Li faré un monument i set poemes més

22 Maig, 2023 05:51
Publicat per jjroca, Poemes

Li faré un monument


A la mare soledat,

li faré un monument;

ben flairós, de gran present,

vull que es quedi al meu costat.

Ens llevem, de bon matí,

un poc abans de l’albada;

de seguit, som a la cambra

fins que oblida el dormir.

A la mare soledat,

li porto mil aventures

en el pla i a la serra.

Si, algun dia, ella s’esvera

obliden les gran pressures

i enceten el fer bondat.


Sol sorrut


Li pregunto, de seguida,

a un sol prou venturer,

si ha els deures per a fer

i no hi ha pluja amanida.

Com el sol és molt sorrut,

ben sovint, es torna mut.

Viatjant per tot l’espai,

ha vist sants de tota mena,

uns li parlen de verema,

els altres parlen de guanys.

Com el sol és bon amic

m’aconsella la paciència,

aprendre és dolça ciència

mes oblida si vols gaudir.


He començat la dèria


Suposo que, al llarg camí,

hi ha senyors de tota mida;

uns amb la bossa amanida

per si poden no envellir.

Perquè els senyors són així:

Treballadors de fortuna

qui van guanyant, una a una,

totes les flors del jardí!

I la resta, ja ho sabeu:

pobrissons i entremaliats

per a aconseguir misèria.

Com he començat la dèria

d’aprendre’m els disbarats

per si m’escolta algun déu.


Allà, sabeu i sabeu


A les terres de lloança,

allà, cap al nord de França,

hauré de trobar el tresor.

De moment, minso del tot,

he demanat l’esperança

per a aconseguir la dot.

Allà, sabeu i sabeu,

endevineu el futur,

aquí, resta el gran ensurt

i quatre velles qui planyen.

Vianant sense fortuna

a l’estiu, me n’aniré;

he de trobar alguna engruna

fins que aplegui un nou hivern.


Estic corprès


El foc pairal em crida i incomoda

en el pensar fruitós d’uns altres temps

on apreníem de la vida i l’escola

a avançar un xic i ésser conscients.

Per claudicar, no calien barreres,

per obeir, hi havia el camí trellat;

els nois més grans marcaven les fronteres,

la resta assentia i guanyava el callar.

El foc pairal no ha flama ni llenya,

els avis vells fa temps que van marxar

a altres terres prou buides d’enyorança.

Estic corprès, em queda la recança,

aquelles hores ben dolces de fruitar

en estrenar: la gorra i l’espardenya.


Hi ha un follet


Enmig del bosc on naix el rierol,

el cuc avança, tragina la formiga;

he de cercar l’herbei per a mi sol

i prendre’n part del fred i la boirina.

La blanca neu davalla tot dansant

a sobre una herba on posa el borrissol,

he vist, ben buit, el camí del corriol

i un vell corb qui passa, sol, volant.

Enmig del bosc, refila el rossinyol

i com el mira, cofoi, un esquirol

qui buscarà refugi en un arbre.

Beu encongit, la pedra sembla marbre;

hi ha un follet plorant amb desconsol

perquè no sap en quin lloc ha de raure.


Es va fonent


A l’alturó, la neu es va fonent;

entre dos herbes com va filant l’aranya,

hi ha una mosca, que vola per la plana,

cercant la pausa i l’aliment.

El temporal ha de ser al nord,

un vent rabiüt tragina fresca i aire,

estic perdut, vestit com un firaire

qui serà valent, però té por.

A l’alturó, rondina una cabra

qui ara rosega una herba assecada

fins que la fam s’allunya esmicolada

i ve el regust gasiu de la mancança.

I, un altre dia, aplegarà menys tard;

el sol s’allunya i el seny farà sa part.


Porucs amors


Del tot, allunyant-me

de la meva infantesa,

vaig perdent la pressa

per tal d’envolar-me.

He perdut les nits

amables d’estiu

on sentia els nins

prou plens d’esgarips.

I cercar les flors

prop del caminoi

per a fer l’ofrena.

Amb la lluna plena

retornava al goig

dels porucs amors.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

El temps m'ha complagut i set poemes més

14 Maig, 2023 06:52
Publicat per jjroca, Poemes

El temps m’ha complagut


A resultes de no ser,

he vist la meva grandesa

com es va empetitint.

Aprenent a saber quin,

vaig odiar a la infantesa

perquè em posava l’esquer.

He romàs, del tot callat,

presidint el noble ofici,

he hagut aquell vell vici

de patir per l’oblidat.

Però el temps m’ha complagut

i m’he tornat rondinaire,

viatjaria com firaire

als paradisos perduts.


Un xic de fang


Oblidant el bé i el mal,

vaig aprendre a fer de déu,

sestejava al conreu

i guaitava des de dalt.

Parlava amb les roselles

dels núvols i del sembrat,

d’aquell blat petit, nounat

en unes pluges lleugeres.

Oblidant el bé i el mal,

dormia a la taverna

després de prendre dolç vi.

Acabava el dematí

tot guaitant una oreneta

qui cercava un xic de fang.


Abans de la gran desfeta


A la cova, dorm el drac

abans de la gran desfeta,

els homes volen la feta:

Una lluita amb força sang!

El cavaller ha vingut

a punt de trencar l’albada,

duu la ràbia a la mirada,

espera no ser abatut.

A la cova, dorm el drac

i enceta un somni estrany

que el posa neguitós.

Com es veu el cap terrós

en caure al gran parany

d’aquell fatídic combat.


El cuc remuga


El cuc remuga i la lluerna vola

en un infern qui el sol els ha donat,

l’herba s’asseca i el rierol s’esgota,

el nou futur com plany el seu passat.

Ha estat temps de pausa i de misteri

on massa homes demanen ser saberuts,

diria que els salvaran els rucs

perquè es retrauen de penses i de vici.

El cuc remuga i la lluerna vola

i un caragol, prou assecat, com dorm

puix va somiant amb fulles tendres.

En el jardí, les roses hauran herbes

i una mosca voleia per les flors

per si pot fer una llepada dolça.


No goso de ser valent


Sentinelles de la sort

no em deixeu a l’aventura,

la comanda és feixuga

i em va copsant la por.

No goso el ser valent

puix fins el llevant m’espanta,

he de trafegar amb la barca

per a pescar un bon peix.

Sentinelles de la sort

feu que es retardin les ones

fins a l’hora de tornar.

Com m’agrada el badallar

quan ens quedem, prou a soles,

tot arribant a nou port.


Satanàs és a l’infern


Satanàs és a l’infern

ensenyant dents i queixals,

li han arribat tots els mals,

el seny ha estat el primer.

Ell demana, anys i panys,

ser un senyor eixelebrat

i poder guanyar els combats,

però Déu li ha ensenyat

que cal tenir al seu costat

un conseller de molts anys.

Satanàs és a l’infern

i per les nits quasi plora,

no plourà més del que trona,

només demana l’hivern.


Escric aquí


Escric, aquí, dessota les estrelles

en un abric ressec i poc conscient,

són els pagesos esquerps, desobedients,

tots envoltats de somnis i promeses.

El cru hivern ens ha desat silenci

i minsa neu recullen els gran cims,

no corre l’aigua i ens queden els plugims

per grinyolar sota un cel prou tebi.

Escric, aquí, vora del pi

sobre una taula seriosa i tafanera

qui no se’n fa a la idea de mirar-me.

Ho sé prou bé, no he sabut explicar-me

a una mosca sorruda i riallera

qui mira, fita, tot esperant la nit.


La rosa acull


Amb una flor i un somriure ample

toca a la porta del meu amor,

ella ni espera que vagi jo,

ben de segur que ho hauré magre.

Surt al balcó, ben pentinada,

amb agra cara, sense el somrís,

com ha perdut el paradís,

aquell tan dolç que s’estimava.

Però em mira, diu que m’esperi

i el meu cos ha fet el salt

tot esperant la porta oberta.

Entre sospirs es manifesta,

tampoc caldria sospirar tant;

la rosa acull, pobre encanteri.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (CXXXIII)

14 Maig, 2023 06:47
Publicat per jjroca, Pensaments festius

He fet sort, diu que no em pot veure.

Les solucions no són fàcils, el que costa es aprendre-les.

Es va posar a festejar, no va trobar cap solució més tranquil·la.

Quan Adam ja ho entenia, arribà Eva.

No tinc sort, dormo sense parar.

Tinc massa monstres per poder-los ordenar.

La solitud és la més tranquil·la de les afeccions.

La meva tardor hauria de ser espaiosa.

Déu va posar feina i aire suficient.

He provat viure sense diners, però m’ofegaven.

Déu no pot ser altra cosa més que aire.

Possiblement, les neurones tenen orelles petites.

El meu món l’he venut, almenys, sis vegades.

Aniria a la processó si podés anar al capdamunt.

He deixat de parlar amb Déu, no sabia guardar el torn.

A la vellesa, ja no surt el sol.

El camí és tan feliç que ni em mou.

Ningú ha de saber el suficient.

Ningú ha de saber el suficient per poder seguir viu.

Escriure és veure com es mouen les lletres.

Déu ens posa al nostre lloc, procureu viure lluny.

Els homes són animals racionals, no és estrany que facin dieta.

No sé perquè he vingut, però em quedaré.

Estàvem arreglant el món quan algú el va desconnectar.

La vida és una capsa on es posen els dies.

Déu dona la llibertat, però ella no es queda en cap casa.

Tinc tanta gana que he fet fora els principis.

Estic cansat de ser viu i no aclarir-me.

Déu va fer les obres i els dimoni les factures.

Tinc un problema de fe, em sobren dues lletres.

Sempre cal arribar quan no t’ho esperes.

Era tan avorrit que no respirava gairebé mai.

Tinc ganes de fer alguna cosa: De segur, que soc déu.

Puc perdre temps, el que tardo és en trobar-lo.

He fet el guió, de segur, que no el segueixo.

Volia ensenyar a sumar i restava.

Els amics han de ser per sempre, no cal ni confitar-los.

Estic disposat a viure, inclòs sense mi.

No badalla de l’avar que és.

He demanat un cafè, no crec que se’l begui.

He de tenir bona sort em va un tros de vida.

Vull estar sol i estic a l’ombra.

He vingut amb el vent, no cal dir que no sé d’on.

Les sabates estaven brutes, havia volat poca estona.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXIII)

14 Maig, 2023 06:44
Publicat per jjroca, Poemes curts

I havent

tan poca sort,

mengem temps

i plorem tots,

som innocents.


L'amanida

és a punt,

de prou mida

per fer un munt

sense enganyifa.


He comprat rellotge

per mesurar el temps,

les busques són ogres,

mengen sense fre

i, després, rodolen.


És al déu

del gran desert

on reclamo

el desconcert,

no vull més creu.


Quan la mossa

està per mi,

sé que aplega

dolça hora de partir

per no fer nosa.


Les comandes

de la sort

són garrepes,

tenen por:

matins i tardes.


A la festa

del senyor,

mai hi manca:

el gran tambor

enmig l'orquestra.


El metge m'ha dit,

amb to seriós,

que estic malalt,

un cop o dos,

de l'esperit.


Quan aplegui

la calor

de bon matí,

deixeu-me a la font

per a què begui.


El rellotge

de la nit

vol somicar,

però el glatir

el fa ferotge.


Amb seixanta

solucions,

per a guanyar,

pensen els minyons

que res és palla.


He comprat,

per a menjar,

un bon pernil,

no el calia ni salar,

quatre ossos m'han deixat.


Al diable

li comento

com he pecat

i que ho sento,

soc menyspreable.


El cavall i el ruc,

a la quadra estant,

es fan la contalla:

ni mengen com abans

ni volen ensurts.


Manta hores

del matí

van al bosc,

no direm com, allí,

les dèries són toves.


Les temences

són així:

volen cambres

i coixins

amb bones menges.


La fortuna

ja se sap:

va a la lluna

quan li és grat,

on troba cura.


Quan aplegui

al cap del mes,

vull que es queixi

un xic més,

és bon ofici.


La moixaina

de la nit

com escanya

l'esperit

i mai el deixa.


Entre pedres

i un bon temps,

les ovelles

semblen bens,

flairoses elles.


A la casa

de l'oblit,

qualsevol

és bon amic

si posa traça.


Na Maria

comentava

de bon matí:

Al vespre, festejava

tant com volia!

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXXIII)

14 Maig, 2023 06:37
Publicat per jjroca, Epigrames



Com sant Jordi em tornarà
al reialme de les flors,
allí, on dormen els amors
qui no saben on anar.


És el meu desig:
vetllar per un somni
quan ve el dimoni
per a fer-me ric.


Les gandules barques,
en el port estant,
he sentit com parlen
del vent de mestral.


Portaran els monstres:
les fosques d'abans
i, després, vindran
a prendre les sobres.


Quan la lluna endevina
que l'enganyo de valent,
em voldria amatent,
ple de falles i boirina.


He pujat fins al cim
del preat serrat,
dormir no m'han deixat
ben bé mitja nit.


I com pena el teuladí
en aplegar l'oreneta,
diligent i sempre neta,
emplenant tots els camins.


Al reialme
de la son
en ser quatre
ja en són prou.


He portat la fera
des del comellar,
anava a la seva
ni feia bondat.


Si el rellotge
vol anar
que ens mostre
on sap parar.


A casa del mestre
no hi ha el remei
i és de bona llei:
escoltar i aprendre.


Quan la nit
em ve a cercar,
sempre dic:
Torna demà!


Amb les bones 
intencions,
poques dones
fan petons.


En el regne
de l'oblit,
hi ha un setge
on dormir.


Quan demanin
per la feina,
l'endreçat
a dintre l'eina.


Parlaran llavors
d'anar a treballar
tot enmig de plors,
els ho he de contar.


Si el teuladí
cerca nou niu
no caldrà ni dir
que ja ve l'estiu.


Una rosa
per a mi,
em demano
pel matí.


Quan la menja
és a la vora,
el nen riu
i l'avi plora.


Quan no troba
solucions,
és quan dona:
mil lliçons.


Sembla pobre
en arribar,
si l'encerto,
el deixo anar.


A la nova pluja,
li he trobat pervindre,
a casa, dibuixa:
gotims en el vidre.


Mai encerto
quan ve el son,
molt l'espero
i s'adorm.


Ni les roses
del jardí,
volen gojos 
per a mi.


A la mar,
el mariner 
mai es cansa
de sentir el vent. 


En el cel estant,
he trobat la lluna
i diu, oportuna,
no em deixis mai.
 
Amb els ciris
i el pastís
de segur
que em dona el sí.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Com he demanat al sol i set poemes més

08 Maig, 2023 12:23
Publicat per jjroca, Poemes

Com he demanat al sol


La mare com m’ha posat

la mona a la carmanyola;

en minuts, anem al prat

a jugar a saltar la corda.

L’escola queda prou lluny,

el treballar és distant,

una mossa està esguardant

que l’amor sigui al seu gust.

A la pasqua, ja ho sabeu,

recollim les margarides

que trobem en el corriol.

Com he demanat al sol

que avanci a les tentines

i romangui fins a les deu.


Els enemics i amigots


Les temences i les pors

són a prop de casa meva,

la comanda no ha espera

i lluitarem quasi tots.

Els enemics i amigots

com esperen a l’aguait,

he demanat fer l’encaix

per a trobar-me la sort.

Sentinelles de l’avern

de seguit soc amb vosaltres

per a guarir-me a l’infern.

Un d’ells que és més despert

em comenta com els culpables

van venint de tres en tres.


Treballar no toca


La fortuna és mentidera

i m’enganya ben sovint;

dos i dos quasi són cinc

puix la rauxa és passatgera.

M’he llevat, prou dematí,

a les dotze del migdia,

em senyala la família,

vol fer-me fora del llit.

Cercaré un bon matalàs,

aniré a dormir a la cova

si és estiu en el ras.

Com que treballar no toca,

ben prompte, hauré de casar

amb una vídua bufona.


Orenetes del corriol


Orenetes del corriol

van i venen sense atura,

no abandonen la pressura

ni el neguit vestit de vol.

Quatre mosques jovenetes

han de ser el primer plat,

no aturaran fins al tard,

les caçadores inquietes.

Sota el balcó tenen niu;

allí, covaran els ous

fins que apleguin els minyons.

Tenen fam els pobrissons,

han de fer bon enrenou

demanant un dolç estiu.


La cuca petita


La cuca petita,

en sortir de l’ou,

diu que ja n’hi ha prou

i que vol eixida.

Al petit jardí,

trobarà la mida;

com vol ser amiga

d’un cuc eixerit.

Si la pluja mulla,

cercarà recer

sota d’una fulla.

Com a plat primer,

demana lletuga

a un pobre pagès.


Pagesos i poca sort


Dessota d’aquest gran sol,

veig la font com singlota;

el terra diu que ja toca

que aplegui pluja i doll.

Sant Pere està enfadat

i retarda les comandes;

a la meitat de les cases,

ja es planyen pel sembrat.

Pagesos i poca sort

van agafats de la mà

a demanar a la Verge.

Sant Pere es torna negre

i la pluja ha d’arribar

enmig d’ombres i de pors.


El vell arbre


Com que demano vacances,

el vell arbre es riu de mi;

no ha casa ni abric

i treballa ben debades.

No viatja ni alliçona

a les plantes del costat;

ni un dia s’ha enfadat,

no ha plorat ni una estona.

Suporta la gran tronada,

els dies de sol i vent

i si aplega la nevada.

Tot i així, mai fa mala cara

i accepta, ben obedient,

una vida prou amarga.


Han promès la plata i or


Com prompte hi haurà eleccions,

han pintat el banc de la plaça,

han promès la plata i or,

no sé si n’arribarà massa.

Els servidors de tothom

demanen seient a l’ombra,

és allí on regiren l’olla

i volen menjar de tot.

Però el poble resisteix,

el negoci va com va

sense aplegar al desesper.

Menys mal que el sol no es perd

i tornarà a l’endemà

per a trobar el mateix.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (CXXXII)

02 Maig, 2023 06:05
Publicat per jjroca, Pensaments festius

He vingut al món per deixar de saber el que sabia.

Tinc massa son per no estar prou despert.

L’home té un problema, un cos amb el que ensopega contínuament.

Estic aprenent a no fer-me por, és molt difícil.

He vist un arbre vell, ni tenia assegurança.

Tinc suficients defectes per a perdre’n algun.

No em fa mandra llevar-me, em fa pena.

Crec amb Déu, almenys Ell s’ho pensa.

Volien fer la nit més llarga, però van arribar les presses.

Estic convençut que dos i dos no són menys.

Volia fer un diari, però sempre tenia pàgines buides.

La casa és un paraigües sense por del vent.

Havia de morir-me ahir, però era fi de mes.

Treballo les hores que no puc descansar.

Tinc diners en una caixa que no he vist mai.

He tingut un somni, l’he gravat al disc dur.

Déu m’ha complagut, vaig demanar-li ignorància.

Viuria al carrer, però és més car que viure a casa.

Provava de volar, però se m’aclucaven els ulls.

Vaig anar a viure al desert i em va empaitar la sorra.

Perdre amics és tan fàcil com fer-se pobre.

No suporto el vi, me l’he de beure.

La vida és una ampolla difícil de guardar.

He vist un àngel, no portava les banyes gastades.

Llucifer em temptava, em venia un tros de cel.

Els homes no ploren, només arriben al somicó.

Tinc un dubte, però no sé si és meu.

Fa massa temps que és ara.

Ara no plou, no hi ha res més per ofegar.

No vull engreixar-me, només fa sis mesos que he mort.

És intel·ligent, però no sap quedar-se enlloc.

Estic convençut, el que camina davant meu no soc jo.

Estic aprenent, tinc dubtes i no els qüestiono.

Déu és gran, però el dimoni és qui el mesura.

Déu té un dubte, l’anomena creació.

No hi ha dubte: Déu és un deu amb accent.

Déu estudia teologia, però no se’n surt.

El sol s’enfada perquè s’allunya.

M’estic fent vell, ho noto amb la grandària de la casa.

Tot anava bé fins que em vaig posar a llegir.

No tindré més temps, però el seguirem perdent.

Escriure és viatjar sense bitllet de tornada.

Soc llogater d’un cos que, de tant en tant, m’odia.

La vida és la societat que té més altes i baixes.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Suposo que sabeu i set poemes més

02 Maig, 2023 06:00
Publicat per jjroca, Poemes

Suposo que sabeu


Suposo que sabeu,

estimada lluerna,

que lluny està l’estrella

viatjant envers un cel.

Amb un posat seriós,

s’allunya de la Terra,

enceta la conversa

amb un caire rabiós.

Suposo que sabeu

que un dia va venir

per a trobar el seguici.

Més tard, el sacrifici

el dubte va patir

en veure tanta creu.


Mala cara


M’agrada el somriure,

el dubte esglaiat,

repòs d’un combat

de somiar i conviure.

Empreses llunyanes

i grans enrenous,

sopes amb dos ous

i quatre baldanes.

I res tant m’agrada

com anar a dormir

per continuar el somni.

Mon amic dimoni

diu que he de glatir

i fa mala cara.


Es van empipant


De senyors i menestrals,

n’he posat el sarró ple,

manta hores de cafè

perquè bufa vent de dalt.

Assegut davant de la taula,

amb un vi que va minvant,

es va la llengua allargant

pel corriol de la paraula.

Entre riures i plorades,

com va la tarda passant

enmig penes i dissorts.

Quatre vius i dos mig morts

veig com es van empipant

perquè la ràbia és debades.


Davallades del pagès


Ovelles sense pastor

i terres sense pagès,

veig un bosc del tot encès

i ciutats plenes de por.

Davallades del pagès

en un món qui perd la pensa

només ha una ràbia estesa

on ningú vol saber més.

Les cases prou enfeinades

i ben tristos els carrers

sense vailets ni joguines.

Algú sabrà d’altres vides

on viuen sense poder

fer-se rics amb sis mesades.

 

Fruitar sense glatir


La innocent gosadia

d’aprendre sense saber,

endrapar cinc cops al dia

i treballar més bé gens.

Haig el somni d’un heroi

qui ha esdevingut burgès,

cobrarà dos cops al mes

i viurà prou alegroi.

Si més prompte ha de finir

en el cel li guarden plaça

per gaudir i per guanyar.

Vull l’escola del demà

on no caldrà tenir traça

per fruitar sense glatir.


Marieta com m’ha dit


Marieta com m’ha dit

que, en aplegar primavera,

hi ha una mossa qui espera

un galant prou jove i ric.

Haurà deixat la trentena

en un reclau de ciutat,

va haver núvia passatgera,

va eixir prou escaldat.

Marieta com m’ha dit

que li hauran portat les flors

un reguitzell d’alegries.

En ser-ne de totes mides,

n’ha pres de tebis colors

per posar-les a prop del llit.


Poder eixir


Com la rosa del jardí

espera ser ben tallada,

hi ha una mossa enamorada

qui la somia pel matí.

A la plaça, haurà d’anar

per posar-se a la parada

al bell mig de ses amigues.

Com són totes tan divines

demanen tornar a la casa

per a gaudir de l’esclat.

Com la rosa del jardí

encara no vol morir,

ha demanat poder eixir

un matí sense plorar.


Plora el rei


A la platja, plora el rei

tot mirant la mar com gronxa;

hi ha una nau que lluny s’enfonsa

gairebé sense remei.

La batalla fou feixuga,

els soldats fan mala cara,

la poncella desfermada,

fins la mirada li muda.

A la platja, plora el rei

i no troba cap consol

puix els servents estan tristos.

No hi haurà festa ni anissos

ni cap bufó a la cort

que li parli de la llei.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXII)

02 Maig, 2023 05:57
Publicat per jjroca, Poemes curts

Al pagès

he demanat

que en vull més

d'arribar tard,

ho tinc ben verd.


Ni la lluna

es riu de mi

ni la bruixa

em fa patir,

és molt poruga.


Com la gana

ha demanat:

sortir de casa

i fer el soldat,

ni gens, m'agrada.


A les hores

del recés,

les més toves

no volen res,

són massa pobres.


Com demano

per a mi:

Haver amor

i no gaudir!,

després, l'enganyo.


Amb les bones

intencions

ni els manobres

fan maons,

són massa nobles.


Com em deia

el frare Joan:

Anar a missa

et fa gran!,

ell ho sentia.


De les converses

amb rucs,

els menys enzes

semblen muts,

seran les presses.


Per a aprendre,

a no saber,

cal entendre

com s'ha de fer,

sinó a rebre.


Em comenta,

el meu amic,

que haig pressa

en fer-me ric,

deu ser feblesa.


Les campanes

de la sort

són germanes

de la por,

a cops, s'enfaden.


Si s'enfada,

li diré

que, si calla,

jo també,

mai s'apaivaga.


Per a aprendre

anar a dormir,

cal entendre's

amb el llit,

li dol el rebre.


A la casa

dels parents,

tres són massa

i, és present,

qui no fa falta.


En el regne

de les flors,

qui vol rebre

cerca el sol

per a no ser tendre.


Quan el vent

aplega a l'hort,

el pebrot

diu que no el sent,

es veu que és sord.


Amb la força

de l'estiu,

cada mosca

en val mil,

sempre en revolta.


Amb les ganes

que jo tinc,

pujo escales

fins al cim

per si m'esguarden.


La més maca

de les cinc,

compra aigua

i ven el vi,

potser li agrada.


A la casa

de la mort,

mai es cansa

el somiador

ni diu què passa.


Entre piques

i poals,

com s'obliden

els de dalt

de prendre mides.


El camí

que porta al mas

pel matí

deu ser més llarg

o m'ho fa a mi.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXXII)

02 Maig, 2023 05:51
Publicat per jjroca, Epigrames



Portaré la pensa
al cap del carrer,
hi ha una porta oberta
per eixir al moment.


A les misses
del padrí,
si et conviden,
has de venir.


La més maca
de les flors,
mai demana:
mals d'amor.


Et diria,
amor meu,
que la creu
em dona via.


Minses hores de la son,
porten a casa,
allí, vull trobar la fada
posant pena a les cançons.


No demano altre rei
per si escau,
només em queda un reclau
on mai entrarà la llei.


Amb seixanta botifarres,
vuit pernils i quelcom més,
he d'aplegar al cap del mes
sense plorar per les cambres.


Na Maria demana
trobar els amors,
li he portat flors,
diu que té gana.


Hauran de venir,
sense massa ganes,
els quatre fantasmes
en ser a la nit.


Hauries de saber,
estimat veí,
que restaré aquí
sense gran plaer.


Quan el vespre
esdevé nit,
sento dir
que aplega el rebre.


Una jove mossa
al balcó estant,
diu que, el fer-me gran,
de segur que em prova.


En comprar:
cent vint tortells,
he demanat:
gana i encert.


No hi ha cases
sense pa
si la gana
ha d'entrar.


Demano finir
quan el sol es queixi
i no vull eixir
ni la lluna atendre.


A les cases
de pagès,
mengen sopes
tot el mes.


Les tenebres
són així:
tenen set
i volen vi.


Quan la lluna
va a la font,
parla amb l'aigua
i s'adorm.


Cavall sense cavaller
les tardes passa
esperant el menjar bé
en ser a la quadra.


Amb les pedres del camí,
he estat xerrant,
com em diuen: Et fas gran!,
com menteixen perquè sí.


A la casa vella,
sempre hi ha una llar
fent la xerrameca,
es veu que ho té clar.


Arribeu, si he de morir,
cap al migdia,
emporteu-vos la família
puix sempre m'han fet glatir.


En el riure de la nit,
veig els fantasmes,
tot anant amb cares llargues
puix diuen: Ens fas patir!


La companya soledat
sempre és a punt,
porta un caire assedegat
i camina a ulls clucs. 


Si hagués de dir
tot el que volies
demà tornaries
per a plorar amb mi.


Des de l'alturó,
parlo amb la campana,
no sé a qui demana,
de segur que és bo.
 
Des d'avui, l'estimaré
com de passada,
escoltar-la no m'agrada,
però ho faré.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs