He robat aquesta flor i set poemes més
24 Juliol, 2024 05:35
Publicat per jjroca,
Poemes
He robat aquesta flor
Dues copes d’aiguardent
per a fer-me el valent.
Hi ha una mossa qui m’agrada
i que viu al meu carrer;
quan somriu, com s’esdevé
una joia ben preuada.
Fa tres mesos, em vaig dir:
Hauries de festejar-la!,
la vergonya és mal antic
i no sé com aturar-la.
He robat aquesta flor
del jardí del seu tiet,
li ofereixo aquest present
per si enceto nou amor.
El gall és tafaner
Com el gall és tafaner,
a la punta de l’albada,
s’enfila, amb mala cara,
al de dalt del gran paller.
Allí, esperona el gran sol
qui, de nou, surt i s’enfada;
altre jorn de fer l’estada
en un cel tan mentider.
La gallina pon un ou
perquè sap que la mestressa
ho espera com cada dia.
El pagès desperta i crida
perquè ha la ràbia encesa
i la riquesa no mou.
Seguir tots els passos
Al petit corriol del mas,
una deu escanyolida
va singlotant de per vida,
però ningú li fa cas.
El núvol passa lleuger
al dessota del cel blau;
avui, dibuixa, si escau:
una casa i un paller.
Com l’escola està tancada,
haig els llibres segrestats
i no goso ni tocar-los.
He de seguir tots els passos
d’aquells homes capficats
en portar joia i sabata.
Va ser a l’hora de morir
És el ric del vell carrer,
segrestador dels meus somnis,
també n’hi havia de bornis,
però m’escaien bé.
De petit, volia aprendre
ofici de bon diner;
acabà en matalasser,
ple de paciència i pervindre.
Amb una dèria infinita,
no aprengué a fer-me vell
ni gaudir d’un bell finir.
Va ser a l’hora de morir
quan vingué un passerell
per a fer-ne la predica.
Només vull homes de bé
Els camins de la fortuna
són difícils d’esbrinar,
pots anar aquí i allà
sense recollir ni engruna.
De savis i d’enterats,
en porto un cistell ple;
només vull homes de bé
i, ben sovint, faig salat.
Els camins de la fortuna
com em porten ben a prop
d’on la ginesta s’envola.
Prou perduda la corriola,
pugen la palla al coll
per a nodrir a la mula.
El mestre em posà a prova
Entre presses i averanys,
camino per la sendera;
una bruixa prou espera
per a recomptar-me els anys.
De petit, potser vaig ser
un minyó entremaliat,
tirant pedres, pispant blat
i renegant de la fe.
El mestre em posà a prova
amb passats indefinits
i adverbis d’anar enlloc.
Com quasi ho suspengué tot,
vaig perdre massa profit
per trobar una bona mossa.
Els estris en renglera
A la casa pairal,
on mana la mestressa,
el sol més prompte es lleva
i mai falta la sal.
Els estris en renglera,
llençols del tot brodats,
la cuina ben encesa;
a taula, són els plats.
Com l’esmorzar és a punt,
la pressa ha de posar-se
al capçal del gran llit.
La crida duu al marit
a despertar i llevar-se
sense aplegar al remuc.
Talment és així
Us faig sabedors,
sense massa pressa,
que, enllà la finestra,
resten els amors.
Les penses llunyanes
venen a l’engrós,
demano el repòs
i les hores vanes.
Talment és així
com tornen els somnis
a trobar un redós.
No sé si són dos
els preats dimonis
vestits d’organdí.
Em pregunta i set poemes més
15 Juliol, 2024 21:47
Publicat per jjroca,
Poemes
Em pregunta
Em pregunta, innocent,
una gràcil papallona:
Per què aquest vent esperona
i accelera el moviment?
És el fruit de la calor
el tenir furtiu tot l’aire,
com vaig perdent dolça flaire
qui s’endinsa a les flors.
Mentider immaculat
acaba donant mil tombs
abans d’aplegar al desert.
Allí, l’espera el poder
reeixir dels mons pregons
i gaudir d’un temps emprat.
Ara, va per la corrua
Molta gana i poca son
amb febleses amanides,
va tenir dues amigues
just abans de la calor.
Com va perdre la il·lusió;
ara, va per la corrua,
s’ha tornat un xic poruga
i s’allita en un racó.
Quan aplega a l’albada
comencen, de nou, els crits;
fruits de la poca paciència.
Cal fer-li la reverència
a un soldat prou eixerit
de qui està enamorada.
La resta ja la sabeu
Na Mariona, del meu cor,
prou m’estima, però poc.
Es lleva de bon matí
per a triar nou vestit;
en un somni, de mitja nit,
va casar-se amb un home ric.
Però, en el greu despertar,
només trobarà la casa
d’un desvalgut pretendent.
No cal dir com és la gent
qui ofereix la davallada
a un regne de mal portar.
La resta ja la sabeu:
Algú portarà la creu!
Sota un fanal apagat
A les dolces nits d’estiu,
comencen les tombarelles;
dessota de les estrelles,
qui no sospira i se’n riu?
Les parelles, al cantó,
sota un fanal apagat,
els sospirs d’enamorat
van encetant il·lusió.
Diria que la disbauxa
es vesteix de disbarat
i, amb les ganes, ensopega.
Ella porta la fermesa
i comenta que el casat
ha de conquerir la pausa.
Diria que he perdut
Sense pena, diu la gent
que he perdut l’enteniment.
Amb un riure triomfador,
m’adreçà a la batalla,
vaig tornar com un canalla
amb perfil de perdedor.
La fortuna que he guanyat
és tan parca i lleugera,
tan pobrissona i planera
que afebleix el meu estat.
Diria que he perdut
aquelles ganes de riure,
la pausa la puc descriure
amb cent paraules de mut.
Al capvespre, està cansat
És l’amic sol, quan s’allunya,
qui es mostra ben enfadat,
la raó ningú la sap,
potser l’entengui la lluna.
Estrelles de tota mena
ens venen a visitar;
no porten ni arracades
ni faldilles de mudar.
És l’amic sol qui es queixa
quan ha ganes de jugar
i ningú li fa la part.
Al capvespre, està cansat
i demana per a anar
a un palau sense cap reixa.
Sento el clam
Entre bruixes, sento el clam:
Maleït sigui sant Joan!
Com ens porta a la foguera
sense les ganes d’anar;
els homes hauran d’estar
tots tancats a casa seva.
Però hi ha malastrugança,
és el fet de prendre’n part;
quatre amigues han deixat
la saviesa en una plaça.
La foguera com s’encén
mentre la tenebra es perd,
pensarós està en Llucifer
i Satanàs gens content.
Dorm encara
Porten males intencions
els nou mossos de la plaça;
quatre gats feien estada,
com grimpen els pobrissons.
Entre corrues, rialles
i passant-se el negre vi,
n’hi ha un qui fa patir,
ha de ser a les acaballes.
Entre tres, me l’han portat
fins al portal de sa casa;
l’han deixat prou recolzat.
La mare fa mala cara
quan descobreix l’entrellat:
Tot un dia i dorm encara!
El monstre de la sort i set poemes més
08 Juliol, 2024 05:31
Publicat per jjroca,
Poemes
El monstre de la sort
El monstre de la sort
no demana saviesa
ni haver la mà estesa
per a rebre la por.
Ell va per uns camins
reservats als herois,
són macos i alegrois,
sense massa veïns.
El monstre de la sort,
poc sovint, em mareja
oferint-me bondats.
Uns fets entremaliats
fan esclatar revenja
en el dedins del cor.
Ensinistrat en penses
Talment, com us diré:
Prenc la poca moneda
per a pagar el cafè!
Ensinistrat en penses,
avanço, cap avall,
per estrets carrerons.
Perdudes il·lusions
van acabar en estralls
d’unes vanes promeses.
No sé com acomiado
els meus amics fantasmes
quan prego mil desitjos,
és quan llavors trepitjo
les contrades llunyanes.
Perdut per la il·lusió
Perdut per la il·lusió,
de vida poc ferrenya,
demano una espardenya
que no porti dolor.
Anar, sense cap pressa,
per nobles caminois;
albirar com soc noi
de parca jovenesa.
Perdut per la il·lusió,
el meu castell demano
per poder sojornar.
Quan no puc treballar,
em queixo a nostramo
per veure si haig sort.
Pobret, el pobre rei
Pobret, el pobre rei
qui no haurà princesa,
l’hereu és una festa
qui no respecta llei.
Els dies seran llargs,
les nits ben tenebroses;
han arribat les noses
d’aquells monstres d’abans.
Pobret, el pobre rei
qui va perdent imperi
i ganes de somiar.
Com no se’n pot anar,
demana l’encanteri
de jaure a l’herbei.
El somnis misteriosos
Parlant, amb el meu gos,
de llargues privacions,
li he dit que ha de ser bo:
haver silenci i clos.
El passeig del matí
ni espera gosadia,
ha de dur una guspira
de pensa sense dir.
El dinar de sis mossos
és senzill de comprendre
i digestió lleugera.
Després, vindrà la resta
on s’acaben d’entendre
els somnis misteriosos.
Sortosament
Sortosament,
el tren de la ignorància
avança cap a França
per a trobar la gent.
Allí, s’extén
per patis i terrats
on els bocabadats
demanen homes vers.
Perquè aquí
el tren no fa aturades
ni necessita més.
Fem el pagès
en lloc de fer pensades
per a saber eixir.
Compraré panses
Em plau la nit
més llarga, més lleugera
quan, dolça, espera
ni duu enemic.
Romandré sol
en tranquil llogaret,
passar discret,
emprendre el vol.
Per a ser feliç,
porto diners
a les butxaques.
Compraré panses
per si em plau saber
on rau el paradís.
Potser demà
En mon jardí,
hi ha tantes primaveres
que les abelles
viuen allí.
Haig manta llocs
on fer d’hostatge,
sense equipatge,
amb poques pors.
Mon paradís
és tan a la vora
que ni cal viatjar.
Potser demà,
hauré la mà més tova
i seré a l’occís.
Endevineu, si cal i set poemes més
01 Juliol, 2024 04:48
Publicat per jjroca,
Poemes
Endevineu, si cal
Endevineu, si cal,
com he trobat fortuna
tot i mirant la lluna
sense fer-li cap mal.
No jugo per no perdre
les nobles intencions,
només vull moments bons
per gaudir del meu regne.
Quatre retalls de palla
per poder fer un mos
i encetar nou somni.
He demanat que torni
per si borda aquell gos
qui espanta la canalla.
L’amor és venturer
Com la mossa em demanava
puix volia anar a ballar,
un menestral la cercava,
li deia: M’he de casar!
Ben d’hora, al dematí,
ja la tinc al davant de casa,
em convida a festa grassa;
de ben poc, he de gaudir.
El ball comença a la nit,
ni puc fer la migdiada
puix hem de ser els primers.
Com l’amic és venturer,
arriba, va i quan passa
ens deixa ben afeblits.
La saviesa l’he deixat
De segur que he de morir
un mal dia per a viure;
les pors no les sé descriure,
però gosen venir amb mi.
És un fet ben natural,
deixar el cos per a sempre;
és luxe que em sé permetre
i no costa cap cabdal.
Si haig un dia de sort,
em duran al cementiri
prou seriós i ben mudat.
La saviesa l’he deixat
a la voreta d’un ciri
qui s’ajup a poc a poc.
Ombres emprades
I com m’han deixat manar,
hauré crescut més d’un pam;
avui, no toca l’enciam,
bona menja he d’endrapar.
Em llevaré, si em plau,
vora l’hora del migdia,
hauré la feina amanida
per deixar-la on s’escau.
Amb quaranta botifarres,
he de fer bon esmorzar
i encetar tan joiós dia.
He oblidat qui malfia
i es deixa arrabassar
per poques ombres emprades.
Enceto nou plorar
Els savis saberuts,
cansats de fer negocis,
em demanaran que torni
per a mostrar-me eixut.
Sent pobre i malparlat,
no albiro meravelles;
estimo les estrelles,
menteixo per l’emprat.
Com poc he de guanyar,
m’ensinistro a les cartes
per a guarnir-me d’or.
Així, a poc a poc,
perdent abric i sabates,
enceto nou plorar.
A l’hora de la feina
Pensar per a no ser:
Portador dels neulers!
Procuro estar dormint
a l’hora de la feina,
no em va bé cap eina,
les ganes no les tinc.
Sent pobre i matusser,
no em lloguen quasi mai;
al bosc, haig un espai:
estimat i proper.
Carrer de melangies
em porta al desencís;
si el treball és precís,
doneu-me bones mides.
He fet la nova vida
He de cercar enemic
per poder anar al cel,
el vull de mató i mel,
mig guerxo, mig gepic.
L’empaitaré al dematí,
si puc, fins al migdia,
he fet la nova vida
per si vol ser el mesquí.
Com anirem tots dos
a cercar l’encanteri
de les noves intencions.
Demano els moments bons
per si aplega el misteri
d’oferir-li un redós.
Cansat de no fer res
Cansat de no fer res
com esbrino, encara,
trobar enamorada
qui no vulgui saber.
Secrets de la ignorància,
els hauré ben guardat;
soc poruc sense esclat,
guerrer sense constància.
Cansat de no fer res,
amb la penso ensopego,
em guanya prou sovint.
Manta anys els que tinc
per a saber que espero
trobar,d’esma, mon cel.
Hi ha una mosca i set poemes més
22 Juny, 2024 05:34
Publicat per jjroca,
Poemes
Hi ha una mosca
A la classe, hi ha una mosca
amb cara de pocs amics;
són les nou, entren els nins,
algun d’ells, serà un tanoca.
I la mosca com deleix
tot esperant esmorzar,
fa dos hores que no n’hi ha
i vol fer el compte net.
Amb el retall d’una poma
o un regalim de sucre,
s’acostaria al gran cel.
Sense dolç i sense mel
es possible que no cure
i, a la nit, deixi l’escola.
La rosa
I la rosa com es lleva
amb pensament dissortat,
ha vingut l’enamorat
qui vol regalar a la promesa.
Ella demana l’abella
per continuar la nissaga;
massa dubtes sense gana
i albirant la nova festa.
La rosa voldria, ara,
acabar en el paradís
on s’acaben els desitjos.
Un cop lluny de compromisos,
mai ha de deixar aquell encís
de sentir-se estimada.
He demanat a sant Pere
He demanat a sant Pere
que ens porti un ruixat;
com està tan enfeinat,
no sé quan em podrà rebre.
Prou sovint, nova resposta
és en forma de gran doll;
aigua nova fins al coll
o arriba a la boca.
He demanat a sant Pere
que em digui com és el cel
per si m’abelleix anar.
Si no m’escolta demà,
aniré omplint la fel
amb desig dolent i negre.
Perduts els pidolaires
Al regne de les flors,
he de portar l’abella,
tan polida, tan neta,
tan buida de colors.
Han d’estimar-la totes
anant amunt i avall;
sense pausa ni estrall,
enceten les revoltes.
Al regne de les flors,
és del tot complaent
endevinar les flaires.
Perduts els pidolaires,
la joia es va refent
quan s’enceta nou goig.
Com, del tot, inapetent
Com, del tot, inapetent
em desplaço pel corriol,
cap vençut, s’allunya el sol
ben mancat de sentiment.
La meva pensa infinita
com, a cops, em fa glatir,
he callat per a no dir
car de pobre és qui no pica.
Com, del tot, inapetent
menjo patata i carbassa
sense obrir massa els ulls.
No miro quan tu reculls
aquesta gràcia tardana
qui no oblida si la veus.
En la remor del bosc
Sento, en la remor del bosc,
com s’enlaira una parpella;
ha de ser d’aquella ovella
qui albira on és el llop.
Massa pobres per tenir
aquella minsa fortuna
qui es queixa, inoportuna
d’aquell goig empetitit.
Sento, en la remor del bosc,
nova queixa de la fulla
qui demana haver el verd.
Si aplega un xic de fred,
la fada es farà poruga
perquè ha venut la sort.
Oblidar tot el fosc
El fet d’ésser feliç
i oblidar la pressa,
em porta a la conversa
amb un dimoni amic.
Cansat dels preats déus,
qui em porten a la glòria,
demano vella història
dels joiosos ateus.
Perdut en el gran bosc
on m’alliten les fades
en llit de verd herbei.
El fet de ser nou rei
em porta a les pensades
d’oblidar tot el fosc.
Només són quatre pins
Un rajolí de vi
per a restar despert,
vull retrobar mon verd
en prades i camí.
A prop de vella font,
sento la cantarella
de l’aigua quan sesteja
en arribar al meu bosc.
Només són quatre pins
qui estimen la conversa
amb la propera brisa.
No empaito cap camisa
ni allunyar-me, de pressa,
dels enfeinats veïns.
Haig la fal·lera i set poemes més
14 Juny, 2024 09:40
Publicat per jjroca,
Poemes
Haig la fal·lera
Prou sovint, haig la fal·lera
d’ésser dolça tomatera.
He de viure enmig de l’hort
entre albergínia i pebrot.
En llevar-me, pel matí,
he d’emprendre la saviesa,
donar fruit és la promesa
i, sinó, pobret de mi.
Quan ja he guarit el pom
i el color roig és ben viu,
com li demano a l’estiu
que trafegui com tothom.
Poc després, vindrà el mercat
i, algú, ho posarà al plat.
És va buidant la bassa
Prou ben a prop de la mar,
he vist a la poncelleta,
és maca, polida, neta;
de segur que no em fa cas.
Li he comprat boniques flors
de preats i variats colors.
Com ella passa i se’n riu
quan, de sobte, ve l’estiu.
Prou a prop de la mar,
he trobat a la mestressa;
avui, passa, porta pressa
i ningú l’ha d’esguardar.
Un núvol el cel traspassa
i es va buidant la bassa.
Cansat i sense atuell
Cansat i sense atuell,
passejo per la plana;
el cap com es desgrana
per aquest somni vell.
Si fora bon pagès,
hauria una promesa,
ben alta, trobant terra
amb treball poc entès.
Però no haig ni bona falç
ni aixada ni corbella
per tal de feinejar.
Com m’agradaria anar
allí on hi ha l’esquella
malgrat guanyar dos rals.
Com soc tan passerell
Si voleu, hauré de ser
mariner sense barca
que el capvespre entrebanca
quan enfila el carrer.
Segrestador de somnis,
versat en aldarulls,
vaig feinejar en els trulls
fins que aplegà el dimoni.
Avui, com cada dia,
em poso a demanar
per a emplenar el ventrell.
Com soc tan passerell,
confio que el demà
em porti nova vida.
Com em plora
El meu amic dimoni
renega del present
i espera altre futur.
Ho té més bé fotut
i haurà de perdre fe
a mans de sant Antoni.
Diria que ha baixat,
a l’escala del regne,
per no fer disbarat.
Li he demanat que espere,
entre un ramat d’ovelles,
sense somiar al capvespre.
Mireu-lo com em plora,
temptar, poc que li prova.
Faran nova troballa
La mare de les pors:
Ésser la Ventafocs!.
Anar, per estreta via,
farcint somnis lleugers,
viure sense diners
i creure de seguida.
Som a l’enmig del bosc
on manen els poderosos,
amb casa, fortuna, gossos
manta plantes plenes d’or.
I van per la contalla
amable del burgès,
però, un cop al mes,
faran nova troballa.
Perdo el cap
Tot planyent per no ser ric
ni em miro el melic.
A l’albada, ve el lliurar-se
d’aquest llit tot fet de palla,
hauria poca canalla
si menjar pogués amb quatre.
A la classe, ja se sap;
els pobres van endavant,
però esdevé la fam
i no aplega cap miracle.
De foteses, un grapat,
una lluita sense remei;
no he trobat el gran servei
i, de sobte, perdo el cap.
Fins a l’hora de sopar
A la plaça de la font:
una mossa, tres poncelles;
dues hores fent tombarelles
uns mossos amb molta son.
A les cases, enllestien;
disposades a casar,
criaran les noves vides
darrere de l’infantar.
A la plaça de la font,
com se senten les campanes:
unes noves, altres badades,
com s’afanyen en llençar sons.
Després vindrà el ballar
fins a l’hora de sopar.
Maleïdes les converses i set poemes més
06 Juny, 2024 06:47
Publicat per jjroca,
Poemes
Maleïdes les converses
Maleïdes les converses
dels sabuts homes de bé,
he deixat d’anar al cafè
on només resten promeses.
Allí, aprenen, endevinen
per on podrà eixir el sol;
són les penses d’un mussol
tot envoltat de boirines.
Com, la feina principal,
l’enceto ran del llit,
m’allito a hora primera.
No preciso mainadera
per a saber com estic
puix em queixo sense mal.
Les fulles van cantant
En el racó precís,
on rau ma incertesa,
heu de trobar promesa
d’anar al paradís.
És en mon bosc proper
on els vells arbres parlen,
potser massa que saben
d’estima i de voler.
Allí, on hi ha la deu,
acceptaré la joia
de raure el gran instant.
Les fulles van cantant
i passa, ben cofoia,
la més jove guineu.
És així com ha de ser
Com no haig res més a dir,
m’entaforo en el silenci;
és, diríem, el temps previ
qui ens vol portar el glatir.
Les aventures perdudes,
les més agres condicions;
poso en capses de cartrons,
en tinc de massa mesures.
La distància del saber,
aquella ignorància eterna
qui ens porta als rierols.
Ben perduts, els protocols
són invadits de misèria;
és així com ha de ser.
Presoner
Presoner dels meus vells somnis,
li he contat al matalàs;
és, diríem bordegas,
però m’espanta el dimoni.
Sense vici ni fortuna,
passo dies, acaba el mes;
faig els comptes de pagès:
Tres i quatre en seran una!
Presoner de melangies,
cullo roses del roser
per a una rosa galana.
Em mira com amb desgana
perquè ella ha de ser:
La més maca de les riques!
Al capdamunt de la barca
Us comento, de passada,
com l’amor no em convé,
m’agrada ser mariner
al capdamunt de la barca.
Allí, em gronxo a les ones
i proclamo ma virior;
haig un vici de pastor:
Renegar quan soc a soles!
I el desig de viatjar,
cada dia, ve a la ment
per portar-me a d’altres llocs.
De doblers, en tinc ben pocs;
però ampolles d’aiguardent
no me les puc acabar.
Porteu-me el far
Porteu-me, de nou, el far
quan el llum sigui reeixit,
allí, m’espera la nit
per a veure-ho tot més clar.
És el far el sentinella
qui no es cansa de tombar,
parla, amb la mar, quan es queixa
perquè barques no n’hi ha.
Porteu-me, de nou, el far
per a refer els vells somnis
i cridar els mariners.
Cap ni un, em son propers;
puix comenten els dimonis
que és l’hora de marxar.
Una mosca tafanera
Una mosca tafanera,
en eixir del fumeral,
comenta que el vent de dalt
l’haurà deixat sense treva.
Allí, dormia lleugera
en el resguard de l’hivern
amb un fum flairós, plaent,
d’una branca d’olivera.
Però la vida és prou agra
i es va acostant l’estiu,
com enyora aquell caliu
de la foguera galana.
Tot i això, què ha de fer
quan s’acaba aquest plaer?
La foscor del cel
Al damunt d’on tinc el cap,
noto la foscor del cel,
menjaria pa amb mel,
cada vespre, en ser prou tard.
Però a mans del meu senyor,
la pensa com he perdut;
soc un pobre prou begut
qui demana ser maldestre.
La feina la deixo anar
per als rics i venturers
qui volen dominar el món.
De vegades, al segon;
voldria arribar a ser
un núvol per a viatjar.
Esperit murri i set poemes més
01 Juny, 2024 06:15
Publicat per jjroca,
Poemes
Esperit murri
Un dimoni entremaliat
em va dir una vegada:
El mentir poc que m'agrada
quan, a algú, han condemnat!
És un esperit murri
qui demana ser a l’infern,
però l’esperit es perd
ni demana que el curi.
Amb poquetes queixalades,
diria que vol tornar
a endrapar un plat i mig.
El jornal el tindrà fix,
però no sap treballar
ni es queixa prou debades.
Donaran pau i fortuna
El sol comenta a la lluna:
Aquest vespre, em vull quedar!;
ella respon, insegura:
Ja ho faràs, potser, demà!
Mes el sol està cansat
de trafegar cada dia,
diu que ha llarga agonia
i ningú li fa costat.
El sol demana, a la lluna,
una casa on sojornar;
donaran pau i fortuna,
quatre àngels dalt del cel.
Per a mi, no vull ser el vell
si he de guanyar una engruna.
La poncella cura
Poseu més núvols al cel
puix hi ha demanda de pluja,
estic recercant la fulla
on va pujant un anhel.
La pluja de mitja tarda
és una feta pregona,
deixeu-me el món una estona
per si guanyar, un dia, agrada.
Els núvols passen volant
i la pluja és encetada;
quan la mullada s’acaba,
li comento a la rosada;
però ella resta muda,
no té eines ni té casa.
Pelat de fred
He canviat el matalàs,
n’he demanat un de llana,
gran, feixuc, amb bona cara
per si parlen d’un xic gras.
La proposta és temptadora
per a guanyar molts diners
i eixir d’aquest mal pas.
En el poble del costat,
hi ha un dimoni qui sap
avançar pel camí estret.
Em comenta en Josep
qui, de nou, el portarà
per si aplega el tarannà
i em veu plegat de fred.
On han quedat els homes?
De pobres decebuts,
en porto el sarró ple;
com fan el que convé:
viatgen per l’obscur.
Nosaltres, els herois,
havem la panxa plena,
vèiem la gran lluerna
allí on s’acaba el moll.
Les barques malfeineres,
tipes de navegar,
s’adormen mentre gronxen.
On ha quedat els homes
qui esperen el somiar
quan s’acaba el no fer?
Viatjo a l’encanteri
Si fora missatger
del gran secret de viure,
deixaria l’escriure
al damunt del paper.
Oblido les mancances,
les lluites fraternals;
assegut als de dalts,
les tardes són galanes.
El meu amic dimoni,
un savi saberut,
viatja a l’encanteri.
Com s’ha tornat més tebi,
demana sols un ruc
i conèixer a sant Antoni.
El treballar
Poseu més llenya al foc
puix he comprat sardina
d’aquella dolça i fina
que es menja a poc a poc.
Una llesca gran de pa,
una tomata encisera
i una ceba que es recrema
perquè no se’n pot anar.
Amb un bon porró de vi
i el goig de l’allioli,
qui no demana esmorzar?
Ara, bé; el treballar
que se’n vagi i no torni
puix ben poc l’he d’enyorar.
A la pau del cementiri
A la pau del cementiri,
he estat fent meravelles;
he comptat milers d’estrelles,
és malaguanyat ofici.
Com la nit era serena
i frisava un vent fluixet,
m’he sentit com homenet
qui trobà dolça promesa.
A la pau del cementiri,
no poseu massa enrenou
puix no us vagarà la pena.
Allí, quiet, sento com brega
un pagès qui vol un sou;
ha de ser que té molt vici.
Si endevineu i set poemes més
29 Maig, 2024 05:03
Publicat per jjroca,
Poemes
Si endevineu
Suposo que sabeu,
volguda ànima trista,
que no haig ni camisa
ni la gràcia de l’hereu.
Com passo trencacolls
viatjant per un camí,
és el dolent destí
qui em vol posar en un toll.
Amb les amargues hores,
m’he fet un embolic
d’on no puc deslliurar-me.
Si endevineu queixar-me
amb crit escanyolit,
deixeu-me plorar a soles.
Rostre somrient
A la il·lusió primera,
poseu-li enrenou;
vull sopes amb un ou,
amb bon plat i cullera.
Un rajolí de vi
eixint del gran porró;
no he trobat res millor
per a acabar el matí.
Després, un bon seient
darrere la cortina
per si venen les mosques.
Les gràcies, les haig totes
i enceto la boirina
amb rostre somrient.
Volen les melangies
En el palau reial,
sojornen les poncelles;
són maques totes elles,
en saben de ballar.
Allí, els dies passen
mentre ragen les fonts;
es despullen els oms
i s’escurcen les tardes.
Puix, quan vindrà el fred,
com s’ompliran estances
de belles melodies.
Volen les melangies
i fugen les lloances
quan s’enceta l’hivern.
Allí, parlen de collites
A la casa del pagès,
cal somiar almenys un mes.
Allí, parlen de collites,
de pastures i aviram;
faran festes no sé quan
i pujaran a l’ermita.
Si parlem de festejar,
diríem que hi ha pubilla;
prompte, s'haurà de casar,
l’aixovar ja té la mida.
A la casa del pagès,
han tocat les set i quart,
el mul està preparat;
de palla, el sac és ple.
Ben begut, penso millor
Si he perdut l’enteniment,
de segur que se n’ha anat,
soc un vell desventurat,
mig captaire, mig conscient.
Quan em llevo pel matí,
veig com s’enceten els dubtes,
voldria haver més sucre
i una ampolla d’aiguardent.
Ben begut, penso millor
i la dona se n’adona
tot i fent-me mala cara.
Com la queixa prou li agrada,
ben sovint, passa l’estona
maleïnt amb gran virior.
Un dimoni novell
Estudiant per a ser ric,
he perdut aquest ofici;
m’he posat al sacrifici
de confiar amb el sentit.
Ser pobre, m’estarà bé,
per a no haver ni camisa;
tenia gana precisa
i no calia ni fe.
Però un dimoni novell
em proposa aquest engany
per a posar-se medalles.
Va ser, a les acaballes,
quan vaig caure en el parany
de demanar ser més vell.
L’amic m’espera
El dia clar
i l’ombra lleugera,
l’amic m’espera,
no he de fer tard.
Quan som tots dos,
ve la conversa;
mai porta pressa
ni vincla el cos.
Com lledoner petit,
parla del sol
i de tempesta.
El fruit engega
i no planyo la sort
quan ve la nit.
He demanat ser bon llop
A cavall de la fortuna,
he deixat el son amable
a la vora del camí.
Sortosament, podré dir
que he restat miserable
amb la pell resseca i bruna.
Els amics, qui mai conviden,
els he deixat un xic lluny;
un es queixa, l’altre gruny
amb paraules que ni amiden.
He demanat ser bon llop
per a viure entre ovelles,
massa son a les parpelles
per a aprendre cap lliçó
Arribà la por i set poemes més
21 Maig, 2024 03:37
Publicat per jjroca,
Poemes
Arribà la por
Albiro nova creu
qui m’espera a l’albada,
la mossa l’ha donada
puix el galant no és seu.
És maco i trafegot,
cansat de mil donzelles,
les conquerí a parelles;
aquesta era sa dot.
Mes una somrigué,
el jove es trasbalsà
i li aplegà l’amor.
Però arribà la por
vestida per casar;
ell desaparegué.
Al pou de l’oblit
Cercaré el silenci
a la tarda plana;
vora de la bassa,
demano que es quedi.
Els arbres gegants
amb les fulles noves,
algunes granotes
rauquen com abans.
I de dalt, al cim,
hi ha una oreneta
mirant un mosquit.
És jove, eixerit
i caurà, de pressa,
al pou de l’oblit.
Vol anar a la sega
La formiga vella
surt del formiguer,
vol anar a la sega
per si li convé.
El gra era madur,
el sol prou punyent
i el nou segador
parla amb la gent.
Com balla la falç
i el blat s’allita
enmig del silenci.
El pardal que cremi
puix cruspí l’amiga,
el pic li feu mal.
Està tip
Em comenta el caragol
que està tip de sentir el sol.
La seva closca es ressent
i li va guanyant la gana,
ja deu fer una setmana
que no atura aquest vent.
Ell vol anar a la plana
per a veure aquest món,
no dubtarà ni un segon
en quan rebi la comanda.
Amb un mos de fulla nova,
com s’apropa l’infinit;
el creure no té sentit,
però algú el posa a prova.
Menja i aixopluc
El misteri de la nit
el vull posar a les golfes;
entre palles i garrofes,
qui no veu un nou sentit?
A la fira de sant Lluc,
he comprat un ase nou
amb llarg pèl i bones dents.
Ha de ser prou innocent
perquè plora quan em veu
amb la menja i aixopluc.
En aplegar a l’albada,
com el faré treballar;
a la sínia, no vol anar
puix troba massa estrebada.
Si Mariona m’estimés
Si Mariona m’estimés,
volaria, fins a la lluna,
per si trobava una engruna
d’un tresor bastit pel temps.
Demanaria ésser ric
per portar-li les estrelles,
per fugir de les tenebres,
de les paraules que escric.
Però aquest no és el fet:
ella passa i convida
amb un somriure plaent.
Com en soc prou innocent,
he d’avançar per la vida
amb un caire contrafet.
Donar poc i ensarronar
Ben sovint, li dic al sol
que no em faci llevar d’hora,
però, en ésser tanoca,
torna a casa quan ell vol.
A l’hivern, vull ésser amic
i xerrem tota l’estona,
em comenta que s’apropa
amb un pensar esquifit.
El bon Déu el va lligar
amb cadena massa forta
per a donar tombs i tombs.
Nosaltres, els pobrissons,
haurem de fer el que toca:
Donar poc i ensarronar!
Quan aplegui l’hora
Quan aplegui l’hora
de l’anar-me’n lluny,
vull trobar on s’esmuny
la claror i l’ombra.
En el curt viatge
que em tocarà fer,
no desitjo ser
ni servent ni hostatge.
Deixeu-me gaudir
vora de la font
on les aigües canten,
on les flors esclaten
sense saber com
hauran de finir.