Sóc amatent i set poemes més
28 Juliol, 2019 05:01
Publicat per jjroca,
Poemes
Sóc amatent
Sóc amatent de raure en altra vida
on el llevar-se sigui un plaer,
sentir el murmuri del rierol com crida
mentre comenta que vol saber.
Així, entre tots, omplirem els desitjos
de viure junts i prou units,
com llençarem les ganes i els anissos,
en una festa, ben arraulits.
I somiarem en terres lleugeres,
on cada gra haurà sa casa,
per a donar aquell dolç fruit.
Oblidarem: paper i els fulls
on recontar històries de passada
entre mil riures de grasses bugaderes.
Enmig l’estiu
Enmig l’estiu,
valent qui gosa
trobar la cova
on posar el niu.
Anar lleuger
a terres properes
sense banderes,
sense deler.
Albirar un món
on l’home sap:
trobar l’heroi.
Sóc tan cofoi,
tan esmerçat,
covard del tot.
Pobra pomera
Pobra pomera,
a l’horta estant,
com et fas gran
en primavera!
Surten les fulles,
neixen els fruits,
fan d’aixopluc
a cargols i erugues!
I ve el pagès
a comptar pomes,
vol fer mercat.
Qui li ha manat?,
mentre tu trobes:
futur incert.
En ma saviesa
En ma saviesa,
no trobo melangia
ni és fosc el dia
quan cerco la fotesa.
Són els meus anys
al cove del record,
semblen estranys,
punyents i sords.
Escric confós
amb llapis a la mà
i pensa ufana.
Mon cor proclama
que espera altre demà
molt més galdós.
Per a somiar
Per a somiar,
poseu-me dues estrelles,
que siguin meves,
les vull comprar.
Una finestra
cap al Montsià,
el riure clar
d’una deessa.
Car sóc poruc
puix fujo de tenebres
i d’embolics,
ho deixo dit
per si un déu fa befes,
em vol caigut.
No vull regne
Quan la nit
ja m’entafora
i el semblant
es torna gris,
vull el crit
per fer-lo fora
cavil·lant
per on fugir.
No vull regne
on sojornar
ni batalla
ni combat,
adéu-siau, me’n vull anar
a trobar-me sense rebre.
Si he de manar
Si he de manar, recercaré un garrot
d’un arbre vell cansat de primaveres,
hauré d’anar uns dies a capcot
per a encetar: sospites i revenges.
En un altar, posaré els meus déus
ben compungits i carregats de ciris,
estic dubtant del nombre de les creus,
sóc un sabut, galdós del seu ofici.
Si he de manar, compraré espardenya
per bellugar-me esvelt com una daina
entre els monstres prenyats i matussers.
Deixeu-me el sol, la lluna i un recés
per a oblidar la pena i la fatiga,
aquell regust, aquella olor de llenya.
Les xerrades són així
Les
xerrades són així:
Primmirades pel matí!
Pagesot perdut al tros
on el ruc fa mala cara,
des d’ahir, no ha fet cap mos,
com li sobra: ràbia i gana.
Converses de quatre cebes
amb un parell de melons,
diria que són les meves,
però parlen massa fosc.
Esquelles a la muntanya,
a la plaça, cascavells,
com recordo haver lleganya
mentre lluito amb grans ocells.
Car monstre sóc i set poemes més
20 Juliol, 2019 05:09
Publicat per jjroca,
Poemes
Car monstre sóc
Car monstre sóc i res m’acomoda
com el desig d’haver-me immortal,
he segellat vestir i anar a la moda,
beure de gust i prendre’m bé i mal.
Res d’alturons, de dies de lloança,
aquí, al terra, el dubte serà immens,
estimo el so, la música i la dansa,
els benestants un cop vinguts a menys.
No poseu pa, m’agraden menges magres,
anar de festa al jardí del palau
per a trobar l’anhelada promesa.
He de donar, hi tinc la mà estesa,
un sentiment poruc qui crida i rau
en altres vents: esquerps i miserables.
Oblido les penes
Si la mare soledat
va cercant la lluna,
doneu-li la bruna,
l’haurà demanat.
En el clar país,
no he trobat silencis
ni grans beneficis
ni gran desencís.
Oblido les penes,
des de bon matí,
quan cerquen fortuna.
Enmig de la runa,
qui parla de mi?,
qui durà les regnes?
Cavaller al descobert
Els somnis m’han de dir:
sortoses meravelles,
una munió d’estrelles
ballant pel meu coixí,
rellotge endarrerit
cridant la primavera,
cercant a l’infinit
la més radiant promesa.
M’agrada el riure clar
quan et faig la contalla
i pregues el concert.
Cavaller al descobert
ordenant la batalla
sense poder aturar.
Carrer de melangies
Carrer de melangies,
vilatà encongit,
com recerques l’abric
quan s’acaben els dies.
A la plaça més noble
i ben a prop de la font,
sento garlar a tothom:
rics, gosats i algun pobre.
Carrer de melangies,
sota un sol de juliol,
amatent de la festa.
Com es mou la finestra
per cercar el condol
de vilatans qui rondinen.
El Creador m’ha vestit
No et veig per enemic!,
assevera la bestiola,
només cerco l’esperit
i una menja profitosa.
El Creador m’ha vestit
amb carona punxeguda!,
amb un volar que remuga
quan el sento a prop de mi.
Xuclaria una fulla
si hagués boca ferrenya
perquè l’arbre és eixerit,
però, ara, em vol a mi
i l’empaito, amb espardenya,
fins que acaba en despulla.
El vent suau
El vent suau i l’estimada fresca
en dies feixucs dessota del gran sol,
com demanava el seure a la finestra
per dir adéu-siau en acabar el juliol.
Triar un núvol amb la carona blanca
per a viatjar un xic enllà la mar
puix em plauria gronxar-me a la barca,
parlar d’un temps de creure i assecar.
Encetar agost amb pluges melangioses,
aquells capvespres d’una claror minvant
amb els xerraires, porucs, del gran cafè.
Doneu-li al vent la meva poca fe
per si, en passar, algú queda escoltant
sense dir res, fugint de les grans noses.
Reconec que sóc
Reconec que sóc
de caire galvana
i visc, tal vegada,
en poble prou fosc.
Em llevo a les sis
quan el sol convida
a deixar la crida
punyent del meu llit.
Esmorzo com cal,
un ou, la baldana,
tall de cansalada,
sis crostons de pa.
I després vull feina
sense força ni eina.
No voldria per a mi
No voldria per a mi
ni negoci ni glatir.
M’agraden les hores baixes,
les més buides d’enrenou,
com feinejo sense sou
i compro sense les ganes.
Al carreró, on m’allito,
passen hores sense planys,
quatre velles, sense anys,
parlant més del que sospito.
Em critiquen de valent
puix diuen que no convido,
amb les ganes que amido,
de segur que vaig perdent.
La mossa qui m'estima i set poemes més
12 Juliol, 2019 06:31
Publicat per jjroca,
Poemes
La mossa qui m’estima
La mossa, qui m’estima,
em duu el cor robat,
em guanya en el combat
del dubte amb la boirina.
Diu que ens casarem,
un capvespre, a l’ermita,
mai sabré si predica
o endevina el moment.
Haurem fills a l’engròs,
bona taula parada
amb coberts de debò.
Menjarem plata i or
i també una arengada,
però amb mel i mató.
Estic cansat
Estic cansat i un xic avergonyit
del meu anar enmig de grans sotracs,
m’agrada el beure, el somni i l’oblit
i quatre contes de vells avantpassats.
Com sóc maldestre, albiro altre món
on tot s’avé a la deessa fortuna,
estic rabiós enmig de llamps i trons
que van a raure, de nit, a la llacuna.
Estic cansat a mans d’un reietó
qui juga fort amb les cartes marcades
per guanyar, avui, demà i quasi sempre,
a un joc ferotge massa decebedor.
Acabo el dia, la nit em portarà
a entaforar-me en oblidat envà.
Les hores passen
Les hores passen
i s’entaforen
en el mai més.
Les fulles cauen
i després ploren
enmig del fred.
En el corriol,
les quatre abelles
van, amb les presses,
a cercar flors.
Tardor és tardor,
temps de volences,
de sentinelles
guaitant el sol.
A la vora del camí
A la vora del camí,
no hi ha roselles
ni margarides.
Hi ha herbes, de totes mides,
treballant de sentinelles
sense glatir.
Al capvespre, el cargol
s’enfila en una tija
per veure allunyar-se el sol
sense pena ni fatiga.
Més enllà, veiem l’aranya
la teranyina bastint,
una mossa com s’afanya
abans d’aplegar a la nit.
La veïna del meu hort
La veïna del meu hort
diu que menja, però poc,
es passa el dia a la serra
per a aprendre a ser d’esquerra,
és al bell punt del migdia
quan recorda a la família
i torna a baixar al prat
per fer la segona part.
A l’hort, ha posat tomateres,
pebrots verds i albergínies,
n’hi haurà de ben poques mides,
les vendrà amb quatre monedes.
I quan la fosca esdevé
s’asseu en el seu carrer.
Quatre palles a les golfes
Havent sopat, a l’estiu,
qui no fa la gran contalla:
el carrer és una batalla
d’homenots cansats i vius.
Quatre palles a les golfes,
lleixes buides al rebost,
esperant el mes d’agost
per recollir dolces pomes.
La taverna estarà buida
de mariners enfadats
per no gaudir de la barca.
Un cop de mar duu recança
sense ganes de viatjar
mentre la vella els amida.
El misteri de la nit
El misteri de la nit,
a l’albada, com s’allita,
no hi ha ordre ni esperit,
de paciència: gens ni mica.
Sentinelles dels meus somnis
no em portéssiu a bon port,
les ferides porten pors,
els aldarulls, mal negoci.
El misteri de la nit
prompte farà son viatge
entre núvols i tenebra.
Poseu-me dalt una estrella
car vull trobar mon coratge
abans d’arribar al neguit.
Escriure un vers a lloms de la follia
Escriure un vers a lloms de la follia
amb gest amable, curós i displicent,
cercar, de nou, la innoble companyia
d’avantpassats captius d’un altre temps.
Per sentir el goig inútil de la fressa
d’aquell regust de llimades raons,
endevinar del monstre la feresa
i tombar hores cercant un altre món.
No vull fidels ni pauses segellades,
voltant, egregis, somnis per a fer
en terres velles, dures i maltractades.
Poseu el seny, envolteu-lo de rauxes
i oferiu-lo al gran manifasser
per a, després, endolcir noves nafres.
A primeries d'hivern i set poemes més
04 Juliol, 2019 06:06
Publicat per jjroca,
Poemes
A primeries d’hivern
I somiar, com somiaré
amb cavallers i fantasmes,
el castell m’agrada més
amb finestres i persianes.
He bastit tot un teler
on treballar el cotó,
en pocs dies, n’aprendré
a posar ull al botó.
Aprenent de mentider,
els capvespres, assenyat
i lliurat a l’aventura.
M’agrada el llum de lluna
que es divisa del terrat
a primeries d’hivern.
Prou estorat
Ni sé d’on sóc ni tan sols demano,
m’agrada el lleure, fugir de l’amo
i atonyinar-me amb vent suau.
Doneu-me, ara, pau perquè escau,
he de sortir, trobar on m’escanyo,
tornar al capvespre, omplir el catau.
Després, llevar-me en un desori,
agafar un vas, anar bevent
espaordit com va la gent
per sestejar sense negoci.
M’agrada el deure tou i pausat,
emplenar ampolles per buidar els vasos,
esperar un cop: l’amo dels nassos,
ben adormit, prou estorat.
Primaveres del meu cor
Primaveres del meu cor
no em feu la guitza,
poseu aigua a la pica
per si aplega el bon llop.
Aprenent, sense negoci,
massa portes m’han tancat,
els diumenges, faig salat
i en demano per als pobres.
Primaveres del meu cor
no passeu ànsia
per aplegar al somicar.
Els dilluns, no vull anar
per si escalfa la fal·làcia
mentre va perdent l’amor.
En el cor eixut
En el rajolí
de les hores dolces,
ens posen les proves
per a saber si
aprenem de sobres.
En el cor eixut,
manen les tenebres,
sempre satisfetes
per haver vençut
en batalles plenes.
I tot s’endevina:
amable i conscient,
dèries de la gent
sense massa guia.
Només som manats
Segarem el blat
i vindran esquelles
en aquest nou prat,
estimat, d’ovelles.
Com a mal pastor,
hauré hores baixes,
espero el senyor
amo dels meus dies.
Segarem el blat
i farem garbelles
ben amples i grogues.
Enmig de les fosques,
cercarem penells,
només som manats.
Els joves volen ciutat
Massa les cases tancades,
gairebé buits els carrers,
el sol comptant les teulades,
força somnis per a fer.
Els joves volen ciutat
on cobejar llur futur,
la resta vivint d’esclat,
tots topant el mateix mur.
Sentinelles del no res,
vilatans del desconcert,
anem apilant desitjos.
On resten aquells anissos,
aquell viure resplendent
enmig d’aquest curt recés?
Amb el rostre turmentat
Amb el rostre turmentat,
caminant cap al migdia,
un heroi, veieu com crida,
maleint el seu estat.
Va ser noble, farà anys,
amb terres, castell i bosc,
el futur el veu prou fosc
ple de dubtes i paranys.
Va tenir dolça muller
fins que va partir a la guerra
i tornà a casa ferit.
Allí, perdé el millor amic
enmig de la gran desfeta,
va ser un cop molt matusser.
Ni pany ni clau
Ni pany ni clau
ni aigua a la cassola,
sempre amagant la nosa,
vivint com un esclau.
Un lladre, entremaliat,
de sospirs melangiosos,
com li cruixen els ossos,
com el guanya l’emprat.
Segrestat mariner
vas dormint a la barca
sota un sol prou feixuc.
Has estat ben vençut
per la vella nissaga
de patrons malfeiners.
En Llucifer m'ho ha dit i set poemes més
26 Juny, 2019 06:28
Publicat per jjroca,
Poemes
En Llucifer m’ho ha dit
Com voldria altre rei,
el qui haig no fa patxoca,
s’enfada, diu el que no toca
perseguint arreu per llei.
Un rei fet al pensar
amb els pobres impacients,
als benvolguts i conscients
quan són a punt per plorar.
El demano pel matí,
el desitjo al migdia,
el suplico per la nit.
En Llucifer m’ho ha dit:
Espera’t un altre dia,
potser el porti fins aquí!
He passat terres i valls
He passat, terres i valls,
recercant indrets de pau,
no ho he trobat al palau
ni enmig dels encenalls.
En ma vida no hi ha seny
ni racó per a la follia,
m’agrada la companyia
dels arbres i d’algun be.
Així governo els meus dies
amb la dolça solitud
que mai més em serà estranya.
De tant en tant, una canya
es gronxa d’un vent feixuc
esperant haver mil vides.
Els fantasmes de la nit
Els fantasmes de la nit
com treballen sense pors,
són valents, empipadors
i sorprenen els veïns.
Descansen, en el castell,
en una sala petita,
de tard a tard, van a missa
i empaiten els donzells.
Els fantasmes, ja se sap,
els dissabtes, fan bugada
i netegen els llençols.
Mai avancen com cargols
ni pensen en fer bona cara
en aplegar al mercat.
Els catorze versos
Els catorze versos
fan de bon portar
quan volen anar
entre malentesos.
Comencen, de sobte,
i van avançant,
passes d’un gegant
amb cara de pobre.
Lluny d’avinentesa,
m’esperen tres reis
per a fer comanda.
El viure no cansa,
però no ha el remei
ni porta fermesa.
Amb una porta ferrenya
Amb estrofes i rodolins,
vénen quatre esguerra-pins
enmig d’enciam i tomata.
Les taüts ben preparades,
amb una porta ferrenya,
per a descobrir el paradís,
com voldria el compromís
per gaudir tan digna empresa.
Orenetes, llangardaix
i algun poruc tafaner
aniran a trobar el peix.
Podria ser un daltabaix,
però em manca un nou calaix
per a omplir-lo ben ple.
Parlem d’amor
Parlem d’amor,
sense peresa,
amb la mà estesa,
obert el cor
i viatgem
per terra fèrtil
fugint d’un premi
mentre somiem.
Parlem d’amor:
mesos i dies,
matins i nits,
cerquem els mims,
lluny de fatigues,
trobant clarors.
Dolça primavera
Dolça primavera,
porta de l’estiu,
plorem, amb el riu,
per la gran quimera.
Banyem els records
amargs del cafè
on tot s’esdevé:
agre i perdedor.
Dolça primavera,
parla-li a l’abella
del gran enrenou.
Quan el vent ho mou,
vull sentir com crema:
fatiga i espera.
A la sínia, brama el ruc
A la sínia, hi ha enrenou
i la figuera s’ho mira,
qui li portarà la figa
per a ajuntar-la amb la nou?
La pagesa, he de dir,
com feineja camp i casa,
farà créixer la nissaga
de l’albada a la nit.
A la sínia, brama el ruc
i l’aigua fresca singlota
quan aplega al reguer.
Com passa l’estiu també,
enmig festes, llarg de boca,
però amb pensament poruc.
Primavera dorm i set poemes més
18 Juny, 2019 05:29
Publicat per jjroca,
Poemes
Primavera dorm
Primavera dorm
després de la festa,
vora la finestra,
voltada de flors.
Primavera espera
la lluïssor del cel,
demana, amb anhel,
tornar a casa seva.
Primavera dorm,
dessota, a la foia,
enmig de rosers.
Un déu tafaner
li demana joia
quan aplega el sol.
És la pensa vana
Donaria el beure,
el plaer del niu,
el goig qui descriu
i no puc concebre.
Les tardes capcioses,
els jorns amatents,
les dèries de reis
per cercar corones.
És la pensa vana
qui creua el carrer
i s’asseu a la plaça.
Vestit com carbassa,
deixeu-me primer
esbrinar com calma.
Malaguanyats perdedors
Per corriols i corriolets,
van homes sense peresa,
hauran promptitud i pena
per somiar en altres indrets.
Malaguanyats perdedors,
fills porucs de la nissaga,
volen fer la filigrana
per a guanyar quasi tot.
Menestrals i mendicants,
joves, vells i decebuts
cercant el goig i la glòria.
Van esguerrant la memòria
per no saber-se volguts
enmig de tants benestants.
Inusitat el negoci
En un dissabte cregut,
mig mandrós i estabornit,
com vaig trobant l’esperit
d’un personatge rabiüt.
Massa cor, més minso el cap,
viatjant, ben sol, per tenebres,
en gran sarró, porto penes
que vaig perdent a bon pas.
Inusitat el negoci
de perdre en lloc de guanyar
uns condiments principals.
La cuina no haurà fanals
i el foc es deixa anar
per un camí irrisori.
Hi ha tendresa
En el desert, hi ha tendresa,
massa força per guanyar,
diria que no sé anar
perquè planyo prou de pressa.
En el desert, hi ha muntanyes,
rius ressecs i un ample pla,
un silenci qui plaurà
i riqueses amagades.
Com la pausa m’acompanya
d’unes nits prou ensopides
amb un regne insospitat.
Pregoneu el seu estat
quan lluita, amb altres mides,
per trobar nova companya.
El cavall demana pau
El cavall de la dissort
avança sense peresa,
va seguint camins de pols
des del dubte a la fermesa.
El cavall demana pau
tot i esperant la revenja,
poc que la lluita li escau,
com li manca fortalesa.
El cavall de la dissort
com demana ser un heroi
enmig de tan poca gràcia.
Més tard la vida li passa
enmig de gran enrenou
fins que aplega a la mort.
Benvolguts convilatans
Benvolguts convilatans,
enemics de la fortuna,
com deixareu una engruna
perquè s’atipin els sants.
De les terres isolades,
volíem fer els llogarets,
com empràvem ser distrets
per velles bruixes i fades.
Benvolguts convilatans,
quan em toqui anar a plorar,
no portéssiu les angúnies.
Montsià enllà hi ha altres vies
per poder-les explorar,
algun dia serem grans.
El viatge de la ment
El viatge de la ment
no cerca goig ni fortuna
ni vol aplegar a la lluna
per a tornar al moment.
És viatge dissortat
sense joc ni benefici,
acceptar el malefici,
és premissa d’on anar.
Tantes peces menystingudes,
passen a ser principals
enmig d’aquell gran desori.
El pensar és nou oprobi
per a homes benestants
qui mai demanen pressures.
Puix monstre sóc i set poemes més
10 Juny, 2019 05:54
Publicat per jjroca,
Poemes
Puix monstre sóc
En el passar,
com queden les promeses,
rauen esteses
per si, al demà,
sorgeixen meravelles.
Puix monstre sóc
i visc en terra estranya,
menjo, si es pot,
fins que s’escanya,
rabiós, el cos.
I, per sortir,
vull els carrers amples,
omplir, de passes,
les dolces nits.
Hauries de saber
Hauries de saber,
estimada fada,
com fila l’aranya
sense cap teler.
I va, a corre-cuita,
quan tremola el fil,
a fer curta lluita,
vèncer l’enemic.
Hauries de saber,
estimada fada,
on resta l’orgull.
Com l’haig a curull,
el deixo, a la sala,
per si el son el perd.
Com l’estimaria
Com l’estimaria
si m’ho demanés
i cerqués recer
quan acaba el dia.
Aniríem dos,
per cases i camps,
per trobar aviram
i menges de goig.
Com l’estimaria
en sortir el sol
per dalt de la serra.
Fóra tan planera,
llunyana del dol,
plena d’alegria.
Llarga atonia
Com demana, soledat,
llarga atonia,
puix vol viure sense esclat
un altre dia.
Les penses seran profanes,
les voluntats sorprenents,
la por vivint en les cases,
cap benestant vol penell.
Els petitons a l’escola
asseguts sense emmudir
i guaitant per la finestra.
Al seu davant, una mestra
que ha passat ben mala nit
perquè ensenyar no li prova.
Cavaller sense cavall
Cavaller sense cavall
i la dama s’ha fet vella,
voleu més gran devessall
lluny de pausa i de treva.
El camí ben ple de pedres,
lladregots al giravolt,
un xic enllà, tebi sol
em va omplint de tenebres.
Cavaller sense cavall
no haurà escut ni cuirassa
per si abelleix el combat.
El servent ha fet salat,
mira el cel i la nissaga
quan se’n va al capdavall.
Hi ha pausa
Per aprendre a no saber,
he bastit hores,
sóc captaire, mentider
i visc a soles.
Els llibres seran feixucs,
les classes ben isolades,
voldria, però no puc,
que mal se’m donen les dades.
Fa estona, mig fredolic,
vaig endreçant aquesta taula
amb viandes de tota mena.
Un xic enllà, la lluerna
va dient-me que, hi ha pausa,
abans d’entrar a l’embolic.
Mariner amb dolça mar
Mariner, amb dolça mar,
qui no somia amb primavera,
en el port, hi ha una princesa
qui l’espera si fa tard.
Com s’acaronen tots dos
els diumenges a la plaça,
diria que és festa grassa
la que aplega enmig l’amor.
Posaran cambra i un llit,
si pot ser, amb gran finestra
que els doni al carreró.
El desitjo guanyador,
amb una mà ben estesa,
per si aplega a ser marit.
Si m’estimes, et diré
Si m’estimes, et diré,
dolça poncella,
que recerco una estrella
per guarir-te al seu recer.
Dels sospirs, on ara vius,
en vull bastir les contrades,
posar flors, belles garlandes,
al carrer on dorms i rius.
Anirem a demanar:
manta joies i tresors
amb un xic de goig planer.
Cada dia, et pregaré
i decidirem tots dos
a quin regne haurem d’anar.
Hauria pogut ser i set poemes més
02 Juny, 2019 07:14
Publicat per jjroca,
Poemes
Hauria pogut ser
Hauria pogut ser
aprendre sense vici,
haver un bon ofici:
mestre de mentider.
Pujar dalt de la carena,
jugar amb el senglar,
aturar-se per dinar
una herba dolça i tendra.
Hauria pogut ser
el viure com un ric,
el morir com un pobre,
però la sort de l’ogre
es perd en trobar amic:
captaire i sorneguer.
Feinejant com la formiga
Feinejant, com la formiga,
m’he trobat amb un topant:
aprendre sense mentida
i perdre com ho fan tants.
No demano altra cosa
que viatjar sense pagar,
el dubtar em farà nosa
i, a la fi, caldrà callar.
M’agrada dormir, a la palla,
amb una rosa formosa
i un clavellet escaient.
Després, afirma la gent,
que és senzill emplenar bossa
amb somriure de canalla.
De bon matí
En gran encert,
sentir la tarda plana
i anar-me’n lluny
per albirar altre món,
mon cor pregon,
viure en un retruny
mentre desgrana
la pensa a cel obert.
I raure allí
on moren les promeses
cercant tresor.
Veniu amor,
amb les ales esteses,
de bon matí.
Per l’altre carrer
Pensa de guitarra
com et vas perdent,
del tot inconscient,
enmig la recança.
Pobres benestants
enmig de tenebres,
les cases ben plenes,
massa vanitats.
Com tot esdevé:
raó de follia
escric ben poruc.
Cercant aixopluc
em passa la vida
per l’altre carrer.
Malgrat no ho notis
La lluna plena,
com llum amb força,
cerca la golfa
de casa meva.
Allí, es queda
a passar nit,
prop l’esperit
de la feblesa.
Amor no ploris
cercant el foc
del sacrifici.
No vull ofici
d’ésser traïdor
malgrat no ho notis.
Disbauxa i disbarat
En el vi,
trobo el camí
i la lluerna.
És la pena
qui em duu aquí
sense cap pressa.
En el vi,
trobo el mirall
de les mancances.
És així
com l’espantall
troba les cares.
I la resta, ja se sap,
és disbauxa i disbarat.
Cercant records
No he de cercar
les melangies
ni vull trobar
les altres vies.
En mon desert,
viu la noblesa,
del tot estesa,
a cor obert.
Porteu-me son,
al tou del llit,
quan fuig el sol.
Vull l’enrenou,
ben esllanguit,
cercant records.
Un jove aprenent
El pare pagès
com demana un fill,
són penses de grill,
saviesa de res.
Aplega una filla,
maca com un sol,
es vesteix de dol,
demana altra vida.
El pare pagès
rondina, en el tros,
amb un ase vell.
Com cerca el cervell,
pensament galdós,
un jove aprenent.
La barca brandeja i set poemes més
25 Maig, 2019 05:54
Publicat per jjroca,
Poemes
La barca brandeja
La barca brandeja
en sortir del port,
potser haurà enveja,
com cerca la sort.
El pescador vell,
les gavines joves,
els dilluns de pobres
ben buits d’atuells.
Peixos de colors
i parca menjada
amb dies feixucs.
A la nit, no puc
sentir com la fada,
s’enduu els colors.
Poseu-me el dret de la follia
Poseu-me el dret de la follia,
ben a l’abast, perquè caldrà somiar,
en el reialme, la pau no sap estar
i cerca casa, trobar la companyia.
Anem els uns cansats de tanta brega
a dormir poc i engegar mil pors,
em trobareu cercant els vells amors,
esperonant la gràcia i la fermesa.
Com vaig perdut per amples rodalies
a cercar un prec, a trobar un doll
i entaforar-me a la neciesa.
En un farcell, posaré la saviesa
entre grans pins i un segrestat bedoll
ben arrapat a un perdonavides.
Estiu traïdor
Com plora el ruc
mentre l’aigua sadolla
i es perd l’eixut
vora sínia ben folla.
Va ser un bon déu
qui un dia es llevà,
deixà la creu,
portà el treballar.
Un sol feixuc
s’enfila, sense pressa,
traient el caparró.
Estiu traïdor
qui guaita a la finestra
enmig regust.
Per no poder
En mon passar,
per terres prou eixorques,
com deixo anar:
uns pensaments tanoques.
Sóc cavaller
qui cerca una princesa
sense atuells
ni ordre ni saviesa.
Ella ha de ser:
el goig de ma fortuna
per a passar les nits.
Els esperits
s’amaguen a la lluna
per no poder.
Amics i amors
Amics i amors
porucs de la infantesa,
mancats de pressa,
plens de records.
No vull gaudir
de les terres llunyanes,
són ben estranyes
per a sentir.
Com vaig solcant
enmig terres pregones
fetes amb fang.
Ser benestant
demana altres golfes,
altres encants.
El més savi no haurà veu
El més savi no haurà veu
per avançar més de pressa,
va a lloms de la promesa,
amb la pensa haurà sa creu.
Com camina, corre i vola,
com s’atura en el desert,
per estalviar es perd:
l’abundància i la cassola.
Però sembla amatent
d’aprendre sense aturar
i resoldre els problemes.
De tant en tant, van les penes,
volen fer-lo claudicar
amb carona somrient.
I rodola temps amb fred
Recordo el somriure ample,
aquell dolç mirar de bleda,
com va enterrant la fera
enmig de topalls i nafres.
Millor amic de l’enemic,
m’entaforo cada vespre,
aspirant a no ser mestre,
massa jove per a ser antic.
I rodola temps amb fred
per un corriol somiador
on reposa la poncella.
En el cel, posaré estrella
per a dir-li, de bon cor,
com un xic d’amor es perd.
Ma solitud
Conversant,
amb ma solitud,
li he fet saber
com vaig perdut.
Que em llevo
de bon matí,
tafanejo
fins a la nit.
Però ploro
algun capvespre
quan fuig el sol.
No haig condol
ni prego un mestre
ni m’entaforo.
Xisclen les formigues i set poemes més
17 Maig, 2019 05:53
Publicat per jjroca,
Poemes
Xisclen les formigues
Xisclen les formigues
en el seu anar,
no volen ni amigues
ni res per fruitar.
Corren, desesperen,
s’emporten el gra,
apleguen al vespre
sense deturar.
I la pobre reina
és al formiguer
enllestint els ous.
Seran quatre sous,
el crit del guerrer,
dura la condemna.
He après els quatre versos
És bonica, jove, rossa
i més rica que un tresor,
com no hauré el seu amor
si ella frisa per ser esposa?
Sóc galant i mentider
qui va cercant la fortuna,
quan claudiquen, una a una,
haig un munt com un paller.
He après els quatre versos,
de memòria, a contracor,
per a ben ensarronar-la.
No cal ni fer queixalada
puix cauran en gran amor
i estarem ben compromesos.
La papallona m’ha dit
La papallona m’ha dit
en llevar-se, al migdia,
que ha feina, sense mida,
tot viatjant fins a la nit.
Com les roses del roser
són porugues i menteixen,
volen eixir, si les deixen,
per tornar el dia després.
La papallona m’ha dit
que ha bastit els seus colors
amb retalls d’or i de plata.
Voldria ser un xic més alta
i volar, enmig les flors,
amb un cos ben eixerit.
La reina és ferrenya
La formiga
com m’ha dit
que no oblida
tornar al llit.
Però la reina
és ferrenya
i, de la festa,
es queixa.
En el camp
com creix el blat
i s’atansa la collita.
La formiga ni fruita,
però pensa que fa tard
per no tirar endavant.
La meva força
A la lluna, hauré d’anar:
un vespre, qualsevol dia,
haig les ganes d’arribar,
però em canso de seguida.
No haig eines a mig fer
ni miracles a la vora,
ella diu que no pot ser,
que precisa altra cassola.
A la lluna s’està bé
els capvespres de l’estiu
quan el cant va a la bassa.
La meva força és prou lassa
i necessito el caliu
per poder sentir i haver.
M’agrada el si del bosc
Amb la pobra solitud,
he hagut tractes,
no vull joia ni virtut
ni massa ganes.
M’agrada el lleure lleuger
sense massa ambicions,
procuro arribar el primer
per un parell de raons.
M’agrada el si del bosc,
la força de la muntanya
quan al vespre es recullen.
Ni el cos ni la sang bullen
quan passejo per la plana
i descanso sense pors.
La calor fa goig
La tortuga li comenta,
sense pressa, al cargol
que poc li agrada la festa
d’una cuina amb bon foc.
Estimo el soroll de pluja,
la tija d’un arbre incert,
és una força que m’enutja
quan trobo paradís verd.
Amb tres o quatre mossades,
diria que en tinc prou
i faig la resta debades.
Però la calor fa goig,
somio d’hora amb les fades
qui demanen fer un mos.
Quan sigui més gran
Quan sigui més gran,
aprendré, si puc,
a rodar i rodar
fins aplegar a ruc.
M’agrada la userda,
la palla ben feta,
la garrofa neta
i l’aigua ben fresca.
Quan sigui més gran,
poseu-me, a la vora,
un riu ben tranquil.
Viuré com un grill
cantant a tothora
i dormint cansat.