Dos poemes de terra i deu pensaments divins

30 Setembre, 2008 18:10
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Fruits de terra

 

El peu que, compta les passes,

anant, obrint els camins,

em du per aquests paratges,

paratges vells i tranquils.

Ara, porto la grandària,

intenta entrar pels meus ulls,

com vaig pregant la constància

per no quedar en els esculls.

Som fills nascuts d'una mare

qui no coneix qui la vol,

els benestants són lluny casa,

aquí, vivim sota el sol.

Si cap al nord, ens obliden

i som ignorats de molts,

ningú regna en nostres vides,

ningú ens pren la nostra sort.

Si el Montsià ens acarona,

ajorna la llum del dia,

ens fa a estones de marona

per donar-nos l'alegria,

poca cosa més l'obliga,

puix ell fa la seva part,

ens omplirà la botiga

amb volences i bondats.

Som els fruits d'aquesta terra

que recompta els seus germans

i que dorm vora la serra,

la serra ens farà grans.

 

Pujo per l'escala

 

Em colpeja el vent i em diu,

quan passa ran meu i fuig,

que darrere el sofriment,

s'aixeca l'amor i el fluix.

Porta l'aire temps d'hivern,

una fressa m'esmicola,

sóc un més d'aquesta gent

que per la vida trascola.

Pels camins, on, ara, passo,

passaren molts ja fa temps,

ara, sols passen i escuren

vents de pluja, vents de fred.

Pedres de totes les hores,

herbes seques de l'hivern,

un pagès menant olives,

una dona qui el segueix.

Una passa i una passa,

aquell camp es va perdent,

vaig a dalt de la sabata,

al dessota del gran cel.

És un canvi que anuncia:

Ara, passo, és tot quiet,

els camps dormen, com tremolen

mentre, veuen passar el fred.

Ara, pujo per l'escala,

l'escala del pensament,

mentre la pujo, repasso

per aprendre el poc que sé.

 

Pensaments divins

 

Satanàs té problemes, s'ha quedat sense perfum. 

Canvio tres pecats d'avarícia per un de gola.

Tinc prou pecats, però encara no em pesen.

Déu no veu crisi, de fet li arriben tots prou verds.

Déu posà els aliments, l'home es va empatxar.

Canvio cel dubtós per vida segura.

Déu és amb mi, però pensa en altres coses.

Satanàs no és dolent, viu en un univers competitiu.

Han fet un sindicat de dimonis, només tenen un afiliat.

Satanàs ha escrit una novel·la, s'acaba bé. 

 

 

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes valents i deu pensaments educatius

28 Setembre, 2008 17:18
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Sóc dolent

 

Ara callo i, sense pressa,

vaig tombant gerra i cistell,

al capdavall és un vell,

ha perdut tota fermesa.

Sóc dolent, em diu la noia,

perquè ignora la raó:

A resultes de ser bo,

no hi ha guanys, ni or ni joia.

Cal anar per la vall fosca

amb dèria de ser el valent,

el vestir-se d'innocent

és perdre la guerra grossa.

Cal empènyer amb molta força,

trepitjar els més babaus

perquè, per a fer les paus,

sempre hi ha una hora dolça.

Pica fort, no et distreguis,

que, amb els plors escadussers,

trobaràs allò permès,

és possible que no perdis.

I no oblides, és la guerra

i, si no saps conquerir,

un altre et farà patir,

tu perdràs tota la cresta.

 

 Si no tinc massa pressa

 

Carrer amunt, porto fermesa,

esperança en el mirar,

vaig ansiós, el cor batega,

els ulls topen els portals.

No és maca ni ben plantada

ni li escauen els brodats,

ella és bruna, entremaliada,

té un llum en el mirar.

És la primera germana

que s' hauria de casar,

a casa en queden quatre

i ningú l'ha festejat.

El pare, que pot ser sogre,

està més que disposat,

ara, em faré rondinaire 

tot i cercant l'entrellat.

Posarà damunt la taula

una casa amb un hortet

i, si no tinc massa pressa,

mobiliari i parament. 

 

Pensaments educatius

 

Trenta déus no caben en una aula.

Tinc alumnes espavilats: dotze anys i només volen trepitjar tecles.

Procureu fer-los viatjar, sense caure, per dintre el cap.

Em costa fer entrar, amb metodologia, vint alumnes dintre el llibre. 

Millor mestre era Jesús i vèieu com va acabar.

Un curs és una travessia pel desert de la indiferència.

No patiu per vosaltres, sempre hi ha qui us compadeix.

Avui només he aconseguit embrutar un altre full.

Els nois han de ser competents, però amb molta mesura.

Si us preocupa el resultat, procureu canviar-lo. 

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes malfeiners i deu epitafis

25 Setembre, 2008 16:07
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Me'ls miro

 

Rius que s'acosten,

rius que se'n van,

un cel de broma,

cases de fang.

El temps es perd!,

massa temps hi ha.

Ja són les set!,

no em vull llevar.

Va, que el piset

s'ha de pagar

i ve l'estiu,

caldrà viatjar.

Les lletres vénen,

les lletres van

i de bestretes

no en donen cap.

Bramen els cotxes,

xiulen els trens,

corren els homes,

no tenen temps.

Es lleven d'hora,

per jeure tard,

cap a la feina,

cap al treball.

I jo me'ls miro,

dalt del terrat,

de casa meva,

on no es fa tard.

Terra de palla,

sostre d'estels,

seients de fusta,

taula de verd.

 

 

Sempre

 

Sempre,

en tombar el carrer,

arrecerat a la porta,

una flauta, un plateret,

una moneda d'almoina.

A l'hivern

el fred el pren,

li fa trontollar la boca,

per les teulades es perd

el sol, que va deixant l'ombra.

I el carrer,

gens que li agrada,

però mira tu per on,

és l'únic que dóna pa:

Voleu més bona raó!

A l'estiu

quina escalfor,

un barret de palla seca,

més de vint-i-cinc olors,

un xivarri sense pressa.

A la nit,

quan tanca fira

s'esmuny entre els vianants,

una cara, una petjada

i..., a reveure,

fins demà.

 

Epitafis

 

És una altra manera de veure la vida.

Hagués hagut de pagar el rebut de l'assegurança.

Canvio fetge per tres ampolles de brandy.

Digueu-li al metge que vull l'alta.

Si no em trobeu, parleu amb l'àngel custodi.

La corbata, l'acabo d'estrenar.

Necessito una mica d'esperança.

A l'estanquer, no li pagueu. 

Fins aquí, odiem fer cua. 

No sóc aquí per diners. 

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de fugida i deu pensaments divins

23 Setembre, 2008 13:22
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Quan t'allunyes
 
I de passes mal comptades,
porto un cove molt sencer,
les paraules a una banda
amb les dèries i els volers.
A l'estiu, les matinades,
a l'hivern, les nits de fred,
quan tu passes, unes ganes,
quan t'allunyes, un desert. 
 
L'amor fuig
 
Quan el cor esquerp, es torna agre,
és un ensurt sentir-la lluny,
sota els meus peus, em gela el marbre,
arreu, es fonen els aldarulls.
Llavors em trobo brut i captaire
perquè amor fuig carrer avall
i, mentre passo pels encenalls,
em faig poruc i rondinaire.
Per no dir mai aquelles paraules
que tu gaudies d'escoltar tant,
ara, te'n vas al poble gran 
mentre jo ploro hores passades.
En un neguit de cops ferotges
que tu escoltaves enmig badalls
vaig emplenar tot de batalls 
els carrerons del nostre poble.
Quants somnis llargs, enmig les branques, 
van anar a dormir vora del foc
entre unes cases més que cansades
de solituds i de buidors.
Per no dir mai aquelles paraules
que hom escriu per les parets,
ara segueixo en un desert
arran les runes i les muntanyes.
I tu dorms, ara, vora la mar
en un llit fosc de blanca escuma
i jo em queixo com cada una
de les tardors quan jeu el sol.
 
Pensaments divins
 
Déu no va de creuer, comptar ones el mareja.
Satanàs vol reestructurar l'infern, ha d'acomiadar pecadors. 
Déu no s'avorreix, té massa miracles per fer.
Si el petroli no baixa, Satanàs tornarà a cremar cues de ruc. 
Déu no acaba d'encertar amb la mesura de l'univers.
Vull anar al cel, però tinc problemes amb el Pare Nostre. 
Déu em posa deures, tot i sabent que no els resoldré.
Jesús ha reconvertit la fusteria, ara només encola. 
Déu és el meu senyor, algú no té amo?
Déu no aprén a jugar, li falta el temps.
 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de casa i deu pensaments educatius

21 Setembre, 2008 17:06
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

El poble on visc

 

El poble on visc

és un gegant dormit,

un gegant farcit de treballs daurats

que, potser, un dia van ser veritat

i no vol despertar.

No vol, els seus vilatans el traïren

fugint quan era ple,

ple de somnis lleugers,

això li semblà mal.

Després, el temps ha passat,

ha seguit el curs ran les seves cases,

ha fugit per tal d'entaforar-se en altres llocs.

Ell ha restat així: aixoplugat

a les faldilles del Montsià que, sempre,

ha vigilat els seus desigs.

Ara, potser es desperta, potser vol veure'ns,

qui sap si voldrà saber de les nostres intencions,

de les noves recances, que ens envaeixen,

per a donar-nos novament la mà.

El poble on visc

és potser ara un xic més viu,

veu amb melangia,

amb somriure esperançat,

com els vilatans es tornen a renyir

per un petit crostó de pa sec.

 

No conec

 

No conec la llamborda

ni cruspeixo vora mar,

sóc home de terra ferma,

endormiscada a la vall.

Vora la vella olivera,

el trencadís garrofer,

passo la vida i la gresca

entre la casa i carrer.

Pertanyo a la nissaga

que acostuma a delir

les foscúries d'un progrés

quan tot ho torna mesquí.

No vull trencar aquell silenci

que, a la tardor, pren el camp

com petjo, dolç, camins amples

per a tan pocs viaranys.

I en sentir les campanades,

al capvespre, vora el cau,

la cara em diu cent coses

i la pell com sent la carn.

 

Pensaments educatius

 

El què en penseu, ho saben, la resta no la necessiten.

Ensenyar no és tallar caps, és només guarnir-los.

Si la classe no va, és que no s'ha de moure.

Si hi ha mala mar, viatgeu pel port.

Dedueixo, per les seves cares que, avui, no hauria d'entrar.

Una aula és una presó petita sense miralls.

Estic enfadat, segurament no em farà cas ningú.

L'aula ens suporta i somriu.

Algú va dir que la pissarra continuava per la paret.

Un es pregunta si val la pena embrutar fulls tan blancs.

 

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de desamor i deu epitafis

18 Setembre, 2008 16:19
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Es fa l'ofesa

 

I caigué la dona

davant de l'amor,

encara no dóna

un preu pel senyor.

Perquè es fa l'ofesa,

com bat el seu cor

i se'n va de pressa,

cercant il·lusió.

I camina, encara,

amb aire tibat

i li fa la cara

un signe d'esclat.

Diu que ja no vol

i la veu s'ofega,

vol vestit de dol,

però amb la pell fresca.

 

Els cabells onegen

 

Els cabells onegen, el mirar vola,

els sospirs com omplen un jardí callat,

ella era dolça, ara es troba sola,

per unes paraules, un darrer comiat.

Han estat un dies de neguit, d'enveja,

entre una feta, un paper canviat,

ell era, per sempre, l'home enamorat,

va voler-la vèncer, en prendre revenja.

La veié un mal dia, quan feia bugada,

entrant a la casa aquells blancs llençols,

cantant una estona amb un aire dolç

sense la vergonya que mostra una fada.

I caigué, per terra, l'amor fet estralls,

és cosa valuosa mantenir tot seny,

ara és caiguda, tot és camí avall,

mai guanya l'estima, mostrar-se indiscret.

 

Epitafis

 

Per cert, quin dia fa?

Tinc anys de tots colors.

No cal que vinguis tan mudat.

Ho sabia que acabaria calb.

La veïna diu que sóc un bon partit.

Han fet una altra guarderia d'ossos.

Ofereixo viatges a preu de cost.

No us penso dir com em trobo.

Hi ha rumors de judici.

Segueixo pensant que estic somiant.

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de tardor i deu pensaments divins

16 Setembre, 2008 19:59
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Ball de tardor

 

Avui, he vist un ball

que mou a la tardor,

ballaven mil dansaires

tots de semblant color.

Uns baixen molt de pressa,

altres, a poc a poc,

uns semblen neguitosos,

els altres sense por.

És un ball que comença

amb un sol ballador,

ell marcarà el camí,

després aniran tots.

La dansa serà lliure,

el temps indefinit

i, amb l'últim compàs,

jeuran, plegats, al llit.

 

Com es gronxa la tardor

 

Com es gronxa la tardor,

a les tardes i, ennegrida,

pren un caire de dolçor,

s'emportarà mitja vida.

Arbres com rieu galants

dins el mirall de llacuna,

ara, us moveu gegants

farcits de cabells de lluna.

Emmalaltits perquè ja

només queda l'enganyifa

d'un sol que, potser demà,

pledejarà nova vila.

A reveure, orenetes,

ja no em fareu l'alegroi,

on aneu totes ben fetes,

deixeu mirant aquest noi.

Es perd la blavor del cel,

l'escalfor de nostra llar,

el tràfec d'anar per mel,

és tenebra més aviat.

La verda tija s'adorm,

els estels tornen a casa,

van caient, a poc a poc,

a l'entremig de la flama.

 

Pensaments divins

 

Satanàs no va al mercat, ell porta roba de marca.

Déu no té por, sempre té massa convidats.

Satanàs sol estiuejar entre blocs de gel.

L'àngel de la guarda ho diu: Hauré de baixar la finestreta!

Necessito armari per endreçar els pecats.

Estic a punt per morir, només falta el metge.

Déu no és al cel, la Verge està enllestint.

Estic buscant un dimoni que odia els llibres.

Senyor dimoni: En dilluns, encara veig la temptació llunyana.

Han de triar Papa, de segur que Déu no ho encerta.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de silenci i deu pensaments educatius

14 Setembre, 2008 07:13
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Silenci

 

Cerca, en el silenci

de la tarda llarga,

un retall de llum

en un cel rogenc.

Avui, es confia,

encara que prega,

mai ja se l'escolta,

a la noia, el vent.

Tarda d'un marçot,

enfebrat i boig,

que, per no fer cas,

es perd a l'oblit.

El vent, quan tragina

els fulls nouvinguts,

els porta al clos

on reposa el riu.

Tarda com s'envola

fins al campanar

i, per no passar,

mourà la campana.

Passarà la vella

per l'estret carrer,

portarà al cistell

roba vella i fils.

Va a veure l'amiga

que, al llit, reposa,

impacient, ignora

remei pel seu mal.

La tarda com fuig,

darrere d'un núvol,

on vindrà la nit:

plena de silenci.

 

He trobat la mà

 

Avui, he trobat la mà,

era a la meva cambra

on els desitjos passen, empenyen,

on l'alegria s'entafora.

He resseguit les passes de tots

per tal de saber-me més bo

i, talment, no ho sóc.

Els calaixos m'han parlat

plens de murmuris i gemecs,

les parets perden, pels badocs,

la força de l'ésser joves.

Un silenci impetuós

em porta el missatge:

curt, inapetent

dels meus enemics.

No sabeu com, d'eixut, és el meu pas

per una terra forta i avergonyida,

veu com fugen els seus fills

que, de petits, nodria i estimava.

Com em faig recollidor

contumaç, estèril

i prego per tots

els germans fugitius.

Mes avui no, no vull endarrerir-me

en altres temps més copsats

perquè he trobat la mà:

em sento jove i fresquívol.

 

Pensaments educatius

 

Si ja estan asseguts, què més es pot demanar?

El món gira, encara que no féssim res.

Ells volen l'anarquia i un adult que els ajudi.

No tingueu por, com a molt: us poden prendre el pèl.

Porto el meu equipatge: Un guix, un llibre i una mica de temps.

Ells volen aprendre, però saben que es cansaran.

El seu tresor és una llibreta on guardar el que no entenen.

Procureu que el vostre món no espatlli altres més petits.

Innocentment, un mana fer callar tots els monòlegs.

Penseu que, un llum pobre, no dóna per a tots.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes perdedors i deu epitafis

12 Setembre, 2008 09:03
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Sobre meu

 

Sobre meu, l'entorn de la carn

m'arrossega per topants estèrils,

una lluita s'emporta el més gran

per deixar-me abatut i misèrrim.

Porta l'ull un nou estendard

per saber-me les coses més nobles,

vol girar-me en home sensat

i, per tot, li sobren les formes.

En metall i paper, m'he tornat,

empaitant les coses més toves,

sóc, com diuen, un xic esgarriat

i fidel a les modes més noves.

Dintre meu, trobareu, si és de grat,

un antic i vetust somiador,

un garlaire de contes de drac,

un etern i confós perdedor.

 

Sóc aquí

 

Sóc aquí com retall d'un paper

que ha tocat la foscor de la nit,

ara es lleva eixut, eixerit

amb les ganes d'ocell tafaner.

Per mirar la llum de la plana

d'aquest poble que es lleva i es mou,

amb uns homes que lluiten pel sou

que ara sembla petit i amb desgana.

Trobaran els herois, els diumenges,

una plaça que s'omple de sol

per parlar del patir i del consol,

dels treballs, del lluitar i les enveges.

D'aquest poble que va, tot cansat,

després d'intentar cent empreses,

prou vençut de somiar i de promeses,

ara es mostra prudent i callat.

 

Epitafis

 

Encara em tremolen les cames.

Ara, us donaré el mòbil.

Què vols?

Teniu deu minuts per protestar.

M'he quedat amb la cara del metge.

Només he entrat a arreglar papers.

Cerco cervell per pensar el que dic.

Tinc un dubte, quan vindràs per resoldre'l?

De fet, no sé on sóc.

Estic endreçant els pensaments.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes florals i deu pensaments divins

10 Setembre, 2008 13:07
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Si jo pogués

 

Si jo pogués i fos,

de ma imatge, crua imatge

no empaitaria les flors

per a dur totes les flaires.

M'escurçaria el somrís

i, caminant a pleret,

aniria al carrer estret

per a deixar mon encís.

Besaria els estels,

em menjaria la lluna,

endollaria el fanal

per a veure, una a una,

les petjades de l'amant.

I tot d'una, el cap girant

et llançaria un xisclet,

un clavell i tot l'encant

del meu cor d'home-xiquet.

Et prendria de les mans

i, foll d'amor veritable,

faria, del teu cos, l'enllaç

per anar, tot i mirant-te,

a construir nostra llar.

 

Si m'estimes

 

Si m'estimes, digues sí,

em batega fort el cor,

entre infern i paradís,

només hi ha ombra d'amor.

Dóna dona tu la llum

que, enmig de la foscor,

un recerca la calor,

el refugi dels teus ulls.

Pren, muller, aquesta rosa

quan la mà et vol parlar,

les paraules em fan nosa,

però ella em fa costat.

 

Pensaments divins

 

Déu m'estima, algú em pot ajudar?

Si he de fer de dimoni, vull cua desmuntable.

L'economia preocupa Déu, ha decidit acomiadar un vint per cent dels sants.

Diuen que sóc fill de Déu, no m'assemblo en quasi res.

Déu em va col·locar dos ulls, no els he posat mai d'acord.

El camí del cel no és ni llarg ni curt ni assolellat.

Satanàs no ploris, els del petroli de segur que arriben.

Déu, tip de pagar factures, va posar en venda la meitat del cel.

No vulgueu entendre Déu, els caps poden esclatar.

He provat de fer un miracle, m'ha sortit un dogma.

 

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs