No ser vençut i set poemes més
15 Novembre, 2023 18:16
Publicat per jjroca,
Poemes
No ser vençut
Amics i coneguts
sou fruits de ma temença,
el viure porta pressa,
la pressa porta ensurt.
I tot ha de restar
en aquesta terra vella;
sovint, es fa estreta
mes frisa per fruitar.
Amics i coneguts,
camins ben trepitjats
i un poble qui sojorna.
Doneu-me l’hora bona
puix he fet una part
per a no ser vençut.
En el palau reial
En el palau reial,
on tot són meravelles,
no viuen les estrelles
enmig de tants fanals.
Allí, els pobrissons
no posen entrebancs;
els nobles són distants
amb nobles intencions.
Segurament el rei,
cansat del gran seguici,
s’amaga a les golfes.
Xerroteja amb les mosques
i accepta haver el vici
de saltar-se la llei.
La vida ha de ser així
M’agradaria ser
l’agulla del paller.
Allí, enmig la palla,
passar inadvertit,
el deure mai escrit
de punxar la canalla.
M’agradaria ser
l’abella enmig les flors
de cada primavera.
Mentre soc a l’espera,
demano nous amors
d’una jove muller.
La vida ha de ser així:
entre taula i coixí.
M’agrada fer la guitza
Captiu d’aquell vell somni,
alegre i menystingut,
demano per ser ruc
a mans de sant Antoni.
Suposo que sabeu,
benvolguda fortuna,
que engegaré a la lluna
la meitat dels ateus.
Allí, han de fruitar
les pedres satisfetes
que mai seran mullades.
El bo de no haver cases
és que, en el temps de festes
m’agrada fer la guitza.
És un mal ben antic
És un mal ben antic,
el cercar el noble jou,
per poder cavar un pou,
per a poder ésser ric.
Com l’aigua és gran tresor,
li posem clavegueres;
li donem les primeres
promeses d’agredolç.
És un mal ben antic
l’aprendre a volar
per viatjar a altres terres.
Com les ales primeres
no les vull ni desar,
es desfan per la nit.
Cercà l’amor
Cercà l’amor
en primavera,
el seny m’espera
quan parla el cor.
L’ompli de sons
i de desitjos,
cercà els anissos
entre cançons.
La mona és
la flor primera
del meu jardí.
Dieu-me si
ella té espera
del seu promès.
Dessota d’un vell om
És el meu déu amic,
cansat de ma misèria,
qui em porta a la platxèria
sense saber què dic.
Sabeu que ens llevarem
a dos quarts de sis;
és hora i compromís
qui diu com poc anem.
Dessota d’un vell om,
m’agraden dolces tardes
quan s’enceta tardor.
Les fulles ja no hi són,
només resten les branques
que van gronxant i tot.
Espero l’endemà
Malaguanyat país
on res em sembla estrany,
anem per l’averany
amb riure fonedís.
Promeses estrafetes
i vanes il·lusions,
els rics saben on són
cada dia les festes.
I el pobre què dirà,
poruc i mala traça,
cansat de no menjar.
Espero l’endemà
dessota un cel carbassa
que no es vol apropar.
El somriure crema i set poemes més
07 Novembre, 2023 09:49
Publicat per jjroca,
Poemes
El somriure crema
Na Mariona no m’estima,
diu que soc un mentider;
massa lluita per a fer
quan no escolta i m’oblida.
És empresa ben feixuga,
amb enginy, guanyar-li el cor;
he de perdre el ser senyor
quan el desencís em procura.
La batalla és ben sencera,
amb espasa i cuirassa,
de l’albada cap al tard.
Quan ja soc prou enfonsat
ella s’acosta una passa,
però el somriure crema.
El vell arbre agafa fred
El vell arbre agafa fred
perquè el Creador el despulla,
com s’enfada, quasi sua
i singlota de valent.
La tardor mulla la fulla,
li fa perdre la tendresa;
una pau es manifesta
ben enmig de tanta muda.
El vell arbre agafa fred
i una branca se li asseca
perquè massa ha treballat.
És tot just a mitja part
d’aquella odiosa festa
on costa vestir de verd.
Demanava follia
Amb les poques pensades,
de pobre benestant,
com avanço endavant
enmig d’estrebades.
Soc poruc traginer
que cerco el paradís,
però em faig fonedís
quan esclata el voler.
Planyo la melangia
perquè es ve a aturar
a prop de casa meva.
Quan la ràbia és estesa,
enceto el tarannà
qui demanava follia.
Poder anar al cim
Na Mariona demanava
el poder anar al cim;
poques ganes en tinc,
però faig bona cara.
Es veu que, en el de dalt,
ha de trobar l’amor;
suposo car la por
ha de tornar-la com cal.
Mariona està ofesa
i plora, a desdir,
en aplegar a la casa.
Un cavaller s’atansa,
mira i deixa dit
que vol haver promesa.
Les ganes hi són totes
Les ganes hi són totes
i haig la cuina encesa,
només falta promesa
i compliment de normes.
La paella en el foc,
l’oli que saltirona;
espera rebre, alhora,
la sardina i el pop.
Les dèries de menjar
no han de ser menystingudes
i cal aprendre prou.
També he posat ou
per si cal haver mudes
per a poder afartar.
No haver un perdedor
Camins de la dissort,
el deure ens acompanya;
cal fer la filigrana
per no haver la por.
Els monstres del camí
esperen al tombant,
com, mentre, van pensant
en prendre un bon veí.
Però no ha hagut sort,
el veí no ha passat
ni, avui, se l’espera.
La ràbia es manifesta
i es queixen del mal grat
per no haver perdedor.
Un Betlem ben gelat
El fred porta el Nadal
i el Nadal, l’esperança;
hi ha un Minyó en una cambra
amb estrella al de dalt.
El Pare, en Josep,
encara tremola;
ser pare és compromès
quan aplega l’hora forta.
L’estrella il·lumina
un Betlem, ben gelat,
en una nit tan freda.
La pau és missatgera
i la pausa ha deixat
per si somiar convida.
Temps de fotesa
He perdut temps de fotesa
en raure al lloc assedegat,
passen núvols i el terra crema
mentre el pagès està enfadat.
Ploren els pins i l’olivera
parla, seriosa, d’un temps llunyà
on ploure dolç ni ploure era
perquè es patia ben a desgrat.
He perdut temps i no voldria
sentir com faig el vell encís
i en altre lloc, sol, s’entafora.
Només demano saber si és dona
tornar a les golfes quan és precís
guardar la casa de la follia.
Tornar-me malfeiner i set poemes més
01 Novembre, 2023 07:15
Publicat per jjroca,
Poemes
Tornar-me malfeiner
A la casa de l’encert,
m’ha contat un poca-solta:
Tots els dilluns ve revolta
quan ningú vol fer-ne res!
En el fet de treballar,
malaltia de per vida,
haig la ràbia encongida
perquè em falta el dinar.
Treballo de jornaler,
en jornada reduïda,
un parell de cops a l’any.
Ben posat en el parany,
haig l’esperança amanida
de tornar-me malfeiner.
Lletra a lletra
Lletra a lletra,
vers a vers,
la fermesa
com es perd.
Mai cansat
de fer-me ric,
haver melic
m’ha condemnat.
Com demano
que la mort
no vingui d’hora.
Diu la dona
que la sort
mai voldrà amo.
La fulla plora
I la fulla plora
en el capdamunt,
encara l’ensurt
la posarà a prova.
Oblida el viatjar
en aquest viatge
on servent ni patge
la voldran lloar.
En aplegar al llit
un nin que la veu,
la posa en un llibre.
Aprendrà a escriure,
a fer el pagès,
a callar i dormir.
Sentinelles de la por
Sentinelles de la por,
un de viu i dos de morts.
En llevar-me cada dia,
he de rebre l’homenatge
d’aquest home tan culpable
de no haver gran gosadia.
Perquè en el passar anys
demanant la pausa plena
hom pensa que primavera
no coneix propis ni estranys.
Sentinelles de la por
no em poseu en el coixí,
són les set del dematí
i demano fer el cap gros.
Passa el sol i surt el vent
Passa el sol i surt el vent
de racons insospitats,
de segur que va al mercat
per a veure a la gent.
Les parades estan plenes
d’embalums de tota mena;
com s’enfada la mestressa
qui cercava alls i cebes.
L’oreneta, dalt del fil,
s’acomiada de l’estiu
abans d’emprendre volada.
Com l’he vist amb mala cara
perquè ha perdut el caliu
i la dolçor de les nits.
Fuig el dolor
A l’ombra pregona,
furtiva de llum,
hom sent la ferum
que mou a tothora.
Allí, en el reclòs,
on ningú s’atansa
és on mou la dansa
de cent éssers morts.
La mare Natura,
qui es fa el cor fort,
no deixa cap buit.
Han tocat les vuit
i fuig el dolor
qui la pau promou.
El petit ensurt
El petit ensurt
avança maldestre,
voldria ser mestre
d’un regne perdut.
Allí, els minyons
viuen del misteri
vestit d’encanteri
qui omple el racons.
El petit ensurt
avança, amable,
fins arribar al port.
Llavors, si hi ha sort,
trobarà el culpable
qui resta poruc.
Els riures vindran
Fruit de la temença,
enceto les pors;
pobres lluitadors
d’una guerra eterna.
Benvinguts els cossos
al si de l’avern,
demanen poder
deslliurar el ossos.
Després, volaran
amb ales esteses
cap a l’infinit.
Fugit el neguit,
matades les presses,
els riures vindran.
El ruc no es mou i set poemes més
22 Octubre, 2023 12:24
Publicat per jjroca,
Poemes
El ruc no es mou
Suposo que heu de saber,
amics de l’enrenou,
que si el ruc no es mou
deu ser prop del paller.
Allí, s’afartarà
de menges i de somni
fins que aplegui el dimoni
amb desig de temptar.
Però ell no fa cas,
està fet a la idea
de suar fins la mort.
Com ha perdut la por,
li aplega la saviesa
sense fugir del mas.
Un mirar
Haig el dubte de saber
on escaurà mon ofici,
em llevo perquè hi ha vici
i trafego per a fer.
Estudio per a pidolaire,
vull treballar a la plaça;
allí, ve i allí passa
gent esquerpa de mal aire.
Recullo almoina petita;
esmorzo, quan a Déu plau,
un crostó sec i una poma.
Però hi ha tota una mossa
qui em dona, quan escau,
un mirar ben fet a mida.
Un llibret
Passades les beceroles,
vaig parlar amb el llibreter,
li demanà on poder haver
un llibret de penses poques.
En va baixar, de les golfes,
el més dolç dels manuscrits;
amb uns dibuixos petits,
amb tristeses i penombres.
El posà, en un moble vell,
presidint a la saleta
a la vora d’un rellotge.
Allí, descansa el pobre
després d’anar a la festa
de conèixer poca gent.
Ha de ser dolça remor
Primavera, la mà estesa
amb un seny esporuguit,
que lluny es queda l’amic
quan no hi ha l’avinentesa.
En el regne de les flors,
veig com feineja l’abella;
ha de ser dolça remor
la que entri a casa meva.
A la vora de la font,
fora bo el festejar
i encetar l’amor primer.
Com no soc pas bugader,
n’estic a prop de callar
per a no enganyar tothom.
Animetes i fantasmes
Al de dalt del campanar,
com es queixa la campana;
fa prou temps perdé la gana
i la dèria de tombar.
Llavors aplega el novembre,
gairebé ja és aquí,
la campana no vol perdre
el revoltar de la nit.
Animetes i fantasmes,
poc amics del capellà,
estan esperant les fosques.
Com s’esbatussen les mosques
però jo no puc estar
només vivint de castanyes.
Torrar les castanyes
Al capvespre, en fer-se nit,
com s’apropen els fantasmes;
tenen ràbia en les entranyes,
en la veu, veig el neguit.
El mossèn ens ha manat
el voltejar les campanes,
han de ser velles proclames
de lluita i de llibertat.
Preparem, de nou, el foc
per a torrar les castanyes
i haver força en el xisclar.
Com el fred ha d’arribar,
cal menjar i beure debades
perquè qui paga és la por.
Gana de mosquits
Bona feina haurà el bou
per a endrapar aquesta herba,
ha estat la primavera
posant aigua i enrenou.
Passen i passen els anys,
carrer avant, per les murades;
massa cases són pintades
i banyades per la calç.
A la finestra, a l’ampit,
veig el niu de l’oreneta
on s’enfilen els petits.
Havent gana de mosquits,
la mare vola sense treva
en un viatjar eixerit.
Viatjant per la mentida
I, tot d’una, us faig saber
que, esperant tornar-me ric,
he guanyat prou enemic,
aprenent de mentider.
Una núvia, qui havia,
demanava per casar;
un dia, la vaig deixar
amb la paraula amanida.
He trobat una pubilla
a qui ensumo bona dot
i una bellesa discreta.
Gairebé ja és promesa
i li tinc robat el cor
viatjant per la mentida.
Diria que és homenet i set poemes més
15 Octubre, 2023 00:47
Publicat per jjroca,
Poemes
Diria que és homenet
Estudiant de poques hores,
benvingut al quedar bé,
ha de ser home de fe
qui s’esmuny entre mediocres.
Va aprendre, de passada,
a escriure quatre versos,
els va deixar ben estesos
en trobar enamorada.
De comptes, algun parell,
de llengües: una i escaig,
però es mostra satisfet.
Diria que és homenet
qui creix fins el mes de maig;
cap ni un serà com ell.
Converses amb la lluna
De converses amb la lluna
n’ompliria un cabàs,
he estat un homenàs
de poc cap i de pell bruna.
Com deleixo si l’ampolla
és mig buida per la nit,
no volarà l’esperit
ni la pensa tampoc brolla.
Innocent, sense penombra,
a la fosca vaig vivint
amb una vida lleugera.
La mossa diu que m’espera,
ens anem, del tot, mentint
fins que la ràbia ens troba.
Feina ampla, sense son
Feina ampla, sense son;
l’olivera està cansada,
el pagès poc que li agrada
perquè plora a cor què vols.
A la falda del Montsià,
esclaten les meravelles;
una mossa i tres poncelles
com demanen per casar.
El nuvi serà eixerit,
trafegot i dolç de cara
amb desig ni gras ni car.
Ampla cambra ha de portar
amb un bon matalàs de llana
per poder somiar a la nit.
Puix com era traginer
I com era traginer
anava menant la barca;
calçó llarg, sense sabata,
un jersei per tot l’hivern.
El seu pare se n’anà,
ben lluny, a cercar fortuna;
per Nadal, durà una muda
i després se’n tornarà.
Puix com era traginer
no vivia en un palau
ni en el si d’aquell gran mas.
Va fugir portant el pas
i carona de babau,
ésser savi no pogué ser.
Fulles de tota mida
Com la plaça s’emplena
de fulles de tota mida,
la mestressa està amanida
a començar la neteja.
Una escombra, quatre sacs
i una pala sorneguera;
la poncella com espera
que, a botiga, hi hagin naps.
Les menjades són així,
prou fetes a les rialles
perquè toca el dolç guanyar.
Aprenent el català,
hi ha vergonyes endinsades
que mai més han de fugir.
Quan la gana no vessa
En el racó precís
on reposa la infància,
he vist l’assegurança,
l’esdevenir feliç.
Però hi ha tal vegada
que, de sobte, es trastoca;
manta dents a la boca
per no fer una mossada.
Amb àngels i dimonis,
he fet tot l’entrellat
per a eixir ben de pressa.
Quan la gana no vessa
es pot fer mitja part
per pregar a sant Antoni.
Soc, d’ofici, mentider
Estadant sense país,
viatger sense frontera;
el camí diré que pesa
quan es va acostant la nit.
Soc, d’ofici, mentider;
enamorat de la lluna,
he desat goig i fortuna
al dedins d’un vell paller.
Em demanen fer de ruc
un cop o dos per quinzena
per poder-me enamorar.
De vegades, deixo anar
un retallet de saviesa,
però prompte em quedo mut.
La rosa quasi plora
Una rosa em comentava,
en el bell mig del jardí,
que voldria altra mesada
per més temps poder lluir.
Però un déu, molt saberut,
li ha dit que porta pressa,
ha de guanyar la fermesa
i no vol ésser poruc.
La rosa, que quasi plora,
com s’enfila, novament,
pel camí que va al desig.
Mes el temps no va a l’escola
per saber com és la ment
quan s’acosta al capritx.
Voldria el blat d'abans i set poemes més
06 Octubre, 2023 18:59
Publicat per jjroca,
Poemes
Voldria el blat d’abans
Caminant per dolç camí,
he vist garlar les roselles:
ben tendres, joves, vermelles,
són filles d’un goig diví.
Els pregunto si el blat
es porta fort i maldestre,
fa un temps era més feble
i plorava d’amagat.
Passa el temps i ve l’enyor
a recórrer tots els camps
on l’heroi es vesteix d’or.
Com voldria el blat d’abans
quan havia la il·lusió
que va perdre de ses mans.
Els vells somnis oblidats
Com la vida que traspassa,
carrer avant, pel carrer antic,
va dient que l’enemic
mai es troba lluny de casa.
Els vells somnis oblidats,
ben desfetes les promeses,
manta roses estrafetes
del silenci prenen part.
Les fades han convidat
a qui els lliuri les mentides,
atapeïdes, a l’engròs.
Com soc un tros de terròs,
n’engego de totes mides
sense haver-les de triar.
L’alegria de no ser
La deessa m’ha furtat
l’alegria de no ser;
com li agrada quedar bé
més amunt l’haurà deixat.
A la vora del camí,
veig guardant a les roselles,
duen les galtes vermelles
amb un cos esvelt i fi.
La deessa m’ha furtat
l’esperança de volar
fins a les portes del cim.
He demanat saber quin
lladregot vindrà a cercar
aquest deure tan nostrat.
Em costa dir
De la serra estant,
sento com trafega
una mar inquieta
qui es vol assecar.
Banyades amb el llum
punyent del matí,
voldria un veí
que no hagués costum.
Una mar cansada,
d’aquest vell gronxar,
voldria dormir.
Com em costa dir
que li vull garlar
per veure si calma.
He trobat la bruixa
A la plaça estant,
demanant la pluja;
he trobat la bruixa
gairebé plorant.
És que el malefici
no vol escoltar,
ha de ser un vici
d’aprendre a callar.
A la plaça vella,
juguen els infants
al dur traginar.
Des del campanar,
se senten les claus
per a anar a la seva.
Núvol gras
Al corriol del mas,
quan la pluja aplega,
el cargol com pensa
en anar a menjar.
Ha estat el temps,
sec i assolellat,
qui me l’ha portat
a aquell gran recés.
Al corriol del mas,
una rosa sola
prega per l’estiu.
El sol ni somriu,
veig com s’entafora
en un núvol gras.
Ha perdut la fe
Amb quaranta queixales
ni s’acaba l’esmorzar,
el pagès vell com està
sense eixir de les murades.
El carro li han venut,
han llogat la mula vella;
cada cop ve la tenebra
per tornar-lo trist i mut.
A la taula de cafè,
ja fan massa tombarelles
per acabar anant enlloc.
El vell pagès ja no pot
viatjar amb les estrelles
perquè ha perdut la fe.
Prou lluny, a la ciutat
Massa ric en melangies
per poder anar enlloc,
està demanant la mort,
ha les ganes amanides.
El seu viatge darrer
no hagué cap benefici,
va passar amb un seguici
de mirades sense fre.
Prou lluny, a la ciutat,
ha vist cotxes i carrers
enquitranats i massa amples.
Massa alçada a les cases,
un neguit, qui no té fre,
s’enlaira fins als terrats.
Els nobles segadors i set poemes més
01 Octubre, 2023 04:31
Publicat per jjroca,
Poemes
Els nobles segadors
Els nobles segadors,
vestits amb espardenya,
aniran a la grenya
per les nobles raons.
Amb la collita minsa,
un amo desplaent,
pendents de l’anar fent,
treballar si els convida.
Un d’ells es vol casar,
ha de comprar els estris,
ha de fer l’aixovar.
Li demano que pregui
per si cal esbrinar
com s’acaba el misteri.
Pendent de sa sort
La barca gronxa a port
endevinant la tempesta,
el pescador no és tot,
va bastint llur tenebra.
Mar endins, un núvol negre
com es va acostant;
de tant en tant, un llamp
il·lumina el capvespre.
La barca gronxa a port,
el llevant com la mou
i, ben sovint, singlota.
Algú diu: No hi és tota!,
com es posa l’enrenou
prou pendent de sa sort.
Amatent del compromís
El vell arbre em comenta
que, de fruitar, n’està tip;
no ha trobat cap amic
que el convidi a la festa.
Va créixer, farà massa anys,
per guanyar-se la mesada;
ha estat per la feinada
de guarir-se dels paranys.
Amatent del compromís,
retardant una mort certa,
va guarint branques i arrels.
Ha envejat, sense caler,
a una fulla gran i verda
que arribà del paradís.
Us faré sabedors
Us faré sabedors
d’aquestes noves misèries,
em perdo per les platxèries
que mai duen enlloc.
Quan era tafaner,
guaitava per la finestra;
era la meva festa:
callar i quedar bé.
Com em faig alegroi
en veure orenetes
amb aquell gran volar.
El somni, amb elles, va
i guaito, a les tenebres,
per a no aplegar a boig.
Sentint el vent de dalt
Sentint el vent de dalt,
com gronxa el vell arbre,
demano ésser un lladre
qui fuig sense aturar.
Déu meu, com corre el vent
per planes i muntanyes,
com gronxen noves branques
cercant la bona gent.
Ben dolç, el respirar
com emplena aquell buit
que l’aire ha deixat.
Tot sentint-ho, he restat
esperant aquest fruit
per poder continuar.
Li pregunto a l’alzina
És llavors quan em ve
a cercar solitud,
demano un temps eixut
per a anar si convé.
Arrapat als meus anys,
per la vida ensopego;
de vegades, em queixo
d’infortuni i paranys.
Però vet aquí que la flor
el meu rostre il·lumina
per donar-me la flaire.
Sent tossut i manaire,
li pregunto a l’alzina
on guarda el seu amor.
Fins a quan?
Haig manta per donar,
però m’he fet gasiu;
vull demanar altre niu
on poder-me aturar.
Cansat de ma feblesa,
espero per tenir:
un polsim de saviesa,
un altre de gaudir.
Els pobres som mediocres,
no podem esberlar
el somni dels més nobles
més refets al somiar.
La vida va endavant,
vull saber: Fins a quan?
Han vingut les hores
Han vingut les hores
a trobar-me al llit,
com n’eren ben poques,
de nou, m’he adormit.
Com em trobo, a soles,
a la casa d’un ric;
miro fins a les golfes,
penso i no dic.
Han vingut les hores
a trobar-me al port
per a veure com gronxen
barques sense por.
Ja se’n van les hores
a trobar altres homes.
Voler quedar bé i set poemes més
24 Setembre, 2023 06:37
Publicat per jjroca,
Poemes
Voler quedar bé
Acabo d’esbrinar
que, el camí mai trobat,
esdevindrà, més tard,
a l’hora de finar.
Cansat de fer miracles
amb dues cistelles d’ous
com prendria les nous
per a minvar les nafres.
Sent pobre presoner
de la dolça temença,
he demanat ser un savi.
Deixeu-me que em passi
aquesta pensa freda
de voler quedar bé.
Tot volant mar enllà
Una tarda ben dolça
acomiada l’estiu,
ja haurà deixat el niu
l’oreneta més tova.
Tot volant mar enllà,
cap al sud, cap a casa,
de segur que s’atansa
aquell temps de mullar.
I nosaltres, ben vius,
tornarem a l’estança
on deixaren la llar.
Un temps ennuvolat
em torna a la recança,
al sentiment aspriu.
Aprenent sense saber
Aprenent, sense saber,
com demano hores baixes;
n’hi havia a les rebaixes,
n’he comprat per a tot el mes.
Els captaires de la sort
no havem massa miracles;
de vegades, n’hi ha quatre,
diria que en són ben pocs.
Aprenent, sense saber,
en desitjos estalvio,
amb els dubtes m’alliçono.
Ara vaig i ara torno
i dels veïns no me’n fio
perquè han poqueta fe.
El sol ve a despertar
És la pena, quan m’ofega,
la qui diu on he d’anar,
soc un pobre per demà
puix no haig ni sou ni pensa.
Al carrer del desesper:
poca gent i poc negoci,
no cerqueu amic ni soci
no els agrada quedar bé.
En el dedins de la llar,
hi ha una llenya prou cremada
esperant el cru hivern.
Pel matí, estic despert;
m’agrada dormir a l’albada
quan el sol ve a despertar.
Encara li manquen dents
En el riure de les flors,
he trobat mirada trista;
hi ha un follet qui les encisa,
però els dona manta pors.
En el jardí més preuat,
dorm una gràcil poncella,
no sé si serà princesa
puix ningú no l’ha topat.
Com s’enfada de valent,
cap pretendent se li acosta
ni tan sols per a parlar.
Un d’ells, la va deixar
amb la paraula a la boca;
encara, li manquen dents.
Els convidats
A festes, els convidats
venen de terres llunyanes,
els desperts, sense lleganyes
qui demanen bon menjar.
És a l’hora de pagar,
quan encetem malentesos,
es comporten com promesos
qui mai se’n volen anar.
Però posarem cabdills
qui els retallin les promeses
i les bones intencions.
Els amics han de ser bons
per a administrar les presses,
no fer servir cap setrill.
Rics, pobres i mendicants
Rics, pobres i mendicants
han de ser tots catalans.
Des de la primera infància,
hauran el camí marcat,
algú s’haurà despenyat
per a caure en la desgràcia.
Com la deessa fortuna
em cobeja a les nits;
sempre hi ha algun esperit
qui s’acosta a la lluna.
A la taula dels sabuts,
no he de trobar la llicència,
preneu capses de paciència
per si copseu massa embuts.
Mai seré el seu senyor
Na Mariona, del meu cor,
avui, deleix per la pressa,
he trobat una finestra
que s’endinsa a un dolç lloc.
Allí, hi ha nobles galants,
cavallers de grans combats;
del tresor, faran sa part
ben galdós i esperançat.
Na Mariona, del meu cor,
de l’amor no se’n refia,
porta massa desenganys.
En la joia, hi ha paranys;
entre neguits, passa el dia,
mai seré el seu senyor.
Ben lluny, a l'horitzó i set poemes més
15 Setembre, 2023 05:20
Publicat per jjroca,
Poemes
Ben lluny, a l’horitzó
Ben lluny, a l’horitzó,
un regne que s’esberla,
va venir d’una guerra
sense cap guanyador.
Les flors del cementiri
són agres d’escoltar,
el vent les fa gronxar,
gairebé, a diari.
Ben lluny, a l’horitzó,
on reposa la pressa
hi ha un déu esmorteït.
Fa pocs dies, m’ha dit
que ha perdut la lluerna
i somia a contracor.
La figuera com s’afanya
En un riu de solitud,
on van teixint les aranyes,
he demanat coses vanes:
La saviesa i la virtut!
No sent home principal
entre mil dubtes trafego;
ara somio, ara m’ofego
en desitjos quan no cal.
Doneu-me terra, un camp
on mirar les oliveres
i una figuera galana.
La figuera com s’afanya
perquè les figues són verdes
i ha vist, de lluny, un llamp.
La timidesa
Per vèncer la timidesa,
un poema he de fer,
l’escriuré amb poca pressa,
ben polit, per quedar bé.
La paraula del darrere,
aquella que tanca el vers,
que no porti all ni pebre,
només sal i julivert.
Si ella el llegeix, somriu;
el guanyar és a la vora
i serà prou complaent.
Va finint en un moment
mentre sento que creix l’ombra
i es va desfent el niu.
Nou lloc
Per fi, en Satanàs,
engrandirà l’infern,
farà tot un desert
on poder ensinistrar.
Les noves diablesses
no hauran el cutis fi,
no sabran quin destí
enceten les promeses.
En aquest nou infern,
hauran un sol més gran
qui doni ample foc.
Bastit aquest nou lloc,
les ànimes ni sabran
com era el color verd.
No reposa a les nits
Un vell ha demanat:
fugir d’aquest estiu,
li crema aquest caliu,
no vol ni haver-hi part.
No reposa a les nits,
ni ha de gaudir d’una ombra
que li dona el vell arbre.
No recerca el ric marbre
ni l’escalfor qui prova
de tornar-lo esquifit.
Les hores de cafè
no li semblen eternes
ni demana empreses
massa lluny del voler.
Una ratlla viatgera
Una ratlla viatgera
pel paper va avançant
ni endevino per a quan
us dirà que va a la seva.
Escorrialles de la ment
demanant l’ombra sencera
van pregant sense cap pressa,
van endolcint lentament.
No haig pressa en arribar
per a trobar mon cilici
darrere d’un punt ben posat.
Les ganes s’han capgirat
i es va acostant el vici
de somiar per a volar.
Està trist per la calor
Vet aquí com mon vell arbre
no demana raure al sol,
està trist per la calor
puix tardor es fa rondinaire.
Car donaria, de gust,
el dolç vol de fulles velles,
han de caure per parelles
sense pena ni ensurt.
Ha estat estiu roent,
el bon sol ha cremat força
i la mar està enfadada.
Com demano nuvolada,
mig despresa, amb poca nosa
qui ens mulli lentament.
Una de petita
Les formigues, poc amigues,
com avancen pel corriol,
van demanant al déu sol
que vagi tombant espigues.
Les més valentes avancen
amb més força i enrenou,
mai demanaran un sol
ni, a l’estiu, voldran vacances.
Però una de petita
una fulla va estirant
i descansant quan li escau.
Deu pensar que hi ha un palau
amb un llit ben ample i gran
on oblidar qui la crida.
Nosaltres, els humans i set poemes més
08 Setembre, 2023 06:44
Publicat per jjroca,
Poemes
Nosaltres, els humans
Abans que aplegui la nit,
acomiado el vell dia;
és aquesta l’homilia
que és lliure de neguit.
Com s’encomana el sol
a un viatge gens discret,
és la feina qui el perd,
tragina sense condol.
I, nosaltres, els humans
empaitant el gran misteri
de trobar el Creador.
Espero ser trobador
per lluir d’un encanteri
que m’apropa als gegants.
Una reixa
Com mon déu m’ha aconsellat
amb una gràcia manifesta:
Que si soc a la finestra,
podré veure l’entrellat!
És així com passo els dies
assegut a la cadira,
veig com la mossa s’enfila
amb cent passes indecises.
Cercarà un nuvi nou
qui la tracti de princesa
i li posi vestit d’or.
Si no el troba bo del tot,
haurà de cercar una reixa
i un sostre on mai plou.
A la bona casa
A la bona casa,
hi haurà bona gent
i algun inconscient
qui escola demana.
Com soc sabedor
de nostra misèria,
empaito la dèria
per a ser millor.
A la bona casa,
hi ha massa embalums
deixats a les cambres.
No en seran ni quatre,
qui hauran el costum
de quedar-se amb gana.
La veïna és mala peça
Al país de melangies;
una mare, dues filles
demanaven aixovar.
El pare ha de pensar
en haver manta enganyifes
per a anar passant els dies.
El dissabte hi ha festeig
i es lleva sempre d’hora;
amb deu vestits, fan la prova
mentre escalfa el safareig.
La veïna és mala peça
i el nuvi els vol furtar,
com vindrà l’esgarrapar
quan surti de casa seva.
Primer plat
Haig un dubte prou planer
qui a l’escola m’acompanya,
he de comprar-me una canya
per si goso pescar el temps.
Treballar amb joves guerrers
és no acabar mai la guerra;
quan la paciència s’esguerra,
massa crits es fan presents.
I, tot d’una, ja se sap:
aplega la solució
al damunt d’un núvol blanc.
Em pregunto per a quan
hauré més mel i mató
per a encetar el primer plat.
Mai porten a res
Hauries de saber,
estimada poncella,
que la mar és molt bella,
però no haig cap veler.
Si vols, hi anirem
a veure la mar blava;
a la il·lusió encetada,
l’enveja de la gent.
I no et diré més
que paraules lleugeres
que mai he de trenar.
Voldria, al meu pesar,
que oblidessis les presses
puix mai porten a res.
El bon passar
Un somni atabalat
i una princesa vana,
com porto una setmana
cercant tot l’entrellat.
El cant amorosit,
la dolça cadernera
qui, a la branca, espera
que li passi el neguit.
I ja, rabent, corprès,
donant tombs per la vida
puix cerco on vull anar.
Doneu-me el bon passar
d’aquell cuquet que esbrina
quin fruit li està permès.
Un munt amb quatre pedres
Regiro en el racó
de la meva infantesa
per saber si l’or crema
i s’endinsa en el cor.
Un munt amb quatre pedres,
un estiu prou cansat;
de dalt, en el terrat,
xisclant les orenetes.
Tornaria a l’escola
sense haver de pregar
ni encetar la memòria.
Aquesta pobra història,
ben bé, he de guardar
perquè retornar ni em prova.