Poemes curts (CLV)
15 Setembre, 2024 12:41
Publicat per jjroca,
Poemes curts
I com deia,
l'aneguet:
Menjaria
un poc de verd
i cada dia!
A la casa
d'en Vicent,
quan hi ha gana,
en mengen cent:
col i patata.
I la lluna
quan s'adorm
vol llacuna
i la dolçor
anant a una.
A la casa
de la por,
sempre passa
la tardor,
però es cansa.
Una jove
em demanà
i un cove
li donà
en ser tan pobre.
Al racó
dels pobrissons,
ésser bo
és l'esglaó
i posar ponts.
El diumenge
pel matí
com el fetge
fa glatir,
és molt heretge.
Per camins
i caminois,
van els nins
cercant cançons
per als fadrins.
Com l'estimo
d'amagat
mai em privo
d'ésser grat
ni quan respiro.
A la porta
del castell,
hi ha qui es gronxa
com penell
sempre que toca.
Un gran home
em digué
que ser noble
és quedar bé
amb tot el poble.
Amb un llapis
a la mà,
com el savi
es deixa anar,
ho deia l'avi.
Al dematí,
soc eixerit,
un poc mesquí
i escanyolit,
millor a la nit.
Com demano
poder ser
i acabo
en mentider,
després, em planyo.
A la porta
del desert,
mai hi toca:
trobar encert,
és poca cosa.
Amb quaranta
solucions,
qui no parla
de raons
o mala traça.
En un cove,
hi ha remei
si hi ha ordre
i algun peix,
el goig de pobre.
Com havia
d'ésser ric,
menjaria
a l'abric
de la cobdícia.
Na Mariona,
del meu cor,
diu que és bona,
sobretot,
quan ja no hi toca.
Parlaria
tot el mes
si sabia
que l'ofès
no tornaria.
Quan l'ampolla
va a la font,
vol ser molla
i es queixa com
si es trobés sola.
Per a seure,
vull un banc,
per a creure,
no vull tant,
només el deure.
Poemes curts (CLIV)
01 Setembre, 2024 06:39
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Suposo que saps,
estimada meva,
que un si de cas
em porta a la treva
feixuga del nyap.
Com no hi havia
solució,
menjaria
un xic de tot
per si gaudia.
No han de passar
les hores senceres
cercant el demà
entre les dreceres
d'un saber anar.
Esperant
el treballar
vaig passant,
sense dubtar,
tot claudicant.
Demano, a la nit,
les hores més dolces
mentre l'esperit
va fugint, de noses,
cercant l'infinit.
No demano
el meu somiar
quan proclamo
que cal anar
a trobar esbarjo.
Com menjava
cada dia,
no enyorava
altra via
ni demanava.
Quan la lluna
aplega tard,
és més bruna,
de cap a cap,
i un xic poruga.
L'estimava
d'amagat
i pensava
aplegar al cap
per si passava.
Una aranya
em comentava
que ensenyava
a la companya
a fer fiblada.
Mai em sento
tan content
quan comento,
enmig del vent,
que no em queixo.
Han passat
les orenetes
i han deixat
les altres terres
on hivernar.
Com comenta
el meu amic:
Si has pressa
i embolic,
prova la resta!
A la mare
demanà
si ser frare
o capellà
era lloable.
Ni comento
per la nit
com em sento
pel matí,
millor ho deixo.
M'he cansat
de treballar
i, encara,
no m'he posat,
ho he de provar.
Com no havia
més calaix,
provaria
amb el de baix,
almenys, un dia.
Quan s'alluna
el gran sol,
ve la lluna
amb el condol
tan oportuna.
A la sínia,
pel matí,
cantaria
sense fi,
no haig cap mida.
Va contar-me
en Llucifer
que, anar-me'n,
no pot ser,
he de quedar-me.
Una ovella,
a un pastor,
com es queixa
de debò,
no vol ser vella.
Escrivint
aquest poema,
vaig vivint
mentre es queixa
la jove amiga que tinc.
Poemes curts (CLIII)
17 Agost, 2024 05:28
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com la menja
era al plat,
la desfeta
havia aplegat
de casa seva.
La formiga
és a punt,
mai oblida
l'embalum
i com s'obliga.
Al jardí,
en primavera,
de bon matí,
l'aranya espera
haver un festí.
És a l'hora
de fer feina
quan no sobra
mai cap eina
ni sols ho prova.
El gegant,
del meu país,
és més gran
al dematí
fins no sé quan.
El cavaller
i el cavall
són valents
per la vall
quan no fa fred.
A la porta
de la por,
qui pren nota
de debò?,
almenys quan toca.
A la cambra
del costat
no hi ha massa
per donar,
només la gana.
Quan la mula
va al tros,
va poruga,
sense goig,
no sé si muda.
He comprat
per l'ocasió:
poc verat
i poc seitó,
els trobo cars.
A la casa
dels barrets,
hi ha qui passa
i no diu res,
deu ser la fama.
Amb quaranta
cavallers,
hi ha batalla
cada mes
o més encara.
Com em deia
el rossinyol:
L'alegria
porta el sol
per companyia!
Si la menja
és a les tres,
hi ha qui es queixa
com si res
demandés pressa.
Com havia
molta son,
dormiria
a prop del pou
fins al migdia.
Al carrer
del rajolar,
un tafaner
diu que hi ha
un sol proper.
Caminant
sense fortuna
va pujant
fins a la lluna,
a cops, volant.
Com no havia
gens de vi,
demanaria
un rajolí
per passar el dia.
A la presó
que m'han tancat,
hi ha pregó
a cada quart
i processó.
A la casa
del porquet,
és on guanya
trobar el verd
quan no hi ha gana.
Com contava
el mariner:
ha la barca
en el sec
mitja setmana.
Prefereixo
anar a ballar
i no em queixo
l'endemà
quan baladrejo.
Poemes curts (CLII)
01 Agost, 2024 08:59
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la casa
del gegant,
una tassa
diu que, quan,
serà una bassa.
A la llar,
a prop del foc,
treballar
ha estat un joc,
com vull anar.
Com em deia
l'esquirol
que volia
ser mussol
almenys un dia.
En sortir
d'aquell hivern,
com vaig dir:
M'agrada el fred
per a dormir!
Escriuria
si sabés,
cada dia,
fer un recés,
com gaudiria.
Quatre ametlles,
amb sis nous,
entre bledes
i mig ou,
qué llargues menges.
Al castell,
entre servents,
hi ha un rei
fent-se el valent,
no haurà remei.
Bona menja
pel matí
i disfressa
per la nit,
ni vull la pressa.
Quan la lluna
vol somiar,
vol ser bruna
i no tornar,
és poc madura.
Com havia
poca fe,
provaria
de fer net,
almenys un dia.
En el regne
de la nit,
no hi ha mestre
en el glatir
ni es pot concebre.
No hi ha dia
sense sort
ni alegria
sense dot
ni gosadia.
El més pobre
i innocent
vol ser noble
un moment
amb un cert ordre.
És un deure
entremaliat:
comprar, vendre
i ser honrat
sense decebre.
A la casa
del valent,
qui demana
ho té complet:
dubte i gana.
Quan havia
festa gran
mai podia
menjar tant
com gosaria.
Com volia
anar al davant,
menjaria
a saber quan
el déu voldria.
Mai voldria
un xic de seny
si havia:
poc o menys,
almenys un dia.
Poca gana
ha el pagès
quan demana
gran recés
perquè ja es cansa.
Manta hores
de la nit,
venen totes
sense crit
ni massa noves.
Com la pluja
diu al vent:
Ets com una
fúria en temps
que mai atura!
A la casa
de l'oblit,
mai descansa
el bon amic
ni tan sols passa.
Poemes curts (CLI)
15 Juliol, 2024 21:49
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com demano,
en anar,
trobar amo
i no pensar,
després em canso.
Com suporto
en aplegar
i no noto
el dany que fa,
tampoc ho goso.
A la nit,
si fa molt fred,
aplego al llit,
en ser despert,
ben esquifit.
A la casa
del porquet,
hi ha més palla
que pas verd,
qui l'ha portada?
Les ovelles
en el cim,
amb estrelles,
fan amics
mentre sestegen.
Us faré saber
que, en fer-se l'albada,
he pujat primer
a cercar la fada
prop del formiguer.
Una pedra
en el camí
ni ha pressa
en trobar el si
de la saviesa.
I per viure,
us diré
que, haver lleure,
ni convé
ni és bo de coure.
Les ovelles
al corral,
sense esquelles,
van on van,
amb poques presses.
Com menjava
d'amagat
m'allunyava
del meu plat,
després, tornava.
Massa barques
a la mar
mai demanen
fer salat,
són complicades.
Per la nit,
quan no somiava,
l'esperit
com descansava
sense neguit.
Parla el vent
des del serrat
i no se sent
com l'he cridat,
és innocent.
Mai sabia
el Fill de Déu
que aniria
a la creu
aquell mal dia.
És a l'hora
d'arribar
quan l'estona
es deixa anar,
anirà sola?
Per a ser
un homenàs,
cal saber
aprendre al pas
i haver poder.
El misteri
de la ment:
que no pregui
ni un moment,
millor ho deixi.
Com havia
molta fam
menjaria:
peix i carn,
ho pairia?
Mai somio
demanar
ni confio
en el pensar,
per això, crido.
A la vora
de la font,
hi ha una mossa
entre les flors,
la flaire és dolça.
Cada dia,
pel matí,
l'alegria
vol venir,
massa que crida.
En fer-se la nit,
prop de l'establia,
he sentit a dir
que un Minyó volia:
bell esdevenir.
Poemes curts (CL)
01 Juliol, 2024 04:57
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la vora
de la mar
com em prova
l'estimar
tota l'estona.
Hauria de dir
que em plau el sol
a l'hora d'eixir
quan, a l'hivern, mou
el fred i el glatir.
És quan plou
quan ho demano:
Vull ser sol!,
però el meu amo
diu que no vol.
I tot d'una,
el llangardaix
cerca altura
i, el daltabaix,
el cel procura.
Com em deia
en Manelic:
Com voldria
haver amic
sense malícia!
Hauré de somiar
sense massa pressa
que cal demanar
un xic de saviesa
sense més despesa.
Com demana
el meu senyor:
Quan hi ha calma,
és millor
si res passa!
Per haver
un bon amic
cal saber
on és el xic
del gran voler.
És quan goso
el passejar
quan ho noto,
que vull guaitar
i sentir com volo.
Sense pressa
ni remei
es viu de pressa
i sense llei,
és gran juguesca.
És quan dormo,
per la nit,
quan milloro;
estic així
gaudint a dojo.
Quan navega
per la mar,
mai es queixa
ni en sap,
el vent la bleixa.
Com demana
l'enemic:
Si has gana,
seràs ric!,
com ho proclama.
A la casa
de llevant,
va la barca
navegant,
però es cansa.
Com hauria
de saber
com fa via
el deler
en tot un dia.
Caminant
cap a la mar,
el gegant
diu que ho té clar,
la veu somiant.
Com havia
molta feina
ni sabia
on trobar l'eina,
no convenia.
Amb més ganes
que volers,
van les fades
pels carrers,
matins i tardes.
Sempre penso
en el somiar
quan espero
aplegar
allí on menjo.
A la casa
de l'encert
sempre passa:
Hi ha un follet
enmig la sala!
Mira el vent
de la follia
amatent
de companyia,
sempre present.
Menjo pomes
al pomer,
les més grosses
van primer,
són prou rodones.
Poemes curts (CXLIX)
14 Juny, 2024 09:49
Publicat per jjroca,
Poemes curts
En el vas
dormia el vi;
ni em fa cas
quan, tot sovint,
li dic: Ja vaig!
A la cova
dels gran déus
mai hi ha nova
si no creus
que van alhora.
Una flor,
sense jardí,
no fa olor
ni és més qui
cerca senyor.
Les comandes
de la por
van per cases
en ser fosc
o en fer ventades.
La saviesa
vol la sort,
sense pressa,
per si pot
anar al darrera.
Mai em canso
de pregar
per si l'amo
vol anar
allí on demano.
He demanat
per sopar:
Tot un plat
de bacallà!,
era salat.
El diumenges
són així:
poques petges
al camí
i força setges.
Com menjaria,
abans de dinar,
un bol d'amanida
amb un xic de carn
per poder fer via.
A les portes
de la mort,
els tanoques
hauran por
per si no obren.
A la cambra,
hi ha una llar
on s'escalfa
aquest sopar
que tant m'agrada.
Cada vespre
el rossinyol
diu que sempre
fuig el sol,
res ha per vendre.
Hauré de sentir,
com mana el meu cor,
un xic de glatir
enmig de la por
i el no saber dir.
Amb la gana
que jo tinc,
com m'espanta
seure'n cinc
a cada taula.
Com havia
poca fe
ni sabia
creure bé,
mai ho faria.
Amb la ràbia
que jo tinc
ni sabia
on rau el mim
ni la follia.
Com la jove
em demanà,
haig un cove
per donar,
però és de pobre.
A la casa
del pagès,
menjar massa
està permès
si no costa massa.
Una mossa
em comentava
que, ser esposa,
li agradava,
potser faig nosa.
A la rambla
de les flors
tot qui passa
és comprador
o ha poca gana.
Com demano
anar a ballar
mentre clamo:
On serà?,
potser m'enganyo.
A la guerra
dels gegants
tot s'esguerra
mentrestant
el món es queixa.
Poemes curts (CXLVIII)
01 Juny, 2024 06:22
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Al carrer
de les comandes,
és potser
on hi ha més fades
i el seu voler.
Caminant,
sense mesura,
va deixant
la nit poruga;
l'alba cercant.
El pagès
m'ha demanat:
anar pel dret
cap al tancat,
mai sabrà res.
Manta gana
i pocs diners
mentre passa:
dia i mes,
sense aturada.
Com proclama,
el meu amic:
Cap batalla
em farà ric,
només la gana!
A la tarda
i a la nit,
com m'agrada
sentir el crit:
Anem a casa!
A la plaça
de la font,
falta encara
poca son;
després, com passa.
Entre joies
i galants,
van les noies
fent-se grans,
velles històries.
Al jardí,
entre remors,
hi ha un mesquí
entre les flors,
vol ser a la nit.
Al capvespre,
ve el gegant;
vol ser destre
ensumant
un xic de pebre.
Al carrer
del desconcert,
el primer
dirà que es perd
per no saber.
Una mossa
em demanà,
ara, plora
en pensar:
qui enamora?
Com comenta
en Manelic:
La conquesta
és per la nit,
a mitja festa!
Com pensava
a l'engròs,
mai menjava
un plat d'arròs
sense arengada.
Com un dia
es va fer ric,
qui no deia
que és bonic
haver avarícia?
Una lluna
i un cresol
van a una
quan el sol
fa la muda.
Quan la tarda
esdevé nit,
l'amistança
aplega al llit
amb bona cara.
Caminava
en Josafat
i avançava
pel gran prat
mentre somiava.
Enmig la taula,
el porró;
mentre dansa
l'amic sol
en ser a l'alba.
A la casa
de ponent,
mai descansa
l'amic vent;
vol ser amb la calma.
Com més pressa
ha el manyà
més es queixa
en trobar
alguna reixa.
M'han donat
tota la feina
i he deixat:
desgana i queixa,
he fet salat.
Poemes curts (CXLVII)
13 Maig, 2024 05:53
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la vora
del jardí,
una mossa
em diu que sí,
dormir li prova.
Com havia
molta sort,
menjaria,
quasi, de tot,
mai pagaria.
A la casa
de la por,
mengem massa,
però tots
hauran recança.
Massa hores
de la nit
venen totes
a dormir,
almenys, a estones.
Les campanes
del convent
van cansades
sense vent
i amb males cares.
Mai em penso
ser botxí
quan em queixo
d'haver dit:
Massa li prego!
Porto anys
fent una guerra
amb paranys
eixint del terra
tots plens de planys.
Amb quaranta
solucions,
el blat grana
en els racons,
de res, s'espanta.
Com havia
pocs parents
no sabia
on posar els béns
de la família.
La més magra
de les sorts:
anar a casa
i posar or
enmig la sala.
He vingut
de bon matí
i he sigut
tan sols amb mi,
sóc un sorrut.
La més maca
de les flors
va a la plaça
per si el sol
no la plany massa.
Em contava
d'amagat
que trobava
l'entrellat
prou lluny de casa.
Amb les ganes
que jo tinc,
tres setmanes
en són cinc,
totes emprades.
A la rambla
de les flors,
qui no hi passa
no ho sap tot
ni potser massa.
Com demano
per anar,
el meu amo
ho deixa clar:
Millor t'escanyo!
Diria
que és mal antic
i aprendria
de seguit
a fer més via.
La Mariona
del meu cor
m'alliçona
en mals d'amor,
com és de dolça.
Us comento,
en arribar,
puix em sento
com qui fa:
passes en cèrcol.
Amb angúnia,
he demanat:
trobar núvia
d'amagat,
ha de ser vídua.
Com havia
poc jornal,
menjaria
el que cal:
pa, oli i sal.
Em conviden
a sopar
i s'obliden
d'encetar:
el pot d'olives.
Poemes curts (CXLVI)
01 Maig, 2024 07:02
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la casa
de l'Enric:
xocolata
i pa de pessic,
cada setmana.
Quan la lluna
posa el son,
cada engruna
ha el seu món,
una nit bruna.
Em comenta
el meu patró
que la pesca
és de debò,
sempre de gresca.
Quan la mossa
es riu de mi,
prenc la bossa
i el camí
i tot alhora.
Aprenent
de mentider:
anar perdent
sense cap fe,
ben lentament.
Quan anava
a l'infern,
demanava
a en Llucifer,
mai el trobava.
Amb la gana
d'ésser viu,
cerco casa
i trobo el niu,
és la gran paga.
A la barca,
el mariner,
vol ser a casa
fins després
que la mar parla.
En el lloc
de la virtut,
poso el foc
i l'ésser mut,
aturo al sot.
Les comandes
són així,
van per randes
i coixí,
el dormir debades.
A la casa
del corriol,
va la fada
a prendre el sol,
prompte es cansa.
Com m'havia
de casar,
cercaria
l'endemà,
prop del migdia.
És el vent,
quan fa menar
a la gent,
qui vol pensar
i anar perdent.
Vull constatar
puix m'agrada el lleure
més que el treballar,
així no es pot creure
que canviï demà.
Com havia
de bregar
mai sabia
arribar
ni ho pretenia.
Porto dies
a l'infern
amb les dèries
de no ser
en altres vies.
Al desert
dels sentiments,
mai es perd
trobar encerts
d'estiu a hivern.
A les voltes
de Nadal,
vénen totes
al corral,
velles i joves.
Amb la gana
que jo tinc,
per cada capsa,
en vull cinc,
menjar m'agrada.
Una jove
em demanà,
però, pobre,
no em donà
ni riure ni ordre.
A la caseta
del bosc,
hi ha prou crema
en el foc,
no hi ha massa llenya.
Com espero
aplegar
on no m'erro
a l'endemà,
massa que ho prego.