Poemes curts (XCIX)

14 Maig, 2022 07:26
Publicat per jjroca, Poemes curts

Han de raure,

en el cim,

ben amables,

els botxins,

després, maten.


Quan al juny

vaig a segar,

és quan gruny

el porc al prat,

després, fuig.


Les camises

de l'estiu

són de mides

i colors vius,

més eixerides.


Com demano

el menjar

sense el goig

de treballar,

és que m'escanyo.


Les paraules toves

cerquen, prou dejorn,

trobar-se a soles

amb algun senyor

qui les trobi bones.


A la setmana següent,

no hi ha festa,

vull beure vi, cervesa

i una ampolla d'aiguardent,

per si refresca.


Diu la masovera

que, en venir del mas,

ningú li fa cas,

quan ensenya i prega,

més que un bordegàs.


Quan demani

per la son,

vull que n'hi hagi

per a tots

i que en sobri.


I, a l'hora de dinar,

asseguts, ben pentinats,

amb una mà a la butxaca,

malfiar com ho fan tots,

amb una ganyota encetada.


A la rua

del convent,

quan hi ha muda,

falta gent,

deu ser poruga.


Quan demano

anar a cantar,

és quan planyo

a l'endemà,

mai seré amo.


Els nens perduts,

a les hores fosques,

cerquen deu tanoques

per a fer refús,

són ben poca-soltes.


He cercat fins a la nit

el cove de la temença

qui s'adorm vora del pit,

a punt d'albada, desperta,

és un pobre maleït.


A les voltes de sant Joan,

vénen les fades

amb les bruixes barrejades,

esperant i esperant

el més petit dels miracles.


Com la música s'adorm

en arribar a la finestra,

ha estat tota la festa:

prou callada, amb ull tou,

per si albira qui la prega.


Al rellotge de la nit,

doneu-li corda,

puix queda un esperit

qui me'l trastoca,

diria que ha delit.


Han de lluitar els bordegassos,

a la festa del sidral,

ben calçats puix prendre mal

és només qüestió de nassos

i de guanyar-se el setial.


Sento la musica

dormint el concert,

avança, replica,

ho troba tot verd,

després, ni es capfica.


Han passat els àngels,

venien del cel,

hi viu sant Miquel

enmig dels estels,

pendents del Gran Pare.


Mai demano

per a mi

ni un cartró

on poder dormir,

és quan guanyo.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XCVIII)

01 Maig, 2022 02:46
Publicat per jjroca, Poemes curts

Na Maria,

mentre dorm,

com somia

que té son,

sempre és al dia.


És quan plou

al dematí

quan no em moc

vora del llit,

és el meu jou.


Quan la mossa

vol amor,

com proclama:

Si em vol,

potser es cansa!


A les pors

del sacrifici

és millor

haver bon vici,

hi guanyen molts.


Si la menja

és per a mi,

hauré revenja

si mana el vi

o sobra pressa.


Mai es cansa

el pobrissó,

menja poc

i cau rodó

sense recança.


És quan plou

que estic content,

canta el llop

mentre em veu,

ni agafa set.


Quan demano

anar a ballar,

no té pressa

en arribar,

quant ho estranyo.


Si la sínia

diu que sí,

al migdia, a dormir

per a fer vici

amb alegria.


Com en sóc

tan saberut,

menjo porc

i trobo el gust:

a poc a poc.


Com demano,

per la nit,

sentir el vent

quan va a dormir,

la por la tinc.


Les seixanta

solucions

tarden massa

quan hi ha sol,

després els passa.


No vull cambres

sense nit

ni poncelles

sense crit,

faré revetlles.


A la casa

del mai més,

del què passa,

qui sap res?

Res, encara.


Quan la jove

va a la font,

la veig noble,

amb intenció,

glatint de sobte.


Enmig de l'hort estant,

sento les converses:

tranquil·les, despertes,

d'aquells quatre enciams

parlant amb les cebes.


Com l'aranya,

adelerada,

veig que escanya,

enfurismada,

una mosca prou cansada.


Les paraules

van al vent

on, les maules,

van dient:

Plorem debades!


En el si

del meu convent

sento qui

es va planyent:

Pobre de mi!


Al desert,

quasi mai plou

i és despert:

desig i prec

sense enrenou.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XCVII)

14 Abril, 2022 10:46
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan m'empaita

la tempesta,

és quan crida

i manifesta:

Raó de vida!


Quan demano

plata i or,

el meu amo

diu que no es pot,

després em planyo.


A la casa

de l'Enric

hi ha una tassa

i diu que és ric,

fa bona cara.


No vull ordre

ni saviesa,

sóc tan pobre

que la queixa

es torna noble.


La collita

del pagès

sempre fruita

l'any següent

o s'esquinça.


Per a ser

un bon pastor,

cal aprendre

la lliçó:

Saber rebre!


La més maca

de les flors

sempre parla

de dolçor,

és molt pesada.


Si la mare

diu que no

quan ve el pare

mai sóc jo,

sóc un altre.


Na Mariona

va a la font,

quan ve, plora,

plora molt,

pobrissona.


He de demanar,

al meu rei, el goig

de saber-me boig,

quan m'he de llevar,

sempre em poso roig.


Quan camino

cap al prat,

com sospiro,

em sento rar,

tot ho endevino.


La més dolça

de les flors

es trastoca

per l'amor,

quasi està boja.


Quan la lluna

es riu de mi,

diu que és bruna

perquè sí,

anem a una.


En sortir a la finestra,

el poble és ver,

la mosca riu satisfeta,

la veig com creix

quan la gràcia es manifesta.


Amb més nobles sentiments,

tots anant per la misèria,

veig plànyer l'enteniment,

es veu que la queixa

es desfà en aplegar al cel.


He de demanar,

quan aplegui a Déu

que em posi un dinar

per a almenys deu,

no me'n sé estar.


Saben com demano,

en un tres i no res,

el tenir bon amo,

valent en escreix

per si m'esbatano.


El saber-me eixut

em duu per la pensa

dels silencis rucs,

poc després, comença

amb els ets i uts.


Al corriol

d'en Manelic,

quan ve el sol,

és més petit

i amb manta mel.


Les despeses

de l'incert

són promeses

de l'avern

amb poques queixes.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XCVI)

01 Abril, 2022 12:26
Publicat per jjroca, Poemes curts

Plora el vent

en entrar al bosc,

ho troba fosc,

mancat de gent,

el pot la por.


No demano més

que el sol al migdia,

ser-hi amb alegria

i viure despert

quan la joia em crida.


He demanat, confós,

un prec d'esperança,

anar a seure a la plaça

on trobar records

del prec i de l'arada.


Com demanaria,

a mon déu petit,

seguir amb l'esperit

mentre passa el dia

voltat d'enemics.


M'agrada el passeig

punyent del migdia

mentre el sol crida,

en un món espès,

ni sap ni convida.


A la casa dolça

on viurà l'enyor,

plora la cassola

esperant retorn,

l'ama ja no hi toca.


Sento badallar

a l'amic lleó,

no sé perquè ho fa,

però Déu-n'hi-do

quan voldrà menjar.


La formiga

diu que plou,

però el sol

no la convida

a perdre el jou.


És la nina

dels meus ulls

la que crida

en els esculls

de tota mida.


En el regne

de la sort,

no hi ha patge

ni rector

ni un be negre.


Les paraules

van al vent,

les més maules

ni les sents,

són callades.


A la lluna

hi ha un corder,

quan belluga,

no diu res,

és tot muda.


En el davallar

suau d'aquest riu,

sento com es viu

sense gran penar,

devem ser a l'estiu.


La més dolça

de les flors

com es gronxa

sense pors

ben a la vora.


Donaré a la mar

la meitat del somni,

m'agrada un dimoni

tou i atabalat,

fins diria: borni.


Com les herbes

d'aquest prat

són ben meves

si les faig

dolces i tendres.


A la casa

del pagès,

el vell mana

fins després

que la mort passa.


He de demanar,

si vol la senyora,

conill per dinar

o filet d'anxova,

però amb un bon plat.


Com l'amor reclama:

Tot un xic de llum!,

és minso embalum

per a tanta flama,

la resta és, bé, fum.


M'acomiado

de l'infern,

del vell amo:

en Llucifer,

mai l'enganyo.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XCV)

14 Març, 2022 18:46
Publicat per jjroca, Poemes curts

Si la lluna em ve a cercar,

doneu-li pressa,

dieu-li que, a la finestra,

hi ha un jove enamorat

d'una deessa.


Portaran els monstres,

els bens a la cleda,

sense massa pena,

amb pensar innoble

per si algú agreja.


A la vora

del camí,

falta pa

i no hi ha vi,

és el que toca.


Na Maria

demanava

anar al ball

perquè tocava:

haver alegria.


Us dono, rei,

una setmana

per a plorar,

si, després, passa

no hauré remei.


Si pogués

us donaria

el meu amor,

per a fer via,

mentre calgués.


Sense pedres

al melic

ni a les orelles,

cada dia em desdic,

són coses meves.


Algun dia,

si és que cal,

hauré clemència,

he muntat aquest sidral

sense paciència.


A la sínia

del meu hort,

plora el ruc,

va a capcot

sense alegria.


Una mossa demanava:

el festejar,

quan un déu li donava

ni volia anar

sempre feia mala cara.


Amb la pressa

dels diners,

surto lleugera,

no cal ser tan mentidera

si els altres en tenen més.


Amb paciència

i un got amb vi,

la tarda passa,

estic assegut a plaça

demanant el meu gaudir.


Us comento que he menjat,

d'una vegada,

quatre fruites, quelcom salat

i pastanaga,

de segur que ni és delit.


No hi ha riures

al carrer,

ni queviures

a la plaça,

però són lliures.


He cercat

el meu camí,

he trobat

qui es riu de mi,

és el que hi ha.


Si pogués

anar a volar

tot el mes,

voldria anar,

és tal com és.


No demano

altre tresor

quan proclamo

que ho tinc tot,

després, m'enfado.


Al brocal del pou,

cap a mitja tarda,

he trobat un bou,

un corder, una cabra,

tot jugant al sol.


Mai demano

per a mi:

ser mal amo

i mesquí,

poc que guanyo.


Quatre roses

al jardí

només ploren

per que sí,

estan soles.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XCIV)

01 Març, 2022 06:46
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan el drac plorava,

vora de la mar,

sentí com cremava

el fanal del far,

era prop l'albada.


Amb les bones intencions,

parla la vaca,

si de llet no en treu massa

deu ser per bones raons,

igual esclata.


En el si de l'olivera,

ha vist l'enyor,

mai ha estat sorneguera

i treballa tant com pot,

de segur que aplega a reina.


Al país dels rics,

no he trobat fortuna,

només una engruna

de pa de pessic,

tots brandant a una.


I, al juny, la falç al puny,

els darrers dies d'escola,

estem a prop la revolta

de la sega i del fuig

sense deixar-nos la bossa.


Com em trobo prou cansat,

hauré de buidar el porró

d'aquest vi que m'han donat

i que sembla vestit d'or,

només en prendré una part.


Em plau demanar,

quan el sol s'allita,

un bon tros de truita

amb quelcom salat,

no oblidant la fruita.


Quan demano

per la llei,

marxa l'amo,

fuig el rei,

m'amistanço.


He de conquerir

la grassa fortuna

sense saber dir:

ni dues ni una,

és el bell dormir.


Quan demano

un xic de vent,

em diu l'amo,

que no ho sent,

llavors, m'enfado.


Manta riures

a la font,

els queviures

ja no hi són,

són ben lliures.


Amb seixanta

cavallers,

qui no parla

no diu res,

en són massa.


En el regne

de la por,

quan cal rebre

és de debò,

mai és tendre.


Al reialme

de les flors,

en són quatre,

en ploren dos,

sempre aquest tracte.


Com l'he vist

li he comentat:

Si has amic,

tracta'l de grat,

seràs més ric!


Com espero

esdevenir

i com brego

per partir,

només delero

sense saber.


A la casa

de l'enyor,

mai es cansa

el mal d'amor,

resta massa.


He de parar el seny

prop de la finestra,

sempre va de festa

quan ningú el veu,

déu ser un trapella.


A la joia i als diners,

no hi ha tempesta,

sempre haurà la porta oberta

per si arriba el darrer,

mai porta pressa.


A la casa vella,

mai tanca l'enyor,

records d'un senyor

qui va anar, a la guerra,

per a perdre-ho tot.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XCIII)

14 Febrer, 2022 19:29
Publicat per jjroca, Poemes curts

M'agrada sentir

la remor de la mar

després de finir

aquest dur treball

de no poder dir.


Quatre ratlles

per pujar,

altres quatre

i descansar,

no vull més tracte.


Les joguines

que he comprat

fan amigues

o distants,

són teranyines.


El cuquet cantava

pel corriol del prat,

un déu se li enfada,

comenta enutjat:

En fas un gra massa!


I, per a pagar la rondalla,

he venut, per pocs diners,

dues finques, una casa

i, de joies, tot un feix,

hauré deutes mitja anyada.


A la casa

dels parents,

faran falta

bones dents

per a fer l'estada.


És quan menjo

que ho tinc clar:

Si m'engreixo

és pel pa,

el dolç no el deixo.


Tot anant

en processó,

m'he cansat

en fer el tomb

i no parar.


Hauria de dir-te,

sense cap raó,

que m'agrada viure

fent de pobrissó

i sentint-me lliure.


Massa cabres

porten dol,

salten, salten,

cerquen sol,

mai es cansen.


En el regne

dels cristians,

ploren quatre

que es fan grans,

hauran de febre?


No hi ha hores

sense quarts

ni un gran poble

sense sants,

són gent noble.


M'hauré de morir

sense demanar,

hauré de partir

sense caminar,

és tot el que hi ha.


Amb quaranta pobres

governant un ric,

hi ha massa patxoques

per poder enllestir

la força d'un poble.


Na Maria demana

puix volia un nuvi nou,

quan li parla no es mou,

quan s'asseu no ha mai gana,

de segur que és força tou.


En el regne

del sabuts,

de cada setze

n'hi ha tres de muts,

sabran rebre?


He donat al vent

la força de l'aire

per si no la sent,

disposo un nou caire

de restar pacient.


Quan demano

per un metge,

he de retre

un cos qui planyo,

no sap rebre.


Hauré de morir

sense massa pressa,

deixar mon camí,

oblidar la pensa,

tornar-me mesquí.


Mai demano

altre llop

puix quan passo,

altre cop,

diu que l'enganyo.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XCII)

02 Febrer, 2022 17:01
Publicat per jjroca, Poemes curts

Na Maria em diu

que li agrada el ball,

jugar a la viu-viu

i fer, amb encenalls,

a la branca, un niu.


I, quan faci calor,

vull roba fresca,

asseure'm al balcó

i mirar, sense cap pressa,

els porucs festejadors.


En aplegar al cap del mes,

haig tanta gana

que prendria una setmana

menjant plates d'entremès,

tres porquets i mitja vaca.


Al si del castell,

hi ha una princesa

tot pregant per ell,

per la roba estesa

abans de fer net.


A la casa

de l'enyor:

una vaca

és un llop

o bé s'hi atansa.


Mireu-la si és dolça

amable i pacient,

com diu, bona gent,

ha de ser l'esposa

d'algun mal servent.


En el riure

de les flors,

ve el queviure

dels amors,

no és pas lliure.


En el record

de les velles cambres,

parlen de tot:

de dies agres

on perdre el nord.


D'aquí estant,

enmig del cementiri,

em vaig fent gran,

sense cap vici,

ganes: No tant!


A la casa

de l'Enric,

el qui passa

diu que és gris,

potser carbassa.


Sense eines,

vaig al tros,

quan hi ha queixes

ni em moc,

passen els dies.


Quan preguntes,

et diré

que haig dubtes,

però haig fe,

ni s'esmussen.


Una jove mossa

em vol fer pecar,

diu que es troba sola

i vol festejar,

de segur que ho prova.


Ni vull sol

a mitja nit

ni al juliol

cerco el mosquit,

no hi sóc tot.


Quan havia més diners,

em posaven la catifa,

ara, com no en queden més,

em fan befa i enganyifa,

deu ser cosa d'interès.


Mai demano alhora:

menjar i dormir,

puix el son no em troba

abans de glatir

per un plat de sopa.


Al carrer

dels fredolics,

quan ve el vent,

no hi ha ni abric,

es veu que es perd.


Al desert, els prats

hauran massa arena

per poder albergar

la casa de l'herba,

poc que puc menjar.


No vull res més

que un riu petit,

un prat ben verd,

poder dormir

dintre l'incert.


No demano més

que poder guanyar

per dos o per tres

sense treballar,

crec que ho tinc prou verd.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XCI)

15 Gener, 2022 06:52
Publicat per jjroca, Poemes curts

La mossa més jove

de tot el carrer,

quan passo, em mira,

quan me'n vaig també,

algun cop, sospira.


Les hores perdudes

al cap del carrer

porten poques mudes

mentre passa el temps,

enllà, a les altures.


Na Maria demanava,

altre cop, anar a comprar,

la mare no la deixava

puix havia d'esmorzar,

mai l'amor donava gana.


En ser a les cinc,

sento créixer el riu,

xisclen tots els nins

per saber-se vius

i plens de desigs.


El pare pagès

tenia una filla,

era com el vent:

anava i venia,

a saber on és?


No demano

altra feina:

no haver amo,

perdre l'eina,

no haver nyanyo.


Amb tres dents

i dos queixals,

vaig perdent

i menjant mal,

massa vell.


És quan parla

el pare llop

quan demana

un xic de por,

l'encomana.


En el regne

del cargol,

ve la febre

en sortir el sol,

és quan ve el rebre.


Mai la lluna

m'ha de dir

si l'escuma

vol dormir,

anem a una.


Quan el sol

em ve a cridar,

diu la son

que ha de marxar,

com em dol.


Massa hores

al carrer

parlen totes

sense fe,

quasi ploren.


He de demanar

quan arribi el son

que vull viatjar

a un altre món

on ni cal somiar.


El meu somni

ve a la nit,

però un dimoni

escanyolit

el fa borni.


Manta roses

del jardí

són formoses

perquè sí,

parlen totes.


A la cuina

mai hi ha son

i es precisa

la il·lusió,

nit i dia.


Portaria,

en un cabàs,

l'alegria

per si al sac

no hi cabia.


Les roses pugen

fins al fanal,

sembla que muden,

però no cal,

mai són feixugues.


En el regne

de la por,

no hi ha xivarri,

estarà en un altre barri

on es troben els minyons.


Passava el vell tren

per la plana verda,

com xiulava a l'herba

per saber si el vent

vindria de pressa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XC)

01 Gener, 2022 06:22
Publicat per jjroca, Poemes curts

Una rosa i un jardí,

al tard, m'espera,

m'agrada la primavera

quan em diu que ha de venir

i no m'espera.


En la flaire de les flors,

l'amor somia,

és després quan ve el remor

de l'alegria,

m'agafa a contracor.


Pas que he de dormir

si la bruixa vol

amagar-me el sol

des de bon matí,

amb foscor no es pot.


No demano:

plata i or,

però em planyo

de la sort

puix mai guanyo.


La vella formiga,

quan aplega al gra,

com tria la mida

si la pot triar,

ha massa fatiga.


Una mossa demana:

morir d'amor,

el mosso que la mirava

es quedà sol,

mai podrà escoltar-la.


Les petites feres,

al jardí estant,

diuen que em faig gran,

no estaré per elles,

ni aniré on van.


En l'avenir

de les hores baixes,

demano rebaixes

per tal de tenir

ben plenes les caixes.


En el regne

dels mussols,

tot és fetge

en sortir el sol

no el volen veure.


Massa pedres del camí

conten mentides,

mentiders de totes mides

vestits de saca o de fil,

van rient si crides.


Com un dia sant

quan entro a l'escola

sento com tremola

aquest déu tan gran,

la pena li sobra.


Cada vespre, cada nit,

quan abandono la cleda,

com em torno ben tronera,

prou garlaire, avorrit,

a la noia qui delera.


Amb la flor primera,

la vaig festejar,

li vaig demanar

poder anar a l'era,

gens s'ho va pensar.


No vull per consol

els camins de terra,

m'estimo la serra

quan parla amb el sol,

després, clou i pensa.


Al carrer del mar,

dormen les estrelles,

conten meravelles

si tot és ben clar

i manquen tenebres.


Amics dels amics,

anant cap a escola,

fent la xerinola,

burlant-se de mi,

poc que m'alliçona.


I quan sigui segador,

enmig la sega,

he de prendre, amb la calor,

dolls d'aigua fresca

per a després prendre el son.


La jove més maca,

quan és al jardí,

com l'amor demana:

El vull per a mi!,

és llavors quan bada.


Doneu-me Senyor

la taula parada,

ous amb cansalada

o pernil del bo,

de segur que m'agrada.


En el regne, ploren

els amors perduts,

els amors venuts

mentre acaronen

aquests temps feixucs.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10  Següent»