Han de venir les hores menyspreables i set poemes més
21 Abril, 2021 07:26
Publicat per jjroca,
Poemes
Han de venir les hores menyspreables
Han de venir les hores menyspreables
a cercar un lloc petit en el meu cor,
ni sé ni sóc el més gasiu culpable
qui viu, com pot, en un neguit de por.
Mes, d’altrament, encendré la foguera
per mantenir una cabana guardada
fins a saber si vindrà, una altra vegada,
aquella mossa qui es mostra sorneguera.
El dolç amor estima altres contrades
on poder estar gaudint del tebi sol,
anar trescant els prats i fondalades.
Potser m’enyora, com ho fa de vegades,
i riu alhora que em vesteixo de dol
quan descobreix que porto només nafres.
Corredisses de núvols
Corredisses de núvols van per la plana,
és el vent qui els empaita sense aturar,
veig brandar a les branques en un plorar
demanant, al seu déu, tornar a la calma.
Uns follets, a la cova, demanen pau
i les fulles s’enlairen fins tocar el cel,
en el poble, el batlle viu al recel
esperant tornar enrere menant la nau.
Corredisses de núvols i un llarg pregar,
les velletes enceten un nou rosari
per trobar protecció del millor sant.
Un pastor, mig esquerp, com va cantant,
demanant, al patró, allunyar el calvari
sense perdre esperança ni claudicar.
Torneu-me el fred de l’esperança
Torneu-me el fred de l’esperança,
perquè, avui, l’estimo i no em fa cas,
quelcom hauré de dir del meu fracàs
sense perdre el llum d’una recança.
La vaig veure, somià i li demanà
un somriure curt i entremaliat,
li oferí la força d’un gran soldat,
però li feu gràcia i esclatà.
L’amor tocà el dos i envellí,
cada vespre arribà la festa magra
per a seure, callada, vora del foc.
La joia ha passat i tot és fosc,
avui, he demanat el restar a casa
per parlar de misèries en ser a la nit.
Parlarem del demà
Parlarem del demà, captius i bojos,
esperant trobar, al cel, nou tarannà,
dedueixo que, avui, no esdevindrà,
avancem, a pleret, els cecs i coixos.
Caçadors d’il·lusions dormen al ras
perquè ningú els vol oferir sostre,
ben dolguts i empipats, tornen al poble
on ningú els ha de rebre per si de cas.
Hem vingut per tornar i comentar-ho
als veïns d’un carrer, prou isolat,
on els gats fredolics cerquen el sol.
Els faré assabentar com aplega el condol
tot fugint, per un temps, del gran ramat
per haver dolça joia o esbrinar-ho.
Llarga lletania
Dieu-me amor en llarga lletania:
On són les forces que un dia vaig haver?,
segurament hauré perdut la fe
tot i lluitant per aplegar al nou dia.
Seran empreses d’un passat gloriós
on feia fred i el vent de dalt bufava,
vaig sentir el temps com lluny em portava
d’aquelles terres on havia de ser espòs.
Amb pocs diners, qui no demana fortuna
per perllongar un caire somrient
entre temences de perdre or i glòria?
He de saber on hi ha una nova història
de grans amants enmig d’una gent
qui mengen poc i planyen cada engruna.
La força
Avança l’albada i guanya la tempesta
damunt d’un terra prou erm i assedegat,
els garrofers diria que hauran la festa
bastint, amb ombra, el caminoi i el prat.
I les garrofes, tan dolces, flairoses,
poc que voldrien anar al daltabaix,
tanqueu la porta, deseu, en el calaix,
aquell escrit damunt d’un llit de roses.
Deixeu que la campana faci el primer tomb
i que la palla s’alliti, en el paller,
per a esperar la pluja matussera.
En un racó, una ànima lleugera
obre l’enginy puix voldria saber
com ve la força qui fa rodar el món.
S’enfilen al calvari
Em deixo anar mentre el sol m’acompanya
per uns camins, de sobte, entremaliats,
són els minyons qui volen prendre part
d’aquell seguit de lluites de campanya.
Són les vacances de nova primavera
on un Jesús porta sa feixuga creu,
no és bona feina ser Fill de Déu,
sempre, ha de trobar un Judes qui l’espera.
Les tendres flors s’enfilen, al calvari,
per a bastir, de colors i perfums,
a aquells fidels conscients d’aquella feta.
Hem de guanyar la gràcia manifesta
del gran lluitar sense perdre el costum
d’esperonar els fulls del calendari.
El rei feliç
El rei feliç refent les tombarelles
enmig jardins que envolten el palau,
no vol saber el deure que li escau
i vol viatjar enllà de les estrelles.
Com tot s’avé a un deure contrafet
fa passar el temps en un món esquifit,
no sap, per cert, quin déu li haurà dit:
que cal sofrir un cop passi l’hivern.
La primavera ha de ser al tocar,
així, ho conten les roses i els colors,
aquell brillar del sol al dematí.
No massa lluny, el poble ha de gaudir
perquè, sotmès, haurà la bona sort
d’aconseguir el plànyer i claudicar.
Pensaments divins (LXXIII)
15 Abril, 2021 14:47
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Aniré al cel si em deixen portar el gos.
He anat a veure l’escultor, vull ser sant.
Si faig un miracle, em canviaran el seient.
He estat profeta, però guanyava poc.
M’he tallat els cabells per a conversar amb Dalila.
Fer miracles, crea dependència?
Jesús és el bon Pastor, de quina mena d’ovelles?
L’arca de Noè, estava registrada?
Adam va deixar el paradís, li agradava pagar.
Si una crema fa miracles, imagina’t jo.
Moisès va separar les aigües, van tornar enfadades.
Si em feu sant, podré tenir amistançada?
Ja he aconseguit tres jocs de claus originals de Jesús.
És hora de fer miracles, estan d’oferta!
Déu ja no jutja, ha perdut el temps.
Déu escriuria un llibre si trobés editor.
Satanàs descarta posar més pecats al mercat.
Sant Jaume farà el camí, però virtual.
Tomàs aprendrà a nedar abans de pujar a la barca.
Si Jesús és el meu pastor, qui farà de gos?
Si trobo la gràcia, a qui li puc oferir?
Déu m’ho ha dit: No et puc seguir!
Jesús només predicarà a l’estiu si ha de dormir al ras.
Si trenco ametlles, m’hauré de confessar?
Ara, ja no sé si els nens són el pa o la sal.
Per a obtenir carnet de pecador, a quants he de subornar?
Si em llevo d’hora, no tinc àngel ni dimoni.
Aprenent de déu regalarà misteris.
Judes ha d’estar malalt, ahir, no va cobrar la feina.
Déu, sense experiència, treballarà de traginer.
El millor que va fer Déu: Treure’s els anys!
Si vaig al cel, vull seient de galliner.
He vist un profeta llegint l’horòscop.
Porteu la bossa buida, avui hi ha miracles.
Satanàs beneeix la carn contaminada.
Necessito un déu menys enfeinat.
Satanàs ha demanat: Treballar sense neguit!
M’agrada aplegar al cel després de les lloances.
Aniria a l’infern, però no tinc cobdícia.
Jesús va anar al desert en classe turista.
Satanàs ha proposat posar intel·ligència a les banyes.
Llucifer no hi és, ha anat a la fira dels pecats.
Déu ha prohibit la pluja en dissabte.
Del cel a l’infern, només hi ha un envà.
Si prenc vitamines, podré pecar més?
Hem d’estar prop de l’infern, hem trobat el collar del gos.
He anat a dues misses, però una era de sucre.
Cerco infern trist i decebedor.
Déu mana al cel, però les regles les posa la Verge.
Si Déu va posar una llengua perquè no la fem servir.
He trobat polsims de gràcia a bon preu.
Tot sovint peco, però sense vici.
Déu va sembrar més errades que encerts.
El millor del cel és que somies debades.
El pitjor de l’infern és el llibre de reclamacions.
Va ser: entrar al cel i perdre les claus.
Per a fer miracles, no cal un martell.
No puc entrar al cel, em noto com a despullat.
No m’agrada el cel, llegeixen el pensament.
Dimoni, sense destí, vol ser imprescindible.
Jesús vol fer un curset de joves promeses.
No dono abast amb les ofertes de salvació.
Jacob vol llogar l’escala els caps de setmana.
He fet un miracle, però no hi havia cap notari.
Les portes noves de l’infern seran més petites.
Em pensava ser al cel però fan mala cara.
Us faig sabedors i set poemes més
15 Abril, 2021 14:43
Publicat per jjroca,
Poemes
Us faig sabedors
Us faig sabedors,
amics de tempesta,
que, al cel, hi haurà festa
i, a l’infern, calor.
Que anirem plegats,
per la vall de llàgrimes,
controlant les ànsies,
perllongant la fe.
Us faig sabedors
que enceto conversa
amb moltons i rucs.
Com ells són porucs,
anem a la grenya
per a perdre tots.
Un ingrat misteri
Ni un riure llunyà,
em dóna alegria,
vaig passant la vida
d’avui al demà.
Un ingrat misteri
em duu fins al sot,
tan poruc com sóc,
m’hauré tornat tebi.
Espero, el dilluns,
per haver nou somni,
sempre diligent.
Esclata la ment
demanant que torni
als meus dies bons.
Esclato quan puc
Com hauria de dir,
sense massa enveja,
que espero revenja
abans de partir.
Esclato quan puc
deixar l’afonia,
la rauxa m’obliga
a patir de gust.
Tot un sentinella
va trobant l’encert
en un món distant.
Espero, entretant,
retrobar el concert
de la meravella.
Torneu-me la pausa
Torneu-me la pausa
del passat gloriós,
quan era gelós
d’una febre eterna.
Posat a l’infern,
els caps de setmana,
feia filigrana
amb un cap prou verd.
Els dilluns lluïa
somnis a l’engròs
per a anar endavant.
Anar endevinant
el marró i el groc
de la vella fulla.
En el vell país
En el vell país
de malenconia,
un geni dormia
lluny del paradís.
En el regne fosc,
hi ha un cel llunyà,
com podria anar
a trobar ma sort?
En el vell país
ens llevarem d’hora
per a anar endavant.
He de saber quan
pagaré penyora
sense cap avís.
Poseu-me’n una dotzena
De pobres i saberuts,
poseu-me’n una dotzena,
vull una cambra ben plena
per gaudir d’aquells ensurts.
Els pobres seran rabiüts,
fets a la gràcia primera,
hi ha una lluita encisera
per tal de tornar-nos muts.
Els saberuts, ja se sap,
avancen pel camí pla
i prou lluny de la muntanya.
Faré la feina de l’aranya
posant fil on només hi ha
ignorància i maldecap.
Empaitar la lluna
Per perllongar la rauxa de la vida,
un nan gepic m’obliga al fet de treballar,
on són el vells qui avancen sense mida
en temps porucs cansats fins l’endemà?
M’agrada el sol, serà el darrer culpable
d’arribar d’hora per prendre’n part,
estimo el seny perdut del miserable
quan endevino que el vespre ha d’arribar.
No sóc res més que flaire de llacuna
qui viu a l’ombra d’aquells arbres gegants
bastits de fulles i d’ocellets inquiets.
Com he d’anar, per a restar despert,
a un regne trist on no hi ha vilatans
perquè han fugir per empaitar la lluna.
Al clar país
Al clar país on dormen els fantasmes
i les aranyes van treballant l’ordit,
he sentit dir les més curtes proclames:
No et llevis d’hora, espera la mitja nit!
És quan, llavors, vénen els mentiders
a ocupar un lloc gasiu i menyspreable,
parlo amb el vent i el trobaré culpable
enmig de penses de pobres tabalers.
Al clar país, espero mars de dubtes,
muntanyes velles on vol dormir el corb
mentre la lluna, de nou, me l’acompanya.
De tant en tant, s’atura una banya
amb el desig fervent del primer amor
saltironant per riscos prou abruptes.
Epitafis (LXXIII)
15 Abril, 2021 14:39
Publicat per jjroca,
Epitafis
Posa’t com vulguis, però no et contestaré.
Demà vull començar a anar amb globus.
Pràcticament dormo sense plorar.
Vull saber com va un rellotge.
Oblideu-vos d’invertir diners.
Cerco soci per a muntar un negoci.
El de menys és quan pensem.
No hi sóc, he anat d’enterrament.
Va ser morir-me i deixar de pagar.
No em puc morir, han tancat el registre.
Si et mors en dimarts, porta el rebut a la mà.
Als tres que arribin primer, els pagarem un sopar.
M’han pres la bossa del temps.
Dubto del moviment variable.
Quan plou em relaxo més.
Encara no sé quan vindràs.
He arribat prompte per si cas.
Darrerament, ni tinc febre.
Ja torno a ser un animal de sang freda.
A partir de la propera setmana, només rebré els dijous.
Em dolen els diners que vaig gastar en dietètica.
Estic perdent les ganes de fastiguejar.
Com era ric, llogà pallassos a l’enterrament.
Poden fer ball, m’he quedat sord.
Per fi he trobat la brúixola.
Dormo menys, però no em capfico.
No es moria per por de perdre la pensió.
Ara, resulta que el taüt era emprat.
Si us plau, les queixes per escrit.
Estic aprenent a no pensar.
Avui, no estic per regalar res.
Si surto, em manaràs feina?
Passo setmanes sense plantejar-me res.
Si has de tornar, porta’m un somriure.
Ja estic content, tenim batlle.
Espero sortir i trobar una botiga.
Necessito un gos que sigui de metall.
He entès que vol dir: Estar despullat!
Us atendré si no em feu matinar.
Ja t’ho vaig dir que no hi seria.
No me’n vaig per mandra.
No acostumo a sortir sense avisar.
Tinc un número de la grossa.
Es demana: abreujar els comentaris.
Per falta de lloc, només admeto bitllets.
En cinc minuts, comença l’hora del pati.
Estic pendent que arribi la senyora.
Hauré de sortir a regar les flors.
Mai endevino quan tornes.
Necessito escala, he trobat núvia al nínxol de dalt.
Estic esperant la carta d’acomiadament.
El metge em va dir que m’hauria de moure més.
He descobert que ja no tinc febre.
De segur que plou, no sento ningú.
Viatjo amb tren pel descompte.
Els dilluns escric al diari.
Només respondré si no m’escoltes.
Si no surto prompte igual em deprimeixo.
Suposo que saps que estic disponible.
M’han donat festa per bon comportament.
Si treballo, no serà pel jornal.
Provaré de pensar sense cap.
Sortiré quan tingui el permís.
Estic estudiant un pla d’evacuació.
He aconseguit un amic desinteressat.
Qui té el meu coixí?
Pensaments festius (LXXIII)
15 Abril, 2021 14:36
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Mira si viu lluny que té pols al camí.
És un mentider, diu que els escuradents van viure en un arbre.
El metge m'ha recomanat canviar d'aires, he comprat un altre ventall.
Si puc triar planta, vull un camp de petroli.
Al poble, en lloc de metro tenim llambrics.
Va matar sis ocells intentant donar-los corda.
L'alcalde i sis regidors van intentar reduir a la pol·lució.
L'alcalde diu que encara que mai, existeix.
El polític afirmà: El tren que us vaig prometre, si no guanyo, l'estriparé.
O és hivern o els empaita la policia.
No, home, no; un ruc no és el veí del quart.
Tenien tan bon cor que van decidir segrestar a Déu.
El dimoni em fa creure que tinc més pinta de déu que d'home.
El que menys l'importa al pobre és la qualitat dels coberts.
Milloro, compro menys i encara trobo defectes.
Les dones viuen més perquè trepitgen millor.
Menjo sense treballar i el cos em reny.
No puc ser massa ruc, em falten orelles.
Voldria ser savi. però perdo massa temps xerrant.
No patiu per mi, jo no ho faria.
El millor de ser vell és que erraràs menys temps.
L'economia és atrevir-se a no comprar.
He tombat molts carrers sense fer mal a cap casa.
Voldria ser pagès, però els arbres no sé si em deixaran.
Treballo massa per al poc que faig.
No cal confessar-se, Déu ja s'ho esperava.
La mestra de la vida mai mana fer còpies.
La música m'agrada perquè mai la podré tenir.
He estat boig i m'ha complagut.
Ploreu per mi perquè no us podré pagar.
Aniria despullat, però estic impresentable.
Viuria més anys, però odio fer-me esperar.
He estat en cent guerres, però només signaré una pau.
El meu somni és tan real com innecessari.
Estic viu, però no sé on realment sóc.
Fer-se espavilat és saber comptar els cops.
La dona em té, però vol ser lliure.
Portar pantalons és només posar-te'ls el primer.
Mireu si mana la dona que sap que no la crec.
Les dones busquen un home, els homes la troben.
Ser feliç és no comptar mai.
Al carrer de la son, les persianes estan baixades.
No puc pensar, tinc el cervell ple.
El meu país és petit, els homes massa grans.
Poemes curts (LXXIII)
15 Abril, 2021 14:32
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Cada dia
al dematí,
he de dir:
demanaria
un altre llit
Si la Parca
arriba d'hora,
vull la barca
per mi tota,
sense rauxa.
En comprar
el pa i el vi,
mon destí
es deslliurà,
va fugir.
Maleït el seny
quan, sent tan tanoca,
em deixa a la porta
tou i desllibert,
em plau la revolta.
No parlaré més,
en temps de tempesta,
de sortir de festa
més lluny del carrer,
haig poca saviesa.
En el reguitzell
de les hores baixes
no menem ni nafres
ni el goig dels poncells,
estem al desert.
Manta somnis
a la nit
ni un dimoni
a qui oferir:
pensaments necis.
A la casa vella,
no sento res més
que sospirs i enveja,
dèries de pagès
enmig de tenebra.
Quan les pedres del camí
conten mentides,
sento pena i és per mi
car les noto amanides
a la burla i a l'encís.
El cavaller
em demana
una espasa
sense fil,
és prudent.
Una casa sola
penjada del cim
sent com mai li prova
aquell vent de nit,
és quan ve que plora.
No hauré menges
per donar
si les rendes
van com van,
tan esquerpes.
A la casa
del mai més,
qui no acaba
ho té bé,
lleuger marxa.
Sento ploure
al carreró
i he de creure
que és prou bo,
com el seure.
En el regne
de la por,
cada gendre
és estirabot,
no vol creure.
Quan el cànter
va a la font
com es queixa
de tothom,
és molt trapella.
Si la jove mossa
demana per mi
dieu-li que sí,
que sóc poca cosa,
ni tan sols sóc ric.
He venut el vent
a un vell lladregot,
el vent és al bosc
on dorm a pleret
quan el cel és fosc.
No hi ha hores
a la nit,
les tinc totes
sota el llit
per si volen.
Mai hi ha mosques
quan el fred
de l'hivern
les posa a totes
a bon cobert.
Epigrames (LXXIII)
15 Abril, 2021 14:22
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la plaça,
hi ha tres bancs,
dos amb gana,
l'altre no tant.
Mai demano pa
per menjar del dolç,
però si no n'hi ha
em manca de tot.
Quan el regne
vingui a casa,
vull ser a plaça,
sense ofendre.
Mengen plat
amb sis costelles,
meravelles
de la carn.
Mou el vent,
sense tenebres,
malifetes
de l'hivern.
M'agrada volar
damunt les estrelles
per si les poncelles
volen festejar.
La temença
fa volar,
sense pressa,
sense llar.
Una noia jove
no n'està per mi,
em pregunta si
encara sóc pobre.
A les ombres,
hi ha paranys,
massa joves
de pocs anys.
Albiro el meu món
des de la finestra,
haig la porta oberta
per si aplega el sol.
Amb els mariners
cantant a la barca,
sento plorar el peix,
no vol ser prop casa.
He sentit a dir
que, quan surt el sol,
diu que vol dormir,
però el vent el mou.
He de segellar
els quatre vells versos,
ben porucs, dispersos,
farcits de pensar.
És un bon regal:
passar les setmanes
totes ben ufanes,
tipes de viatjar.
Si vols haver
manta de somnis,
paga els dimonis
i deixa'ls fer.
Per haver
gran penitència,
cal saber:
apropar l'enveja.
Doneu el prec
de la follia,
m'agradaria
menjar-lo fred.
Vint-i-quatre
hores són
les culpables
del meu jou.
Les comandes
de la nit
s'encomanen
al coixí.
Poseu-me el dolç
de la muntanya
en cada aranya
qui viu al bosc.
He de demanar:
manta de paciència,
m'agrada la festa
però no n'hi ha.
A la sínia,
plora el ruc,
l'aigua xiscla,
clou l'eixut.
Una nota sola
no posa remei
al plorar d'un rei
quan el regne vola.
Per a ser
tan malparlat,
cal saber
estar callat.
Altiu el cap i set poemes més
08 Abril, 2021 17:40
Publicat per jjroca,
Poemes
Altiu el cap
Altiu el cap, el pensament mediocre,
va, els dissabtes, a cercar entrellat,
és a la seixantena i el seu treball:
seure al cafè i ensenyar el pobre.
Va ser traginer en temps miserable,
va trobar fortuna en país llunyà,
un dia enllestí, després es casà
amb una pubilla de nom innombrable.
Va tenir un fill, el va desterrar
perquè un matí l’obligà a ser savi
i novell doctor en milers de lletres.
Passada la sort i les bestretes,
esdevingué vidu i lleuger de llavi
quan la consciència l’abandonà.
Escalfat i prou begut
Escalfat i prou begut,
nostre llop ni es desvetlla,
fou conco sense parella,
mariner d’un vell llagut.
Amb hores minses de somiar,
nostre home recerca els cims,
fora mar, terra endins,
ha oblidat el treballar.
A la taula, atrafegat,
sense ganes ni parella
va repassant els seus dies.
Com el gat de les set vides,
com voldria haver una esquella
per saber on l’han deixat.
On rau la promesa?
Primavera enceta:
formigues i flors,
milers de colors
i ganes de festa.
Si em deixen anar,
de dalt de la serra,
hauré una finestra
per guaitar la mar.
Una barca blanca,
amb ales al vent,
avança lleugera.
On rau la promesa
d’un cel, ben etern,
on res entrebanca?
Sentinelles de l’infern
Sentinelles de l’infern,
com demano hora plana,
aparteu-me de la flama
puix ha finit vell hivern.
Amb un cove de pecats,
qui enyora hores perdudes?,
sense joia, sense mudes,
tot descobrint l’entrellat.
Sentinelles de l’infern,
estic cercant la senyora
per a anar a passejar.
Massa temps no ha de tardar
puix aplega l’hora dolça
i el marró es torna verd.
Aprendre és complicat
Escric així: del tot dolgut,
esperant cel i monotonia,
passa la nit, s’apropa el dia
com vaig emprant pausa i ensurt.
És la llibreta de cara blanca
amb massa solcs per a sembrar,
sé, de ben cert, que he de lluitar
amb monstres vells de mala cara.
Escric i vaig, per carrers amples,
a cercar sol fins al migdia
i un rajolí d’enteniment.
Aprendre, avui, és compliment,
vull trobar un món de fantasia
on lluiré si ho fan els altres.
He sentit com un calfred
He sentit com un calfred
i una ràbia manifesta,
ben arran de la finestra,
estic cansat de l’hivern.
Primavera és així:
més viva i eixelebrada,
però amb rauxa a la mirada
i mil somnis al coixí.
He sentit com un calfred
recorre tota la plana
i, a la vida, s’entafora.
Per demanar la penyora,
com em va passant la gana
car em sento insatisfet.
Quatre velles fan un rogle
Casa, runa i tebi sol
per a passar la jornada,
el poble fa mala cara,
diria que està de dol.
El batlle diu que mai més
tornarà a les pensades,
ha rebut manta vegades
les promeses de l’infern.
Quatre velles fan un rogle
perquè, avui, han de quedar
per a marxar al cementiri,
de flors, portaran lliris
i un poc d’aigua per rentar
els quatre nínxols de pobre.
Llarga lliçó
Faci vent i faci fred
puix l’hivern vol ser despert.
Però un sol, sorrut, s’allunya
i l’escalfor tornarà,
poques barques per pescar
quan, pel Montsià, ix la lluna.
El minyons van a l’escola,
les finestres mig obertes,
només somien amb les festes
per a fer la xerinola.
Ara, els toca aprendre
aquella llarga lliçó:
vindrà l’estiu, la tardor
i, altre cop, hauran de rebre.
Pensaments divins (LXXII)
01 Abril, 2021 06:27
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
La condemna ha estat lleu: dormir sense sopar.
Seré sant quan trobi un altre desmemoriat.
Jesús, tot i la poca memòria, no vol tornar.
Al cel, la Setmana Santa, dura mesos.
La Verge està netejant, va servir detergents ecològics.
Déu presenta símptomes de claustrofòbia.
Satanàs necessita pecats amb poca infraestructura.
Satanàs temptarà a Jesús pel twitter.
He trobat un altre déu al damunt de la figuera.
Déu no envelleix, quina crema es posa?
Jesús tornarà si només ha d’anar a sopar.
Faré punts per anar a l’infern, aniré a missa els dilluns.
La Verge m’ha dit que faci de bo per al seu Fill.
Jesús volia dir: Doneu a Déu el que era del Cèsar!
Sense pecats, puc arribar a penedir-me.
Jesús va baixar del cel, no sé si sabia on anava.
El que més m’empipa és haver de pecar de pressa.
Si vaig al cel, he d’encomanar ales?
Satanàs m’obliga a saltar-me el dejuni.
He demanat misses de cinc minuts.
Ésser pecador et dóna cert atractiu.
He deixat el cel per a no tractar amb Déu.
A l’infern, han obert una sucursal del banca.
M’he apuntat a un curset per a fer de dimoni.
Satanàs afirma que, una mica de fred, és saludable.
Amb sis pecats més, et regalen un creuer.
Demà, presenten la nova temporada d’ales.
Dos deixebles estudiaran: comprensió de paràboles.
Al cel, només fan servir bombetes de led.
Per cada dos miracles, me’n compten tres.
Per a ser sant, donen ajuts?
Judes em recomanarà si el substitueixo.
Anar a Jerusalem, ho deixo per a la tardor.
Si Jesús ha de tornar a l’hort, vol un matalàs.
Noè va demanar a Déu que salvés les vinyes.
Volia ser déu, però és massa car.
Judes vol contractar un assessor d’imatge.
El millor de l’infern és la manca de salvadors.
Si aplego a sant, hauré de viure en una església?
Jesús demanarà disculpes a les colles de veremadors.
Satanàs em demana, a saber qui l’aconsella?
Va ser: entrar al cel i perdre l’ànima.
A l’infern, posaran catifes a la vora de les calderes.
Conec a Déu, però acostuma a viatjar sol.
Si peco més, podré triar plat.
Porto tres minuts sense ofendre a Déu, ja puc somiar.
Judes, en pràctiques, temptarà ocasionalment.
Si aplego a sant, hauré d’anar a les processons?
El cel ha de ser prop, sento les campanes.
Cerco una núvia que em porti a l’infern.
Sant Pere no admetrà ningú sense pecats venials.
Satanàs canvia calderes velles per matalassos de punxes.
Dimoni, en pràctiques, temptarà als cecs.
Va ser: entrar al cel i començar les queixes.
Volia ser sant, però estalviar-me el dejuni.
Em proposa anar al cel, però tinc vertigen.
He demanat cinc minuts de pausa al dimoni, m’estic fent les ungles.
Això de la glòria, tampoc és gran cosa.
Jesús és bon pastor, són les ovelles les qui no creuen.
Venbinguts a l’infern.
La Verge ha prohibit tallar les flors.
Va ser: aplegar a l’infern i triar caldera.
Estic cercant a Jesús per a què em regali una túnica.
El dolent del cel és que ja no et creu ningú.
Satanàs està cercant un home d’idees.
He demanat a Llucifer que em faci de padrí.
El cuc dintre la poma i set poemes més
01 Abril, 2021 06:24
Publicat per jjroca,
Poemes
Un cuc dintre la poma
Com un cuc dintre la poma
es queixava de la sort:
Poc que m’agrada ser a l’hort
quan el pagès se n’adona!
Com només tinc una casa
me’n podria deslliurar,
els dilluns voldria anar
a passejar mitja tarda!
Enmig de tan gran sentiment,
nostre cuc plora a desdir
fins que aplega la marieta.
Aquesta ve satisfeta
perquè ha sentit a dir
que, demà, no farà vent.
Mariner de mare dolça
Mariner, ben abatut,
va menant la barca vella,
en sortir, veu una estrella
sense joia, sense ensurt.
En el port, gronxen les ones
en un present benestant,
han estat mullant les roques
procurant un bon resguard.
Mariner de mare dolça,
ben posat en pensaments
d’una llibertat llunyana.
Menjarà peix de la canya
si li aplega el pretendent
de la filla de la dona.
He guanyat petit castell
No suporto, altra vegada,
el somriure de la gent,
és ben curt l’enteniment
i ben llarga la mirada.
He guanyat petit castell
on poder desar els meus somnis,
vaig entre penes, desoris,
a cercar un bon penell.
No suporto ésser covard
i traginar la feblesa
entre bones intencions.
He de trobar els moments bons
per mantenir la riquesa
d’afartar-me sense plat.
Era un arbre qui plorava
Era un arbre qui plorava
enmig del gran fred estant,
com volia anar endavant
i fruitar de bona gana.
L’anomenen ametller,
arbre magre, assedegat,
com demana ser al mercat
per trobar homes de fe.
Nostre heroi no haurà or
ni victòries a desdir
en lluites inenarrables.
Viuria a prop de les cases
fins aplegar a l’occit
i cremar en un bon foc.
Són ben alts els gran senyors
És el vent de la infantesa
qui quequeja pel terrat,
cadascú lliura sa part
a una vida mentidera.
Són ben alts els grans senyors
i avancen per la vida,
vull guanyar una partida:
La de veure’m prompte mort!
En guerres inabastables,
he posat l’esforç i el seny,
gairebé, les he perdudes.
Mai em faltaran els dubtes
quan aplegui el moment
de les falles innombrables.
La divina providència
La divina providència,
endinsant-se a la consciència,
una lluita m’oferí:
Si no vols ésser mesquí,
demana la dolça ciència
de viatjar lluny d’aquí!
Massa portes he de veure
per poder passar a la glòria,
endevino que la història
gairebé ni la puc creure.
Som nosaltres, els humans,
els sempiterns pidolaires,
massa tous per ser profans
i porucs quan manca l’aire.
I tu te’n vas
Poseu-me el seny
vora de la finestra
per si la queixa
ve pel carrer.
Poseu, també,
una mirada fresca
de jove entesa
al quedar bé.
Estimo tant
com el cos em permet
gaudir del goig.
Em torno boig
quan somio, a pleret,
i tu te’n vas.
Hi ha una finestra
El camí, que porta al mas,
ahir, s’omplí de neu,
podria dir: Quina creu!,
ni un déu faria cas.
És quan oblido les mesures
que em sento un xic perdut,
les converses amb el ruc
mai prendran noves altures.
És un discutir pel treball
qui ens porta al desencís
i a una foscor inconcreta.
A la quadra, una finestra
ens porta al paradís
sense angúnia ni retall.