Dos poemes dansaires i deu pensaments divins
30 Maig, 2008 05:59
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Ballem
Ballem dolça aimada,
captem de les flors llurs colors,
del sol, la claredat, l'escalfor,
de l'herba, son coratge.
Trepitgem el núvol dels somnis,
deixem-nos emportar, terra enllà,
cap a altres indrets saborosos,
eternament plausibles.
Capgirem els dies,
fent-los bons i plens de fruits,
sense engegar sospirs ni malenconies buides
que no porten ni res porten.
Premem les mans,
fem veritat l'inaccessible,
el vedat humà ha de caure
si tots dos empenyem fort.
Anul·lem l'ahir i el demà
puix mai han existit,
evitem la mancança
que viu per tot arreu.
Gaudim de la plana, la serra,
la riba i la vall,
del riu ple i del buit,
de la mar, eterna mar.
Sempre, sempre ballant,
gronxant el cos amb deler,
amb l'ànsia dels homes,
mai han estat déus.
Sempre, sempre oscil·lant,
car res és quiet, tot és viu,
em parla de tu la pluja, el vent,
l'aura que ens ve, de nou, a buscar.
Dansa de maig
I vosatres, joves fulles,
recollides a l'hivern,
qui us haurà donat el verd
que ara presumiu de tindre?
Per què ja moveu a dansa
un matí florit de maig
amb una veu neguitosa
i tots els cabells mullats?
Dalt, un cel de fosca,
ben gris, engalanat,
us mira, vestit de fred,
es tipa de tant plorar.
No sentiu els seus crits,
no li escolteu els brams,
no endevineu la força
que porten els seus llamps?
Juganeres, presumides,
innocent la joventut,
plenes de sava les venes,
mai heu cercat la quietud!
Pensaments divins
Déu meu, només us puc donar hora a les cinc del matí.
El metge m'ha dit: Vagi amb Déu!, em deu trobar força malament.
Déu no em sent, tot i que sóc dintre la seva orella.
Déu ha descobert que les pedres no solen discutir gaire.
Tenia pensat anar al cel amb classe turista.
Judes va trair Jesús, estava tip de fer còpies.
Si voleu anar al cel, heu de ser nens; esteu al dia amb els jocs?
La Creació va començar a les fosques, no és estrany el seu resultat.
Adam menja la poma i es veu despullat, on la devia portar?
Cerco paradís sense pomeres.
Dos poemes cansats i deu pensaments educatius
28 Maig, 2008 21:04
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Cansades llums
Cansades llums
darrere el vidre,
heu vist passar
la pila d'anys.
Camins de pedra,
després de fang,
camins de serra
ben trepitjats.
Vianant d'un món
al qui ja toca
deixar les eines
en altres mans.
Conqueridor,
fatxenda o murri,
desa l'espasa,
tanca el calaix.
Cerca aquella ombra
on dorm el savi,
on xiula el vent,
et vol parlar.
La mà tremola,
tallant el llavi,
la pell resseca,
el front rugós,
a casa, queda
sola la dona,
plena de fred,
davant el foc.
I vivint junts,
tota una vida,
ara, a les postres,
es troben sols.
Un amb el somni
de vell guerrer,
amb una lluita
que trenca el cor.
L'altra amb la pau
de l'esperança,
surt de la fosca,
du una claror.
Cap a la serra
Cap a la serra, el món
es fa més pobre,
vianants, un cop rabents,
es tornen suaus,
el sol els acompanya
fent ombres llargues,
és dia de desembre
i ja es fa tard.
No han de conquerir
sinó la força
de seure a les pedres
que han de cercar.
El camí puja dolç
i sols els porta,
enmig les oliveres,
cap al serrat.
No hi aniran pas gaire
vora del cim,
allí és fred tot l'aire
i tot és gris.
Les dones embolcallen
el cap amb mocadors
i xerren, sense pressa,
paraules sense so.
S'agafen de bracet,
potser ho fa la por,
es van perdent en ombres,
sempre, a poc a poc.
Sota el barret, homes
segueixen a curt pas,
gaiatos que tremolen
i boques, que rajant,
es perden en històries
que ja ningú no sap.
I quan el sol davalla
de nou cap a la llar,
el vell camí se'ls mira
i pensa: On aniran?
Pensaments educatius
Ensenyeu-los a signar, la hipoteca els espera.
No compto que, només sumant, arribin a vells.
No feu sortir a l'alumne del seu tron, li pertany.
Es pensen que ho tenen, però la bombeta es pot fondre.
Si badallen prou, aneu a buscar un coixí.
Un bon mestre no pot ser un mal actor.
Educar és parlar sense ofendre i fugir sense penediment.
Segurament trenta alumnes no podran cridar tots alhora.
No us parlaré si ho faig malament, només tinc una vida.
Proveu d'esbrinar on es pot donar corda a cada alumne.
Dos poemes esventants i deu epitafis
26 Maig, 2008 20:54
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Em plau el vent
Em plau el vent,
la pausa de la tarda,
el savi estar,
la vora del camí.
Sóc, tal vegada,
esquerp i miserable,
però esguarda
un home qui va amb mi.
Mai em pregunta
l'alçada de les hores,
l'enyor de les penyores,
la feina que no he fet.
Em deixa anar,
sense esma, pels paratges,
d'aquelles terres
conreades amb el temps.
Es para a seure
No troba mai
la dèria dels pagesos,
el son dels menestrals,
el riure de les flors.
Camina així,
camins per sempre estesos
que esguarden cada dia
la força del botxí.
Es para a seure
sota la vella branca,
una noguera franca
li conta el seu passat.
I dorm, seré,
perquè no porta pressa,
la vida encara deixa
sentir com passa el vent.
Epitafis
El darrer que he menjat ha estat la llanterna del metge.
Estic sorprès, la dona ni em crida.
El sermó fou dolent, tot i així no aconseguí obrir el taüt i anar-me'n.
Estic, tot i entrant a l'infern, a la cinquena porta de l'esquerra.
Els primers mesos t'avorreixes molt.
El darrer que vaig veure: Amb la mort als talons!
Parla si vols, ara fan anuncis.
He aconseguit rellogar la planta baixa.
Em costa comptar sense dits.
El metge m'ha dit que em refaré.
Dos poemes de Betlem i deu pensaments divins
23 Maig, 2008 19:53
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Al pessebre de Betlem
Al pessebre de Betlem,
trobareu, amb la mirada,
un Josep pensant en tot,
una Verge enamorada.
Amb un Nadó estranyat
puix somia que és al cel,
veig un Josep esglaiat,
una Verge il·lusionada.
Al pessebre de Betlem,
trobareu la fusta i palla,
una somera, un bou,
un Minyó de cara blanca.
Al pessebre de Betlem,
on el temps ha fet la pausa,
hi ha un Josep neguitós,
una Verge enfeinada.
Els àngels toquen a festa,
el gran Déu fa l'amistança
i, del neguit de'n Josep,
sembla néixer la gran calma.
Ara em retiro un moment,
dono fi a la paraula,
al pessebre, amb Josep,
resten Verge, Nadó i gràcia.
Aplego a Betlem
Aplego a Betlem
la nit d'un desembre,
en entrar-hi veig,
molt sol, un pessebre.
Una remor a dintre,
el cor se m'emporta,
mentre, un vent suau,
fa moure una porta.
De sobte, la llum,
els ulls em fereix,
dalt de mi un estel
al món s'ofereix.
A l'instant, del fons;
un gemec s'escolta,
un plor de Minyó,
un sospir de Dona.
La porta que s'obre
amb gran majestat,
em trobo amb un Home
de color trencat.
- És la meva Dona,
ha estat de part,
ho hem passat a soles,
estava espantat!
Entro a la cambra
més humil del món,
entre palla i fusta,
la més gran dolçor.
Pensaments divins
Diuen que Déu és intel·ligent, comprovaré el seu certificat acadèmic.
Déu va deixar la gràcia mentre fugia.
Eviteu que Déu salti d'alegria.
Déu és el meu Pare, no vull que n'adopti molts més.
Sóc fill de Déu amb alguns àtoms descontrolats.
Li he demanat saviesa a Déu, s'ha posat a riure.
Déu no es fa vell, va regalar tot el temps.
Porto deu vides intentant aprendre a cosir un botó.
Déu no porta cotxe, no suporta les mesures de seguretat.
He aconseguit trobar Déu, bé, el seu contestador automàtic.
Dos poemes antics i deu pensaments educatius
22 Maig, 2008 16:40
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
He conquerit
Plantem tots la llum de l'alba
a la finestra, petita, del castell,
endarrerim la lluita, el flagell,
som els servents del pa i de la taula.
Nomes guerrers reposen, sota pedra,
a la capella més ampla, més fervent,
varen guanyar la lluita i la tenebra,
només els queda un nom escadusser.
On dormiran els cavalls, els patges,
les melangies, els polsims de sort?,
algú dirà: Mireu com ja han mort
no tenen més ni força ni coratge!
Darrer castell que t'omples de tenebres,
d'amics galants, si bé prou matussers,
estic a dalt, com sento aquestes hores,
com m'alliçono, no tinc res més a fer.
Vénen del nord, del sud i de ponent,
totes les lluites que dormen sota el pont,
uns han fugit, els altres ja ni hi són,
potser demà retornarà el mai més.
He conquerit el regne a tall d'espasa,
he segrestat la fúria, el turment,
deixeu-me anar on para el més valent,
deixeu-me dir: Ara, no hi ha cap guerra!
Princesa
A la mar, hi ha una princesa
més bonica que la llum,
ni estima ni està promesa
ni precisa l'aixopluc.
Té somrís de cara ampla,
més que preada innocència,
més que minsa la paciència,
mai la feblesa l'esguarda.
Es posa vestit de dia,
de dinar i de passeig,
de protocol i mareig,
d'anar al ball si li convida.
El pare rei com n'està
d'aquesta primera filla
que li dóna, si va a missa,
un carruatge amb deu cavalls.
Tot i parlant de pecats,
no en tindrà ni mig ni un,
a la glòria hi seran:
Bones flaires i perfums!
Li han de trobar, abans d'un mes,
un príncep bell com un sol,
sense príncep el consol
de portar-li algun promès.
No cal dir que ell sabrà
escriure, de cop, el nom,
aprendre el que caldrà,
senyorejar ben bé poc
Tindrà casa, bona llar,
un plat ben ple de cigrons,
a les festes, canalons,
a la nit, tot l'allitar.
Pensaments educatius
El psicòleg m'aconsella, no necessito escoltar-me.
Es pensen que manen, jo ho sé.
El control no va anar bé, hem passat a examinar-lo.
Els nens no són dolents, però s'hi volen posar.
És una sort ser mestre, pots sobreviure a la gàbia.
No confien amb mi, però me'ls deixen igualment.
He provat d'escoltar-los, em perdo de seguida.
He endollat la pissarra, necessito idees clares.
Tinc un alumne bo, mai el trec del calaix.
Deu alumnes badallen, els altres no hi són.
Tres poemes d'estiu i deu epitafis
20 Maig, 2008 22:16
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
La nit ja s'enfila
La nit ja s'enfila,
seriosa, a la plaça,
trobant a la vella
a mig fer el sopar,
avui toca peix,
bajoca amb patata
i una fruita dolça
espera en un plat.
La nit ja s'enfila
dalt de la campana
per deixar, ajornades,
paraules i precs.
Els joves ja riuen,
les noies ja passen,
els darrers pagesos
demanen cafè.
I somiem i tot
Aplega l'estiu, tot és una festa,
els nois s'acomiaden del mestre pesat,
les classes s'adormen, han fugit els llibres,
el poble es queda més ple, més estrany.
Abans eren vells, dones enfeinades
qui omplia carrers i places de sol,
ara resten muts, guanya la xicalla,
es canvia per palla, el seny dels senyors.
Arriba la nit, el carrer revifa,
s'omple de crits, dèries de minyons,
les velles cadires surten de la casa,
es parla d'històries, de lluites, de tot.
Avança la nit, toca la campana:
dotze campanades de pau i de son,
ja crida la mare, després ho fa el pare,
el llit ens espera i somiem i tot.
L'estiu és així
L'estiu és així:
Jove, ben ferotge,
es mostra poc noble,
valent i botxí.
Li demano asseure'm
al brocal del pou
per sentir el soroll
de l'aigua pregona.
Passen per la ment
pensaments de dona,
tardes de passeig
i records d'hivern.
Sóc prou tafaner,
desitjo la pau,
sortir d'aquest cau
per sentir molt fred.
Epitafis
Crideu més, estic, gairebé, sord.
No em cal ni respirar.
Nedo malament, però sé fer el mort.
Ara, m'he fet protestant.
Tinc problemes d'orientació.
Necessito una pila de rellotge.
Odio els descalcificadors.
Vull saber quan obren el super.
De poc, no em donen un crèdit.
Encara vaig a votar.
Dos poemes locals i deu pensaments divins
18 Maig, 2008 17:57
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Bassa del Montsià
És com l'entorn segellat,
arrelat i vestit d'harmonia,
amb un seny d'heroïna constant
qui empresona la calma i el dia.
Té un ull grandiós, esglaiat,
per on passen les hores i es guia
el rellotge de dalt el terrat
qui ara engega una nova embranzida.
Li voleien ocells per un cap
que ara es buida i llença la vida,
un és prop, però ella mai sap
quan enganya, enveja o estima.
A la tarda, quan tornen del camp
els pagesos darrers de la vila,
els engega el més mut dels paranys,
els ajorna encisada amb la brisa.
Al capvespre, quan dorm el gegant
i la vila es torna més vila,
un seguit aldarull sent la carn
amb un tou xiuxiueig de fugida.
A la fosca, es torna un mirall
i, endinsant una vall ennegrida,
vol fugir i anar camí avall
per trobar-se amb la mar reeixida.
A la nit, quan la por me la sap
esguerrar amb la nova ferida,
jo l'envejo perquè és forta, és gran,
resistint, oblidant qui la crida.
Busqueu-me a l'ahir
Allí, al regne faldut,
veureu a les planes
el murmuri suau
dels meus altres éssers.
Veureu com l'hivern
s'emporta i s'enduu
els somnis de llar,
els monstres perduts.
Els poms, ja gelats,
posen a les mans
el fi dels tancats
que ha deixat el fred.
Recullen els camps
il·lusions que neixen,
tiges que escorrimen
i llavors que creixen.
Llença el color verd,
que arreu escampa,
el sol, que a l'hivern,
tot ho esbatussava.
Si em voleu obrir
els fulls del meu cor,
busqueu-me a l'ahir,
al caliu del foc.
Pensaments divins
No puc jugar amb Déu, la pilota em desfà els peus.
Déu va amb mi, no m'estranya que ningú em conegui.
Per què teniu por? Déu està massa enfeinat.
Pensava més amb Déu, però Satanàs s'ofenia.
Déu sap que l'estimo, però em costa trobar-li regals.
No tingueu por del dimoni, ell ja sap amagar-se bé.
Déu està preocupat, dubta de la bona fe.
No tinc por de morir, només em fa mandra.
L' àngel de la guarda no ha vingut, potser té depressió.
Déu va crear el món i va fer les escriptures de propietat.
Dos poemes rosa i deu pensaments educatius
16 Maig, 2008 19:04
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Agafar, de la dona, la mà
Agafar, de la dona, la mà
és com captivar un desig,
com fer palpable un somni
que ens despertava amb dolor.
És veure el cel estrellat,
una porta daurada
que s'obre i diu: Passeu
per gaudir de l'estança!
Agafar,de la dona, la mà
és prendre un món de conhort,
escalfar un redós autèntic
ple de notes melangioses.
És creure que tot és viu,
bell i versemblant,
un és un i el seu costat
és farcit d'una blanca esperança.
Agafar, de la dona, la mà
és fer fruit en un dia,
és omplir la cara de llum,
és buidar tot el cos de desídia.
És tornar a rompre aquell riu
que, potser, va assecar-se un dia,
és portar a la mar el llagut
carregat d'estimades i joia.
Agafar, de la dona, la mà
és canviar, en claror, una guspira.
Amor meu, tanca la porta
Amor meu, tanca la porta
i restem al paradís,
encara que desencís
deu haver alguna cosa!
Amor meu, clou les persianes
del castell del nostre goig,
que no entri la feblesa,
que no passin els records!
Amor meu, apaga el llum,
ens enganya les imatges,
que es despullin de ferralles,
de disfresses i patums!
Amor meu, seu ara amb mi,
al davant del foc pairal,
perquè m'omple aquell desig
de silenci i estimar.
Pensaments educatius
No vulgueu canviar els alumnes, només treure'ls una mica la pols.
És un fet: No es tornaran bojos de tant estudiar.
No tenen prou gana perquè no saben menjar.
Penseu en els alumnes com a treballadors que recordaran l'escola.
Desitjo unes classes lleus i guarnides de silencis.
Entreu a classe com qui ha trobat l'escombra.
Preguem al cel: És on saben fer córrer els rellotges.
Cap profeta es va atrevir a ensenyar nens.
Déu va posar els alumnes, Ell sabrà el perquè.
Els nois volen classes divertides, estic ensenyant a ballar les parets.
Dos poemes de bestioles i deu epitafis
14 Maig, 2008 19:36
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
La mosca feineja
La mosca feineja,
camina, passeja,
fa via, observa
i va amunt i avall.
Es posa per sota,
es posa al damunt,
m'empaita, em deixa
i retorna al punt.
La mosca em fita,
les ales batega,
es frega les potes,
es tomba amb un salt.
La mosca s'atansa,
s'atura, repassa
i jo, que mandrejo,
la deixo xuclar.
La mosca es refia,
creient-se ben sola,
reposa en un lloc,
allí ve el finar.
Colomes
Colomes, teniu, a l'església,
casa on passar la nit,
matiner sol us desperta,
us conta contes d'estiu.
Colomes, com per la vall
voleieu cercant quelcom,
fent-nos veure en aquest vol
un desig de llibertat.
Colomes, al vostre pas,
d'un caminar eixerit,
m'heu fet veure com petit
és l'home en el seu obrar.
Colomes, conteu-me ara
la grandària del saber
que volar no volaré
però sento la mancança.
Epitafis
Algú em pot portar un GPS.
Encara no he renunciat a festejar.
Procureu que la pols no surti a fora.
Tendeixo a perdre les ganes de sortir.
Ara mateix ni em fa mal l'esquena.
Estic content, han desnonat el veí de dalt.
Canvio nínxol assolellat per panteó senzill.
Només us diré que tenia poca salut.
Darrerament no faig massa comentaris.
No corris, ho trobaràs tancat.
Dos poemes dubtosos i deu pensaments divins
12 Maig, 2008 17:27
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Per escriure aquest poema
Per escriure aquest poema,
he llogat a sis amics,
un bruixot, tres arlequins
i, de ciris, almenys trenta.
He començat pel melic,
he arribat fins a l'orella
i, si no faig un xerric,
em salto la lluna plena.
No creguis que la poesia
és feina de quatre mans
puix preciso dotze nans
que treballin tot el dia.
Vers a vers, un altre vers,
així es va fent la cultura,
la ploma plora, madura,
acabo del tot estès.
Nou poetes, una rondalla,
cent savis fan mitja estrofa
i, mentre ho penso, reposa
un pensament de canalla.
Ara ja em deixo anar
pel carrer dels incompresos,
per a deixar ben estesos
els riures que he de callar.
No patiu la gosadia
que em fa cloure aquest somrís,
si voleu tenir l'encís,
enceteu la poesia.
Pobres bugaders
No estic assegut, a la tarda plana,
per plorar, callat, històries d'ahir,
estic oblidant com em surt la ratlla,
el llapis es queixa, plora a desdir.
Tinc un ull cansat, el cap bé que pesa,
tot i esberlant-se, llença un xic de llum,
la boca està muda, la mà escadussera,
emplena, amb les lletres, la blancor del full.
Ni tenen encert ni volen ni gosen,
composar, de pressa, missatges profunds,
elles s'alliçonen, es miren, s'enfilen
i, sense més ordre, es posen al munt.
No és aquesta feina d'homes profitosos
i només uns quants, que ens diuen sabuts,
farcim una via de noms tous i dropos,
aniran després a caure vençuts.
Pobres bugaders del desfet humà
que cerqueu, cansats, la font del saber,
no agaféssiu més tan aspriu anar
puix fa plorar el cor i fa patir el seny.
Pensaments divins
Déu ens va crear, ja no ens castigarà més.
Déu no es cansa de fer miracles: Cada dia engega el sol.
No parlo amb Déu, m'esgarrifa quedar-me sord.
Déu meu, si vols ballar, tria una altra galàxia.
No ha estat un huracà, Déu s'ha refredat.
Amb Déu parlo poc, sempre té pressa.
El millor de pregar és que tens temps lliure.
Estimat Déu: T'escric perquè no m'escoltes.
Mireu, fins Satanàs té problemes d'adaptació.
Déu va poc a l'església, té problemes de columna.