Dos poemes dansaires i deu pensaments divins

30 Maig, 2008 05:59
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Ballem

 

Ballem dolça aimada,

captem de les flors llurs colors,

del sol, la claredat, l'escalfor,

de l'herba, son coratge.

Trepitgem el núvol dels somnis,

deixem-nos emportar, terra enllà,

cap a altres indrets saborosos,

eternament plausibles. 

Capgirem els dies,

fent-los bons i plens de fruits,

sense engegar sospirs ni malenconies buides

que no porten ni res porten.

Premem les mans,

fem veritat l'inaccessible,

el vedat humà ha de caure

si tots dos empenyem fort.

Anul·lem l'ahir i el demà

 puix mai han existit,

evitem la mancança

que viu per tot arreu.

Gaudim de la plana, la serra,

la riba i la vall,

del riu ple i del buit,

de la mar, eterna mar.

Sempre, sempre ballant,

gronxant el cos amb deler,

amb l'ànsia dels homes,

mai han estat déus.

Sempre, sempre oscil·lant,

car res és quiet, tot és viu,

em parla de tu la pluja, el vent,

l'aura que ens ve, de nou, a buscar.

 

Dansa de maig

 

I vosatres, joves fulles,

recollides a l'hivern,

qui us haurà donat el verd

que ara presumiu de tindre?

Per què ja moveu a dansa

un matí florit de maig

amb una veu neguitosa

i tots els cabells mullats?

Dalt, un cel de fosca,

ben gris, engalanat,

us mira, vestit de fred,

es tipa de tant plorar.

No sentiu els seus crits,

no li escolteu els brams,

no endevineu la força

que porten els seus llamps?

Juganeres, presumides,

innocent la joventut,

plenes de sava les venes,

mai heu cercat la quietud!

 

Pensaments divins

 

Déu meu, només us puc donar hora a les cinc del matí.

El metge m'ha dit: Vagi amb Déu!, em deu trobar força malament.

Déu no em sent, tot i que sóc dintre la seva orella.

Déu ha descobert que les pedres no solen discutir gaire.

Tenia pensat anar al cel amb classe turista.

Judes va trair Jesús, estava tip de fer còpies.

Si voleu anar al cel, heu de ser nens; esteu al dia amb els jocs?

La Creació va començar a les fosques, no és estrany el seu resultat.

Adam menja la poma i es veu despullat, on la devia portar?

Cerco paradís sense pomeres.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes cansats i deu pensaments educatius

28 Maig, 2008 21:04
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Cansades llums

 

Cansades llums

darrere el vidre,

heu vist passar

la pila d'anys.

Camins de pedra,

després de fang,

camins de serra

ben trepitjats.

Vianant d'un món

al qui ja toca

deixar les eines

en altres mans.

Conqueridor,

fatxenda o murri,

desa l'espasa,

tanca el calaix.

Cerca aquella ombra

on dorm el savi,

on xiula el vent,

et vol parlar.

La mà tremola,

tallant el llavi,

la pell resseca,

el front rugós,

a casa, queda

sola la dona,

plena de fred,

davant el foc.

I vivint junts,

tota una vida,

ara, a les postres,

es troben sols.

Un amb el somni

de vell guerrer,

amb una lluita

que trenca el cor.

L'altra amb la pau

de l'esperança,

surt de la fosca,

du una claror.

 

Cap a la serra

 

Cap a la serra, el món

es fa més pobre,

vianants, un cop rabents,

es tornen suaus,

el sol els acompanya

fent ombres llargues,

és dia de desembre

i ja es fa tard.

No han de conquerir

sinó la força

de seure a les pedres

que han de cercar.

El camí puja dolç

i sols els porta,

enmig les oliveres,

cap al serrat.

No hi aniran pas gaire

vora del cim,

allí és fred tot l'aire

i tot és gris.

Les dones embolcallen

el cap amb mocadors

i xerren, sense pressa,

paraules sense so.

S'agafen de bracet,

potser ho fa la por,

es van perdent en ombres,

sempre, a poc a poc.

Sota el barret, homes

segueixen a curt pas,

gaiatos que tremolen

i boques, que rajant,

es perden en històries

que ja ningú no sap.

I quan el sol davalla

de nou cap a la llar,

el vell camí se'ls mira

i pensa: On aniran?

 

Pensaments educatius

 

Ensenyeu-los a signar, la hipoteca els espera.

No compto que, només sumant, arribin a vells.

No feu sortir a l'alumne del seu tron, li pertany.

Es pensen que ho tenen, però la bombeta es pot fondre.

Si badallen prou, aneu a buscar un coixí.

Un bon mestre no pot ser un mal actor.

Educar és parlar sense ofendre i fugir sense penediment.

Segurament trenta alumnes no podran cridar tots alhora.

No us parlaré si ho faig malament, només tinc una vida.

Proveu d'esbrinar on es pot donar corda a cada alumne.

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes esventants i deu epitafis

26 Maig, 2008 20:54
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Em plau el vent

 

Em plau el vent,

la pausa de la tarda,

el savi estar,

la vora del camí.

Sóc, tal vegada,

esquerp i miserable,

però esguarda

un home qui va amb mi.

Mai em pregunta

l'alçada de les hores,

l'enyor de les penyores,

la feina que no he fet.

Em deixa anar,

sense esma, pels paratges,

d'aquelles terres

conreades amb el temps.

 

Es para a seure

 

No troba mai

la dèria dels pagesos,

el son dels menestrals,

el riure de les flors.

Camina així,

camins per sempre estesos

que esguarden cada dia

la força del botxí.

Es para a seure

sota la vella branca,

una noguera franca

li conta el seu passat.

I dorm, seré,

perquè no porta pressa,

la vida encara deixa

sentir com passa el vent.

 

Epitafis

 

El darrer que he menjat ha estat la llanterna del metge.

Estic sorprès, la dona ni em crida.

El sermó fou dolent, tot i així no aconseguí obrir el taüt i anar-me'n.

Estic, tot i entrant a l'infern, a la cinquena porta de l'esquerra.

Els primers mesos t'avorreixes molt.

El darrer que vaig veure: Amb la mort als talons!

Parla si vols, ara fan anuncis.

He aconseguit rellogar la planta baixa.

Em costa comptar sense dits.

El metge m'ha dit que em refaré.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de Betlem i deu pensaments divins

23 Maig, 2008 19:53
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Al pessebre de Betlem

 

Al pessebre de Betlem,

trobareu, amb la mirada,

un Josep pensant en tot,

una Verge enamorada.

Amb un Nadó estranyat

puix somia que és al cel,

veig un Josep esglaiat,

una Verge il·lusionada.

Al pessebre de Betlem,

trobareu la fusta i palla,

una somera, un bou,

un Minyó de cara blanca.

Al pessebre de Betlem,

on el temps ha fet la pausa,

hi ha un Josep neguitós,

una Verge enfeinada.

Els àngels toquen a festa,

el gran Déu fa l'amistança

i, del neguit de'n Josep,

sembla néixer la gran calma.

Ara em retiro un moment,

dono fi a la paraula,

al pessebre, amb Josep,

resten Verge, Nadó i gràcia.

 

Aplego a Betlem

 

Aplego a Betlem

la nit d'un desembre,

en entrar-hi veig,

molt sol, un pessebre.

Una remor a dintre,

el cor se m'emporta,

mentre, un vent suau,

fa moure una porta.

De sobte, la llum,

els ulls em fereix,

dalt de mi un estel

al món s'ofereix.

A l'instant, del fons;

un gemec s'escolta,

un plor de Minyó,

un sospir de Dona.

La porta que s'obre

amb gran majestat,

em trobo amb un Home

de color trencat.

- És la meva Dona,

   ha estat de part,

   ho hem passat a soles,

   estava espantat!

Entro a la cambra

més humil del món,

entre palla i fusta,

la més gran dolçor.

 

Pensaments divins

 

Diuen que Déu és intel·ligent, comprovaré el seu certificat acadèmic.

Déu va deixar la gràcia mentre fugia.

Eviteu que Déu salti d'alegria.

Déu és el meu Pare, no vull que n'adopti molts més.

Sóc fill de Déu amb alguns àtoms descontrolats.

Li he demanat saviesa a Déu, s'ha posat a riure.

Déu no es fa vell, va regalar tot el temps.

Porto deu vides intentant aprendre a cosir un botó.

Déu no porta cotxe, no suporta les mesures de seguretat.

He aconseguit trobar Déu, bé, el seu contestador automàtic.

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes antics i deu pensaments educatius

22 Maig, 2008 16:40
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

He conquerit

 

Plantem tots la llum de l'alba

a la finestra, petita, del castell,

endarrerim la lluita, el flagell,

som els servents del pa i de la taula.

Nomes guerrers reposen, sota pedra,

a la capella més ampla, més fervent,

varen guanyar la lluita i la tenebra,

només els queda un nom escadusser.

On dormiran els cavalls, els patges,

les melangies, els polsims de sort?,

algú dirà: Mireu com ja han mort

no tenen més ni força ni coratge!

Darrer castell que t'omples de tenebres,

d'amics galants, si bé prou matussers,

estic a dalt, com sento aquestes hores,

com m'alliçono, no tinc res més a fer.

Vénen del nord, del sud i de ponent,

totes les lluites que dormen sota el pont,

uns han fugit, els altres ja ni hi són,

potser demà retornarà el mai més.

He conquerit el regne a tall d'espasa,

he segrestat la fúria, el turment,

deixeu-me anar on para el més valent,

deixeu-me dir: Ara, no hi ha cap guerra!

 

Princesa

 

A la mar, hi ha una princesa

més bonica que la llum,

ni estima ni està promesa

ni precisa l'aixopluc.

Té somrís de cara ampla,

més que preada innocència,

més que minsa la paciència,

mai la feblesa l'esguarda.

Es posa vestit de dia,

de dinar i de passeig,

de protocol i mareig,

d'anar al ball si li convida.

El pare rei com n'està

d'aquesta primera filla

que li dóna, si va a missa,

un carruatge amb deu cavalls.

Tot i parlant de pecats,

no en tindrà ni mig ni un,

a la glòria hi seran:

Bones flaires i perfums!

Li han de trobar, abans d'un mes,

un príncep bell com un sol,

sense príncep el consol

de portar-li algun promès.

No cal dir que ell sabrà

escriure, de cop, el nom,

aprendre el que caldrà,

senyorejar ben bé poc

Tindrà casa, bona llar,

un plat ben ple de cigrons,

a les festes, canalons,

a la nit, tot l'allitar.

 

Pensaments educatius

 

El psicòleg m'aconsella, no necessito escoltar-me.

Es pensen que manen, jo ho sé.

El control no va anar bé, hem passat a examinar-lo.

Els nens no són dolents, però s'hi volen posar.

És una sort ser mestre, pots sobreviure a la gàbia.

No confien amb mi, però me'ls deixen igualment.

He provat d'escoltar-los, em perdo de seguida.

He endollat la pissarra, necessito idees clares.

Tinc un alumne bo, mai el trec del calaix.

Deu alumnes badallen, els altres no hi són.

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Tres poemes d'estiu i deu epitafis

20 Maig, 2008 22:16
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

La nit ja s'enfila

 

La nit ja s'enfila,

seriosa, a la plaça,

trobant a la vella

a mig fer el sopar,

avui toca peix,

bajoca amb patata

i una fruita dolça

espera en un plat.

La nit ja s'enfila

dalt de la campana

per deixar, ajornades,

paraules i precs.

Els joves ja riuen,

les noies ja passen,

els darrers pagesos

demanen cafè.

 

I somiem i tot

 

Aplega l'estiu, tot és una festa,

els nois s'acomiaden del mestre pesat,

les classes s'adormen, han fugit els llibres,

el poble es queda més ple, més estrany.

Abans eren vells, dones enfeinades

qui omplia carrers i places de sol,

ara resten muts, guanya la xicalla,

es canvia per palla, el seny dels senyors.

Arriba la nit, el carrer revifa,

s'omple de crits, dèries de minyons,

les velles cadires surten de la casa,

es parla d'històries, de lluites, de tot.

Avança la nit, toca la campana:

dotze campanades de pau i de son,

ja crida la mare, després ho fa el pare,

el llit ens espera i somiem i tot.

 

L'estiu és així

 

L'estiu és així:

Jove, ben ferotge,

es mostra poc noble,

valent i botxí.

Li demano asseure'm

al brocal del pou

per sentir el soroll

de l'aigua pregona.

Passen per la ment

pensaments de dona,

tardes de passeig

i records d'hivern.

Sóc prou tafaner,

desitjo la pau,

sortir d'aquest cau

per sentir molt fred.

 

Epitafis

 

Crideu més, estic, gairebé, sord.

No em cal ni respirar.

Nedo malament, però sé fer el mort.

Ara, m'he fet protestant.

Tinc problemes d'orientació.

Necessito una pila de rellotge.

Odio els descalcificadors.

Vull saber quan obren el super.

De poc, no em donen un crèdit.

Encara vaig a votar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes locals i deu pensaments divins

18 Maig, 2008 17:57
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Bassa del Montsià

 

És com l'entorn segellat,

arrelat i vestit d'harmonia,

amb un seny d'heroïna constant

qui empresona la calma i el dia.

Té un ull grandiós, esglaiat,

per on passen les hores i es guia

el rellotge de dalt el terrat

qui ara engega una nova embranzida.

Li voleien ocells per un cap

que ara es buida i llença la vida,

un és prop, però ella mai sap

quan enganya, enveja o estima.

A la tarda, quan tornen del camp

els pagesos darrers de la vila,

els engega el més mut dels paranys,

els ajorna encisada amb la brisa.

Al capvespre, quan dorm el gegant

i la vila es torna més vila,

un seguit aldarull sent la carn

amb un tou xiuxiueig de fugida.

A la fosca, es torna un mirall

i, endinsant una vall ennegrida,

vol fugir i anar camí avall

per trobar-se amb la mar reeixida.

A la nit, quan la por me la sap

esguerrar amb la nova ferida,

jo l'envejo perquè és forta, és gran,

resistint, oblidant qui la crida.

 

Busqueu-me a l'ahir

 

Allí, al regne faldut,

veureu a les planes

el murmuri suau

dels meus altres éssers.

Veureu com l'hivern

s'emporta i s'enduu

els somnis de llar,

els monstres perduts.

Els poms, ja gelats,

posen a les mans

el fi dels tancats

que ha deixat el fred.

Recullen els camps

il·lusions que neixen,

tiges que escorrimen

i llavors que creixen.

Llença el color verd,

que arreu escampa,

el sol, que a l'hivern,

tot ho esbatussava.

Si em voleu obrir

els fulls del meu cor,

busqueu-me a l'ahir,

al caliu del foc.

 

Pensaments divins

 

No puc jugar amb Déu, la pilota em desfà els peus.

Déu va amb mi, no m'estranya que ningú em conegui.

Per què teniu por? Déu està massa enfeinat.

Pensava més amb Déu, però Satanàs s'ofenia.

Déu sap que l'estimo, però em costa trobar-li regals.

No tingueu por del dimoni, ell ja sap amagar-se bé.

Déu està preocupat, dubta de la bona fe.

No tinc por de morir, només em fa mandra.

L' àngel de la guarda no ha vingut, potser té depressió.

Déu va crear el món i va fer les escriptures de propietat.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes rosa i deu pensaments educatius

16 Maig, 2008 19:04
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Agafar, de la dona, la mà

 

Agafar, de la dona, la mà

és com captivar un desig,

com fer palpable un somni

que ens despertava amb dolor.

És veure el cel estrellat,

una porta daurada

que s'obre i diu: Passeu

per gaudir de l'estança!

Agafar,de la dona, la mà

és prendre un món de conhort,

escalfar un redós autèntic

ple de notes melangioses.

És creure que tot és viu,

bell i versemblant,

un és un i el seu costat

és farcit d'una blanca esperança.

Agafar, de la dona, la mà

és fer fruit en un dia,

és omplir la cara de llum,

és buidar tot el cos de desídia.

És tornar a rompre aquell riu

que, potser, va assecar-se un dia,

és portar a la mar el llagut

carregat d'estimades i joia.

Agafar, de la dona, la mà

és canviar, en claror, una guspira.

 

Amor meu, tanca la porta

 

Amor meu, tanca la porta

i restem al paradís,

encara que desencís

deu haver alguna cosa!

Amor meu, clou les persianes

del castell del nostre goig,

que no entri la feblesa,

que no passin els records!

Amor meu, apaga el llum,

ens enganya les imatges,

que es despullin de ferralles,

de disfresses i patums!

Amor meu, seu ara amb mi,

al davant del foc pairal,

perquè m'omple aquell desig

de silenci i estimar.

 

Pensaments educatius

 

No vulgueu canviar els alumnes, només treure'ls una mica la pols.

És un fet: No es tornaran bojos de tant estudiar.

No tenen prou gana perquè no saben menjar.

Penseu en els alumnes com a treballadors que recordaran l'escola.

Desitjo unes classes lleus i guarnides de silencis.

Entreu a classe com qui ha trobat l'escombra.

Preguem al cel: És on saben fer córrer els rellotges.

Cap profeta es va atrevir a ensenyar nens.

Déu va posar els alumnes, Ell sabrà el perquè.

Els nois volen classes divertides, estic ensenyant a ballar les parets.

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de bestioles i deu epitafis

14 Maig, 2008 19:36
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

La mosca feineja

 

La mosca feineja,

camina, passeja,

fa via, observa

i va amunt i avall.

Es posa per sota,

es posa al damunt,

m'empaita, em deixa

i retorna al punt.

La mosca em fita,

les ales batega,

es frega les potes,

es tomba amb un salt.

La mosca s'atansa,

s'atura, repassa

i jo, que mandrejo,

la deixo xuclar.

La mosca es refia,

creient-se ben sola,

reposa en un lloc,

allí ve el finar.

 

Colomes

 

Colomes, teniu, a l'església,

casa on passar la nit,

matiner sol us desperta,

us conta contes d'estiu.

Colomes, com per la vall

voleieu cercant quelcom,

fent-nos veure en aquest vol

un desig de llibertat.

Colomes, al vostre pas,

d'un caminar eixerit,

m'heu fet veure com petit

és l'home en el seu obrar.

Colomes, conteu-me ara

la grandària del saber

que volar no volaré

però sento la mancança.

 

Epitafis

 

Algú em pot portar un GPS.

Encara no he renunciat a festejar.

Procureu que la pols no surti a fora.

Tendeixo a perdre les ganes de sortir.

Ara mateix ni em fa mal l'esquena.

Estic content, han desnonat el veí de dalt.

Canvio nínxol assolellat per panteó senzill.

Només us diré que tenia poca salut.

Darrerament no faig massa comentaris.

No corris, ho trobaràs tancat.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes dubtosos i deu pensaments divins

12 Maig, 2008 17:27
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Per escriure aquest poema

 

Per escriure aquest poema,

he llogat a sis amics,

un bruixot, tres arlequins

i, de ciris, almenys trenta.

He començat pel melic,

he arribat fins a l'orella

i, si no faig un xerric,

em salto la lluna plena.

No creguis que la poesia

és feina de quatre mans

puix preciso dotze nans

que treballin tot el dia.

Vers a vers, un altre vers,

així es va fent la cultura,

la ploma plora, madura,

acabo del tot estès.

Nou poetes, una rondalla,

cent savis fan mitja estrofa

i, mentre ho penso, reposa

un pensament de canalla.

Ara ja em deixo anar

pel carrer dels incompresos,

per a deixar ben estesos

els riures que he de callar.

No patiu la gosadia

que em fa cloure aquest somrís,

si voleu tenir l'encís,

enceteu la poesia.

 

Pobres bugaders

 

No estic assegut, a la tarda plana,

per plorar, callat, històries d'ahir,

estic oblidant com em surt la ratlla,

el llapis es queixa, plora a desdir.

Tinc un ull cansat, el cap bé que pesa,

tot i esberlant-se, llença un xic de llum,

la boca està muda, la mà escadussera,

emplena, amb les lletres, la blancor del full.

Ni tenen encert ni volen ni gosen,

composar, de pressa, missatges profunds,

elles s'alliçonen, es miren, s'enfilen

i, sense més ordre, es posen al munt.

No és aquesta feina d'homes profitosos

i només uns quants, que ens diuen sabuts,

farcim una via de noms tous i dropos,

aniran després a caure vençuts.

Pobres bugaders del desfet humà

que cerqueu, cansats, la font del saber,

no agaféssiu més tan aspriu anar

puix fa plorar el cor i fa patir el seny.

 

Pensaments divins

 

Déu ens va crear, ja no ens castigarà més.

Déu no es cansa de fer miracles: Cada dia engega el sol.

No parlo amb Déu, m'esgarrifa quedar-me sord.

Déu meu, si vols ballar, tria una altra galàxia.

No ha estat un huracà, Déu s'ha refredat.

Amb Déu parlo poc, sempre té pressa.

El millor de pregar és que tens temps lliure.

Estimat Déu: T'escric perquè no m'escoltes.

Mireu, fins Satanàs té problemes d'adaptació.

Déu va poc a l'església, té problemes de columna.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs