Poemes curts (LXXIV)

01 Maig, 2021 05:27
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan la pluja aplega

al bell mig de l'hort

com plora el pebrot

amb la tomatera,

diran que hauran mort.


El gegant demana

anar a esmorzar:

cent ous, mitja vaca,

però sense sal,

salat no li agrada.


En el regne

dels vençuts,

cent són enzes,

mil són curts,

però alegres.


En la solitud

d'aquest el meu regne,

he trobat un setge

on dorm la virtut,

que ningú li pregue.


Si el dret de volar

arribés on visc,

de segur que el risc

voldria manar,

massa por li tinc.


Si la mort

em ve a buscar

ho tinc tot

per a pagar,

potser hauré sort?


Com la pluja

m'ha de dir

si la bruixa

ve per mi,

faré el que puga.


Com cada vespre,

quan baixa el llop,

sento el record

dur i maldestre,

palau de por.


M'hauria agradat

menjar, cada dia,

almenys dotze plats,

amb bona amanida,

sense mitja part.


En el regne

de la sort,

el gran mestre

no hi és tot,

massa tendre.


Com deia l'aranya:

Sempre estic dubtant,

filo com abans

o faig com m'agrada,

ple de farbalans!


En el regne dolç

de les hores toves

cerquem massa noses

per guanyar tothom,

manta de cabòries.


Quan l'hivern

truca a la porta

la nit fosca

va dient:

Prou revolta!


En el revolt

de les males penses

un se sent molt sol,

voltat de tenebres,

mai trobo el consol.


Aniria bé

si l'amor venia

a sentir, potser,

com ve l'alegria

amb la nova fe.


Quan el fred aplega,

perquè el vent el duu,

porta a casa seva

el goig de ningú,

és massa garrepa.


Amics del carrer,

quan aplega el fred,

no em dieu pas res

qui parla és l'hivern,

foll i venturer.


Cada dia, al dematí,

quan el sol, de nou, trascola,

un demana ser petit

sense ganes d'anar a escola

deu ser aquest un mal antic.


Portaran el sons:

notes melangioses

els clavells i roses

amb les altres flors,

totes ben formoses.


Porta presses, el vent,

en terra ferma,

gairebé ningú el sent

ni se l'espera,

coses de l'enteniment.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXIII)

15 Abril, 2021 14:32
Publicat per jjroca, Poemes curts

Cada dia

al dematí,

he de dir:

demanaria

un altre llit


Si la Parca

arriba d'hora,

vull la barca

per mi tota,

sense rauxa.


En comprar

el pa i el vi,

mon destí

es deslliurà,

va fugir.


Maleït el seny

quan, sent tan tanoca,

em deixa a la porta

tou i desllibert,

em plau la revolta.


No parlaré més,

en temps de tempesta,

de sortir de festa

més lluny del carrer,

haig poca saviesa.


En el reguitzell

de les hores baixes

no menem ni nafres

ni el goig dels poncells,

estem al desert.


Manta somnis

a la nit

ni un dimoni

a qui oferir:

pensaments necis.


A la casa vella,

no sento res més

que sospirs i enveja,

dèries de pagès

enmig de tenebra.


Quan les pedres del camí

conten mentides,

sento pena i és per mi

car les noto amanides

a la burla i a l'encís.


El cavaller

em demana

una espasa

sense fil,

és prudent.


Una casa sola

penjada del cim

sent com mai li prova

aquell vent de nit,

és quan ve que plora.


No hauré menges

per donar

si les rendes

van com van,

tan esquerpes.


A la casa

del mai més,

qui no acaba

ho té bé,

lleuger marxa.


Sento ploure

al carreró

i he de creure

que és prou bo,

com el seure.


En el regne

de la por,

cada gendre

és estirabot,

no vol creure.


Quan el cànter

va a la font

com es queixa

de tothom,

és molt trapella.


Si la jove mossa

demana per mi

dieu-li que sí,

que sóc poca cosa,

ni tan sols sóc ric.


He venut el vent

a un vell lladregot,

el vent és al bosc

on dorm a pleret

quan el cel és fosc.


No hi ha hores

a la nit,

les tinc totes

sota el llit

per si volen.


Mai hi ha mosques

quan el fred

de l'hivern

les posa a totes

a bon cobert.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXII)

01 Abril, 2021 06:14
Publicat per jjroca, Poemes curts

Parlaré demà

amb nobles fantasmes,

sense massa ganes,

sense demanar,

ho faig de vegades.


En el carreró

de les hores toves,

les portes hi són totes,

però no ve el sol

ni passen les joves.


El vent de dalt,

en ser a la tempesta,

diu que, avui, té pressa,

no fa mitja part,

no sé perquè es queixa.


Escriuré un poema

de tot inapetent,

sóc fet a anar perdent

vivint enmig d'aquesta

raó d'ésser prudent.


Quan la mar marona

em demana anar,

li dic que demà

aniré una estona,

després ve el callar.


En un cove

ple de peix

el menys noble

com es creix,

menja el doble.


La vella olivera

voldria plorar,

les noves olives

es deixen anar,

volen dormir a terra.


En el petit mas,

entre les gallines,

poques sóc amigues

no volen jugar,

parlen aterrides.


Massa dies

sense nit

no serien

per a mi,

no em voldrien.


En aplegar

el Nadal

mai fa mal

un bon dinar,

és natural.


Manta hores

de la nit,

diuen totes:

A dormir!,

són ben llosques.


He de demanar,

a les belles fades,

que vull festejar:

dimarts i dissabtes,

m'ho voldran donar?


Els fantasmes

són així:

menyspreables

per la nit

i culpables.


En un dia

sense nit

tot seria:

esperit

i melangia.


Quan la pluja aplega

al meu carreró

sento un agredolç

qui em treu la pena,

cosa de l'enyor.


Vull anar a jugar,

a les hores dolces,

amb les quatres coses

que em van deixar:

terra, aigua, aire i noses.


Quan la jove

va a la font

ja no hi són

ni rics ni pobres,

és molt dejorn.


Manta cases,

sense foc,

són tancades

a tothom

i gelades.


He portat els anys

al cim del pujol

i diuen que els dol

el que es queda avall,

mai tindran consol.


En el cor amic

he trobat consol,

voreta del foc

i podent llegir

històries de por.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXI)

13 Març, 2021 19:39
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan plou al carrer,

a l'hora primera,

sento com es queixa

de mai no saber

si algú la prega.


És el llop

quan sent l'ovella

quan demana

bona menja,

no hi és tot.


En el caminoi,

quatre fulles velles

diuen meravelles

tot parlant del sol,

estimen estrelles.


Els fantasmes

són aquí,

volen tasques

de glatir,

miserables.


Animeta amb pena

vaig pels carrerons,

voldria torrons

d'aquells fets d'ametlla,

els prenc als minyons.


Apleguen fantasmes

per cambres i racons

la meitat són bons,

difícils els altres,

tots ells miserables.


Quan apleguen esperits

amb carona riallera,

demana una veu planera:

Amagueu-vos sota el llit!,

després s'alluna la festa.


Mireu-la com va

sense tocar terra,

és talment princesa

plena de somiar

amb mars de dolcesa.


En el batec

de les hores dolces

com parlo a estones

mentre em distrec

de les llargues noses.


Manta noies,

ben guarnides,

eixerides,

riuen totes

mentre miren.


Com estimo

la tardor

quan desitjo

somiar un poc

i endevino

que sóc mort.


A la vella casa,

no hi ha embalums

ni rau la nissaga

esperant vençuts,

la nit qui s'atansa.


A l'enterrament,

érem quatre gats,

uns assedegats,

altres plens de vent,

va ser prou distant.


Quan la lluna vol

eixir al migdia

sento com em crida,

com lluita i li dol

no haver altra vida.


Trenta pedres

al coixí

fan tenebres

per la nit,

són molt seves.


A la bona vida,

mai poso enrenou,

descansar convida

a estimar, de nou,

regnes de fugida.


En ser al vespre,

quan li plau,

parla el mestre

del catau,

ho veu negre.


Al bon dematí,

quan la pluja aplega,

sento com a festa

tot el que han de dir,

estimo la fressa.


Les fulles demanen,

en ser a la tardor,

un descans traïdor,

qui els diu que manen:

el matar a tothom.


Quan la Parca

entri al poble

sigui noble

i passi casa

a pas doble.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXX)

01 Març, 2021 05:43
Publicat per jjroca, Poemes curts

En el dur passar

de les hores fosques,

són massa les mosques

i minso el menjar,

és llei per tanoques.


Molts amics,

sense esperança,

són a França

fent-se rics,

tot fa plaça.


En el si de la mar

hi ha una sirena

que sempre es queixa

del bé i del manat

és talment perversa.


El dimoni, avui, m'ha dit

que pecat és obra clara,

si feinejar tant m'agrada

hauria de cercar amic

a qui donar la tabarra.


Les fulles com ploren

quan parla tardor,

és un temps traïdor

on cauen i moren

demanant perdó.


En el reialme

de la poca sort,

quan en vénen quatre

diuen que en són dos,

un petit miracle.


Quan vinguin els déus

a cercar judici,

doneu-me un ofici

que no porti creus,

són amics del vici.


En un terra

sense llum,

hi ha més fum

que no foguera,

és el costum.


Parlen les fulles

de la tardor,

totes porugues

amb ai al cor

mai seran mudes.


Amb la manta

i força son

vaig per on

la vida esclata,

massa enrenou.


En el regne

de l'oblit

cada heretge

és bon amic

i ben tendre.


Moriran els dies

sense massa nom,

són tan pobrissons

tan fets a mentides

que fugen del tot.


Per no haver més

que hores feixugues

se'm fan més porugues

les joies del ser

en terres eixutes.


Quan hauré arribat

a la nova casa

trobaré: la tassa,

la menja i el plat,

tot m'agrada massa.


Quan aplegui a ric,

quina gosadia,

he de cercar amic,

de nit i de dia,

per si és fredolic.


En el regne

de les flors

cada vespre

hi ha cançons,

totes tendres.


En el gran reclau

on dormen les hores

mai es posen totes

perquè no s'escau,

prou n'hi ha de sobres.


Quan l'abella

dóna mel

diu que espera

anar al cel,

després delera.


Com he de sentir,

quan udola el llop,

el crit del pastor

en trencar la nit,

seran massa pors.


Els cavallers,

en ser al castell,

volen atuells

ben grans i ben plens,

mai són per a ells.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXIX)

12 Febrer, 2021 22:00
Publicat per jjroca, Poemes curts

Al mirall del fons,

on no hi ha tenebres,

no es miren les feres

ni se senten els sons

de les velles queixes.


Parlarem, avui,

si ve la tempesta

de la dolça festa

que ens porta al garbuix

de jorns de feblesa.


Quan el vent de dalt,

de sobte, s'enfada

m'entaforo a casa

i el veig passar,

és com més m'agrada.


A la tardor,

parlen les fulles,

com van perdudes,

plenes de por,

són prou porugues.


Quan els nans

parlen de mi,

els dic si

són prou cristians,

no ens avenim.


Una fulla plora

al jardí estant,

com diu que li van

els colors eixint,

com sent que s'enyora.


Al carrer dels corbs,

quan ve el setembre,

vénen eleccions

és llavors quan guanyen

els cuquets més bons.


Com he de demanar,

batalles més curtes,

quan no puc anar

a prendre, entre dubtes,

el vell raonar.

 

Com em plau saber,

després del migdia,

que la plaça és

on l'amor convida

a no fer res més.


Mai les fades

de la sort,

quan em parlen,

diuen molt,

són amables.


Si fos savi

et diria

que he venut,

sense interès,

tot el seny

i l'alegria.


Al racó del port,

quan la lluna aplega,

sento com es queixa

per no tenir sort,

és tota ella esquerpa.


Els fantasmes

de la nit

com em parlen

de neguit,

s'atabalen.


Portaré, al reclau

de la casa vella,

els vespres d'aquella

llarga i dolça pau,

mai hi haurà enveja.


Com em diu

en Manelic,

a l'estiu,

es fa petit

i gasiu.


En una muntanya,

he vist el meu llop,

és gran, negre, fort

i sempre ha gana,

com el somio i tot.


Amb el llapis nou,

la fulla ben blanca,

la pensa s'espanta

d'aquest enrenou,

mai farà amistança.


Amb el meu amic,

he de demanar,

un plat per menjar

i ampolla de vi,

ni caldrà pagar.


En el regne nou

de les hores toves,

mai hi ha enrenou

ni massa històries,

només neva i plou.


En el regust

de la gran menjada,

us dic com m'agrada

guanyar un bon sou,

mai hauré petjada.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXVIII))

01 Febrer, 2021 07:55
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan em cridi

em meu déu

de segur

que em posa creu,

haig gran vici.


Una rosa sola

demana per mi,

li hauré de dir si

encara s'envola

l'amor cap al cim.


La barca demana

anar a navegar,

qui la deixa anar

diu que no té gana

ni res per menjar.


Amb les poques meravelles

que he topat pel camí,

em vull fer un organdí

de tafetà amb roselles,

de segur que no és per a mi.


Cansada la nit

de trobar els ensurts,

sense ets ni uts,

no sento els remucs

rabents del meu llit.


Als capvespres

de tardor,

vénen molts

a fer de mestres,

ho saben tot.


En el trafegar

de les noves fades,

les noto enfadades,

sense gens fruitar,

són males pensades.


Porteu-me enciam

i aigua ben fresca,

vull fer neteja

dels maldecaps

i de l'enveja.


Malaguanyada,

l'aranya poruga

sempre està de muda,

sempre enfeinada,

sempre amb mala cara.


A les velles golfes,

sentiré xisclar

a aquelles joves

que van esclatar

i van fugir totes.


Quan l'amor demana

anar pel carrer,

com el deixo fer

fins que atura i calla,

és tan matusser.


A les voltes del migdia,

quan el sol és dalt de tot,

endevino que no es pot,

prendre l'ensurt de la vida,

quan davalla és altre món.

 

Sento com van les bruixes

pel carrer de la dissort,

unes baixen, d'altres pugen,

comenten la mala sort,

és del regne del que fugen.


A l'hora tardana

quan torna el pagès,

crida el ruc només,

ho fa amb mala gana,

és un ruc ofès.


En el regne dolç

de la gran temença

ens pesa la pressa,

quan sent la remor

de la complaença.


Manta llibres

al calaix

mai saben quan

els deixo lliures,

volen volar.


A la casa

del senyor,

mengen massa

i ploren molt,

són de mà lassa.


En aquestes

que la bruixa,

diu que puja

a fer les festes,

porta pluja.


En el petit joc

de l'amor planer,

és quan parla el cor

de l'amor primer,

fa tot un deler.


Les petites joies

sento com em planyen,

potser m'entabanen

sentint-se cofoies,

diuen que són nafres.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXVII)

14 Gener, 2021 06:38
Publicat per jjroca, Poemes curts

Al carrer del mar,

on dormen les barques,

les ones són parques

ni volen menjar,

dormen a les tardes.


La rosella ha comentat,

en arribar a la sega,

que morir no ve de grat,

puix l'infern és poca festa

després, de sobte, ha plorat.


No voldria altre tresor

que la lluita ben encesa

entre el goig i la tenebra,

cansada de tanta por,

vull aprendre sense pressa.


Mireu la poncella,

cansada, com plora

ha passat l'estona

servant la dolcesa

i dormint alhora.


Un estel de foc

arriba a migdia,

gairebé diria

que no hi està tot,

el son l'humilia.


Amb seixanta

queixalades

menjar carn

mai és debades

són ben emprades.


Maria plorava

les cartes d'amor,

el seu lluitador

avui com descansa,

és malefactor.


Quan les fulles ploren

la nova tardor

les deixo ben soles

per si volen sol,

avui, ni tremolen.


La paciència,

he de dir

que la porto

al coixí,

és molt seva.


Contaven les velles

corrandes de por,

sota un cel d'estrelles

en ser més bé fosc,

són massa tenebres.


La pluja clou

un sol ben feridor

cansat d'anar per tot

bastit per l'enrenou,

mai sé quin déu el mou.


Les feixugues barques,

quan el vent les mou,

en un plor esclaten

per deixar son jou,

es veu que s'espanten.


Doneu-me senyor

el regne dels sords

puix cansat del tot

no vull altre so

que el soroll del sol.


Manta hores de la nit

com demanaran el seny

sense hores de dormir,

és després quan, ja despert,

desitjo el déu de l'oblit.


La il·lusió primera,

en ser al vuit anys,

fou haver bestreta

per tal d'estalviar

mai hauré riquesa.


En la força

del seu goig,

endevino que sóc boig

sense ombra,

boig del tot.


Quan l'estiu demana

una mica més de sol

li dic que no vol

portar-me on descansa

la nit vora el foc.


Em caldrà saber,

des de la cordura,

com el sol procura

estimar un xic més,

és la tessitura.


Els amics proclamen,

des de mon infern,

el restar despert

mentre em demanen

el tornar a la fe.


No vull per mentir

les noves fal·làcies,

m'agraden les traces

d'aquest cor mesquí,

navega entre taules.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXVI)

01 Gener, 2021 06:41
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan el vent de dalt

parla amb la campana,

sento la proclama

d'aquest foc pairal,

com enyoro casa.


Tardes sense ombra,

aplega l'agost,

parla d'un congost

on ni l'aigua plora

quan es va fent fosc.


Sempre, cal morir

quan la vida passa,

delera, es cansa

i no vol glatir,

benvinguda Parca.


En el si de la follia,

he bastit el meu castell,

no té regne ni poncell

ni demana l'alegria,

és com és.


Veniu-me a buscar

en terres altives,

sóc perdonavides,

no me'n puc estar,

bastit d'enganyifes.


Amb ben poca sort

i un amor barroer,

com m'agrada ser:

captaire del tot,

menjar m'està bé.


Com he demanat,

al meu déu proper,

pensar d'amagat,

somiar altres temps,

avui, m'ha deixat.


En ser a l'estiu,

m'agraden les nits

plenes d'esperits

qui cerquen caliu

i ser bons amics.


Tot per emplenar

a les hores baixes,

estem de rebaixes,

per tal de fruitar,

massa són estranyes.


Massa son

pel dematí

ve quan plou

i em torno gris,

sóc així.


A les tardes llargues,

minses d'enrenou,

és quan diu el bou

que estima les vaques,

no sé si està tot.


Per demà,

no vull amics

que els més rics

volen viatjar

per gaudir.


He cantat

les cent cançons

he trobat

perduts els sons

de comiat.


Sense ganes

de menjar,

he aturat

per descansar,

m'he passat.


Hauré de cercar

en el si de l'infern

dies per a l'hivern

per si he de lluitar

amb grans infidels.


Quan el sol crema

i l'ombra arrauleix,

cerco la figuera

que somia quan creix,

és tan venturera.


Amb misses i processó,

la pluja arriba

suposo que amb fatiga

i demanant el perdó,

dèries de la vida.


Quan sóc amatent

de bones paraules,

em porten les baules

a un futur incert,

em planyo debades.


Per a ser bon bevedor

de garnatxa i de cervesa

cal aprendre sense pressa

i agafar ben prompte el son,

per als altres queda la resta.


Si un déu poruc

demana amnistia

que ho pensi de dia

mentre dormi begut,

m'agrada fer via.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXV)

12 Desembre, 2020 06:33
Publicat per jjroca, Poemes curts

La vella campana,

vivint al cloquer,

diu que no pot ser

viure amb la galvana,

de segur que és cert.


Per haver parents

en totes les cases,

pertanyo al moment

de dir quant m'agrades,

quina dolça ment.


He emprat el tren

tranquil de la tarda

quan la vall repassa,

de nou, suaument,

sense massa gana.


La tarda plana

dessota del sol,

un eixerit núvol

diu que cerca casa,

li ensenyo un corriol.


Vora de la platja,

ben cremat del tot,

endevino com m'agrada

l'ombra beneïda de l'om,

deu ser raó de nissaga.


En el temps florit

de la primavera,

la pluja enceta

el si del jardí,

serà tot promesa.


Les paraules toves,

en el trist passar,

voldrien anar

a dormir amb les ones,

deleixen pel mar.


Massa joves,

al jardí,

em fan gaudir

de sentir seves:

tardes i nits.


Quan la rosa troba

l'orgullós clavell,

mai li diu quan bell

és l'amor de dona,

li produeix rampell.


Sempre arriben

a la mort

els qui escriuen

sense por,

després riuen.


Aplega la nit

quan li diu al sol:

Deixa'm un bocí,

d'aquest menjar dolç!,

com se'n va a dormir.


M'haurà vestit el dimoni,

a la voreta del foc,

amb camisa de cotó

per si hi ha qui se n'adoni

que a migdia era llop.


Viatjo, volant com toca,

fins a l'aldea global,

diria que sóc pardal

encara que parlo mal

i avanço com un tanoca.


He segellat la porta

ingrata de la paciència,

escriure és agra ciència

que sovint esclata tota,

cal demanar providència.


Hauria de dir,

si em permetés la follia,

que gaudir de l'avarícia

és inestable gaudir,

prefereixo la cobdícia.


Per a ser bon perdedor,

caldrà ser dels matiners,

dels que callen quan es verd,

dels que cerquen grans amors,

no cal dir com fineix tot.


Quan la papallona

gronxa pel meu hort,

sento la coïssor,

el rec mentre plora,

és mon petit cor.


Estimar, estimaria

si em volguessis d'amagat,

dormiríem en el prat

fins aplegar a migdia

quan és l'hora de dinar.


Malgrat que treballo,

un cop cada segle,

mai parlo del mestre,

del rei o de l'amo,

es veu que badallo.


Per tal de mentir,

parlo amb les roselles

de terres més tendres

on no cal morir,

veig com no s'ho creuen.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
1 2 3 4 5 6 7 8  Següent»