Epitafis (LXXXIV)
23 Març, 2023 11:56
Publicat per jjroca,
Epitafis
Ja ha arribat un altre valent.
Havia promesa, però no sé on és.
M’agrada no tenir la dèria de respirar.
He cercat la força per tot el nínxol.
Ara, he oblidat qui mana.
He aconseguit lliurar-me de les mentides.
Perdoneu si faig tard.
Només em queden les trenta monedes.
Fa una setmana que no penso.
Haig una sensació de buit.
Tampoc cal que et posis en el meu lloc.
Torno de seguida, he anat a demanar pròrroga.
No vull córrer, m’he donat més temps.
Fa dies que no em queixo de ningú.
He comprat una bossa gran per si de cas.
Estic ben enfadat, no em parlo amb ningú.
Si em toca la loteria, compraré dos nínxols més.
N’ha vingut un que no era al llistat.
Continuo espantat.
Necessito l’adreça d’una ortopèdia.
Gairebé, estic amansit.
Demà, no em ve bé ressuscitar.
Demà, és dia de pagar.
Ho sento, he anul·lat les visites.
No sé, ben bé, on posaré la dutxa.
A partir de demà: Alimentació líquida!
El que menys em costa és fer-me el llit.
Algú em vol convidar a sopar?
No vingueu demà, tinc festa!
He aconseguit un horari reduït de visites.
Em preocupa mostrar-me tal com soc.
No sé si, amb vitamines, me’n sortiré.
Avui, pensaré per si de cas.
No sé, ben bé, com em distrauré.
Per fi, he après a no respirar.
Podríem dir que soc un difunt tranquil.
Mai sé com imposar-me un horari.
El revisor no sol passar quasi mai.
De moment, només puc vendre les celles.
Vull canviar de nínxol, no m’agrada l’ambient.
Espero que, pocs, sabessin la meva adreça.
No tinc fotografia perquè, darrerament,feia mala cara.
No me’n vaig per peresa.
Gairebé, estic desanimat.
Encara que em portin ciris, no m’hi veig.
He demanat una altra oïda per si de cas.
Si t’esperes prou, no trobaràs ningú.
Tampoc cal que ens posem a discutir.
Enyoro una mica de xivarri.
Esteu dispensats de lloar-me.
No estic massa preocupat pel preu de les flors.
No feu tard, he d’acabar d’hora.
Necessito una bústia per als encàrrecs.
No vull deixar de ser optimista.
No fer res també cansa.
Ja no sé ben bé on hauria d’anar.
Demà, rebré les vint-i-quatre hores.
Voldria fer un curset de mobilitat.
Estic content, la veïna no em parla.
Pensaments educatius (LXXVI)
23 Març, 2023 11:54
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
He conegut el mestre nou, somreia.
Mai sé si el romans venien de Roma o anaven.
Vaig tenir una idea, però va fugir.
De moment, no llegeixen entre línies.
Estic regalant aprovats a l’engròs.
Només treballem la lliçó d’aprendre a no ser ric.
Procurarem llegir sense tapar-nos les orelles.
De fet, només puc ensenyar als innocents.
No puc anar al bany per si m’agafa una reforma.
He anat a comprar més bones notes.
L’inspector diu que ensenyi, però sense abusar.
Ja coneixen totes les lletres menys les de banc.
He aconseguit que tots siguin savis.
Compten fins a deu, ja poden ser pobres.
M’han pres la campana d’entrar.
Han descobert que sumar no és repartir.
Un cop donades les notes, es va encetant l’oblit.
Acabaré donant lliçons de tres lletres.
Aprendrien, però no tenen temps.
No sé si serà bo que aprenguin a llegir.
Un dia més i no em podrà veure ningú.
Tampoc és bo que hagin massa savis.
És a l’hivern, quan el sol ha de venir a l’escola.
No sé si aprenen, però passen prou fred.
Tinc present la seva capacitat d’oblit.
Han de saber prou, perquè ja no escolten.
El problema té tres solucions, dos són optimistes.
Per a estar al dia, també he reformat la casa.
No sé si, amb tres caps, s’aprèn millor.
Si els dono la raó, igual la perden.
Estic esbrinant quin de tots em fa cas.
Els ensenyaré la lluerna per si es tornen més intel·ligents.
No entenc si llegeix o fa mim.
Per a la comprensió escrita eliminaré les lletres altes.
Mentre passen, no em minvarà el sou.
Aprenen, però sense massa alegria.
La metafísica ha de ser l’últim tros de la carrera.
Només poso feina que es pugui fer assegut.
Espero que no agafin el vici de llegir.
Escolten o és un miratge?
He hagut de cavar més al pou de la saviesa.
L’ensenyament és un viatge a ports desconeguts.
Resumint la classe: No sé on som!
El primer problema de l’ensenyament és la velocitat.
L’important és connectar amb el sentit adequat.
Estan tan avorrits que, prompte, aprendran.
Només em queden dos alumnes, els altres ja són companys.
Coneixen tres idiomes, no sé si n’aprenen cap.
He navegat pel port per si fem aigües.
Apartant la palla, m’he quedat sense gra.
Els qui pregunten, haurien d’apuntar.
Hem passat de ser catòlics a caòtics.
He comprat conceptes en capses de quatre.
De moment, aprenen a no plorar.
Els savis els perdo quan avancem.
Aprendran més quan puguin superar l’enveja.
El perill és quan el problema es torna un raïm.
Si es queixen, alguna cosa han après.
No sé on van ni si arribaran.
Pensaments divins (LXXXV)
23 Març, 2023 11:51
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Necessiten un altre Judes, no dona abast.
Seria millor poder baixar al cel.
He comprat dos miracles, estaven d’oferta.
No sé si és bo demanar un viatge etern.
Canvio quatre pecats repetits per un de nou.
Aniria al cel, però no fan futbol.
Tres àngels s’han atipat de ser bons.
Estic trist, m’han tret la meitat de les temptacions.
Si vaig a l’infern, quins dies fan torrada?
El paper de Jesús encara no s’ha cobert.
Si us voleu atipar de riure, feu de dimoni.
Al cel, queda suspesa la missa de difunts.
Volia arribar prompte al cel, però trobà una taverna.
No vull ser àngel, em fa por portar-me bé.
He enganyat a un ric, es pot considerar miracle?
Suposo que no és savi, només té una religió.
Es veu que Déu va emportar-se el paradís.
Suposo que el secret és que Jesús no sabia nedar.
Quina peça del meu cos és eterna?
Si aconsegueixo fer miracles, ja us avisaré.
A l’estiu, Jesús converteix l’aigua en sangria.
Si faig de Judes, quant cobraré?
Necessito dos pecats més per a entrar a la rifa.
Va ser: aprendre a nedar i començar el diluvi.
Vaig haver d’anar a Sodoma a comprar sal.
És inútil demanar-li hora a Déu.
No puc anar al cel, hi ha vaga d’àngels.
El dimoni s’enfada, diu que peco, sempre, tard.
He curat un sord, però tampoc em sent.
El miracle és que, Satanàs, ens faci descompte.
Si no us agrada beure, estalvieu-vos el cel per Nadal.
No discutiu amb sant Pere de la qualitat de l’aigua.
A partir d’ara, només pecaré havent sopat.
Si vaig al cel, qui em guardarà els diners?
No vull anar al cel, no m’agrada l’horari dels sermons.
Estic decebut, no m’han deixat entrar a l’infern.
Satanàs ha ordenat: torns reduïts de calderes.
No crec que Déu s’ocupi en mesurar el temps.
Si Jesús ha de tornar a Betlem, ho farà a l’estiu.
Aniria més a missa, però només beu un.
Sembla que Jesús va aprendre a l’escola peripatètica.
Si Jesús només tenia un vestit, com podia anar a la moda?
Déu em va deixar quan ja tenia dos parells de sabates.
Dels miracles, em preocupen els efectes col·laterals.
El problema de Déu és que no sap on encabir l’home.
Satanàs té problemes de cobrir les vacants de dimonis.
No haig sort, tinc un àngel de la guàrdia malfeiner.
Avui, no pecaré, estan tots els dimonis enfeinats.
Déu ens va donar la llum per a què ens poguéssim perdre.
Déu s’ha cansat de fer miracles.
Els amics de Satanàs, tindran caldera d’aigua amb gas.
Quan no peco, tinc síndrome d’abstinència.
Si els pobres van al cel, allí, què poden fer?
Déu no m’escolta perquè ja sap on vull anar.
Vull anar al cel sense deixar el terra.
El millor del cel és quan no hi ha salvadors.
En entrar al cel, et donaran una capseta per a guardar l’enveja.
Déu és tan savi que mai fa nosa.
Satanàs no s’atreveix a seguir cap moda.
Pensaments festius (CXXIX)
23 Març, 2023 11:49
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Si he de passar gana, vull els dies curts.
No puc menjar pollastre, hauria de cantar jo.
Volia fer un negoci, però he perdut de seguida.
Beuria més, però em dol buidar l’ampolla.
Acostumo anar a treballar, però em distrec.
M’he posat dents per a fer el paper de llop.
Estic convençut que el banquer posa més interès que jo.
Si venc un mes de salut, quant cobraré?
Normalment, faig de ric a la migdiada.
No faig el paper de dropo perquè és molt pesat.
Vaig guanyar una vegada, em sentia rar.
Fa dies que no enganyo a ningú.
De moment, ens queda un banc de fusta.
Si em faig més jove, hauré de tornar a l’escola?
Si moro aviat, a qui faré nosa?
Ha vingut la saviesa i no m’ha trobat.
Li he dit al vas que hauria d’estar ple.
No haig sort, només rebo ofertes de feina.
He venut la casa per a comprar-me un abric.
Darrerament, penso; em surt millor de preu.
És bon veí, no em dona mai conversa.
He begut fins a saber que compto mal.
Aprenc a ser pobre perquè és més barat.
He demanat als Reis un altre mitjó.
M’he apuntat a un curset de festeig.
No sé si comprar una estufa o empaitar el sol.
No m’agrada l’hivern, em llevo a la migdiada i ja quasi és fosc.
M’agrada volar, però sense deixar el terra.
Si fora més intel·ligent no em trobaria ningú.
No voldria posar coneixement i haver-me de casar.
No voldria fer-me molt ric, però tinc veïns.
Va ser: casar-me i perdre les ganes de manar.
El bo de llevar-se tard és si dines més prompte.
No em doneu feina, us decebré.
Necessito més hores per a mirar-me el melic.
El primer problema de l’home és ocupar el seu lloc.
Dessota de cada flor, es mostra la competència.
Fer-se vell és aprendre a guanyar paciència.
La pena del ric és menjar, només, quatre cops al dia.
No vull ser més ric, hauria de tenir una amant.
Que no us corregeixin massa, és una gran fortuna.
Per a ser savi, primer has de feinejar.
Érem com a animals, però aparegueren els paletes.
Ben bé, no sé si es bo caminar cap a endavant.
Li creix l’interès, però no té capital.
Crec que m’he enamorat, encara, no sé de qui?
Si poso seny, on desaré la disbauxa?
He deixat de ser pobre perquè em sobren els diners.
Fer-se vell és una carrera sense obstacles.
No vull ser ric, odio els vicis.
Fins a quan, respirar serà de franc.
Si aprens a poc a poc no et sols empatxar.
Porto una setmana sense pensar i encara dubto.
He de ser ric perquè demano menys.
Si perdo dents, em quedarà la sopa.
Estic enfadat amb la núvia, diu que no cal berenar.
Somiaria més, però és hora de dinar.
A una certa edat, ni t’abelleix pensar.
El millor és ser ric amb idees de pobre.
Caragol mig adormit i set poemes més
22 Març, 2023 18:16
Publicat per jjroca,
Poemes
Caragol mig adormit
Amb la pluja, fuig el sol
i desperta el caragol.
Caragol mig adormit
com vols la closca banyada;
per a fer camí, t’agrada,
fins a la fulla de col.
Amb el pas ben esquifit,
ben descalç i buit d’angoixa,
com cerques una carxofa
per fer-li un mos infinit.
Caragol buida els somnis
per concloure el gran passeig,
pel que sembla i pel que veig
va a cercar-te un dimoni.
Allí, a l’envà
En el racó segur de la infantesa,
on massa monstres encara són lluny,
he de llogar aquella llar encesa
on posar, al foc, menges de gust.
Allí, a l’envà, on gronxen els fantasmes
qui van pendents dels nostres somnis vers,
he de lliurar tot un seguit de reptes
sense dir res ni fer proclames.
Passats els anys, queda petit el poble
i marxen, junts, els joves a ciutat
per a trobar empreses ventureres.
Vindrà, després, l’enyorament de veres,
aquell neguit, aquest cos mig donat
a conquerir els vells castells dels nobles.
Passades les hores
La mare marona, qui gronxa el seu nin,
com pensa i enyora les tardes d’estiu.
En una nit fosca, rumia i es desvetlla
pensant en anar a fer tombarella.
Però la missió és certa i segura:
el volar més lluny no vol la natura.
El nen com la mira, plora i somriu;
les hores són llargues i dolç el caliu.
La mare marona ha fet divuit anys,
una vida curta plena de paranys.
Com mira la lluna qui grimpa el Montsià
mentre,a un arbre jove, li mouen les fulles,
passaran les hores, vindran altres mudes;
aquell nin poruc s’anirà fent gran.
En dolç caminar
En dolç caminar,
pel bell mig del bosc,
he de demanar:
avançar ben poc.
Com m’agrada el deure
reservat al déus,
un peu rere un peu,
aturar-se i seure.
Emprar en el negoci
de tornar a somiar
en terres amables.
Pensar que eren patges
qui em feien regnar
sense massa oprobis.
És el pensament humà
Aprenent de somiatruites,
mig captaire de la sort,
he provat passar de tot,
però preciso de l’aire.
És el pensament humà
tan donat a les pastures
que mai demana aventures
si no sap on descansar.
Hem perdut tots els herois
en batalles desiguals
puix la força mai ens sobra.
Tenim, a prop, una cassola,
una plata on posar carn,
mai deixem de ser alegrois.
La fortuna no ens estima
Com la derrota és propera,
mai sabré què és guanyar;
hi ha un somni català
que s’enlaira i estavella.
La fortuna no ens estima
puix se’n burla i se’n va,
la dissort no haurà atura,
no trobarem el demà.
Però ens queda dolça llengua
que va perdent i guanyant
dos cops a cada pensada.
Posem llapis a la taula
per a trobar el moment gran
on gaudir no faci pena.
El viatjar a la lluna
El viatjar, a la lluna,
voldria la gent,
pobres innocents
hauran poca cura.
La lluna els mira,
calla i somriu,
com fa la viu-viu
i, llavors, sospira.
El viatjar, a la lluna,
és un fet cabdal
sense cap senderi.
Espero que ens quedi,
sense prendre mal,
un xic de cordura.
Diu que faig por
Per a saber que no he guanyat,
la fortuna mentidera
m’ha dit que no haig espera
i de mi se n’ha oblidat.
És un deure entremaliat
arribar a ser bon home,
el vestit l’hauré de pobre
i mai seré el convidat.
Tot i així, navego bé
pel mar de la incertesa
fins aplegar a bon port.
La mossa diu que faig por
i mai em durà a la festa
del riure i estar content.
Pensaments festius (CXXVIII)
14 Març, 2023 06:26
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Accepto la meva condició i prego una mica d’aire.
Volia ser savi, però m’havia de descalçar.
Pertanyo a una secta, no deixo entrar a ningú més.
L’avorriment és el pitjor dels assedegaments.
Ens volen intel·ligents i curts de vista.
Soc dels que ho creuen: Estimar és no fer nosa!
No ho puc resistir: He de posar-me un mitjó a cada peu.
Déu va donar a les dones el dons de parlar i de la supervivència.
Déu no vol pobres a l’infern, no els pot fer patir.
He posat els diners en un banc, ara no em puc seure.
Vaig anar un dia a festejar i la núvia no era dintre la capsa.
Soc amo dels peus i, ells, dels dits.
Mireu si l’estimo que ni me’n desdic.
El cor el tinc presoner, però les orelles a punt per sortir volant.
És comprensible que, viatjant pel cervell, un es perdi.
Quan trobo un encreuament m’assec i espero que algú s’equivoqui.
Mai he entès perquè ens morim quan estem vius.
No desitjo ser més ric del que puc suportar.
Els homes ploren perquè no saben que poden riure.
Un dia, les pedres van decidir no avorrir-se i van deixar de moure’s.
No sabia si volia ser paper o bolígraf, va acabar sent una taca.
El cos ens porta i ens fa equivocar.
Un problema és un defecte difícil de resoldre.
L’home va conèixer quan va perdre l’equilibri.
La por és el monstre que ens cal alimentar.
No tinc més por de l’ombra que la necessària.
Per molt que ho provo, no puc pensar com un ruc.
Déu volia festa i de poc que no el socarrimen.
Estaria complement borratxo si sabés on he guardat el paradís.
Vull aprendre del que ignoro i em passo l’estona plorant.
No vull creure massa, però els peus em diuen on soc.
Tinc en un racó del cap la solució del meu problema.
No vendria un amic, encara menys el compraria.
He anat a l’infern, hauria d’haver dut carbó.
Setanta homes no van poder trobar qui els havia dut allí.
He comprat cent cadires, en volia una d’incòmoda.
No suporto el vi, prefereixo xuclar-lo.
He provat de passar un camell per l’ull d’una agulla, he hagut d’assecar-lo.
Si la voleu entretinguda, poseu-li el mirall lluny del vestit.
Es va morir prompte, tenia por de perdre les ofertes.
No menjava caragols, li feia mandra enganyar-los.
Si tots els homes són iguals, per què trien?
No tinc sort amb les dones, totes tenen ulls i orelles.
No soc de grans vicis, però em fa pena el dimoni.
Aprenent per no ser i set poemes més
14 Març, 2023 06:22
Publicat per jjroca,
Poemes
Aprenent per no ser
Li comento al meu ruc,
quan la lluna està plena,
que dessota una estrella
mai es perdrà la quietud.
Aprenent per no ser,
he bastit mil empreses,
he perdut les promeses,
no sé on les trobaré.
Soc heroi incipient,
lladregot dels meus somnis,
de posat perdedor.
Com em manca un senyor,
li he demanat que torni
a aquell nen tan repel·lent.
Com hi ploro
Na Mariona diu que em vol
i, l’estimar-me, li dol.
No havent trobat un rei,
a qui fer-li la gatzara,
com es mostra enamorada
tot sabent que no ha remei.
Quasi plora, pel matí,
quan de la son és lliurada
i sol prendre l’esmorzar.
Un bol de llet amb poc pa
perquè pensa que hi ha encara
un portell per on fugir.
Com hi ploro quan la veig
portant penes quan menteix.
Abans d’acabar l’hivern
Abans d’acabar l’hivern,
compraré una capseta
per posar, en una estoneta,
una guspira de fred.
Somiaré amb blanca neu
amb una llar ben encesa,
amb l’amor d’una princesa
que se’n burla quan em veu.
Abans d’acabar l’hivern,
he de posar la gràcia
d’aquell llum qui m’acompanya.
He de guarir el sol qui banya,
amb tot l’encert i la traça,
a aquell prat que vol ser verd.
Amb la meva sort primera
Amb la meva sort primera,
una contalla he de fer,
ho posaré en el paper
per a què sigui planera.
Temptant a la meva sort,
vaig desafiar el dimoni
tot dient que sant Antoni
havia perdut el porc.
I la història va acabar
en posar-me a la caldera
per a fer un bon bullit.
Com haig tendre l’esperit,
he de concloure l’escrit
sense ordre ni saviesa.
Per un rajolí de vi
He de dir, per definir,
que he perdut la batalla,
he venut garrofa i palla
per un rajolí de vi.
És vi negre dels que peta
per a fer bon esmorzar,
si en queda per berenar,
hauré jornada sencera.
Soc heroi de ma misèria,
venturer d’estreta sort
i viatger de mil somnis.
Els cecs he de tornar bornis
si em regalen un tresor:
Una bota gran i plena!
Beure em feia més ric
Amb un cove ple de llàgrimes,
un silenci eixordador,
com m’atansa el meu senyor
al purgatori de les ànimes.
Anar fent, anar desfent,
així passen els meus dies,
les angoixes amanides
han de fugir com el vent.
Amb dos secrets que ara tinc,
passo les tardes senceres
fins que s’acomiada el bon sol.
Vora del foc, el condol
d’aquelles penses primeres
quan beure em feia més ric.
Ser una estrella
El silenci de la nit
no ha pausa ni mesura,
entaforat en el llit
qui no amaga sa cordura.
Fer de boig, m’estarà bé
quan la butxaca està plena,
però perdré la lluerna
en fondre tots els diners.
La mossa, qui em demana,
ha de ser dolça i sincera
per a poder-me guanyar.
Altra feina no he d’emprar
que la de ser una estrella
qui llueix sense cap gana.
Sestejar a la teulada
De les feines que he emprat,
prefereixo la de gat.
Sestejar a la teulada
les curtes nits de l’estiu
i cercar aquell foc viu
quan l’hivern fa mala cara.
Estalviar-me a aquell gos
revellit i amb mala cara,
ha de ser de la nissaga
dels qui empaiten per un mos.
I la resta ja se sap:
una menja de la fina;
per tot peix, una sardina
i una sesta amb bon jaç.
Poemes curts (CXIX)
14 Març, 2023 06:19
Publicat per jjroca,
Poemes curts
La més gran
de les raons,
va guanyant
quan tot és dolç
i benestant.
Una casa,
sense envà,
veu qui parla
i qui vol pa,
és poc sobtada.
No em plau
ni m'acoquina
ser a palau,
haver boirina,
descansar amb pau.
En el regne
dels valents,
sent-ne setze
en seran cent,
tots per a rebre.
La petita
de les flors
no ha mida
ni colors,
però ha vida.
A la porta
del veí,
hi ha qui
es riu de mi,
és prou tanoca.
Com he de cantar
si el núvol em veu
i la deixa anar,
em mulla dempeus,
ja m'ho pagarà.
Na Maria
ha demanat
una missa
de comiat,
ha fet salat.
Quan la fera
es riu de mi,
riu planera
perquè sí,
és encisera.
Si em demana,
li diré
que haig gana
quan convé,
avui, també.
La convido
a festejar
i m'oblido
l'endemà,
ja s'ho farà.
Per a ser
home valent,
cal plorar
quan ningú ho sent
o dissimular.
Del silenci
de la nit,
els bruixots
treuen profit
o encanteri.
La saviesa
ja se sap:
ven de pressa,
compra barat,
és molt seva.
Per aprendre
la lliçó,
cal entendre
l'ocasió
o ser al darrere.
Quan la mossa
va a comprar,
porta bossa,
moneder
i el cap ben clar.
A l'escola,
hi ha neguit
quan el mestre
tanca la porta
i dona un crit.
Pel capvespre,
diu el sol
que ha febre,
gana i tot,
no vol rebre.
Per dinar,
demanaria:
setze plats
i companyia
sense pagar.
Com no hi havia
solució,
menjaria
de tot i bo,
com cada dia.
La més magra
de les sorts
no m'agrada
ni em fa por,
mitja setmana.
Quan la jove
està per mi,
porto un cove
de desig,
n'hi ha de sobres.
Epigrames (CXIX)
14 Març, 2023 06:11
Publicat per jjroca,
Epigrames
Camina el llop
entre tenebres,
massa pastors
menant ovelles.
Quan aplegui
al cementiri,
vull que creixi
el gran silenci.
No hi ha passes
al jardí
tan preades
per a mi.
Mai la pensa
m'ha deixat
ni l'enveja
m'ha guanyat.
Ser pobre
i anar al cafè,
és noble,
estaria bé.
He trobat, als anys,
el temps oportú
de perdre paranys
i creure a ningú.
Com demanaria
a la noble empresa:
guanyar la peresa
quan aplega el dia.
En el regne
dels porucs:
dos són febles,
tres són muts.
Les gandules barques,
quan ja són a port,
com parlen, plegades,
del punyent esforç.
Massa joves
van pel món,
les més toves
entre plors.
Com m'arriba
el badallar
quan el son
em ve a buscar.
Al dedins
del gran coixí,
guardo somnis
per a mi.
Mai demano
anar a la font
quan les mosses
ja no hi són.
Entre quatre
queixalades,
passo el dia
sense nafres.
Una vella
es riu de mi,
diu com menjo
més que mil.
Quan la lluna
em ve a buscar,
com li explico
el demà?
A les golfes
del pagès,
quan hi ha menja,
rates té.
Soc tan pobrissó,
tan fet a la gana
que cerco, a la palla,
les cent unces d'or.
En una casa
sense sostre,
és quan passa
que hi ha monstre.
Les lluernes
del camí
són esquerpes
per a mi.
Estimat amic:
He sortit content
en veure, ensopit,
el darrer guerrer.
Quan la mossa
diu que no,
mai fa nosa,
tocar el dos.
L'aranya com fila
des de bon matí,
haurà una formiga
per al seu glatir.
Quan escolto
el sorollet
és quan ploro
un poquet.
La maromes
del vaixell
parlen totes
quan fa vent.
No demano
per menjar:
massa verd
ni poc de pa.
Haig la joia
del convent,
cada vespre,
es fa present.
Va a pescar i set poemes més
08 Març, 2023 18:45
Publicat per jjroca,
Poemes
Va a pescar
I com ser li feia mal
s’ha tornat com un sidral.
Encetà nova aventura
per a viatjar mar enllà,
la barca se li enfonsà
i aparegué la pressura.
Aparegué un salvador
qui tornava cap a casa;
en veure’l com s’ofegava,
el va treure tot de cop.
El pescador havia filla
qui s’havia de casar,
nostre heroi la festejà
i va a pescar cada dia.
El ruquet valent
El ruquet valent,
dessota una estrella,
com es meravella
d’aquell firmament.
A les nits d’estiu,
guaita a la finestra
i sent plorar el riu
quan la lluna és plena.
El ruquet valent
volia somera
per anar a la font.
L’amo no respon
a la seva queixa;
potser no el sent.
Pobre es va quedar
Era un pobre, que us diré,
sense ordre ni paciència,
havia rebut l’herència
de callar i no fer més.
De ben petit, bordegàs,
disposat al sacrifici;
anar a escola, era un vici,
preferia restar al mas.
Entre conills i gallines,
passava tardes senceres
veient les fulles ballar.
Com a pobre es va quedar,
plantava alls, quatre cebes
i tot un solc d’albergínies.
Vaig a peu
Per a viatjar, vaig a peu
entre muntanyes i planes,
a ciutat, porto sabates,
les he comprat a bon preu.
La botiguera és amiga,
ven tot el que pot,
des de peres a albercocs,
a jerseis de bona mida.
Els diumenges, com va a missa,
es confessa al capellà
dels pecats de la setmana.
Menja poc, però ha gana
de posar-se a festejar,
cap nuvi li fa la mida.
Aplegar a la incertesa
Assegut dessota l’arbre,
com viatja el pensament,
essent pobre i innocent
acabarà de culpable.
Entre penes i embolics,
el món tragina mil lluites,
en trobaràs mentre crides
demanant ésser un xic ric.
La fortuna no et recerca
puix et considera babau
i perdedor de la guerra.
Només resta la temença
per posar al pany la clau
i aplegar a la incertesa.
En el desert petit
En el desert petit
de l’allunyada infància,
havia joia i gràcia,
el somni d’ésser ric.
Més tard, el curt viatge
del deure de l’escola,
va ser el posar-me a prova
quan vaig esdevenir patge.
De lletres i lliçons,
vaig aplegar a les mil
per perdre cent batalles.
Com pertanyí a les falles,
oblidà el gra i el mill
que havien els més bons.
Tot esdevé estrall
El llit i el matalàs
em van fent la contalla,
voldria ser canalla
i eixir del vell mas.
Pujar a una somera
i trepitjar camins;
guanyar aventures fins
que la nit fos planera.
Per demanar un cavall,
em sobren els desitjos
de poder batallar.
Us voldria ensenyar,
en aquests temps de riscos,
com tot esdevé estrall.
Escriure per viatjar
Escriure per viatjar
per la blancor del full,
com topo amb el curull
de lletres que he d’emprar.
És en una terra pobra
on avancem perduts,
massa dies eixuts,
massa buida la bossa.
Escriure per viatjar
per muntanyes i valls
fins topar algun castell.
Allí, mon cor mesell
va fent escarafalls
fins que arriba la pena.