La flor de l'ametller i set poemes més
20 Febrer, 2019 06:13
Publicat per jjroca,
Poemes
La flor de l’ametller
I la flor de l’ametller
anuncia primavera,
vol aprendre a no voler
passejar per la quimera.
Com viurà enmig del tros
d’un pagès tossut i vell,
cada dia vol un mos,
però menja sense fe.
I l’ametller com brandeja
quan aplega el mestral
tot guarnit de la fermesa.
L’ametller haurà la pressa
i l’ametlla és al de dalt,
ben petita, sense enveja.
L’aranya com es desperta
Quan el sol posa escalfor,
l’aranya com es desperta,
vol filar, anar a la festa
per trobar un menjar bo.
L’aranya, ja ho sabeu,
és esquerpa i mentidera,
com fila sense cap pressa
per poder fer un bon mos.
La formiga, que la mira,
mentre recorre el corriol,
com s’enfada i quequeja.
Si no hagués tanta pressa
s’enfadaria amb el sol
i li faria una crida.
La mestressa enfadada
Quan aplega el febrer,
la xemeneia és encesa,
ben a punt, és la paella,
avui, toca de mariner.
I el vi com surt del cup,
l’aigua callada i fresca,
com s’enfada la mestressa
perquè no ho té tot a punt.
Però, ai, els comensals
porten gana, pa i cullera
per a encetar la menjada.
La mestressa enfadada
no trobarà cap escletxa
on encabir cebes i alls.
Parlaré a la nit
Parlaré, a la nit,
vora de la llar,
d’aquell temps passat
per matar l’oblit.
Era la feblesa
de cada matí
per deixar, al llit,
la vella peresa.
Poc o res a fer,
ni lluitar volia
amb el meu veí.
Poseu-me més vi
que em porti a la via
de somiar despert.
El riure entremaliat
El riure entremaliat,
la pensa fugissera,
ben posat a l’esclat,
ben galdós i tronera.
Amic dels seus amics,
garlaire i mentider,
lluitador sense fi,
heroi sense caler.
Però és un xic sord
i lluita, sense ganes,
en guerres sense dot.
Sempre agafat al got
com va llençant proclames
en platges sense port.
Cansat de fer lladrucs
Cansat de fer lladrucs,
lliurat al gran desig,
el viure enmig de rucs,
el porta al nou camí.
Voldria ser, al capvespre,
ben a prop de la llar,
el somni és el seu mestre,
el gaudi és amagat.
Empaita una mossa
qui el porta, al gran cim,
passant per la drecera.
Ella, diré, és bleda
i no en farà ni cinc,
però, en el fons, l’adora.
Vull posar residència
Ni sé per on es va
a la muntanya d’or,
però he llogat un ca
ferotge com un llop.
De segur que guanyem
tan ample paradís,
de segur que hi serem,
al vespre, abans de la nit.
Vull posar residència
al si del gran palau
i viure com un rei.
Algú posarà llei,
en ampla i dolça nau,
abans de la insolvència.
Doneu-me espardenya
En el regne llunyà
de savis incompresos,
la força he de posar
enmig de nous malmesos.
M’agrada esmicolar
la bona xocolata,
m’agrada endrapar
un gran tortell de nata.
Allí, en el bon convit,
com demano el tresor
i la gana ferrenya.
Doneu-me espardenya
per si aplega la por
o s’acosta la nit.
El somni de la nit i set poemes més
12 Febrer, 2019 06:05
Publicat per jjroca,
Poemes
El somni de la nit
El somni de la nit
s’atura a l’albada
quan sento que s’enfada,
de sobte, el millor amic.
Venim de festa grassa,
de beure i de menjar,
tot ho deixem enllà
per si no guanyem massa.
El vent dirà que vol
parlar amb els molins
per a crear farina.
No vull aprendre quina
és l’hora dels mesquins
qui ens vestiran de dol.
Enmig d’exabruptes
No vull saber més
que quatre conceptes,
haig poques receptes
per guanyar interès.
El monstre desperta
innobles passions
ni els dolents són bons
ni la joia, ofensa.
La munió de dubtes
ens porta al recés
en passar les hores.
Vindran els tanoques
per a guanyar pes
enmig d’exabruptes.
Les mancances de la llum
Les mancances de la llum,
el desig de les pensades,
totes les taules parades
per a esclatar en un punt.
Batalles per a encetar,
ran de la joia, badallem,
els innocents no hi caben
i demanen demanar.
Un dimoni atrafegat,
un àngel qui s’ho rumia
i quatre causes de sant.
De pobres, no en volem tants
i un savi s’humilia
per trobar udols de gat.
Saltironar per les teulades
Com el miol del jove gat
omple balcons i finestres,
el febrer ha començat
i conviden a les festes.
Festejar li ve de grat,
saltironar per les teulades,
una mixa l’ha deixat
a punt d’haver les pensades.
Li contaria, a la nit,
una història de lloança
per arribar a promès,
puix el trobo, en el recés,
demandant una jornada
on convertir-se en marit.
Com som pocs
Com no hi havia
res a fer,
menjaria
un poc o més,
però el jou
és important
i l’enrenou
no serà menys.
Una història
se m’emporta
a altres llocs.
Com som pocs
ni ens pertoca
el fer cridòria.
Van a la feina
Les formigues,
al corriol,
són amigues,
però els dol.
Quan la feina
és amanida,
la veïna
ni la crida.
Les formigues
van a feina
a hora primera.
Primavera
vol ser reina
sense mides.
A resultes
A resultes
de no ser,
va el primer
a fer les mudes.
Com encara
és viu el fred,
vull ser a casa
tot l’hivern.
És un temps
massa feiner
i esporuguit.
Diu l’amic
que no pot ser
guanyar a l’ensems.
Queda el vent
Caminant
sense camí,
estadant
sense veí.
I tot va
on vol el Déu,
qui ha d’anar
ben lluny a peu?
Queda el vent
menant la pols
i criticant.
Vol l’infant
sortir de l’ou
perquè no el sent.
Encetem les dates i set poemes més
04 Febrer, 2019 06:23
Publicat per jjroca,
Poemes
Encetem les dates
Encetem les dates
d’aquest jove any,
prou seques les branques
dintre un somni estrany.
Benvinguts els núvols
qui porten la neu,
lluny els dies rúfols
qui porten sa creu.
I tot s’esdevé:
calmat i mediocre,
gelat i furtiu.
Desfet trobo el niu
d’aquell ocell pobre
qui tot ho perdé.
Era dormilega
Era dormilega
en el cru hivern,
ple d’una saviesa,
buit de minsa fe.
Quan, la casa nova,
vella esdevingué,
restà la cassola,
tou el pensament.
El carrer, desert,
enyora la plaça
i els vailets jugant.
No trobarem sant
que ens deixi la gràcia
vora del cloquer.
Somiar i no fer res
I tot d’una l’ametller,
el gran fill de la nissaga,
com em diu que ja es cansa
de somiar i no fer res.
És llençarà a l’aventura
de bastir les noves flors,
les vol maques de color
i ben fines de textura.
Ben posat en tal empresa
ignora el sol i el fred
perquè se sent obligat.
Li demano que l’embat
sigui tou, prou estrafet
mancat de ràbia i enveja.
Segurament, el llop
Segurament, el llop
es posa la disfressa
per si troba l’ovella
i estima fer un mos.
Però el seu present
és trist i mentider,
voldria ser primer,
el pot el pensament.
Com udola a la lluna
en ser en ple hivern
i raure a la nostàlgia.
Voldria altra màgia,
però el somni es perd
en ombra inoportuna.
Podria ser a l’espera
Demano per a mi:
la pausa sense guerra,
la taula amb una gerra,
escalf enmig la nit.
Sóc vell i matusser
enmig de la gran pensa,
estimo la fermesa,
un riure escadusser.
Però m’agrada el seny
bastit en aigua clara
amb una pluja vera.
Podria ser a l’espera
de la fruita estimada
per si joia esdevé.
Per fer i desfer castells
M’agrada el sentir:
la pausa de la nit,
el bon abric del llit,
la joia de dormir.
Per fer i desfer castells,
hauré les hores plenes,
enmig vindran les penes
per emplenar atuells.
I ric perquè me’n ric
de les hores perdudes
cercant la bona sort.
Lliurat al meu amor,
accepto noves mudes
mentre somio un pic.
Els dubtes i volers
La pressa de la por
ha pujat a les golfes,
allí, romanen totes
les tardes sense or.
Barques i mariners
enmig de la fortuna,
com petjo, una a una,
les places del mai més.
Els dubtes i volers
han de perdre mesura
en pobra solitud.
Em deixo la virtut
posada a gran altura
per a no perdre més.
La rauxa és amanida
Com haig molta peresa,
ni penso en el mai més,
escric sense interès,
sense somiar ni pressa.
Vindran els lladregots
a prendre’m l’alegria,
espero la companyia
de tres o quatre amigots.
I vaig, entre murmuris,
a traspassar els camins
i lliurar-me a la vida.
La rauxa és amanida
i demana arribar fins
que, de guanyar, et curis.
Entre tants paranys i set poemes més
27 Gener, 2019 06:22
Publicat per jjroca,
Poemes
Entre tants paranys
Entre tants paranys
i lluny de l’escola,
com passen els anys
fent la xerinola.
Llevar-se al matí
abans de les vuit
i saber com si
hauré el que vull.
No demano més
que fortuna llarga
i bon averany.
Em plaurà aquest any
si la vida enganya
aquest cos corprès.
A la sínia, plora el ruc
A la sínia, plora el ruc
mentre l’aigua s’esvalota,
va pujant, a poc a poc,
i, quan surt, tot ho sadolla.
Com se’n riuen els enciams,
una ceba obre la boca,
una festa s’endevina,
el pagès gairebé vola.
A la sínia, plora el ruc,
com s’espanta sense mida,
vaig passejant per l’ensurt
tot sentint l’aigua com crida.
A la sínia, plora el ruc,
escoltar-ho duu regust.
Que em porti el vent
Que em porti el vent
de nou a la infantesa,
com vull ésser amatent,
per viure en la tebiesa.
No vull palaus
on regni la fortuna,
no vull cataus
ni joia inoportuna.
Que em porti el vent,
sense ràbia ni fressa,
a mon volgut paradís.
I, si fóra precís,
que deixi la neciesa
dormint a cel obert.
Aquest petit desig
On raurà el seny
perdut de l’olivera
quan no hi ha més
que vius guarnits amb pensa?
Com l’home va
darrere la follia
i el seu anar
ni cerca companyia.
La gran ciutat
com menja deslliurada
d’aquest petit desig.
No he de sentir
la veu enamorada
qui oblida eixe combat.
El vell fumeral
Tardes hivernals d’un futur incert
amb un sol proper, vingut a maldestre,
no em portéssiu, ara, rancúnies de mestre
anant a l’escola per trobar l’encert.
Els nens tafaners acomiaden l’any
pensant en històries i llargues vacances,
les dones no solen anar per les places
per buscar aixopluc i trobar l’engany.
Tot d’una, m’atura el petit teuladí
dessota un fanal qui espera el llum,
ser malaguanyat és haver el costum
de cercar, a les ombres, penses d’un botxí.
M’agrada el capvespre quan s’enfila dalt
per veure com parla el vell fumeral.
Assegut, faig la becaina
Assegut, vora la taula,
amb un llapis a la mà,
sento fressa fins a l’alba
mentre el somni es desfà.
L’estimaria, al capvespre,
quan eixia a comprar,
aprenent per no ser mestre,
fredolic per ésser humà.
Aquella fada encisera
com trascola pel carrer
avançant com una daina.
Assegut, faig la becaina,
però em sento matusser
per bastir una nova empresa.
El perd, el neguit.
He viatjat, avui,
per estrets carrers,
sense calabruix,
amb ben poca fe.
En els alturons,
la neu com renilla,
demana una filla
de poques raons.
El monstre adormit
somia amb més menja
i lluna en el cove.
És talment mediocre,
espera revenja,
el perd, el neguit.
Un seient en banc de fusta
A resultes de no ser,
escolto les hores baixes,
com em trobo matusser
per anar entre grimpaires.
Un seient en banc de fusta,
una boca entre embolics,
un núvol qui vol la tusta
per trobar-me ensopit.
Som nosaltres, pobrissons,
qui lluitem, entre temences,
per trobar-se en el gran clos.
Si el dimoni se n’adona
com posarà, en aquest solc,
les tebieses al darrere.
Una porta a l'infern i set poemes més
19 Gener, 2019 06:04
Publicat per jjroca,
Poemes
Una porta a l’infern
Una porta, a l’infern,
on posar les hores baixes,
la porta de color verd,
tota farcida de nafres.
Posarem el ca Cèrber
o un llop assedegat,
ben llustrós i disposat
a espantar els forasters.
Una porta per a entrar,
sense pressa ni peresa,
els més estimats veïns.
En aplegar a ser dins,
trobarem una mà estesa
per si ens volem confessar.
El temps no atura
Com demanaria,
en ser dintre el bosc,
que no es faci fosc,
que s’allargui el dia.
Parlar amb els bolets
pres d’una recança,
el bosc és ma casa,
no vull ser a l’hivern.
Però Cronos diu
que el temps no atura
i ha de seguir.
No ho voldria així
car no haig mesura
ni podré lluir.
Una vaca diu al bou
A la casa de la fosca,
hi ha enrenou,
una vaca diu al bou
que la pressa no ha estat bona.
El bou demana més verd,
la plana ampla i tranquil·la,
una herba amanida
per a veure el món qui es perd.
Com la vaca vol anar,
a un bosc replet de pins,
on somiar i respirar.
Mentre estan, al demanar,
passa el capvespre i els diu:
No hi ha res per a pensar?
En el vent de la infantesa
En el vent de la infantesa,
no hi ha força ni remei,
hi ha una porta sempre oberta
per deixar entrar la llei.
Els camins seran feixucs,
els desitjos ordinaris,
ve la pensa dels eixuts
i la rauxa del calvari.
Així anem, els pocs i els uns
llençant pedres a l’avern
per a saber on acaba.
És la nova temporada
d’esbrinar un món qui es perd
en paratges del tot bruns.
L’abellot
En el regne de les flors,
com frisaven les abelles,
com cercaven escalfor
sota un sol sense tenebres.
Com la reina demanava:
l’acompliment de la llei,
arribar, ben prompte a casa,
amb la joia del remei.
No hi hauria més enveja
ni solitud en el dubte
d’assolir un xic de pau.
L’abellot és un babau,
enfurismat, poc voluble
i amatent mentre quequeja.
Ésser tafaner
A la plana, pluja,
en els cims, la neu,
vaig cercant un déu,
vaig trobant la bruixa.
En els alturons,
hi ha herba i ovella,
em manca l’abella
recercant les flors.
Vindrà primavera,
em diu l’ametller,
a lluir altre cop.
Fugir de la por,
ésser tafaner,
oblidar qui mena.
És un entremaliat
Sabeu, el fred,
de sobte, m’empresona,
em fa sentir estrafet,
ben pobre, poca cosa.
Entra fins a la llar,
baixa pel fumeral
i crida el vent de dalt
per si vol aplegar.
Encetem un discurs,
amb ben poques paraules,
per seure d’amagat.
És un entremaliat,
bastit en hores maules
qui cerca aixopluc.
Quan l’hivern es perd
Hauria de dir,
si el desig em bressa,
que, vora el coixí,
no vull la finestra.
Car em sento estrany
quan crido la calma,
vull ser a la nissaga
de gaudir tot l’any.
Un cap d’albercoc,
la pensa lleugera
i menja de verd.
Quan l’hivern es perd,
com vull la tebiesa
i fugir del foc.
A la voreta del foc i set poemes més.
11 Gener, 2019 17:24
Publicat per jjroca,
Poemes
A la voreta del foc
A la voreta del foc,
no hi ha penes,
les hem deixat, del tot,
al carrer esteses.
A la voreta del foc,
no hi ha misteris,
s’han amagat al rebost,
anaven ebris.
A la voreta del foc,
no hi ha la lluna,
és a dalt del fumeral.
A la teulada, els pardals
com repassen, una a una,
les cent històries de por.
Són quatre dimonis
Des de bon matí,
quan el cor descansa,
trobo el meu si
sense plànyer massa.
Enmig de fantasmes
i follets propers,
vénen les comandes
a cercar volers.
És la meva fada,
la qui viu al bosc,
qui em portarà els somnis.
Són quatre dimonis,
la meitat són sords,
qui recerquen casa.
Estimada fada
Estimada fada:
No em facis glatir,
haig el cor mesquí,
qui, de sobte, es cansa.
No em demanis flors
puix som a l’hivern
i el fred les perd
sense cap raó.
Estimada fada:
Posa a la veu
la més gran dolcesa.
Somiar porta pressa
i vull ser l’hereu
d’aquesta contrada.
Com la llar singlota
Quan el fred emplena
places i carrers,
vénen els volers
a cercar lluerna.
Com la llar singlota
a la sala estant,
un vell estadant
diu que ja no hi toca.
I passa el matí
enmig de la fosca
del cafè de dalt.
Surt del fumeral
un fum ben tanoca
tot cercant un llit.
Les dolces poncelles
Les dolces poncelles,
a la plaça estant,
diuen que aniran
a contemplar estrelles.
Cerquen, en el cel,
la nova aventura,
un xic de cordura,
un polsim de mel.
Les dolces poncelles
no es volen casar
ni haver família.
Un déu com les crida
puix diu que caldrà
somiar entre les penes.
Potser demano massa
M’agrada el lleure,
la gràcia de no ser,
posar un goig, no creure,
somiar en un mai més.
Deixar el cos enrere,
pensar com l’aviram,
aprendre a ser maldestre,
reviure un cop a l’any.
Però, si em perdo encara,
anar a cercar més llum
al si del desconcert.
No veure el cel obert
ni el gaudi ni la ferum,
potser demano massa.
Sóc pobre, tafaner
Sóc pobre, tafaner,
bastit amb ma misèria,
gaudeixo en el saber,
com fujo de la dèria.
El viure poc em dol
si aplego al meu desert,
com guanyo un plat de col,
m’agrada l’aire fresc.
I llueixo, cofoi,
ben assegut a plaça,
parlant del meu moment.
Sóc pobre, innocent,
em guardo un xic de traça
per a sentir el gran goig.
Ser gran i mariner
En el moment precís,
hauré d’entrar a la història
sense pena ni glòria,
amb pensament concís.
Espero haver un bon dia,
en el dedins del port,
la barca no haurà por
ni gana ni desídia.
Ser gran i mariner,
heroi de la taverna
i noble vencedor.
Les tardes de tardor,
voldria cuina encesa
i un plat fàcil de fer.