Calla i mira i set poemes més
02 Juliol, 2021 05:13
Publicat per jjroca,
Poemes
Calla i mira
Una tarda, una nit
i un somni endarrerit.
Nostre heroi no ha fortuna
ni esperança en el fruitar,
avui, el deixaré anar
per si vol guanyar una engruna.
Massa son i poc diner
avancen per la contrada,
és beure el que li agrada,
amples hores de cafè.
Allí, es queixa, sospira,
emprendrà les cent batalles,
passa el temps de les baralles,
quan es cansa, calla i mira.
Li comento al gripau
Li comento al gripau
si vol fer-se una casa,
em contesta com li agrada
mantenir només un cau.
Amb una fulla de col,
com espera meravella,
per a ell, haver estrella
és gaudir d’un ample doll.
Li comento al gripau
com la vida és encisera
i senzilla per als pobres.
Massa hores són mediocres
i obliden que la dolcesa
és un lloc on trobar pau.
Caminant del vell camí
Caminant del vell camí,
sense grenya ni espardenya,
vaig a lloms de la somera
qui mai es queixa de mi.
Haig desig de veure el mar
al bell mig de les muntanyes,
com frueixo a les albades
quan el sol vol viatjar.
Caminant del vell camí,
sense pressa ni enrenou,
com avanço cap al cim.
Amb les eines, que avui tinc,
hauré de guanyar un bon sou
per somiar tota la nit.
El monstre de la saviesa
He trobat, en un desert,
el monstre de la saviesa,
esperava una poncella,
una mossa amb el seny verd.
Volia posar-li, de grat,
una pensada galana,
ja portava una setmana
i, quasi, ho havia oblidat.
És un monstre, de tres caps,
qui pregona dolça pau
quan, algú, passa i aprèn.
Si se n’oblida, s’ofèn
i vol tornar-se’n on rau
el palau del pensament.
Nova primavera
Em comenta el caragol,
en una tarda lleugera,
que la pluja és passatgera
i, algun dia, vindrà el sol.
Les fulles han de ser a punt,
verdes, tendres, eixerides,
n’hi haurà de totes mides
amb bona olor i bon gust.
Sembla nou el caminoi,
ben formosa l’albereda
i ben florits els indrets.
Qui no es troba satisfet
d’aquesta nova primavera
qui avança a poc a poc?
De temences i volers
De temences i volers,
de segur, que n’anem plens.
Em llevo de bon matí
per a enfilar el migdia,
ho faré, sense cobdícia,
a la vora del glatir.
He procurat ser fidel
a homes inconeguts,
a cavalls, corders i rucs
qui dormen al meu carrer.
De bon matí, ens saludem
desitjant-nos passar el dia,
la pena aplega eixerida
tan bon punt ens acostem.
Prenyats de boirina
Aprenent a ser pagès,
treballar sense alegria,
vaig tombant els camps i vida
darrere d’un ruc valent.
Ens llevem a trenc d’albada
quan el sol demana eixir,
prenem la menja, el vi,
el carro portant l’arada.
A la finca, farem foc
per torrar pa i sardina
i una ceba de les tendres.
De dilluns fins al divendres,
anem prenyats de boirina
qui s’esvaeix al record.
La vida esdevé
No clou el vent ni calma la tempesta,
sento, en el cor, un batec pausat,
potser diré que estic cansat
de moure branques mentre el sol crema.
La primavera ha fet un punt i a part,
el déu Èol diu que ha estat de pena,
els mariners, tancats a la taverna,
parlen del seny i el disbarat.
No clou el vent i un ocellet tremola
sortint de l’ou per ésser tafaner,
la mare cerca la menja amb poca fe.
He oblidat com la vida esdevé,
amb uns tons grisos, captiva de poder
on trobarà la joia de la porta.
La mar és forta i set poemes més
21 Juny, 2021 21:56
Publicat per jjroca,
Poemes
La mar és forta
Sóc dels que vénen a raure en el port
per fer comiat del cru hivern,
les barques buides i el desesper
tot i pensant que creix la por.
Els mariners, enemics del silenci,
planyen, a una, a taula estant,
el vi és begut, el rom no tant
i les mirades van a qui reny.
Poble de mar i de tempesta,
amb cases velles i carrers blancs,
de pocs replans, prop la cinglera.
La mar és forta, massa encisera
per a tenir-la com a garant
de vida tova i llarga espera.
Bones raons
Amics i companys del terra més erm
on viu l’ametller sense fer cap treva,
és un gran soldat amb caire despert
qui s’amaga, al punt, quan el vent empenta.
El mul, els pagesos i el futur llunyà
esperant, un dia, trobar el gran tresor,
quatre olives negres rajaran dolç or
qui anirà a dormir en el foc profà.
Massa de mentires, manta d’ambicions
mentre l’ametller treballa i esclata
emplenant les branques amb milers de flors.
Quan parlo, se’n riu del treball i el sou
i miren el sol qui va cap a casa
potser carregat de bones raons.
Ni puc ni sé entendre la saviesa
Ni puc ni sé entendre la saviesa
puix la neciesa va fent-se gran,
escric així: Del tot pensant
on trobar un déu o una deessa!
Sóc camacurt i pensador de fira,
fet a les dèries i a l’embalum,
he de seguir el bon costum
de prendre lluites de poca mida.
Casa, cafè i vi a la taula,
amb una plata plena d’enciam
on dorm, al ras, una sardina.
Demano, al seny, la llarga vida
sense cap festa on l’aviram
hagi pagat pena tan alta.
Esperant la primavera
Un follet em comentava
que, esperant la primavera,
al bon Déu li demanava:
Posa pau en eixa terra!
Les plantes adelerades
posant fulles, posant flors;
n’hi haurà de tots els colors
en patis, jardins i cases.
El sol, que n’és ben conscient,
presidint les meravelles,
donarà llum i calor.
No es demana aturador
per a aquest curta empresa
que, passat un temps, s’adorm.
Al dessota d’un cel gran
El coixí i el matalàs,
avui, fan la contalla,
com parlaran de la palla,
d’aquell llit posat al ras.
Al dessota d’un cel gran,
on neguitegen estrelles,
com viatjo entre tenebres
fins que el fred em puja al nas.
Aprenent de somiador,
com espero nova lluna
per poder-li comentar:
Si, demà, em deixo anar
aprendré dolça mesura
qui em portarà a l’amor.
Venedors de llum
Venedors de llum
com fan tombarelles,
entre tendres herbes,
quan arriba el sol.
I són tan porucs,
tan posats en noses,
que porten les roses
esperant condol.
Venedors de llum
esperant, al vespre,
gent qui va a sopar.
És, a l’endemà,
quan espero rebre:
neciesa i fum.
Ha de ser el seu fadrí
Com la flaire de la flor
em torna a la primavera,
és la mossa qui delera
esperant el gran amor.
Ha de ser el seu fadrí:
ben noble, intel·ligent,
de bon matí, diligent
i ben lluny d’ésser mesquí.
Però, passades les hores,
quan el sol és al seu lloc,
nostra poncella canvia.
Que treballi, faci via
i que begui més bé poc,
les esperances són poques.
On queda l’amor?
I la barca, als trencacolls,
barallant-se amb les ones,
de segur, que avui són totes
de caire treballador.
Pescador de cara bruna,
cansat d’ensumar mal peix,
els deutes són en escreix
i el poble, mitja runa.
Batalles entre gemecs,
mals renecs i queixalades
fins aplegar el dolç port.
Dieu: On queda l’amor
sinó en capses mal girbades
de somnis vinguts a menys?
Ben cansat d'ésser ovella i set poemes més
15 Juny, 2021 05:48
Publicat per jjroca,
Poemes
Ben cansat d’ésser ovella
Ben cansat d’ésser ovella,
agafa el paper de llop,
per als altres, vol les pors,
ell guanyarà sense guerra.
Cada nit, porta una albada
on poder dormir de gust,
li agrada la carn amb suc,
la demana poc torrada.
Però un déu afeblit
li posarà massa comptes
si demana el canviar.
Ésser ovella és claudicar
sota el regne dels tanoques
qui mai se’n podran eixir.
Una rosa donaria
Una rosa donaria
a la reina de les flors,
estic ben malalt d’amors
i cap metge ho sabia.
Ella és dolça, entremaliada,
ben lliure d’enteniment,
quan s’acosta, ni se sent,
com sospira en entrar a casa.
Al jardí, he fet comanda
encara que amb pocs doblers
per a oferir-li una ofrena.
Quasi la veig de promesa
i, si demano un xic més
nostre amor prendrà l’alçada.
Ix de la pineda
I, al nou miracle,
ix de la pineda,
el vent ni delera
ni s’anima a batre.
L’ocellet demana
refer el vell niu,
el bosc és ben viu,
així ho proclama.
Cerco el caminar,
el tresc, la drecera
per arribar al clar.
Allí, he de posar
la nova bandera
i un temps alegroi.
Una lluna plena
Encara estic
prenyat del vell hivern,
cercant un abric,
fugint del fred.
El pare sol
es posa espardenya,
tragina, calla, brega,
es queixa que està sol.
A casa estant,
cansat del meu melic,
vull nova pensa.
Una lluna plena,
com de pa de pessic,
va rondinant.
Entre glops i queixalades
Entre glops i queixalades,
he passat tota l’estona,
és el fet d’anar de boda
qui em porta aquestes nafres.
El menjar prou que m’agrada
i enllesteixo un bon plat,
però, en aquest disbarat,
haig perduda la batalla.
M’han deixat sense cigrons,
sense sopes escaldades
ni la flaire d’ou fregit.
He dinat, m’he dormit
passant per llargues contrades
plena d’enutges i pors.
Aquells somriures
Al capvespre, quan el sol ens deixava
i s’emplena la plaça de neguit,
heu de saber que caldrà rebre la nit
i anar bastint, de nou, vana esperança.
Són massa anys de seca i de tempesta
per suportar les glòries d’altres regnes,
som pobrissons amb manta de cadenes,
anem deixant la fúria ben estesa.
Traspassarem, un diu, havent desat:
joies i amics amatents de promeses
amb embolics i parques il·lusions.
Demanaré la porta d’altres mons
on reposar i llençar, a les festes,
aquells somriures que, ara, són passat.
De bell antuvi
Entre gegants, són grassos els problemes
i les distàncies no semblen massa,
no hi ha pas llits sense cap manta
ni gots petits, ni culleretes.
Però els somnis són escaients
i les mesures prou importants,
voldrien viure lluny de la gent
en bons palaus o cases grans.
De bell antuvi, els esmorzars
omplen la taula de seixanta pams
feta amb arbres de fusta nova.
No vull saber si la cassola,
a casa meva, es pot guardar
o he de llogar la de la vora.
Galta vermella
Em deslliuraré de les males pensades,
dels tons amables d’anar i tornar,
heu de saber que vull anar
a viure, un dia, entre fantasmes,
són més amables quan volen pau.
Allí, estaré guanyant les meravelles
enmig de dubtes i de bondats,
m’agrada el seure dessota els arbres
per a sentir contalles velles.
No haig res més que son petita,
un guanyar lluny de la infantesa,
és quan aplega la meva estrella
quan me n’adono que sóc de mida
d’un nan poruc, galta vermella.
Quan la pluja cau i set poemes més
08 Juny, 2021 05:14
Publicat per jjroca,
Poemes
Quan la pluja cau
Quan la pluja cau
i el riu esvellega,
sento com s’esguerra
el petit catau.
El sostre del cel,
qui l’haurà amagat?,
veuria de grat
on el llum es perd.
Quan la pluja cau
somien les teulades
en els temps humits.
Qui s’haurà cruspit
les dolces pensades
de raure on escau?
Hi ha un paradís
En el racó incert,
no haurà promesa,
és la gran desfeta
d’ésser desllibert.
Aprenents de tot,
van cercant fortuna,
aniran a una
sense cap raó.
Hi ha un paradís
enllà la muntanya
on voldria anar.
Hauré de pagar,
amb tela d’aranya,
fins que em torni ric.
Ou de papallona
Ou de papallona
enyora l’estiu,
la pausa del riu
quan el vent s’estova.
Demana, a les flors,
un nou despertar,
com voldria anar
a posar colors.
Ou de papallona
com voldrà, avui,
posar-se el vestit.
Un déu ensopit
li diu que el garbuix
mai arriba d’hora.
Un pobre d’ahir
Un pobre d’ahir,
bastit de cartrons,
demana il·lusions
per a no glatir.
Quan la nit refreda
i la lluna es mou,
com demana un sou
per haver bestreta.
Un pobre d’ahir
no voldrà altra cosa
que haver menester.
Fou un ric primer,
però li feu nosa
el massa tenir.
Quan el sol s’allunya
Quan el sol s’allunya,
es queixa la nit,
qui li hauria dit
que perdrà fortuna?
I ve primavera
farcida de flors,
plena de colors
cercant la quimera.
Quan el sol s’allunya
com perdo les ganes
de calar nou foc.
Penso, sobretot,
en fer grans proclames
dessota la lluna.
Els gegants del meu país
Els gegants del meu país
no hauran casa,
mentre la vida traspassa,
com demanen el gaudir.
Seran ells conqueridors
de castells abandonats,
aniran fent el mercat
de pobres i somiadors.
Els gegants del meu país,
a la fosca, s’entaforen
per trobar-se ben beguts.
És, després, en ser rabiüts,
com s’enfaden i no ploren
perquè no ho poden pair.
És un drac poruc
Abans de caure la nit,
com s’entafora en el bosc,
és un drac poruc, preciós,
sense ganes de morir.
Com s’acosta un cavaller
per complir el manament,
és un regne poc valent
qui pregona el quedar bé.
El cavaller serà estimat
si la batalla li plau
i es deslliura de la fera.
No han trobat altra manera
d’aconseguir aquesta clau
per eixir de l’entrellat.
A la casa del gegant
A la casa del gegant,
rau la promesa,
segurament ben estesa,
sense gana i esperant.
I nosaltres, pobrissons,
empaitant goig i fortuna,
volem avançar, a una,
tot seguint les processons.
A la casa del gegant,
més cullerot que cullera
per a asseure’s a dinar.
Farà de bon empassar
tota una fruita sencera
sense fer-li massa talls.
Batre les ales i set poemes més
01 Juny, 2021 05:56
Publicat per jjroca,
Poemes
Batre les ales
I batre les ales
per a aixecar el vol,
sentir com el sol
acarona els arbres.
Un nou ocellet
gran espai recorre,
dorm, dintre la torre,
en un farcellet.
Primavera empeny
el clavell, la rosa
i un lliri espantat.
On haurà marxat?
On l’hivern reposa
per retrobar el seny?
No he trobat remei
No he trobat remei,
a les hores baixes,
garlant amb les cabres
del gust de l’herbei.
Elles són esquerpes,
fetes al silenci,
esperant que nevi
lluny de les dreceres.
He sentit a dir,
dolça meravella,
que he de trobar or.
Un cop sigui mort,
cercaré una estrella
per al gran gaudir.
Passen dies i setmanes
Passen dies i setmanes,
veig com avança el març,
he dormit un xic al ras
esperant gaudir debades.
Una feina inconsistent,
mig perdut de bon negoci,
he cercat un bon dimoni
per a poder-lo guanyar.
Passen minuts, passen hores
i primavera ens deixa
perquè vol florir els camps.
Em pregunto com, abans,
es perllongava una queixa
perquè n’hi havia ben poques.
Mig perdut i quasi ateu
Mig perdut i quasi ateu,
es lleva prop del migdia,
gairebé no ha família
ni viatja mai a peu.
Des de la casa al banc,
es pot anar de tirada,
el veig com ix a la tarda
per saber que li diran.
Un dia, va ser gegant
i donat al sacrifici
per a guarir tots els seus.
El sento riure amb el vent
i, després, retornar al vici
de saber-se ignorant.
Un estoig
A hora primera,
si el vent no té espera,
surt a feinejar.
Voldria deixar,
de sobte, el terra
i anar a ciutat.
Perdut en mil somnis,
passa pels carrers
sense grans volers
ni massa dimonis.
S’anirà fent vell
lluny d’haver el goig,
sols resta un estoig
de plata i de pell.
Pensa poruga
El sol com s’allunya
pel gran deure vell,
ha de ser penell
galdós de la lluna.
Al bon Déu, demana
descansar una estona,
però no ha hora bona
per oblidar qui mana.
El sol com s’allunya,
porta negra nit
per a empetitir-nos.
Encara, no sé dir-vos
on trobar el sentit
de pensa poruga.
Allunyat de flames
Us faig sabedors,
amics benestants,
que em sento, d’abans,
cercant un tresor.
He de trepitjar
plaça i carrer
per poder saber:
On hauré d’anar?
Les penses profanes
vénen, a l’engròs,
a cercar alegries.
Demano més dies
de trobar, al redós,
allunyat de flames.
Ocells primerencs
El camí del mas
s’omple d’alegries
puix sento com criden
roselles al ras.
Des de bon matí,
com les veig mudades,
les veig espantades
amb el cor ben fi.
És a l’arbre vell
on hi ha enrenou
d’ocells primerencs.
Mai seran conscients
que, dintre de l’ou,
hi ha tot un poncell.
Guanyar sense aprendre
21 Maig, 2021 12:25
Publicat per jjroca,
Poemes
Guanyar sense aprendre
Em comenta la formiga,
abans d’emprendre la feina,
com veu cansada la reina
perquè li escau altra vida.
L’hivern ha estat maldestre
sense parla, sense seny,
el vell déu quasi ni el reny
i s’ha quedat sense mestre.
Es fan vells els vilatans,
no parlen ni fan la festa,
només ploren cap al tard.
Els joves volien part,
van fugir a altra terra
per a guanyar sense aprendre.
Les plegadores amb carro
Entre verdes oliveres,
veig massa fred a les cares,
robes velles, arrugades,
diria: Fan de mal vendre!
Les plegadores, amb carro,
van arribant a la plana,
el seu amo les acompanya
amb els sacs i els cabassos.
Com s’escalfaran els dits
a la petita foguera
farcida amb vell brancam.
Potser mataran la fam
amb una sardina seca,
un pa, amb oli, guarnit.
Al carrer petit
Al carrer petit,
on l’aigua canta,
trobo que m’agrada
sentir-me esquifit.
Com vaig, carrer avall,
per trobar la plaça,
un silenci clama
aquest devessall.
Al carrer petit,
hi ha una finestra
on s’encalla el temps.
Deixeu que l’hivern
aplegui a la festa
abans de partir.
El gran teatre
En el gran reialme,
no hauran servents,
tots seran presents
en el gran teatre.
En el primer acte,
s’aixeca el teló,
molts hauran perdó,
lluny rauran les nafres.
En el segon acte,
pujaran les ganes
fins arribar al cel.
Allí, prop la mel
vénen les contades,
ho faran debades.
Les roselles són així
Les roselles,
en el prat,
han sembrat
les meravelles.
Ben galant
li puja el blat,
hi ha un esclat
pel mig tombant.
Les roselles
són així:
ben formoses.
Quatre roses,
del jardí,
parlen d’elles.
La paraula mal escrita
La paraula mal escrita
i la ratlla matussera
van donant cos a un poema
qui haurà una curta vida.
Entre penes i embolics,
he muntat aquest negoci,
ben pensat, em falta soci
qui vulga ser mon amic.
El poema va endavant
entre plors i floritures
sense poder-se aturar.
Ara, el deixo reposar
endins del cel, a les altures,
esperant que es faci gran.
Doneu-me el pa
Doneu-me el pa, nostramo,
car el cos se m’afebleix,
com camino enmig del bleix,
com m’aturo i entabano.
Massa dies als meus anys
esperant trobar fortuna,
poc sabó i massa escuma,
minsos riures, prou de planys.
Doneu-me el pa, nostramo,
puix la força del menjar
de segur que em puja al cel.
Allí, trobaré el recel
dels qui volen arribar
sense baixar-ne del carro.
Una mossa m’ha contat
Una mossa m’ha contat
que, cercant un nuvi nou,
va trobar-ne un de tou
sense ganes de lluitar.
I no sap el que ha de fer,
posada en aquesta empresa,
puix el paper de promesa
ni li escau ni li convé.
Una vida sense estrelles
es complicada de dur
quan aplega mitja nit.
He de trobar-li marit,
amable, en estat pur,
que no faci tombarelles.
Vent cansat i set poemes més
14 Maig, 2021 22:22
Publicat per jjroca,
Poemes
Vent cansat
Veieu com he trobat,
en el cel, un setial,
assumpte celestial
que un déu ens ha donat.
El bo del regalat,
les ganes de ser sant
i passo, mentrestant,
les lluites del sembrat.
Demano ordi i blat
per poder ser a l’era
en començar l’estiu.
Allí, trobo el caliu,
la festa sorneguera,
la pols i un vent cansat.
No vull navegar
Sense penedir,
vaig per les errades,
les porto emprades
fins a mitja nit.
Si sabéssiu com
la magna fortuna
em deixa una engruna
de penses d’agost?
No vull navegar
amb barca de rems
per un riu incert.
He perdut, per cert,
amics i parents
sols per demanar.
La vella formiga
La vella formiga
com coneix el gra,
la palla, la canya
i una flor amiga.
Es lleva, ben tard,
els matins d’hivern
i, sovint, es perd
mentre va pensant.
Ha estat obrera
des del primer temps
i fent el servei.
Espero el remei
quan vinguin bon vents
i nova primavera.
Serà ben discreta
Una cara dolça,
un passat incert,
ni pensa en el verd
puix viu a la fosca.
Entre el terra tou,
avança quan pot,
menja, arrels i tot,
quan la fam la mou.
Serà ben discreta,
amb poc enrenou,
en gaudir d’un somni.
Demana que plogui
per tornar, de nou,
a sentir la brega.
Aquells vells anys
Avanço al pas gasiu d’aquells vells anys
on el neguit em porta a la infantesa,
he de trobar bastida la peresa,
un neguit magre de joies i paranys.
El meu anar s’atura a l’albada
quan ve el sol a prendre son setial,
algú dirà que el plorar fa mal
i miro, ensems, els arbres i la casa.
Car sóc feliç de no trobar aventura,
espero rebre, al capvespre, mon llit
i una finestra guarnida de cotó.
Em deixo dur, mancat d’aturador,
fins aplegar a la vora de l’amic,
un vell bastió on la pau em procura.
M’adormiré cansat de recordar
M’adormiré cansat de recordar:
dolces empreses, llunyanes i planeres,
anar enfornant el pa i quatre cebes
per gaudir, alhora, del goig i del dinar.
Petjaré, almenys, camí d’anar a la mar
per a trobar: pescador amb sa barca,
les ganes boges del fet d’anar a pescar
sota un rellotge que, els dilluns, retarda.
M’adormiré cansat de somicar
i prendre part de la meva desfeta,
podria dir que enyoro el profeta.
Qui vol venir a la feina promesa
per a saber quan caldrà claudicar,
deixar els atuells, del tot, ben amagats?
És en ma terra
És en ma terra on resten els dimonis,
ben decebuts i temptant a tothom,
de tard a tard, llencen un xic de son,
ens adormim pensant en el desori.
Vull ser pagès, demanar feina prudent,
llevar-me tard, estar de res pendent
i trontollar per provar de no rebre.
Estimo l’aire, del tot ben assenyat,
quan vol restar, conscient, aquí a la vora,
és home no qui estudia el gran son
i quasi es queda, del tot, garratibat.
Després, me’n vaig per tal de poder seure
vora d’un arbre on portarà a la ment
a viatjar fins aplegar al ponent.
Ma pensa vana
Ma pensa vana, el pas feixuc
em porten, d’hora, a viatjar per la plana,
potser els pagesos són presos de galvana,
avui, reposen dessota un terra eixut.
Encara, sento els riures i els renecs,
aquell gran somni perdut en la desídia,
varen ser ells el fruit de la porfídia
qui els apartà del petit hort, del sec.
Ma pensa no recorrerà els camps
per a sentir el vent com mou les fulles
qui volen creure que encara no han perdut.
Deixaré enrere el carro i l’ensurt,
aquell passar enmig de les despulles
d’aquells amics qui van partir abans.
Entre somnis d'olivera i set poemes més
07 Maig, 2021 10:45
Publicat per jjroca,
Poemes
Entre somnis d’olivera
Entre somnis d’olivera,
va traginant el pagès,
almenys, un o dos cops al mes,
es pregunta què l’espera.
Camí ample, camí estret,
el carro, poruc, avança,
no ha desig ni recança
ni traurà un compte net.
En un redós del camí,
la flor d’ametller sojorna
esperant la jove abella.
Demanaria una estrella
per tal de saber qui prova
de conèixer el seu destí.
Al carrer de les volences
Al carrer de les volences,
les portes resten tancades,
ben endins, hauran les fades
esperant noves dreceres.
La calç perdrà la frescor,
la fusta, un color eixerit,
manca esposa i marit
amb empreses sense por.
Al carrer de les volences,
cadascú durà sa creu
per lliurar-la en combregar.
Com també voldria anar,
he de buscar-me un jueu
ben posat en coses seves.
Deixant un dimoni o dos
La campana farà el toc
perquè aplega altre difunt,
serà, a les tres en punt,
quan s’enceta l’oració.
El difunt era dels pobres
per a poder festejar,
molt més tard, es va casar
sense festa, sense ordre.
El porten vestit de negre
i amb un posat seriós
per a complir la sentència.
A l’infern, faran neteja
deixant un dimoni o dos
per si escapen els heretges.
Estimat país
Estimat país
qui en la pau descansa,
mai sé què li passa,
fuig del compromís.
Un dia va ser:
gran i matusser,
com tot ho perdé,
es va fer petit.
Cada dia es lleva,
potser un xic més tard,
i rau sense força.
A mi no em toca
restar a l’esguard
per si hi ha tenebra.
Pobrissó mon gos
Pobrissó mon gos
puix no porta esquella
ni cerca parella
ni fa l’ull més gros.
Es passa ajagut
matins i capvespre,
ni demana mestre
ni li han donat.
Però, a sant Antoni,
el posen mudat
i farà tres tombs.
Cerqueu les raons
puix no l’he trobat
parlant amb dimonis.
El pare sol
El pare sol
com cova els ous
de mosquits i mosques.
Mai ho fa a les fosques
ni en moments pregons
mentre fa un nou vol.
I les orenetes,
del viatge, cansades
com troben el niu.
Allí, en el caliu,
parlen, de vegades,
de somnis i festes.
I el temps com mou:
dubte i enrenou.
Voldria fer calaix
I la mort, tan tafanera,
com voldria fer calaix,
però es posa de biaix
i pensa amb lluna plena.
Deuen ser els quatre cops
que no han tingut fortuna,
voldria tenir la lluna,
ben enfadada, d’un mos.
Però, un parell de vegades,
ha fet joia en obtenir
alguna persona franca.
Potser la mort ens espanta
i preferim assolir
un bon port sense estrebades.
Penses afeblides
No haig res més
que penses afeblides,
seré perdonavides
cansat de no fer res.
Empreses matusseres
prenyades d’embalums,
em passo, entre fums,
les nits de fred senceres.
Amables tafaners,
voltant per les murades,
demanen promptitud.
Responc, un xic eixut,
que sobren les paraules
quan manquen els volers.
Poseu-me el blat i set poemes més
01 Maig, 2021 05:37
Publicat per jjroca,
Poemes
Poseu-me el blat
Poseu-me el blat, la palla i les espigues
omplint els camps de joia i de verd,
una poncella com passa i es perd
amb la il·lusió i la joia amanides.
Poseu-me un banc de dalt de l’alturó
per a somiar les velles primaveres
sense gaudir de les fortes despeses
del treballar cercant un món millor.
Són pocs els anys per demanar la mort
i vaig, confós, per terres isolades
que els joves, enrere, van deixar.
Em sabrà greu tornar a esperonar
aquells records qui em porten a les cases
on grans pagesos planyien de la sort.
Espero al banc
M’agrada més un plat ple de sardines
que l’amistança de nous desconeguts,
vaig, per la vida, entre presses i ensurts
per viatjar enmig de les boirines.
Però, enllà, els homes profitosos
parlen de deures i angúnies de ser rics,
com vaig recórrer a vells i bons amics
per a encetar la porta dels nous gojos.
Espero, al banc, un temps més rialler,
aquells grans balls bastits enmig la plaça
on les parelles remunten fins a la lluna.
No espero més que rebre la fortuna
d’aquells fidels qui em diran què passa
quan ve la data de retrobar la fe.
Un goig ben esquifit
Porteu-me el seny amable de la nit
vora d’un llit on hivern es cansa,
com l’he bastit, amb palla i una manta,
un somni llarg qui ratlla amb l’oblit.
Els pretendents riuran, ben lluny d’aquí,
esperant hora per a anar a festejar,
no tinc moments d’aprendre a feinejar
per guanyar joia en temps de nou glatir.
Escolto el vent qui vol anar al Montsià
per trobar arbres d’uns anys indefinits
qui volen ombra i lleure a l’hivern.
No hi ha cap ric que porti, al descobert,
les ganes boges de córrer per morir
amb minsa pensa i un goig ben esquifit.
El mestre jove
I les escoles s’obren per saber
a quina ciència hauran d’apallissar,
són els prohoms que portarà el demà
amb gran desig de viure i de poder.
El mestre jove no es cansa de xisclar
i els alumnes es queixen de la sort,
a cada pàgina han de trobar colors
per fer un garbuix de feina on lluitar.
Amb quatre nombres i un parell de lletres,
anem passant misteris i setmanes
per a aplegar a les portes de la festa.
Ma divergència és força manifesta
i em llevo d’hora, gairebé, a les albades
per a trobar envans amb ses escletxes.
Primavera ha portat un cel
Ni va a la mar ni parla amb les barques,
el llop marí com ha perdut les dents,
espera rebre, demà, algun present
sense pensar que, mai, serà debades.
El nostre heroi somia amb sa taverna,
aquell rom fosc qui l’espera dormint
mentre demana que, avui, no en siguin cinc
puix vol saber qui s’endurà la pena.
La primavera ha portat un cel
qui s’obre més quan veu un lladregot
per treure pols i vori al de dalt.
Li agradaria raure al temps passat
per prendre força i estalviar un got,
per a llençar les pauses d’un home vell.
Era un pobre pescador
Era un pobre pescador
farcit de contar mentides,
enfadat per massa vies,
esquerp, eixut, mal pagador.
Un dia aplegà la Parca
a la vora del seu llit,
el trobà tan esquifit
que ni li féu mala cara.
Tots dos baixant pel riu,
que els portarà a l’infern,
pel preu es van barallar.
Pas que sé com va acabar,
però la Parca aplegà primer
i el pescador encara riu.
A poc a poc, se’n va el fred
A poc a poc, se’n va el fred
i primavera es desperta,
ha el son de la poncella,
es queixa a tort i a dret.
Els ametllers ja estan tips
de treballar nit i dia,
la figuera ni pas crida
i somia cada nit.
A poc a poc, se’n va el fred
i plora la xemeneia
perquè sola es va quedant.
Són els amos estadants
els qui passen i fan via,
de segur que no fan net.
M’asseuré en el banc
Sento com escala el sol
tot i gronxant al Montsià,
porta un altre tarannà,
ni es queixa de la sort.
Quatre ovelles fan un mos
i el pastor, qui passa comptes,
de la pobresa no en surt.
Només queda l’aixopluc
d’aquelles tardes tan dolces
quan el pagès és al tros.
I m’asseuré en el banc
que el batlle ha disposat,
no hi ha pressa al meu estat
ni la joia va endavant.
Han de venir les hores menyspreables i set poemes més
21 Abril, 2021 07:26
Publicat per jjroca,
Poemes
Han de venir les hores menyspreables
Han de venir les hores menyspreables
a cercar un lloc petit en el meu cor,
ni sé ni sóc el més gasiu culpable
qui viu, com pot, en un neguit de por.
Mes, d’altrament, encendré la foguera
per mantenir una cabana guardada
fins a saber si vindrà, una altra vegada,
aquella mossa qui es mostra sorneguera.
El dolç amor estima altres contrades
on poder estar gaudint del tebi sol,
anar trescant els prats i fondalades.
Potser m’enyora, com ho fa de vegades,
i riu alhora que em vesteixo de dol
quan descobreix que porto només nafres.
Corredisses de núvols
Corredisses de núvols van per la plana,
és el vent qui els empaita sense aturar,
veig brandar a les branques en un plorar
demanant, al seu déu, tornar a la calma.
Uns follets, a la cova, demanen pau
i les fulles s’enlairen fins tocar el cel,
en el poble, el batlle viu al recel
esperant tornar enrere menant la nau.
Corredisses de núvols i un llarg pregar,
les velletes enceten un nou rosari
per trobar protecció del millor sant.
Un pastor, mig esquerp, com va cantant,
demanant, al patró, allunyar el calvari
sense perdre esperança ni claudicar.
Torneu-me el fred de l’esperança
Torneu-me el fred de l’esperança,
perquè, avui, l’estimo i no em fa cas,
quelcom hauré de dir del meu fracàs
sense perdre el llum d’una recança.
La vaig veure, somià i li demanà
un somriure curt i entremaliat,
li oferí la força d’un gran soldat,
però li feu gràcia i esclatà.
L’amor tocà el dos i envellí,
cada vespre arribà la festa magra
per a seure, callada, vora del foc.
La joia ha passat i tot és fosc,
avui, he demanat el restar a casa
per parlar de misèries en ser a la nit.
Parlarem del demà
Parlarem del demà, captius i bojos,
esperant trobar, al cel, nou tarannà,
dedueixo que, avui, no esdevindrà,
avancem, a pleret, els cecs i coixos.
Caçadors d’il·lusions dormen al ras
perquè ningú els vol oferir sostre,
ben dolguts i empipats, tornen al poble
on ningú els ha de rebre per si de cas.
Hem vingut per tornar i comentar-ho
als veïns d’un carrer, prou isolat,
on els gats fredolics cerquen el sol.
Els faré assabentar com aplega el condol
tot fugint, per un temps, del gran ramat
per haver dolça joia o esbrinar-ho.
Llarga lletania
Dieu-me amor en llarga lletania:
On són les forces que un dia vaig haver?,
segurament hauré perdut la fe
tot i lluitant per aplegar al nou dia.
Seran empreses d’un passat gloriós
on feia fred i el vent de dalt bufava,
vaig sentir el temps com lluny em portava
d’aquelles terres on havia de ser espòs.
Amb pocs diners, qui no demana fortuna
per perllongar un caire somrient
entre temences de perdre or i glòria?
He de saber on hi ha una nova història
de grans amants enmig d’una gent
qui mengen poc i planyen cada engruna.
La força
Avança l’albada i guanya la tempesta
damunt d’un terra prou erm i assedegat,
els garrofers diria que hauran la festa
bastint, amb ombra, el caminoi i el prat.
I les garrofes, tan dolces, flairoses,
poc que voldrien anar al daltabaix,
tanqueu la porta, deseu, en el calaix,
aquell escrit damunt d’un llit de roses.
Deixeu que la campana faci el primer tomb
i que la palla s’alliti, en el paller,
per a esperar la pluja matussera.
En un racó, una ànima lleugera
obre l’enginy puix voldria saber
com ve la força qui fa rodar el món.
S’enfilen al calvari
Em deixo anar mentre el sol m’acompanya
per uns camins, de sobte, entremaliats,
són els minyons qui volen prendre part
d’aquell seguit de lluites de campanya.
Són les vacances de nova primavera
on un Jesús porta sa feixuga creu,
no és bona feina ser Fill de Déu,
sempre, ha de trobar un Judes qui l’espera.
Les tendres flors s’enfilen, al calvari,
per a bastir, de colors i perfums,
a aquells fidels conscients d’aquella feta.
Hem de guanyar la gràcia manifesta
del gran lluitar sense perdre el costum
d’esperonar els fulls del calendari.
El rei feliç
El rei feliç refent les tombarelles
enmig jardins que envolten el palau,
no vol saber el deure que li escau
i vol viatjar enllà de les estrelles.
Com tot s’avé a un deure contrafet
fa passar el temps en un món esquifit,
no sap, per cert, quin déu li haurà dit:
que cal sofrir un cop passi l’hivern.
La primavera ha de ser al tocar,
així, ho conten les roses i els colors,
aquell brillar del sol al dematí.
No massa lluny, el poble ha de gaudir
perquè, sotmès, haurà la bona sort
d’aconseguir el plànyer i claudicar.