En Jesús somia i set poemes més

24 Abril, 2023 06:09
Publicat per jjroca, Poemes


 

En Jesús somia


Allà, més lluny,

la pasqua s’endevina

i una boirina

em treu el llum.

Setmana Santa

amb llargues processons,

hem de ser bons

des de l’albada.

En Jesús somia

un somni estrany

on hi ha una creu.

No en soc hereu,

glatir no em pertany

per guanyar un dia.


M’agraden les formigues


M’agraden les formigues

quan viatgen pel camí,

per a cercar un bri

i viure a les fatigues.

El blat és verd

i, dessota del cel,

demana un xic de mel

per viure satisfet.

M’agraden les formigues

en el dolç viatjar

a un formiguer proper.

Voldria ser

qui calla per guanyar:

cirera i quatre figues.


Vull que despertin els rius


Les roselles en el camp

anuncien primavera,

com el blat ja no té espera

va creixent en el sembrat.

El minyó, mirant el cel,

vol guaitar les orenetes;

com vindran, ben satisfetes,

amb guspires de recel.

Hauran desfet els seus nius?

Trobaran la palla i fang

per a enllestir sa casa?

El minyó té son encara,

primavera va endavant,

vull que despertin els rius.


Em posaré a treballar


Em posaré a treballar

en una empresa tardana:

sentir el so d’una campana

quan el sol vulgui grimpar.

Haig mil feines per a fer,

algunes de principals:

xerrotejar amb els pardals,

badallar a tort i a dret.

M’he cansat de no fer res

perquè la pensa no és poca

i m’escurça les setmanes.

A casa, hi ha males cares,

però ni obro la boca

per si criden encara més.


Caminant cap a l’infern


En el riu del desconcert,

baixen les aigües ferrenyes,

he de posar-me espardenyes,

però encara em pren el fred.

Malaguanyat dels bons déus,

espero hores tranquil·les;

de fet, em sobren sis vides

quan soc enmig dels ateus.

Caminant cap a l’infern,

he trobat dos capellans

amb les panxes ben rodones.

He estat cercant les dones

per si em volien salvar,

però estaven de recés.


Plora una formiga


Al bell mig del formiguer

veig com plora una formiga,

ha estat ben bona amiga,

però un dia es perdé.

Va deixar el gran corriol

per anar a cercar una tija,

veié el soldat qui crida,

li digué que torni al solc.

Però va passar la nit

en el si d’aquell gran bosc

i va tornar a l’albada.

Com la tija no agrada,

l’han posat a la presó

per haver tan gran delit.


La barca és gandula


Mariner, bon mariner,

torna de pressa al port,

el dia es torna ben fosc,

cal aplegar el primer.

Però la barca és gandula,

es gronxa als trencacolls,

no gosa sentir el soroll

que el feixuc vent li procura.

Mariner, bon mariner,

a port, t’espera la mossa

qui prega per a que tornis.

Que no vinguin aquells somnis

d’una barca que s’enfonsa

fins aplegar a l’infern.


Els set savis


He aplegat a la plaça

per a trobar els set savis,

tres són concos, quatre avis,

sis malfeiners i un no es cansa.

Avui, en ser al dimarts,

toca parlar de la guerra,

dos van ser a l’escomesa,

els altres cinc, amagats.

Quan va venir la fortuna

els va trobar enfeinats

i va tornar cap a casa.

Sento el matí com avança

enmig de nous disbarats,

no en trauran ni mitja engruna.


 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Plorar de grat i set poemes més

14 Abril, 2023 10:17
Publicat per jjroca, Poemes

Plorar de grat


Li han posat esquella al bou

i la duu amb mala traça,

com li demana a la vaca

que el deixi plorar sol.

De jove, era venturer,

corria plana i muntanyes,

amagava, entre les banyes,

un sentiment mentider.

Però l’amo li ha posat

una esquella nova i grossa

perquè vol saber on va.

Només demana, al demà,

un bon lloc on no fer nosa

per poder plorar de grat.


No guanya res


A la banda de les flors,

he vist la il·lusió primera,

ha de ser que primavera

va despertant les olors.

I el sol s’allunya prou

per a allargar-nos el dia;

com enllestir cada guia

si es van fonen les pors.

Mentrestant, en el cafè,

passen les hores tranquil·les

farcides de fer feinades.

De sobte, hi ha males cares

perquè el cafeter no ha mides

i els diu que no guanya res.


Nou passeig


Com vaig notant les mancances

quan s’estavella el meu somni;

serà cosa del dimoni

qui voldria festa grassa.

Però els anys fan perdedors

i va mancant lleugeresa,

cal dir que cada princesa

ha perdut la seva cort.

En el palau, les aranyes

esperen haver banquet

amb tot un neguit de mosques.

Arribades les absoltes

com s’enceta nou passeig

de formigues dalt dels arbres.


Pujar a les estrelles


Canta el vent en entrar al bosc

i com tremolen els arbres,

les fulles noves ja saben

que caldrà ballar al seu so.

El corriol és formiguer

i un neguiteig, la bassa,

la mossa estrena sabata,

vestit nou i un llacet.

Seran les festes primeres

per a acomiadar l’hivern

i saludar les orelles.

A plaça, hi ha tombarelles

de nins qui volen saber

com pujar a les estrelles.


Un bon forat


El ratolí mira el gat

i aplega el gran dubtar.

Haurà ja la panxa plena

aquest ferotge enemic

o cercarà poc neguit

a la teulada propera?

El ratolí va, a les golfes,

per a veure si hi ha gra;

el pagès no n’ha posat,

només queden les garrofes.

El ratolí com mossega

el teixit d’aquell vell sac,

ha de fer-li un bon forat

per si s’allarga la festa.


Espero no facin mal


Com l’estimaria si

em donés un goig diví.

Em portaria a contrades

on res hauria de fer;

com el somiar entreté,

serien dolces jornades.

Com l’estimaria si

em posés el seny al cap,

un cistell ple de bondat,

dolça brisa a la nit.

I, allunyant-me del fanal,

podria haver estrelles,

benvolgudes meravelles

espero no facin mal.


Plora com un be


Una mossa es riu de mi

puix li semblo un poca-solta,

en el cap, haig la revolta

qui em turmenta perquè sí.

Diu que soc un saberut

i no arribaré a cap banda;

se’n burla i fa mala cara

amb un posat ben eixut.

Però bec i em trobo bé

envoltat per aquells monstres

qui em tracten de vell heroi.

Com, després, estic cofoi

li llenço pedres de sobres

fins que plora com un be.


Arribar a la nit


En el record més viu de la infantesa

quan el sol crema i el vent és foc,

he vist passar els signes de peresa,

poc feinejar, fugir de tot.

Eren batalles, de pedres i de canyes,

un cop o dos cada setmana,

eixir de sobte i tornar a casa

enmig de burles i de rialles.

Un món cofoi per a quatre rics

qui sestejaven entre llençols de seda

i es llevaven per tal de berenar.

Nosaltres, altres, menjàvem pa

amb un raig d’oli, una sardina estesa

qui ens mostrava com arribar a la nit.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (CXXXI)

07 Abril, 2023 05:52
Publicat per jjroca, Pensaments festius

He anat sense pressa, he arribat sense voler.

Només em cal un premi: El de la indiferència!

Cent homes sols no fan una parella.

La meitat dels meus dies han estat nits.

Procureu ser l’interior d’un mirall monstruós.

Tinc bona sort, la dolenta ja m’empaita.

El cos em vol deixar, diu que soc prou inútil.

És una noia maca, espero que sigui sorda.

Li faig creure al cos que s’embruta, s’ho passa de malament.

Abans tenia una feina, ara em té ella.

He portat la núvia al cinema, però no l’han deixat quedar.

De fet, em vesteixo sempre i quan arribi a l’armari.

He insistit, però el gos no m’ha dit on es renta la roba.

No parleu amb el rellotge d’una estoneta, igual s’ofèn.

He demanat de parlar amb Déu, els sants se’n reien força.

Tinc una mica d’estalvis, els he fet deixant de respirar.

Tinc pocs amics i saben el que tinc.

Si he de morir, perquè no puc demanar hora.

Viuria sense diners, però no soc, del tot, invisible.

El més bonic de seure és l’estabilitat que guanyes.

Tinc dies per pensar i segons per equivocar-me.

És bo ocupar la meitat de la intel·ligència en aprendre a no fer nosa.

A Déu li va costar la creació, li sortien més lletjos que macos.

Si voleu conèixer a Déu poseu en un pot la seva creació,

El Papa va anar a València, es volia trobar amb la lluna.

Els cristians demanen més fe, podrien demanar més pluges.

És una sort tenir amics, sempre els pots deixar.

Treballo perquè en algun lloc, he de deixar el cos.

Era un home important, després va ser només important.

Si Déu va posar més pobres ho va fer per qüestions econòmiques.

La majoria dels rics tenen problemes de ventilació.

No treballava perquè servia per a altres coses.

El problema d’un borratxo no és el beure, és el posar-se dempeus.

La vida és el més petit dels desencants.

Té bona salut, però s’esforça per a què no ho notin els altres.

La vida és una cursa estranya, tots volen etapes interminables.

Vaig trobar la núvia a les rebaixes, era sota una pila de roba.

El rellotger es va tornar boig, volia donar-li corda al món.

Ben mirat un arbre em portarà al cementiri.

Feia més nosa que un home en una saleta de cosir.

El treball no ens farà dignes però ens portarà on hem de ser.

Tinc pocs dies per no provar d’allargar-los.

No trobo la millor solució, però vull el més petit dels problemes.

No tinc al metge per Déu, però vaig al seu darrere.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Caragol prenent el sol i set poemes més

07 Abril, 2023 05:48
Publicat per jjroca, Poemes

Caragol prenent el sol


Caragol prenent el sol,

ben arrapat a la tija,

el passejar ni convida,

esperaré per si plou.

Les ganes les haig plenes

i la panxa trobo buida,

demanaré, a la bruixa,

tota una mena d’ofrenes.

Caragol prenent el sol

voldria parlar amb un núvol

per tal de fer-lo plorar.

Va esbrinant el seu pensar

per si aplega un dia rúfol

i el comencen a mullar.


Veig les tenebres


Al carrer del desencís,

he vist, seguda, a una vella

al davant d’una finestra

que semblava un jardí.

Com cosia un mitjó

d’aquells ennegrits de llana,

havia magra la galta,

massa ratlles en el front.

El seu home, bon pagès,

aquest matí, és a l’hort

per a plantar quatre cebes.

Sota el sol, veig les tenebres

i com s’acosta la mort

sense pausa ni dir res.


Un cotxe para a la plaça


Les barques dormint a port,

els homes a la taverna,

la mar quasi ja està plena

de desitjos i de por.

Les gavines com se’n van

al darrere la muntanya

perquè la fam no és estranya

i de peix no en menjaran.

Un cotxe para a la plaça,

deu venir de la ciutat

on viuen els grans senyors.

Aquí al poble, perdedors

van sentint i van callant

abans de fer mala cara.


Pensaments rabiüts


Amics i coneguts

sou fruits de ma temença;

és el meu cos, quan prega,

el qui demana ajuts.

Són els déus terrenals

tan farcits de misèries

qui obliden les platxèries

per traure’ns tots els mals.

Amics i coneguts,

no estic per vosaltres

perquè em guanya el fred.

Deixeu-me el cel obert

perquè he de guarir les nafres

de pensaments rabiüts.


Sento malifetes


Cansat de no fer res,

m’acosto a la misèria,

he de patir l’absència

d’aquells homes de fe.

Tanqueu-me el calaix

on dormen els meus somnis,

espero que no tornin,

gaudir-los em fa mal.

Cansat de no fer res,

he remenat, al llibre,

pensades estrafetes.

Car sento malifetes

de quan era pagès

cofoi com un sidral.


Li cantarà cançons


Na Mariona es riu de mi

puix li ofereixo un tresor:

la meitat del meu amor,

un redòs de bon matí.

Ella vol un príncep blau

amb un castell d’il·lusions,

ell li cantarà cançons,

de dolç caire, com s’escau.

Na Mariona es riu de mi

i la vida li traspassa

ornada de mil colors.

Li oferiria les flors

que he comprat a la plaça,

però té el gust més fi.


Demano al drac amic


Demano, al drac amic,

una mica de condol,

ell també es troba sol

esguardant el seu destí.

Amb quaranta queixales

en tindria massa i prou,

amb quatre cistelles d’ous

passaria dues setmanes.

Com l’abril, pesat, avança;

ha de cercar nova cova

on dormir i sestejar.

Només espera un demà,

però afeblir-se no prova

i la batalla s’atansa.


Em comenta la rosella


Em comenta la rosella,

qui demana guardar el blat,

que hi ha un conill amagat,

però només ha vist una orella.

Primavera és a la porta

i demana per a entrar,

el bon Déu ho deixa anar:

Aquesta setmana no toca!

Em comenta la rosella

que, l’enrenou del formiguer,

li posa cara de por.

Com el sol porta calor,

nostre jove vol saber

si n’hi ha una altra de més bella.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXI)

07 Abril, 2023 05:47
Publicat per jjroca, Poemes curts

Les rialles

són així:

estirades,

sense fi,

ben amables.


Al calaix

de la dissort,

no hi ha plany

ni fuig la por

almenys un any.


Les princeses,

sense rei,

van enceses,

sense llei,

només promeses.


Com hauria

de tenir

força ràbia

sense vi

ni alegria.


Venen totes

d'enrenou:

set tomates

amb un ou,

veig que s'agraden.


Amb la gana

dels valents,

posen plata

i coberts,

per si els agrada.


El gegant

del pi

es fa gran

de bon matí,

tot menjant.


El cavall

i el cavaller

van al tall,

si els convé,

enmig badalls.


Una jove

em demanava

comprar un cove,

anar a la plaça

més prompte encara.


Si la lluna

ha de venir,

vull fortuna

i un marit,

anem a una?


Una rosa

en el prat

diu que es posa

per a guanyar,

és prou preciosa.


És quan ploro

per la nit

quan m'adormo

pel matí,

culpable, el llit.


Mariner

sense llagut,

matusser

i ben begut,

prou mentider.


A missa

de bon matí

amb camisa

de setí,

és gran artista.


Si m'enganyes,

et diré

que hi ha cases

al carrer

un xic estranyes.


No demana

massa sort

puix la paga

a preu d'or,

després, s'enfada.


Vinguin nits

de lluna plena

i esperits

sense lluerna,

serem amics.


A la casa

del senyor,

no havent massa,

déu-n'hi-do,

res fa falta.


La mare com crida:

dilluns i dimarts,

dimecres no en sap,

ha perdut la mida,

m'hauré de llevar.


Aquesta setmana

fa de mal llaurar,

la mula es cansa,

hauré de parar,

hi ha festa a la plaça.


Amb prudència,

et diré

que la ciència

no em convé,

no haig paciència.


A la casa

del mussol,

falta rauxa

quan surt el sol,

sempre s'avança.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXXI)

07 Abril, 2023 05:42
Publicat per jjroca, Epigrames



El més noble
dels senyors,
quan hi ha poble,
ho perd tot.


Estimar l'estimaria
si es volgués casar,
hagués joia i aixovar
per a fer-me companyia.


Quan era petit
no havia joguines
ni un lloc eixerit
on gaudir dels dies.


Si heu de portar flors,
veniu al capvespre,
m'agrada el meu regne
quan no hi ha boniors.


Per anar a treballar,
haig gran vergonya,
però la gana em sobra
i hauré de començar.


No demano el pa
quan soc a la taula,
però més m'agrada
quan ja és enllà.


Si em veniu a veure,
deixeu-vos el son,
la nit és per beure
i parlar de tot.


Quan sigui més vell,
vull haver desori,
millor que no ho provi
puix ho tinc tot fet.


Posa vi per a dinar
que vull aplegar al migdia,
potser algú no ho voldria
però el món ha de tombar.


A la casa
de ponent,
és on parla
poca gent.


Amb un ruc
i un llarg camí,
mai saps qui
guanyarà al mut.


A presó,
quan passo gana,
com m'agrada:
ésser millor.


En el regne
de l'oblit,
he de rebre
el marit.


Quan jo mani
de valent,
vull que escoltis
com el vent.


A la casa
del davant,
mai els cansa
el meu treball.


És el vent
de l'esperança,
qui no sent
quan no fa falta.


En el regne
de les flors,
no hi ha metge
ni tresors.


Amb quaranta
mariners,
no hi ha barca
sense rems.


Si la veig
i ella no em veu,
el desig
fa gran la creu.


Com demanaria
poder anar a dormir 
sense saber qui
romandrà en vigília.


Les golfes menudes,
quan s'omplen de blat,
proven de fer mudes
per si es vol quedar.


No vull pedres
al camí
quan m'esperen
sols a mi.


A la casa
del pagès,
qui no menja
no diu res.


En el calaix
de l'oblit,
més de quatre
s'han esquifit.


No vull lluna
per a viatjar
puix de pressa
em fa anar.


Haig les hores
de la nit
per a fer-me
l'adormit.
 
No demano
altre veí
que un de joies
ben guarnit.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (CXXX)

01 Abril, 2023 18:19
Publicat per jjroca, Pensaments festius

Quan ja guanyava, arribà Déu i canvia les cartes.

No soc massa gran, però ocupo tot el lloc que puc.

Doneu oportunitats als joves, deixeu-los plorar més fort.

No tinc més amics, el hauria venut igualment.

Quan pugis més alt, veuràs on es queden els peus.

El primer defecte de l’home és tenir un cos que els altres veuen.

Tinc prou dies per saber que no són meus.

Déu escriu al cor amb la nostra sang.

Tots es confonen, creuen que només soc jo.

Triomfar requereix una bona mitja part.

No és bo escriure tant, poses massa taques al mateix full.

Escriure no és plorar, el plorar és imprimir-ho.

Tinc un cervell massa enfeinat per saber on pot arribar.

La felicitat és el desgavell de les sensacions.

Cap dona serà estimada si no amaga la seva poma.

Cap mar estima les seves platges.

L’alegria de fer-se vell és la llunyania del món.

La religió no deixa de ser un altre negoci piramidal.

El cos és el vestit que m’han posat.

El cel és el regne on l’amo no va mai.

El dimoni no és dolent, només aspira a ser àngel altre cop.

La creació va ser l’expressió més poruga del saber fer de Déu.

El mossèn em ven un regne que no és seu.

El cap no pensa si el cos no el porta al lloc adequat.

Un fantasma és un ser massa inexpert.

Us donaré una poma si oblideu d’on vinc.

L’únic problema de les núvies són els nuvis.

Estic prou sol per a saber que soc jo.

Cap guerra sol acabar abans d’hora.

Estic perdut, els altres no saben que els faig por.

No crec en el futur, però s’apropa de pressa.

Procureu no ser imprescindible ni inservible.

El més difícil de ser pare és ser fill.

Si sabeu que he mort cal que m’ho digueu.

Morir és un viatge fosc i solitari.

He vist el sol, espero que sigui de dia.

Li he dit que la vull, he oblidat: Per a què?

És bo aprendre, però plorar és necessari.

Pocs morts saben o volen aprendre.

Necessito més dies de por que d’alegria.

Estic sorprès, m’equivoco i el cel no cau.

Jesús porta sandàlies, el Papa deu anar descalç.

No puc parlar altre idioma que el que no conec.

El silenci és el regne dels xerraires.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Mariner, bon mariner i set poemes més

01 Abril, 2023 18:13
Publicat per jjroca, Poemes

Mariner, bon mariner


Mariner, bon mariner,

posa vela si fa vent.

Navegar per navegar,

dona ben poca saviesa,

enllà la mar, hi ha la promesa

de ser feliç i guanyar.

Mariner, bon mariner,

pinta la barca de nou,

escolta l’aigua com mou,

com convida a trobar fe.

Si les muntanyes de la mar

són més altes i feixugues,

procura aprendre com cures

si et conviden a plorar.


Un seguit de mentiders


A la vila dels sabuts

mai trobaràs qui escanya,

massa són els rics i els muts

per a aprendre a la batalla.

Les festes seran paganes,

els vilatans convidats,

cap ni un haurà pagat,

el beure serà debades.

Però s’apropa el dilluns,

el batlle vol posar feina

i guarnir tots els carrers.

Un seguit de mentiders

hauran demanat nova eina

i es van perdent els ensurts.


Tot és ben lligat


En el reialme ver,

on viuen els fantasmes,

se senten les proclames

d’un reietó sever.

Servents ben encongits

es lleven a l’albada,

la taula està parada

amb dolços i fregits.

Són menjades de carn

quan la cacera és bona

i curt és el sermó.

Quan no, hi ha processó

i missa de la bona

on tot és ben lligat.


Hem de claudicar


Com us podria dir

que m’agrada l’escola

quan aprendre no toca

i podem no complir.

Jugar de bon matí

a córrer pels carrers,

aplegar els primers

i lluitar sense fi.

Amb les butxaques plenes

de pedres o cigrons

per tal de turmentar.

Però hem de claudicar

quan venen crits i trons,

corretges o espardenyes.


Venen el grans


Valent com el qui més,

me’n ric i escridasso,

com tremolen, quan passo,

els porucs minyonets.

Però venen els grans,

el meu regne s’acaba,

com fujo, cap a casa,

per a cercar el resguard.

Els diumenges, a missa,

aprenent a pregar

per a guanyar la guerra.

Passa la tarda plena

de ganes de fruitar

amagant la por minsa.


Somiar un moment


La feresa de la ment

em porta per carrers amples,

cases velles, noves cases

on s’amoïna la gent.

Tan bon punt el sol es lleva,

posa feinada i camí,

és un venturós veí

qui sempre va a la seva.

La feresa de la ment

es trastoca en bogeria

quan va perdent el seu nord.

Haig la gràcia d’haver por

només per a passar el dia

i poder somiar un moment.


Cercant les bones obres


Segrestador dels meus somnis

ha quedat com un senyor,

soc un home perdedor

foragitat dels negocis.

Aprenent de somiatruites,

captaire de no fer res,

passa el dia, acaba el mes

i he perdut ganes i fruites.

De més jove, fredolic,

enemic del llarg hivern

i malfeiner entre hores.

Tot cercant les bones obres,

passo camins i carrers

per si em lliuro d’enemic.


Em gronxaria a la lluna


Em gronxaria a la lluna

si hagués estat valent,

però sent tan obedient

no guanyaré ni una engruna.

Els joves han de ser així:

Entremaliats i viatgers!,

nosaltres, per no poder,

ni del món podem eixir.

Em gronxaria a la lluna

en ser a la primavera

per a guanyar el seu amor.

No seré gran lluitador

i la mossa, qui m’espera,

és prou amable i més bruna.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXX)

01 Abril, 2023 18:11
Publicat per jjroca, Poemes curts

En Joan

va demanar:

bossa gran

per al dinar,

li'n van donar?


Són els gojos

de la mort:

menjar dolços

sense por,

amb riures bojos.


Quan començo

a caminar,

com delero

en pensar:

Ho he de deixar?


Mai demano

per a mi

quan proclamo:

Soc feliç!,

després, callo.


He posat,

vora el coixí,

un esclat

i m'he dormit,

soc ben rar.

 

Amb les ganes,

faig garbuix,

de vegades,

un xic més fluix

per si tardes.


Poseu-me pa

i vi en el sarró,

com vull anar

a l'alturó

sense grimpar.


A les portes

de la mort,

dos tanoques

tenen por,

també, ploren.


Una jove

ha demanat:

omplir el cove

de regals,

ha de ser noble.


A les voltes

de les nou,

venen totes

per si mou,

el vent, les hores.


Un capvespre

ha de venir,

el meu mestre,

per a dir:

Ets un maldestre!


Quan el tren

va per la plana

és el vent

qui li demana:

No ens aturem!


La princesa

del meu cor

diu que pesa

el mal record,

ho sabrà ella?


Un dimoni

em vol vençut,

un xic borni,

un tot mut,

no cal que ho provi.


Posaré

llum i paper,

escriuré

del què no sé,

me'n sortiré?


Massa temps

i pocs diners

van ensems

sense interès,

hi són presents.


Al corriol

del vent,

com plora el mussol,

però ningú el sent

fins que es pon el sol.


Les mentides

van al pas,

entre vides,

entre nyaps,

enmig ferides.


Quan ve el fred

de bon matí

dins l'hivern

que ja és aquí,

ho deu saber?


Patufet

sortí de l'ou

vestidet,

sota una col,

era a l'hivern.


La formiga

en el camí

va fent via

pel matí

i a migdia.


Ningú sap

quan la pobresa

menja el cap

a la saviesa,

fa sa part.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXX)

01 Abril, 2023 18:04
Publicat per jjroca, Epigrames



Amb la bona nova,
me'n vaig a dormir,
espero l'eixir
si la mort no em troba.


A la banda 
dels parents,
cal fer estada
massa temps.


Una mossa
m'ha de dir:
Pren la bossa
i a dormir!


Em demanaria,
mon preat amor,
pertànyer a l'enyor 
abans del migdia.


No vull regne,
dalt del cel,
buit de mel
i ple de fetge.


Estimada lluna:
Quan aplegui el sol,
vesteix-me de dol
puix l'amor no cura.


Massa riures
a la font
i ésser lliures
quan no es pot.


A la núvia
que he cercat,
quan s'enfila,
mai se sap.


I quan sigui
saberut,
esdevingui:
tou, vençut.


A la casa
del gegant,
menjar poc 
és fer deu plats.


Per anar
a festejar,
cal aprendre
a no fer tard.


Amb seixanta
solucions,
els negocis
mai són bons.


Porto hores
de dormir
i no sé
on haig el llit.


Quan la feina
es fa pesada,
cal aprendre
altra vegada.


Ni el ruc,
quan dona tombs,
es pregunta
on va el món.


No vull hores
sense son
ni garlaires
a l'entorn.


Quan la barca
va a la mar,
només prega
per tornar.


Amb més palla 
i menys gra,
hi ha qui passa
o se'n va.


Com em deia
un savi antic:
qui se'n reia,
ara, és amic.


La mossa demana
vestit per ballar,
com no podrà anar
ni li farà falta.


A la casa
del sabut,
qui més mana
és el menys ruc.


Li demano
per sortir
i quan planyo
es riu de mi.


No hi ha hores
en el món
si no hi són
les que a mi em toquen.


Quan la lluna nova
se'n va a dormir,
la sento com plora,
no ha trobat coixí.


L'oreneta
refà el niu,
està contenta,
és prop l'estiu.


Si m'estimes
de valent,
quan em crides
dolçament?
 
Parlaré
quan vingui el llop,
li diré
com tot és fosc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs