Ells són així i set poemes més

22 Febrer, 2022 06:34
Publicat per jjroca, Poemes

Ells són així


No haig res més

que pobra solitud

i manta de mancança.

Sense esperança,

no rebo ni aixopluc

de l’univers.

Sóc amatent

dels meus amics dimonis,

mig vells, mig bornis,

d’estreta ment.

Ells són així:

cofois de ses misèries,

rics en platxèries,

porucs i nyics.


El cavall de la fortuna


El cavall de la fortuna

cerca un ric per a aturar,

de misèria, ni una engruna,

de fotesa, ample el plat.

Ni herbes en primavera

puix fan de mal empassar,

les garrofes les voldrà

d’aquelles de dolça ofrena.

El cavall de la fortuna

mai passa pel meu carrer

ni pels carrers de la vora.

Ha de tenir panxa tova

i poc li convé saber

on s’estalvia una engruna.


Diria que la promesa


Cerco hores del matí

per a poder traginar,

del saber, me’n puc estar

mentre no s’apropi a mi.

Massa fosques i clarianes

em porten a l’enrenou,

gairebé, vull ser mig bou

sense donar estrebades.

Diria que la promesa

n’està cansada de mi

perquè li he pres manta hores.

Quan les he de portat, totes,

a la vora del coixí

per si troben la saviesa?


En tocar les set


Ara, en tocar les set,

bé ho hauré de disposar:

vull prendre bon esmorzar

perquè encara fa prou fred.

Amb els ous, la cansalada,

un polsimet d’albergínia,

posaria una sardina

d’aquelles de casc, salada.

Amb un bon porró de vi

i el foc dintre la llar,

qui no demana paciència?

Treballar és una ciència

qui, avui, ha d’esperar

per trobar-me amorosit.


Hem de comprar una casa


Caminant, a mig camí,

per una terra galdosa,

em demana per esposa

una mossa qui va amb mi.

Hem de comprar una casa

d’aquelles que tenen pany,

amb més finestres que planys,

amb més saletes que escala.

I, si ens queden més diners,

vol una bassa a la golfa

per a dedicar-se al bany.

Prou cansat d’aquest parany,

li he dit que no serà cosa

l’esperar cent anys o més.


En el racó florit


En el racó florit

d’aquella incerta glòria,

com cerco la memòria

en els fulls que he escrit.

Sóc pobre tafaner

lluitant amb les tenebres,

les penses són estretes,

viatgen pel carrer.

En un racó, oloro:

la dèria del passat

lluitant amb els ferotges.

Són els dies d’un poble

on tot està marcat

per a saber on em trobo.


De segur, que seré així


Entretant, com bugader

d’aquella incerta fortuna,

vaig enllestint, una a una,

les penses d’home de bé.

De segur, que seré així:

com un valent cavaller

qui viatja, cada mes,

per a vèncer l’enemic.

Les poncelles agradoses,

lliurades al festejar,

ni em miren ni em trastoquen.

Com segueixo donant voltes,

altra gent he de trobar

per poder guanyar mon ordre.


La parella vol saber


Oreneta qui, a la vall,

vols guarir la teva casa,

troba el goig a la volada

sense massa escarafall.

La natura com t’obliga

a bastir el teu nou niu,

allí, restarà el caliu

després de la gran fatiga.

La parella vol saber

com es covaran els ous

d’on sortiran les criatures.

A força de desventures,

hauràs de trobar-te el com

i aprendre de mainader.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (XCV)

14 Febrer, 2022 19:35
Publicat per jjroca, Pensaments festius

La vida és un cercle, la resta és un mal dibuix.

Cada dia té un matí, una tarda i una bombeta que es fon.

Un és intel·ligent fins que toca fons.

Estimo el meu silenci i odio el meu seny.

Les dones estimen la intel·ligència, però adoren el seu cos.

Em faig vell, ja trobo massa dies semblants.

A ningú se li acut respirar només un cop.

El dia de la meva mort espero tenir poca feina.

Un vol ser senzill, però li posen massa llocs on emmirallar-se.

La cadira prefereix descansar sense mi.

Si voleu estar sols no deixeu de guanyar.

Van fer la vida només per poder-la perdre.

Hi ha tantes dones maques que poden deixar de fer goig.

Les dones tarden vuit anys més en aprendre que han de morir.

Tot i anant al mar, és millor portar l'aigua de la muntanya.

Els rius deixen de cantar quan la mar s'apropa.

Sóc un pobre home, almenys ho intento.

Cap pagès vol ser pobre, és la natura qui el fa.

No necessito escoltar els altres, escolto un tonto qui ve amb mi.

Si moro avui, demà vull fer festa.

Em va venir a buscar el son i em va trobar dormint.

És bonic ser ruc, almenys guanyes dues cames.

Prefereixo que m'insultin, em fan perdre menys temps.

Per què els rics tenen més espai, si no poden créixer més?

Tenia una casa gran, s'omplia de forasters.

El metge diu que em curarà, voldria saber de què?

És possible que vaja al cel, ara s'urbanitza molt.

Necessito mentider que m'ajudi a prendre vol.

El vent ve carregat de paraules que no van aplegar a les orelles.

La natura és sàvia, no necessita ser intel·ligent.

Necessito tantes coses que encara no em puc morir.

Estic enamorat, ara, em falta saber de qui.

Viatjar és prou senzill, només cal tenir ganes.

He anat a fer un vol, la casa no ha volgut venir.

És bonic ser pobre, s'arriba sense pensar-hi.

Ofereixo sis mesos de presó per aprendre a robar millor.

Un dia vaig voler ser rei, encara em cobren els interessos.

És molt bonic ser jove, sobretot si no ho saps.

Estic aprenent a ser vell, ho faig sense cap esforç.

Quan un arriba a la porta, és millor provar d'obrir-la.

Fa sis anys que festejo, el compte el du la núvia.

He parlat amb una pedra, ni sé el que m'ha dit.

Si no voleu treballar, heu d'aprendre a perdre la salut.

No sé on tinc els diners, els vaig donar al caixer.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Quatre gats i set poemes més

14 Febrer, 2022 19:31
Publicat per jjroca, Poemes

Quatre gats


Amb quaranta queixalades,

he enllestit una poma,

era ben dolça, ben bona,

com ha finit enmig nafres.

He pujat al gran calvari

que em porta a l’enteniment,

pel camí, he deixat gent

qui es queixen a diari.

Amb menester i dolgut,

passo tou pels vells carrers

qui no porten cap lluerna.

Quatre gats a la taverna,

volen mostrar-se planers

per saber on vaig begut.


Vells elogis


Caminant, sense camí,

en una illa deserta,

com el son es manifesta

en aplegar mig matí.

Porto hores en gaudir

d’una vigília encisera,

cerco la meva promesa

de saber-me bon veí.

Acaronat pels meus somnis,

reposo, vora un aljub,

per a sentir riure l’aigua.

Formo part d’una nissaga

que es lleva havent perdut

bona part dels vells elogis.


En la pau de la muntanya


En la pau de la muntanya,

com recerco en Manelic,

ha de ser el vell amic

qui vol restar a sa casa.

Som nosaltres, els humans,

ben posats en velles naus,

hem guanyat ser catalans

assentint: I si a Déu plau!

En la pau de la muntanya,

sento un aire fredolic

qui puja per descansar.

No espero haure un demà

on somiar en tornar-me ric

sense lluitar en cap batalla.


De segur que vaig perdent


És una mossa formosa

ben posada en el seu temps,

l’he demanat per esposa

i, en sentir, se’n va rient.

És bruna, ben pentinada,

amb rínxols de plata i or,

com diria que ha un cor

que la fa ben primmirada.

Esperant un cavaller

que la porti al paradís

i l’estimi de valent.

De segur que vaig perdent,

però, abans del compromís,

igual aplego a primer.


Al matí, les fredorades


Al matí, les fredorades,

a migdia, prou bon sol,

haig les presses endreçades

i només em resten pors.

Na Mariona dels meus somnis

m’aconsella anar al prat,

les herbes com han quedat

totes plenes de desoris.

En el regne de l’oblit,

hi ha ombres de tota mena

i silencis sorprenents.

He demanat ser conscient

fins que arribi nova crema

i em deixi estamordit.


Una classe, tres finestres


Una classe, tres finestres

i vint-i-cinc els minyons,

la meitat faran de bons,

els altres, de mitges feres.

Una pissarra, un tinter

amb un pupitre de fusta,

el mestre com els acusa

de ser tots uns malfeiners.

La llibreta es va omplint,

va prenent color la ratlla

d’una tinta blau marí.

Com va passant el matí

mentre aplega la gebrada

penetrant fins al de dins.


És el peu qui em porta


És el peu qui em porta,

vés a saber com,

deixeble pregon

d’un cor que es revolta.

He copsat la lluna

al cap del carrer,

reina inoportuna

sense res a fer.

Li he donat al cap:

la meitat de penses

per si vol viatjar.

De segur que va

endrapant tenebres

per a no tornar.


Vindrà el seny


Vindrà el seny

roent de les promeses,

del tot esteses,

enmig del cor.

Massa sabrem

i oblidarem les festes,

tornaran les necieses

a prendre dot.

No escric res més

puix em manquen bones lletres

per disposar.

Deixeu-me anar

on no hi ha malifetes

ni plany saber.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XCIII)

14 Febrer, 2022 19:29
Publicat per jjroca, Poemes curts

M'agrada sentir

la remor de la mar

després de finir

aquest dur treball

de no poder dir.


Quatre ratlles

per pujar,

altres quatre

i descansar,

no vull més tracte.


Les joguines

que he comprat

fan amigues

o distants,

són teranyines.


El cuquet cantava

pel corriol del prat,

un déu se li enfada,

comenta enutjat:

En fas un gra massa!


I, per a pagar la rondalla,

he venut, per pocs diners,

dues finques, una casa

i, de joies, tot un feix,

hauré deutes mitja anyada.


A la casa

dels parents,

faran falta

bones dents

per a fer l'estada.


És quan menjo

que ho tinc clar:

Si m'engreixo

és pel pa,

el dolç no el deixo.


Tot anant

en processó,

m'he cansat

en fer el tomb

i no parar.


Hauria de dir-te,

sense cap raó,

que m'agrada viure

fent de pobrissó

i sentint-me lliure.


Massa cabres

porten dol,

salten, salten,

cerquen sol,

mai es cansen.


En el regne

dels cristians,

ploren quatre

que es fan grans,

hauran de febre?


No hi ha hores

sense quarts

ni un gran poble

sense sants,

són gent noble.


M'hauré de morir

sense demanar,

hauré de partir

sense caminar,

és tot el que hi ha.


Amb quaranta pobres

governant un ric,

hi ha massa patxoques

per poder enllestir

la força d'un poble.


Na Maria demana

puix volia un nuvi nou,

quan li parla no es mou,

quan s'asseu no ha mai gana,

de segur que és força tou.


En el regne

del sabuts,

de cada setze

n'hi ha tres de muts,

sabran rebre?


He donat al vent

la força de l'aire

per si no la sent,

disposo un nou caire

de restar pacient.


Quan demano

per un metge,

he de retre

un cos qui planyo,

no sap rebre.


Hauré de morir

sense massa pressa,

deixar mon camí,

oblidar la pensa,

tornar-me mesquí.


Mai demano

altre llop

puix quan passo,

altre cop,

diu que l'enganyo.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XCIII)

14 Febrer, 2022 19:21
Publicat per jjroca, Epigrames


A la casa
encisadora
ni faig falta
ni faig nosa.


Voldria ésser
la jove abella
qui cerca el vèncer
de tanta peresa.


Així com el llum
emplena la terra,
el llamp com esguerra
el dolç aixopluc.


Mai he de conquerir
la pausa lleugera,
la més dolça espera
que ens porta la nit.


Mai declamo
a l'enemic
si és tan ric
com el meu amo.


Em plau el saber
que aplega tempesta
quan se'n va la festa
a un altre carrer.


Cada dia,
pel matí,
és quan penso
en el dormir.


A la casa vella,
com no hi ha enrenou,
ni es veu la paella
lluitant amb un ou.


Quan arriba la por
tanco la finestra
i deixo una escletxa
per si perd raó.


En el neguiteig
de les hores baixes,
fan servir les caixes:
força i degoteig.


Com m'agrada ser, 
quan plau a la terra,
aquell sentinella
qui rau al cafè.


Amb els tres amics
i quaranta cartes,
com passem les tardes
menant embolics.


Manta hores 
de les nits
com s'emplenen
d'embolics.


En un vell país,
on no hi ha enrenou,
mai cerco l'amic
ni espero el condol.


A l'hora primera,
estic demanant
la més llarga espera
d'un sol qui fa tard.


Els fantasmes
són així,
posen manques,
treuen pit.
 

Una rosa sola
mai farà camí,
però en el seu si
com l'amor pregona.


Per a escriure
com et vull,
cal ser lliure
i ser vençut.


Amb el cloure
de les flors
he de coure
mals d'amor.


Amb els meus amics
com passo les hores,
com em vénen totes
entre sons tranquils.


La més noble
tradició
va pel poble
a cor què vols.


Vénen totes
les mancances,
portant nobles
sense armes.


Per aprendre
a navegar,
cal entendre
on pots anar.
 
En el breu somrís
trobo el teu cor,
saps on va l'amor
quan no vol partir?

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Esclata el rellotge i set poemes més

07 Febrer, 2022 06:15
Publicat per jjroca, Poemes

Esclata el rellotge


Les passes perdudes

i l’anar endavant

sense saber quan

vindran noves mudes.

Esclata el rellotge

a la sala estant,

ben trist el semblant

amb futur mediocre.

Les passes perdudes

em duran al bosc

per trobar fantasmes.

Converso amb aranyes

d’un temps poc galdós

i poques pressures.


Són les olives


No haig res més

que son a les parpelles,

quatre idees lletges,

vida de pagès.

És a l’albada

quan prenc carro i vi

per anar a la plana

a plegar i collir.

Són les olives:

porugues, matusseres,

cansades de somiar.

Voldria estar

en el goig d’altres terres

on vendre les fatigues.


Somiar debades


En mon anar

com cerco primaveres,

són fredes les primeres,

les altres, de mal passar.

Pobre indecís

com trobo hores baixes,

com van venint les nafres

quan surto al camí.

Voldria ser

com un valent guerrer

menant les grans batalles,

dormo a les palles

i sóc prou tafaner

per a somiar debades.


Quan el cor s’estreny


Quan el cor s’estreny

i va de rebaixa,

sento com s’encaixa

en un temps punyent.

Els senyors, airosos,

ni han enrenou,

lluiten per un sou,

es tornen mandrosos.

I com tot s’avé

a la gran prudència

plana pel terrat.

És un déu capaç

de trobar clemència

on no resta res.


Els gegants de la dissort


Els gegants,

de la dissort,

són emprats

en tot el món.

Passen dies,

moren anys

i fan vies

per a estranys.

Els gegants

de la dissort

han de ser lliures.

Vull descriure

com la por

em va fent nan.


Poques ambicions


Porteu-me l’hivern

vora la finestra

amb la llar encesa

i lliurat del fred.

Poques ambicions,

en les hores tendres,

allunyen les presses

de tots els racons.

Un vi de taverna,

un somiar despert

lluny del sacrifici.

Estimo el seguici

de servents planers

cercant la gran treva.


Em fa feliç


Demanar per demanar,

quan la glòria sigui a punt,

vull haver el bon costum

de saber-la ensarronar.

Malaltissos els humans

ocupats per les tenebres,

poc gaudiran de les festes

si no són com les d’abans.

I tot i així, he de dir

que viatjo pel misteri

fins ben entrada la nit.

Haig un dimoni esllanguit

qui treballa l’improperi

quan li dic que em fa feliç.


Mala cara fa el pagès


Heu de saber que l’enciam

odia a la gallina,

amb el pic com l’acoquina

sense pensar el què diran.

Haig mitja horta en un plor,

quan el negre núvol xerra,

els comenta que la guerra

ha de tenir guanyador.

Les tomates i les cols

han decidit el lliurar-se

al vici de no fer res.

Mala cara fa el pagès

puix ha de trobar un culpable

abans de calar-hi foc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (XCIV)

02 Febrer, 2022 17:08
Publicat per jjroca, Pensaments festius

És millor tenir set que perdre-la.

La gran ciutat dóna mal de peus.

És una noia massa jove per ser maca.

Estic somiant, he perdut dues hores i me'n ric.

És un bon negoci no guanyar més del que perds.

Amb tacons, es guanya vista i es perd olfacte.

És de ciutat, l'he conegut per l'ampolla.

Es pinta tant que és tot un color.

He provat d'anar al cel, però tots els autobusos eren buits.

Deixeu anar els músics, deixaran prou sons escampats.

Cap paraula ha de fer nosa i cap lletra ha de quedar-se sola.

Va ser un dia trist, només vaig veure gent intel·ligent.

Quasi era seu, però va gosar de mirar-me.

Déu va fer l'home lent i tot i així encara li fuig.

Només volen el meu bé, deuen estar molt malalts.

La paga de Déu és la millor de les bestretes.

Un ruc em va guanyar, ell tenia més sentit comú.

Estava pensant i el meu cos va dir: Tinc son!

Les flors prefereixen les abelles a les dones.

He arribat massa tard, només quedaven defectes per repartir.

Vaig guanyar a Déu, li vaig proposar ser un home.

Li he dit a una pedra la meva edat i de poc que no s'esberla.

He trobat una clau per anar al cel, ara necessito una porta.

És una dona massa bonica, no hauria de saber qui sóc.

He anat a casa del rei i no hi era, m'han rebut els criats.

És bonic ser pobre, mai et conviden a salvar ningú.

Tenia la casa massa gran, només podia fugir.

L'únic bo d'estar cansat és que ni tens ganes de fer res.

Tinc les portes obertes, però la presó és molt fosca.

Vaig decidir anar-me'n, ara no sé on sóc.

Val més pensar amb la por que la por de pensar.

Seguiré escrivint, és la meva manera de respirar.

És fàcil sentir a Déu, el que costa és entendre'l.

Deixeu-me el camí lliure, jo us deixaré les rodalies.

He mirat els diners i he vist gent que els espera.

No vull trobar-me sol, vull ser-hi.

He posat preu al meu temps i em dec massa diners.

La llibertat no gosa anar enlloc per por de perdre's.

Només els rics estan capacitats per tornar-se pobres.

Us estimaria, però necessito massa l'amor.

L'home posa el poal i Déu la corda.

He pres una decisió, seguiré respirant.

Com discutir, amb un ruc, la qualitat de la palla.

El pitjor que li pot passar a un tomàquet és morir a l'esquena d'un comediant.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Porteu-me un llençol i set poemes més

02 Febrer, 2022 17:05
Publicat per jjroca, Poemes

Porteu-me un llençol


Porteu-me un llençol

per refer mon llit,

sóc mal enemic

qui es va perdent sol.

M’agraden les guerres,

de bon dematí,

quan pensa el coixí

que haig les de perdre.

El fred de l’hivern

fa de bon passar

amb vi de taverna.

Vora la finestra,

m’oblido que hi ha

un monstre despert.


La pluja voldria


La pluja voldria

esdevindre neu,

però el bon Déu,

sovint, se n’oblida.

La pluja voldria

banyar tots els camps,

sentir com els plans

cauen de seguida.

Ben sovint al bosc

sento melangia

i em poso a plorar.

Vindrà l’endemà

portant la follia

n’hi haurà per a molts.


En el racó tranquil


En el racó tranquil de l’enyorança

on cada capvespre torna al passat,

he sentit venir la benaurança,

aquest gest tan noble, tan amistançat.

No pertanyo encara als herois eterns

aquells qui dominen el cel i la terra,

passo pels camins amb pas lleuger

i m’aturo, un xic, on mon cor delera.

He de traginar i fer-me un racó

on poder lluir tota ma feblesa

fins on el futur em demana pas.

Cada dematí, espero en el mas

aquell cavaller qui mostra fermesa

per poder lluitar ben a contracor.


Som nosaltres els humans


Assoleixo que el cap d’any

és bon temps per a fer bugada,

rentar roba poc m’agrada,

però resta aquest parany.

Som nosaltres, els humans

els castigats del judici,

com planyem el sacrifici

de ser pobres i cristians.

Va ser el déu ben saberut

qui ens posà a aquesta terra

per provar de ser feliços.

Prompte va treure els anissos

i ens porta per la tenebra

fins aplegar a estar perduts.


A l’entrada del mai més


A l’entrada del mai més,

el silenci ens espera,

la lluita queda endarrere,

el futur ha de ser espès.

Vianants d’aquest camí

mai han de trobar la drecera,

han de perdre l’escomesa

i viatjar sense destí.

Deixarem el nostre cos

qui no vol deixar la terra

en el si d’un dubte gran.

Ni vull saber fins a quan

durarà la llarga espera

fins aplegar al moll de l’os.


Vull ésser un sant fruitós


És a l’hora de dormir

quan el monstre em ve a dir

que era ple de fellonia,

aquest monstre m’humilia

i l’odio a desdir.

Ha de ser la poca sang

la que em porta a ser bergant

i prohom sense recança,

com pujo la benaurança

i somio aplegar a sant.

Doneu-me quatre mentides

i fal·làcies a l’engròs,

vull ésser un sant fruitós

amb les aures amanides.


Farcidet de vi


Farcidet de vi

i anant a pleret,

vull un carrer estret

ben entrada nit.

Una vella mossa

amb mi es vol casar,

no voldria anar

a llocs on faig nosa.

Farcidet de vi,

vaig a la taverna

per a créixer un munt.

Haig un bon repunt

de fermesa eterna

que mai vol eixir.


He deixat la porta franca


Algú dirà que la sort

va fent voltes a la casa,

he deixat la porta franca

per si vol entrar de cop.

Amatent d’hores fruitoses,

he refet tot el camí,

sóc a l’ombra del gaudir

per tal de fer bones obres.

M’he lliurat a quatre llops

qui demanaven la menja

ben posada en un plat.

Estic del tot afartat

i oblido com l’enveja

em voldria aclucar un poc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XCII)

02 Febrer, 2022 17:01
Publicat per jjroca, Poemes curts

Na Maria em diu

que li agrada el ball,

jugar a la viu-viu

i fer, amb encenalls,

a la branca, un niu.


I, quan faci calor,

vull roba fresca,

asseure'm al balcó

i mirar, sense cap pressa,

els porucs festejadors.


En aplegar al cap del mes,

haig tanta gana

que prendria una setmana

menjant plates d'entremès,

tres porquets i mitja vaca.


Al si del castell,

hi ha una princesa

tot pregant per ell,

per la roba estesa

abans de fer net.


A la casa

de l'enyor:

una vaca

és un llop

o bé s'hi atansa.


Mireu-la si és dolça

amable i pacient,

com diu, bona gent,

ha de ser l'esposa

d'algun mal servent.


En el riure

de les flors,

ve el queviure

dels amors,

no és pas lliure.


En el record

de les velles cambres,

parlen de tot:

de dies agres

on perdre el nord.


D'aquí estant,

enmig del cementiri,

em vaig fent gran,

sense cap vici,

ganes: No tant!


A la casa

de l'Enric,

el qui passa

diu que és gris,

potser carbassa.


Sense eines,

vaig al tros,

quan hi ha queixes

ni em moc,

passen els dies.


Quan preguntes,

et diré

que haig dubtes,

però haig fe,

ni s'esmussen.


Una jove mossa

em vol fer pecar,

diu que es troba sola

i vol festejar,

de segur que ho prova.


Ni vull sol

a mitja nit

ni al juliol

cerco el mosquit,

no hi sóc tot.


Quan havia més diners,

em posaven la catifa,

ara, com no en queden més,

em fan befa i enganyifa,

deu ser cosa d'interès.


Mai demano alhora:

menjar i dormir,

puix el son no em troba

abans de glatir

per un plat de sopa.


Al carrer

dels fredolics,

quan ve el vent,

no hi ha ni abric,

es veu que es perd.


Al desert, els prats

hauran massa arena

per poder albergar

la casa de l'herba,

poc que puc menjar.


No vull res més

que un riu petit,

un prat ben verd,

poder dormir

dintre l'incert.


No demano més

que poder guanyar

per dos o per tres

sense treballar,

crec que ho tinc prou verd.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XCII)

02 Febrer, 2022 16:55
Publicat per jjroca, Epigrames


Vull seure, com cal,
sota la figuera
on la dolça espera
em diu: què hi ha dalt?


Estimat pagès
voltat d'oliveres,
elles no són seves,
han trobat un rei.


En el riure
de les flors
endevino
mil colors.


I quan sigui l'hora
de retre homenatge
vull anar lleuger,
ben vestit, d'hostatge.


En sortir 
del meu palau
tot s'escau
més parc i trist.


Les abelles joves
cerquen l'enrenou,
treballen i volen
fugir del seu jou.


Com a un gegant
sense nissaga
menjar m'agrada
i fer-me gran.


A les cases
de ponent,
els fantasmes
cerquen temps.


Quan els meus fantasmes
demanen paor,
els dic sense por:
Són fetes passades!


A la cambra,
tinc un llit,
quan es cansa,
vol matí.


I res em plau
com una pau tranquil·la,
sentir passar la vida,
anar a cercar la nau.


Escric així:
amb un llapis ferotge,
sense mirar el rellotge,
pensant com cal glatir.


Porto les tenebres
al carrer del mig
per si ve el desig
i em tracta a empentes.


En el gran amor,
dintre d'hores baixes,
se sent la remor
quan porta missatges.


Peno quan em criden
les tardes llunyanes
són així d'estranyes,
n'hi ha de totes mides.


Quan les mosses
tenen son,
senten totes
mals d'amor.


Per ser segador,
com m'agrada el gra,
el seu tarannà:
callat i seriós.


Una casa vella
em parla d'amors,
de temps de desfeta,
de massa paors.


Manta feina
i poca sort,
porta l'eina
fins al clot.


Les hores tardanes
de la negra mort
mai passen debades
en aplegar al lloc.


Per haver
tants mals d'amor,
menjo massa,
somio poc.


Les velles estrelles,
en el cel estant,
conten meravelles,
però no faig cas.


La velleta
quan no vol
diu que és festa,
però plou.
 
A la casa
del pagès
qui no menja,
no diu res.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs