El temps m'ha complagut i set poemes més
14 Maig, 2023 06:52
Publicat per jjroca,
Poemes
El temps m’ha complagut
A resultes de no ser,
he vist la meva grandesa
com es va empetitint.
Aprenent a saber quin,
vaig odiar a la infantesa
perquè em posava l’esquer.
He romàs, del tot callat,
presidint el noble ofici,
he hagut aquell vell vici
de patir per l’oblidat.
Però el temps m’ha complagut
i m’he tornat rondinaire,
viatjaria com firaire
als paradisos perduts.
Un xic de fang
Oblidant el bé i el mal,
vaig aprendre a fer de déu,
sestejava al conreu
i guaitava des de dalt.
Parlava amb les roselles
dels núvols i del sembrat,
d’aquell blat petit, nounat
en unes pluges lleugeres.
Oblidant el bé i el mal,
dormia a la taverna
després de prendre dolç vi.
Acabava el dematí
tot guaitant una oreneta
qui cercava un xic de fang.
Abans de la gran desfeta
A la cova, dorm el drac
abans de la gran desfeta,
els homes volen la feta:
Una lluita amb força sang!
El cavaller ha vingut
a punt de trencar l’albada,
duu la ràbia a la mirada,
espera no ser abatut.
A la cova, dorm el drac
i enceta un somni estrany
que el posa neguitós.
Com es veu el cap terrós
en caure al gran parany
d’aquell fatídic combat.
El cuc remuga
El cuc remuga i la lluerna vola
en un infern qui el sol els ha donat,
l’herba s’asseca i el rierol s’esgota,
el nou futur com plany el seu passat.
Ha estat temps de pausa i de misteri
on massa homes demanen ser saberuts,
diria que els salvaran els rucs
perquè es retrauen de penses i de vici.
El cuc remuga i la lluerna vola
i un caragol, prou assecat, com dorm
puix va somiant amb fulles tendres.
En el jardí, les roses hauran herbes
i una mosca voleia per les flors
per si pot fer una llepada dolça.
No goso de ser valent
Sentinelles de la sort
no em deixeu a l’aventura,
la comanda és feixuga
i em va copsant la por.
No goso el ser valent
puix fins el llevant m’espanta,
he de trafegar amb la barca
per a pescar un bon peix.
Sentinelles de la sort
feu que es retardin les ones
fins a l’hora de tornar.
Com m’agrada el badallar
quan ens quedem, prou a soles,
tot arribant a nou port.
Satanàs és a l’infern
Satanàs és a l’infern
ensenyant dents i queixals,
li han arribat tots els mals,
el seny ha estat el primer.
Ell demana, anys i panys,
ser un senyor eixelebrat
i poder guanyar els combats,
però Déu li ha ensenyat
que cal tenir al seu costat
un conseller de molts anys.
Satanàs és a l’infern
i per les nits quasi plora,
no plourà més del que trona,
només demana l’hivern.
Escric aquí
Escric, aquí, dessota les estrelles
en un abric ressec i poc conscient,
són els pagesos esquerps, desobedients,
tots envoltats de somnis i promeses.
El cru hivern ens ha desat silenci
i minsa neu recullen els gran cims,
no corre l’aigua i ens queden els plugims
per grinyolar sota un cel prou tebi.
Escric, aquí, vora del pi
sobre una taula seriosa i tafanera
qui no se’n fa a la idea de mirar-me.
Ho sé prou bé, no he sabut explicar-me
a una mosca sorruda i riallera
qui mira, fita, tot esperant la nit.
La rosa acull
Amb una flor i un somriure ample
toca a la porta del meu amor,
ella ni espera que vagi jo,
ben de segur que ho hauré magre.
Surt al balcó, ben pentinada,
amb agra cara, sense el somrís,
com ha perdut el paradís,
aquell tan dolç que s’estimava.
Però em mira, diu que m’esperi
i el meu cos ha fet el salt
tot esperant la porta oberta.
Entre sospirs es manifesta,
tampoc caldria sospirar tant;
la rosa acull, pobre encanteri.
Com he demanat al sol i set poemes més
08 Maig, 2023 12:23
Publicat per jjroca,
Poemes
Com he demanat al sol
La mare com m’ha posat
la mona a la carmanyola;
en minuts, anem al prat
a jugar a saltar la corda.
L’escola queda prou lluny,
el treballar és distant,
una mossa està esguardant
que l’amor sigui al seu gust.
A la pasqua, ja ho sabeu,
recollim les margarides
que trobem en el corriol.
Com he demanat al sol
que avanci a les tentines
i romangui fins a les deu.
Els enemics i amigots
Les temences i les pors
són a prop de casa meva,
la comanda no ha espera
i lluitarem quasi tots.
Els enemics i amigots
com esperen a l’aguait,
he demanat fer l’encaix
per a trobar-me la sort.
Sentinelles de l’avern
de seguit soc amb vosaltres
per a guarir-me a l’infern.
Un d’ells que és més despert
em comenta com els culpables
van venint de tres en tres.
Treballar no toca
La fortuna és mentidera
i m’enganya ben sovint;
dos i dos quasi són cinc
puix la rauxa és passatgera.
M’he llevat, prou dematí,
a les dotze del migdia,
em senyala la família,
vol fer-me fora del llit.
Cercaré un bon matalàs,
aniré a dormir a la cova
si és estiu en el ras.
Com que treballar no toca,
ben prompte, hauré de casar
amb una vídua bufona.
Orenetes del corriol
Orenetes del corriol
van i venen sense atura,
no abandonen la pressura
ni el neguit vestit de vol.
Quatre mosques jovenetes
han de ser el primer plat,
no aturaran fins al tard,
les caçadores inquietes.
Sota el balcó tenen niu;
allí, covaran els ous
fins que apleguin els minyons.
Tenen fam els pobrissons,
han de fer bon enrenou
demanant un dolç estiu.
La cuca petita
La cuca petita,
en sortir de l’ou,
diu que ja n’hi ha prou
i que vol eixida.
Al petit jardí,
trobarà la mida;
com vol ser amiga
d’un cuc eixerit.
Si la pluja mulla,
cercarà recer
sota d’una fulla.
Com a plat primer,
demana lletuga
a un pobre pagès.
Pagesos i poca sort
Dessota d’aquest gran sol,
veig la font com singlota;
el terra diu que ja toca
que aplegui pluja i doll.
Sant Pere està enfadat
i retarda les comandes;
a la meitat de les cases,
ja es planyen pel sembrat.
Pagesos i poca sort
van agafats de la mà
a demanar a la Verge.
Sant Pere es torna negre
i la pluja ha d’arribar
enmig d’ombres i de pors.
El vell arbre
Com que demano vacances,
el vell arbre es riu de mi;
no ha casa ni abric
i treballa ben debades.
No viatja ni alliçona
a les plantes del costat;
ni un dia s’ha enfadat,
no ha plorat ni una estona.
Suporta la gran tronada,
els dies de sol i vent
i si aplega la nevada.
Tot i així, mai fa mala cara
i accepta, ben obedient,
una vida prou amarga.
Han promès la plata i or
Com prompte hi haurà eleccions,
han pintat el banc de la plaça,
han promès la plata i or,
no sé si n’arribarà massa.
Els servidors de tothom
demanen seient a l’ombra,
és allí on regiren l’olla
i volen menjar de tot.
Però el poble resisteix,
el negoci va com va
sense aplegar al desesper.
Menys mal que el sol no es perd
i tornarà a l’endemà
per a trobar el mateix.
Suposo que sabeu i set poemes més
02 Maig, 2023 06:00
Publicat per jjroca,
Poemes
Suposo que sabeu
Suposo que sabeu,
estimada lluerna,
que lluny està l’estrella
viatjant envers un cel.
Amb un posat seriós,
s’allunya de la Terra,
enceta la conversa
amb un caire rabiós.
Suposo que sabeu
que un dia va venir
per a trobar el seguici.
Més tard, el sacrifici
el dubte va patir
en veure tanta creu.
Mala cara
M’agrada el somriure,
el dubte esglaiat,
repòs d’un combat
de somiar i conviure.
Empreses llunyanes
i grans enrenous,
sopes amb dos ous
i quatre baldanes.
I res tant m’agrada
com anar a dormir
per continuar el somni.
Mon amic dimoni
diu que he de glatir
i fa mala cara.
Es van empipant
De senyors i menestrals,
n’he posat el sarró ple,
manta hores de cafè
perquè bufa vent de dalt.
Assegut davant de la taula,
amb un vi que va minvant,
es va la llengua allargant
pel corriol de la paraula.
Entre riures i plorades,
com va la tarda passant
enmig penes i dissorts.
Quatre vius i dos mig morts
veig com es van empipant
perquè la ràbia és debades.
Davallades del pagès
Ovelles sense pastor
i terres sense pagès,
veig un bosc del tot encès
i ciutats plenes de por.
Davallades del pagès
en un món qui perd la pensa
només ha una ràbia estesa
on ningú vol saber més.
Les cases prou enfeinades
i ben tristos els carrers
sense vailets ni joguines.
Algú sabrà d’altres vides
on viuen sense poder
fer-se rics amb sis mesades.
Fruitar sense glatir
La innocent gosadia
d’aprendre sense saber,
endrapar cinc cops al dia
i treballar més bé gens.
Haig el somni d’un heroi
qui ha esdevingut burgès,
cobrarà dos cops al mes
i viurà prou alegroi.
Si més prompte ha de finir
en el cel li guarden plaça
per gaudir i per guanyar.
Vull l’escola del demà
on no caldrà tenir traça
per fruitar sense glatir.
Marieta com m’ha dit
Marieta com m’ha dit
que, en aplegar primavera,
hi ha una mossa qui espera
un galant prou jove i ric.
Haurà deixat la trentena
en un reclau de ciutat,
va haver núvia passatgera,
va eixir prou escaldat.
Marieta com m’ha dit
que li hauran portat les flors
un reguitzell d’alegries.
En ser-ne de totes mides,
n’ha pres de tebis colors
per posar-les a prop del llit.
Poder eixir
Com la rosa del jardí
espera ser ben tallada,
hi ha una mossa enamorada
qui la somia pel matí.
A la plaça, haurà d’anar
per posar-se a la parada
al bell mig de ses amigues.
Com són totes tan divines
demanen tornar a la casa
per a gaudir de l’esclat.
Com la rosa del jardí
encara no vol morir,
ha demanat poder eixir
un matí sense plorar.
Plora el rei
A la platja, plora el rei
tot mirant la mar com gronxa;
hi ha una nau que lluny s’enfonsa
gairebé sense remei.
La batalla fou feixuga,
els soldats fan mala cara,
la poncella desfermada,
fins la mirada li muda.
A la platja, plora el rei
i no troba cap consol
puix els servents estan tristos.
No hi haurà festa ni anissos
ni cap bufó a la cort
que li parli de la llei.
En Jesús somia i set poemes més
24 Abril, 2023 06:09
Publicat per jjroca,
Poemes
En Jesús somia
Allà, més lluny,
la pasqua s’endevina
i una boirina
em treu el llum.
Setmana Santa
amb llargues processons,
hem de ser bons
des de l’albada.
En Jesús somia
un somni estrany
on hi ha una creu.
No en soc hereu,
glatir no em pertany
per guanyar un dia.
M’agraden les formigues
M’agraden les formigues
quan viatgen pel camí,
per a cercar un bri
i viure a les fatigues.
El blat és verd
i, dessota del cel,
demana un xic de mel
per viure satisfet.
M’agraden les formigues
en el dolç viatjar
a un formiguer proper.
Voldria ser
qui calla per guanyar:
cirera i quatre figues.
Vull que despertin els rius
Les roselles en el camp
anuncien primavera,
com el blat ja no té espera
va creixent en el sembrat.
El minyó, mirant el cel,
vol guaitar les orenetes;
com vindran, ben satisfetes,
amb guspires de recel.
Hauran desfet els seus nius?
Trobaran la palla i fang
per a enllestir sa casa?
El minyó té son encara,
primavera va endavant,
vull que despertin els rius.
Em posaré a treballar
Em posaré a treballar
en una empresa tardana:
sentir el so d’una campana
quan el sol vulgui grimpar.
Haig mil feines per a fer,
algunes de principals:
xerrotejar amb els pardals,
badallar a tort i a dret.
M’he cansat de no fer res
perquè la pensa no és poca
i m’escurça les setmanes.
A casa, hi ha males cares,
però ni obro la boca
per si criden encara més.
Caminant cap a l’infern
En el riu del desconcert,
baixen les aigües ferrenyes,
he de posar-me espardenyes,
però encara em pren el fred.
Malaguanyat dels bons déus,
espero hores tranquil·les;
de fet, em sobren sis vides
quan soc enmig dels ateus.
Caminant cap a l’infern,
he trobat dos capellans
amb les panxes ben rodones.
He estat cercant les dones
per si em volien salvar,
però estaven de recés.
Plora una formiga
Al bell mig del formiguer
veig com plora una formiga,
ha estat ben bona amiga,
però un dia es perdé.
Va deixar el gran corriol
per anar a cercar una tija,
veié el soldat qui crida,
li digué que torni al solc.
Però va passar la nit
en el si d’aquell gran bosc
i va tornar a l’albada.
Com la tija no agrada,
l’han posat a la presó
per haver tan gran delit.
La barca és gandula
Mariner, bon mariner,
torna de pressa al port,
el dia es torna ben fosc,
cal aplegar el primer.
Però la barca és gandula,
es gronxa als trencacolls,
no gosa sentir el soroll
que el feixuc vent li procura.
Mariner, bon mariner,
a port, t’espera la mossa
qui prega per a que tornis.
Que no vinguin aquells somnis
d’una barca que s’enfonsa
fins aplegar a l’infern.
Els set savis
He aplegat a la plaça
per a trobar els set savis,
tres són concos, quatre avis,
sis malfeiners i un no es cansa.
Avui, en ser al dimarts,
toca parlar de la guerra,
dos van ser a l’escomesa,
els altres cinc, amagats.
Quan va venir la fortuna
els va trobar enfeinats
i va tornar cap a casa.
Sento el matí com avança
enmig de nous disbarats,
no en trauran ni mitja engruna.
Plorar de grat i set poemes més
14 Abril, 2023 10:17
Publicat per jjroca,
Poemes
Plorar de grat
Li han posat esquella al bou
i la duu amb mala traça,
com li demana a la vaca
que el deixi plorar sol.
De jove, era venturer,
corria plana i muntanyes,
amagava, entre les banyes,
un sentiment mentider.
Però l’amo li ha posat
una esquella nova i grossa
perquè vol saber on va.
Només demana, al demà,
un bon lloc on no fer nosa
per poder plorar de grat.
No guanya res
A la banda de les flors,
he vist la il·lusió primera,
ha de ser que primavera
va despertant les olors.
I el sol s’allunya prou
per a allargar-nos el dia;
com enllestir cada guia
si es van fonen les pors.
Mentrestant, en el cafè,
passen les hores tranquil·les
farcides de fer feinades.
De sobte, hi ha males cares
perquè el cafeter no ha mides
i els diu que no guanya res.
Nou passeig
Com vaig notant les mancances
quan s’estavella el meu somni;
serà cosa del dimoni
qui voldria festa grassa.
Però els anys fan perdedors
i va mancant lleugeresa,
cal dir que cada princesa
ha perdut la seva cort.
En el palau, les aranyes
esperen haver banquet
amb tot un neguit de mosques.
Arribades les absoltes
com s’enceta nou passeig
de formigues dalt dels arbres.
Pujar a les estrelles
Canta el vent en entrar al bosc
i com tremolen els arbres,
les fulles noves ja saben
que caldrà ballar al seu so.
El corriol és formiguer
i un neguiteig, la bassa,
la mossa estrena sabata,
vestit nou i un llacet.
Seran les festes primeres
per a acomiadar l’hivern
i saludar les orelles.
A plaça, hi ha tombarelles
de nins qui volen saber
com pujar a les estrelles.
Un bon forat
El ratolí mira el gat
i aplega el gran dubtar.
Haurà ja la panxa plena
aquest ferotge enemic
o cercarà poc neguit
a la teulada propera?
El ratolí va, a les golfes,
per a veure si hi ha gra;
el pagès no n’ha posat,
només queden les garrofes.
El ratolí com mossega
el teixit d’aquell vell sac,
ha de fer-li un bon forat
per si s’allarga la festa.
Espero no facin mal
Com l’estimaria si
em donés un goig diví.
Em portaria a contrades
on res hauria de fer;
com el somiar entreté,
serien dolces jornades.
Com l’estimaria si
em posés el seny al cap,
un cistell ple de bondat,
dolça brisa a la nit.
I, allunyant-me del fanal,
podria haver estrelles,
benvolgudes meravelles
espero no facin mal.
Plora com un be
Una mossa es riu de mi
puix li semblo un poca-solta,
en el cap, haig la revolta
qui em turmenta perquè sí.
Diu que soc un saberut
i no arribaré a cap banda;
se’n burla i fa mala cara
amb un posat ben eixut.
Però bec i em trobo bé
envoltat per aquells monstres
qui em tracten de vell heroi.
Com, després, estic cofoi
li llenço pedres de sobres
fins que plora com un be.
Arribar a la nit
En el record més viu de la infantesa
quan el sol crema i el vent és foc,
he vist passar els signes de peresa,
poc feinejar, fugir de tot.
Eren batalles, de pedres i de canyes,
un cop o dos cada setmana,
eixir de sobte i tornar a casa
enmig de burles i de rialles.
Un món cofoi per a quatre rics
qui sestejaven entre llençols de seda
i es llevaven per tal de berenar.
Nosaltres, altres, menjàvem pa
amb un raig d’oli, una sardina estesa
qui ens mostrava com arribar a la nit.
Caragol prenent el sol i set poemes més
07 Abril, 2023 05:48
Publicat per jjroca,
Poemes
Caragol prenent el sol
Caragol prenent el sol,
ben arrapat a la tija,
el passejar ni convida,
esperaré per si plou.
Les ganes les haig plenes
i la panxa trobo buida,
demanaré, a la bruixa,
tota una mena d’ofrenes.
Caragol prenent el sol
voldria parlar amb un núvol
per tal de fer-lo plorar.
Va esbrinant el seu pensar
per si aplega un dia rúfol
i el comencen a mullar.
Veig les tenebres
Al carrer del desencís,
he vist, seguda, a una vella
al davant d’una finestra
que semblava un jardí.
Com cosia un mitjó
d’aquells ennegrits de llana,
havia magra la galta,
massa ratlles en el front.
El seu home, bon pagès,
aquest matí, és a l’hort
per a plantar quatre cebes.
Sota el sol, veig les tenebres
i com s’acosta la mort
sense pausa ni dir res.
Un cotxe para a la plaça
Les barques dormint a port,
els homes a la taverna,
la mar quasi ja està plena
de desitjos i de por.
Les gavines com se’n van
al darrere la muntanya
perquè la fam no és estranya
i de peix no en menjaran.
Un cotxe para a la plaça,
deu venir de la ciutat
on viuen els grans senyors.
Aquí al poble, perdedors
van sentint i van callant
abans de fer mala cara.
Pensaments rabiüts
Amics i coneguts
sou fruits de ma temença;
és el meu cos, quan prega,
el qui demana ajuts.
Són els déus terrenals
tan farcits de misèries
qui obliden les platxèries
per traure’ns tots els mals.
Amics i coneguts,
no estic per vosaltres
perquè em guanya el fred.
Deixeu-me el cel obert
perquè he de guarir les nafres
de pensaments rabiüts.
Sento malifetes
Cansat de no fer res,
m’acosto a la misèria,
he de patir l’absència
d’aquells homes de fe.
Tanqueu-me el calaix
on dormen els meus somnis,
espero que no tornin,
gaudir-los em fa mal.
Cansat de no fer res,
he remenat, al llibre,
pensades estrafetes.
Car sento malifetes
de quan era pagès
cofoi com un sidral.
Li cantarà cançons
Na Mariona es riu de mi
puix li ofereixo un tresor:
la meitat del meu amor,
un redòs de bon matí.
Ella vol un príncep blau
amb un castell d’il·lusions,
ell li cantarà cançons,
de dolç caire, com s’escau.
Na Mariona es riu de mi
i la vida li traspassa
ornada de mil colors.
Li oferiria les flors
que he comprat a la plaça,
però té el gust més fi.
Demano al drac amic
Demano, al drac amic,
una mica de condol,
ell també es troba sol
esguardant el seu destí.
Amb quaranta queixales
en tindria massa i prou,
amb quatre cistelles d’ous
passaria dues setmanes.
Com l’abril, pesat, avança;
ha de cercar nova cova
on dormir i sestejar.
Només espera un demà,
però afeblir-se no prova
i la batalla s’atansa.
Em comenta la rosella
Em comenta la rosella,
qui demana guardar el blat,
que hi ha un conill amagat,
però només ha vist una orella.
Primavera és a la porta
i demana per a entrar,
el bon Déu ho deixa anar:
Aquesta setmana no toca!
Em comenta la rosella
que, l’enrenou del formiguer,
li posa cara de por.
Com el sol porta calor,
nostre jove vol saber
si n’hi ha una altra de més bella.
Mariner, bon mariner i set poemes més
01 Abril, 2023 18:13
Publicat per jjroca,
Poemes
Mariner, bon mariner
Mariner, bon mariner,
posa vela si fa vent.
Navegar per navegar,
dona ben poca saviesa,
enllà la mar, hi ha la promesa
de ser feliç i guanyar.
Mariner, bon mariner,
pinta la barca de nou,
escolta l’aigua com mou,
com convida a trobar fe.
Si les muntanyes de la mar
són més altes i feixugues,
procura aprendre com cures
si et conviden a plorar.
Un seguit de mentiders
A la vila dels sabuts
mai trobaràs qui escanya,
massa són els rics i els muts
per a aprendre a la batalla.
Les festes seran paganes,
els vilatans convidats,
cap ni un haurà pagat,
el beure serà debades.
Però s’apropa el dilluns,
el batlle vol posar feina
i guarnir tots els carrers.
Un seguit de mentiders
hauran demanat nova eina
i es van perdent els ensurts.
Tot és ben lligat
En el reialme ver,
on viuen els fantasmes,
se senten les proclames
d’un reietó sever.
Servents ben encongits
es lleven a l’albada,
la taula està parada
amb dolços i fregits.
Són menjades de carn
quan la cacera és bona
i curt és el sermó.
Quan no, hi ha processó
i missa de la bona
on tot és ben lligat.
Hem de claudicar
Com us podria dir
que m’agrada l’escola
quan aprendre no toca
i podem no complir.
Jugar de bon matí
a córrer pels carrers,
aplegar els primers
i lluitar sense fi.
Amb les butxaques plenes
de pedres o cigrons
per tal de turmentar.
Però hem de claudicar
quan venen crits i trons,
corretges o espardenyes.
Venen el grans
Valent com el qui més,
me’n ric i escridasso,
com tremolen, quan passo,
els porucs minyonets.
Però venen els grans,
el meu regne s’acaba,
com fujo, cap a casa,
per a cercar el resguard.
Els diumenges, a missa,
aprenent a pregar
per a guanyar la guerra.
Passa la tarda plena
de ganes de fruitar
amagant la por minsa.
Somiar un moment
La feresa de la ment
em porta per carrers amples,
cases velles, noves cases
on s’amoïna la gent.
Tan bon punt el sol es lleva,
posa feinada i camí,
és un venturós veí
qui sempre va a la seva.
La feresa de la ment
es trastoca en bogeria
quan va perdent el seu nord.
Haig la gràcia d’haver por
només per a passar el dia
i poder somiar un moment.
Cercant les bones obres
Segrestador dels meus somnis
ha quedat com un senyor,
soc un home perdedor
foragitat dels negocis.
Aprenent de somiatruites,
captaire de no fer res,
passa el dia, acaba el mes
i he perdut ganes i fruites.
De més jove, fredolic,
enemic del llarg hivern
i malfeiner entre hores.
Tot cercant les bones obres,
passo camins i carrers
per si em lliuro d’enemic.
Em gronxaria a la lluna
Em gronxaria a la lluna
si hagués estat valent,
però sent tan obedient
no guanyaré ni una engruna.
Els joves han de ser així:
Entremaliats i viatgers!,
nosaltres, per no poder,
ni del món podem eixir.
Em gronxaria a la lluna
en ser a la primavera
per a guanyar el seu amor.
No seré gran lluitador
i la mossa, qui m’espera,
és prou amable i més bruna.
Caragol mig adormit i set poemes més
22 Març, 2023 18:16
Publicat per jjroca,
Poemes
Caragol mig adormit
Amb la pluja, fuig el sol
i desperta el caragol.
Caragol mig adormit
com vols la closca banyada;
per a fer camí, t’agrada,
fins a la fulla de col.
Amb el pas ben esquifit,
ben descalç i buit d’angoixa,
com cerques una carxofa
per fer-li un mos infinit.
Caragol buida els somnis
per concloure el gran passeig,
pel que sembla i pel que veig
va a cercar-te un dimoni.
Allí, a l’envà
En el racó segur de la infantesa,
on massa monstres encara són lluny,
he de llogar aquella llar encesa
on posar, al foc, menges de gust.
Allí, a l’envà, on gronxen els fantasmes
qui van pendents dels nostres somnis vers,
he de lliurar tot un seguit de reptes
sense dir res ni fer proclames.
Passats els anys, queda petit el poble
i marxen, junts, els joves a ciutat
per a trobar empreses ventureres.
Vindrà, després, l’enyorament de veres,
aquell neguit, aquest cos mig donat
a conquerir els vells castells dels nobles.
Passades les hores
La mare marona, qui gronxa el seu nin,
com pensa i enyora les tardes d’estiu.
En una nit fosca, rumia i es desvetlla
pensant en anar a fer tombarella.
Però la missió és certa i segura:
el volar més lluny no vol la natura.
El nen com la mira, plora i somriu;
les hores són llargues i dolç el caliu.
La mare marona ha fet divuit anys,
una vida curta plena de paranys.
Com mira la lluna qui grimpa el Montsià
mentre,a un arbre jove, li mouen les fulles,
passaran les hores, vindran altres mudes;
aquell nin poruc s’anirà fent gran.
En dolç caminar
En dolç caminar,
pel bell mig del bosc,
he de demanar:
avançar ben poc.
Com m’agrada el deure
reservat al déus,
un peu rere un peu,
aturar-se i seure.
Emprar en el negoci
de tornar a somiar
en terres amables.
Pensar que eren patges
qui em feien regnar
sense massa oprobis.
És el pensament humà
Aprenent de somiatruites,
mig captaire de la sort,
he provat passar de tot,
però preciso de l’aire.
És el pensament humà
tan donat a les pastures
que mai demana aventures
si no sap on descansar.
Hem perdut tots els herois
en batalles desiguals
puix la força mai ens sobra.
Tenim, a prop, una cassola,
una plata on posar carn,
mai deixem de ser alegrois.
La fortuna no ens estima
Com la derrota és propera,
mai sabré què és guanyar;
hi ha un somni català
que s’enlaira i estavella.
La fortuna no ens estima
puix se’n burla i se’n va,
la dissort no haurà atura,
no trobarem el demà.
Però ens queda dolça llengua
que va perdent i guanyant
dos cops a cada pensada.
Posem llapis a la taula
per a trobar el moment gran
on gaudir no faci pena.
El viatjar a la lluna
El viatjar, a la lluna,
voldria la gent,
pobres innocents
hauran poca cura.
La lluna els mira,
calla i somriu,
com fa la viu-viu
i, llavors, sospira.
El viatjar, a la lluna,
és un fet cabdal
sense cap senderi.
Espero que ens quedi,
sense prendre mal,
un xic de cordura.
Diu que faig por
Per a saber que no he guanyat,
la fortuna mentidera
m’ha dit que no haig espera
i de mi se n’ha oblidat.
És un deure entremaliat
arribar a ser bon home,
el vestit l’hauré de pobre
i mai seré el convidat.
Tot i així, navego bé
pel mar de la incertesa
fins aplegar a bon port.
La mossa diu que faig por
i mai em durà a la festa
del riure i estar content.
Aprenent per no ser i set poemes més
14 Març, 2023 06:22
Publicat per jjroca,
Poemes
Aprenent per no ser
Li comento al meu ruc,
quan la lluna està plena,
que dessota una estrella
mai es perdrà la quietud.
Aprenent per no ser,
he bastit mil empreses,
he perdut les promeses,
no sé on les trobaré.
Soc heroi incipient,
lladregot dels meus somnis,
de posat perdedor.
Com em manca un senyor,
li he demanat que torni
a aquell nen tan repel·lent.
Com hi ploro
Na Mariona diu que em vol
i, l’estimar-me, li dol.
No havent trobat un rei,
a qui fer-li la gatzara,
com es mostra enamorada
tot sabent que no ha remei.
Quasi plora, pel matí,
quan de la son és lliurada
i sol prendre l’esmorzar.
Un bol de llet amb poc pa
perquè pensa que hi ha encara
un portell per on fugir.
Com hi ploro quan la veig
portant penes quan menteix.
Abans d’acabar l’hivern
Abans d’acabar l’hivern,
compraré una capseta
per posar, en una estoneta,
una guspira de fred.
Somiaré amb blanca neu
amb una llar ben encesa,
amb l’amor d’una princesa
que se’n burla quan em veu.
Abans d’acabar l’hivern,
he de posar la gràcia
d’aquell llum qui m’acompanya.
He de guarir el sol qui banya,
amb tot l’encert i la traça,
a aquell prat que vol ser verd.
Amb la meva sort primera
Amb la meva sort primera,
una contalla he de fer,
ho posaré en el paper
per a què sigui planera.
Temptant a la meva sort,
vaig desafiar el dimoni
tot dient que sant Antoni
havia perdut el porc.
I la història va acabar
en posar-me a la caldera
per a fer un bon bullit.
Com haig tendre l’esperit,
he de concloure l’escrit
sense ordre ni saviesa.
Per un rajolí de vi
He de dir, per definir,
que he perdut la batalla,
he venut garrofa i palla
per un rajolí de vi.
És vi negre dels que peta
per a fer bon esmorzar,
si en queda per berenar,
hauré jornada sencera.
Soc heroi de ma misèria,
venturer d’estreta sort
i viatger de mil somnis.
Els cecs he de tornar bornis
si em regalen un tresor:
Una bota gran i plena!
Beure em feia més ric
Amb un cove ple de llàgrimes,
un silenci eixordador,
com m’atansa el meu senyor
al purgatori de les ànimes.
Anar fent, anar desfent,
així passen els meus dies,
les angoixes amanides
han de fugir com el vent.
Amb dos secrets que ara tinc,
passo les tardes senceres
fins que s’acomiada el bon sol.
Vora del foc, el condol
d’aquelles penses primeres
quan beure em feia més ric.
Ser una estrella
El silenci de la nit
no ha pausa ni mesura,
entaforat en el llit
qui no amaga sa cordura.
Fer de boig, m’estarà bé
quan la butxaca està plena,
però perdré la lluerna
en fondre tots els diners.
La mossa, qui em demana,
ha de ser dolça i sincera
per a poder-me guanyar.
Altra feina no he d’emprar
que la de ser una estrella
qui llueix sense cap gana.
Sestejar a la teulada
De les feines que he emprat,
prefereixo la de gat.
Sestejar a la teulada
les curtes nits de l’estiu
i cercar aquell foc viu
quan l’hivern fa mala cara.
Estalviar-me a aquell gos
revellit i amb mala cara,
ha de ser de la nissaga
dels qui empaiten per un mos.
I la resta ja se sap:
una menja de la fina;
per tot peix, una sardina
i una sesta amb bon jaç.
Va a pescar i set poemes més
08 Març, 2023 18:45
Publicat per jjroca,
Poemes
Va a pescar
I com ser li feia mal
s’ha tornat com un sidral.
Encetà nova aventura
per a viatjar mar enllà,
la barca se li enfonsà
i aparegué la pressura.
Aparegué un salvador
qui tornava cap a casa;
en veure’l com s’ofegava,
el va treure tot de cop.
El pescador havia filla
qui s’havia de casar,
nostre heroi la festejà
i va a pescar cada dia.
El ruquet valent
El ruquet valent,
dessota una estrella,
com es meravella
d’aquell firmament.
A les nits d’estiu,
guaita a la finestra
i sent plorar el riu
quan la lluna és plena.
El ruquet valent
volia somera
per anar a la font.
L’amo no respon
a la seva queixa;
potser no el sent.
Pobre es va quedar
Era un pobre, que us diré,
sense ordre ni paciència,
havia rebut l’herència
de callar i no fer més.
De ben petit, bordegàs,
disposat al sacrifici;
anar a escola, era un vici,
preferia restar al mas.
Entre conills i gallines,
passava tardes senceres
veient les fulles ballar.
Com a pobre es va quedar,
plantava alls, quatre cebes
i tot un solc d’albergínies.
Vaig a peu
Per a viatjar, vaig a peu
entre muntanyes i planes,
a ciutat, porto sabates,
les he comprat a bon preu.
La botiguera és amiga,
ven tot el que pot,
des de peres a albercocs,
a jerseis de bona mida.
Els diumenges, com va a missa,
es confessa al capellà
dels pecats de la setmana.
Menja poc, però ha gana
de posar-se a festejar,
cap nuvi li fa la mida.
Aplegar a la incertesa
Assegut dessota l’arbre,
com viatja el pensament,
essent pobre i innocent
acabarà de culpable.
Entre penes i embolics,
el món tragina mil lluites,
en trobaràs mentre crides
demanant ésser un xic ric.
La fortuna no et recerca
puix et considera babau
i perdedor de la guerra.
Només resta la temença
per posar al pany la clau
i aplegar a la incertesa.
En el desert petit
En el desert petit
de l’allunyada infància,
havia joia i gràcia,
el somni d’ésser ric.
Més tard, el curt viatge
del deure de l’escola,
va ser el posar-me a prova
quan vaig esdevenir patge.
De lletres i lliçons,
vaig aplegar a les mil
per perdre cent batalles.
Com pertanyí a les falles,
oblidà el gra i el mill
que havien els més bons.
Tot esdevé estrall
El llit i el matalàs
em van fent la contalla,
voldria ser canalla
i eixir del vell mas.
Pujar a una somera
i trepitjar camins;
guanyar aventures fins
que la nit fos planera.
Per demanar un cavall,
em sobren els desitjos
de poder batallar.
Us voldria ensenyar,
en aquests temps de riscos,
com tot esdevé estrall.
Escriure per viatjar
Escriure per viatjar
per la blancor del full,
com topo amb el curull
de lletres que he d’emprar.
És en una terra pobra
on avancem perduts,
massa dies eixuts,
massa buida la bossa.
Escriure per viatjar
per muntanyes i valls
fins topar algun castell.
Allí, mon cor mesell
va fent escarafalls
fins que arriba la pena.