Poemes curts (LXXIX)

15 Juliol, 2021 00:37
Publicat per jjroca, Poemes curts

Com m'agradaria

ser un animaló

amb manta alegria

i ocupar el meu lloc,

mai el deixaria.


Li vaig dir

com l'estimava

i, al matí,

feia una cara

de sofrir.


Esperant el fred,

neu a la muntanya,

un sol ens proclama

que som a l'hivern,

és tímid encara.


Com demanaria

poder anar a dormir

dessota d'un pi,

ben prop de l'alzina

és quan em sento ric.


En el regne

de la por,

cada setge

es plany de tot

i no vol rebre.


Sento el vent de la follia

quan traspassa els carrers

porta sempre els guerrers

qui mai cerquen companyia.


En el greu passar

d'aquests vells fantasmes

noto que em demanen,

però no arribo mai.


Quan gener decandeix

i el fred s'allunya

sento, una a una,

les punyides veus,

són d'una altra lluna.


Quan el tren traspassa

la tranquil·la vall,

sento com el grat

arriba a la cara

quan xiula i se'n va.


Nostre amic

el caragol

mai sap qui

li porta el sol,

però li dol.


La mosca demana,

en ser a la tardor,

que vol una casa

amb una llar de foc

on passar l'estança.


I xiula el vent

punyent de la follia,

cerca companyia

quan ningú el veu,

mai sabrà la mida.


En el gran desert,

ni les ones ploren

ni les mosses troben

l'heroi qui les perd,

prou que s'esvaloten.


Quan el cànter

va a la font

com demana

beure poc,

té poca gana.


He cercar al vent

les noves ones,

semblen prou bones,

però després

es queixen totes.


Mireu-la com va

entre mil colors

camí del somiar

amb dolces llavors,

com les vol menjar.


Quan el premi

sigui lluny,

vull que plegui

l'aldarull,

després, que torni.


Mai sabré perquè,

quan el sol se'n va,

sento aquell penar

qui em porta on no sé

enllestir el demà.


Les joies petites

són de tal anar

que les vull trobar

on rauen marcides

esperant guanyar.


En el curt camí

de les fulles seques,

és quan sento qui

demana les tendres,

com les vol gaudir.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXVIII)

02 Juliol, 2021 04:59
Publicat per jjroca, Poemes curts

En el regne

de la sort,

cada vespre

és un tresor,

fa de mal vendre.


Potser he demanat,

al millor dimoni,

que em deixi, m'ajorni

fins a l'endemà,

em dirà que ho provi.


En el regne

de les flors

no hi ha setge

ni hi ha por,

només créixer.


Els pastors

cerquen l'estrella,

els somiadors,

de bona mena,

vénen tots.


En els alturons,

on la neu fa dansa

sento la recança,

els moments pregons,

potser penso massa.


La bruixa en demana

ossos de perdiu,

com la porto al niu,

per triar nissaga,

després, va i somriu.


Massa temps per a mi sol

en aquest camí etern,

per la nit, cerco consol

i, a l'albada, resta res,

és el destí del bressol.


Trepitjant corriols,

sense massa pressa,

s'obre una finestra

per on entra el sol

els dies de festa.


I la nova estrella

s'acosta a Betlem,

què passa?, ho sabem:

Hi ha un Josep qui pena

pel bon Jesuset!


En el tarannà,

dels avantpassats,

hi ha un orgull emprat

qui ens porta al demà

prou assedegats.


Vindrà el cavaller

a salvar princeses,

totes seran preses

d'un mal tafaner,

mai seran perfectes.


En el demanar,

mai haurà atura,

el senyor procura

prendre poca part

mai anem a una.


Com penso somiar,

a les hores baixes,

en terres amables

on sobra el menjar,

diran que sóc altre.


En el regne

de la son,

no hi ha metge

ni ocasió

per a perdre's.


Camí de tardor,

trepitjant les fulles,

totes tan porugues,

pensant en la mort,

resten les despulles.


No vull pensar

en terres llunyanes,

les meves són planes,

fan bon sojornar,

i somien debades.


És quan plou

que tot ho veig

més bé tou,

sense interès,

amb massa reis.


Sento el cloure

suau de persianes

quan les nits aclamen

que voldrien moure:

penses i proclames.


És el llop

qui sap on va,

mai sabré com

vindrà demà,

és molt pregon.


El ruquet valent

farà els tres tombs,

els primers són bons,

pesat el darrer,

però el sant el vol.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXVII)

15 Juny, 2021 05:39
Publicat per jjroca, Poemes curts

La joia de Betlem

prompte s'acaba

són coses del poder

que, quan no mana,

ha massa poc per fer.


En el reialme

dels mig amics,

en poses quatre,

en tornen cinc,

són ben sapastres.


Quan la gerra

va a la font

mai es queixa

quan es mou,

només si peta.


S'acosta el Nou Any,

les velles promeses

com rauran esteses

en tots els reclaus,

allí, ens esperen.


Quan l'any s'acaba,

demano ensems:

paciència i gràcia,

ho tinc pendent

per dur-ho a casa.


Acomiado l'any

sense massa pressa,

noto la feblesa

que em porta al parany

del riure i la gresca.


I, a l'any nou,

no vull cap soci,

tot negoci

em sembla fosc,

dec ser borni.


Encetarem l'any

amb dolces promeses,

totes ben esteses

al fons del calaix,

la meitat són meves.


Esdevé el primer dia

entre beures i menjar,

així anem per la vida

per si algú ens ve a trobar,

no volem massa fatiga.


Amb el fred punyent,

juguen els fantasmes,

van creant les faltes

mentre van dient:

Ho farem debades!


Com l'estimo

sense mida

ni la crido

ni em convida

només xisclo.


I el Nen Jesuset

aplega al portal,

amb futur incert

amb un deure emprat:

manament de Déu.


He demanat als Reis:

manta de llums,

ben pocs ensurts

i encara menys

dies eixuts.


En haver

tan poca sort,

vaig planer

i menjo poc,

és menester.


Els pastors demanen,

en ser a l'hivern,

un fred més lleuger

per si no acompanyen:

l'escalfor i el verd.


Esperant els Reis,

he posat cabàs

amb pa ensucrat

i aigua en escreix,

van manta cavalls.


He demanat:

un rellotge d'or,

no el vull del barat

i, si aquest no es pot,

passaré un altre any.


I els Reis se'n van

després d'adorar,

honrar, obsequiar

i amb Josep parlar

d'un perill molt gran.


Com porten els Reis

una mica de tot:

figues, panses, torró

i, en un sarró,

els desitjos vells.


Em donaran

totes les menges,

però els diumenges

me les prendran,

coses dels metges.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXVI)

01 Juny, 2021 05:36
Publicat per jjroca, Poemes curts

Amb tan dura llei,

m'agrada somiar,

després enxampar

el llum que ofereix

el petit remei.


L'estel de Nadal

arriba a Betlem,

massa l'esperem

gairebé fa un any,

potser massa temps.


En el regne

dels taujans,

els humans

no hauran fetge

ni falta els fa.


A les voltes

de Nadal,

vent de dalt

i gent a rogles,

tots somiant.


L'àngel proclama:

Jesús és nat!,

com canten, ara,

pastors cepats

fins a l'albada.


En el regne

de la por,

res és bo,

tot sang i fetge,

poques flors.


I havent dinat,

la deessa fortuna

m'ofereix cordura

i fer punt i a part,

no n'encerta una.


En el regne

de l'infern

quan hi ha febre

tot és ver,

des de sempre.


El més minso

dels herois

diu que el pinso

és ben cofoi,

mai el miro.


A les voltes

de Nadal,

les ovelles

al corral,

que hi siguin totes.


A Betlem,

les joies,

que ens apleguin totes

així ho demanem:

les dones, els homes.


La nit de Nadal

com s'omple d'estels,

de pau i bondat

per somiar desperts

vora del portal.


El Nen Jesuset

és a l'establia

mirant na Maria

sentit en Josep,

ha encetat la vida.


Els pastors rondinen

en veure l'estrella,

pensen en l'ovella,

somien mentre viuen,

és gran meravella.


Els àngels anuncien:

Jesús és nat!,

gran és l'entrellat

on els pastors viuen

guardant el ramat.


En el reialme

dels nans perduts,

els pobres són muts,

els rics, menyspreables,

tots seran vençuts.


Quatre cases

d'embalums

són amables

en perfums

miserables.


S'allunya l'estrella

ben dolçament

i la tenebra

com va creixent,

és el que sembla?


Com els pastors

deixen l'ovella

dintre la cleda

per les fredors,

la palla és seca.


Com vénen les burles

cercant les foteses,

un ha massa dubtes

de tantes promeses

fetes a innocents.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXV)

14 Maig, 2021 22:15
Publicat per jjroca, Poemes curts

Voldria aprendre

en passar l'hivern

que si el vent es perd

algú podrà rebre,

és gran desconcert.


El vent empeny

els núvols dalt la serra

algun es queixa,

però no el sent,

és prou trapella.


Per Nadal demano

una mica de foc,

el dimoni és a prop

i em vol fer d'amo,

no n'hi estic d'acord.


Quan el vent em parla

del frec de les fulles,

sento les despulles,

l'anar de la Parca,

després em fa ràbia.


Vull dormir

sense la pensa

de saviesa

per a eixir,

és pobresa.


Quan pugi la neu

al cim del pujol

jugarem, al sol,

i riurem els tres

captaires de tot.


No hi ha pressa

a la tardor

quan el bosc

s'omple de fressa

i d'escalfor.


Quan l'estel

és a Betlem,

el que fem

ja ho sabeu:

mengem, bevem.


En el goig

de cada nit

sento el crit,

del darrer boig,

ve per mi.


Mireu-la com ve:

jove, esblaimada

amb tristor a la cara,

perduda la fe,

massa enamorada.


En el monstre

de la nit,

cada pobre

és eixerit

i mediocre.


Al carrer

del desconcert,

el darrer

és el primer

o a l'inrevès.


Manta hores

de la nit,

han dormit

ben a les fosques

sense crit.


La barca singlota

anant per la mar,

el temps ja se sap

és prou poca-solta,

mai diu per on va.


Les velles raons

quan entren a casa,

mai no saben massa

ni diuen per on,

és el temps qui parla.


En el reguitzell

de les hores baixes,

demano, a les tardes,

menjades de peix,

n'he comprat deu caixes.


A la cabana

dorm el pastor,

somiar li agrada

que mor el llop,

mai sé si guanya.


Com sento el neguit,

el temps de Nadal,

la Verge, el portal,

el nàixer del Nin

i l'estel de dalt.


Quan la lluna em demani

que la vagi a festejar,

he de dir-li que ho tinc clar:

segurament no li agradi,

altre nuvi ha de cercar.


Car sóc petit

com de presència,

no tinc ni ciència

ni força al pit,

només paciència.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXIV)

01 Maig, 2021 05:27
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan la pluja aplega

al bell mig de l'hort

com plora el pebrot

amb la tomatera,

diran que hauran mort.


El gegant demana

anar a esmorzar:

cent ous, mitja vaca,

però sense sal,

salat no li agrada.


En el regne

dels vençuts,

cent són enzes,

mil són curts,

però alegres.


En la solitud

d'aquest el meu regne,

he trobat un setge

on dorm la virtut,

que ningú li pregue.


Si el dret de volar

arribés on visc,

de segur que el risc

voldria manar,

massa por li tinc.


Si la mort

em ve a buscar

ho tinc tot

per a pagar,

potser hauré sort?


Com la pluja

m'ha de dir

si la bruixa

ve per mi,

faré el que puga.


Com cada vespre,

quan baixa el llop,

sento el record

dur i maldestre,

palau de por.


M'hauria agradat

menjar, cada dia,

almenys dotze plats,

amb bona amanida,

sense mitja part.


En el regne

de la sort,

el gran mestre

no hi és tot,

massa tendre.


Com deia l'aranya:

Sempre estic dubtant,

filo com abans

o faig com m'agrada,

ple de farbalans!


En el regne dolç

de les hores toves

cerquem massa noses

per guanyar tothom,

manta de cabòries.


Quan l'hivern

truca a la porta

la nit fosca

va dient:

Prou revolta!


En el revolt

de les males penses

un se sent molt sol,

voltat de tenebres,

mai trobo el consol.


Aniria bé

si l'amor venia

a sentir, potser,

com ve l'alegria

amb la nova fe.


Quan el fred aplega,

perquè el vent el duu,

porta a casa seva

el goig de ningú,

és massa garrepa.


Amics del carrer,

quan aplega el fred,

no em dieu pas res

qui parla és l'hivern,

foll i venturer.


Cada dia, al dematí,

quan el sol, de nou, trascola,

un demana ser petit

sense ganes d'anar a escola

deu ser aquest un mal antic.


Portaran el sons:

notes melangioses

els clavells i roses

amb les altres flors,

totes ben formoses.


Porta presses, el vent,

en terra ferma,

gairebé ningú el sent

ni se l'espera,

coses de l'enteniment.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXIII)

15 Abril, 2021 14:32
Publicat per jjroca, Poemes curts

Cada dia

al dematí,

he de dir:

demanaria

un altre llit


Si la Parca

arriba d'hora,

vull la barca

per mi tota,

sense rauxa.


En comprar

el pa i el vi,

mon destí

es deslliurà,

va fugir.


Maleït el seny

quan, sent tan tanoca,

em deixa a la porta

tou i desllibert,

em plau la revolta.


No parlaré més,

en temps de tempesta,

de sortir de festa

més lluny del carrer,

haig poca saviesa.


En el reguitzell

de les hores baixes

no menem ni nafres

ni el goig dels poncells,

estem al desert.


Manta somnis

a la nit

ni un dimoni

a qui oferir:

pensaments necis.


A la casa vella,

no sento res més

que sospirs i enveja,

dèries de pagès

enmig de tenebra.


Quan les pedres del camí

conten mentides,

sento pena i és per mi

car les noto amanides

a la burla i a l'encís.


El cavaller

em demana

una espasa

sense fil,

és prudent.


Una casa sola

penjada del cim

sent com mai li prova

aquell vent de nit,

és quan ve que plora.


No hauré menges

per donar

si les rendes

van com van,

tan esquerpes.


A la casa

del mai més,

qui no acaba

ho té bé,

lleuger marxa.


Sento ploure

al carreró

i he de creure

que és prou bo,

com el seure.


En el regne

de la por,

cada gendre

és estirabot,

no vol creure.


Quan el cànter

va a la font

com es queixa

de tothom,

és molt trapella.


Si la jove mossa

demana per mi

dieu-li que sí,

que sóc poca cosa,

ni tan sols sóc ric.


He venut el vent

a un vell lladregot,

el vent és al bosc

on dorm a pleret

quan el cel és fosc.


No hi ha hores

a la nit,

les tinc totes

sota el llit

per si volen.


Mai hi ha mosques

quan el fred

de l'hivern

les posa a totes

a bon cobert.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXII)

01 Abril, 2021 06:14
Publicat per jjroca, Poemes curts

Parlaré demà

amb nobles fantasmes,

sense massa ganes,

sense demanar,

ho faig de vegades.


En el carreró

de les hores toves,

les portes hi són totes,

però no ve el sol

ni passen les joves.


El vent de dalt,

en ser a la tempesta,

diu que, avui, té pressa,

no fa mitja part,

no sé perquè es queixa.


Escriuré un poema

de tot inapetent,

sóc fet a anar perdent

vivint enmig d'aquesta

raó d'ésser prudent.


Quan la mar marona

em demana anar,

li dic que demà

aniré una estona,

després ve el callar.


En un cove

ple de peix

el menys noble

com es creix,

menja el doble.


La vella olivera

voldria plorar,

les noves olives

es deixen anar,

volen dormir a terra.


En el petit mas,

entre les gallines,

poques sóc amigues

no volen jugar,

parlen aterrides.


Massa dies

sense nit

no serien

per a mi,

no em voldrien.


En aplegar

el Nadal

mai fa mal

un bon dinar,

és natural.


Manta hores

de la nit,

diuen totes:

A dormir!,

són ben llosques.


He de demanar,

a les belles fades,

que vull festejar:

dimarts i dissabtes,

m'ho voldran donar?


Els fantasmes

són així:

menyspreables

per la nit

i culpables.


En un dia

sense nit

tot seria:

esperit

i melangia.


Quan la pluja aplega

al meu carreró

sento un agredolç

qui em treu la pena,

cosa de l'enyor.


Vull anar a jugar,

a les hores dolces,

amb les quatres coses

que em van deixar:

terra, aigua, aire i noses.


Quan la jove

va a la font

ja no hi són

ni rics ni pobres,

és molt dejorn.


Manta cases,

sense foc,

són tancades

a tothom

i gelades.


He portat els anys

al cim del pujol

i diuen que els dol

el que es queda avall,

mai tindran consol.


En el cor amic

he trobat consol,

voreta del foc

i podent llegir

històries de por.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXI)

13 Març, 2021 19:39
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan plou al carrer,

a l'hora primera,

sento com es queixa

de mai no saber

si algú la prega.


És el llop

quan sent l'ovella

quan demana

bona menja,

no hi és tot.


En el caminoi,

quatre fulles velles

diuen meravelles

tot parlant del sol,

estimen estrelles.


Els fantasmes

són aquí,

volen tasques

de glatir,

miserables.


Animeta amb pena

vaig pels carrerons,

voldria torrons

d'aquells fets d'ametlla,

els prenc als minyons.


Apleguen fantasmes

per cambres i racons

la meitat són bons,

difícils els altres,

tots ells miserables.


Quan apleguen esperits

amb carona riallera,

demana una veu planera:

Amagueu-vos sota el llit!,

després s'alluna la festa.


Mireu-la com va

sense tocar terra,

és talment princesa

plena de somiar

amb mars de dolcesa.


En el batec

de les hores dolces

com parlo a estones

mentre em distrec

de les llargues noses.


Manta noies,

ben guarnides,

eixerides,

riuen totes

mentre miren.


Com estimo

la tardor

quan desitjo

somiar un poc

i endevino

que sóc mort.


A la vella casa,

no hi ha embalums

ni rau la nissaga

esperant vençuts,

la nit qui s'atansa.


A l'enterrament,

érem quatre gats,

uns assedegats,

altres plens de vent,

va ser prou distant.


Quan la lluna vol

eixir al migdia

sento com em crida,

com lluita i li dol

no haver altra vida.


Trenta pedres

al coixí

fan tenebres

per la nit,

són molt seves.


A la bona vida,

mai poso enrenou,

descansar convida

a estimar, de nou,

regnes de fugida.


En ser al vespre,

quan li plau,

parla el mestre

del catau,

ho veu negre.


Al bon dematí,

quan la pluja aplega,

sento com a festa

tot el que han de dir,

estimo la fressa.


Les fulles demanen,

en ser a la tardor,

un descans traïdor,

qui els diu que manen:

el matar a tothom.


Quan la Parca

entri al poble

sigui noble

i passi casa

a pas doble.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXX)

01 Març, 2021 05:43
Publicat per jjroca, Poemes curts

En el dur passar

de les hores fosques,

són massa les mosques

i minso el menjar,

és llei per tanoques.


Molts amics,

sense esperança,

són a França

fent-se rics,

tot fa plaça.


En el si de la mar

hi ha una sirena

que sempre es queixa

del bé i del manat

és talment perversa.


El dimoni, avui, m'ha dit

que pecat és obra clara,

si feinejar tant m'agrada

hauria de cercar amic

a qui donar la tabarra.


Les fulles com ploren

quan parla tardor,

és un temps traïdor

on cauen i moren

demanant perdó.


En el reialme

de la poca sort,

quan en vénen quatre

diuen que en són dos,

un petit miracle.


Quan vinguin els déus

a cercar judici,

doneu-me un ofici

que no porti creus,

són amics del vici.


En un terra

sense llum,

hi ha més fum

que no foguera,

és el costum.


Parlen les fulles

de la tardor,

totes porugues

amb ai al cor

mai seran mudes.


Amb la manta

i força son

vaig per on

la vida esclata,

massa enrenou.


En el regne

de l'oblit

cada heretge

és bon amic

i ben tendre.


Moriran els dies

sense massa nom,

són tan pobrissons

tan fets a mentides

que fugen del tot.


Per no haver més

que hores feixugues

se'm fan més porugues

les joies del ser

en terres eixutes.


Quan hauré arribat

a la nova casa

trobaré: la tassa,

la menja i el plat,

tot m'agrada massa.


Quan aplegui a ric,

quina gosadia,

he de cercar amic,

de nit i de dia,

per si és fredolic.


En el regne

de les flors

cada vespre

hi ha cançons,

totes tendres.


En el gran reclau

on dormen les hores

mai es posen totes

perquè no s'escau,

prou n'hi ha de sobres.


Quan l'abella

dóna mel

diu que espera

anar al cel,

després delera.


Com he de sentir,

quan udola el llop,

el crit del pastor

en trencar la nit,

seran massa pors.


Els cavallers,

en ser al castell,

volen atuells

ben grans i ben plens,

mai són per a ells.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
1 2 3 4 5 6 7 8  Següent»