Dos poemes de bossa i deu pensaments divins

30 Agost, 2010 09:22
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Comença el curs

 

Demà, sense anar més lluny,

he de pujar a les golfes,

allí, dormen les cinc bosses,

cansades, totes al munt.

Ara, tornaré a l’escola,

portant nou ordinador,

ben bonic, sense cap cop,

aprendré més que de sobra.

Una taula assedegada,

ben tipa de tant dormir,

esguarda, pel de matí,

amb carona dissortada.

Sap, de fet, qui l’ espera,

petit monstre enfurismat,

mig estiu com l’ ha passat

tot mirant per la finestra.

La cadira adolorida,

pissarra a mig esborrar,

la paret amb nou pintat,

esbrinant gran embranzida.

Hores baixes de ser escola,

els minyons han de tornar,

voldria fugir enllà,

on silenci, s’ acomoda.

Però passa, arriba l’hora,

el mestre es posa al davant,

comença el curs cantant,

passarà amb mitja estona.

 

Un estrip

 

He comprat la bossa nova,

escrita, tova i prou gran,

és una bossa de marca,

serà enveja, ho serà.

Els companys també la volen,

al patge, l' han demanat,

però el rei s’ ha tornat pobre

i la va comprar al mercat.

Allí, posaré els meus llibres,

les llibretes, els colors,

el petit ordinador,

amb les ganes per aprendre.

Els amigots la desitgen,

saben la sort com la tinc,

la llençarien al riu,

també la trepitjarien.

La bossa, que és tan bufona,

s’ allunya tot el que pot,

endevina on és la sort,

em fa córrer mitja estona.

En ser a classe, com s’ amaga,

al dessota del vestit,

massa prop hi ha l’ enemic,

cal tenir boca tancada.

El curs transcorre i pensa

la bossa sense parar,

els dilluns no vol anar,

els dimarts mai porta pressa.

De segur que, per Nadal,

li portaran, els minyons,

un estrip, dotze ratllots,

un ninot ben mal pintat.

 

Pensaments divins

 

Arriba el judici final, només falten els advocats.

No he arribat a fer miracles, han tancat el forn.

Jesús vol tornar, espera ofertes.

Satanàs vol vendre les accions d’ empreses altruistes.

Déu no té pressa, està de vacances.

Déu és d’assaig, però surt a les novel·les.

El pobres tenen un déu, no poden comprar-ne més.

Déu És al cel i també fora.

Els nens coneixen Déu, però fa mal la panxa.

A l’escola celestial, han prohibit els deures. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes d'agost i deu pensaments educatius

27 Agost, 2010 10:20
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

No vol

 

A primeries d’ agost,

vell núvol ve a visitar-me,

porta pressa per contar-me:

Històries de fals amor!

És ben maca i plantada,

la poncella del mai més,

porta bossa, arracades,

més guarnida que un clavell.

Vols anar-se’n, vol fugir

d’ aquest poble de records,

porten ales les sabates,

tot cercant fosca estació.

Triomfarà, no tinc cap dubte,

en gran lluita sense fi,

ella posa ganes, joia,

només cal trobar un marit.

A primeries d’agost,

el núvol ve a visitar-me,

voldria oblidar, estimar-te,

però el diable és qui no vol.

 

A la foguera

 

Sense pressa, sense pausa,

com van passant tot l’ agost,

és un mes, poruc, confós,

que voldria ser a la taula.

Allí, dormirem plegats,

després de gran atipada:

Sis entrepans amb tomata,

tres pernils del tot salats!

Captaires de negra ombra,

sota faldilles del pi,

els fantasmes de la nit,

passarien a fer nosa.

Sense pressa, sense pausa,

les campanes fan el so,

el capellà, el gran sermó:

Finireu a la foguera!

Allí, restarem plegats,

els dolents i els nouvinguts,

penseu: Déu no és tan ruc,

entén, tot i no parlant!

 

Pensaments educatius

 

Els reis francs no regnaven sense cobrar.

Han dibuixat un triangle, els ha sobrat un costat.

Anem a començar la classe: Era una vegada...

Han aprés dues lletres en un mes, hauré de negociar el deute.

Hem parlat d’ economia: Uns vint-i-cinc segons.

Vivim en un país petit, no podem ni tenir idees.

La classe anirà definint-se en crítica destructiva.

En connectar internet, desperten les sangoneres.

Mireu: Una ema i una a poden ser un peu.

Ara, sortirem de la fosca per entrar en la ignorància. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de platja i deu epitafis

24 Agost, 2010 10:48
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Acabada la missió

 

A la platja, enrenou,

és un passeig de desitjos,

amb el cos tibat, pits minsos,

els aprenents de set sous.

A les quatre del matí,

m’ he llevat com cada dia,

a la senyora, la guia

la gana de ser al bell mig.

Porto cadira, gandula,

dues bosses, para-sol,

les cremes per fer-me fosc,

la tovallola i la muda.

A les dotze, aplega ella,

amb caire despentinat,

amb ulleres, el calçat,

diria: Ben ple d’ arena!

Remira tota la plana,

es posa el llavi pintat,

no cal dir: És mitja part

d’ una empresa massa ufana!

Li poso tota la crema,

entre esquena i el davant,

cau a terra, tot tombant,

és quan comença la festa.

Llavors vénen jugadors,

un cridaire, tendres néts,

és quan inflo, a cor què vols,

vint pilotes, un solet.

A les dues, és migdia,

a les tres, encara hi som,

a les quatre fem fallida,

comencem la processó.

Porto els sants, també les ganes,

trafego, com puc, les dots,

a les cinc ja som a casa,

acabada la missió.

 

Apleguem

 

Diumenge, primers d’ agost,

la ciutat sembla deserta,

passejar és una festa,

menjar llauna, si és que es pot.

Quan tot semblava perfecte,

allunyats els enrenous,

arriben desitjos nous:

Hauríem de fer el de sempre!

Omplir el cotxe de gandules,

les deu cremes, els paranys,

avui ens toquen els banys,

les ganes i les corrues.

El banyador de mil flors,

totes plenes de malures,

un camí roent del tot,

per arribar a les més dures.

Cent mil estris en renglera

un castell, dues muntanyes,

un pujolet sense banyes,

un desert tot ple d’ arena.

Allí, aplega el pare sol,

amb la cara riallera,

sóc un servent de la gleva,

esdevingut un senyor.

Arriba l’hora tardana

per tornar a la ciutat,

apleguem a la meitat:

La glòria d’ anar a la platja!

 

Epitafis

 

Passo mesos sense diari.

Algú em pot donar de baixa.

Per cobrar, passeu per caixa.

Porto anys sense pensar.

Sóc aquí per compromís.

De quin color m’he de vestir?

Sempre estic atrafegat.

Sóc aquí per mentider.

Em trobo amb dificultat.

Igual tinc el llum encès. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

La tronada

21 Agost, 2010 12:27
Publicat per jjroca, Aproximacions

 

      La tronada:

 

 1) És el recordatori de la nostra grandària.

 2) Naix de la lluita ferotge entre dos núvols altius.

 3) Sap com fer-te amagar sense cap mirament.

 4) Arriba on vol i domina el seu territori.

 5) Representa la gran fugida del regne electró.

 6) Aspira a ser una de les energies més àcrates.

 7) Recorda que el so arriba massa tard.

 8) Acosta tota una munió de pors.

 9) Ens fa saber que en el cel també hi ha enrenou.

10) Posa el cap buit i el cor petit.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes tempestuosos i deu pensaments divins

18 Agost, 2010 13:15
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Ferotge llamp

 

Trenca el cel ferotge llamp,

Júpiter amb sa tempesta

ens fa trontollar la festa,

és un déu massa pagà.

Ni accepta un bon consell

ni el lament de la deessa,

és un rei tan poca pena,

tan farcit de pensaments.

No ho sap que sóc un home

innocent, esporuguit,

amb tot el primer delit

d’ esdevenir només poble.

Majestuós ciutadà,

president de l’ ample cel,

no em deixis només la fel,

de tant en tant, vull guanyar!

 

La tempesta

 

Entre núvols, viu Sant Pere,

tot i entrant al paradís,

el bon home té el neguit

de marejar tots els mobles.

Avui toca el menjador,

el rebedor i la saleta,

va, en forma la tempesta,

tretze llamps seran tants trons.

Jesús li diu els divendres:

Està bé de fer soroll,

em despertes els genolls,

em poses les carns ben tendres!

Però Pere és tossut,

desmemoriat i maldestre,

les paraules del Gran Mestre,

com cauen en el sac buit.

Altra vegada enrenou,

per canviar portes i mobles,

nosaltres només som poble,

un poble petit, confós.

 

Pensaments divins

 

Han aplegat cinc fidels al cel, Sant Pere està neguitós.

Per entrar al cel, es demanarà el llibre de vacunacions.

Déu està desconegut, accepta la cançó protesta.

Déu portarà el vi de la vinya.

Per a ser sant, primer s’ha de ser amic.

Déu vol sants amb tres fills com a mínim.

Déu ha restringit l’ horari dels miracles.

Es recomana coure millor els sants abans d’ erigir-los.

Déu ha inaugurat dues línies més de llarg recorregut.

Satanàs no té fe, vol l’or en efectiu. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes ciutadans i deu pensaments educatius

15 Agost, 2010 13:14
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

I pensem

 

Aplegat al poble nu

de grandàries i embalums,

hem retrobat, sense embuts,

els amics, el safareig.

Hem enllestit la bugada

amb sortoses opinions,

els dolents hem fet prou bons,

pensem-hi: Es van morir!

Tots fugits a la ciutat,

deixant enrere pols,

una finca, un mig hort,

massa gana amb sa fam.

Ciutadans de cara agra,

esdevinguts a senyors,

a l’ agost hi tornem tots,

som gent de la capital.

Refetes totes les cases,

amb golfes que fan somiar,

sense palla, sense gra,

amb gran bodega de vi.

Xerrotegem amb els altres,

els vilatans de tot temps,

tenen la terra, les febres,

un polsimet de diners.

Els convidem a caramels,

altres dolçaines de gust,

ells ofereixen el fruit,

la suor del seu treball.

Ens tracten de pixa- pins,

merda- blava, tota- son,

somriem, ens fem els bons

i pensem: Són tan així!

 

Dades

 

Agafo el trenta-tres,

a les disset vint-i-nou,

porto l’ ampolla, els diners,

un somriure encantador.

Avui toca la sisena,

és ganyota d’escalfor,

boca oberta, ben tibat

i distant per a tothom.

Fa vuit setmanes que compto,

tatxo dates amb deler,

les vacances les enceto,

amb tres-centes hores més.

Agafaré el tren de les dotze,

a la via trenta-nou,

amanida amb dos ous,

una llauna amb sis sardines.

A les quinze serè al poble,

baixaré a la via tres,

donaré els cincs regals,

les bosses de caramels.

Estaré allí vuit dies,

ben comptats, amb les set nits,

per retornar a la feina,

sumo massa, sempre així.

 

Pensaments educatius

 

L’ examen va anar bé, no penso corregir-lo.

La mare té un fill savi, no ho sabia.

He escrit una paraula de tres lletres, esperaré que passin noranta dies.

Un tres i un quatre donen una mitjana de set.

De moment, xisclen bé.

Hauré d’ examinar a tota la família.

Es prega respondre després.

Tinc un dubte, qui ofereix més?

La lliçó ha acabat, cal recollir les sobres.

El mestre ha entrat a classe, han fet falta dos subalterns. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de brisa i deu epitafis

12 Agost, 2010 11:26
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

La brisa

 

En aplegar cada tarda,

assegut, només espera

el ventijol de la mar,

poca glòria, massa pena.

Han passat el noranta anys,

massa anys per ser a la terra.

On rauran els seus amics?,

amics de cafè i empresa.

Assenyorats tots els camps,

amb més eines que no feina,

com li semblen més estranys,

com li resten joia i fressa.

Aquells matins de l’ hivern,

aquell trontollar del carro,

aquell misteri d’un fred

que emplenava bèstia i amo.

Aquella mitja sardina,

fregideta, amb tomata,

aquell tros de botifarra,

aquell pa, sense feblesa.

Aquells matins de l’ estiu,

el so festiu de la sínia,

és l’aigua qui canta i riu

entre pebrot i albergínia.

On han quedat les boniors?

Potser se’ls endu la brisa,

ara, només queda el sol,

uns mitjons, gorra i camisa. 

 

Em deixa

 

De sota de l’ arbre estant,

sento el brunzir de l’ estiu,

amanida, poca carn,

massa aigua, sense vi.

Allí, arriben, gandules,

les fades del meu somrís,

no tenen ganes i porten

més silencis que oblits.

De tant en tant, ve la brisa,

salta el collet del Montsià,

diria: Ve a visitar!,

algun déu es qui l’ obliga.

L’espero, ben complaent,

vestit de fil i de fulles,

porto preses les despulles,

vull fugir carena enllà.

Em conta contes de mar,

de pescadors sense pesca,

del neguit d’ una finestra

que gruny en el seu tancar.

L’escolto, bé que l’ escolto,

altra feina no he de fer,

avui i ara, no hi ha pressa,

la resta són al cafè.

Allí, passen llargues hores

entre la sota i el rei,

un neguit, sempre de bades,

un guanyar, anant perdent.

I quan la brisa em deixa,

sota l’ arbre, mig dormit,

voldria anar a la feina

del riure sense patir.

 

Epitafis

 

Us asseguro que no he de dir res.

M’ hauria de fer les celles.

Sembles més prim!

Procureu fer bondat.

He entrat sense pagar.

No porteu ciris, no estic per bufar.

Ara, viatjo menys.

Descanso molt, i què?

Tinc un dia tranquil.

Ho sento, em van robar ahir! 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

L' agost

09 Agost, 2010 20:07
Publicat per jjroca, Aproximacions

    

      L’agost:

 

 1) Sent el vuitè mes, s’hauria de dir Octavi.

 2) Ens fa arribar a una conclusió: L’ home descansa després de Déu!

 3) És el mes del neguit, tots volen ser fora de casa.

 4) És quan les ciutats aprofiten per mudar-se.

 5) Troba un sol enfurismat que voldria amagar-se darrere un núvol.

 6) Comença a sentir fatiga i escurça el dia.

 7) Acaba d’escalfar una aigua que fuig per refredar-se.

 8) Ens porta del no fer molt al no voler fer massa.

 9) Desperta els pobles que restaven entre somnis decadents.

10) Ens porta noves de nous aprenents de veïns.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de vaques i deu pensaments divins

06 Agost, 2010 10:12
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Sense demà

 

Trenca el sol, es perd l’ encant

del paradís de les vaques:

Les herbes airoses, altes,

plenes de força galant!

Un terrelloner agost

omple la vall i la serra,

mireu la terra, es queixa,

banyada tota de pols.

El despertar de la vaca,

més seriosa, en el prat,

la primera se n’ ha anat

per omplir de carn la bossa.

Malaguanyats els gran homes

que mai deixen de pensar:

Com guanyar per l’ endemà

sense agafar la vergonya?

La vaca pensa, endevina,

el pitjor dels seus ensurts,

porta massa arracades

per no saber el seu futur.

L’ herba l’ escolta, rondina,

gronxa d’ aquí cap allà,

en el cel només boirina,

massa temps sense demà.

 

Un drap brut

 

Nostre amo avui ens porta

mig envoltat de somrís,

a una plaça, tota amb terra,

a una festa, de pa amb vi.

Anem set, els dos cabestres,

una vella, un gos poruc,

viatjant, per carretera,

els paisatges: amples, muts.

Hem començat temporada

d’ anar pels pobles petits,

matinem, fem migdiada

i correm, enmig de crits.

Uns faran la sardinada,

xocolata, costellam,

com riuran, mitja vesprada,

tot veient qui salta i cau.

I nosaltres, les artistes,

ben boniques i lluents,

anirem pel mig la plaça

empaitant els més jovents.

Potser hi haurà una topada,

una fuga, un passerell,

un gruixut forat de banya,

un daltabaix i poc més.

El poble riurà, beurà,

gaudirà la seva sort,

un drap brut farà de capa,

un begut, de matador.

 

Pensaments divins

 

Déu traurà punts als àngels que no volin.

Satanàs proposa escales automàtiques per baixar a l’ infern.

Déu posarà jornal per als arbres.

Sant Pere està encès, se li han colat dos lladres.

Satanàs diu que, als lladres, ni aigua; tots rostits.

Resolució celestial: Posaran els Carnavals enmig la Quaresma.

Jesús està disposat a canviar ovelles per cabres.

Satanàs vol canviar el color de l’ infern, proposa un gris verdós.

Els homes volen matar Déu, provaran amb fones.

Déu canvia el manament no robaràs per no robaràs en temps de crisi. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes d'infern i deu pensaments educatius

03 Agost, 2010 09:15
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Millor un garrot

 

I crema, Déu meu, com crema

tot mig poble, el noble camp,

Satanàs com riu, quequeja,

en veure’m bullir la sang.

Les lloades previsions

parlaven d’ estiu de fresca,

els captaires de pobresa,

hem perdut les il·lusions.

De palla, el gran barret,

el cànter d’una aigua freda,

han perdut tota la guerra

només ens queda el saber.

Aplegar a fi de mes,

tombar estiu, sortir de nit,

travessar mig infinit,

oblidar on vius, qui ets?

Agafar camí i desori,

una pedra, millor un garrot,

amagar-se, fer-ho tot:

Estomacar aquest dimoni!

 

Allà

 

Allà, passats els cent arbres,

com comença el desesper,

el maltractar de pagès

darrere d’ una somera.

Allí, on s’ acaba el poble,

s' ageganta el desencant,

el sol, amplíssim, brillant,

amb un carisma roent.

Aquí, en seure al carrer,

com s’ escalfa la conversa,

la mestressa com s’ esberla

tot xisclant enmig l’ infern.

 Aquí, en plorar plegats

els minyons i la conversa,

és quan treballa la fressa

per tornar-nos més humans.

Allà, on tot es poruc,

una fosca s’ endevina,

més enllà de la boirina,

només aprenen els rucs.

 

Pensaments educatius

 

Estudien mètrica, calculen quant falta per sortir.

Saben tant que ni goso preguntar-los.

Puc assegurar que Jesús no és un esternut.

Suposo que es troben bé, de fet, se’n burlen sovint.

Estic pensant, espero que no sigui contagiós.

Ha aprovat sense estudiar, es nota que el seu pare és l’ alcalde.

Aprenen molt, saben distingir l’ olla dels cigrons.

El curs va bé, he tret els ràpids i les avingudes.

La classe començarà en dos minuts..., es prega deixar d’ esmolar les ungles.

He encès l’ ordinador, no cal dir que s’ ha cremat. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs