Orgullós, un pesat fred i set poemes més

22 Desembre, 2021 21:18
Publicat per jjroca, Poemes

Orgullós, un pesat fred


Orgullós, un pesat fred

s’entafora a casa meva,

quan ja té la cambra plena,

com demana fer-hi net.

S’endurà els quatre vells

qui han perdut llur ofici

al reclòs del cementiri

on ningú parlarà d’ells.

Pobre pare estorat

qui veu com el fill s’escanya,

en el rebost, hi ha una aranya,

la menja no en forma part.

Orgullós, un pesat fred,

dormiria estant despert.


Ni bé ni mal


Ni bé ni mal ni parca la paraula,

aquí, a la taula, tot és oblit,

la pensa gran em duu a l’esperit

i la petita demana créixer massa.

Quan, el dilluns, nostramo m’alliçona

i, a trenc d’albada, em mana treballar,

poc que l’escolto i prou em deixo anar

a conquerir castells amb terra bona.

Són massa guerres per no guanyar-ne cap,

massa il·lusions perdudes de passada

quan vaig de pressa a conquerir nou lloc.

Com, cada vespre, l’infern és ben a prop

i un dimoni em farà bona cara

amb un somrís gasiu i prou manyac.


Per a saber


Sóc sabedor de les vostres mancances

i, per vacances, demano un xic de cel,

és, aleshores, quan prego i sóc fidel

tot esperant l’alegria dels altres.

Estic perdut, de fet, ho reconec

com vaig, avant, pel camí de la plana,

el ruc gasiu dirà que poc es cansa

i, en aplegar a la finca, m’assec.

És ma fortuna la dèria de molts sants

i el contrapunt d’un pensament mediocre

que s’allargassa fins aplegar el Nadal.

Amb els tres Reis, he vist el llum de dalt

i vull guanyar la força d’ésser pobre

per a saber on són els savis benestants.


No ser aquí


Les mentides del carrer

i les passes amanides,

si he de ser perdonavides,

no pregunteu on trobo el meu recés.

Massa comandes i pocs pelegrins,

massa miracles i prou forquilla nova

per a saber qui mana en els dedins

i fa servir la feta de la cova.

Em plau somiar, diumenge al dematí,

mentre encerto com eixirà el nou dia,

som cavallers vençuts per vells servents.

Com, cada vespre, camino impacient

tot fent servir la noble simfonia

d’anar prou lluny per, mai, no ser aquí.


És el fet de treballar


Dolça fada de l’encert

no em facis tan mala cara,

beure vi, del bo, m’agrada

i en compro al vinater.

Aquell dolç de melmelada,

tan subtil i agradós,

me’l menjaria d’un mos

abans de perdre la gana.

És el fet de treballar

un càstig vell del diví

qui ens guaita atentament.

Li he dit com sóc bona gent

per si el puc ben afeblir

i del deure em puc lliurar.


Les olives del Montsià


Les olives del Montsià

em contaven, de passada,

que sovint fan mala cara

quan l’amo les vol punxar.

Abans, reien de bon gust

quan hi havia plegadores,

com sentien, a totes hores,

les cantades i els remucs.

Una somera prou vella

es queixava del gran sac

i de la petja ferrenya.

Com anava a la grenya

amb un jove ben trempat,

fort de cos, galta vermella.


El més jove manifesta


Fort el vent, negra la mar

i una barca entrebancada,

els pescadors amb la xarxa,

han el neguit de pescar.

En el port, dos mariners

veuen les ones gronxant,

de segur que van pregant

perquè queden pocs doblers.

A la xarxa, hi ha els peixos

engrescats en el fugir

amb la boca ben oberta.

El més jove manifesta

que no voldria morir

abans d’aplegar als mil mesos.


El fer de vent


Em sabrà greu

que es quedin, sense aire,

dolces puntaires

i algun jueu.

El fer de vent,

de sobte, ni m’agrada,

faig la comanda

puix sóc conscient.

Mare natura

li ha, tot, ben lligat

i no descansa.

Ploro, a manta,

ignoro l’entrellat

fins que madura.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (LXXXIX)

14 Desembre, 2021 07:53
Publicat per jjroca, Pensaments festius

Tinc prou llapis, em podran faltar les idees.

A casa, tinc el sofà, al carrer tinc les ganes de seure.

Cap vell es queixa de quan era jove.

Té el cor jove, el cervell desocupat.

És bonic perdre, només cal mirar la cara de qui et guanya.

M'he fet un garrepa, estalvio el que no veuré.

Tenia una escala, va fer-li una casa al costat.

Tinc por d'anar al cel, allí tots són massa perfectes.

Si el capellà em diu que vaig malament, què em dirà el sabater?

Porto un llibre a les mans, primer havia provat de posar-me'l al cap.

M' han donat un llibre, potser ningú el sap fer servir.

Escriure és bo, només cal rentar-se després.

Volia vendre'm l'ànima, però ni de franc la volen.

Tinc un gran enemic, ell el té petit.

He perdut la memòria, sempre vaig creure que no em serviria.

He vingut al món per pagar, tants diners devia?

He de menjar menys, he d'acostumar-me a no treballar.

Si em voleu tenir content, que ningú se'n recordi de mi.

El vent em parla força, però he de córrer més per seguir-li la conversa.

He arribat a creure que el cel no és el que tinc.

Si he arribat als cinquanta, igual arribo als trenta.

Necessito diners, es veu que ja no se'n refia ningú.

Tenia paraula d'home, ara tinc excuses de vell.

Tinc un tros de terra, espero tenir el meu forat.

Ni Déu esperava tant miracles amb els diners.

Necessito ruc per compartir la sínia.

Deu ser bonic ser ric, almenys no n'he trobat cap de lleig.

És senzill plorar, només cal viure suficient.

No us puc ensenyar res més, m'han apagat el llum.

Sense alegries la vida és més fàcil treure-se-la del davant.

És un home feliç, no el deixen despertar.

He arribat a creure que la llibertat no escolta ningú.

La dona diu que no l'escolto, jo li dic que tampoc.

Fa massa calor, això vol dir que el cos va sol.

Com es pot dir que l'infern és dolent si tenen calefacció.

He arribat a una conclusió, encara estic amb ella.

L'home vol manar perquè ignora què vol dir.

Les hores de feina són les menys complicades.

He decidit canviar, però el cos m'empaita.

Mireu si sóc ruc que passo inadvertit entre ells.

Per molt que corri, no pensaré més de pressa.

Només tinc un enemic, encara que és bon company.

He estat a casa d'un ric, però no he vist a cap déu.

Déu em vol salvar, no li dono pressa.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Manta somnis al coixí i set poemes més

14 Desembre, 2021 07:49
Publicat per jjroca, Poemes

Manta somnis al coixí


Manta somnis al coixí

i una eterna primavera,

la rosella com espera

a la vora del camí.

Caminants sense retorn

i núvols sense esperança,

la muntanya ha de ser casa

de la ventada i el tro.

Manta somnis al coixí

i la feina per a fer

perquè és llarga i mentidera.

En el corral, la somera

es queixa per no saber

quan li tocarà el glatir.


Em parla la lluna


Em parla la lluna

en eixir de la mar

que espera guanyar:

fama i fortuna.

Els pobres són pobres,

petits, desvalguts,

els rics són porucs,

però amb aire noble.

Em parla la lluna

de manta sirenes

qui canten les nits.

Amb ben pocs amics,

vaig copsant les penes

quan el temps madura.


Fantasmes sense castell


Els fantasmes de la nit

com s’emplenen de temences,

solen eixir a les festes

per mostrar el seu despit.

Fantasmes, sense castell,

s’amaguen en una cova,

esperen la lluna nova

per burlar-se del poncell.

De tant en tant, s’esvelleguen

i demanen bona sort

per sortir de la condemna.

No esperen la recompensa

i es preparen per ser tots

grans feiners sense presses.


En un temps decebedor


La divina providència,

algun cop, es riu de mi

puix l’escolto amb neguit

a despit de la consciència.

No haig reptes per haver,

en cada ratlla, un tresor,

vaig desfilant per la por

fins a un obscur matusser.

La divina providència

em comenta, d’amagat,

que avança sense perdó.

És un temps decebedor

el qui passa pel terrat

i, ben sovint, es fa queixa.


Parla el pobre


Parla el pobre dels diners

com li fugen de la casa,

la meitat se’n va a la plaça,

els altres ni ho vol saber.

Poca il·lusió, massa vici,

amb deures a l’avançada,

va somiar una vegada,

va ser curt el benefici.

Parla el pobre de l’enyor

mentre calla i es va fent

esperant un nou miracle.

Treballar és per a l’altre,

ell es mou si bufa el vent

o l’empaita la paor.


És el vent d’indiferència


És el vent d’indiferència

el qui passa pels terrats,

duu una força en els tancats

i, de tant en tant, es queixa.

Sota les ordres dels déus,

avança per tota la plana,

mai parla del que li agrada

ni es queixa de massa creus.

És un aire en moviment

qui té cura de nosaltres

i per la nit es desvetlla.

Vol pujar fins a l’estrella,

però s’adorm, en un catre,

ben cansat i complaent.


A reveure, orenetes


A reveure, orenetes

captives d’un llarg viatge,

he de dir que aquest paisatge,

va mancat de sons i festes.

Els mosquits s’han adormit

i les mosques com sestegen,

s’amaguen, desapareixen

i han de raure en altre llit.

A reveure, orenetes

fins que la sínia desperti

i refaci el nostre hort.

Com hem perdut les olors,

aquell capvespre tan tebi,

aquell seguit de tombarelles.


Sense prendre massa mal


Camina el vent de la tarda

per uns estrets carrerons,

els pagesos, tots són bons,

avui, no surten de casa.

Les olives són al tros

i la neu dalt la muntanya,

una vaca, amb una banya,

van menjant palla d’arròs.

Quatre homes principals

paren taula a la taverna

i demanen anar al lloc.

El taverner, qui no és tot,

voldria guanyar la treva

sense prendre massa mal.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXXIX)

14 Desembre, 2021 07:47
Publicat per jjroca, Poemes curts

Tres camins

a la cruïlla

parlen fins

troben a l'illa

massa botxins.


En el regne

del mai més,

si en són tres,

quatre han de perdre,

massa innocents.


És la lluna

quan va amb mi

qui remuga

en sortir,

anem a una.


A la cambra,

dorm el llit,

no ha sentit

qui el demanava,

és bon partit.


He de creure

en un país

on el deure,

sigui dit,

és massa tendre.


En mon clar país,

on regnen els cecs,

l'alegria es perd

entre fam i crits,

mai sabré el perquè.


No demanaria

anar a dormir

sense saber qui,

pel matí, em crida,

sóc un home gris.


Entre sons

i sentinelles,

les estrelles

fan de sol,

són coses seves.


Una mossa maca

no n'està per mi,

em diu que li agrada

un jovent més fi,

deu ser poca traça.


Si m'estima,

li diré

que res sé

per prendre mida,

em sento erm.


Posa noves

al mirall,

vull fer estrall

quan vinguin totes

per anar al ball.


He de raure

a l'aixopluc,

si em fan caure,

estic perdut,

em poso a jaure.


Al més noble

dels amics,

li'n faig doble

sense risc,

és molt mediocre.


Al capvespre

o per la nit,

poso a vendre

l'esperit,

em sap ofendre.


Mireu-la

com jo la veig,

traieu-la

del safareig,

ha de ser reina.


Mai reclamo

haver l'encís:

Ser bon amo

fins a les sis,

sempre, m'amago.


Quan aplega

o se'n va el vent,

com es queixa

de valent,

ha massa feina.


Com avui em menjaria

una sardina amb mig pa,

l'altre mig per l'endemà

amb botifarra rostida,

algú diu que no es farà.


Amb les pedres del camí,

he fet baluerna,

allí, s'amaga un mesquí,

és casa seva

fins que aplegarà la nit.


No desitjo altra son

que la d'escola,

escoltar poc, prendre la bossa

i repetir la lliçó,

demà, a la torna.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXXXIX)

14 Desembre, 2021 07:40
Publicat per jjroca, Epigrames


A la plaça,
hi ha tres bancs,
dos amb gana,
l'altre no tant.


Mai demano pa
per menjar del dolç,
però si no n'hi ha
em manca de tot.


Quan el regne
vingui a casa,
vull ser a plaça,
sense ofendre.


Mengen plat
amb sis costelles,
meravelles
de la carn.


Mou el vent,
sense tenebres,
malifetes
de l'hivern.


M'agrada volar
damunt les estrelles
per si les poncelles
volen festejar.


La temença
fa volar,
sense pressa,
sense llar.


Una noia jove
no n'està per mi,
em pregunta si
encara sóc pobre.


A les ombres,
hi ha paranys,
massa joves
de pocs anys.


Albiro el meu món
des de la finestra,
haig la porta oberta
per si aplega el sol.


Amb els mariners
cantant a la barca,
sento plorar el peix,
no vol ser prop casa.


He sentit a dir
que, quan surt el sol,
diu que vol dormir,
però el vent el mou.


He de segellar
els quatre vells versos,
ben porucs, dispersos,
farcits de pensar.


És un bon regal:
passar les setmanes
totes ben ufanes,
tipes de viatjar.


Si vols haver 
manta de somnis,
paga els dimonis
i deixa'ls fer.


Per haver
gran penitència,
cal saber:
apropar l'enveja.


Doneu el prec 
de la follia,
m'agradaria
menjar-lo fred.


Vint-i-quatre
hores són
les culpables
del meu jou.


Les comandes
de la nit
s'encomanen
al coixí.


Poseu-me el dolç
de la muntanya
en cada aranya
qui viu al bosc.


He de demanar:
manta de paciència,
m'agrada la festa
però no n'hi ha.


A la sínia,
plora el ruc,
l'aigua xiscla,
clou l'eixut.


Una nota sola
no posa remei
al plorar d'un rei
quan el regne vola.
 
Per a ser 
tan malparlat,
cal saber 
estar callat.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Els somriures són així i set poemes més

07 Desembre, 2021 08:50
Publicat per jjroca, Poemes

Els somriures són així


Els somriures són així:

poca broma en ser al coixí.

Els volers s’esfilagarsen

i no saben on anar,

de primer, em fan plorar

i, poc després, com s’enfaden.

Els caminants de muntanya

són ben nobles i eixuts,

per a saber, home mut,

qui parla amb dolça aranya.

Una tira d’albercocs,

un plomall de filigrana,

anem tots on el cos mana

sense amagar-se als racons.


A la cova de Betlem


A la cova de Betlem,

tot enmig de tres pastors,

una ovella diu que no pot

haver cura dels corders.

Va ser per un mal d’amor

que ella fa mala cara,

el seu mascle li donava:

massa dubtes per al cor.

A la cova de Betlem,

un àngel com va dient

que ha nascut el Salvador.

Els pastors agafen por

i l’ovella n’és conscient

d’aquest nou Adveniment.


El palau reial


El desembre congelat

i, anant, una parella,

Ella, amb la galta vermella,

Ell seriós i capficat.

Apleguen, al vell Betlem,

per a retre un nou cens,

ha de ser el compliment

d’aquell manament de Roma.

Els carrers han de ser plens,

ben enceses les fogueres

i un neguit que va endavant.

Na Maria està esperant

i hauran un trist pessebre

ha de ser el palau reial.


Del desert de meravelles


Del desert de meravelles,

aplegaran els tres Reis,

cerquen Minyó i el remei

sense oblidar les tenebres.

Oferiran, de tot cor,

el millor dels seus regals,

és un viatge cabdal

per adorar el nou Senyor.

A l’estable de Betlem,

aplega la gran fortuna

i un Hereu es fa present.

Dolça cara d’innocent,

dessota el sol i la lluna,

amb dèries de Salvador.


Al cel, demano ajut


Camins de la mar

comencen a la plana

on, a l’amistança

li plau somiar.

Sóc mariner

pendent d’alls i cebes,

les ganes fetes

i el no poder.

Davallaré,

algun dia, si puc,

fins a la mar.

Ho tinc ben clar,

al cel, demano ajut,

potser el rebré.


Un xic enllà


Seré d’aquells

qui els guanya la vergonya

i, en veure dona,

es fan vermells.

Pobre de cor

i ric de melangies,

doneu-me vides

on trobar amors.

No us contaré

on, ara, m’entaforo

per no trobar.

Un xic enllà

aprendré a ser mosso

i quedar bé.


La vida és una quimera


Essent rei del meu jardí

i casat amb les roselles,

els dijous, faig tombarelles

sense allunyar-me d’aquí.

Quatre cucs, les papallones

i un pit-roig, prou tafaner,

es comenten que l’esquer

pot aplegar a totes hores.

Esdevingut somiador,

em passejo entre les flors

en sentir la primavera.

La vida és una quimera,

tota envoltada de pors,

amb final decebedor.


En mon paradís


En mon paradís,

no hi haurà tenebres

ni fades ofeses

ni un pesat dormir.

Menarà ocells

el sol quan es llevi,

li diran que vetlli

pels feixucs i vells.

En mon paradís

no hi haurà doblers

ni hores perdudes.

Vull verdes les fulles

i blancs els velers

per si cal fugir.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Nou pensar i set poemes més

01 Desembre, 2021 03:16
Publicat per jjroca, Poemes

Nou pensar


D’ofici: mig mentider,

somiador, espanta-lladres,

nascut per a ésser culpable,

poca-solta i tafaner.

Aprenent de mitja vida,

ben lliurat a l’infortuni,

passo nits en ple dejuni,

em consolo de seguida.

Un dia, vaig festejar,

altre dia, va deixar-me

perquè en trobà un de ric.

Ara, sovint, faig d’amic

i no espero pas queixar-me

si aplego al nou pensar.


La nit clara i un recés


La nit clara i un recés

per a fer aflorar la pensa,

vaig viatjant, per la tenebra,

mig poruc i mig ofès.

Ningú parlarà de mi

quan aplegui al cementiri,

allí, al darrere d’un ciri,

entendré mon avenir.

Sent tan pobre i mortal

com demano la riquesa

amb les bones intencions.

Quatre plates amb melons

ofegaré amb cervesa

procurant no prendre mal.


Quan ningú ho sent


De tant en tant, quan ningú ho sent,

xerrotejo amb el vent.

Ens contem mentides dolces,

endevinalles a l’engròs,

són les tardes de repòs

les qui prenen noves vies.

El cervell al caramull,

la pensa a la bestreta,

un balcó, una finestra,

una joia a curull.

I, tot d’una, res a fer

puix l’amo ha massa força,

per la nit, llum de la torxa

i lladrucs en mig carrer.


Ocellet petit


Ocellet petit,

vestit de plomalls,

travessant la vall,

cercant a l’amic.

Aniran plegats

a fer la festassa,

flor de carabassa

fàcil d’endrapar.

Desprès, contaran

les fulles de l’arbre

petit, entranyable,

qui espera ser gran.

Ocellet petit,

on has el teu llit?


Coet de cartró


Aprenent de fugisser

de treballs i d’enrenou

qui demana un pobre sou

perquè més no li convé.

Des de fa temps, llogater

del banc ombriu de la plaça,

els diumenges com li agrada:

parlar poc i mirar bé.

Només ha una il·lusió:

ésser rei de sa fortuna

i dormir plàcidament.

Un cop, va ser amatent

de viatjar fins a la lluna

amb un coet de cartró.


La vila encén els focs


Quan la fosca arrauleix

i la lluna és a la bassa,

una granota descansa

al damunt d’un tronc ben vell.

Un pagès, qui vol regar,

i un ruc que no fa passa,

la núvia calla i s’espanta

un mussol qui vol volar.

Les quatre portes es tanquen

i la vila encén els focs

per a il·luminar manta cuines.

Mestresses de totes mides

paren taula per a pocs

mentre, d’altres, del tot callen.


La somera amb el bou


A les portes de Nadal,

la somera s’esvellega,

sant Josep li ha fet promesa:

Trobarem un bon portal!

Na Maria és un ensurt,

un dubte i una promesa,

hauria de ser la reina,

infantar el Nen Jesús.

El capvespre de Betlem

és, avui, ple d’enrenou,

quatre pastors amb neguit.

En aplegar blanca nit,

la somera amb el bou

van gaudint l’Adveniment.


Dolça pau


El fred deixa son palau

i s’entafora a les cases,

quatre minyons, cares agres,

van eixint de son catau.

Els carrers són plens de fums,

la muntanya cerca el fred,

tot i així, un Minyonet

va penant fins als tendrums.

On anirà aquest hivern

a dormir o parar casa

en sentir-se oblidat?

En el regne no he estat,

però regna una fada

qui pregona: dolça pau.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (LXXXVIII)

01 Desembre, 2021 03:13
Publicat per jjroca, Pensaments festius

El vent és eixerit, xiula i se'n va.

Necessito menjar poc, tinc un cos pobre.

Les formigues van de pressa perquè l'aire les refresca.

No cregueu el cos, ell també sua.

Un home és un punt d'una estadística.

Com l'home s'avorria, Déu li va donar feina.

Veig que moriré, no tinc ganes de fer res.

Vés per on vulguis, les pedres t'estan esperant.

Tenia una dona jove i les nits massa llargues.

He perdut el compte, dec tenir massa diners.

Em preocupa aprendre, acabaré oblidant el que sabia.

Tinc pocs amics, el cotxe n'és un.

La dona diu que no penso amb ella, tinc massa feina pensant amb mi.

És un dropo estrany, diu que intenta treballar.

Mil pensaments no fan un llibre, un milió de paraules sí.

La millor novel·la no necessita tapes.

He vingut al món, cerco al déu que m'ha empès.

La saviesa és el difícil art de pair la informació.

Conec la pau dels déus, ara busco la del home.

Mireu si tinc necessitats que les tinc gairebé totes.

Dieu-li al meu cos que només sóc un home.

Es burla de mi, deu saber que em coneix.

Com que el cap és petit, el riure i el plorar no són lluny.

He trobat la solució, he perdut el problema.

Em volen canviar el cervell per un cabdell de papers.

Aprendre és més senzill, el que costa és saber-ho.

Quan ja domines el dia, arriba la nit.

Morir-se és dolorós, sobretot per als que deus.

Al ruc, no li preocupen les garlandes del carro.

Si necessitem espai, volem cap a endins.

Vaig anant per la vida de miratge en miratge.

La terra que més em preocupa és la que vol viure dintre la sabata.

La lloança fa tancar els ulls de la realitat.

Les dones parlen més perquè necessiten més paraules.

No és vanitat, és necessitat de ser quelcom.

Escric al vent perquè els homes no m'entenguin.

He conegut a Déu, està més trist que jo.

Possiblement em moriré, però deixeu-me dubtar-ho.

Estic de volta de la vida, què hauré fet mentre anava?

Déu m'ha donat una cistella, no paro d'omplir-la d'aigua.

No sóc un home avorrit, mai he donat per tant.

Ella volia un home intel·ligent, vaig tenir molta sort.

Si em vèieu passar, és possible que arribi enlloc.

M'agrada la nit, perdo el temps més a poc a poc.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXXVIII)

01 Desembre, 2021 03:10
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan la pobra son

demani per mi,

dieu-li que sí,

que estic pel seu jou

de dia i de nit.


Vénen els fantasmes

a fer enrenou,

porten lluna i sol

amb les millors tardes,

cap bruixa els hi pot.


Cavaller sense cavall

corre i capgira:

tot mig poble al capdavall,

sent la fatiga

que no hauria d'amagar.


A les roses velles

els donaré amor:

posat en un pot,

bastit per abelles,

per si el fred no pot.


Mai hauré de dir,

si l'amic no ho mana,

que desitjo encara

posar-me a l'abric

de l'enamorada.


Sóc tan gamarús,

tan fet a les penes,

que apleguen les festes

i demano, al ruc,

sentir com les feres.


Quan la jove

no m'estima,

poso ordre

a ma vida,

sóc prou noble.


I, essent, tan poruc,

demano a l'albada:

que vingui una fada

i posar aixopluc,

de segur que es cansa.


Sense fama

ni diners,

haig per gana:

quedar bé,

dolça proclama.


Per a ser

com un sidral,

anar bé

i quedar mal,

res més no cal.


Quan la follia

aplegui al coixí,

dieu que la nit:

cansa, humilia,

però fa gaudir.


Hauré de menjar

els catorze plats,

dos n'he de pagar

per ma malvestat,

de fet, sóc un nyap.


A la lluna

de València,

minsa ciència

és oportuna

pel poc que pesa.


Necessito

anar a cercar

un bon manyà

per si preciso

el seny tancar.


Les volgudes hores,

tot parlant amb mi,

diuen: Si no plores,

no podràs gaudir!

Mai hi seran totes.


Quan el pobre

té per a vi

mai sap qui

és el més noble

ni el millor amic.


Les paraules mentideres

mai es cansen de jugar,

pel matí, volen somiar,

però són tan sornegueres

que es perden a l'endemà.


Josafat volia

anar a festejar,

na Raquel sentia

com era un penar,

massa que sofria.


És el son

qui em ve a buscar

quan el sol

diu que se'n va,

mai ha raó.


Són les nobles

intencions,

les raons

de tot un poble,

no hauran perdó.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXXXVIII)

01 Desembre, 2021 03:05
Publicat per jjroca, Epigrames


No he de sentir
la llarga agonia
d'aquell seny qui crida
demanant sortir.


Quan hagi retut
els deures emprats
torneu-me al passat,
vestiu-me de mut.


De la joia
de les flors,
vull el dolç,
més del que toca.


Seré amatent 
del vostre desig
per si cal dormir
mentre vaig perdent.


Quan el sol, qui crema,
em daura la pell,
em sento mesell
mancat de saviesa.


He d'albirar,
prenyat de follia,
el pas de la vida
sense saber on va.


Com un gegant,
qui plany infantesa,
sento la feresa
mentre vaig somiant.


No he de prendre
aquest neguit,
vull la nit
per a malvendre.


Per a ser
bon tafaner:
ser lleuger
i escoltar bé.


A l'estiu, corrandes,
a l'hivern, cançons,
primavera, albades,
res a la tardor.


Quan demano
pel matí,
em diu l'amo
que és ben nit.


A la sopa,
culleretes
i, si parles,
tot mongetes.


 
Amb seixanta
mariners,
qui s'espanta
no ve més.


Una rosa volia
el meu amor,
li donà un dia,
ho perdé tot.


Una mosca,
al bol de llet,
diu que és mossa
i té fred.


I quan faci
més calor,
que demani
baixar al pou.


La mare cantava
gronxant el minyó,
el minyó plorava
al fons del bressol.


En el fons
del gran coixí
he trobat
qui riu de mi.


Porteu-me al demà
sense massa pressa
vora la finestra
fa de bon passar.


El senyor,
tan mentider,
diu que l'enyor 
em senta bé.


Quan el cànter
va a la font
no vol nafres
ni condol.


Una amistançada
demanava amor
no n'hi havia encara
no en trobava enlloc.


Les comandes
del senyor
mai són agres
ni fan por.
 
A la casa vella,
quan s'apaga el foc,
s'acaba la pressa,
comença el record.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs