Calla i mira i set poemes més

02 Juliol, 2021 05:13
Publicat per jjroca, Poemes

Calla i mira


Una tarda, una nit

i un somni endarrerit.

Nostre heroi no ha fortuna

ni esperança en el fruitar,

avui, el deixaré anar

per si vol guanyar una engruna.

Massa son i poc diner

avancen per la contrada,

és beure el que li agrada,

amples hores de cafè.

Allí, es queixa, sospira,

emprendrà les cent batalles,

passa el temps de les baralles,

quan es cansa, calla i mira.


Li comento al gripau


Li comento al gripau

si vol fer-se una casa,

em contesta com li agrada

mantenir només un cau.

Amb una fulla de col,

com espera meravella,

per a ell, haver estrella

és gaudir d’un ample doll.

Li comento al gripau

com la vida és encisera

i senzilla per als pobres.

Massa hores són mediocres

i obliden que la dolcesa

és un lloc on trobar pau.


Caminant del vell camí


Caminant del vell camí,

sense grenya ni espardenya,

vaig a lloms de la somera

qui mai es queixa de mi.

Haig desig de veure el mar

al bell mig de les muntanyes,

com frueixo a les albades

quan el sol vol viatjar.

Caminant del vell camí,

sense pressa ni enrenou,

com avanço cap al cim.

Amb les eines, que avui tinc,

hauré de guanyar un bon sou

per somiar tota la nit.


El monstre de la saviesa


He trobat, en un desert,

el monstre de la saviesa,

esperava una poncella,

una mossa amb el seny verd.

Volia posar-li, de grat,

una pensada galana,

ja portava una setmana

i, quasi, ho havia oblidat.

És un monstre, de tres caps,

qui pregona dolça pau

quan, algú, passa i aprèn.

Si se n’oblida, s’ofèn

i vol tornar-se’n on rau

el palau del pensament.


Nova primavera


Em comenta el caragol,

en una tarda lleugera,

que la pluja és passatgera

i, algun dia, vindrà el sol.

Les fulles han de ser a punt,

verdes, tendres, eixerides,

n’hi haurà de totes mides

amb bona olor i bon gust.

Sembla nou el caminoi,

ben formosa l’albereda

i ben florits els indrets.

Qui no es troba satisfet

d’aquesta nova primavera

qui avança a poc a poc?


De temences i volers


De temences i volers,

de segur, que n’anem plens.

Em llevo de bon matí

per a enfilar el migdia,

ho faré, sense cobdícia,

a la vora del glatir.

He procurat ser fidel

a homes inconeguts,

a cavalls, corders i rucs

qui dormen al meu carrer.

De bon matí, ens saludem

desitjant-nos passar el dia,

la pena aplega eixerida

tan bon punt ens acostem.


Prenyats de boirina


Aprenent a ser pagès,

treballar sense alegria,

vaig tombant els camps i vida

darrere d’un ruc valent.

Ens llevem a trenc d’albada

quan el sol demana eixir,

prenem la menja, el vi,

el carro portant l’arada.

A la finca, farem foc

per torrar pa i sardina

i una ceba de les tendres.

De dilluns fins al divendres,

anem prenyats de boirina

qui s’esvaeix al record.


La vida esdevé


No clou el vent ni calma la tempesta,

sento, en el cor, un batec pausat,

potser diré que estic cansat

de moure branques mentre el sol crema.

La primavera ha fet un punt i a part,

el déu Èol diu que ha estat de pena,

els mariners, tancats a la taverna,

parlen del seny i el disbarat.

No clou el vent i un ocellet tremola

sortint de l’ou per ésser tafaner,

la mare cerca la menja amb poca fe.

He oblidat com la vida esdevé,

amb uns tons grisos, captiva de poder

on trobarà la joia de la porta.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

La mar és forta i set poemes més

21 Juny, 2021 21:56
Publicat per jjroca, Poemes

La mar és forta


Sóc dels que vénen a raure en el port

per fer comiat del cru hivern,

les barques buides i el desesper

tot i pensant que creix la por.

Els mariners, enemics del silenci,

planyen, a una, a taula estant,

el vi és begut, el rom no tant

i les mirades van a qui reny.

Poble de mar i de tempesta,

amb cases velles i carrers blancs,

de pocs replans, prop la cinglera.

La mar és forta, massa encisera

per a tenir-la com a garant

de vida tova i llarga espera.


Bones raons


Amics i companys del terra més erm

on viu l’ametller sense fer cap treva,

és un gran soldat amb caire despert

qui s’amaga, al punt, quan el vent empenta.

El mul, els pagesos i el futur llunyà

esperant, un dia, trobar el gran tresor,

quatre olives negres rajaran dolç or

qui anirà a dormir en el foc profà.

Massa de mentires, manta d’ambicions

mentre l’ametller treballa i esclata

emplenant les branques amb milers de flors.

Quan parlo, se’n riu del treball i el sou

i miren el sol qui va cap a casa

potser carregat de bones raons.


Ni puc ni sé entendre la saviesa


Ni puc ni sé entendre la saviesa

puix la neciesa va fent-se gran,

escric així: Del tot pensant

on trobar un déu o una deessa!

Sóc camacurt i pensador de fira,

fet a les dèries i a l’embalum,

he de seguir el bon costum

de prendre lluites de poca mida.

Casa, cafè i vi a la taula,

amb una plata plena d’enciam

on dorm, al ras, una sardina.

Demano, al seny, la llarga vida

sense cap festa on l’aviram

hagi pagat pena tan alta.


Esperant la primavera


Un follet em comentava

que, esperant la primavera,

al bon Déu li demanava:

Posa pau en eixa terra!

Les plantes adelerades

posant fulles, posant flors;

n’hi haurà de tots els colors

en patis, jardins i cases.

El sol, que n’és ben conscient,

presidint les meravelles,

donarà llum i calor.

No es demana aturador

per a aquest curta empresa

que, passat un temps, s’adorm.


Al dessota d’un cel gran


El coixí i el matalàs,

avui, fan la contalla,

com parlaran de la palla,

d’aquell llit posat al ras.

Al dessota d’un cel gran,

on neguitegen estrelles,

com viatjo entre tenebres

fins que el fred em puja al nas.

Aprenent de somiador,

com espero nova lluna

per poder-li comentar:

Si, demà, em deixo anar

aprendré dolça mesura

qui em portarà a l’amor.


Venedors de llum


Venedors de llum

com fan tombarelles,

entre tendres herbes,

quan arriba el sol.

I són tan porucs,

tan posats en noses,

que porten les roses

esperant condol.

Venedors de llum

esperant, al vespre,

gent qui va a sopar.

És, a l’endemà,

quan espero rebre:

neciesa i fum.


Ha de ser el seu fadrí


Com la flaire de la flor

em torna a la primavera,

és la mossa qui delera

esperant el gran amor.

Ha de ser el seu fadrí:

ben noble, intel·ligent,

de bon matí, diligent

i ben lluny d’ésser mesquí.

Però, passades les hores,

quan el sol és al seu lloc,

nostra poncella canvia.

Que treballi, faci via

i que begui més bé poc,

les esperances són poques.


On queda l’amor?


I la barca, als trencacolls,

barallant-se amb les ones,

de segur, que avui són totes

de caire treballador.

Pescador de cara bruna,

cansat d’ensumar mal peix,

els deutes són en escreix

i el poble, mitja runa.

Batalles entre gemecs,

mals renecs i queixalades

fins aplegar el dolç port.

Dieu: On queda l’amor

sinó en capses mal girbades

de somnis vinguts a menys?

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Ben cansat d'ésser ovella i set poemes més

15 Juny, 2021 05:48
Publicat per jjroca, Poemes

Ben cansat d’ésser ovella


Ben cansat d’ésser ovella,

agafa el paper de llop,

per als altres, vol les pors,

ell guanyarà sense guerra.

Cada nit, porta una albada

on poder dormir de gust,

li agrada la carn amb suc,

la demana poc torrada.

Però un déu afeblit

li posarà massa comptes

si demana el canviar.

Ésser ovella és claudicar

sota el regne dels tanoques

qui mai se’n podran eixir.


Una rosa donaria


Una rosa donaria

a la reina de les flors,

estic ben malalt d’amors

i cap metge ho sabia.

Ella és dolça, entremaliada,

ben lliure d’enteniment,

quan s’acosta, ni se sent,

com sospira en entrar a casa.

Al jardí, he fet comanda

encara que amb pocs doblers

per a oferir-li una ofrena.

Quasi la veig de promesa

i, si demano un xic més

nostre amor prendrà l’alçada.


Ix de la pineda


I, al nou miracle,

ix de la pineda,

el vent ni delera

ni s’anima a batre.

L’ocellet demana

refer el vell niu,

el bosc és ben viu,

així ho proclama.

Cerco el caminar,

el tresc, la drecera

per arribar al clar.

Allí, he de posar

la nova bandera

i un temps alegroi.


Una lluna plena


Encara estic

prenyat del vell hivern,

cercant un abric,

fugint del fred.

El pare sol

es posa espardenya,

tragina, calla, brega,

es queixa que està sol.

A casa estant,

cansat del meu melic,

vull nova pensa.

Una lluna plena,

com de pa de pessic,

va rondinant.


Entre glops i queixalades


Entre glops i queixalades,

he passat tota l’estona,

és el fet d’anar de boda

qui em porta aquestes nafres.

El menjar prou que m’agrada

i enllesteixo un bon plat,

però, en aquest disbarat,

haig perduda la batalla.

M’han deixat sense cigrons,

sense sopes escaldades

ni la flaire d’ou fregit.

He dinat, m’he dormit

passant per llargues contrades

plena d’enutges i pors.


Aquells somriures


Al capvespre, quan el sol ens deixava

i s’emplena la plaça de neguit,

heu de saber que caldrà rebre la nit

i anar bastint, de nou, vana esperança.

Són massa anys de seca i de tempesta

per suportar les glòries d’altres regnes,

som pobrissons amb manta de cadenes,

anem deixant la fúria ben estesa.

Traspassarem, un diu, havent desat:

joies i amics amatents de promeses

amb embolics i parques il·lusions.

Demanaré la porta d’altres mons

on reposar i llençar, a les festes,

aquells somriures que, ara, són passat.


De bell antuvi


Entre gegants, són grassos els problemes

i les distàncies no semblen massa,

no hi ha pas llits sense cap manta

ni gots petits, ni culleretes.

Però els somnis són escaients

i les mesures prou importants,

voldrien viure lluny de la gent

en bons palaus o cases grans.

De bell antuvi, els esmorzars

omplen la taula de seixanta pams

feta amb arbres de fusta nova.

No vull saber si la cassola,

a casa meva, es pot guardar

o he de llogar la de la vora.


Galta vermella


Em deslliuraré de les males pensades,

dels tons amables d’anar i tornar,

heu de saber que vull anar

a viure, un dia, entre fantasmes,

són més amables quan volen pau.

Allí, estaré guanyant les meravelles

enmig de dubtes i de bondats,

m’agrada el seure dessota els arbres

per a sentir contalles velles.

No haig res més que son petita,

un guanyar lluny de la infantesa,

és quan aplega la meva estrella

quan me n’adono que sóc de mida

d’un nan poruc, galta vermella.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Quan la pluja cau i set poemes més

08 Juny, 2021 05:14
Publicat per jjroca, Poemes

Quan la pluja cau


Quan la pluja cau

i el riu esvellega,

sento com s’esguerra

el petit catau.

El sostre del cel,

qui l’haurà amagat?,

veuria de grat

on el llum es perd.

Quan la pluja cau

somien les teulades

en els temps humits.

Qui s’haurà cruspit

les dolces pensades

de raure on escau?


Hi ha un paradís


En el racó incert,

no haurà promesa,

és la gran desfeta

d’ésser desllibert.

Aprenents de tot,

van cercant fortuna,

aniran a una

sense cap raó.

Hi ha un paradís

enllà la muntanya

on voldria anar.

Hauré de pagar,

amb tela d’aranya,

fins que em torni ric.


Ou de papallona


Ou de papallona

enyora l’estiu,

la pausa del riu

quan el vent s’estova.

Demana, a les flors,

un nou despertar,

com voldria anar

a posar colors.

Ou de papallona

com voldrà, avui,

posar-se el vestit.

Un déu ensopit

li diu que el garbuix

mai arriba d’hora.


Un pobre d’ahir


Un pobre d’ahir,

bastit de cartrons,

demana il·lusions

per a no glatir.

Quan la nit refreda

i la lluna es mou,

com demana un sou

per haver bestreta.

Un pobre d’ahir

no voldrà altra cosa

que haver menester.

Fou un ric primer,

però li feu nosa

el massa tenir.


Quan el sol s’allunya


Quan el sol s’allunya,

es queixa la nit,

qui li hauria dit

que perdrà fortuna?

I ve primavera

farcida de flors,

plena de colors

cercant la quimera.

Quan el sol s’allunya

com perdo les ganes

de calar nou foc.

Penso, sobretot,

en fer grans proclames

dessota la lluna.


Els gegants del meu país


Els gegants del meu país

no hauran casa,

mentre la vida traspassa,

com demanen el gaudir.

Seran ells conqueridors

de castells abandonats,

aniran fent el mercat

de pobres i somiadors.

Els gegants del meu país,

a la fosca, s’entaforen

per trobar-se ben beguts.

És, després, en ser rabiüts,

com s’enfaden i no ploren

perquè no ho poden pair.


És un drac poruc


Abans de caure la nit,

com s’entafora en el bosc,

és un drac poruc, preciós,

sense ganes de morir.

Com s’acosta un cavaller

per complir el manament,

és un regne poc valent

qui pregona el quedar bé.

El cavaller serà estimat

si la batalla li plau

i es deslliura de la fera.

No han trobat altra manera

d’aconseguir aquesta clau

per eixir de l’entrellat.


A la casa del gegant


A la casa del gegant,

rau la promesa,

segurament ben estesa,

sense gana i esperant.

I nosaltres, pobrissons,

empaitant goig i fortuna,

volem avançar, a una,

tot seguint les processons.

A la casa del gegant,

més cullerot que cullera

per a asseure’s a dinar.

Farà de bon empassar

tota una fruita sencera

sense fer-li massa talls.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Batre les ales i set poemes més

01 Juny, 2021 05:56
Publicat per jjroca, Poemes

Batre les ales


I batre les ales

per a aixecar el vol,

sentir com el sol

acarona els arbres.

Un nou ocellet

gran espai recorre,

dorm, dintre la torre,

en un farcellet.

Primavera empeny

el clavell, la rosa

i un lliri espantat.

On haurà marxat?

On l’hivern reposa

per retrobar el seny?


No he trobat remei


No he trobat remei,

a les hores baixes,

garlant amb les cabres

del gust de l’herbei.

Elles són esquerpes,

fetes al silenci,

esperant que nevi

lluny de les dreceres.

He sentit a dir,

dolça meravella,

que he de trobar or.

Un cop sigui mort,

cercaré una estrella

per al gran gaudir.


Passen dies i setmanes


Passen dies i setmanes,

veig com avança el març,

he dormit un xic al ras

esperant gaudir debades.

Una feina inconsistent,

mig perdut de bon negoci,

he cercat un bon dimoni

per a poder-lo guanyar.

Passen minuts, passen hores

i primavera ens deixa

perquè vol florir els camps.

Em pregunto com, abans,

es perllongava una queixa

perquè n’hi havia ben poques.


Mig perdut i quasi ateu


Mig perdut i quasi ateu,

es lleva prop del migdia,

gairebé no ha família

ni viatja mai a peu.

Des de la casa al banc,

es pot anar de tirada,

el veig com ix a la tarda

per saber que li diran.

Un dia, va ser gegant

i donat al sacrifici

per a guarir tots els seus.

El sento riure amb el vent

i, després, retornar al vici

de saber-se ignorant.


Un estoig


A hora primera,

si el vent no té espera,

surt a feinejar.

Voldria deixar,

de sobte, el terra

i anar a ciutat.

Perdut en mil somnis,

passa pels carrers

sense grans volers

ni massa dimonis.

S’anirà fent vell

lluny d’haver el goig,

sols resta un estoig

de plata i de pell.


Pensa poruga


El sol com s’allunya

pel gran deure vell,

ha de ser penell

galdós de la lluna.

Al bon Déu, demana

descansar una estona,

però no ha hora bona

per oblidar qui mana.

El sol com s’allunya,

porta negra nit

per a empetitir-nos.

Encara, no sé dir-vos

on trobar el sentit

de pensa poruga.


Allunyat de flames


Us faig sabedors,

amics benestants,

que em sento, d’abans,

cercant un tresor.

He de trepitjar

plaça i carrer

per poder saber:

On hauré d’anar?

Les penses profanes

vénen, a l’engròs,

a cercar alegries.

Demano més dies

de trobar, al redós,

allunyat de flames.


Ocells primerencs


El camí del mas

s’omple d’alegries

puix sento com criden

roselles al ras.

Des de bon matí,

com les veig mudades,

les veig espantades

amb el cor ben fi.

És a l’arbre vell

on hi ha enrenou

d’ocells primerencs.

Mai seran conscients

que, dintre de l’ou,

hi ha tot un poncell.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Guanyar sense aprendre

21 Maig, 2021 12:25
Publicat per jjroca, Poemes

Guanyar sense aprendre


Em comenta la formiga,

abans d’emprendre la feina,

com veu cansada la reina

perquè li escau altra vida.

L’hivern ha estat maldestre

sense parla, sense seny,

el vell déu quasi ni el reny

i s’ha quedat sense mestre.

Es fan vells els vilatans,

no parlen ni fan la festa,

només ploren cap al tard.

Els joves volien part,

van fugir a altra terra

per a guanyar sense aprendre.


Les plegadores amb carro


Entre verdes oliveres,

veig massa fred a les cares,

robes velles, arrugades,

diria: Fan de mal vendre!

Les plegadores, amb carro,

van arribant a la plana,

el seu amo les acompanya

amb els sacs i els cabassos.

Com s’escalfaran els dits

a la petita foguera

farcida amb vell brancam.

Potser mataran la fam

amb una sardina seca,

un pa, amb oli, guarnit.


Al carrer petit


Al carrer petit,

on l’aigua canta,

trobo que m’agrada

sentir-me esquifit.

Com vaig, carrer avall,

per trobar la plaça,

un silenci clama

aquest devessall.

Al carrer petit,

hi ha una finestra

on s’encalla el temps.

Deixeu que l’hivern

aplegui a la festa

abans de partir.


El gran teatre


En el gran reialme,

no hauran servents,

tots seran presents

en el gran teatre.

En el primer acte,

s’aixeca el teló,

molts hauran perdó,

lluny rauran les nafres.

En el segon acte,

pujaran les ganes

fins arribar al cel.

Allí, prop la mel

vénen les contades,

ho faran debades.


Les roselles són així


Les roselles,

en el prat,

han sembrat

les meravelles.

Ben galant

li puja el blat,

hi ha un esclat

pel mig tombant.

Les roselles

són així:

ben formoses.

Quatre roses,

del jardí,

parlen d’elles.


La paraula mal escrita


La paraula mal escrita

i la ratlla matussera

van donant cos a un poema

qui haurà una curta vida.

Entre penes i embolics,

he muntat aquest negoci,

ben pensat, em falta soci

qui vulga ser mon amic.

El poema va endavant

entre plors i floritures

sense poder-se aturar.

Ara, el deixo reposar

endins del cel, a les altures,

esperant que es faci gran.


Doneu-me el pa


Doneu-me el pa, nostramo,

car el cos se m’afebleix,

com camino enmig del bleix,

com m’aturo i entabano.

Massa dies als meus anys

esperant trobar fortuna,

poc sabó i massa escuma,

minsos riures, prou de planys.

Doneu-me el pa, nostramo,

puix la força del menjar

de segur que em puja al cel.

Allí, trobaré el recel

dels qui volen arribar

sense baixar-ne del carro.


Una mossa m’ha contat


Una mossa m’ha contat

que, cercant un nuvi nou,

va trobar-ne un de tou

sense ganes de lluitar.

I no sap el que ha de fer,

posada en aquesta empresa,

puix el paper de promesa

ni li escau ni li convé.

Una vida sense estrelles

es complicada de dur

quan aplega mitja nit.

He de trobar-li marit,

amable, en estat pur,

que no faci tombarelles.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Vent cansat i set poemes més

14 Maig, 2021 22:22
Publicat per jjroca, Poemes

Vent cansat


Veieu com he trobat,

en el cel, un setial,

assumpte celestial

que un déu ens ha donat.

El bo del regalat,

les ganes de ser sant

i passo, mentrestant,

les lluites del sembrat.

Demano ordi i blat

per poder ser a l’era

en començar l’estiu.

Allí, trobo el caliu,

la festa sorneguera,

la pols i un vent cansat.


No vull navegar


Sense penedir,

vaig per les errades,

les porto emprades

fins a mitja nit.

Si sabéssiu com

la magna fortuna

em deixa una engruna

de penses d’agost?

No vull navegar

amb barca de rems

per un riu incert.

He perdut, per cert,

amics i parents

sols per demanar.


La vella formiga


La vella formiga

com coneix el gra,

la palla, la canya

i una flor amiga.

Es lleva, ben tard,

els matins d’hivern

i, sovint, es perd

mentre va pensant.

Ha estat obrera

des del primer temps

i fent el servei.

Espero el remei

quan vinguin bon vents

i nova primavera.


Serà ben discreta


Una cara dolça,

un passat incert,

ni pensa en el verd

puix viu a la fosca.

Entre el terra tou,

avança quan pot,

menja, arrels i tot,

quan la fam la mou.

Serà ben discreta,

amb poc enrenou,

en gaudir d’un somni.

Demana que plogui

per tornar, de nou,

a sentir la brega.


Aquells vells anys


Avanço al pas gasiu d’aquells vells anys

on el neguit em porta a la infantesa,

he de trobar bastida la peresa,

un neguit magre de joies i paranys.

El meu anar s’atura a l’albada

quan ve el sol a prendre son setial,

algú dirà que el plorar fa mal

i miro, ensems, els arbres i la casa.

Car sóc feliç de no trobar aventura,

espero rebre, al capvespre, mon llit

i una finestra guarnida de cotó.

Em deixo dur, mancat d’aturador,

fins aplegar a la vora de l’amic,

un vell bastió on la pau em procura.


M’adormiré cansat de recordar


M’adormiré cansat de recordar:

dolces empreses, llunyanes i planeres,

anar enfornant el pa i quatre cebes

per gaudir, alhora, del goig i del dinar.

Petjaré, almenys, camí d’anar a la mar

per a trobar: pescador amb sa barca,

les ganes boges del fet d’anar a pescar

sota un rellotge que, els dilluns, retarda.

M’adormiré cansat de somicar

i prendre part de la meva desfeta,

podria dir que enyoro el profeta.

Qui vol venir a la feina promesa

per a saber quan caldrà claudicar,

deixar els atuells, del tot, ben amagats?


És en ma terra


És en ma terra on resten els dimonis,

ben decebuts i temptant a tothom,

de tard a tard, llencen un xic de son,

ens adormim pensant en el desori.

Vull ser pagès, demanar feina prudent,

llevar-me tard, estar de res pendent

i trontollar per provar de no rebre.

Estimo l’aire, del tot ben assenyat,

quan vol restar, conscient, aquí a la vora,

és home no qui estudia el gran son

i quasi es queda, del tot, garratibat.

Després, me’n vaig per tal de poder seure

vora d’un arbre on portarà a la ment

a viatjar fins aplegar al ponent.


Ma pensa vana


Ma pensa vana, el pas feixuc

em porten, d’hora, a viatjar per la plana,

potser els pagesos són presos de galvana,

avui, reposen dessota un terra eixut.

Encara, sento els riures i els renecs,

aquell gran somni perdut en la desídia,

varen ser ells el fruit de la porfídia

qui els apartà del petit hort, del sec.

Ma pensa no recorrerà els camps

per a sentir el vent com mou les fulles

qui volen creure que encara no han perdut.

Deixaré enrere el carro i l’ensurt,

aquell passar enmig de les despulles

d’aquells amics qui van partir abans.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Entre somnis d'olivera i set poemes més

07 Maig, 2021 10:45
Publicat per jjroca, Poemes

Entre somnis d’olivera


Entre somnis d’olivera,

va traginant el pagès,

almenys, un o dos cops al mes,

es pregunta què l’espera.

Camí ample, camí estret,

el carro, poruc, avança,

no ha desig ni recança

ni traurà un compte net.

En un redós del camí,

la flor d’ametller sojorna

esperant la jove abella.

Demanaria una estrella

per tal de saber qui prova

de conèixer el seu destí.


Al carrer de les volences


Al carrer de les volences,

les portes resten tancades,

ben endins, hauran les fades

esperant noves dreceres.

La calç perdrà la frescor,

la fusta, un color eixerit,

manca esposa i marit

amb empreses sense por.

Al carrer de les volences,

cadascú durà sa creu

per lliurar-la en combregar.

Com també voldria anar,

he de buscar-me un jueu

ben posat en coses seves.


Deixant un dimoni o dos


La campana farà el toc

perquè aplega altre difunt,

serà, a les tres en punt,

quan s’enceta l’oració.

El difunt era dels pobres

per a poder festejar,

molt més tard, es va casar

sense festa, sense ordre.

El porten vestit de negre

i amb un posat seriós

per a complir la sentència.

A l’infern, faran neteja

deixant un dimoni o dos

per si escapen els heretges.


Estimat país


Estimat país

qui en la pau descansa,

mai sé què li passa,

fuig del compromís.

Un dia va ser:

gran i matusser,

com tot ho perdé,

es va fer petit.

Cada dia es lleva,

potser un xic més tard,

i rau sense força.

A mi no em toca

restar a l’esguard

per si hi ha tenebra.


Pobrissó mon gos


Pobrissó mon gos

puix no porta esquella

ni cerca parella

ni fa l’ull més gros.

Es passa ajagut

matins i capvespre,

ni demana mestre

ni li han donat.

Però, a sant Antoni,

el posen mudat

i farà tres tombs.

Cerqueu les raons

puix no l’he trobat

parlant amb dimonis.


El pare sol


El pare sol

com cova els ous

de mosquits i mosques.

Mai ho fa a les fosques

ni en moments pregons

mentre fa un nou vol.

I les orenetes,

del viatge, cansades

com troben el niu.

Allí, en el caliu,

parlen, de vegades,

de somnis i festes.

I el temps com mou:

dubte i enrenou.


Voldria fer calaix


I la mort, tan tafanera,

com voldria fer calaix,

però es posa de biaix

i pensa amb lluna plena.

Deuen ser els quatre cops

que no han tingut fortuna,

voldria tenir la lluna,

ben enfadada, d’un mos.

Però, un parell de vegades,

ha fet joia en obtenir

alguna persona franca.

Potser la mort ens espanta

i preferim assolir

un bon port sense estrebades.


Penses afeblides


No haig res més

que penses afeblides,

seré perdonavides

cansat de no fer res.

Empreses matusseres

prenyades d’embalums,

em passo, entre fums,

les nits de fred senceres.

Amables tafaners,

voltant per les murades,

demanen promptitud.

Responc, un xic eixut,

que sobren les paraules

quan manquen els volers.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poseu-me el blat i set poemes més

01 Maig, 2021 05:37
Publicat per jjroca, Poemes

Poseu-me el blat


Poseu-me el blat, la palla i les espigues

omplint els camps de joia i de verd,

una poncella com passa i es perd

amb la il·lusió i la joia amanides.

Poseu-me un banc de dalt de l’alturó

per a somiar les velles primaveres

sense gaudir de les fortes despeses

del treballar cercant un món millor.

Són pocs els anys per demanar la mort

i vaig, confós, per terres isolades

que els joves, enrere, van deixar.

Em sabrà greu tornar a esperonar

aquells records qui em porten a les cases

on grans pagesos planyien de la sort.


Espero al banc


M’agrada més un plat ple de sardines

que l’amistança de nous desconeguts,

vaig, per la vida, entre presses i ensurts

per viatjar enmig de les boirines.

Però, enllà, els homes profitosos

parlen de deures i angúnies de ser rics,

com vaig recórrer a vells i bons amics

per a encetar la porta dels nous gojos.

Espero, al banc, un temps més rialler,

aquells grans balls bastits enmig la plaça

on les parelles remunten fins a la lluna.

No espero més que rebre la fortuna

d’aquells fidels qui em diran què passa

quan ve la data de retrobar la fe.


Un goig ben esquifit


Porteu-me el seny amable de la nit

vora d’un llit on hivern es cansa,

com l’he bastit, amb palla i una manta,

un somni llarg qui ratlla amb l’oblit.

Els pretendents riuran, ben lluny d’aquí,

esperant hora per a anar a festejar,

no tinc moments d’aprendre a feinejar

per guanyar joia en temps de nou glatir.

Escolto el vent qui vol anar al Montsià

per trobar arbres d’uns anys indefinits

qui volen ombra i lleure a l’hivern.

No hi ha cap ric que porti, al descobert,

les ganes boges de córrer per morir

amb minsa pensa i un goig ben esquifit.


El mestre jove


I les escoles s’obren per saber

a quina ciència hauran d’apallissar,

són els prohoms que portarà el demà

amb gran desig de viure i de poder.

El mestre jove no es cansa de xisclar

i els alumnes es queixen de la sort,

a cada pàgina han de trobar colors

per fer un garbuix de feina on lluitar.

Amb quatre nombres i un parell de lletres,

anem passant misteris i setmanes

per a aplegar a les portes de la festa.

Ma divergència és força manifesta

i em llevo d’hora, gairebé, a les albades

per a trobar envans amb ses escletxes.


Primavera ha portat un cel


Ni va a la mar ni parla amb les barques,

el llop marí com ha perdut les dents,

espera rebre, demà, algun present

sense pensar que, mai, serà debades.

El nostre heroi somia amb sa taverna,

aquell rom fosc qui l’espera dormint

mentre demana que, avui, no en siguin cinc

puix vol saber qui s’endurà la pena.

La primavera ha portat un cel

qui s’obre més quan veu un lladregot

per treure pols i vori al de dalt.

Li agradaria raure al temps passat

per prendre força i estalviar un got,

per a llençar les pauses d’un home vell.


Era un pobre pescador


Era un pobre pescador

farcit de contar mentides,

enfadat per massa vies,

esquerp, eixut, mal pagador.

Un dia aplegà la Parca

a la vora del seu llit,

el trobà tan esquifit

que ni li féu mala cara.

Tots dos baixant pel riu,

que els portarà a l’infern,

pel preu es van barallar.

Pas que sé com va acabar,

però la Parca aplegà primer

i el pescador encara riu.


A poc a poc, se’n va el fred


A poc a poc, se’n va el fred

i primavera es desperta,

ha el son de la poncella,

es queixa a tort i a dret.

Els ametllers ja estan tips

de treballar nit i dia,

la figuera ni pas crida

i somia cada nit.

A poc a poc, se’n va el fred

i plora la xemeneia

perquè sola es va quedant.

Són els amos estadants

els qui passen i fan via,

de segur que no fan net.


M’asseuré en el banc


Sento com escala el sol

tot i gronxant al Montsià,

porta un altre tarannà,

ni es queixa de la sort.

Quatre ovelles fan un mos

i el pastor, qui passa comptes,

de la pobresa no en surt.

Només queda l’aixopluc

d’aquelles tardes tan dolces

quan el pagès és al tros.

I m’asseuré en el banc

que el batlle ha disposat,

no hi ha pressa al meu estat

ni la joia va endavant.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Han de venir les hores menyspreables i set poemes més

21 Abril, 2021 07:26
Publicat per jjroca, Poemes

Han de venir les hores menyspreables


Han de venir les hores menyspreables

a cercar un lloc petit en el meu cor,

ni sé ni sóc el més gasiu culpable

qui viu, com pot, en un neguit de por.

Mes, d’altrament, encendré la foguera

per mantenir una cabana guardada

fins a saber si vindrà, una altra vegada,

aquella mossa qui es mostra sorneguera.

El dolç amor estima altres contrades

on poder estar gaudint del tebi sol,

anar trescant els prats i fondalades.

Potser m’enyora, com ho fa de vegades,

i riu alhora que em vesteixo de dol

quan descobreix que porto només nafres.


Corredisses de núvols


Corredisses de núvols van per la plana,

és el vent qui els empaita sense aturar,

veig brandar a les branques en un plorar

demanant, al seu déu, tornar a la calma.

Uns follets, a la cova, demanen pau

i les fulles s’enlairen fins tocar el cel,

en el poble, el batlle viu al recel

esperant tornar enrere menant la nau.

Corredisses de núvols i un llarg pregar,

les velletes enceten un nou rosari

per trobar protecció del millor sant.

Un pastor, mig esquerp, com va cantant,

demanant, al patró, allunyar el calvari

sense perdre esperança ni claudicar.


Torneu-me el fred de l’esperança


Torneu-me el fred de l’esperança,

perquè, avui, l’estimo i no em fa cas,

quelcom hauré de dir del meu fracàs

sense perdre el llum d’una recança.

La vaig veure, somià i li demanà

un somriure curt i entremaliat,

li oferí la força d’un gran soldat,

però li feu gràcia i esclatà.

L’amor tocà el dos i envellí,

cada vespre arribà la festa magra

per a seure, callada, vora del foc.

La joia ha passat i tot és fosc,

avui, he demanat el restar a casa

per parlar de misèries en ser a la nit.


Parlarem del demà


Parlarem del demà, captius i bojos,

esperant trobar, al cel, nou tarannà,

dedueixo que, avui, no esdevindrà,

avancem, a pleret, els cecs i coixos.

Caçadors d’il·lusions dormen al ras

perquè ningú els vol oferir sostre,

ben dolguts i empipats, tornen al poble

on ningú els ha de rebre per si de cas.

Hem vingut per tornar i comentar-ho

als veïns d’un carrer, prou isolat,

on els gats fredolics cerquen el sol.

Els faré assabentar com aplega el condol

tot fugint, per un temps, del gran ramat

per haver dolça joia o esbrinar-ho.


Llarga lletania


Dieu-me amor en llarga lletania:

On són les forces que un dia vaig haver?,

segurament hauré perdut la fe

tot i lluitant per aplegar al nou dia.

Seran empreses d’un passat gloriós

on feia fred i el vent de dalt bufava,

vaig sentir el temps com lluny em portava

d’aquelles terres on havia de ser espòs.

Amb pocs diners, qui no demana fortuna

per perllongar un caire somrient

entre temences de perdre or i glòria?

He de saber on hi ha una nova història

de grans amants enmig d’una gent

qui mengen poc i planyen cada engruna.


La força


Avança l’albada i guanya la tempesta

damunt d’un terra prou erm i assedegat,

els garrofers diria que hauran la festa

bastint, amb ombra, el caminoi i el prat.

I les garrofes, tan dolces, flairoses,

poc que voldrien anar al daltabaix,

tanqueu la porta, deseu, en el calaix,

aquell escrit damunt d’un llit de roses.

Deixeu que la campana faci el primer tomb

i que la palla s’alliti, en el paller,

per a esperar la pluja matussera.

En un racó, una ànima lleugera

obre l’enginy puix voldria saber

com ve la força qui fa rodar el món.


S’enfilen al calvari


Em deixo anar mentre el sol m’acompanya

per uns camins, de sobte, entremaliats,

són els minyons qui volen prendre part

d’aquell seguit de lluites de campanya.

Són les vacances de nova primavera

on un Jesús porta sa feixuga creu,

no és bona feina ser Fill de Déu,

sempre, ha de trobar un Judes qui l’espera.

Les tendres flors s’enfilen, al calvari,

per a bastir, de colors i perfums,

a aquells fidels conscients d’aquella feta.

Hem de guanyar la gràcia manifesta

del gran lluitar sense perdre el costum

d’esperonar els fulls del calendari.


El rei feliç


El rei feliç refent les tombarelles

enmig jardins que envolten el palau,

no vol saber el deure que li escau

i vol viatjar enllà de les estrelles.

Com tot s’avé a un deure contrafet

fa passar el temps en un món esquifit,

no sap, per cert, quin déu li haurà dit:

que cal sofrir un cop passi l’hivern.

La primavera ha de ser al tocar,

així, ho conten les roses i els colors,

aquell brillar del sol al dematí.

No massa lluny, el poble ha de gaudir

perquè, sotmès, haurà la bona sort

d’aconseguir el plànyer i claudicar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs