Poemes curts (CXLIII)
13 Març, 2024 09:21
Publicat per jjroca,
Poemes curts
No hi ha dies
sense nit
ni grandàries
d'esperit
sense malícies.
A la cambra,
en fer-se nit,
no hi ha calma
de neguit,
sols recordança.
Quan la barca
va a la mar,
mai es cansa
de bregar,
és jove encara.
A la taverna,
en ser la nit,
una lluerna
apaga el crit,
és deslliberta.
Com havia
poca sort,
estaria
més bé mort,
ni ho sabia.
Com voldria
posseir
l'alegria
sense vi,
és gosadia?
Qui no menja
bacallà
si l'enveja
és més enllà
de cada dia?
Una vaca
em comentà
que li agrada
anar a dinar
prop de sa casa.
La formiga,
a l'hivern,
perd l'amiga
al formiguer
mentre li crida.
Com m'agrada
el treballar,
en ser a casa,
ho deixo anar,
després em passa.
Massa menges
per sopar,
massa enveges
per guanyar,
mig món a cegues.
No espero
de la nit
ni li prego
gran delit,
després, desperto.
Al palau
dels decebuts,
no hi ha claus
ni massa embuts,
només catau.
En el regne
de la por,
hi ha un setge
esfereïdor
sense cap metge.
Li contava,
havent sopat,
que una cabra,
en un prat,
s'esvellegava.
Al racó
dels somiadors,
hi ha esglaons
de tots colors,
més de marrons.
A les tardes
de tardor,
hi ha aturades
de paors,
són mesurables.
Com havia
poca fe
ni sabia
el quedar bé,
una enganyifa.
És la goma
qui se'n riu
quan el tanoca
diu que escriu,
ho fa prou d'hora.
A la capsa
de cartró,
hi ha una fada
de debò,
però no esclata.
És el pobre
sentiment
qui vol motlle
en bufar el vent,
músic mediocre.
A la cova
dels gegants,
mai no toca
fer-se el gran
ni pensar d'hora.
Poemes curts (CXLII)
01 Març, 2024 05:16
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Minsa hores
de la nit
venen totes
a dormir,
són prou tanoques.
Visc en un món
tan desllibert
que mai són
el oponents,
ens tenen por.
És quan plou
pel dematí
quan el bou
vol el dormir,
haurà poc sou.
Les paraules
són així:
van les taules
entre amics
cercant mil nafres.
Quan la mossa
em demanà
vaig fer bossa
i a casar,
després, la nosa.
A la vora
del convent,
mai fa nosa
el penitent,
és que no hi gosa.
Amb la força
que jo tinc,
mengen brossa
els enemics,
són poca cosa.
L'olivera,
amb ses olives,
diu que n'espera
de totes mides,
no porta pressa.
A les portes
de l'infern,
mai ho notes
si és hivern,
els hi ponen totes.
Com em cansa
de debò,
haver a casa
poc sabó,
més poc encara.
En el regne
dels babaus,
cada vespre
trobo pau,
em vaig fent tendre.
Com em deia
en Llucifer:
Una teia
és un mal fet!,
després se'n reia.
I mai saben
quan plourà
ni demanen
l'endemà,
segur que cauen.
En el regne
de la por
cada metge
ho cura tot:
el cap i el fetge.
Al carrer
del desesper,
el primer
massa que es perd,
vol ser darrer.
Les comandes
van així:
quatre pastes,
gens de vi
i tardes llargues.
Com no era
segador
a la sega
va capcot,
no interessa.
A la casa de ponent,
no hi ha lluerna,
es tanca amb sol i vent
i mai es vessa
ni brandi ni aiguardent.
Com m'estima
li diré
que si crida
ni convé:
amor ni vida.
Al racó
del desconcert,
un minyó
és un marrec
o un infantó.
Li demano
al déu del vent
que, si callo,
ell vagi fent,
és el meu amo.
I quan l'era
es deixa anar
ve la fressa
de tornar,
l'estiu ha pressa.
Poemes curts (CXLI)
14 Febrer, 2024 19:25
Publicat per jjroca,
Poemes curts
D'aquest monstre
de la nit,
res a sobre
es pot dir,
és molt mediocre.
Doneu-me pa
amb un rajolí
petit d'aquest vi
per a adquirir:
la força d'ahir.
Us voldria
comentar
que l'alegria
esdevindrà
potser algun dia.
Com havia
poca sort,
menjaria:
fava i col,
m'agradaria?
Suposo que saps,
estimada meva,
que no estic al cas
d'anar a la verema
i de viure al ras.
Voldria saber,
un cop cada dia,
si amor venturer
porta a la follia
o al desig primer.
A la casa
de l'Oriol,
qui no mana
es queda sol,
la resta passa.
Com diria
en Sebastià:
L'alegria
em fa vessar
cap altra via!
És ben cert
que el foll demana
estar ben dret,
però hi ha encara
qui prompte es perd.
Na Mariona
del meu cor
diu que prova
amb unces d'or,
però s'estova.
A la plaça estant,
cerco les converses
que es fan i es desfan,
seran coses seves
que se'n van volant.
Poseu-me al davant
la cara feixuga
i dieu-me quan
vestirà nou muda,
ha d'anar elegant.
A la porta
d'en Manel,
quan pregona,
no hi aneu,
és el que toca.
Cantaré
de bon matí,
lluiré:
sol i camí,
aplegaré.
Amb les ganes
de dormir,
veig fantasmes
al meu llit,
hi van debades.
I quan vingui
el gran fred,
vull que tingui
un bon cervell
i no es capfiqui.
Preparat
per a ensenyar,
els dimarts
no he de callar
i prendre part.
He posat
el meu coixí
en un prat
amb un botxí
d'errors culpat.
A la casa
de la por,
qui no mana
no hi és tot,
poc que m'agrada.
Assumeixo
d'amagat
que aplaudeixo
mon fracàs,
després, ho deixo.
Els valents
per l'ocasió
porta el vent
des d'algun lloc,
els va refent.
Com em canso
de somiar
m'esbatano
en aplegar
a casa l'amo.
Poemes curts (CXL)
01 Febrer, 2024 09:25
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com havia
pocs queixals,
menjaria,
entre bondats,
una amanida.
Les paraules
van al tros
i quan cauen
fan remors,
han de ser parques.
No han de venir
els dies més llargs
per poder-me dir:
Hauràs de pregar
o creure'm a mi.
Mentre aplega
la dissort,
vull la festa
per si pot
portar disfressa.
Una jove
em regalà,
en un cove,
l'endemà,
però soc pobre.
Com hauria
de saber
que vindria
un matusser
a portar alegria.
Mai em canso
de mirar
quan hi ha amo
per a trobar:
moments d'esbarjo.
A la plaça
de la font,
mai es cansa
el dolç amor,
però, algun cop, passa.
Com em deia
en Rafel:
Cada joia
duu sa mel
o se la troba!
Pensaria
per pensar,
tornaria
al demà
per si ho sabia.
Amb quaranta
solucions,
qui no planta
mil raons
enmig la plaça?
A la casa
dels benestants,
cada planta
és un enciam,
però amb més traça.
Us comento,
d'amagat,
que em sento
amistançat
i ho lamento.
Manta roses
del jardí
parlen totes
mal de mi,
són unes llosques.
I quan vingui
el vent de dalt
que li parli
al pardal
o l'amoïni.
És quan viatjo
pel desert
quan demano
un xic de verd,
però es perd.
Mai comento
d'amagat
si demano
fer salat
en veure l'amo.
En el regne
de les flors,
cada heretge
ha sa por,
ni li cal metge.
Suposo que saps,
estimada meva,
que tres maldecaps
ja cerquen lluerna
en terrenys ingrats.
És quan plora
al dematí
quan em dol
perdre el coixí,
s'assembla a l'or.
En aquesta
situació,
qui no resta
no ha por
ni feblesa.
És quan menjo
pel matí
quan espero
passar nit
i, després, prego.
Poemes curts (CXXXIX)
13 Gener, 2024 19:38
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la lluna,
vull anar
per si una
es vol casar,
minsa fortuna.
Com la fera
és per a mi,
la peresa
em diu que sí,
després es queixa.
Mai demano
per anar
si proclamo
que no n'hi ha:
ni rei ni amo.
Na Maria
del meu cor
duu alegria
fins i tot
quan neix el dia.
Massa hores,
sense nit,
són tan bones
quan el llit
plora per totes.
Com espero
haver son
ni em queixo
de la por,
de poc l'enceto.
En mon desert
no hi ha paüra
i tot es cura
estant despert
a la natura.
Com m'agradaria,
un cop cada mes,
haver l'alegria
d'un futur incert,
coses de la vida.
En el regne
de l'oblit,
no ha setge
a l'enemic,
l'haurem de rebre.
A la casa
de l'incert,
qui no passa
tot ho perd:
el poc i el massa.
Al corriol
de la virtut,
massa sol
es torna mut,
sense condol.
Estimar, l'estimaria
qui hagués força diners
i fóra tal gosadia
que, enmig de l'interès,
una joia oferiria.
Com demano
per entrar
i l'enganyo
com es fa,
mentre el planyo.
Una mossa
està per mi,
m'il·lusiona
perquè sí,
és molt marona.
Us comento
d'amagat
que em queixo
de bon grat,
mentre desperto.
A la guerra,
sense pau,
cau per terra
el gran palau
o bé s'esguerra.
Miraré
de fer bondat,
menjaré
només un plat,
però ben ple.
A la casa
del valent,
el que passa
no se sent
almenys encara.
Com demanaria,
per poder ser ric,
almenys una vida,
haver enemic
de nit i de dia.
Com no ploro
pel matí,
sempre ho provo
en fer-se nit,
glatir, ho enyoro.
A la porta
de ponent,
una morta
va dient:
Estic absolta!
Amb les roses
del jardí,
fa revoltes
un mesquí,
està per totes.
Poemes curts (CXXXVIII)
01 Gener, 2024 07:25
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Menjant pedres
i venent pans,
van les febres
endavant,
volen ser tendres.
Us demano
per a mi:
haver amo
pel matí,
mai si treballo.
Quan la mossa
vol manar
mai s'hi posa
el capellà,
potser no hi toca.
És a l'hora
de collir
quan la poma
em sap dir:
Avui, em toca?
A la casa
dels gegants,
cada sala
ni sap quants
en dormen ara.
A l'escola
dels petits,
no s'hi troba
l'enemic,
potser no hi toca.
Hauré de dir
que menjo encara
fins a mitja nit
per si hom reclama
fugir del llit.
He cercat el verd,
en altres paratges,
tot buscant el fred
i trobar les ganes
sense massa encert.
Massa son
sense diners,
massa por
per no poder,
així, va tot.
Una nit
vingué la lluna,
va gaudir
en veure una
pila de nins.
Sense menja
per portar,
em pertoca
caminar
seguint la petja.
Han de venir
les hores dolces
per a tenir
minses les ombres
quan ve la nit.
Massa pressa
d'un hivern
on tot queda
per a fer,
poca saviesa.
Les muntanyes
són així:
amb ses banyes
i un coixí
de cares agres.
Per a ser
tan bordegàs
cal saber
on posar el nas,
el cos després.
Na Joana
del meu cor
viu encara
en mals d'amor,
no es cura massa.
A la casa
del desig,
mai no passa
el meu glatir,
hi viu encara.
Una jove
em demanà
en un sobre
l'endemà,
faig cara d'ogre.
Em comenta
en Josafat
que mai menja
peix salat,
massa que es queixa.
Entre tantes
ambicions,
els fantasmes
seran bons,
ni hauran nafres.
Per les cases
de la gent,
veig les cares
d'innocents,
potser són maules.
Us comento,
d'amagat,
com em sento
d'empipat,
però no prego.
Poemes curts (CXXXVII)
13 Desembre, 2023 18:52
Publicat per jjroca,
Poemes curts
La campana
diu al vent
que, si calla,
ningú sent
la festa grassa.
Les ovelles
són al camp
menjant herbes
i somiant,
són ben seves.
El silenci
de la nit
és ben tebi
i eixerit,
millor que es queixi.
A la casa
del cantó,
hi ha qui garla
en sortir el sol,
no dormen massa.
Com la mula
del senyor
sempre és muda,
amb gran por,
quan ix la lluna.
La veïna
del meu cor
es fa prima
quan fa sol,
potser s'anima.
Mai esclato
perquè sí
quan proclamo,
pel matí,
que no vull amo.
A les voltes
del migdia,
haig les noves
amb cobdícia,
mai hi són totes.
Quan la lluna
em ve a buscar,
sap que muda
tot l'estar
sense pressura.
Sabeu, la llei
viu en altra casa,
allí on el servei
vesteix de gala
i bé que llueix.
Les rancúnies
van al llit,
si les crides,
volen nit
per haver dies.
Com la musica
em contarà
que, mica a mica,
vol manar
i ésser rica.
Massa ovelles
sense llop,
pobres elles,
lluny de pors
i de tenebres.
Com havia
de morir,
cercaria
un bon llit
amb musica.
I quan soc
deixant l'estiu,
vol el foc
ésser més viu
potser no hi és tot.
Com anava
de debò,
em cantava
una cançó,
després, callava.
M'he posat
a festejar,
he provat
de badallar,
m'ha deixat.
A l'estiu,
em diu el sol
que és més viu
amb més revolt
i poc gasiu.
És la força
del moment
la que ens posa
allí on volem
o ens pertoca.
Hauré de comptar,
sense massa pressa:
quinze i quinze, trenta,
dia d'aturar
i sentir peresa.
El gegant
de casa el pi
és constant,
es riu de mi
i va petjant.
Amb les bones
intencions,
els tanoques
van fent mons
restant a soles.
Poemes curts (CXXXVI)
01 Desembre, 2023 10:09
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Cada dia,
al dematí,
l'alegria
diu que sí,
deu ser porfídia?
Les paraules
van al vent,
les més maules
al moment,
podrien caure?
Quan em canso
de feinejar,
cerco un amo
per al demà,
no sé on trobar-lo.
Com voldria
demanar
tot un dia
per a anar
a cercar guia.
Com comenta,
el bon Tomeu,
si hi ha festa
ni s'ho creu,
deu ser l'enveja.
Com m'agrada
tant el vi,
torno a casa
al dematí
per si esperava.
A la sínia,
plora el ruc
i endevina,
el molt tossut,
que algú l'obliga.
Una mossa
va a la font
i es posa
el vestit fosc,
algú l'honora.
Dolça vida
del pagès
amb collita
a cada mes,
és gran porfídia.
Com ha dit
el meu senyor:
L'esperit
vol la foscor
i haver amic!
A la rambla
de les flors,
mai li manca:
dia i sol
ni gent qui passa.
Et comento:
dia i nit
que quan sento
el gran neguit,
és quan em queixo.
Una mossa
em demanà:
ser l'esposa
a l'endemà,
avui, faig nosa.
Quan la nit
em ve a cercar,
l'esperit
diu que se'n va,
on anirà?
Quan, al bosc,
ve la tardor,
es fa fosc
a contracor
i plora el llosc.
La més bona
solució
és quan toca,
de debò,
ser un gran tanoca.
A la casa
del mai més,
no hi ha gràcia
ni interès,
només hi ha pausa.
Una mossa
em va dir
que una esposa
fa glatir,
potser no hi gosa.
Com havia
de saber
que hi ha un dia
per voler
sense enganyifa.
Les comandes
d'ésser ric
van per cases
on amics
riuen debades.
Com volia
ésser valent
cada dia
anava fent
sense avarícia.
Les cabanes
de cartró
tenen fades
de debò,
matins i tardes.
Poemes curts (CXXXV)
15 Novembre, 2023 18:20
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Al corriol,
que porta a l'era,
hi ha poc sol
amb lluna plena,
massa que em dol.
Per a ser
del tot valent,
cal saber
d'on bufa el vent
i eixir corrent.
Na Maria
ha demanat:
L'alegria!,
ha fet salat,
massa ho sabia.
Quan no haig
res per a dir,
el que faig
em duu al mentir,
després, me'n vaig.
A la missa,
en el sermó,
hi ha qui crida
de debò,
minsa alegria.
La campana
del convent
s'esbatana
i va dient:
Estic cansada!
Amb les presses
de la nit,
hi ha promeses
sense crit,
felices elles.
A la casa
d'en Narcís,
cada cambra
ha son llit
amb una manta.
Com havia
de morir,
pregaria
sols per mi,
massa ho sabia.
Quan m'amago
dintre el bosc,
si m'enfado,
es fa fosc,
després, em planyo.
Els fantasmes
són així:
Fan vacances
en dormir
o fer bones cares!
Com m'estima
de valent
mai esbrina
el que sent,
només ho oblida.
Com voldria
comentar
que, avarícia,
em fa pecar
i m'humilia.
En el joc
d'endevinar,
quasi tot
es pot pensar
fins haver sort.
Quan la sínia
vol cantar,
l'albergínia
ha de plorar,
massa alegria.
Com m'agrada
prou el vi,
cada tarda
he de venir
a veure on para.
Cada vespre,
ve l'amic
per a veure
si estic
a punt per creure.
Cada dia,
pel matí,
l'alegria
ha de venir,
o cal glatir?
Assoleixo
el meu fracàs
quan em queixo
del meu nas,
després ho deixo.
Com comento,
d'amagat,
que em sento
trasbalsat,
després, ho deixo.
És a l'hora
de menjar
quan un plora
pel que hi ha,
la resta sobra.
En el regne
de les flors,
no hi ha setge
de colors,
tots volen rebre.
Poemes curts (CXXXIV)
01 Novembre, 2023 07:18
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la casa
del davant,
el vent passa
mentrestant
em diu que es cansa.
Quan aplega,
el vell mestral,
espetega
el fumeral,
haurà tenebra?
I tot d'una,
enamorat,
vull la lluna
i el sembrat,
perquè és poruga.
Com la mosca,
en el passar,
diu que és nova
en el volar,
prou bé s'hi troba.
Cada vespre
ha sa por,
és prou tendre,
es troba sol,
res per a vendre.
És si ploro
pel matí
quan el mosso
es riu de mi,
poc que l'enyoro.
Quan aplega
sant Joan,
la foguera
posa encant
a una nit plena.
Li comento
el meu penar,
és quan sento
que se'n va,
alhora, prego.
A la casa
dels valents,
qui no es cansa
atura el vent,
tot de passada.
Na Maria
del meu cor
ni ho sabia
que era mort,
pobra alegria.
Quan la tarda
ja és aquí,
és quan passa
l'arlequí
ben dolç de cara.
La més maca
de les flors
va i es tanca
a la tardor,
és quan descansa.
Al mercat
on venen peix,
el salat
va en escreix,
és més barat.
La més noble
de les sorts:
ser ben pobre
i haver-ho tot
sense que hi sobre.
Li comento,
havent dinat,
que no em queixo
a desgrat,
és el que sento.
És a l'hora
de ballar
quan ens porta
el berenar,
serà l'esposa.
A la nit,
sota el fanal,
l'esperit
mai prendrà mal
ni haurà delit.
Poseu-me el llit
vora la finestra
perquè haig el neguit
de ser a la festa,
massa que t'ho he dit.
I demà,
en fer-se fosc,
capellà
i processó,
de segur que hi va.
Com la gana
no menteix,
vull vesprada
amb safareig,
és com m'agrada.
I la mossa
em demanà,
poc faig nosa
quan no hi està,
prego amb prosa.
A les taules
no hi ha vi,
són febrades
de l'estiu,
amb males cares.