Poemes curts (CXV)

14 Gener, 2023 18:22
Publicat per jjroca, Poemes curts

Sento el goig

de la temença

quan vaig boig

enmig de l'herba,

em faré coix?


Al carrer

del desesper

no hi ha fortuna,

la van vendre

al mercader.


Assegut al banc,

enmig la plaça,

com mira el vell,

com ja no es cansa,

es perd, pensant.


La lluna passava

mirant a la gent

i sentint el goig,

el sol ni la sent

ni l'ha demanada.


Massa roses

del jardí

estan cansades,

ningú sap qui

fa aquestes coses.


Hauré de saber

si el cos estima,

quan el sentiré?,

ara, m'acoquina

i em posa deler.


Quan les fulles

van al cel,

les esperen:

amb una mica de mel

i un bocí de confitures.


Les comandes

són així:

sobra pa

i falta vi,

de vegades.


A la casa

del mai més,

plora el ric,

riu el pagès,

és com s'acaba.


Una mossa

em demanava

puix volia

anar a ballar,

ara, faig nosa.


Les muntanyes

resten soles

anys i anys,

mai no gosen

ésser amables.


Com demanaria

haver una nit

per a somiar,

algú m'ha dit:

Quina porfídia!


Amb les presses

de venir,

m'he deixat conquerir

per les febleses

fins a mitja nit.


De les bones

intencions,

naixen sostres

pobrissons

amb massa ogres.


Si m'estima,

li he de dir

que una reina

no és per a mi,

ha massa mida.


Un dissabte

pel matí

és amable

per a mi

i suportable.


Al racó

de l'era,

la il·lusió

s'espera,

ho fa de debò.


Les paraules

van al vent,

sent feixugues,

qui les ven?,

han massa mudes.


Caminava,

sense pressa,

de la cambra

a la finestra,

l'enamorada.


A les voltes

de l'hivern,

van les mosses,

sense encert,

a cercar roses.


Quan el fred

porta la neu,

en el cel,

posen la creu

del nou hivern.


Quan li parlo

massa al ruc

com remarco

que m'he perdut,

sóc un mal amo.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXIV)

01 Gener, 2023 05:51
Publicat per jjroca, Poemes curts

Una mossa

m'ha de dir,

que la cosa

no és per a mi,

després, reposa.


Com l'estimo

de valent,

l'acoquino

i no se sent,

més tard, l'admiro.


La vella bruixa,

en eixir del prat,

va sentint la queixa

del passat sembrat

de manca, de treva.


Amb sis plats

de bon dinar,

sento el nyap

i l'endemà

com van a pams.


La més curta

de les nits,

fa pressura

d'esperit,

això, mai es cura.


Quan la lluna

es vol vestir,

busca escuma

d'organdí,

és molt tossuda.


Na Joana

diu que em vol,

però enganya

com el sol,

és molt galana.


Com m'agrada,

un cop al mes,

menjar, amb gana,

carn o peix,

faig demanda.


Quan em trobo

amb un ric,

sempre provo

d'ésser amic,

m'acomodo.


Una jove,

al jardí,

posa ordre

dia i nit,

és molt mediocre.


A la casa

dels parents,

quan esclata,

plora el vent,

és ben carbassa.


Les temences

de la nit

duen penses

i embolics

enmig les presses.


A la feina,

vaig a peu

en dur l'eina

per si em veu

la veïna.


Quan aplega

la dissort,

com es queixa

de la por,

és cosa seva.


A l'escola

ve el Nadal,

posa a prova

el foc pairal

quan el troba.


He comprat

per berenar:

un tallat

i molta carn,

m'he passat.


Ploraran els rics

quan vingui la Parca,

no els plaurà la barca

ni aquells mal veïns

qui esguarden la gràcia.


En mon paradís,

sobren les tenebres,

naixen ben cobertes

d'un vel fonedís,

ningú està per elles.


Descobrir l'encert

enmig de les mentides

sempre amanides

a trobar qui es perd

enmig enganyifes.


Cridem a l'amor,

és ben a la vora,

esperant si troba

algun guanyador,

es perden alhora.


Un capvespre

de tardor,

és un mestre

somiador,

avui i sempre.


Amb els riures,

he trobat

tots els viures

que has deixat,

ho he d'escriure.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXIII)

14 Desembre, 2022 11:21
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan la mare

va al mercat,

veu el pare

ensinistrat

en fer recapte.


La pluja venia

carrer endavant,

ella no ho sabia

que estava esperant,

potser la traïa.


Amb més eines

que diners,

com les feines

fan saber

nostres misèries.


Si l'esperes,

has de dir

que haig presses

pel matí,

quan hi ha quimeres.


A la núvia,

li he contat

que, si estima,

ha fet salat,

faig l'enganyifa.


Com li deia,

al meu amic,

si haig feina,

ni t'ho dic,

perds l'alegria.


Per escriure,

cal saber:

que el viure

és el primer,

abans del lleure.


En la festa

de demà,

una orquestra

cal llogar,

volem més gresca.


Els més pobres,

pobrissons,

són ben nobles

amb tacons,

estan per sobre.


A la casa

dels parents,

només mengen

els valents

i qui passa.


Mai demano,

a l'infantó,

el que planyo

de debò,

fer cas a l'amo.


No és tan mala

solució:

cridar la gana

i dormir un poc

per si li agrada.


Al reialme

dels valents,

en surten quatre,

en fugen cent,

massa culpables.


Quan el vent

porta follia,

l'innocent

ha poca tria,

en surt perdent.


En el regne

del morir,

cal llevar-se

pel matí

per si no et criden.


L'he comprat

a l'alturó,

l'he deixat

en un racó,

diuen que no és bo.


És la guerra

del pagès:

comprar terra

i no fer res

fins que es crema.


Quan anava

al dolç llaurar,

m'emportava

l'entrepà

de cansalada.


Un dilluns

he de finir:

sense llums,

sense oferir

manta de fums.


M'ofereix

anar al mercat,

comprar peix

del més barat,

no em coneix.


Sense riures

a la font,

fa mal viure

en aquest món,

volem ser lliures.


A la banda

de ponent,

qui no parla

va perdent:

el cos i l'ànima.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXII)

01 Desembre, 2022 06:18
Publicat per jjroca, Poemes curts

Si no plou

en tot el mes,

no hi ha son

ni hi ha diners,

quin pobre jou!


Massa riures

sense flors

com descriuen

mals d'amor

i s'obliden.


Quan el sol

fuig de la nit,

ve la por

de l'esperit,

haurà raó.


Ni el llum

de la follia

ha discurs

ni humilia,

és prou sorrut.


Mai escolto

quan ve el vent,

quan el noto

està present,

si fuig, ni ploro.


A la plaça

de ponent,

hi ha qui passa

en tot moment,

després, ve calma.


És quan toca

el treballar

quan la rosa

vol ballar,

és que no hi toca.


Com he de demanar,

si l'amor em vessa,

una altra princesa

per anar a ballar,

no escolteu la queixa.


És la jove

qui m'escau,

però a un pobre

no li cal

ser tan mediocre.


Amb les ombres

de la nit,

mai van pobres

pel despit,

són massa nobles.


La tenebra

es riu de mi,

diu que és plena

per la nit,

és molt seva.


Quatre joves

a la font

cerquen totes

mals d'amor,

sempre en sobren.


Si m'estima,

li diré

que gotima

sense fre,

és gran amiga.


No haig menges

per donar

ni vull setges

per penar,

sóc prou heretge.


Una jove

em demanava:

Torna prompte,

seré a casa!,

encara corre.


Una tarda

vaig haver:

massa gana

i poca fe,

perdé la calma.


Massa dies,

sense nits,

com em priven

de dormir,

porten fatigues.


A la casa

del valent,

quan hi ha gana

ni se sent,

riuen encara.


Si una tarda

vull menjar,

posa'm gana

per portar

a l'albada.


La casa per endreçar,

el rebost gasiu de llum,

massa hores per dinar,

massa tardes amb ulls clucs,

mai ho provo d'encetar.


Seguts a la la plaça

fins que el sol se'n va,

la tardor com passa,

fa de bon passar

si la nit és calma.


En el regne

de la por,

no hi ha metge

entenedor,

falla sempre.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXI)

14 Novembre, 2022 12:02
Publicat per jjroca, Poemes curts

Com demano

minsa sort,

quan em planyo,

ho tinc tot:

suau i maco.


La virtut

va amb la fe,

fer-se mut

és parlar bé,

vol aixopluc.


Amb seixanta

balladors,

qui no balla

no hi és tot

o li falta gràcia.


Amb la menja

d'aquest plat,

quanta enveja,

ha fet salat,

és la revenja.


En tornar

del cementiri,

he comptat

tots els meus vicis,

no he acabat.


Al petit racó

de la melangia,

viu el gran senyor

qui estimar confia:

el més gran tresor.


Petit com sóc,

des de dalt estant,

m'han deixat un lloc,

força inversemblant,

ben a prop del foc.


No haig massa

solució:

vaig a plaça

a menjar dolç,

a més, m'agrada.


La patata

per sopar

i si passa

per demà,

quant poc m'agrada.


Mai demano

solució

si m'escanyo

de debò,

sempre guanyo.


Quan la mossa

vol menjar,

si hi ha sopa

no hi ha pa,

és com toca.


A la casa

de l'heroi,

qui no mana

ni és cofoi,

és com s'acaba.


Ha dit el marit:

Avui, per dinar,

no han faltat els crits

des del primer plat!

És un mal antic.


Quan la vella

va a la font,

porta pressa,

vés per on,

l'aigua ni es queixa.


Mai em canso

de somiar

i proclamo

que he viatjat

sense pensar-ho.


Enmig del jardí,

de la plaça vella,

hi ha una rosella

sense res a dir,

potser està ofesa?


Vull, per al capvespre,

sense saber com,

les ganes d'aprendre

puix no veig on sóc,

mai ho podré entendre.


A la casa

d'en Ramon,

cada cambra

és mig món

o poc li falta.


Les comandes

de la sort

tenen cases

sense hort,

són miserables.


És la panxa,

en el dejuni,

qui demana

que la curi,

vol viure massa.


A la porta

de l'infern,

qui no plora

tot ho perd:

diners i bossa.


Per a ser

bon segador,

menjar bé

i prendre el sol,

de vi, també.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CX)

01 Novembre, 2022 04:58
Publicat per jjroca, Poemes curts

Massa lluny

del temporal

ni els llamps

et faran mal,

no aplegaran.


Els fantasmes

són així:

Tenen pa

i volen vi!,

els veig sapastres.


Si l'amor volia

passejar amb mi,

potser el deixaria

venir pel matí,

ell mai ho sabria.


Com em plau

i em ve de nou

veure el blau

d'un cel que mou

quan ve Nadal.


Conto contes

per la nit

a les golfes

o al jardí,

hi vénen totes.


Massa gana

i poca son,

mai hi són

a la batalla,

van pel món.


Al carrer

de la poca sort,

el primer

es riu de tot,

és venturer.


Si ho preguntes,

t'ho diré:

No són brunes

ni els convé,

són porugues!


A la fosca,

els fantasmes

criden força,

sense ganes,

és quan toca.


En un cel

tan ple d'ocells,

ens perdem,

sentim el frec

d'ésser com ells.


Et diria,

d'amagat,

que aniria

sols pel prat,

com em plauria.


A la col

d'en Patufet,

sento el sol

com va dient:

Aquí, mai plou!


Una jove mossa

com va demanant:

Quan sigui més gran,

vull ser ben formosa!

De segur que ho fan.


A la casa

del rector,

menjar massa

no és pas bo,

no m'agrada.


He vingut

per demanar:

un vi eixut,

un xic de pa,

se n'han rigut.


En el joc

de la mentida,

volem foc,

perdem la vida

a poc a poc.


Mentre plora

el ventijol,

perd la força,

crida el sol,

mai vindrà d'hora.


En el regne

de l'oblit,

cada setge

duu enemic

qui no vol rebre.


Quan la lluna

em demana,

anem a una

i s'escanya

la fortuna.


A la casa

de l'Oriol,

quan es cansa,

dorm el sol,

després li passa.


La saviesa

ve a dormir,

vol cervesa,

cava o vi,

mai se l'espera.


Al Nadal,

he de tenir:

una branca

sense pi,

poc que m'agrada.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CIX)

14 Octubre, 2022 05:10
Publicat per jjroca, Poemes curts

Sense casa

i sense rei,

massa gana

i poc verd,

l'ovella clama.


A la porta

del convent,

qui no toca

no se sent,

parlen alhora.


La campana

de la sort

com proclama

qui s'ha mort:

una altra ànima.


Mai demano

per a mi

ni proclamo

el meu destí:

empènyer el carro.


Com la lluna

esdevé

una bruixa

quan convé,

toquem fusta.


A la casa

del parent,

quan hi ha gana,

sobra gent,

després, els passa.


Quan demano

un xic de llum,

el meu iaio

posa fum,

ben sol em planyo.


Hi havia un temps,

potser llunyà,

on ser valents

i guerrejar

era anar fent.


A la porta del castell,

el cavaller com plorava,

no hi havia més consell

que raure, altra vegada,

fins al vespre, sense ell.


Mai demana

per a mi:

beure aigua

i plànyer el vi,

la haig per fada.


Si m'estimes,

et diré

que gaudir-me

no et convé,

ni cal que crides.


A la plaça

hi ha una font

on hi són

els qui encara

no saben per on.


Mentre passa

la tardor,

la carbassa

pren color,

s'engreixa massa.


En el cim

dels desvalguts,

els qui pensen

són sabuts,

de res, entenen.


Mai acabo

d'esmorzar

si hi ha deure

i he d'anar,

estimo el creure.


Si em demanes

per venir,

poso excuses

de glatir,

són més segures.


Com voldria

ser un ocell

i volar

com ho fa ell,

m'agradaria.


Per a viure

sense por,

cal ser ric

i haver de tot,

fins a pervindre.


Poques menges

a l'infern

amb vestit

de color verd,

ens manquen sempre.


O de dia

o de nit,

cal haver

prou apetit,

consell de metge.


Si m'estimes

de valent,

quan em crides

ni se sent,

són altres mides.


He dormit

vora del cep,

per si estic

amb molta set,

és un encert.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CVIII)

01 Octubre, 2022 06:40
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan em trobo

amb el ric,

és quan provo

de ser amic,

no milloro.


Cantava el pagès

en entrar a la quadra,

comprà un mul vell

per fer passejada,

el gaudi és per ell.


No pregunto

a la sort

per si mudo

i estic mort,

així, curo.


A la casa

del gegant,

mengen pa,

però del gran,

els agrada.


Com diria

l'amic ruc:

Ho sabia

que estic mut!,

ho entenia.


Quan el núvol

va a la mar,

diu el sol

que és molt pesat

i un xic brètol.


Com demano

anar a menjar

i proclamo

que ho tinc clar,

és quan mano.


Una mossa

pel carrer

com s'escola

i queda bé,

és molt senyora.


Porta el vent,

ben enfadat,

ser conscient,

no prendre part

ni ésser rabent.


Massa hores

del matí

venen totes

perquè sí,

són prou toves.


Per a fer-se un núvol,

maco i bonic,

cal haver un amic

ben valent i guenyo,

no sé perquè ho dic.


Han pujat al cel

la mar i les ones

amb les ganes poques,

la calor les pren,

després cauran gotes.


En el cel, plorava

el núvol més vell,

sant Pere el manava,

no estava per ell,

llavors, s'enfadava.


A la casa,

hi ha enrenou,

a la plaça,

era el bou,

ara, a la quadra.


Sense ganes

ni vestit,

les germanes

per la nit

somien plegades.


A cavall

de la dissort,

com l'estrall

esdevé mort,

és el topall.


No crida

el rellotge

anant per la vida,

ha perdut coratge,

li falla la pila.


El gegant dormia

a la serralada

ni coixí havia,

feia mala cara

en ser a la fatiga.


En el rostre

dels pastors,

veig el monstre:

maleït llop,

mai serà nostre.


Quan a l'era

es tomba el blat,

la mestressa

vol sa part,

és llaminera.


No volia

per dormir

l'alegria

del nou llit,

no hi cabia.


Els ocells se'n van,

van a casa seva,

allí, han de trobar

l'escalfor primera,

aquí, ja no n'hi ha.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CVII)

15 Setembre, 2022 08:28
Publicat per jjroca, Poemes curts

No demano

altra sort

quan pertanyo

a la por

de creure l'amo.


I la vaca al prat

va passant les hores

quan li passen totes,

diu que ja es fa tard,

manta de cabòries.


Quan l'amor es perd

i riuen els bojos,

és quan corren coixos

tot seguint el vent,

esclaten com tòfols.


Hauria de dir

que em plau la tempesta

si esdevé una festa

de gran avenir,

odio la resta.


En el reialme

dels nans perduts,

massa quasi ploren

per no arribar a muts,

les paraules sobren.


Sense pena

ni lladruc,

el gos crema

pel seu gust,

mai es refreda.


Amb cinquanta

pidolaires,

qui no parla

ni pren l'aire,

la feina espanta.


Mai enceto

anar a la font

si no espero

mals d'amor,

allí, m'esvero.


Una jove mossa,

en el cel estant,

parla d'una bossa

on posar els pecats,

de segur que és nova.


A la mar, malparlen

totes les sardines,

les trobo molt primes,

sense haver menjades,

només n'hi ha qui criden.


A la banda

de llevant,

qui no canta

no es fa gran,

tot li espanta.


Com voldria

anar a menjar

i seria

com trobar

manta alegria.


Si m'estima,

li diré

que, si crida,

no hi seré,

faré via.


En tot el carrer,

parlaven les penses

de ser les primeres

i oblidar les penes

per a passar-ho bé.


La més maca

de les flors

diu que esclata

en mals d'amor,

sense taca.


És la nina

dels meus ulls

la qui mira

sense escuts

i endevina.


En el regne

dels manats,

els heretges

mai se sap

quan van al metge.


Encara diré,

dolça enamorada,

que et posaré casa

dintre del paller,

mai faltarà palla.


Mare, no ho vull ser

segador al juny

puix la falç em gruny

i no em deixa fer,

són tardes de fluix.


A la vora

del camí,

qui no plora

és mesquí

o tanoca.


Cansat d'un anar

a la terra forta,

tanca bé la boca

i es posa a pensar:

He perdut la força!


Menjant pa

i bevent vi,

qui dirà

que cal patir?

Més no hi ha.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CVI)

01 Setembre, 2022 06:28
Publicat per jjroca, Poemes curts

Les més tèbies

meravelles

quan les crides

són molt seves,

ho endevinen.


Sento, en el celler,

com el vi s'adorm,

oblidant qui és,

albirant la sort,

no és ni tafaner.


Ploraran les cebes

tendres del meu hort

sense massa por,

de saviesa plenes,

vivint a la cort.


Els fantasmes

som així:

llencem panses,

robem vi,

són massa nafres.


Hauria de saber,

estimada lluna,

on trobar fortuna

sense dir el què sé,

anirem a una?


En la magna solitud,

la virtut no passa pena,

el xerraire esdevé mut

mentre plora primavera

mai sabré com ha sigut.


En el reialme

dels bon minyons,

se'n salven quatre

per dues raons:

sans i manaires.


Quatre velles

a la font

van amb presses,

però amb por,

massa tenebres.


Quan demano

anar a ballar,

el meu amo

vol treballar,

com m'enfado.


Parlarem

per tot arreu

i perdrem

fins al bon Déu,

l'avorrirem.


Per a beure

un vas de vi,

cal llevar-se

dematí

i atipar-se.


Quan el ruc

deixa la sínia,

es treu un ull

de la boirina

i un bon escull.


Quan la núvia

es riu de mi,

cau la pluja

perquè sí,

quasi m'embruixa.


Quan les cebes

del meu hort

van de festes

com tothom

sempre es cremen.


Mai diria

que he guanyat

quan volia

prendre part

de la follia.


Com hauria

de ser sant

si em perdria

el disbarat

de la luxúria.


En el llum

del cresolet,

el més lluny

és el proper

i es fa bru.


Quan el monstre

surt del llac,

cerco un sostre

on fer bondat,

sóc mediocre.


Com l'hivern convida

a la llar de foc,

la menja amanida,

el vi dintre el got,

el fantasma xiscla.


Poseu-me sardina

emplenant el plat,

veureu com no crida

ni es mou ni sap

on porta la vida.


En el neguiteig

de les hores vanes,

amb quatre sardanes

com fem safareig

i movem les cames.


En el riu clar,

veig la simfonia

qui em porta enllà

on neix el nou dia,

després, ja se'n va.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12  Següent»