Els núvols passen alts i set poemes més

23 Agost, 2021 05:32
Publicat per jjroca, Poemes

Els núvols passen alts


Sento la tebior del món

qui ens porta de viatge,

no essent senyor ni patge,

hauré de prendre raons.

Els camins de solitud

em portaran a la serra,

allí, una branca delera

per un estiu tan eixut.

Com els núvols passen alts,

els pagesos ni els senten

ni tampoc han d’escoltar.

El plaer de viatjar

acompanya a aquests éssers

quan són lluny de prendre mal.


Envejo a les pedres


Mentiria si digués,

que, dormint, descanso més.

Esclau poruc dels meus somnis,

cap a l’infern avançant,

he trobat manta gegants

qui diuen: Això, no ho provis!

Si la pensa fos lleugera,

provaria de volar,

però poc em deixa anar

quan arribo a casa seva.

Així, voltat de tenebres

ni endevino el meu futur,

encara no estic madur

perquè envejo a les pedres.


El meu escut


Manta ratlles sense encert

i, totes, al descobert.

Les paraules són així:

amables i mentideres,

passen estones senceres

entre vetlles i dormir.

Car nosaltes, els humans,

anem pujant, decandint

tot i cercant les dreceres.

Dieu-me que volen elles

quan, remugant i envellint,

volen aprendre dels grans.

No cal dir que he finit,

amb llicència, el meu escrit.


No vull la pau


No vull la pau

d’aquella guerra

que no faré.

Els convidaré,

és cosa meva,

al meu catau.

Allí, on el vent

no duu encenalls

ni hi ha l’estrall

d’anar perdut.

Com mai m’enfilo

en aquest món,

dieu-me com:

planyo i oblido.


No vol diners


La vella barca

de mariners

no vol diners

ni li fan falta.

Veu les gavines

i el seu anar,

com elles xisclen,

volen dinar.

Ser animal

és mala cosa

i un deure etern.

Potser el potser

fa massa nosa

quan és cabdal.


Quan el sol se’n va


Sentireu a dir,

pobres pobrissons,

que hi ha massa sons

qui demanen nit.

Enmig del misteri,

qui no vol la clau,

cerca el seu palau

per haver encanteri.

Quan el sol se’n va,

fugen les clarianes,

volen el ponent.

Pobres innocents

com viuen debades

i moren de fred.


Batalles estrafetes


Cavaller sense cavall

va avançant per la plana,

alguna mossa s’enganya,

li promet ser el seu galant.

De batalles estrafetes,

en porta una dotzena,

va lluitant en la tenebra

tot enmig de males feres.

Un gall, del tot matusser,

una rata entremaliada

i una guineu mentidera.

Sovint acaba la feta

quan apleguen a l’albada

i nostre heroi entristeix.


Lliuraré batalles


Lliuraré batalles

damunt del coixí

amb manta fantasmes

i un déu eixerit.

Propostes del cel,

infern dels porucs,

allí, on els vençuts

demanen més mel.

Lliuraré batalles,

sense to ni so,

per passar els meus dies.

Les haig amanides

dintre d’un llautó

amb prou males cares.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Oblidar, cura la ment i set poemes més

15 Agost, 2021 05:23
Publicat per jjroca, Poemes

Oblidar, cura la ment


És hora de prendre’n part

dels riures i de lloança,

és llavors quan l’esperança

vol la casa del costat.

Allí, viuen menestrals,

els servents de l’ocasió,

han guanyat, ben bé, a l’engròs

vint monedes d’un or baix.

En veure’ls, estic content,

si em saluden, m’agrada

i demano fer salut.

Tot parlant amb el meu ruc,

vaig contar-li, de passada,

que, oblidar, cura la ment.


Fugir de ma misèria


Escriure és: fugir de ma misèria,

esperonar un pensament passiu,

mon davallar és ferotge i furtiu,

espera rebre, un dia, providència.

Anar passant la vida entre regnes

que mai s’hauran de trobar,

visc, altrament, com dicta el tarannà

entre aventures i pau de capvespres.

És mon cavall amable i punyent,

són els camins esclaus de ma fortuna

per a poder-me asseure en llocs tranquils.

Vaig envoltat de somnis poc febrils

qui esperen rebre llicència oportuna

per a lliurar-me al vici de la gent.


El regne de quimera


He de trobar el regne de quimera,

allí, on els pobres seran els eixerits,

manta de roses, minsos mosquits

m’han de portar a la vida més planera.

Com no aprenc, segueixo amb l’escola,

quaranta anys faran de bon portar

car em barallo on posaré la a,

és nostramo qui, sovint, s’envola.

El llibre és gras, la pensa lleugera

i passo pàgines sense entendre molt

amb l’esperança d’un jorn pla i profund.

He de posar els desigs en un munt

per a saber com seran de pregons,

per a assolir una ínfima desfeta.


La casa plora


He sojornat les hores de saviesa

per a trobar-me al davant del gran mirall,

massa temences em porten a l’estrall,

un cop a l’any, quan la calor s’enceta.

La casa plora i l’hort perd el verd

mentre enyora un raig d’aigua fresca,

sóc un servent sense enveja ni pressa

qui espera rebre un somriure planer.

He sojornat les empreses llunyanes

per a trobar-me cansat i esmaperdut

cercant històries de segrestats fantasmes.

És quan l’estiu es va emplenant de flames

quan entaforo el cap dintre la ment

com ho farien les lluites més profanes.


Vull un llit


És la pensa qui va amb mi

qui parla de meravelles,

en el cel, hi ha les estrelles,

qui se’n recorda al matí?

Ha de ser el tebi sol,

gran heroi de massa hores,

les domina quasi totes

sense donar-me el condol.

I la resta només és:

endinsar-me a la tenebra

d’on és difícil eixir.

Vull un llit amb un coixí

per passar tarda planera,

és quan ve el malentès.


Poc per emportar


Era un pobre benestant

prou cansat de son ofici,

perdre diners era un vici,

demanava ser ben gran.

Entre amics i amigots,

ompliria aquells dos trens,

mai pensava en els parents

puix tots eren trafegots.

Aprendria a restar

sense haver de dividir

ni sa casa ni fortuna.

Una feta inoportuna

li arribà en el morir

amb ben poc per emportar.


A la tardor


De les flaires de la serra,

poseu-me’n una dotzena,

les vull haver a la verema

quan el sol encara crema.

Nobleses i solituds

agafades de la mà,

en guardo per a l’endemà

tota mena de virtuts.

Un gegant, qui viu amb mi,

ben farcit d’empreses vanes,

espera trobar castanyes.

A la tardor, les aranyes

aniran deixant les planes

tot pensant que han de finir.


Han de venir segadors


Han de venir segadors

perquè el blat ja és madur,

el seu aire és tosc, eixut,

homes de poques raons.

Els camps estan esperant,

ha decandit les roselles,

tan formoses totes elles,

però el temps no és prou galant.

Han de venir segadors

a segar, sota del sol,

procurant-se aigua fresca.

Una mossa canta i tresca

tot venint de bella font,

només ens falta la pols.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (LXXXI)

15 Agost, 2021 05:20
Publicat per jjroca, Pensaments festius

L'únic bo de xerrar és que el silenci fuig.

Estic content, respiro i encara em costa pocs diners.

Déu va fer l'home, el va guardar i el dimoni li va prendre.

El millor d'estar assegut és que amagues el cul.

El millor de la vida és que la saviesa no us ofegarà.

Estic pensat, segurament faig mala cara.

L'amo em paga perquè li recordi qui sóc.

He perdut el temps, no sortiré a buscar-lo.

Volia una casa, he plantat un arbre.

Ella és maca i espavilada, ho té prou malament.

El rei va demanar un súbdit, no el van poder trobar.

Com a molt tardar, el sol tornarà demà.

Fecsa amenaça Déu d'apagar els llums.

Com puc tenir idees amb una sola bombeta.

No tinc país, sóc massa pobre.

Els meus quilos, de carn i ossos, em resulten prou cars.

El millor del poble és el poc que pregunten les pedres.

He decidit parlar menys, no puc perdre'm tan sovint.

Li vaig dir a un arbre: Vine amb mi!, no em va fer cas.

Tinc cent llibres i no en puc fer treballar cap.

Ben mirat, un llibre és una munió de fulles presoneres.

Jesús em va dir: Me'n vaig, s'acosta la Setmana Santa!

Primer tenia un dimoni i m'amoïnava, ara en tinc dos i es barallen.

Li he pregat a Déu que em deixi sol una setmana.

Potser seria un bon frare, pregunteu-li a la núvia.

He llençat pedres al riu, algun dia me les tornarà.

El millor de ser pobre és el bo que trobes el menjar.

Diu que la festejo i no paro de córrer.

Si voleu volar, és millor que no us aturéssiu a comprovar-ho.

El millor de l'escola és que ningú arriba a ensenyar.

He passat un mal moment, m'han demanat consell.

Maleït el temps que em passo parlant.

La perfecció creix quan la distància s'accelera.

No he deixat de pensar, per això estic perdut.

De jove, he viscut per mi, ara, ja puc viure per vosaltres.

Somio que sóc ric, no m'atreveixo a despertar.

Els forts no criden, els forts van.

Pateixo per Déu, s'ho passa de malament.

Si treballo necessito descansar, si descanso no necessito tantes coses.

Quan ets pobre sempre tens un camí més estret i lliure.

Un home que vol créixer sol acabar explotant.

Sóc amo d'un castell sense torre ni muralla.

Cerco mag barat especialista en loteries.

El millor de ser pobre és la mirada dels diners.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXXI)

15 Agost, 2021 05:18
Publicat per jjroca, Poemes curts

És quan plou

que tot ho veig:

com més nou,

amb més servei,

després, em dol.


Al carrer del cementiri,

per on passen els difunts,

sento el sol com de dilluns,

cansat d'anar per un vici

que s'acosta als vençuts.


Dolça melangia

a la llar del mas,

prop de la follia,

com resto i com vaig

cercant companyia.


En el regne de l'oblit,

és millor trobar fortuna,

per això deixo una engruna

puix demano per a mi,

el saber com tot ho muda.


Reguitzell de pidolaires

han vingut a cercar ajut,

al segon, ja no he sabut

com parlar-li de la flaire

que s'acosta amb ull cluc.


La mossa demana:

un nuvi eixerit,

de fet, no el buscava,

però algú li ha dit

que l'amor s'acaba.


Com era punyent,

a la festa grossa,

trobar bona esposa

per anar dient:

Pel matí, em gronxa!


Les lluernes de la nit,

en el cel estant,

diuen que vindran

a posar-se al llit,

no sé si cabran.


Una rosa sola

no n'està per mi,

em diu que no gosa

sortir per la nit,

deu ser poca cosa.


Entre cambres,

hi ha neguit,

són les tardes

sense fi,

poc que m'agraden.


Quan em faci vell,

després d'anar molt,

vull trobar-me el sol,

la pluja i el vent

per parlar de tot.


Quan demano

anar a dormir,

és quan planyo

no ser ric,

poc que m'escalfo.


Com vaig perdent:

la joia i la fressa,

m'agrada la festa

mentre va plovent

sense ser tempesta.


He de retre

homenatge

al bon patge

quan va al regne

i torna agre.


En els ulls

de la dissort,

hi ha la mort

sense aldarulls,

sense cap dot.


Quan la mossa vulgui

estar compromesa,

pagaré una ofrena

per a què m'estimi,

de segur que crema.


En les tardes

de passeig,

a les mares,

no les veig,

dormen cansades.


Si em demana

una cançó,

vingui el so

i la tonada,

hi seran tots.


Per a ser

bon venedor,

cal saber

on trobar l'or

i fer-lo valer.


I quan sigui

enmig l'infern,

vull que vingui

en Llucifer,

ho dic pel vici.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXXXI)

15 Agost, 2021 05:14
Publicat per jjroca, Epigrames


Quan la casa parla,
les nits de l'estiu,
sento aire festiu,
però clou i passa.


Manta hores 
de la nit,
com m'han dit
que ploren totes. 


Quan el teu amor
esdevé quimera,
la flama es planteja:
lliurar-se del tot.


Sento xisclar:
noves orenetes,
atrafegadetes
en criar altre cop.


Sentiré, al decurs
de la primavera,
nou cantar dels rius,
florir de la userda.


La vella dormia
dessota d'un sol,
amb vestit de dol,
sense companyia.


Com posar-li 
cascavell
si és tan vell 
i viu al barri.


Per haver
tants mals d'amor,
cal saber 
on deixar el cor.


En un prat,
sense roselles,
plora el blat 
pregant per elles.


En sentir com cau,
la pluja primera,
va a cercar un cau,
per si no té pressa.


Com plora el ric
quan esdevé la Parca,
vol comprar la barca,
no en duu ni cinc.


El ruc dormia
amb somni d'or,
la sínia el crida:
Feu-me mil tombs!


Mira com em plau,
mirar-te una estona
que el cor s'enamora
i cerca un palau.


Si l'amor primer,
m'anés a trobar,
voldria volar:
tot un any o més.


En el curt viatjar
de les fulles velles,
no he trobat estrelles
on poder restar.


Quan l'amor dormia
en el fons del llit,
demanà esperit,
però no n'hi havia.


La tarda viatjava
voltada d'encís,
era al paradís:
ningú demanava.


Si la jove 
no m'ha vist,
és que visc:
sorrut i pobre.


A la casa gran,
les portes tancades
parlen amb envans
de lluites passades.


Estimar voldria
el llum dels teus ulls,
sense massa esculls,
quant bé ho faria.


En el si del pou,
dormen els misteris,
viatgen, sense necis,
per haver raó.


La lluna demana
quan el sol la veu:
haver una germana
per a jugar ensems.


La pluja plorava
en ser a l'hivern,
sense massa fred,
plena de basarda.
 
Cada vespre,
en ser al llit,
em faig tendre,
esporuguit.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Serem pobrissons i set poemes més

08 Agost, 2021 19:53
Publicat per jjroca, Poemes

Serem pobrissons


Al racó precís

de la incerta glòria,

posa la memòria

el seu compromís.

Anirem els homes

pensant en històries,

haig poques memòries

per lliurar-me a estones.

Anem avançant

entre grans mentides

i poques raons.

Serem pobrissons

si no prenem mides

com feien abans.


Mentre seré viu


El blat ben segat,

el sol prou llunyà,

haig goig en tornar

al si del meu bosc.

Les robes lleugeres

fan de bon portar,

el fred l’he tancat

enllà les tenebres.

Com un déu gasiu

cerco l’aventura

vora de la mar.

He de prendre’n part

d’aquella natura

mentre seré viu.


És el dubte del camí


És el dubte del camí

qui em porta a la incertesa,

la vida és gran promesa

qui espera un bon eixir.

M’he lliurat al desconcert

per si l’encerto debades,

les penses les haig parades

entre el blau del cel i el verd.

Caminant sense destí,

lluitador sense fermesa

i donat al gran caprici.

Suposo que, un bon vici,

em procura la buidesa

fins que s’atura la nit.


Acabava de saber


Acabava de saber

que, viure, és el primer.

He passat per poques terres

mentre segueixo viatjant,

mare Terra em va portant

entre somnis i promeses.

Haig la lluna qui em diu

com m’espera altra jornada,

ben sovint, fa bona cara

quan m’espanta i somriu.

És ma vida presonera

d’aquest món força envejós,

com sojorno un bon repòs

dessota d’una figuera.


Papallones del jardí


Papallones del jardí

amb la pensa ben lleugera,

haveu l’ànsia satisfeta

si el dinar ha estat tranquil.

Les roses seran a punt

i dolces les margarides,

volen les tardes tranquil·les

i poden haver aixopluc.

Papallones del jardí,

ben planxades i eixerides,

tot mirant sense enrenou.

En el sostre, tot es mou,

hi ha estrelles perdonavides

qui fugen al dematí.


Com l’estimo


Com l’estimo fins on puc,

dolça cuca del gran llum.

A l’estiu, vindrà el passeig

entre herbes rialleres,

diria que ha promeses

de mirar-me si la veig.

No té pressa en arribar

i s’enfila tot sovint,

altres cuques van glatint,

ella calla i ho deixa anar:

Poseu-vos el meu vestit,

feu-vos ames de la nit

i, si us deixa un bon amic,

no us poséssiu a plorar!


En el temps de senectut


En el temps de senectut,

on res sembla meravella,

he posat la vella estrella

d’esperança i de virtut.

Llevar-se de bon matí,

prendre part de la desídia

i sentir com l’avarícia

ha de prendre el seu camí.

Albirar un futur maldestre

on, sovint, es queixa el cos

i s’allunya la fortuna.

Viure la resta, entre runa,

esperant el dia fosc

amb un desig de malvendre.


Les muntanyes són així


Les muntanyes són així:

capsigranys i rialleres,

no esperen altres banderes

ni lloances per la nit.

Allí, s’amaguen els monstres,

allí, s’alliten les feres,

allí, dormen, damunt pedres,

empreses que han de finir.

Però un dia, cap al tard,

veuen grimpar a la lluna

i aturar-se en el de dalt.

Dolça hora d’un fanal

per a trobar la fortuna

que algun déu m’haurà deixat.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Perdre un poc i set poemes més

01 Agost, 2021 06:20
Publicat per jjroca, Poemes

Perdre un poc


En el reialme on tot era permès,

vivia un rei gaudint del seu palau,

gojos i sons amb un passar com cal

entre les fonts, els riures i el xiprer.

Perduts els pobres, només resten els rics

de cara blanca amb el vestit de seda,

potser, més lluny, la vida és menys planera

aquí, a la cort, només joia i amics.

En aquest regne, per Déu, que no he d’entrar

puix els seients seran de plata i or

amb les revetlles fins a la matinada.

A mi, el lleure, sabeu, m’agrada

quan he suat i haig cansat el cor

de perdre un poc fins aplegar al demà.


La mossa sorneguera


Ni gana haig ni la passa és lleugera,

avui, estic plàcidament cansat,

després de la feina, trobo la mitja part

per a sentir la mossa sorneguera.

Es lleva prompte, li agrada matinar

i va, ben d’hora, a trobar els rentadors,

l’aigua és ben clara, ni fulles ni sabó,

la bona deu, de tot, li vol parlar.

Va festejar, fa temps, per primavera,

amb un bon mosso, hereu i satisfet

en aplegar, ben prompte, la desfeta.

Passats els anys, ha esdevingut tieta

i va, a la plaça, per a gaudir del fred

perquè l’hivern mai viu a casa seva.


En el racó incert


En el racó incert

del petit judici,

avancem, per vici,

cap al descobert.

Nosaltres, humans,

carregats de nafres,

no esbrinem les faltes

fins que es va fent tard.

Pobres missatgers

que portem proclames

per redreçar el món.

Fem volar coloms,

fins a les albades,

quan aplega el fred.


Voldria tenir


Voldria tenir:

el llum dels teus ulls

per ignorar esculls

de mal avenir.

Sortosos els homes

qui avancen al pas,

ben poruc, a soles,

sense fer-ne cas.

Voldria tenir

la dolça mirada

del preat amor.

Vull trobar el color

precís d’una fada

per a ben dormir.


Encara és d’hora


Cansat del vent feixuc de la cridòria,

he hagut de seure dessota del gran pi,

no vull el ser i el regne de memòria

on grans guerrers obliden qui és qui.

Com matusser esguardo temps mediocres

d’anar perdent: glòria i guanyar,

car sovintejo mon tarannà,

prego les penses dels éssers nobles.

Escric, dempeus, sota l’ombra galdosa

per descobrir històries d’entrebancs

i lluites llargues amb poca pressa.

Un dia o un altre, diu la mestressa

que haurem d’anar a collir enciam

perquè havem fred i encara és d’hora.


Perdre el desig


Com l’amic ruc desperta a l’albada

perquè, avui, toca el segar,

les cebes noves volen plorar

i els enciams fan mala cara.

El pagès vell, del tot plantat, esmorza

un xic de fruita i un bon cafè,

posa, a la quadra, el llum encès

i li comenta que han d’anar d’hora.

La sínia espera i l’aigua dorm

fins que comença a girar la roda,

és massa vella, li manquen dents.

Dalt la figuera, juguen ocells

a festejar fins que no els prova

perdre el desig i la poca sort.


Escric al vent


Escric, al vent, els somnis i les penses,

vaig davallant pel carrer de l’oblit,

trobo un dimoni mig ensopit,

mancat de llum, gasiu de presses.

Suporto, així, les tèbies meravelles

mentre traspassa un dia dolç,

no porta el vent ni fred ni pols

dessota un cel on no he trobat estrelles.

Deixeu-me dir que albiro un demà

on jove gent passi, de pressa,

ben enfeinada en guanyar molt.

Les xemeneies demanen foc,

però l’estiu ni sent la queixa

perquè li resta camí on anar.


Els somnis van trascolant


Vindran dies amb ses nits

dessota de les estrelles,

van omplint de meravelles

la cambra fins al meu llit.

Els somnis van trascolant

entre dubtes i encerts,

cada aventura es perd

per provar d’anar endavant.

No suporto la feblesa

quan aplega ben dejorn

a la sala dels magnífics.

He d’aprendre massa oficis

per a quedar-me amb la por

de suportar la neciesa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (LXXX)

01 Agost, 2021 06:17
Publicat per jjroca, Pensaments festius

Busco dona lletja, no us puc donar l'adreça.

Casar-se és tan bo que no cal ni compartir-ho.

La primera vegada, que vaig caure, va ser del cel.

He buscat feina i només m'han donat treballs.

He decidit no tornar a dir que sí o no.

He aconseguit viure al món i així em va.

Tinc un pis grandíssim amb tres plantes al balcó.

Vull escriure un llibre, ja tinc les tapes i el prestatge.

Volia fer un pou, però he trobat dos rius subterranis.

He comprat un cotxe amb dues portes, en voldria vendre una.

Tot i que ha passat la nit, no me'n recordo de res.

El que odio de les cabres és que només parlen de formatges.

Venc bombeta en bon estat, em fereix els ulls.

Li he donat permís a Sant Pere, ja he comprat el paraigua.

Em volia posar a festejar, però ella es va posar abans.

Potser em moriré, però fugiré com un llamp.

No tinc por, és ella qui em té.

Els diners que sobrin, no patiu, ja me'ls regalaré.

La malaltia va venir a veure'm i se'n va tornar plorant.

He votat el mateix, em fa molta gràcia.

Estic tip de veure sants sense braç i savis sense cap.

Li he pregat a Déu que, en repartir la gràcia, no em faci hematomes.

He trobat una noia maca, de poc que no em coneix.

Tinc por a morir-me, de segur que torno.

M'agrada treballar, menteixo molt bé!

He comprat un iot, l'he amagat dintre la mar.

Volia ser músic, em passaria el dia xiulant.

Visc entre rics que no necessiten res de mi.

No he de fer res més que seguir obeint.

La tardor és l'estació educada de l' any, totes les fulles s'acomiaden.

A Déu, li costa massa mantenir el cel.

Procureu que el dimoni no us vulgui salvar.

El millor que va fer Déu és limitar la vida humana.

Si voleu sortir del temps, primer llenceu els rellotges.

Si sentiu parlar els peixos, el perill és proper.

Elles corren més, però després s'han d'esperar.

Si esteu cansats, no patiu, encara hi estareu més.

Un dimoni plorava, un home l'havia enganyat.

Anar de compres és la millor manera de sentir-se pobre.

Encara que no ho sembli, per la nit s'amaga el sol.

Un home em va dir que era tonto, pobre home.

Treballava per al dimoni, em va despatxar, ho feia bé.

Si teniu por, de segur que us venen alguna cosa.

Com puc anar al cel, si el tinc amagat?


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXX)

01 Agost, 2021 06:14
Publicat per jjroca, Poemes curts

He de desitjar,

a primera hora,

el poder anar

a jugar una estona,

no me'n puc estar.


En el regne

de la son

qui no menja

és que no pot,

tot és tendre.


Us hauré de dir,

estimats mortals,

que el morir fa mal

si has massa amics

i es fan d'estimar.


Al racó del mas,

diu la masovera

que hi ha un bordegàs

que, quan va per l'era,

comenta: Em voldràs?


En el regne

de les flors,

cada vespre

és un clamor:

Som de festes!


En el cru hivern,

borrissol de neu

i, per passar el fred,

una llar de foc

sense més per fer.


Com les joies

de la nit

vénen totes

a dormir

amb menys forces.


En el carrer de l'oblit,

no hi ha fanals

ni somien, els de dalt,

en aconseguir amics,

és massa llarg.


Quan pugui, una estona,

anar a la mar,

vull saber nedar

per si m'abraona,

ella és massa gran.


A la casa dels gegants,

només mengen al capvespre,

pel matí, rondinen sempre

puix no volen treballar,

manta son hauran per vendre.


Quan la formigueta

surt del formiguer,

demana primer:

anar, a la filera,

sense gran deler.


Quan es faci fosc,

dolça melangia,

vull la llum del dia

mentre udola el llop,

em fa companyia.


A la casa del mai més,

no hi ha metges ni advocats,

els camins estan tallats

i, de tant en tant, el rei

ens dóna per esberlats.


Tardes de gener

ajornant el sol,

cerquen el condol

d'una llar de foc

i d'un son proper.


Hauria de dir,

dolça melangia,

que demanaria

el poder assolir

que em pot la follia.


En el si del cel,

dolça meravella,

no hi ha una poncella,

en deuen haver cent

tot parlant de festa.


La formiga adelerada

en sortir de formiguer

em diu que no pot ser

puix ja porta una setmana

sense trobar un recés.


Quan les pedres del camí

parlen de festa,

és que apropa la tempesta

i esclaten perquè sí,

després, ve la resta.


Na Maria demanava

que volia festejar,

el mosso, que desitjava,

li deia: No em vull casar!,

és després quan s'enfilava.


En el gran reialme

de la poca son,

els pobres són bons

sense fer cap tracte,

mai sabran per on.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXXX)

01 Agost, 2021 06:02
Publicat per jjroca, Epigrames


Una mossa jove,
quan parla de mi,
em tracta de pobre,
poc que em fa patir.


Tot parlant
amb les estrelles,
sento queixes 
de tant en tant.


Per a ser 
prou venturer,
cal aprendre
a no saber.


És quan dormo
per la nit
quan em noto
esquifit.


Amb cent branques
i un bon llum,
vénen fades
a ull cluc.


Dir-te, et diria,
estimat amic
que un mal antic
serà de per vida.


Al corriol 
dels nouvinguts,
uns saben molt,
d'altres són rucs.


Quan la menja
m'obre els ulls,
veig esculls
i ànsia eterna.


Per a perdre
un xic de fe,
cal aprendre:
a ser i no ser.


Dalt de la muntanya,
parlant amb el sol,
demano consol,
però, ell, m'enganya.


Tot enmig del blat,
plora la rosella,
l'estiu ha arribat,
aplega la sega.


Com a monstre 
sense llar, 
ni haig sostre
ni entrellat.


Pobra pedra,
en el cim,
ni vol treva
ni enemic.
 

La cançó del vent,
en entrar en el bosc,
pensa que ho té tot,
però ningú sent.


El diumenge pel matí,
abans que aplegui migdia,
tinc la pressa amanida
per si, al vespre, he de fugir.


Les hores més toves
les passo al carrer,
parlant amb les mosques,
mirant d'on ve el vent.


Tinc la gran feinada
del pensar poruc,
passo la jornada
tot i fent-me el mut.


Com voldria ser
el mosso de quadra,
vaig ser cavaller 
i perdí la dama.


Amb les pedres del camí,
porto la conversa,
és l'hora amb més fermesa,
se'n va perquè si.


En el doll proper,
cercaré fortuna,
sóc minsa tortuga
esperant no ser.


Sento el degoteig,
el passar dels dies,
enmig les fatigues,
la dèria com creix.


Jo haig un amic
mig perdonavides,
s'acosta si el crides,
em deixa ser el ric.


Massa mantes
porten sort,
són amables 
de bon cor.
 

Quan l'amor se'n va,
resta la follia,
vella companyia
qui no pot marxar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs