles
semblen bens,
flairoses elles.
A la casa
de l'oblit,
qualsevol
és bon amic
si posa traça.
Na Maria
comentava
de bon matí:
Al vespre, festejava
tant com volia!
Epigrames (CXXIII)
14 Maig, 2023 06:37
Publicat per jjroca,
Epigrames
Com sant Jordi em tornarà
al reialme de les flors,
allí, on dormen els amors
qui no saben on anar.
És el meu desig:
vetllar per un somni
quan ve el dimoni
per a fer-me ric.
Les gandules barques,
en el port estant,
he sentit com parlen
del vent de mestral.
Portaran els monstres:
les fosques d'abans
i, després, vindran
a prendre les sobres.
Quan la lluna endevina
que l'enganyo de valent,
em voldria amatent,
ple de falles i boirina.
He pujat fins al cim
del preat serrat,
dormir no m'han deixat
ben bé mitja nit.
I com pena el teuladí
en aplegar l'oreneta,
diligent i sempre neta,
emplenant tots els camins.
Al reialme
de la son
en ser quatre
ja en són prou.
He portat la fera
des del comellar,
anava a la seva
ni feia bondat.
Si el rellotge
vol anar
que ens mostre
on sap parar.
A casa del mestre
no hi ha el remei
i és de bona llei:
escoltar i aprendre.
Quan la nit
em ve a cercar,
sempre dic:
Torna demà!
Amb les bones
intencions,
poques dones
fan petons.
En el regne
de l'oblit,
hi ha un setge
on dormir.
Quan demanin
per la feina,
l'endreçat
a dintre l'eina.
Parlaran llavors
d'anar a treballar
tot enmig de plors,
els ho he de contar.
Si el teuladí
cerca nou niu
no caldrà ni dir
que ja ve l'estiu.
Una rosa
per a mi,
em demano
pel matí.
Quan la menja
és a la vora,
el nen riu
i l'avi plora.
Quan no troba
solucions,
és quan dona:
mil lliçons.
Sembla pobre
en arribar,
si l'encerto,
el deixo anar.
A la nova pluja,
li he trobat pervindre,
a casa, dibuixa:
gotims en el vidre.
Mai encerto
quan ve el son,
molt l'espero
i s'adorm.
Ni les roses
del jardí,
volen gojos
per a mi.
A la mar,
el mariner
mai es cansa
de sentir el vent.
En el cel estant,
he trobat la lluna
i diu, oportuna,
no em deixis mai.
Amb els ciris
i el pastís
de segur
que em dona el sí.
Com he demanat al sol i set poemes més
08 Maig, 2023 12:23
Publicat per jjroca,
Poemes
Com he demanat al sol
La mare com m’ha posat
la mona a la carmanyola;
en minuts, anem al prat
a jugar a saltar la corda.
L’escola queda prou lluny,
el treballar és distant,
una mossa està esguardant
que l’amor sigui al seu gust.
A la pasqua, ja ho sabeu,
recollim les margarides
que trobem en el corriol.
Com he demanat al sol
que avanci a les tentines
i romangui fins a les deu.
Els enemics i amigots
Les temences i les pors
són a prop de casa meva,
la comanda no ha espera
i lluitarem quasi tots.
Els enemics i amigots
com esperen a l’aguait,
he demanat fer l’encaix
per a trobar-me la sort.
Sentinelles de l’avern
de seguit soc amb vosaltres
per a guarir-me a l’infern.
Un d’ells que és més despert
em comenta com els culpables
van venint de tres en tres.
Treballar no toca
La fortuna és mentidera
i m’enganya ben sovint;
dos i dos quasi són cinc
puix la rauxa és passatgera.
M’he llevat, prou dematí,
a les dotze del migdia,
em senyala la família,
vol fer-me fora del llit.
Cercaré un bon matalàs,
aniré a dormir a la cova
si és estiu en el ras.
Com que treballar no toca,
ben prompte, hauré de casar
amb una vídua bufona.
Orenetes del corriol
Orenetes del corriol
van i venen sense atura,
no abandonen la pressura
ni el neguit vestit de vol.
Quatre mosques jovenetes
han de ser el primer plat,
no aturaran fins al tard,
les caçadores inquietes.
Sota el balcó tenen niu;
allí, covaran els ous
fins que apleguin els minyons.
Tenen fam els pobrissons,
han de fer bon enrenou
demanant un dolç estiu.
La cuca petita
La cuca petita,
en sortir de l’ou,
diu que ja n’hi ha prou
i que vol eixida.
Al petit jardí,
trobarà la mida;
com vol ser amiga
d’un cuc eixerit.
Si la pluja mulla,
cercarà recer
sota d’una fulla.
Com a plat primer,
demana lletuga
a un pobre pagès.
Pagesos i poca sort
Dessota d’aquest gran sol,
veig la font com singlota;
el terra diu que ja toca
que aplegui pluja i doll.
Sant Pere està enfadat
i retarda les comandes;
a la meitat de les cases,
ja es planyen pel sembrat.
Pagesos i poca sort
van agafats de la mà
a demanar a la Verge.
Sant Pere es torna negre
i la pluja ha d’arribar
enmig d’ombres i de pors.
El vell arbre
Com que demano vacances,
el vell arbre es riu de mi;
no ha casa ni abric
i treballa ben debades.
No viatja ni alliçona
a les plantes del costat;
ni un dia s’ha enfadat,
no ha plorat ni una estona.
Suporta la gran tronada,
els dies de sol i vent
i si aplega la nevada.
Tot i així, mai fa mala cara
i accepta, ben obedient,
una vida prou amarga.
Han promès la plata i or
Com prompte hi haurà eleccions,
han pintat el banc de la plaça,
han promès la plata i or,
no sé si n’arribarà massa.
Els servidors de tothom
demanen seient a l’ombra,
és allí on regiren l’olla
i volen menjar de tot.
Però el poble resisteix,
el negoci va com va
sense aplegar al desesper.
Menys mal que el sol no es perd
i tornarà a l’endemà
per a trobar el mateix.
Pensaments festius (CXXXII)
02 Maig, 2023 06:05
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
He vingut al món per deixar de saber el que sabia.
Tinc massa son per no estar prou despert.
L’home té un problema, un cos amb el que ensopega contínuament.
Estic aprenent a no fer-me por, és molt difícil.
He vist un arbre vell, ni tenia assegurança.
Tinc suficients defectes per a perdre’n algun.
No em fa mandra llevar-me, em fa pena.
Crec amb Déu, almenys Ell s’ho pensa.
Volien fer la nit més llarga, però van arribar les presses.
Estic convençut que dos i dos no són menys.
Volia fer un diari, però sempre tenia pàgines buides.
La casa és un paraigües sense por del vent.
Havia de morir-me ahir, però era fi de mes.
Treballo les hores que no puc descansar.
Tinc diners en una caixa que no he vist mai.
He tingut un somni, l’he gravat al disc dur.
Déu m’ha complagut, vaig demanar-li ignorància.
Viuria al carrer, però és més car que viure a casa.
Provava de volar, però se m’aclucaven els ulls.
Vaig anar a viure al desert i em va empaitar la sorra.
Perdre amics és tan fàcil com fer-se pobre.
No suporto el vi, me l’he de beure.
La vida és una ampolla difícil de guardar.
He vist un àngel, no portava les banyes gastades.
Llucifer em temptava, em venia un tros de cel.
Els homes no ploren, només arriben al somicó.
Tinc un dubte, però no sé si és meu.
Fa massa temps que és ara.
Ara no plou, no hi ha res més per ofegar.
No vull engreixar-me, només fa sis mesos que he mort.
És intel·ligent, però no sap quedar-se enlloc.
Estic convençut, el que camina davant meu no soc jo.
Estic aprenent, tinc dubtes i no els qüestiono.
Déu és gran, però el dimoni és qui el mesura.
Déu té un dubte, l’anomena creació.
No hi ha dubte: Déu és un deu amb accent.
Déu estudia teologia, però no se’n surt.
El sol s’enfada perquè s’allunya.
M’estic fent vell, ho noto amb la grandària de la casa.
Tot anava bé fins que em vaig posar a llegir.
No tindré més temps, però el seguirem perdent.
Escriure és viatjar sense bitllet de tornada.
Soc llogater d’un cos que, de tant en tant, m’odia.
La vida és la societat que té més altes i baixes.
Suposo que sabeu i set poemes més
02 Maig, 2023 06:00
Publicat per jjroca,
Poemes
Suposo que sabeu
Suposo que sabeu,
estimada lluerna,
que lluny està l’estrella
viatjant envers un cel.
Amb un posat seriós,
s’allunya de la Terra,
enceta la conversa
amb un caire rabiós.
Suposo que sabeu
que un dia va venir
per a trobar el seguici.
Més tard, el sacrifici
el dubte va patir
en veure tanta creu.
Mala cara
M’agrada el somriure,
el dubte esglaiat,
repòs d’un combat
de somiar i conviure.
Empreses llunyanes
i grans enrenous,
sopes amb dos ous
i quatre baldanes.
I res tant m’agrada
com anar a dormir
per continuar el somni.
Mon amic dimoni
diu que he de glatir
i fa mala cara.
Es van empipant
De senyors i menestrals,
n’he posat el sarró ple,
manta hores de cafè
perquè bufa vent de dalt.
Assegut davant de la taula,
amb un vi que va minvant,
es va la llengua allargant
pel corriol de la paraula.
Entre riures i plorades,
com va la tarda passant
enmig penes i dissorts.
Quatre vius i dos mig morts
veig com es van empipant
perquè la ràbia és debades.
Davallades del pagès
Ovelles sense pastor
i terres sense pagès,
veig un bosc del tot encès
i ciutats plenes de por.
Davallades del pagès
en un món qui perd la pensa
només ha una ràbia estesa
on ningú vol saber més.
Les cases prou enfeinades
i ben tristos els carrers
sense vailets ni joguines.
Algú sabrà d’altres vides
on viuen sense poder
fer-se rics amb sis mesades.
Fruitar sense glatir
La innocent gosadia
d’aprendre sense saber,
endrapar cinc cops al dia
i treballar més bé gens.
Haig el somni d’un heroi
qui ha esdevingut burgès,
cobrarà dos cops al mes
i viurà prou alegroi.
Si més prompte ha de finir
en el cel li guarden plaça
per gaudir i per guanyar.
Vull l’escola del demà
on no caldrà tenir traça
per fruitar sense glatir.
Marieta com m’ha dit
Marieta com m’ha dit
que, en aplegar primavera,
hi ha una mossa qui espera
un galant prou jove i ric.
Haurà deixat la trentena
en un reclau de ciutat,
va haver núvia passatgera,
va eixir prou escaldat.
Marieta com m’ha dit
que li hauran portat les flors
un reguitzell d’alegries.
En ser-ne de totes mides,
n’ha pres de tebis colors
per posar-les a prop del llit.
Poder eixir
Com la rosa del jardí
espera ser ben tallada,
hi ha una mossa enamorada
qui la somia pel matí.
A la plaça, haurà d’anar
per posar-se a la parada
al bell mig de ses amigues.
Com són totes tan divines
demanen tornar a la casa
per a gaudir de l’esclat.
Com la rosa del jardí
encara no vol morir,
ha demanat poder eixir
un matí sense plorar.
Plora el rei
A la platja, plora el rei
tot mirant la mar com gronxa;
hi ha una nau que lluny s’enfonsa
gairebé sense remei.
La batalla fou feixuga,
els soldats fan mala cara,
la poncella desfermada,
fins la mirada li muda.
A la platja, plora el rei
i no troba cap consol
puix els servents estan tristos.
No hi haurà festa ni anissos
ni cap bufó a la cort
que li parli de la llei.
Poemes curts (CXXII)
02 Maig, 2023 05:57
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Al pagès
he demanat
que en vull més
d'arribar tard,
ho tinc ben verd.
Ni la lluna
es riu de mi
ni la bruixa
em fa patir,
és molt poruga.
Com la gana
ha demanat:
sortir de casa
i fer el soldat,
ni gens, m'agrada.
A les hores
del recés,
les més toves
no volen res,
són massa pobres.
Com demano
per a mi:
Haver amor
i no gaudir!,
després, l'enganyo.
Amb les bones
intencions
ni els manobres
fan maons,
són massa nobles.
Com em deia
el frare Joan:
Anar a missa
et fa gran!,
ell ho sentia.
De les converses
amb rucs,
els menys enzes
semblen muts,
seran les presses.
Per a aprendre,
a no saber,
cal entendre
com s'ha de fer,
sinó a rebre.
Em comenta,
el meu amic,
que haig pressa
en fer-me ric,
deu ser feblesa.
Les campanes
de la sort
són germanes
de la por,
a cops, s'enfaden.
Si s'enfada,
li diré
que, si calla,
jo també,
mai s'apaivaga.
Per a aprendre
anar a dormir,
cal entendre's
amb el llit,
li dol el rebre.
A la casa
dels parents,
tres són massa
i, és present,
qui no fa falta.
En el regne
de les flors,
qui vol rebre
cerca el sol
per a no ser tendre.
Quan el vent
aplega a l'hort,
el pebrot
diu que no el sent,
es veu que és sord.
Amb la força
de l'estiu,
cada mosca
en val mil,
sempre en revolta.
Amb les ganes
que jo tinc,
pujo escales
fins al cim
per si m'esguarden.
La més maca
de les cinc,
compra aigua
i ven el vi,
potser li agrada.
A la casa
de la mort,
mai es cansa
el somiador
ni diu què passa.
Entre piques
i poals,
com s'obliden
els de dalt
de prendre mides.
El camí
que porta al mas
pel matí
deu ser més llarg
o m'ho fa a mi.
Epigrames (CXXII)
02 Maig, 2023 05:51
Publicat per jjroca,
Epigrames
Portaré la pensa
al cap del carrer,
hi ha una porta oberta
per eixir al moment.
A les misses
del padrí,
si et conviden,
has de venir.
La més maca
de les flors,
mai demana:
mals d'amor.
Et diria,
amor meu,
que la creu
em dona via.
Minses hores de la son,
porten a casa,
allí, vull trobar la fada
posant pena a les cançons.
No demano altre rei
per si escau,
només em queda un reclau
on mai entrarà la llei.
Amb seixanta botifarres,
vuit pernils i quelcom més,
he d'aplegar al cap del mes
sense plorar per les cambres.
Na Maria demana
trobar els amors,
li he portat flors,
diu que té gana.
Hauran de venir,
sense massa ganes,
els quatre fantasmes
en ser a la nit.
Hauries de saber,
estimat veí,
que restaré aquí
sense gran plaer.
Quan el vespre
esdevé nit,
sento dir
que aplega el rebre.
Una jove mossa
al balcó estant,
diu que, el fer-me gran,
de segur que em prova.
En comprar:
cent vint tortells,
he demanat:
gana i encert.
No hi ha cases
sense pa
si la gana
ha d'entrar.
Demano finir
quan el sol es queixi
i no vull eixir
ni la lluna atendre.
A les cases
de pagès,
mengen sopes
tot el mes.
Les tenebres
són així:
tenen set
i volen vi.
Quan la lluna
va a la font,
parla amb l'aigua
i s'adorm.
Cavall sense cavaller
les tardes passa
esperant el menjar bé
en ser a la quadra.
Amb les pedres del camí,
he estat xerrant,
com em diuen: Et fas gran!,
com menteixen perquè sí.
A la casa vella,
sempre hi ha una llar
fent la xerrameca,
es veu que ho té clar.
Arribeu, si he de morir,
cap al migdia,
emporteu-vos la família
puix sempre m'han fet glatir.
En el riure de la nit,
veig els fantasmes,
tot anant amb cares llargues
puix diuen: Ens fas patir!
La companya soledat
sempre és a punt,
porta un caire assedegat
i camina a ulls clucs.
Si hagués de dir
tot el que volies
demà tornaries
per a plorar amb mi.
Des de l'alturó,
parlo amb la campana,
no sé a qui demana,
de segur que és bo.
Des d'avui, l'estimaré
com de passada,
escoltar-la no m'agrada,
però ho faré.