En Jesús somia i set poemes més
24 Abril, 2023 06:09
Publicat per jjroca,
Poemes
En Jesús somia
Allà, més lluny,
la pasqua s’endevina
i una boirina
em treu el llum.
Setmana Santa
amb llargues processons,
hem de ser bons
des de l’albada.
En Jesús somia
un somni estrany
on hi ha una creu.
No en soc hereu,
glatir no em pertany
per guanyar un dia.
M’agraden les formigues
M’agraden les formigues
quan viatgen pel camí,
per a cercar un bri
i viure a les fatigues.
El blat és verd
i, dessota del cel,
demana un xic de mel
per viure satisfet.
M’agraden les formigues
en el dolç viatjar
a un formiguer proper.
Voldria ser
qui calla per guanyar:
cirera i quatre figues.
Vull que despertin els rius
Les roselles en el camp
anuncien primavera,
com el blat ja no té espera
va creixent en el sembrat.
El minyó, mirant el cel,
vol guaitar les orenetes;
com vindran, ben satisfetes,
amb guspires de recel.
Hauran desfet els seus nius?
Trobaran la palla i fang
per a enllestir sa casa?
El minyó té son encara,
primavera va endavant,
vull que despertin els rius.
Em posaré a treballar
Em posaré a treballar
en una empresa tardana:
sentir el so d’una campana
quan el sol vulgui grimpar.
Haig mil feines per a fer,
algunes de principals:
xerrotejar amb els pardals,
badallar a tort i a dret.
M’he cansat de no fer res
perquè la pensa no és poca
i m’escurça les setmanes.
A casa, hi ha males cares,
però ni obro la boca
per si criden encara més.
Caminant cap a l’infern
En el riu del desconcert,
baixen les aigües ferrenyes,
he de posar-me espardenyes,
però encara em pren el fred.
Malaguanyat dels bons déus,
espero hores tranquil·les;
de fet, em sobren sis vides
quan soc enmig dels ateus.
Caminant cap a l’infern,
he trobat dos capellans
amb les panxes ben rodones.
He estat cercant les dones
per si em volien salvar,
però estaven de recés.
Plora una formiga
Al bell mig del formiguer
veig com plora una formiga,
ha estat ben bona amiga,
però un dia es perdé.
Va deixar el gran corriol
per anar a cercar una tija,
veié el soldat qui crida,
li digué que torni al solc.
Però va passar la nit
en el si d’aquell gran bosc
i va tornar a l’albada.
Com la tija no agrada,
l’han posat a la presó
per haver tan gran delit.
La barca és gandula
Mariner, bon mariner,
torna de pressa al port,
el dia es torna ben fosc,
cal aplegar el primer.
Però la barca és gandula,
es gronxa als trencacolls,
no gosa sentir el soroll
que el feixuc vent li procura.
Mariner, bon mariner,
a port, t’espera la mossa
qui prega per a que tornis.
Que no vinguin aquells somnis
d’una barca que s’enfonsa
fins aplegar a l’infern.
Els set savis
He aplegat a la plaça
per a trobar els set savis,
tres són concos, quatre avis,
sis malfeiners i un no es cansa.
Avui, en ser al dimarts,
toca parlar de la guerra,
dos van ser a l’escomesa,
els altres cinc, amagats.
Quan va venir la fortuna
els va trobar enfeinats
i va tornar cap a casa.
Sento el matí com avança
enmig de nous disbarats,
no en trauran ni mitja engruna.
Plorar de grat i set poemes més
14 Abril, 2023 10:17
Publicat per jjroca,
Poemes
Plorar de grat
Li han posat esquella al bou
i la duu amb mala traça,
com li demana a la vaca
que el deixi plorar sol.
De jove, era venturer,
corria plana i muntanyes,
amagava, entre les banyes,
un sentiment mentider.
Però l’amo li ha posat
una esquella nova i grossa
perquè vol saber on va.
Només demana, al demà,
un bon lloc on no fer nosa
per poder plorar de grat.
No guanya res
A la banda de les flors,
he vist la il·lusió primera,
ha de ser que primavera
va despertant les olors.
I el sol s’allunya prou
per a allargar-nos el dia;
com enllestir cada guia
si es van fonen les pors.
Mentrestant, en el cafè,
passen les hores tranquil·les
farcides de fer feinades.
De sobte, hi ha males cares
perquè el cafeter no ha mides
i els diu que no guanya res.
Nou passeig
Com vaig notant les mancances
quan s’estavella el meu somni;
serà cosa del dimoni
qui voldria festa grassa.
Però els anys fan perdedors
i va mancant lleugeresa,
cal dir que cada princesa
ha perdut la seva cort.
En el palau, les aranyes
esperen haver banquet
amb tot un neguit de mosques.
Arribades les absoltes
com s’enceta nou passeig
de formigues dalt dels arbres.
Pujar a les estrelles
Canta el vent en entrar al bosc
i com tremolen els arbres,
les fulles noves ja saben
que caldrà ballar al seu so.
El corriol és formiguer
i un neguiteig, la bassa,
la mossa estrena sabata,
vestit nou i un llacet.
Seran les festes primeres
per a acomiadar l’hivern
i saludar les orelles.
A plaça, hi ha tombarelles
de nins qui volen saber
com pujar a les estrelles.
Un bon forat
El ratolí mira el gat
i aplega el gran dubtar.
Haurà ja la panxa plena
aquest ferotge enemic
o cercarà poc neguit
a la teulada propera?
El ratolí va, a les golfes,
per a veure si hi ha gra;
el pagès no n’ha posat,
només queden les garrofes.
El ratolí com mossega
el teixit d’aquell vell sac,
ha de fer-li un bon forat
per si s’allarga la festa.
Espero no facin mal
Com l’estimaria si
em donés un goig diví.
Em portaria a contrades
on res hauria de fer;
com el somiar entreté,
serien dolces jornades.
Com l’estimaria si
em posés el seny al cap,
un cistell ple de bondat,
dolça brisa a la nit.
I, allunyant-me del fanal,
podria haver estrelles,
benvolgudes meravelles
espero no facin mal.
Plora com un be
Una mossa es riu de mi
puix li semblo un poca-solta,
en el cap, haig la revolta
qui em turmenta perquè sí.
Diu que soc un saberut
i no arribaré a cap banda;
se’n burla i fa mala cara
amb un posat ben eixut.
Però bec i em trobo bé
envoltat per aquells monstres
qui em tracten de vell heroi.
Com, després, estic cofoi
li llenço pedres de sobres
fins que plora com un be.
Arribar a la nit
En el record més viu de la infantesa
quan el sol crema i el vent és foc,
he vist passar els signes de peresa,
poc feinejar, fugir de tot.
Eren batalles, de pedres i de canyes,
un cop o dos cada setmana,
eixir de sobte i tornar a casa
enmig de burles i de rialles.
Un món cofoi per a quatre rics
qui sestejaven entre llençols de seda
i es llevaven per tal de berenar.
Nosaltres, altres, menjàvem pa
amb un raig d’oli, una sardina estesa
qui ens mostrava com arribar a la nit.
Pensaments festius (CXXXI)
07 Abril, 2023 05:52
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
He anat sense pressa, he arribat sense voler.
Només em cal un premi: El de la indiferència!
Cent homes sols no fan una parella.
La meitat dels meus dies han estat nits.
Procureu ser l’interior d’un mirall monstruós.
Tinc bona sort, la dolenta ja m’empaita.
El cos em vol deixar, diu que soc prou inútil.
És una noia maca, espero que sigui sorda.
Li faig creure al cos que s’embruta, s’ho passa de malament.
Abans tenia una feina, ara em té ella.
He portat la núvia al cinema, però no l’han deixat quedar.
De fet, em vesteixo sempre i quan arribi a l’armari.
He insistit, però el gos no m’ha dit on es renta la roba.
No parleu amb el rellotge d’una estoneta, igual s’ofèn.
He demanat de parlar amb Déu, els sants se’n reien força.
Tinc una mica d’estalvis, els he fet deixant de respirar.
Tinc pocs amics i saben el que tinc.
Si he de morir, perquè no puc demanar hora.
Viuria sense diners, però no soc, del tot, invisible.
El més bonic de seure és l’estabilitat que guanyes.
Tinc dies per pensar i segons per equivocar-me.
És bo ocupar la meitat de la intel·ligència en aprendre a no fer nosa.
A Déu li va costar la creació, li sortien més lletjos que macos.
Si voleu conèixer a Déu poseu en un pot la seva creació,
El Papa va anar a València, es volia trobar amb la lluna.
Els cristians demanen més fe, podrien demanar més pluges.
És una sort tenir amics, sempre els pots deixar.
Treballo perquè en algun lloc, he de deixar el cos.
Era un home important, després va ser només important.
Si Déu va posar més pobres ho va fer per qüestions econòmiques.
La majoria dels rics tenen problemes de ventilació.
No treballava perquè servia per a altres coses.
El problema d’un borratxo no és el beure, és el posar-se dempeus.
La vida és el més petit dels desencants.
Té bona salut, però s’esforça per a què no ho notin els altres.
La vida és una cursa estranya, tots volen etapes interminables.
Vaig trobar la núvia a les rebaixes, era sota una pila de roba.
El rellotger es va tornar boig, volia donar-li corda al món.
Ben mirat un arbre em portarà al cementiri.
Feia més nosa que un home en una saleta de cosir.
El treball no ens farà dignes però ens portarà on hem de ser.
Tinc pocs dies per no provar d’allargar-los.
No trobo la millor solució, però vull el més petit dels problemes.
No tinc al metge per Déu, però vaig al seu darrere.
Caragol prenent el sol i set poemes més
07 Abril, 2023 05:48
Publicat per jjroca,
Poemes
Caragol prenent el sol
Caragol prenent el sol,
ben arrapat a la tija,
el passejar ni convida,
esperaré per si plou.
Les ganes les haig plenes
i la panxa trobo buida,
demanaré, a la bruixa,
tota una mena d’ofrenes.
Caragol prenent el sol
voldria parlar amb un núvol
per tal de fer-lo plorar.
Va esbrinant el seu pensar
per si aplega un dia rúfol
i el comencen a mullar.
Veig les tenebres
Al carrer del desencís,
he vist, seguda, a una vella
al davant d’una finestra
que semblava un jardí.
Com cosia un mitjó
d’aquells ennegrits de llana,
havia magra la galta,
massa ratlles en el front.
El seu home, bon pagès,
aquest matí, és a l’hort
per a plantar quatre cebes.
Sota el sol, veig les tenebres
i com s’acosta la mort
sense pausa ni dir res.
Un cotxe para a la plaça
Les barques dormint a port,
els homes a la taverna,
la mar quasi ja està plena
de desitjos i de por.
Les gavines com se’n van
al darrere la muntanya
perquè la fam no és estranya
i de peix no en menjaran.
Un cotxe para a la plaça,
deu venir de la ciutat
on viuen els grans senyors.
Aquí al poble, perdedors
van sentint i van callant
abans de fer mala cara.
Pensaments rabiüts
Amics i coneguts
sou fruits de ma temença;
és el meu cos, quan prega,
el qui demana ajuts.
Són els déus terrenals
tan farcits de misèries
qui obliden les platxèries
per traure’ns tots els mals.
Amics i coneguts,
no estic per vosaltres
perquè em guanya el fred.
Deixeu-me el cel obert
perquè he de guarir les nafres
de pensaments rabiüts.
Sento malifetes
Cansat de no fer res,
m’acosto a la misèria,
he de patir l’absència
d’aquells homes de fe.
Tanqueu-me el calaix
on dormen els meus somnis,
espero que no tornin,
gaudir-los em fa mal.
Cansat de no fer res,
he remenat, al llibre,
pensades estrafetes.
Car sento malifetes
de quan era pagès
cofoi com un sidral.
Li cantarà cançons
Na Mariona es riu de mi
puix li ofereixo un tresor:
la meitat del meu amor,
un redòs de bon matí.
Ella vol un príncep blau
amb un castell d’il·lusions,
ell li cantarà cançons,
de dolç caire, com s’escau.
Na Mariona es riu de mi
i la vida li traspassa
ornada de mil colors.
Li oferiria les flors
que he comprat a la plaça,
però té el gust més fi.
Demano al drac amic
Demano, al drac amic,
una mica de condol,
ell també es troba sol
esguardant el seu destí.
Amb quaranta queixales
en tindria massa i prou,
amb quatre cistelles d’ous
passaria dues setmanes.
Com l’abril, pesat, avança;
ha de cercar nova cova
on dormir i sestejar.
Només espera un demà,
però afeblir-se no prova
i la batalla s’atansa.
Em comenta la rosella
Em comenta la rosella,
qui demana guardar el blat,
que hi ha un conill amagat,
però només ha vist una orella.
Primavera és a la porta
i demana per a entrar,
el bon Déu ho deixa anar:
Aquesta setmana no toca!
Em comenta la rosella
que, l’enrenou del formiguer,
li posa cara de por.
Com el sol porta calor,
nostre jove vol saber
si n’hi ha una altra de més bella.
Poemes curts (CXXI)
07 Abril, 2023 05:47
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Les rialles
són així:
estirades,
sense fi,
ben amables.
Al calaix
de la dissort,
no hi ha plany
ni fuig la por
almenys un any.
Les princeses,
sense rei,
van enceses,
sense llei,
només promeses.
Com hauria
de tenir
força ràbia
sense vi
ni alegria.
Venen totes
d'enrenou:
set tomates
amb un ou,
veig que s'agraden.
Amb la gana
dels valents,
posen plata
i coberts,
per si els agrada.
El gegant
del pi
es fa gran
de bon matí,
tot menjant.
El cavall
i el cavaller
van al tall,
si els convé,
enmig badalls.
Una jove
em demanava
comprar un cove,
anar a la plaça
més prompte encara.
Si la lluna
ha de venir,
vull fortuna
i un marit,
anem a una?
Una rosa
en el prat
diu que es posa
per a guanyar,
és prou preciosa.
És quan ploro
per la nit
quan m'adormo
pel matí,
culpable, el llit.
Mariner
sense llagut,
matusser
i ben begut,
prou mentider.
A missa
de bon matí
amb camisa
de setí,
és gran artista.
Si m'enganyes,
et diré
que hi ha cases
al carrer
un xic estranyes.
No demana
massa sort
puix la paga
a preu d'or,
després, s'enfada.
Vinguin nits
de lluna plena
i esperits
sense lluerna,
serem amics.
A la casa
del senyor,
no havent massa,
déu-n'hi-do,
res fa falta.
La mare com crida:
dilluns i dimarts,
dimecres no en sap,
ha perdut la mida,
m'hauré de llevar.
Aquesta setmana
fa de mal llaurar,
la mula es cansa,
hauré de parar,
hi ha festa a la plaça.
Amb prudència,
et diré
que la ciència
no em convé,
no haig paciència.
A la casa
del mussol,
falta rauxa
quan surt el sol,
sempre s'avança.
Epigrames (CXXI)
07 Abril, 2023 05:42
Publicat per jjroca,
Epigrames
El més noble
dels senyors,
quan hi ha poble,
ho perd tot.
Estimar l'estimaria
si es volgués casar,
hagués joia i aixovar
per a fer-me companyia.
Quan era petit
no havia joguines
ni un lloc eixerit
on gaudir dels dies.
Si heu de portar flors,
veniu al capvespre,
m'agrada el meu regne
quan no hi ha boniors.
Per anar a treballar,
haig gran vergonya,
però la gana em sobra
i hauré de començar.
No demano el pa
quan soc a la taula,
però més m'agrada
quan ja és enllà.
Si em veniu a veure,
deixeu-vos el son,
la nit és per beure
i parlar de tot.
Quan sigui més vell,
vull haver desori,
millor que no ho provi
puix ho tinc tot fet.
Posa vi per a dinar
que vull aplegar al migdia,
potser algú no ho voldria
però el món ha de tombar.
A la casa
de ponent,
és on parla
poca gent.
Amb un ruc
i un llarg camí,
mai saps qui
guanyarà al mut.
A presó,
quan passo gana,
com m'agrada:
ésser millor.
En el regne
de l'oblit,
he de rebre
el marit.
Quan jo mani
de valent,
vull que escoltis
com el vent.
A la casa
del davant,
mai els cansa
el meu treball.
És el vent
de l'esperança,
qui no sent
quan no fa falta.
En el regne
de les flors,
no hi ha metge
ni tresors.
Amb quaranta
mariners,
no hi ha barca
sense rems.
Si la veig
i ella no em veu,
el desig
fa gran la creu.
Com demanaria
poder anar a dormir
sense saber qui
romandrà en vigília.
Les golfes menudes,
quan s'omplen de blat,
proven de fer mudes
per si es vol quedar.
No vull pedres
al camí
quan m'esperen
sols a mi.
A la casa
del pagès,
qui no menja
no diu res.
En el calaix
de l'oblit,
més de quatre
s'han esquifit.
No vull lluna
per a viatjar
puix de pressa
em fa anar.
Haig les hores
de la nit
per a fer-me
l'adormit.
No demano
altre veí
que un de joies
ben guarnit.
Pensaments festius (CXXX)
01 Abril, 2023 18:19
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Quan ja guanyava, arribà Déu i canvia les cartes.
No soc massa gran, però ocupo tot el lloc que puc.
Doneu oportunitats als joves, deixeu-los plorar més fort.
No tinc més amics, el hauria venut igualment.
Quan pugis més alt, veuràs on es queden els peus.
El primer defecte de l’home és tenir un cos que els altres veuen.
Tinc prou dies per saber que no són meus.
Déu escriu al cor amb la nostra sang.
Tots es confonen, creuen que només soc jo.
Triomfar requereix una bona mitja part.
No és bo escriure tant, poses massa taques al mateix full.
Escriure no és plorar, el plorar és imprimir-ho.
Tinc un cervell massa enfeinat per saber on pot arribar.
La felicitat és el desgavell de les sensacions.
Cap dona serà estimada si no amaga la seva poma.
Cap mar estima les seves platges.
L’alegria de fer-se vell és la llunyania del món.
La religió no deixa de ser un altre negoci piramidal.
El cos és el vestit que m’han posat.
El cel és el regne on l’amo no va mai.
El dimoni no és dolent, només aspira a ser àngel altre cop.
La creació va ser l’expressió més poruga del saber fer de Déu.
El mossèn em ven un regne que no és seu.
El cap no pensa si el cos no el porta al lloc adequat.
Un fantasma és un ser massa inexpert.
Us donaré una poma si oblideu d’on vinc.
L’únic problema de les núvies són els nuvis.
Estic prou sol per a saber que soc jo.
Cap guerra sol acabar abans d’hora.
Estic perdut, els altres no saben que els faig por.
No crec en el futur, però s’apropa de pressa.
Procureu no ser imprescindible ni inservible.
El més difícil de ser pare és ser fill.
Si sabeu que he mort cal que m’ho digueu.
Morir és un viatge fosc i solitari.
He vist el sol, espero que sigui de dia.
Li he dit que la vull, he oblidat: Per a què?
És bo aprendre, però plorar és necessari.
Pocs morts saben o volen aprendre.
Necessito més dies de por que d’alegria.
Estic sorprès, m’equivoco i el cel no cau.
Jesús porta sandàlies, el Papa deu anar descalç.
No puc parlar altre idioma que el que no conec.
El silenci és el regne dels xerraires.
Mariner, bon mariner i set poemes més
01 Abril, 2023 18:13
Publicat per jjroca,
Poemes
Mariner, bon mariner
Mariner, bon mariner,
posa vela si fa vent.
Navegar per navegar,
dona ben poca saviesa,
enllà la mar, hi ha la promesa
de ser feliç i guanyar.
Mariner, bon mariner,
pinta la barca de nou,
escolta l’aigua com mou,
com convida a trobar fe.
Si les muntanyes de la mar
són més altes i feixugues,
procura aprendre com cures
si et conviden a plorar.
Un seguit de mentiders
A la vila dels sabuts
mai trobaràs qui escanya,
massa són els rics i els muts
per a aprendre a la batalla.
Les festes seran paganes,
els vilatans convidats,
cap ni un haurà pagat,
el beure serà debades.
Però s’apropa el dilluns,
el batlle vol posar feina
i guarnir tots els carrers.
Un seguit de mentiders
hauran demanat nova eina
i es van perdent els ensurts.
Tot és ben lligat
En el reialme ver,
on viuen els fantasmes,
se senten les proclames
d’un reietó sever.
Servents ben encongits
es lleven a l’albada,
la taula està parada
amb dolços i fregits.
Són menjades de carn
quan la cacera és bona
i curt és el sermó.
Quan no, hi ha processó
i missa de la bona
on tot és ben lligat.
Hem de claudicar
Com us podria dir
que m’agrada l’escola
quan aprendre no toca
i podem no complir.
Jugar de bon matí
a córrer pels carrers,
aplegar els primers
i lluitar sense fi.
Amb les butxaques plenes
de pedres o cigrons
per tal de turmentar.
Però hem de claudicar
quan venen crits i trons,
corretges o espardenyes.
Venen el grans
Valent com el qui més,
me’n ric i escridasso,
com tremolen, quan passo,
els porucs minyonets.
Però venen els grans,
el meu regne s’acaba,
com fujo, cap a casa,
per a cercar el resguard.
Els diumenges, a missa,
aprenent a pregar
per a guanyar la guerra.
Passa la tarda plena
de ganes de fruitar
amagant la por minsa.
Somiar un moment
La feresa de la ment
em porta per carrers amples,
cases velles, noves cases
on s’amoïna la gent.
Tan bon punt el sol es lleva,
posa feinada i camí,
és un venturós veí
qui sempre va a la seva.
La feresa de la ment
es trastoca en bogeria
quan va perdent el seu nord.
Haig la gràcia d’haver por
només per a passar el dia
i poder somiar un moment.
Cercant les bones obres
Segrestador dels meus somnis
ha quedat com un senyor,
soc un home perdedor
foragitat dels negocis.
Aprenent de somiatruites,
captaire de no fer res,
passa el dia, acaba el mes
i he perdut ganes i fruites.
De més jove, fredolic,
enemic del llarg hivern
i malfeiner entre hores.
Tot cercant les bones obres,
passo camins i carrers
per si em lliuro d’enemic.
Em gronxaria a la lluna
Em gronxaria a la lluna
si hagués estat valent,
però sent tan obedient
no guanyaré ni una engruna.
Els joves han de ser així:
Entremaliats i viatgers!,
nosaltres, per no poder,
ni del món podem eixir.
Em gronxaria a la lluna
en ser a la primavera
per a guanyar el seu amor.
No seré gran lluitador
i la mossa, qui m’espera,
és prou amable i més bruna.
Poemes curts (CXX)
01 Abril, 2023 18:11
Publicat per jjroca,
Poemes curts
En Joan
va demanar:
bossa gran
per al dinar,
li'n van donar?
Són els gojos
de la mort:
menjar dolços
sense por,
amb riures bojos.
Quan començo
a caminar,
com delero
en pensar:
Ho he de deixar?
Mai demano
per a mi
quan proclamo:
Soc feliç!,
després, callo.
He posat,
vora el coixí,
un esclat
i m'he dormit,
soc ben rar.
Amb les ganes,
faig garbuix,
de vegades,
un xic més fluix
per si tardes.
Poseu-me pa
i vi en el sarró,
com vull anar
a l'alturó
sense grimpar.
A les portes
de la mort,
dos tanoques
tenen por,
també, ploren.
Una jove
ha demanat:
omplir el cove
de regals,
ha de ser noble.
A les voltes
de les nou,
venen totes
per si mou,
el vent, les hores.
Un capvespre
ha de venir,
el meu mestre,
per a dir:
Ets un maldestre!
Quan el tren
va per la plana
és el vent
qui li demana:
No ens aturem!
La princesa
del meu cor
diu que pesa
el mal record,
ho sabrà ella?
Un dimoni
em vol vençut,
un xic borni,
un tot mut,
no cal que ho provi.
Posaré
llum i paper,
escriuré
del què no sé,
me'n sortiré?
Massa temps
i pocs diners
van ensems
sense interès,
hi són presents.
Al corriol
del vent,
com plora el mussol,
però ningú el sent
fins que es pon el sol.
Les mentides
van al pas,
entre vides,
entre nyaps,
enmig ferides.
Quan ve el fred
de bon matí
dins l'hivern
que ja és aquí,
ho deu saber?
Patufet
sortí de l'ou
vestidet,
sota una col,
era a l'hivern.
La formiga
en el camí
va fent via
pel matí
i a migdia.
Ningú sap
quan la pobresa
menja el cap
a la saviesa,
fa sa part.
Epigrames (CXX)
01 Abril, 2023 18:04
Publicat per jjroca,
Epigrames
Amb la bona nova,
me'n vaig a dormir,
espero l'eixir
si la mort no em troba.
A la banda
dels parents,
cal fer estada
massa temps.
Una mossa
m'ha de dir:
Pren la bossa
i a dormir!
Em demanaria,
mon preat amor,
pertànyer a l'enyor
abans del migdia.
No vull regne,
dalt del cel,
buit de mel
i ple de fetge.
Estimada lluna:
Quan aplegui el sol,
vesteix-me de dol
puix l'amor no cura.
Massa riures
a la font
i ésser lliures
quan no es pot.
A la núvia
que he cercat,
quan s'enfila,
mai se sap.
I quan sigui
saberut,
esdevingui:
tou, vençut.
A la casa
del gegant,
menjar poc
és fer deu plats.
Per anar
a festejar,
cal aprendre
a no fer tard.
Amb seixanta
solucions,
els negocis
mai són bons.
Porto hores
de dormir
i no sé
on haig el llit.
Quan la feina
es fa pesada,
cal aprendre
altra vegada.
Ni el ruc,
quan dona tombs,
es pregunta
on va el món.
No vull hores
sense son
ni garlaires
a l'entorn.
Quan la barca
va a la mar,
només prega
per tornar.
Amb més palla
i menys gra,
hi ha qui passa
o se'n va.
Com em deia
un savi antic:
qui se'n reia,
ara, és amic.
La mossa demana
vestit per ballar,
com no podrà anar
ni li farà falta.
A la casa
del sabut,
qui més mana
és el menys ruc.
Li demano
per sortir
i quan planyo
es riu de mi.
No hi ha hores
en el món
si no hi són
les que a mi em toquen.
Quan la lluna nova
se'n va a dormir,
la sento com plora,
no ha trobat coixí.
L'oreneta
refà el niu,
està contenta,
és prop l'estiu.
Si m'estimes
de valent,
quan em crides
dolçament?
Parlaré
quan vingui el llop,
li diré
com tot és fosc.