Sóc una animeta i set poemes més
01 Juny, 2022 10:21
Publicat per jjroca,
Poemes
Sóc una animeta
Us faré saber,
amics del corriol,
que, quan surt el sol,
em troba despert.
Sóc una animeta
qui pensa ben poc,
de l’herba faig mos
i visc prou discreta.
Parlo amb la formiga
del meu avenir
i riem plegades.
Amb poques pensades,
me’n vaig a dormir
fins que la gana crida.
Buscant enemic
Buscant enemic,
l’he anat a cercar,
prou de la mar,
en un poble antic.
Les quatre velletes,
segudes al sol,
pensen com l’amor
fugí de puntetes.
Buscant enemic,
recorro parets
i cerco finestres.
Poques malifetes
em faran saber
que mai seré ric.
Aplega el malviure
Aplega el malviure
lluny del gran condol,
com em trobo sol
amb ganes d’escriure.
Ploma i paper,
em poso al viatge,
haig per equipatge:
dèries de saber.
Ratlla rere ratlla,
avança l’escrit
per noves senderes.
Poseu-me les penses,
prou a ran del pit,
per a fer troballa.
Així ho sento
Comento, ho he dir,
que, si el núvol passa,
espero que arribi a casa
per retrobar-se amb el llit.
Les herbes, del camp veí,
són més altes i joioses,
es barallen amb les roses,
malparlen del romaní.
La Natura, ja se sap,
és una guerra ferrenya,
qui la fa amb espardenya
aplega al maldecap.
Així ho sento, així ho dic
i ho poso per escrit.
Al desert dels nouvinguts
Al desert dels nouvinguts,
menjaran pa i carbassa,
per a postres, una tassa
de paraules sense embuts.
Si és pobre, li anirà bé
estalviar els comentaris,
però si és ric o notari
ben prompte el perdonaré.
Al desert dels nouvinguts,
s’alcen a hora primera
perquè toca el treballar.
Ai mare, no hi vull anar,
cerca’m una altra drecera
per si em toca viatjar.
Presidint des de l’alçada
Somio, sense neguit,
puix he trobat nova estrella,
allí, seré rei o reina,
esposa rica o marit.
Havent deixat vella vida,
ara, dormo a cor què vols,
ni plantaré més fesols
ni menjaré l’amanida.
Presidint des de l’alçada
quasi tot m’estarà bé
i regnaré dels meus gojos.
En un regne sense bojos,
he de dir com em convé
fer la primera volada.
Entra la nit
A les golfes de la casa,
he trobat un llibre vell,
ben esgroguit de paper,
esperant fer la contalla.
A la voreta del foc,
mentre crema l’olivera,
vaig avançant per la lletra
bé de gust o a contracor.
És un viatge planer
entre rius, camins i pobles,
hi trobo pelats i nobles,
algun pobre menjant verd.
Passo el full, entra la nit
i ens disposem a dormir.
Primavera viu al camp
Primavera viu al camp
i jo sojorno a la casa,
com em conta, de passada,
que l’hivern surt del combat.
Les formigues fan corriol,
les abelles porten pressa,
a l’abeller, nova reina
vol pondre de sol a sol.
Primavera viu a plaça,
al tancat d’un vell jardí
entre el lliri i la rosa.
La rosella, que no hi toca,
vol canviar-se en gessamí
i fa, a tots, la gara-gara.
Allà, a la sínia i set poemes més
22 Maig, 2022 06:51
Publicat per jjroca,
Poemes
Allà, a la sínia
Empeny com pot
i la sínia remuga,
hi ha una lletuga
parlant de tot.
La primavera
ha vingut airosa,
no és bona cosa
si el vent trafega.
Allà, a la sínia,
hi ha una figuera
amb un caire trist.
Avui, l’he vist
i haig la pena
qui em duu boirina.
Donar tombs
A la casa, en l’ampit,
hi ha una oreneta,
va i torna satisfeta
enfeinada en refer el niu.
Els núvols prenen alçada
i les mosques s’endevinen,
les orenetes opinen
que hauran una bona estada.
A l’església, el rellotge
no es cansa de donar tombs
i va recomptant les hores.
Les voldria més bé toves
per haver manta ocasions
de poder eixir de pobre.
És aquesta nostra via
L’aventura de la vida
és difícil d’emportar,
entre pensa i fatiga,
entre pressa i sojornar.
L’avançar anant enrere
és comanda del senyor,
poca paga, menys enyor,
poca gana, massa pebre.
La matinada feixuga
em vol portar a la feina
per deixar-me un altre dia.
És aquesta nostra via
per a seguir portant l’eina
d’una mancança absoluta.
El núvol plorava
El núvol plorava
cansat i feixuc,
la mare el deixava
anar serra amunt.
El núvol passava
ple i delerós,
pensament rabiós,
ningú l’esperava.
En arribar al cim
s’atura un moment
per veure la plana.
Ara, ve quan passa,
quan veu adient
esdevindre prim.
He de tornar al camp
He de tornar al camp
per si la rosella,
de galta vermella,
ha de guardar el gra.
Parlarà amb els déus
per si la desfeta
es pot tornar lleu,
sense massa fressa.
He de tornar al camp
per parlar amb el lliri
de la primavera.
Esperant l’abella,
aplega un seguici
de nou estadant.
Cau la pluja
Cau la pluja i surt el sol
com se’n riu la gran pomera,
la vida és una promesa
qui s’amaga quan no vol.
Són les herbes del corriol
prou altes i tafaneres,
cap ni una, haurà presses,
totes viuen sense enrenou.
Cau la pluja i el caragol
ensenya, de nou, la banya
en eixir a passejar.
Ha més gana per donar,
però espera qui l’enganya
i s’amaga tant com pot.
Descansar i fer el galvana
Mentiria si digués
que, somiant, treballo més.
Em va venir de petit:
descansar i fer el galvana,
feinejar poc que m’agrada,
ho ajornaré fins a la nit.
A la plaça on ara visc,
haig un banc, pintat, de fusta,
allí, sento com la busca
va voltant fent un xerric.
Pel matí, sento els pagesos
acostant-se i renegant,
de segur que, guanyant tant,
per la joia estan malmesos.
Va guanyar una juguesca
A la casa d’en Vicent,
en ser tres, són massa gent.
Mig captaire i fredolic,
lladregot i mort de gana,
mai, ha lluitat amb espasa
ni fa comptes a la nit.
Va guanyar una juguesca,
un capvespre, en festa grassa,
va menjar, com de passada,
dotze plats de carn prou tendra.
En Vicent és bon company
per a perdre la bugada,
guanya poc i tot s’ho gasta
en eixir del gran parany.
Renaix la vida i set poemes més
14 Maig, 2022 07:36
Publicat per jjroca,
Poemes
Renaix la vida
Com la llarga espera,
en un hivern valent,
posa, al sentiment,
nova fulla tendra.
És el pare sol
qui el món presideix,
fa créixer l’herbei,
la planta i la flor.
I, en trencar l’ou,
com renaix la vida
en tots els indrets.
Vull estar despert
per sentir embranzida
quan natura mou.
Ha vingut el temps
Ha vingut el temps
de les hores baixes
a posar, en caixes,
penses de l’hivern.
Voreta del foc,
s’enceten els somnis,
són massa dimonis
per guanyar del tot.
Ha vingut el temps
a posar platxèries,
una orquestra i ball.
No vull tornar al tall
per haver les dèries
de guanyar diners.
Els prohoms innocents
La fortuna demanada,
vora el camí, s’ha quedat,
algú l’haurà segrestat
quan, a casa, se’n tornava.
Els prohoms innocents
són esquerps i ben valents,
només un de cada cent
veu el món com de tornada.
Com s’esbatussa la porta
i entreobre la finestra
per tal de guaitar el carrer.
Sóc un pobre tafaner
qui no gosa anar a la festa
per si trobo qui m’estova.
Mai deixeu de respirar
Com fa por el vent de dalt
quan s’afanya i porta pressa,
ha d’acomplir la promesa
de lliurar-se al dissortat.
Mig esclau d’aquest vell cos
com m’adreço al sacrifici,
respirar és quasi un vici
que ens fa ben lladregots.
I ho fem sense aturar
al capvespre i al matí,
un gran savi ho va dir:
Mai deixeu d’esbufegar!
Com la feta es va complint,
cada dia, mentre vivim.
Un xic borni
Ben cansat de no saber,
m’estalvio la promesa:
Casaré amb la princesa,
si no ho vol, pas ho faré!
Estudiant per a ser rei
vaig aplegar a la ciutat,
allí, visc com d’amagat
per si m’empaita la llei.
Gran senyor d’aquest bell somni
com m’adreço a la virtut
de saber-me important.
La foscúria es fa quan
s’allunya la joventut
per a tornar-me un xic borni.
Si puc, caliu
Digueu-li al fred
que cerqui nova llar
puix m’he gelat
i no en vull més.
Porteu la neu
als alturons,
vull altres mons
sense cap creu.
Deixeu la llana,
vull el cotó
en temps d’estiu.
Si puc, caliu,
amor del bo
i festa grassa.
El bou li diu a la vaca
El bou li diu a la vaca
que la pluja porta el verd,
ella no s’ho creu i encara
es conforma amb més fred.
Per la vall, el tren fumeja,
esbufega tant com pot,
aplegat, a dalt de tot,
el veig cansat i rabeja.
El bou li diu a la vaca
que l’amo pinta el tancat
i prompte obrirà la porta.
La vaca diu que no hi toca
i darrere el disbarat
veig la tarda que s’allunya.
Els homes bons
A l’hora dolça,
quan dormen les fades
i l’hivern reposa
eixint de les cases.
He vist l’homenet
jagut, al seu llit,
pensant, a pleret,
que ha trobat l’amic.
No hi ha més remucs
ni amples raons
per a gran victòria.
Oblideu la història
on els homes bons
feien malifetes.
Li parlo al vent i set poemes més
08 Maig, 2022 07:37
Publicat per jjroca,
Poemes
Li parlo al vent
Quan el blat és en el camp
i la pluja el remulla,
vaig sentint com mou la brulla,
observo com va guanyant.
Tot d’una li parlo al vent
que calmi i no porti pressa,
el guaito per la finestra,
el segueixo atentament.
Diria que tot va bé,
que la fortuna m’escolta
i podria ampliar la casa.
La mestressa no ho veu massa
i anem per la revolta
en pensar amb el moliner.
Com empaito la tendresa
Porto pressa en no saber
i viatjo per l’aventura,
en el somni, cerco muda
per a anar a coll-i-bé.
Com empaito la tendresa,
com el seny he amagat,
haig la pinta d’un soldat
qui no ha lluitat en cap guerra.
De petit, era bufó
i les nits em regalaven
un camí per on anar.
De jove, ho vaig deixar
perquè l’enveja dels altres
em convertia en llautó.
Peix assecat
Parlo, amb el vent,
de les gandules barques
qui han mil nafres,
són altres temps.
Quan pescadors
lluitaven amb les ones
mentre les mosques
eren al sol.
Peix assecat
en pobles a la riba
bastits de nins.
A saber quins
ja són a l’altra vida
i no han tornat?
La cova del gran sol
Cerco, en cos cansat,
la darrera resposta,
però m’ha tocat la porta
tancada amb forrellat.
Els dubtes imprecisos,
els fets tan concloents,
he vist la bona gent
pensant amb els anissos.
Cerco, en venir la nit,
la cova del gran sol
per tal de visitar.
La noto més enllà
d’on resta el condol
plaent de l’enemic.
Quatre paraules esquerpes
En el sac de les paraules,
novament, fa mal entrar,
elles bé s’han d’amagar,
demanant haver bon catre.
Avui, ni sé el perquè,
he provat de deslligar-lo,
penso que he de deixar-lo
fins que aprenguin a quedar bé.
Quatre paraules esquerpes
voldrien trobar un forat
i fugir a corre-cuita.
Però algú espera la fruita
de posar-les al sembrat
i traure les males herbes.
Al dessota del llençol
Els fantasmes de la nit
són esquerps i mentiders,
cadascú ha son delit,
però pocs són els valents.
Al dessota del llençol,
com amaguen les vergonyes,
volarien com cigonyes
si els ho permetés el sol.
Però viuen al castell,
a la cova o al palau
tot cercant la cambra fosca.
Haver poc que és el que toca,
però resta algun babau
qui ha de fer el passerell.
Està escrit al cel
Com està escrit al cel:
Avui, toca ser fidel!
Amb prou bones intencions,
m’he llevat aquest matí,
el meu cos és prou mesquí,
però ha bones raons.
Treballar per a menjar,
donar gust a la canalla,
enllestir l’alfals i palla,
treure a l’ase a feinejar.
Escoltar a la mestressa,
prendre el deure com a dot
i si, de tant en tant, es pot,
anar a beure a la taverna.
A la feina, arribar tard
Prou despert, com pidolaire,
he demanat: pau i aire.
M’agrada llevar-me d’hora
amb poca cosa per a fer,
prendre la llet amb cafè
i ensaïmada de la bona.
A la feina, arribar tard
per a poder plegar d’hora,
sovintejar el passat
per somriure una estona.
I, després, m’anirà bé
aplegar al banc de la plaça,
allí, xerrar sense traça
fins arribar al buit: per què?
A la bassa, ve la lluna i set poemes més
01 Maig, 2022 02:51
Publicat per jjroca,
Poemes
A la bassa, ve la lluna
A la bassa, hi ha un mirall
on s’atansen les granotes,
ben mudades vénen totes,
però no porten plomall.
Una mosca viatgera
com s’atreveix a passar,
de segur que ha d’acabar,
enmig d’una panxa, presa.
A la bassa, ve la lluna
per si troba qui l’acull
i li dóna bon sopar.
Poc després, es deixa anar
i plora, ben a curull,
malparlant de la natura.
Carrer estret
Carrer estret i vells records
vestits amb un to carbassa,
prop del foc, hi ha una tassa
per a posar llet amb pols.
Són prediccions del govern
qui espera un millor temps,
que mengin els innocents
puix ho tenen massa verd.
Carrer estret i dolça llum
la qui surt de la farola,
passat demà, no hi ha escola
i podrem gaudir tots junts.
Carrer estret i aquells vells temps
com s’allunyen lentament.
Les empreses de fa anys
Amb el cos més afeblit,
em plantejo donar passa,
sota un cel ben escarlata,
hi ha un temps ben adormit.
Les empreses, de fa anys,
van anar perdent enginy,
com voldria saber en quin
país trobaran els guanys?
A la plaça, hi ha un racó
per als pobres penitents
i algun heroi esgarriat.
Només parlen del passat
quan havia bones dents
per enllestir algun mos.
En porto un grapat
De mentides i aventures
com en porto un grapat,
les altres les he deixat
tot creixent a les altures.
La fortuna del meu amo
mai aplega al cap del mes,
ell guanya sense interès,
però es queixa si l’escanyo.
A la plaça de ponent,
he trobat les orenetes
fent un niu a la façana.
Sense fil i sense llana,
hauran de posar més herbes
a aquell fang que va creixent.
En el secret
En el secret diví de la paraula,
no hi ha temença ni desengany,
és llavors que el diable fa parany,
però es perd enmig la faula.
Al bosc profund on viuen els bruixots
amb lladregots de curt remei,
hem de saber que, en aplegar a l’herbei,
és senzill perdre: bous i esquellots.
En el secret on viuen malentesos,
hi ha pocs promesos i homes de bé
qui es recolzen en la saviesa.
En els dedins, perdo la pressa,
com m’acomodo per a saber
quan tornaran a viure presos.
No espero més
No espero més
que aprendre de pressa,
però la peresa
no ensenya res.
Cofois els valents
quan són al convit,
amb un pla ordit
ben ple d’innocents.
Com pertany el sol
al regne dels déus
on tots el gaudeixen.
Prou que es diverteixen
quan ningú els creu
i cerquen condol.
A la panxa, haig un os
Li comento al meu ruc:
Treballaria, però no puc!
A la panxa, haig un os
qui s’enfada quan treballo,
com ens barallen tots dos,
ell es cansa, jo el guanyo.
La derrota és concloent,
el meu os com se n’adona
fent gran pensa una estona
i, després, ni ens enfadem.
Feinejar per feinejar
és negoci de l’infern,
faci calor, faci fred,
l’ideal és sestejar.
Pensant amb la pandèmia
Ha estat: parlar amb la mort
i esdevenir hores baixes,
parla de nínxols, de caixes,
de sofriments i de pors.
Com nosaltres, els mortals,
volem pausa indefinida,
massa castiga la vida
quan ens porta a aquests verals.
La mort demana paciència
puix la feina massa creix
i no sap com aturar-la.
He aconseguit guanyar-la:
deixant carn i comprant peix
i pensant amb la prudència.
Si la collita acompanya i set poemes més
22 Abril, 2022 05:40
Publicat per jjroca,
Poemes
Si la collita acompanya
He comprat per a tenir:
un clavell i una rosa,
la que sigui bona esposa
de segur que ho ha de dir.
Passejant per nostra vall
li faré la gran promesa:
Si apleguen a la certesa,
per a festes, faran bon ball!
He comprat, per a gaudir,
un coixí i un matalàs
d’aquells ben feixucs de llana.
Si la collita acompanya,
bé la portaré del braç
per a mostrar-li el nou llit.
Es trobarà el cavaller
Magnifico el meu drac
tot sent boig i malcarat.
És quan sent la primavera
quan la joia es desfà,
a Montblanc, se’n vol anar
per a veure qui l'espera.
Es trobarà el cavaller,
ben formós, amb cavall blanc,
com l’esguarda, rialler,
ben disposat al combat.
Les ferides matusseres
seran bones de curar
i, després, se’n tornarà
a prendre les fulles tendres.
És pesada empresa
Mon amic el drac,
com viu a la bassa,
em conta el què passa
quan em veu cansat.
És pesada empresa
la que haig de fer:
treballar per res
vora la finestra.
Car la veig anar
a comprar al mercat
les enciams i cols.
Planyo a cor què vols
i li conto al drac
on el món se’n va.
Primavera s’ha posat
Primavera s’ha posat
a la branca del vell arbre,
ell ha respost ben amable:
Com n’estic d’enfeinat!
El traure la fulla i flor
no deixa de ser aventura,
és el bon Déu qui procura
aplegar sempre a bon port.
Primavera ha deixat
a un hivern fredolic
entaforat en misteris.
M’agradem els encanteris
tan bon punt surto del llit
per descobrir l’entrellat.
En el riure del jovent
En el riure del jovent,
he de viure la promesa,
la vida és ampla serra
qui somia amb sol i vent.
Caminants, de fer camí,
no aturéssiu a la vora
d’aquest cingle dissortat.
Ell voldrà haver sa part
i, de tant en tant, ho prova:
En ferotge, esdevenir!
En el riure del jovent,
he trobat pau i fortuna,
mentre parla, estic pendent
per si cau la nova engruna.
La muntanya és ben planera
Em contava, en Manelic,
com l’enveja el farà ric.
Ell ben sol, sense més ombra
que l’amable de la nit,
va viatjant mentre li dóna
nova força l’esperit.
La muntanya és ben planera,
mai es cansa de somiar,
per la nit, sol badallar
si s’acosta nova estrella.
En el temps de gelosia,
mai davallarà al pla,
allí, els monstres han de restar
esguardant la companyia.
Mon present és mon futur
Envoltades de tenebres,
he trobat les meravelles
en les cambres del passat,
he passejat entre esquelles
dessota de les estrelles
qui no deixen de mirar.
Mon present és mon futur,
l’alegria, m'amistança,
vull un cove i una manta
per si trobo l’aixopluc.
No saben que haig un rei
ben enganxat a la panxa,
de descansar mai es cansa
ni precisa cap remei.
Com que faig de pelegrí
Avançant pel vell camí,
aconseguí mon mestratge,
he passat de noble a patge,
d’aturat a pelegrí.
Poca aigua, a la font,
fa una vida pausada,
voldria la cansalada
afegida a dos ous.
Com que faig de pelegrí
porto pedres al camí
per si algun cop bufa el vent.
A l’hivern, sóc penitent
qui s’allita, prop del foc,
esperant el seu destí.
Amb carrers mullats i set poemes més
14 Abril, 2022 10:48
Publicat per jjroca,
Poemes
Amb carrers mullats
Amb carrers mullats
i calaixos eixuts,
qui no ha de plorar
si perd l’aixopluc?
Hores silencioses
per tota la vall,
lluny del devessall,
penses de mediocres.
Anem travessant
la vida pausada
amb poc per a fer.
Fumeja el cafè
amb taula parada
per a anar jugant.
Passen les setmanes
Margarida del meu cor
m’enganya de totes totes,
em fa creure que, amb més hores,
he d’albirar el seu amor.
Voldria ser traginer
per comprar-li cent vestits,
uns de llana, altres de fil
per a lluir-la al carrer.
Però passen les setmanes,
força mesos, algun any
i tot segueix el seu curs.
Na Mariona cus que cus
per a fer un bon parany
on cauré sense esperances.
Les ovelles del corral
Les ovelles del corral,
tot guaitant per la finestra,
veuen que el ploure s’engresca
i cau a bots i barrals.
El pastor fa somicons
i, de tant en tant, s’enfada,
com vindrà el ball de bastons
i el vell sol es retarda.
Les ovelles del corral
demanant a sant Antoni
una mica d’herba tendra.
Sant Antoni sent la queixa
i pactarà, amb el dimoni,
que li porti vent de dalt.
Són les tendres meravelles
Són les tendres meravelles
les qui em porten el seu món,
allí, resto , a saber com,
dessota de les estrelles.
Amb les ganes de tenir,
avanço per les empreses,
la meitat són compromeses
per a un monstre prou mesquí.
En viatjar per l’enrenou
em despullo per les penses
amb les guanyes de guanyar.
Del saber, me’n puc estar
encara que, de l’aprendre,
em resta tornar-me tou.
L’anunciada primavera
L’anunciada primavera
va arribar com cada any,
aquest, nou, amb més mullena,
amb un fred força constant.
Les formigues eixerides
assecant el formiguer,
va finir més d’una guerra
per no conèixer les mides.
L’anunciada primavera
quasi ho té ja tot a punt
per a trascolar a la vila.
La mestressa és amanida
a renovar, sense ensurt,
manta roba més lleugera.
A les portes del cafè
En el carrer principal,
és on parlen les poncelles,
es faran ungles i celles
per a lluir tal com cal.
A les portes del cafè,
apareixen més cadires,
els mossos com les conviden
per a seure i mirar bé.
En el balcó, hi ha més flors,
puja el verd de la terrassa
i veig ocells als ampits.
L’oreneta com m’ha dit
que la primavera passa
i, en el niu, cal covar els ous.
Com l’amor entremaliat
Com l’amor entremaliat
em porta a l’aventura,
és el seny qui li procura,
però pensa en fer delit.
De garlandes i de flors,
en faré una meravella,
he de dir que la donzella
parla i queixa enmig la por.
Com l’amor entossudit
ha d’aturar en altra via
després d’aquesta temença.
He de dir com em mareja
el bon seny en passar el dia
quan s’acosta l’ampla nit.
Mentre vaig seguint la llei
Les finestres de la por
les deixaré ben obertes,
vaig avançant, entre penes,
qui em van guarnint el cos.
Els nobles i vilatans
els he deixat a la vora,
és la dèria qui em prova
en viure com els humans.
Si hagués estat un rei,
hauria gràcia i palau
i la gran munió d’estrelles.
Ara, faig les tombarelles
i, em tracten de babau,
mentre vaig seguint la llei.
Trobar el costum i set poemes més
07 Abril, 2022 10:16
Publicat per jjroca,
Poemes
Trobar el costum
Massa flors en el sembrat
per a haver bona collita,
el pagès demana el blat,
el dimoni fa enganyifa.
Perdudes les esperances,
quan el segar és a prop,
he demanat al Senyor
que canviï les mudances.
Que la corbella treballi
tot portant la tija al puny
per a bastir les gavelles.
Per a eixir de les tenebres
haurem de trobar el costum,
de menjar poc quan ens calgui.
He vist passar el cavaller
Disposat a l’aventura,
he vist passar el cavaller,
el cavall era una mula,
un ca feia d’escuder.
Els camins vora del riu
són més fàcils de portar,
la gana deixeu-la anar
quan feblesa faci niu.
Ha de topar a la porta
d’un mig buidat magatzem
qui encara porta corriola.
Quan el crit surt de la gola,
com n’haurem de ser conscients
de regalar-li el que toca.
Us faig sabedors
Us faig sabedors,
amics del misteri,
que haig encanteri
en tots els racons.
Com passo, confós,
per planes i valls,
trobant espantalls
qui em volen ben poc.
Així que traspasso
indrets alegrois
amb manta ocellets.
Canten, a pleret,
esperant el goig
d’oblidar fracassos.
En mon anar
No haig res més
que dubtes i enyorança,
vaga semblança
de poder ser.
En mon anar,
albiro les dreceres,
són ben estretes
per a somiar.
Podeu venir
si sabeu portar el sol
i el seu enginy.
Us espero dins
d’aquest petit bressol
on dorm la nit.
La pensa lloable
Les mosses formoses,
anant pel camí,
traginen les roses,
clavells, gessamins.
Van cap a l’ermita
encetat el maig,
saben el que faig:
encetar sospita.
Com la Verge Mare,
damunt del setial,
plora pel seu Fill.
No se sent cap crit
i va avançant
la pensa lloable.
A l’ombra de la flor
És, a l’ombra de la flor,
on reposarà l’abella,
esperant la meravella,
aquest esclat sense por.
Nostra jove ni té gana
quan s’acosta primavera,
com reclama ser princesa
en portar quelcom a casa.
En el bosc vora el camí,
com hi canta el rierol
quan la pluja el convida.
Quan la festa és amanida,
ve i es queixa el gran sol
amb un caire pensatiu.
La collita dels dimonis
De pobres i mendicants,
n’he comprat una dotzena,
la meitat potser fan pena,
la resta potser no tant.
Com, avui, m’he de salvar
després de fer gran pecat:
Voldria posar-hi el cap,
però em van ensarronant!
La collita dels dimonis
el bon Déu l’haurà a punt
per poder-los enlairar.
Com dimoni no vull estar,
poso els pecats en un munt,
els canvio per oprobis.
En compraré a la fira
En compraré a la fira:
un cobrellit de cartró,
però el vull que sigui bo
que no em doni cap sospita.
Com haig caire d’elegant
i enfilo el nou raig de lluna,
vull les penses d’una engruna
ben eixuta i principal.
I com bé m’he de casar
n’he comprat mitja baldana,
d’aquelles negres, amb canya.
Eixida ja la proclama
anirem a cercar branca
per si li plau somiar a casa.
Oblidant basarda i set poemes més
01 Abril, 2022 12:30
Publicat per jjroca,
Poemes
Oblidant basarda
Entre les calors,
sons de la taverna,
veig el rom com crema,
m’agrada aquest foc.
Hem fet les empreses
ben entortolligades,
mirant sense nafres,
perdent bous i esquelles.
Sento la guitarra
plorant sense enginy,
com avança sola.
De segur que troba
algun bon amic
oblidant basarda.
Em queden els somnis
Suposo que saps,
estimada meva,
que, si l’amor pesa,
no li faré cas.
Puix sóc al país
del gran desconcert,
entre orni i cec,
no veig paradís.
Els amics perduts
van a coll-i-bé
dels petits dimonis.
Ens queden els somnis
per a tornar a ser
un savi sabut.
Quatre pedres del camí
Quatre pedres del camí
com van filant sa contalla,
volen blat, però la palla
les allunya de l’eixir.
Caminarien, al pas,
per poder arribar al cel,
allí, tot és sucre i mel,
bon coixí, gran matalàs.
Quatre pedres del camí
han de tornar a l’empresa
de fer caure el més valent.
Avanço com l’innocent
albirant la poca pressa
i allunyant-me del neguit.
Una barca prou malmesa
A la vora de la mar,
hi ha una barca prou malmesa,
va patir l’avinentesa
d’amagar-se massa tard.
Era tardor i la tempesta
va aplegar sense avisar,
quatre cordes van petar,
va esquinçar-se la gran vela.
A la vora de la mar,
hi ha una bancada de peixos
menjant poc i massa tard.
Com voldria haver retard
en fer fruitar quatre esqueixos
de clavells vells del sembrat.
Fugir del tall
I quan sigui fosc,
que vinguin fantasmes
amb noves proclames
d’enveja i de pors.
Dintre l’entrellat,
portin sacrifici,
espero aquest vici
d’haver lo comprat.
Deixeu-me un ventall
de velles promeses
per haver nascut.
Per bon aixopluc,
oblideu les presses
de fugir del tall.
En el clar país
En el clar país
dels dubtes amables,
no hi ha miserables
que vulguin ser rics.
Tothom va on va
bastint els negocis,
demano que tornis
a ser-hi demà.
En el clar país,
creixen les roselles
per guardar el blat.
Com m’ha convidat
mostrant meravelles
fins un no acabar.
Quatre finques perdudes
Segurament l’hivern
ha deixat, en vosaltres,
la bondat del seu tracte,
una lluita per fer.
Vilatans de la plana
amb penses de pagès,
heu lluitat pel demés,
heu guanyat la desgana.
Quatre finques perdudes
amb un matxo que es mor
sense guaitar el Montsià.
Si lluny no vull anar,
on ha de restar la sort
de començar aventures?
És el repte de no ser
Continua assegurant
que una potència infinita
els grans encerts magnifica,
com la vida va avançant.
És el repte de no ser
on es va acabant la glòria,
en un passat, hi ha memòria,
però la perd el present.
He comprat bona mesura
de disbauxa i impressions
per a passar la setmana.
És la pensa qui reclama
que, vinguts els moments bons,
eixirem de la foscúria.
Sense fer cridòria i set poemes més
22 Març, 2022 12:00
Publicat per jjroca,
Poemes
Sense fer cridòria
Poseu-me, a l’albada,
el racó florit,
un xic d’amistança,
un bri de neguit.
I deixeu-me anar
al sol del migdia
per si em cal pensar
i el cap sent la vida.
Ballarem plegats
fins a pujar al cel
per trobar la glòria.
Sense fer cridòria
ni alterar l’anhel,
vull vespres callats.
Gaudir la companyia
Quan l’amor se’n va i se’n va
com ens deixa embadalits,
fugen dolços i confits,
només resta el més dur pa.
He demanat, per tenir,
una mossa agradosa
per contar-li, vora el llit,
el desig de fer-la esposa.
Si compleixo els manaments,
em casaré una vegada
per gaudir la companyia.
Així un dia, un altre dia
fins aplegar a la setmana
i, si va bé, en faré cent.
Posa roses al jardí
Posa roses al jardí,
les més maques per a mi.
Amb les flaires de les flors,
espero fer la volada,
portar-li a l’enamorada
per gaudir el nou amor.
La mirada encisera
i la dolçor de la veu,
del somiar, en sóc hereu,
un gran senyor de la vetlla.
Prop la riba, a la nau,
bastirem el nostre niu,
la primavera somriu,
que l’hivern torni al seu cau.
Han de venir hores
Us faré saber,
amics del corriol,
com demano al sol
quan m’agafa el fred.
Han de venir hores
totes a l’engròs,
voreta del tros,
les voldria dolces.
Per fer créixer blat,
espero la sega
ben entrat el maig.
Pensaré si faig
una nova empresa
per tal de guanyar.
Els minuts s’allarguen
La vella mestressa,
parlant de la sort,
dirà que no pot
haver l’escomesa.
Són massa els anys
fent les filigranes,
menant ous i faves
sense massa planys.
Els minuts s’allarguen
quan encén el foc
per a posar l’olla.
Com, avui, no toca
hi haurà més foscor
i pobres qui badallen.
L’orquestra és a punt
Porteu-me l’estiu
ran de la finestra,
m’agrada la festa
quan sento el caliu.
Joves balladors
enceten la plaça,
fa mal la sabata,
però com si no.
L’orquestra és a punt,
la música enceta
i comença el ball.
Uns riuran com mai
quan ve la parella
d’aquell seny eixut.
En aplegar al niu
És, en aplegar al niu,
quan cerca la canalla,
ha fet bona troballa
i la mare li riu.
Fer créixer els minyons
és la feina feixuga,
la fosca es fa poruga,
com esguarda el bon sol.
En aquest mes d’abril,
s’afanyen les abelles
a xuclar tendres flors.
Com demano llavors
un vespre per a elles
on es pugui dormir.
M’abelleix menjar
M’abelleix menjar:
ous amb cansalada,
una botifarra,
el pa ben torrat.
Ofegar amb vi
dolça melangia,
és el món qui crida,
no el voldré sentir.
M’abelleix menjar:
dolços a l’engròs,
un pastís de crema.
No serà l’empresa
dura com un os,
en vull prendre part.