La mar és forta i set poemes més

21 Juny, 2021 21:56
Publicat per jjroca, Poemes

La mar és forta


Sóc dels que vénen a raure en el port

per fer comiat del cru hivern,

les barques buides i el desesper

tot i pensant que creix la por.

Els mariners, enemics del silenci,

planyen, a una, a taula estant,

el vi és begut, el rom no tant

i les mirades van a qui reny.

Poble de mar i de tempesta,

amb cases velles i carrers blancs,

de pocs replans, prop la cinglera.

La mar és forta, massa encisera

per a tenir-la com a garant

de vida tova i llarga espera.


Bones raons


Amics i companys del terra més erm

on viu l’ametller sense fer cap treva,

és un gran soldat amb caire despert

qui s’amaga, al punt, quan el vent empenta.

El mul, els pagesos i el futur llunyà

esperant, un dia, trobar el gran tresor,

quatre olives negres rajaran dolç or

qui anirà a dormir en el foc profà.

Massa de mentires, manta d’ambicions

mentre l’ametller treballa i esclata

emplenant les branques amb milers de flors.

Quan parlo, se’n riu del treball i el sou

i miren el sol qui va cap a casa

potser carregat de bones raons.


Ni puc ni sé entendre la saviesa


Ni puc ni sé entendre la saviesa

puix la neciesa va fent-se gran,

escric així: Del tot pensant

on trobar un déu o una deessa!

Sóc camacurt i pensador de fira,

fet a les dèries i a l’embalum,

he de seguir el bon costum

de prendre lluites de poca mida.

Casa, cafè i vi a la taula,

amb una plata plena d’enciam

on dorm, al ras, una sardina.

Demano, al seny, la llarga vida

sense cap festa on l’aviram

hagi pagat pena tan alta.


Esperant la primavera


Un follet em comentava

que, esperant la primavera,

al bon Déu li demanava:

Posa pau en eixa terra!

Les plantes adelerades

posant fulles, posant flors;

n’hi haurà de tots els colors

en patis, jardins i cases.

El sol, que n’és ben conscient,

presidint les meravelles,

donarà llum i calor.

No es demana aturador

per a aquest curta empresa

que, passat un temps, s’adorm.


Al dessota d’un cel gran


El coixí i el matalàs,

avui, fan la contalla,

com parlaran de la palla,

d’aquell llit posat al ras.

Al dessota d’un cel gran,

on neguitegen estrelles,

com viatjo entre tenebres

fins que el fred em puja al nas.

Aprenent de somiador,

com espero nova lluna

per poder-li comentar:

Si, demà, em deixo anar

aprendré dolça mesura

qui em portarà a l’amor.


Venedors de llum


Venedors de llum

com fan tombarelles,

entre tendres herbes,

quan arriba el sol.

I són tan porucs,

tan posats en noses,

que porten les roses

esperant condol.

Venedors de llum

esperant, al vespre,

gent qui va a sopar.

És, a l’endemà,

quan espero rebre:

neciesa i fum.


Ha de ser el seu fadrí


Com la flaire de la flor

em torna a la primavera,

és la mossa qui delera

esperant el gran amor.

Ha de ser el seu fadrí:

ben noble, intel·ligent,

de bon matí, diligent

i ben lluny d’ésser mesquí.

Però, passades les hores,

quan el sol és al seu lloc,

nostra poncella canvia.

Que treballi, faci via

i que begui més bé poc,

les esperances són poques.


On queda l’amor?


I la barca, als trencacolls,

barallant-se amb les ones,

de segur, que avui són totes

de caire treballador.

Pescador de cara bruna,

cansat d’ensumar mal peix,

els deutes són en escreix

i el poble, mitja runa.

Batalles entre gemecs,

mals renecs i queixalades

fins aplegar el dolç port.

Dieu: On queda l’amor

sinó en capses mal girbades

de somnis vinguts a menys?

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Ben cansat d'ésser ovella i set poemes més

15 Juny, 2021 05:48
Publicat per jjroca, Poemes

Ben cansat d’ésser ovella


Ben cansat d’ésser ovella,

agafa el paper de llop,

per als altres, vol les pors,

ell guanyarà sense guerra.

Cada nit, porta una albada

on poder dormir de gust,

li agrada la carn amb suc,

la demana poc torrada.

Però un déu afeblit

li posarà massa comptes

si demana el canviar.

Ésser ovella és claudicar

sota el regne dels tanoques

qui mai se’n podran eixir.


Una rosa donaria


Una rosa donaria

a la reina de les flors,

estic ben malalt d’amors

i cap metge ho sabia.

Ella és dolça, entremaliada,

ben lliure d’enteniment,

quan s’acosta, ni se sent,

com sospira en entrar a casa.

Al jardí, he fet comanda

encara que amb pocs doblers

per a oferir-li una ofrena.

Quasi la veig de promesa

i, si demano un xic més

nostre amor prendrà l’alçada.


Ix de la pineda


I, al nou miracle,

ix de la pineda,

el vent ni delera

ni s’anima a batre.

L’ocellet demana

refer el vell niu,

el bosc és ben viu,

així ho proclama.

Cerco el caminar,

el tresc, la drecera

per arribar al clar.

Allí, he de posar

la nova bandera

i un temps alegroi.


Una lluna plena


Encara estic

prenyat del vell hivern,

cercant un abric,

fugint del fred.

El pare sol

es posa espardenya,

tragina, calla, brega,

es queixa que està sol.

A casa estant,

cansat del meu melic,

vull nova pensa.

Una lluna plena,

com de pa de pessic,

va rondinant.


Entre glops i queixalades


Entre glops i queixalades,

he passat tota l’estona,

és el fet d’anar de boda

qui em porta aquestes nafres.

El menjar prou que m’agrada

i enllesteixo un bon plat,

però, en aquest disbarat,

haig perduda la batalla.

M’han deixat sense cigrons,

sense sopes escaldades

ni la flaire d’ou fregit.

He dinat, m’he dormit

passant per llargues contrades

plena d’enutges i pors.


Aquells somriures


Al capvespre, quan el sol ens deixava

i s’emplena la plaça de neguit,

heu de saber que caldrà rebre la nit

i anar bastint, de nou, vana esperança.

Són massa anys de seca i de tempesta

per suportar les glòries d’altres regnes,

som pobrissons amb manta de cadenes,

anem deixant la fúria ben estesa.

Traspassarem, un diu, havent desat:

joies i amics amatents de promeses

amb embolics i parques il·lusions.

Demanaré la porta d’altres mons

on reposar i llençar, a les festes,

aquells somriures que, ara, són passat.


De bell antuvi


Entre gegants, són grassos els problemes

i les distàncies no semblen massa,

no hi ha pas llits sense cap manta

ni gots petits, ni culleretes.

Però els somnis són escaients

i les mesures prou importants,

voldrien viure lluny de la gent

en bons palaus o cases grans.

De bell antuvi, els esmorzars

omplen la taula de seixanta pams

feta amb arbres de fusta nova.

No vull saber si la cassola,

a casa meva, es pot guardar

o he de llogar la de la vora.


Galta vermella


Em deslliuraré de les males pensades,

dels tons amables d’anar i tornar,

heu de saber que vull anar

a viure, un dia, entre fantasmes,

són més amables quan volen pau.

Allí, estaré guanyant les meravelles

enmig de dubtes i de bondats,

m’agrada el seure dessota els arbres

per a sentir contalles velles.

No haig res més que son petita,

un guanyar lluny de la infantesa,

és quan aplega la meva estrella

quan me n’adono que sóc de mida

d’un nan poruc, galta vermella.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (LXXVII)

15 Juny, 2021 05:45
Publicat per jjroca, Pensaments festius

L'amo m'estima tant que no vol que sigui com ell.

Em va prometre fer-me ric, però no l'he vist enlloc.

Si arribo a pensar, igual em marejo.

M'ha dit: Maco!, sense obrir els ulls.

Jesús ja seria aquí, però li fa mandra.

Si Déu va fer perdre els jueus, que no farà amb els ianquis.

No m'estranyaria trobar miracles a meitat de preu.

És un dimoni tan espavilat que fa estudis de mercat.

El millor de ser ovella és que només tens un pastor.

Vull anar al cel, però amb condicions.

El millor de l'hivern són les mosques.

Vaig tenir una núvia, però no em deixava festejar-la.

Déu diu que em salvarà, però jo no vull jugar.

Al desert, que hi ha prou sorra, no necessiten rellotges.

Poseu-vos una corbata, ja sabran que regalar-vos.

Sí, he demanat al dimoni una setmana de vacances.

Sabreu que sóc jo, només us enganyaré el suficient.

Morir-se és senzill, el que més costa és acabar fent bona cara.

Estic fent un curset accelerat per aprendre a plorar.

El banquer m'ha dit: Emporta't els diners que vulguis i no cal que els tornis!

Anava carregat de pecats i el capellà se'ls ha quedat tots.

El sermó va ser tan bo que es van quedar per guardar el banc.

Em vaig posar a repartir misèries, em vaig tornar ric.

Mireu si creuen els alumnes que dubto manar-los res.

Deixeu-me cridar, us estalviaré engegar la ràdio.

És un metge tan bo que ni el deixen treballar.

Acceptaré anar al cel, si em poseu al costat de la finestra.

El dimoni ha vingut plorant a demanar-me els pecats que em va donar.

Acceptaré festejar si em deixes trepitjar la terra.

Sóc tan ben plantat que només puc mirar els balcons.

No he perdut mai ni he jugat tampoc.

Mireu si penso de pressa que només puc pensar en el demà.

Sóc tan perfecte que només ho sé jo.

Li volia mentir, però m'equivocava.

Necessito un racó per amagar-me de tots els qui em volen.

Tinc cambra de bany, però només faig servir la cambra.

Em volia donar treball i li vaig fer pagar.

Potser em faig vell, però no pel meu gust.

M'agrada pagar, no sabria que fer amb els diners.

He demanat per la mort, m'han dit que no era a casa.

No em pregunteu a mi, pregunteu a l'altre jo que treballa.

Quan va dir que m'estimava, sabia que parlava amb un altre.

Necessito butxaques més petites per portar els diners.

Déu em va dir que em faria savi, li vaig dir que ja ho era.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXVII)

15 Juny, 2021 05:39
Publicat per jjroca, Poemes curts

La joia de Betlem

prompte s'acaba

són coses del poder

que, quan no mana,

ha massa poc per fer.


En el reialme

dels mig amics,

en poses quatre,

en tornen cinc,

són ben sapastres.


Quan la gerra

va a la font

mai es queixa

quan es mou,

només si peta.


S'acosta el Nou Any,

les velles promeses

com rauran esteses

en tots els reclaus,

allí, ens esperen.


Quan l'any s'acaba,

demano ensems:

paciència i gràcia,

ho tinc pendent

per dur-ho a casa.


Acomiado l'any

sense massa pressa,

noto la feblesa

que em porta al parany

del riure i la gresca.


I, a l'any nou,

no vull cap soci,

tot negoci

em sembla fosc,

dec ser borni.


Encetarem l'any

amb dolces promeses,

totes ben esteses

al fons del calaix,

la meitat són meves.


Esdevé el primer dia

entre beures i menjar,

així anem per la vida

per si algú ens ve a trobar,

no volem massa fatiga.


Amb el fred punyent,

juguen els fantasmes,

van creant les faltes

mentre van dient:

Ho farem debades!


Com l'estimo

sense mida

ni la crido

ni em convida

només xisclo.


I el Nen Jesuset

aplega al portal,

amb futur incert

amb un deure emprat:

manament de Déu.


He demanat als Reis:

manta de llums,

ben pocs ensurts

i encara menys

dies eixuts.


En haver

tan poca sort,

vaig planer

i menjo poc,

és menester.


Els pastors demanen,

en ser a l'hivern,

un fred més lleuger

per si no acompanyen:

l'escalfor i el verd.


Esperant els Reis,

he posat cabàs

amb pa ensucrat

i aigua en escreix,

van manta cavalls.


He demanat:

un rellotge d'or,

no el vull del barat

i, si aquest no es pot,

passaré un altre any.


I els Reis se'n van

després d'adorar,

honrar, obsequiar

i amb Josep parlar

d'un perill molt gran.


Com porten els Reis

una mica de tot:

figues, panses, torró

i, en un sarró,

els desitjos vells.


Em donaran

totes les menges,

però els diumenges

me les prendran,

coses dels metges.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXXVII)

15 Juny, 2021 05:36
Publicat per jjroca, Epigrames


A la casa
encisadora,
ni faig falta
ni faig nosa.


Voldria ésser
la jove abella
qui cerca el vèncer
de tanta peresa.


Així com el llum
emplena la terra,
el llamp com esguerra
el dolç aixopluc.


Mai he de conquerir
la pausa lleugera,
la més dolça espera
que ens porta la nit.


Mai declamo
a l'enemic
si és tan ric
com el meu amo.


Em plau el saber
que aplega tempesta
quan se'n va la festa
a un altre carrer.


Cada dia,
pel matí,
és quan penso
en el dormir.


A la casa vella,
com no hi ha enrenou,
ni es veu la paella
lluitant amb un ou.


Quan arriba la por
tanco la finestra
i deixo una escletxa
per si perd raó.


En el neguiteig
de les hores baixes,
fan servir les caixes:
força i degoteig.


Com m'agrada ser, 
quan plau a la terra,
aquell sentinella
qui rau al cafè.


Amb els tres amics
i quaranta cartes,
com passem les tardes
menant embolics.


Manta hores 
de les nits
com s'emplenen
d'embolics.


En un vell país,
on no hi ha enrenou,
mai cerco l'amic
ni espero el condol.


A l'hora primera,
estic demanant
la més llarga espera
d'un sol qui fa tard.


Els fantasmes
són així,
posen manques,
treuen pit.


Una rosa sola
mai farà camí,
però en el seu si
com l'amor pregona.


Per a escriure
com et vull,
cal ser lliure
i ser vençut.


Amb el cloure
de les flors
he de coure
mals d'amor.


Amb els meus amics
com passo les hores,
com em vénen totes
entre sons tranquils.


La més noble
tradició
va pel poble
a cor què vols.


Vénen totes
les mancances,
portant nobles
sense armes.


Per aprendre
a navegar,
cal entendre
on pots anar.
 
En el breu somrís,
trobo el teu cor,
saps on va l'amor
quan no vol partir?

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Quan la pluja cau i set poemes més

08 Juny, 2021 05:14
Publicat per jjroca, Poemes

Quan la pluja cau


Quan la pluja cau

i el riu esvellega,

sento com s’esguerra

el petit catau.

El sostre del cel,

qui l’haurà amagat?,

veuria de grat

on el llum es perd.

Quan la pluja cau

somien les teulades

en els temps humits.

Qui s’haurà cruspit

les dolces pensades

de raure on escau?


Hi ha un paradís


En el racó incert,

no haurà promesa,

és la gran desfeta

d’ésser desllibert.

Aprenents de tot,

van cercant fortuna,

aniran a una

sense cap raó.

Hi ha un paradís

enllà la muntanya

on voldria anar.

Hauré de pagar,

amb tela d’aranya,

fins que em torni ric.


Ou de papallona


Ou de papallona

enyora l’estiu,

la pausa del riu

quan el vent s’estova.

Demana, a les flors,

un nou despertar,

com voldria anar

a posar colors.

Ou de papallona

com voldrà, avui,

posar-se el vestit.

Un déu ensopit

li diu que el garbuix

mai arriba d’hora.


Un pobre d’ahir


Un pobre d’ahir,

bastit de cartrons,

demana il·lusions

per a no glatir.

Quan la nit refreda

i la lluna es mou,

com demana un sou

per haver bestreta.

Un pobre d’ahir

no voldrà altra cosa

que haver menester.

Fou un ric primer,

però li feu nosa

el massa tenir.


Quan el sol s’allunya


Quan el sol s’allunya,

es queixa la nit,

qui li hauria dit

que perdrà fortuna?

I ve primavera

farcida de flors,

plena de colors

cercant la quimera.

Quan el sol s’allunya

com perdo les ganes

de calar nou foc.

Penso, sobretot,

en fer grans proclames

dessota la lluna.


Els gegants del meu país


Els gegants del meu país

no hauran casa,

mentre la vida traspassa,

com demanen el gaudir.

Seran ells conqueridors

de castells abandonats,

aniran fent el mercat

de pobres i somiadors.

Els gegants del meu país,

a la fosca, s’entaforen

per trobar-se ben beguts.

És, després, en ser rabiüts,

com s’enfaden i no ploren

perquè no ho poden pair.


És un drac poruc


Abans de caure la nit,

com s’entafora en el bosc,

és un drac poruc, preciós,

sense ganes de morir.

Com s’acosta un cavaller

per complir el manament,

és un regne poc valent

qui pregona el quedar bé.

El cavaller serà estimat

si la batalla li plau

i es deslliura de la fera.

No han trobat altra manera

d’aconseguir aquesta clau

per eixir de l’entrellat.


A la casa del gegant


A la casa del gegant,

rau la promesa,

segurament ben estesa,

sense gana i esperant.

I nosaltres, pobrissons,

empaitant goig i fortuna,

volem avançar, a una,

tot seguint les processons.

A la casa del gegant,

més cullerot que cullera

per a asseure’s a dinar.

Farà de bon empassar

tota una fruita sencera

sense fer-li massa talls.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Batre les ales i set poemes més

01 Juny, 2021 05:56
Publicat per jjroca, Poemes

Batre les ales


I batre les ales

per a aixecar el vol,

sentir com el sol

acarona els arbres.

Un nou ocellet

gran espai recorre,

dorm, dintre la torre,

en un farcellet.

Primavera empeny

el clavell, la rosa

i un lliri espantat.

On haurà marxat?

On l’hivern reposa

per retrobar el seny?


No he trobat remei


No he trobat remei,

a les hores baixes,

garlant amb les cabres

del gust de l’herbei.

Elles són esquerpes,

fetes al silenci,

esperant que nevi

lluny de les dreceres.

He sentit a dir,

dolça meravella,

que he de trobar or.

Un cop sigui mort,

cercaré una estrella

per al gran gaudir.


Passen dies i setmanes


Passen dies i setmanes,

veig com avança el març,

he dormit un xic al ras

esperant gaudir debades.

Una feina inconsistent,

mig perdut de bon negoci,

he cercat un bon dimoni

per a poder-lo guanyar.

Passen minuts, passen hores

i primavera ens deixa

perquè vol florir els camps.

Em pregunto com, abans,

es perllongava una queixa

perquè n’hi havia ben poques.


Mig perdut i quasi ateu


Mig perdut i quasi ateu,

es lleva prop del migdia,

gairebé no ha família

ni viatja mai a peu.

Des de la casa al banc,

es pot anar de tirada,

el veig com ix a la tarda

per saber que li diran.

Un dia, va ser gegant

i donat al sacrifici

per a guarir tots els seus.

El sento riure amb el vent

i, després, retornar al vici

de saber-se ignorant.


Un estoig


A hora primera,

si el vent no té espera,

surt a feinejar.

Voldria deixar,

de sobte, el terra

i anar a ciutat.

Perdut en mil somnis,

passa pels carrers

sense grans volers

ni massa dimonis.

S’anirà fent vell

lluny d’haver el goig,

sols resta un estoig

de plata i de pell.


Pensa poruga


El sol com s’allunya

pel gran deure vell,

ha de ser penell

galdós de la lluna.

Al bon Déu, demana

descansar una estona,

però no ha hora bona

per oblidar qui mana.

El sol com s’allunya,

porta negra nit

per a empetitir-nos.

Encara, no sé dir-vos

on trobar el sentit

de pensa poruga.


Allunyat de flames


Us faig sabedors,

amics benestants,

que em sento, d’abans,

cercant un tresor.

He de trepitjar

plaça i carrer

per poder saber:

On hauré d’anar?

Les penses profanes

vénen, a l’engròs,

a cercar alegries.

Demano més dies

de trobar, al redós,

allunyat de flames.


Ocells primerencs


El camí del mas

s’omple d’alegries

puix sento com criden

roselles al ras.

Des de bon matí,

com les veig mudades,

les veig espantades

amb el cor ben fi.

És a l’arbre vell

on hi ha enrenou

d’ocells primerencs.

Mai seran conscients

que, dintre de l’ou,

hi ha tot un poncell.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (LXXVI)

01 Juny, 2021 05:39
Publicat per jjroca, Pensaments festius

És fàcil enganyar-me, només estic viu.

Era bon home, no podia anar enlloc.

La senyora em fa passar al davant per si m'erro.

Sé que la guerra està perduda, però tinc ganes de continuar-la.

La mort passa fins que es queda.

Només he trobat els amics que corren menys que jo.

No envejo els joves, només desitjo no imitar-los.

Li he proposat a la panxa anar de festa i no m'ha dit res bonic.

Perdre diners és més senzill que respirar.

Conec el meu lloc, per això empetiteixo.

El paper de casat és senzill, només cal guardar el que no t'agrada.

L'amo m'estima tant que no li importa que estigui sempre treballant.

Si heu guanyat algun cop, us aconsello que ho oblideu.

El trist dels intel·ligents és que no responen.

Si aquest món s'acaba, no patiu, ja en faran un altre.

Déu va fer la nit, no volia veure'ns tanta estona.

La vida existeix, però l'home s'entossudeix en fer-la.

Després de crear l'home, Déu es va veure obligat a anar-se'n al cel.

Mireu si m'estima Déu que prefereix no fer-me nosa.

Tinc ales de tinta i paratges de paper.

Vull ser senyor dels meus diners, no el seu esclau.

Vaig tots els dies a escola i només repeteixo curs.

L'univers es fa vell, per això creix.

La vida és el passadís, la mort la sala d'estar.

No m'agrada anar a ciutat, allí em fan córrer massa.

Mireu si m'agrada la sogra que ni me l’emporto cap a casa.

Diu que em matarà, li dec fer molta por.

Escric massa, desitjo que no em trobi malament.

No us ho volia dir, però tinc por de perdre'm.

Us puc deixar l'àngel de la guarda, us ho dirà tot de mi.

No em preocupa l'enterrament, em preocupa no saber el que diran.

El discurs polític és la més avorrida de les pluges.

Oferiré diners fins que arribin els meus.

Si em poseu a treballar perdreu un bon company de camí.

L'àngel de la mort li ha demanat a Déu una eina més moderna.

Sóc d'un país petit, poruc i ple de mancances.

Sóc tan pobre que els peus em fan olor d'herba.

Tinc massa veïns per passar desapercebut.

Tenia dos camins, un ja l'he perdut.

No havia vingut a sofrir, però no em queda res més.

Vinc de la fosca i no he portat cap llanterna.

Trigaré potser massa temps en no aprendre res.

Em prometen que em salvaré sense dir-me de què.

Dec estar viu, encara he de pagar.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXVI)

01 Juny, 2021 05:36
Publicat per jjroca, Poemes curts

Amb tan dura llei,

m'agrada somiar,

després enxampar

el llum que ofereix

el petit remei.


L'estel de Nadal

arriba a Betlem,

massa l'esperem

gairebé fa un any,

potser massa temps.


En el regne

dels taujans,

els humans

no hauran fetge

ni falta els fa.


A les voltes

de Nadal,

vent de dalt

i gent a rogles,

tots somiant.


L'àngel proclama:

Jesús és nat!,

com canten, ara,

pastors cepats

fins a l'albada.


En el regne

de la por,

res és bo,

tot sang i fetge,

poques flors.


I havent dinat,

la deessa fortuna

m'ofereix cordura

i fer punt i a part,

no n'encerta una.


En el regne

de l'infern

quan hi ha febre

tot és ver,

des de sempre.


El més minso

dels herois

diu que el pinso

és ben cofoi,

mai el miro.


A les voltes

de Nadal,

les ovelles

al corral,

que hi siguin totes.


A Betlem,

les joies,

que ens apleguin totes

així ho demanem:

les dones, els homes.


La nit de Nadal

com s'omple d'estels,

de pau i bondat

per somiar desperts

vora del portal.


El Nen Jesuset

és a l'establia

mirant na Maria

sentit en Josep,

ha encetat la vida.


Els pastors rondinen

en veure l'estrella,

pensen en l'ovella,

somien mentre viuen,

és gran meravella.


Els àngels anuncien:

Jesús és nat!,

gran és l'entrellat

on els pastors viuen

guardant el ramat.


En el reialme

dels nans perduts,

els pobres són muts,

els rics, menyspreables,

tots seran vençuts.


Quatre cases

d'embalums

són amables

en perfums

miserables.


S'allunya l'estrella

ben dolçament

i la tenebra

com va creixent,

és el que sembla?


Com els pastors

deixen l'ovella

dintre la cleda

per les fredors,

la palla és seca.


Com vénen les burles

cercant les foteses,

un ha massa dubtes

de tantes promeses

fetes a innocents.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXXVI)

01 Juny, 2021 05:26
Publicat per jjroca, Epigrames


Vull seure, com cal,
sota la figuera
on la dolça espera
em diu: Què hi ha dalt?


Estimat pagès
voltat d'oliveres,
elles no són seves,
han trobat un rei.


En el riure
de les flors
endevino
mil colors.


I quan sigui l'hora
de retre homenatge
vull anar lleuger,
ben vestit, d'hostatge.


En sortir 
del meu palau
tot s'escau
més parc i trist.


Les abelles joves
cerquen l'enrenou,
treballen i volen
fugir del seu jou.


Com a un gegant
sense nissaga
menjar m'agrada
i fer-me gran.


A les cases
de ponent,
els fantasmes
cerquen temps.


Quan els meus fantasmes
demanen paor,
els dic sense por:
Són fetes passades!


A la cambra,
tinc un llit,
quan es cansa,
vol matí.


I res em plau
com una pau tranquil·la,
sentir passar la vida,
anar a cercar la nau.


Escric així:
amb un llapis ferotge,
sense mirar el rellotge,
pensant com cal glatir.


Porto les tenebres
al carrer del mig
per si ve el desig
i em tracta a empentes.


En el gran amor,
dintre d'hores baixes,
se sent la remor
quan porta missatges.


Peno quan em criden
les tardes llunyanes
són així d'estranyes,
n'hi ha de totes mides.


Quan les mosses
tenen son,
senten totes
mals d'amor.


Per ser segador,
com m'agrada el gra,
el seu tarannà:
callat i seriós.


Una casa vella
em parla d'amors,
de temps de desfeta,
de massa paors.


Manta feina
i poca sort,
porta l'eina
fins al clot.


Les hores tardanes
de la negra mort
mai passen debades
en aplegar al lloc.


Per haver
tants mals d'amor,
menjo massa,
somio poc.


Les velles estrelles,
en el cel estant,
conten meravelles,
però no faig cas.


La velleta
quan no vol
diu que és festa,
però plou.
 

A la casa
del pagès
qui no menja,
no diu res.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs