És hora de ser a dalt i set poemes més
01 Gener, 2022 06:25
Publicat per jjroca,
Poemes
És hora de ser a dalt
Preneu-me el seny,
el deure de somiar,
més trist, no puc estar
em canso de ser lleig.
Deixeu-me anar
a viure en una cova,
saber que el temps vola
i no sap aturar.
He de bastir
el vell castell del somni
potser des del setial.
És hora de ser a dalt
per a guanyar qui provi
aprendre un xic de mi.
Ben begut i maridat
I, de sobte, he despertat
al bell mig de la tempesta,
haig la glòria en una cella,
amb l’altra, faig mitja part.
És un monstre fugisser
qui em porta aquest enrenou ,
és, diria, ull de bou
quan endrapa amb voler.
I, de sobte, he despertat
per a assotar bé la son
i glatir com un senglar.
Poca fruita, massa carn
i, per postres, un bon cor
ben begut i maridat.
A la casa dels vençuts
A la casa dels vençuts,
dos són ogres, tres són rucs.
És el fet de cada dia:
el llevar-se amb la família.
Els problemes al carrer,
a casa, ni ho vull saber.
A la casa dels vençuts,
mai vénen les hores toves,
ben sovint, em trobo a soles
entre penes i remucs.
M’agradaria saber
del cel i la celístia,
però, sovint, passa el dia
esperant arribar a ser.
A la llarga monotonia
A la llarga monotonia,
espero un vent mala-traça,
ben sovint: arriba i passa,
no espera companyia.
Els arbres com van brandant,
com mira el bou a la vaca,
en el cel, d’un to carbassa,
manta núvols van plorant.
A la llarga monotonia,
li he posat dolces cançons
i una festa ben estesa.
Respirem, l’aire s’esvera
i va fent els somicons
fins que enceta altra via.
Posa roses al jardí
Posa roses al jardí
que encetin la primavera,
aquest hivern desespera,
com voldria altre eixir.
Al jardí del meu amor,
massa flors seran porugues,
entre ocells, cent erugues
com volen menjar de tot.
Posa roses al jardí
puix la mossa que m’estimo,
ben prompte, ha d’arribar.
Com el fred poc que se’n va,
de tant en tant, l’acoquino
i procuro el bon dormir.
Els darrers dels vençuts
Vianants, sense motiu,
com avancen per la plana,
van parlant de filigrana
amb un caire ben festiu.
Les olives són al tros,
els pagesos amb sa gana,
mitja sardina és un mos,
només resta la tomata.
El vi blanc fora del cub
com va anunciant la festa
i empreses per a no fer.
Massa son en el cafè,
massa miren la finestra,
són els darrers dels vençuts.
Mig deure de fer-me ric
Aprenent de poca-solta,
digne rei del no saber,
passo hores sense fre,
oblidant on haig la porta.
Mig deure de fer-me ric,
un esglai una quimera,
una vida estrafeta
anant d’hora al món antic.
La resta, heu de saber,
em porta a l’infortuni
tot buscant la solució.
Una capsa de cartró,
els dimarts, fer dejuni
per guanyar-me un tros de cel.
Vides properes
Demano ser un home alliçonat
per tal de rebre permisos i comandes,
com vaig lleuger mig envoltat de flames
a guanyar un regne d’antics avantpassats.
Deixeu-me el lleure fresquívol de les flors
i aquell vestit guarnit per la tendresa,
ben a sovint, el dubte es manifesta
i faig de mi un servent dels enyors.
Vaig a la platja on viuen les sirenes
per a gaudir l’amable companyia
i parlar mal dels satisfets herois.
Guardo, en el cor, el fet de ser bon noi
qui riurà poc i sovint s’humilia
per a saber d’altres vides properes.
Orgullós, un pesat fred i set poemes més
22 Desembre, 2021 21:18
Publicat per jjroca,
Poemes
Orgullós, un pesat fred
Orgullós, un pesat fred
s’entafora a casa meva,
quan ja té la cambra plena,
com demana fer-hi net.
S’endurà els quatre vells
qui han perdut llur ofici
al reclòs del cementiri
on ningú parlarà d’ells.
Pobre pare estorat
qui veu com el fill s’escanya,
en el rebost, hi ha una aranya,
la menja no en forma part.
Orgullós, un pesat fred,
dormiria estant despert.
Ni bé ni mal
Ni bé ni mal ni parca la paraula,
aquí, a la taula, tot és oblit,
la pensa gran em duu a l’esperit
i la petita demana créixer massa.
Quan, el dilluns, nostramo m’alliçona
i, a trenc d’albada, em mana treballar,
poc que l’escolto i prou em deixo anar
a conquerir castells amb terra bona.
Són massa guerres per no guanyar-ne cap,
massa il·lusions perdudes de passada
quan vaig de pressa a conquerir nou lloc.
Com, cada vespre, l’infern és ben a prop
i un dimoni em farà bona cara
amb un somrís gasiu i prou manyac.
Per a saber
Sóc sabedor de les vostres mancances
i, per vacances, demano un xic de cel,
és, aleshores, quan prego i sóc fidel
tot esperant l’alegria dels altres.
Estic perdut, de fet, ho reconec
com vaig, avant, pel camí de la plana,
el ruc gasiu dirà que poc es cansa
i, en aplegar a la finca, m’assec.
És ma fortuna la dèria de molts sants
i el contrapunt d’un pensament mediocre
que s’allargassa fins aplegar el Nadal.
Amb els tres Reis, he vist el llum de dalt
i vull guanyar la força d’ésser pobre
per a saber on són els savis benestants.
No ser aquí
Les mentides del carrer
i les passes amanides,
si he de ser perdonavides,
no pregunteu on trobo el meu recés.
Massa comandes i pocs pelegrins,
massa miracles i prou forquilla nova
per a saber qui mana en els dedins
i fa servir la feta de la cova.
Em plau somiar, diumenge al dematí,
mentre encerto com eixirà el nou dia,
som cavallers vençuts per vells servents.
Com, cada vespre, camino impacient
tot fent servir la noble simfonia
d’anar prou lluny per, mai, no ser aquí.
És el fet de treballar
Dolça fada de l’encert
no em facis tan mala cara,
beure vi, del bo, m’agrada
i en compro al vinater.
Aquell dolç de melmelada,
tan subtil i agradós,
me’l menjaria d’un mos
abans de perdre la gana.
És el fet de treballar
un càstig vell del diví
qui ens guaita atentament.
Li he dit com sóc bona gent
per si el puc ben afeblir
i del deure em puc lliurar.
Les olives del Montsià
Les olives del Montsià
em contaven, de passada,
que sovint fan mala cara
quan l’amo les vol punxar.
Abans, reien de bon gust
quan hi havia plegadores,
com sentien, a totes hores,
les cantades i els remucs.
Una somera prou vella
es queixava del gran sac
i de la petja ferrenya.
Com anava a la grenya
amb un jove ben trempat,
fort de cos, galta vermella.
El més jove manifesta
Fort el vent, negra la mar
i una barca entrebancada,
els pescadors amb la xarxa,
han el neguit de pescar.
En el port, dos mariners
veuen les ones gronxant,
de segur que van pregant
perquè queden pocs doblers.
A la xarxa, hi ha els peixos
engrescats en el fugir
amb la boca ben oberta.
El més jove manifesta
que no voldria morir
abans d’aplegar als mil mesos.
El fer de vent
Em sabrà greu
que es quedin, sense aire,
dolces puntaires
i algun jueu.
El fer de vent,
de sobte, ni m’agrada,
faig la comanda
puix sóc conscient.
Mare natura
li ha, tot, ben lligat
i no descansa.
Ploro, a manta,
ignoro l’entrellat
fins que madura.
Manta somnis al coixí i set poemes més
14 Desembre, 2021 07:49
Publicat per jjroca,
Poemes
Manta somnis al coixí
Manta somnis al coixí
i una eterna primavera,
la rosella com espera
a la vora del camí.
Caminants sense retorn
i núvols sense esperança,
la muntanya ha de ser casa
de la ventada i el tro.
Manta somnis al coixí
i la feina per a fer
perquè és llarga i mentidera.
En el corral, la somera
es queixa per no saber
quan li tocarà el glatir.
Em parla la lluna
Em parla la lluna
en eixir de la mar
que espera guanyar:
fama i fortuna.
Els pobres són pobres,
petits, desvalguts,
els rics són porucs,
però amb aire noble.
Em parla la lluna
de manta sirenes
qui canten les nits.
Amb ben pocs amics,
vaig copsant les penes
quan el temps madura.
Fantasmes sense castell
Els fantasmes de la nit
com s’emplenen de temences,
solen eixir a les festes
per mostrar el seu despit.
Fantasmes, sense castell,
s’amaguen en una cova,
esperen la lluna nova
per burlar-se del poncell.
De tant en tant, s’esvelleguen
i demanen bona sort
per sortir de la condemna.
No esperen la recompensa
i es preparen per ser tots
grans feiners sense presses.
En un temps decebedor
La divina providència,
algun cop, es riu de mi
puix l’escolto amb neguit
a despit de la consciència.
No haig reptes per haver,
en cada ratlla, un tresor,
vaig desfilant per la por
fins a un obscur matusser.
La divina providència
em comenta, d’amagat,
que avança sense perdó.
És un temps decebedor
el qui passa pel terrat
i, ben sovint, es fa queixa.
Parla el pobre
Parla el pobre dels diners
com li fugen de la casa,
la meitat se’n va a la plaça,
els altres ni ho vol saber.
Poca il·lusió, massa vici,
amb deures a l’avançada,
va somiar una vegada,
va ser curt el benefici.
Parla el pobre de l’enyor
mentre calla i es va fent
esperant un nou miracle.
Treballar és per a l’altre,
ell es mou si bufa el vent
o l’empaita la paor.
És el vent d’indiferència
És el vent d’indiferència
el qui passa pels terrats,
duu una força en els tancats
i, de tant en tant, es queixa.
Sota les ordres dels déus,
avança per tota la plana,
mai parla del que li agrada
ni es queixa de massa creus.
És un aire en moviment
qui té cura de nosaltres
i per la nit es desvetlla.
Vol pujar fins a l’estrella,
però s’adorm, en un catre,
ben cansat i complaent.
A reveure, orenetes
A reveure, orenetes
captives d’un llarg viatge,
he de dir que aquest paisatge,
va mancat de sons i festes.
Els mosquits s’han adormit
i les mosques com sestegen,
s’amaguen, desapareixen
i han de raure en altre llit.
A reveure, orenetes
fins que la sínia desperti
i refaci el nostre hort.
Com hem perdut les olors,
aquell capvespre tan tebi,
aquell seguit de tombarelles.
Sense prendre massa mal
Camina el vent de la tarda
per uns estrets carrerons,
els pagesos, tots són bons,
avui, no surten de casa.
Les olives són al tros
i la neu dalt la muntanya,
una vaca, amb una banya,
van menjant palla d’arròs.
Quatre homes principals
paren taula a la taverna
i demanen anar al lloc.
El taverner, qui no és tot,
voldria guanyar la treva
sense prendre massa mal.
Els somriures són així i set poemes més
07 Desembre, 2021 08:50
Publicat per jjroca,
Poemes
Els somriures són així
Els somriures són així:
poca broma en ser al coixí.
Els volers s’esfilagarsen
i no saben on anar,
de primer, em fan plorar
i, poc després, com s’enfaden.
Els caminants de muntanya
són ben nobles i eixuts,
per a saber, home mut,
qui parla amb dolça aranya.
Una tira d’albercocs,
un plomall de filigrana,
anem tots on el cos mana
sense amagar-se als racons.
A la cova de Betlem
A la cova de Betlem,
tot enmig de tres pastors,
una ovella diu que no pot
haver cura dels corders.
Va ser per un mal d’amor
que ella fa mala cara,
el seu mascle li donava:
massa dubtes per al cor.
A la cova de Betlem,
un àngel com va dient
que ha nascut el Salvador.
Els pastors agafen por
i l’ovella n’és conscient
d’aquest nou Adveniment.
El palau reial
El desembre congelat
i, anant, una parella,
Ella, amb la galta vermella,
Ell seriós i capficat.
Apleguen, al vell Betlem,
per a retre un nou cens,
ha de ser el compliment
d’aquell manament de Roma.
Els carrers han de ser plens,
ben enceses les fogueres
i un neguit que va endavant.
Na Maria està esperant
i hauran un trist pessebre
ha de ser el palau reial.
Del desert de meravelles
Del desert de meravelles,
aplegaran els tres Reis,
cerquen Minyó i el remei
sense oblidar les tenebres.
Oferiran, de tot cor,
el millor dels seus regals,
és un viatge cabdal
per adorar el nou Senyor.
A l’estable de Betlem,
aplega la gran fortuna
i un Hereu es fa present.
Dolça cara d’innocent,
dessota el sol i la lluna,
amb dèries de Salvador.
Al cel, demano ajut
Camins de la mar
comencen a la plana
on, a l’amistança
li plau somiar.
Sóc mariner
pendent d’alls i cebes,
les ganes fetes
i el no poder.
Davallaré,
algun dia, si puc,
fins a la mar.
Ho tinc ben clar,
al cel, demano ajut,
potser el rebré.
Un xic enllà
Seré d’aquells
qui els guanya la vergonya
i, en veure dona,
es fan vermells.
Pobre de cor
i ric de melangies,
doneu-me vides
on trobar amors.
No us contaré
on, ara, m’entaforo
per no trobar.
Un xic enllà
aprendré a ser mosso
i quedar bé.
La vida és una quimera
Essent rei del meu jardí
i casat amb les roselles,
els dijous, faig tombarelles
sense allunyar-me d’aquí.
Quatre cucs, les papallones
i un pit-roig, prou tafaner,
es comenten que l’esquer
pot aplegar a totes hores.
Esdevingut somiador,
em passejo entre les flors
en sentir la primavera.
La vida és una quimera,
tota envoltada de pors,
amb final decebedor.
En mon paradís
En mon paradís,
no hi haurà tenebres
ni fades ofeses
ni un pesat dormir.
Menarà ocells
el sol quan es llevi,
li diran que vetlli
pels feixucs i vells.
En mon paradís
no hi haurà doblers
ni hores perdudes.
Vull verdes les fulles
i blancs els velers
per si cal fugir.
Nou pensar i set poemes més
01 Desembre, 2021 03:16
Publicat per jjroca,
Poemes
Nou pensar
D’ofici: mig mentider,
somiador, espanta-lladres,
nascut per a ésser culpable,
poca-solta i tafaner.
Aprenent de mitja vida,
ben lliurat a l’infortuni,
passo nits en ple dejuni,
em consolo de seguida.
Un dia, vaig festejar,
altre dia, va deixar-me
perquè en trobà un de ric.
Ara, sovint, faig d’amic
i no espero pas queixar-me
si aplego al nou pensar.
La nit clara i un recés
La nit clara i un recés
per a fer aflorar la pensa,
vaig viatjant, per la tenebra,
mig poruc i mig ofès.
Ningú parlarà de mi
quan aplegui al cementiri,
allí, al darrere d’un ciri,
entendré mon avenir.
Sent tan pobre i mortal
com demano la riquesa
amb les bones intencions.
Quatre plates amb melons
ofegaré amb cervesa
procurant no prendre mal.
Quan ningú ho sent
De tant en tant, quan ningú ho sent,
xerrotejo amb el vent.
Ens contem mentides dolces,
endevinalles a l’engròs,
són les tardes de repòs
les qui prenen noves vies.
El cervell al caramull,
la pensa a la bestreta,
un balcó, una finestra,
una joia a curull.
I, tot d’una, res a fer
puix l’amo ha massa força,
per la nit, llum de la torxa
i lladrucs en mig carrer.
Ocellet petit
Ocellet petit,
vestit de plomalls,
travessant la vall,
cercant a l’amic.
Aniran plegats
a fer la festassa,
flor de carabassa
fàcil d’endrapar.
Desprès, contaran
les fulles de l’arbre
petit, entranyable,
qui espera ser gran.
Ocellet petit,
on has el teu llit?
Coet de cartró
Aprenent de fugisser
de treballs i d’enrenou
qui demana un pobre sou
perquè més no li convé.
Des de fa temps, llogater
del banc ombriu de la plaça,
els diumenges com li agrada:
parlar poc i mirar bé.
Només ha una il·lusió:
ésser rei de sa fortuna
i dormir plàcidament.
Un cop, va ser amatent
de viatjar fins a la lluna
amb un coet de cartró.
La vila encén els focs
Quan la fosca arrauleix
i la lluna és a la bassa,
una granota descansa
al damunt d’un tronc ben vell.
Un pagès, qui vol regar,
i un ruc que no fa passa,
la núvia calla i s’espanta
un mussol qui vol volar.
Les quatre portes es tanquen
i la vila encén els focs
per a il·luminar manta cuines.
Mestresses de totes mides
paren taula per a pocs
mentre, d’altres, del tot callen.
La somera amb el bou
A les portes de Nadal,
la somera s’esvellega,
sant Josep li ha fet promesa:
Trobarem un bon portal!
Na Maria és un ensurt,
un dubte i una promesa,
hauria de ser la reina,
infantar el Nen Jesús.
El capvespre de Betlem
és, avui, ple d’enrenou,
quatre pastors amb neguit.
En aplegar blanca nit,
la somera amb el bou
van gaudint l’Adveniment.
Dolça pau
El fred deixa son palau
i s’entafora a les cases,
quatre minyons, cares agres,
van eixint de son catau.
Els carrers són plens de fums,
la muntanya cerca el fred,
tot i així, un Minyonet
va penant fins als tendrums.
On anirà aquest hivern
a dormir o parar casa
en sentir-se oblidat?
En el regne no he estat,
però regna una fada
qui pregona: dolça pau.
On he posat aquelles intencions?, i set poemes més
22 Novembre, 2021 21:31
Publicat per jjroca,
Poemes
On he posat aquelles intencions?
Estic prenyat de sons i de mentides,
d’un clar garbuix innoblement tractat,
com cada vespre, espero el disbarat
per a gaudir de lletres afeblides.
On he posat aquelles intencions
que m’emportaven al deure inconegut
sense albirar on guanyaré albades?
Hauré per rei el sol dels jorns amables
per comentar que res hauré perdut
en les grans presses que porten somicons.
Vianant del món, oblido l’equipatge
puix volo sol per planes i camins,
en el meu temps, viatjo mar endins
per a trobar: tresors i bon oratge.
Parleu-me clar
Parleu-me clar
de les idees vanes,
sense esperances
ni dolç lluitar.
Heu de saber
que parlo dels comiats,
d’amors emprats,
d’un lluny proper.
Si he de partir,
necessito un cavall
o, almenys, un ase.
Seré culpable
de perdre, camí avall,
el meu sofrir.
Sol solet
Sol, solet i barca vella
per la riba navegant,
un pregunta: Fins a quan
haurem eixa meravella?
El mariner és prou torrat,
es lleva a l’hora tardana,
vent i vela senten calma,
van les ones empaitant.
Els somnis han de ser així:
esmaperduts i prou nobles,
sense pena en el marxar.
Sento un viure tou i clar
de guerrers vinguts a pobres
qui s’acosten al morir.
Mon amor està venut
Simplement, hauré de dir
que odio el mal dormir.
Porto hores de tempesta
amagat dintre del llit,
els sorolls em fan glatir,
em recullo a tota pressa.
En un dia prou llunyà,
vaig conquerir mon castell,
un racó, diríem vell,
on ningú demana entrar.
Entre les fulles del pi
mon amor està venut,
sóc pobrissó, camacurt
i servent dels enemics.
Menjo flors
M’he de lliurar a l’ampla soledat
un cop acabi la pobra aventura,
mon petit déu és qui em procura:
un cor altiu, un cor sensat.
Entre ombres i tenebres,
gairebé estic segur,
haig la pensa d’un perdut
qui va encetant primaveres.
Donaré, per tota llei,
el desig d’un traginer
qui corre per les dreceres.
Les ganes les tinc senceres,
menjo flors si han bon verd
i s’amaguen a l’herbei.
Vent de dalt
Benvolguda providència
qui és la mare de la ciència
de porucs i perdedors.
He deixat els meus amors
en haver poca paciència
i oblidar: joies i flors.
Al castell, sense esperança,
viu una poncella galdosa,
de poc, ha estat amorosa
i de pensa no en duu massa.
Com li faria festeig
si ella fora principal,
però, quan a prop la veig,
li fujo com vent de dalt.
Ser ben lleig
Tot parlant amb el dimoni,
d’un futur ben poc probable,
he de dir: He estat culpable,
però prego que no es noti!
M’entrebanco, amb els pecats,
quan desvetllo per la nit,
sóc pobre, gens eixerit,
ben dolent per fer bondat.
El dimoni, en el passeig,
em posà dalt la muntanya
per oferir-me mig món.
Potser mai sabré el com,
però, deixant la lleganya,
vaig encetar ser ben lleig.
Minsa estança
Capità sense vaixell,
rei poruc sense corona,
he passat hores i estona
procurant fer-me més bell.
Com la mossa em somriu,
enceto nou paradís,
però ve el desencís
per a desfer-me el niu.
Toca l’hora de casar
i la mossa es prepara
per ser reina sense rei.
He demanat nova llei
per trobar esposa i casa
minsa estança amb bona llar.
Tancarem portes i set poemes més
14 Novembre, 2021 06:27
Publicat per jjroca,
Poemes
Tancarem portes
Vindrà la nit
portant la son planera,
dolça viatgera
sense marit.
Tancarem portes,
encendrem llums,
són els costums
de la gent noble.
Car l’olla al foc
demana ajut
per a sortir.
Hem de gaudir
d’un aixopluc
prou pobre i fosc.
Dimarts de festa
Ni vestit de pell,
només de franel·la,
lluny la primavera
per trobar poncell.
Les poncelles van
camí de l’escola,
llibres a la bossa,
de segur que aprendran.
Ni el nuvi és ric
ni és a prop el festeig,
tot ho troba lleig
i no vol patir.
I la missa enceta
un dimarts de festa.
Un enamorat
És el vent de dalt
qui arriba al poble,
va vestit de pobre,
vol ensarronar.
Les abelles tanquen
el fet de fer mel,
tornarà l’anhel
a ocupar les cases.
Ous amb llonganissa,
el pa ben torrat
i un vi dels que peta.
Vora la finestra,
hi ha un enamorat
qui l’amor precisa.
Vaig perdre la fe
No en sóc sabedor
de la vostra guerra,
passo per la terra
per guanyar la dot.
Com aniré al cel,
he de conquerir
el més dolç camí
fet de sucre i mel.
Un tal Llucifer
em proposa un tracte
per guanyar doblers.
Em donà poders
i, guanyant-ne quatre,
vaig perdre la fe.
Les comandes de la nit
Les comandes de la nit
han menys pressa que neguit.
Un bon déu m’atura el temps
puix afirma que estic verd,
vaig a feina, torno després,
i, si em despullo, haig fred.
És el cos tan pobrissó,
tan fet a no contestar
que, sovint, el deixo anar
a la casa del record.
No he de demanar res més
que una vida entristida,
sense flors, la vull guarnida,
amb dèries d’anar perdent.
Una lluna matussera
Una lluna matussera
m’acompanya pel camí,
vaig a lloms del meu patir
per a aprendre més de pressa.
Sent amic del no poder,
com procuro els averanys
ben endinsats a la cova.
És una cova pregona
on he de trobar uns estranys
qui tot ho volen saber.
He comptar mesos i dies
fins arribar al compte fet,
vaig anant com homenet
amb ses gràcies amanides.
Amb el cos adolorit
Amb el cos adolorit,
vaig penant amb sacrifici,
em plauria altre vici,
però haig poc esperit.
Els amics, els he perdut,
de sobte, en una juguesca,
he de dir que no haig fermesa
per barallar-me amb el ruc.
Passo hores de cafè
sovintejant un bon got
qui, sensiblement, badalla.
És la darrera batalla
amb un polsim de ma sort
i un garbuix qui espera ser.
Racó poruc
Racó poruc de la insulsa memòria,
allí, on els dies no hauran nits,
estic pendent del somni i la cridòria
de vells gegants, potser antics.
He de llevar-me amb ganes de guanyar
el temps etern de l’esperança,
la plenitud aplega a la mancança,
els homes van cansats de pledejar.
Són massa lluites per poder descansar
dessota un arbre on parla el vent
ensarronant-nos amb mil històries.
No vull per mi la rauxa de les glòries
i aquell pessic de cel on no fa fred
perquè hi ha pressa i històries que contar.
Només demano una manta i set poemes més
07 Novembre, 2021 16:08
Publicat per jjroca,
Poemes
Només demano una manta
Un passat de meravelles:
una lluna, mil estrelles
i un somni al coixí.
És diumenge pel matí
i haig ganes de fruitar
sense pressa per gaudir.
Els homes seran lleons
i formoses les poncelles,
han de posar-se ben belles,
amb les nobles intencions.
Com que sóc a l’infern,
el dimoni ni m’espanta,
només demano una manta
per si aplega un dur hivern.
Ésser pobre i mendicant
Ésser pobre i mendicant
a despit dels poderosos,
per a ells, tots són mandrosos,
cap ni un, es pot salvar.
En el regne de l’oblit,
he posat les hores toves,
més que massa, seran poques
puix demano fer-me ric.
El cavaller m’acompanya
quan li demano pietat
i acostar-me el sacrifici.
Ser pobre és mal ofici,
pràcticament, l’he deixat
mes la feblesa m’enganya.
Mon amic és tafaner
Mon amic és tafaner,
guaita portes i balcons,
volia ser bon guerrer,
haver dies més que bons.
La batalla pel matí
a un quart i mig de dotze,
l’oponent, el vol mediocre
per guanyar sense patir.
Els reptes que siguin curts,
les poncelles agradoses,
el viure en gran palau.
En tocar dies de pau,
dedicar-se a bones obres,
a la crítica dels muts.
Envoltat de penells
Gairebé ben satisfet,
endrapant a mil fantasmes,
passo la nit mig despert,
mig dormint a les albades.
Els fantasmes són així:
ensarronadors de mena,
com demanen una ofrena
abans d’anar a dormir.
I nosaltres, passerells,
endreçant un curt passat,
volem un futur galdós.
En dinar, de mos en mos,
em lliuro a un despertar
prou envoltat de penells.
He deixat el seu color
Com la fulla, trista i vana,
ha deixat el seu color,
ben cansada d’un amor
qui ha esdevingut galvana.
Han estat les papallones
mitja estona ponent ous,
sense pena, sense sou,
esperant les fredes hores.
Com, cada any, el vell arbre
s’arrauleix i es despulla
amb les ganes de dormir.
La tardor, ho podré dir,
com es mostra, ben poruga,
amb un caire prou amable.
Benvolgudes alegries
Benvolgudes alegries,
perquè, avui, fugiu de mi,
fa setmanes, potser dies,
que comença el meu sentir.
Són els vespres isolats
i les nits ben rancunioses,
trobo espines sense roses
i penses en pobre estat.
Els salvadors, que he tingut,
s’han fet rics sense treballs
ni dolentes intencions.
De deu, set seran bons
i viuran, entre els estralls,
sense penes ni aixoplucs.
En un moment
En un moment,
tot seran meravelles,
hi ha mil estrelles
guardant la nit,
com he dormit
seguint el gest amable,
ben tou, culpable
del pensament.
He de glatir
quan perdi la gran força,
sóc un tanoca
qui vol eixir.
Però, a l’infern,
el temps es perd.
Han de morir
La pluja cau
i parla la tempesta:
Si sou de festa,
torneu, si us plau!
Som els pagesos
els fills d’aquesta terra
qui gruny i es queixa
els primers mesos.
No hem de gaudir
de sons amables
ni d’aventures.
Pobres criatures,
de fet, ben miserables
qui han de morir.
Deslliureu-me d'aquest cos i set poemes més
01 Novembre, 2021 04:54
Publicat per jjroca,
Poemes
Deslliureu-me d’aquest cos
Deslliureu-me d’aquest cos
que va dret a l’envellir,
no hauria de patir,
fóra aquest el meu tresor.
Les comandes de la mort
tarden massa en el venir,
a l’infern, toca el glatir,
com voldria tocar el dos.
Però el déu de la dissort
cada dia m’acompanya
i m’escanya lentament.
Hauré d’aplegar als cent
o acabarà ma companya
en un capvespre més dolç.
Li fan mala cara
Un captaire em comentava,
a la vora de la font,
que els rics, qui tenen molt,
encara li fan mala cara.
Decebuts pels grans negocis,
cerquen llum a l’entrellat,
tenen sort, mengen a part,
es maregen prou sovint.
Però els aplega la Parca
quan són enmig de l’encís
i volen copsar l’etern.
El captaire com es perd,
com em deixa atemorit
sospirant sense esperança.
Serà un disbarat
Estimada terra,
benvolguda lluna,
agradosa escuma
qui em porta a la mar.
Serà un disbarat
el conèixer una
de les belles fades,
qui cerca amistances
amb un no parar.
Com tot s’esdevé:
furtiu i mediocre
aspiro a ser noble,
viure en un poble
on ningú em convé.
És un fet poc treballat
A cavall de la fortuna,
entendreixo mon passat,
és el temps d’anar gronxant
entre la terra i la lluna.
Inconeguts germans meus
qui van passant per la vida
amb més pena que fatiga,
amb més heretges que hereus.
És un fet poc treballat:
trobar gràcia a l’infortuni
i misèries a l’engròs.
Un dilluns, aniré al tros,
quan aplegui el mes de juny
per a discutir amb el blat.
Som a la tardor
Caminant pel vell camí,
el meu cos viatja amb mi.
Els arbres com perden fulles,
com s’enlaira el pobre sol,
voldria cercar el condol
i gaudir les pampallugues.
Un conillet em comenta:
com sa herba entristeix
perquè som a la tardor.
Un captaire somiador
cerca ombra on s’assoleix
el pensament més flairós.
I el matí com avança
puix voldria ser a la tarda.
El llaurador en el camp
Passa el sol i xiula el vent
mentre avança cap a ponent.
El llaurador, en el camp,
va discutint amb el ruc,
cap dels dos és saberut
ni es mostra ben galant.
Quan el verd fa l’herba tendra
com es posa a plorar,
com li dol: nou arrencar
per tornar-se trista i seca.
Els minyons, dintre l’escola,
com repassen la lliçó,
amb un llapis de carbó
van llegint la becerola.
Avanço sense caler
Avanço, sense caler,
per la mar del sacrifici,
aprendre quasi és un vici,
et porta a pensar més.
A les taules del cafè
no hi ha joves ni poncelles,
van passant, per les tenebres,
amb un futur prou incert.
Avanço sense caler
perquè el corriol demana
que el trepitgi al dematí.
He de creure perquè sí,
perquè hi ha un rei qui mana
tot dient que li està bé.
Les campanes es revolten
Una mica més enllà,
endevino els fantasmes,
van demanant, a les fades,
hores dolces per a guanyar.
Però s’omple el cloquer
de joves ben engrescats,
volen beure i menjar
i voltejar prou i més.
Les campanes es revolten
i no paren de ballar
anunciant la vella festa.
Un fantasma com es queixa
perquè no pot treballar:
espaordint els vells homes.
La reina li demanava i set poemes més
22 Octubre, 2021 21:52
Publicat per jjroca,
Poemes
La reina li demanava
La formiga em comentava,
en aplegar la tardor,
que la pausa és més a prop
i que el fred és a la vora.
Arreplegat tot el gra,
ben farcit el formiguer,
ha de dormir mig hivern
en un llit de palla i gra.
La reina li demanava:
una mica de paciència,
treballar és una ciència
que la primavera acaba.
Així, entre ets i uts,
com el camp es torna eixut.
En la temença
En la temença
d’aquest temps perdut,
com em sento eixut
cercant la volença.
Haig estranys amics
ben vestits de pobre,
amb un gest prou noble,
desmuntat l’oblit.
Passaran els anys
entre malifetes
i bones intencions.
Són velles raons
qui demanen festes
i dolços viaranys.
Mon esdevenir
Mon esdevenir
atansa les penses
a nobles promeses
abans de fugir.
En mon clar país
dormen les muntanyes,
somien les aranyes
en un dolç occís.
Mon esdevenir
no haurà palaus
ni vells reietons.
Missa, tres sermons
amb quatre babaus
qui no han patit.
Massa aigua i poc vi
Massa aigua i poc vi,
em fan les idees clares,
com treballo prou debades,
de pobre, no puc eixir.
Però vindrà el dia primer
al país de la fortuna,
hauré sol, la nova lluna,
esperit ben matiner.
A la festa dels fadrins,
veig mosses de tota mena
guarnides de joia i flors,
n’hi ha de tots els colors
esperant saber qui es crema
quan l’amor li surt de dins.
Les penses tardanes
Les penses tardanes
porten a altre món
on tot es confon
amb les grans proclames.
Heu de ser així:
com homes valents
amb el cor ardent
i dur el coixí.
En gran batallar
i guanyant mil guerres,
sofrint els vençuts.
Amb to dels absurds,
prendrem les tenebres
del saber triomfar.
En el viure dolç
En el viure dolç
de la mort propera,
hi ha un regne que espera
on hi cabrem tots.
Allí, on el neguit
serà el vençut
i serà perdut
el darrer enemic.
Lluny de les absències
i del compromís,
plegarem les veles.
No vull més finestres
on regna l’oblit
bastit de promeses.
Passaran els mossos
La carona amable,
tova, sorneguera,
maleint l’espera,
endrapant vinagre.
Esperant un rei
que li doni vida,
guanyant la partida,
però amb bona llei.
Per tornar, al capvespre,
al regne estimat
de somnis fruitosos.
Passaran els mossos
i res serà grat,
rancuniós com sempre.
Hom espera de la vida
Hom espera de la vida:
trobar el regne de la sort,
però el regne no és a prop,
com s’esmuny sovint i oblida.
Hem posat ganes i força
per a guanyar dolça estada,
però el regne ens depara:
poca joia i massa brossa.
Ens llevem al dematí,
volem guanyar la batalla
i ser herois reconeguts.
Com vindran els vent rabiüts
a trencar nostra nostàlgia
i desfer-nos el camí.