Han de venir les hores menyspreables i set poemes més

21 Abril, 2021 07:26
Publicat per jjroca, Poemes

Han de venir les hores menyspreables


Han de venir les hores menyspreables

a cercar un lloc petit en el meu cor,

ni sé ni sóc el més gasiu culpable

qui viu, com pot, en un neguit de por.

Mes, d’altrament, encendré la foguera

per mantenir una cabana guardada

fins a saber si vindrà, una altra vegada,

aquella mossa qui es mostra sorneguera.

El dolç amor estima altres contrades

on poder estar gaudint del tebi sol,

anar trescant els prats i fondalades.

Potser m’enyora, com ho fa de vegades,

i riu alhora que em vesteixo de dol

quan descobreix que porto només nafres.


Corredisses de núvols


Corredisses de núvols van per la plana,

és el vent qui els empaita sense aturar,

veig brandar a les branques en un plorar

demanant, al seu déu, tornar a la calma.

Uns follets, a la cova, demanen pau

i les fulles s’enlairen fins tocar el cel,

en el poble, el batlle viu al recel

esperant tornar enrere menant la nau.

Corredisses de núvols i un llarg pregar,

les velletes enceten un nou rosari

per trobar protecció del millor sant.

Un pastor, mig esquerp, com va cantant,

demanant, al patró, allunyar el calvari

sense perdre esperança ni claudicar.


Torneu-me el fred de l’esperança


Torneu-me el fred de l’esperança,

perquè, avui, l’estimo i no em fa cas,

quelcom hauré de dir del meu fracàs

sense perdre el llum d’una recança.

La vaig veure, somià i li demanà

un somriure curt i entremaliat,

li oferí la força d’un gran soldat,

però li feu gràcia i esclatà.

L’amor tocà el dos i envellí,

cada vespre arribà la festa magra

per a seure, callada, vora del foc.

La joia ha passat i tot és fosc,

avui, he demanat el restar a casa

per parlar de misèries en ser a la nit.


Parlarem del demà


Parlarem del demà, captius i bojos,

esperant trobar, al cel, nou tarannà,

dedueixo que, avui, no esdevindrà,

avancem, a pleret, els cecs i coixos.

Caçadors d’il·lusions dormen al ras

perquè ningú els vol oferir sostre,

ben dolguts i empipats, tornen al poble

on ningú els ha de rebre per si de cas.

Hem vingut per tornar i comentar-ho

als veïns d’un carrer, prou isolat,

on els gats fredolics cerquen el sol.

Els faré assabentar com aplega el condol

tot fugint, per un temps, del gran ramat

per haver dolça joia o esbrinar-ho.


Llarga lletania


Dieu-me amor en llarga lletania:

On són les forces que un dia vaig haver?,

segurament hauré perdut la fe

tot i lluitant per aplegar al nou dia.

Seran empreses d’un passat gloriós

on feia fred i el vent de dalt bufava,

vaig sentir el temps com lluny em portava

d’aquelles terres on havia de ser espòs.

Amb pocs diners, qui no demana fortuna

per perllongar un caire somrient

entre temences de perdre or i glòria?

He de saber on hi ha una nova història

de grans amants enmig d’una gent

qui mengen poc i planyen cada engruna.


La força


Avança l’albada i guanya la tempesta

damunt d’un terra prou erm i assedegat,

els garrofers diria que hauran la festa

bastint, amb ombra, el caminoi i el prat.

I les garrofes, tan dolces, flairoses,

poc que voldrien anar al daltabaix,

tanqueu la porta, deseu, en el calaix,

aquell escrit damunt d’un llit de roses.

Deixeu que la campana faci el primer tomb

i que la palla s’alliti, en el paller,

per a esperar la pluja matussera.

En un racó, una ànima lleugera

obre l’enginy puix voldria saber

com ve la força qui fa rodar el món.


S’enfilen al calvari


Em deixo anar mentre el sol m’acompanya

per uns camins, de sobte, entremaliats,

són els minyons qui volen prendre part

d’aquell seguit de lluites de campanya.

Són les vacances de nova primavera

on un Jesús porta sa feixuga creu,

no és bona feina ser Fill de Déu,

sempre, ha de trobar un Judes qui l’espera.

Les tendres flors s’enfilen, al calvari,

per a bastir, de colors i perfums,

a aquells fidels conscients d’aquella feta.

Hem de guanyar la gràcia manifesta

del gran lluitar sense perdre el costum

d’esperonar els fulls del calendari.


El rei feliç


El rei feliç refent les tombarelles

enmig jardins que envolten el palau,

no vol saber el deure que li escau

i vol viatjar enllà de les estrelles.

Com tot s’avé a un deure contrafet

fa passar el temps en un món esquifit,

no sap, per cert, quin déu li haurà dit:

que cal sofrir un cop passi l’hivern.

La primavera ha de ser al tocar,

així, ho conten les roses i els colors,

aquell brillar del sol al dematí.

No massa lluny, el poble ha de gaudir

perquè, sotmès, haurà la bona sort

d’aconseguir el plànyer i claudicar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments divins (LXXIII)

15 Abril, 2021 14:47
Publicat per jjroca, Pensaments divins

Aniré al cel si em deixen portar el gos.

He anat a veure l’escultor, vull ser sant.

Si faig un miracle, em canviaran el seient.

He estat profeta, però guanyava poc.

M’he tallat els cabells per a conversar amb Dalila.

Fer miracles, crea dependència?

Jesús és el bon Pastor, de quina mena d’ovelles?

L’arca de Noè, estava registrada?

Adam va deixar el paradís, li agradava pagar.

Si una crema fa miracles, imagina’t jo.

Moisès va separar les aigües, van tornar enfadades.

Si em feu sant, podré tenir amistançada?

Ja he aconseguit tres jocs de claus originals de Jesús.

És hora de fer miracles, estan d’oferta!

Déu ja no jutja, ha perdut el temps.

Déu escriuria un llibre si trobés editor.

Satanàs descarta posar més pecats al mercat.

Sant Jaume farà el camí, però virtual.

Tomàs aprendrà a nedar abans de pujar a la barca.

Si Jesús és el meu pastor, qui farà de gos?

Si trobo la gràcia, a qui li puc oferir?

Déu m’ho ha dit: No et puc seguir!

Jesús només predicarà a l’estiu si ha de dormir al ras.

Si trenco ametlles, m’hauré de confessar?

Ara, ja no sé si els nens són el pa o la sal.

Per a obtenir carnet de pecador, a quants he de subornar?

Si em llevo d’hora, no tinc àngel ni dimoni.

Aprenent de déu regalarà misteris.

Judes ha d’estar malalt, ahir, no va cobrar la feina.

Déu, sense experiència, treballarà de traginer.

El millor que va fer Déu: Treure’s els anys!

Si vaig al cel, vull seient de galliner.

He vist un profeta llegint l’horòscop.

Porteu la bossa buida, avui hi ha miracles.

Satanàs beneeix la carn contaminada.

Necessito un déu menys enfeinat.

Satanàs ha demanat: Treballar sense neguit!

M’agrada aplegar al cel després de les lloances.

Aniria a l’infern, però no tinc cobdícia.

Jesús va anar al desert en classe turista.

Satanàs ha proposat posar intel·ligència a les banyes.

Llucifer no hi és, ha anat a la fira dels pecats.

Déu ha prohibit la pluja en dissabte.

Del cel a l’infern, només hi ha un envà.

Si prenc vitamines, podré pecar més?

Hem d’estar prop de l’infern, hem trobat el collar del gos.

He anat a dues misses, però una era de sucre.

Cerco infern trist i decebedor.

Déu mana al cel, però les regles les posa la Verge.

Si Déu va posar una llengua perquè no la fem servir.

He trobat polsims de gràcia a bon preu.

Tot sovint peco, però sense vici.

Déu va sembrar més errades que encerts.

El millor del cel és que somies debades.

El pitjor de l’infern és el llibre de reclamacions.

Va ser: entrar al cel i perdre les claus.

Per a fer miracles, no cal un martell.

No puc entrar al cel, em noto com a despullat.

No m’agrada el cel, llegeixen el pensament.

Dimoni, sense destí, vol ser imprescindible.

Jesús vol fer un curset de joves promeses.

No dono abast amb les ofertes de salvació.

Jacob vol llogar l’escala els caps de setmana.

He fet un miracle, però no hi havia cap notari.

Les portes noves de l’infern seran més petites.

Em pensava ser al cel però fan mala cara.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Us faig sabedors i set poemes més

15 Abril, 2021 14:43
Publicat per jjroca, Poemes

Us faig sabedors


Us faig sabedors,

amics de tempesta,

que, al cel, hi haurà festa

i, a l’infern, calor.

Que anirem plegats,

per la vall de llàgrimes,

controlant les ànsies,

perllongant la fe.

Us faig sabedors

que enceto conversa

amb moltons i rucs.

Com ells són porucs,

anem a la grenya

per a perdre tots.


Un ingrat misteri


Ni un riure llunyà,

em dóna alegria,

vaig passant la vida

d’avui al demà.

Un ingrat misteri

em duu fins al sot,

tan poruc com sóc,

m’hauré tornat tebi.

Espero, el dilluns,

per haver nou somni,

sempre diligent.

Esclata la ment

demanant que torni

als meus dies bons.


Esclato quan puc


Com hauria de dir,

sense massa enveja,

que espero revenja

abans de partir.

Esclato quan puc

deixar l’afonia,

la rauxa m’obliga

a patir de gust.

Tot un sentinella

va trobant l’encert

en un món distant.

Espero, entretant,

retrobar el concert

de la meravella.


Torneu-me la pausa


Torneu-me la pausa

del passat gloriós,

quan era gelós

d’una febre eterna.

Posat a l’infern,

els caps de setmana,

feia filigrana

amb un cap prou verd.

Els dilluns lluïa

somnis a l’engròs

per a anar endavant.

Anar endevinant

el marró i el groc

de la vella fulla.


En el vell país


En el vell país

de malenconia,

un geni dormia

lluny del paradís.

En el regne fosc,

hi ha un cel llunyà,

com podria anar

a trobar ma sort?

En el vell país

ens llevarem d’hora

per a anar endavant.

He de saber quan

pagaré penyora

sense cap avís.


Poseu-me’n una dotzena


De pobres i saberuts,

poseu-me’n una dotzena,

vull una cambra ben plena

per gaudir d’aquells ensurts.

Els pobres seran rabiüts,

fets a la gràcia primera,

hi ha una lluita encisera

per tal de tornar-nos muts.

Els saberuts, ja se sap,

avancen pel camí pla

i prou lluny de la muntanya.

Faré la feina de l’aranya

posant fil on només hi ha

ignorància i maldecap.


Empaitar la lluna


Per perllongar la rauxa de la vida,

un nan gepic m’obliga al fet de treballar,

on són el vells qui avancen sense mida

en temps porucs cansats fins l’endemà?

M’agrada el sol, serà el darrer culpable

d’arribar d’hora per prendre’n part,

estimo el seny perdut del miserable

quan endevino que el vespre ha d’arribar.

No sóc res més que flaire de llacuna

qui viu a l’ombra d’aquells arbres gegants

bastits de fulles i d’ocellets inquiets.

Com he d’anar, per a restar despert,

a un regne trist on no hi ha vilatans

perquè han fugir per empaitar la lluna.


Al clar país


Al clar país on dormen els fantasmes

i les aranyes van treballant l’ordit,

he sentit dir les més curtes proclames:

No et llevis d’hora, espera la mitja nit!

És quan, llavors, vénen els mentiders

a ocupar un lloc gasiu i menyspreable,

parlo amb el vent i el trobaré culpable

enmig de penses de pobres tabalers.

Al clar país, espero mars de dubtes,

muntanyes velles on vol dormir el corb

mentre la lluna, de nou, me l’acompanya.

De tant en tant, s’atura una banya

amb el desig fervent del primer amor

saltironant per riscos prou abruptes.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epitafis (LXXIII)

15 Abril, 2021 14:39
Publicat per jjroca, Epitafis

Posa’t com vulguis, però no et contestaré.

Demà vull començar a anar amb globus.

Pràcticament dormo sense plorar.

Vull saber com va un rellotge.

Oblideu-vos d’invertir diners.

Cerco soci per a muntar un negoci.

El de menys és quan pensem.

No hi sóc, he anat d’enterrament.

Va ser morir-me i deixar de pagar.

No em puc morir, han tancat el registre.

Si et mors en dimarts, porta el rebut a la mà.

Als tres que arribin primer, els pagarem un sopar.

M’han pres la bossa del temps.

Dubto del moviment variable.

Quan plou em relaxo més.

Encara no sé quan vindràs.

He arribat prompte per si cas.

Darrerament, ni tinc febre.

Ja torno a ser un animal de sang freda.

A partir de la propera setmana, només rebré els dijous.

Em dolen els diners que vaig gastar en dietètica.

Estic perdent les ganes de fastiguejar.

Com era ric, llogà pallassos a l’enterrament.

Poden fer ball, m’he quedat sord.

Per fi he trobat la brúixola.

Dormo menys, però no em capfico.

No es moria per por de perdre la pensió.

Ara, resulta que el taüt era emprat.

Si us plau, les queixes per escrit.

Estic aprenent a no pensar.

Avui, no estic per regalar res.

Si surto, em manaràs feina?

Passo setmanes sense plantejar-me res.

Si has de tornar, porta’m un somriure.

Ja estic content, tenim batlle.

Espero sortir i trobar una botiga.

Necessito un gos que sigui de metall.

He entès que vol dir: Estar despullat!

Us atendré si no em feu matinar.

Ja t’ho vaig dir que no hi seria.

No me’n vaig per mandra.

No acostumo a sortir sense avisar.

Tinc un número de la grossa.

Es demana: abreujar els comentaris.

Per falta de lloc, només admeto bitllets.

En cinc minuts, comença l’hora del pati.

Estic pendent que arribi la senyora.

Hauré de sortir a regar les flors.

Mai endevino quan tornes.

Necessito escala, he trobat núvia al nínxol de dalt.

Estic esperant la carta d’acomiadament.

El metge em va dir que m’hauria de moure més.

He descobert que ja no tinc febre.

De segur que plou, no sento ningú.

Viatjo amb tren pel descompte.

Els dilluns escric al diari.

Només respondré si no m’escoltes.

Si no surto prompte igual em deprimeixo.

Suposo que saps que estic disponible.

M’han donat festa per bon comportament.

Si treballo, no serà pel jornal.

Provaré de pensar sense cap.

Sortiré quan tingui el permís.

Estic estudiant un pla d’evacuació.

He aconseguit un amic desinteressat.

Qui té el meu coixí?


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (LXXIII)

15 Abril, 2021 14:36
Publicat per jjroca, Pensaments festius

Mira si viu lluny que té pols al camí.

És un mentider, diu que els escuradents van viure en un arbre.

El metge m'ha recomanat canviar d'aires, he comprat un altre ventall.

Si puc triar planta, vull un camp de petroli.

Al poble, en lloc de metro tenim llambrics.

Va matar sis ocells intentant donar-los corda.

L'alcalde i sis regidors van intentar reduir a la pol·lució.

L'alcalde diu que encara que mai, existeix.

El polític afirmà: El tren que us vaig prometre, si no guanyo, l'estriparé.

O és hivern o els empaita la policia.

No, home, no; un ruc no és el veí del quart.

Tenien tan bon cor que van decidir segrestar a Déu.

El dimoni em fa creure que tinc més pinta de déu que d'home.

El que menys l'importa al pobre és la qualitat dels coberts.

Milloro, compro menys i encara trobo defectes.

Les dones viuen més perquè trepitgen millor.

Menjo sense treballar i el cos em reny.

No puc ser massa ruc, em falten orelles.

Voldria ser savi. però perdo massa temps xerrant.

No patiu per mi, jo no ho faria.

El millor de ser vell és que erraràs menys temps.

L'economia és atrevir-se a no comprar.

He tombat molts carrers sense fer mal a cap casa.

Voldria ser pagès, però els arbres no sé si em deixaran.

Treballo massa per al poc que faig.

No cal confessar-se, Déu ja s'ho esperava.

La mestra de la vida mai mana fer còpies.

La música m'agrada perquè mai la podré tenir.

He estat boig i m'ha complagut.

Ploreu per mi perquè no us podré pagar.

Aniria despullat, però estic impresentable.

Viuria més anys, però odio fer-me esperar.

He estat en cent guerres, però només signaré una pau.

El meu somni és tan real com innecessari.

Estic viu, però no sé on realment sóc.

Fer-se espavilat és saber comptar els cops.

La dona em té, però vol ser lliure.

Portar pantalons és només posar-te'ls el primer.

Mireu si mana la dona que sap que no la crec.

Les dones busquen un home, els homes la troben.

Ser feliç és no comptar mai.

Al carrer de la son, les persianes estan baixades.

No puc pensar, tinc el cervell ple.

El meu país és petit, els homes massa grans.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXIII)

15 Abril, 2021 14:32
Publicat per jjroca, Poemes curts

Cada dia

al dematí,

he de dir:

demanaria

un altre llit


Si la Parca

arriba d'hora,

vull la barca

per mi tota,

sense rauxa.


En comprar

el pa i el vi,

mon destí

es deslliurà,

va fugir.


Maleït el seny

quan, sent tan tanoca,

em deixa a la porta

tou i desllibert,

em plau la revolta.


No parlaré més,

en temps de tempesta,

de sortir de festa

més lluny del carrer,

haig poca saviesa.


En el reguitzell

de les hores baixes

no menem ni nafres

ni el goig dels poncells,

estem al desert.


Manta somnis

a la nit

ni un dimoni

a qui oferir:

pensaments necis.


A la casa vella,

no sento res més

que sospirs i enveja,

dèries de pagès

enmig de tenebra.


Quan les pedres del camí

conten mentides,

sento pena i és per mi

car les noto amanides

a la burla i a l'encís.


El cavaller

em demana

una espasa

sense fil,

és prudent.


Una casa sola

penjada del cim

sent com mai li prova

aquell vent de nit,

és quan ve que plora.


No hauré menges

per donar

si les rendes

van com van,

tan esquerpes.


A la casa

del mai més,

qui no acaba

ho té bé,

lleuger marxa.


Sento ploure

al carreró

i he de creure

que és prou bo,

com el seure.


En el regne

de la por,

cada gendre

és estirabot,

no vol creure.


Quan el cànter

va a la font

com es queixa

de tothom,

és molt trapella.


Si la jove mossa

demana per mi

dieu-li que sí,

que sóc poca cosa,

ni tan sols sóc ric.


He venut el vent

a un vell lladregot,

el vent és al bosc

on dorm a pleret

quan el cel és fosc.


No hi ha hores

a la nit,

les tinc totes

sota el llit

per si volen.


Mai hi ha mosques

quan el fred

de l'hivern

les posa a totes

a bon cobert.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXXIII)

15 Abril, 2021 14:22
Publicat per jjroca, Epigrames


A la plaça,
hi ha tres bancs,
dos amb gana,
l'altre no tant.


Mai demano pa
per menjar del dolç,
però si no n'hi ha
em manca de tot.


Quan el regne
vingui a casa,
vull ser a plaça,
sense ofendre.


Mengen plat
amb sis costelles,
meravelles
de la carn.


Mou el vent,
sense tenebres,
malifetes
de l'hivern.


M'agrada volar
damunt les estrelles
per si les poncelles
volen festejar.


La temença
fa volar,
sense pressa,
sense llar.


Una noia jove
no n'està per mi,
em pregunta si
encara sóc pobre.


A les ombres,
hi ha paranys,
massa joves
de pocs anys.


Albiro el meu món
des de la finestra,
haig la porta oberta
per si aplega el sol.


Amb els mariners
cantant a la barca,
sento plorar el peix,
no vol ser prop casa.


He sentit a dir
que, quan surt el sol,
diu que vol dormir,
però el vent el mou.


He de segellar
els quatre vells versos,
ben porucs, dispersos,
farcits de pensar.


És un bon regal:
passar les setmanes
totes ben ufanes,
tipes de viatjar.


Si vols haver 
manta de somnis,
paga els dimonis
i deixa'ls fer.


Per haver
gran penitència,
cal saber:
apropar l'enveja.


Doneu el prec 
de la follia,
m'agradaria
menjar-lo fred.


Vint-i-quatre
hores són
les culpables
del meu jou.


Les comandes
de la nit
s'encomanen
al coixí.


Poseu-me el dolç
de la muntanya
en cada aranya
qui viu al bosc.


He de demanar:
manta de paciència,
m'agrada la festa
però no n'hi ha.


A la sínia,
plora el ruc,
l'aigua xiscla,
clou l'eixut.


Una nota sola
no posa remei
al plorar d'un rei
quan el regne vola.
 

Per a ser 
tan malparlat,
cal saber 
estar callat.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Altiu el cap i set poemes més

08 Abril, 2021 17:40
Publicat per jjroca, Poemes

Altiu el cap


Altiu el cap, el pensament mediocre,

va, els dissabtes, a cercar entrellat,

és a la seixantena i el seu treball:

seure al cafè i ensenyar el pobre.

Va ser traginer en temps miserable,

va trobar fortuna en país llunyà,

un dia enllestí, després es casà

amb una pubilla de nom innombrable.

Va tenir un fill, el va desterrar

perquè un matí l’obligà a ser savi

i novell doctor en milers de lletres.

Passada la sort i les bestretes,

esdevingué vidu i lleuger de llavi

quan la consciència l’abandonà.


Escalfat i prou begut


Escalfat i prou begut,

nostre llop ni es desvetlla,

fou conco sense parella,

mariner d’un vell llagut.

Amb hores minses de somiar,

nostre home recerca els cims,

fora mar, terra endins,

ha oblidat el treballar.

A la taula, atrafegat,

sense ganes ni parella

va repassant els seus dies.

Com el gat de les set vides,

com voldria haver una esquella

per saber on l’han deixat.


On rau la promesa?


Primavera enceta:

formigues i flors,

milers de colors

i ganes de festa.

Si em deixen anar,

de dalt de la serra,

hauré una finestra

per guaitar la mar.

Una barca blanca,

amb ales al vent,

avança lleugera.

On rau la promesa

d’un cel, ben etern,

on res entrebanca?


Sentinelles de l’infern


Sentinelles de l’infern,

com demano hora plana,

aparteu-me de la flama

puix ha finit vell hivern.

Amb un cove de pecats,

qui enyora hores perdudes?,

sense joia, sense mudes,

tot descobrint l’entrellat.

Sentinelles de l’infern,

estic cercant la senyora

per a anar a passejar.

Massa temps no ha de tardar

puix aplega l’hora dolça

i el marró es torna verd.


Aprendre és complicat


Escric així: del tot dolgut,

esperant cel i monotonia,

passa la nit, s’apropa el dia

com vaig emprant pausa i ensurt.

És la llibreta de cara blanca

amb massa solcs per a sembrar,

sé, de ben cert, que he de lluitar

amb monstres vells de mala cara.

Escric i vaig, per carrers amples,

a cercar sol fins al migdia

i un rajolí d’enteniment.

Aprendre, avui, és compliment,

vull trobar un món de fantasia

on lluiré si ho fan els altres.


He sentit com un calfred


He sentit com un calfred

i una ràbia manifesta,

ben arran de la finestra,

estic cansat de l’hivern.

Primavera és així:

més viva i eixelebrada,

però amb rauxa a la mirada

i mil somnis al coixí.

He sentit com un calfred

recorre tota la plana

i, a la vida, s’entafora.

Per demanar la penyora,

com em va passant la gana

car em sento insatisfet.


Quatre velles fan un rogle


Casa, runa i tebi sol

per a passar la jornada,

el poble fa mala cara,

diria que està de dol.

El batlle diu que mai més

tornarà a les pensades,

ha rebut manta vegades

les promeses de l’infern.

Quatre velles fan un rogle

perquè, avui, han de quedar

per a marxar al cementiri,

de flors, portaran lliris

i un poc d’aigua per rentar

els quatre nínxols de pobre.


Llarga lliçó


Faci vent i faci fred

puix l’hivern vol ser despert.

Però un sol, sorrut, s’allunya

i l’escalfor tornarà,

poques barques per pescar

quan, pel Montsià, ix la lluna.

El minyons van a l’escola,

les finestres mig obertes,

només somien amb les festes

per a fer la xerinola.

Ara, els toca aprendre

aquella llarga lliçó:

vindrà l’estiu, la tardor

i, altre cop, hauran de rebre.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments divins (LXXII)

01 Abril, 2021 06:27
Publicat per jjroca, Pensaments divins

La condemna ha estat lleu: dormir sense sopar.

Seré sant quan trobi un altre desmemoriat.

Jesús, tot i la poca memòria, no vol tornar.

Al cel, la Setmana Santa, dura mesos.

La Verge està netejant, va servir detergents ecològics.

Déu presenta símptomes de claustrofòbia.

Satanàs necessita pecats amb poca infraestructura.

Satanàs temptarà a Jesús pel twitter.

He trobat un altre déu al damunt de la figuera.

Déu no envelleix, quina crema es posa?

Jesús tornarà si només ha d’anar a sopar.

Faré punts per anar a l’infern, aniré a missa els dilluns.

La Verge m’ha dit que faci de bo per al seu Fill.

Jesús volia dir: Doneu a Déu el que era del Cèsar!

Sense pecats, puc arribar a penedir-me.

Jesús va baixar del cel, no sé si sabia on anava.

El que més m’empipa és haver de pecar de pressa.

Si vaig al cel, he d’encomanar ales?

Satanàs m’obliga a saltar-me el dejuni.

He demanat misses de cinc minuts.

Ésser pecador et dóna cert atractiu.

He deixat el cel per a no tractar amb Déu.

A l’infern, han obert una sucursal del banca.

M’he apuntat a un curset per a fer de dimoni.

Satanàs afirma que, una mica de fred, és saludable.

Amb sis pecats més, et regalen un creuer.

Demà, presenten la nova temporada d’ales.

Dos deixebles estudiaran: comprensió de paràboles.

Al cel, només fan servir bombetes de led.

Per cada dos miracles, me’n compten tres.

Per a ser sant, donen ajuts?

Judes em recomanarà si el substitueixo.

Anar a Jerusalem, ho deixo per a la tardor.

Si Jesús ha de tornar a l’hort, vol un matalàs.

Noè va demanar a Déu que salvés les vinyes.

Volia ser déu, però és massa car.

Judes vol contractar un assessor d’imatge.

El millor de l’infern és la manca de salvadors.

Si aplego a sant, hauré de viure en una església?

Jesús demanarà disculpes a les colles de veremadors.

Satanàs em demana, a saber qui l’aconsella?

Va ser: entrar al cel i perdre l’ànima.

A l’infern, posaran catifes a la vora de les calderes.

Conec a Déu, però acostuma a viatjar sol.

Si peco més, podré triar plat.

Porto tres minuts sense ofendre a Déu, ja puc somiar.

Judes, en pràctiques, temptarà ocasionalment.

Si aplego a sant, hauré d’anar a les processons?

El cel ha de ser prop, sento les campanes.

Cerco una núvia que em porti a l’infern.

Sant Pere no admetrà ningú sense pecats venials.

Satanàs canvia calderes velles per matalassos de punxes.

Dimoni, en pràctiques, temptarà als cecs.

Va ser: entrar al cel i començar les queixes.

Volia ser sant, però estalviar-me el dejuni.

Em proposa anar al cel, però tinc vertigen.

He demanat cinc minuts de pausa al dimoni, m’estic fent les ungles.

Això de la glòria, tampoc és gran cosa.

Jesús és bon pastor, són les ovelles les qui no creuen.

Venbinguts a l’infern.

La Verge ha prohibit tallar les flors.

Va ser: aplegar a l’infern i triar caldera.

Estic cercant a Jesús per a què em regali una túnica.

El dolent del cel és que ja no et creu ningú.

Satanàs està cercant un home d’idees.

He demanat a Llucifer que em faci de padrí.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

El cuc dintre la poma i set poemes més

01 Abril, 2021 06:24
Publicat per jjroca, Poemes

Un cuc dintre la poma


Com un cuc dintre la poma

es queixava de la sort:

Poc que m’agrada ser a l’hort

quan el pagès se n’adona!

Com només tinc una casa

me’n podria deslliurar,

els dilluns voldria anar

a passejar mitja tarda!

Enmig de tan gran sentiment,

nostre cuc plora a desdir

fins que aplega la marieta.

Aquesta ve satisfeta

perquè ha sentit a dir

que, demà, no farà vent.


Mariner de mare dolça


Mariner, ben abatut,

va menant la barca vella,

en sortir, veu una estrella

sense joia, sense ensurt.

En el port, gronxen les ones

en un present benestant,

han estat mullant les roques

procurant un bon resguard.

Mariner de mare dolça,

ben posat en pensaments

d’una llibertat llunyana.

Menjarà peix de la canya

si li aplega el pretendent

de la filla de la dona.


He guanyat petit castell


No suporto, altra vegada,

el somriure de la gent,

és ben curt l’enteniment

i ben llarga la mirada.

He guanyat petit castell

on poder desar els meus somnis,

vaig entre penes, desoris,

a cercar un bon penell.

No suporto ésser covard

i traginar la feblesa

entre bones intencions.

He de trobar els moments bons

per mantenir la riquesa

d’afartar-me sense plat.


Era un arbre qui plorava


Era un arbre qui plorava

enmig del gran fred estant,

com volia anar endavant

i fruitar de bona gana.

L’anomenen ametller,

arbre magre, assedegat,

com demana ser al mercat

per trobar homes de fe.

Nostre heroi no haurà or

ni victòries a desdir

en lluites inenarrables.

Viuria a prop de les cases

fins aplegar a l’occit

i cremar en un bon foc.


Són ben alts els gran senyors


És el vent de la infantesa

qui quequeja pel terrat,

cadascú lliura sa part

a una vida mentidera.

Són ben alts els grans senyors

i avancen per la vida,

vull guanyar una partida:

La de veure’m prompte mort!

En guerres inabastables,

he posat l’esforç i el seny,

gairebé, les he perdudes.

Mai em faltaran els dubtes

quan aplegui el moment

de les falles innombrables.


La divina providència


La divina providència,

endinsant-se a la consciència,

una lluita m’oferí:

Si no vols ésser mesquí,

demana la dolça ciència

de viatjar lluny d’aquí!

Massa portes he de veure

per poder passar a la glòria,

endevino que la història

gairebé ni la puc creure.

Som nosaltres, els humans,

els sempiterns pidolaires,

massa tous per ser profans

i porucs quan manca l’aire.


I tu te’n vas


Poseu-me el seny

vora de la finestra

per si la queixa

ve pel carrer.

Poseu, també,

una mirada fresca

de jove entesa

al quedar bé.

Estimo tant

com el cos em permet

gaudir del goig.

Em torno boig

quan somio, a pleret,

i tu te’n vas.


Hi ha una finestra


El camí, que porta al mas,

ahir, s’omplí de neu,

podria dir: Quina creu!,

ni un déu faria cas.

És quan oblido les mesures

que em sento un xic perdut,

les converses amb el ruc

mai prendran noves altures.

És un discutir pel treball

qui ens porta al desencís

i a una foscor inconcreta.

A la quadra, una finestra

ens porta al paradís

sense angúnia ni retall.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs