Poemes curts (LXXXV)

16 Octubre, 2021 22:55
Publicat per jjroca, Poemes curts

No han de venir

les hores tardanes

a cercar mil cambres

on passar la nit,

de segur que es cansen.


Canta la sínia i el ruc

no porta pressa

diu que la cuina està encesa

i fa meravella, al gust,

aquell bullir de paella.


Com deia,

la vella llei:

sense teia

i sense rei,

la plana es queixa.


Cada vespre,

quan ve el son,

el noi tendre

sap per on

i es fa entendre.


Al carrer

del més valent,

falta gent

per a poder

marxar corrent.


La conversa

va durar

fins que ella

va entrar

i féu la seva.


Hauré de demanar

nou encanteri

abans que engegui

aquell bé somiat,

haig ben poc senderi.


Quan la tarda passa

i aplega la nit,

un monstre adormit

em dirà que encara

tot ho he d'enllestir.


El més noble

sentiment

diu que el vent

el torna roure,

deu ser pobre.


Vaig anar a demanar-la

a primers de mes,

el pare diu que no hi és

perquè va fugir de casa

atipada de retrets.


He de vendre

i no pagar,

puix no hi ha

més per a entendre:

avui, demà.


Les comandes

de la sort

fan del món

les mil corrandes

per a molts.


Com demano

anar a ballar

i plorar

quan no ho veu l'amo,

no me'n sé estar.


La més bella mossa

de tot el carrer

menteix quan es posa

a parlar un xic més

del que li pertoca.


La Mariona

del meu cor

quan és sola

menja poc,

només olora.


Com l'amor demana

que el deixi anar

ni sé perquè ho fa

ni perquè s'enfada

quan no vol lluitar.


A la casa

dels vençuts,

ni ets ni uts

ni festa grassa,

només remucs.


A les ombres

del meu bosc,

mai és fosc

quan vénen totes:

les abelles per les flors.


Quan vinguin totes

a cercar flors,

dessota el sol,

perdré les hores

entre records.


Quan el cànter

va a la font,

diu que el marbre

fa fredor,

deu ser un miracle.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXXIV)

01 Octubre, 2021 04:56
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan el carro ple

va per la drecera,

si li agafa pressa,

diu que li convé:

Tornar a casa seva!


Amb les bones intencions,

aplega la nit,

pensa l'esperit

que hi haurà raons

i volen dormir.


Quan la lluna vella

demana per mi,

dieu-li que sí

puix sóc un amic

ben poblat de cella.


A la tarda de tardor,

quan el sol, cansat, davalla,

és ben ple l'abeurador

amb més aigua que pas palla,

més mosses que balladors.


Qui demana

anar a dormir

porta gana

al coixí

per si esbatana.


El pobre ruquet

com brama a la sínia,

no li plau la vida

ni troba l'encert

per fugir un dia.


Com li he dit

al caragol:

Cal trobar un amic,

faci fred, faci calor,

per si un dia cal fugir.


Es farà saber

que, al punt del migdia,

tota la família

ja serà al verger,

cerquen companyia.


Amb més ganes

que diners,

les menjades

esdevenen plaers

quan són debades.


Estimar, t'estimaria

si em donessis l'ocasió,

no cal dir com sóc de bo

puix em passo tot el dia

demanant el seny i el cor.


Em passen les hores

de l'anar a dormir,

són massa cabòries

per no dissentir

que em troben a soles.


En el regne,

no hi ha rei

al servei

de l'amor tendre,

minso remei.


Na Maria demanava:

una cambra per a dormir,

com l'hauria d'enllestir

si no tinc diners ni gràcia,

després, veig que es riu de mi.


Manta de pauses

per a treballar,

hi ha força taules

per a jugar,

totes amables.


He de ser gran mentider,

de bona mena,

pel matí, vull la lluerna

sense dir-li per a què,

de segur que crema.


A la nit, demano

anar a ballar,

com no puc anar

esclato i parlo

d'un país llunyà.


Les porugues cantarelles

van pel món ensinistrades,

mai entraran a les cases

si no troben les roselles

qui riuen i entabanen.


Cavaller, quan va a la guerra,

no s'atura per somiar,

és després del batallar

quan es queixa i s'esguerra

perquè al regne vol tornar.


En entrar a la taverna,

gairebé em torno diví,

és així que em posa el vi:

ensarronat i per terra,

esperant que es faci nit.


Primavera endolcida,

somiant els contes de mel,

com vol anar de seguida

a l'indret on no fa fred,

poc després, ja se n'oblida.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXXIII)

14 Setembre, 2021 06:59
Publicat per jjroca, Poemes curts

Mai somio

en arribar

ni sospiro

quan se'n va,

m'acoquino.


Quan demano

anar a dormir,

el meu amo

diu que sí,

mai el guanyo.


Quan la vella mossa

es volgué casar,

va esdevenir esposa

d'avui per demà,

som ben poca cosa.


Quan Maria

m'adorava

no sabia

on es posava,

pobra noia.


Quan sigui ric

i hagi barca,

dieu-li a la Parca

que vingui per mi,

de segur que tarda.


Com cada jornada,

al bon dematí,

demano per mi,

vull taula parada

amb mantell de fil.


Els anys primers

com s'entrebanquen,

els de després:

corren i salten

com els qui més.


No em sembla

tan prudent

haver enveja

de la gent

si vol la pensa.


En el cau

del llangardaix

és on faig

petit reclau,

després, me'n vaig.


Sento la bonior

de la primavera

enmig de remors

de volar d'abella

al damunt les flors.


L'aranya filava

de nit i de dia,

la gana empaitava

i el seny assolia

un paper de ràbia.


Manta hores

al cel estant

entre cabòries:

de faig, no faig,

les bones obres.


Com l'ampolla,

feu-me cas,

veig com plora

en veure el vas

i perdre joia.


Al petit racó

de la casa gran,

haig el meu tresor,

ningú més ho sap

que el beneit del llop.


Massa fortuna

per a mi sol,

no sé si cura,

em porta el dol

o dues a una.


Mai demano

per a jugar

quan el terra

em vol deixar

sense una engruna.


En el jardí

de les pomes agres,

les nits són amables

quan restes allí

enmig de culpables.


M'agradaria haver:

el cor ardent,

el cos punyent

per a anar fent

sense perdre res.


Quan l'amor vingui

demanant per mi,

dieu-li que sí,

que no s'entretingui

en penses de llit.


Tot enmig de meravelles,

la poncella ha fet salat,

aquell jove l'ha deixat

perquè li diu que és prou jove

per gaudir i per penar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXXII)

01 Setembre, 2021 05:52
Publicat per jjroca, Poemes curts

Doneu-me la mà

gràcil perdedor,

dormiu com un roc

fins a l'endemà

on serà el tresor.


Quan la mula

va a la font,

és poruga

i parla poc,

de segur que cura.


Per a ser

pobre del tot,

cal saber:

qui guarda l'or

quan li convé.


Si l'amor demana

que vagi al dormir,

dieu-li que sí

puix el son reclama

fugir de l'oblit.


No cantaré cançons

a les albades

puix massa enamorades

hauran records

i no ho proclamen.


Com em plau saber,

estimat amic,

que lluny del desig

hi ha un regne planer

sense massa nits.


En el regne

de les flors,

les abelles

fan remors,

matins i vespres.


Mai encerto

quan vindrà

i l'espero:

avui, demà,

fins que delero.


A la casa

del valent,

mai hi ha massa

i se sent:

el llop quan passa.


Amb vuitanta

segadors,

el blat parla

de paors,

després, descansa.


Crideu-me mare

per a menjar,

per treballar,

crideu el pare,

ell sap anar.


No sé com diuen

que mandrejo

si mai em queixo,

quan ho endevinen,

de sobte, plego.


De segur que és molt bonica

i menja com un canari,

es pentina a diari

i no parla: gens ni mica,

com ha de ser el meu calvari?


Anant a cercar fortuna,

camí endavant,

he trobat un vell gegant

qui es queixava de la lluna:

No crec que sigui tan gran!


Amb cent ovelles i un ca,

cap muntanya és tan planera,

he sortit a hora primera

perquè el pastor ho ha manat,

sóc rabadà sense queixa.


Porto l'enyorança

ben endins del cor,

guardo mon tresor

fins que tot ho espanta

un mal lladregot.


Com demanaria

haver bona sort,

un xic d'alegria,

una mica d'or

per haver avarícia.


Entre oliveres,

al bell mig del tros,

sento com són meves:

penes i tristors,

mai seran darreres.


Quan esclata

la llavor,

la foscor

fuig de la casa,

després, mor.


Aprenents

de presidiaris

van sabent

llegir els diaris,

n'estan pendents.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXXI)

15 Agost, 2021 05:18
Publicat per jjroca, Poemes curts

És quan plou

que tot ho veig:

com més nou,

amb més servei,

després, em dol.


Al carrer del cementiri,

per on passen els difunts,

sento el sol com de dilluns,

cansat d'anar per un vici

que s'acosta als vençuts.


Dolça melangia

a la llar del mas,

prop de la follia,

com resto i com vaig

cercant companyia.


En el regne de l'oblit,

és millor trobar fortuna,

per això deixo una engruna

puix demano per a mi,

el saber com tot ho muda.


Reguitzell de pidolaires

han vingut a cercar ajut,

al segon, ja no he sabut

com parlar-li de la flaire

que s'acosta amb ull cluc.


La mossa demana:

un nuvi eixerit,

de fet, no el buscava,

però algú li ha dit

que l'amor s'acaba.


Com era punyent,

a la festa grossa,

trobar bona esposa

per anar dient:

Pel matí, em gronxa!


Les lluernes de la nit,

en el cel estant,

diuen que vindran

a posar-se al llit,

no sé si cabran.


Una rosa sola

no n'està per mi,

em diu que no gosa

sortir per la nit,

deu ser poca cosa.


Entre cambres,

hi ha neguit,

són les tardes

sense fi,

poc que m'agraden.


Quan em faci vell,

després d'anar molt,

vull trobar-me el sol,

la pluja i el vent

per parlar de tot.


Quan demano

anar a dormir,

és quan planyo

no ser ric,

poc que m'escalfo.


Com vaig perdent:

la joia i la fressa,

m'agrada la festa

mentre va plovent

sense ser tempesta.


He de retre

homenatge

al bon patge

quan va al regne

i torna agre.


En els ulls

de la dissort,

hi ha la mort

sense aldarulls,

sense cap dot.


Quan la mossa vulgui

estar compromesa,

pagaré una ofrena

per a què m'estimi,

de segur que crema.


En les tardes

de passeig,

a les mares,

no les veig,

dormen cansades.


Si em demana

una cançó,

vingui el so

i la tonada,

hi seran tots.


Per a ser

bon venedor,

cal saber

on trobar l'or

i fer-lo valer.


I quan sigui

enmig l'infern,

vull que vingui

en Llucifer,

ho dic pel vici.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXX)

01 Agost, 2021 06:14
Publicat per jjroca, Poemes curts

He de desitjar,

a primera hora,

el poder anar

a jugar una estona,

no me'n puc estar.


En el regne

de la son

qui no menja

és que no pot,

tot és tendre.


Us hauré de dir,

estimats mortals,

que el morir fa mal

si has massa amics

i es fan d'estimar.


Al racó del mas,

diu la masovera

que hi ha un bordegàs

que, quan va per l'era,

comenta: Em voldràs?


En el regne

de les flors,

cada vespre

és un clamor:

Som de festes!


En el cru hivern,

borrissol de neu

i, per passar el fred,

una llar de foc

sense més per fer.


Com les joies

de la nit

vénen totes

a dormir

amb menys forces.


En el carrer de l'oblit,

no hi ha fanals

ni somien, els de dalt,

en aconseguir amics,

és massa llarg.


Quan pugui, una estona,

anar a la mar,

vull saber nedar

per si m'abraona,

ella és massa gran.


A la casa dels gegants,

només mengen al capvespre,

pel matí, rondinen sempre

puix no volen treballar,

manta son hauran per vendre.


Quan la formigueta

surt del formiguer,

demana primer:

anar, a la filera,

sense gran deler.


Quan es faci fosc,

dolça melangia,

vull la llum del dia

mentre udola el llop,

em fa companyia.


A la casa del mai més,

no hi ha metges ni advocats,

els camins estan tallats

i, de tant en tant, el rei

ens dóna per esberlats.


Tardes de gener

ajornant el sol,

cerquen el condol

d'una llar de foc

i d'un son proper.


Hauria de dir,

dolça melangia,

que demanaria

el poder assolir

que em pot la follia.


En el si del cel,

dolça meravella,

no hi ha una poncella,

en deuen haver cent

tot parlant de festa.


La formiga adelerada

en sortir de formiguer

em diu que no pot ser

puix ja porta una setmana

sense trobar un recés.


Quan les pedres del camí

parlen de festa,

és que apropa la tempesta

i esclaten perquè sí,

després, ve la resta.


Na Maria demanava

que volia festejar,

el mosso, que desitjava,

li deia: No em vull casar!,

és després quan s'enfilava.


En el gran reialme

de la poca son,

els pobres són bons

sense fer cap tracte,

mai sabran per on.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXIX)

15 Juliol, 2021 00:37
Publicat per jjroca, Poemes curts

Com m'agradaria

ser un animaló

amb manta alegria

i ocupar el meu lloc,

mai el deixaria.


Li vaig dir

com l'estimava

i, al matí,

feia una cara

de sofrir.


Esperant el fred,

neu a la muntanya,

un sol ens proclama

que som a l'hivern,

és tímid encara.


Com demanaria

poder anar a dormir

dessota d'un pi,

ben prop de l'alzina

és quan em sento ric.


En el regne

de la por,

cada setge

es plany de tot

i no vol rebre.


Sento el vent de la follia

quan traspassa els carrers

porta sempre els guerrers

qui mai cerquen companyia.


En el greu passar

d'aquests vells fantasmes

noto que em demanen,

però no arribo mai.


Quan gener decandeix

i el fred s'allunya

sento, una a una,

les punyides veus,

són d'una altra lluna.


Quan el tren traspassa

la tranquil·la vall,

sento com el grat

arriba a la cara

quan xiula i se'n va.


Nostre amic

el caragol

mai sap qui

li porta el sol,

però li dol.


La mosca demana,

en ser a la tardor,

que vol una casa

amb una llar de foc

on passar l'estança.


I xiula el vent

punyent de la follia,

cerca companyia

quan ningú el veu,

mai sabrà la mida.


En el gran desert,

ni les ones ploren

ni les mosses troben

l'heroi qui les perd,

prou que s'esvaloten.


Quan el cànter

va a la font

com demana

beure poc,

té poca gana.


He cercar al vent

les noves ones,

semblen prou bones,

però després

es queixen totes.


Mireu-la com va

entre mil colors

camí del somiar

amb dolces llavors,

com les vol menjar.


Quan el premi

sigui lluny,

vull que plegui

l'aldarull,

després, que torni.


Mai sabré perquè,

quan el sol se'n va,

sento aquell penar

qui em porta on no sé

enllestir el demà.


Les joies petites

són de tal anar

que les vull trobar

on rauen marcides

esperant guanyar.


En el curt camí

de les fulles seques,

és quan sento qui

demana les tendres,

com les vol gaudir.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXVIII)

02 Juliol, 2021 04:59
Publicat per jjroca, Poemes curts

En el regne

de la sort,

cada vespre

és un tresor,

fa de mal vendre.


Potser he demanat,

al millor dimoni,

que em deixi, m'ajorni

fins a l'endemà,

em dirà que ho provi.


En el regne

de les flors

no hi ha setge

ni hi ha por,

només créixer.


Els pastors

cerquen l'estrella,

els somiadors,

de bona mena,

vénen tots.


En els alturons,

on la neu fa dansa

sento la recança,

els moments pregons,

potser penso massa.


La bruixa en demana

ossos de perdiu,

com la porto al niu,

per triar nissaga,

després, va i somriu.


Massa temps per a mi sol

en aquest camí etern,

per la nit, cerco consol

i, a l'albada, resta res,

és el destí del bressol.


Trepitjant corriols,

sense massa pressa,

s'obre una finestra

per on entra el sol

els dies de festa.


I la nova estrella

s'acosta a Betlem,

què passa?, ho sabem:

Hi ha un Josep qui pena

pel bon Jesuset!


En el tarannà,

dels avantpassats,

hi ha un orgull emprat

qui ens porta al demà

prou assedegats.


Vindrà el cavaller

a salvar princeses,

totes seran preses

d'un mal tafaner,

mai seran perfectes.


En el demanar,

mai haurà atura,

el senyor procura

prendre poca part

mai anem a una.


Com penso somiar,

a les hores baixes,

en terres amables

on sobra el menjar,

diran que sóc altre.


En el regne

de la son,

no hi ha metge

ni ocasió

per a perdre's.


Camí de tardor,

trepitjant les fulles,

totes tan porugues,

pensant en la mort,

resten les despulles.


No vull pensar

en terres llunyanes,

les meves són planes,

fan bon sojornar,

i somien debades.


És quan plou

que tot ho veig

més bé tou,

sense interès,

amb massa reis.


Sento el cloure

suau de persianes

quan les nits aclamen

que voldrien moure:

penses i proclames.


És el llop

qui sap on va,

mai sabré com

vindrà demà,

és molt pregon.


El ruquet valent

farà els tres tombs,

els primers són bons,

pesat el darrer,

però el sant el vol.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXVII)

15 Juny, 2021 05:39
Publicat per jjroca, Poemes curts

La joia de Betlem

prompte s'acaba

són coses del poder

que, quan no mana,

ha massa poc per fer.


En el reialme

dels mig amics,

en poses quatre,

en tornen cinc,

són ben sapastres.


Quan la gerra

va a la font

mai es queixa

quan es mou,

només si peta.


S'acosta el Nou Any,

les velles promeses

com rauran esteses

en tots els reclaus,

allí, ens esperen.


Quan l'any s'acaba,

demano ensems:

paciència i gràcia,

ho tinc pendent

per dur-ho a casa.


Acomiado l'any

sense massa pressa,

noto la feblesa

que em porta al parany

del riure i la gresca.


I, a l'any nou,

no vull cap soci,

tot negoci

em sembla fosc,

dec ser borni.


Encetarem l'any

amb dolces promeses,

totes ben esteses

al fons del calaix,

la meitat són meves.


Esdevé el primer dia

entre beures i menjar,

així anem per la vida

per si algú ens ve a trobar,

no volem massa fatiga.


Amb el fred punyent,

juguen els fantasmes,

van creant les faltes

mentre van dient:

Ho farem debades!


Com l'estimo

sense mida

ni la crido

ni em convida

només xisclo.


I el Nen Jesuset

aplega al portal,

amb futur incert

amb un deure emprat:

manament de Déu.


He demanat als Reis:

manta de llums,

ben pocs ensurts

i encara menys

dies eixuts.


En haver

tan poca sort,

vaig planer

i menjo poc,

és menester.


Els pastors demanen,

en ser a l'hivern,

un fred més lleuger

per si no acompanyen:

l'escalfor i el verd.


Esperant els Reis,

he posat cabàs

amb pa ensucrat

i aigua en escreix,

van manta cavalls.


He demanat:

un rellotge d'or,

no el vull del barat

i, si aquest no es pot,

passaré un altre any.


I els Reis se'n van

després d'adorar,

honrar, obsequiar

i amb Josep parlar

d'un perill molt gran.


Com porten els Reis

una mica de tot:

figues, panses, torró

i, en un sarró,

els desitjos vells.


Em donaran

totes les menges,

però els diumenges

me les prendran,

coses dels metges.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXVI)

01 Juny, 2021 05:36
Publicat per jjroca, Poemes curts

Amb tan dura llei,

m'agrada somiar,

després enxampar

el llum que ofereix

el petit remei.


L'estel de Nadal

arriba a Betlem,

massa l'esperem

gairebé fa un any,

potser massa temps.


En el regne

dels taujans,

els humans

no hauran fetge

ni falta els fa.


A les voltes

de Nadal,

vent de dalt

i gent a rogles,

tots somiant.


L'àngel proclama:

Jesús és nat!,

com canten, ara,

pastors cepats

fins a l'albada.


En el regne

de la por,

res és bo,

tot sang i fetge,

poques flors.


I havent dinat,

la deessa fortuna

m'ofereix cordura

i fer punt i a part,

no n'encerta una.


En el regne

de l'infern

quan hi ha febre

tot és ver,

des de sempre.


El més minso

dels herois

diu que el pinso

és ben cofoi,

mai el miro.


A les voltes

de Nadal,

les ovelles

al corral,

que hi siguin totes.


A Betlem,

les joies,

que ens apleguin totes

així ho demanem:

les dones, els homes.


La nit de Nadal

com s'omple d'estels,

de pau i bondat

per somiar desperts

vora del portal.


El Nen Jesuset

és a l'establia

mirant na Maria

sentit en Josep,

ha encetat la vida.


Els pastors rondinen

en veure l'estrella,

pensen en l'ovella,

somien mentre viuen,

és gran meravella.


Els àngels anuncien:

Jesús és nat!,

gran és l'entrellat

on els pastors viuen

guardant el ramat.


En el reialme

dels nans perduts,

els pobres són muts,

els rics, menyspreables,

tots seran vençuts.


Quatre cases

d'embalums

són amables

en perfums

miserables.


S'allunya l'estrella

ben dolçament

i la tenebra

com va creixent,

és el que sembla?


Com els pastors

deixen l'ovella

dintre la cleda

per les fredors,

la palla és seca.


Com vénen les burles

cercant les foteses,

un ha massa dubtes

de tantes promeses

fetes a innocents.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
1 2 3 4 5 6 7 8 9  Següent»