Poemes curts (CVIII)

01 Octubre, 2022 06:40
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan em trobo

amb el ric,

és quan provo

de ser amic,

no milloro.


Cantava el pagès

en entrar a la quadra,

comprà un mul vell

per fer passejada,

el gaudi és per ell.


No pregunto

a la sort

per si mudo

i estic mort,

així, curo.


A la casa

del gegant,

mengen pa,

però del gran,

els agrada.


Com diria

l'amic ruc:

Ho sabia

que estic mut!,

ho entenia.


Quan el núvol

va a la mar,

diu el sol

que és molt pesat

i un xic brètol.


Com demano

anar a menjar

i proclamo

que ho tinc clar,

és quan mano.


Una mossa

pel carrer

com s'escola

i queda bé,

és molt senyora.


Porta el vent,

ben enfadat,

ser conscient,

no prendre part

ni ésser rabent.


Massa hores

del matí

venen totes

perquè sí,

són prou toves.


Per a fer-se un núvol,

maco i bonic,

cal haver un amic

ben valent i guenyo,

no sé perquè ho dic.


Han pujat al cel

la mar i les ones

amb les ganes poques,

la calor les pren,

després cauran gotes.


En el cel, plorava

el núvol més vell,

sant Pere el manava,

no estava per ell,

llavors, s'enfadava.


A la casa,

hi ha enrenou,

a la plaça,

era el bou,

ara, a la quadra.


Sense ganes

ni vestit,

les germanes

per la nit

somien plegades.


A cavall

de la dissort,

com l'estrall

esdevé mort,

és el topall.


No crida

el rellotge

anant per la vida,

ha perdut coratge,

li falla la pila.


El gegant dormia

a la serralada

ni coixí havia,

feia mala cara

en ser a la fatiga.


En el rostre

dels pastors,

veig el monstre:

maleït llop,

mai serà nostre.


Quan a l'era

es tomba el blat,

la mestressa

vol sa part,

és llaminera.


No volia

per dormir

l'alegria

del nou llit,

no hi cabia.


Els ocells se'n van,

van a casa seva,

allí, han de trobar

l'escalfor primera,

aquí, ja no n'hi ha.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CVII)

15 Setembre, 2022 08:28
Publicat per jjroca, Poemes curts

No demano

altra sort

quan pertanyo

a la por

de creure l'amo.


I la vaca al prat

va passant les hores

quan li passen totes,

diu que ja es fa tard,

manta de cabòries.


Quan l'amor es perd

i riuen els bojos,

és quan corren coixos

tot seguint el vent,

esclaten com tòfols.


Hauria de dir

que em plau la tempesta

si esdevé una festa

de gran avenir,

odio la resta.


En el reialme

dels nans perduts,

massa quasi ploren

per no arribar a muts,

les paraules sobren.


Sense pena

ni lladruc,

el gos crema

pel seu gust,

mai es refreda.


Amb cinquanta

pidolaires,

qui no parla

ni pren l'aire,

la feina espanta.


Mai enceto

anar a la font

si no espero

mals d'amor,

allí, m'esvero.


Una jove mossa,

en el cel estant,

parla d'una bossa

on posar els pecats,

de segur que és nova.


A la mar, malparlen

totes les sardines,

les trobo molt primes,

sense haver menjades,

només n'hi ha qui criden.


A la banda

de llevant,

qui no canta

no es fa gran,

tot li espanta.


Com voldria

anar a menjar

i seria

com trobar

manta alegria.


Si m'estima,

li diré

que, si crida,

no hi seré,

faré via.


En tot el carrer,

parlaven les penses

de ser les primeres

i oblidar les penes

per a passar-ho bé.


La més maca

de les flors

diu que esclata

en mals d'amor,

sense taca.


És la nina

dels meus ulls

la qui mira

sense escuts

i endevina.


En el regne

dels manats,

els heretges

mai se sap

quan van al metge.


Encara diré,

dolça enamorada,

que et posaré casa

dintre del paller,

mai faltarà palla.


Mare, no ho vull ser

segador al juny

puix la falç em gruny

i no em deixa fer,

són tardes de fluix.


A la vora

del camí,

qui no plora

és mesquí

o tanoca.


Cansat d'un anar

a la terra forta,

tanca bé la boca

i es posa a pensar:

He perdut la força!


Menjant pa

i bevent vi,

qui dirà

que cal patir?

Més no hi ha.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CVI)

01 Setembre, 2022 06:28
Publicat per jjroca, Poemes curts

Les més tèbies

meravelles

quan les crides

són molt seves,

ho endevinen.


Sento, en el celler,

com el vi s'adorm,

oblidant qui és,

albirant la sort,

no és ni tafaner.


Ploraran les cebes

tendres del meu hort

sense massa por,

de saviesa plenes,

vivint a la cort.


Els fantasmes

som així:

llencem panses,

robem vi,

són massa nafres.


Hauria de saber,

estimada lluna,

on trobar fortuna

sense dir el què sé,

anirem a una?


En la magna solitud,

la virtut no passa pena,

el xerraire esdevé mut

mentre plora primavera

mai sabré com ha sigut.


En el reialme

dels bon minyons,

se'n salven quatre

per dues raons:

sans i manaires.


Quatre velles

a la font

van amb presses,

però amb por,

massa tenebres.


Quan demano

anar a ballar,

el meu amo

vol treballar,

com m'enfado.


Parlarem

per tot arreu

i perdrem

fins al bon Déu,

l'avorrirem.


Per a beure

un vas de vi,

cal llevar-se

dematí

i atipar-se.


Quan el ruc

deixa la sínia,

es treu un ull

de la boirina

i un bon escull.


Quan la núvia

es riu de mi,

cau la pluja

perquè sí,

quasi m'embruixa.


Quan les cebes

del meu hort

van de festes

com tothom

sempre es cremen.


Mai diria

que he guanyat

quan volia

prendre part

de la follia.


Com hauria

de ser sant

si em perdria

el disbarat

de la luxúria.


En el llum

del cresolet,

el més lluny

és el proper

i es fa bru.


Quan el monstre

surt del llac,

cerco un sostre

on fer bondat,

sóc mediocre.


Com l'hivern convida

a la llar de foc,

la menja amanida,

el vi dintre el got,

el fantasma xiscla.


Poseu-me sardina

emplenant el plat,

veureu com no crida

ni es mou ni sap

on porta la vida.


En el neguiteig

de les hores vanes,

amb quatre sardanes

com fem safareig

i movem les cames.


En el riu clar,

veig la simfonia

qui em porta enllà

on neix el nou dia,

després, ja se'n va.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CV)

15 Agost, 2022 19:13
Publicat per jjroca, Poemes curts

Simplement

hauré de dir

que la gent

em fa patir,

sóc innocent.


Les llambordes

del carrer

criden totes

quan convé,

són prou fortes.


És el petit monstre

qui va per les cases

tot cercant un sostre

per si, a les albades,

vol trobar gent noble.


Massa nits

ve la tempesta

pel camí

de la bestreta,

vol fugir.


Per a segar el blat,

demano la falç,

qui l'haurà portat

sense saber quan

la podré encetar?


Tardes de tardor,

si la brisa envola,

vol anar a l'escola

per trobar el minyó

i saber si plora.


No demano pa

ni dolç ni verdures

són altres pastures

on voldria anar

sense perdre mudes.


Si la jove es riu de mi

perquè parlo i quequejo,

li hauré de dir que si plego

mai sabrà quan vaig allí,

a quin déu li planyo i prego?


Les mil ones

de la mar

com van totes

a regnar,

però moren.


Sense pena

plora el ruc

quan recerca

l'aixopluc

i no desperta.


Quatre llibres

van a escola,

han de viure

i guanyar d'hora

un dolç pervindre.


Les esquelles

de la sort

són ben fetes,

amb amor,

per mans ferrenyes.


Escric confús

sense massa pressa,

m'ha dit la saviesa

que em farà refús,

no em refio d'ella.


Amb les portes

i els sotracs,

van topant

totes les hores

enmig de clams.


No haig res més

per aclarir,

estic corprès

fins a morir

o un xic després.


Entre penes

i encenalls,

quatre cebes

i cinc alls,

són coses meves.


M'he posat

en un racó

i he trobat

tot un tresor,

segur que és bo.


Quatre menges,

tres d'enciam

i mil regnes

sense pany,

dolces promeses.


Estimar voldria

un sol cop al mes,

és la gosadia

qui em porta després

a una altra follia.


Manaran el reis

força primaveres

amb les gran despeses,

sense massa lleis,

són les meravelles.


M'agradaria sentir

el foc com crema,

les mancances que tinc

per si hi ha enrere

qui m'enceta un camí.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CIV)

01 Agost, 2022 06:26
Publicat per jjroca, Poemes curts

Entre viures

i queviures,

els castells

s'omplen de crides,

van per ells.


Les vanes promeses

jauen a un racó

pensant que és millor

el sentir-se ofeses,

que Déu els perdó.


A l'estiu demano

anar al safareig,

m'agrada el festeig,

prudent, sense esgarro,

sempre ho haig present.


No ploren els vents

quan entren al bosc,

ho troben ben fosc,

sense massa gent

a qui posar por.


He perdut

per gosadia

aquell ruc

qui em mantenia:

tou i eixut.


No més cases al carrer

de melangies,

en el passar de nous dies,

ni guanyo ni vull saber

qui va perdent: pau i guies.


Quan la cuina pren

aquella dolça flaire,

m'agradaria ser aire

i encabir l'enteniment,

no cal dir com sóc captaire.


M'he posat a festejar

amb la pubilla,

és garlaire, mala filla

i parca amb la neteja,

però crida.


Doneu-me pa

i més llenties,

són bons els dies

de l'allitar,

beneïts siguen.


He trobat l'amic

sense fer enrenou,

més valent que tou,

cercant-se el melic,

mai en tindrà prou.


La llagosta

m'ha de dir

que quan trona

no sap fugir,

la força és poca.


I com corre el caragol

pujant a una herba,

sent a dir que tot ho ofega

la gran pluja de l'agost,

arriba quan la verema.


Sense aturar

filava l'aranya,

un cop per setmana

no se'n sap estar,

després somia i calla.


L'escalfor regnava

en el país gran,

la nit demanava:

poder-se allunyar,

el sol ni escoltava.


A la casa

del més ric,

mai li manca:

sol, amic,

joia i gràcia.


És quan parlo

amb la gent

quan m'afanyo

de valent

en ser l'amo.


Poso la pau

entre els llençols

i menjo col

perquè escau,

sóc un talòs.


Em venia a dir

que, si faig pecats,

m'he de penedir,

poc que, en el traspàs,

fitaran amb mi.


A la pau

de la finestra

és on plau

haver la festa

del gran palau.


Quan la jove

està per mi,

em faig noble

en el camí

que porta a ser pobre.


No demano

altre seny

quan treballo

un xic menys,

sovint, em guardo.


Quan la vaca

veu el tren,

no s'esvera

ni ho sent,

està per l'herba.


A la vila

dels gegants,

quatre nans

mai faran fira,

són estranys.


En el cove

de la sort,

no hi ha ordre

si no es pot,

és de pobre.


I quan hagi

un poc de son

que algú escampi

mil colors

i se'n vagi.


He demanat,

a la dolça lluna,

de llum, una engruna,

però no em fa cas,

mai anem a una.


Les comandes

de la por

van plegades

en el fosc,

després, callen.


Quan enceto

el dolç ballar,

no puc parar

ni ho lamento,

vaig més enllà.


Per haver

un bon amic,

cal saber

on viu el ric,

per si esdevé.


He de seure

per pensar

com puc creure

sense estar

posat en deures.


Amb l’alegria

de tenir,

la cobdícia

es riu de mi,

poc que ho sabia.


Quan la cabra

vol menjar,

a cap banda

sap trobar:

el que li agrada.


A les ombres

dels estranys

caben normes

i paranys,

rauran a soles.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CIII)

14 Juliol, 2022 05:36
Publicat per jjroca, Poemes curts

Diuen les poncelles

que caldrà marxar

a terres més belles

on poder trobar:

manta de roselles.


En el curt camí

que va al cementiri,

he sentit a dir

que, anar-hi per vici,

no és bo per a mi.


En el reclau,

esperant tardor,

sento l'escalfor

d'aquest sol babau

qui crema a l'engròs.


He sentit a dir

que si parlo massa

veuré com em passa

el sol per la nit,

deu ser algun carbassa.


Massa pedres del camí

s'han tornat boges,

diuen que sóc un mesquí

en el regne dels tanoques,

no deuen parlar de mi.


En el gran silenci

d'aquest monestir,

un déu ha bastit

un reclau on regni

un diable petit.


Com a bon pecador

no en sóc conscient

puix destrio, malament,

el deliri de la por,

el mil del cent.


És a l'estiu

quan la lluerna

surt a la fresca

per a veure el riu,

com li tinc enveja.


No demano

altre món

ni reclamo

saber on

viurà raó.


Al regne

de la dissort,

mort el pobre,

viu el mort,

sense ordre.


Suposo que saps,

dolça melangia,

que dormo de dia

quan la nit no em plany,

raons de la vida.


Les converses

amb el ruc

són eternes,

de retruc,

massa velles.


He de saber anar

on l'amor proclama:

En una setmana,

ja podràs lloar

a una jove dama!


Si el núvol plora,

no hi ha condol,

només veig la joia

d'espantar el sol,

almenys, una estona.


Mentre passen

il·lusions,

van fent nafres

i colors,

després, esclaten.


Sentiràs a dir,

noble i dolça reina,

que hi ha una princesa

demanant per mi,

diu que es farà ofesa.


Manta portes

de palau

van de dolces

sense claus,

després, tornen.


A les voltes

de l'agost,

les llagostes

van al tros

com les mosques.


No hi ha son

per demanar

puix l'amor

se l'emportà,

és un traïdor.


I quan sigui vell,

més vellet encara,

porteu-me a la casa

on parlar en escreix

i sentir qui passa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CII)

01 Juliol, 2022 05:32
Publicat per jjroca, Poemes curts


Com les orenetes,

en el dolç ballar,

volen inquietes

per tal de trobar

de totes les les menges.


Sento el greu parlar

de les tomateres,

no volen restar

entre les promeses

del creure i callar.


No he de conquerir

la joia sencera,

és tan mentidera,

tan feta al desdir:

somnis i promesa.


Entre roses,

viu l'enyor,

massa noses

duu l'amor,

mai el copses.


La mossa somiava

amb un vestit nou,

sortir-se'n del jou

de tornar a la casa

sense haver l'amor.


M'agrada seure

al petit banc

on l'aviram

em vindrà a veure,

porto un reclam.


L'ametller contava

anys de tota mena

mentre enyorava:

raïm i verema,

el vent el gronxava.


A la casa

del pagès,

cada tarda

passa el vent,

però no parla.


Com demano

per a mi

un bon coixí

mentre treballo,

veig com se'n riu.


A la festa

del turment,

diu la mestressa

que vagi fent

mentre espera.


Haig per donar:

dolça esperança

sense recança

per no fruitar,

després, em passa.


En el regne

de la por,

cada metge

és un senyor

si ho sap entendre.


Malaguanyats

els triomfadors

sense les pors

dels enganyats

en temps d'enyors.


Les perdudes hores

davant de la mar

han estat fruitoses,

elles m'han donat

la pau sense proves.


Com va dir-me

el mossèn:

Penedir-se

és ser valent!

Va per a bisbe.


Al dimoni

li he contat

que, quan toqui,

hi seré de grat,

és prou borni.


Satanàs,

el mentider,

diu que el mas

és del pagès,

que poc que ho sap.


A l'estiu demano

anar a la mar,

però un déu pesat

em conta que, a l'amo,

no li ve de grat.


Massa dies

sense por

donen vides

sense goig,

sense enganyifes.


Sento la remor

cansada d'una mar

qui cerca un senyor

per tal de trobar

un polsim d'amor.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CI)

14 Juny, 2022 05:57
Publicat per jjroca, Poemes curts

Si la pensa és nova

i, avui, vol pouar,

el poal és car

i no és massa cosa,

fa de mal llençar.


Mai demano

per a mi

ser cap amo

i haver de dir:

el poc que guanyo.


A la casa

de ponent,

manca gana

i sobra gent

fent mala cara.


Com demanaria,

si l'amor volgués,

sentir la follia,

perdre, a cada mes,

rajolins de vida.


M'agrada volar,

segut, a l'estança

per a anar a la dansa

de moure aquest braç

quan el cap li mana.


Mai voldria

anar a la mar

quan em parla

de la follia,

del gran gronxar.


Mariner,

sense taverna,

com enceta,

pel carrer,

sons de feblesa.


Recordo la tarda

captiva del bosc

parlant amb la fada

d'un reialme fosc

on tot encantava.


Les hores perdudes

no tenen ni son

ni es mantenen mudes

quan els vent les mou,

són massa porugues.


És la lluna qui s'espera

quan demano anar a dormir,

parla poc, és mentidera

i m'enganya perquè sí,

és després quan riu planera.


Hauré de morir

una altra vegada,

morir tant m'agrada

que ploro, a mitja nit,

per si aplega i passa.


Amb tres menges,

quatre flors,

com et demano paciència,

el festejar és una ciència

mai donada a l'amor.


Quan segava el blat,

deia la rosella:

Essent tan vermella,

haig enamorat!

El pagès vol menja.


M'agradaria oblidar

l'escalfor del llit,

el clam de la nit

quan ignora on va,

no sé perquè ho fa.


Quan la llarga agonia

va prenent les flors,

com recordo la bonior,

la bellesa d'aquell dia,

poc després, haig mal de cor.


Hauré de saber

si l'amor primer,

a l'era, m'espera,

haig una promesa,

però no ho sé ben bé.


Porteu-me al morir

sense massa pressa,

haig la cuina encesa

i un lluç per fregir,

la mort riu i espera.


No hi ha cases per buidar

ni secrets inabastables,

els vellets van marxar

sense prendre aigua ni aire,

la resta la van deixar.


L'escalfor del foc,

aquell foc quan crema,

prompte la verema

vestida de most

riurà mentre pena.


El desert comença

al darrer carrer,

mai ho pogué ser

d'una altra manera

al poble sever.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (C)

01 Juny, 2022 10:19
Publicat per jjroca, Poemes curts

Com podré saber

que si l'amor passa

és que no convé

saber on proclama:

Un dia vindré!


No hi ha cases

sense seny

ni fiblades,

sense renys,

esberlades.


Amb les roses

del jardí,

van les mosses

enllestint

quatre tanoques.


Amb la força

dels valents,

mengem d'hora

abans del fred,

tardor s'acosta.


A la sínia,

plora el ruc,

el planyia,

però no puc,

no és el meu guia.


El capità Bartomeu

menja poc i no del seu,

quan aplega a la taverna,

qui no fuig, sofreix la queixa,

cadascú porta sa creu.


No voldria

altra sort

que aplegar

a la bona mort

sense cobdícia.


He demanat

a l'amic:

Menjar tard

sense glatir!,

de segur que ho sap.


Quan aplegui

un xic de son,

que em segresti

a l'altre món,

al món del pou.


Des de bon matí,

la formiga crida:

Vull anar a dormir!,

deu ser mala vida,

no se'n pot eixir.


Com les ombres de la por

s'endinsen pel fumeral,

sense saber que, en el foc,

mai trobaran vent de dalt

ni tempestes ni ocasió.


Estimada lluna,

des de mon coixí,

cerco aquella engruna

que em deixi una nit

més callada i bruna.


És quan plou que ballo sol

i endevino, una a una,

les converses de bressol

mentre somiava amb la lluna,

però em despertava el sol.


Haig per demanar,

al bon déu del vent,

que em deixi anar

on no hi ha res més

que mar on viatjar.


Les cansades barques

dormen tot gronxant

al cel demanant

que vinguin les falles

si, després, se'n van.


Com m'agradaria

anar a la font

per veure si hi són:

el seny i la ràbia,

guanyen a tothom.


En el regne dels cansats,

no hi ha promeses,

les he trobat ben esteses

en el cim dels condemnats,

és on són sempre.


Les sobtades alegries

no vénen més,

sembla que no hi ha interès

en el pas rabent dels dies

a la casa del pagès.


La mula em contava,

en el seu anar,

que haurà de llaurar,

però no li agrada,

voldria marxar.


Les comandes van al vent

a parar casa,

quan la primera s'enfada

la segona ni la sent,

porta recança.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XCIX)

14 Maig, 2022 07:26
Publicat per jjroca, Poemes curts

Han de raure,

en el cim,

ben amables,

els botxins,

després, maten.


Quan al juny

vaig a segar,

és quan gruny

el porc al prat,

després, fuig.


Les camises

de l'estiu

són de mides

i colors vius,

més eixerides.


Com demano

el menjar

sense el goig

de treballar,

és que m'escanyo.


Les paraules toves

cerquen, prou dejorn,

trobar-se a soles

amb algun senyor

qui les trobi bones.


A la setmana següent,

no hi ha festa,

vull beure vi, cervesa

i una ampolla d'aiguardent,

per si refresca.


Diu la masovera

que, en venir del mas,

ningú li fa cas,

quan ensenya i prega,

més que un bordegàs.


Quan demani

per la son,

vull que n'hi hagi

per a tots

i que en sobri.


I, a l'hora de dinar,

asseguts, ben pentinats,

amb una mà a la butxaca,

malfiar com ho fan tots,

amb una ganyota encetada.


A la rua

del convent,

quan hi ha muda,

falta gent,

deu ser poruga.


Quan demano

anar a cantar,

és quan planyo

a l'endemà,

mai seré amo.


Els nens perduts,

a les hores fosques,

cerquen deu tanoques

per a fer refús,

són ben poca-soltes.


He cercat fins a la nit

el cove de la temença

qui s'adorm vora del pit,

a punt d'albada, desperta,

és un pobre maleït.


A les voltes de sant Joan,

vénen les fades

amb les bruixes barrejades,

esperant i esperant

el més petit dels miracles.


Com la música s'adorm

en arribar a la finestra,

ha estat tota la festa:

prou callada, amb ull tou,

per si albira qui la prega.


Al rellotge de la nit,

doneu-li corda,

puix queda un esperit

qui me'l trastoca,

diria que ha delit.


Han de lluitar els bordegassos,

a la festa del sidral,

ben calçats puix prendre mal

és només qüestió de nassos

i de guanyar-se el setial.


Sento la musica

dormint el concert,

avança, replica,

ho troba tot verd,

després, ni es capfica.


Han passat els àngels,

venien del cel,

hi viu sant Miquel

enmig dels estels,

pendents del Gran Pare.


Mai demano

per a mi

ni un cartró

on poder dormir,

és quan guanyo.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11  Següent»