A l'escola de la vida i set poemes més
29 Gener, 2024 16:52
Publicat per jjroca,
Poemes
A l’escola de la vida
A l’escola de la vida,
marona, no hi vull entrar;
poc m’agrada la fatiga
quan no aplega ni a fruitar.
Les planes es fan muntanyes,
el mal peix és bacallà;
aprendré a claudicar
a l’enginy i a les pensades.
A l’escola de la vida,
ni el mestre està present
perquè diu que ha angoixa.
La gran dama es torna coixa
perquè xafa malament
quan passeja sense mida.
És disbarat
Ben pendent del sacrifici
per a ser bon vilatà,
he après, deixeu-m’ho anar,
aquest innombrable ofici.
Cercador de desventures,
captaire de fugissers;
he deixat matalassers
malvenen llurs feridures.
De ben jove, desenfeinat,
he de procurar la menja,
la cullera i un bon plat.
Diria que és disbarat
claudicar per la revenja
que demana el veïnat.
En Jesús dalt de la creu
Sent cansat de bon matí,
he demanat, a en Jesús,
que m’ensenyi el bon ús
de viure sense glatir.
Amb un parell de miracles,
passaria a ser diví;
de l’aigua, vull treure vi,
no estic fet a les mal dades.
En Jesús dalt de la creu
com sospira entre dolors
per no trobar altre deixeble.
Com plora per ser maldestre
i no triar, entre tots,
un que pugui fer d’hereu.
Em cal saber
Escric així: amb aires de tendresa
quan la fotesa ni porta encís;
en el reclau, sorrut, del paradís
escolto el vent, em guanya la peresa.
Puix tot és clar i s’allunya la boira
a terres baixes guanyades per l’oblit;
algú dirà que pobre he partit:
el pensar fluix, la manca de cridòria.
És el meu cor un presoner salvatge
qui beu quan pot i no demana pa
en aplegar els dies de gran festa.
Em cal saber que regna la tendresa
quan manquen hores per a fruitar
de solituds i de perduts mestratges.
Aquell dimoni
En l’ambició virtual de cada dia,
he posat hores de pena i de coixí;
en mes batalles, no trobaré enemic
ni aquell vell temps on regni gosadia.
Més endavant, s’acaben els misteris
i els lladregots recerquen un palau;
m’agrada el lleure i la fugida em plau
per a obtenir el goig de l’encanteri.
Els pobrissons com dormen a la plaça
i la campana comenta al campanar
que vol anar al reclau del silenci.
El vell mossèn demana que, ara, pregui
per tal de veure si, avui, puc matar
aquell dimoni tan lleig i mala traça.
Dies profitosos
Doneu-me pa per a posar al sarró
puix vull anar a raure en el cim;
en el Montsià, el regne és dolç i prim
on manta ocells van demanant calor.
Però és hivern i quatre flocs li cauen
d’aquella neu tan destra en prendre fred;
soc, com diria, aquest heroi discret
qui menja un poc mentre altres bramulen.
No n’estic fet a dies venturosos
on el mestral callat, de nou, s’avé
a enfilar-se oblidant les presses.
Deixeu-me dir: No vull bastir necieses!,
puix l’avenir dirà que és el darrer
per a gaudir de dies profitosos.
Els meus amics traïdors
Els meus amics traïdors,
cansats de ma misèria,
envien la platxèria
per fer-me els honors.
I tot esdevindrà
una manca de força;
faran el que no toca:
des d’ara fins a demà.
Com he d’escapolir,
emprendre el camí ral
sense un bell aturar-me.
De fet, ni puc queixar-me,
dessota d’un fanal,
fins que es faci nit.
Quaranta queixalades
Quaranta queixalades
i no puc empassar
el somni que, demà,
m’oferiran debades.
Com tot és portar presses,
m’acullo al més forçut;
el treballar no puc,
em manca la feresa.
Quaranta queixalades
i, tot, serà a punt
quan aplegui nostramo.
En temps, com li demano:
les sopes amb bon gust;
ni dolces ni salades.
Si algun dia aplego a ric i set poemes més
21 Gener, 2024 09:36
Publicat per jjroca,
Poemes
Si algun dia aplego a ric
Caminant sense camí,
vianant sense drecera;
he venut la nit sencera
per un ram de gessamí.
No li cantaré a la mossa
perquè el pare està pendent,
és un pobre innocent
qui demana bona bossa.
Els doblers que, ara, tinc
estan a punt de volar
quan aplegui a la taverna.
Amb la carta que m’espera
estic a punt per somiar
si algun dia aplego a ric.
Un dels tres Reis
A la porta de l’església,
he trobat un dels tres Reis;
em diu que cerca un Josep
per a fer-li una ofrena.
Així fou que em deturà
per a veure la trobada;
mitja nit la vaig passar
mal dormit, amb mala cara.
Quan van aplegar altres dos,
començà el desconcert
i anàrem cap a l’estable.
Si es produí el miracle;
va ser, del tot, ben discret,
encara no sé el com.
Portant sa creu
Em plau saber,
amics de l’encanteri,
que és un misteri
aprendre a ser.
La vida és
aquest nostre escenari,
hi haurà un calvari
on guanyar fe.
I anem, arreu,
passant les hores toves
vora del foc.
Afora, és fosc
i passen massa homes
portant sa creu.
M’agrada el cloure
M’agrada el cloure
silenciós de cada dia
quan el sol grimpa
i cau de sobte.
És, a la fosca,
quan l’home cerca
sentir qui prega
i fuig d’escola.
M’agrada el cloure
de llevar-me d’hora
per veure el món.
En un segon
és la mossa qui troba
on caldrà seure.
Complir el manament
En comptades ocasions,
he sentit les esquelles
sorollar entre tenebres
al de dalt dels alturons.
Allí, on Montsià diu,
sense recança,
que voldria una barca
i anar pel riu.
Però aquest moviment
no està permès
i no es pot moure.
Li he demanat que vole
i s’ha compromès
a complir el manament.
Paraules dissortades
De paraules dissortades
en porto el sarró ple,
les he trobat al cafè
feinejant entre les taules.
De pobres vinguts a rics
n’he trobat una dotzena;
la resta, renoi, com crema,
ha de ser un mal antic.
Al carrer de l’enyorança
és on viuen els records
qui s’enlairen a les golfes.
Més bé buides estan totes,
només els resten les pors
i una memòria qui enganya.
Viu al seu desert
La primera primavera
li arribà als quaranta anys,
és un home prou estrany
qui ni millora ni crema.
Encara té una capsa
on guarir tots els records,
de segur que estan tots
esperant eixir de casa.
Una núvia va tenir,
ella ni se n’adonà
perquè era molt discret.
Avui, viu al seu desert
que deixa per a anar a cercar
un somni a qui maleir.
No sé si ho acomplirà
He demanat, al bon Rei,
que em lliuri del sacrifici;
escriure ha de ser vici
no encomanat a cap llei.
Passejar, prenent el sol
en una tarda lleugera;
és gaudir sense l’espera
d’haver pena ni condol.
He demanat, al bon Rei,
una mica de fortuna
i la dèria del saber estar.
No sé si ho acomplirà
perquè vol marxar a la lluna
per si troba algun servent.
Poemes curts (CXXXIX)
13 Gener, 2024 19:38
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la lluna,
vull anar
per si una
es vol casar,
minsa fortuna.
Com la fera
és per a mi,
la peresa
em diu que sí,
després es queixa.
Mai demano
per anar
si proclamo
que no n'hi ha:
ni rei ni amo.
Na Maria
del meu cor
duu alegria
fins i tot
quan neix el dia.
Massa hores,
sense nit,
són tan bones
quan el llit
plora per totes.
Com espero
haver son
ni em queixo
de la por,
de poc l'enceto.
En mon desert
no hi ha paüra
i tot es cura
estant despert
a la natura.
Com m'agradaria,
un cop cada mes,
haver l'alegria
d'un futur incert,
coses de la vida.
En el regne
de l'oblit,
no ha setge
a l'enemic,
l'haurem de rebre.
A la casa
de l'incert,
qui no passa
tot ho perd:
el poc i el massa.
Al corriol
de la virtut,
massa sol
es torna mut,
sense condol.
Estimar, l'estimaria
qui hagués força diners
i fóra tal gosadia
que, enmig de l'interès,
una joia oferiria.
Com demano
per entrar
i l'enganyo
com es fa,
mentre el planyo.
Una mossa
està per mi,
m'il·lusiona
perquè sí,
és molt marona.
Us comento
d'amagat
que em queixo
de bon grat,
mentre desperto.
A la guerra,
sense pau,
cau per terra
el gran palau
o bé s'esguerra.
Miraré
de fer bondat,
menjaré
només un plat,
però ben ple.
A la casa
del valent,
el que passa
no se sent
almenys encara.
Com demanaria,
per poder ser ric,
almenys una vida,
haver enemic
de nit i de dia.
Com no ploro
pel matí,
sempre ho provo
en fer-se nit,
glatir, ho enyoro.
A la porta
de ponent,
una morta
va dient:
Estic absolta!
Amb les roses
del jardí,
fa revoltes
un mesquí,
està per totes.
Són massa reixes i set poemes més
13 Gener, 2024 19:34
Publicat per jjroca,
Poemes
Són massa reixes
Palau reial, alleugerit de pobres,
on massa homes es lliuren a la por;
ben al davant, es mostra aquell senyor
qui vol saber on trobarà els nobles.
Com dorm a un llit ben ample i ben ornat,
han de ser els somnis del tot manifassers;
volarà, al cel, com galant cavaller
i, en aterrar, de tots serà estimat.
Són massa reixes per a haver llibertat
i massa amics, del tot, vinguts a menys
qui li demanen aquella estreta sort.
Passen els anys, el viu es torna mort
i van perdent els arbres les arrels
per a decaure i encetar l’esclat.
Comença el vell camí
Per estranyes raons,
diu la mare Natura
que hem de tenir cura
en pujar els esglaons.
Com comentava en Pep:
el vi negre fa mal
i cal fer el sacrifici.
Gairebé sense vici,
en el palau reial,
la joia com es perd.
Avant i sense llum,
comença el vell camí;
ha de venir d’allí
on regna la patum.
Malviu un somiador
Deixeu-me una presó
amb dolça finestreta
on faci l’oreneta
estada a la calor.
Preneu-me el barrots
de sucre i pega dolça,
no voldria altra cosa
per a trobar els amors.
Deixeu-me una presó
on un pres fa l’estada
abans d’anar a sopar.
Si el temps es deixa anar,
compreneu que, allí, encara
malviu un somiador.
M’endinso a la cova
Em contava na Mariona
que l’amor no l’ha trobat,
com em sento obligat
mentre ploro a tothora.
He pactat, amb un dimoni,
per si em vol fer costat
i treure’m d’aquesta guerra.
Mentre mon cor s’esguerra,
pel favor que he pregat,
s’acosta a sant Antoni.
Em contava na Mariona
que l’amor el té perdut;
per a eixir del gran ensurt
com m’endinso a la cova.
Traspassat el vell any
Traspassat el vell any
amb lluita manifesta,
hem demanat fermesa
sense força ni engany.
Els amics tafaners
tan amics de la plaça
veuen, al cel, la traça
que van deixant els vents.
I la pluja s’allunya
terres altes enllà
per a regar altres camps.
Nosaltres, estadants,
demanem remullar
un terra qui bramula.
Mar endins
De sobte, m’acomoda
anar-me’n mar endins;
allí on els dofins
parlen de tornar alhora.
Nosaltres els senyors
d’aquest regne ferreny
com demanem el seny
al bon pare rector.
Ens mana penitència,
prec pels grans pecats
de deure i omissió.
Prego al sant patró
que ens doni, a tots plegats,
enginy, força i paciència.
La lluita està servida
Amb la meitat dels muts,
allargo la conversa;
em fan sentir que puc
saber si no haig pressa.
Com no escolten els sords,
acabo de seguida;
la lluita està servida,
però en comencen pocs.
Pendents del sacrifici,
com corren els covards
per tal d’escapolir-se.
Han vingut a servir-me
uns pobres desnonats
prou carregats de vici.
Una plata ben posada
Poseu-me gana nostramo
puix ja tinc el cos ben ple;
a la fosca, m’encomano,
no sé com me’n sortiré.
Una plata ben posada
amb salsitxes i enrenou,
tres botifarres, un ou,
un bon tall de cansalada.
Com el metge em demana,
procuro no fer-li cas
i endrapo com una fera.
Amb la nit que, avui, m’espera
no caldrà ni matalàs,
la passaré allí on calga.
Epigrames (CXXXIX)
13 Gener, 2024 19:27
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la casa
de l'enyor,
mai em canso
de fer el sord.
He comprat
per al meu ruc:
un morral,
s'ha quedat mut.
Quan cauen les fulles
i el foc s'encén,
venen mil agulles
a cavall del fred.
Com dorm, al cup,
un vi cansat,
me l'han trepitjat
amb uns peus prou bruts.
Quan la lluna
va a ponent,
li remuga,
però no el sent.
No és pas bona
solució:
Anar una estona,
creure que és bo.
No demano
per a mi
ni reclamo
el meu destí.
Una plaça
amb un banc,
el dia passa
mentrestant.
A la panxa
del més ric,
mai la gana
para el llit.
Poques dents
i menys queixals,
mengem verd,
ens farà mal?
Entaforat
al meu llit,
el dimoni
s'ha adormit.
Manta gana
per a donar,
de la meva,
me'n puc estar.
En comptades
ocasions,
els dolents
seran més bons.
Com demano
per tenir:
Poca guerra,
més de vi!
Quan el núvol
veu al sol,
com li diu
que, ara, no vol.
Una casa,
amb un jardí,
massa feina
ha de tenir.
Quan el sol
va a l'hivern,
diu que toca
haver fred.
Les nines cantaven
a la plaça estant,
les tardes passaven
sense deturar.
Una bruixa
m'ha de dir
que em convé
dir-li que sí.
Sense pedres
al camí,
el passeig
no és per a mi.
No sabia
on era el jou,
però em crida,
fa enrenou.
Una casa,
sense vi,
és eixuta,
em fa glatir.
Si ho demanes
un xic més,
porto branques
i l'hivern.
Una bona mossa,
al balcó estant,
veig com va mirant,
mai li farem nosa.
Un capvespre,
he de finir
sense mestre
a qui obeir.
A la nit,
sota els estels,
tot l'eixerit,
pujarà al cel.
Mai començo
a manar
ni arreplego
i puc marxar.
Han passat savis i set poemes més
08 Gener, 2024 16:28
Publicat per jjroca,
Poemes
Han passat savis
És l’esperit qui allunya la tempesta
i es manifesta punyent l’oblit,
he estat poruc i tinc la llar encesa
puix vull entendre quelcom que he escric.
Han passat savis trescant per un carrer
on s’endevina la plata i or;
els menestrals, un dia, hagueren sort,
però es queixen com els primers.
Deixeu-me descansar els ossos
en aquest bosc vingut a menys
on els conills s’amuntegaven.
Massa raboses, avui, es planyen
perquè la vida haurà perdut el seny
i els vilatans es van perdent a trossos.
Poca treva
Del tot poruc, deixeu-me la certesa
de morir, prompte, sense res més;
com he lluitat fugint de la pobresa
i m’ha abandonat mancada d’interès.
De ben segur, que arreu porto la nosa
i espero, prompte, ser oblidat;
no vull setial on el senyor reposa,
vull herba tendra enmig del prat.
I tornaré a ésser qui no era
per a complir el manament
tal i com toca al ben nascut.
El defugir ni se m’acut
puix tinc posat el parament
per continuar amb poca treva.
Mireu com vaig
Mireu com vaig per terres isolades
on vells pagesos són al cafè,
com us diria que he perdut la fe
i es van fent grans totes les cases.
Aquí, a la vora, fruitava l’olivera
i un xic enllà cantava el garrofer;
viure de pobre no és plaer
i, en el record, reposa sort sobrera.
Mireu com vaig per amples carrers
on el bon sol diuen que regna
fins que aplega la fosca nit.
Només em queda vell esperit
qui ha de dormir mentre espera
retrobar un dia amb més poder.
Almenys, un mos
Pareu el món puix soc ben a la vora
de trobar el dia talment gloriós,
he retallat la força que no em sobra
i vaig, a pams, cercant l’engròs.
El Déu m’ha dit: Hauràs joia infinita
si no et capfiques en ésser ric!;
li he demanat casa al paradís
i ha sigut amb la boca petita.
Així, anem camí del tros
per a collir verdes olives
qui cantussegen al dematí.
Estic pendent de saber qui
ha de venir a prendre les mides
per a deixar-me, almenys, un mos.
Somio a contracor
De pobres i raons
en porto el sarró ple,
hauran menjat el què,
hauran gaudit el son.
La vida s’acomoda
dessota del gran pi;
allí, trobaré el sí,
la pau en veu de dona.
No haig més gran tresor
que un polsim de grandesa
qui demana per mi.
Ben poc li he de dir
puix haig la roba estesa
i somio a contracor.
En Jesuset no hi era
Han vingut els tres Reis
una tarda planera,
en Jesuset no hi era,
ha fugit ben corprès.
Va néixer a Betlem
aquella nit tan freda
en què una nova estrella
posà un llum al cel.
El rei de la contrada
no volia enemic
que li prengués el tro.
Com va aplegar la por
a lloms de tall d’espasa
cercant el jove Nin.
Bona sola
Firaires d’ocasió;
la plaça està ben plena,
ha començat la festa,
la missa i el sermó.
Les dones a l’església,
els homes al cafè,
la fe se’n va i se’n ve
contenta o un xic ofesa.
Avui, he de buidar
gairebé la guardiola
per comprar unes sabates.
En podré triar quatre,
les vull de bona sola;
dos anys han de durar.
La vida un dia es perd
En festa tan senyalada
em comenta, el pobre gall,
que si volen un bon tall
és millor la cansalada.
El porquet que se l’escolta
com li faria un bon mos,
el sobreviure és confós,
ben a prop, és la revolta.
De segur que, en passar festes,
hi haurà missa de difunts,
els qui resten viuran junts
oblidant les malifetes.
Puix la vida un dia es perd
mentre va passant l’hivern.
Tant li fa i set poemes més
05 Gener, 2024 05:50
Publicat per jjroca,
Poemes
Tant li fa
I tot enmig del bosc,
el petit follet vell
les cames arrossega.
Va ser una princesa
qui així va fer per ell
quan va perdre el gran goig.
Amb fulles esmerçades,
volia arracades
i un collaret al punt.
El follet, mig difunt,
va estar a les acaballes
en haver tal disgust.
Ara, el sento plorar
i, a ella, tant li fa.
Mal que no cura
Mancada de la fúria
i del terrible enginy
em fa saber com tinc
aquest mal que no cura.
Ha de cremar l’enveja
flairosa al seu foc,
he vist que, al seu lloc,
la parla com quequeja.
Humans, sense misteri,
anem passant la vida
pel fet de sobreviure.
Un temps per a descriure
em porta on s’aviva
el minso encanteri.
Parca és la memòria
Us faré saber,
amics de la força,
que vaig quan no toca
guanyar i quedar bé.
Són grassos gegants
qui sempre rondinen,
que planyen i criden
a tots els humans.
Nosaltres, veieu,
ni podem gaudir
de l’eterna glòria.
Parca és la memòria
per a entendre si
ens queda algun déu.
En sabia ja massa
Pel carrer per on passejo,
és carrer de melangies,
allí, passà els llargs dies
entre la fusta i el ferro.
Pagesot desenfeinat
he perdut la força i l’ase;
a casa, n’érem els quatre,
a la vora, el veïnat.
Vaig aprendre bona lletra
a creure i a dibuixar:
el sol, l’arbre i una casa.
Quan en sabia ja massa
el pare em duu a treballar
entre arbres d’olivera.
És bon mosso el condemnat
Aprenent de no sé què,
he passat la vida llarga;
amb martell i sense espasa,
procurant el quedar bé.
La mare m’ensinistrà
a festejar amb la veïna;
és callada, ben polida
i parla si ha de parlar.
Per al canvi, m’han comprat
un bon matalàs de llana
i una manta de les fines.
Quan em veuen les fadrines,
alguna se’n riu i clama:
És bon mosso el condemnat!
Porto son a les sabates
Porto son a les sabates
i entrebanco tant com puc;
diria que vaig eixut,
he begut manta vegades.
Na Mariona no m’estima
i, en veure’m, com somriu;
he perdut tot el caliu
quan pensava que em volia.
Avui, haig la núvia nova
qui em mira i em convida
a emprendre nou viatge.
No porto massa equipatge,
poca roba em va a mida
i, sovint, dormo a una cova.
El fred porta basarda
Al núvol, demano neu
i ell de segur que escolta;
però vol posar-me a prova
i m’enfila a la creu.
Com somio amb el blat,
el color de la rosella;
he de cercar un xic de llenya
perquè el fred ha arribat.
Al cel, sojorna la lluna
mig cansada d’esperar
a aquell sol que retarda.
Quan el fred porta basarda
una ampolla he de buidar,
no deixaré ni una engruna.
Branques velles
Potser la nit s’acosta a la llar
on branques velles del món s’acomiaden,
van ser, en un temps, tendres i enfeinades
en donar un fruit que un dia van plegar.
Morí al molí sense donar una queixa
per a, després, ser ben empresonat,
el posaran damunt del pa torrat
i el fregiran, glatint, a la paella.
Mentre la branca, a poc a poc, es crema
sento que el fum ha de volar al cel
per un camí ennegrit i maldestre.
És dura vida on tots han de permetre
la gosadia de prendre aquella mel
que les abelles volen a casa seva.
Pensaments festius (CXXXIX)
01 Gener, 2024 17:37
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Si un dia penso massa, ja m’ho faran saber.
No cerqueu cap feina que s’acabi d’hora.
Estic preocupat, la núvia diu que m’escolta.
Cansat de no fer res, em posaré a descansar.
Si escolto el rei, trobaré remei?
Amb tres dies més, aprendré a volar.
Haig diners, estic cercant desitjos.
Li he ensenyat al cos que no em faci massa cas.
No poso paraules dolces, me les acabo menjant.
Li he demanat al sol que faci els dies de festa llargs.
Aniria a treballar, però ja em penso què és.
La senyora ha de tenir la raó, no la trobo enlloc.
M’hauré canviat de planeta, trobo que peso més.
Si no treballo no cobro i, si ho faig,tampoc.
Volaré per donar-me temps.
Faig tard perquè el temps m’acompanya.
Eviteu-me, tinc poca conversa.
M’agrada seguir vivint a la Terra, els dies són més curts.
El millor de ser ric és que minva la memòria.
Aniria a treballar, però no estic per la feina.
Estaré enamorat fins que ella ho descobreixi.
No sé si fer-me ric o sord.
Ho sento, però tardaré en morir-me.
Si penses, aplegaràs tard.
Necessito un lladre responsable.
Em donava diners, però volia que pensés.
Per molt que avanci, la Terra em guanya.
Dos graus més i seré flama.
Estic aprenent la manera de no estudiar.
Vaig al ball amb carro, per si hi ha carabasses.
Aniria al metge, però m’oferirà salut.
Si voleu ser lliures, apreneu a no respirar.
No sé si la Terra és rodona, però espero que no es desinfli.
El sol està enfadat, no pot veure l’altra cara de la lluna.
No sé si fa calor o me l’han donat tota a mi.
Si entres en un dubte ni saps l’hora de sortir.
Haig anys perquè no m’agrada perdre’n cap.
Corro cap a l’orient per a reduir velocitat.
M’agrada festejar i no decidir res.
Ara, que no tinc vicis, em donen diners.
Estic millorant, no menjo per no pagar.
M’agrada eixir prompte i arribar tard.
Tinc un llapis, espero les idees.
Obeeixo, però sovint oblido qui mana.
Descansaria més, però no tinc paciència.
He trobat feina, però era massa a prop.
Vaig amb la núvia per a què parli ella.
He fet un curset per a aprendre a somiar menys.
Haig un dubte existencial, els altres són normals.
No vull ser ric, he perdut l’enveja.
Eviteu les cases on tots siguin feiners.
He deixat dos somnis per a demà.
Deixeu-me perdre a poc a poc.
Els meus somnis no pugen més d’un metre d’alçada.
Vull ésser ric per a no ésser lleig.
No m’agrada el rellotge, no s’atura.
M’ha eixit un fill, però no tenia mare.
He portat el cos al metge per si de cas.
No surto al carrer per si trobo feina.
Pensaments festius (CXXXVIII)
01 Gener, 2024 17:35
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
No puc escriure més, m’agrada menjar.
Respiro, però he perdut el compte.
Estic enamorat, volo sense mesura.
Estic preparant-me per a feinejar poc.
No menteixo bé perquè erro sovint.
Per a ser savi, quantes tones de llibres m’he d’empassar?
Si respiro millor, em posaran més feina.
Haig bona memòria, però quasi no recordo res.
He canviat de feina; a l’altra, guanyava massa.
M’he llevat d’hora per a què el sol em miri.
Si em torno ric, quants amics guanyaré?
Hom vol ser bou sense arribar a ser brau.
M’agrada del festeig: els deures no s’acaben mai.
He comprat una vaixella de dotze plats, me’n sobren deu.
Respireu mentre sigui de franc.
He comprat un sol petit per a estalviar.
Visc, dessota d’un pont, per a tenir aigua corrent.
Estic aprenent a creure, no me’n surto.
Cobro cada dues hores, no sé estalviar.
Necessito núvia per a casar-me, no importa que mani.
Vull ser pobre, estic aprenent a perdre més de pressa.
Va ser: donar el sí i oblidar-me.
Avui, he fet un bon negoci, no m’he llevat.
Com la mossa és rica, esperaré deu anys per a demanar-la.
He provat de ser seriós, però em perdo.
La paciència consisteix en menjar mil vegades el mateix plat.
He agafat el son i s’han acabat els somnis.
La bogeria d’escriure ve quan surts de la ratlla.
Si em llevo d’hora, quantes estrelles he d’apagar?
Una ampolla pot ser una presó de gotes d’aigua.
La Terra és el més gran dels autobusos.
Queda prohibit viatjar a la lluna quan està plena.
La primavera serà quan ho mani el batlle.
He fet mil passes sense parlar amb les sabates.
He comprat un llum per si puc viatjar més de pressa.
Com m’agrada menjar, començo a dinar a les deu.
Tinc amics rics, però he de deixar-los diners.
Si pensar fos necessari, hi hauria manta morts.
Si m’entrebanco, ha de ser del vi o dels tacons.
Cerco núvia rica que no em faci massa cas.
El neguit comença havent sopat.
Aniré a la lluna per a què em mirin.
La festa durarà més que els diners.
Necessito un pastor, el llop m’ha vist vestit d’ovella.
Estic disposat a comprar el temps perdut.
Només puc beure un cop al dia, he comprat una gran ampolla.
M’he llevat ben d’hora per a allargar la festa.
Si em caso demà, quan puc ser vidu?
He hagut de portat el llop al psicòleg.
Era un ric innocent, el lladre li guardava els diners.
És estrany que, avui, encara no degui res.
Haig cames, només manquen ganes.
Recordo un dia que vaig fer feina.
He decidit canviar de llop.
Abandonar el pensar no deixa de ser una feinada.
Necessito un sot més gran i còmode.
Encara no sé parlar i escoltar alhora.
Quan hagi el cap ple, on el puc buidar?
Passen els dies i no aconsegueixo agafar-ne cap.
Pensaments divins (XC)
01 Gener, 2024 17:32
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Sant Pere ha demanat un substitut per als dilluns.
Judes estudia càstigs menys agressius.
La comissió de miracles vol més suport informàtic.
La meitat dels sants han demanat abolir els uniformes.
Per motiu del trànsit es proposa un circuit per a les processons.
Satanàs promourà una oficina de turisme per a visitants.
Satanàs ha creat el primer concurs de renecs.
Jesús revisarà el coeficient intel·lectual dels nous deixebles.
Han fet un nou càsting del paper de Pilat.
Satanàs continuarà fadrí tres mil·lennis més.
El vi de missa continuarà sent ecològic.
Sant Pere exigirà el certificat de defunció a tots els nouvinguts.
La Verge promourà àpats més digestius.
La nova generació d’àngels rebrà formació contínua.
Satanàs vol controlar les despeses a les sales de calderes.
Els condemnats per robatori portaran uniforme sense butxaques.
Si un vol ser dimoni, a quants ha d’ensarronar?
Déu no admetrà dimonis de menys de divuit anys.
Han prohibit senyals acústiques a partir del migdia en tot el cel.
Queda prohibit passejar sobre aigües aptes per al consum.
Els casats podran deixar la creu a la consergeria.
Resta prohibit entrar a la glòria sense vot d’obediència.
Sant, sense experiència, tem ser ensarronat de nou.
Déu evitarà participar en política.
Cap de manteniment de l’infern, exigeix banyes més grans.
Jesús estudia canviar la creu per cicuta.
Tomàs no està d’acord amb el top-ten dels miracles.
Judes descarta les assegurances de vida.
Moisès ha demanat a Déu que posi més oasis al desert.
Si la vida és eterna, a quina edat em jubilaré?
Aniré al cel si puc tenir espais privats.
Sospito que Déu deu estudiar anglès.
Satanàs i Déu discuteixen sobre l’ampliació de l’univers.
Satanàs presideix un simposi de temptacions per a nous dimonis.
La Verge presidirà una associació de mares de sants.
Satanàs està decebut del procès de beatificació.
Déu estudia reduir la població de salvadors.
Satanàs ha denominat a tres dirigents: persones no grates.
Sant Pere ha protestat per la darrera onada de justos sense papers.
Satanàs vol privatitzar el servei de manteniment de calderes.
No sé com dir-li a Tomàs que abans sabia pregar.
Afanyeu-vos a pecar, s’acaben les ofertes.
Haig tanta por que el dimoni n’ha comprat.
A partir d’ara, només es poc pecar un cop al mes.
Satanàs promocionarà l’infern com a destí turístic.
No puc anar al cel, hi ha vaga d’acomodadors.
Vaig cap a sant, però sense pressa.
Déu només va al cel els dies de nomenaments.
Crec que Jesús ha demanat una illa deserta.
Parlaré poc per si em volen fer sant.
Satanàs està trist, volia agafar la lluna per a jugar a pilota.
Per cada pecat original n’hi ha mil copiats.
El primer dia del curset de dimoni ensenyen a renegar.
Adam, al paradís, enllestia poc.
A en Pere Boter li han regalat un termòmetre pel sant.
M’han dit que, per a anar al cel, no necessito el cap.
Si vaig al cel, on deso la pecadora?
Jesús ha desaparegut, ja deu ser quaresma.
Satanàs va al cel algun cap de setmana.