Enmig de la follia i set poemes més

25 Abril, 2020 08:17
Publicat per jjroca, Poemes

Enmig de la follia


I quan sigui un homenot,

cap altiu i minsa gràcia,

espieu-me per si em cansa

la feina de l’abellot.

Anar d’aquí cap allà

tot enmig de la follia

perquè mana l’alegria

en el regne del seguir.

Tafaner, poc assenyat,

d’on trauré la dolça mel

quan arribi primavera.

L’ametller, a casa seva,

com s’afanya per ser al cel

on no aplega el condemnat.


Són les pedres del camí


Són les pedres del camí

les qui ploren sense fre,

massa dies sense fer,

massa nits sense dormir.

De tard a tard, s’esvaloten

quan els guanya el gran orgull,

són captaires a curull

i, si aplega el vent, singloten.

Són les pedres del camí

esclaves del pensament

i captaires de desitjos.

Demanant festa i anissos,

obliden que, l’anar fent,

és un goig quasi diví.


Cerca lluerna


Gronxa la barca

i viu en recés,

és el port qui mana

sense dir res més.

El pescador cerca lluerna

amb vas de vi i el mirar lluny,

surten els fums de la taverna,

dintre la casa, creixen els grunys.

La mar marona es troba sola,

la mala platja es va marcint

i les gavines creuen la serra,

encara queda, a la taverna,

un llop marí qui va sentint:

aspror de vida, un nin qui plora.


Fan mala cara


A la plaça, hi ha una font

amb soroll de teuladins,

el fred entra més endins

de portes i porticons.

Una vella assenyada

va destriant un rosari,

a l’envà, nou calendari,

a taula, fan mala cara.

Els pobres de mitja vida

tot mirant la llar encesa,

la flama gairebé es mor.

En el rebost, queda un pot,

una barra de pa seca

i el retall d’una camisa.


Tinta fosca


A l’escola, el mestre vell

va emplenant la pissarra,

el jovent ha de fer estada,

al defora, el gran fred.

Quatres plomes de plumier,

un llapis vingut a menys,

una goma sense seny,

tinta fosca en el tinter.

La llibreta amb ses ratlles,

una capseta amb colors

per alegrar nova pàgina.

Més enllà, un vent tragina,

tot i entrant en el bosc,

per fer xisclar els petits arbres.


Les noves fulles tendres


Quan parla el vent i les fulles dormen

dintre la branca qui enyora el seu anar,

on són les joies del fruit i del sembrat?,

on són les mans qui l’herba acaronen?

És el gran fred, qui ho posa tot en dubte,

qui vol entrar per teules i terrats,

de tant en tant, trobo el mirar abrupte

d’un pobre vell qui oblida el seu passat.

Ja són a plaça: les fosques i tenebres,

dintre l’escola, s’albira punt i a part,

mentre un infant dibuixa una flor.

Com li demano un xic més d’escalfor

a aquest sol tan nostre,tan preat

car vull que porti les noves fulles tendres.


És aquest vi


I com em plau

que, eixint sense cap pressa,

de vella ampolla

s’escoli un rajolí.

És aquest vi

qui raja mentre plora,

amb ampla angoixa,

buidant tot l'esperit.

És el fruit dolç

d’aquell raïm bastit

en petit cep seriós.

Sense repòs,

el vull tot per a mi

en un pensar gelós.


Em porta el vent


Em porta el vent,

a lloms de la follia,

a cercar companyia:

ben pobra i innocent.

Encara em dol

la parca gelosia

qui avança, amb el dia,

fins que em troba sol.

Em porta el vent,

rabiós i miserable,

a deixar el meu somiar.

Me’n vull anar

a una terra infame

on tot em sigui incert.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments divins (XLIX)

12 Abril, 2020 07:00
Publicat per jjroca, Pensaments divins

Sant Josep ha demanat als Reis un nou xerrac.

Jesús ha tanta feina que fa servir una cadira de dues potes.

Amb dos pecats més, em donaran una cistella.

Jesús es fa un embolic amb les denominacions d'origen.

Satanàs m'ha canviat el seient de punxes.

Per a ser sant, a quantes portes he de trucar?

Després que Jesús caminés pel damunt de l'aigua, van posar la densitat.

Podria fer un altre miracle, però em traurien punts.

Aniré al cel un moment, vull fer enrabiar el veí.

He canviat sis mesos de purgatori per una bicicleta elèctrica.

Necessito un dimoni que respecti els esbarjos.

He avorrit tots els pecats ràpids.

A cada caldera, fa falta un pobre per a manteniment.

Judes diu que, a la propera traïció vendrà entrades.

He d'anar al cel, on puc desar els pecats?

A partir d'avui, cada pecat ha de dur el seu certificat.

Era al cel, però volia un criat.

Per quaresma, a l'infern augmenten les racions de porc.

He demanat un altre confessor, el primer m'ofenia.

Aniria al cel, però no em deixen emportar el gos.

Dimoni sense destí, acceptaria pobres i lletjos.

Estic disposat a pecar públicament.

M'han dit que el cel és un lloc on no faig falta.

Estic recuperant-me del darrer miracle.

Déu ja no sap on posar els diners.

Satanàs vol reduir les condemnes un deu per cent.

Ja m'ha caducat el permís de residència de l'infern.

La Verge ha demanat una substituta per als dilluns.

He d'entrar al cel, però tots porten pressa.

No us penso dir quins pecats són els més feixucs.

He regalat la túnica que em sobrava i no m'han donat cap rebut.

Satanàs vol acomiadar set dimonis per malfeiners.

Dimoni, amb experiència, acceptaria el càrrec d'àngel substitut.

M'han posat una penitència severa, deu tones.

Cada dia peco menys, puc arribar a la depressió?

He anat a l'infern per a trobar a un amic, però m'havia enganyat.

Necessito dos pecats més per completar el farcell.

Sant Pere està refredat, pescarà en sec.

Judes ha demanat trenta monedes de plata més l'I.V.A.

No puc pecar més, estic molt cansat.

Tomàs no creu que Jesús no sigui enòleg.

La Verge vol que Jesús prepari millor el càsting dels nous deixebles.

Satanàs està preocupat, els dimonis es mostren menys agressius.

He sentit a dir que al cel ploren menys.

Satanàs vol optar a un premi de consolació.

Sóc al cel, trobo a faltar les xafarderies.

Jesús és un pou de saviesa, però no ha poal.

Hauré de comprar una altra butlla per a la col·lecció.

Faig preguntes als sants, però només riuen.

A partir de demà, només podré pecar els dies senars.

Per entrar al cel, deixeu les joies a recepció.

Es promourà vi sense alcohol per a les misses de quaresma.

L'àngel de la guarda ha de deixar-me sol uns minuts.

He fet saber a Déu que estic esperant.

No sé com fer-li entendre a Déu que sóc aquí.

A la nova creació, es foragitaran les assegurances.

Déu ha Satanàs que el motiva.

Resta prohibit, a tot el cel, viatjar a més velocitat que la llum.

Satanàs vol més pecadors amb pedigrí.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments educatius (XLIX)

12 Abril, 2020 06:57
Publicat per jjroca, Pensaments educatius

Sembla mentida el bé que demanen.

Qui no ha fet un centenar de faltes d'ortografia.

Ahir, van treballar els crits.

He hagut resultats, no diré de quina mena.

Em poso al seu lloc i descanso.

Procuro no jutjar abans de l'esbarjo.

He acordat posar les qualificacions amb els pares.

Ja els tinc asseguts, s'acosta la tempesta.

Els he posat feina, no sé el perquè.

Sembla mentida, però no es mosseguen la llengua.

Dos alumnes tenen un dubte, els altres el cerquen.

Cada deu minuts, em busquen els defectes.

La classe anava bé fins que van entrar.

Suposo que no entenen que el silenci és saludable.

Cada dos per tres, en porten quatre.

Sé que han de madurar, però no encerto com.

La primera lliçó encara no ha eixit del calaix.

He demanat ajut i suposo que, algú, ho sap.

No els tinc por, però són prou constants.

Es pensaven que, del llibre, en sobrava mig.

No saben gaire, però han après a manar.

Voldria destriar caps observant com sonen.

Aprendre és important, però no supleix l'aire.

Tenen tantes neurones que no es posen d'acord.

Una mica més i em prenen el llapis.

Ha arribat l'alumne nou, els altres són sis.

En acabar de mestre, començaré a ser sant.

He hagut una visió, em feien cas.

He aplegat prompte per si apleguen tard.

No vull ni saber quin de tots m'entén.

És possible que avui no hi siguin tots.

Han passat dos mesos i seguim enfadats.

He perdut la paciència, deu ser dintre un llibre.

Un dia d'aquests, igual s'il·lusionen.

No sé perquè em faig pena.

Ells són la sal, jo sóc l'amanida.

Porto una setmana sense saludar-me.

Corren el risc de perdre's.

Almenys dos, em miren.

No hi ha dubte que en saben prou.

Mai els déus ensenyen quan no toca.

He aconseguit un vint per cent de autosuficients.

Sempre els deixo deu segons per si volen pensar.

Cada control faig tres autocontrols.

Procureu que escriguin en espais permesos.

La pissarra és el darrer amic que em queda.

He resolt un problema mentre en sorgien quatre.

Estan preparant-se per a la sortida.

Ja saben escriure un amb hac.

Els he posat límits per si els volen saltar.

Al tercer dia de començar, el curs ja sembla lluny.

No he trobat excusa per a fer-los entrar.

Hem fet la batalla amb llapis i paper.

Si no escolten, és perquè hi ha quelcom per a fer.

Procureu-vos una anarquia controlada.

No sé fins a quin punt m'odien.

Treballo en un regne sense senyera.

Van de la queixa al remuc.

No entenc perquè l'esbarjo dura tan poc.

No haig sort, hi ha classe i plou.

És tan difícil aprendre que prefereixo ensenyar.

Avui, he donat més crits que lliçons.

Gairebé ni els estimo massa.

He vist un antic alumne, ja no li faig cap falta.

He revisat l'examen i no l'entenc.

Per ara, sóc l'únic que va perdut.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

L'olivera no vol llei i set poemes més

12 Abril, 2020 06:53
Publicat per jjroca, Poemes

L’olivera no vol llei


Els valents, qui la van plantar,

diria que ja no hi són,

el terra se’ls endrapà,

ara, resten en el sot.

L’olivera els recorda

a les albades de fred,

un, que era més despert,

va endevinar la resposta:

Quan passi un miler d’anys,

algun amo et trairà

i et vendrà sense remei!

L’olivera no vol llei

i, si toca el viatjar,

es lliurarà als estranys.


Com els Reis


Com els Reis hauran de dir,

després de nova jornada,

que quan aplego a la casa,

haig poques ganes de dormir.

Em llevo de bon matí,

em disposo a treballar,

la feblesa vol restar,

compungida, dalt del llit.

Però un profeta m’escriu

el destí damunt la roca,

dirà que sóc un tanoca

puix només penso amb mi.

Com els Reis m’han deixat:

decebut, bocabadat.


I agafem un constipat


A l’escola, a mig hivern,

passa l’estona amb més fred.

Sempre hi ha un terrabastall

que convida de seguida

a fugir d’aquest estrall:

prou matusser, sense mida.

Com bateguen velles portes,

els envans i les finestres,

tot sovint les trobo obertes,

són petites malifetes.

I agafem un constipat,

mitja grip i mal de panxa,

després vindrà la rebaixa,

el gran deure d’oblidar.


És a l’hora de somiar


És a l’hora de somiar

quan apleguen les estrelles,

les petites, les més tendres,

arriben un xic més tard.

Viatjant per l’univers,

he vist paratges llunyans,

la meitat eren profans,

l’altra meitat eren vers.

És a l’hora de somiar

quan s’enceten noves cares,

més amables, un xic rares.

Després, vindrà el passar

de les tardes, una a una,

fins que aterri la lluna.


El monstre saberut


El monstre saberut,

fugint de la tendresa,

vol encetar escomesa

per mostrar-se rabiüt,

però, com no li escau,

s’enfada i se n’adona,

on resta la marona?,

on queda el seu catau?

I plora com un més

dels pobres pidolaires

que per aquest món transiten,

millor que s’organitzen

i, vestits de drapaires,

empaiten en Llucifer.


Vora la llar encesa


Vora la llar encesa,

com vénen les melangies

a cercar l’avinentesa,

el somiar esquiu dels dies.

Hem venut els oponents

en una guerra ferrenya,

sense casc, sense espardenya,

malvestits, prou deslliberts.

Amb tres o quatre fantasmes,

haurem de passar la nit

tot conversant amb la lluna.

Com prendria una engruna

d’aquell dolç pa de pessic

que restava en moltes cases.


Amb les ombres de l’envà


Amb les ombres de l’envà,

hauré de fer una juguesca,

és una ràbia prou encesa

qui no em deixa ni el somiar.

Els amigots de batalla,

aquell córrer les cireres,

aquelles mosses rialleres

qui em feien venir gana.

Escuder sense remei

mai hauré un bon cavall

per conèixer aventures.

A la vida, ni haig mudes

i em queixo, sense estralls,

per no estimar ni en escreix.


Em plau el beure


Em plau el beure

quan el raïm regalima

i anar desfent

castells de melangia.

Puix sóc poruc

i fujo d’escomeses,

com vaig vençut

enmig de grans promeses.

Riure m’escau

quan demano saviesa

i em trobo fosc.

Deixeu-me el bosc

quan m’empaiti la pressa

prou lluny del cau.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epitafis (XLIX)

12 Abril, 2020 06:51
Publicat per jjroca, Epitafis

No vinguis de buit.

Acabo de començar.

No noto cap milloria.

M'han recomanat que passegi.

He de marxar en cinc minuts.

Algú sap endreçar el nínxol?

Vull posar un negoci.

Necessito una bestreta.

He vingut a provar.

Mai ens diuen quan farà bo.

Ni t'imagines com passa el temps.

Encara no m'han dit què he de fer.

Ha fet un mal dia, no ha vingut ningú.

No sé si plou o el veí fa neteja.

Haig un secret, acosta't!

Sóc aquí pel vici.

Et puc demanar un altre favor?

Ahir, em van provar d'ensarronar.

No t'ho creuràs, però m'enyoro.

Ni el dimoni em passa a veure.

Han acceptat pujar-me la pensió.

Començo a entendre: Morts per sempre!

Em passo el dia esperant la nit.

El dijous al vespre, tinc lliure.

Sospito que, de mals pensaments, no me'n queda cap.

Per fi, m'he decidit a criticar l'amo.

Espero un dilluns per a tornar a la feina.

Mira que et dic que ni menjo.

M'he tret el temps de sobre.

Vull provar de posar-me al «bany Maria»

Això ja m'ho vas dir abans.

He d'aconseguir aclarir algun dubte.

Ja fa un mes que sóc a punt.

Si has de tornar, porta'm el diari.

Des que no hi veig, és una altra cosa.

Aquí, només creix la paciència.

No acostumo a posar-me malalt.

Haig una caixa de llances trencades.

Me'n penedeixo d'haver-lo votat!

No hi ha res més modern que una espelma?

N'ha vingut un, però no he reparat qui era.

El que més em costa és distreure'm.

Per fi, m'ha passat el mal d'esquena.

Prega, prega, que no vindran!

Estic esperant que m'estimi.

He oblidat: Per què he vingut?

L'altra vegada, vull l'enterrament més curt.

He de signar alguna cosa més?

Provaré de fer una cigarreta.

No cal que ens acomiadem.

Sempre és hora de canviar.

Em faria il·lusió viatjar en gerra.

He demanat no haver d'escoltar la veïna.

Ja ho sabia que m'havia deixat quelcom.

He demanat un cervell digital.

Faig l'aniversari, vull vi dolç i pastes.

La dona no entén com és que tardo tant.

No em posis en un compromís.

Aquesta he fet: ratlla i creu.

Eixir és només qüestió de temps.

Necessito nínxol accessible amb gandula.

Ara resulta que no era vi.

Amb dos mesos més, hauré cupons de regal.

Necessito un taüt de color carbassa.

Quan sigui fora, necessitaré un taxi.

He plorat tant que em trobo eixut.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (XLIX)

12 Abril, 2020 06:48
Publicat per jjroca, Pensaments festius

Si no fer res és avorrit, que poc intel·ligents que som.

No és dolent treballar, el dolent és viciar-se.

El cos em demana feina i el cap que l'oblidi.

Si Déu no fos treballador, tindríem molts dies de festa.

El problema és canviar moltes hores per poca feina.

Ser gandul és el primer pas per a ser déu.

Els casats han de no fer sense destorbar.

Mai he pensat que em toqués tanta feina.

El banquer em fa veure que un sofà s'ha de pagar.

No crec que tenir tants diners sigui tant descansat.

Treballo per uns diners que arriben quan estic treballant.

Déu fa venir son als treballadors i als nens.

Mai hagués dit que treballar fora tant a prop.

Per a ser molt dropo t'hauràs d'esforçar molts anys.

La fama de dropo és la millor vacuna per als negociants.

És bo treballar si te'n recordes quan plegues.

Si ets dropo, aprens a viure sense destorbs.

Si és un dia de festa, no tinguis por de matinar.

El dropo hiverna tot l'any.

Si vols fer-me treballar, t'ho veig magre.

El millor de ser dropo és que mareges poc.

Us deixo treballar, però no em desperteu.

El cos del dropo no necessita més repòs.

El millor de ser pobre és la solitud interrompuda.

El pobre necessita quasi tant d'aire com el ric.

Matar un pobre és eliminar la pobresa.

Al pobre, la casa, se li sol fer gran.

La dona del pobre és una pobra dona.

Ser pobre és el primer pas per a ser invisible.

Ser pobre i vell és tenir un peu fora del món.

No sento la pobresa, però m'inunda.

L'únic bo de ser pobre és no tenir cap amic banquer.

Tot i sent pobre, l'amo em dóna vida.

El pobre no perd temps buscant les claus.

Les sabates del pobre mai dormen a l'armari.

Com Jesús era pobre, ja sabia el que s'hi donava.

L'amic més pobre incomoda, el més ric avergonyeix.

Era tan pobre que no sabia que hi havien diners.

El pobre només pot perdre el seu bon nom.

Ser pobre és tan senzill com no fer res.

Un pobre de poble és més important.

Un pobre casat és un destorb.

El bo de ser pobre és que et pots emborratxar.

Si ja ets pobre, no et cal ni estudiar.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XLIX)

12 Abril, 2020 06:45
Publicat per jjroca, Poemes curts

Haig per demanar

la dolça paraula,

el trencar la baula

per tal de somiar,

és l'amor qui em cansa.


Poseu-me amics

als trencacolls,

els vull ben molls,

sense esperit,

sense agredolç.


En passar els dies,

sento el degoteig,

minses alegries

d'un amor proper,

bastit de mentides.


En la flor vermella,

he posat l'amor,

tota la passió

i la flama encesa

per haver-ho tot.


En el clar país,

no cerquis muntanyes,

les viles són planes,

ben plenes d'encís

i sempre estimades.


Tanta melangia

viatjant amb mi

em porta al glatir,

regne on no voldria,

demaneu venir?


La carona dolça,

tan fresca i galant,

me l'estimo tant,

en fa de patxoca,

és tot un regal.


Al racó del somni,

on em plau restar,

sento com es fa,

com passa el desori

i després se'n va.


Cercant bon herbei

i l'aigua ben fresca,

pujo, per si prega

comprar un cascavell

quan passa i duu pressa.


Per aprendre

a navegar,

cal entendre:

què farà

aquell mar destre?


Quan la gana puja

fins al fumeral,

demana la bruixa

guarir d'un vell mal:

la força qui enutja.


Com han de passar

les tardes d'estiu,

voreta del riu,

sense despertar

quan tot és ben viu.


La ploma dibuixa:

penses de paper,

colors de maduixa,

fruit del lledoner

mentre fa la fulla.


Quan el son

el cap acota,

com singlota

el preat cor,

és prou tanoca.


Porto els dies

al petit sarró,

són massa enganyifes

per haver il·lusió,

massa les fatigues.


Com demanaré,

al petit dels déus,

poder anar dempeus

mentre cantaré:

el plany dels adéus.


Enllà del meu goig

es perd la pressura,

el ser ric no cura

ni fa tornar boig

ni tan sols procura.


Porteu tresors

si torneu a casa,

el veure us agrada

enmig plata i or

posats en safata.


Els petits cabdills

arribaran prompte,

gairebé de sobte,

vestidets de fil

amb caire mediocre.


Sento l'amistança

anant pel carrer,

va camí de França

sense dir res més,

mai li plau lloança.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XLIX)

12 Abril, 2020 06:36
Publicat per jjroca, Epigrames


Quan la lluna
ve a mirar,
cada estrella
vol sa part.


Per haver 
un dia gris,
cal saber
on és la nit.

						
Massa cases
sense envà,
volen marbre
on descansar.
 

Cansat de dormir
lluny de la finestra
ni trobo la fresca
ni amaina el neguit. 


Amb vint anys
i una espardenya,
poso terra
i me'n vaig.
 

Amor, et diria,
per a fer mitja part,
que estimar és un art,
abans ni ho sabia.


A la casa de ponent,
no deleixen les estrelles
ni fan falta meravelles
ni es baralla massa gent.


Tot parlant
la tomatera,
diu que el blat
mai sap quan neva.


A la rambla
de les flors,
massa amors
moren de gana.


Un cop mort,
digué el dimoni:
Si no ets tot,
no cal que torni!


Masovera 
del meu cor,
porto amor,
però hi ha pressa.


El gegant,
de bon matí,
vol ser nan
i anar a dormir.


Consells per a ser ric:
Pensar poc, haver amics
i, a la vergonya, si ve,
amagar-la en el paller!


Converses, 
amb el bon ruc,
esdevenen
aixopluc.


A la casa
del pagès,
ni el temps passa
ni el rei ve.


Amb catorze 
capellans,
falten sants
per haver ordre.


Quan diu que m'estima
deu ser de debò,
em passo migdia
ben begut del tot.


Al carrer,
on surt el sol,
dormir bé
és un tresor.


Les paraules donades
al si del vent 
algun déu les ha emprades
per a anar fent.


Quan no m'agrada
fer cap pecat,
vaig al mercat
per si hi ha gana.


Una noia rossa
no n'està per mi
ni em parla ni gosa
saber com li escric.


A la lluna nova
li demano sort,
diu que no estic tot,
mai hauré la joia.


Quan el vent
puja al Montsià,
el bestiar:
calla i atén.
 
És tan ric
aquest senyor
que ho té tot
menys enemic.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

La idea va endavant i set poemes més

09 Abril, 2020 07:06
Publicat per jjroca, Poemes

La idea va endavant


En un món tan tafaner,

com m’acosto a hores baixes,

el viure no vol rebaixes,

el cervell no vol no ser.

Amb els deures, vull comprar

una pensa menys feixuga,

de ben poc, es fa poruga,

no demana ni aixovar.

I la idea va endavant,

travessant les valls i planes

i dormint sota d’un arbre.

Deixaré el cos al marbre

per lliurar-me de batalles,

per a fer-me un xic més gran.


Manta estris i diners


Demanar per demanar,

demanaré solitud

puix m’acosta a la virtut

sense deixar de somiar.

Manta estris i diners

van al regne dels porucs,

massa homes són eixuts

tot pensant amb interès.

El cavall del cavaller

no goso dir el que pensa

quan es lliura al nou combat.

Fa prou temps que l’ha deixat,

l’ha canviat per herba tendra

i un futur més rialler.


Matalàs de palla


A les llargues nits,

matalàs de palla,

hi ha massa canalla

per no sentir crits.

El pare s’ho beu,

el vi de taverna,

cerca la lluerna

fugint de la neu.

I la mare està

cercant el condol

per passar la vida.

Ben sovint, ens crida

i demana, al sol,

que escalfi la llar.


Serà mon cor


Serà mon cor esquerp i matusser,

petit heroi farcit de pensa vana,

llevar-se d’hora és pura filigrana,

obrir els ulls és fruit del dolç saber.

Endinsar el cos per les nobles despulles,

sentir el sotrac amable de la por.

Retre, als humans, la part del sacrifici

perquè cal ésser egregi vilatà

mig capficat en profitós ofici.

Res he de dir, només el claudicar

ens farà anar seguint el gran seguici

i perdre el temps fins aplegar al demà.

 

I no queden restes


Portarà, avui,

la deessa fortuna

un tron ben daurat

per a seure sol.

Posarà el consol

clos i ben lligat,

dessota una engruna,

per veure si fuig.

I no queden restes

d’amics tafaners

viatjant per murades,

tancades les cases,

perduts els cellers,

oblidem les penses.


Vull trobar on nia


Amb la pau de Déu,

he deixat les velles,

pregant al rosari,

des de bon matí.

Sóc nou arlequí,

sense calendari,

enmig les ovelles,

i un polsim ateu.

Després del migdia,

xerro amb el sol

d’amables contalles,

cansat de batalles,

cercaré el condol,

vull trobar on nia.


Estimada olivera


I vós sabeu, estimada olivera,

que em plau l’amor i l'enorme desencís,

com he pecat eixint del paradís

per adorar-la i considerar-la meva.

Car he perdut la força i el senderi

per regalar-li un collar vestit amb or,

feu-vos conscient de la meva dissort

i recordeu que m’ha tornat més tebi.

Potser us vendré i endollaré el somni

de fer-la meva, bastir-la amb brodats

i parament de noble porcellana.

Vós anireu a terra ben llunyana

on trobareu els éssers estimats

enmig de dies i nits sense desori.


L’olivera està cansada


A l’hivern, les fredorades

amb el carro trontollant,

dorm a casa el benestant

sense planys i amb moltes ganes.

Les olives en el tros

prop la roca de la mare,

en el carro, borda el gos,

hi ha jovent i dues mantes.

L’olivera està cansada

després de donar el seu fruit

i oblidar les hores baixes.

A la plaça, en seran quatre,

els cabassos i el neguit

d’encetar nova jornada.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments divins (XLVIII)

01 Abril, 2020 07:04
Publicat per jjroca, Pensaments divins

No penso pecar més si no m'ho registren.

El cel romandrà obert, sant Pere s'ha acollit al dret de vaga.

Es fa saber als sants que hi ha revisió d'aureoles.

Déu ha decidit fer el sord tres cops per setmana.

Es fa saber als àngels custodis que poden recarregar les espases de foc.

Em pensava que dormir com al cel era una altra cosa.

Satanàs, en hores baixes, vol visitar el cel.

Si sóc fill de Déu vull l'assumpció.

Judes m'ha dit: Si has de pecar, demana el rebut!

Estic trist, Llucifer ja ni s'enfada.

Déu m'ha fet un bon nus per a lligar-me al cos.

Avui, deixaré descansar el dimoni.

He demanat parlar amb Satanàs, m'han donat per a tres-cents anys.

Científics celestials han trobat el secret per a treure les taques.

Els divendres de quaresma, al cel, només hi ha vegetarians.

Aquesta carn de pollastre no és pecat, està tota feta amb pinso.

Jesús està una mica cansat de visitar altars.

Judes peca, però estudia les possibles penes.

Satanàs ha fet una sala especial per a corruptes.

M'agrada anar a l'infern, allí, discuteixen de tot.

Estic content, sóc un dels quatre pecadors del mes.

Necessito un plat de llenties per a convèncer a Esaú.

No me'n refio de Déu, vaig a invertir en una gran nau.

Es fa saber que el nou mannà tindrà tres sabors diferents.

Els pobres, al cel, només tenen dret d'opinió.

En un tres i no res, sortirà el nou llistat de sants.

Em penso que vas al cel, però informa't.

Un cop per trienni teniu dret a la tintoreria.

Proveu d'entrar al cel i a veure què passa.

Els problemes van abans o després del cel?

Al cel, no es poden fer classes de religió.

Necessito anar a l'infern, un dimoni em deu diners.

Els condemnats estan contents, hi ha vaga de calderers.

He fet miracles i me n'han comptat dos.

No sé com dir-li a sant Pere que no m'agrada anar a pescar.

Jesús farà un «casting» el proper dilluns per triar deixebles.

El gremi de fusters no volen fer la nova creu.

Porto un mes repetint el mateix pecat.

Vull anar al cel per saber si són cartoixans.

Déu necessita un certificat de bona conducta.

El proper diluvi vull que posin més cervesa.

No puc anar al cel, admeten targetes «black»

Aniria al cel, però allí es dutxen amb aigua freda.

Em van fer pujar perquè havia mort.

Déu només sap jugar al solitari.

He parlat amb els àtoms i no em deixen ser déu.

Aniré al cel si treuen el protocol.

Havia de ser sant, però no volia morir jove.

És necessari anar a un cel on es puguin desar els pecats.

He de lluitar amb el dimoni fins que es cansi.

Us faig saber que m'han robat el seient de transgressor.

Déu Pare, vol deixar competències en mans de Jesús.

A l'infern, cada divendres havem calvari.

He aconseguit que Satanàs no em torni el cervell.

Faig saber als dimonis que, avui, no estic per orgues.

Qualsevol d'aquests dies igual em nombro: sant.

Suposo que, a l'escala de Jacob, li han sortit competidors.

Quan m'avorreixo, ensarrono algun sant.

He demanat hora per a confessar-me tots els dilluns.

De moment, només converteixo vi en cervesa.

Necessito una altra oportunitat per a pecar de gola.

Déu m'ha posat un nou manament: No invocar-lo per les nits!

Assumeixo que peco per enveja.

Es fa saber que, els nous sants, atendran per la nit.

Per a lluitar contra el dimoni, necessito un crit de guerra.

La Verge reduirà els àpats amb cigrons.

Si vull anar al cel, puc demanar pròrroga.

He parlat amb Déu de la conveniència de canviar de cos.

Judes necessita tres deixebles amb poca capacitat de pensa.

He d'anar a l'infern abans que passin el plat.

Puc arribar a somiar que surto de la caldera.

Li he demanat a Déu un pal·li i encara se'n riu.

Els casats no podem anar a l'infern, la dona no ens deixaria.

No vull un dimoni amic, em fa pecar sense ganes.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs