Filla del vent i set poemes més

10 Setembre, 2020 06:33
Publicat per jjroca, Poemes

Filla del vent


A la porta

de llevant,

hi ha qui torna

per ser sant.

Captaires

sense ambicions,

pidolaires

de pocs sous.

És la vida,

per a mi,

filla del vent.

Va creixent

fins a guarir

de la ferida.


Per aquest cos


I res em plau i tot ja s’endevina

com un vell rostre amarg i combatiu,

en mon rebuig, faig créixer la boirina

i callo ensems que sento baixar el riu.

En l’agredolç neguiteig de les hores,

mil cavallers esperen llur cavall,

massa remors ens porten a les fosques,

massa silencis no fan pendent avall.

Hem de saber, d’aquestes noves penses,

escriure al sot pregon del nostre cor

aquells missatges senzills i profitosos.

Per a aquest cos, em sobren carn i ossos

i vull volar, endinsat en la calor,

per saber d’on eixiran les lluernes.


En el futur


I mort l’abril, maig renaix a l’ombra

entaforat entre fulles i flors,

el sol s’allunya per prendre nous colors

i porta el vent: la dèria i l’angoixa.

Pobres humans han de retre cortesia

a la natura qui marca l’indecís,

lluny de la casa, es troba el paradís

on regna, sempre, la innocent gosadia.

Com tot pertany al secret guardat,

espero rebre gotims de la saviesa

per aclarir els dubtes i raons.

En el futur, els dolents seran bons

i gaudirem del fi de la neciesa

sobre un terra mancat de tot esclat.


Maria volia


Maria volia

anar a dormir,

en un ample llit,

lluny de la desídia.

Maria cantava

enmig del gran verd,

no vol el desert

on fer nova estada.

Maria somiava

amb dolç cavaller

vingut de la guerra.

Maria és ferrenya

quan demana ser:

dona enamorada.

 

Una rosa, al roser


Una rosa, al roser,

un vespre, es lamentava

puix l’abella la deixava

sense fer-li agraïment.

Poca cosa he de ser,

comentava la princesa,

en el jardí, era promesa,

en el balcó, un xic més.

Dolça rosa de les hores

no et queixis de la sort

fins que arribi el primer fred.

La resta som a l’infern

esperant trobar un bon sot

on desar nostres penyores.


La dona del mariner


La dona del mariner

mai demanarà tempesta,

és reina de casa seva

i feineja tot el mes.

Es lleva en trencar l’alba,

massa lluita per a fer:

enllestir, somiar i aprendre,

una obra mal pagada.

Ell marxarà, a la mar,

amb el deure, ben precís,

de traginar sense pausa.

Algun cop, cerca una taula

on recórrer a l’encís

de beure abans de pagar.


Vol ser princesa


No vull ni sé

trobar la mort,

viure és tresor,

dormir, també.

Per a enllestir,

em poso a punt,

porto el costum

del dolç gaudir.

Si he de morir

no he d’haver pressa

ni gran rancúnia.

Pobra la núvia,

vol ser princesa,

la veig glatir.


Satanàs és bon amic


I avanço al pas,

cansat, dels darrers dies

ni a festes em convides

dient que no vindràs.

Només haig un dimoni:

esquerp i geperut,

cansat de fer-se el ruc

quan deixa d’ésser borni.

Satanàs és bon amic,

però va colgat de feina

i procura no enraonar.

Els diumenges, li deixo anar

que voldria altra eina

per combatre l’enemic.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

A la feina i set poemes més

01 Setembre, 2020 07:11
Publicat per jjroca, Poemes

A la feina


Massa hores

al carrer,

poques obres

per a fer.

Em llevava

pel matí

i trobava

el meu veí.

A la feina,

no he d’anar

puix sóc poruc.

Sense eina,

el treballar

és molt feixuc.


A dalt de la barca estant


A dalt de la barca estant,

hi ha cançons de rem i vela,

ones grans quan esbufega

aquest vent valent, gegant.

En el port, poques gavines

van i vénen tot volant,

n’hi ha de totes les mides,

com demanen el menjar.

A taverna, poques presses,

històries de creure mai,

banyades amb vi i rom.

Les perdudes intencions,

van lliurant-se a l’esglai,

navegant entre promeses.


El treballar magnifica


A la sínia, l’aigua canta

mentre el ruc va plorant,

l’aigua fresca va avançant,

tota l’horta s’engalana.

Les cebes i tomateres

van despertant del gran son,

els alls tendres ja no hi són

van marxar amb les pebroteres.

El pagès està cansat,

massa amos, sense sou,

van escurçant la collita.

El treballar magnifica,

però l’angúnia no es mou

d’aquest deure tan pesat.


Somiar despert


Segueixo dient,

estimada meva,

com la lluita pesa

i es va perdent.

Serem els humans

éssers malaltissos

vivint entre pisos

i el cel adorant.

Guanyant a l’infern

en noble partida

farcida de planys.

Seran massa anys

per trobar una vida

on somiar despert.

 

És el gran rellotge


És el gran rellotge

qui va posant hores

en cambres i golfes,

captiu i ferotge.

Rodolen les busques,

per un petit plat,

cercant pampallugues

enmig del combat.

I passen la una,

les dues i tres

fins trobar el migdia.

Llarga melodia

per arribar a l’encert

mentre es perd qui dubta.


L’ocasió


Pensaria

en l’ocasió

de saber-me

innocent,

em plauria

ser minyó

i no perdre

en cap moment.

Però és curta

l’alegria

i un recerca

el compliment

per a aprendre

sense pressa.


Un salt a la lluna


És quan poso el cos

assegut a l’ombra

quan pensar em sobra

i he trobat el lloc.

Les grans ambicions

com passen de pressa

i ve la fermesa

a ocupar els seus llocs.

Ni cerco a l’amic

ni veig la natura

com déu benestant.

Serà important

fer un salt a la lluna

per saber que escric.


Un xic de condol


És mon cos traïdor

qui em porta a la guerra,

pel matí, s’esguerra

per saber on sóc.

Així, avancem

per terres profanes

cercant nova llum.

Com sóc tan feiner,

vaig perdent les ganes

camí de ponent.

Quan em porti el dia,

novament, el sol,

vull saber com tria

un xic de condol.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Campanetes de l'encert i set poemes més

24 Agost, 2020 07:20
Publicat per jjroca, Poemes

Campanetes de l’encert


Campanetes, de l’encert,

sonen prou llunyanes,

massa llums sense caler,

massa ponts sense baranes.

Car anem cansats de cos,

entre riures i cançons,

davallen les il·lusions,

flueixen a poc a poc.

Caminarem, cap al cim,

per albirar nostra vall

i somiar cap al migdia.

Haig la joia amanida

puix no vol terrabastall

perquè fila: feble i prim.


Aniré per via


He passat pel son

tebi d’un moment,

quasi inconscient,

amable del tot.

A les hores dolces,

lluny de soledat,

algú m’ha deixat:

llum entre les ombres.

En el sempitern

paratge humà,

esdevé follia.

Aniré per via

per on vol anar

aquest món proper.


Jugant plegats


M’agrada escriure, amb caire desllibert,

mirant, cofoi, els jorns de ma tendresa,

sou nouvinguts a ma volguda festa

on reconec ma terra i l’indret.

Jugant, plegats, en les nits d’estiu

a parar el pot o a la corretgeta,

era, el nostre, un pensament altiu

i, córrer un xic, em feia agafar pressa.

Els amics grans marcant la seva llei

i l’agutzil posant el crit i l’ordre

en llargues tardes enmig de les vacances.

Amb verdes canyes, fèiem les noves llances

i manteníem aquell posat ferotge

per decandir quan aplegava un rei.


Batalles


És un deure

entremaliat:

Callar i creure

en el combat!

Amb pedres,

fustes i cordes,

com concebre

les derrotes.

Batalles

als alturons

i ferides.

Massa vides

entre records

i contalles.

 

Era un home

 

 Era un home

traginer,

quasi pobre

i mentider.

Havia terres

riu enllà

i tenebres

per donar.

Els dissabtes,

ben begut

i malfeiner,

li va caler

tornar-se mut

amb tant diable.


Al noble terrat


Al noble terrat,

sento les converses

de joves princeses

qui volen sa part.

Amb un ric marit,

flairós, a la vora,

la poncella troba

pare pels seus fills.

Sense penitents

per bastir una caixa

on hi haurà cançons.

Uns pobres minyons,

gaire sense gràcia,

seran obedients.


Pedres de gegant


No hi ha pedres de gegant

amb un regust carabassa,

ha de ser la gent, quan passa,

qui me les anirà emprant.

En un racó del castell,

sento el senyor esvellegar-se,

diu que voldria guanyar-se:

un tresor i mig rampell.

Ha estat un mes sense guerra

ni traïdors ben assenyats,

disposat a fer història.

És llavors, quan la memòria

va passejant per uns prats

sense perdre massa terra.


Caminant de fer camí


Caminant de fer camí,

amb més passes que un cargol,

he provat de viure sol,

allunyat de tot mesquí.

He posat les meves penses

a la trista solitud,

he comprat i malvenut

la meitat de les promeses.

Com sóc un son esberlat,

dormo, en el si del bosc,

sense arbre ni terrat.

Ben vestit i atrafegat,

haig un bon polsim de sort

per fugir de l’entrellat.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Innocents i estèrils i sis poemes més

18 Agost, 2020 15:30
Publicat per jjroca, Poemes

Innocents i estèrils


A l’hora tardana,

quan el sol proclama

que es troba cansat,

sento la nostàlgia,

la força i la ràbia

pujar al meu terrat.

Innocents i estèrils

amb els riures tebis,

empenyent el temps,

vénen del passat

amb un to pausat

i tou el cervell.

Bona és l’ocasió

de pregar el perdó.


A l’hora del convit


És a l’hora del convit

quan s’acosta l’infinit.

Quatre peixos a la bassa,

tres roselles en el camp,

un pagès qui va menjant,

ple de fam i mala traça.

Primavera, a les golfes,

enllestint els somnis nous,

vull les sopes amb dos ous,

bona fruita a les postres.

El nostramo és prou valent

per a encetar la jornada,

però, a ulls d’enamorada,

pensa poc i va perdent.


Una mossa em pretén


És quan toca el treballar

quan, amb el son, ensopego,

en veure la feina, prego

i, després, l’he de deixar.

Una mossa em pretén

des de fa una setmana,

només li faig mala cara,

però riu i ni s’ofèn.

Diu que l’amor l’ha deixat:

deslliberta i esblaimada,

amb ganes de no fer res.

Com li he dit que estic sorprès,

però es tanta la feinada

que potser li'n faré part.


Esclau seré


Esclau seré

d’un deure desvalgut

i vaig passant

per terres isolades,

carrers i places

han de trobar-me eixut

i escric perquè

ho han manat les fades.

Mes tot és dolç,

hi ha llum a les murades

i vaig, perdut,

sota d’un temps serè.

He de lluitar,

però me’n sé estar.


Estrany el cos


Estrany el cos

em diu que l’he de creure

i vaig pensant:

un dia claudicar,

però, al redós,

com m’estalvio seure,

haig el gran deure

d’anar endavant.

No haig res més

que camí de pujada

i un alturó.

Tot un senyor

m’espera a la vesprada,

he de ser el pres.


En un no ser


En un no ser,

avanço per la vida,

empenyo el vent

per si no vol partir.

Sóc quasi un déu

enmig d’hores ben fosques,

entre les mosques,

porto ma creu.

He de lliurar

terres, al meu dimoni,

un cop o dos.

Vull haver gos,

petit i un xic borni,

per passejar.


Desigs amanits


Hauria de dir,

amics de fortuna,

que anirem a una

fins que sigui dit.

Empreses ferotges

al cap del carrer,

no són gaire dolces

sota un cel esquerp.

Car som amanits

a lliurar aquest cor

a empreses profanes.

Al carrer, hi ha flames

i, vora del foc,

desigs amanits.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Després de missa i vermut i set poemes més

14 Agost, 2020 15:17
Publicat per jjroca, Poemes

Després de missa i vermut


Després de missa i vermut,

com avancen els amors,

uns seran decebedors,

els altres ja són perduts.

Les poncelles, els vestits,

la joia sense mesures,

un sol Déu a les altures

i, al terra, pa de pessic.

Les festes assenyalades

fan, avui, de bon portar

si troben vi i taverna.

Posem que demà hi ha treva,

sense seny ni treballar,

més enllà de les murades.


Qui el voldrà matar?


És el drac ferotge

del tot complaent,

pensant amb la gent

pobra o mediocre.

Vora la ciutat,

ha un llogaret,

ventilat, discret

on fer mitja part.

I menja, si cal,

lletugues i cols

sense protestar.

Qui el voldrà matar

si cerca un bressol

vora el foc pairal?


Les preades meravelles


I llavors, han de venir

les preades meravelles,

en un cel ben ple d’estrelles,

perquè podéssim dormir.

Més enllà dels alturons,

hi ha una pausa galana,

és el seny qui m’acompanya

en comptades ocasions.

Car vaig passant les promeses,

les mancances i els neguits

sense massa aldarulls.

A la platja, ni llaguts

ni un mariner ensopit

mig pensant amb les poncelles.


Hi ha els dos moltons


Poseu-me la pensa

al dedins del sac,

el vull ben lligat

amb corda ferrenya.

Com em plau volar

cercant el remei

ni palau ni rei

em voldran guanyar.

Entre manta cabres

hi ha els dos moltons

empassant-se l’herba.

Ha de ser temença

viure als alturons

els vespres i tardes.


He de viure com senyor


Na Mariona del meu cor

no m’escolta ni s’espanta,

encara no en té seixanta,

però ja es queixa de tot.

Em demana per casar

una albada a l’ermita,

encara no tinc camisa

ni parament de la llar.

Però el sogre és matiner,

ha deu finques i tractor,

la feina sense aturar.

Entre vinya i oliverar

he de viure com senyor

ple de presses i diners.


Una ràbia estesa


Hauria de dir,

dintre la pobresa,

que una ràbia estesa

s’apropa a mi.

Em duu atabalat

un bon enemic

qui s’ha tornat ric

des que s’ha casat.

La núvia n’era dolça,

entrada en edat

i filla d’un metge.

Ell no té ni fetge,

però fa bondat

i ha bona bossa.


Caminoi del mar


Caminoi del mar

ni compto les hores,

allí, no hi ha ombres

ni res per guanyar.

Els peixos se’n riuen

quan ve el pescar,

després, com es lliuren

al fet de pensar.

Dofins i daurades,

destres en nedar,

avancen i somien.

Orenetes nien

i un temps se’n va

a altres contrades.


Un drac quasi gegant


I sant Jordi endevina,

quan s’acosta a Montblanc,

que hi ha un drac quasi gegant

qui, a la por, a tots convida.

És així la mala fera,

feta al deure d’espantar,

el vell rei va demanar:

un cavaller en primavera.

Com el drac ja s’ho pensa,

puix s’acosta el combat,

vol començar a tocar el dos,

però ha un deure massa gros

i retorna a fer costat

al passat d’una llegenda.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Res de nou i set poemes més

07 Agost, 2020 15:29
Publicat per jjroca, Poemes

Res de nou


Us convido a saber

com em sento aquesta tarda:

haig una pensa que esclata

per lliurar-se un xic més.

D’aprenents al gran somiar,

n’he posat una vintena,

solen anar a la verema

a darreries de març.

Al dessota del vell sol,

la vida segueix planera

per a rics i benestants.

Només falta que els humans

es queixen d’una manera

que no porti res de nou.


Aquella mar


I ve llavors el monstre de follia

a caure al sot amable de la sort,

un cop allí, recerca companyia

d’algun gegant amable més bé poc.

Com van tots dos engegant rancúnies

i frases llargues amb els braços curts,

mai trobaran un regne d’aixopluc

i van, avant, entre llums i foscúries.

Llavors, m’assec al cim del gran Montsià

per a recórrer la mar dels pensaments

i aturar-me a la vora del port.

Barques de vela com van agafant por

d’aquella mar de caire intranscendent

quan, en un plor, les ones deixa anar.


Els nuvis riuen


Ni crec ni sóc amable convidat

a unes festes farcides de revetlles,

a plaça estant, s’asseuen les més velles

i parlotegen d’un temps d’avantpassats.

Els nuvis riuen i les núvies s’ofenen

perquè els troben immensament caps verds,

comença el ball dessota un cel seré

i un gran caliu s’acosta i el senten.

Milers d’estels i una lluna plena

com els conviden al lleure i al fruitar

d’aquella nit tan dolça i complaent.

Deixeu-me dir que, enmig de tanta gent,

hi haurà algú qui no pot evitar

aquell enyor de ser en altra festa.


Una guerra amagada


Era un llibre, que us diré,

amb menys penses que paraules,

tan cansat d’anar per taules

on s’asseuen els jovents.

Massa fulles per llegir

en una o dues setmanes,

passaran les seves planes

uns quants ulls per a gaudir.

Però l’empresa no és vana

i l’esforç és consistent,

ben profund i capficat.

No és llibre de primer plat

per lluitar i anar perdent

en una guerra amagada.


Munten embolics


Hem de complir, corpresos,

els riures maternals,

escriure ens farà mal,

amb massa malentesos.

Si la paraula puja

esquerpa per la ment,

atureu-la un moment

per a saber com dibuixa.

Amb la meitat dels amics,

hauré fet un destorb

en el gran si de casa,

però sovint em passa:

Em queixo de fer el sord

i muntem embolics!


El pare penava


El pare demana

un crostó de pa,

no li vull donar

puix perdrà la gana.

El pare volia

anar a la font,

però no fa via

i es queixa de tot.

El pare penava

per voler eixir

d’aquest encanteri.

L’he posat prou tebi

car tot ha de finir

si aplega la Parca.


A recitar


Per la nit,

o si fa sol,

dóna tombs

el trompitxol.

I navega

la gran barca

i espetega

la nissaga.

Per la nit,

vénen les ànimes

a recitar.

Més enllà,

volen les cases

haver més llits.


Encetar amb concert


Per demà, demanaria

del treball, fer un recés,

anar avant amb la família

i dormir un polsim menys.

Anar a prendre xocolata

i una pasta en esmorzar,

em privaré de feinejar

fins ben entrada la tarda.

Com m’agraden les vacances

a darreries d’hivern

o en ensumar primavera.

Cada carrer és una festa

i vull encetar un concert

de dubtes i de pensades.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Hi ha mil estrelles i set poemes més

01 Agost, 2020 06:58
Publicat per jjroca, Poemes

Hi ha mil estrelles


Dieu-me amor

si tot són meravelles,

hi ha mil estrelles

viatjant amb coixí,

escric així:

voltat de grans tenebres,

massa temences

riuen de mi,

he de portar:

desig entre silencis,

és un bell somni

per a somiar,

deixeu que vessi

no he de marxar.


Després, em deixa anar


En comptades ocasions,

els dolents seran els bons,

dissortats els enrenous

en una nau que navega,

la vida és vela estesa

barallant-se per un sou.

I, després, es deixa anar

puix ni pensa en aturar.

Entre pau i enteniment,

el cos pesa llur moment.

Benvingut al nou infern

de tenir sense gaudir,

altra cosa no he de dir

puix xerrant la por es perd.


Desconec els nouvinguts


Poca son i molt xivarri

va endinsant-se en el carrer,

és el passar matusser

de la gent d’un altre barri.

Desconec els nouvinguts

a gaudir una festa grassa,

veig l’alegria com passa

entre entrebancs ben eixuts.

Sortosament, els més vells

prou es queixen de la sort

i escolten mentre sojornen.

Com demano que no tornen,

les disbauxes d’altre lloc,

a posar nous cascavells.


Potser no hi són totes


És en somiar

on passo més hores,

potser no hi són totes,

però tant em fa.

Com cada matí,

demano al meu sol

un xic de consol,

un raig d’esperit.

Anem travessant

carrerons i places

fins aplegar al migdia.

La tarda m’obliga

a fer les pensades

que m’agraden tant.


És el regne dolç


És el regne dolç

on dormo a la nit,

ben sol, arrupit,

topant amb la por.

Poncelles airoses

prenen els terrats

per deixar, a les golfes,

vi fort, ensucrat.

Parlen de promeses

des de bon matí

i esperen l’infern,

però massa es perd

i he de conquerir

les noves fronteres.


La rosella riu


La rosella riu

i és la primavera

qui cerca el caliu

prop de casa seva.

Allà, un xic lluny

dormen orenetes

esperant l’estiu

de les grans promeses.

Amb milers de mosques,

vivia un mosquit

pensant en menjar.

Com es va posar

a passar la nit

entre mosses joves.


Al carrer, fa sol


A la casa estant,

sense massa ofici,

vaig prenent el vici

de pobre estadant.

Al carrer, fa sol

i pixen els gossos,

quatre grans mandrosos

es queixen de tot.

I va la misèria

ocupant l’espai

de la fantasia.

No haig alegria

enmig d’un esglai

capficat de mena.


Molta feina i poc més


A la casa del pagès,

molta feina i poc més.

A la plaça, riallades

de pobres i benestants,

a l’església, pocs cristians

van enllestint les comandes.

En el port dels mariners,

hi ha mosques fent la revetlla,

sota un fanal, la parella

va somiant en el recés.

Com m’agrada aquesta terra

tan feta a claudicar,

un bon dia, vull anar

a fer una tombarella.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Cada plat duu ses olives i set poemes més

21 Juliol, 2020 06:43
Publicat per jjroca, Poemes

Cada plat duu ses olives


A la casa del veí,

he deixar el meu somriure,

la resta la puc descriure

sense la força d’ésser ric.

Mengem pa amb quatre sardines

que es van assecant al sol,

cada nit duu son mussol,

cada plat duu ses olives.

I traginant per traginar,

anem cap a la taverna

entre penes i esgarips.

Al capvespre, els mosquits

es troben a casa seva

per guanyar-se un bon sopar.


Planyent i oblidant


El vent de llevant,

si porta tempesta,

convida a una festa

amb massa gegants.

I nosaltres som,

ben petits i estèrils,

sense cap raó,

sense massa premi.

Anem endavant

i aturem ensems

que vol el veí.

Pobre arlequí

dormint ja fa temps,

planyent i oblidant.


Home de la lluna


I vindria a ser:

home de la lluna,

amb minsa fortuna,

poruc, fugisser.

Pensant en anar

a cercar un tresor,

carregat de por,

oblidant callar.

El pensar debades

en nou paradís

em porta lluïssor.

Cercaré un senyor,

ben tou i precís,

sense massa errades.


Massa la feinada


I l’arbre treballa

de dia i de nit,

no vol ni badalla

ni pot el dormir.

Massa la feinada

i prou l’enrenou,

com rau a sa casa

entre el vent i el sol.

Necessita fulles,

saviesa i flors

per nou manament.

És del tot conscient

i, enmig de les pors,

lluita entre mil mudes.


Quan el cos se’n riu


Quan el cos se’n riu,

noble meravella,

cerco noble estrella

amb un dolç caliu.

Pobre traginer,

amo de sa pressa,

quan el seny em pesa,

he de quedar bé.

I tragino el cap

cercant nova sort

sota un sol proper.

Sento que vaig bé

i menjo, si es pot,

un polsim de gra.


Maleïts els guanyadors


Molta palla, poca userda

i l’amo ni em despentina,

al capvespre, la boirina,

curt sopar i a la taverna.

Amb cartes i pocs diners,

ens ve a acompanyar la lluna,

la mestressa inoportuna

qui tot ho espera saber.

Maleïts els guanyadors,

els perdedors impertèrrits

amb massa somnis perduts.

Acabats els ets i uts,

amb la força dels pretèrits,

acabem a rodolons.


Les converses profitoses


Caminant per a ésser ric,

em vaig perdent als corriols,

entrebanco els caragols

i ensarrono amb els grills.

Les converses profitoses

acostumen a regnar,

després, com em deixo anar

si em perdo entre les noses.

M’he lliurat al desconcert,

al judici dels senyors

qui em demanen posar pau.

Mai surto del meu catau

i endevino els mals records

quan em sento satisfet.


Els diumenges ja se sap


El llum de la llunyania

em demana ésser eixut,

haig més feblesa que el ruc

i menys doblers que malícia.

Els diumenges, ja se sap,

el vermut i vi de missa,

amb corbata i camisa,

un barret a dalt del cap.

Algun dia, processó,

penitència i rosari

amb una mà en el cor.

Només em sobra la por,

sóc un home de diari,

de llibres: ni un ni dos.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

A la casa del mai més i set poemes més

12 Juliol, 2020 08:16
Publicat per jjroca, Poemes

A la casa del mai més


A la casa del mai més,

he trobat la porta oberta

sense pany, sense finestra,

sense banc on fer un recés.

No hi ha gos ni vigilant

ni taula per fer menjades,

només resten les petjades

d’altres pobres caminants.

A la casa del mai més,

no hi ha cuina ni embalums,

només un xic de ferum.

El somiar-la és un costum

que em portarà, ben entès,

a un regne d’aixopluc.


Han vingut les males penses


I tot d’una, de retruc,

han vingut les males penses,

són dissortades promeses

qui em demanen ésser ruc.

No ruc d’enormes orelles

i pensament enlairat,

seré ase en el sembrat,

entre blat, entre roselles.

Per pensar, no he de pagar,

per somiar, em manquen hores

perquè toca anar al tros.

Quatre bledes fan un mos

i, havent gana de sobres,

com espero un llarg dinar.


Han vingut els dos fantasmes


Recordo que, a mitja nit,

han vingut els dos fantasmes

a cercar mon esperit.

Havien les cares agres,

minsa força, prou encís

i poc ser per a ésser amables.

Entre vols, fotesa i crits,

enllestien les temences

i tornaven a les festes

que gaudien a les nits.

Així anem, sense destorb,

encetant dies i hores,

com els he vist prou tanoques,

hem rigut contents i tot.


Vol quedar-se a casa


Hauria de dir,

sense massa pressa,

que, ran la finestra,

no vull el coixí.

Puix desperta el vent

quan, poruc, s’enfada,

vol quedar-se a casa

i pensar un moment.

Però la natura

li diu que no es pot

i, xiulant, s’allunya.

Puja a l’alturó,

fa moure la fulla

i comença el plor.


Enemics i lladregots


D’enemics i de lladregots,

en voldria més bé pocs.

Em fan nosa pel matí,

em cansen cap al migdia

i, si la vila m’obliga,

haig les ganes de patir.

Amb un bon crostó de pa

i una sardina salada,

sovint, alegro a la casa,

em dura fins l’endemà.

Demano una sort ferrenya,

poca feina per a fer,

prefereixo ser al cafè

amb mitjons blancs i espardenya.


Passat riu enllà


El pare demana

des de bon matí

que vagi a la plana

i oblidi el coixí.

El ruc matusser

accepta la joia,

diu que aquesta història,

del tot, li convé.

I posem al carro:

el cabàs i el sac

per recollir olives.

Ha d’haver altres vides

passat riu enllà,

però, millor, callo.


Pensaria en el tenir


Pensaria en el tenir

una vida sense joia,

és un món força mesquí,

buit de joc i xerinola.

He de suportar els diners

per a aplegar a la taverna,

el vi negre ha lluerna,

espero esmicolar el temps.

Carregat de males hores,

vaig la plana traspassant

per a arribar a la muntanya.

Allí, trobaré una banya,

quatre pobres que, menjant,

comenten que em trobo a soles.


Quasi eterns


Al racó del desconcert,

no hi ha mentides,

han d’estar ben amanides

per volar on res es perd.

Són pobres i ben humans

qui passegen pel carrer,

han de conèixer i saber

on amagar els taujans.

Quasi eterns i pidolaires,

anant d’aquí cap allà,

ompliran els temps de feina.

Hauran de lluitar amb l’enveja,

l’oprobi i el tarannà

per deixar de prendre l’aire.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

No ploro més i set poemes més

08 Juliol, 2020 06:59
Publicat per jjroca, Poemes

No ploro més


No ploro més, la vida duu sa brega

i, gentilment, ens mana el treballar,

pantalons llargs i una camisa vella,

barret de palla i un sol qui vol cremar.

Comença el juny, amb ell vindrà la sega,

com la corbella deixa son penjador,

encara queda mig somni a la parpella,

que, a cops, s’enfila cercant un nou amor.

El blat madur i un núvol solitari

porten el dia, ferotge i resplendent,

per a recórrer la serra i la plana,

és quan la veig, aquella flor galana,

amb cara dolça, portant un cànter vell

i vaig segant, demano que el cor calmi.


La mare solitud


I la mare solitud

em fa perdre la vergonya,

sento el trescar d’una dona

capficada amb sa virtut.

Li escriuria una cançó,

un somni de primavera,

però el cor va a la seva,

sembla que perd la raó.

Ella passa i somriu

i envermelleixo la galta

sense saber contestar.

Ho podria deixar anar,

però l’amor fa tenalla

i em sento ben captiu.


No espero trobar


Hauria de dir,

estimada meva,

com la vida pesa

i no vull eixir.

No espero trobar

la gràcia divina,

un món fet a mida

per poder fruitar.

Amic d’un dimoni,

com solem parlar

de fidels i justos.

Prefereixo els núvols

per poder somiar,

després, quan em mori.


Ni pi ni faig


Ni pausa haig

quan ve l’hivern,

ni pi ni faig

els vull de recer.

Però espero un sol

punyent cada dia,

demano un bressol

voltat de família.

I tornar a la plaça

per a salvar el món

i aconseguir el cel.

Tornar, amb recel,

a encetar el sermó

en aplegar a casa.


Em sento bé


A la pau

del desconcert,

cerco el blau

i trobo el verd.

No hi ha riures

entre flors,

massa xiscles

i bonior.

I quan puja

la pujada

em sento bé.

Compliré

si, de passada,

el dubte afluixa.


Doneu-me la pau del cementiri


Doneu-me, ara, la pau del cementiri

on les angúnies arriben al no ser,

haig, per fortuna, un caire mentider

qui gaudeix, sols, quan troba altre vici.

I els humans, cercant el seu remei,

van trepitjant les eres de la por,

per a demà, em queda altra llei,

sóc un farsant altiu i colpidor.

No vull ni flors puix portaran abelles

i la bonior em vindrà a despertar

d’aquell bell somni del tot intranscendent.

Allà, prou lluny, resta la bona gent

qui, sense mida, demana esmicolar

el tou soroll que fan dolces poncelles.


Com he perdut


Com he perdut

més guerres que batalles,

cerco, entre palles,

el seny vençut.

No vull ni llit

on jeuen els gegants,

els benestants

i algun ric.

Només vull ombres

d’aquell vell bosc

vora la mar

i el sojornar,

prou agredolç,

dels homes pobres.


Si he de deixar


Si he de deixar

el deure de les penses,

no em doneu presses,

he de marxar.

Perdut el seny,

ben lluny de les lloances,

deixeu-me, almenys

camins sense estrebades.

He de guanyar

la darrera batalla

del preat cor.

No haig ni gos

ni matalàs de llana

on sojornar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs