Poemes curts (CXLIII)

13 Març, 2024 09:21
Publicat per jjroca, Poemes curts

No hi ha dies

sense nit

ni grandàries

d'esperit

sense malícies.


A la cambra,

en fer-se nit,

no hi ha calma

de neguit,

sols recordança.


Quan la barca

va a la mar,

mai es cansa

de bregar,

és jove encara.


A la taverna,

en ser la nit,

una lluerna

apaga el crit,

és deslliberta.


Com havia

poca sort,

estaria

més bé mort,

ni ho sabia.


Com voldria

posseir

l'alegria

sense vi,

és gosadia?


Qui no menja

bacallà

si l'enveja

és més enllà

de cada dia?


Una vaca

em comentà

que li agrada

anar a dinar

prop de sa casa.


La formiga,

a l'hivern,

perd l'amiga

al formiguer

mentre li crida.


Com m'agrada

el treballar,

en ser a casa,

ho deixo anar,

després em passa.


Massa menges

per sopar,

massa enveges

per guanyar,

mig món a cegues.


No espero

de la nit

ni li prego

gran delit,

després, desperto.


Al palau

dels decebuts,

no hi ha claus

ni massa embuts,

només catau.


En el regne

de la por,

hi ha un setge

esfereïdor

sense cap metge.


Li contava,

havent sopat,

que una cabra,

en un prat,

s'esvellegava.


Al racó

dels somiadors,

hi ha esglaons

de tots colors,

més de marrons.


A les tardes

de tardor,

hi ha aturades

de paors,

són mesurables.


Com havia

poca fe

ni sabia

el quedar bé,

una enganyifa.


És la goma

qui se'n riu

quan el tanoca

diu que escriu,

ho fa prou d'hora.


A la capsa

de cartró,

hi ha una fada

de debò,

però no esclata.


És el pobre

sentiment

qui vol motlle

en bufar el vent,

músic mediocre.


A la cova

dels gegants,

mai no toca

fer-se el gran

ni pensar d'hora.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXLII)

01 Març, 2024 05:16
Publicat per jjroca, Poemes curts

Minsa hores

de la nit

venen totes

a dormir,

són prou tanoques.


Visc en un món

tan desllibert

que mai són

el oponents,

ens tenen por.


És quan plou

pel dematí

quan el bou

vol el dormir,

haurà poc sou.


Les paraules

són així:

van les taules

entre amics

cercant mil nafres.


Quan la mossa

em demanà

vaig fer bossa

i a casar,

després, la nosa.


A la vora

del convent,

mai fa nosa

el penitent,

és que no hi gosa.


Amb la força

que jo tinc,

mengen brossa

els enemics,

són poca cosa.


L'olivera,

amb ses olives,

diu que n'espera

de totes mides,

no porta pressa.


A les portes

de l'infern,

mai ho notes

si és hivern,

els hi ponen totes.


Com em cansa

de debò,

haver a casa

poc sabó,

més poc encara.


En el regne

dels babaus,

cada vespre

trobo pau,

em vaig fent tendre.


Com em deia

en Llucifer:

Una teia

és un mal fet!,

després se'n reia.


I mai saben

quan plourà

ni demanen

l'endemà,

segur que cauen.


En el regne

de la por

cada metge

ho cura tot:

el cap i el fetge.


Al carrer

del desesper,

el primer

massa que es perd,

vol ser darrer.


Les comandes

van així:

quatre pastes,

gens de vi

i tardes llargues.


Com no era

segador

a la sega

va capcot,

no interessa.


A la casa de ponent,

no hi ha lluerna,

es tanca amb sol i vent

i mai es vessa

ni brandi ni aiguardent.


Com m'estima

li diré

que si crida

ni convé:

amor ni vida.


Al racó

del desconcert,

un minyó

és un marrec

o un infantó.


Li demano

al déu del vent

que, si callo,

ell vagi fent,

és el meu amo.


I quan l'era

es deixa anar

ve la fressa

de tornar,

l'estiu ha pressa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXLI)

14 Febrer, 2024 19:25
Publicat per jjroca, Poemes curts

D'aquest monstre

de la nit,

res a sobre

es pot dir,

és molt mediocre.


Doneu-me pa

amb un rajolí

petit d'aquest vi

per a adquirir:

la força d'ahir.


Us voldria

comentar

que l'alegria

esdevindrà

potser algun dia.


Com havia

poca sort,

menjaria:

fava i col,

m'agradaria?


Suposo que saps,

estimada meva,

que no estic al cas

d'anar a la verema

i de viure al ras.


Voldria saber,

un cop cada dia,

si amor venturer

porta a la follia

o al desig primer.


A la casa

de l'Oriol,

qui no mana

es queda sol,

la resta passa.


Com diria

en Sebastià:

L'alegria

em fa vessar

cap altra via!


És ben cert

que el foll demana

estar ben dret,

però hi ha encara

qui prompte es perd.


Na Mariona

del meu cor

diu que prova

amb unces d'or,

però s'estova.


A la plaça estant,

cerco les converses

que es fan i es desfan,

seran coses seves

que se'n van volant.


Poseu-me al davant

la cara feixuga

i dieu-me quan

vestirà nou muda,

ha d'anar elegant.


A la porta

d'en Manel,

quan pregona,

no hi aneu,

és el que toca.


Cantaré

de bon matí,

lluiré:

sol i camí,

aplegaré.


Amb les ganes

de dormir,

veig fantasmes

al meu llit,

hi van debades.


I quan vingui

el gran fred,

vull que tingui

un bon cervell

i no es capfiqui.


Preparat

per a ensenyar,

els dimarts

no he de callar

i prendre part.


He posat

el meu coixí

en un prat

amb un botxí

d'errors culpat.


A la casa

de la por,

qui no mana

no hi és tot,

poc que m'agrada.


Assumeixo

d'amagat

que aplaudeixo

mon fracàs,

després, ho deixo.


Els valents

per l'ocasió

porta el vent

des d'algun lloc,

els va refent.


Com em canso

de somiar

m'esbatano

en aplegar

a casa l'amo.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXL)

01 Febrer, 2024 09:25
Publicat per jjroca, Poemes curts

Com havia

pocs queixals,

menjaria,

entre bondats,

una amanida.


Les paraules

van al tros

i quan cauen

fan remors,

han de ser parques.


No han de venir

els dies més llargs

per poder-me dir:

Hauràs de pregar

o creure'm a mi.


Mentre aplega

la dissort,

vull la festa

per si pot

portar disfressa.


Una jove

em regalà,

en un cove,

l'endemà,

però soc pobre.


Com hauria

de saber

que vindria

un matusser

a portar alegria.


Mai em canso

de mirar

quan hi ha amo

per a trobar:

moments d'esbarjo.


A la plaça

de la font,

mai es cansa

el dolç amor,

però, algun cop, passa.


Com em deia

en Rafel:

Cada joia

duu sa mel

o se la troba!


Pensaria

per pensar,

tornaria

al demà

per si ho sabia.


Amb quaranta

solucions,

qui no planta

mil raons

enmig la plaça?


A la casa

dels benestants,

cada planta

és un enciam,

però amb més traça.


Us comento,

d'amagat,

que em sento

amistançat

i ho lamento.


Manta roses

del jardí

parlen totes

mal de mi,

són unes llosques.


I quan vingui

el vent de dalt

que li parli

al pardal

o l'amoïni.


És quan viatjo

pel desert

quan demano

un xic de verd,

però es perd.


Mai comento

d'amagat

si demano

fer salat

en veure l'amo.


En el regne

de les flors,

cada heretge

ha sa por,

ni li cal metge.


Suposo que saps,

estimada meva,

que tres maldecaps

ja cerquen lluerna

en terrenys ingrats.


És quan plora

al dematí

quan em dol

perdre el coixí,

s'assembla a l'or.


En aquesta

situació,

qui no resta

no ha por

ni feblesa.


És quan menjo

pel matí

quan espero

passar nit

i, després, prego.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXXIX)

13 Gener, 2024 19:38
Publicat per jjroca, Poemes curts

A la lluna,

vull anar

per si una

es vol casar,

minsa fortuna.


Com la fera

és per a mi,

la peresa

em diu que sí,

després es queixa.


Mai demano

per anar

si proclamo

que no n'hi ha:

ni rei ni amo.


Na Maria

del meu cor

duu alegria

fins i tot

quan neix el dia.


Massa hores,

sense nit,

són tan bones

quan el llit

plora per totes.


Com espero

haver son

ni em queixo

de la por,

de poc l'enceto.


En mon desert

no hi ha paüra

i tot es cura

estant despert

a la natura.


Com m'agradaria,

un cop cada mes,

haver l'alegria

d'un futur incert,

coses de la vida.


En el regne

de l'oblit,

no ha setge

a l'enemic,

l'haurem de rebre.


A la casa

de l'incert,

qui no passa

tot ho perd:

el poc i el massa.


Al corriol

de la virtut,

massa sol

es torna mut,

sense condol.


Estimar, l'estimaria

qui hagués força diners

i fóra tal gosadia

que, enmig de l'interès,

una joia oferiria.


Com demano

per entrar

i l'enganyo

com es fa,

mentre el planyo.


Una mossa

està per mi,

m'il·lusiona

perquè sí,

és molt marona.


Us comento

d'amagat

que em queixo

de bon grat,

mentre desperto.


A la guerra,

sense pau,

cau per terra

el gran palau

o bé s'esguerra.


Miraré

de fer bondat,

menjaré

només un plat,

però ben ple.


A la casa

del valent,

el que passa

no se sent

almenys encara.


Com demanaria,

per poder ser ric,

almenys una vida,

haver enemic

de nit i de dia.


Com no ploro

pel matí,

sempre ho provo

en fer-se nit,

glatir, ho enyoro.


A la porta

de ponent,

una morta

va dient:

Estic absolta!


Amb les roses

del jardí,

fa revoltes

un mesquí,

està per totes.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXXVIII)

01 Gener, 2024 07:25
Publicat per jjroca, Poemes curts

Menjant pedres

i venent pans,

van les febres

endavant,

volen ser tendres.


Us demano

per a mi:

haver amo

pel matí,

mai si treballo.


Quan la mossa

vol manar

mai s'hi posa

el capellà,

potser no hi toca.


És a l'hora

de collir

quan la poma

em sap dir:

Avui, em toca?


A la casa

dels gegants,

cada sala

ni sap quants

en dormen ara.


A l'escola

dels petits,

no s'hi troba

l'enemic,

potser no hi toca.


Hauré de dir

que menjo encara

fins a mitja nit

per si hom reclama

fugir del llit.


He cercat el verd,

en altres paratges,

tot buscant el fred

i trobar les ganes

sense massa encert.


Massa son

sense diners,

massa por

per no poder,

així, va tot.


Una nit

vingué la lluna,

va gaudir

en veure una

pila de nins.


Sense menja

per portar,

em pertoca

caminar

seguint la petja.


Han de venir

les hores dolces

per a tenir

minses les ombres

quan ve la nit.


Massa pressa

d'un hivern

on tot queda

per a fer,

poca saviesa.


Les muntanyes

són així:

amb ses banyes

i un coixí

de cares agres.


Per a ser

tan bordegàs

cal saber

on posar el nas,

el cos després.


Na Joana

del meu cor

viu encara

en mals d'amor,

no es cura massa.


A la casa

del desig,

mai no passa

el meu glatir,

hi viu encara.


Una jove

em demanà

en un sobre

l'endemà,

faig cara d'ogre.


Em comenta

en Josafat

que mai menja

peix salat,

massa que es queixa.


Entre tantes

ambicions,

els fantasmes

seran bons,

ni hauran nafres.


Per les cases

de la gent,

veig les cares

d'innocents,

potser són maules.


Us comento,

d'amagat,

com em sento

d'empipat,

però no prego.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXXVII)

13 Desembre, 2023 18:52
Publicat per jjroca, Poemes curts

La campana

diu al vent

que, si calla,

ningú sent

la festa grassa.


Les ovelles

són al camp

menjant herbes

i somiant,

són ben seves.


El silenci

de la nit

és ben tebi

i eixerit,

millor que es queixi.


A la casa

del cantó,

hi ha qui garla

en sortir el sol,

no dormen massa.


Com la mula

del senyor

sempre és muda,

amb gran por,

quan ix la lluna.


La veïna

del meu cor

es fa prima

quan fa sol,

potser s'anima.


Mai esclato

perquè sí

quan proclamo,

pel matí,

que no vull amo.


A les voltes

del migdia,

haig les noves

amb cobdícia,

mai hi són totes.


Quan la lluna

em ve a buscar,

sap que muda

tot l'estar

sense pressura.


Sabeu, la llei

viu en altra casa,

allí on el servei

vesteix de gala

i bé que llueix.


Les rancúnies

van al llit,

si les crides,

volen nit

per haver dies.


Com la musica

em contarà

que, mica a mica,

vol manar

i ésser rica.


Massa ovelles

sense llop,

pobres elles,

lluny de pors

i de tenebres.


Com havia

de morir,

cercaria

un bon llit

amb musica.


I quan soc

deixant l'estiu,

vol el foc

ésser més viu

potser no hi és tot.


Com anava

de debò,

em cantava

una cançó,

després, callava.


M'he posat

a festejar,

he provat

de badallar,

m'ha deixat.


A l'estiu,

em diu el sol

que és més viu

amb més revolt

i poc gasiu.


És la força

del moment

la que ens posa

allí on volem

o ens pertoca.


Hauré de comptar,

sense massa pressa:

quinze i quinze, trenta,

dia d'aturar

i sentir peresa.


El gegant

de casa el pi

és constant,

es riu de mi

i va petjant.


Amb les bones

intencions,

els tanoques

van fent mons

restant a soles.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXXVI)

01 Desembre, 2023 10:09
Publicat per jjroca, Poemes curts

Cada dia,

al dematí,

l'alegria

diu que sí,

deu ser porfídia?


Les paraules

van al vent,

les més maules

al moment,

podrien caure?


Quan em canso

de feinejar,

cerco un amo

per al demà,

no sé on trobar-lo.


Com voldria

demanar

tot un dia

per a anar

a cercar guia.


Com comenta,

el bon Tomeu,

si hi ha festa

ni s'ho creu,

deu ser l'enveja.


Com m'agrada

tant el vi,

torno a casa

al dematí

per si esperava.


A la sínia,

plora el ruc

i endevina,

el molt tossut,

que algú l'obliga.


Una mossa

va a la font

i es posa

el vestit fosc,

algú l'honora.


Dolça vida

del pagès

amb collita

a cada mes,

és gran porfídia.


Com ha dit

el meu senyor:

L'esperit

vol la foscor

i haver amic!


A la rambla

de les flors,

mai li manca:

dia i sol

ni gent qui passa.


Et comento:

dia i nit

que quan sento

el gran neguit,

és quan em queixo.


Una mossa

em demanà:

ser l'esposa

a l'endemà,

avui, faig nosa.


Quan la nit

em ve a cercar,

l'esperit

diu que se'n va,

on anirà?


Quan, al bosc,

ve la tardor,

es fa fosc

a contracor

i plora el llosc.


La més bona

solució

és quan toca,

de debò,

ser un gran tanoca.


A la casa

del mai més,

no hi ha gràcia

ni interès,

només hi ha pausa.


Una mossa

em va dir

que una esposa

fa glatir,

potser no hi gosa.


Com havia

de saber

que hi ha un dia

per voler

sense enganyifa.


Les comandes

d'ésser ric

van per cases

on amics

riuen debades.


Com volia

ésser valent

cada dia

anava fent

sense avarícia.


Les cabanes

de cartró

tenen fades

de debò,

matins i tardes.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXXV)

15 Novembre, 2023 18:20
Publicat per jjroca, Poemes curts

Al corriol,

que porta a l'era,

hi ha poc sol

amb lluna plena,

massa que em dol.


Per a ser

del tot valent,

cal saber

d'on bufa el vent

i eixir corrent.


Na Maria

ha demanat:

L'alegria!,

ha fet salat,

massa ho sabia.


Quan no haig

res per a dir,

el que faig

em duu al mentir,

després, me'n vaig.


A la missa,

en el sermó,

hi ha qui crida

de debò,

minsa alegria.


La campana

del convent

s'esbatana

i va dient:

Estic cansada!


Amb les presses

de la nit,

hi ha promeses

sense crit,

felices elles.


A la casa

d'en Narcís,

cada cambra

ha son llit

amb una manta.


Com havia

de morir,

pregaria

sols per mi,

massa ho sabia.


Quan m'amago

dintre el bosc,

si m'enfado,

es fa fosc,

després, em planyo.


Els fantasmes

són així:

Fan vacances

en dormir

o fer bones cares!


Com m'estima

de valent

mai esbrina

el que sent,

només ho oblida.


Com voldria

comentar

que, avarícia,

em fa pecar

i m'humilia.


En el joc

d'endevinar,

quasi tot

es pot pensar

fins haver sort.


Quan la sínia

vol cantar,

l'albergínia

ha de plorar,

massa alegria.


Com m'agrada

prou el vi,

cada tarda

he de venir

a veure on para.


Cada vespre,

ve l'amic

per a veure

si estic

a punt per creure.


Cada dia,

pel matí,

l'alegria

ha de venir,

o cal glatir?

 

Assoleixo

el meu fracàs

quan em queixo

del meu nas,

després ho deixo.


Com comento,

d'amagat,

que em sento

trasbalsat,

després, ho deixo.


És a l'hora

de menjar

quan un plora

pel que hi ha,

la resta sobra.


En el regne

de les flors,

no hi ha setge

de colors,

tots volen rebre.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXXIV)

01 Novembre, 2023 07:18
Publicat per jjroca, Poemes curts

A la casa

del davant,

el vent passa

mentrestant

em diu que es cansa.


Quan aplega,

el vell mestral,

espetega

el fumeral,

haurà tenebra?


I tot d'una,

enamorat,

vull la lluna

i el sembrat,

perquè és poruga.


Com la mosca,

en el passar,

diu que és nova

en el volar,

prou bé s'hi troba.


Cada vespre

ha sa por,

és prou tendre,

es troba sol,

res per a vendre.


És si ploro

pel matí

quan el mosso

es riu de mi,

poc que l'enyoro.


Quan aplega

sant Joan,

la foguera

posa encant

a una nit plena.


Li comento

el meu penar,

és quan sento

que se'n va,

alhora, prego.


A la casa

dels valents,

qui no es cansa

atura el vent,

tot de passada.


Na Maria

del meu cor

ni ho sabia

que era mort,

pobra alegria.


Quan la tarda

ja és aquí,

és quan passa

l'arlequí

ben dolç de cara.


La més maca

de les flors

va i es tanca

a la tardor,

és quan descansa.


Al mercat

on venen peix,

el salat

va en escreix,

és més barat.


La més noble

de les sorts:

ser ben pobre

i haver-ho tot

sense que hi sobre.


Li comento,

havent dinat,

que no em queixo

a desgrat,

és el que sento.


És a l'hora

de ballar

quan ens porta

el berenar,

serà l'esposa.


A la nit,

sota el fanal,

l'esperit

mai prendrà mal

ni haurà delit.


Poseu-me el llit

vora la finestra

perquè haig el neguit

de ser a la festa,

massa que t'ho he dit.


I demà,

en fer-se fosc,

capellà

i processó,

de segur que hi va.


Com la gana

no menteix,

vull vesprada

amb safareig,

és com m'agrada.


I la mossa

em demanà,

poc faig nosa

quan no hi està,

prego amb prosa.


A les taules

no hi ha vi,

són febrades

de l'estiu,

amb males cares.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15  Següent»