Dos poemes amb papallones i deu pensaments educatius
30 Maig, 2011 16:55
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
La deessa
Surt de l’ou
ben tibada,
ben planxada,
indolent.
Amb vestit
de cent colors,
lluentors,
tot novell.
Com es posa,
tafanera,
tan lleugera,
al cadamunt.
Ensenyant
tanta bellesa,
la deessa
de les llums.
I, ara, vola
neguitosa,
delerosa,
entre les flors.
Ni em veu,
ni em mira,
ni sospira
pels amors.
Estimada
papallona,
vola i vola
ran els cors.
Anuncieu
Tot de sobte,
primavera
es vesteix
de mil colors.
Apareixen
sense pressa,
les poncelles
de les flors.
Ara xuclen,
després volen,
després proven
el somiar.
Papallones,
tan bufones,
neguitoses
en passar.
Ni marciu
ni deixeu
cap mal aire
en marxar.
Oblideu
qui us mira,
qui sospira,
qui es desfà.
Anuncieu
al gran món:
Un segon
és el demà!
Pensaments educatius
Com no n’ hi havia prou amb els alumnes, ara, tenim ordinadors.
M’he llevat d’ hora, sabia que era festiu.
Tinc un alumne impacient, l’hauré de posar a hora.
Tenim un circ on creixen els nans.
Volen resultats, en tinc de tota mida.
Han fet un informe educatiu sense demanar-me permís.
He tret les pitjors notes de l’examen.
He pujat els excel·lents a dos pernils.
Em deixen els alumnes perquè no els espatllaré.
Tenen telepatia, he obert la boca i han sortit corrents.
Dos poemes de cargolet i deu epitafis
27 Maig, 2011 10:15
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
La primera mossada
Dia nou, radiant el sol,
la pluja ha mullat l’herba,
nostre heroi com es passeja,
vol menjar-se la gran col.
Té gana de sis setmanes,
dintre del reclòs estant,
és petit per ser important,
no han de mancar-li ganes.
Arriba ben prompte a l’hort,
passarà els alls i cebes,
ha de menjar, sense treves,
vol tenir aquesta sort.
Aplega al paradís
dessota la col rodona,
mai una menja tan bona
altre ser ha de gaudir.
La primera mossada
és més dolça que la mel,
nostre heroi serà fidel,
restarà una setmana.
Però el sol, veieu, s’enfada
com s’enfila cap amunt,
cal tornar a l’aixopluc,
esperar altra ruixada.
Afartat
Dessota del bon roser,
mig tapat pel bell fullam,
passa l’estona aplegant
a què arribi algun valent.
Al damunt de la muntanya,
veu créixer el seu amic,
un núvol blanc, esquifit,
amb una carona llarga.
El déu sol escalfa el mar,
el núvol que va creixent,
el cargolet com el sent,
toca l’hora de viatjar.
Les primeres gotes cauen
el terra posen mullat,
el camí empolainat,
els cargolets com es mouen.
Nostre heroi corre de pressa,
el primer vol arribar,
massa lluny és el menjar
per perdre l’avinentesa.
No cal dir com són les fulles
d’aquella petita enciam,
cada mos n’agafa un plat,
l’adeleren les pressures.
Afartat, del tot ben tip,
ara, contempla la vall,
dolça vida al capdavall,
si abandones el patir.
Després de la migdiada,
a desfer tot el camí,
l’esguarda el bon dormir,
pot durar una setmana.
Epitafis
Tenim poca contaminació acústica.
Tinc núvia, però sortim poc.
Ahir va venir un pobre, es portava el taüt.
Volem un toc de morts més alegre.
Després de les votades, tornem a casa.
Estic esperant!
Aquí, ni es pot viure!
Estic al primer curs de difunt.
No et penso votar més!
Ho sento, però he passat una mala nit.
La pluja
25 Maig, 2011 12:04
Publicat per jjroca,
Aproximacions
La pluja:
1) És el resultat traginer de l’aigua.
2) Honra els rics i cau sobre els pobres.
3) És el moment en què l’aigua perd la por de caure.
4) Viatja en un núvol que, de cop, es cansa.
5) Converteix els déus en deus.
6) Arriba quan tota la roba està estesa.
7) Confia rebre les pregàries més sinceres.
8) Envia emissaris per saber on caurà.
9) Fa créixer els rius i riure els arbres.
10) Ha de finir del tot esgotada.
Dos poemes de cargol i deu pensaments divins
22 Maig, 2011 09:31
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Nostre cargol
Sense pluja, ample sol,
el cargol com mandreja,
massa gana, minsa menja,
un racó per viure amb dol.
Allí, passa les eternes,
les nits de lluna més vella,
amb prou son a la parpella,
sense ràbia, sense empentes.
Però és lleva un dia gris,
és així la primavera,
el neguit, de sobte, enceta,
vol fugir del paradís.
Deixa la petita cova,
abandona vella pedra,
vol creuar la carretera,
per anar a l’altra vora.
Però es troba un fanal,
encès per la força plena,
arriba el cotxe i sega
l’estament de ser mortal.
Nostre cargol com se’n va
a la casa dels occits,
allí restarà dormit,
ha perdut el seu demà.
Ha de córrer
Una casa, les antenes,
amb un peu ben adobat,
nostre home va al combat,
dessota de fulles verdes.
Viatja, com de creuer,
tota terra travessant,
avança com un gegant,
tan callat, tan venturer.
De tant en tant, s’esperona,
sota un sol que vol dormir,
no porta llit ni coixí,
només dèria en trobar ombra.
La terra resta mullada,
nostre heroi no pot parar,
ha de córrer, ha de creuar,
un camí de banda a banda.
Aixeca el cap i remuga,
és el sol qui ha fugit,
només li queda la nit,
tan esquerpa, tan poruga.
Però, de sobte, la lluna
saltirona el Montsià,
li donarà un xic la mà,
és tan dolça i oportuna.
Quan nostre heroi recupera
la força de l’embranzida,
aplega força enemiga,
vol posar-lo a la paella.
Comença bavosa empresa,
dintre una bossa indolent,
on raurà nostre valent?
En un plat, farcit de festa!
Pensaments divins
No volen a Judes com a patró dels tresorers.
Jesús arribà a Jerusalem el dia de mercat.
Déu és el meu Pare, però també és el meu Sogre.
Volia anar al cel, però no deixaven entrar els pecats.
Crec que, per anar al cel, s’ha d’agafar la línia blava.
Satanàs vol més cadenes de titani.
Déu no es pensava que el sol duraria tant.
No entréssiu al cel abans de l’hora del bany.
Satanàs està enfadat, se li acaben els fesols.
He cercat Déu en el meu cor, però el tenia el veí.
Dos poemes de pensar i deu pensaments educatius
19 Maig, 2011 09:04
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Avui, vendré
Estic cansat
de l'ampul·losa serra
del riu ressec que calla
de l’amistosa gent.
Avui, vendré
el riures amb desgana,
la por que tant m’esvera
el raure de la fe.
Sóc un mesquí
car menja cada dia,
escolta l’afonia,
el negre pensament.
I pujaré
al núvol de l’enveja,
la ment ha de ser seva,
ben tost, la deixaré.
Lluitaré així
I fent el camí avall,
m’adormo cada dia,
sento el nan que crida,
voldria venir amb mi,
car no he tingut mai
la força del ferotge,
guarnit mon equipatge,
desig de trontollar.
I, sempre, vaig a peu,
per balmes i senderes
cercant el si dels segles,
dormint on no hi ha res.
Potser demà
arribaran els monstres,
uns dimonis mediocres
que posa el gran Satan.
No diré res
em dol la poesia,
el batec de la vida
la glòria inapetent.
Lluitaré així:
Amb ordre i tendresa,
només el cap em pesa,
la resta va on convé.
Pensaments educatius
Es demana respondre sense pontificar.
Donaré una setmana per completar amb altres respostes.
A cada pregunta, donaré tres respostes suggerides.
Els resultats són bons, no hi ha comentaris.
Els pares saben que, tot l’esforç, el faré jo.
Cada cop els pous de paciència són més pregons.
Obriu-los el cap, mai físicament.
Ser mestre és una altra manera de ser frare.
Ja saben que un timbre no és una esquella.
Tenim un conseller, hauria d'aconsellar.
Dos poemes per a mosques i deu epitafis
16 Maig, 2011 10:51
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Una mosca
Tot esperant les mosques,
he de passar els dies llargs,
com l’hivern ens ha deixat,
envoltats amb les mil ombres.
La primavera convida,
tot de sobte, a viatjar,
encetar per encetar
el retorn nou de la vida.
Sortir fora, donà pas
als carrers i a les dreceres,
endevinar que són teves
les maneres de pensar.
Però un dia seuràs dalt,
per parlar amb la gran lluna,
esperar la gran fortuna,
omplir el cove de somiar.
Mentre, van passant estones,
que no portaran enlloc,
veus com arriben les mosques
emplenant tot els racons.
I fer caure els cent castells
que has anat construint,
mirar el vidre, tot neguit
d'una mosca poc plaent.
Observar com volta i torna
tot i fregant-se les cames,
cercar el dolç per totes bandes,
esperar la mà ignota.
Aprenent de veure-ho tot:
inestable, gras, poruc,
no podré estar per tu,
tinc dèria d’anar on sóc.
No la volen
Mai un vol tant recurrent
han seguit dolços minyons,
l’oreneta, el tendre gos,
altres caçadors de pes.
Sap del neguit de la vida,
d’innombrables enemics,
del saber-se gola endins,
tot a punt per l’engolida.
Una empresa venturera,
tot i cercant el menjar,
xucla aquí i xucla allà,
tot i guaitant qui l’espera.
Entrar a casa, tot de sobte,
cercant lloc on reposar,
en poca estona, endevinar
com odien aquest monstre.
I comença el gran neguit
cerca porta i fugida,
la paleta la convida
a gaudir d’un bon morir.
A la casa, no la volen,
al carrer com me l’esperen,
viure així pocs ho comprenen,
quants estimen el ser mosques?
Epitafis
Ara, ja em poden dir missa.
No tinc res per posar-me.
Acabo de trobar la veritat.
Ni m’imagino l’ infern.
Accepto fórmules miraculoses.
Cerco peu per poder passejar.
Doneu-me deu minuts per prendre cafè.
Demà farem jornada de portes obertes.
He encetat una crisi d’identitat.
La policia em volia empaperar.
El cementiri
13 Maig, 2011 10:11
Publicat per jjroca,
Aproximacions
El cementiri:
1) És tot un país de gent indolent.
2) Accepta, sense xisclar, remodelacions agosarades.
3) Tarda massa en acceptar un somriure.
4) És un poble sense festes majors.
5) Acull els nouvinguts i procura que no se'n vagin.
6) Té històries que no vol descriure.
7) Sap on s'acaben els somnis i ambicions.
8) Al mig segle, ens resulta familiar,
9) Endevina que un dia aniré per quedar-me.
10) Coneix massa gent per no saber com som.
Dos poemes amb pluja i deu pensaments divins
10 Maig, 2011 19:05
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Darrere del vidre
Com repasso el carreró,
darrere del vidre estant,
mil gotes cauen i van
omplint cases de records.
On rauen els vells pagesos,
que sembraven ordi i blat?
Avui, la pluja ha deixat,
els desitjos ben estesos:
Gras el ruc de bona palla,
la sínia serà bonior,
arribada la calor,
torna a riure la xicalla!
Va caient la bona pluja,
rierol és el carrer,
una mosca s’entreté,
amb un bocí de maduixa.
Darrere del vidre estant,
van rajant el dolços versos,
potser trobaran, corpresos,
els pensaments dissortats.
Deixo la vella
No hi ha passes al carrer,
és divendres al migdia,
només passa, qui ho diria?
La pausa i el sentiment.
Endinsat al poble vell,
veig com li ploren les cases,
amples golfes, les estances
ben buides, sense atuells.
La pluja dibuixa el son,
afora de la finestra,
la pagesa, un xic més vella,
mena pausa i records.
Com corre per amples camps
guarnits de blat, de roselles,
un somrís mou les parpelles,
cansades de tant somiar.
El seu home, ara, dorm
en el nínxol dels veïns,
massa pobres per ser rics,
molta roba i poc sabó.
Deixo la vella i avanço
per carreró massa humit,
allí, es queda l’esperit,
allí, em deixa quan passo.
Pensaments divins
Satanàs et dec set pecats, pren nota.
Tres deixebles de Jesús volen fundar un partit republicà.
Jesús ha de tornar, parlaré amb el fuster.
Tres casats explicaven a un fadrí el que és un calvari.
No ho entenc: He anat a missa de vuit i n’eren cinc!
Vaig aplegar al cel a l’ agost, Sant Pere era d’excursió.
Era a punt d’ anar al cel, quan va sonar el despertador.
Satanàs ha de reduir personal, només posarà dimonis als rics.
Déu té tres persones, qui rep els dijous?
Jesús va fer tres anys de mestre, només té un trienni.
Dos poemes amb flors i deu pensaments educatius
07 Maig, 2011 12:10
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Posant flors
Malaguanyat el bon sol
que ni crida ni mareja,
ni rondina ni cloqueja,
es lleva i viatja on pot.
Aplega a la terra i diu:
Vinguin, dansin, sóc aquí,
de garlandes, vaig vestit,
porto dèries de l’estiu!
Els arbres, que se n’adonen,
cap al cel volen anar,
estiren braços i van
posant flors en tots els coves.
Unes vestides de rosa,
altres vestides de blanc,
l’ametller, la pressa, porta,
vol guarnir-se de galant.
I la plana isolada,
desnodrida a l’hivern,
vol tornar a ser present
té el neguit d’enamorada.
Tornarà a ser jardí,
amb la bonior de l’abella,
de la font, la cantarella
i l’ombra dolça del pi.
La rosella
Entre l’herba i els semblants,
apareix la meravella,
diria que és la rosella
qui l’amor em té robat.
S’aixeca, de cop, un dia
amagada enmig del blat,
és potser perquè li és grat
viure, així, amb companyia.
I no parla ni quequeja,
ni rondina amb altres flors,
només cerca el seu tresor,
enmig l’espiga més bella.
Per posar-se un xic tibada
només li falta escalfor,
un plugim i la bonior
per sentir-se enamorada.
Amb la galta ben vermella
minsos ulls i cor ardent,
com l’estimo de valent,
com em plau, sentir-la meva.
Pensaments educatius
Coneixen el zero i l’u, no calen més presentacions.
En sap de llegir que ni ho comento.
Darrere la tapa, comença el llibre.
Necessito enganyar-los cada cinc minuts.
Aprenen tant que dubto puguin respirar.
No suporto que facin preguntes intel·ligents.
Vint-i-tres parlaven i el mut donava cops.
El mestre no hi era, tampoc estava.
Es prega la participació del veïnat per respondre l’examen.
He fet un examen trimestral, de noranta dies.
Dos poemes de mullena i deu epitafis
04 Maig, 2011 20:41
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Tinc el consol
Gran dimecres, remullat,
passa les hores i parla:
Avui, no fas bona cara!
Avui, et trobo enfadat!
Acluco la vista i dic:
Sóc al cor de la mullena,
passo ànsia i prou pena,
dormo mal tota la nit!
Gran dimecres, insinua
que no queda molt per fer,
la pluja és el primer,
després ja vindrà la muda!
Em comenta com el sant
tenia les bosses plenes
massa grasses les ofrenes,
els havia de fer cas!
Gran dimecres, em demana
que parli amb el Creador.
Si t’escolta bo i millor,
jo tampoc tinc gaire gana.
Entro, somort, a l'església,
enfilo porta i sagrari
i li faig el comentari
al Senyor de cada dia.
Estic esperant resposta,
la gran lluerna del sol,
fet i fet tinc el consol
de creure la bona nova.
Damunt la serra
De fet, han sorgit
barrancs
de terres insospitades,
tot entremig de les cases
dels més pobres vilatans.
No cal dir que ni ho
sabien,
que vivien a l’enmig,
els rics ni tenen desig
les vénen als qui confien.
Tindran rierol preciós
a la sala principal,
hi podran fer un canal
prou barat i espaiós.
Fortuna de les fortunes,
perquè véns quan jo me’n
vaig,
perquè penso que és més
grat
el perdre sense pressures.
Dóna-li la pau al ric,
al pobre dóna-li terra,
però siguis bon amic,
posa-li damunt la serra!
Epitafis
Llogo apartament sense
dret a cuina.
Em queden anys de
penitència.
De segur que no us conec?
Tinc pressupost per cinc
paraules.
Us faig saber que sóc
dintre.
He estat un home vital.
He vingut per l’anunci.
Endevina qui era!
Vull ser invisible!
Levito amb facilitat.