Epitafis (LXXXIV)

23 Març, 2023 11:56
Publicat per jjroca, Epitafis

Ja ha arribat un altre valent.

Havia promesa, però no sé on és.

M’agrada no tenir la dèria de respirar.

He cercat la força per tot el nínxol.

Ara, he oblidat qui mana.

He aconseguit lliurar-me de les mentides.

Perdoneu si faig tard.

Només em queden les trenta monedes.

Fa una setmana que no penso.

Haig una sensació de buit.

Tampoc cal que et posis en el meu lloc.

Torno de seguida, he anat a demanar pròrroga.

No vull córrer, m’he donat més temps.

Fa dies que no em queixo de ningú.

He comprat una bossa gran per si de cas.

Estic ben enfadat, no em parlo amb ningú.

Si em toca la loteria, compraré dos nínxols més.

N’ha vingut un que no era al llistat.

Continuo espantat.

Necessito l’adreça d’una ortopèdia.

Gairebé, estic amansit.

Demà, no em ve bé ressuscitar.

Demà, és dia de pagar.

Ho sento, he anul·lat les visites.

No sé, ben bé, on posaré la dutxa.

A partir de demà: Alimentació líquida!

El que menys em costa és fer-me el llit.

Algú em vol convidar a sopar?

No vingueu demà, tinc festa!

He aconseguit un horari reduït de visites.

Em preocupa mostrar-me tal com soc.

No sé si, amb vitamines, me’n sortiré.

Avui, pensaré per si de cas.

No sé, ben bé, com em distrauré.

Per fi, he après a no respirar.

Podríem dir que soc un difunt tranquil.

Mai sé com imposar-me un horari.

El revisor no sol passar quasi mai.

De moment, només puc vendre les celles.

Vull canviar de nínxol, no m’agrada l’ambient.

Espero que, pocs, sabessin la meva adreça.

No tinc fotografia perquè, darrerament,feia mala cara.

No me’n vaig per peresa.

Gairebé, estic desanimat.

Encara que em portin ciris, no m’hi veig.

He demanat una altra oïda per si de cas.

Si t’esperes prou, no trobaràs ningú.

Tampoc cal que ens posem a discutir.

Enyoro una mica de xivarri.

Esteu dispensats de lloar-me.

No estic massa preocupat pel preu de les flors.

No feu tard, he d’acabar d’hora.

Necessito una bústia per als encàrrecs.

No vull deixar de ser optimista.

No fer res també cansa.

Ja no sé ben bé on hauria d’anar.

Demà, rebré les vint-i-quatre hores.

Voldria fer un curset de mobilitat.

Estic content, la veïna no em parla.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments educatius (LXXVI)

23 Març, 2023 11:54
Publicat per jjroca, Pensaments educatius

He conegut el mestre nou, somreia.

Mai sé si el romans venien de Roma o anaven.

Vaig tenir una idea, però va fugir.

De moment, no llegeixen entre línies.

Estic regalant aprovats a l’engròs.

Només treballem la lliçó d’aprendre a no ser ric.

Procurarem llegir sense tapar-nos les orelles.

De fet, només puc ensenyar als innocents.

No puc anar al bany per si m’agafa una reforma.

He anat a comprar més bones notes.

L’inspector diu que ensenyi, però sense abusar.

Ja coneixen totes les lletres menys les de banc.

He aconseguit que tots siguin savis.

Compten fins a deu, ja poden ser pobres.

M’han pres la campana d’entrar.

Han descobert que sumar no és repartir.

Un cop donades les notes, es va encetant l’oblit.

Acabaré donant lliçons de tres lletres.

Aprendrien, però no tenen temps.

No sé si serà bo que aprenguin a llegir.

Un dia més i no em podrà veure ningú.

Tampoc és bo que hagin massa savis.

És a l’hivern, quan el sol ha de venir a l’escola.

No sé si aprenen, però passen prou fred.

Tinc present la seva capacitat d’oblit.

Han de saber prou, perquè ja no escolten.

El problema té tres solucions, dos són optimistes.

Per a estar al dia, també he reformat la casa.

No sé si, amb tres caps, s’aprèn millor.

Si els dono la raó, igual la perden.

Estic esbrinant quin de tots em fa cas.

Els ensenyaré la lluerna per si es tornen més intel·ligents.

No entenc si llegeix o fa mim.

Per a la comprensió escrita eliminaré les lletres altes.

Mentre passen, no em minvarà el sou.

Aprenen, però sense massa alegria.

La metafísica ha de ser l’últim tros de la carrera.

Només poso feina que es pugui fer assegut.

Espero que no agafin el vici de llegir.

Escolten o és un miratge?

He hagut de cavar més al pou de la saviesa.

L’ensenyament és un viatge a ports desconeguts.

Resumint la classe: No sé on som!

El primer problema de l’ensenyament és la velocitat.

L’important és connectar amb el sentit adequat.

Estan tan avorrits que, prompte, aprendran.

Només em queden dos alumnes, els altres ja són companys.

Coneixen tres idiomes, no sé si n’aprenen cap.

He navegat pel port per si fem aigües.

Apartant la palla, m’he quedat sense gra.

Els qui pregunten, haurien d’apuntar.

Hem passat de ser catòlics a caòtics.

He comprat conceptes en capses de quatre.

De moment, aprenen a no plorar.

Els savis els perdo quan avancem.

Aprendran més quan puguin superar l’enveja.

El perill és quan el problema es torna un raïm.

Si es queixen, alguna cosa han après.

No sé on van ni si arribaran.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments divins (LXXXV)

23 Març, 2023 11:51
Publicat per jjroca, Pensaments divins

Necessiten un altre Judes, no dona abast.

Seria millor poder baixar al cel.

He comprat dos miracles, estaven d’oferta.

No sé si és bo demanar un viatge etern.

Canvio quatre pecats repetits per un de nou.

Aniria al cel, però no fan futbol.

Tres àngels s’han atipat de ser bons.

Estic trist, m’han tret la meitat de les temptacions.

Si vaig a l’infern, quins dies fan torrada?

El paper de Jesús encara no s’ha cobert.

Si us voleu atipar de riure, feu de dimoni.

Al cel, queda suspesa la missa de difunts.

Volia arribar prompte al cel, però trobà una taverna.

No vull ser àngel, em fa por portar-me bé.

He enganyat a un ric, es pot considerar miracle?

Suposo que no és savi, només té una religió.

Es veu que Déu va emportar-se el paradís.

Suposo que el secret és que Jesús no sabia nedar.

Quina peça del meu cos és eterna?

Si aconsegueixo fer miracles, ja us avisaré.

A l’estiu, Jesús converteix l’aigua en sangria.

Si faig de Judes, quant cobraré?

Necessito dos pecats més per a entrar a la rifa.

Va ser: aprendre a nedar i començar el diluvi.

Vaig haver d’anar a Sodoma a comprar sal.

És inútil demanar-li hora a Déu.

No puc anar al cel, hi ha vaga d’àngels.

El dimoni s’enfada, diu que peco, sempre, tard.

He curat un sord, però tampoc em sent.

El miracle és que, Satanàs, ens faci descompte.

Si no us agrada beure, estalvieu-vos el cel per Nadal.

No discutiu amb sant Pere de la qualitat de l’aigua.

A partir d’ara, només pecaré havent sopat.

Si vaig al cel, qui em guardarà els diners?

No vull anar al cel, no m’agrada l’horari dels sermons.

Estic decebut, no m’han deixat entrar a l’infern.

Satanàs ha ordenat: torns reduïts de calderes.

No crec que Déu s’ocupi en mesurar el temps.

Si Jesús ha de tornar a Betlem, ho farà a l’estiu.

Aniria més a missa, però només beu un.

Sembla que Jesús va aprendre a l’escola peripatètica.

Si Jesús només tenia un vestit, com podia anar a la moda?

Déu em va deixar quan ja tenia dos parells de sabates.

Dels miracles, em preocupen els efectes col·laterals.

El problema de Déu és que no sap on encabir l’home.

Satanàs té problemes de cobrir les vacants de dimonis.

No haig sort, tinc un àngel de la guàrdia malfeiner.

Avui, no pecaré, estan tots els dimonis enfeinats.

Déu ens va donar la llum per a què ens poguéssim perdre.

Déu s’ha cansat de fer miracles.

Els amics de Satanàs, tindran caldera d’aigua amb gas.

Quan no peco, tinc síndrome d’abstinència.

Si els pobres van al cel, allí, què poden fer?

Déu no m’escolta perquè ja sap on vull anar.

Vull anar al cel sense deixar el terra.

El millor del cel és quan no hi ha salvadors.

En entrar al cel, et donaran una capseta per a guardar l’enveja.

Déu és tan savi que mai fa nosa.

Satanàs no s’atreveix a seguir cap moda.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (CXXIX)

23 Març, 2023 11:49
Publicat per jjroca, Pensaments festius

Si he de passar gana, vull els dies curts.

No puc menjar pollastre, hauria de cantar jo.

Volia fer un negoci, però he perdut de seguida.

Beuria més, però em dol buidar l’ampolla.

Acostumo anar a treballar, però em distrec.

M’he posat dents per a fer el paper de llop.

Estic convençut que el banquer posa més interès que jo.

Si venc un mes de salut, quant cobraré?

Normalment, faig de ric a la migdiada.

No faig el paper de dropo perquè és molt pesat.

Vaig guanyar una vegada, em sentia rar.

Fa dies que no enganyo a ningú.

De moment, ens queda un banc de fusta.

Si em faig més jove, hauré de tornar a l’escola?

Si moro aviat, a qui faré nosa?

Ha vingut la saviesa i no m’ha trobat.

Li he dit al vas que hauria d’estar ple.

No haig sort, només rebo ofertes de feina.

He venut la casa per a comprar-me un abric.

Darrerament, penso; em surt millor de preu.

És bon veí, no em dona mai conversa.

He begut fins a saber que compto mal.

Aprenc a ser pobre perquè és més barat.

He demanat als Reis un altre mitjó.

M’he apuntat a un curset de festeig.

No sé si comprar una estufa o empaitar el sol.

No m’agrada l’hivern, em llevo a la migdiada i ja quasi és fosc.

M’agrada volar, però sense deixar el terra.

Si fora més intel·ligent no em trobaria ningú.

No voldria posar coneixement i haver-me de casar.

No voldria fer-me molt ric, però tinc veïns.

Va ser: casar-me i perdre les ganes de manar.

El bo de llevar-se tard és si dines més prompte.

No em doneu feina, us decebré.

Necessito més hores per a mirar-me el melic.

El primer problema de l’home és ocupar el seu lloc.

Dessota de cada flor, es mostra la competència.

Fer-se vell és aprendre a guanyar paciència.

La pena del ric és menjar, només, quatre cops al dia.

No vull ser més ric, hauria de tenir una amant.

Que no us corregeixin massa, és una gran fortuna.

Per a ser savi, primer has de feinejar.

Érem com a animals, però aparegueren els paletes.

Ben bé, no sé si es bo caminar cap a endavant.

Li creix l’interès, però no té capital.

Crec que m’he enamorat, encara, no sé de qui?

Si poso seny, on desaré la disbauxa?

He deixat de ser pobre perquè em sobren els diners.

Fer-se vell és una carrera sense obstacles.

No vull ser ric, odio els vicis.

Fins a quan, respirar serà de franc.

Si aprens a poc a poc no et sols empatxar.

Porto una setmana sense pensar i encara dubto.

He de ser ric perquè demano menys.

Si perdo dents, em quedarà la sopa.

Estic enfadat amb la núvia, diu que no cal berenar.

Somiaria més, però és hora de dinar.

A una certa edat, ni t’abelleix pensar.

El millor és ser ric amb idees de pobre.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Caragol mig adormit i set poemes més

22 Març, 2023 18:16
Publicat per jjroca, Poemes

Caragol mig adormit


Amb la pluja, fuig el sol

i desperta el caragol.

Caragol mig adormit

com vols la closca banyada;

per a fer camí, t’agrada,

fins a la fulla de col.

Amb el pas ben esquifit,

ben descalç i buit d’angoixa,

com cerques una carxofa

per fer-li un mos infinit.

Caragol buida els somnis

per concloure el gran passeig,

pel que sembla i pel que veig

va a cercar-te un dimoni.


Allí, a l’envà


En el racó segur de la infantesa,

on massa monstres encara són lluny,

he de llogar aquella llar encesa

on posar, al foc, menges de gust.

Allí, a l’envà, on gronxen els fantasmes

qui van pendents dels nostres somnis vers,

he de lliurar tot un seguit de reptes

sense dir res ni fer proclames.

Passats els anys, queda petit el poble

i marxen, junts, els joves a ciutat

per a trobar empreses ventureres.

Vindrà, després, l’enyorament de veres,

aquell neguit, aquest cos mig donat

a conquerir els vells castells dels nobles.


Passades les hores


La mare marona, qui gronxa el seu nin,

com pensa i enyora les tardes d’estiu.

En una nit fosca, rumia i es desvetlla

pensant en anar a fer tombarella.

Però la missió és certa i segura:

el volar més lluny no vol la natura.

El nen com la mira, plora i somriu;

les hores són llargues i dolç el caliu.

La mare marona ha fet divuit anys,

una vida curta plena de paranys.

Com mira la lluna qui grimpa el Montsià

mentre,a un arbre jove, li mouen les fulles,

passaran les hores, vindran altres mudes;

aquell nin poruc s’anirà fent gran.


En dolç caminar


En dolç caminar,

pel bell mig del bosc,

he de demanar:

avançar ben poc.

Com m’agrada el deure

reservat al déus,

un peu rere un peu,

aturar-se i seure.

Emprar en el negoci

de tornar a somiar

en terres amables.

Pensar que eren patges

qui em feien regnar

sense massa oprobis.


És el pensament humà


Aprenent de somiatruites,

mig captaire de la sort,

he provat passar de tot,

però preciso de l’aire.

És el pensament humà

tan donat a les pastures

que mai demana aventures

si no sap on descansar.

Hem perdut tots els herois

en batalles desiguals

puix la força mai ens sobra.

Tenim, a prop, una cassola,

una plata on posar carn,

mai deixem de ser alegrois.


La fortuna no ens estima


Com la derrota és propera,

mai sabré què és guanyar;

hi ha un somni català

que s’enlaira i estavella.

La fortuna no ens estima

puix se’n burla i se’n va,

la dissort no haurà atura,

no trobarem el demà.

Però ens queda dolça llengua

que va perdent i guanyant

dos cops a cada pensada.

Posem llapis a la taula

per a trobar el moment gran

on gaudir no faci pena.


El viatjar a la lluna


El viatjar, a la lluna,

voldria la gent,

pobres innocents

hauran poca cura.

La lluna els mira,

calla i somriu,

com fa la viu-viu

i, llavors, sospira.

El viatjar, a la lluna,

és un fet cabdal

sense cap senderi.

Espero que ens quedi,

sense prendre mal,

un xic de cordura.


Diu que faig por


Per a saber que no he guanyat,

la fortuna mentidera

m’ha dit que no haig espera

i de mi se n’ha oblidat.

És un deure entremaliat

arribar a ser bon home,

el vestit l’hauré de pobre

i mai seré el convidat.

Tot i així, navego bé

pel mar de la incertesa

fins aplegar a bon port.

La mossa diu que faig por

i mai em durà a la festa

del riure i estar content.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (CXXVIII)

14 Març, 2023 06:26
Publicat per jjroca, Pensaments festius

Accepto la meva condició i prego una mica d’aire.

Volia ser savi, però m’havia de descalçar.

Pertanyo a una secta, no deixo entrar a ningú més.

L’avorriment és el pitjor dels assedegaments.

Ens volen intel·ligents i curts de vista.

Soc dels que ho creuen: Estimar és no fer nosa!

No ho puc resistir: He de posar-me un mitjó a cada peu.

Déu va donar a les dones el dons de parlar i de la supervivència.

Déu no vol pobres a l’infern, no els pot fer patir.

He posat els diners en un banc, ara no em puc seure.

Vaig anar un dia a festejar i la núvia no era dintre la capsa.

Soc amo dels peus i, ells, dels dits.

Mireu si l’estimo que ni me’n desdic.

El cor el tinc presoner, però les orelles a punt per sortir volant.

És comprensible que, viatjant pel cervell, un es perdi.

Quan trobo un encreuament m’assec i espero que algú s’equivoqui.

Mai he entès perquè ens morim quan estem vius.

No desitjo ser més ric del que puc suportar.

Els homes ploren perquè no saben que poden riure.

Un dia, les pedres van decidir no avorrir-se i van deixar de moure’s.

No sabia si volia ser paper o bolígraf, va acabar sent una taca.

El cos ens porta i ens fa equivocar.

Un problema és un defecte difícil de resoldre.

L’home va conèixer quan va perdre l’equilibri.

La por és el monstre que ens cal alimentar.

No tinc més por de l’ombra que la necessària.

Per molt que ho provo, no puc pensar com un ruc.

Déu volia festa i de poc que no el socarrimen.

Estaria complement borratxo si sabés on he guardat el paradís.

Vull aprendre del que ignoro i em passo l’estona plorant.

No vull creure massa, però els peus em diuen on soc.

Tinc en un racó del cap la solució del meu problema.

No vendria un amic, encara menys el compraria.

He anat a l’infern, hauria d’haver dut carbó.

Setanta homes no van poder trobar qui els havia dut allí.

He comprat cent cadires, en volia una d’incòmoda.

No suporto el vi, prefereixo xuclar-lo.

He provat de passar un camell per l’ull d’una agulla, he hagut d’assecar-lo.

Si la voleu entretinguda, poseu-li el mirall lluny del vestit.

Es va morir prompte, tenia por de perdre les ofertes.

No menjava caragols, li feia mandra enganyar-los.

Si tots els homes són iguals, per què trien?

No tinc sort amb les dones, totes tenen ulls i orelles.

No soc de grans vicis, però em fa pena el dimoni.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Aprenent per no ser i set poemes més

14 Març, 2023 06:22
Publicat per jjroca, Poemes

Aprenent per no ser


Li comento al meu ruc,

quan la lluna està plena,

que dessota una estrella

mai es perdrà la quietud.

Aprenent per no ser,

he bastit mil empreses,

he perdut les promeses,

no sé on les trobaré.

Soc heroi incipient,

lladregot dels meus somnis,

de posat perdedor.

Com em manca un senyor,

li he demanat que torni

a aquell nen tan repel·lent.


Com hi ploro


Na Mariona diu que em vol

i, l’estimar-me, li dol.

No havent trobat un rei,

a qui fer-li la gatzara,

com es mostra enamorada

tot sabent que no ha remei.

Quasi plora, pel matí,

quan de la son és lliurada

i sol prendre l’esmorzar.

Un bol de llet amb poc pa

perquè pensa que hi ha encara

un portell per on fugir.

Com hi ploro quan la veig

portant penes quan menteix.


Abans d’acabar l’hivern


Abans d’acabar l’hivern,

compraré una capseta

per posar, en una estoneta,

una guspira de fred.

Somiaré amb blanca neu

amb una llar ben encesa,

amb l’amor d’una princesa

que se’n burla quan em veu.

Abans d’acabar l’hivern,

he de posar la gràcia

d’aquell llum qui m’acompanya.

He de guarir el sol qui banya,

amb tot l’encert i la traça,

a aquell prat que vol ser verd.


Amb la meva sort primera


Amb la meva sort primera,

una contalla he de fer,

ho posaré en el paper

per a què sigui planera.

Temptant a la meva sort,

vaig desafiar el dimoni

tot dient que sant Antoni

havia perdut el porc.

I la història va acabar

en posar-me a la caldera

per a fer un bon bullit.

Com haig tendre l’esperit,

he de concloure l’escrit

sense ordre ni saviesa.


Per un rajolí de vi


He de dir, per definir,

que he perdut la batalla,

he venut garrofa i palla

per un rajolí de vi.

És vi negre dels que peta

per a fer bon esmorzar,

si en queda per berenar,

hauré jornada sencera.

Soc heroi de ma misèria,

venturer d’estreta sort

i viatger de mil somnis.

Els cecs he de tornar bornis

si em regalen un tresor:

Una bota gran i plena!


Beure em feia més ric


Amb un cove ple de llàgrimes,

un silenci eixordador,

com m’atansa el meu senyor

al purgatori de les ànimes.

Anar fent, anar desfent,

així passen els meus dies,

les angoixes amanides

han de fugir com el vent.

Amb dos secrets que ara tinc,

passo les tardes senceres

fins que s’acomiada el bon sol.

Vora del foc, el condol

d’aquelles penses primeres

quan beure em feia més ric.


Ser una estrella


El silenci de la nit

no ha pausa ni mesura,

entaforat en el llit

qui no amaga sa cordura.

Fer de boig, m’estarà bé

quan la butxaca està plena,

però perdré la lluerna

en fondre tots els diners.

La mossa, qui em demana,

ha de ser dolça i sincera

per a poder-me guanyar.

Altra feina no he d’emprar

que la de ser una estrella

qui llueix sense cap gana.


Sestejar a la teulada


De les feines que he emprat,

prefereixo la de gat.

Sestejar a la teulada

les curtes nits de l’estiu

i cercar aquell foc viu

quan l’hivern fa mala cara.

Estalviar-me a aquell gos

revellit i amb mala cara,

ha de ser de la nissaga

dels qui empaiten per un mos.

I la resta ja se sap:

una menja de la fina;

per tot peix, una sardina

i una sesta amb bon jaç.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXIX)

14 Març, 2023 06:19
Publicat per jjroca, Poemes curts

La més gran

de les raons,

va guanyant

quan tot és dolç

i benestant.


Una casa,

sense envà,

veu qui parla

i qui vol pa,

és poc sobtada.


No em plau

ni m'acoquina

ser a palau,

haver boirina,

descansar amb pau.


En el regne

dels valents,

sent-ne setze

en seran cent,

tots per a rebre.


La petita

de les flors

no ha mida

ni colors,

però ha vida.


A la porta

del veí,

hi ha qui

es riu de mi,

és prou tanoca.


Com he de cantar

si el núvol em veu

i la deixa anar,

em mulla dempeus,

ja m'ho pagarà.


Na Maria

ha demanat

una missa

de comiat,

ha fet salat.


Quan la fera

es riu de mi,

riu planera

perquè sí,

és encisera.


Si em demana,

li diré

que haig gana

quan convé,

avui, també.


La convido

a festejar

i m'oblido

l'endemà,

ja s'ho farà.


Per a ser

home valent,

cal plorar

quan ningú ho sent

o dissimular.


Del silenci

de la nit,

els bruixots

treuen profit

o encanteri.


La saviesa

ja se sap:

ven de pressa,

compra barat,

és molt seva.


Per aprendre

la lliçó,

cal entendre

l'ocasió

o ser al darrere.


Quan la mossa

va a comprar,

porta bossa,

moneder

i el cap ben clar.


A l'escola,

hi ha neguit

quan el mestre

tanca la porta

i dona un crit.


Pel capvespre,

diu el sol

que ha febre,

gana i tot,

no vol rebre.


Per dinar,

demanaria:

setze plats

i companyia

sense pagar.


Com no hi havia

solució,

menjaria

de tot i bo,

com cada dia.


La més magra

de les sorts

no m'agrada

ni em fa por,

mitja setmana.


Quan la jove

està per mi,

porto un cove

de desig,

n'hi ha de sobres.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXIX)

14 Març, 2023 06:11
Publicat per jjroca, Epigrames



Camina el llop
entre tenebres,
massa pastors
menant ovelles.
 

Quan aplegui
al cementiri,
vull que creixi
el gran silenci.
 

No hi ha passes
al jardí
tan preades
per a mi.
 

Mai la pensa
m'ha deixat
ni l'enveja
m'ha guanyat.
 

Ser pobre
i anar al cafè,
és noble,
estaria bé.
 

He trobat, als anys,
el temps oportú
de perdre paranys
i creure a ningú.
 
Com demanaria
a la noble empresa:
guanyar la peresa
quan aplega el dia.
 
En el regne
dels porucs:
dos són febles,
tres són muts.
 

Les gandules barques,
quan ja són a port,
com parlen, plegades,
del punyent esforç.
 


Massa joves
van pel món,
les més toves
entre plors.
 


Com m'arriba
el badallar
quan el son
em ve a buscar.
 

Al dedins
del gran coixí,
guardo somnis
per a mi.
 

Mai demano
anar a la font
quan les mosses
ja no hi són.
 

Entre quatre
queixalades,
passo el dia
sense nafres.
 

Una vella
es riu de mi,
diu com menjo
més que mil.
 

Quan la lluna
em ve a buscar,
com li explico
el demà?
 

A les golfes
del pagès,
quan hi ha menja, 
rates té.
 

Soc tan pobrissó,
tan fet a la gana
que cerco, a la palla,
les cent unces d'or.
 

En una casa
sense sostre,
és quan passa
que hi ha monstre.
 

Les lluernes
del camí
són esquerpes
per a mi.
 

Estimat amic:
He sortit content 
en veure, ensopit,
el darrer guerrer.
 

Quan la mossa
diu que no,
mai fa nosa,
tocar el dos.
 

L'aranya com fila
des de bon matí,
haurà una formiga
per al seu glatir.
 

Quan escolto
el sorollet
és quan ploro
un poquet.
 

La maromes
del vaixell
parlen totes
quan fa vent.
 

No demano
per menjar:
massa verd
ni poc de pa.
 

Haig la joia
del convent,
cada vespre,
es fa present.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Va a pescar i set poemes més

08 Març, 2023 18:45
Publicat per jjroca, Poemes

Va a pescar


I com ser li feia mal

s’ha tornat com un sidral.

Encetà nova aventura

per a viatjar mar enllà,

la barca se li enfonsà

i aparegué la pressura.

Aparegué un salvador

qui tornava cap a casa;

en veure’l com s’ofegava,

el va treure tot de cop.

El pescador havia filla

qui s’havia de casar,

nostre heroi la festejà

i va a pescar cada dia.


El ruquet valent


El ruquet valent,

dessota una estrella,

com es meravella

d’aquell firmament.

A les nits d’estiu,

guaita a la finestra

i sent plorar el riu

quan la lluna és plena.

El ruquet valent

volia somera

per anar a la font.

L’amo no respon

a la seva queixa;

potser no el sent.


Pobre es va quedar


Era un pobre, que us diré,

sense ordre ni paciència,

havia rebut l’herència

de callar i no fer més.

De ben petit, bordegàs,

disposat al sacrifici;

anar a escola, era un vici,

preferia restar al mas.

Entre conills i gallines,

passava tardes senceres

veient les fulles ballar.

Com a pobre es va quedar,

plantava alls, quatre cebes

i tot un solc d’albergínies.


Vaig a peu


Per a viatjar, vaig a peu

entre muntanyes i planes,

a ciutat, porto sabates,

les he comprat a bon preu.

La botiguera és amiga,

ven tot el que pot,

des de peres a albercocs,

a jerseis de bona mida.

Els diumenges, com va a missa,

es confessa al capellà

dels pecats de la setmana.

Menja poc, però ha gana

de posar-se a festejar,

cap nuvi li fa la mida.


Aplegar a la incertesa


Assegut dessota l’arbre,

com viatja el pensament,

essent pobre i innocent

acabarà de culpable.

Entre penes i embolics,

el món tragina mil lluites,

en trobaràs mentre crides

demanant ésser un xic ric.

La fortuna no et recerca

puix et considera babau

i perdedor de la guerra.

Només resta la temença

per posar al pany la clau

i aplegar a la incertesa.


En el desert petit


En el desert petit

de l’allunyada infància,

havia joia i gràcia,

el somni d’ésser ric.

Més tard, el curt viatge

del deure de l’escola,

va ser el posar-me a prova

quan vaig esdevenir patge.

De lletres i lliçons,

vaig aplegar a les mil

per perdre cent batalles.

Com pertanyí a les falles,

oblidà el gra i el mill

que havien els més bons.


Tot esdevé estrall


El llit i el matalàs

em van fent la contalla,

voldria ser canalla

i eixir del vell mas.

Pujar a una somera

i trepitjar camins;

guanyar aventures fins

que la nit fos planera.

Per demanar un cavall,

em sobren els desitjos

de poder batallar.

Us voldria ensenyar,

en aquests temps de riscos,

com tot esdevé estrall.


Escriure per viatjar


Escriure per viatjar

per la blancor del full,

com topo amb el curull

de lletres que he d’emprar.

És en una terra pobra

on avancem perduts,

massa dies eixuts,

massa buida la bossa.

Escriure per viatjar

per muntanyes i valls

fins topar algun castell.

Allí, mon cor mesell

va fent escarafalls

fins que arriba la pena.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs