He trobat llei i fortuna i ser poemes més
14 Febrer, 2024 19:20
Publicat per jjroca,
Poemes
He trobat llei i fortuna
He trobat llei i fortuna
per a fer-me cavaller;
pel matí, surto el primer,
viatjo cap a la lluna.
Després de massa pensades,
hom voldria ser més ric,
però ve el mal antic,
endolcit, per fer mossades.
Olivera, més que vella,
com es mostra prou ufana
per a desfer l’entrellat.
Com pobre havia estat,
cerco cove en una altra
per a eixir de la tenebra.
A casa del cigronet
A casa del cigronet,
ningú demana maduixa,
sols demanen una cuixa
posada en un plat ben net.
Captaires i lluitadors
voldrien fer una menjada
d’aquelles de l’afartar.
Com el sol no vol anar,
diria que el peix agrada;
no volen aturadors.
A casa del cigronet,
a l’hivern, s’ha fet l’estiu;
dintre l’olla tothom riu
i es mostra el poc seny.
El gra sembrat
El gra sembrat
i tot és meravella,
haig una estrella
dalt del terrat.
Les nits s’escurcen,
un vent gasiu penetra;
gruny la finestra,
les portes cruixen.
El gra sembrat,
esmolo la corbella
sense aturar.
Com vull anar
a veure una rosella,
vindrà més tard.
És possible
Com la mare entossudida
en pensar i posar l’olla;
és la feina de per vida,
mal pagada, plena d’ombra.
Com el pare, remugant,
va llaurant dessota el sol;
voldria guanyar i no vol
un ruc qui no li fa cas.
El minyó assegut a taula,
entre llibres i llibreta,
va enllestint els quatre deures.
Quan s’ajeuen, volen creure
que, si demanen la festa,
és possible i l’hauran.
Pescador de vida llarga
Pescador de vida llarga
com, avui, aplega al port;
no l’acompanya la sort,
la fortuna ni s’atansa.
La pesca, diríem, és
una lluita i una joia;
el peix fuig puix no li prova
acostar-se a la ret.
La barca, de tant anar,
s’ha tornat un xic mandrosa
i ni gosa de cantar.
Quan s’acosta un dia clar,
hom confia en no fer nosa;
al capdamunt, ve el guanyar.
Anem ensems
És quan llavors
s’esmerça la paraula,
es para taula
amb bons records.
Anem ensems
a raure entre fulles,
no fem abruptes
mentre podem.
Al clar país
sense pluja ni núvols
ni dies rúfols
mancats d’encís.
I tot serà
fins a demà.
Calleu, si us plau
El vent, la pluja,
una ombra matussera;
anem, sense esma,
mentre es dibuixa
un paisatge gris;
no hi ha encís
per a trobar
un nou demà.
I res s’escau,
la vida ha de seguir
per camins amples;
tres quarts de quatre
i encara he de dormir,
calleu, si us plau.
Vingué el desert
Com un servent,
estripo la cridòria,
dolça memòria
que em va perdent.
En altres temps,
quan el camp feinejàvem,
fèiem parada
per un moment.
Com l’amo reia,
tot era gras
i el bon cabàs,
del tot, s’omplia.
Vingué el desert
i restà despert.
Li faria mil rondalles i set poemes més
10 Febrer, 2024 07:26
Publicat per jjroca,
Poemes
Li faria mil rondalles
Na Mariona del meu cor
més que espera, desespera;
només va ser una promesa
d’un mosso sense cap dot.
El seu pare li digué
que no era un bon partit;
com va perdre l’esperit
i en fadrina esdevingué.
Li faria mil rondalles
si, amb mi, es volia casar;
però ni tan sols ho gosa.
Cada no de sa resposta,
la porten al badallar
i a somiar ben debades.
És la pau d’aquest gran fred
És la pau d’aquest gran fred,
qui m’acosta al cementiri;
des d’avui, beuré per vici
un vi negre de bon cep.
Una mossa em comentava
com borratxo no em vol;
que la festegi un mussol
d’aquells qui fan mala cara.
En la pau d’aquest gran fred,
faré casa al fumeral
amb una branca feixuga.
Car la ment és tan poruga;
he de posar-me, si cal,
dues mantes i a cobert.
Una mosca em contava
Una mosca em contava
que, en arribar l’hivern,
mai posa al descobert
ni les ales ni la cara.
Ben endins del fumeral,
els somnis són més lleugers;
el voler eixir es perd,
la frescor li farà mal.
Una mosca em contava
que, a la vora del mosquit,
és una mossa galana.
No fa més d’una setmana;
comentava que, a la nit,
ser a l’infern, li agradava.
El cor eixut
El cor eixut i llarga la feblesa,
són massa anys per a haver futur,
escric així: dolgut, sense fermesa;
mirant el cel i descobrint un mur.
No haig res més que pobres melangies,
un to altiu que ha abaixat el cap;
no haig ni ganes de fer un disbarat,
anar enllà en trobar altres vies.
La nit és llarga i curta la temença
de trobar un xic de plata o de tresor
per a obtenir, avui, els beneficis.
No he de cercar els altres sacrificis,
aquells que acaben el dia de la mort
quan l’agonia es vesteix de gravidesa.
Per poder riure
Us cal saber,
amics de la fortuna,
que enllà la lluna
resta més cel.
Que els somnis són
per a anar fent
i tinc present
com roda el món.
Us cal saber,
amics de l’encanteri,
que hi ha misteri
enllà la fe.
I vull pervindre
per poder riure.
Es va perdent l’interès
Com demana la temença:
El millor és fugir de pressa!
Perquè ogres i fantasmes
en trobareu per arreu;
uns basteixen una creu,
d’altres ploren ben debades.
És a l’hora primera
quan, sovint, ens abandonen;
si hi ha llum prou que no tornen
fins que el vespre ve a la seva.
I la vida talment és
un camí que fa pujada;
com la costa es fa pesada,
es va perdent l’interès.
Ploren els manats
En el palau reial;
comtesses i princeses,
van recordant promeses
que un dia van fer mal.
Dormint als alturons,
ben lluny de les tenebres,
arriben malifetes
per a afeblir tothom.
La vida ha de seguir
mostrant les ambicions
dels homes qui es fan grans.
Els pobres vilatans,
de poc han de gaudir,
quan ploren els manats.
Caire lliurador
És una empresa vana
portar a coll-i-bé
els somnis que, també,
la impotència proclama.
Nosaltres, els vençuts
no volem ni bandera;
em plau seure a la fresca
quan venen temps eixuts.
Els vespres de tardor
seran ben fets a mida
per a nobles vianants.
Les catifes semblants,
aquell vent que s’enfila
amb caire lliurador.
El vell savi s'enfada i set poemes més
06 Febrer, 2024 15:05
Publicat per jjroca,
Poemes
El vell savi s’enfada
Un savi saberut
em contarà el secret:
Com podrà un homenet
arribar a ser un ruc?
Un llibre de mil planes
em tocarà, de fet, llegir
en dues o tres setmanes.
Car m’agraden les baldanes,
les quatre he de fregir
per a gaudir de menjar-les.
No he passat de la plana
perquè vingué una mosca;
dues setmanes de fosca,
el vell savi s’enfada.
Humans de tota mena
Demano el gran somiar
voltat de l’encanteri,
la vida és un misteri
de prendre i no acabar.
Humans de tota mena
demanen a l’engròs,
ens queda algun talòs
que es queixa si no pena.
Els altres, endavant
i passen al darrere
per tal de guanyar un son.
Les sopes amb un ou
oblidant que hi ha un setge
per a cada viatjant.
En mon petit país
En mon petit país,
les portes són obertes,
prou lluny de malifetes
i olor de romaní.
Allí, en el sotabosc,
els caragols com dormen;
les fulles s’esvaloten
en veure eixir el sol.
En mon petit país,
ningú demana un regne
on encabir un rei.
Contents amb verd herbei,
tenim cura del fetge
quan demanen anís.
Li fa mala cara
Amb quatre diners,
vaig a la taverna;
la senyora es queixa
en acabar el mes.
Haig un fill mediocre
en gran estudiar,
diu que mai voldrà
deixar de ser pobre.
La núvia el demana,
dilluns i dijous,
per a fer festeig.
El tracta de lleig,
de l’haver pocs sous;
li fa mala cara.
No podré eixir de casa
He deixat que aplegui el temps
al racó de melangies,
porto ja més de tres dies
demanant a tots els vents.
Quan el vent bufarà fort
no podré eixir de casa,
escalfar-me com m’agrada
mirant com crema algun tronc.
Al fumeral, quatre mosques
com demanen festa grassa
quan s’enceta el carnaval.
Treballar ha de fer mal
i, a l’hora de la desgana,
és millor jaure a les fosques.
Sentinelles de l’avern
Sentinelles de l’avern
vigileu els condemnats;
de pobres, no em vull cap
puix tenen el cap ben verd.
Quan els rics em conviden,
ni goso de contestar;
és millor deixar-ho anar
al reclau on tots sospiren.
Sentinelles de l’avern
que no es queixi el bon ca
i se’n vagi a cercar menja.
Doneu-li un all, la ceba
o un bon tros de bacallà
perquè si la gana el perd.
Dintre el formiguer
La formiga endevina
quan aplega blanca neu,
no ho voldria, però creu
que l’eixir ni la convida.
Allí, dintre el formiguer,
els somnis seran lleugers;
no vol viatge i es perd
el desig de ser a l’hivern.
A la fi, com donen tots:
els alturons i la plana
al dessota un llençol blanc.
Demanen, més endavant,
que es faci la filigrana
quan s’allunyi més el sol.
Com havia massa fred
Com havia massa fred,
he anat a la botiga;
necessito, de per vida,
una manta per a l’hivern.
El botiguer em posa a prova,
vol saber quant vull pagar,
quatre diners deixo anar
i em ven manta de roba.
Com la llana era bona,
n’he comprat vuit pams i mig
per provar de traure el fred.
Vent valent la força perd
i, després d’un dia i nit,
he conservat gana i bossa.
El llapis i set poemes més
01 Febrer, 2024 09:23
Publicat per jjroca,
Poemes
El llapis
El llapis diu,
cansat de sa misèria,
com guanya dèria
mentre escriu.
Em mira així
amb seny empresonat
i fa bondat
esperant la nit.
Ha de dormir:
cansat, ben estirat,
esperant un nou dia.
Algun cop crida,
sembla que l’he deixat
amb pocs amics.
Deixar la cleda
Si porteu el seny
us deixo una capsa
de cartró, ben ampla
per si, amb algú, reny.
Els pobres fantasmes
van en processó,
que Déu els perdó
si venen maldades.
La vida es refreda
amb el pas dels anys
i l’anar perdent.
No soc innocent,
però em sento estrany
en deixar la cleda.
No vull fer mitja part
En el regne perdut,
on ha restat l’estrella,
s’escola la tenebra
qui va donant ensurt.
Allí, els homes bons
encaren la jornada,
amb la ment esberlada,
anant per mil racons.
No he de pertànyer més
a velles fantasies
on manta alegries
s’allunyen sense fe.
Com poc em queda grat
ni vull fer mitja part.
A prop del paradís
El meu amic dimoni,
parlant de sant Antoni,
diu que ha perdut la fe.
Les mosses tan formoses
entre milers de roses
demanen un cafè.
Res més em queda clar
per poder-me trobar
amb minses alegries.
He de saber esbrinar
qui em voldrà enganyar
la meitat dels meus dies.
Com vaig cercant l’occís
a prop del paradís.
Un deu em posarà a prova
A darreries d’any
com vaig comptant afanys
i dies profitosos.
He trobat els diners
venent els meus volers
captius i melangiosos.
La lluita m’ha donat
un punt per fer una part
i recollir desfetes.
Soc pobre cavaller
i, de vegades, també
voldria anar de festes.
Més tard o més bé d’hora
un déu em posarà a prova.
Els gestos endevinen
Paraules sense encert,
somriures incompresos,
els ponts seran malmesos
per manca d’interès.
I tot ha de seguir
en un estat confós,
el nuvi i l’espòs
ben poc hauran de dir.
Perduts ja massa afanys,
els dies s’eternitzen
i venen parques nits.
Ben buit haig l’esperit
i els gestos endevinen
com m’han fruitat els anys.
Soc un pobre pidolaire
Soc un pobre pidolaire
capficat en no sé què,
com hauré perdut la fe
perquè em sento rondinaire.
Al racó del desencís,
he posat seny i fortuna;
ni m’enlairo com l’escuma
ni em deleixo en ser precís.
Cada dia és un llegat
per on passa l’abundància
sense poder-se aturar.
El blat que no he de sembrar
és millor que sigui a casa,
a les golfes, dintre un sac.
Poseu oli en el cresol
A les voltes de Nadal,
qui demana haver fred?;
poseu palla a en Jesuset
que, per massa, no fa mal.
Com les nits han de ser llargues,
poseu oli en el cresol
puix la despesa no dol
si veieu més bones cares.
A les voltes de Nadal,
signaré una amnistia
amb el veí del carrer.
Com m’agrada quedar bé,
estrenaré una camisa
que m’he comprat de regal.
A l'escola de la vida i set poemes més
29 Gener, 2024 16:52
Publicat per jjroca,
Poemes
A l’escola de la vida
A l’escola de la vida,
marona, no hi vull entrar;
poc m’agrada la fatiga
quan no aplega ni a fruitar.
Les planes es fan muntanyes,
el mal peix és bacallà;
aprendré a claudicar
a l’enginy i a les pensades.
A l’escola de la vida,
ni el mestre està present
perquè diu que ha angoixa.
La gran dama es torna coixa
perquè xafa malament
quan passeja sense mida.
És disbarat
Ben pendent del sacrifici
per a ser bon vilatà,
he après, deixeu-m’ho anar,
aquest innombrable ofici.
Cercador de desventures,
captaire de fugissers;
he deixat matalassers
malvenen llurs feridures.
De ben jove, desenfeinat,
he de procurar la menja,
la cullera i un bon plat.
Diria que és disbarat
claudicar per la revenja
que demana el veïnat.
En Jesús dalt de la creu
Sent cansat de bon matí,
he demanat, a en Jesús,
que m’ensenyi el bon ús
de viure sense glatir.
Amb un parell de miracles,
passaria a ser diví;
de l’aigua, vull treure vi,
no estic fet a les mal dades.
En Jesús dalt de la creu
com sospira entre dolors
per no trobar altre deixeble.
Com plora per ser maldestre
i no triar, entre tots,
un que pugui fer d’hereu.
Em cal saber
Escric així: amb aires de tendresa
quan la fotesa ni porta encís;
en el reclau, sorrut, del paradís
escolto el vent, em guanya la peresa.
Puix tot és clar i s’allunya la boira
a terres baixes guanyades per l’oblit;
algú dirà que pobre he partit:
el pensar fluix, la manca de cridòria.
És el meu cor un presoner salvatge
qui beu quan pot i no demana pa
en aplegar els dies de gran festa.
Em cal saber que regna la tendresa
quan manquen hores per a fruitar
de solituds i de perduts mestratges.
Aquell dimoni
En l’ambició virtual de cada dia,
he posat hores de pena i de coixí;
en mes batalles, no trobaré enemic
ni aquell vell temps on regni gosadia.
Més endavant, s’acaben els misteris
i els lladregots recerquen un palau;
m’agrada el lleure i la fugida em plau
per a obtenir el goig de l’encanteri.
Els pobrissons com dormen a la plaça
i la campana comenta al campanar
que vol anar al reclau del silenci.
El vell mossèn demana que, ara, pregui
per tal de veure si, avui, puc matar
aquell dimoni tan lleig i mala traça.
Dies profitosos
Doneu-me pa per a posar al sarró
puix vull anar a raure en el cim;
en el Montsià, el regne és dolç i prim
on manta ocells van demanant calor.
Però és hivern i quatre flocs li cauen
d’aquella neu tan destra en prendre fred;
soc, com diria, aquest heroi discret
qui menja un poc mentre altres bramulen.
No n’estic fet a dies venturosos
on el mestral callat, de nou, s’avé
a enfilar-se oblidant les presses.
Deixeu-me dir: No vull bastir necieses!,
puix l’avenir dirà que és el darrer
per a gaudir de dies profitosos.
Els meus amics traïdors
Els meus amics traïdors,
cansats de ma misèria,
envien la platxèria
per fer-me els honors.
I tot esdevindrà
una manca de força;
faran el que no toca:
des d’ara fins a demà.
Com he d’escapolir,
emprendre el camí ral
sense un bell aturar-me.
De fet, ni puc queixar-me,
dessota d’un fanal,
fins que es faci nit.
Quaranta queixalades
Quaranta queixalades
i no puc empassar
el somni que, demà,
m’oferiran debades.
Com tot és portar presses,
m’acullo al més forçut;
el treballar no puc,
em manca la feresa.
Quaranta queixalades
i, tot, serà a punt
quan aplegui nostramo.
En temps, com li demano:
les sopes amb bon gust;
ni dolces ni salades.
Si algun dia aplego a ric i set poemes més
21 Gener, 2024 09:36
Publicat per jjroca,
Poemes
Si algun dia aplego a ric
Caminant sense camí,
vianant sense drecera;
he venut la nit sencera
per un ram de gessamí.
No li cantaré a la mossa
perquè el pare està pendent,
és un pobre innocent
qui demana bona bossa.
Els doblers que, ara, tinc
estan a punt de volar
quan aplegui a la taverna.
Amb la carta que m’espera
estic a punt per somiar
si algun dia aplego a ric.
Un dels tres Reis
A la porta de l’església,
he trobat un dels tres Reis;
em diu que cerca un Josep
per a fer-li una ofrena.
Així fou que em deturà
per a veure la trobada;
mitja nit la vaig passar
mal dormit, amb mala cara.
Quan van aplegar altres dos,
començà el desconcert
i anàrem cap a l’estable.
Si es produí el miracle;
va ser, del tot, ben discret,
encara no sé el com.
Portant sa creu
Em plau saber,
amics de l’encanteri,
que és un misteri
aprendre a ser.
La vida és
aquest nostre escenari,
hi haurà un calvari
on guanyar fe.
I anem, arreu,
passant les hores toves
vora del foc.
Afora, és fosc
i passen massa homes
portant sa creu.
M’agrada el cloure
M’agrada el cloure
silenciós de cada dia
quan el sol grimpa
i cau de sobte.
És, a la fosca,
quan l’home cerca
sentir qui prega
i fuig d’escola.
M’agrada el cloure
de llevar-me d’hora
per veure el món.
En un segon
és la mossa qui troba
on caldrà seure.
Complir el manament
En comptades ocasions,
he sentit les esquelles
sorollar entre tenebres
al de dalt dels alturons.
Allí, on Montsià diu,
sense recança,
que voldria una barca
i anar pel riu.
Però aquest moviment
no està permès
i no es pot moure.
Li he demanat que vole
i s’ha compromès
a complir el manament.
Paraules dissortades
De paraules dissortades
en porto el sarró ple,
les he trobat al cafè
feinejant entre les taules.
De pobres vinguts a rics
n’he trobat una dotzena;
la resta, renoi, com crema,
ha de ser un mal antic.
Al carrer de l’enyorança
és on viuen els records
qui s’enlairen a les golfes.
Més bé buides estan totes,
només els resten les pors
i una memòria qui enganya.
Viu al seu desert
La primera primavera
li arribà als quaranta anys,
és un home prou estrany
qui ni millora ni crema.
Encara té una capsa
on guarir tots els records,
de segur que estan tots
esperant eixir de casa.
Una núvia va tenir,
ella ni se n’adonà
perquè era molt discret.
Avui, viu al seu desert
que deixa per a anar a cercar
un somni a qui maleir.
No sé si ho acomplirà
He demanat, al bon Rei,
que em lliuri del sacrifici;
escriure ha de ser vici
no encomanat a cap llei.
Passejar, prenent el sol
en una tarda lleugera;
és gaudir sense l’espera
d’haver pena ni condol.
He demanat, al bon Rei,
una mica de fortuna
i la dèria del saber estar.
No sé si ho acomplirà
perquè vol marxar a la lluna
per si troba algun servent.
Són massa reixes i set poemes més
13 Gener, 2024 19:34
Publicat per jjroca,
Poemes
Són massa reixes
Palau reial, alleugerit de pobres,
on massa homes es lliuren a la por;
ben al davant, es mostra aquell senyor
qui vol saber on trobarà els nobles.
Com dorm a un llit ben ample i ben ornat,
han de ser els somnis del tot manifassers;
volarà, al cel, com galant cavaller
i, en aterrar, de tots serà estimat.
Són massa reixes per a haver llibertat
i massa amics, del tot, vinguts a menys
qui li demanen aquella estreta sort.
Passen els anys, el viu es torna mort
i van perdent els arbres les arrels
per a decaure i encetar l’esclat.
Comença el vell camí
Per estranyes raons,
diu la mare Natura
que hem de tenir cura
en pujar els esglaons.
Com comentava en Pep:
el vi negre fa mal
i cal fer el sacrifici.
Gairebé sense vici,
en el palau reial,
la joia com es perd.
Avant i sense llum,
comença el vell camí;
ha de venir d’allí
on regna la patum.
Malviu un somiador
Deixeu-me una presó
amb dolça finestreta
on faci l’oreneta
estada a la calor.
Preneu-me el barrots
de sucre i pega dolça,
no voldria altra cosa
per a trobar els amors.
Deixeu-me una presó
on un pres fa l’estada
abans d’anar a sopar.
Si el temps es deixa anar,
compreneu que, allí, encara
malviu un somiador.
M’endinso a la cova
Em contava na Mariona
que l’amor no l’ha trobat,
com em sento obligat
mentre ploro a tothora.
He pactat, amb un dimoni,
per si em vol fer costat
i treure’m d’aquesta guerra.
Mentre mon cor s’esguerra,
pel favor que he pregat,
s’acosta a sant Antoni.
Em contava na Mariona
que l’amor el té perdut;
per a eixir del gran ensurt
com m’endinso a la cova.
Traspassat el vell any
Traspassat el vell any
amb lluita manifesta,
hem demanat fermesa
sense força ni engany.
Els amics tafaners
tan amics de la plaça
veuen, al cel, la traça
que van deixant els vents.
I la pluja s’allunya
terres altes enllà
per a regar altres camps.
Nosaltres, estadants,
demanem remullar
un terra qui bramula.
Mar endins
De sobte, m’acomoda
anar-me’n mar endins;
allí on els dofins
parlen de tornar alhora.
Nosaltres els senyors
d’aquest regne ferreny
com demanem el seny
al bon pare rector.
Ens mana penitència,
prec pels grans pecats
de deure i omissió.
Prego al sant patró
que ens doni, a tots plegats,
enginy, força i paciència.
La lluita està servida
Amb la meitat dels muts,
allargo la conversa;
em fan sentir que puc
saber si no haig pressa.
Com no escolten els sords,
acabo de seguida;
la lluita està servida,
però en comencen pocs.
Pendents del sacrifici,
com corren els covards
per tal d’escapolir-se.
Han vingut a servir-me
uns pobres desnonats
prou carregats de vici.
Una plata ben posada
Poseu-me gana nostramo
puix ja tinc el cos ben ple;
a la fosca, m’encomano,
no sé com me’n sortiré.
Una plata ben posada
amb salsitxes i enrenou,
tres botifarres, un ou,
un bon tall de cansalada.
Com el metge em demana,
procuro no fer-li cas
i endrapo com una fera.
Amb la nit que, avui, m’espera
no caldrà ni matalàs,
la passaré allí on calga.
Han passat savis i set poemes més
08 Gener, 2024 16:28
Publicat per jjroca,
Poemes
Han passat savis
És l’esperit qui allunya la tempesta
i es manifesta punyent l’oblit,
he estat poruc i tinc la llar encesa
puix vull entendre quelcom que he escric.
Han passat savis trescant per un carrer
on s’endevina la plata i or;
els menestrals, un dia, hagueren sort,
però es queixen com els primers.
Deixeu-me descansar els ossos
en aquest bosc vingut a menys
on els conills s’amuntegaven.
Massa raboses, avui, es planyen
perquè la vida haurà perdut el seny
i els vilatans es van perdent a trossos.
Poca treva
Del tot poruc, deixeu-me la certesa
de morir, prompte, sense res més;
com he lluitat fugint de la pobresa
i m’ha abandonat mancada d’interès.
De ben segur, que arreu porto la nosa
i espero, prompte, ser oblidat;
no vull setial on el senyor reposa,
vull herba tendra enmig del prat.
I tornaré a ésser qui no era
per a complir el manament
tal i com toca al ben nascut.
El defugir ni se m’acut
puix tinc posat el parament
per continuar amb poca treva.
Mireu com vaig
Mireu com vaig per terres isolades
on vells pagesos són al cafè,
com us diria que he perdut la fe
i es van fent grans totes les cases.
Aquí, a la vora, fruitava l’olivera
i un xic enllà cantava el garrofer;
viure de pobre no és plaer
i, en el record, reposa sort sobrera.
Mireu com vaig per amples carrers
on el bon sol diuen que regna
fins que aplega la fosca nit.
Només em queda vell esperit
qui ha de dormir mentre espera
retrobar un dia amb més poder.
Almenys, un mos
Pareu el món puix soc ben a la vora
de trobar el dia talment gloriós,
he retallat la força que no em sobra
i vaig, a pams, cercant l’engròs.
El Déu m’ha dit: Hauràs joia infinita
si no et capfiques en ésser ric!;
li he demanat casa al paradís
i ha sigut amb la boca petita.
Així, anem camí del tros
per a collir verdes olives
qui cantussegen al dematí.
Estic pendent de saber qui
ha de venir a prendre les mides
per a deixar-me, almenys, un mos.
Somio a contracor
De pobres i raons
en porto el sarró ple,
hauran menjat el què,
hauran gaudit el son.
La vida s’acomoda
dessota del gran pi;
allí, trobaré el sí,
la pau en veu de dona.
No haig més gran tresor
que un polsim de grandesa
qui demana per mi.
Ben poc li he de dir
puix haig la roba estesa
i somio a contracor.
En Jesuset no hi era
Han vingut els tres Reis
una tarda planera,
en Jesuset no hi era,
ha fugit ben corprès.
Va néixer a Betlem
aquella nit tan freda
en què una nova estrella
posà un llum al cel.
El rei de la contrada
no volia enemic
que li prengués el tro.
Com va aplegar la por
a lloms de tall d’espasa
cercant el jove Nin.
Bona sola
Firaires d’ocasió;
la plaça està ben plena,
ha començat la festa,
la missa i el sermó.
Les dones a l’església,
els homes al cafè,
la fe se’n va i se’n ve
contenta o un xic ofesa.
Avui, he de buidar
gairebé la guardiola
per comprar unes sabates.
En podré triar quatre,
les vull de bona sola;
dos anys han de durar.
La vida un dia es perd
En festa tan senyalada
em comenta, el pobre gall,
que si volen un bon tall
és millor la cansalada.
El porquet que se l’escolta
com li faria un bon mos,
el sobreviure és confós,
ben a prop, és la revolta.
De segur que, en passar festes,
hi haurà missa de difunts,
els qui resten viuran junts
oblidant les malifetes.
Puix la vida un dia es perd
mentre va passant l’hivern.
Tant li fa i set poemes més
05 Gener, 2024 05:50
Publicat per jjroca,
Poemes
Tant li fa
I tot enmig del bosc,
el petit follet vell
les cames arrossega.
Va ser una princesa
qui així va fer per ell
quan va perdre el gran goig.
Amb fulles esmerçades,
volia arracades
i un collaret al punt.
El follet, mig difunt,
va estar a les acaballes
en haver tal disgust.
Ara, el sento plorar
i, a ella, tant li fa.
Mal que no cura
Mancada de la fúria
i del terrible enginy
em fa saber com tinc
aquest mal que no cura.
Ha de cremar l’enveja
flairosa al seu foc,
he vist que, al seu lloc,
la parla com quequeja.
Humans, sense misteri,
anem passant la vida
pel fet de sobreviure.
Un temps per a descriure
em porta on s’aviva
el minso encanteri.
Parca és la memòria
Us faré saber,
amics de la força,
que vaig quan no toca
guanyar i quedar bé.
Són grassos gegants
qui sempre rondinen,
que planyen i criden
a tots els humans.
Nosaltres, veieu,
ni podem gaudir
de l’eterna glòria.
Parca és la memòria
per a entendre si
ens queda algun déu.
En sabia ja massa
Pel carrer per on passejo,
és carrer de melangies,
allí, passà els llargs dies
entre la fusta i el ferro.
Pagesot desenfeinat
he perdut la força i l’ase;
a casa, n’érem els quatre,
a la vora, el veïnat.
Vaig aprendre bona lletra
a creure i a dibuixar:
el sol, l’arbre i una casa.
Quan en sabia ja massa
el pare em duu a treballar
entre arbres d’olivera.
És bon mosso el condemnat
Aprenent de no sé què,
he passat la vida llarga;
amb martell i sense espasa,
procurant el quedar bé.
La mare m’ensinistrà
a festejar amb la veïna;
és callada, ben polida
i parla si ha de parlar.
Per al canvi, m’han comprat
un bon matalàs de llana
i una manta de les fines.
Quan em veuen les fadrines,
alguna se’n riu i clama:
És bon mosso el condemnat!
Porto son a les sabates
Porto son a les sabates
i entrebanco tant com puc;
diria que vaig eixut,
he begut manta vegades.
Na Mariona no m’estima
i, en veure’m, com somriu;
he perdut tot el caliu
quan pensava que em volia.
Avui, haig la núvia nova
qui em mira i em convida
a emprendre nou viatge.
No porto massa equipatge,
poca roba em va a mida
i, sovint, dormo a una cova.
El fred porta basarda
Al núvol, demano neu
i ell de segur que escolta;
però vol posar-me a prova
i m’enfila a la creu.
Com somio amb el blat,
el color de la rosella;
he de cercar un xic de llenya
perquè el fred ha arribat.
Al cel, sojorna la lluna
mig cansada d’esperar
a aquell sol que retarda.
Quan el fred porta basarda
una ampolla he de buidar,
no deixaré ni una engruna.
Branques velles
Potser la nit s’acosta a la llar
on branques velles del món s’acomiaden,
van ser, en un temps, tendres i enfeinades
en donar un fruit que un dia van plegar.
Morí al molí sense donar una queixa
per a, després, ser ben empresonat,
el posaran damunt del pa torrat
i el fregiran, glatint, a la paella.
Mentre la branca, a poc a poc, es crema
sento que el fum ha de volar al cel
per un camí ennegrit i maldestre.
És dura vida on tots han de permetre
la gosadia de prendre aquella mel
que les abelles volen a casa seva.
El meu diari i set poemes més
01 Gener, 2024 07:22
Publicat per jjroca,
Poemes
El meu diari
En el futur incert
ni enceto la fortuna,
em quedarà una engruna
per a poder somiar.
Allí, hauran d’anar
a romandre els monstres;
com són altius, mediocres,
els deixaré guanyar.
Al corriol solitari,
he de cercar el meu regne
on poder-me establir.
Res més hauré de dir
que vinc per tal d’aprendre
a escriure el meu diari.
Un pagès ha dit
Per muntar mon Betlem
a dalt, a la saleta,
com necessito arena
i vuit polsims de verd.
Passant pel caminoi,
anant cap al pessebre,
un pastor qui vol rebre
un ramat ben cofoi.
Amb quatre vilatans
i cases ben obertes,
hem de rebre la nit.
Com un pagès m’ha dit
que porta pomes verdes,
ben maques i brillants.
Els humans ha ser així
Sense pressa ni parany
com s’acosta la fi d’any.
Ha estat un temps ben ple
de promeses i ambicions,
passades les eleccions
han deixat el quedar bé.
Els humans han de ser així:
deslleials i profitosos,
prometen els quatre ossos
i quedant-se amb el botí.
El poble, ben decebut,
ha de rebre les escorrialles
mentre acaben les rialles
i reclamen el rebut.
Si guanyen els meus
I després d’anar a la missa
és bo canviar de camisa.
Reparats tots els pecats
i assolida la innocència,
com em demostra la ciència:
massa pobres, poca part.
He rebut, per afecció,
més de quatre fuetades,
he oblidat les ben dades
quan era bon perdedor.
Ara, si guanyen els meus,
repartirem la collita;
a la festa, em convida
el més petit dels bons déus.
En sentir el bon foc
El bon caragol
era dormilega;
cada nit, quan prega,
ni demana el sol.
En el si de l’arbre,
el trobo amagat;
seria un soldat
prou valent i amable.
Amb les passes curtes,
no espera res més
que dormir al rebost.
En sentir el bon foc
es queda corprès
i fa pampallugues.
La lluna tardana
La lluna tardana
no vol ni sortir,
diu que ha de glatir
tota una setmana.
I, després, com creix
tot mirant el sol,
com cerca el condol
i, a ell, s’ofereix.
La lluna tardana
veu, de sobte, un brau
qui, pel camí, avança.
Porta la recança
fins al seu catau
on el sol l’enganya.
Enmig la fosca
Estret l’amor i curta la paraula,
els dos a taula i no saben com dir;
són manta hores d’estar agafat a baula,
massa promeses que no s’han de complir.
Així aniran tombant per la drecera
d’aquell camí que mai portarà enlloc,
feu-me notar com l’home és un xic fosc,
passa la vida en demanar una treva.
I fuig l’enginy i el dubte el porta
a prendre part en lluites desiguals
per a restar segut a la vorera.
Enmig la fosca, passa la vida plena
i demanem trobar aquells verals
on descansar ben ajaguts a l’ombra.
Una mossa és al balcó
No haig res més que terres a l’Havana,
la filigrana d’ésser pagès,
com desvetllo, somiant cada setmana,
quan ve un ogre i dona res.
Els aldarulls s’allunyen de la festa
i una mossa és al balcó;
potser espero que arribi la sort plena
vestida amb or, seda i cotó.
Els nuvi és d’aquells d’anar a la fira
on tot ho venen a ral i mig;
a cada dia, creix un desig
i un crit poruc, al cel, s’enfila.
El sol retorna a ser radiant
mentre les fulles venen i van.